Expansió catalana al Mediterrani: la conquesta de València

dimecres, 25/06/2014 (Ferran Vital)

L’èxit de la conquesta de Mallorca i la debilitat militar musulmana, sumades a les ànsies expansionistes de la noblesa aragonesa -que a diferència de la campanya de Mallorca, aquest cop sí que va col·laborar en la campanya militar- i la voluntat del bisbat de Tortosa van permetre la preparació i execució de la conquesta del Regne de València per part de Jaume I.

Mapa_de_conquesta_del_Regne_de_valencia.png

Mapa cronològic de la conquesta del Regne de València ( i annexions posteriors).

La conquesta de la Plana

De fet, la noblesa aragonesa (encapçalats per Blasco I d’Alagón) i l’orde militar de l’Hospital ja havien iniciat la conquesta de nuclis musulmans tals com la conquesta de Morella l’any 1232.

Fortament pressionat pels nobles aragonesos, el rei Jaume I va convocar Corts a Montsó el mateix 1232 per preparar i definir la campanya de conquesta del Regne de València, que s’iniciaria des de la zona sud de Terol (a les serres de Gúdar i Javalambre) i que al llarg de la primavera del 1233 va avançar seguint el curs del riu Palància, fins arribar a la vila de Borriana, que va ser conquerida pels aragonesos i que va aïllar la zona de la Plana de la resta del Regne de València.

Encerclades i aïllades de la resta de musulmans per les tropes aragoneses, al sud, i catalanes, al nord, les poblacions de Peníscola i Castelló van capitular abans d’acabar l’any 1234. Això va permetre el control efectiu de tota la Plana i que les tropes de Jaume I es plantessin a les portes de València l’any 1235, després de la conquesta de les fortaleses del Puig i de Museros.

La conquesta de València

Jaume I va convocar de nou les Corts a Montsó l’any 1236 per aconseguir més recursos per iniciar una gran ofensiva contra la capital valenciana, ben emmurallada i capaç de suportar un llarg setge. A més a més, Jaume I va aconseguir la butlla papal de croada, cosa que afavorí els interessos militars del rei.

Un nou enfrontament al Puig de Santa Maria va obrir la porta als cristians per realitzar la conquesta de Paterna i Bétera i del nord de l’Horta, i obrí definitivament a les tropes del rei Jaume I el camí cap a València (anomenada Balansiya pels musulmans) , que va capitular després d’un llarg setge l’any 1238.

Entrada triomfal del rei Jaume I a la ciutat de València. Quadre de Fernando Ricart Montesinos (1884).

La conquesta del sud valencià

Jaume I no va iniciar la tercera campanya de conquesta -la corresponent al sud de la ciutat de València- fins al tombant dels anys 1239-40, amb l’objectiu de conquerir les terres del sud del Xúquer i frenar una possible expansió castellana. De fet, Ramon Berenguer IV ja havia signat el tractat de Tudillén l’any 1151 amb el rei castellà Alfons VII, i que fixava els límits de fronteres i zones d’influència dels dos regnes en el procés de conquesta del sud peninsular.

Jaume I no volia renunciar als seus drets sobre Múrcia, però l’avenç castellà el va obligar a signar nous tractats amb els castellans i que van fixar les fronteres definitives al sud de les ciutats d’Elx i Alacant, l’any 1245.

Repartiment i repoblament

Amb la lliçó apresa del repartiment de Mallorca, Jaume I va optar per un nou model de repoblament i repartiment de les noves terres conquerides. El rei va voler fer prevaldre els drets reials sobre els senyorials, i va constituir València en un regne independent, amb forta presència de població musulmana -vassall directe del rei i protegida per la corona- i una menor pressió repobladora, que ja no seria només catalana, en introduir-se colons aragonesos entre els repobladors del Regne de València. Els pobladors d’origen aragonès van tendir a repoblar les terres de l’interior, frontera amb Aragó i sota domini de senyors feudals aragonesos, mentre que els pobladors d’origen català -bàsicament provinents de les terres de Ponent- van ocupar les zones costaneres.

Expansió catalana al Mediterrani: la conquesta de Mallorca i Eivissa

diumenge, 15/06/2014 (Ferran Vital)

La conquesta de l’illa de Mallorca era una vella aspiració catalana, que es remuntava a finals del segle XI i inicis del XII. Mallorca servia de base logística pels pirates provinents del nord d’Àfrica, que amenaçaven amb ràtzies i saquejos a la costa catalana.

Antecedents

Ja l’any 1114 el comte Ramon Berenguer va aprofitar la superioritat naval catalana per encapçalar una expedició militar a Eivissa i Mallorca. La campanya va ser un èxit, i les tropes del comte de Barcelona van conquerir la ciutat de Mdina Mayûrqa (nom musulmà de Ciutat de Palma) al gener del 1115, després d’un llarg setge.

Però els èxits militars no eren suficients per controlar l’illa, ja que la conquesta havia de ser acompanyada d’una repoblació efectiva de la zona per evitar possibles aixecaments i controlar, de forma real, tota l’illa.

La conquesta definitiva

El projecte definitiu de conquesta fou aprovat a les Corts de Barcelona de l’any 1228, quan el rei Jaume I va obtenir el vistiplau i el suport financer dels estaments i les ciutats catalanes (els aragonesos no hi van participar) per iniciar l’expedició.

La flota catalana va salpar dels ports de Cambrils, Salou i Tarragona el 5 de setembre de 1229, formant un estol de més de 150 vaixells. La flota catalana va desembarcar a Santa Ponça sis dies més tard, i van haver de derrotar als sarraïns a Portopí l’endemà.

Campanya de conquesta de Jaume I a Mallorca.

Tres dies després, les tropes de Jaume I arribaven a les portes de Mdina Mayûrqa, molt ben emmurallada i fortificada després de l’experiència de 1115. La ciutat va ser sotmesa a un llarg setge de nou, però finalment va capitular per evitar el saqueig dels catalans. Era el 31 de desembre de 1229.

Pintures murals de la conquesta de Mallorca.

En poc més d’un any, Jaume I va acabar de conquerir tota l’illa, ja que al juliol de 1231 els catalans ja controlaven pràcticament tota l’illa. De fet, els darrers focus de resistència musulmana van refugiar-se a les muntanyes de la Serra de Tramuntana, fins que van ser definitivament eliminats a la primavera de 1232.

Conquesta d’Eivissa

Les illes d’Eivissa (anomenada Yebisah pels musulmans) i Formentera foren conquerides tres anys després. Sota el patrocini de l’Arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, del Comte del Rosselló, Nunó Sanç, i de l’infant Pere de Portugal, l’illa va restar sota domini català el 8 d’agost de 1235 i va ser dividida entre els tres patrocinadors de la conquesta.

Repartiment i repoblació

La població musulmana de Mallorca -i també, en menor mesura, l’eivissenca- van emigrar a Menorca o al nord d’Àfrica per fugir de la repressió cristiana, que sovint va esclavitzar als pobladors musulmans que no van poder emigrar.

El monarca es va quedar la meitat de tot el territori de Mallorca a més de la ciutat de Mallorca, el que es va anomenar la medietas regis. L’altra meitat de l’illa (anomenada medietas magnatum) fou repartida entre la noblesa catalana que havia acompanyat al rei durant la conquesta, a les ciutats col·laboradores i les ordes militars participants.

Entre els senyors més destacats del repartiment, trobem de nou al comte del Rosselló Nunó Sanç, però també al comte d’Empúries Ponç Hug III, al Bisbe de Barcelona Berenguer de Palol i al vescomte de Bearn Guillem de Montcada. També cal destacar el paper important de les comunitats jueves que van realitzar préstecs al rei Jaume I i que es van establir a les poblacions d’Inca i Sinau, sota protecció directe del monarca.

La repoblació del territori (feta íntegrament per colons catalans i alguns occitans) va seguir el sistema emfitèutic, on el senyor -o rei- mantenia el domini directe sobre la terra i cedia el domini útil al repoblador a canvi d’un cens. Aquestes condicions, més avantatjoses que al Principat, afavoriren un ràpid repoblament, que es va recollir al Llibre de Repoblament.

 

Expansió catalana al Mediterrani: conquesta de Sicília

dilluns, 9/06/2014 (Ferran Vital)

El rei Pere II, anomenat el Gran, va casar-se l’any 1262 amb la princesa Constança, cosa que li obrí, de facto, les portes a l’expansió patrimonial pel Mediterrani. Costança, natural de Catània, era filla del rei Manfred I, el darrer rei Hohenstaufen que regnà al sud d’Itàlia, i néta de l’emperador del Sacre Imperi Frederic II.

Els Hohesnstaufen van perdre les seves possessions al sud d’Itàlia al posicionar-se en contra del Vaticà durant el conflicte entre güelfs i gibelins que aleshores enfrontava el Papa de Roma amb l’emperador del Sacre Imperi. El Papa Urbà IV va demanar ajuda al rei francès Carles I d’Anjou per derrotar els gibelins encapçalats per Manfred I. El darrer Hohenstaufen va ser derrotat i mort a la batalla de Benevent, i el regne de Sicília va passar a mans franceses l’any 1266.

Moltes famílies gibelines italianes van buscar aixopluc a Barcelona, a la cort de la filla del seu darrer monarca. Algunes d’elles van acabar arrelant al Principat, com ara els Llúria (o Làuria) i d’altres van ser cabdals per consolidar l’expansionisme català al Mediterrani al llarg del segle XIII (cas dels Lancia o els Procida).

Les Vespres Sicilianes

Els sicilians no van veure de bons ulls des del primer moment als nous governants angevins (partidaris dels Anjou). La noblesa i les elits dominants a l’illa, molt receloses de les seves institucions i costums polítics, van iniciar una revolta amb complicitat entre les classes populars contra les guarnicions franceses, el dilluns de Pasqua (30 de març) de 1282. Els revoltats, dirigits per Giovanni Proicida (membre de la família gibelina refugiada a Barcelona) van rebre el suport econòmic de l’emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg, que aleshores es trobava en guerra amb els Anjou, aliats i grans valedors del Papat.

Francesco_Hayez_023.jpg

Les Vespres Sicilianes, quadre de Francesco Hayez.

La revolta popular fou un èxit, ja que en pocs dies gairebé totes les guarnicions franceses van ser eliminades o expulsades de Sicília. Però conscients de la seva debilitat militar, els sicilians van cercar l’aixopluc del rei Pere II, marit de l’hereva dels Hohenstaufen. Al sobirà català li van oferir la corona de l’illa a canvi de jurar fidelitat i respecte als privilegis i institucions sicilianes.

La conquesta de Sicília

Arribats a aquest punt, convé destacar el suport que va tenir el rei en tot moment de la gran oligarquia barcelonina. Als membres de la Busca barcelonina els interessava el control de Sicília per controlar la seva important producció cerealística i la rica costa sud siciliana, coneguda com la “costa dels carregadors de forment” (frumentum és la forma llatina medieval per anomenar el gra del cereal). Els bizantins també van col·laborar amb els catalans en matèria logística i amb recursos econòmics, ja que estaven enfrontats als Anjou i al Papat.

Pere II el Gran va desembarcar a Tràpena (Trapani, en italià) el 30 d’agost del mateix 1282, al capdavant d’un cos expedicionari format per molts almogàvers, i va iniciar una campanya de conquesta que va acabar el 2 d’octubre, quan els catalans van derrotar el darrer reducte angeví que s’havia fet fort a Messina.

El rei Pere II encapçala el desembarcament català a Tràpena el 30 d'agost de 1282.

Els angevins van contraatacar per terra, concentrant les tropes a Reggio Calàbria per intentar una reconquesta de l’illa, però la flota que els havia de transportar a Sicília fou derrotada pels catalans a la batalla de Nicotera (11 d’octubre de 1282).

Excomunions papals i contraofensives franceses

La resposta del Vaticà -aliada dels Anjou- fou immediata: el Papa Martí IV va excomunicar el rei Pere el Gran i va posar la corona catalanoaragoensa a disposició dels fills del rei Felip III de França, que van arribar a enviar expedicions militars al Principat que van ser derrotades per les armes catalanes.

Els angevins, per la seva banda, van iniciar una contraofensiva a gran escala que va ser anul·lada gràcies a les grans victòries de l’almirall almogàver Roger de Llúria (membre de la família dels Làuria, els gibelins refugiats a Barcelona quaranta anys abans). Roger de Llúria va derrotar els francesos a Malta (8 de juny de 1283) i a Nàpols (5 i 16 de juny de 1287), deixant sense poder naval als angevins i consolidant l’hegemonia catalana al Mediterrani.

Sicília sota òrbita catalana

Derrotats, els Anjou van accedir a negociar la incorporació del Regne de Sicília a la corona catalanoaragonesa, mentre que el Regne de Nàpòls encara romandria sota sobirania angevina. Finalment, el 12 de febrer de 1286 Jaume II el just, fill de Pere II i Constança, va ser proclamat rei de Sicília i consolidant la presència de l’illa sota l’òrbita catalana.

L’imperialisme feixista italià

divendres, 30/05/2014 (Ferran Vital)

En altres escrits d’aquest mateix blog ja hem parlat abastament de l’ascens de la figura de Benito Mussolini i l’ascens del fenomen feixista a Itàlia. Tanmateix, mai no hem aprofundit en la idea imperial del feixisme. El feixisme, en essència ideològica i doctrina política, és un moviment nacionalista, expansionista i imperialista, que anhela l’annexió dels territoris irredempts i la consolidació del Regne d’Itàlia com la potència central del Mediterrani.

Imperialisme al Mediterrani

De fet, el feixisme considera que la missió històrica d’Itàlia és salvar el llegat romà i la cultura llatina al Mediterrani, que batejarà com “Mare Nostra”, calc semàntic en al·lusió al “Mare Nostrum” de l’antic imperi romà.

Itàlia ja havia començat la seva expansió al voltant del Mediterrani a inicis del segle XX. L’any 1907-1908 els italians havien iniciat la conquesta i ocupació de Líbia i Trípoli, fent fora als otomans i consolidant-se com potència colonial al nord d’Àfrica.

Durant els mesos d’ascens feixista al poder (1921-22), Mussolini va deixar clara la seva intenció de reclamar la revisió dels tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial. “Il Duce” considerava que Itàlia havia estat injustament tractada com potència de segona i va iniciar una campanya internacional per reclamar l’annexió dels territoris irredempts de l’Adriàtic.

L'imperialismo fascista, 1922-1939, da Atlante Storico Garzanti

Expansió italiana al Mediterrani (1922-36)

El maig de 1923 el rei britànic Jordi V va visitar Roma, cosa que produí un apropament britànico-italià en les qüestions relacionades amb l’expansionisme feixista. Fruit de les bones relacions amb el Regne Unit, Itàlia va aconseguir la cessió de les illes del Dodecanès al mes de juliol del mateix 1923. Esperonat per aquest èxit diplomàtic, Mussolini es va sentir prou fort com per ocupar per la força l’illa de Corfú, però una sentència de la Societat de Nacions va obligar als italians a abandonar l’illa, obrint una escletxa entre l’alta esfera feixista i les potències democràtiques occidentals que allunyaria Itàlia de les reivindicacions diplomàtiques.

El gener de 1924 la Itàlia feixista va sumar un nou èxit en la seva política imperialista amb l’annexió de la ciutat de Fiume (actual Riejka), un símbol del moviment irredemptista que feia lligar, de forma simbòlica, el feixisme amb el moviment nacionalista dels Arditi de Gabrielle D’Annunzio.

L’expansionisme mediterrani va tocar el cel a mitjans de 1925, quan el govern feixista va signar el Pacte de Tirana amb el rei albanès Ahmed Zogu, que suposà que Albània es convertís en un protectorat sota tutela italiana. La mateixa Albània seria ocupada i annexionada a Itàlia de forma definitiva l’any 1939, quan el rei Víctor Manel III fou proclamat sobirà albanès deposant l’antic monarca Ahmed Zogu.

L’”Impero” feixista

Consolidat al Mediterrani i esperonat pels seus èxits internacionals al continent, “il Duce” va decidir convertir el Regne d’Itàlia en un imperi, reclamant l’herència de l’antic “Impero” romà i elevant Itàlia al paper d’actor principal de la política internacional.

El propi Mussolini va aconseguir col·locar un govern satèl·lit a Àustria, antiga potència opressora del “Risorgimento” i visceral enemic italià. El feixisme italià va ajudar a l’ascens al poder del canceller Dollfuss a la veïna Àustria, que es convertiria en una aliada del feixisme italià fins l’Anchluss de l’Alemanya nazi (cosa que despertà un allunyament gairebé definitiu entre les forces de l’eix).

Consolidada la seva presència a Europa, Mussolini va girar els seus ulls a Etiòpia, l’únic estat lliure d’Àfrica durant el primer terç del segle XX i que havia ridiculitzat als exèrcits italians a finals del segle XX al derrotar les tropes transalpines i relegant la presència italiana a les costes d’Eritrea i Somàlia, territoris que Itàlia havia pogut colonitzar sobre el paper, però no de forma efectiva.

L’octubre de 1935 els generals De Bono i Graziani van iniciar la invasió d’Abissínia (Etiòpia) des de les bases d’Eritrea i Somàlia, sense prèvia declaració de guerra. L’exèrcit italià va iniciar una marxa de conquesta ajudat per l’aviació (que va utilitzar armes i gasos prohibits per la Societat de Nacions després de la Primera Guerra Mundial). L’exèrcit italià, molt superior materialment als africans, va entrar victoriós a Addis Abeba el 6 de maig de 1936, i tres dies després, el 9 de maig, Mussolini va entregar la corona d’emperador (Negus) a Víctor Manel III en una cerimònia a Roma. El feixisme italià ja tenia el se anhelat “Impero”, malgrat les forts protestes internacionals contra l’ocupació italiana d’un estat sobirà.

La Societat de Nacions va aplicar sancions econòmiques a Itàlia per iniciativa britànica, que no estava disposada a deixar actuar amb impunitat als feixistes italians. Les sancions van acabar de trencar les relacions entre Itàlia i les democràcies occidentals i la van abocar a l’aliança amb el Tercer Reich.

L'Impero coloniale italiano, 1914 da Atlante Storico Garzanti

Expansió màxima de l'"Impero"

Guerra civil espanyola i Guerra Mundial

Aquest apropament entre Roma i Berlín es va acabar de consolidar amb l’ajuda al bàndol insurrecte durant la guerra espanyola (1936-39). Mussolini va enviar a Espanya la Marina, l’aviació i una nombrosa expedició d’infanteria (el CTV), que va tenir una actuació una mica galdosa, fregant el ridícul a batalles com la de Guadalajara. Amb tot, la victòria del bàndol franquista i els èxits de les campanyes a Etiòpia van convèncer al “Duce” de la seva capacitat militar i a sobrevalorar la potència de les seves forces armades.

Amb tot, Itàlia va romandre no bel·ligerant els primers mesos de la Segona Guerra Mundia, i no fou fins el 10 de juny de 1940 que Itàlia va entrar formalment en guerra, amb la declaració formal de guerra a una França derrotada una Gran Bretanya aïllada. Les tropes italianes van ocupar Niça (símbol del “Rissorgimento”) i la van annexionar a l’Imperi. La victòria de l’eix semblava segura i Itàlia volia assegurar-se un lloc de privilegi al nou ordre europeu.

Però la inferioritat militar i naval italiana es féu evident a les derrotes navals dee Punto Stilo (8 i 9 de juliol de 1940), Cap Taulada (27 de novembre de 1940) i del Cap Matapan (28 de març de 1941). Aquestes derrotes van anul·lar la “Regia Marina” italiana, netament inferior a l’armada britànica en tots els aspectes.

Però si la marina sumava derrota rere derrota, la situació militar en terra ferma no era massa millor. Itàlia va focalitzar accions als Balcans i al nord d’Àfrica que ben aviat es van convertir en autèntics desastres militars. Entre 1940 i 1941 els italians van ser gairebé escombrats de les seves bases a Líbia (la Cirenaica), i només l’ajuda d’un exèrcit expedicionari alemany, l’Afrika Korps comandat per Erwin Rommel van evitar un desastre majúscul per les tropes de l’eix.

A Abissínia (Etiòpia), les tropes colonials franceses i angleses establertes a Somàlia van derrotar ràpidament als italians, i van facilitar el triomf de les tropes del Negus Haile Selassie sobre els italians. Era el primer cop en la història que un país africà era capaç de derrotar una potència europea.

Per últim, Mussolini va intentar expandir territorialment el seu imperi als Balcans amb la conquesta de l’illa de Corfú i la campanya contra Grècia (iniciada el 29 d’octubre de 1940). però les tropes gregues, ajudades per un batalló anglès, van fer retrocedir l’ofensiva italiana fins gairebé expulsar-los d’Albània. Aquest fet va obligar a la intervenció de la Wehrmacht i post-posar la invasió de la Unió Soviètica unes quantes setmanes, fet que resultaria decisiu pels esdeveniments i el desenllaç de la Segona Guerra Mundial.

Caiguda de Sicília

Finalment, les tropes aliades van desembarcar a Sicília el 10 de juliol de 1943, obligant a les tropes de l’eix a retirar-se al nord de Nàpols. Els aliats havien començat la conquesta de territori italià, fet que va marcar la sentència del govern feixista.

Tropes aliades a Sicília, juliol de 1943.

El 25 de juliol de 1943 el rei Víctor Manel III va destituir Musolini el va fer presoner a petició del Gran Consell Feixista. El mariscal Pietro Badoglio assumí el govern i pactà la rendició italiana. En un sorprenent canvi de bàndol, Itàlia va declarar la guerra a Alemanya el 13 d’octubre de 1943 i inicià una autèntica guerra civil entre el sud aliat (formalment encara regne d’Itàlia) i el nord sota control alemany (formalment anomenant república Social Italiana), amb Mussolini convertit en un titella de l’aparell nazi. El somni de l’imperi italià havia durat poc més de vint anys.

La derrota de l’eix va acabar-se materialitzant amb la fugida i posterior execució a mans dels partisans de Mussolini la seva amant Ciara Petacci el 28 d’abril de 1945. Altrament, el rei Víctor Manel no va durar massa més aferrat al seu tro: un referèndum va decidir convertir Itàlia en una República per esborra qualsevol identificació amb el feixisme i l’obsessió imperialista que tan car li havia costat als italians.

Les guerres Balcàniques (1908-1913)

dimecres, 7/05/2014 (Ferran Vital)

Els Balcans són un mosaic ètnic, lingüístic, religiós i cultural, un veritable còctel que ha esdevingut explosiu quan els fràgils equilibris polítics s’han sacsejat al llarg del temps.

Territori de frontera i influència entre tres grans poders imperials (l’otomà, l’austríac i el rus), els Balcans sovint han estat objecte de manipulacions i influències polítiques externes que buscaven desestabilitzar la regió per debilitar els imperis rivals o bé imposar els seus propis interessos polítics, comercials i militars sobre la zona.

La crisi de 1908

La fragilitat i decadència de l’imperi otomà (que encara ocupava gran part de la zona balcànica) era més que evident a inicis del segle XX. La debilitat otomana va propiciar que al 1908 es produís el primer moviment de fronteres a la zona, ja que Bulgària es va independitzar del turcs mitjançant la declaració de Timovo, tot convertint-se en un regne independent sota la tutela de Ferran I.

Els búlgars van aprofitar la debilitat interna causada per les constants crisis internes, tals com les tensions nacionalistes de Bòsnia o la revolta dels “Joves Turcs”, un grup de militars i intel·lectuals turs que volien convertir l’antic imperi del sultà en un estat constitucional i laic de tall occidental.

L’imperi austríac, per la seva banda, va aprofitar el benentès per annexionar-se Bòsnia i Hercegovina, un territori sota sobirania otomana però que els austríacs ja administraven, de facto, d’ençà el Congrés de Berlín (1885). L’annexió austríaca va despertar l’animadversió de Sèrbia, que anhelava crear un gran estat eslau a la zona, i també de Rússia, la tradicional aliada eslava de Sèrbia a la regió.

La dialèctica russa en contra de l’annexió austríaca va pujar de to fins al punt de despertar els recels d’Alemanya (aliada dels austríacs), i només la mediació del ministre d’exteriors britànics, Edward Grey, va evitar un conflicte armat entre les parts implicades.

La Primera Guerra Balcànica

Un altre actor implicat en la zona el regne d’Itàlia. Itàlia aspirava a crear un imperi colonial al voltant del Mar Mediterrani, espai natural de l’antic imperi romà, a expenses del decadent imperi otomà. Així doncs, Itàlia va envair la zona de Trípoli i l’any 1912 ja havia expulsat als turcs de tota Líbia, que va passar sota control italià. Donat l’èxit de la campanya africana, els italians van girar els ulls vers els Balcans i van reclamar una futura annexió o conquesta d’Albània i la costa dàlmata, que consideraven territoris irredempts.

El desmembrament final otomà semblava evident i imminent, i algunes potències balcàniques van decidir unir-se per evitar noves annexions austríaques o italianes a la zona dels Balcans. Així doncs, al març de 1912 es formalitzà la Primera Lliga dels Balcans, una aliança militar entre Sèrbia, Bulgària, Grècia i Montenegro, i que pressuposava el repartiment de les zones d’influència de cada estat sobre els territoris sota control otomà.

Els integrants de la Lliga van declarar la guerra a Turquia, que va sumar derrota rere derrota fins perdre totalment la seva influència sobre la zona.

El mapa que va generar la derrota turca va alertar les grans potències occidentals, temoroses de perdre les seves rutes comercials amb els seus emporis colonials i comercials a orient. Sèrbia, l’estat més fort de la Lliga gràcies a la seva aliança amb Rússia, va exigir una sortida marítima a l’Adriàtic amb l’annexió d’Albània, cosa que aterria a la comunitat occidental, ja que això suposaria un port d’avituallament i base logística al Mediterrani per la poderosa flota russa, una vella aspiració tsarista des de l’època de Pere el Gran.

Per últim, Bulgària, tradicional aliada dels imperis centrals (Àustria i Alemanya) vetava l’annexió sèrbia o italiana d’Albània i mantenia tensions frontereres amb Sèrbia, Grècia i Turquia pels territoris de l’alta Macedònia i de la Tràcia.

guerras_balcanicas-1c2aa.jpg

Mapa de les guerres dels Balcans.

La Segona Guerra Balcànica

Precisament van ser les tensions entre Bulgària (estat satèl·lit d’Àustria i Alemanya) i Sèrbia (aliats de Rússia a la zona) el que va provocar l’esclat de la segona guerra balcànica.

Els búlgars van atacar Sèrbia sota el pretext que aquests s’havien annexionat territoris que no li pertocarien segons els acords de la Lliga dels Balcans, especialment a l’alta Macedònia i Tràcia, zona de fricció i conflicte entre els dos estats.

L’atac búlgar sobre Sèrbia es va produir a inicis de juny de 1913 tot confiant en una ràpida victòria agafant desprevinguts als militars serbis, però la seva agressió va ser contestada immediatament per Romania, Grècia, Montenegro i Turquia que van declarar la guerra a Bulgària i la van neutralitzar.

Àustria i Alemanya no van recolzar la seva aliada balcànica, i la Bulgària de Ferran I es va quedar sola davant del perill. De fet, la desfeta búlgara fou ràpida, i a mitjans d’agost de 1913 es va signar un acord de pau a Bucarest, que significà un nou desdibuixament de les fronteres balcàniques: Bulgària va perdre Creta i la Tràcia a favor de Grècia, la zona d’Adrianòpolis a mans dels turcs, la franja costanera (Drobrudja) a mans de Romania i Macedònia a mans de Sèrbia. Amb tot, els serbis es sentien frustrats ja que no van aconseguir la sortida al Mar Adriàtic que tant desitjaven, mantenint latent el conflicte que acabaria arrossegant tot el món a la Primera Guerra Mundial pocs mesos després.

La segona guerra carlina, l’alternativa catalana a la “Primavera dels pobles”

dimarts, 1/04/2014 (Ferran Vital)

Sovint el carlisme ha estat classificat com una mena de refugi ideològic absolutista, una espècie de fòssil provinent de l’orde social i econòmic de l’Antic règim, incapaç d’inserir-se i adaptar-se als nous temps i al ritme marcat per la ideologia liberal burgesa que fonamentava, a inicis del segle XIX , les bases del model lliurecanvista.

Però per comprendre la realitat social i ideològica del carlisme cal fugir de judicis ràpids entre clars i obscurs i focalitzar la mirada crítica en un context social i econòmic que va possibilitar la difusió i manteniment de l’ideari carlí com un element d’oposició i resistència al règim liberal.

El liberalisme, entès en els paràmetres del segle XIX, no era un moviment democràtic de base. Encara ho era molt menys en la concepció hispànica del terme: el liberalisme espanyol pressuposa la creació de governs forts a Madrid -si convé formats a la força i comandats per militars- de caire autoritari i centralista, que responguessin als interessos de l’incipient burgesia industrial tot cercant un fràgil equilibri amb els interessos de l’extensa classe aristocràtica, molt recelosa dels seus privilegis socials, econòmics i fiscals. De fet, la vella noblesa espanyola i l’incipient burgesia industrial van teixir aliances, sovint refrenades per enllaços matrimonials, per certificar el manteniment de l’ordre social i permetre la governabilitat de l’estat espanyol, un país que patia un endarreriment social, econòmic i estructural endèmic.

El carlisme català, una alternativa

En aquest sentit cal comprendre l’èxit del carlisme a determinades zones rurals, com a resposta a un govern liberal que les classes populars rurals veien com hostil, ja que pretenia un augment impositiu i promovia la privatització de les terres comunals de propietat municipal (i en algun cas, eclesiàstica) que permetien la subsistència d’àmplies capes de desafavorits, que podien explotar aquells espais per buscar-hi llenya o aliments. Per tant, podem considerar que una part del carlisme deu el seu èxit a un moviment de “socialisme rural”, que defensa la creació i manteniment d’aquests espais d’ús comunal enfront un govern absentista que no responia les necessitats bàsiques de la població.

A més a més, el carlisme català -com també el basc- també beu d’un cert patriotisme, ja que proposa la restauració dels vells furs i les velles institucions catalanes perdudes de 1714 ençà. Per tant, dins el carlisme català també trobem una sensibilitat “neoforal”, fins i tot federalitzant, que respecta les particularitats culturals ibèriques davant un sistema liberal que imposa una visió única, centralista i castellana de la política i la societat de l’estat espanyol.

La “Guerra dels Matiners”, una revolta catalana

En aquest context podem entendre la segona guerra carlina o guerra dels “matiners”, anomenada així ja que els guerrillers atacaven a trenc d’alba per sorprendre als soldats de l’exèrcit regular, en clau catalana, ja que només es va desenvolupar al Principat i responia a una lògica social i política catalana.

En un context de crisi social, econòmica i política, on eren freqüents els cops d’estat o “pronunciamientos”, i els descontentaments populars eren freqüents en forma de bullangues o revoltes, el canonge Benet Tristany va promoure des de Solsona un aixecament carlí contra el govern del General Narváez i la reina Isabel II a inicis de 1846. L’aixecament de Tristany va tenir èxit al pre-pirineu rural català, però també va ser seguit per l’aixecament dels carlins comandats per Pitxot al camp de Tarragona, a les serres de Prades i del Montsant.

L’aixecament, que només va tenir lloc al Principat, requeria una solució proposada des de la mateixa Catalunya. En aquest sentit, cal destacar iniciatives com ara la del liberal Tomàs Bertran i Soler, que va proposar la restauració de la Diputació del General (la Generalitat) com una mesura per pacificar el camp català.

Degut al seu reduït nombre i a l’escassa capacitat militar dels revoltats carlins, el govern espanyol va optar per reduir-los mitjançant la força i va enviar diversos destacaments de l’exèrcit regular a combatre les partides carlines. Els carlins, conscients de la seva inferioritat numèrica i militar, mai van proposar cap acció bèl·lica a camp obert contra les tropes regulars, i van optar per una guerra de guerrilles aprofitant el relleu del Principat i les complicitats entre les classes populars de les zones rurals, que sovint abastien o auxiliaven als guerrillers.

576_1336922761_074_Fira_Matiners_Avinyo_2012.jpg

Recreació d'una partida de Matiners, a la Fira d'Avinyó. Font: Nació Digital.cat

Les tropes governamentals del General Pavía van rebutjar les ofensives carlines amb relativa facilitat. Però a més a més, el General Pavía va ser prou hàbil com per comprendre que el carlisme català no podia ser derrotat només amb la força, i que calia trobar solucions pactades al conflicte. D’aquesta manera, Pavía va promoure un indult general als revoltats i va obrir les fronteres amb França (tancades des de l’inici de la guerra per impedir l’entrada de més tropes hostils als isabelins procedents de França).

1848, la primavera dels pobles

Amb tot, la guerra es va revifar l’any 1848, coincidint amb l’onada de revolucions a escala europea, coneguda com “la primavera dels pobles”: Les revolucions nacionalistes i democràtiques a Bohèmia (actual República Txeca), la Llombardia, el Vènetto o Bèlgica van fer tremolar el mapa dels imperis europeus i van accelerar processos independentistes o d’unificacions nacionals (com el cas italià i l’alemany), amb un fort accent democràtic i obrerista.

Catalunya no va ser aliena a l’esclat revolucionari europeu, i els grups republicanistes i obreristes de Barcelona i altres centres urbans i industrials del país van afegir-se a l’oposició armada al govern de Madrid. Aleshores es va produir un fet insòlit: grups republicans democràtics i obreristes van optar per la insurrecció armada tot afegint-se a les diverses partides carlines de l’interior. Aquest fenomen no es podria comprendre sense copsar el tarannà popular del carlisme català, un moviment revolucionari i no pas reaccionari, com sovint s’ha volgut presentar.

El General Cabrera va agafar el comandament de les partides carlines i va iniciar una marxa des d’Oceja (a la Cerdanya francesa), que va avançar, triomfal, fins les portes del Vallès i de la pròpia Barcelona, aconseguint importants victòries a Vidrà i Sant Jaume de Frontanyà i assetjant ciutats importants com ara Cervera, Terrassa o Lleida. Però les partides carlines no van tenir el suport popular necessari de les places urbanes per enderrocar el govern isabelí, i finalment la superioritat material i humana del bàndol governamental va propiciar la derrota dels matiners, i la retirada dels seus principals líders camí de l’exili.

Les arrels històriques del conflicte de Crimea

dimecres, 19/03/2014 (Ferran Vital)

Per comprendre el present, cal conèixer el passat. D’aquesta manera, podem copsar millor el present, i fins i tot, predir amb més o menys encert el futur. És el que intento en aquest escrit, un petit repàs a la història de Crimea.

La península de Crimea ha estat, al llarg de la seva història, un lloc de pas i terra de frontera, perifèria de diversos poders estatals i imperials establerts al voltant del mar negre al llarg dels segles. Terra de pas de víkings, mongols i turcs i poblada per tàtars d’origen asiàtic des de la baixa edat mitja, Crimea ha estat un autèntic mosaic ètnic, lingüístic i cultural.

La seva realitat actual beu directament dels successos i esdeveniments de la seva llarga història, però especialment de la seva vinculació a Rússia, molt més recent en el temps del que al president rus Vladimir Putin li agradaria per legitimar la seva annexió a Rússia. De fet, Crimea no va passar sota sobirania russa fins l’any 1792, quan l’imperi dels tsars va acabar amb el Khanat independent sorgit del procés desmembrador de l’antic imperi otomà. Amb tot, la rellevància de Crimea per l’imaginari rus és enorme, ja que representa una mena de baluard rus davant les “agressions imperialistes d’occident”, utilitzant la pròpia retòrica pro-russa. Crimea va ser l’escenari principal de la Guerra de Crimea (1853-56), conflicte on les potències europees van imposar la seva voluntat sobre Rússia, i també un escenari de la crueltat de la Segona Guerra Mundial. Per això, el valor simbòlic de Crimea per l’imaginari rus és enorme, ja que suposa un símbol patriòtic enfront les agressions d’occident.

La Guerra de Crimea (1853-56)

La Guerra de Crimea fou un conflicte que va enfrontar l’imperi dels tsars amb l’imperi del sultà otomà a mitjan segle XIX. El pretext de la guerra van ser uns altercats que va haver-hi a l’església de la Nativitat de Jerusalem, on una suposada agressió a membres de l’església ortodoxa van servir de pretext al tsar Nicolau II per declarar la guerra al sultà otomà, ja que l’administració de Jerusalem, els llocs sants i tota Palestina estava aleshores sota jurisdicció otomana.

Les tropes del tsar Nicolau II van derrotar els turcs a la batalla de Sinope, al mes de novembre de 1853, expulsant als otomans de Moldàvia i Valàquia (territori de l’actual Romania), deixant via lliure als russos per avançar en direcció Sèrbia, històrica aliada eslava de Rússia.

Les principals potències europees van veure un seriós perill de trencar el fràgil sistema d’equilibri de forces a la zona amb una eventual annexió de Sèrbia i els Balcans per part de Rússia, ja que suposaria una sortida al mar adriàtic a l’imperi rus (antiga aspiració russa des dels temps de Pere el Gran) i podria desequilibrar el tauler europeu. L’hegemonia russa als Balcans i al Mar Negre podria fer perillar els interessos comercials europeus amb orient, on França i Anglaterra estaven bastint els seus imperis colonials.

Així doncs, una coalició occidental liderada per França i Anglaterra i en la que hi formaven part l’imperi austríac i el Regne del Piemont van declarar la guerra a Rússia al mes de març de 1854.

Els aliats van optar per tallar les línies de subministrament russes tot inutilitzant la base marítima russa de Sebastopol i ocupant militarment la península de Crimea, a la retaguarda del gruix de les tropes del tsar, mobilitzades a Valàquia.

Les tropes aliades van aconseguir importants victòries inicials, com la batalla d’Alma l’any 1854, però Sebastopol no va rendir-se als occidentals i va decidir resistir. La batalla de Sebastopol va ser el primer cop a la història on es va utilitzar el modern sistema de trinxeres. La ciutat va aguantar durant més d’un any el setge dels aliats, abans de caure, finalment, al setembre de 1855. La ciutat havia resitit un potent exèrcit invasor molt superior en recursos humans i materials, i havia inflingit serioses baixes als enemics: es calcula que uns 118,000 soldats occidentals van perdre la vida durant el setge de Sabastopol. La batalla va ser ràpidament oblidada per Europa, però la valentia dels ciutadans i defensors de Sebastopol va quedar gravada a foc en l’imaginari popular rus com un exemple del seu esperit combatiu davant les agressions imperialistes d’occident.

 guerra_crimea.jpg

Els soldats europeus es trobaven al límit quan la mort sobtada del tsar Nicolau I va obligar al nou tsar Alexandre II a signar la pau amb occident per restablir l’ordre intern a l’imperi, havent de renunciar als projectes imperialistes del seu pare tot aprofitant l’enorme debilitat del decadent imperi otomà.

Finalment, la zona dels Balcans va ser annexionada per l’imperi austríac, iniciant un període de tensions internes entre les diverses realitats socials i culturals que ha arribat fins als nostres dies.

La campanya de Crimea (1941-44)

Crimea va tornar a ser l’escenari de la pugna entre Rússia i una potència europea durant la Segona Guerra Mundial. Les tropes del III Reich van ocupar la península de Crimea l’any 1941, però les tropes soviètiques van fer-se fortes a les places de Kerch i, novament, Sebastopol. La ciutat de Sebastopol va tornar a oferir una resistència heroica davant les tropes nazis, però finalment va caure al juliol de 1942.
L’ocupació nazi va durar dos anys, ja que el mes de maig de 1944 va ser alliberada pel IV exèrcit ucraïnès. De nou, Sebastopol s’havia convertit en una icona de l’esperit de resistència rus enfront les agressions imperialistes occidentals.

Deportació tàrtara i repoblació russa

Un cop acabat el conflicte, el secretari general de la Unió Soviètica, Ióssif Stalin, va acusar als tàtars -comunitat d’origen asiàtic establerts a Crimea des de la baixa edat mitja- de col·laboracionistes amb els ocupants nazis i va començar a realitzar deportacions massives dels tàrtars cap a l’Àsia Central i Sibèria. Molts tàrtars van morir de gana o malalties durant el seu exili forçós.

Per omplir els buits poblacionals de Crimea, Stalin va iniciar un procés repoblador amb l’enviament de colons russos que van omplir la península fins convertir-se en el primer grup ètnic i cultural.

Canvi de sobirania

Amb tot, la península de Crimea va passar a formar part de la sobirania ucraïnesa l’any 1954, quan l’aleshores president soviètic Nikita Krusxev (o Khrusxov) va decidir que la península de Crimea passés a formar part de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna com a regal d’aniversari dels 300 anys de la pau de Pereiaslav, que va suposar, de facto, la unió de Rússia i Ucraïna.

Malgrat el canvi de sobirania administrativa, Crimea va continuar essent una península eminentment russa, ja que la majoria de la població de Crimea eren d’ètnia i parla russa d’ençà de l’expulsió forçosa dels tàrtars.

Quan la URSS va desaparèixer, l’any 1991, la majoria russa de Crimea ja va intentar restituir Crimea a la Federació Russa, o si més no, convertir-la en una república independent que orbités al voltant de Moscou. Però aquells primer intents -amb un referèndum aclaparador a favor de restituir Crimea com entitat independent d’Ucraïna- no va reeixir a causa de la debilitat del president rus d’aleshores, Boris Ieltsin.

Finalment, es va trobar una fórmula acordada per Kíev i Moscou per garantir la governabilitat de Crimea, consistent en una autonomia administrativa per part d’Ucraïna a la península, alhora que la pròpia Ucraïna romangués gravitant al voltant de Rússia i responent als interessos de Moscou i de les zones de majories ètniques i lingüístiques russes.

Però la crisi de 2014 ha fet saltar pels aires el fràgil equilibri existent a Crimea (i altres zones de l’est d’Ucraïna), provocant que la població russa de Crimea i la pròpia opinió pública russa es posicionin a favor de la reintegració de Crimea sota sobirania russa, donat el caràcter simbòlic de Crimea per l’imaginari rus.

Ferrari i el “Cavallino Rampante”

divendres, 28/02/2014 (Ferran Vital)

Segurament el “Cavallino Rampante” de Ferrari és una de les icones més conegudes, respectades i admirades del món del motor. El que molta gent no sap, però, és la història del seu origen.

De jove, Enzo Ferrarri era un pilot-mecànic de competició de l’escuderia Alfa Romeo, la gran potència automobilística de la primera meitat del segle XX. El 17 de juny de l’any 1923 el jove Enzo Ferrari va aconseguir la victòria al circuit Savio, a la ciutat de Ravenna. Durant la celebració i homenatge al campió, en Enzo Ferrari va conèixer els comtes Baracca, membres de la noblesa local i pares d’Enrico Baracca, un heroi de l’aviació italiana durant la Primera Guerra Mundial.

Enzo_Ferrari_-_Wheel_of_a_racing_car.jpg

Enzo Ferrari als anys 20.

Enrico Baracca, el primer “Cavallino Rampante”

En Enrico Baracca, que havia arribat al grau de major de l’exèrcit italià i havia obtingut 34 victòries als cels europeus, va ser l’as de l’aviació italiana durant el conflicte. Al comandament d’un SPAD XIII de fabricació francesa -curiosament el mateix avió que pilotava un altre il·lustre as amb una gran relació esportiva, en Maurice Boyau– va aterrir als pilots de l’antic imperi austro-hongarès.

En Baracca utilitzava un amulet en forma de pintura al fuselatge de la seva nau: un cavall vermell sobre un núvol blanc, amb la cua apuntant cap per baix. Aquesta pintura sempre li havia donat sort durant els seus enfrontaments aeris, dels que havia sortit sempre victoriós.

Baracca.jpg

Enrico Baracca i el seu SPAD XIII amb el "Cavallino Rampante"

Però la sort de l’heroi italià va canviar dràsticament el 23 de gener de 1918, pocs mesos abans del final de la guerra. Aquell dia l’Enrico Baracca havia tornat victoriós del combat, però va decidir tornar el mateix dia al camp de batalla per frenar des del cel l’ofensiva austro-hongaresa sobre Treviso, al Vèneto. L’Enrico no va esperar que els mecànics acabessin de repostar el seu SPAD XIII amb el “Cavallino” pintat, i va agafar un altre model disponible en aquell moment a la base, un SPAD VII. Aquell va ser l’últim acte de servei de l’Enrico, ja que va ser abatut, segurament per un tret de fusell des de terra -igual que Manfred Von Richtofen, conegut popularment com el Baró Roig, curiosament- sobre els camps de Treviso.

“Il Cavallino” es converteix en el símbol de Ferrari

Els pares de l’heroi van proposar al jove Enzo Ferrari la possibilitat d’utilitzar el mateix amulet que el seu fill durant les seves curses -recordem que en aquells anys les mesures de seguretat dels bòlids distaven molt de les actuals i els accidents mortals eren habituals durant les carreres-. En Enzo Ferrari va acceptar de bon grat, ja que no tenia cap amulet o distintiu personal a les curses (com si tenia el seu company d’Alfa Romeo i amic personal Ugo Sivocci, que moriria pocs mesos després durant una carrera).

Però Ferrari va modificar una mica la seva insígnia. Va pintar “il Cavallino” de color negre en record a tots els herois caiguts durant la Primera Guerra Mundial sobre un fons groc, en honor als colors de la ciutat d’Enzo Ferrari, Mòdena. També va orientar la cua del cavall mirant cap amunt.

L’Enzo Ferrari va utilitzar el símbol de Baracca com emblema personal fins a 1929, quan es va retirar com pilot i va assumir la direcció de l’escuderia Alfa Corse, la secció esportiva i de carreres de la casa Alfa Romeo. La primera victòria de la Ferrari com cap de curses no es va fer esperar, ja que va guanyar la primera carrera que va disputar: les 24 hores d’SPA-Francochamps de 1932. Així, els Alfa Romeo Corse de Campari i Nuvolari (dos campions mundials dels anys 30) lluïen el “Cavallino Rampante” de Ferrari als circuits de mig món mentre sumaven victòries i mostraven al món la superioritat automobilística italiana.

2889-11.jpg

Un cotxe campió: l'Alfa Romeo de Nuvolari amb "il Cavallino Rampante".

Després de la Segona Guerra Mundial l’escuderia Ferrari va independitzar-se de la casa Alfa Romeo i es va constituir com una escuderia independent, que va utilitzar, des del primer moment, l’emblema del “Cavallino Rampante”. El “Cavallino” no va haver d’esperar massa per regnar a l’asfalt, ja que l’any 1951 Ascari es va convertir en el primer pilot que guanyava el campionat del món de Fórmula 1 al volant d’un Ferrari.

Avui en dia, “il Cavallino Rampante” s’ha convertit en una icona global, gràcies a les més de 5.000 curses guanyades per l’escuderia Ferrari al llarg de mig segle de vida i als 25 títols mundials de Fórmula 1.

Com curiositat, també val la pena esmentar que la marca de motos Ducati també va utilitzar l’emblema del “Cavallino” els anys 1956-61, ja que el fundador de Ducati, Fabio Taglioni, era nascut a Lugo, la mateixa ciutat que Baracca, i va voler utilitzar l’emblema de l’heroi de l’aviació en honor seu.

Per acabar, us deixo amb un curt vídeo sobre la història del “Cavallino Rampante”:


 

 

El CADCI, l’expressió del catalanisme popular

diumenge, 9/02/2014 (Ferran Vital)

El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) fou una organització creada l’any 1903 a Barcelona, amb finalitats mutualistes i un marcat accent catalanista.

Si bé el CADCI va orbitar al voltant del catalanisme conservador de la Lliga Regionalista durant els seus primers anys de vida, a partir de la dècada de 1910 i després d’episodis com ara la Setmana Tràgica o la vaga general de 1917 el CADCI es va anar escorant a posicions obertament obreristes,alhora que anà prenent també funcions sindicals.

6cadci2.jpg

El segell del CADCI

Però a més a més de les seves funcions sindicals i mutualistes, el CADCI va ser també un important difusor cultural i social del catalanisme obrerista, gràcies a haver organitzat activitats com ara les Escoles Mercantils Catalanes, i ser el nucli fundador de diverses entitats escoltistes i excursionistes. La seva implantació social es complimentava amb la creació de diverses eines pels associats, com ara una Cooperativa de consum pròpia. Fins i tot el CADCI va tenir presència al teixit esportiu del país, mitjançant clubs de futbol satèl·lits (cas del Barcino Futbol Club), o seccions esportives de rugbi, atletisme i ciclisme. La seva implantació social al territori va extendre’s amb l’obertura de nous seus als principals centres productius del país, a ciutats com ara Reus, Girona, Terrassa i Sabadell.

La persecució de l’obrerisme catalanista

L’activitat sindical, mutualista i el caràcter catalanista i aglutinador de les classes populars del país van propiciar la il·legalització i persecució del CADCI i els seus dirigents durant els anys de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Durant els set anys de dictadura de Primo de Rivera molts membres del CADCI van ser empresonats i processats, acusats de conspiracionistes, marxistes i separatistes, i els locals foren ocupats pels Sindicats Blancs o Sindicats Lliures, sindicats no combatius ni reivindicatius organitzats per les patronals i afectes a la dictadura.

El CADCI va abandonar la clandestinitat l’any 1931, amb l’adveniment de la Segona República Espanyola (1931-36). Va ser durant els anys 30 que el CADCI va inscriure’s definitivament a l’òrbita del catalanisme polític d’esquerres, amb diversos militants i dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) -com en el cas del president del CADCI Francesc Xavier Casals i Vidal, que seria conseller de Treball del primer govern Macià-, però també d’altres partits i sensibilitats, com ara membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC), d’Estat Català (EC), del Partit Català Proletari (PCP) i d’Unió Socialista de Catalunya (USC), embrió del futur Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Els fets del Sis d’Octubre

De fet, el tarannà obrerista i catalanista del CADCI va propiciar que fos un dels escenaris principals dels fets del Sis d’Octubre de 1934. La derogació a Madrid de la Llei de Contractes de Conreus aprovada pel Parlament de Catalunya va provocar la insubmissió del govern del President Companys davant el govern conservador de Madrid. El President Companys va proclamar la República Catalana, cosa que va ser immediatament contestada pel govern central amb la supressió de la Generalitat i l’enviament de les tropes per ocupar la Generalitat.

La insubmissió de Companys va ser recolzada per diversos membres del CADCI, que es van fer forts a la seu de la rambla de Santa Mònica i es van enfrontar a les tropes espanyoles, que els van desallotjar a canonades. Dos d’ells van trobar-hi la mort. Eren els senyors Jaume Compte i Canelles, Amadeu Bardina i Manuel González Alba, tots ells dirigents del Partit Català Proletari (PCP).

La seu del CADCI, a la Rambla de Santa Mònica, després del bombardeig de l'exèrcit espanyol arran dels fets del 6 d'octubre.

Desaparició i refundació

Finalment, durant els primers mesos de guerra civil la secció de treball i sindical del CADCI va integrar-se a la UGT, i fou finalment clausurat i expropiat després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el mes de gener de 1939. Els seus locals van ser ocupats per la Falange i per l’exèrcit

Malgrat tot el CADCI va mantenir-se actiu a l’exili de la mà del seu president Pere Aznar i Seseres -també membre del Partic Català Proletari-, a Santiago de Xile i a Buenos Aires. Després de la mort de Franco el CADCI va tornar a inscriure’s al Registre Mercantil, i retornà a la legalitat l’ant 1977, iniciant una tasca de recuperació documental i patrimonial que encara dura avui.

El CADCI del segle XXI és una entitat diferent, ja que té com finalitat principal la promoció del comerç català, però que ja no es defineix com entitat sindical i mutualista.

La caiguda de Barcelona de 1939 (75 anys després)

diumenge, 26/01/2014 (Ferran Vital)

Avui fa 75 anys que Barcelona va caure en mans franquistes. El 26 de gener de 1939 la capital de Catalunya va veure com les tropes del bàndol insurrecte i feixista entraven a la ciutat i en prenien possessió. Segurament alguns de vosaltres recordareu la imatge dels tancs franquistes desfilant per l’Avinguda Diagonal -imatge que ha quedat associada l’horror de l’imaginari democràtic català-, però les tropes que realment van ocupar la ciutat no van ser aquelles que procedien, en perfecte formació de la Diagonal.

Una retirada desorganitzada

Després de la desfeta republicana a l’Ebre, la caiguda de Catalunya era només qüestió de temps. El bàndol republicà, sense recursos humans i materials, i amb la moral en hores molt baixes, va emprendre el camí de la retirada cap a la frontera francesa, intentant que aquesta fos el més curosa i organitzada possible. Mentrestant, els avions de la legió Còndor nazi i del CTV italià castigaven als civils que fugien de les urpes del feixisme.

L’alt comandament republicà (dirigit per Juan Modesto) va preveure organitzar alguns punts de resistència a l’avenç feixista a punts clau i estratègics, com ara el riu Llobregat. En teoria el riu hauria de servir per frenar algunes setmanes als insurrectes i donar temps al govern republicà per organitzar la retirada i garantir les mínimes condicions de salubritat als milers de civils que volien escapar de la barbàrie franquista.

Però a l’hora de la veritat, les posicions defensives republicanes no van poder frenar els atacs franquistes. L’entramat defensiu situat entre la zona del Garraf i el Bages no va aguantar ni tres dies als atacs franquistes, i el front es va trencar de nou deixant via lliure als soldats de l’exèrcit nacional. El 24 de gener els franquistes ja estaven situats a Martorell, i des d’allà van iniciar una ofensiva per controlar el Vallès. El 25 de gener, Sabadell i Terrassa ja eren a les mans dels exèrcits franquistes, envoltant la capital de Catalunya en un moviment de tenalla.

En una acció pràcticament desesperada, i per guanyar algunes hores per facilitar l’evacuació de la ciutat, els republicans van organitzar alguns punts de resistència al cantó Llobregat de la ciutat, esperant una ofensiva procedent del riu que mai no va arribar. Les tropes de Yagüe, que ja havien conquerit el Vallès, van ocupar la serra de Collserola i des d’allà van iniciar la conquesta d’una ciutat indefensa, incapaç d’oferir resistència als militars sublevats.

ultimas-barricadas.png

Les últimes barricades de la ciutat.

A mig matí del mateix 26 de gener, els militars franquistes i el mateix Yagüe es passejaven a la Plaça de Catalunya, en una ciutat deserta, ja que la majoria de civils que s’havien quedat a la ciutat o bé es trobaven tancats a les seves cases i pisos o bé es trobaven amuntegats a les estacions de metro i refugis antiaeris de la ciutat, tement un possible saqueig de la ciutat. Bé és cert que els civils de Barcelona tampoc van oferir resistència armada a les tropes franquistes. Els civils, desmoralitzats, només volien que l’entrada dels franquistes suposés el final dels bombardejos sobre la ciutat i l’entrada de subministraments, ja que l’escassetat d’aliments i material civil era especialment preocupant a la ciutat de Barcelona a finals de gener de 1939.

Una entrada no tan triomfal

La historiografia franquista sovint ha utilitzat imatges manipulades per intentar demostrar una entrada triomfal de les tropes de Yagüe a la ciutat de Barcelona, quan en realitat no va ser així: poc més de mig centenar de persones eren les que esperaven a les tropes franquistes a la Plaça de Catalunya amb el braç enlaire. A més a més, les tropes que van ocupar Barcelona eren marroquines i navarres, que curiosament mai surten a la propaganda feixista. Les imatges que després va utilitzar el NO-DO i la propaganda feixista o bé eren preparades o bé manipulades, per intentar mostrar al món una entrada imperial de les tropes nacionals sobre la capital catalana, famosa per ser un dels centres llibertaris i de tradició obrera més importants del primer terç del segle XX.


A més a més, els franquistes van voler fer coincidir la caiguda de Barcelona amb la data del 26 de gener per un motiu simbòlic: el 26 de gener de 1641 les tropes catalanes van derrotar als exèrcits castellans a la batalla de Montjuïc, en el context de la Guerra dels Segadors. La derrota castellana va ser tant gran que durant més de quinze anys els castellans no van atrevir-se a intentar conquerir la capital catalana. L’alt comandament franquista, conscient de la importància de la data, va fer coincidir la desfeta de Barcelona amb la data de la batalla, cercant una mena de revenja sobre la capital de Catalunya.