El General Joan Prim ( Reus 1814- Madrid 1870) fou el militar progressista més important i influent de l’història d’Espanya. Una rara avis, donat el seu tarannà dialogant i respectuós envers totes les idees polítiques. Prim era un amant de la cultura, les arts, l’història, la política, la ciència…interessos i afinitats que el van obrir el pas cap la maçonería i els cercles intel·lectuals de Madrid i l’Ateneu de Barcelona.

Prim havia lluitat a la Guerra de Crimea (entre l’Imperi Turc i l’Imperi Rus), a Marroc, a Cuba, a Mèxic, al Vietnam… i allà on va estar, va interessar-se pels processos històrics, socials, polítics i culturals dels països d’acollida.

L’exèrcit espanyol mai s’ha caracteritzat per ser un cos excessivament obert i progressista, ni tampoc gaire partidari d’una Espanya plural i federal, i en aquest context, el General Prim s’havia guanyat una bona colla d’enemics dintre de l’exèrcit espanyol.

Prim fou l’instigador de la revolta de la Gloriosa, l’any 1868, que obre pas al Sexenni Democràtic, el primer intenty seriòs de modernitzar l’estructura social i política d’una Espanya enclaustrada al tradicionalisme i l’ignorància.

El General Prim fou el gran valedor de la monarquía d’Amadeu de Savoia, l’escollit per encapçalar una monarquía plenament constitucional a Espanya, en un intent d’apropar Espanya als processos socials i polítics dels països capdavanters a Europa. I això és per què Prim havia viatjat per Europa i el món i s’havía adonat de la necessitat d’homologar la societat espanyola a l’europea.

L’any 1870 Prim ostentava el càrrec de president del Govern Espanyol, i la nit del 27 de desembre del mateix any, Prim va ser objecte d’un atemptat a Madrid mentre circulava dins del seu carro. Al bell mig de la capital del estat, un grup d’homes armats amb trabucs i escopetes van asaltar el carro, i van disparar al General Prim i al cotxer, per tornar a desparèixer a la negra nit madrilenya.

El General Prim va morir tres díes desprès a causa de les ferides, enmig d’una llarga agonía. La polícia i els serveis d’investigació del estat van fer més de cent autos de processament, van recollir més de 2500 declaracions i un expedient d’onze mil folis, per no trobar a l’autor o autors del magnicidi.

L’assasinat i la manca de capacitat o voluntat dels serveis d’inteligència espanyols delaten una clara línea d’investigació. Avui día no podem afirmar qui foren els autors del atemptat, però puc desenvolupar tres teoríes:

• Els cossos de seguretat de l’estat i els cercles militars més tradicionalistes. Prim, maçó, demòcrata, federalista, i progressista, no podía encapçalar el govern d’Espanya.

• Cercles republicans i/o anarquistes. La teoría desenvolupada per la polícia. Jo la descarto casi del tot, ja que si la policía volía demostrar amb tant interès que eren grups republicanistes o anarquistes (que entre ells tampoc no s’enteníen pas) és per què possiblement alguna mà oculta de dins del cos policial li interessava desviar-hi l’atenció.

• Una partida de Carlistes. Entre 1868 i fins 1874 es desenvolupa la tercera guerra carlina, i certes investigacions han desenvolupat la possibilitat que un escamot carlí entrès a Madrid i pogués actuar-hi. Així sembla confirmat per les armes utilitzades (trabucs, quan ja existíen bons fusells). Però per actuar i desparèixer calen rutes d’escapament i una bona infraestructura a Madrid, un tradicional focus liberal.

Potser mai podrem saber a ciència certa qui està darrera de l’assasinat del militar més brillant dels segles XIX i XX a Espanya, però podem fer-nos una petita idea de què pot passar. Jo em declino cap la primera teoría, ja que l’ineptitut policial, la manca de seguretat a Madrid en el moment de l’atemptat, la fugida dels agresors i l’enderrocament del projecte progressita i democràtic em suggereixen una mà negre manipulant tot aquest afer.

A qui va afavorir l’assasinat del General? Per què no hi havía testimonis presencials del fet? Com va reaccionar tant tard i malament els cossos de seguretat del estat? A qui li molestava un home il·lustrat, culte, demòcrata i progressista, a més de maçó, català i federalista al capdavant del estat espanyol?

Podía un cos tant reaccionari i retrògrada com l’exèrcit espanyol, permetre un individu així al capdavant del govern? Cadascú pot pensar el que vulgui, però a mi em sembla molt clar qui està darrera del magnicidi.

L’antiga Grècia era un conglomerat de petits estats políticament independents (tot i que no autosuficents) anomenats Polis. Malgrat la divisió política, el món grec era una realitat cultural, amb una mateixa llengüa i un panteó diví comú. És el que es coneix com a cultura hel·lenística (del mot Hellas, que és com s’autodenominen els grecs).

Ara bé, el segle VI a.C. és produí un fet que marcà el fràgil equilibri polític del món grec.

A l’est de Grècia, a l’actual Iran, es desenvolupà el primer gran imperi de l’humanitat: l’Imperi Persa. Els Perses van intentar ocupar el món Grec. I de fet van sotmetre les ciutats de l’Àsia Menor (la zona de la costa de la península anatòlica). Al intentar entrar dins de la Grècia Europea, una coalició de diverses polis encapçalades per Atenes i Esparta, van rebutjar els Perses en diverses batalles, com la de Salamina, Marató, o la decisiva batalla de Platea.

Els Atenencs van sentir-se euforics al derrotar la potència del seu moment, els Perses. En aquest context, van fundar la Lliga de Delos, una aliança militar on les ciutats supeditaven els seus interessos als d’Atenes, i a més els havien de pagar uns importants impostos en concepte de vasallatge.

Els excesos d’Atenes van servir per què Atenes conegués la seva edat daurada, sota el govern de Clístenes (pare de la democràcia), Temístocles o Pèricles. Els imposos recaudats van servir per què els Atenencs poguessin construir el Partenó, noves estàtues dedicades als seus déus, i els seus ciutadans, dedicar-se a la política i la filosofía.

D’altra banda, Esparta era una societat militaritzada, i al capdavant de la seva pròpia aliança, la Lliga del Peloponès, va plantar cara als Atenencs i li van declarar la guerra al inici del segle V a.C  aprofitant un causas belli, que en aquest cas fou una revolta a l’illa de Corsica (actual Corfú). El món grec quedà dividit en dos grans blocs (com una guerra freda de fa 2600 anys). el mapa resultant fou el següent:

La guerra fou molt dura, i el resultat final fou el de la victòria dels Espartans sobre els Atenencs, i com a resultat, l’hegemonia d’Esparta en el món hel·lenístic. Les guerres mèdiques, que foren tres grans guerres i un seguit de picabaralles, s’allargaren del 499 al 449 a.C. (la primera meitat del segle V a.C.).

Anem a veure, però, les diferències d’una polis i un altre:

ATENES

Les reformes de Clístenes al segle VI a.C. van dur al règim democràtic. El poder l’exercíen 10 magistrats o estrategues elegits per l’ekklesía. Els òrgans de govern eren la Bulé, un consell de 500 membres amb poder legislatiu i on s’accedía per un sorteig, la Ekklesía o assamblea de tots els ciutadans d’Atenes, i l’Helia, els tribunals atenencs.

Ara bé, per poder participar del govern, calía ser ciutadà (només un 10% dels habitants era considerat ciutadà lliure) i la gestió política feia necessari una dedicació exclusiva del ciutadà als òrgans de govern, pel que provocava que els ciutadans més pobres no s’hi poguessin dedicar, a la política. A més veiem que els càrrecs de la Bulé no eren electes, si no que s’accedía per sorteig, que no era sempre del tot net.

I d’altre banda, les dones no podíen ni sortir de casa sense permís del pare o marit, i sempre acompanyades per homes. No cal ni esmentar que la dona a Atenes no podía tindre béns ni voluntat pròpia. De fet, a Atenes, la dona servía únicament per tindre fills, ja que el sexe heterosexual era considerat de mal gust, i l’homosexual, de gent refinada.

ESPARTA

La societat espartana, era, com dèiem, una societat militaritzada, governada per una Duarquía, això és, on hi havía dos reis (forma de govern molt excepcional), i per acabar-ho d’adobar, els ciutadans espartans es podíen considerar com a tals en funció de que eren també soldats. Eren els homoioi, homes tots ells iguals en funció que eren companys d’armes. No teníen ni oficials intermitjos, tots eren soldats que pertanyíen a la pàtria.

La formació espartana era molt dura. De ben petits, dels 12 als 18 anys eren formats militarment, i dels 18 als 30 formaven part del exèrcit. Un cop als 30 anys, els ciutadans es llicenciaven i se’ls entregava una porció de terres i esclaus (o hilotes). És molt important ressenyar que tots ells tenien la mateixa porció de terres, el que ens porta a afirmar que Esparta fou el primer sistema socialista de la terra.

Pel que fa als òrgans de govern, Esparts disposava de la Gerusía o consell dels ancians, formada per tots els homes més grans de 60 anys amb funcions legislatives i executives i que inclús podien destituir els reis espartnas. Un altre òrgan era l’Apella o assamblea de tots els ciutadans més grans de 30 anys i amb potestat de vot sobre els principals temes de la ciutat (declaració de guerra, sancions a ciutadans), i per últim, hi havia l’Eforat, els tribunals espartans.

Per la seva banda, les dones espartanes podíen comprar cases i terrenys, i eren molt respectades com a mares dels valents soldats espartans, i podíen sortir de casa tranquilament. De fet, podíen canviar de marit els cops que elles vulguessin sempre que marxessin amb un home més fort que l’anterior. Si no, podíen igualment divorciar-se’n si era de mutu acord o l’home no li feia fills en un període de cinc anys.

Atenes o Esparta? Cadascú pot escollir. Atenes era més refinada, sí, gràcies a les pàries que li pagaven altres ciutats gregues. Atenes tenía a polítics i filòsofs gràcies a la seva prosperitat (ja que els que podíen dedicar-se a la política o a pensar, teníen la vida resolta), però Esparta va tindre el millor exèrcit de tota l’antigüitat, i va ser el primer govern realment igualitari de l’història.

Manfred Von Richthofen, nascut a l’any 1892, i popularment conegut com el Baró Roig,  és un dels mites de l’història de l’aviació.

Fill d’una família aristocràtica prussiana i d’ascendència militar, el jove Manfred ingressà al exèrcit del segon reich alemany en un escuadró de cavalleria. A l’inici de la primera guerra mundial, però, la cavalleria es mostrà inoperant degut a la nova tècnica de guerra de trinxeres.

Així doncs, en Manfred von Richthofen decidí allistar-se a l’acadèmia de l’aire. A l’acadèmia aèria el jove pilot no destacà pas gaire, però s’impregnà d’uns valors i una cavallerositat que el van convertir en una llegenda.

I és que l’heroi alemany compaginava una gran tècnica aèria, una gran agressivitat i valentía personal, una vista privilegiada i un do innat per afrontar els perills. Però el que l’ha convertit en llegenda, era la seva gran cavallerositat, un model de gentleman que era capaç de deixar escapar-se a les seves víctimes malferides.

Des del seu primer combat, l’any 1915, fins que fou abatut l’any 1918 per una casualitat encara avui poc clara, el Baró Roig va ser capaç de derribar a 80 avions anglesos i 8 de francesos, del total de 151 avions abatuts per tota la força aèria alemanya.

La seva gran destresa li va servir per comandar un escuadró de caçes triplans Fokker en solitari. I el seu malnom de Baró Roig li va ser donat degut a que ell va fer pintar el seu caça de color vermell. Tant gran era la seva llegenda, que quan els aviadors anglesos i francesos veien aparèixer l’avió vermell per l’horitzó, els agafava una inmensa preocupació (fins i tot molts rivals giraven cua i tornaven a la seva base). I el Baró Roig mai va perdre un combat aeri.

La seva mort fou casual, i poc clara avui día. El fet es que el pilot tenía només 25 anys el día de la seva mort. Unes fonts parlen d’una bala disparada per un capità canadenc, unes altres per un soldat ras australià, però el que si sembla clar és que una bala perduda disparada des de terra va alcançar el pilot alemany, tot entrant-li per la part inferior del crani i allotjant-se al interior del cervell del oficial alemany.

El britànics van ser els que van recollir les despulles mortals del Baró Roig, i li van organitzar un enterrament amb tots els honors militars. En el moment de l’enterrament, soldats australians van presentar armes i van llançar tres salves en el seu honor. A la seva làpida, que es troba al mateix lloc on va caure, es pot llegir en el seu epitafi: “Aquí jeu un valent, un noble adversari i un verdader home d’honor. Que descansi en pau”.

Per la banda alemanya, el seu lloc de cap de les forçes armades alemanyes fou ocupat per un jove pilot anomenat Hermann Goëring, qui fins la data havia sigut capaç d’abatre 22 caçes aliats.