El Transsiberià

dijous, 29/09/2011 (Ferran Vital)

Pocs trens desperten l’imaginari popular de la mateixa manera que ho fa el Transsiberià. Aquest tren (o millor dit, aquesta línea ferroviària) travessa tota la Rússia oriental, i uneix les ciutats de Moscou i Vladivostok  (que significa “la poderosa d’orient” en rus), a la riba de l’oceà Pacífic.

transiberianrailway.jpg

El Transsiberià i els seus ramals posteriors.

El Transsiberià fou un projecte nascut per la necessitat d’articular el gegant rus a les darreries del segle XIX amb un mitjà de transport fiable i eficient, que articulés els circuits econòmics locals de les diverses regions russes i que funcionés com una verdadera columna vertebral de l’Imperi Rus.

Fou en Sergéi Witte, ministre i home fort del govern del tsar Alexandre III (i durant poc temps també del seu fill Nicolau II) el que va donar el impuls necessari per la construcció d’una línea ferroviària entre el port rus més important d’orient, Vladivostok, i la ciutat de Moscú (en temps dels tsars, la capitalitat russa estava a Sant Petersburg, però Moscou feia de centre econòmic i pol industrial del país). Les obres van iniciar-se a l’any 1890, i va ser necessari contractar enginyers estrangers i milers de presos i soldats de l’exèrcit imperial van ser obligats a treballar per construir la línea ferroviària més llarga del món encara avui en dia, amb un total de 9.259 quilòmetres.

La construcció del Transsiberià va presentar algunes dificultats tècniques, tals com els accidents geogràfics naturals propis de l’orografia siberiana, els amples rius que calia travessar o les inclemències meteorològiques dels freds i llargs hiverns siberians, capaços d’inutilitzar llargs trams de via. Especialment difícil (i totalment insalvable) va ser el tram del llac Baikal, la reserva d’aigua dolça més gran del món, que amb els seus 600 quilòmetres de llarg, 80 d’ample i 1.600 metres de profunditat es va confirmar com una barrera insalvable. Els passatgers havien de creuar el llac en un ferry habilitat (que també transportava el tren sencer, locomotora inclosa) o bé a trineu durant els mesos en que el llac es trobava glaçat. Uns anys més tard, però, es va acabar construint un ramal que vorejava tot el llac Baikal i permetia la continuïtat del viatge sense haver d’interrompre la marxa.

Transiberià SS_Baikal.jpg

El ferry que enllaçava les dues ribes del llac Baikal, anomenat SS Baikal.

Després de tretze anys i mig de construcció el transsiberià fou inaugurat al juliol del 1904, i trigava un promig de set dies i sis nits en recórrer tot el seu traçat. Inicialment el traçat ferroviari no estava electrificat, ja que a inicis del segle XX encara funcionaven les màquines de vapor. El procés d’electrificació del Transsiberià s’inicià a l’any 1929 i no fou totalment acabat fins fa ben poc temps, a l’any 2002.

transsib 1904.jpg

Fotografía que ens mostra el Transsiberià al 1904.

Des d’un bon inici el Transsiberià va complir amb el seu objectiu d’articular els mercats i els circuits econòmics locals,  fins al punt de suposar una autèntica espina dorsal de l’economia russa (i posteriorment soviètica). Encara avui en dia prop del 30% de les mercaderies russes són distribuïdes pel traçat del Transsiberià, i molts analistes coincideixen a assenyalar com a vital el paper del Transsiberià durant la segona guerra mundial, ja que va permetre l’enviament ininterromput d’armes, subministraments i tropes al front germànic.

El Transsiberià, a més, compta amb diversos ramals que el connecten amb Pekín o amb Mongòlia, amb un traçat que rep el nom genèric de Transmongolià (construït entre 1949 i 1961). Les diferències i desconfiances sino-soviètiques van provocar que el tram sobre territori xinès utilitzi un ample de via diferent que el rus i mongol (per evitar una eventual invasió soviètica pel traçat ferroviari).

Avui en dia, a més a més del seu paper com a enllaç comercial estratègic per l’economia russa, el viatge en el Transsiberià s’ha convertit en una mena de turisme de culte, on els passatgers poden gaudir durant una setmana d’un dels viatges més llargs i exòtics del món, travessant milers de quilòmetres d’estepes i boscos, rius i llacs, serralades i valls, ciutats i pobles i travessar més de set fusos horaris diferents. Fins i tot Google Maps ha creat una aplicació per recórrer virtualment aquest traçat llegendari.

transiberiano.jpg

Una locomotora actual del Transsiberià turístic.

Les Guerres Bòers

dilluns, 26/09/2011 (Ferran Vital)

La història contemporània de Sud-àfrica és una història trista, plena de conflictes socials, polítics i ètnics, sovint resolts per la força de les armes i la violència en detriment de la pau i el diàleg. Un exemple clar d’aquesta incapacitat d’arribar a acords entre el mosaic sud-africà és el de les guerres bòers,

Les guerres dels Bòers van ser producte de conflictes colonials relacionats amb el control de la terra i els recursos naturals del sud africà durant el darrer terç del segle XIX. Rebien el nom de bòers (en holandès, Boer significa granger) els colons d’origen holandès (i en alguns casos, germànic) arribat a Sud-àfrica durant el primer terç del segle XIX i que van emigrar cap les terres de l’interior del continent africà per establir-se en grans explotacions agrícoles i ramaderes a les terres confiscades a les tribus zulus desprès de la derrota del llegendari Shaka Zulu i les tribus associades a mans dels soldats de l’Imperi Britànic.

Amb el pas del temps, aquells colons d’origen holandès i germànic, establerts al nord del riu Orange, van sentir-se prou forts com per fundar dos estats propis i independents que defensés els seus interessos de classe, on els afrikaners (nom de la variant dialectal holandesa que parlaven els colons i per antonomàsia,  nom genèric dels colons d’origen no anglosaxó) dominaven l’aparell de l’estat colonial. Aquells dos estats van rebre el nom d’Estat Lliure d’Orange (que va existir oficialment entre 1854 i el 1902) i l’estat de Transvaal (que etimològicament significava “més enllà del riu Vaal” i que va existir oficialment entre 1856 i el 1902).

Tots dos estats bòers (o afrikaners, com preferiu anomenar-los) eren estats eminentment rurals, que basaven la seva economia en un sistema de producció agrícola de plantació sustentat per mà d’obra esclava i d’una intensa activitat ramadera destinada als circuits econòmics locals.

Però l’aïllament econòmic internacional (els dos estats no tenien sortida al mar ni gaires connexions per col·locar els seus excedents de producció al mercat internacional) van encetar una espiral inflacionista a la dècada de 1870 que va acabar amb un grup dirigent bòer sol·licitant l’adhesió amb la colònia britànica de Ciutat del Cap a l’any 1877, que els funcionaris de Ciutat del Cap van fer efectiva l’any 1878. Però les reticències de molts bòers a reconèixer la sobirania britànica van ser tant fortes que van acabar formant milícies per lluitar contra l’exèrcit colonial britànic, encetant la primera guerra bòer. Els britànics van enviar un exèrcit expedicionari a l’estat de Transvaal entre els anys 1880 i 1881, que fou derrotat en diverses ocasions pels colons bòers contraris a l’adhesió a la corona britànica. Finalment, es va arribar a un acord de pau, signat al 1881 on els britànics concedien l’autogovern (i de facto, la independència política) als bòers del Transvaal a canvi que aquest reconeguessin, de forma més nominal que real, l’autoritat de la corona britànica sobre aquelles terres.

Els britànics no estaven massa disposats a perdre molts homes i recursos colonials per unes quantes terres poc productives a l’interior de Sud-àfrica i es van limitar a controlar la costa, fins que a l’any 1887 es van trobar els majors jaciments d’or a la serralada de Witwatersrand, al sud de la ciutat de Pretoria, capital del Transvaal. La descoberta dels jaciments d’or va provocar que molts colons britànics s’establissin a les ciutats i les terres controlades pels bòers (recordem que nominalment eres part de la jurisdicció britànica) cosa que va espantar als colons bòers, que veien perillar la seva supremacia i la seva hegemonia al poder. Els governs afrikaners van reaccionar restringint els drets civils dels nouvinguts colons britànics i gravant amb pesats impostos les industries extractives i mineres de capital britànic, generant ressentiment entre les dues comunitats.

Guerra de los Boers 1899-1900 [Low].jpg

Mapa dels dos estats afrikaners (Transvaal i Orange) i les expedicions militars britàniques de la segona guerra bòer.

Les diferències eren ja insalvables, i els colons britànics van demanar a les autoritats colonials britàniques el derrocament dels governs afrikaners i la substitució d’aquests per un govern directe de les autoritat britàniques. El governador britànic de Ciutat del Cap van oferir un ultimàtum exigint la igualtat civil entre britànics i afrikaners, ignorat pels governs de l’Estat lliure d’Orange i de Transvaal. La segona guerra bòer estava a punt de començar. Les hostilitats es van iniciar l’any 1889, amb una ofensiva bòer que va fer retrocedir l’exèrcit colonial anglès fins a la riba sud del riu Tugela.

L’any 1900 els britànics van enviar un exèrcit colonial des de la metròpoli , molt més organitzat i millor equipat que les milícies armades afrikaners.  En pocs mesos el mariscal anglès Frederik Roberts va iniciar una campanya que va culminar amb la conquesta de Bloemfontein (capital de l’Estat lliure d’Orange), Johannesburg i Pretòria (capital del Transvaal). Els britànics havien guanyat la guerra, però les restes dels exèrcits bòers es van resistir a acceptar la derrota i van iniciar una guerra de guerrilles que va durar fins a l’any 1902, i que va significar la fase més cruenta de la guerra, ja que els britànics van aplicar una política de repressió i terra cremada per desmotivar i acabar amb les fonts de subministrament de l’exèrcit “fantasma” afrikaner.

Prop de 28.000 bòers van ser fets presoners i enviats a camps de concentració insalubres, mentre que molts altres milers van perdre les seves possessions, expropiades o en el millord els casos, arrasades. Els soldats negres que havien lluitat al bàndol afrikaner (obligats pels seus amos) no van ser considerats responsables i no se’ls va fer presoners, ja que eren considerats mà d’obra esclava que passarien a ser propietat dels colons britànics o de les explotacions mineres, agràries i ramaderes dels anglesos.

La segona guerra bòer va finalitzar el 1902, quan es van rendir les darreres partides de guerrillers bòers. El tractat de pau de Vereeniging va establir que els estats bòers d’Orange i Transvaal s’integrarien sota jurisdicció britànica en un nou ens colònia, anomenat Unió Sud-africana (futura República de Sud-àfrica), malgrat que es respectava l’ús social de la llengua afrikaner a l’administració pública i un cert grau d’autonomia a les antigues repúbliques bòers. La qüestió de l’esclavitud (teòricament abolida) i els drets civils de la població negre (molt majoritària a la flamant Unió Sud-africana) no es va resoldre fins a l’any 1994, i l’apartheid es convertí en un model polític vigent durant molts anys a Sud-àfrica.

800px-Flag_of_South_Africa_1928-1994.svg.png

Bandera de la Unió Sud-africana de 1902. Té els colors holandesos i els escuts de Regne Unit, l'Estat lliure d'Orange i el de Transvaal al centre.

Nova Zelanda i la història dels All Blacks

dilluns, 19/09/2011 (Ferran Vital)

Ja estem immersos en plena Copa del Món de Rugbi, la tercera competició esportiva més popular del món (just darrera el Mundial de Futbol i els Jocs Olímpics), que té lloc a Nova Zelanda fins el proper 23 d’octubre. A Nova Zelanda el rugbi és quelcom més que un esport, i la seva selecció nacional, coneguda internacionalment com els All Blacks, és molt més que un equip de rugbi.

A casa nostra hi ha molta gent interessada en la història i la cultura de Nova Zelanda. A diferència d’altres països colonitzats pels europeus als segles XIX i XX, a Nova Zelanda sembla haver una simbiosi perfecte entre els aborígens maoris i els colons europeus (principalment anglosaxons). Convé recordar que Nova Zelanda (un país amb poc més de quatre milions d’habitants) és una de les nacions més avançades i més exemplars del món, tal i com ho demostra el fet d’haver estat la primera nació en concedir el vot femení, avançar en una política social molt avançada, el respecte a les ancestrals costums locals del país (que cohesionen i vertebren la nació), la cooficialitat real de la llengua anglesa i la maori en totes les institucions del país, la seva estricta política duanera per evitar l’entrada d’espècies animals i vegetals foranies que perjudiquin la biodiversitat autòctona, la manca de cantrals nuclears al país o el fet de ser l’únic estat del món sense forces armades, cosa que li permet un important estalvi en matèria de defensa que pot ser destinada a polítiques socials o mediambientals..

Una nació especial com Nova Zelanda ha de tenir les seves pròpies gestes i llegendes, que en aquest cas no van lligades per guerres i conquestes militars si no pel camí de l’esport i la cultura autòctona. A finals del segle XIX els colons (britànics, principalment) van arribar a la seva colònia i van introduir-hi el rugbi, que de seguida va gaudir d’una gran popularitat entre els colons i els indígenes. El rugbi porta lligats una sèrie de conceptes i valors, tals com el sacrifici, l’honor, la valentia, el treball en equip i la superació personal que van frapar als aborígens maoris. De seguida es van començar a celebrar partits entre colons i aborígens arreu de Nova Zelanda (el primer equip format íntegrament per indígenes data de 1888), i el rugbi va esdevenir, de facto, en una eina de diàleg i respecte mutu entre les dues comunitats, fomentant llaços d’amistat i comprensió mútua.

Maori Touring Team , 1888 , The first New Zealand overseas touring team , toured the UK

El NZ Native Team, el primer equip de rugbi amb maoris i fills de colons anglosaxons ja nascuts a Nova Zelanda.

No és estrany doncs que durant la primera gira dels neozelandesos al hemisferi nord, celebrada a l’any 1905, els jugadors de Nova Zelanda vestien una samarreta predominantment negre, única al món del rugbi, origen del seu popular sobrenom All Blacks (tots negres). Però més sorprenent que la seva indumentària era la cerimònia que van introduir aquells jugadors a la gira de la Gran Bretanya: abans de cada partit interpretaven una dansa ritual maori, coneguda com Haka Ka Mate i que suposà una revolució al tractar-se de quelcom mai vist a Europa fins a la data.

1905_All_Blacks.jpg

Els All Blacks de gira britànica el 1905 celebren una victòria.

Des de llavors, abans de cada partit, tots els jugadors dels All Blacks interpreten una Haka abans de cada partit demanant als elements naturals i als esperits dels avantpassats la força espiritual necessària per convertir-se en autèntics guerrers maoris. Resultava espectacular (i encara avui dia ho és) veure un equip de persones de diferents tribus i ètnies, orígens socials i colors de pell, compartir aquesta dansa amb una ferma creença en la seva cultura i les seves tradicions:


Per a qualsevol neozelandès defensar la samarreta dels All Blacks és un prestigi i un privilegi inigualable. Suposa defensar la convivència, la comprensió mútua i el respecte en un mateix estat de diferents cultures, llengues i sentiments de pertinença. Per aquesta raó, els All Blacks han sobrepassat la frontera del seu estat i dels esports per convertir-se en un referent internacional. I també per aquesta raó, la samarreta dels All Blacks no ha tingut mai (i possiblement mai tindrà) cap espònsor que taqui la samarreta i la imatge internacional dels All Blacks.

Les confessions de Jackie Kennedy

dimecres, 14/09/2011 (Ferran Vital)

Crec que les dones no haurien de fer política. Simplement no serveixen per això“. Aquesta afirmació, pròpia dels cercles ultraconservadors i masclistes de mitjans segle XX van ser pronunciades per una dona, i no una dona qualsevol. Aquestes afirmacions (entre moltes altres que de ben segur generaran una forta polèmica) van ser pronunciades per Jaqueline Kennedy.

Tot aquest afer s’origina en unes cintes d’àudio enregistrades a l’any 1964, mesos desprès de l’assassinat del seu marit, John F. Kennedy, en una llarga conversa, de més de sis hores, amb l’historiador i treballador de la Casa Blanca Arthur Schlesinger. Aquestes cintes havien de romandre tancades fins cinquanta anys desprès de la mort de la senyora Kennedy (que va morir l’any 1994), però les necessitats financeres de la filla de JFK han permès publicar-les molt abans.

Les cintes d’àudio (de les que hem anat escoltant algun petit tast) surten a la llum acompanyades d’un llibre titulat Historic Conversations on Life With John F. Kennedy (Converses històriques sobre la vida amb John F. Kennedy).


Al llarg de les converses, la senyora Kennedy repassa les hores tenses de la crisi dels míssils amb Cuba, durant les que no va voler deixar sol al seu marit per refugiar-se en un búnquer a Camp David, o les seves males relacions amb la premsa del cor de l’època, crítica amb la seva manera de vestir i el seu gust francòfil.

Més enllà dels afers quotidians a la Casa Blanca (dels que parla extensament), sobta la impressió que, segons ella, tenia el seu marit de figures polítiques del seu temps com ara el republicà Lyndon Johnson, rival de Kennedy a les eleccions de 1960, o de figures internacionals del seu moment, com ara Indira Gandhi (filla de Nehru, però sense cap relació familiar amb Mahatma Gandhi), de la que afirmava que era una política “agressiva i amargada“, o titlla al General De Gaulle com un “egòlatra” pagat de si mateix per haver derrotat al nazisme.

jackie_kennedy.jpg

Les afirmacions de Jaqueline Kennedy han revolucionat els Estats Units.

El més sorprenent és, potser, la imatge que li causava en Marthin Luther King, líder del moviment pels drets civils als Estats Units i líder de la defensa dels drets dels afroamericans. La senyora Kennedy titlla, ras i curt, al senyor Luther King de “fals, difícil i terrible”, ja que segons uns informes del cap del FBI d’aquells dies, el senyor J. Edgar Hoover, el líder de la comunitat afroamericana mantenia una intensa vida sexual extramatrimonial. A més, afirma que Luther King estava “borratxo i de gresca” durant la cerimònia d’enterrament del seu marit.

Malauradament, el tema més interessant, l’assassinat de JFK, és poc tractat i poc analitzat, o els suposats escàndols extramatrimonials de JFK, per bé que aquests rumors encara trigarien uns quants anys en ser de domini públic, per bé que la senyora Kennedy afirma al llarg de l’entrevista que una de les qualitats que més valorava el seu marit era la de “saber perdonar“.

La Biennal de Venècia i el cinema feixista

dilluns, 12/09/2011 (Ferran Vital)

La Biennal de Venècia és una exposició que es celebra cada dos anys on s’hi exhibeixen diverses obres artístiques. Es tracta d’una exposició amb una llarga tradició, que es remunta al 1894. Però l’impuls definitiu de la mostra arribà l’any 1930, quan l’organització d’aquest esdeveniment passà de la titularitat municipal a l’estatal.

Aquest fet convé inserir-lo en el seu marc social i cultural. El règim de Mussolini, al poder des de 1922, volia impulsar les arts escèniques (especialment en format audiovisual) com un dels pilars fonamentals del règim. Per adonar-se de la importància que il Duce va mostrar amb el cinema, només cal citar una de les frases més populars de Mussolini: “La cinematografia è l’arma piú forte” ( El cinema és l’arma més forta), que presidia la seu de l’institut LUCE ( La Unió Cinematogràfica i Educativa, controlada per l’aparell del règim des de 1925). La LUCE, tristament famosa a casa nostra, va produir documentals de caire instructius, patriòtics i propagandístics, que es projectaven obligatòriament a totes les sales de cinema italianes (de fet, el NO-DO copiava el model italià) amb una presència desmesurada del Duce:


La indústria cinematogràfica italiana va gaudir d’un gran creixement i projecció internacional durant els anys trenta, i per recolzar aquesta aposta pel setè art, el règim va comptar amb la revista Cinema (1936-56), dirigida pel propi fill del Duce, en Vittorio Mussolini.

Però el projecte més faraònic de la indústria cinematogràfica feixista fou la construcció del Centre Experimental de Cinema (1936), que es van convertir en els famosos estudis de cinema Cinecittà, inaugurats l’any 1937, nascuts per iniciativa del director general del Ministeri de Cinema i Propaganda, en Luigi Freddi, futur director de la” ciutat del cinema”, inspirada en els estudis de Hollywood.

Mussolini_cinema.jpg

Cartell propagandístic a l'entrada dels estudis de Cinecittà.

A Cinecittà es van fer moltes pel·lícules de temàtica propagandística feixista, com ara el film Vecchia Guardia, d’Alessandro Blasetti, o la gran superproducció feixista Escipió l’Africà, de Carmine Gallone. Per fortuna, tant el festival de Cinema de Venècia com els estudis Cinecittà van sobreviure al règim i desfer-se’n de la pesada llosa feixista. La Biennal de Venècia és avui en dia una de les mostres de cinema més importants del món, i als estudis de Cinecittà es van continuar fent grans pel·lícules  famoses com ara la clàssica La dolce vita de Fellini (1960) o superproduccions actuals com Gàngsters de Nova York (2002), d’en Scorsese o La passió de Crist (2004), de Mel Gibson.

L’onze de setembre a Twitter

dijous, 8/09/2011 (Ferran Vital)

Per a tots aquells/es amants de les xarxes socials 2.0, en especial de Twiiter, ara teniu l’oportunitat de reviure els fets de l’onze de setembre de 1714 mitjançant Twitter. Diversos protagonistes (famosos i anònims) prenen vida en forma de comptes als que podem seguir (i fins i tot veure com interactuen entre ells).

Aquest projecte del 3cat24.cat, dirigit per l’historiador i blogaire Dani Cortijo (autor del blog Altres Barcelones, amb qui vam tenir l’honor de mantenir una entrevista fa uns mesos) compta amb l’assessorament d’eminències com el senyor Albert García Espuche (director de les excavacions al Born), en Agustí Alcoberro (director del MHC) el professor d’Història Moderna de la UB Àngel Casals i les il·lustracions de’n Francesc Riart.

Una nova manera d’interactuar amb la nostra història i passar-ho bé mitjançant la utilització dels recursos que ens poden oferir les noves tecnologies. Us deixo amb el vídeo promocional de Televisió de Catalunya:


El card d’Escòcia

dilluns, 5/09/2011 (Ferran Vital)

Escòcia és un país petit i força similar a Catalunya, tal com hem parlat en alguna ocasió. Escòcia (Alba, en gaèlic escocès) és una nació moderna, potent i emprenedora, però amb un respecte gairebé místic a les seves tradicions, com ara l’arxiconegut Tartà escocès, la seva preciosa bandera nacional (en honor a Sant Andreu, patró dels escocesos) o el seu lema nacional, Nemo me impune lacessit (ningú m’ofèn de franc).

Igual de popular, però menys conegut a casa nostra és el símbol del card (thistle) com a emblema nacional dels escocesos. Sempre m’havia cridat poderosament l’atenció la utilització del card (una flor més aviat poc valorada) com a emblema nacional fins que vaig escoltar per primer la història (amb grans pinzellades de llegenda) del card escocès.

Segons la tradició els vikings van envair els territoris poblats pels pictes i els escots, pobles celtes amb base tribal que havien resisitit a les invasions romanes i germàniques. Històricament està demostrat que els vikíngs danesos i els normands de l’actual Noruega van començar a fer incursions a les illes britàniques a l’entorn de l’any 800 de la nostra era, i que l’objectiu d’aquestes incursions era saquejar els llogarets i assentaments per tal d’aconseguir un bon botí. Evidentement els locals intentaven defensar-se dels invasors nòrdics, que trobem plenament assentats al territori de l’actual Escòcia a mitjans del segle IX.

En aquest context històric s’insereix la llegenda del card escocès. Segons la tradició una partida de guerrers escocesos que patrullava les costes va acampar per passar la nit. Mentre els escocesos estaven adormits i aprofitant la foscor de la nit, un grup de víkings danesos es van aproximar als guerrers adormits per atacar-los amb la guàrdia baixa i eliminar-los.

Per tal de fer el mínim soroll possible, els víkings van apropar-se descalços als escocesos adormits, però un dels víkings va trepitjar oportunament un card i va cridar de dolor. Els escocesos adormits van incorporar-se i van poder plantar cara als víkings fins a foragitar-los. En gratitud al “Card Guardià” (nom amb el que fou batejada la flor) els escocesos van adoptar el card com a símbol nacional.

Card.PNG

El "Card Guardià", un dels principals símbols d'Escòcia.

Malauradament, la història no es conservà per escrit, i per tant, es va convertir en llegenda transferida oralment de generació en generació. De fet, les diferents versions no es posen d’acord ni tan sols en el tipus de card que protagonitza la llegenda.

El primer cop que trobem el card com a símbol dels escocesos es remunta a l’any 1470, on apareixia al revers de les monedes forjades durant el regnat del rei Jacob III d’Escòcia. Al segle XVI els reis escocesos ja empraven el card en el seu escut d’armes. Fins i tot una ordre militar fundada al 1687 va rebre el nom de “Molt Antiga i Molt Noble Ordre del Card”.

ordre del Card.jpg

El collar dels membres de l'Ordre del Card, que inclou també el lema nacional i les aspes de Sant Andreu.

Tot i no ser l’emblema oficial Escocès ni aparèixer en la bandera nacional ni en el seu escut, el card ha sobreviscut com a emblema de la selecció nacional de rugbi d’Escòcia, una potència rugbística de primer ordre, coneguda arreu del planeta com el “XV del card”, en referència al seu escut. Curiosament, la selecció nacional de futbol no llueix el card, si no l’escut d’armes oficial.

Scottish_Rugby_001.jpg

Escut de la Selecció nacional de rugbi d'Escòcia, coneguda popularment com el "XV del card".

PD: Al no ser un estat independent, Escòcia no té un himne nacional “oficial”, però normalment s’utilitza la cançó Flower of Scotland com a himne abans dels partits de les seleccions nacionals de rugbi ( i més recentment, de la de futbol). La cançó celebra la victòria de les tropes escoceses davant l’arrogant exèrcit anglès del rei Eduard (tal com explica la mítica pel·lícula Braveheart), i deixa ben clara l’aspiració de tornar a veure, algun dia, renéixer una Escòcia independent. Us deixo amb aquesta preciosa cançó, interpretada a pulmó per l’estadi de Murrayfield just abans d’un partit del XV del Card:


Ramon Mercader (segona part)

divendres, 2/09/2011 (Ferran Vital)

Aquesta és la continuació del post publicat sobre la vida de Ramon Mercader. Si no heu llegit la primera part, ho podeu fer punxant aquí.

Un cop caigut a les mans de les autoritats mexicanes, en Ramon Mercader no va revelar mai la seva identitat real, tot presentant-se a si mateix com a Jaques Modard. Tampoc va confessar els autèntics motius de l’assassinat de Trotski a les autoritats mexicanes, ja que justificava la seva acció en base a una suposada oposició de Trotski al seu matrimoni amb la Sylvia Ageloff (amb qui mantenia una relació amorosa de feia dos anys). En base a aquesta declaració la policia mexicana va detenir a la senyoreta Ageloff com a còmplice, per bé que ben aviat fou posada en llibertat sense càrrecs.

Ramón Mercader.jpg

En Ramon Mercader durant els seus anys de presó a Mèxic.

Més tard, el propi Mercader (que mai va revelar la seva identitat) es defensà acusant a Trotski de ser un desviat de l’ortodòxia socialista, un burgés que volia aprofitar-se de la lluita obrera, i que havia pertorbat la seva ment fins al punt que no havia tingut més remei que matar-lo. Finalment, en Mercader fou condemnat a vint anys de presó per assassinat.

No fou fins l’agost de 1953 que es va conèixer la verdadera identitat de l’assassí de Trotski. La clau de l’afer va ser unes empremtes digitals que se li havien fet en una detenció a València anys abans de la Guerra Civil per les seves activitats revolucionàries, i que van resultar ser coincidents amb les del suposat Jaques Modard. A més a més, una tradició oral oficiosa afirma que en Mercader parlava durant la son, i ho feia en una llengua que no era ni la castellana ni la francesa ni la italiana, tot i presentar similituds amb aquestes: i és que en Ramon Mercader somiava en català, i aquest indici podia haver ajudat a les identitats mexicanes. Llegenda a part, el que és ben segur és que un cop desemmascarada l’autèntica identitat de l’assassí de Trotski el govern mexicà no amplià els càrrecs contra l’agent català ni tampoc va incrementar la seva pena de presó.

Mentrestant, la mare d’en Ramon, la senyora Caridad del Río Hernández, havia rebut el reconeixement de la Unió Soviètica pels seus serveis, al igual que el seu company sentimental Leonid Eitington.

Finalment, l’any 1960 en Ramon Mercader va sortir de la presó, i va marxar a la Cuba revolucionària, terra natal de la seva mare Caridad i a on s’hi allotjava en aquells moments. A l’illa de Cuba fou rebut com un heroi pels seus serveis al socialisme, per després marxar a la Unió Soviètica. A Moscou en Mercader va rebre molts honors, tals com la medalla als Herois de la Unió Soviètica, o el rang de Coronel de la KGB (nova policia política del règim que substituí a la NKVD).

Tanmateix els honors i les condecoracions  soviètiques no van acabar de fer feliç al agent català, i marxà de nou a Cuba per treballar-hi discretament al servei del govern socialista fins a l’any de la seva mort, l’any 1978. Segons sembla ser, les relacions amb la seva mare Caridad mai més van ser bones, així com amb la resta de germans i germanes.

ramon mercader del rio hernandez 1.jpg

En Ramon Mercader durant els darrers anys de la seva vida a Cuba, on va viure sota el nom de Ramon Ivanovich López.

El cadàver de Ramon Mercader fou enviat a la Unió Soviètica, i un cop a Moscou, incinerat i enterrat al cementiri se Kuntsevo, un espai reservat per grans personalitats de la història de Rússia, amb el nom de Ramon Ivanovich Lopez (Рамон Иванович Лопес), nom amb el que va viure els darrers anys de la seva vida.

Ramon Mercader (Primera part)

dimarts, 30/08/2011 (Ferran Vital)

En Ramon Mercader va viure una vida de novel·la. Mundialment famós per ser l’assassí de Trotski, la història d’en Ramon Mercader no s’entén sense contextualitzar a fons el temps, l’espai i les relacions familiars que li va tocar viure. Convé remarcar que la seva mare era només dinou anys més gran que en Ramon i que sempre  van mantenir una estranya i (gairebé) patològica relació maternofilial.

En Jaume Ramon Mercader del Río Hernández (conegut popularment com a Ramon Mercader) va néixer a Barcelona l’any 1913, fill del matrimoni entre la revolucionaria comunista cubana  Eustaquia María Caridad del Río Hernández i el català Pau Mercader i Marina, que van tenir cinc fills entre 1911 i 1921.

Caridad Mercader.jpg

La cubana Caridad del Río Hernández, la mare de Ramón Mercader.

De ben petit, en Ramon va marxar a viure a França amb la seva mare Caridad i els seus quatre germans, després que els seus pares trenquessin la seva relació amorosa. La Caridad, provinent d’una rica família cubana establerta a Barcelona uns anys abans i casada amb en Pau Mercader, provinent de la burgesia barcelonina, anà radicalitzant el seu ideari polític fins al punt de trencar el seu matrimoni i marxar a França.  El jove Ramon va aprendre a parlar el francès i el castellà (a més del català) com a llengües maternes, al viure al país gal els primers setze anys de la seva vida.

El 1929 en Ramon va tornar a Barcelona, la seva ciutat natal, on ben aviat va connectar amb els cercles marxistes i filo-soviètics de la ciutat comtal, per bé que va mantenir-se durant uns quants anys amb un peu a cada cantó dels Pirineus. La seva germana Montserrat, sense anar més lluny, arribà a ser un càrrec important del Partit Socialista Francès durant els anys del Front Popular.

Amb l’esclat de la guerra civil espanyola l’any 1936, en Ramon Mercader va optar per posar-se al servei del partit comunista hegemònic en aquell moment a Catalunya, el PSUC, per combatre el feixisme, al igual que el seu germà gran Pau Mercader, que va morir en acció armada durant la defensa de Madrid. El propi Ramon fou ferit a Osca durant els primers mesos de la guerra al capdavant d’un batalló de milicians del PSUC (Juliol-Agost de 1936).

Ramón Mercader en el frente de Aragón.jpg

En Ramon Mercader al front d'Osca l'estiu de 1936.

L’orientació filo-soviètica d’en Ramon (inculcat per la seva mare Caridad), les ferides de guerra patides al seu braç i el seu domini nadiu del francès i el castellà va facilitar que els serveis secrets soviètics (la temible NKVD) el reclutessin per combatre els focus i grups crítics amb la direcció de Iosif Stalin al capdavant de la Unió Soviètica tant a Espanya com a França. La última peça de l’engranatge va ser la relació afectiva de la seva mare, Caridad Mercader, amb l’agent de la NKVD i home de confiança de Bèria, en Leonid Eitington. El jove Ramon Mercader (que llavors tenia uns 23 anys) s’havia convertit en un membre dels serveis secrets soviètics.

Durant la Guerra Civil en Ramon Mercader va marxar a Paris amb una missió concreta: infiltrar-se en els cercles trotskistes per tal d’apropar-se a la figura de Lev Trotski, considerat un traïdor i un element subversiu per part del Kremlin.

L’any 1938 a la capital francesa en Ramon Mercader va fer-se passar per un estudiant belga de la Sorbonne anomenat Jacques Mornard, suposat fill d’un diplomàtic belga. A la Sorbona en Mercader va conèixer a la americana Sylvia Ageloff, assistent personal de Trotski i que estava temporalment a la capital gala. La feina de Mercader començava a donar els seus fruits: l’any 1939 va ser nomenat membre de la Quarta Internacional (contrària a la tercera, encapçalada per la Unió Soviètica).

sylvia ageloff.jpg

La senyoreta Sylvia Ageloff, seduida per en Mercader per arribar a contactar amb Lev Trotski.

El setembre de 1939 la senyoreta Ageloff va tornar al seu Brooklyn natal, i en aquesta ocasió, ho va fer acompanyada de Ramon Mercader, amb qui mantenia algun tipus de relació personal afectiva. Als Estats Units, en Mercader es va fer passar per un ciutadà Canadenc francòfon anomenat Frank Jackson, tot aprofitant el passaport d’un combatent canadenc de les Brigades Internacionals. En Mercader va explicar-li a la seva companya que aquest canvi d’identitat tenia la finalitat d’evitar ser cridat a files per l’exèrcit belga durant la Segona Guerra Mundial.

Al mes d’octubre d’aquell 1939 en Mercader es va traslladar a Ciutat de Mèxic, ciutat on s’hi exiliava Lev Trotski, i va utilitzar a la senyoreta Ageloff per tal d’accedir-hi tot presentant-se com un gran admirador i seguidor de les seves idees. Durant la seva estança a Mèxic en Ramon va reunir-se de nou amb la seva mare Caridad i el seu enllaç de la NKVD i alhora company sentimental de la mare revolucionària, Leonid Eitingon.

A Mèxic en Mercader va guanyar-se la confiança dels cercles Trotskistes i va començar a guanyar-se la confiança del cercle més íntim del líder rus. Aprofitant aquest fet, en Mercader va sol·licitar una reunió en privat amb el propi Trotski sota el pretext de consultar-li un seguit de documents. Després d’un temps, el propi Trotski va accedir a rebre’l a casa seva el 20 d’agost de 1940.

Mercader va anar a la seva cita amb Trotski acompanyat de la seva mare i d’en Eitingon. El pla era senzill: desplaçar-se a la casa que Trotski tenia a Coyoacán (al sud de la capital asteca), infiltrar-se en el despatx de Trotski, eliminar-lo sense cridar massa l’atenció i fugir de la seva finca en un cotxe on l’esperaven la seva mare i l’enllaç soviètic.

Tot anava segons el pla i en Trotski va rebre a Mercader al seu despatx. Amb l’excusa de consultar amb més llum els documents que en Mercader li havia portat, el líder rus va aproximar-se a la finestra del seu despatx, i quan aquest li va girar l’esquena, en Ramon Mercader li va clavar un cop sec al cap amb un piolet de muntanya. Els crit de dolor de Trotski van ser espectaculars (el propi Mercader va afirmar que mai fou capaç d’oblidar-ho), per bé que l’estocada no va ser mortal, i de fet, el líder rus no va arribar a perdre la consciència.

Alertats pels crits de dolor i l’enrenou procedent del despatx, els guardes personals de Trotski van entrar a la cambra i al veure l’escena, van llençar-se sobre en Mercader, per bé que el propi Trotski, encara conscient, va exclamar: “No el mateu! Aquest home té una història que explicar!”. Mentrestant, a les afores de la finca, el cotxe ocupat per la Caridad i en Eitingon va marxar del lloc dels fets sense esperar la tornada d’en Ramon Mercader.

Malferit, en Trotski fou enviat a un hospital, on va morir al dia següent a causa de greus lesions cerebrals i una abundant pèrdua de sang. Al conèixer els fets, la senyoreta Sylvia Ageloff va intentar suïcidar-se.

Trotsky ferit.jpg

En Trotski, ferit de mort a l'hospital després de l'acció de Mercader.

Continuarà…

Coco Chanel, una agent del Tercer Reich?

dijous, 25/08/2011 (Ferran Vital)

Coco Chanel és un model de la dona feta a si mateixa. D’orígens humils, va saber relacionar-se amb les persones adequades en els moments oportuns per prosperar socialment i laboralment. Mordaç i divertida, es va convertir en una amiga de Winston Churchill, en l’amant del duc de Westminster, íntima de Picasso. Però a vegades la senyora Chanel no va saber escollir les seves amistats: quan Hitler va envair París, no va dubtar a col·laborar amb les tropes invasores, també. Coco Chanel va dir una vegada: “Per ser irreemplaçable has de ser diferent.” I ella ho va ser. Potser fins i tot més del que ens hem imaginat fins ara. Nous documents, publicats en un llibre que acaba de ser publicat als Estats Units titulat Dormint amb el seu enemic – La guerra secreta de Coco Chanel” demostren que la dissenyadora de moda francesa i icona social del seu temps va ser un espia nazi.

Coco Chanel.jpg

La genial Coco Chanel va ser una agent al servei del Tercer Reich?

L’autor de la biografia, el senyor Hal Vaughan, afirma al seu llibre -entre altres subtileses- que la famosa dissenyadora era ferotgement anti-semita fins i tot abans de l’arribada al poder d’Adolf Hitler a Alemanya. A més a més, l’autor afirma a la seva obra que la famosa francesa odiava els sindicats obrers, el socialisme, el comunisme i la maçoneria , a més dels jueus. Els elements de la relació entre la dissenyadora i el Reich no són noves, però Vaughan es basa en nombrosos documents recuperats en els arxius francesos, alemanys, britànics i nord-americans, que li han servit per afegir noves dades i nous detalls d’aquesta història oblidada.

Tot es va iniciar el 1940 quan, als 57 anys, va ser reclutada per la Abwehr (servei de la intel.ligència alemanya amb finalitats defensives). Des d’aquest moment va treballar per als alemanys amb el número de sèrie F-7124 i el nom clau de Westminster, (convé recordar que el duc de Westminster era amic i amant de la dissenyadora francesa).

Coco Chanel Westminster.jpg

Coco Chanel i el seu amant, el duc de Westminster.

L’agent Westminster, segons el llibre de Vaughan, va fer diverses missions a Espanya, el Marroc i, per descomptat, a París. Gràcies al seu treball com agent d’espionatge, la senyora Chanel va conèixer al baró Hans Gunther von Dincklage, anomenat “Spatz“, que era un oficial nazi d’alt rang amb qui suposadament va mantenir una llarga relació. I gràcies a la seva relació amb en Spatz, la genial dissenyadora Coco Chanel va poder viure durant els anys d’ocupació alemanya al setè pis del luxós i exclusiu hotel Ritz de París, hotel que durant aquells anys va ser freqüentat per alts dirigents nazis, com ara Goëring o Goebbels.

Lligada a aquesta història principal, en Vaughan desvela l’intent de la dissenyadora francesa per tal de fer-se amb la companyia Chanel tot arraconant els germans Paul i Pierre Wertheimer, propietaris d’un 70% de la companyia de perfums i bellesa, aprofitant-se de la condició hebrea dels rics Wertheimer. Coco Chanel, que només tenia 10% de la companyia, va intentar explotar les seves connexions amb els nazis per expulsar els Wertheimer, sense èxit.

L’aventura d’espionatge de la dissenyadora francesa va acabar amb el final de la guerra, quan va ser arrestada per les tropes aliades, per bé que fou alliberada unes hores més tard, gràcies a la intervenció directa del seu amic Winston Churchill. Malgrat els rumors, Coco Chanel sempre va negar la seva suposada col·laboració amb el règim nazi.