Kim Jong-un, l’epíleg de Corea del Nord?

dijous, 19/12/2013 (Ferran Vital)

El de Corea del Nord és un dels règims més hermètics de la història de la humanitat. La dictadura roja de la dinastia Kim ha governat amb mà de ferro l’estat de Corea del Nord els darrers seixanta anys, eliminant l’oposició de soca-rel i instaurant un règim personalista de culte gairebé paternalista. El de Corea del Nord és un estat nascut de la lluita contra la colonització imperial japonesa del primer terç del segle XX i fruit d’un episodi de la Guerra Freda que va dividir el país en dos estats antagònics als dos cantons del paral·lel 38. El nord, governat pels comunistes liderats per Kim Il-sung va ocupar militarment la part nord de la península coreana amb l’ajuda de la Unió Soviètica i de la Xina, mentre que al sud s’hi va col·locar un estat pro occidental de la mà de Syngman Rhee, un veterà lliberal contrari al domini colonial japonès. Els dos estats antagònics van veure’s les cares durant la Guerra de Corea (1950-53) que va acabar amb un empat tècnic. De fet, els dos estats (Corea de Nord i del SUD) estan virtualment en guerra, ja que mai s’ha signat cap acord de pau entre els dos països.

Kim Il-Sung va governar el país  amb mà de ferro fins a la seva mort, l’any 1994. L’anomenat “Gran Líder” fou objecte d’un culte gairebé religiós, amb formes i atribucions més properes a les d’un emperador que no pas a les d’un antic lluitador antifeixista. Amb la mort del “Gran Líder” Kim-Il-sung, el seu fill Kim Jong-il el va substituir al capdavant de l’aparell de l’estat nord-coreà, establint la primera monarquia hereditària comunista de la història. En Kim Jong-il, anomenat “Estimat Líder” va seguir, a grans trets, la política repressiva, militarista i hermètica del seu pare. Durant els seus anys al poder, en Kim Jong-il va comptar amb l’ajuda del seu íntim amic i col·laborador Jang (també el trobareu escrit com Jong) Song-Thaek, autèntic ideòleg del sistema de repressió interna i arquitecte de l’estat nord-coreà els darrers vint anys. A més a més, en Jang Song-Thaek i l’”Estimat Líder” Kim Jong-il estaven units per llaços familiars, ja que en Song-Thaek estava casat amb la germana de l’”Estimat Líder”, i filla del fundador de Corea del Nord, la senyora Kim Kyong Hui.

507835032.jpg

KIm Jong-il acompanyat de la seva segona esposa, i els seus fills amb aquesta. El noi més gran és Kim Jong Chol, i el petit, Kim Jong-un.

En Kim Jong-il va tenir tres fills mascles de dues esposes diferents. El favorit per succeir en un futur al seu pare al capdavant de l’estat era el fill gran, fruit del seu primer matrimoni, en Kim Jong-Nam. Però aquest va caure en desgràcia l’any 2001 per una visita no autoritzada al Japó, acompanyat de la seva dona i el seu fill. Aquell escàndol diplomàtic va allunyar a Kim Jong-Nam de la línia successòria, i fins i tot va acabar costant-li l’exili, ja que actualment en Kim Jong-Nam viu a Macao.

El segon fill de Kim Jong-il, anomenat Kim Jong-Chol va ser ràpidament descartat per succeir el seu pare, ja que l’aparell del partit i el propi Kim Jong-il el consideraven massa “efeminat”. Per tant, l’escollit per succeir el seu pare després de la seva mort (al mes de desembre de 2011) va ser el germà petit, Kim Jong-un (de només 28 anys), fet costat per homes forts del règim com els seus oncles Jang Song-Thaek i la poderosa Kim Kyong Hui.

L’ascens de Kim Jong-un

Kim Jong-un, anomenat “Brillant Camarada”, va estudiar a Berna sota un nom fals, parla anglès i alemany amb fluïdesa i és un gran aficionat al bàsquet i a la música pop britànica. Per legitimar el seu govern en Kim Jong-un va aplicar la política del bastó tant en política interior com exterior, tensant la corda amb els veïns sud-coreans i japonesos, multiplicant els assajos atòmics amb finalitats clarament militars i mantenint en constant tensió al seu exèrcit, format per més d’un milió de soldats.

Casat amb una japonesa d’orígens coreans anomenada Ri Sol-ju, en Kim Jong-un ha encetat un procés de purga dins del mateix aparell de l’estat i del partit, tallant de soca-rel qualsevol possible oposició al seu lideratge. Aquesta purga ha estat especialment accentuada entre els homes més fidels al seu pare, tot substituint-los per homes de la seva confiança als llocs clau de la maquinaria de l’estat nord-coreà.

Kim Jong-un, el nou home fort de Corea del Nord.

De la mà del seu fidel vicemariscal Choe Ryang-Hae en poc més d’un any Kim Jong-un ha purgat l’antic cap de la junta de l’Estat Major del seu pare, Ri Yong Jo, i sobretot al segon home més poderós del país: el seu oncle Jang Song-Thaek. Tal com hem esmentat, en Song-Thaek era íntim col·laborador del seu pare, un home de plena confiança casat amb la filla de Kim il-Sung, el pare de la pàtria nord-coreana. Per tant, la seva purga i execució cal llegir-la en clau d’inestabilitat interna, ja que pocs mesos abans el propi Jang Song-Thaek va resultar decisiu per garantir l’ascens de Kim Jong-un al capdamunt de l’estat.

Es desconeixen amb exactitud les raons que han portat a la desgràcia i execució de l’oncle del “Brillant Camarada” Kim Jong-un, i fins i tot s’ha especulat amb una hipotètica maniobra de Kim Kyong Hui per desempallegar-se del seu marit. De fet, la filla, germana i tieta de la dinastia Kim és assenyalada per molts especialistes com una peça fonamental del govern dels Kim, una mena de poder a l’ombra que ha mogut els fils de la política nord-coreana en el seu propi profit quan li ha interessat.

L’acusació -i posterior condemna a mort- es fonamenta en una suposada conspiració dirigida per Jang Song-Thaek per apoderar-se del control del govern del país i iniciar-hi un procés reformista “a la xinesa”, és a dir, amb una obertura del règim a elements externs i a la iniciativa privada capitalista. L’aparell de Kim Jong-un també acusava en Jang Song-Thaek d’haver venut informació confidencial als xinesos i d’haver promogut activitats contrarevolucionàries. Algunes fonts parlen d’una purga a gran escala que ha arrossegat a tots els col·laboradors i homes propers al defenestrat Jang Song-Thaek i la substitució per homes amb lleialtat fanàtica cap el “Brillant Camarada” Kim Jong-un.

Kim Jong-un i el seu oncle defenestrat, Jang Song-Thaek.

Com podem interpretar la purga iniciada per Kim Jong-un? Molts experts coincideixen a pensar que la purga interna i l’augment de la tensió militar amb els veïns de la zona són mostres del debilitament intern del règim absolutista dels Kim, incapaç de garantir la subsistència dels seus habitants, que pateixen brots de gana estructurals, mentre que la “nomenclatura” del partit gaudeix de tota mena de luxes. En definitiva, els moviments agressius en política interna i externa del jove mandatari nord-coreà poden anunciar que el règim dels Kim és a la vora de la seva data de caducitat.

Hispano-Suiza, una llegenda de l’automoció

divendres, 15/11/2013 (Ferran Vital)

La companyia catalana Hispano-Suiza va ser una de les firmes més prestigioses del món de l’automobilisme durant el primer terç del segle XX. Una casa d’automòbils -i posteriorment fabricant també de motors d’aeronàutica- d’enorme prestigi social.

L’Hispano-Suiza es va fundar a Barcelona l’any 1904 pels socis Francesc Seix, Damià Mateu (pare del polític Miquel Mateu, primer alcalde franquista de Barcelona i destacat membre de Falange) i l’enginyer suís Marc Birkigt. En una època en què cada cotxe era fabricat de forma gairebé artesanal, l’Hispano-Suiza va saber-se guanyar una reputació i un nom que duren fins als nostres dies. Inicialment establerts a un local al carrer Villarroel, l’any 1908 el negoci havia adquirit una envergadura tal que va obligar als tres socis buscar un nou emplaçament més gran per allotjar l’activitat industrial de l’empresa. El destí escollit fou uns terrenys a la vora del barri de Sant Andreu, actualment conegut com Parc de la Pegaso.

1accd75hispano_suiza_11g.jpg

Hispano-Suiza 10CV, el primer model de la marca (any 1904)

Els anys d’èxit

Els primers anys van ser un èxit per l’Hispano-Suiza, que sota la direcció tècnica del senyor Birkigt, va expandir el negoci més enllà dels Pirineus, amb la creació d’una filial francesa que ben aviat es va consolidar al capdamunt dels fabricants d’automòbils a escala mundial. Amb clients il·lustres com l’aleshores rei d’Espanya Alfons XIII, el príncep Lluís II de Mònaco, el rei Gustau V de Suècia o personalitats de tots els temps com Guggenheim, Rotschild, René Lacoste, Pablo Picasso, André Citroën, Ava Gardner o John Lenon van tenir exemplars d’aquesta marca.

Durant la Primera Guerra Mundial, l’Hispano-Suiza va començar a produir motors d’aviació amb finalitat militar per abastir l’exèrcit francès, augmentant les comandes i multiplicant els beneficis de l’empresa. Durant aquells anys la marca de Barcelona va adoptar la cigonya com a símbol distintiu de la companyia, en honor de l’as de l’aviació francesa Georges Guynemer.

L’inici de la decadència

Però la marca catalana va iniciar el seu particular descens als inferns a la dècada dels 30. L’empresa no va saber reinventar-se després de la davallada de comandes després de la Primera Guerra Mundial, i en un context social i econòmic convuls (anys de pistolerisme, crisi econòmica, desastres militars i dictadura de Miguel Primo de Rivera) l’empresa no va poder trobar una quota de mercat que consolides l’empresa com un referent mundial.

L’adveniment de la Segona República, la popularització de noves marques d’automòbils a preus més populars (gràcies al sistema de producció en cadena) i la mort de l’industrial Damià Mateu (seguit d’un relleu generacional poc eficient) van condemnar l’empresa a un segon pla.

HS-T-60.jpg

Hispano-Suiza T-60, el darrer model de la marca fabricat a Barcelona.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, l’Hispano-Suiza va ser col·lectivitzada i destinada a l’abastiment de material per les tropes republicanes. Un cop finalitzada la guerra, l’empresa va retornar als seus propietaris, però el president de l’empresa Miquel Mateu, primer alcalde franquista de Barcelona, estava més preocupat per la seva carrera política a Falange que no pas pel destí d’una empresa que finalment va ser expropiada pel govern franquista mitjançat l’INI (Instituto Nacional de Industria) l’any 1946 i fusionada a l’empresa de titularitat estatal ENASA, que va començar a produir vehicles amb la marca comercial Pegaso.

La que sí que va tenir continuïtat va ser la filial francesa de l’Hispano-Suiza, que es va integrar al conglomerat gal Safran, dedicat a l’aeronàutica i indústria militar i que ha sobreviscut fins als nostres dies.

De carbasses i castanyes…

dimarts, 22/10/2013 (Ferran Vital)

D’un temps ençà s’ha posat força de moda celebrar Halloween la nit abans de la festivitat de Tots Sants. Segurament ben poques festivitats desperten tanta controvèrsia i mostres de rebuig com la celebració de la festivitat de Halloween, que molts veuen com una festivitat forana i que ataca directament a una celebració molt més “nostrada”, com és la de menjar castanyes i panellets el vespre abans de la festivitat de Tots Sants.

La festa de la tardor i de la mort

El que molts no saben, però, és que tant Halloween com la castanyada (o el Magosto a terres astur-lleoneses) són diferents expressions d’una mateixa festa pagana, que l’Església va reaprofitar i readaptar als gustos i continguts culturals de les diferents terres d’acollida.

El dia de Tots Sants, i la festa de la castanyada, del Magosto o de Halloween és una readaptació cristiana d’una antiga festivitat cèltica, que celebrava la festa de la tardor i l’hivern i de la mort, coincidint amb el final de l’època de collites i que els antics celtes feien coincidir amb el cap d’any del seu calendari.

Originàriament la festa es coneixia amb el mot gaèlic “Samhain” (que en gaèlic significa “fi de l’estiu”), i s’hi celebraven diferents cultes rituals associats amb la mort i el més enllà, alhora que es feia un homenatge en memòria dels avantpassats. La festivitat, present arreu de l’Europa cèltica, va ser adoptada pels romans als territoris on hi havia un substrat cultural gaèlic. Durant la dominació romana, la festivitat va quedar fixada al pas dels mesos d’octubre a novembre i es va associar al culte a la divinitat Pomona, deessa de les collites (de fet, les pomes es diuen així en el seu honor).

La festa es cristianitza

Amb la cristianització progressiva de l’imperi romà i després de la seva caiguda, l’Església va decidir cristianitzar l’antiga festivitat pagana de culte a la mort fent-la coincidir amb la festivitat de Tots Sants. A Catalunya i a Occitània es va consolidar la festivitat associada al consum de castanyes i vi moscatell, productes de temporada, i al culte d’homenatge als morts. De la mateixa manera, a Gran Bretanya i Irlanda la festa va passar a convertir-se en el “All Hallow’s Eve”, que significa “vespre de tots els morts”, i que amb el pas dels anys derivarà cap al mot Halloween.

La festa de Halloween, especialment celebrada a Irlanda i Escòcia, dues de les nacions celtes d’Europa, va exportar-se als Estats Units al llarg del segle XIX i XX, a causa de l’emigració massiva d’irlandesos, i en menor mesura d’escocesos, cap al nou continent americà.

Els irlandesos van exportar també la tradició de buidar carbasses i fer-gi uns talls representant un rostre terrorífic, la “Jack o’lantern”, que es col·locava a l’entrada de les llars per espantar i fer fugir els esperits malignes de la casa o nucli familiar -una mostra més del substrat cultural celta que l’Església no va poder eliminar i va readaptar en el seu benefici-.

La Jack O'lantern, una tradició cultural irlandesa que s'ha convertit en icona global d'una festivitat d'origen pagà.

La figura de la “Jack O’lantern” es va popularitzar als Estats Units, i des d’allà al món sencer mitjançant la difusió de sèries i pel·lícules fetes a Hollywood. La seva difusió ha estat enorme també a Catalunya, generant certes dosis de rebuig vers una festivitat que també és pròpia, però elaborada en un llenguatge i canal d’expressió diferent.

En definitva, el debat de carbasses o castanyes no té massa sentit. Totes dues són expressions culturals de la mateixa festivitat cèltica del “Samhain”, i per tant, una mostra antropològica sorprenent de sincretisme, gràcies a la consolidació d’una tradició de substrat pagà que ha sabut reinventar-se mantenint viva l’essència del culte a la mort i del tancament del cicle agrícola.

La matança de Cambrils

dijous, 26/09/2013 (Ferran Vital)

La batalla -més ben dit, matança- de Cambrils va ser un dels primers esdeveniments de la Guerra dels Segadors (1640-1659), un conflicte derivat de la Guerra dels 30 anys i que suposà que Catalunya esdevingués l’epicentre d’un conflicte global entre les dues principals potències militars del seu temps, Espanya i França.

La rebel·lió catalana va començar al mes de juny de 1640 (el dia del Corpus de Sang) quan els segadors van iniciar la revolta contra les forces d’ocupació castellanes i van assassinar al virrei de Catalunya, en Dalmau de Queralt i de Codina, comte de Santa Coloma. Aquell fet va iniciar un procés bèl·lic que va acabar amb la desfeta catalana i la partició del país en dues parts en virtut del Tractat dels Pirineus de 1659, que suposava l’annexió de la Catalunya Nord al regne de França i l’inici de la persecució i opressió de qualsevol manifestació de cultura catalana al nord de les Alberes.

Els_segadors.jpg

EL Corpus de Sang (7 de juny de 1640) suposà l'inici de la Guerra dels Segadors.

Però la insurrecció contra Castella no va ser uniforme arreu del Principat de Catalunya. Els territoris del sud del país -on no hi havia hagut massa malestar per l’allotjament de les tropes castellanes i el poder de la noblesa rural i l’església encara era predominant- no van rebre amb massa entusiasme la insurrecció catalana. De fet, la ciutat de Tortosa va rendir la ciutat a les tropes castellanes a la tardor del mateix 1640, i des de la capital del Baix Ebre les tropes castellanes van començar una marxa que les havia de portar a prendre Barcelona abans d’acabar l’any.

Les tropes castellanes van derrotar els destacaments defensius catalans situats al Perelló i al Coll de Balaguer, un dels passos més dificultosos de tota la Costa Daurada, on les tropes catalanes havien preparat un sòlid aparell defensiu, que malauradament no va ser suficient per frenar els exèrcits de Felip IV.

Cambrils era la vila emmurallada més propera al front obert per les tropes castellanes, i va ser en aquesta població on els catalans van decidir presentar batalla a l’exèrcit castellà. Entre el 13 i el 16 de desembre de 1640 els defensors de Cambrils van intentar tallar l’avanç de les tropes castellanes sota les ordres del baró Antoni d’Armengol.

La mala coordinació dels defensors de la vila i el bon paper de la cavalleria castellana va propiciar la desfeta catalana, que va intentar aguantar, sense èxit, les escomeses d’un exèrcit molt superior en homes i material. Les forces catalanes no sobrepassaven dels 4.000 miquelets, mentre que els castellans disposaven de més de 20.000 soldats d’infanteria, 3.000 homes de cavalleria i diverses peces d’artilleria.

miquelets1.jpg

Els miquelets van defensar la vila de Cambrils abans de l'engany dels castellans.

En aquestes condicions, la defensa de la vila esdevenia inviable, cosa que va propiciar que el governador de Cambrils, el citat Antoni d’Armengol, va pactar la rendició i capitulació de la vila amb el comandant en cap castellà Pedro Fajardo de Zuñiga y Requesens, marquès de Los Vélez i futur virrei de Catalunya, nomenat en substitució del defenestrat comte de Santa Coloma. L’acord preveia, entre altres, respectar la vida dels habitants de la vila i les seves pertinences, així com la dels soldats encarregats de la defensa de la plaça.

Però els castellans no van complir la seva paraula, i l’ocupació castellana de la vila va derivar en una autèntica matança. Els soldats que es rendien van ser executats al ser desarmats tan bon punt van sortir de les muralles de Cambrils, i els càrrecs i oficials de la vila van ser condemnats a mort pel procediment de garrot vil, i els seus cadàvers penjats a les muralles de la vila. A més a més, tot Cambrils va ser saquejat per la soldadesca castellana abans de continuar la seva ofensiva cap a la ciutat de Barcelona.

Encara avui resulta difícil quantificar els danys ocasionats per la matança causada per part dels castellans a la vila de Cambrils, que va trigar ben bé un segle i mig en tornar a recuperar el seu potencial humà i comercial després dels fets de 1640. Com epitafi de tota aquesta història, és convenient assenyalar que l’exèrcit de Pedro Fajardo de Zuñiga y Requesens va ser derrotat per les tropes catalanes a les portes de Barcelona durant la batalla de Montjuïc, tot just un mes després dels fets de Cambrils.

Hiroshima i Nagasaki

dimecres, 18/09/2013 (Ferran Vital)

L’estiu de 1945 la Segona Guerra Mundial vivia els seus darrers dies. A Europa el Tercer Reich ja havia estat derrotat, però al teatre d’operacions del Pacífic la guerra encara continuava. L’imperi Japonès havia decretat la resistència a ultrança en una guerra que no podia guanyar, tractant de dilatar la derrota el màxim de temps possible en el temps, mirant d’esgotar el material humà militar dels nord-americans i els seus aliats.

Els Estats Units no estaven disposats a continuar molt temps més en una guerra que encara es preveia llarga i que podia passar una factura important als nord-americans i a les seves forces armades. A més a més, calia justificar l’enorme inversió econòmica que els Estats Units havien sufragat amb el Projecte Manhattan, que cercava la construcció de la bomba atòmica per derrotar definitivament a les forces de l’eix. La derrota de l’Alemanya nazi, sumada a l’arribada de científics provinents del Tercer Reich (i que havien desenvolupat els coets a reacció V-1 i V-2) van accelerar la fase final de la construcció de la bomba atòmica. Així doncs, la versió definitiva de la bomba atòmica va ser provada el 16 de juliol de 1945 al desert de Nou Mèxic, amb un resultat destructiu superior al previst per l’equip dirigit per Oppenheimer.

Deu dies després de la darrera prova atòmica els Estats Units van donar un ultimàtum a l’Imperi Nipó. A la Declaració de Postdam el president Roosvelt i els seus aliats van fixar les condicions per la rendició japonesa, rebutjades immediatament pel govern japonès. Va ser aleshores quan la casa Blanca va donar llum verda a l’ús de la bomba atòmica contra el Japó, amb la voluntat de causar el dany més gros possible per acovardir el govern japonès i de la seva població civil. La mostra de la capacitat destructiva de la nova arma havia de generar una por psicològica que portés als japonesos a signar la rendició del seu país.

Els objectius escollits van ser Hiroshima i Nagasaki, tot i que en un començament la ciutat escollida era Kyoto, en ser la ciutat on residia l’emperador del Japó. Hiroshima, que aleshores tenia més o menys un quart de milió d’habitants, era un centre d’avituallament de les tropes japoneses, a més d’un nus de comunicacions de primer ordre.

El 6 d’agost de 1945 va ser el dia escollit pels nord-americans per llançar la primera bomba nuclear de la història llençada sobre població civil. La bomba, anomenada “Little Boy” (noiet, o noi petit) va ser llançada pel bombarder Enola Gay a les 8.15am, hora local. La destrucció va ser total en un radi d’un quilòmetre i mig, mentre que els incendis van encarregar-se de destrossar la resta d’edificis de la ciutat, matant a 70.000 persones al moment de l’impacte i vora el doble durant els dies posteriors, a conseqüència dels incendis derivats per l’atac nuclear i als ferits per l’atac nuclear.

h31_01.jpg

Aspecte de la ciutat d'Hiroshima després de l'atac nuclear.

Tres dies després, el 9 d’agost de 1945, l’exèrcit de l’aire dels Estats Units (USAF) va completar el segon atac nuclear sobre el Japó. En aquesta ocasió un B-29, armat amb una bomba nuclear anomenada Fat Boy (noi gras) amb una potència destructiva dos cops superior a la d’Hirosima. Curiosament Nagasaki no era l’objectiu principal de l’atac sinó el secundari, ja que la primera opció, la ciutat de Kitakyūsh, va haver de ser descartada a causa de les males condicions meteorològiques. Tot i tenir una potència destructiva superior, l’impacte destructiu de la bomba de Nagasaki va ser menor al d’Hiroshima, a causa de l’orografia de la ciutat i a les mateixes construccions urbanes.

L’impacte psicològic del bombardeig nuclear sobre la població japonesa va ser efectiu, ja que el 15 d’agost l’emperador del Japó va adreçar-se a la nació per la ràdio, anunciant la rendició del seu país. Va ser el primer cop que els japonesos escoltaven la veu del seu emperador per la ràdio, i va suposar el punt final a la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, tot just havia començat una nova era, l’era nuclear, on les grans potències van iniciar una cursa a corre-cuita per disposar d’un gran arsenal nuclear (que per sort, fins al dia d’avui, no s’ha tornat a utilitzar).

La revolta desembrista

dijous, 20/06/2013 (Ferran Vital)

Sovint, quan els historiadors parlem de la Revolució Russa de 1917 prenem les protestes urbanes de 1905 -causades per les condicions de vida de les classes populars a les grans ciutats russes i per la crisi social econòmica i política oberta arran la derrota contra els Japonesos aquell mateix any- com punt de referència i origen dels revolucionaris russos que van prendre al poder entre febrer i octubre de 1917.

Però igual d’important -i molt menys coneguda i analitzada per la historiografia- per l’imaginari revolucionari rus va ser la revolta desembrista (també la podeu trobar escrita com “!revolta decembrista” o “decabrista”) de 1825. Mal organitzada i pitjor executada, aquesta insurrecció militar volia modernitzar la política i la societat de la Rússia del primer terç del segle XIX, on perduraven encara moltes estructures feudals i semi-esclavistes, amb un règim autocràtic i corrupte que no era capaç de vetllar pel creixement econòmic i demogràfic de l’imperi.

Els detonants de la revolta

La revolta desembrista té l’origen en un grup d’oficials de l’exèrcit rus -aleshores controlat per l’aristocràcia, que ocupava els llocs de major rang dins les forces armades- que van viatjar a Europa (especialment a França, l’actual Alemanya i als Països Baixos) com integrants dels exèrcits de la Santa Aliança, una força militar creada al Congrés de Viena, al 1815, que tenia l’encàrrec de mantenir l’ordre senyorial i absolutista al vell continent un cop derrotades les tropes de Napoleó. La Santa Aliança, creada per iniciativa russa, va haver de sufocar alguns esclats revolucionaris a l’Europa occidental i meridional, i en aquest context alguns dels joves oficials russos van entrar en contacte amb els cercles liberals i intel·lectuals de l’Europa post-napoleònica.

Al retornar al seu país d’origen molts d’aquells joves oficials van ingressar en cercles lliurepensadors i societats secretes, com ara la maçoneria. Aquells petits nuclis intel·lectuals eren sovint reduïts i teòrics, però poc donats a la praxis política, donada l’enorme diversitat de sensibilitats i tendències ideològiques dels seus membres. El que tenien molt clar totes aquelles lògies i societats secretes era que l’Imperi Rus necessitava modernitzar les seves estructures productives, socials i polítiques per mantenir el país com una potència de primer ordre en el context internacional. En secret, els cercles lliurepensadors somiaven amb una Rússia monàrquica i constitucional, amb unes estructures productives eficients i una burocràcia efectiva que mantingués sanejada l’economia del país.

En aquest context, el tsar Alexandre I -que havia mantingut el control de l’imperi amb una mà fèrria- va morir al mes de desembre de 1825, en condicions certament estranyes i sense fixar qui havia de ser el seu successor. Alexandre I ja sabia que el seu fill gran, Constantí -el nét favorit de la tsarina Catalina la Gran, que havia projectat conquerir l’Imperi Otomà per reconvertir Istanbul en Constantinoble, crear un regne cristià satèl·lit de l’Imperi Rus i posar-hi Constantí com a sobirà- havia renunciat, en secret, al tro de Rússia. Constantí, a qui se li atribuïen tendències lliberals per la seva francofília, exercia de governador de Polònia i estava casat amb una noble polonesa en segones núpcies, cosa que impossibilitava el seu accés al tro de Rússia. Finalment, el tro de Rússia va recaure sobre el germà petit del tsarévitx, Nicolau, que a partir d’aleshores fou anomenat Nicolau I, davant l’estupefacció i el descontentament dels militars lliberals, que van decidir organitzar-se i passar a l’acció per situar a Constantí al tro de Rússia en detriment del seu germà petit, que tenia fama d’autoritari i poc amic a la modernització del règim i l’obertura exterior.

L’esclat revolucionari

L’escenari escollit pels insurrectes fou l’acte de coronació del nou tsar. Segons els plans dels revoltats, un cop d’estat simultani a Moscou, Sant Petersburg i a les principals casernes d’Ucraïna i Polònia havien de bastar per prendre el poder i nomenar Constantí nou tsar de totes les Rússies, sense el coneixement –teòric- d’aquest. L’acció principal havia de passar a la capital, Sant Petersburg, on els oficials amotinats havien de prendre el Palau d’Hivern amb el suport de les seves tropes.

El 14 de desembre de 1825 els amotinats, les seves tropes i alguns civils van irrompre a la Plaça del Senat de Sant Petersburg sota el crit de “Visca Constantí i visca la Constitució!”. Els interrogatoris posteriors van revelar que molts dels soldats participants només complien les ordres dels seus superiors i no eren conscients de protagonitzar un cop d’estat, fins al punt que algun d’ells va afirmar que “la Constitució és la dona de Constantí”.

Desembristes Vassili.jpg

Els militars amotinats a Sant Petersburg. Obra del pintor rus Vasily Timm.

Els oficials amotinats i els seus homes van trobar-se amb l’oposició de soldats que s’havien mantingut fidels al nou tsar Nicolau I i no deixaven prendre el poder als sublevats. Al capvespre el nou tsar va ordenar obrir foc d’artilleria contra els insurrectes, que van ser finalment dispersats deixant un reguitzell de sang. Les poques casernes que es van aixecar a favor de la revolta lliberal també van ser sufocades en qüestió de dies. Només a Polònia i Ucraïna els cercles dels joves oficials revolucionaris van poder teixir una xarxa d’insurrectes capaç de fer trontollar l’autoritat del nou tsar Nicolau I, però les tropes fidels al tsar van fer valer la seva superioritat numèrica per sufocar una revolta condemnada al fracàs des del primer moment.

La repressió tsarista, llavor revolucionària

La repressió contra els protagonistes de la revolta per part del govern del nou tsar Nicolau I va ser brutal, i va sobrepassar el marc de les forces armades: qualsevol persona sospitosa d’estar vinculada amb alguna societat secreta o de simpatitzar amb els ideals il·lustrats i/o lliberals va ser jutjada, empresonada i enviada a realitzar treballs forçats a Sibèria, cosa que a la pràctica equivalia a una sentència de mort. Els cinc líders i cervells dels desembristes van ser condemnats a la forca a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg, per escarni i avís de qualsevol que volgués desafiar l’autoritat del tsar Nicolau I.

x1-z5_094.jpg

Joves oficials, empresonats i ajusticiats en públic per dissuadir futurs revolucionaris.

En definitiva, la revolta desembrista (o decabrista) va ser la primera temptativa seriosa d’intentar modernitzar Rússia i les seves estructures socials, polítiques i econòmiques, i els protagonistes van esdevenir en icones idealitzades en les que s’inspirarien els ideòlegs i líders revolucionaris posteriors, com Bakunin, Kropotkin o Vladimir Iulianovitx Lenin. Malauradament, la revolta desembrista va provocar una dèria paranoica per part del tsar Nicolau I i els seus successors, cosa que va provar un augment significatiu de l’autoritarisme i el control absolutista per part dels tsars i la seva posició contrària qualsevol modernització política econòmica o social de l’Imperi Rus.

Banksy, el graffiti compromès

dimecres, 15/05/2013 (Ferran Vital)

Crec que en aquest blog mai hem fet un post sobre un esdeveniment, persona o fet irreal. Precisament per això aquest blog es diu “Històries d’un món real”, segurament. Banksy és la història d’algú que no existeix. D’un personatge irreverent, incòmode i socialment compromès, que no existeix com a tal. M’explico: Banksy és el sobrenom d’un artista de carrer (o potser diversos artistes, qui sap) que es dedica a realitzar obres de denúncia a les parets de mig món. Més enllà de les connotacions polítiques, Banksy és un reputat artista que desperta debat a tot el món.

Originari de Bristol, l’artista que fa servir el pseudònim de Banksy va començar a realitzar graffitis als carrers de la seva ciutat natal al començament dels anys 90 del segle passat. L’èxit de les seves obres, el missatge social implícit i la gran acceptació que va tenir l’impacte de la seva obra entre la població jove va ser clau per internacionalitzar el seu estil transgressor i actual, allunyat dels cànons de l’art tradicional. En aquest sentit, Banksy ha realitzat exposicions a Londres i a algunes de les principals ciutats d’arreu del món. La seva obra també presenta alguns temes recurrents, com ara la presència de rates (metàfora dels banquers, polítics i corruptes), soldats o policies (que sovint apareixen com símbols opressors).

Banksy_graffiti_removal[1].jpg

Una obra de Banksy denunciant la persecució de l'art del carrer.

Banksy aprofita espais urbans, com ja hem dit, als que necessàriament ha de visitar per planificar l’execució de la seva obra, que realitza en hores intempestives, allunyat de les mirades de la gent. El missatge crític de les seves obres i les noves eines de comunicació 2.0 faciliten la difusió de la seva obra.

Ara bé, Banksy també viu de l’art. Mitjançant el seu agent i representant Steve Lazarides els quadres de Banksy poden ser adquirits per particulars, habitualment mitjançant subhastes o galeries d’art, cosa que li ha costat algunes crítiques entre els crítics d’art i molts dels seus seguidors, que l’acusen d’haver-se venut al model consumista capitalista (especialment després d’haver treballat per algunes multinacionals com ara MTV o Puma).

Banksy_stopandsearch.jpg

Després de tocar el cel mediàtic l’any 2005, amb la realització de diversos murals sobre el mur de Cisjordània que separa els territoris palestins per la meitat o d’haver-se colat a alguns dels grans museus del món disfressat per penjar-hi obres seves (cosa que va fer a centres com ara el British Museum, la Tate Modern o el MoMA), i d’haver publicat dos llibres amb imatges dels seus treballs, l’any 2010 va decidir fer una pel·lícula com a realitzador del projecte. El film en qüestió, titulat Exit Through the Gift Shop, és un documental (o un fals documental) sobre la vida d’un artista de carrer que idolatra a Banksy, anomenat Thierry Guetta. La pel·lícula, malgrat no ser una gran producció cinematogràfica, va recaptar més de cinc milions d’euros a les taquilles dels cinemes de mig món.

Geni o artista amb pretensions que fa un ús excessiu de la tècnica stencil (plantilles)? Revolucionari o artista a sou? Banksy aixeca passions allà on va, amb legions de partidaris i detractors. Segurament aquest és el seu èxit.


Segurament us demanareu quina relació té Banksy amb la història en general, o la història de l’art en particular. Deixant de banda les consideracions artístiques de les seves composicions i creacions, per primer cop a la història l’art urbà, associat a un model de vida rebel i que se salta les normes, esdevé rellevant. Per exemple, als anys 60 i 70 del segle anterior ja hi havia corrents artístiques alternatives (com ara l’Arte Povera italiana) o tècniques revolucionàries (com ara el dripping de Jackson Pollock), o també la pintura impressionista, que suposà un trencament total amb la mateixa tradició. Però cap d’aquests moviments havia tingut la sort de poder teixir complicitats amb les noves eines de comunicació 2.0, cosa que limitava el seu radi d’acció i difusió a unes elits determinades o a uns cercles artístics restringits. La novetat que suposa Banksy és la suma d’un artista que sap moure com ningú la promoció de la seva obra mitjançant les noves eines de comunicació sumat a un discurs directe que busca teixir complicitats amb les persones que observen la seva obra. L’art com eina rebel i difusió cultural de masses, expressat mitjançant un nou llenguatge directe, que apel·la als espectadors i redescobreix el seu pensament social i crític.

 

San Marino, l’estat més antic del món

divendres, 3/05/2013 (Ferran Vital)

El mapa Europeu és un mosaic de diferents estats, herència de segles de civilització i contactes entre cultures i pobles que han configurat un mapa administratiu que no necessàriament s’adequa a les realitats socials, econòmiques i polítiques dels pobles i les cultures que conformen el mosaic cultural, ètnic i lingüístic europeu. Dins aquest mosaic d’estats i països diversos sempre m’han cridat l’atenció els estats més petits -segurament a causa de les repetides vegades que he escoltat que Catalunya és massa petita a nivell administratiu, demogràfic i polític per esdevenir un estat independent-. Entre els estats europeus més petits sempre m’ha cridat l’atenció la República de San Marino, el tercer estat més petit d’Europa i l’entitat política més antiga del continent, i l’únic estat del món -a banda del Vaticà- totalment rodejat per un altre.

sanmarino.jpg

San Marino és considerat l'estat més antic del món.

La República de San Marino és un petit estat del centre italià, a les faldilles dels Apenins i molt a la vora de la ciutat de Rímini, a la costa del mar adriàtic. Amb poc més de 30.000 habitants i només 36 quilòmetres quadrats d’extensió, la República de San Marino gaudeix d’un índex de desenvolupament humà superior al de la mitjana de l’estat italià, gràcies al turisme (principal font de riquesa del país) i del sector financer del país (no debades, San Marino no forma part de la Unió Europea i durant una pila d’anys ha estat un paradís fiscal per molts europeus).

La República de San Marino, l’estat més antic del món

Segons la llegenda, l’estat de San Marino es va fundar el 3 de setembre de 301, quan una comunitat cristiana dirigida pel diaca Marí es va establir al cim de la muntanya Titano tot fugint de la política repressiva de l’emperador romà Dioclecià.
Llegendes a banda, el primer document oficial que parla de San Marino com entitat política data del segle X. L’estat s’organitzava estructuralment mitjançant una assemblea dels caps de família anomenada “Arengo”, que nomenava el cap d’estat, que rebia el nom de “Capitani Reggenti“.

Reconeguda pels Estats Pontificis des de 1291, les seves fronteres administratives van ser fixades l’any 1463, quan després d’una guerra contra el senyor de Rímini la República de San Marino va estendre les seves fronteres més enllà de la muntanya Titano. Des de 1463 la República s’ha mantingut neutral en totes i cadascuna de les guerres que s’han succeït a la península italiana i a Europa occidental, cosa que explica parcialment la seva supervivència durant els convulsos segles XIX i XX a la península itàlica.
La República de San Marino va sobreviure al procés d’unificació italiana de mitjans del segle XIX,convertint-se en l’únic estat medieval que va sobreviure al procés iniciat per Camille Benso, comte de Cavour, i Garibaldi. La república també va sobreviure les pressions annexionistes del feixisme de Benito Mussolini durant els anys 20 i 30 del segle passat, per bé que al 1944 va ser envaïda per la Wehrmacht i l’exèrcit de la República Social Italiana durant la seva progressiva retirada davant la pressió de les forces aliades. Un cop derrotades les forces de l’eix, la República de San Marino –que havia estat neutral durant tot el conflicte- va recuperar la seva independència.

De 1945 ençà la República de San Marino ha entat als principals organismes internacionals com ara les Nacions Unides, el Banc Mundial , el fons Monetari Internacional i al Consell d’Europa, i per bé que mai ha demanat ingressar a la Unió Europea l’euro és la moneda circulant de l’estat i els acords de cooperació permeten la lliure circulació de persones i mercaderies dins la Unió Europea. San Marino disposava fins i tot de gran premi de Fórmula 1 que es disputava al circuit d’Imola -fora de lels fronteres de la República de San Marino- fins l’any 2006 i de MotoGP, celebrat al circuit de Misano -també fora de les seves fronteres administratives-, formant un cas especial i únic dins del món del motor.

800px-Flag_of_San_Marino.svg.png

Bandera de San Marino. Com curiositat, San Marino va ser l'únic estat occidental on va governar un partit comunista durant la Guerra Freda.

Com a epitafi i curiositat, la República de San Marino va ser l’únic país al bloc occidental que va tenir diversos governs comunistes escollits democràticament durant els anys de la Guerra Freda. El govern de la Democràcia Cristiana que va governar Itàlia durant els anys de la postguerra no van tolerar l’existència d’un govern comunista a San Marino, i (molt probablement pressionats pel govern dels Estats Units i l’OTAN) l’executiu de Roma va decidir tancar les fronteres de la petita República, tot perjudicant l’economia local i provocant la fallida de diverses empreses i fàbriques. Tot i les dificultats,  el govern comunista de San Marino va promoure la creació d’un sistema de Seguretat Social i d’assistència sanitària pública universal, a més de legislar a favor de la igualtat de gènere i presentar un avantprojecte de llei a favor del vot femení. L’any 1957 va caure el govern comunista (a causa de les pressions internacionals, especialment amb el govern italià i americà), cosa que va facilitar una reobertura internacional de la República de San Marino, per bé que entre els anys 70 i 80 del segle passat el partit comunista de San Marino va tornar a accedir al govern, provocant tensions diplomàtiques amb un estat italià que sempre va considerar la República de San Marino el seu propi “pati del darrere”.

Quan Tàrraco va ser la capital de l’Imperi Romà

dijous, 28/03/2013 (Ferran Vital)

L’actual ciutat de Tarragona encara conserva vestigis orgullosos del seu passat imperial. Fundada l’any 218 a.C. pels germans Escipió en el context de la Segona Guerra Púnica -que enfrontaven a Roma i Cartago- sobre una base ibèrica, la ciutat va esdevenir en poc temps un dels principals focus culturals, polítics i militars de l’imperi Romà a la Mediterrània occidental i la porta d’entrada del procés de romanització a la península ibèrica.

La ciutat, ben comunicada, sanejada i amb un clima privilegiat va convertir-se en capital provincial (en primer lloc de la província de l’Hispània Citerior i posteriorment de la Tarraconense) gràcies a que es va convertir en una base logística de les legions romanes durant la conquesta de la península ibèrica i en un empori comercial de primer ordre des d’on s’exportaven productes com el vi, el garum (salsa de peix molt apreciada pels romans) o l’oli d’oliva arreu del Mediterrani, afavorint l’aparició de factories i manufactures que creaven riquesa i activitat econòmica als que calia sumar l’extensa xarxa de comerciants i mercaders que operaven des de la ciutat.

Tàrraco esdevé capital

Però el moment de màxim esplendor de la ciutat de Tàrraco va ser el període comprés entre els anys 26 i 25 aC, quan l’emperador Octavi August va residir-hi per dirigir personalment les campanyes militars romanes a la franja cantàbrica. La ciutat va esdevenir aleshores la capital del món romà, ja que la presència de l’emperador va anar lligada a un procés de renovació urbanístic que suposà la creació a la zona alta de la ciutat d’un gran Fòrum provincial i de l’edificació d’un gran temple dedicat a August a la part baixa de la ciutat, al que calia sumar el gran temple imperial situat a la zona alta de Tàrraco (emplaçat on actualment s’hi troba la catedral de Tarragona), a més de la construcció d’un circ dedicat a les cuses de quadrigues a la part baixa de la ciutat, que sumat a un teatre preexistent (ja que fou construït mig segle abans) monopolitzaven l’oci de la ciutat.

tarraco.jpg

Plànol de l'antiga ciutat de Tàrraco al segle II de la nostra era, on s'hi poden apreciar els edificis més importants.

Durant aquells dos anys la ciutat rebia emissaris i funcionaris imperials d’arreu del món conegut, cosa que va servir per situar la ciutat al mapa del món i convertir la ciutat en el gran epicentre cultural i polític del Mediterrani occidental.

Tàrraco, far de la península

Després del breu període de capitalitat imperial, la ciutat de Tàrraco va seguir creixent en importància i població, cosa que va comportar la necessitat d’abastir la ciutat d’aigua, ja que el riu Francolí al seu curs baix no era suficient per cobrir tota la demanda de la població local, especialment després de la construcció de les termes de la ciutat, un dels epicentres de la vida social a Tàrraco. Va ser aleshores quan es va projectar la construcció d’una canalització que portava l’aigua des de la capçalera del Francolí fins la ciutat, mitjançant la construcció del gran Aqüeducte de les Ferreres, encara avui visible des de l’Autopista AP-7.

img_0000047.jpg

Vista parcial de l'Aqüeducte de les Farreres, que abastia l'antiga Tàrraco.

Durant el mateix segle I es va projectar la construcció de nous equipaments d’oci, com ara l’amfiteatre (on tenien lloc les lluites de gladiadors i altres espectacles com la lluita entre feres) i de monuments commemoratius o funeraris, com ara l’Arc de Berà o la Torre dels Escipions, convertint a la ciutat de Tàrraco en el centre de referència de la cultura romana a Catalunya i de tota la península ibèrica.

La crisi de la ciutat

Tàrraco va iniciar la seva decadència al segle III de la nostre era, en el marc generalitzat de depressió econòmica i crisi generalitzada del Baix Imperi. L’any 260 la ciutat va ser saquejada pels Vàndals (un poble germànic que va acabar instal·lat a Àfrica). Encara va haver-hi temps per què Tàrraco es convertís en un gran centre de difusió paleocristià, especialment a partir del segle III i IV.

Però la caiguda de l’Imperi Romà d’occident l’any 476 comportà la decadència final de la ciutat. El nou poder visigot va optar per vincular els seus centres de poder en la veïna Bàrcino (Barcelona) i posteriorment va fixar la capitalitat a Toletum (Toledo), ignorant l’antiga capital romana. La ciutat de Tàrraco va esdevenir aleshores un centre religiós -ja no polític, social o militar- de primer ordre, ja que era la seu metropolitana de la Tarraconense, on residia el bisbe de la ciutat, que amb el temps va esdevenir l’autèntica autoritat municipal.

Però aquesta vinculació de la ciutat com seu religiosa va significar la sentència de mort definitiva per la ciutat quan a partir de l’any 711 les tropes musulmanes de Tàreq i Mussa inicien la conquesta militar de l’antic regne visigot. La ciutat de Tàrraco, segurament animada pel cabdill Ardó -successor del defenestrat Àkhila (o Àquila)- i dirigida pel bisbe Pròsper, va decidir oposar resistència i no rendir-se als invasors musulmans. Les tropes dirigides per Mussa van atacar la ciutat, que va oferir una gran resistència. Fruit d’aquesta resistència aferrissada Mussa va decidir saquejar i destruir la ciutat quan la va haver conquerit, una acció que pretenia alliçonar als autòctons del que podia passar a aquells que decidissin oposar-se al domini dels nous senyors de la península ibèrica.

Tarraco1.jpg

Restes de l'amfiteatre de Tarragona.

Des de la conquesta musulmana de 713 i la seva posterior destrucció fins la conquesta cristiana de la ciutat per part de les tropes de Ramon Berenguer III l’any 1116 la ciutat va restar pràcticament deshabitada i abandonada, i va esdevenir una pedrera a l’aire lliure on qualsevol podia reaprofitar els blocs de pedra i marbre dels edificis abandonats pel seu ús particular. L’antiga Tàrraco havia deixat pas a la ciutat de Tarragona, que mai oblidaria el seu passat gloriós de capital imperial.

Per acabar, us proposo el visionat d’un vídeo elaborat pel Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, titulat “Tarraco civitas ubi ver aeternum est”, que significa “Tàrraco, la ciutat de l’eterna privarea”, en referència a una frase de l’emperador Adrià destinada a la ciutat:


Franco i l’anglès

dimarts, 26/03/2013 (Ferran Vital)

El dictador espanyol Francisco Franco va ser un malson per milions de persones, que van conviure quaranta anys amb la por i la repressió d’un règim totalitari, criminal i violent. Per això trobo especialment divertit els moments que ridiculitzen el monstre dictatorial del general gallec, com ara un vídeo en anglès que va realitzar el dictador durant la Guerra Civil per la BBC i que anava adreçat al poble britànic.

El text que va llegir Franco era aquest: “Thanks to the thousands of souls who follow our movement in defense of civilzation and thanks to all those who hear this words, to spread them all over the world: Country, religion, family. This is our aim and dream.”, que traduït al català vindria a dir “Gràcies a les milers d’ànimes que segueixen el nostre moviment en defensa de civilització i gràcies a tots els que escolten aquestes paraules, per difondre arreu del món: Nació, la religió, la família. Aquest és el nostre objectiu i somni.” Tanmateix, la pronunciació del dictador distava molt dels estàndards mínims exigits per ser entesa pels ciutadans britànics (o de qualsevol indret del món):