Les bateries antiaèries del Turó de la Rovira

dimecres, 6/02/2013 (Ferran Vital)

Aquests dies es compleixen setanta-cinc anys dels bombardejos de l’aviació feixista sobre la ciutat de Barcelona. Malauradament, el malson de les bombes caigudes des del cel es perllongaria un llarg temps a tota Catalunya. La capital catalana (al igual que la resta del país) va mostrar una capacitat sobrehumana de resistència cívica davant el terror i la injustícia en forma de bombardeig sobre població civil, que no tenia més objectiu que castigar a una rereguarda indefensa i minvar la moral de les persones que patien un càstig brutal, inhumà i cruel.

bateria antièria.jpg

Bateria antiaèria al Turó de la Rovira, 1938. Font: El Periódico

La Generalitat republicana i l’Ajuntament de la ciutat van promoure la construcció de refugis subterranis i la utilització de les estacions de metro per salvar el màxim número de vides humanes, alhora que va instal·lar unes bateries antiaèries al castell de Montjuïc i unes altres al turó de la Rovira, al districte de l’actual Horta-Guinardó, a la primavera de 1937. L’efectivitat d’aquesta instal·lació militar va ser escassa, per dos motius diferents. El primer motiu fou que en molts casos els bombarders feixistes entraven pel cantó del riu Besós i descarregaven la seva càrrega mortal sobre la ciutat fora del radi d’acció de la instal·lació defensiva del turó de la Rovira i de Montjuïc. El segon motiu va ser que quan la instal·lació va estar operativa al 100% (el mes de gener de 1939) la pròpia ciutat de Barcelona estava a punt de caure a les mans de l’exèrcit franquista, i el propi estat major republicà va ordenar la seva destrucció amb explosius per evitar que aquesta plaça forta caigués en mans dels enemics.

Després de la guerra la instal·lació va quedar en l’oblit, fins que els anys seixanta i setanta del segle passat van suposar una edificació massiva i descontrolada de barraques a banda i banda del turó, i les pròpies instal·lacions militars (els búnquers i magatzems) van passar a ser vivendes dels obrers que habitaven la zona.

Amb la celebració dels Jocs Olímpics, l’any 1992, la ciutat va voler tancar definitivament els diversos espais de barraquisme de la ciutat, com ara l’espai el Turó de la Rovira. D’aleshores ençà, les bateries van quedar deixades de la mà de déu i dels organismes i administracions públiques, i l’espai es va degradar molt, ja que diversos grups de joves i adolescents aprofitaven l’espai per pujar-hi a fer “botellón” o pintar les parets del jaciment, donada la manca de vigilància policial a la zona i les magnífiques vistes que hi ha al capdamunt del turó.

4075417633_39d5390e83_z.jpg

Vista parcial de les bateries del Turó de la Rovira, molt deteriorades i pintades.

Fa un parell d’anys el MUHBA (Museu d’Història de Barcelona) va fer-se càrrec del jaciment, ja que el titular de l’emplaçament és l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.Durant aquests mesos el consistori ha netejat l’espai, ha dignificat el jaciment i ha programat diverses visites guiades, però els grups d’incívics que visiten les restes, pinten el jaciment i no netegen l’espai després de la seva estància han deteriorat, un altre vegada, l’espai. Tant de bo l’Ajuntament i les diverses administracions prenguin nota de l’estat de les bateries antiaèries, ja que aquestes suposen un material didàctic excel·lent per explicar les ferides encara no tancades del nostre passat, alhora que dignifica la memòria de totes les víctimes de la barbàrie feixista a Barcelona i arreu de Catalunya.

El setge de Leningrad

dilluns, 21/01/2013 (Ferran Vital)

El setge de Leningrad és un dels episodis més foscos i sagnants de la Segona Guerra Mundial, però sovint ha estat oblidat dels esdeveniments principals del conflicte. Sense anar més lluny, la batalla d’Stalingrad, per posar un exemple, ha estat molt més reconeguda a nivell mediàtic que no pas la resistència de l’antiga capital dels tsars.

Leningrad (avui Sant Petersburg) era un dels principals objectius de la Wehrmacht a l’inici de la campanya d’invasió de la Unió Soviètica. Per Hitler, la ciutat tenia un valor simbòlic enorme (al ser la ciutat on va començar la Revolució Russa i portar el nom del dirigent bolxevic, i aquesta havia de ser destruïda, arrasada i esborrada del mapa del nou ordre mundial del Tercer Reich.

Mapa del front de batalla de Leningrad en els anys 1941 i 1942.

El setge va començar el 8 de setembre de 1941, quan els soldats alemanys van arribar a les portes de la ciutat i van encerclar-la, aïllant-la de la resta de territori soviètic. Quan van arribar-hi, els comandaments alemanys van descobrir que la ciutat havia estat fortificada a consciència, cosa que hauria retardat l’avanç fulgurant de la Wehrmacht sobre el territori soviètic. Així doncs, l’alt comandament alemany va decidir que els exèrcits alemanys continuessin la campanya ofensiva deixant un destacament encerclant Leningrad i iniciant un  llarg setge que va durar gairebé nou-cents dies.

Durant aquest temps, els tres milions d’habitants de Leningrad van haver de patir la manca de recursos i subministraments, a més dels sistemàtics bombardejos alemanys contra els objectius civils i militars de la ciutat. L’alt comandament alemany havia decidit que si no podien entrar a la ciutat, deixarien que aquesta morís de fam i de fred abans d’esborrar-la del mapa. El que no sabien els habitants de la ciutat és que en cas que els alemanys entressin a la ciutat, el propi exèrcit soviètic volaria Leningrad mitjançant una xarxa d’explosius subterranis col·locats per ordre del mateix Stalin, que preferia la mort dels civils de la ciutat abans que aquesta caigués en mans de l’enemic nazi.

La resistència heroica de la ciutat -gairebé inexplicable- no s’explica tant per l’ajut soviètic (molt limitat i no sempre efectiu, que es duia a terme per un petit corredor del llac Ladoga) si no per la voluntat i l’orgull civil davant l’invasor alemany. Les racions de menjar eren reduïdes (en determinats moments, consistien en no més de 250 grams de pa per persona), i la falta d’electricitat, carbó, fusta i gas impossibilitava el funcionament dels sistemes de calefacció en una ciutat on els rigors de l’hivern són mortals per una població famolenca i debilitada. A més a més, el dispositiu defensiu militar ideat pel general Zhukov va mostrar-se efectiu contenint les ofensives alemanyes i dels seus aliats (amb la trista col·laboració de la “División Azul” espanyola, que va ser totalment derrotada pels defensors soviètics).

Més d’un milió de civils russos van perdre la vida durant els gairebé nou-cents dies de setge alemany a causa de les bombes, el fred i la fam. El subministrament i avituallament soviètic no era gens eficaç, i quan arribaven els subministraments, no sempre eren en forma d’aliments, medicines i municions: en certa ocasió els soviètics van enviar milers d’exemplars de Guerra i Pau, l’obra de Tolstoi, per donar ànims als habitants de la ciutat, per exprés desig de Iosif Stalin, en el que semblaria una broma macabre si no fos per què va ser real. I quan els aliments arribaven, no es repartien de forma equànime entre els habitants de Leningrad, ja que els membres de la nomenklatura local disposaven de més quantitat de menjar, roba i subministraments que la resta de la població.

El patiment de la pblació civil de Leningrad fou terrible.

Durant els gairebé nou-cents dies de setge, es va produir diversos casos d’antropofàgia i canibalisme, segrest de nens (per practicar canibalisme), i robatoris amb coaccions a les persones més febles -nens, dones i ancians- que es quedaven sense la seva ració d’aliments, cosa que els condemnava, inexorablement, a la mort. Tantmateix, cal dir que els casos de canibalisme i robatoris mai van ser massius, cosa que dignifica, encara més, a la població civil. Fins i tot els habitants de Leningrad van superar la temptació de cremar els llibres de les principals biblioteques de la ciutat per fer foc durant els mesos més freds.

Finalment les tropes soviètiques van alliberar la ciutat de Leningrad el 27 de gener de 1944, expulsant els soldats alemanys de les immediacions de la ciutat, en una embranzida militar que ja no s’hauria d’aturar fins arribar a Berlín. La ciutat havia superat un terrible setge de tres anys davant l’exèrcit més poderós del seu temps, cosa que li va valer el reconeixement internacional pel seu heroisme i la tenacitat de la seva població civil. El preu havia estat molt elevat, inhumà: més d’un milió i mig de persones havien perdut la vida durant la defensa de l’antiga capital dels tsars.

 

El bombardeig de Coventry

dijous, 3/01/2013 (Ferran Vital)

Coventry és una ciutat industrial del centre d’Anglaterra. Estratègicament situada i esperonada pel creixement industrial anglès des del segle XVIII, la ciutat del West Midlands es va convertir en un dels centres de la indústria del motor anglès. No debades, a Coventry s’hi troba la seu de la prestigiosa Jaguar i la fàbrica dels famosos “Hackney Carriages”, els taxis negres de Londres, coneguts arreu del món per la seva silueta característica.

Durant la segona guerra mundial, la ciutat de Coventry es va convertir en un objectiu militar de la Luftwaffe (l’aviació alemanya), ja que a Coventry s’hi fabricaven els vehicles de suport de infanteria britànica i algunes peces dels avions de la RAF, les forces aèries britàniques. A més a més, els avions alemanys també castigaven els barris obrers de la ciutat, buscant el màxim mal possible a l’enemic privant-lo de mà d’obra qualificada. Cal dir que aquesta horrible tàctica de causar el màxim número de baixes entre els civils també va ser practicada pel bàndol aliat amb els massius bombardejos de Düsseldorf o Dortmund, per exemple.

Durant els anys 30 i 40 del segle passat els alemanys feien servir un codi encriptat per una màquina conegut com “Enigma“, que consideraven indesxifrable. De fet, no es va fer públic que els aliats havien desxifrat el sistema fins la dècada dels anys seixanta del segle passat. El coneixement dels objectius i moviments de l’enemic van ser vitals per la victòria aliada sobre les forces de l’eix.

Però tornem a la ciutat de Coventry de 1940. Anglaterra es troba immersa en una batalla aèria per la seva supervivència en solitari, ja que França havia caigut mesos abans i ni els Estats Units ni la Unió Soviètica havien entrat formalment en guerra. Durant la batalla d’Anglaterra els avions alemanys van infligir seriosos danys a les principals ciutats industrials del país.

Gràcies al descobriment dels codis utilitzats per Enigma, el govern de Churchill va tenir notícia d’un atac massiu sobre la ciutat de Coventry que s’havia de produir a mitjans de novembre d’aquell mateix any, però l’executiu va decidir no preparar una contraofensiva contundent que pogués fer sospitar a l’alt comandament alemany que Enigma havia estat desencriptat i perdre un avantatge decisiu sobre l’enemic.

Finalment, la tarda del 14 de novembre de 1940 la Luftwaffe va iniciar un atac massiu sobre la ciutat de Coventry, amb l’objectiu de destruir la capacitat industrial de la ciutat i castigar a les zones residencials obreres. El bombardeig es va allargar fins un quart de set del dia següent, deixant un tràgic balanç de mort i destrucció: vora dues terceres parts de la ciutat van ser afectades per les bombes alemanyes, amb especial virulència al centre de la ciutat -que va quedar totalment arrasat- i a les àrees industrials. A més a més, més d’un miler de persones van ser víctimes dels efectes de les bombes alemanyes, i el balanç encara hauria pogut ser molt pitjor si els refugis antiaeris subterranis no s’haguessin construït setmanes abans de l’atac. Més de cinc-centes tones de material explosiu van caure sobre Coventry durant aquell atac fulminant.

El centre de la Coventry després de l'atac massiu de la Luftwaffe.

L’impacte de l’atac va ser brutal a Anglaterra i a Alemanya. Fins i tot el ministre de propaganda Joseph Goebbels va inventar-se el terme “coventriert” (coventritzar) per descriure accions destructives similars sobre poblacions urbanes. Per la seva banda, el govern de Churchill va voler fer-li tastar la seva pròpia medicina al Tercer Reich i va programar un atac nocturn sobre la ciutat alemanya de Mannheim el 16 de desembre d’aquell mateix any, i per primer cop a la història la RAF va centrar-se en objectius civils per desmoralitzar a la població alemanya i esperonar a la seva població en la resistència contra les forces de l’eix.

Poc a poc la ciutat de Coventry va recuperar la normalitat i la seva antiga fisonomia urbana i industrial. Malgrat tot, el govern municipal va decidir no reconstruir la seva antiga catedral gòtica (que datava del segle XIV) i exhibir-ne les runes en memòria dels dies més foscos de la història de la ciutat i en homenatge a totes les víctimes dels bombardejos.

Runes de l'antiga catedral de Coventry (segle XIV).

50 anys de la gran nevada de Barcelona

dimecres, 19/12/2012 (Ferran Vital)

Que al nostre país nevi arran de costa és un fet excepcional. Que ho faci durant hores, i que a sobre la neu acabi agafant i prenent gruix escapa del que hauria de ser natural. I que ha sobre ho faci el dia de Nadal i sense generar grans danys ni afectacions, voreja el llindar del sobrenatural.

Precisament va passar això el dia de Nadal de fa 50 anys. Una borrasca amb l’epicentre a la zona de Sardenya, acompanyada d’una sobtada entrada de vent siberià va provocar un ràpid descens de les temperatures (la nit de 24 al 25 de desembre la mínima va caure fins als -2, catorze punts més que el dia anterior), acompanyada d’una precipitació en forma de neu que va caure entre les dotze de la nit i les vuit del matí del dia 25 de desembre de 1962 que deixar vint litres per metre quadrat en forma de neu), formant gruixos que oscil·laven entre els deu i els setanta centímetres.

385268.jpg

La neu va arribar fins a la línia de costa, al port de Barcelona.

Aprofitant el dia festiu, molts barcelonins van decidir treure els esquís i fer algunes baixades aprofitant els carrers de la ciutat. En aquests sentit, molts barcelonins van aprofitar per fer esquí de fons pels carrers del centre de la ciutat o per llençar-se per aquells que tenen un desnivell més fort, com alguns carrers dels barris del Guinardó o del Carmel.

Nevada passeig de Gràcia.jpg

Alguns barcelonins van aprofitar per practicar esquí de fons al Passeig de Gràcia o la Gran Via.

Des d’aquell dia, ha nevat en moltes més ocasions sobre la ciutat de Barcelona i els voltants, però mai amb la mateixa força i intensitat que ho va fer aquell dia de Nadal de 1962, tot just fa mig segle.

Vídeo històric del primer partit internacional de rugbi a Barcelona

dimecres, 12/12/2012 (Ferran Vital)

El primer partit oficial de rugbi internacional de Barcelona, de Catalunya i de tota la Península ibèrica es va jugar a Barcelona l’any 1929, a l’estadi de Montjuïc. El partit es va jugar el 20 de maig de 1929 en un estadi de Montjuïc absolutament ple, i va enfrontar a la selecció italiana i la selecció espanyola, que també debutaven oficialment en aquell partit.

Curiosament, la selecció espanyola estava formada íntegrament per jugadors catalans. A més a més, la selecció espanyola anava vestida amb la vestimenta de la Federació Catalana de Rugbi, amb una samarreta grisa amb la part superior negra i la senyera a les mitgetes, cosa que va crear una gran controvèrsia al seu moment.

En la parcel·la esportiva, aquell partit va acabar amb victòria de la selecció espanyola per 9 a 0. A la llotja hi havia el cap de l’estat del moment, el rei Alfons XIII, i el cap de govern aleshores, el dictador Miguel Primo de Rivera, entre altres personalitats.

Gràcies al fons de la LUCE (l’institut italià del cinema i dels documentals durant els anys de govern de la Itàlia feixista) hem recuperat un vídeo que va preparar aquest organisme per fer-ne un documental que es projectava a les sales de cinema abans de les pel·lícules (de fet, la LUCE i els seus documentals propagandístics són el referent que farà servir el NO-DO durant els anys de dictadura franquista a l’estat espanyol). Sense més, us deixo amb les imatges del partit:

 


El General Hivern

dimecres, 28/11/2012 (Ferran Vital)

A casa nostra no estem massa avesats a hiverns freds, i per això qualsevol nevada o baixada sobtada de les temperatures s’associa amb dificultats pel transport i la mobilitat dins del territori, quan no suposa talls energètics o paralització total de les activitats productives del país.

A Rússia l’hivern és força diferent del de casa nostre. Allà l’hivern dura cinc o sis mesos, durant els que difícilment s’assoleixen temperatures positives durant les hores centrals del dia. Aquestes condicions extremes per la vida humana han estat, en algunes ocasions, les millors aliades per la subsistència de la nació russa enfront dels seus enemics.

El “General Hivern” salva el tsar Pere el Gran

El primer cop que el “General Hivern” va salvar l’Imperi Rus va ser durant la Gran Guerra del Nord (1700-1721), quan l’Imperi Suec i el Rus es discutien l’hegemonia del Bàltic. La guerra va començar amb un seguit de victòries fulgurants dels suecs, fins al punt que el rei Carles XII de Suècia va projectar la conquesta i invasió de Rússia. L’any 1709 les tropes de l’Imperi Suec (acostumades al rigor del hivern) van penetrar en els dominis del tsar amb un èxit inicial (els russos van fer una política de terra cremada al seu propi territori per evitar que l’enemic se’n pogués aprofitar), però l’arribada de l’hivern i les baixes temperatures van dificultar l’arribada de subministres a l’exèrcit suec.

Marten's_Poltava.jpg

Quadre de Martens el jove, que recrea la Batalla de Poltava.

Malnodrits, mal equipats i amb la moral baixa, les tropes del rei Carles XII van enfrontar-se a les del tsar Pere el Gran a la batalla de Poltava, que acabà amb victòria russa. Aquesta batalla suposà l’inici de la decadència de l’Imperi Suec i la consagració del tsar Pere el Gran com una de les icones més importants de la història russa.

La Grande Armeé es congela a Rússia

Un segle més tard, una nova superpotència europea intenta la conquesta de Rússia. La França de Napoleó, que controlava tota l’Europa continental, intentà expandir els seus dominis fins als Urals, la frontera natural d’Europa amb Àsia. La Grande Armeé de Napoleó va iniciar la conquesta de Rússia al 1812 amb més de mig milió d’efectius a les seves files.

El "General Hivern" va derrotar a les tropes de Napoleó i també els va castigar durant la seva retirada.

La tàctica defensiva russa (conscient de la seva inferioritat material, tàctica i tecnològica davant dels francesos) va ser, de nou, l’aplicació de la política de terra cremada, per evitar que l’invasor pogués aprofitar-se dels recursos del sòl rus. Els francesos van arribar a la porta de Moscou (ciutat que van trobar calcinada pels propis russos), i amb l’arribada de l’hivern, la manca de subministraments i l’amenaça d’un enemic “fantasma” que aplicava principis del que avui podríem anomenar “guerra de guerrilles” la Grande Armeé va haver de retirar-se. Però a més a més, durant la seva retirada, l’exèrcit francès va seguir sent atacat pels russos, que pràcticament van aniquilar tot l’exèrcit francès.

El Tercer Reich s’enfonsa al front oriental

L’any 1941 l’exèrcit alemany (format en aquest cas per la Wehrmacht, cos d’infanteria, i la Lufftwaffe, exèrcit de l’aire) va iniciar la invasió de la Unió Soviètica per orde del Führer. Els alemanys van agafar per sorpresa a les forces soviètiques, que no esperaven un atac alemany que trenqués l’acord entre les dues potències (el tractat Ribbentropp-Molotov) signat un parell d’anys abans per Adolf Hitles i Iosif Stalin, dirigints de les dues potències.

Els alemanys van avançar ràpidament en el seu avenç en tres flancs. El flanc superior havia de conquerir Sant Petersburg, el flanc central obrir una escletxa cap a Moscou i el flanc inferior havia d’arriar a la zona del Caucas, rica en matèries primeres, especialment gas i petroli. Els soviètics no van poder aturar l’embranzida inicial dels alemanys, que avançaven a un ritme de 20 quilòmetres al dia. Centenars de milers de soldats soviètics van morir intentant aturar els germànics.

Soldats soviètics aturen les tropes nazis als carrers d'Stalingrad.

Quan els alemanys ja estaven a les portes de Moscou, Stalingrad i Sant Petersburg i la victòria dels alemanys gràcies a la tàctica del Blitzkrieg (guerra llampec) semblava imminent, va arribar l’hivern. Les tropes de la Wehrmacht no estaven equipades amb roba d’hivern, i les baixes temperatures van causar estralls entre les tropes alemanyes, que havien avançat molt ràpidament i ara es trobaven sense línies de subministrament adequades i en un front massa ampli. A més a més, la Unió Soviètica va mobilitzar les seves divisions de al reserva i de la frontera oriental (exposant la seva frontera oriental a un eventual atac japonès), alhora que mantenia les seves fàbriques dels Urals a ple rendiment. Així doncs, durant l’any 1942 i especialment al 1943 (amb la decisiva victòria soviètica a la Batalla de Stalingrad) els alemanys van perdre la iniciativa dels combats i van començar a perdre territori, en una ofensiva de l’exèrcit roig que no s’aturaria fins dos anys més tard, amb la conquesta de Berlín. Un cop més, el “General Hivern” havia salvat a Rússia (i qui sap si a part de la humanitat) de la seva destrucció.

 

Rivalitats barcelonines

divendres, 16/11/2012 (Ferran Vital)

Històricament parlant, Barcelona és un invent artificial. Barcelona és el resultat de la suma (o absorció, millor dit) de la Ciutat Vella (enclaustrada dins les seves muralles com a càstig des de 1714) i un seguit de municipis al seu voltant: Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sants, Sarrià, Sant Gervasi, Horta, Les Corts i Vallvidrera. Entre 1897 i 1921 tots aquests municipis van ser annexionats a Barcelona, però en molts casos no han acabat de perdre mai la seva identitat, o si es vol, la seva consciència col·lectiva.

vista-aerea-barcelona.jpg

Dins de la personalitat pròpia de cada barri han quedat, també, algunes anècdotes i tradicions arrelades a cada racó dels barris barcelonins (com ara les festivitats pròpies de cada barri), com també velles rivalitats que han trobat noves vies de canalització amb l’aparició d’entitats socials, culturals i esportives.

Per exemple, la rivalitat entre els barris de Gràcia i Sant Andreu sempre ha existit. Tots dos barris (antigues vil·les que conserven un fort sentiment identitari) eren poblacions eminentment obreres, afavorides per la proximitat a Barcelona (cas de Gràcia) o per ser un important nus de comunicacions per on hi passaven camins i vies de tren (cas de Sant Andreu). Els dos barris competien per organitzar les millors festes majors de la ciutat (batalla que finalment sembla haver guanyat Gràcia). Però segurament el futbol ha actuat de catalitzador d’aquestes velles rivalitats entre barris de la ciutat, amb el naixement del derbi més apassionant de Barcelona, l’Europa (equip del barri de Gràcia) i el Sant Andreu. Malgrat que l’Europa és un club en hores baixes amb un passat gloriós (a la dècada dels anys 2o i 30 del segle passat l’Europa va arribar a jugar a Primera Divisió i a una final del Campionat d’Espanya) i el Sant Andreu un equip modest de barri que mai ha passat de Segona Divisió, la rivalitat entre els dos clubs i les seves aficions és, si es vol, fins i tot més gran que la existent entre Barça i Espanyol.

Un altre exemple de rivalitats esportives i culturals és la rivalitat castellera existent entre la colla castellera de Sants i la de Barcelona. L’antic municipi de Santa Maria de Sants es veure beneficiat en el seu creixement pel pas de les vies del ferrocarril, com el cas del barri de Sant Andreu. Al igual que Sant Andreu o Gràcia, Sants era un barri eminentment industrial i obrer, amb una rica vida associativa i veïnal. A més a més, Sants té una colla castellera força potent, els Castellers de Sants, que mantenen una forta rivalitat amb la colla dels Castellers de Barcelona, en una reminiscència del passat autònom de Sants. Fins i tot, els Castellers de Sants s’han sentit sovint agreujats i maltractats pel consistori barceloní, denunciant tractes de favor amb la colla de la ciutat. Val a dir que les rivalitats castelleres són molt menys viscerals que no pas les rivalitats futbolístiques.

Especialment significatiu és el cas del nucli de Vallvidrera. L’antic municipi de Vallvidrera va patir una doble absorció, ja que al 1890 fou annexionat al municipi de Sant Vicenç de Sarrià, i en una absorció posterior (l’any 1921) al municipi de Barcelona. Per les seves característiques especials (enfilada a la serra de Collserola i físicament separada de Barcelona) els habitants de Vallvidrera han mantingut viva la seva personalitat singular i col·lectiva. Tant és així que fins i tot existeix un moviment que proposa la secessió d’aquest barri de la resta de la ciutat de Barcelona.

Encara podríem relacionar molts més barris amb personalitat pròpia, que troben un mitjà d’expressió mitjançant equips i entitats esportives, ja siguin de futbol (cas del Júpiter a Poble Nou, el Sants, la UE Horta), de rugbi (cas dels Gòtics), de tenis (La Salut), de waterpolo (Barceloneta, Poble Nou), centres excursionistes (cas del Centre Excursionista de Gràcia)…

De ben segur que em deixo una pila d’entitats, associacions, clubs i organitzacions per esmentar. La pròpia diversitat dels barris de Barcelona (no només per la seva fisonomia o ubicació geogràfica) és una de les grans riqueses i dels secrets més amagats que encara té la ciutat comtal. Malauradament l’Ajuntament de la ciutat (amb independència del color de l’equip de govern municipal) fa anys que aposta per la cara turística i comercial de la ciutat, sense potenciar la cultura de base i la riquesa cultual, social i esportiva dels diferents barris de la ciutat.

La Geographia de Ptolemeu

dijous, 25/10/2012 (Ferran Vital)

Claudi Ptolemeu va viure fa mil nou-cents anys. Nascut i educat a Alexandria (Egipte) va viure la seva vida amb una intensa relació amb la desapareguda Biblioteca d’Alexandria. En Ptolemeu era un erudit interessat en les matemàtiques, la química, l’astronomia i l’astrologia, però al camp que més va destacar va ser en el camp de la geografia.

Ptolemeu va ser un ferm defensor de la teoria geocèntrica, segons la qual, la terra era el centre de l’univers (afirmació que va estar en vigor durant gairebé mil cinc-cents anys), per bé que els astres que girarien al voltant de la terra ho farien mitjançant òrbites el·líptiques i no pas ordenades de forma regular, tal com havien suposat Plató i Aristòtil. Això explicaria el fet que determinats planetes i estrelles fessin més o menys llum, d’acord a la seva posició més o menys allunyada de la terra en la seva òrbita el·líptica.

mapa ptolomeo.jpg

El mapa de Ptolemeu va ser útil durant més de quinze segles.

Però l’obra mestre de Ptolomeu va ser la Geographia, o l’intent de crear el primer mapa de la terra universal i molt acurat a la realitat. De fet, encara avui sorprèn la presició dels diversos accidents geogràfics descrits en la seva obra (dividia en tres parts). De fet, el propi Colom va inspirar-se en l’obra de Ptolemeu per preparar el seu viatge a les Índies. Per bé que Ptolemeu va ser molt curós en el treball de les latituds, va cometre errors en les longituds, cosa que va provocar algunes errades en les distàncies entre els punts (i que feia pressuposar a Colom que arribaria a la Índia molt més ràpidament del realment va trigar a arribar a Amèrica).

La influència del mapa de Ptolemeu fou enorme, no només per a Colom. El món islàmic també utilitzà els mapes de Ptolemeu, actualitzant-los i millorant la precisió topogràfica del món musulmà, que foren els encarregats de mantenir per a la humanitat els estudis del primer gran geògraf d’abast mundial de la història.

esquema mapa ptolomeo.png

Esquema del mapa de Ptolemeu realitzat per la Universitat de Cantàbria (UC)

Guia bàsica de supervivència de la història de Catalunya

dimarts, 16/10/2012 (Ferran Vital)

Ens trobem en uns moments històrics, decisius. Per primer cop, molts sentim com estem vivint en la nostra pell fets històrics que marcaran el futur del nostre país. Aquests dies he escoltat i llegit un munt de barbaritats històriques que pretenien deslegitimar les aspiracions del poble de Catalunya per assolir un estat propi. Com a resultat, he pensat que potser podria ser útil realitzar una petita guia amb algunes de les afirmacions falses i esteses al llarg de l’estat espanyol amb una resposta clara i concisa al costat de cadascuna d’elles.

  1. Espanya ja existia a l’època dels romans. Fals. En tot cas existia un concepte geogràfic (Hispània), que abraçava tota la península ibèrica, amb Portugal, Andorra, Gibraltar i l’estat espanyol inclosos.
  2. Els visigots van crear la unitat nacional espanyola. Fals. Els visigots mai van crear un regne “espanyol”, si no un regne germànic amb un substrat cultural llatí. Fins i tot conservaven la Septimània, actual territori francès, o no van tenir problemes per cedir l’actual Astúries i Galícia als Sueus o el sud de la costa mediterrània a l’imperi bizantí!
  3. La “reconquista”. Reconquerir? Per reconquerir has de tornar a conquerir alguna cosa que havia estat teva. Abans de l’arribada dels musulmans, a Espanya no hi havia cap poder polític, social o cultural fort, només la monarquia electiva i guerrera dels visigots. O és que l’actual Espanya és en realitat la continuïtat de la monarquia visigoda?
  4. Catalunya mai no va ser un regne. Cert. Catalunya era un Principat, on el comte de Barcelona té preeminència per sobre de tots els altres comtes catalans, seguint la fórmula del “primus inter pares” (primer entre iguals) o, en un altre context, la Constitució de l’Observança. Això no treu que fos un estat medieval menys legítim del que era, per exemple, el Regne de Castella.
  5. El regne es deia d’Aragó, i no de Catalunya. Incorrecte. Hi havia el regne d’Aragó, i un altre cosa era la Corona d’Aragó, que resumia genèricament els títols dels comtes-reis catalans. A saber, i en diferents moments de la història el títol de Corona d’Aragó comprenia els títols rei de Mallorca, de València, d’Aragó, de Còrsega i Sicília, de  Nàpols, el ducat d’Atenes i Neopàtria i a més a més, comte de Barcelona, i per tant, Príncep de Catalunya.
  6. Espanya va néixer el 1492, amb el matrimoni dels Reis Catòlics. Fals. La unió dels Catòlics fou una unió dinàstica, i no pas política. Bon exemple d’això són les diverses convocatòries a Corts del segle XVI i XVII a Catalunya. O el cas Antonio Pérez, impensable en un únic regne homogeni, tal com ens volen presentar.
  7. Mai hi ha hagut una persecució política contra la llengua i la cultura catalana. Només cal revisar les afirmacions del comte-duc d’Olivares i la seva “Unión de armas” o el seu projecte per “allanar Cataluña”. També es pot parlar del Tractat del Pirineus de 1659, que va dividir el país en dos administracions diferents.  Per no parlar del decret de Nova Planta, que fou un intent d’esguerrar i eliminar la personalitat política, jurídica però sobretot cultural i social dels territoris de parla i cultura catalanes.
  8. El decret de Nova Planta suposà una modernització del país, no pas un càstig pel poble català. El decret de Nova Planta prohibia totalment l’ensenyament en català, o el seu ús a les administracions de justícia, o fins i tot prohibia als catalans disposar d’armes (de fet, els ganivets de cuina havien d’estar lligats o encadenats a la paret). Per veure la digitalització d’aquest document, podeu punxar aquí.
  9. Els catalans són garrepes i insolidaris. Un mite antic i totalment fals, Des de 1714 hi ha hagut una evolució en la fiscalitat catalana on s’ha repetit un constant: Catalunya ha aportat molt més a les arques de l’estat que la inversió que aquest ha realitzat a Catalunya. El balanç  deficitari acumulat seria realment esfereïdor.
  10. El franquisme no suposà un intent de genocidi cultural i  lingüístic contra Catalunya. Aquesta és una de les mentides més sagnants i depravades que hi ha. Els temes sentimentals o financers no deixen de ser poc importants quan els comparem amb la sang i la repressió institucionalitzada contra un segment de la pròpia població de l’estat. El franquisme va intentar anul·lar la cultura i la llengua catalana, així com la seva pròpia personalitat política. Sense anar més lluny, recentment s’han complert 72 de l’assassinat de Lluís Companys, el president màrtir. Podríem seguir fent un recompte macabre dels morts del franquisme pel fet de ser català, republicà i d’esquerres, però segurament seria faltar a la memòria del milers de catalans i catalanes que van patir a la seva pell la por, la repressió i l violència d’un estat feixista i criminal.
  11. Catalunya mai no va demanar el pacte fiscal durant la transició. Fals. Fou Suárez el que va tancar la porta a qualsevol especificitat fiscal per Catalunya al 1978. De 1980 ençà la Generalitat ha prioritzat la recuperació de la llengua i la creació d’un sistema educatiu català.
  12. A Catalunya adoctrinen els nens amb el seu sistema educatiu. Personalment, porto anys fent classes i crec que mai he vist un sol professor d’història que vulgui adoctrinar els seus alumnes. En tot cas, els dotem d’eines per ser creatius i per formar un criteri propi que els permeti ser independents i pensar per si mateixos, allunyats dels dogmes o les manipulacions.

senyera.jpg

La nostra història mai ha estat més que la història dels altres països del món. Senzillament ha estat la nostra història. I tampoc ha de servir per legitimar cap opció política. Senzillament és la nostra història, que cal tenir present per saber qui som, d’on venim i cap a on volem anar, però que no cal polititzar. L’hem d’explicar tal com ha estat. Catalunya té tot el dret del món a decidir sobre el seu futur, independentment de la seva història. Per què la història senzillament ha d’analitzar l’evolució i la relació antròpica sobre el medi i amb les altres societats d’humans, i la cultura (entesa com acció humana que és i fa i no pot explicar per la seva herència biològica) i complicitats que aquesta acció genera entre societats humanes. Segurament, els que es preocupen tant des de la meseta a criticar i mentir sobre la història, és causat pel seu profund odi a la diversitat cultural i humana. No hem de caure en la trampa de les seves provocacions, evidentmentment. Per això hem d’explicar la nostra història tal com és. El patrimoni comú de totes les persones d’aquest país.

La germana de l’emperadriu Sissi

dimarts, 9/10/2012 (Ferran Vital)

La història de l’emperadriu Sissi ha estat explicada en innumerables ocasions a novel·les, pel·lícules, sèries i llibres d’història. Tanmateix, molt menys coneguda i gairebé igual de tràgica és la història de la seva germana petita, Sofia Carlota de Baviera. Nascuda l’any 1847, era filla de Maximilià i Ludovica (o Lluïsa) de Baviera, i membre de la família Wittelsbach, una de les més poderosoes de l’Europa central a la segona meitat del segle XIX. Quatre anys més petita que la seva germana més famosa (l’emperadriu Elisabet, coneguda popularment com Sissi), la princesa Sofia Carlota va ser objecte del joc polític i d’aliances propi del seu temps.

L’any 1867, amb només vint anys d’edat, va ser promesa al rei Lluís II de Baviera, qui passaria a la història amb el sobrenom de “rei boig”. El rei Lluís II, que aleshores tenia vint-i-dos anys, va enamorar-se d’ella gràcies a les dots al piano de la jove Sofia Carlota, i les seves qualitat musicals (cal recordar que el rei Lluís II era un seguidor entregat de la música de Richard Wagner). Segons sembla, la jove Sofia també es va enamorar del rei de Baviera, però contra tot pronòstic, el rei Lluís II va decidir deixar-la plantada i tallar la seva relació sentimental. El propi Lluís II va morir anys més tard en un hospital mental. Segons algunes fonts de la època, la causa d’aquest fracàs sentimental podia haver estat la relació d’amistat que aleshores mantenien la jove Sofia i un fotògraf anomenat Edgar Hanfstaengl.

435px-Herzogin_Sophie_Charlotte,_Braut_Ludwig_II.jpg

La princesa Sofia Carlota l'any 1867, amb vint anys d'edat.

La mare de Sofia va buscar un nou marit per la seva filla, i dos anys més tard la van casar amb el duc Ferran Felip d’Orleans, duc d’Alençon. El matrimoni no va acabar de ser mai del tot feliç, malgrat haver tingut dos fills en comú, anomenats Lluïsa i Manel d’Orleans. Fruit de la infelicitat matrimonial, la duquessa de Baviera i princesa d’Orleans va iniciar una aventura extramatrimonial amb el seu metge de confiança, el doctor Glaser, que també estava casat. Quan el seu marit va descobrir la infidelitat de la seva esposa, aquesta va fugir amb el seu amant a Merano, una petita població de l’Alto Adigio italià. Era l’any 1887, i Sofia tenia quaranta anys i la oportunitat de començar de nou.

Però la felicitat li va durar poc temps a la parella d’amants, ja que aviat van localitzar-los i van ingressar a la princesa Sofia a una clínica de salut mental i nerviosa. Quan va sortir de la clínica, va tornar a viure uns mesos amb el seu marit, però aviat va sentir la crida de Déu i va ingressar en una ordre religiosa (les Dominiques), prenent el curiós nom de sor Maria Magdalena. Alguns testimonis coetanis permeten pensar que el fervor religiós de Sofia no era més que una segona fugida endavant del seu marit i del clima irrespirable que hi havia entre els dos.

Durant deu anys la princesa Sofia va engegar diverses obres de caritat, fins que la mort la va sorprendre l’any 1897 en un terrible accident a París. Durant la celebració d’un acte de beneficència en una fàbrica de París es va produir un incendi durant la projecció d’una de les primeres pel·lícules dels germans Lumière, i ràpidament tot l’edifici va ser past per les flames. La princesa Sofia, que aleshores tenia cinquanta anys, va estar en tot moment al costat d’uns nois que s’havien quedat dins l’edifici i va conduir-los a l’exterior. Un cop al carrer va decidir tornar a entrar a l’edifici per salvar més vides, però les flames van ensorrar l’estructura de l’edifici i la princesa Sofia Carlota no va tornar a sortir-ne mai més.

Les restes mortals de la princesa van ser identificades amb dificultat i traslladades a la capella de Dreux, la necròpolis familiar dels Orleans. La seva germana Sisi la va sobreviure un any més, ja que al 1898 va ser assassinada pel terrorista Luigi Lucheni, tancant la llegenda de les germanes Wittelsbach.