Pla Rovira i Trias o la Barcelona que no va ser

dissabte, 10/12/2011 (Ferran Vital)

L’Eixample de Barcelona, projectat per l’arquitecte, enginyer i urbanista Ildefons Cerdà, és un dels grans actius de la Barcelona actual, que ha permès un ús racional del sòl i de l’espai en una ciutat on esdevé força fàcil orientar-se i facilita en gran mesura les necessitats i exigències causades pel trànsit dels milers de vehicles que circulen a diari pels carrers de la ciutat comtal.

Però el pla de reforma i eixample projectat per Ildefons Cerdà no va resultar guanyador del concurs organitzat per l’Ajuntament de Barcelona al mes d’abril de l’any 1859. Aquell concurs el va guanyar el projecte de l’arquitecte i cap dels bombers de la ciutat de Barcelona, en Antoni Rovira i Trias.

EixampleBCN-projecteRovira.jpg

Plànol del projecte Rovira i Trias, amb la seva estructura radial.

El projecte de Rovira i Trias es basava en la construcció d’una ciutat radial, amb tres grans avingudes que sortirien d’una gran plaça central (ubicada a l’actual Plaça Catalunya) amb barris i sectors urbans ben diferenciats, teixint una mena de malla o xarxa que dibuixava semicircumferències al voltant de l’epicentre urbà. Aquest projecte bevia (i molt) dels eixamples de grans capitals europees, com ara Viena o el projecte de reforma ideat per Haussman a Paris.

El projecte Rovira i Trias va agradar molt als membres del consistori barceloní i als principals poders fàctics de la ciutat en el moment (cal recordar que el mateix Rovira i Trias era un filantrop molt ben relacionat amb els cercles més intel·lectualitzants de la Barcelona del moment), però el ministeri de l’interior va rebutjar la decisió del consistori barceloní i va apostar per pla Cerdà (que segurament a la llarga ha estat molt més revolucionari i pràctic per la nostra capital). Les raons d’aquesta decisió rauen en dos grans pilars: d’un cantó, les amistats que en Ildefons Cerdà tenia al ministeri de foment i de l’interior, i d’un altre cantó, la por que generava a Madrid el projecte d’una Barcelona amb excessius aires de capitalitat, temerosos que li pogués fer ombra a la capital del regne.

Malgrat que el govern central tombés el projecte Rovira i trias, la seva petjada a Barcelona és ben visible i extensa, amb obres tant importants com els mercats de Sant Antoni, Hostafrancs, del Born o de la Barceloneta, de l’escorxador de Barcelona, de la font de les Tres Gràcies (a la Plaça Reial) o del campanar de la plaça Vila de Gràcia, al davant de la seu del districte (i antic ajuntament gracienc). Tant important ha estat el seu llegat que el consistori li va dedicar una plaça al barri de Gràcia en el seu honor, presidida d’una gran escultura de bronze amb el retrat del genial arquitecte amb una placa als seus peus, record de la Barcelona que podia haver estat (i no va ser mai).

Escultura_Rovira_i_Trias.jpg

Escultura de Rovira i Trias, a la plaça homònima al barri de Gràcia, Barcelona.

El Barça i la xiulada al règim de Primo de Rivera

dijous, 24/11/2011 (Ferran Vital)

El Barça sempre ha estat una entitat catalitzadora dels sentiments de la societat catalana, especialment en temps de dictadures i règims totalitaris. Gairebé tots hem sentit a dir que el Barça és més que un club per la seva especial relació amb els ciutadans de Catalunya, i del paper d’integració social que va tenir el Barça durant els anys de dictadura franquista, quan va ser un element cohesionador de la societat catalana i una eina d’integració pels nouvinguts d’arreu de l’estat espanyol durant els anys seixanta i setanta al llarg i ample del Principat.

Una mica més desconeguda és la història del Barça en relació amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Durant els anys vint del segle passat Barça només tenia un quart de segle de vida, però ja s’havia convertit en un fenomen de masses que arrossegava multituds i generava grans passions. Tant és així, que el Barça va haver de projectar un nou estadi de futbol a les afores de la ciutat, que es va culminar l’any 1922, batejat amb el nom de Camp de les Corts.

Camp_de_les_corts_1930.jpg

Imatge aèria del vell Camp de Les Corts

Al Camp de les Corts era un dels pocs espais públics on hom escoltava la gent parlar el català amb certa normalitat, i on el públic expressava lliurement les seves opinions polítiques sense massa recança. En aquest context el Barça va demanar permís al Govern Civil del moment per celebrar un partit amistós contra el Júpiter (un altre club històric de la ciutat) en homenatge de l’Orfeó Català. Davant les pressions populars, les autoritats del moment finalment van accedir a que el partit es celebrés el 14 de juny d’aquell 1925.

El dia del partit el Camp presentava un gran aspecte a les grades, amb l’afluència de més de 12.000 persones a l’antic estadi del Barça. Abans del començament del partit una banda de música de la marina anglesa va interpretar la Marxa Reial Espanyola (himne espanyol), que va ser contestada per una xiulada monumental per part del públic del Camp de Les Corts. En canvi, van rebre amb un gran aplaudiment l’himne britànic, conegut com God save the Queen.


Aquell fet va indignar les autoritats del moment, fins al punt de sancionar al Barça amb la clausura del seu estadi durant sis mesos (tot i qe finalment es reduí la sanció a tres), el pagament d’una multa i es va convidar als directius del Barça a abandonar la direcció del club (entre els que es trobava el fundador del Futbol Club Barcelona, el senyor Gamper). Lluny del càstig exemplar que van voler aplicar les autoritats, la imatge pública del Barça sortí reforçada d’aquest fet, ja que bona part de la societat civil catalana va rebre amb molta simaptia la notícia de la xiulada als símbols de la dictadura.

Els governs de Berlusconi

dijous, 17/11/2011 (Ferran Vital)

La història de Silvio Berlusconi, un dels empresaris de més èxit de la històrica contemporània d’Itàlia no s’entén fora del marc de desencís polític en general que s’havia instaurat entre el poble italià arrel dels fets de corrupció destapats pels jutges de Mani Pulite (mans netes) i que van acabar amb bona part de la classe política del moment, inclòs el socialista Bettino Craxi, íntim amic de Silvio Berlusconi, qui va acabar a la presó. Davant el temor a acabar a la garjola o imputat en algun dels escàndols del moment, i veient una possibilitat més de prosperar socialment, Berlusconi sortirà a l’arena política als inicis dels anys noranta.

Als seus inicis, il cavaliere va ser força proper al partit socialista dirigit pel seu amic Bettino Craxi (un dels homes que van garantir les seves relacions fluïdes amb les altes esferes del poder polític de l’estat italià), i un cop va caure l’antic sistema de partits, va començar a patir per perdre els seus privilegis i les seves connexions amb el poder, de manera que va decidir iniciar la seva pròpia carrera política amb l’objectiu d’obtindre benefici personal. Berlusconi no era un polític, si no un empresari d’èxit, i precisament va saber jugar molt bé amb el seu èxit empresarial per guanyar-se la confiança d’uns italians perplexos i desanimats amb la classe política tradicional.

Berlusconi va començar la seva carrera política de la mà del partit neo-feixista Alianza Nazionale (AN), una escissió de l’antiga MDS (Moviment Democràtic Social,  d’orientació clarament feixista), tot buscant ocupar l’espai electoral conservador orfe arran de l’enfonsament del sistema de partits italià posterior a l’esclat de Tangentopoli. Berlusconi va tenir l’habilitat de presentar-se com el salvador d’Itàlia, amb un discurs populista proper a la dialèctica de Mussolini als anys 20 i 30 del segle passat, però el sostre electoral d’una força neofeixista era un obstacle en la seva carrera cap el poder polític del país.

L’any 1994 en Silvio Berlusconi decideix crear un partit nou, conegut com Forza Itàlia (crit de suport dels ultres futboleros italians, anomenats tifosi), un partit buit ideològicament, poc intel·lectual i orfe d’un discurs coherent, però que aglutinava les diverses sensibilitats dretanes i conservadores transalpines, que abarcaven un ampli espectre ideològic que abraçava tant a neo-feixistes com a democratacristians, passant pels separatistes del nord o la conservadora classe empresarial italiana.

Gràcies al seu domini del llenguatge audiovisual i el vocabulari futbolístic (ell mateix va afirmar que estava preparat per “scendere in campo”) en Berlusconi va connectar aviat amb el gruix electoral del poble italià, amb un llenguatge pla, sense tecnicismes i una acurada posada en escena. Gràcies a aquest discurs pla, el seu domini del tempo i l’espai televisiu, invocant el perill comunista i presentant-se com el model italià d’èxit va tombar en els debats televisius als seus rivals de l’esquerra com el socialista Ochetto.

En Berlusconi va guanyar les eleccions de 1994 al capdavant de Forza Itàlia i va ser primer ministre fins a la seva primera dimissió, l’any 1995. L’any 1996 es tornà a presentar a les eleccions, però les va perdre davant en Romano Prodi (bèstia negra de Berlusconi).

The leader of the Forza Italia party Silvio Berlusconi celebrates 29 March 1994 results from polls giving him and his coalition partners, the Northern League and the National Alliance, a majority of seats in Italy's parliament.

EN Berlusconi celebra la ictòria electoral de Forza Itàlia a les eleccions de 1994.

L’esquerra no es va prendre massa seriosament el fenomen Berlusconi, i aquest va tornar a vèncer l’any 2001, per formar un llarg govern que va durar fins a l’any 2006, el més llarg de la història de la República Italiana des de 1945, afavorit pel context de creixement econòmic global dels primers anys del segle XXI. Durant aquells anys en Berlusconi va buscar la notorietat internacional al apropar-se a l’eix atlàntic format pel tàndem Bush-Blair, però va tenir prou visió política com per a no entrar en la polèmica guerra d’Irak de l’any 2003 (no com en Aznar, que va portar a la guerra a un país en contra de l’opinió majoritària de l’opinió pública del seu propi país).

Desprès d’un breu govern de la centreesquerra ( amb l’ascens al poder de L’Olivera de Romano Prodi) en Berlusconi va dissoldre el seu antic partit,Forza Itàlia, per crear-ne un de nou, Il Popolo della Libertà,  amb el que va tornar al poder al novembre de 2007, en coalició amb els separatistes de Lega Nord i els neofeixistes.

El seu discurs era (i és) mot simple. Ell sempre parla de la llibertat, entesa com la capacitat de fer el que ell vol, saltant per sobre de qualsevol llei o normativa preexistent, generalment imposada per uns jutges comunistes que volen ensorrar-lo per què li tenen enveja i per què volen fer d’Itàlia un estat comunista satèl·lit de Corea del Nord i Cuba. La llibertat per a Berlusconi és poder fer el que li doni la gana i que l’aparell de l’estat no li pugui impedir mai, fins al punt d’arribar a confondre els seus propis interessos amb els interessos generals de l’estat. Curiosament, en Berlusconi no parla massa de la democràcia, i limita la sobirania popular en un concepte representatiu que li ha de permetre perpetuar-se el màxim temps possible al poder.

Durant els anys del seu tercer mandat (2007-2011), el govern Berlusconi ha arribat a nivells mai vistos en la política italiana. Ha creat un executiu molt extens (amb més de vint-i-cinc ministres), ha abandonat determinades regions a la seva sort (cas del mezziogiorno, controlat per diverses organitzacions criminals i mafioses amb la connivència del executiu), ha pactat amb formacions polítiques racistes que predicaven la desaparició d’Itàlia i de l’estat del benestar (com la Lega Nord de Bossi) o ha comprat majories simples al Parlament mitjançant el suborn a parlamentaris d’altres formacions polítiques.

PIB_par_habitant_Italie_2004.jpg

PIB per habitant de les diverses regions italianes al 2004. Sobta la diferència abismal nord-sud.

De fet, en Berlusconi ha arribat a comprar i subornar a tort i a dret per a aferrar-se al poder (bé a polítics, bé a periodistes, bé a prohoms) i aprovar la llei Alfano (que de moment li garantia impunitat jurídica) malgrat la multitud de processos judicials que té oberts per diversos temes que van des de corrupció i malversació de fons públics fins a escàndols sexuals amb noies menors d’edat.

El llegat del govern Berlusconi és aterrador: manca de llibertats informatives dels mitjans públics de televisió, trivialització absoluta de la política, davallada de la reputació de la economia i la industria italiana arreu del món, un estat vora la fallida i endeutat fins a límits insospitats, retallades dels drets socials i laborals, fragmentació total entre nord i sud, mala gestió de les catàstrofes humanitàries (com al terratrèmol de L’Aquila) o incapacitat de conservar el ric patrimoni històric del país (abandonament de les restes de Pompeia o cessió de l’explotació del Coliseu a inversors privats).

A més a més, en Berlusconi i els seus han anunciat la seva voluntat de no cedir la seva acta de diputat al parlament italià, ja que aquesta li garanteix la immunutat jurídica. Caldrà veure si en les properes eleccions els italians castiguen electoralment a Silvio Berlusconi o si aquest es tornarà a convertir, per enèsima vegada, en el “salvador” del poble italià i el garant dels seus valors i principis.

 

Els orígens de l’imperi Berlusconi

diumenge, 13/11/2011 (Ferran Vital)

Finalment la crisi econòmica de la zona euro i les pressions dels mercats financers internacionals han forçat al primer ministre italià Silvio Berlusconi a presentar la seva dimissió. Berlusconi ha caigut (vet aquí la paradoxa) per culpa de la gestió econòmica del seu govern i l’alt endeutament de l’aparell de l’estat italià, que ha arribat a nivells pràcticament mai vistos en la jove història d’Itàlia.

Molts de nosaltres pràcticament no hem conegut un altre Itàlia que la dirigida per Silvio Berlusconi, l’home fort del país transalpí des de mitjans de la dècada dels vuitanta, un home que va saber aprofitar el descrèdit de la classe política tradicional arran de l’escàndol Tangentopoli i la caiguda de l’antiga Democràcia Cristiana, el partit hegemònic a Itàlia des de 1945 fins a la dècada de 1990. Avui repassarem el camí que va fer de Berlusconi un empresari d’èxit al país transalpí.

Berlusconi va néixer a Milà l’any 1936. Fill d’una família de classe mitja, va estudiar dret a la universitat i va començar a treballar com a comercial venent aspiradores i com a cantant durant els estius de la ciutat de Rimini. Ben aviat en Silvio Berlusconi va veure que els aspiradors i les seves dots artístiques no eren sectors massa propicis per fer diners, de manera que va començar a vincular-se amb el sector immobiliari.

Precisament fou la construcció el sector que va fer ric a Berlusconi, a mitjans dels anys setanta. Aqui comença el joc d’influències i poder del senyor Berlusconi. Associat amb en Marcelo Dell’Utri i en Vittorio Mangano, (un sicilià molt amic de Berlusconi, suposat home de la Màfia a la Llombardia i que va viure entre 1974 i 1977 al palauet de Berlusconi a Arcore, a les afores de Milà) en Silvio Berlusconi va començar a teixir el seu imperi empresarial amb la constitució de FINNINVEST, un conglomerat empresarial encapçalat per ell mateix.

berlusconi_19841.jpg

Berlusconi i el seu amic el socialista Bettino Crax als anys vuitanta del segle passat.

El 1977 el grup FINNINVEST (al que cal sumar l’editorial Mondadori i Publiitalia) té un capital de 2.500 milions de lires, però el sis d’abril d’aquell any en Berlusconi fa ingrés de 8.000 milions de lires (més o menys uns quaranta milions d’euros), que mai s’ha sabut massa bé d’on surten, en una clara operació de blanqueig de diners.

Durant aquells anys Berlusconi segueix construint a Milà, fent diners fàcils. Precisament de la mà d’un projecte urbanístic (la urbanització de luxe Milano-2) en Berlusconi comença a invertir en la televisió, tot creant un circuit tancat a les seves urbanitzacions per on passa pel·lícules. Aquesta primera experiència va ser un èxit, i animà a Berlusconi per a comprar un seguit de televisions locals privades a on munta una programació unitària (cosa ilegal segons la normativa del moment). Sense arribar a emetre a nivell nacional, Berlusconi programa els mateixos continguts i programes a la mateixa hora en els diversos canals locals.

Finalment, els anys vuitanta es consolida l’imperi televisiu de Berlusconi, amo de tres canals privats a nivell nacional (entre ells, Mediaset, també present a la graella televisiva espanyola amb diversos canals). Berlusconi va transformar visualment els continguts televisius, amb una cultura de l’espectacle nova i transgressora, que primava l’entreteniment per sobre dels informatius, i on començen a aprèixer noies lleugeres de roba i continguts satírics i humorístics, en contraposició a l’acadèmica i clàssica RAI (televisió pública italiana).

Berlusconi va entendre també la importància del futbol en la societat italiana, i decideix comprar un equip històric, el AC Milan, quan aquest es converteix en societat anònima esportiva. El Milan (equip de les classes populars llombardes) estarà al servei de la televisió i de l’espectacle, i serà el primer club en convertir-se en mediàtic (retransmet la presentació de jugadors com Van Basten, Gullit o Rijkaard). Berlusconi invertirà molts milions en el “seu” Milan per convertir-lo en un dels millors equips de la història, i fer-ne la imatge pública del seu èxit empresarial.

MIlan.jpeg

El Milan dels anys 80, carta de presentació de Silvio Berlusconi i primer equip mediàtic de la història.

Continuarà…

 

Filip II, el pare de l’Hel·lenisme

dimecres, 2/11/2011 (Ferran Vital)

Quan es parla d’hel·lenisme en determinats cercles (fins i tot d’historiadors) hom té la tendència a associar l’hel·lenisme amb la figura d’Alexandre Magne, un dels personatges més rellevants de la història, sobre el que s’han escrit moltíssimes pàgines (no totes fidedignes).

631px-Philip_II_of_Macedon_CdM.jpg

Moneda macedònia que mostra el retrat del rei Filip II.

Evidentment la figura d’Alexandre emana una aureola especial, que despertat la simpatia i l’admiració de milions de persones arreu del món. La figura del rei soldat, eternament jove, mai derrotat al camp de batalla, deixeble d’Aristòtil i pare d’un dels imperis més extensos (i efímers) que mai hi ha hagut al planeta.

Però Alexandre mai hauria passat a la història si no fos gràcies a la tasca del seu pare, el rei dels macedonis Filip II. Macedònia era una terra muntanyosa de la regió de Pieria, dura i aspre, on l’activitat ramadera era l’activitat estrella de l’economia local i amb la capital a la petita ciutat d’Heres, un enclavament d’importància geoestratègica gràcies a les rutes de transhumància. La resta de grecs sovint menyspreaven els macedonis per la seva cultura poc sofisticada i gens glamurosa, pel seu dialecte del grec (el macedoni, llengua considerada poc elegant pels grecs del sud) i pel seu sistema polític (monarquia pràcticament absoluta) que no seguia els patrons oligàrquics de la resta de polis gregues.

Filip II va arribar al poder desprès de la mort del seu germà Filip I, amb la missió de tutlar el seu nebot (que segons sembla, patia d’alguna deficiència mental). Filip II va ser un monarca molt hàbil, ja que va canviar la capitalitat a la ciutat de Pel·la i va rodejar-se de tota l’aristocràcia macedònia, a la que va guanyar-se tot atorgant alts càrrecs a tort i a dret. A més a més, va fomentar una pràctica política poc habitual aleshores, consistent en atreure els fills de les grans famílies macedònies a la cort per educar-los i fomentar lligams de fidelitat i amistat entre els homes que havien de dirigir el futur del seu poble en un futur no massa llunyà.

A nivell econòmic i demogràfic, el sobirà macedoni va fomentar la fundació de noves ciutats als indrets més conflictius dels seus dominis, especialment vora les fronteres. Gràcies a una política de repoblació i colonització de noves terres, en Filip II va aconseguir un cert redreç poblacional i un augment de les activitats econòmiques del regne, al desenvolupar una mica els circuits comercials locals.

A nivell polític en Filip II va ser capaç d’ampliar els seus dominis cap a la Tràcia (zona de l’actual Romania i Bulgària). Durant vint-i-tres anys de regnat el monarca macedoni va encetar un munt de campanyes contra els territoris Tracis amb un èxit brillant, afavorit per les divisions internes entre les tribus i faccions tràcies, tot portant la frontera dels seus dominis fins a les proximitats del riu Danubi. A més a més, en Filip II va ser el líder de la Lliga Tessàlia, un sistema d’ajuda i protecció militar contra un possible atac persa, que tenia l’objectiu d’alliberar els territoris grecs de l’Àsia Menor. Gràcies al lideratge macedoni en aquesta lliga, en Filip II va disposar guarnicions militars a les acròpolis de Tebes i de Corint, i va crear una força militar per creuar l’Hel·lespont, amb l’objectiu d’alliberar l’Àsia Menor. Malauradament, aquest projecte no va portar-se a terme per la mort prematura del rei macedoni.

749px-Map_Macedonia_336_BC-es.svg.png

Mapa dels dominis macedonis a la mort de Filip II.

Però el projecte militarista o imperial del rei Filip II no buscava sotmetre culturalment al vençut, ja que va concedir als pobles vençuts que seguissin utilitzant la seva pròpia llengua, les seves monedes i el seu propi panteó religiós. Fins i tot va enquadrar als guerrers vençuts en els batallons auxiliars del seu propi exèrcit, garantint la seva fidelitat.

De fet, l’exèrcit de Filip II era un exèrcit mercenari que seguia cegament el seu rei ja que aquest era garantia de sous generosos i botins de guerra abundants, gràcies a la seva política expansionista. A més a més, la guerra mantenia ocupats i controlats als aristòcrates macedonis, i impossibilitava qualsevol motí o conspiració en contra seva. El poder de Filip II era gairebé il·limitat: el monarca es presentava com a comandant militar invencible, propietari de les mines i dels boscos del país i mediador entre els déus i el poble macedoni, als dirigir públicament els rituals religiosos i els festivals en honor dels déus.

En definitiva, Filip II va ser el responsable de convertir un poble ramader menyspreat per la resta de grecs en una potència militar capaç de fer trontollar les forces armades de la resta de polis gregues del moment.

I és que la clau del regnat de Filip II fou el seu enginy militar. Fins a Filip II les hosts macedònies i gregues (com també les perses o les tràcies) es basaven en el paper estrella de la cavalleria. Una cavalleria potent i ben entrenada era la clau per assegurar-se una victòria militar. Filip II fou capaç de canviar el paradigma i la mentalitat bèl·lica del seu temps, assentant les bases del potent exèrcit macedoni que el seu fill Alexandre s’encarregaria de portar al seu punt àlgid, amb una infanteria pesada que formava el centre de les hosts macedònies, deixant a la cavalleria les dues ales de la formació d’atac dels macedonis.

742px-Formación_de_batalla_macedonia.svg.png

Esquema de la formació de batalla macedònia, ideat per Filip II i vigent durant molts segles.

Filip II va apostar pel paper de la infanteria, tot entrenant i millorant les prestacions bèl·liques dels guerrers a peu (els Hoplites, en grec), equipant-los d’un armament més pesant i formant-los en disposició tàctica de falange, composta per vuit fileres d’homes equipats amb llargues llances de guerra. De fet, Filip II serà el pare d’una nova forma de fer la guerra que es mantindrà vigent durant els segles posteriors, fins arribar a inspirar les temibles formacions de legionaris romans.

Makedonische_phalanx.png

Recreació d'un batalló o falange macedònia.

Tal com havíem avançat abans, en Filip II va ser assassinat l’any 336 a.C. per un membre de la seva guàrdia personal (un fet amb moltes llums i ombres, mai resolt del tot). Sigui com sigui, l’assassí fou executat i cremat a la tomba del gran rei macedoni, i s’obrí un breu període de transició fins que el seu fill Alexandre va fer-se amb el poder, sota el títol d’Alexandre III, rei dels Macedonis i líder de la Lliga Tessàlia, tot i que passaria a la història amb el sobrenom d’Alexandre Magne.

 

I’am a catalan, quaranta anys desprès

dilluns, 24/10/2011 (Ferran Vital)

Avui fa exactament quaranta anys que en Pau Casals, el que segurament ha estat millor violoncel·lista de tots els temps i un dels catalans més universals de la nostra història va pronunciar el seu emotiu discurs a la seu de les Nacions Unides en motiu de l’estrena del Cant dels Ocells, l’himne a les Nacions Unides que ell mateix havia compost.


En aquell mateix acte en Pau Casals, que per llavors comptava amb noranta-quatre anys, va rebre la medalla de la Pau de les Nacions Unides. El genial Pau Casals va morir a l’exili, a San Juan de Puerto Rico, dos anys desprès. El més curiós del seu discurs segurament és que quaranta anys més tard les seves paraules continuen tenint la mateixa vigència:

Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya.

A la ville du… Barcelona! (25 anys desprès)

dimarts, 18/10/2011 (Ferran Vital)

Aquests dies es commemora el vint-i -cinquè aniversari de la proclamació de la ciutat de Barcelona com a seu de la celebració dels XXV Jocs Olímpics de l’era moderna. Sense cap mena de dubte, la polièdrica figura de Samaranch va ajudar a l’elecció de Barcelona com a seu dels jocs.


La proclamació de Barcelona com a seu olímpica va suposar una injecció de moral i autoestima enorme pels ciutadans de la ciutat, ja que durant uns mesos Barcelona seria l’epicentre de l’actualitat informativa d’arreu del món. Pensem que la Barcelona dels anys vuitanta era una Barcelona força diferent a la que coneixem avui: el turisme no era el motor econòmic de la ciutat, i el sector secundari era el motor de l’economia metropolitana. A més a més, convé afegir el fet que Barcelona no ha estat mai la capital d’un estat modern

De la mà de la proclamació de la ciutat comtal com a seu olímpica es van engegar a la ciutat un seguit de millores i reformes urbanes que van canviar per sempre més la fisonomia de molts barris de la ciutat (com ara el Poble Nou o Horta), suposà la construcció de noves instal·lacions esportives (pavelló esportiu de la Mar Bella, Velòdrom d’Horta…) o la restauració de velles instal·lacions esportives deteriorades (com ara l’Estadi Olímpic o les piscines Bernat Picornell).

També es van construir dues rondes que havien de millorar i absorbir el trànsit de la ciutat (i que ben aviat van quedar petites), es van remodelar algunes estacions de metro i se’n van construir de noves, i es va projectar una innovadora Vila Olímpica i la remodelació de tota la façana marítima de la ciutat. Fins i tot la construcció de la torre de Collserola o l’edifici Mapfre i l’Hotel Arts van canviar, per sempre més, l’skyline de la ciutat de Barcelona.


A més a més, la major part de les despeses generades per aquesta regeneració urbana van ser sufragades majoritàriament per l’Ajuntament de Barcelona i per la Generalitat de Catalunya, amb una participació del govern de l’estat molt inferior al que sovint s’acostuma a afirmar als mitjans de comunicació ubicats a la meseta.

Sovint també ha existit certa crítica amb les reformes i millores urbanes de la ciutat de cara als Jocs de 1992, titllades d’especulació urbanística. Vist amb una perspectiva històrica curta (de només vint-i-cinc anys) podem afirmar que moltes de les millores en accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda de les que avui disposem (i que sempre caldrà ampliar i millorar) van arribar de la mà de la celebració dels Jocs Paralímpics. També fou decisiva l’ampliació de la xarxa de metro o la creació de noves línies d’autobús, per no citar l’ampliació de l’Aeroport del Prat. I per citar un darrer exemple, la construcció de les rondes van ajudar molt a descongestionar el trànsit de la ciutat (malgrat que un quart de segle desprès, hagin quedat curtes degut al gran parc automòbil metropolità i la pobre aposta ciutadana pel transport públic).

Un quart de segle desprès podem afirmar que l’elecció de Barcelona com a seu olímpica va ser un dels factors decisius per a l’obertura internacional de la ciutat de Barcelona, i per a que es convertís en un autèntica capital europea. De fet, podria ser interessant recuperar part d’aquell esperit olímpic que ens omplia d’orgull i alegria en moments de crisi i baixa autoestima com els d’avui en dia (sobretot pensant que hi ha altres ciutat de l’estat que han intentat ser seus olímpiques en repetides ocasions i fins al moment no se’n han sortit). Un altre tema és saber si l’aposta pel turisme massiu (massa sovint de poca qualitat) ha estat positiu per a la imatge internacional de la ciutat comtal, però d’aquesta realitat no en podem culpar als Jocs…

olympics-1992.gif

Logo dels Jocs de Barcelona '92.

Madinat Barshaluna

dijous, 13/10/2011 (Ferran Vital)

Els vestigis de dominació musulmana a la ciutat de Barcelona són un petit forat en la història de la capital de Catalunya. La poca durada de la dominació musulmana (de només vuitanta-tres anys) va ser un factor decisiu per explicar la seva nul·la petjada cultural, social i arqueològica en el substrat de la ciutat comtal. L’antiga Barchinona visigoda va capitular davant les tropes del valí musulmà Al-Hurr ibn Abd-ar-Rahman ath-Thaqafí a la primavera del 718, en el context de la conquesta musulmana de la península ibèrica. Amb la signatura d’un acord de capitulació, la ciutat es salvava d’un llarg setge i la posterior conquesta, saqueig i destrucció de la urbs per part dels assaltants, tal i com li havia passat a la ciutat de Tàrraco (o Tarrakuna, en àrab), pertidària de resistir a ultrança.

Gràcies al pacte de capitulació, la Barchinona visigoda va passar a anomenar-se Madinat Barshaluna (tot i que també es pot traduir el seu nom per Bargiluna o Barxiluna). La ciutat passava a dependre dels emirs de Còrdova (dependents, al seu torn, de l’autoritat califal de Damasc), per bé que aquesta dominació va ser molt més nominal que no pas real. Segons sembla, la conquesta no anà associada d’una arribada massiva de pobladors musulmans, ni tampoc es va substituir el llatí romanç per l’àrab com a llengua d’ús quotidià al carrer. Els conqueridors musulmans van optar per pactar amb l’antiga aristocràcia visigoda (molts dels quals es van convertir ràpidament a l’Islam, rebent el nom de muladís) i amb l’alta jerarquia catòlica, garantint la continuïtat de bona part de les estructures de poder preexistents, i garantint l’ordre social dins la ciutat.

Els nous amos de la ciutat no van fer grans esforços per convertir a l’Islam a les classes populars i menestrals de Madinat Barshaluna, ni tampoc van prohibir la llibertat de culte, ja que el seu interès sobre la ciutat no anava més enllà del cobrament dels tributs i diverses taxes impositives que els locals ja havien de sufragar durant els anys de dominació visigoda. En general, sembla que la població autòctona no va protagonitzar grans resistències a l’autoritat musulmana, que va ser prou llesta com per a permetre la continuïtat dels principals òrgans de govern de la ciutat (poder comtal, autoritat del bisbe cristià i del cap de la comunitat jueva) i van respectar el dret romano-visigot (Liber Iudiciorum) per establir les relacions entre la població no-musulmana.

La presència del poder musulmà es va concretar principalment en tres institucions. En primer lloc, es va nomenar un governador (o valí) de la ciutat, encarregat del govern i correcte funcionament de la urbs. En segon lloc els musulmans van deixar un destacament militar dins de la ciutat emmurallada per evitar possibles rebel·lions civils (que mai es van donar). Per últim, els nous amos de la ciutat van convertir l’antiga catedral paleocristiana en una mesquita. Aquest fet, que avui pot semblar un greuge interreligiós de primer ordre, era molt habitual a l’alta edat mitja, i va ser consensuat i pactat entre el bisbat de la ciutat i els nous dominadors musulmans.

Però Madinat Barshaluna quedava molt lluny de l’autoritat de Còrdova, i ben aviat el valí de la ciutat va convertir-se en una peça més del mosaic polític andalusí, fins al punt que a l’any 778 el valí Sulayman ibn Yaqdhan al-Kalbí al-Arabí (molt possiblement un muladí, o membre de l’antiga aristocràcia visigoda convers a l’Islam) va aliar-se amb el valí de la ciutat de Saragossa (també muladí, i emparentat amb els Arista del primitiu regen de Navarra) per intentar contrarestar l’autoritat de l’emir de Còrdova Abd-el-Rahman I (que havia abjurat de la dependència de Damasc arran de la revolta abbàssida).

Per tal d’intentar contrarestar el poder del nou emir de Còrdova, el valí de Madinat Barshaluna i el seu aliat de Saragossa van cercar una aliança amb l’emperador dels francs, el gran Carlemany. Els dos governants de les ciutats van prometre vassallatge al rei dels francs a canvi d’una aliança militar contra el poder de Còrdova, però a darrera hora el governant de Saragossa va trair els seus aliats francs i al valí de Madinat Barshaluna, a qui van fer presoner. Posteriorment, els francs van ser derrotats pels musulmans i els seus aliats navarresos a la batalla de Roncesvalls.

la-corte-de-abderraman.jpg

Recreació de la cort d'Abd-el-Rahman I, el primer emir independent d'Al-Andalus.

La ciutat de Madinat Barshaluna va tornar a ser escenari de les lluites internes pel poder d’Al-Andalus pocs anys desprès. L’any 792 el valí Sadun al-Ruayni (un altre cop un muladí provinent de l’antiga noblesa goda) va pendre possessió del govern de la ciutat, i es va sentir prou fort com per a conspirar contra el poder centralitzador de l’emir de Còrdova Al Hàkam I. D’aquesta manera, el valí Sadun al-Ruayni va tornar a oferir la ciutat als francs a l’any 797.

Quan els francs van enviar un exèrcit encapçalat per Lluís el Pietós (fill de Carlemany) l’any 800, en Sadun al-Ruayni va negar-se a entregar la ciutat de Madinat Barshaluna als francs (cosa que havia jurat just tres anys abans), ja que sembla ser que s’havia reconciliat amb l’emir cordovès Al Hàkam I. Els francs, irritats per les mentides del valí de la ciutat, van decidir prendre-la militarment, i van iniciar un llarg setge. Arribats a aquest punt, el valí Sadun al-Ruayni va intentar escapar-se d’amagat de la ciutat i demanar ajuda a Còrdova, però va ser capturat en el seu intent de fuga i enviat a Aquisgrà, on fou ajusticiat. A Madinat Barshaluna s’havia obert un forat de poder que va ser aprofitat per en Harun (emparentat amb els gots muladís que governaven la ciutat des de l’any 717), partidari de continuar amb la lluita armada contra els francs fins al final. Malauradament per en Harun, la resta de prohoms de la ciutat no compartien la seva visió i el van capturar i el van entregar als francs conjuntament amb les claus de la ciutat. Era el 3 d’abril de 801, i la dominació musulmana de la ciutat havia acabat per sempre desprès de vuitanta-tres anys de domini musulmà.

Mistel, l’arma secreta de la Luftwaffe

dimecres, 5/10/2011 (Ferran Vital)

Els darrers mesos de la Segona Guerra Mundial van ser catastròfics per l’alt comandament militar alemany. La guerra en tres fronts (oriental, occidental i sud) impossibilitava que els recursos humans i materials del Tercer Reich resultessin eficaços davant dels aliats, molt superiors en número de tropes i recursos materials.

Per aquesta raó la Luftwaffe (exèrcit de l’aire de l’Alemanya nazi) va idear noves fórmules per aprofitar al màxim els escassos recursos materials dels que disposaven. La Luftwaffe havia de defensar al Reich de les incursions aèries aliades en un radi de quilòmetres massa gran com per poder presentar batalla de forma eficaç i amb algunes garanties d’èxit. L’any 1944 s’havia fet més que palesa la superioritat dels caces britànics (com ara el mític Spitfire, del que ja vam parlar fa uns mesos), americans (com el rapidíssim P-52 Mustang) o soviètics (els Polikarpov o l’IL-2) davant dels antiquats caces alemanys Messerschmitt BF-109 o els lents i vulnerables bombarders  Junkers JU-88 (germans grans dels primitius Ju-87 Stuka).

Donada la inferioritat material als cels d’Europa (provocada en part per les pèrdues constants de pilots alemanys experimentats i substituïts per joves pilots inexperts) la Luftwaffe va optar per una nova tàctica, mai vista, per intentar contrarestar (o si més no, dificultar) l’avenç de les tropes aliades als fronts oriental i occidental. Va ser fruit d’aquesta recerca quan va aparèixer el  projecte Mistel (“ratpenat”, en alemany).

Ju88_mistel BF109.jpg

Un Messerschmitt BF-109 muntat sobre un JU-88 amb el capçal ple d'explosius, el perfil estrambòtic d'un Mistel.

El Mistel partia d’una base molt senzilla: aprofitar al màxim els escassos recursos materials per portar a terme operacions de gran envergadura, utilitzat avions-bomba no tripulats que havien d’infligir el màxim dany possible a l’enemic.  Les possibilitats tecnològiques del moment feien absolutament necessari que un avió més petit dirigís a l’avió-bomba (generalment un JU-88 amb el morro ple d’explosius) fins a l’objectiu, per deixar-lo colisionar contra l’objectiu i tornar ràpidament a la base aèria.

Els Mistel, també conegut pel nom en clau Beethoven o pel popular Vati und Sohn (“pare i fill” en alemany) va rebre el seu bateig de foc l’estiu del 1944, en el marc de la Batalla de Normandia. En un primer moment, els aliats es quedaven desconcertats quan veien aproximar-se aquella figura estrambòtica per l’horitzó, per desprès dividir-se en dos i veure com la part més petita de l’estructura girava cua mentre la més gran s’estavellava contra alguna infraestructura estratègica o una concentració militar important.


Generalment la Luftwaffe va apostar pel binomi Junkers JU-88 reconvertit en bomba volant i el caça Messerschmitt BF-109 dirigint el Mistel, però a les darreries del conflicte també es van utilitzar alguns caces Focke-Wulf FW-190 (amb prestacions inferiors que el Messerschmitt). Amb tot, convé remarcar que l’efectivitat del Mistel (més enllà de l’efecte psicològic) va ser bastant limitada, ja que els atacs de Normandia o l’atac contra la base naval britànica establerta a Scapa Flow (Escòcia) no van complir amb els objectius militars esperats. Tampoc van ser massa efectius els Mistel utilitzats als darrers mesos del conflicte al front oriental, tractant de malmetre infraestructures (ponts, carreteres, ferrocarrils) per aturar l’inexorable avenç soviètic que amenaçava la supervivència del Tercer Reich.

Els Manuscrits del mar Mort

dissabte, 1/10/2011 (Ferran Vital)

Gràcies a una inictaiva de Google i del Museu d’Israel ja podem consultar el contingut dels Manuscrits del mar Mort per internet. El govern d’Israel i l’empresa nord-americana han destinat una partida de més de tres milions d’euros per digitalitzar els escrits amb una òptima resolució i fer-los accessibles mitjançant el lloc web del Museu d’Israel. Per l’estat hebreu la importància d’aquests escrits és absoluta, ja que representen els textos més antics que demostren i documenten la presència hebrea a Palestina fa vint segles, base sobre al que l’estat d’Israel justifica la seva existència i el seu dret diví a ocupar les terres que Déu va regalar al poble hebreu.

manuscritos_mar_muerto_618x399.jpg

Screenshot d'un dels manuscrits digitalitzats per Google.

Els Manuscrits del mar Mort (també coneguts com els rotlles de Qumram, en referència a l’indret on van ser trobats) són una col·lecció de gairebé 800 volums escrits pels essenis, una secta o facció del judaisme del segle primer de la nostra era que predicava el contacte amb la natura i la pobresa material com el camí per assolir el contacte més pur amb Déu, i que estaven enfrontats al judaisme “oficial” representat pels sacerdots del segon temple de Jerusalem.

Els essenis vivien a la ribera de la mar Morta, i van codificar per escrit diversos textos de l’antic testament (la Bíblia jueva) o d’altres que aborden la moral o arguments teològics diversos, en llengües diverses (hebreu antic i arameu). Sembla ser que degut a l’època convulsa de la seva codificació (amb diversos aixecaments hebreus contra els romans), alguns dels essenis van decidir amagar aquests textos en coves per salvar-los de la destrucció.

El 1947 els textos van ser descoberts, de manera accidental, per uns pastors que utilitzaven les mateixes coves per refugiar-se. Aquests escrits semblen demostrar que els evangelistes van aprofitar textos contemporanis essenis (com ara aquests de Qumram) per explicar determinats passatges del nou testament, o introduir conceptes clau que el cristianisme farà seus com ara el bateig, la Nova Aliança, la caritat i l’amor fraternal, rebuig a la riquesa material i ascetisme, la denúncia dels fariseus, l’arriba del fill de Déu…

Malgrat que no podem qualificar els essenis com a cristians primitius, és més que evident que els cristians primitius (que no deixaven de ser jueus que no acceptaven l’ortodòxia oficialista del moment) van estar en contacte de les ensenyances dels essenis i van fer-se seus molts dels seus continguts morals, teològics i fins i tot en van copiar alguns dels seus models socials.