El projecte Darién, o el somni de l’imperi colonial escocès

dimecres, 19/09/2012 (Ferran Vital)

El Regne d’Escòcia va deixar de ser independent per l’acta d’unió de 1707. Fins llavors, havia estat un regne independent dins una unió dinàstica, que no política, amb el regne d’Anglaterra.

Durant el segle XVII l’economia escocesa es va contraure degut a la rivalitat comercial dels seus veïns anglesos, i a la manca de recursos naturals i humans per poder desenvolupar activitats protoindustrials, comercials i financeres. A més a més, una sèrie de males collites al darrer terç del segle XVII van empobrir encara més el país i van fer esclatar episodis de fam i mortaldat al camp escocès.

En aquest context de crisi, el Parlament d’Escòcia va engegar un seguit de mesures destinades a redreçar la situació econòmica, tals com crear un banc escocès (el famós Bank of Scotland) per facilitar l’accés al crèdit i incentivar l’activitat econòmica, la millora de l’ensenyament primari universal (mitjançant les diverses parròquies existents) i crear una Companyia d’Escòcia, que havia de ser la responsable de colonitzar noves terres per obtenir recursos naturals, crear demanda exterior als productes nacionals i enviar-hi part de l’excedent poblacional que no es podia alimentar degut a les males collites del camp escocès.

La primera expedició (modesta i petita en comparació amb les altre potències europees) va anar a parar a l’actual Carolina del Sud (EUA), que va servir com a assaig de la que havia de ser la gran expedició colonial escocesa: la creació d’una “Nova Caledonia” a l’istme de Darién, a l’actual Panamà. Els escocesos hi veien un lloc estratègic per connectar orient i occident (molts anys abans de la construcció del canal) i treure’n profit econòmic i comercial per la metròpoli.

Darién.jpg

Mapa de la colònia escocesa de "Nova Caledonia", a Darién (actual Panamà).

Amb un pressupost de 400.000 lliures esterlines (una quantitat propera al 50% del PIB d’Escòcia a l’època), l’any 1698 van salpar cinc vaixells amb uns 1.200 colons que havien d’instal·lar-se a la desembocadura del gran riu Darién i fundar-hi una comunitat. Però un cop arribats, els colons escocesos van haver de suportar unes condicions gens favorables per la seva causa. L’agricultura importada d’Europa era molt difícil al clima tropical, els indígenes no volien comerciar amb els colons, i el clima calorós i humit va causar una gran mortaldat, amb diversos focus d’infeccions i malalties. A més a més, els anglesos van decidir no enviar cap subministrament als colons escocesos, per no espatllar les relacions amb l’imperi Espanyol, que veia en la creació de “Nova Caledonia” una intromissió estrangera en les terres sota jurisdicció del virregnat de Nova Granada.

Amb aquests agreujants, l’any 1699, vuit mesos després de l’inici de l’aventura colonial, els escocesos van abandonar el seu assentament i van tornar a la metròpoli. Pel camí, els escocesos van deixar més d’un miler de morts i el seu fracàs va ser la darrera temptativa d’una Escòcia independent en el context internacional.

Els Onzes de Setembre que han fet història

dimecres, 5/09/2012 (Ferran Vital)

Els catalans i catalanes celebrem la Diada Nacional de Catalunya cada Onze de Setembre des de l’any 1886. Durant el darrer terç del segle XIX, lligat a la recuperació de la consciència nacional i el despertar popular sorgit de la Renaixença, la ciutadania anava a honrar els caiguts en la defensa de Barcelona a l’Església de Santa Maria del Mar i a realitzar ofrenes al Fossar de les Moreres. Ja aquelles primeres manifestacions catalanistes eren força mogudes, ja que el sector republicà i obrer (majoritari en la recuperació de la consciència nacional, tal com explica el professor Josep Termes) sovint escridassava als bisbes i alts membres de la jerarquia episcopal catalana, ansiosos de convertir la Diada en un acte religiós i amb caràcter folklòric i conservador.

L’any 1888, coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona, es va erigir l’estàtua a Rafel de Casanova, Conseller en Cap del Consell de Cent de Barcelona i abanderat de la resistència heroica dels barcelonins contra l’exèrcit franco-espanyol. L’estàtua estava ubicada al Passeig de Sant Joan, al davant de l’Arc de Triomf, un punt neuràlgic que donava la benvinguda als visitants de la Exposició de 1888, celebrada al Parc de la Ciutadella. Poc a poc, l’estàtua del Conseller en Cap es va convertir en un centre de peregrinatge durant la Diada, ja que personatges de la societat civil i milers d’anònims hi anaven en senyal de respecte o per a realitzar alguna ofrena floral.

Tanmateix, amb el tombant de segle i l’aparició del Partit Republicà Radical de Lerroux, molts dels enemics del catalanisme van aprofitar l’escenari per intentar boicotejar els actes de la diada. No eren gens estranys els enfrontaments entre catalanistes i lerrouxistes, que feien servir el seu discurs incendiari i populista per presentar els actes de l’Onze de Setembre com una eina de la burgesia per esclavitzar a la classe obrera catalana. En aquest context, l’any 1901 es van produir uns aldarulls provocats pels Lerrouxistes que van finalitzar amb 30 persones detingues per la policia (totes elles catalanistes, curiosament), entre els que hi havia l’escriptor Josep Maria Folch i Torres.

Estatua-Rafael-Casanova-Paseo-San-Juan-1907.jpg

Ofrena floral dels membres de la Lliga al monument de Rafael de Casanova a la Diada de l'any 1907

Fins a 1923 les successives Diades Nacionals van tenir un marcat accent partidista, amb constants tensions, retrets i divisions entre els partits conservadors (encapçalats per la Lliga Regionalista) que dominaven la Mancomunitat de Catalunya i els principals partits polítics i sindicats obreristes, que aprofitaven els actes de commemoració de la Diada per a reclamar justícia social i reafirmació nacional.

Entre 1923 i 1930 (anys de la dictadura de Miguel Primo de Rivera) els actes patriòtics van restar prohibits, malgrat que sovint apareixien senyeres i ofrenes florals anònimes a les immediacions de l’estàtua de Rafael de Casanova i del Fossar de les Moreres.

Amb l’arribada de la Segona República els actes de reafirmació nacional de la Diada van tornar a ser legalitzats, per bé que les successives Diades van veure’s trastocades pels condicionats polítics i socials del moment (Llei de Contractes de Conreu, Fets d’Octubre i suspensió de la Generalitat Republicana…), i també cal esmentar que les ofrenes i celebracions mai van ser unitàries, ja que els partits d’esquerres (encapçalats per ERC) van capitalitzar les celebracions i reivindicacions socials del moment, mentre que la dreta catalana (articulada al voltant de la Lliga) es va desentendre de les reclamacions socials, limitant la seva participació en una simbòlica ofrena de flors al monument de Rafael de Casanova.

Durant el llarg túnel franquista (1939-1975) la celebració de la Diada va ser exclusivament familiar i clandestina, ja que els manifestacions de catalanitat restaven prohibides per ordre expressa del Caudillo. El monument a Rafael de Casanova fou retirat del seu emplaçament original, al que mai més tornaria. Tot i la pressió policial i militar franquista (que al Onze de Setembre de 1946 va acabar amb l’assassinat del militant del FNC Josep Corbella), durant els anys de la dictadura no era estrany trobar senyeres i ofrenes florals anònimes, o petites accions organitzades per grupuscles de l’esquerra catalanista clandestina.

La gran Diada de 1976, la primera des de la mort de Franco, organitzada per L’Assemblea de Catalunya a la ciutat de Sant Boi va superar totes les expectatives generades. Desenes de milers de catalans van envair pacíficament la ciutat de Sant Boi (tomba de Rafael de Casanova) tot mostrant la vitalitat del catalanisme.

Diada.jpg

Portada de la revista "Interviu", on es fa ressó de la gran Diada de 1977.

Però la gran Diada fins a la data va ser la de l’any 1977. Fins a un milió de ciutadans (segons algunes fonts, un milió i mig) van prendre els carrers de Barcelona al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” en una manifestació que va servir per pressionar l’executiu de Suárez i el retorn del President Tarradellas.

De 1980 ençà, amb la instauració del govern de la Generalitat les Diades van anar perdent força social, produint-se una dicotomia entre els actes oficials (ofrena al monument de Rafael de Casanova reubicat en un espai diferent del seu emplaçament original) i les manifestacions independentistes, que prenen el Fossar de les Moreres com a escenari habitual. Tanmateix, els manifestacions pel centre de Barcelona cada any són menys nombroses, ja que molts catalans i catalanes aprofiten la festivitat per marxar de cap de setmana i descansar.

fossar.gif.jpg

El Fossar de les Moreres s'ha convertit, els darrers anys, en l'epicentre de les manifestacions reivindicatives de la Diada.

En aquest context arribem a la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012, que segons totes les previsions, ha de ser històrica, i provocar un abans i un després en la evolució social i política del país. I un cop més, la iniciativa no prové dels partits polítics, si no de la iniciativa de la societat civil catalana, articulada al voltant de L’Assemblea Nacional Catalana i altres organitzacions catalanistes similars. Però aquesta història, encara l’hem d’escriure…

La revolta de les Alpujarras i els Jocs Moriscos

diumenge, 2/09/2012 (Ferran Vital)

Aquest estiu hem viscut els Jocs Olímpics de Londres, un esdeveniment internacional que aplega els millors esportistes del món en les seves especialitats. Tal i com ja hem parlat altres vegades, els Jocs Olímpics moderns són fruit de la iniciativa del Baró de Coubertin per recuperar els antic s Jocs que es celebraven a l’antiga Grècia cada quatre anys en honor dels déus grecs.

Però entre els Jocs de l’antiguitat i els contemporanis hi ha un salt de temps prou important (gairebé quinze segles) entre els que no es va celebrar cap esdeveniment homologable als antics jocs hel·lènics. Tanmateix, avui volia destacar ala importància dels Jocs Moriscos de 1569, sota el patrocini del rei sublevat Muhàmmad ibn Ummaya.

Els Jocs Moriscos s’inserixen en el marc de la rebel·lió de les Alpujarres granadines, l’episodi de resistència armada contra l’intent d’assimilació cultural castellana sobre els pobladors del antic regne nassarita de Granada. L’any 1568 va esclatar la revolta dels moriscs de les Alpujarres en resposta a l’edicte reial emès pel rei Felip II que prohibia, de soca-rel, la utilització de l’àrab i l’amazic (o berber) com a llengua d’ús social, la forçosa cristianització dels noms musulmans, la prohibició d’emprar vestits considerats musulmans i la submissió total i absoluta a les lleis castellanes i a l’església catòlica, contravenint tots els acords de pau signats entre els Reis Catòlics i el darrer rei de Granada, el sobirà Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad XI (conegut pels cristians com Boabdil), que havien de permetre (si més no sobre el paper) la pràctica de l’islam entre els fidels que ho desitgessin, la llibertat d’utilitzar la llengua àrab i amazic i la integritat física i moral dels habitants que volguessin quedar-se a terres granadines.

800px-Rebelión_de_Las_Alpujarras.png

Mapa que mostra els principals focus de la revolta morisca de 1569.

El descontentament social i cultural dels moriscos va desencadenar amb una revolta contra el rei i l’administració imperial castellana, i la proclamació d’un nou rei al regne de Granada. L’escollit fou el cavaller Ferran de Valor i Còrdova, descendent d’una prominent família granadina que remuntava el seu llinatge al dels antics califes de Còrdova, els omeies. El nou rei professà l’acte de fe islàmic i adoptà el nom de Muhàmmad ibn Ummaya (traduït al castellà com Abén Omeya o Humeya). El jove rei va tenir un curt regnat, ja que als pocs mesos del nomenament fou assassinat en unes circumstàncies encara no resoltes.

Tanmateix, el nom de Muhàmmad ibn Ummaya passarà a la història per haver organitzat un esdeveniment esportiu sense precedents a la ciutat de Purchena, explicats amb tot detall pel cronista murcià Ginés Pérez de Hita. Els jocs, patrocinats pel rei, no eren nomes una festa esportiva, ja que també s’hi van celebrar mostres de la cultura andalusina tals com danses i balls i concerts de música.

aben-humeya.jpg

Gravat que mostra el retrat del rei Muhàmmad ibn Ummaya.

El que sorprèn dels jocs de Muhàmmad ibn Ummaya és que recollís, també, algunes de les proes esportives provinents de la Grècia clàssica, tals com les proves de salt, llançament de pes, de velocitat o de lluita greco-romana, alhora que admetia, sense exclusions per raons de religió o origen ètnic-cultural, a esportistes de les dues ribes del mar Mediterrani. Els campions rebien una corona de llaurer i un premi en metàl·lic de mans del mateix rei.

Com a epíleg d’aquesta història, la ciutat de Purchena acull en l’actualitat, i de forma anual, una festivitat que recrea els antics jocs del rei Muhàmmad ibn Ummaya durant el primer cap de setmana d’agost. Fins i tot, l’antic president del COI, Joan Antoni Samarach, va afirmar que els jocs de Muhàmmad ibn Ummaya suposaven un “esglaó perdut” en l’evolució històrica dels Jocs Olímpics.

 

 

20 anys de l’Operació Garzón i les tortures contra l’independentisme català

dijous, 12/07/2012 (Ferran Vital)

Aquest dies estem recordant i celebrant el vintè aniversari de la XXV Olimpíada de l’era moderna, que va tenir lloc a Barcelona, i que, tal com hem parlat en algun altre post, van esdevenir un èxit social, cultural, esportiu, econòmic i ciutadà que van servir per obrir una finestra al món i reforçar la capitalitat cultural de la ciutat comtal a la mediterrània i el sud d’Europa.

Tanmateix, en el context de la celebració dels Jocs Olímpics (i tot utilitzant la cita esportiva com a pretext) les forces i cossos de seguretat de l’estat van iniciar una campanya de repressió política i policial que comportà la detenció (en alguns casos arbitrària) de diferents persones vinculades a l’esquerra independentista, per una suposada vinculació amb Terra Lliure.

Aquesta operació policial, de dubtós sentit democràtic, va ser encapçalada pel jutge estrella Baltasar Garzón, un jutge vinculat al PSOE, partit que aleshores governava l’estat amb majoria absoluta. Les detencions van iniciar-se al mes de juny de 1992 i es va allargar en el temps fins al desembre d’aquell mateix any. L’objectiu era desarticular Terra Lliure (organització que ja s’havia auto-dissolt uns mesos enrere) per prevenir un possible atemptat-durant la celebració dels Jocs Olímpics.

baltasar-garzon.jpg

El jutge Garzón va encaçalar l'operació contra l'esquerra independentista catalana.

De les 45 persones detingudes per la Guàrdia Civil, disset van denunciar haver estat objecte de tortures per part de les forces de seguretat de l’estat, per bé que l’Audiència Nacional va determinar que els blaus, marques a la pell i ferides diverses dels detinguts havien estat causades per autolesions, és a dir, que els detinguts s’haurien dedicat a atonyinar-se durant la seva estada al calabós.

La justícia ordinària de l’estat espanyol mai va investigar els fets i les denúncies dels col·lectiu de detinguts torturats, malgrat els recursos administratius i contenciosos que aquests van presentar. Veient el cas omís que els feia la justícia espanyols, els torturats van decidir portar el seu cas davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans, al 2004. Precisament va ser aquest tribunal el que va dictaminar la culpabilitat de l’estat espanyol en l’afer de les tortures, i el va condemnar a pagar 8.000€ a cada víctima en concepte d’indemnització per lesions, a més de sufragar amb els costs del judici.

Vint anys després, encara no és clara la participació del jutge Baltasar Garzón en els fets, com tampoc les responsabilitats de Luis Roldán (aleshores cap de la Guàrdia Civil) ni del ministre de l’interior José Luis Corcuera. Curiosament, aquests tres personatges socialistes es troben defenestrats avui en dia. Tant en José Luis Corcuera com en Luis Roldán van haver de dimitir per l’escàndol del GAL i presumpta apropiació indeguda de fons públics, mentre que el jutge Garzón es troba allunyat de la judicatura per presumptes irregularitats en instrucció del cas Gürtel i pel sumari de les foses del franquisme.

Coincidint amb el vintè aniversari dels fets, s’ha realitzat un documental sobre els fets, estrenat aquest cap de setmana passat a Olot, que val molt la pena si hi esteu interessats. Us deixo amb el tràiler:


El Pla Macià i el GATCPAC

diumenge, 1/07/2012 (Ferran Vital)

En Francesc Macià, primer president de la Catalunya Republicana, tenia un somni, una vella aspiració. Calia reformar Barcelona, dotar-la d’una estructura racional que seguís el traç de reforma i eixample iniciat pel Pla Cerdà a la capital catalana, tot ordenant-ne el creixement i el desenvolupament higiènic, racional i pràctic de la ciutat comtal. Tanmateix, era absolutament necessari el sanejament de la Ciutat Vella, amb una actuació prioritària i especial al barri del Raval (aleshores popularment conegut com el barri xino) i a la façana marítima i portuària de la ciutat, creant un gran eix de comunicació transversal entre els rius Llobregat i Besós seguint la línia de la costa.

Durant els anys 30 del segle passat va formar-se un grup d’excel·lents arquitectes racionalistes al principat, sovint eclipsats i oblidats per la gran fornada d’arquitectes modernistes d’un parell de dècades abans). Entre aquells arquitectes calia destacar noms com Josep Lluís Sert i Josep Torres i Clavé, entre altres. Algunes de les seves actuacions a la ciutat de Barcelona encara esdevenen avui en dia models de l’arquitectura racionalista. En aquest sentit, podem destacar el Dispensari Antituberculós (avui en dia conegut com CAP Raval Nord), o la Casa Bloc de Sant Andreu. Aquell grup d’arquitectes van associar-se, al 1929 (coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona) sota el nom de GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Entre altres, els membres del GATCPAC eren seguidors de les teories constructives de Sullivan i admiradors del pla de reforma urbanística d’Ildefons Cerdà.

El govern de la Generalitat republicana (un govern d’esquerres i progressista) va decidir aprofitar el capital humà i tècnic per resoldre les necessitats urbanes de la capital de Catalunya. D’aquesta manera va néixer el Pla Macià, un projecte urbanístic patrocinat pel propi president català que proposava l’expansió de Barcelona i el sanejament del centre urbà de la ciutat. Aquest projecte, iniciat l’any 1932 i abandonat definitivament al 1934 (coincidint amb els fets d’octubre i l’empresonament dels membres del govern de la Generalitat). El projecte va ser encarregat als membres de GATCPAC (encapçalats per Sert, Subirana i Torres i Clavé), que van cercar l’assessorament d’algunes de les figures arquitectòniques més importants del seu temps, com ara Le Corbusier i el seu cosí Pierre Jeanneret.

Proposicion_utopica_revolucionaria_reforma_Barcelona_Le_Corbusier_Gatepac.jpg

Il·lustració que mostra parcialment el projecte de reforma proposat pel Pla Macià.

Aquest projecte havia d’articular una Barcelona moderna i oberta al mar, amb la urbanització del que avui dia coneixem com la Vila Olímpica fins al riu Besós per un cantó, i de la muntanya de Montjuïc (on proposaven derruir el Castell de Montjuïc i construir-hi un edifici modern i racionalista polivalent com centre de convencions o un hotel) i la costa del delta del Llobregat fins a enllaçar amb La Ciutat de Repòs i Vacances (un altre dels projectes estrella del GATCPAC) , i articulant un seguit d’eixos que continuessin els ja descrits i plantejats per Ildefons Cerdà, mitjançant la Meridiana (i la seva completa urbanització segons els postulats racionalistes) i la Diagonal.

Tanmateix, el projecte va quedar en l’aire degut als condicionants polítics, econòmics i socials dels anys 30, i mai es va portar a terme el Pla Macià, el somni d’un president que volia fer de Barcelona la capital cultural, industrial i social del sud d’Europa, avançant-se gairebé seixanta anys a la futura millora i reforma urbana, que es duria a terme per preparar la ciutat per les olimpíades de 1992.

Nota: Aquests dies podeu gaudir de l‘exposició sobre Le Corbusier i el Pla Macià al MACBA, en una vista totalment imprescindible si esteu interessats sobre el tema. També és prou interessant la lectura de l’article publicat a la revista AC, publicació vinculada al GATPAC.

Club Atlético Progreso, un equip anarquista i català a l’Uruguai

dimecres, 6/06/2012 (Ferran Vital)

Al món de l’esport hi ha molts equips que porten els colors de la senyera. Sense anar més lluny, la USAP (el club català de rugbi de més èxit) utilitza els colors de la senyera en el seu escut i en la seva samarreta oficial. També equips de futbol com el Lecce italià porten els colors de la bandera de Catalunya, herència directe dels segles de domini català sobre el Mezzogiorno italià. Però gràcies a les indicacions d’un amic, m’ha arribat la història d’un club molt especial: el Club Atlético Progreso, del barri de La Teja, un suburbi obrer de Montevideo.

club atletico progreso.jpg

Escut del Club Atlético Progreso

La història comença a l’any 1917, quan un grup d’obrers de la construcció del barri de La Teja, associats majoritàriament al sindicat de picapedrers van decidir fundar un club esportiu.Com que la major part dels socis fundadors i els integrants del club eren obrers d’ideologia anarquista, ben aviat es va escollir els colors vermell i negre (els colors anarquistes per antonomàsia) per a les equipacions del Club Atlético Progreso.

Aquell 1917 va haver-hi, també, una vaga general revolucionària a l’estat espanyol, amb especial incidència a Barcelona (on la CNT era el sindicat majoritari), amb el rerefons social i polític d’una revolució en marxa a Rússia que hauria de culminar amb el naixement de l’estat soviètic i l’enderrocament de l’imperi dels tsars.

Però tornem a l’Uruguai. Segons apunten algunes fonts, alguns membres del sindicat anarquista CNT va haver de fugir de la repressió patronal posterior a la vaga general de l’agost de 1917 a Espanya, que comportà (entre altres mesures coercitives) la prohibició de la CNT i l’empresonament d’algun dels seus líders més destacats, com ara en Salvador Seguí (el noi del sucre) i Àngel Pestaña. Seguint aquestes mateixes fonts, alguns d’aquells membres catalans de la CNT van exiliar-se a l’Uruguai, on van entrar en contacte amb els cercles anarquistes autòctons, a on destacava el sindicat de picapedrers, nucli fundacional del Club Atlético Progreso.

1_5.jpg

Seu social del CLub Atlético Progreso, al barri de La Teja.

Els dirigents del club haurien rebut de bon grat als seus coreligionaris catalans, fins al punt d’adoptar els colors de la senyera com a escut oficial del club, i adoptant els colors sang i or de les quatre barres a la samarreta principal de l’equip (mantenint els colors vermell i negre de la CNT com a samarreta suplent).

Avui en dia el Club Atlético Progreso és un club modest de la segona divisió uruguaiana, però al llarg de la seva (gairebé) centenària història, el Club Atlético Progreso va ser capaç de proclamar-se campió de lliga (la temporada 1988-89, no fa masses anys), imposant-se als dos gegants del futbol uruguaià, el Nacional i el Peñarol de Montevideo. Durant aquells anys, a més a més, el club quadribarrat va disputar la Copa Libertadores, l’equivalent sud-americà de la Champions League, arribant als vuitens de final a l’any 1990. Per cert, els amants del futbol de ben segur seran capaços de reconèixer l’estrella del Progreso: Fabián Cannobio, jugador uruguaià que va defensar, entre altres, la samarreta del València, club amb el que va arribar a ser campió de Lliga i de la Copa de la UEFA a l’any 2004.

fabian_canobbio.jpg

Fabián Cannobio, campió de Lliga amb el València, amb la samarreta del CA Progreso.

Actualització: El 30 de juny de 2012 el CA Progreso ha aconseguit l’ansiat ascens a Primera Divisió uruguaiana. Dale Gaucho!

L’assassinat del jutge Falcone

dijous, 24/05/2012 (Ferran Vital)

Aquests dies es celebren vint anys de l’assassinat del jutge sicilià Giovanni Falcone, un dels primers “jutges estrelles” o “jutges mediàtics” i que van significar-se en contra de les organitzacions mafioses del sud d’Itàlia.

En Giovanni Falcone era un sicilià atípic, antítesi dels clixés socials associats als “terroni” o italians del sud. En Falcone va estudiar Dret, per a ingressar als cossos jurídics de l’estat italià, mantenint sempre la seva independència i la seva integritat moral en una Itàlia dominada pel immobilisme polític de Democràcia Cristiana i les seves connexions (o si més no, coexistència pacífica i interessada) amb les principals organitzacions criminals del sud d’Itàlia.

Falcone 2.jpg

El jutge Giovanni Falcone

Al 1979 en Falcone va ser nomenat substitut del jutge Cesare Terranova (també assassinat per la Màfia siciliana) al capdavant del jutjat d’instrucció de Palerm. Durant els dotze anys que en Giovanni Falcone va estar al capdavant del jutjat d’instrucció de Palerm, va encapçalar una lluita inexorable i implacable en contra de les principals famílies mafioses de l’illa de Sicília. Fruit de la seva lluita per imposar l’ordre de la llei a l’illa de Sicília, en Falcone va aconseguir grans èxits en la lluita contra el crim organitzat. Detencions sumàries que van fer trontolalr, per primer cop en molts anys, la capacitat operativa i logística dels clans mafiosos sicilians.

Però els tentacles de la Màfia siciliana (o de la Camorra napolitana i la Ndraghetta calabresa) arribaven aleshores (i en bona part, encara ho fan avui en dia) fins els cercles de poder polític i de les forces i cossos de seguretat de l’estat. En aquest context, el capo mafiós Salvatore Riina va aconseguir les dades necessàries per perpetrar un cop a gran escala contra el jutge Falcone i els seus guardaespatlles.

El 23 de maig de 1992 el jutge Falcone es dirigia cap a l’aeroport de Palerm per agafar un vol que l’havia de portar a Roma. Els mafiosos van col·locar més de mil quilos d’explosius sota l’autopista que porta a l’aeroport en una operació logística sense precedents a Sicília ( i que és significativa de l’elevat grau de poder de les estructures mafioses a Sicília) que van detonar quan va passar el vehicle en el que circulaven el jutge Giovanni Falcone, la seva dona i tres dels seus guardaespatlles. Per a preparar un atemptat d’aquestes característiques, els mafiosos van haver de rebre informació i suport d’un o més membres de l’entorn de Falcone i dels Carabinieri.

Falcone.jpeg

Foto de l'atemptat contra Falcone perpretat per la Màfia siciliana.

L’enterrament multitudinari del jutge Falcone a la catedral de Palerm, dos dies després del seu assassinat, fou una mostra del rebuig que suscita la Màfia i els seus esclats de violència entre la major part de la societat siciliana, iniciant un procés de distanciament progressiu entre societat civil i organitzacions criminals que hom encara pot veure avui en dia.

Heidegger, filòsof del nazisme?

diumenge, 6/05/2012 (Ferran Vital)

Heidegger és un dels filòsofs cabdals de la història europea contemporània. La seva figura, les seves idees i els seus postulats encara aixequen controvèrsia i desperten passions entre els seus partidaris i detractors. Per a molts, el seu discurs al prendre possessió del rectorat de la Universitat de Friburg a 1933 és una clara mostra d’adhesió i suport al nazisme. Fins i tot el mateix Heidegger va ser membre afiliat del NSDAP, per bé que no hi ha consens sobre les causes que el van portar a afiliar-se al partit nazi.

heidegger.jpg

Heidegger, el filòsof nazi?

El debat s’ha reobert de nou amb una sèrie de treballs publicats durant els darrers anys pel professor Emmanuel Faye, catedràtic de Filosofia Moderna a Rouen, que ha aprofundit i estudiat els textos (tant públics com privats, com ara la correspondència privada) per Heidegger durant els anys 1916-1941, amb especial atenció als cursos d’estiu impartits pel filòsof alemany entre els anys 1927 a 1934, quan Heidegger va teoritzar obertament sobre la raça germànica i la superioritat d’uns éssers sobre els altres. A més a més, el professor Faye afirma que Heidegger ja va començar a donar mostres del seu antisemitisme des de 1916, en plena Primera Guerra Mundial.

El professor Emmanuel Faye ha recollit moltes de les cites totalitàries i racistes en una obra titulada “Heidegger, la introducció del nazisme a la filosofia“, disponible en llengua castellana. Tanmateix, us deixo amb vídeo del mateix autor on parla d’aquest camp d’estudi:


René Fonck, l’as oblidat

dimarts, 24/04/2012 (Ferran Vital)

La Primera Guerra Mundial (1914-18) va ser el primer gran conflicte armat on l’aviació va resultar rellevant i important per l’esdevenir del conflicte. Els pilots dels caces s’havien convertit en una mena d’aristocràcia de l’aire, i es consideraven a si mateixos com els grans cavallers d’una guerra inhumana i cruel. Ben ràpidament els dos bàndols enfrontats van començar a reverenciar als seus millors pilots amb una intenció propagandística i motivadora de cara a la població civil i als propis soldats, alhora que tractava de desmoralitzar l’enemic tot atemorint-lo.

El pilot més conegut de la Primera Guerra Mundial va ser, sense cap mena de dubtes, en Manfred Von Richthofen, àlies el “Baró Roig”, de qui ja vam parlar en una entrada antiga. Però més enllà de la llegenda del Baró Roig i de les estranyes circumstàncies de la seva mort, als cels europeus durant la Primera Guerra Mundial van haver-hi altres pilots que es van convertir en asos i herois nacionals gràcies a les seves gestes militars.

Aquest és el cas del sovint oblidat (o poc reconegut) René Folk. En René Folck (França, 1894-1953) va esdevenir el millor pilot aliat del conflicte i a diferència d’altres asos com el Baró Roig, va sobreviure a la guerra. En René Folck va començar la guerra al servei del cos d’infanteria, com a enginyer militar. Les seves tasques essencials eren garantir les comunicacions i infraestructures estratègiques per a l’exèrcit francès.

René_Fonck_02.jpg

En René Fonck, el millor pilot aliat durant la Primera Guerra Mundial.

Però al 1915 l’heroi francès va decidir abandonar el cos d’infanteria i passar al servei de l’exèrcit de l’aire, on va rebre el seu bateig de foc al maig de 1915, en missions de reconeixement aeri i observació. La seva primera victòria aèria va arribar un any més tard, al mes d’agost de 1916, quan va ser capaç de forçar l’aterratge d’un avió enemic al territori francès.

Però la definitiva explosió de l’as gal no va arribar fins a l’any 1917. Al mes d’octubre de 1917 en René Fonck ja havia sumat 19 victòries i va rebre la Legió d’Honor (la distinció militar francesa més elevada). A l’octubre-novembre de 1918 aquesta xifra de victòries ja s’havia disparat a 75 victòries, convertint-lo en el millor pilot aliat del conflicte. A més a més, a les gestes de René Folck cal sumar-hi el fet que al llarg de la guerra els seus enemics mai no el van poder abatre ni ferir de gravetat.

René Fonck Neiuport_17.jpg

L’estil de René Fonck (un home reservat, poc donat al reconeixement públic i social) no va acabar de fer-lo popular entre els mitjans de comunicació francesos del moment. En René Folck no era un pilot visceral (com podia ser-ho en Manfred Von Richthofen o el britànic William Bishop) si no que mantenia el cap fred, sabent seleccionar els moments més adequats per entrar en combat minimitzant els riscos de ser abatut per les bateries antiaèries enemigues o pels caces enemics.

Un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, en René Fonck va continuar al servei de les forces aèries del seu país amb el grau de Coronel, tot formant nous pilots com col·laborant amb els altres enginyers en el disseny de nous avions de guerra. Durant els anys 30 va entrar en contacte amb altres inspectors de l’aire estrangers com ara els alemanys Göring i Ernst Udet, amb els que va mantenir una relació cordial fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial al 1939.

La ràpida derrota de França a la Segona Guerra Mundial va empènyer a l’heroi francès a les files de la resistència contra l’ocupació nazi, malgrat els intents del règim de Vichy per vincular-lo al seu govern. Malgrat que un cop acabada la Segona Guerra Mundial una investigació va concloure que en René Fonck no va col·laborar amb els alemanys, la sospita de traïció va tacar per sempre més l’historial d’un dels pilots més brillants de tots els temps i va relegar-lo a un injust segon pla mediàtic, fins al punt d’allunyar-lo definitivament dels avions fins a la seva mort, l’any 1954.

La Guerra de les Malvines

dimecres, 4/04/2012 (Ferran Vital)

Aquests dies es compleixen trenta anys de l’inici de la Guerra de les Malvines (Faklands War per als britànics), que es van allargar durant un espai de tres mesos del 1982. Les Malvines són un arxipèlag d’uns 3.000 habitants (gairebé tots d’ascendència i cultura britànica) i mig milió d’ovelles ( principal activitat econòmica de l’arxipèlag).

Ilhas_malvinas_espacial.jpg

Les Malvines vistes des de l'espai.

Les Malvines són un arxipèlag insular situat al davant del territori continental argentí, a uns 500 quilòmetres de la costa de la Patagònia i a uns 700 quilòmetres del Cap d’Hornos. La seva posició geoestratègica (que permet controlar el pas pel Cap d’Hornos, únic punt de pas entre els oceans Pacífic i Atlàntic fins a l’obertura del Canal de Panamà) va fer que la seva titularitat i domini fos cobejat per les principals potències mundials. Al llarg dels segles XVII i XVIII s’hi van succeir assentaments temporals francesos, britànics i espanyols.

L’any 1816 es va produir la independència de l’antic Virregnat del Riu de la Plata amb el nom de les Províncies Unides del Riu de la Plata (embrió del futur estat argentí, però que també incloïa territoris dels futurs estats d’Uruguai, Paraguai i Bolívia). Aquell primitiu estat es va proclamar sobirà de l’arxipèlag de les Malvines, al considerar-se legítim hereu de l’administració imperial espanyola. Les Malvines serien una colònia penal de les Províncies Unides.

Però un conflicte amb uns vaixells baleners nord-americans al 1831 van provocar un conflicte internacional amb la potència nord-americana que comportà la destrucció dels assentaments existents, moment que fou aprofitat pel Regne Unit per ocupar l’arxipèlag i imposar-hi la seva autoritat, convertint a l’arxipèlag en la principal base naval britànica de l’Atlàntic Sud.

La sobirania de l’arxipèlag es va convertir en una qüestió d’estat per a britànics i argentins (hereus del primitiu estat del Riu de la Plata). Les tensions entre els dos països van créixer de forma desmesurada, i fins i tot les Nacions Unides van intentar mediar, sense èxit, entre els dos països. Els argentins volien la devolució immediata de les illes, mentre que els britànics supeditaven la devolució dels territoris a la voluntat popular, expressada lliurement mitjançant un referèndum popular. Tenint en compte que la major part de la població de les Malvines està relacionada, de forma directe o indirecte, amb la Marina britànica, no és massa difícil esbrinar el resultat d’un hipotètic referèndum per la independència o annexió a l’estat argentí.

La tensió va anar pujant de graons, però la dictadura militar argentina (al poder des del cop d’estat de 1976) va veure en la qüestió d’honor de les Malvines una fugida endavant de les pressions internes en contra del seu govern. D’aquesta manera, el 2 d’abril de 1982 l’exèrcit argentí va desembarcar a l’arxipèlag de les Malvines, així com a les illes Geòrgia i Sandwich del Sud.

Malvinas-soldados.jpg

Els soldats argentins esperant els enemics britànics en plena acció militar.

La resposta del govern britànic (encapçalat en aquell moment per la carismàtica Margaret Tatcher) fou immediata, mobilitzant la maquinària diplomàtica i militar. A nivell diplomàtic, el Regne Unit va aconseguir que les Nacions Unides aprovessin una resolució instant a la retirada argentina dels territoris britànics, cosa que els argentins van rebutjar amb el suport de la resta de països llatinoamericans (amb l’excepció del Xile de Pinochet, aliat dels britànics i tradicional enemic dels argentins).

El Regne Unit va mobilitzar la seva poderosa Marina, reforçada pels avions de la RAF (Royal Air Force), orgull de l’exèrcit britànic durant la Segona Guerra Mundial. Si Churchill va confiar en els Spitfire per defensar els britànics dels bombardejos alemanys durant la Batalla d’Anglaterra, l’executiu de Tatcher va trobar en els nous avions Harrier el puntal de les seves operacions militars, que van facilitar el desembarcament britànic el dia 21 de maig a l’arxipèlag, i que va acabar amb les posicions militars argentines en pocs dies, ja que l’exèrcit argentí es va acabar rendint el 14 de juny.

Sea-Harrier-Malvinas.jpg

El Harrier, el caça estrella de la RAF durant el conflicte.

La guerra havia acabat amb una victòria total dels britànics, que havien mostrat la superioritat del seu exèrcit i la seva capacitat bèl·lica amb un nombre relativament baix de pèrdues materials i humanes (dos centenars de morts, un parell de vaixells i alguns caces) davant la derrota argentina ( més de mig miler de morts, nombrosos caces, helicòpters i bombarders i sobretot, més de dotze mil soldats fets presoners per l’enemic).

A nivell polític, el conflicte de les Malvines suposà la fi del règim militarista argentí, alhora que suposà el punt més àlgid de la popularitat de Mragaret Tatcher al Regne Unit. Tots dos països no van reprendre relacions fins més d’una dècada més tard, i les relacions entre les dues nacions encara no són excel·lents. Fins i tot els partits de futbol o de rugbi entre Argentina i Anglaterra s’han convertit en una mena de “revenja” o “continuació” de les hostilitats entre tots dos països.

Cristina-Fernandez-de-Kirchner-guerra-de-las-malvinas.jpg

La presidenta argentina Fernández de Kirchner recordant els caiguts en la guerra de les Malvines.

Trenta anys després, els argentins continuen demanant la sobirania sobre l’arxipèlag, i ha intentat obrir converses amb el Regne Unit. Per la seva banda, els britànics es neguen a dialogar la sobirania de l’arxipèlag, ja que els habitants de les Malvines (o illes Faklands) són ciutadans britànics de ple dret.

Per complementar aquest post us recomano que veieu el documental que us proposo a continuació. Dura prop d’una hora però els seu valor documental és molt gran i està íntegrament subtitulat al castellà: