Arxiu de la categoria ‘Sèries’

Game of Thrones, les claus del èxit.

dimecres, 8/06/2011

Game of Thrones (en català, Joc de trons) és una novel·la fantàstica escrita l’any 1996 per l’autor nord-americà  George RR Martin. Game of Thrones és la primera part, el primer llibre, d’una saga literària anomenada Cançó de gel i foc, que inclou quatre llibres i un cinquè que veurà la llum el proper mes de juliol als Estats Units.

Als Estats Units s’ha iniciat la producció de l’adaptació televisiva del primer llibre, en una sèrie televisiva amb el mateix títol, Game of Thrones. L’èxit de la cadena HBO (la propietària dels drets d’emissió de la sèrie) està sent espectacular, amb un públic molt fidel que creix setmana rere setmana.

GAME OF THRONES sean bean.jpg

L'adaptació televisiva de Game of Thrones s'emet per la cadena HBO, que està recollint un èxit sorprenent.

On rau l’èxit d’aquesta història fantàstica? Com és possible que un gènere considerat fins fa ben poc de “freaks” tingui tant bons resultats enganxant a persones que mai han obert un llibre de rol o fantasia medieval ni tampoc han mostrat el més mínim interès per la història?

El secret segurament rau en l’argument. A Game of Thrones trobem la història de dues famílies molt poderoses enfrontades pel tro del regne i per les intrigues dinàstiques. L’autor de la saga, l’escriptor George RR Martin es va inspirar en la història real de l’edat mitja britànica, i es va aferrar al context de la guerra de les dues roses (que enfrontà a la casa dels Lancaster i els York) que va sumir Anglaterra en una llarga guerra civil (1455- 1485) pel control de la corona i de l’aparell de l’estat.

Així doncs, sota aquesta font d’inspiració real, en George RR Martin només va haver de canviar el nom de les famílies enfrontades (als Lancaster els anomenà com Lannister i als York, família oriünda del nord d’Anglaterra, els anomenà Stark), deixant el mateix escenari (l’acció passa en una illa amb unes característiques geogràfiques molt similars als de Gran Bretanya), on fins i tot hi ha un mur (en al·lusió clara al mur d’Adrià, que protegia l’antiga Britannia dels atacs dels ferotges pictes i escots, predecessors del escocesos) que protegeix el regne de les perilloses societats tribals del nord de la illa. Encara podríem establir moltes més referències que ens ajudarien a relacionar el marc de l’acció amb l’Europa occidental de la baixa edat mitja.

L’adaptació televisiva d’aquesta obra ha estat excepcional, també. Dirigida per quatre (quatre!) directors, de la categoria de Tim Van Patten ( que ha dirigit entre altres, Els Soprano, The Pacific o Broadwalk Empire), l’irlandès Brian Kirk (que ha treballat dirigint capítols dels Tudor ), Danel Minahan (True Blood, Anatomia de Grey) i Alan Taylor ( Mad Men, Lost, Rome, Sex and the city, Broadwalk Empire). Si a aquests noms de directors afegeixes els guions  adaptats pels guionistes David Benioff ( que ha escrit també els guions de pel·lícules com Troia o X-Men) i el seu inseparable D.B. Weiss (amb qui ha col·laborat en les pel·lícules abans esmentades) el resultat que surt és eminentment de primera qualitat. L’atrezzo i ambientació de la sèrie és fenomenal. S’han buscat exteriors per tota Gran Bretanya, Irlanda i el Marroc, per trobar les millors ambientacions possibles i el més fidedignes a l’obra literària.

game-of-thrones.jpeg

Escena d'un capítol de la sèrie. L'ambientació i el treball d'atrezzo són excepcionals.

El repartiment d’actors és bàsicament britànic i irlandès. Entre els actors, trobem estrelles consagrades com en Sean Bean (que dóna vida al lleial Ned Stark),  en Peter Dinklage (que interpreta de forma magistral a l’intel·ligent Tyron Lannister), en Mark Addy (que interpreta al rei Robert Baratheon) o el gran Jason Momoa (que aviat veurem com a Conan el Bàrbar a les grans pantalles). A més, a aquestes estrelles convé sumar-li el treball de noves promeses britàniques molt interessants, com en Kit Harington o la guapa Emilia Clarke.

Game of thrones khalesse.jpg

Emilia Clarke, que interpreta a la princesa Daenerys Tragayren, una de les actrius revelacions de la sèrie.

La sèrie sap combinar molt bé les dosis d’acció, intriga, costumisme, i sorpresa. A més a més, cada episodi ens ensenya diverses històries molt ben entrellaçades. Malgrat que no sigui una sèrie purament històrica, si no d’història-ficció, penso que la seva qualitat no deixarà indiferent a ningú. El substrat històric de l’ambientació, el guió elaborat i ben treballat, el gran treball dels actors i una lleialtat gairebé absoluta a la novel·la original, expliquen en part, la clau del seu èxit.

A Espanya ha estat Canal + qui s’ha fet amb els seus drets d’emissió, i la veurem a la seva graella a partir de la propera tardor. Tanmateix, us recomano que si teniu l’oportunitat de veure la sèrie en versió original, no ho desaprofiteu pas! Us deixo amb un tràiler de la sèrie elaborat per la cadena americana HBO:


Downton Abbey

dimarts, 29/03/2011

Downton Abbey no és una sèrie britànica més. Es tracta de la producció televisiva més cara de la història del Regne Unit (i suposo que de tota Europa) amb un cost d’un milió de lliures per cada capítol. Els resultats han estat espectaculars: prop de 20 milions d’espectadors enganxats davant les pantalles britàniques (ni es pot imaginar quants milions més l’han seguida per Internet).  A l’estat espanyol la sèrie es pot veure per la cadena privada Antena 3, que n’ha comprat els drets d’emissió (si em voleu fer cas, no perdeu l’ocasió de veure-la en versió original!).

Downton Abbey és una sèrie costumista, amb un seguit de trames i històries creuades, tractades amb molta exactitud històrica, amb una gran ambientació, un gran treball d’atrezzo i vestuari, molt ben produïda, amb una qualitat final que poc té a envejar a les millors sèries americanes. El treball dels actors (majoritàriament anglesos) és molt bo, en especial el de la comtessa mare, interpretat per l’incombustible Maggie Smith. A més, em sembla que la sèrie fa un retrat fenomenal de la idiosincràsia i del caràcter anglès, amb dosis d’humor britànic.

Highclere_Castle.jpg

El castell de Highclere, utilitzat com el fictici castell de Downton Abbey.

La sèrie arrenca l’any 1912, al comtat fictici de Downton Abbey situat a Anglaterra, governat pel comte sir Robert Crawley i la comtessa Cora Crawley, que viuen a un preciós castell (que a la realitat és el castell de Highclere) amb les seves tres filles i tot el servei domèstic. L’acció arrenca amb la notícia de l’enfonsament del Titanic, on mor el promès de la filla gran, que havia d’heretar el castell i el títol nobiliari. Com a l’Anglaterra del rei Jordi V els títols nobiliaris només podien ser heretats per línia masculina, el títol recauria en un cosí tercer que exerceix d’advocat a la ciutat industrial de Manchester, i a qui no li fa massa idea convertir-se en un membre de l’aristocràcia britànica.

A partir d’aquí, la sèrie ens explicarà un seguit de trames paral·leles, amb pinzellades molt interessants dels moviments socials i polítics del seu temps, tals com la lluita social de la classe obrera i la penetració del pensament socialista entre les classes populars, la lluita per la condició femenina, la forma de viure l’homosexualitat en un espai hostil, els preparatius per la gran guerra (o primera guerra mundial, iniciada el 1914) i fins i tot la lluita d’alliberament nacional a Irlanda.

En definitiva, Downton Abbey em sembla una forma entretinguda i divertida per tothom que es senti interessat per la forma de vida de l’Anglaterra d’inicis del segle XX, en ple tombant d’una orgullosa societat victoriana i cap a la fi de l’hegemonia britànica sobre el món. On creieu que hi ha més secrets i traïcions, entre els membre de l’aristocràcia britànica o entre els membres del servei?

Downton-abbey02-nosologeeks.jpg

L'actor Dan Stevens i l'actriu Michelle Dockery, una de les trames clau de la sèrie.

Ermessenda a TV3: encerts i errades

dimecres, 23/03/2011

Com tota producció televisiva, Ermessenda ha tingut clars i obscurs, virtuts i mancances. Globalment, la sèrie m’ha deixat un gust agredolç: per un cantó, celebro que la televisió pública catalana aposti per produccions televisives que apropin la història al gruix de la població del país, però d’un altre cantó tinc la sensació que es podia haver fet quelcom millor. Es volia fer uns Tudor a la catalana i s’han apropat més a Hispania (d’Antena 3) que a la genial producció britànica.

Punts a favor:

  • Encerts de vestuari i atrezzo. Personatges visualment ben aconseguits, per norma general.
  • Bona ambientació i escenaris treballats, que li sumen certa credibilitat a l’acció. Bon treball de realització i postproducció, amanit amb la bona feina d’actrius i actors.
  • M’ha agradat com ha quedat reflectit el procés de canvi feudal, personificat en alguns diàlegs entre Ermessenda i el seu nét Ramon Berenguer I.
Ermessenda Laia Marull.jpg

Bona interpretació de Laia Marull, però poc fidel en la caracterització dels darrers anys del seu regnat.

Aspectes negatius:

  • En primer lloc, començo a estar tip de veure els mateixos actors a totes les sèries de TV3. Que no tenim cantera d’actors i actrius, a casa nostre?
  • No sabia que al segle XI els guerrers normands, els comtes i comtesses es depilessin o es rasuressin l’entrecuix.
  • Massa inexactituds històriques, quan no errades greus.

Inexactituds i errades històriques:

En primer lloc, la comtessa Ermessenda es veu eternament jove al llarg de la producció televisiva. A la mort del seu marit Ramon Borrell, l’any 1017,la comtessa Ermessenda ja tenia 45 anys d’edat. Una edat que avui considerem jove però que al inicis del segle XI ja començava a ser una edat venerable.

Trobo a faltar referències en la política exterior amb les connexions amb el món islàmic del sud peninsular, que en aquest moment es troben immerses en una terrible fitna –o guerra civil- entre els regnes de taifes que sorgeixen de la caiguda del Califat de Còrdova. En tota la sèrie, ni una sola paraula en fa referència.

Ni una referència, tampoc, a l’obra de l’Abat Oliva, ni a la Pau i Treva que aquest va promoure, aspecte essencial i cabdal de la Catalunya del segle XI. A la sèrie sembla que en Oliva no sigui més que el conseller personal de la comtessa.

Ermessenda repeteix fins la sacietat l’expressió “llei goda”. Fóra molt més acadèmic anomenar-li “Liber Iudiciorum” ja que els historiadors coneixem com a llei goda el dret pecuniari i consuetudinari dels pobles germànics, no pas la llei escrita herència del dret privat romà i codificat pel rei Recesvint.

A la sèrie ens presenten una Ermessenda feble, partidària d’una política pseudo-pacifista. Res més lluny de la realitat. La comtessa Ermessenda sempre fou partidària de la confrontació armada amb els regnes de taifes meridionals, mentre que el seu fill Berenguer Ramon I era molt més pacífic i indecís, al revés del que ens mostra la sèrie.

En Roger de Tosny  no va matar el seu fill Berenguer Ramon I. En Roger va tornar a la Normandia el 1024, desprès d’haver defensat amb èxit les fronteres meridionals del comtat de Barcelona i haver fet fugir a les tropes dels senyors de les taifes de Tortosa, Dénia o Lleida, molts anys abans de la mort del comte Berenguer Ramon I (mort que es produí l’any 1035).

roger de toeny.png

En Roger de Tosny, injustament imputat en la mort del comte Berenguer Ramon I.

A més a més, en Berenguer Ramon I va dividir els seus comtats entre els seus fills a la seva mort: en Ramon Berenguer I va heretar la major part dels dominis comtals, mentre que els seus fills petits (que en cap moment surten a la sèrie) Sanç i Guillem, van rebre com possessions el comtat del Penedès i d’Osona, respectivament. La comtessa, que llavors comptava amb seixanta-tres anys d’edat, va assumir de nou la regència dels comtats catalans, malgrat que a la sèrie ens presentin una Ermessenda molt més jove.

M’ha decepcionat una mica la poca rellevància històrica que se li ha donat a la revolta del noble Mir Geribert. En Mir Geribert, tal i com vam explicar al post dedicat a la vida de la comtessa Ermessenda que vam fer fa uns mesos, va revoltar-se, amb uns altres nobles joves, aprofitant l’aparent feblesa del comtat de Barcelona a la mort del comte Berenguer Ramon I, conflicte que s’allargarà fins mitjans del segle XI.

L’interessant del cas (i poc explotat a la sèrie) fou que en Mir Geribert era cosí del bisbe de Barcelona que suposadament tenia una relació amb Ermessenda, en Guislabert (nebot de la pròpia Ermessenda). No sé d’on es treuen que en Guislabert (vescomte de Barcelona) i la comtessa Ermessenda mantinguessin relacions (pel cap baix, calculo que la comtessa era uns 20 anys més gran que el seu nebot), però el que està clar és que el 1035 Guislabert i el seu cosí Mir Geribert atacaren el palau reial des del palau episcopal (aquest fet es veu a la sèrie, però amb un pretext fals i una cronologia molt posterior).

Poc suc li treuen a la sèrie al conflicte (que hauria donat per un capítol sencer més) entre Ermessenda i el seu nét, Ramón Berenguer I, pels fets al voltant de la seva polèmica unió amb Almodis de la Marca, que van portar que la vella comtessa (que comptava amb vuitanta anys!!) promogués que excomuniquessin al seu propi nét.

Ramón Berenguer I i almodis.jpg

La parella Ramon Berenguer I i Almodis està poc explotada, al meu parer.

Per cert, la seva fidel companya al llarg de la sèrie, Riquilda (mare del bisbe Guislabert, tieta del rebel Mir Geribert, filla del comte Borrell II i germana del comte Ramon Borrell, ergo cunyada d’Ermessenda) havia mort el 1041, anys abans de la ficció històrica proposada per la sèrie.

Per últim, queda poc clar, o si més no massa accelerat, la successió de fet que porten al final de la sèrie. El 1057 la comtessa Ermessenda es reconcilia amb el seu nét (a canvi de 1000 unces d’or), demana aixecar la pena d’excomunió i es retira al monestir de Sant Quirze de Besora (que jo sàpiga, a Sant Quirze no tenen vistes al mar!).

Spartacus: Gods of the Arena

dimarts, 18/01/2011

L’any passat ja vam parlar de Spartacus, Blood and Sand (Spartacus, sang i sorra), la sèrie revelació de la temporada passada a la cadena nord-americana Starz i emesa al estat espanyol per la plataforma de pagament Canal +.

La idea original de la sèrie era que es dividís en dues temporades de tretze capítols. Una primera part, ja emesa, que ens presentava a un Spartacus (o Espàrtac) que es convertia en un gladiador de renom, per aixecar-se contra el sistema esclavista imperant a Roma, ja al darrer capítol de la primera temporada.

Per aquest any, doncs, es preveia que l’heroi traci (de l’actual Romania) es situés al capdavant de les tropes formades per milers d’esclaus que van rebel·lar-se sota el seu comandament i que van fer tremolar, per primer cop en molts segles, els fonaments de la societat romana.

Però el protagonista de la sèrie, l’actor gal·lès Andy Whitfield, que dóna vida al esclau més famós de tots els temps, està patint un càncer limfàtic des de març de 2010 que de moment el manté allunyat de les càmeres. Malgrat que l’actor s’havia refet prou bé del limfoma cap els inicis de la tardor de l’any passat, una recaiguda en la seva malaltia ha fet retardar la producció de la segona temporada fins a les darreries de l’any vinent. En aquests moments, el genial actor gal·lès està sotmès a un tractament agressiu amb quimioteràpia.

Spartacus Whitfield.jpg

L'actor Andy Whitfield, que està lluitant contra el càncer.

Mentre que esperem que en Andy Whitfield, casat i amb dos fills, es recuperi satisfactòriament de la seva malaltia, els productors de la cadena Starz i de la sèrie històrica han preparat una temporada especial, anomenada Spartacus: Gods of the Arena (Spartacus, déus de l’arena), que ens explica la vida del Ludus (casa de gladiadors) de Lentulus Batiatus (interpretat pel famós actor britànic John Hannah) i de la seva muller Lucrecia (interpretada per Lucy Lawless, famosa pel seu paper com Xènia, la princesa guerrera) abans de l’arribada d’en Spartacus.

Per aquesta temporada (anterior cronològicament a la història principal) apareixeran nous personatges, tals com l’australià Dustin Clare, que interpretarà la vida de Gannicus, el primer campió de la vila de Capua (on transcorre la primera temporada), o la californiana Marisa Ramírez, coneguda pels seu paper a la sèrie Mental.

Spartacus Gannicus.jpg

L'australià Dustin Clare interpretarà el paper de Gannicus, el nou protagonista de la trama.

La nova temporada, anterior cronològicament al fil principal de la història, ens assegura de nou l’espectacularitat visual, les dosis d’acció, sexe explícit i violència “artística” al llarg de la temporada. Convé recordar que la sèrie està classificada com no apte per a menors de 18 anys, ja que la sang, les pràctiques sexuals i els cossos despullats són una constant al llarg dels capítols. No ens escandalitzem, però. Els nivells de sexe de la sèrie Spartacus no superen als de True Blood o Californication, i les escenes de violència són d’un estil artístic força similar als de la pel·lícula 300 o Gladiator.

Arribats a aquest punt, torno a repetir el que ja vaig afirmar l’any passat. L’únic inconvenient que li trobo a la sèrie és la manca de crítica social inherent a la pel·lícula de Kirk Douglas, però que es veu recompensada pel dinamisme visual que ens ofereix la sèrie, que són tota una nova forma de tractar els fets històrics, amb un nou llenguatge, més proper als gustos del públic del segle XXI. Cometrem un error si busquem paral·lelismes entre la pel·lícula Espàrtac (una de les millors de la història del cinema) amb la sèrie. Són dos visions diferents d’uns mateixos fets, que es complementen per oferir-nos una recreació bastant fidedigne de la vida dels gladiadors a l’antiga Roma. Un cop més, un avís a navegants: si busqueu la fidelitat històrica que trobem a la sèrie Roma, en sortireu defraudats. Ara bé, si enteneu Spartacus com un entreteniment audiovisual històric de primer ordre, penso que podeu quedar molt satisfets per la qualitat global de la producció australiana – neozelandesa.

Spartacus gods of the arena cartell promocional.jpg

Cartell promocional de la nova temporada.

La nova temporada de Spartacus començarà el proper dissabte 22 de gener. Per a mi Spartacus és, conjuntament amb Roma, la millor sèrie televisiva sobre l’antiguitat que s’ha fet mai a la petita pantalla, i per això jo l’estaré esperant expectant. Com també esperem la ràpida recuperació d’en Andy Whitfield, qui va aconseguir enganxar als seguidors (i a les seguidores) de la sèrie. Tant és així, que molts dels fans de la sèrie han “amenaçat” amb boicotejar l’audiència de la sèrie si els productors decideixen substituir l’actor gal·lès per l’actor Wentworth Miller (conegut pel seu paper a Prision Break) si finalment en Whitfield no es recupera a temps, tal i com s’especula per Internet.

Us deixo amb el tràiler oficial de la segona temporada, espero que us agradi!


This is England ’86

dijous, 2/12/2010

This is England és una pel·lícula anglesa dirigida per Shane Meadows  i ambientada en els primers anys de la dècada dels 80 del segle passat, en un barri obrer situat a la perifèria d’una ciutat industrial anglesa.

La història es centra el les aventures de Shaun, un nen de 12 anys qui acaba de perdre el seu pare en acció bèl·lica a la guerra de les Malvines. Durant l’estiu d’aquell any, el protagonista farà un nou grup d’amics, d’estètica skinhead, una moda molt arrelada entre els joves de classe obrera del Regne Unit.

this_is_england shaun.jpg

En Shaun, el protagonista de la trama.

Al llarg de la pel·lícula el grup d’amics passa diverses aventures, i és veuran davant un incipient moviment dins les illes britàniques: els skins d’extrema dreta o neonazis, que proliferaren mercès al moviment hooligan al Regne Unit, però que són contraris a l’esperit original dels skinheads (moviment sorgit de Jamaica, amant de l’ska, antirracistes, antifeixistes i vinculats a les aspiracions de la classe obrera).

En un primer moment, i sota l’efecte de la guerra a les Malvines en Shaun i uns quants membres de la seva colla es senten atrets pel moviment ultradretà, però finalment es donaran compte de l’error comès.

La pel·lícula va tindre un èxit enorme tant a Anglaterra com a l’estranger, així que el els seus creadors van decidir donar-li continuïtat en forma de sèrie televisiva al Channel 4 de la prestigiosa BBC, amb uns resultats d’audiència força elevats.

La sèrie, anomenada This is England ’86 és la continuació de la trama original de la pel·lícula, transportada a la petita pantalla. Amb els mateixos protagonistes, el fil argumental avança fins el mes de juny de 1986, amb el rerefons de la disputa del Mundial de futbol de Mèxic’86.

this is england 86.jpg

This is England '86

Durant els quarts de final d’aquell mundial es van enfrontar l’Anglaterra de Bobby Robson i Gary Lineker contra l’Argentina de Diego Armando Maradona, amb el record de la guerra de les Maldives molt present, especialment pel nostre protagonista, en Shaun, que al llarg d’aquell estiu haurà d’assumir el rol d’home adult.

En definitiva, la sèrie This is England ’86 (al igual que la pel·lícula homònima predecessora) ens retrata molt bé la realitat social i cultural de la classe obrera britànica de la dècada de 1980, molt castigada per l’elevat índex d’atur, la marginació social i la violència, per les polítiques conservadores de la premier britànica del moment, Margaret Tatcher, o les conseqüències socials de la guerra de les Malvines.

Una sèrie que està tenint uns bons resultats d’audiència al Regne Unit, molt ben dirigida i realitzada. El repartiment d’actors és força bo i fidedigne, ja que tots els actors que van participar ne la pel·lícula, ara repeteixen en el format televisiu. Si us interessen els moviments socials juvenils i la cultura suburbana (underground) dels anys 80, aquesta sèrie us agradarà d’alló més!

Ermessenda de Carcassona

dimecres, 3/11/2010

Ermessenda de Carcassona fou la dona més influent dels comtats catalans durant l’època medieval. Ermessenda va néixer a la ciutat de Carcassona al darrer terç del segle X (es calcula que Ermessenda va néixer cap l’any 972) i va morir a la població de Sant Quirze de Besora a mitjans del segle XI, l’any 1053.

ermessenda tomba.jpg

Tomba d'Ermessenda

De jove la van casar amb Ramon Borrell, comte de Barcelona, Girona i Osona. Ermessenda va acompanyar al comte durant els seus anys de govern a diversos actes i reunions executives, i va conèixer de primera mà la realitat geopolítica dels territoris dependents del casal de Barcelona, al viatjar amb el seu marit de forma constant pels seus dominis feudals.

L’eclosió de la figura d’Ermessenda va arribar amb la defunció del seu marit, l’any 1017. Ermessenda va heretar com usufructuària els comtats de Girona i Osona com a regent de la resta de territoris del comtat de Barcelona, al quedar com regent del seu fill  Berenguer Ramon I durant la seva minoria d’edat.

Ermessenda no era en absolut una dona feble, i va plantar cara a aquells que volien restar-li el seu poder per la seva condició sexual. En aquest sentit, Ermessenda va tindre disputes amb el comte d’Empúries Hug I pel control de la vil·la d’Ullastrell.

Però Ermessenda no només va tindre conflictes amb nobles d’altres comtats catalans, si no que fins i tot se les va tindre amb els seu fill Berenguer Ramon I durant el seu regnat. La base dels conflictes entre mare i fill era la política pacifista de Berenguer Ramon I, qui va aconseguir pacificar els seus territoris, cosa que el va permetre annexionar el comtat d’Urgell al casal de Barcelona. Berenguer Ramon I també va aconseguir una treva amb el poderós califat de Còrdova, i amb els veïns aragonesos i navarresos. Una part de la noblesa catalana veia amb preocupació la fi de les hostilitats a les terres catalanes, ja que la violència i el saqueig era la principal font d’ingressos de l’aristocràcia catalana a inicis del segle XI. Molts nobles van començar a distanciar-se del príncep i a conspirar contra ell, cosa que Ermessenda no estava disposada a permetre. Ermessenda va lluitar amb totes les forces contra les ànsies de poder de bona part de la noblesa catalana.

Finalment, l’any 1035 en Berenguer Ramon I va morir, creant de nou un buit de poder perillós pel casal de Barcelona, malgrat que la ja veterana Ermessenda (que ja tenia prop de 60 anys) va ocupar de nou el tro (si és que realment en algun moment el va deixar escapar), durant la minoria d’edat del seu nét Ramon Berenguer I. De nou, la noblesa catalana va intentar aprofitar la fragilitat de la família comtal, dirigida per una dona, per treure’n rèdits i profit.

Entre els nobles que van enfrontar-se al casal de Barcelona aprofitant la seva fragilitat aparent, cal destacar-ne a en Mir Geribert, que va intentar crear una nova entitat política aprofitant les terres del Penedès i el sud del Llobregat, terra despoblada i fronterera amb els dominis del califat Cordovès. En Mir Geribert s’arribà a autoproclamar príncep d’Olèrdola i va guanyar-se la fidelitat d’un important gruix de nobles catalans, en especial aquells més interessats en prosseguir la guerra contra els territoris del califat, ansiosos de noves terres i riqueses. La disputa entre Berenguer Ramon I i Mir Geribert fou una disputa feudal en tota regla.

La veterana Ermessenda de Carcassona volia fer prevaldre una mena d’ Statu Quo precedent a la feudalització definitiva dels comtats catalans. D’alguna manera, Ermessenda no pertanyia al món feudal del segle Xi, si no a les formes senyorials (no  pas feudals) que havia après durant la seva infantesa a Carcassona o que havia portat a terme el seu difunt marit Ramon Borrell.

Durant el conflicte entre Mir Geribert i el seu nét, Ermessenda va intentar fer prevaldre els drets hereditaris del casal de Barcelona, però el seu nét no va dubtar a aliar-se de forma puntual amb el seu arxienemic Mir Geribert per soscavar els comtats de Girona i d’Ososna, sota la jurisdicció directe d’Ermessenda.

Ermessenda va resistir als atacs del seu nét Ramon Berenguer I i dels nobles rebels encapçalats per Mir Geribert. Però la comtessa encara tindria un darrer enfrontament amb el nét, arran del matrimoni d’aquest amb la bella Almodís de la Marca, que no contava amb l’aprovació d’Ermessenda, ja que la seva unió amb Berenguer Ramon va suposar una dura afrenta amb els territoris del Llenguadoc ( Almodis estava casada amb el senyor de Tolosa, i el comte Ramon Berenguer I la va raptar i se la va endur a Barcelona).

Ramon Berenguer I.jpg

Ramon Berenguer I, el primer comte català excomulgat

Aquest fet va provocar l’ira de la vella Ermessenda (que per aquelles dates ja tenia gairebé 80 anys), que va portar al seu propi nét davant del Papa de Roma, demanant l’excomunió de la parella comtal, cosa que va aconseguir l’any 1053.

Però l’any 1057 una Ermessenda molt envellida i molt cansada, va abdicar. Els seus fidels consellers i amics, tals com l’Abat Oliba, en Gombau de Besora o el seu germà el bisbe Pere de Girona ja havien mort feia uns anys, i el món anava en una direcció canviant vers una feudalització que la pròpia comtessa no entenia. Per Ermessenda i la seva generació, l’existència de poder públics era essencial, així com l’existència de dret privat romà, com el recollit al Liber Iudiciorum. Però la feudalització a Catalunya avançava de manera inexorable, i el poder públic i el govern de la llei deixaven pas a una nova forma de govern i organització amb la que Ermessenda no estava familiaritzada. Segurament Ermessenda no acabava d’entendre el món el que li estava tocant viure. Amb els 80 anys complerts, Ermessenda es retirà de la vida pública per morir un any desprès.

Mai més hi haurà una dona amb tant poder i tanta influència a la història de Catalunya. Mai més hi haurà una dona que resisteixi les envestides d’un món tradicionalment masculí amb tanta força i decisió com Ermessenda, a qui la seva convicció va aferrar al tro comtal.

Aquest any TV3 ha estat rodant una sèrie sobre la vida d’Ermessenda de Carcassona, protagonitzada per actors com Laia Marull (que donarà vida a la comtessa), Roger Coma o Lluís Homar, dirigida per Lluís María Güell, director, entre d’altres, de la sèrie sobre el comte Arnau. Sembla ser que aquesta sèrie la podrem veure durant els primers mesos del any 2011. Tant de bo aquesta producció televisiva estigui a l’alçada de la dona amb més poder de la història de Catalunya.

Ermessenda Laia Marull.jpg

L'actriu Laia Marull customitzada com a Ermessenda

Kingsbridge cobra vida

dilluns, 5/07/2010

Els pilars de la terra és l’obra cabdal de l’escriptor britànic Ken Follet, i un dels llibres més venuts dels darrers anys. La història de Tom Builder passarà a la petita pantalla de la mà de la cadena americana Starz, i serà estrenada aquesta tardor als Estats Units. A Espanya els drets d’aquesta sèrie els ha adquirit Canal +. La cadena Starz (tot just fundada fa tres anys) ha apostat fort per les sèries històriques, tals com Spartacus o Els pilars de la terra. Bravo per la seva arriscada aposta per aquestes sèries, i m’alegro molt que la història tingui el seu espai a les graelles americanes amb un decidit compromís per elaborar creacions de qualitat i amb una gran fidelitat històrica.

L’argument de la sèrie, ambientada al segle XII, ja el coneixeu tots aquells amants de l’obra de Ken Follet. La construcció d’una catedral al sudoest anglès on s’escenifica a la perfecció les relacions socials i culturals feudals de l’Europa medieval. El llibre de Ken Follet ha venut més de 30 milions de còpies arreu del món, i és el llibre de ficció més venut de la història a l’estat espanyol.

Pel que fa a la sèrie de televisió, la direcció de la mateixa serà dirigida per Sergio Mimica-Geezan, director d’altres grans sèries com Heroes o Prision Break. Si el director és un gran creador, no ho és menys els responsables de producció: ni més ni menys que els germans Scott (Tony i Ridley Scott). Per fer-se una idea, pensem en Gladiator, Robin Hood, El regne dels cels o Blade Runner, films produits pels dos germans Scott, autèntiques bèsties de Hollywood.

El repartiment dels actors és igualment espectacular, tot un luxe: Donald Sutherland (Orgull i prejudici) , Ian McShane (Sexy Beast), Rufus Sewell (El ilusionista), Matthew McFayden (Frost contra Nixon)

In this  Saturday, Nov. 7, 2009 photo, US actor Donald Sutherland, seen, during the filming of Ken Follett's "The Pillars of the Earth" in Astra Studios,  in Fot, near Budapest, Hungary. "The Pillars of the Earth" is an eight-hour adaptation of the bestseller about the construction of an English cathedral in the 12th century. The series is being shot in Hungary and Austria and  is due to be broadcast in 2010. (AP Photo/Bela Szandelszky)

Donald Sutherland

La sèrie té un pressupost de 40 milions de dòlars, i s’està filmant a Hongría i Alemanya. Sembla que la versió televisiva de l’obra de Follet tindrà una posada en escena espectacular, similar a l’exitosa sèrie (que tot just s’ha acabat aquesta temporada) de Los Tudor.

Personalment espero moltíssim d’aquesta sèrie, que sembla que tindrà un atrezzo i una ambientació històrica espectacular. Si més no, la sèrie ha reunit molts Globus d’or i molts Òscars, i amb aquest actiu de talent i capacitat segurament estem davant de la sèrie de més èxit de la temporada vinent (o això esperem els fans de Ken Follet). Us dexo amb un tast de la sèrie, que podeu veure aquí.

Tant de bo us agradi!

Actualització: ja he vist la totalitat de la sèrie. Fenomenal i molt recomenable. Una ambientació espectacular combinada d’una gran interpretació per part dels actors (majoritariament britànics).

Lost

diumenge, 23/05/2010

La sèrie de televisió Lost (Perduts) arriba a la seva fi aquesta matinada. Desprès de sis temporades al peu del canó, la sèrie de televisió amb més èxit a la història arriba al seu final.

El més revolucionari d’aquesta sèrie és que ha canviat, per primer cop, les normes televisives. La sèrie creada per J.J. Abrams i Damon Lindelof ha traspassat les fronteres de la tradicional emissió televisiva i ha esdevingut, per primer cop a la història de la petita pantalla, un fenomen sociològic digne d’estudi. S’ha creat webs i blocs especialitzats en Lost, s’han publicat còmics, hi ha molts programes de televisió que en fan referència…i s’ha consolidat com la gran revelació de la cultura popular de la primera dècada del segle XXI. Jo m’atreviria a comparar el fenomen Lost amb el que al seu dia van provocar les pel·lícules de Star Wars ( penseu que els creadors de Lost són grans admiradors de la saga de George Lucas).

Lost és un fenomen paranormal en si mateix: personatges i espectadors es troben en una illa deserta (o no tan deserta, potser fins i tot no és una illa) on passen coses estranyes. El que Lost ha aconseguit és enganxar a milions i milions d’espectadors de la sèrie a tot el món, que setmana rere setmana han estat ingerint les seves dosis en forma de capítols de quaranta minuts al llarg dels darrers sis anys. Lost.jpg

La clau de la sèrie ha estat, sense dubte, obrir nous misteris als misteris ja existents al llarg de la trama. Sovint la sèrie ha estat una classe de filosofia, amb debats ètics i morals oberts entre els personatges de la sèrie, debat entre la raó i la fe, entre el bé i el mal, entre existir o no existir, entre realitat i ficció, entre abstinència i luxúria, entre conducta innata o conducta adquirida, entre socialisme i capitalisme, entre esperança i desconsol…i un llarg etcètera que els amants de la sèrie haureu anat descobrint al llarg de les sis darreres temporades.

Un altre factor en l’èxit de la sèrie han estat els personatges, inspirats en filòsofs o lliurepensadors. El més curiós és que els personatges responen a un rol determinat en funció del nom del filòsof, científic o lliurepensador al que “representen”: l’ individualisme i la fe de Locke, el contracte social de Rosseau, el nihilisme àcrata de Bakunin, l’empirisme i l’escepticisme de Hume o les teories sobre l’electromagnetisme de Faraday. A on es pot aprendre filosofia o ciència d’una manera tant activa (i atractiva)?

D’altra banda, la sèrie està farcida de referències bíbliques, cabalístiques o de la cultura popular. El mite de l’Atlàntida, el paradís perdut, mitologia egípcia, les malifetes de Tom Sawyer, mitologia hindú i grans dosis de misteri i intriga han estat capaços, per primer cop a la història, de mantindre a milions i milions de ments humanes concentrades davant dels seus ordinadors, reflexionant sobre societat, política, filosofia i economia sense adonar-se. És la gran victòria de Lost. Aquesta matinada, el final, la darrera entrega. No sé si entendrem alguna cosa, però del que estic segur és que milions de persones s’hauran trencat la closca pensant, buscant per internet als blocs o les webs com ara lostpedia o lostzilla, els grans portals de referència hispanoamericans (estan en castellà).

En definitiva, la història de Lost és la d’una sèrie que, per primer cop, ha trencat totes les normes televisives, ha revolucionat el gènere de les sèries de ficció i ha generat un referent de la cultura popular. Una sèrie de culte, la primera sèrie de culte de la petita pantalla. Previously on Lost…

dharma.jpg

Logo de l'Iniciativa Dharma

Actualització: El final de la sèrie no sembla haver agradat a la majoria dels fans. És un final a un cicle exitòs d’una sèrie llegendària i el final potser no ha estat a l’alçada del que se li pot demanar a la sèrie. El final és obert a diverses interpretacions, i deixa la porta oberta a una possible saga de pel·lícules, videojocs o còmics.

The Pacific

dimecres, 7/04/2010

Si fa unes setmanes parlàvem de Spartacus blood and sand, la nova sèrie de HBO, avui parlarem de The Pacific, una altre sèrie de la mateixa cadena americana. Aquesta és una de les superproduccions televisives més cares dels darrers temps. La sèrie està produida per dos gegants de Hollywood com són Steven Spielberg i Tom Hanks.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=e99B80crU3E]

La sèrie es va estrenar el passat mes de març, fa poc més d’un mes.De moment la sèrie ha de durar una sola temporada en un total de deu capítols d’uns 50 minuts. The Pacific és una mena de segona part de Band of Brothers, una sèrie sobre la segona guerra mundial a Europa.

L’argument (ambientat a inicis del 1942) és inserit dins del marc de la segona guerra mundial, en l’escenari del pacífic, i relata un punt de vista nord-americà del conflicte armat amb els japonesos. És una visió del conflicte nord-americana, però també és cert que prima la part emocional dels marines dels EUA, a qui ens retraten com éssers humans sobrepassats per les circumstàncies d’una guerra terrible i que marcarà per sempre les vides dels protagonistes.

Els protagonistes són personatges de diversos relats reals escrits pels mateixos protagonistes. L’apartat visual de la sèrie és espectacular, així com la recreació històrica, que està força ben aconseguida. Els escenaris són les batalles més emblemàtiques del teatre bèlic del pacífic, tals com Guadalcanal, Iwo Jima, Okinawa o Midway.

Les dosis d’acció estàn garantides, per bé que no és una sèrie específicament ambientada en les accions militars, si no més aviat en les condicions de vida dels soldats, dels seus sentiments, de les seves pors i les seves sensacions. Un relat proamericà però que intenta tocar la fibra sensible i l’empatía de l’espectador.

Escena extreta de la sèrie The Pacific

Spartacus sang i sorra

diumenge, 21/03/2010

Spartacus blood and sand (Espartac sang i sorra) és una sèrie dels Estats Units que encara no ha arribat a les graelles televisives de l’estat espanyol. Aquesta és una sèrie inspirada en la vida d’Espartac, l’esclau que es va rebel·lar contra Roma i va fer-ne tremolar les bases del sistema esclavista. La sèrie s’emet a la cadena televisiva HBO, i s’està emetent la primera temporada. Consta de tretze capítols, d’uns cinquanta minuts de duració.

Fa prop de mig segle es va filmar la clàssica pel·lícula d’ Espartac, protagonitzada pel genial Kirk Douglas. Mig segle després ha aparegut aquesta nova sèrie, amb cares conegudes, com la de Lucy Lawlees, famosa per protagonitzar Xena, la princesa guerrera, o l’actor britànic John Hannah, protagonista de films com La Mòmia, o “Cuatro Bodas y un Funeral”.

La sèrie es pot definir com una barreja de les sèries televisives “Roma“, “Californication” o la pel·lícula 300, amb elements escenogràfics que recorden a films com els de ” Sin City” o (salvant les diferències) a Kill Bill.

Aquesta és una sèrie amb elevades dosis de violència, acció, passió i molt, però molt, sexe. Té diversos moments molt pujats de to. Les escenes d’acció són igualment espectaculars, amb efectes visuals molt ben aconseguits. La història està molt ben ambientada tant a nivell escenogràfic com a nivell de vestuari i atrezzo.

L’únic però que li trobo és la manca de rigor històric en el rol d’ alguns personatges, com també la manca de crítica social inherent a la pel·lícula de Kirk Douglas, que als anys 60 del segle passat, va ser inclús titllada de marxista per la denúncia social que deixava entreveure. Si busqueu crítica social, Spartacus blood and Sand no us deixarà satisfets. No és cap remake de la pel·lícula de Kirk Douglas, és una sèrie que busca l’espectacularitat i innova la manera de retratar una història clàssica.

Us deixo amb un video perquè en feu un petit tast, i espero que si decidiu veure-la, us agradi: