Hutus i Tutsis

dimarts, 20/03/2012 (Ferran Vital)

Pels ulls d’un occidental, no hi han massa diferències visibles entre les ètnies hutus i tutsis. Potser és que les diferències entre els dos grups socials (o culturals) són més aviat escasses o pràcticament inexistents.

La història dels hutus i dels tutsis és una història tràgica, plena de violència, odi, revenja i confrontació al llarg del temps i animada i potenciada pel colonialisme europeu del segle XIX i el neocolonialisme occidental del segle XX i XXI. L’origen d’aquesta rivalitat es remunta als segles XIII i XIV, quan van arribar colons tutsis a les terres de l’actual Rwanda i Uganda. Els tutsis (poble eminentment ramader) van convertir-se en la tribu hegemònica de la zona malgrat ser minoritària en comparació amb els nadius hutus, un poble eminentment agrícola que sempre ha estat majoritari a la zona. L’especial orografia del país (molt muntanyosa i amb poques terres aptes pel conreu) van afavorir els interessos econòmics tutsis, més ben adaptats als circuits econòmics locals.

Amb l’arribada dels colons europeus, a mitjan segle XIX, la diferenciació entre hutus i tutsis es va accentuar, ja que els belgues (els colons de la zona central d’Àfrica) van fomentar la diferència entre els dos pobles per garantir la seva posició colonial dominant i dirigir l’economia de la zona en funció dels seus interessos. D’aquesta manera, els belgues van introduir el conreu massiu del cafè i del cacau a la zona.

L’any 1934 els colons belgues van introduir una mena de document d’identitat entre els vassalls del rei belga, on hi figurava, entre altres, la tribu o ètnia de cada persona, introduint un sistema de discriminació tribal on els tutsis eren els designats per l’elit colonial pels principals llocs de l’administració, la policia o les tropes colonials, tot discriminant a la majoria hutu. Els belgues fins i tot van col·locar un reietó tutsi, un titella de l’administració colonial belga.

Les envejes i els odis entre les dues comunitats pel repartiment de la riquesa o els càrrecs a l’administració van esclatar amb la independència del país a l’any 1961, quan van començar a produir-se brots de violència sectària amb clar accent antitutsi, que provocà l’exili del país de vora 300.000 habitants d’ètnia tutsi cap als veïns país de Burundi i Uganda, de clara majoria tutsi. Precisament a Burundi es van ocasionar diversos brots de violència tutsi cap a la seva minoria hutu, el més greu al 1973, que comportà l’assassinat de milers de ciutadans hutus i el seu exili cap a Rwanda, a més de portar a un punt de no retorn les diferències entre tots dos països.

Al 1990 es va produir un nou episodi de violència tribal, amb el cop d’estat del Front Patriòtic Ruandès (de composició tutsi) patrocinat pel veí país d’Uganda. Això va obrir un període d’inestabilitat que va portar a l’esclat de violència més gran a l’any 1994, amb l’intent de Genocidi de Rwanda. La majoria hutu va organitzar diverses milícies (armades per potències occidentals com França o Espanya, que van veure-hi una bona ocasió per vendre armes) que van començar una autèntica “cacera de tutsis”, animats i dirigits pel president del país, en Jean Kambanda (d’ètnia hutu), qui va afirmar que “només matant a tots els tutsis podrien desaparèixer els problemes del país“.

Hutus.jpg

Milicians hutus interhamwes armats amb fusells AK-47.

El genocidi, perpetrat per la facció més radical dels hutus (els milicians interhamwes) va ser espantós: es calcula que en la seva operació de neteja, les milícies radicals hutus van matar prop d’un milió de persones (altres xifres oscil·len entre els 750.000 i els 800.000 morts) de ciutadans tutsis i també d’alguns moderats hutus contraris a l’ús de la violència. Desprès del genocidi de Rwanda, el 75% dels ciutadans tutsis havien desaparegut, bé mort o exiliats als països veïns.

rwandagenocidekillingsdk0.jpg

El genocidi ruandès va acabar amb la vida d'un milió de persones.

La passivitat occidental no podia fer més temps els ulls grossos davant aquesta catàstrofe humanitària, i va decidir intervenir tot enviant les forces de seguretat de les nacions unides (els cascos blaus) per evitar noves matances. Ara bé, no fou fins la intervenció armada de França (l’anomenada operació Turquesa) quan es van cessar definitivament les hostilitats a Rwanda, per bé que la intervenció gala ha estat sovint fortament criticada pel seu tarannà parcial (segons sembla, l’exèrcit francès va deixar escapar a zones segures als principals líders de la massacre).

Com a epitafi de la violència tribal i conseqüència dels fets de Rwanda, es van produir brots de violència antihutu als països veïns del Congo, Uganda o Burundi.

Gladiadors i falsos mites

dilluns, 12/03/2012 (Ferran Vital)

El cinema i les sèries televisives nord-americanes han fet molt de mal a la història en multitud d’ocasions. Les errades i imprecisions històriques arribades des de Hollywood han estat una constant al llarg dels anys, i en ocasions han aconseguit arribar a la categoria de dogma i veritat absoluta inamovible.

Un clar exemple del que estic dient són les lluites de gladiadors de la Roma imperial. Pel·lícules com ara Espàrtac, Gladiator o la recent sèrie televisiva Spartacus, blood and sand han col·laborat en la confusió de molts dels esdeveniments històrics plantejats a les seves trames.

146gladiador.jpg

Pel·lícules com Gladiator han divulgat diversos dogmes erronis.

En primer lloc, les històries plantejades per Hollywood ens presenten els gladiadors com un esclau més, sotmesos a la autoritat d’un amo (sovint un lanista o preparador de gladiadors) i de poca consideració social. Ara bé, la realitat d’aquests plantejaments és força parcial, quan no voreja la falsedat. Hi havia gladiadors que eren esclaus i estaven sotmesos a un particular, és ben cert. Però igualment cert és que molts dels gladiadors eren homes lliures (antics soldats, joves en busca de fama i diners…) que provaven sort a l’arena. Tanmateix era especialment significativa la taxa de gladiadors “públics”, és a dir, preparats, alimentats i a sou de l’estat. Aquests treballadors públics eren utilitzats per lluitar als principals amfiteatres de l’imperi i garantir la diversió i l’espectacle al públic assistent.

Entenent que la formació i manteniment de gladiadors tenia un cost elevat, és fàcil deduir que la vida d’un gladiador no era quelcom banal, i que s’intentava, en la majoria dels casos, que el lluitador no patís la mort en l’arena dels amfiteatres de l’imperi. En aquest sentit cal destacar les cares i acurades atencions mèdiques de les que els gladiadors eren objecte, per res comparables a les que tindria un esclau domèstic. De la mateixa manera, la seva dieta era variada i potent, ja que havia de garantir el consum calòric necessari per la pràctica esportiva diària, basada en la força, l’agilitat i la capacitat aeròbica del sistema cardiorespiratori.

Per últim, les grans produccions de Hollywood ens han volgut fer creure que els assistents als amfiteatres decidien la vida o la mort d’un gladiador vençut en funció de la direcció del seu dit gros (girat cap amunt indicava clemència, mentre que cap a vall significava una condemna a mort). Res més allunyat de la realitat. A l’antiga Roma, el dit polze cap per avall significava que el gladiador vencedor havia de llençar la seva arma a terra, perdonant la vida al lluitador vençut (la cosa més habitual), mentre que gesticular amb el dit polze cap el coll de fora cap a dins en un moviment rítmic significava la condemna a mort del gladiador vençut, a qui havien de tallar el coll.

PulgareshaciaabajodeJeanLeonGerome_.jpg

El quadre de Gérôme va contribuir al fals mite dels polzes cap avall.

 

L’AVE, l’estació intermodal de la Sagrera i el patrimoni històric català

dimarts, 6/03/2012 (Ferran Vital)

Les obres de l’AVE a la zona de la futura estació intermodal de la Sagrera ha permès que surti a la llum un dels jaciments arqueològics més importants de la ciutat i de tot el principat dels darrers anys. En el darrer any i mig els arqueòlegs han trobat i documentat diverses restes arqueològiques que van des de una interessantíssima fosa comú del neolític fins a un edifici i a un pont del segle XIX, passant per diversos jaciments tals com restes de sitges funeràries prehistòriques, unes altres sitges ibèriques, una interessantíssima domus romana o algunes restes medievals.

Sagrera.jpg

Gràfic dels jaciments trobats a la Sagrera. Font: El Periódico

La importància d’aquest jaciment pot reescriure part dels plantejaments i les teories de la prehistòria a la ciutat comtal, alhora que pot esdevenir molt important per a comprendre la evolució demogràfica del pla de Barcelona, ja que segons sembla, els cossos trobats en una de les fosses prehistòriques haurien mort a causa d’una epidèmia infecciosa, de la que encara desconeixem la naturalesa.

Els jaciments de la Sagrera encara guarden més sorpreses, ja que els arqueòlegs han trobat un fossar del segle XVII amb les restes de trenta soldats que haurien patit una mort violenta (Bandolers? Guerra dels Segadors? Guerra de Successió?) dels que no en teníem constància fins a la data.

Però segurament la joia de la corona de tot el jaciment sigui la domus romana, datada entre els segles I i IV dC i de la qual encara no s’ha acabat de delimitar la seva extensió ni la seva importància, ni tampoc la seva integració amb l’entorn. En aquesta vil·la romana hi ha un interessant mosaic en molt bon estat de conservació, així com una zona termal i diverses estances dependents d’un dels jaciments d’època romana més importants de la ciutat de Barcelona. Per acabar de delimitar la àrea i l’espai d’aquesta vil·la caldrà esperar a que es desmantelli l’actual pont del Treball i que els investigadors puguin continuar amb les prospeccions.

sagrera 2.png

La vil·la romana de la Sagrera pot aportar informació vital sobre la Barcino romana.

D’acord a les decisions de les administracions (Ajuntament, Generalitat i govern espanyol) el jaciment no romandrà obert si no que es tornarà a sepultar amb capes de formigó i ciment per tal de poder enllestir les obres de l’alta velocitat, considerades prioritàries per les administracions. Dóna la casualitat que un dels accessos a la futura estació intermodal de la Sagrera serà just a sobre de la antiga vil·la romana.

En la meva opinió (i aquest és un matís absolutament personal i arbitrari) caldria redefinir el nostres interessos, objectius i prioritats com a societat del segle XXI. Potser la connexió ferroviària d’alta velocitat sigui molt important (no ho dubto pas) per potenciar les connexions amb el Rosselló, l’Occitània i París, però no qualsevol preu. Estem disposats a deixar perdre part del nostre patrimoni, de la nostra identitat com a societat en nom del progrés? Renunciar a allò que ens fa únics i diferents per una infraestructura de dubtosa rendibilitat econòmica?

La vaga de “la Canadenca”

dimarts, 21/02/2012 (Ferran Vital)

Poques vegades la força obrera catalana ha mostrat tant múscul com els primers mesos de 1919, quan els obrers de Barcelona van mantenir un llarg i victoriòs contenciós amb la patronal catalana. Per completar aquest article i aprofundir-hi més, us recomano visitar l’entrada titualda “La conflictivitat social a Catalunya: sindicalisme, vaga de La Canadenca i pistolerisme (1917-1923)” del blog Ciències Socials en Xarxa de l’historiador Vicente Moreno.

Situem-nos de ple en el seu context històric. En plena efervescència del pistolerisme i amb el rerefons internacional del triomf de la Revolució Russa, al febrer de 1919 l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro (filial de la Barcelona Traction Light and Power, popularment coneguda com “la Canadenca“) va voler acomiadar a cinc treballadors administratius de les seves oficines. En virtut del plantejament estratègic sindical aprovat al Congrés de Sants per la CNT (sindicat majoritari a la Catalunya del moment) al 1918, tots els treballadors del ram laboral de l’empresa van anar a la vaga. La ciutat de Barcelona va quedar paralitzada, ja que el ram elèctric va aconseguir aturar la força productiva del país.

lacanadenca01.jpg

Aspecte de la Candenca al 1918.

En un primer moment els partits polítics dinàstics (sorgits de la Restauració borbònica de 1875) van contestar amb l’ús de la força, la detenció de dirigents obrers i sindicals i la declaració de l’estat de guerra, que suposava la suspensió de les garanties constitucionals. Durant els primers dies de repressió, les forces de seguretat de l’estat van practicar més de 3.000 detencions, moltes d’elles totalment arbitràries.

Però el govern central, les forces conservadores i el governador civil de Barcelona van calcular malament la força sindical nascuda al Congrés de Sants, i els treballadors de les indústries gràfiques de Barcelona (afiliats molt majoritàriament a la CNT) van aplicar la “censura roja”, consistent a no publicar qualsevol notícia que consideressin contrària als interessos dels vaguistes o dels sindicats).

El 19 de març el líder cenetista Salvador Seguí (conegut com el noi del sucre, posteriorment assassinat pels pistolers a sou de la patronal) va arribar a un acord per tornar al treball amb els representants patronals, que preveia la readmissió dels treballadors acomiadats i la millora en les condicions laborals obreres.

 

Salvador Seguí "el noi del sucre", al 1920.

Però l’acord va durar quatre dies justos, ja que l’estament militar, recelós de l’acord arribat entre obrers i patrons, es negaven a alliberar a 79 vaguistes empresonats, al que els sindicats van respondre amb la tornada a la vaga general, aquest cop estesa a tota Catalunya, i que va tornar a paralitzar tot el país.

Finalment, el 3 d’abril de 1919 el govern central va aprovar l’establiment de la jornada màxima de vuit hores (una llarga reivindicació obrera), alhora que suposà la dimissió del governador civil de Barcelona, el cap de policia Duval (que no havia dubtat en aplicar la polèmica llei de fuges) i del comte de Romanones, aleshores cap de govern, que va haver de dimitir provocant la caiguda de tot l’executiu. Al llarg de la primera setmana d’abril es va normalitzar tota la situació i els obrers van tornar als seus llocs de feina, amb la primera (i única?) gran vcitòria obrera de la història de Catalunya sota el braç.

Quan Eiffel volia construir la seva torre a Barcelona

dissabte, 11/02/2012 (Ferran Vital)

La Torre Eiffel és un dels símbols més coneguts de París, que amb el temps ha esdevingut una veritable icona de la capital gala. Malgrat tractar-se d’un edifici polèmic en el moment de la seva construcció (la major part dels intel·lectuals parisencs estaven en contra d’una construcció que consideraven lletja, freda i impersonal), la Torre Eiffel es va edificar a la zona dels camps de Mart, al centre de la capital gala, amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal de 1889, que a més a més, commemorava el centenari de la Revolució Francesa. La Torre havia de donar la benvinguda als visitants a l’Exposició Universal i havia de ser desmuntada un cop finalitzat l’esdeveniment.

Eiffel.jpg

La Torre Eiffel és el símbol més conegut de la capital francesa.

La Torre Eiffel, obra del enginyer i artista francès Gustave Eiffel, va ser l’edifici més alt del món fins a l’any 1930 gràcies als seus 300 metres d’alçada (vora 325 metres si comptabilitzem l’antena de ràdio que hi ha al capdamunt de la torre emblemàtica), i encara avui en dia és l’edificació més alta de la capital de l’hexàgon.

Avui en dia resulta impossible imaginar-se la Torre Eiffel fora del seu marc urbà, però la realitat és que en Gustave Eiffel va oferir el seu projecte de construcció d’una gran torre de ferro a algunes ciutats abans que els càrrecs municipals parisencs n’aprovessin la construcció. Entre aquestes ciutats a les que el constructor francès va presentar el seu projecte cal incloure-hi la ciutat de Barcelona.

L’any 1888 es va celebrar l’Exposició Universal a Barcelona, al recinte de la Ciutadella. Per habilitar l’espai, l’ajuntament barceloní va rehabilitar la zona del Parc de la Ciutadella (fins feia poc, una fortalesa militar destinada a mantenir l’ordre establert a la ciutat comtal) i el que avui en dia coneixem com a Passeig Lluís Companys, que enllaça amb el Passeig de Sant Joan a l’alçada del carrer Trafalgar.

El consistori barceloní va rebre moltes propostes de diversos constructors, artistes, arquitectes i enginyers per rehabilitar l’espai que havia d’allotjar l’Exposició Universal, i entre aquest cal incloure la proposta del senyor Gustave Eiffel, que volia construir-hi una gran torre de ferro per donar la benvinguda als visitants a l’Exposició. Finalment, els edils municipals del moment van desestimar el projecte Eiffel, ja que el consideraven car, estrany i poc integrat al entorn urbà, i van apostar per la construcció d’un Arc del Triomf que donés la benvinguda als visitants de l’Exposició, a càrrec de l’arquitecte català Josep Vilaseca.

800px-Arc_de_Triomf_Barcelona.jpg

L'Arc de Triomf, el monument escollit per l'Ajuntament de Barcelona.

“Google under the earth”, l’ aplicació arqueològica de Google Earth

dimarts, 31/01/2012 (Ferran Vital)

Fins ara hem considerat Google Earth com una eina molt vàlida per la pràctica docent (gràcies a l’aplicació dels famosos mapes històrics, la possibilitat de visibilitzar monuments en 3D o visionar un indret gràcies a Google Streets), però mai fins ara podíem haver imaginat que el popular programa ens anava a oferir la possibilitat de visibilitzar diferents nivells estratigràfics d’un jaciment arqueològic asseguts des de casa nostre.

Aquest és el cas de Google under the earth, una aplicació de Google desenvolupada per diverses universitats britàniques i que permeten, de moment, visitar les runes d’Stonehenge com mai fins ara. Mitjançant aquesta aplicació (anomenada Seeing beneath Stonehenge) els internautes podem visitar amb un sol clic les restes del assentament de Durrington Walls i entrar a l’interior d’una casa prehistòrica.

GoogleUnderEarthStonehenge6.jpg
Per gaudir d’aquesta aplicació només hem d’anar al seu lloc web (punxeu aquí) i baixar-nos, de franc, l’aplicació, que s’instal·larà automàticament a la carpeta on tinguem instal·lat prèviament el programa Google Earth. De ben segur que us serà ben útil!

Us deixo amb un vídeo de l’aplicació:


L’assassinat d’en Martí Marcó, trenta-tres anys després.

diumenge, 29/01/2012 (Ferran Vital)

Aquesta setmana s’han complert  trenta-tres anys de l’assassinat del nacionalista Martí Marcó i Bardella (1959-1979) a mans de la policia espanyola.

Martí Marcó.jpg

El jove Martí Marcó, mesos abans de la seva mort.

En Martí Marcó era un jove mecànic del Raval de Barcelona, actiu militant per la llengua i la cultura del seu país i compromès en la lluita clandestina antifranquista i durant els anys de transició. Membre de les JERC (Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya) i del Consell Executiu d’Esquerra Republicana, durant els anys de transició va passar a les files d’Estat Català (el partit històric fundat per Francesc Macià). De les files d’Estat Català estant, el jove Martí Marcó va entrar en contacte amb el moviment independentista combatiu, i el 1977 abandonà l’Estat Català per militar a l’Exèrcit d’Alliberament Català (EAC), grupuscle del futur Exèrcit Popular Obrer Català (EPOCA), que convé no confondre amb Terra Lliure.

Segons el llibre d’en Jaume Fernández i Calvet (antic membre del PSAN-Provisional i d’Independentistes dels Països Catalans), el 26 de gener de 1979 en jove Martí Marcó, de només dinou anys, acompanyat de dos companys es dirigia a complir amb una missió assignada (assaltar un furgó de Banca Catalana) en un cotxe, quan un control rutinari de la policia (que muntava guàrdia davant del domicili d’un important advocat del moment) al xamfrà dels carrers Bruc i Diputació els va ordenar l’alto.

El conductor del vehicle es va posar nerviós i no va aturar-se, ans al contrari, va optar per accelerar i tractar de defugir del control policial. En el moment de l’embranzida inicial un policia va obrir foc amb la seva metralladora tot ferint de mort al jove Martí. Els dos companys van accelerar a fons pel carrer Bruc per abandonar el cotxe al cor del barri de Gràcia des d’on van fugir a peu, tot abandonant al seu company malferit a l’interior del vehicle. Tres dies desprès, en Martí va morir al Hospital Clínic de Barcelona.


Els anys van convertir en Martí en icona del moviment independentista combatiu, al ser el primer mort “caigut en combat” segons la dialèctica d’aquells anys. Tot plegat, ens porta a la reflexió sobre la necessitat d’apostar per la via democràtica i pacífica per assolir els legítims objectius socials i nacionals.

 

 

 

Manuel Fraga Iribarne, el camaleó conservador

dilluns, 16/01/2012 (Ferran Vital)

En Manuel Fraga Iribarne ha estat un dels polítics més rellevants del segle XX. El seu pragmatisme, la seva visió del món i la seva peculiar manera de fer i actuar mai han deixat indiferent a ningú. Professor i gran teoritzador del aparell de l’estat, en Manuel Fraga va intentar adaptar-se al temps i les circumstàncies, sabent adequar el seu discurs en funció de l’auditori o els condicionants socials, polítics i econòmics.

En Manuel Fraga va néixer l’any 1922 a Vilalba, una petita ciutat gallega de la província de Lugo, en una família tradicionalista, conservadora i profundament catòlica. Va cursar dret amb un rendiment acadèmic força brillant, cosa que li va valer per a ingressar al cos de lletrats de les Corts franquistes a l’any 1945. A més a més,  des de 1953 va compaginar les seves tasques públiques amb la plaça de professor de Dret Constitucional i Teoria de l’Estat a la Universitat Complutense de Madrid, professió que mai va abandonar fins a la seva jubilació.

Durant els anys 50 i 60 del segle passat en Manuel Fraga va anar pujant esglaons dins de l’aparell burocràtic franquista, gràcies a la carència d’homes civils preparats que el règim patia. Tant és així, que a la dècada dels 60 en Manuel Fraga va arribar a ostentar la titularitat del ministeri de turisme, durant els anys de govern dels tecnòcrates, homes formats acadèmicament a les universitats espanyoles, vinculats a l’Opus Dei i altres organitzacions conservadores catòliques i que van tenir la sort d’arribar al govern durant els anys de major creixement econòmic espanyol de tot el segle XX.

Com a ministre d’informació i turisme en Manuel Fraga va voler potenciar l’imatge d’Espanya com a destinació turística tot utilitzant els reclams més tòpics d’Espanya: turisme de sol, platja, toros, sevillanes, paella i sangria. Sota l’eslògan “Spain is different!” el seu ministeri va voler potenciar l’arribada massiva de turistes i els sectors que en depenien directament, com ara la construcció, per revitalitzar l’economia espanyola. Val a dir que aquest model de creixement s’ha mantingut pràcticament inalterat fins els nostres dies.

Com a ministre d’informació en Manuel Fraga va haver de lidiar amb les execucions del règim a dissidents i opositors polítics davant la comunitat internacional (amb casos com ara els assassinats del comunista Julián Grimau o membres del GRAPO i ETA). Però la imatge d’aquella etapa de Fraga al capdavant del ministeri que ens ha quedat a la retina durant molts anys no és cap altre que l’afer de Palomares.

Manuel Fraga, banyant-se a la platja de Palomares (suposadament).

El 17 de gener de 1966 un B-52 (un model de superbombarder americà) va deixar caure, per accident, quatre bombes amb caps nuclears sobre la platja d’aquesta localitat costanera d’Almeria. El ministre d’informació, davant les crítiques que rebia per la seva opacitat, va optar per pendre un bany a la platja de Palomares (fet encara avui en dia discutit) davant les càmeres del No-Do, el documental cinematogràfic setmanal que servia com a mitjà propagandístic del règim durant el franquisme. La realitat és que l’impacte mediambiental i radioactiu va existir, i la poca credibilitat del règim a quedar un cop més en entredit.

Però el gran projecte de Fraga durant aquells anys fou la Llei de Premsa (1966), també anomenada Llei Fraga, que suposava una tímida obertura de la censura del règim. Tot i que es van obrir petites escletxes cap a la llibertat informativa, la llei ben aviat es mostrà curta i insuficient, i el control de l’aparell de l’estat sobre els mitjans de comunicació continuà esdevenint total.

Fraga abandonà el govern espanyol a l’any 1969, quan el sector de ministres de l’Opus Dei amenaçava al sector falangista, que ell mateix encapçalava, arrel d’un cas de suborn i tràfic d’influències que dinamità el govern franquista, conegut com afer Matesa. Ja fora del govern, en Manuel Fraga va ser enviat com a ambaixador d’Espanya al Regne Unit a l’any 1973, càrrec que va ostentar fins la mort del dictador.

Mort Franco, s’obria un nou escenari polític, on els pesos pesants del franquisme van voler assegurar-se la seva posició privilegiada i el manteniment de l’ordre establer arran del 18 de juliol del 36. En Fraga, situat al sector més conservador i intransigent dels franquistes, va ser nomenat vicepresident del govern de Carlos Arias Navarro, amb qui mantenia una molt bona sintonia, tot cercant la continuïtat del règim sense Franco.

Les convulsions socials dels anys 75 i 76 van desembocar en una repressió generalitzada contra els moviments obreristes pro-democràtics, i marcà la data de caducitat del govern d’Arias Navarro. Especialment sinistre fou la repressió dels obrers tancats a la catedral de Vitòria al 1976, i que acabà amb diversos civils morts per foc real de la policia. En Manuel Fraga, lluny de condemnar l’acció policial que ell mateix havia encarregat, va fer escarni públic dels fets amb la famosa frase “la calle es mía”.


Destituït Arias Navarro de la presidència del govern i substituït pels sectors més possibilistes del règim, encapçalats per Adolfo Suárez i enquadrats en les files d’UCD, en Manuel Fraga va veure’s exclòs del govern. Fraga no era partidari de la Constitució Espanyola (tot i que va participar activament en la seva redacció), a la que veia massa liberal, ni de la legalització dels partits republicans, obreristes i comunistes, considerant que posaven en perill la unitat de la pàtria i els valors tradicionals d’Espanya. D’acord a la seva intransigent ideologia, en Manuel Fraga va fundar un partit ultraconservador anomenat Alianza Popular (AP), que desprès canvairia el seu nom pel de Partido Popular (PP).

Al capdavant d’AP (posteriorment PP) en Manuel Fraga va aprofitar la debacle d’UCD al 1982 per a situar el seu partit com a força hegemònica de la dreta espanyola, tot i que mai va aconseguir derrotar electoralment a Felipe González, secretari general del PSOE, i sempre va estar situat a l’oposició en el Congrés dels Diputats.

L’any 1987 en Manuel Fraga es va jubilar de la seva plaça de professor a la Complutense, i va abandonar Madrid. Al deixar Madrid també va deixar la presidència dels populars en mans de José María Aznar i va marxar a la seva Galícia natal com a cap del grup autonòmic del PP. Dos anys més tard ja es va convertir en president de la Xunta de Galícia, òrgan d’autogovern gallec, càrrec que va ocupar fins a l’any 2005. Durant el seu llarg govern a Galícia, en Manuel Fraga va governar amb mà de ferro, silenciant els poderosos sindicats dels obrers, mariners i estibadors de les Drassanes i ports gallecs com ara Vigo, Ferrol o Pontevedra.

L’últim gran escàndol que va haver de fer front un ancià Manuel Fraga va ser la crisi del vaixell petrolier Prestige, enfonsat davant les costes gallegues l’any 2002, que va provocar una catàstrofe natural i econòmica certament mal gestionada des de la Xunta gallega. Finalment, l’any 2005 una coalició dels socialistes gallecs i dels nacionalistes del BNG van aconseguir fer fora del govern autonòmic a en Manuel Fraga, que des de llavors marxà al Senat en representació de Galícia, fins que al setembre de 2011, amb 89 anys, Fraga va decidir retirar-se de la política.

Finalment, Fraga va morir el 15 de gener de 2012. En Fraga va ser un camaleó de la política, que va saber canviar i adaptar el seu discurs a les circumstàncies i condicionants de cada moment per mantenir-se a la vora dels principals cercles de poder. Sovint el discurs del senyor Fraga resultava eclèctic i buit de continguts, revestit d’una aparença democràtica i lliberal, però deixant al descobert determinats “tics” autoritaris que donaven indicis del seu pensament conservador, hereu de la millor tradició de la dreta conservadora gallega del segle XX.

 

 

 

Guantánamo, territori ocupat?

dimarts, 10/01/2012 (Ferran Vital)

La base nord-americana de Guantánamo (Cuba) s’ha fet tristament famosa per les detencions i empresonaments de diversos afganesos sospitosos de col·laborar amb Al-Qaeda o amb el règim dels talibans, i considerats elements molt perillosos pels serveis d’intel·ligència dels Estats Units. De fet, en més d’una ocasió s’ha especulat que l’amagatall de Bin Laden al Pakistan s’hauria trobat gràcies a les confessions d’algun presoner a la base de Guantánamo.

Més enllà de suposicions i possibles violacions del dret internacional per part dels Estats Units, a molt pot sorprendre que els Estats Units tinguin una base militar ubicada a territori d’un govern, el Cubà, que manté profundes diferències socials, econòmiques, polítiques i ideològiques amb el govern nord-americà.

La raó de l’existència d’una gran base logística i estratègica al cor del territori cubà es remunta a l’època de la guerra d’independència de Cuba (1898), quan els nord-americans, aliats dels independentistes cubans, van ubicar una base a territori cubà per raons logístiques i militars. L’ocupació de la badia de Guantánamo es va fer legalment efectiva a l’any 1903, amb la signatura d’un tractat entre el govern dels Estats Units i de Cuba segons el qual els podien ocupar l’entrada de la badia de Guantánamo (estratègicament situada al sud de l’illa caribenya i que permetia un control de tot el golf de Mèxic i el mar del Carib) a canvi d’un arrendament anual prèviament consensuat per tots dos governs. L’acord preveia també que en cas de no arribar a un acord sobre l’estipendi econòmic a pagar, els Estats Units haurien d’abandonar la seva base militar.

Guantanamo 2.png

Ubicació de la base militar de Guantánamo en relació amb el territori cubà.

Però tots els condicionats van canviar arran de la revolució cubana de 1959 i l’enderrocament del règim de Fulgencio Batista, un dictador proper als interessos comercials dels Estats Units. Els revolucionaris cubans, comandants per un jove Fidel Castro i el llegendari Ernesto “Che” Guevara van refusar el cobrament dels arrendaments per part dels nord-americans, alhora que consideraven l’existència de la base militar com una violació de la sobirania del poble cubà sobre el seu mateix territori.

Durant els darrers cinquanta anys, la base militar de Guantánamo s’ha convertit en un focus de les tensions entre Cuba i els Estats Units, fins al punt que el govern cubà va decidir aïllar físicament el territori ocupat pels nord-americans de la resta del territori cubà, tallant el subministrament d’aigua i aliments. Això va fer que els Estats Units haguessin de portar aigua potable d’altres indrets, i més recentment, construir-hi dessalinitzadores que utilitzin l’aigua del mar. Guantánamo s’havia convertit en un símbol per a tots dos països, incapaços de dialogar per buscar una sortida pactada i consensuada per les dues parts.

guantanamo.jpg

Mapa de la base naval dels Estats Units a la badia de Guantánamo.

Els darrers quinze anys han suposat un autèntic terratrèmol polític, amb grans alts i baixos en les posicions de tots dos països. Si l’administració Bush va fer servir aquesta base militar per empresonar suposats terroristes internacionals perillosos per a la seguretat dels Estats Units, l’administració Obama ha volgut tancar amb el centre d’internament de presos de Guantánamo. En aquest sentit, cal destacar que el president Barack Obama va prometre al mes de gener de l’any 2009 que resoldria la qüestió dels presoners,cosa que afavorira les condicions per a un possible diàleg amb el govern cubà per apropar postures. Tanmateix, la dinàmica interna de la política nordamericana (amb irrupció de moviments ultraconservadors com el Tea Party o el posicionament de l’alta cúpula de l’exèrcit dels Estats Units) sumada al període d’incertesa política que viu el govern de Cuba arran de la malaltia de Fidel Castro i l’interinatge del seu germà Raúl al capdavant del govern cubà han ajornat sine dia l’inici de les converses entre tots dos països per resoldre l‘stato quo de la base militar nord-americana de Guantánamo.

Guantánamo s'ha convertit en una polèmica presó de presumptes terroristes. Els Estats Units s'han saltat bona part de la legislació internacionals sobre presoners de guerra i presumptament s'han comés crims contra la humanitat.

 

Corea del Nord, la monarquia comunista

divendres, 23/12/2011 (Ferran Vital)

El conflicte entre Corea del Nord i els seus veïns del sud és la darrera cicatriu de la segona guerra mundial. Una vella història de rivalitats i antagonismes que encara avui dia esdevé un focus de tensió important a nivell internacional.

kn-lgflag.gif

La bandera de Corea del Nord, el primer règim comunista hereditari de la història.

Desprès de la rendició japonesa a la segona guerra mundial, el territori coreà (fins llavors sota control nipó) va restar dividit en dues zones d’influència, partides pel famós paral·lel 38. La meitat nord de la península coreana va restar sota control de la Unió Soviètica (amb un govern comunista encapçalat per Kim il-Sung), mentre que la meitat sud va quedar sota influència nord-americana. Les tensions i rivalitats pròpies de la guerra freda van desembocar en una guerra oberta, la guerra de Corea (1950-53), que va acabar amb un empat tècnic i que a punt va estar de desembocar en un conflicte obert entre les dues grans potències del moment.

corea.gif

Mapa de la península de Corea, dividida en dos estats antagònics pel paral·lel 38.

Aquella guerra entre Corea del Nord i Corea del Sud mai ha acabat del tot, ja que els dos països no han signat pas un acord de pau, si no un armistici que deixava els dos estats en una situació de guerra tècnica. Aquest fet ha resultat cabdal per entendre la geopolítica i la evolució interna del règim nord-coreà, on sempre ha primat l’aparell militar per sobre del civil, i on les partides en defensa han estat molt més quantioses que no pas les destinades a benestar social.

Conditions-For-People-In-Korean-War.jpg

El règim nord-coreà ha apostat pel pressupost en defensa, oblidant les mancances de la seva població civil, que pateix crisis de subsistència cícliques..

El règim de Kim il-Sung va tancar-se sobre si mateix, convertint l’estat nord-coreà en una dictadura personalista inspirada en el règim estalinista i amb elements prestats del maoisme xinès, amb una població empobrida i unes estructures productives molt fràgils i amb ben poca capacitat industrial.

A la mort del gran líder (eufemisme amb que els nordcoreans anomenavenoficilament en Kim il-Sung) a l’any 1994 es va obrir un interregne que va culminar amb el nomenament del seu fill Kim Jong-il al capdavant de l’aparell de l’estat i del partit, inaugurant la primera dinastía comunista hereditària de la història, un concepte ben allunyat dels conceptes marxistes i una tergiversació dels principis obreristes del socialisme.

Durant els anys en els que Kim Jong-il ha estat al capdavant de Corea del Nord el país ha començat una lleu obertura internacionals (pràcticament en exclusiva amb el seu veí xinès, darrer aliat internacional dels nord-coreans) i ha continuat amb el programa militarista del govern. Segons algunes fonts fiables, durant els anys 1996-1998 va haver-hi una greu crisi de subsistència alimentària que es podria haver cobrat a la vora d’un parell de milions de persones (algunes fonts asseguren que la xifra de víctimes puja a la vora de quatre milions de persones). Però la prioritat del govern de Kim Jong-il era el programa nuclear i el pressupost en defensa, donat que l’exèrcit ha estat el principal pilar valedor del règim nord-coreà. Arribatrs a aquest punt, cal recordar que Corea del Nord és el país més militaritzat del món, per davant d’estats com Israel o Estats Units.

NORTH_KOREA_(f)_0228_-_Minacce.jpg

Corea del Nord és el país més militaritzat del món.

Així doncs, entre els anys 2005 i 2006 els nord-coreans van iniciar diverses proves i detonacions nuclears, demostrant a la comunitat internacional que ja disposaven d’armes nuclears en el seu arsenal militar. Amb la bomba atòmica el règim nord-coreà es va tornar a sentir fort, i va iniciar una sèrie de conflictes i tensions frontereres amb els seus veïns del sud, acompanyades d’una dialèctica bèl·lica i un seguit de missatges amenaçadors envers els Estats Units i el Japó.

Amb la recent mort de Kim Jong-il (anomenat oficialment pels coreans estimat líder) s’obre un nou període d’interregne, tot i que totes les travesses semblen assenyalar en Kim Jong-un, el tercer fill de Kim Jong-il, com hereu de l’aparell del partit i de l’estat, consolidant la monarquia comunista d’un dels països més estranys del món.

kim-jong-il-morte2-large.jpg

Kim Jong-il acompanyat del seu tercer fill i hereu Kim Jong-un.

De moment el jove Kim Jong-un ( de només trenta anys) haurà de guanyar-se la totpoderosa cúpula militar nord-coreana, ansiosa de demostrar el seu poder i la seva força militar per dissuadir els enemics del règim (Corea del Sud, Japó i Estats Units) d’intervenir en el seu “paradís socialista” i de “corrompre l’harmoniosa educació, cultura i mentalitat del poble coreà“, segons la dialèctica nord-coreana.

Kim-Jong-un.jpg

Podrà el jove Kim Jong-un fer-se amb el control de l'aparell de l'estat nord-coreà?