Tallar les pilotes

diumenge, 17/01/2010 (Ferran Vital)

Això era el que feia, de forma premeditada, l’emperador Justinià, el més gran emperador que tingué mai l’imperi bizantí, qui va viure i governar al llarg del primer terç del segle VI.

El fet es que Justinià, al seu Corpus Iuris (còdex que esdevé la pedra angular del dret privat i civil europeu) va decidir promulgar una llei que castigava a la castració a tots els culpables del delicte d’ homosexualitat.

Les castracions, a més de ser molt doloroses, ben sovint eren mortals, però l’emperador Justinià va començar a aficionar-se a aquest espectacle, que es feia en els espais públics de Bizanci per més escarni dels condemnats.

Però a més a més, l’hàbil emperador va començar a treure rèdit personal d’aquestes mutilacions. I es què l’emperador, membre destacat del bàndol vermell ( que vènen a ser uns hooligans del circ romà) començà a castrar als personatges més rics de Bizanci (per fer-se amb les seves fortunes) o dels seus opositors polítics, i fins i tot, dels membres del bàndol verd (els eterns rivals del bàndol vermell).

La guerra més curta de la història

dijous, 27/08/2009 (Ferran Vital)

La guerra més curta de la història fou la que va enfrontar a la Gran Bretanya i el sultanat de Zanzíbar, a l’oceà Índic.

Aquesta guerra va tenir lloc el 27 d’agost de 1896 i va durar només 38 minuts. Els principals actors de la guerra foren l’almirall anglès Harry H. Rawson i el sultà Salid Jalid. L’almirall anglès va instar al sultà la seva rendició, però l’orgullós sultà Salid Jalid, lluny de rendir-se, va enviar l’únic vaixell de guerra de que disposava contra la poderosa armada britànica.

Els vaixells britànics van enfonsar en només 38 minuts el vaixell del sultà, en el que fou més una demostració de força que no pas una confrontació armada. Davant la situació, Salid Jalid va decidir rendir-se i acceptà les condicions imposades pels britànics: pagar la munició britànica empreada durant el breu conflicte.

Evidentment, el sultà Salid Jalid fou deposat i substituit per un altre sultà de tarannà filobritànic.

La història com nexe cultural

dilluns, 12/01/2009 (Ferran Vital)

Avui he decidit començar a escriure un nou bloc. Un bloc on parlar d’història sense por, sense partidismes i entenent l’estudi del passat com una clau per entendre el present i poder copsar què pot passar al futur. Una història real, lluny de dogmatismes i veritats absolutes. Una eina per comprendre el món, per respectar el veí i per aprendre nous continguts i poder enriquir-nos tots plegats.

Em presentaré. Sóc un professor de secundària d’un departament de ciències socials qualsevol d’un Institut qualsevol de Barcelona. Tinc 25 anys, i en la poca experiència que pogut copsar en la vida, tant en les aules com al carrer, he vist molta gent que utilitza la història de forma partidista per legitimar una opció política o directament manipula els fets a conveniència d’aquelles idees a les que creu.

Avui mateix, dos alumnes meus, han posat en entredit la naturalesa criminal i terrorista d’ Al-Quaeda, tot basant-se en el dret d’autoprotecció conegut com a yihad, contemplat en el llibre sagrat dels musulmans, l’Alcorà. Uns altres alumnes, han posat en entredit la teoria de l’evolució de Darwin, ja que aquesta és contrària als preceptes de la Bíblia. L’altre dia, en un dinar familiar nadalenc, una persona va insinuar que els visigots no varen existir pas mai.

Aquesta i moltes altres anècdotes són part de la realitat que ens trobem tots aquells que ens dediquem al estudi i la difusió de la història i de les ciències socials. Sovint s’utilitzen fets històrics aïllats com fonaments per defensar una determinada forma de pensar, actuar o entendre el món. Des d’aquí jo no intentaré convèncer ningú, si no que aquells qui es molestin en perdre part del seu temps llegint-me passin una estona entretinguda i potser es replantegin alguns detalls del món que ens envolta. Despertar una consciència crítica davant de la història, i potser ser capaços, tots plegats, de comprendre processos històrics i analitzar-los de forma crítica.

Per això deia que jo entenc la història com a un patrimoni comú de la humanitat, un nexe cultural, ja que absolutament tots els pobles, cultures i individus del planeta són fruit de la història, i l’estudi i difusió d’aquesta ha de ser un element unificador i aglutinador, i mai la història pot ser esclava d’una determinada ideologia o religió, ja que la història està per sobre de la consciència i l’imaginari individual per convertir-se en un fet transcendental de la humanitat.

Hello world!

dilluns, 12/01/2009 (Administrador dels blogs)

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!