Arxiu de la categoria ‘Segona República’

Lerroux, l’emperador del Paral·lel

dijous, 2/07/2015

La figura d’Alejandro Lerroux (Còrdova, 1864 – Madrid, 1949) és una figura d’especial interès per la història contemporània de Catalunya i Espanya.

Lerroux.jpg

Lerroux fou el primer polític populista de l’estat espanyol, un dels primers demagogs moderns -i a jutjar pels esdeveniments, va crear una bona escola-. Però tornem a Lerroux. D’orígens humils, en Lerroux va iniciar-se en política des de posicions extremistes, properes al comunisme llibertari.

Ara bé, la ideologia i el pensament de Lerroux era d’allò més ambigu: en ocasions defensava la col·lectivització dels mitjans de producció com en d’altres ho feia amb la propietat privada, sempre depenent del seu auditori i les circumstàncies polítiques de cada moment. El discurs de Lerroux era senzill, pla, directe i incendiari, amb un vocabulari inconnex i ple de contradiccions.

Tanmateix, el discurs pobre de Lerroux no era impediment per collir un enorme èxit entre les classes populars al primer terç del segle XX, especialment a Barcelona. I és que el punt fort de Lerroux era la seva brillant oratòria, combinada amb el seu “atrezzo” i la parafernàlia amb que adornava els seus discursos.

Demagògia populista i anticatalanista

El 1908 Lerroux va fundar el PRR (Partit Republicà Radical), marcat per un discurs demagògic, un missatge eclèctic i de caire anticatalanista, ja que considerava el catalanisme com un movient ideològic vinculat a la burgesia i que alienava les classes populars.

Lerroux organitzava berenars populars els diumenges a la tarda, que van ser acollits amb un gran èxit entre les classes populars, o grans discursos incendiaris al Paral·lel de Barcelona, on atacava el govern de la restauració, als burgesos, als catalanistes, als eclesiàstics i als altres partits d’esquerres, presentant-se a si mateix com el garant de les llibertats de la classe obrera.

Durant els discursos de l’emperador del Paral·lel, la classe obrera s’identificava amb les paraules de Lerroux i la seva crida, des de la tribuna del Paral·lel, a cremar convents i assaltar monges, o col·lectivitzar fàbriques i centres de producció. Ara bé, la llegenda diu que en Lerroux arribava a Barcelona vestit d’etiqueta en un tren procedent de Madrid menjant marisc, i a l’arribar a les rodalies de Barcelona, l’emperador del Paral·lel es canviava la roba per vestits obrers de treball i treia un entrepà mentre cridava: “Vet aquí el meu sopar d’avui, companys!”

Lerroux miting.jpg

Gir conservador

Durant la Setmana Tràgica (1909) Lerroux fugí de la ciutat i passà a la clandestinitat una petita temporada, però mai fou encausat com a instigador de la revolta popular barcelonina. Arran dels fets de la Setmana Tràgica, Lerroux anà moderant el seu discurs fins a posicions conservadores.

Possiblement Lerroux no disposava de gaires principis ideològics. Això explicaría la seva metamorfosis política: d’obrerista revolucionari d’inicis del segle XX a formar govern de dretes durant el bienni negre de la segona república (1933-35).

Durant els fets d’octubre de 1934 a Astúries i a Catalunya, en Lerroux es significà amb la repressió violenta vers els obrers (qui ho havia de dir vint anys abans). La seva tomba política fou un cas de corrupció anomenat “Strauss-Perl” o Estraperlo, un cas de corrupció vinculat als casinos i centres de jocs que va esclatar el 1934, i que esquitxà de ple Lerroux i el seu partit.

Amb l’esclat de la guerra civil, l’emperador del Paral·lel i paladí de la classe obrera va significar-se i identificar-se amb el bàndol insurrecte, tot traint la República que tant havia pregonat. Ara bé, el bàndol nacional mai s’interessà en excés pel líder del PRR, ja que el consideraven un trànsfuga polític sense més ideologia que la seva pròpia glòria, capaç de trair les sigles dels seu partit polític.

Ara bé, el Lerrouxisme ha fet escola tant a Catalunya com a Espanya. Encara avui en dia hi ha partits que utilitzen la demagògia o l’anticatalanisme per guanyar vots. Alguns partits polítics que són en ple segle XXI, dignes successors de Lerroux (que tots tenim al cap). I és que la història sovint es repeteix, malgrat que amb diferents protagonistes.

El CADCI, l’expressió del catalanisme popular

diumenge, 9/02/2014

El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) fou una organització creada l’any 1903 a Barcelona, amb finalitats mutualistes i un marcat accent catalanista.

Si bé el CADCI va orbitar al voltant del catalanisme conservador de la Lliga Regionalista durant els seus primers anys de vida, a partir de la dècada de 1910 i després d’episodis com ara la Setmana Tràgica o la vaga general de 1917 el CADCI es va anar escorant a posicions obertament obreristes,alhora que anà prenent també funcions sindicals.

6cadci2.jpg

El segell del CADCI

Però a més a més de les seves funcions sindicals i mutualistes, el CADCI va ser també un important difusor cultural i social del catalanisme obrerista, gràcies a haver organitzat activitats com ara les Escoles Mercantils Catalanes, i ser el nucli fundador de diverses entitats escoltistes i excursionistes. La seva implantació social es complimentava amb la creació de diverses eines pels associats, com ara una Cooperativa de consum pròpia. Fins i tot el CADCI va tenir presència al teixit esportiu del país, mitjançant clubs de futbol satèl·lits (cas del Barcino Futbol Club), o seccions esportives de rugbi, atletisme i ciclisme. La seva implantació social al territori va extendre’s amb l’obertura de nous seus als principals centres productius del país, a ciutats com ara Reus, Girona, Terrassa i Sabadell.

La persecució de l’obrerisme catalanista

L’activitat sindical, mutualista i el caràcter catalanista i aglutinador de les classes populars del país van propiciar la il·legalització i persecució del CADCI i els seus dirigents durant els anys de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Durant els set anys de dictadura de Primo de Rivera molts membres del CADCI van ser empresonats i processats, acusats de conspiracionistes, marxistes i separatistes, i els locals foren ocupats pels Sindicats Blancs o Sindicats Lliures, sindicats no combatius ni reivindicatius organitzats per les patronals i afectes a la dictadura.

El CADCI va abandonar la clandestinitat l’any 1931, amb l’adveniment de la Segona República Espanyola (1931-36). Va ser durant els anys 30 que el CADCI va inscriure’s definitivament a l’òrbita del catalanisme polític d’esquerres, amb diversos militants i dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) -com en el cas del president del CADCI Francesc Xavier Casals i Vidal, que seria conseller de Treball del primer govern Macià-, però també d’altres partits i sensibilitats, com ara membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC), d’Estat Català (EC), del Partit Català Proletari (PCP) i d’Unió Socialista de Catalunya (USC), embrió del futur Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Els fets del Sis d’Octubre

De fet, el tarannà obrerista i catalanista del CADCI va propiciar que fos un dels escenaris principals dels fets del Sis d’Octubre de 1934. La derogació a Madrid de la Llei de Contractes de Conreus aprovada pel Parlament de Catalunya va provocar la insubmissió del govern del President Companys davant el govern conservador de Madrid. El President Companys va proclamar la República Catalana, cosa que va ser immediatament contestada pel govern central amb la supressió de la Generalitat i l’enviament de les tropes per ocupar la Generalitat.

La insubmissió de Companys va ser recolzada per diversos membres del CADCI, que es van fer forts a la seu de la rambla de Santa Mònica i es van enfrontar a les tropes espanyoles, que els van desallotjar a canonades. Dos d’ells van trobar-hi la mort. Eren els senyors Jaume Compte i Canelles, Amadeu Bardina i Manuel González Alba, tots ells dirigents del Partit Català Proletari (PCP).

La seu del CADCI, a la Rambla de Santa Mònica, després del bombardeig de l'exèrcit espanyol arran dels fets del 6 d'octubre.

Desaparició i refundació

Finalment, durant els primers mesos de guerra civil la secció de treball i sindical del CADCI va integrar-se a la UGT, i fou finalment clausurat i expropiat després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el mes de gener de 1939. Els seus locals van ser ocupats per la Falange i per l’exèrcit

Malgrat tot el CADCI va mantenir-se actiu a l’exili de la mà del seu president Pere Aznar i Seseres -també membre del Partic Català Proletari-, a Santiago de Xile i a Buenos Aires. Després de la mort de Franco el CADCI va tornar a inscriure’s al Registre Mercantil, i retornà a la legalitat l’ant 1977, iniciant una tasca de recuperació documental i patrimonial que encara dura avui.

El CADCI del segle XXI és una entitat diferent, ja que té com finalitat principal la promoció del comerç català, però que ja no es defineix com entitat sindical i mutualista.

La caiguda de Barcelona de 1939 (75 anys després)

diumenge, 26/01/2014

Avui fa 75 anys que Barcelona va caure en mans franquistes. El 26 de gener de 1939 la capital de Catalunya va veure com les tropes del bàndol insurrecte i feixista entraven a la ciutat i en prenien possessió. Segurament alguns de vosaltres recordareu la imatge dels tancs franquistes desfilant per l’Avinguda Diagonal -imatge que ha quedat associada l’horror de l’imaginari democràtic català-, però les tropes que realment van ocupar la ciutat no van ser aquelles que procedien, en perfecte formació de la Diagonal.

Una retirada desorganitzada

Després de la desfeta republicana a l’Ebre, la caiguda de Catalunya era només qüestió de temps. El bàndol republicà, sense recursos humans i materials, i amb la moral en hores molt baixes, va emprendre el camí de la retirada cap a la frontera francesa, intentant que aquesta fos el més curosa i organitzada possible. Mentrestant, els avions de la legió Còndor nazi i del CTV italià castigaven als civils que fugien de les urpes del feixisme.

L’alt comandament republicà (dirigit per Juan Modesto) va preveure organitzar alguns punts de resistència a l’avenç feixista a punts clau i estratègics, com ara el riu Llobregat. En teoria el riu hauria de servir per frenar algunes setmanes als insurrectes i donar temps al govern republicà per organitzar la retirada i garantir les mínimes condicions de salubritat als milers de civils que volien escapar de la barbàrie franquista.

Però a l’hora de la veritat, les posicions defensives republicanes no van poder frenar els atacs franquistes. L’entramat defensiu situat entre la zona del Garraf i el Bages no va aguantar ni tres dies als atacs franquistes, i el front es va trencar de nou deixant via lliure als soldats de l’exèrcit nacional. El 24 de gener els franquistes ja estaven situats a Martorell, i des d’allà van iniciar una ofensiva per controlar el Vallès. El 25 de gener, Sabadell i Terrassa ja eren a les mans dels exèrcits franquistes, envoltant la capital de Catalunya en un moviment de tenalla.

En una acció pràcticament desesperada, i per guanyar algunes hores per facilitar l’evacuació de la ciutat, els republicans van organitzar alguns punts de resistència al cantó Llobregat de la ciutat, esperant una ofensiva procedent del riu que mai no va arribar. Les tropes de Yagüe, que ja havien conquerit el Vallès, van ocupar la serra de Collserola i des d’allà van iniciar la conquesta d’una ciutat indefensa, incapaç d’oferir resistència als militars sublevats.

ultimas-barricadas.png

Les últimes barricades de la ciutat.

A mig matí del mateix 26 de gener, els militars franquistes i el mateix Yagüe es passejaven a la Plaça de Catalunya, en una ciutat deserta, ja que la majoria de civils que s’havien quedat a la ciutat o bé es trobaven tancats a les seves cases i pisos o bé es trobaven amuntegats a les estacions de metro i refugis antiaeris de la ciutat, tement un possible saqueig de la ciutat. Bé és cert que els civils de Barcelona tampoc van oferir resistència armada a les tropes franquistes. Els civils, desmoralitzats, només volien que l’entrada dels franquistes suposés el final dels bombardejos sobre la ciutat i l’entrada de subministraments, ja que l’escassetat d’aliments i material civil era especialment preocupant a la ciutat de Barcelona a finals de gener de 1939.

Una entrada no tan triomfal

La historiografia franquista sovint ha utilitzat imatges manipulades per intentar demostrar una entrada triomfal de les tropes de Yagüe a la ciutat de Barcelona, quan en realitat no va ser així: poc més de mig centenar de persones eren les que esperaven a les tropes franquistes a la Plaça de Catalunya amb el braç enlaire. A més a més, les tropes que van ocupar Barcelona eren marroquines i navarres, que curiosament mai surten a la propaganda feixista. Les imatges que després va utilitzar el NO-DO i la propaganda feixista o bé eren preparades o bé manipulades, per intentar mostrar al món una entrada imperial de les tropes nacionals sobre la capital catalana, famosa per ser un dels centres llibertaris i de tradició obrera més importants del primer terç del segle XX.


A més a més, els franquistes van voler fer coincidir la caiguda de Barcelona amb la data del 26 de gener per un motiu simbòlic: el 26 de gener de 1641 les tropes catalanes van derrotar als exèrcits castellans a la batalla de Montjuïc, en el context de la Guerra dels Segadors. La derrota castellana va ser tant gran que durant més de quinze anys els castellans no van atrevir-se a intentar conquerir la capital catalana. L’alt comandament franquista, conscient de la importància de la data, va fer coincidir la desfeta de Barcelona amb la data de la batalla, cercant una mena de revenja sobre la capital de Catalunya.

 

 

El Pla Macià i el GATCPAC

diumenge, 1/07/2012

En Francesc Macià, primer president de la Catalunya Republicana, tenia un somni, una vella aspiració. Calia reformar Barcelona, dotar-la d’una estructura racional que seguís el traç de reforma i eixample iniciat pel Pla Cerdà a la capital catalana, tot ordenant-ne el creixement i el desenvolupament higiènic, racional i pràctic de la ciutat comtal. Tanmateix, era absolutament necessari el sanejament de la Ciutat Vella, amb una actuació prioritària i especial al barri del Raval (aleshores popularment conegut com el barri xino) i a la façana marítima i portuària de la ciutat, creant un gran eix de comunicació transversal entre els rius Llobregat i Besós seguint la línia de la costa.

Durant els anys 30 del segle passat va formar-se un grup d’excel·lents arquitectes racionalistes al principat, sovint eclipsats i oblidats per la gran fornada d’arquitectes modernistes d’un parell de dècades abans). Entre aquells arquitectes calia destacar noms com Josep Lluís Sert i Josep Torres i Clavé, entre altres. Algunes de les seves actuacions a la ciutat de Barcelona encara esdevenen avui en dia models de l’arquitectura racionalista. En aquest sentit, podem destacar el Dispensari Antituberculós (avui en dia conegut com CAP Raval Nord), o la Casa Bloc de Sant Andreu. Aquell grup d’arquitectes van associar-se, al 1929 (coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona) sota el nom de GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Entre altres, els membres del GATCPAC eren seguidors de les teories constructives de Sullivan i admiradors del pla de reforma urbanística d’Ildefons Cerdà.

El govern de la Generalitat republicana (un govern d’esquerres i progressista) va decidir aprofitar el capital humà i tècnic per resoldre les necessitats urbanes de la capital de Catalunya. D’aquesta manera va néixer el Pla Macià, un projecte urbanístic patrocinat pel propi president català que proposava l’expansió de Barcelona i el sanejament del centre urbà de la ciutat. Aquest projecte, iniciat l’any 1932 i abandonat definitivament al 1934 (coincidint amb els fets d’octubre i l’empresonament dels membres del govern de la Generalitat). El projecte va ser encarregat als membres de GATCPAC (encapçalats per Sert, Subirana i Torres i Clavé), que van cercar l’assessorament d’algunes de les figures arquitectòniques més importants del seu temps, com ara Le Corbusier i el seu cosí Pierre Jeanneret.

Proposicion_utopica_revolucionaria_reforma_Barcelona_Le_Corbusier_Gatepac.jpg

Il·lustració que mostra parcialment el projecte de reforma proposat pel Pla Macià.

Aquest projecte havia d’articular una Barcelona moderna i oberta al mar, amb la urbanització del que avui dia coneixem com la Vila Olímpica fins al riu Besós per un cantó, i de la muntanya de Montjuïc (on proposaven derruir el Castell de Montjuïc i construir-hi un edifici modern i racionalista polivalent com centre de convencions o un hotel) i la costa del delta del Llobregat fins a enllaçar amb La Ciutat de Repòs i Vacances (un altre dels projectes estrella del GATCPAC) , i articulant un seguit d’eixos que continuessin els ja descrits i plantejats per Ildefons Cerdà, mitjançant la Meridiana (i la seva completa urbanització segons els postulats racionalistes) i la Diagonal.

Tanmateix, el projecte va quedar en l’aire degut als condicionants polítics, econòmics i socials dels anys 30, i mai es va portar a terme el Pla Macià, el somni d’un president que volia fer de Barcelona la capital cultural, industrial i social del sud d’Europa, avançant-se gairebé seixanta anys a la futura millora i reforma urbana, que es duria a terme per preparar la ciutat per les olimpíades de 1992.

Nota: Aquests dies podeu gaudir de l‘exposició sobre Le Corbusier i el Pla Macià al MACBA, en una vista totalment imprescindible si esteu interessats sobre el tema. També és prou interessant la lectura de l’article publicat a la revista AC, publicació vinculada al GATPAC.

75 anys de la victòria popular

dimarts, 19/07/2011

El 19 de Juliol de fa 75 anys les classes populars van sufocar la rebel·lió militar a Barcelona. Les classes obreres van encetar la lluita per les llibertats i la democràcia contra la barbàrie feixista. Tres quarts de segle després, la societat catalana encara li deu un sentit homenatge a tots aquells que han patit la barbàrie franquista a la seva pell, i han lluitat per construir un món més lliure, més just.

Us deixo amb un parell de vídeos propagandístics del 19 de Juliol a Barcelona:



Els partits de la Segona República. Les dretes.

diumenge, 10/07/2011

Els partits polítics de dretes durant la Segona República (a diferència del que es creu popularment) eren bastant diferents, amb pocs elements en comú més enllà al seu antagonisme als partits d’esquerres. Serà aquesta por (i en ocasions, odi mal dissimulat) als partits d’esquerra els que portarà als diferents partits, tendències i “famílies” a teixir aliances i complicitats. Tot i l’ample ventall ideològic que inclou el nom genèric de “dretes de la Segona República” en podem trobar algunes característiques comuns:

  1. Tots ells (excepte els Lerrouxistes) són crítics amb la República, tot i que en graus d’oposició diferents.
  2. Tots ells (excepte els Lerrouxistes, novament) respecten les institucions eclesiàstiques i militars i el seu paper cabdal en la societat espanyola.
  3. Tots ells defensen el capitalisme i un model d’estat unitari i centralitzat (excepte els partits regionalistes).

D’acord al que hem dit, podem dividir els partits polítics de dretes en quatre grans grups o “famílies” polítiques, d’acord al grau de lleialtat al republicanisme o la seva inclinació monàrquica, a les seves idees regionalistes, o al seu escàs respecte cap la democràcia i el seu grau d’autoritarisme.

Grups que mostren respecte per la República

Dins d’aquest grup convé destacar el PRR (Partido Republicano Radical) encapçalat pel polifacétic, demagog i populista Alejandro Lerroux, que evoluciona de postures d’extrema esquerra a inicis del segle XX fins a posicions de centre-dreta, per bé que conservava (de forma aparent) les formes republicanes i anticlericals.

Un segon partit conservador que mostrava respecte pel govern legalment constituït era la Derecha Liberal Republicana, que ocupa un espai centrista-conservador fins al bienni 33-35, quan s’acabà integrant a la CEDA.

En l’àmbit rural podem destacar el Partido Agrario, que representava els interessos polítics i econòmics dels terratinents i mitjans propietaris agrícoles. A Catalunya aquest espai va ser ocupat per la Lliga.

Per últim, l’any 1933 va aparèixer en escena un nou partit polític conservador i amb un aparent respecte envers la legalitat republicana: aquesta nova força (que esdevindrà hegemònica entre l’electorat conservador) era la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) liderada per José María Gil Robles. La CEDA serà una gran coalició de les forces conservadores espanyoles, amb un caràcter cada cop més proper als discursos autoritaris i a l’extrema dreta. De fet, durant la insurrecció militar de 1936 la CEDA dóna cobertura civil als grups insurrectes i s’alineà al bàndol nacional, malgrat que també és cert que alguns dels seus dirigents van haver de marxar a l’exili per les seves diferències amb el règim franquista i el predomini militar sobre els poders civils.

Gil Robles.jpg

Gil Robles durant un discurs electoral.

Partits Regionalistes

Entre els partits de caire regionalistes (que aposten per un grau moderat d’autonomia, sense arribar mai a apostar per un projecte autonòmic ni molt menys, independentista) podem destacar l’àmbit català i basc. A Catalunya el partit que aglutinà el catalanisme conservador fou la Lliga Regionalista, representant dels sectors més dretans de Catalunya i dels grans propietaris agraris del país, ja que les classes mitges catalanes van votar en massa a ERC. Durant la Guerra Civil, l’actuació de la Lliga fou similar a la de la CEDA, donant cobertura als colpistes (malgrat que els sectors més catalanistes i democràtics del partit van optar per l’exili donada la seva oposició al règim franquista).

Cambó.png

El catalanisme conservador de Cambó i de la Lliga van viure a l'ombra dels èxits electorals d'ERC.

UDC (Unió Democràtica de Catalunya) va mantenir una actitud oscil·lant durant els anys de la Segona República. En aquest sentit, va donar suport a la Llei de Contractes de Conreu de 1934 presentada pel govern de la Generalitat al Parlament, però no va acudir a la crida del president Companys el sis d’octubre. El 18 de Juliol de 1936, però, es va mantenir fidel al govern republicà, malgrat no compartir l’acció de govern i la línia ideològica del govern. Tres quarts del mateix va passar amb els bascos del PNB (Partit Nacionalista Basc), partit de marcat accent conservador, que es va mantenir fidel al govern republicà al inici del conflicte militar d’acord al seu ideari democràtic (més discutible fou l’actuació dels gudaris bascos durant la Guerra Civil, però això ja és un altre tema).

Partits Monàrquics

El principal partit polític monàrquic va ser Renovación Española, encapçalada per José Calvo Sotelo (no confondre amb el seu fill Leopoldo) i de tendència específicament Alfonsina. Aglutinava els sectors nostàlgics dels Borbons i entenien l’estat com un ens unitari i centralitzat, no necessàriament democràtic.

L’altre gran branca monàrquica seguia essent el carlisme. De tots els partits i grups carlins en destacava Comunión Tradicionalista, especialment fort a Navarra, i que intervindrà de forma activa a la Guerra Civil formant partides de militants carlins, coneguts com a requetès. A Catalunya encara existien alguns grups carlins, que a la Guerra Civil formaràn el Tercio Nuestra Señora de Montserrat. Amb el decret d’unificació política promulgat per Franco, Comunión Tradicionalista es dissoldrà dins de Falange Española, però l’ideari carlí encara sobreviurà fins els nostres dies, tot i que mai recuperà l’empenta social dels anys trenta.

Per últim, dins d’aquest grup podem destacar a Acción Española, un partit nacionalista espanyol, fundat durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera. Tot i ser molt minoritari, la seva importància rau en el fet d’actuar de pont entre grups monàrquics i d’altres de tendència autoritària.

Partits Autoritaris

El grup de partits autoritaris és una mena de calaix de sastre on s’hi poden encabir partits de tendències i ideologies ben diferents. Potser la característica comuna que serveix per unificar-los és, precisament, el decret d’unificació franquista que promourà la creació de la FET y de las JONS (Falange Española Tradicionalista y de las JONS), més endavant rebatejat com el Movimiento, l’única associació política legal durant el franquisme i un dels pilars del règim durant quaranta anys.

Un primer partit que podem destacar va ser el Partido Nacionalista Español, una escissió del sector més dretà i autoritari de la CEDA i molt propera a Acción Española. El Partido Nacionalista Español (PNE) cobrarà importància per ser el partit del General Sanjurjo, un dels militars més destacats del cop d’estat militar contra el govern legalment constituït.

En segon lloc podem destacar les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista) de Ramiro Ledesma, una organització paramilitar que s’inspirava clarament en el nazisme alemany, que acabà integrada, com hem dit abans, al Movimiento. Les JONS van néixer del contacte de Ledesma amb la Junta Castellana de Acción Hispana, el partit creat per Onésimo Redondo, que ja s’emmirallava en els règims feixistes europeus. De fet, el propi Redondo es feia dir “caudillo de Castilla”. Convé ressaltar que tant les JONS com la seva predecessora van gaudir de cert predicament al cor de Castella, en concreta a les ciutats de Madrid, Segovia i Valladolid.

Per últim, trobem el partit més important i més ben estructurat d’aquest grup, la Falange Española, de José Antonio Primo de Rivera (fill del dictador). La Falange era un partit que s’inspirava en el feixisme italià i utilitzava la mateixa retòrica social revolucionària, fins al punt que falangistes de primer ordre com Hedilla o el propi José Antonio feien nosa al mateix General Franco, fins al punt de “guillotinar” al partit, netejar-lo d’elements que li fessin ombra i reunificar-lo amb altres forces per constituir un nou partit (el Movimiento) molt més dòcil i submís a la doctrina militarista del Generalísimo.

Redondo Y Rivera.jpg

Onésimo Redondo i José Antonio Primo de Rivera a un aplec falangista a inicis de 1936

Els partits polítics de la Segona República. Les esquerres.

dijous, 7/07/2011

Les forces polítiques d’esquerres durant la Segona República abastaven un ampli ventall de sensibilitats i ideologies ben diverses. Si haguéssim de fer un anàlisi comparatiu, segurament trobaríem més diferències que no pas similituds entre les forces polítiques d’esquerres. De fet, només podem enumerar algunes característiques comuns a totes les esquerres:

  1. El seu Republicanisme com a model d’estat.
  2. Que tots ells creuen que cal transformar la societat (amb motivacions ben diverses, però).
  3. La seva disposició a destapar i lluitar contra dos dels problemes endèmics de la societat espanyola, com ara la confessionalitat de l’estat i la intervenció militar en la política.
  4. Accepten la realitat diferencial (multiculturalitat) dins de l’estat espanyol.

Dins dels partits d’esquerres en podríem destacar tres grans grups o “famílies”, tot i que la relació i el contacte entre els grups va ser una constant durant la dècada de 1930 del segle passat. Aquests grups genèrics els coneixem com a Republicans, Autonomistes i Obreristes.

Grups Republicans

Dins d’aquest grup podem incloure forces polítiques com ara Acción Republicana, el partit de Manuel Azaña, un partit petit en número de vots però molt rellevant per la qualitat dels seus dirigents. El gran “pecat” d’Acción Republicana va ser la seva condició de partit “intel·lectual”, allunyat del discurs populista i del llenguatge popular.Amb els anys, el partit d’Azña va evolucionar cap a una gran coalició de centre-esquerra anomenat Izquierda Republicana, de caràcter antimarxista.

Izquierda Republicana.jpg

Curiós cartell electoral d'Izquierda Republicana, on es veu clar el seu component antimarxista.

Un altre partit que podem destacar dins d’aquesta categoria és el Partit Radical Socialista de Marcel·lí Domingo (no confondre mai amb el Partido Republicano Radical de Lerroux, tot i que eren una escissió de la branca més esquerrana i federalista), que va mantenir no pocs contactes amb ERC durant els anys trenta del segle passat.

Per acabar amb aquest bloc de partits Republicans, podem fer esment de la Unión Republicana, formació sorgida l’any 1933 amb la unió de diversos sectors i formacions minoritàries de caràcter republicà i socialistes d’espectre del centre-esquerra reformista. Totes les formacions d’aquest bloc, però, mai van acabar de ser partits de masses ni amb un impacte social gran (per bé que la seva rellevància política era enorme).

Partits Autonomistes

Dins d’aquest bloc hi podem incloure aquelles formacions polítiques que proposen un funcionament federal i autònom dels pobles peninsulars amb personalitat pròpia. Com molt bé explica l’historiador Daniel Roig al blog del CEHI, el catalanisme dels anys trenta era ben bé un calidoscopi ple de matisos i opcions de dependència en diversos graus de federalisme i autonomisme, juntament a projectes obertament independentistes que veien en l’autonomisme un primer pas cap la consecució d’un estat català.

El partit estrella d’aquest bloc és, sense cap mena de dubte, ERC. ERC va ser creada uns mesos abans de les eleccions d’Abril de 1931, però en molt poc espai de temps va assolir una posició hegemònica entre l’electorat català. Dirigits pel carismàtic Macià i pel president Companys, ERC va monopolitzar l’expressió política catalana durant prop de deu anys. Per la seva banda, el sindicat agrari Unió de Rabassaires, malgrat no integrar-se mai a ERC, va estar-hi estretament lligat.

A l’espectre català encara trobarem un altre partit de caire autonomista, el Partit Catalanista Republicà, on hi havien els sectors que no es van integrar a la creació d’ERC el 1931 i van bastir la continuïtat del partit amb un caràcter social i polític més moderat que no pas la jove ERC.

Fora de l’àmbit català, podem incloure l’ORGA (Organización Regional Gallega Autónoma) en el bloc autonomista. L’ORGA, fundada per Casares Quiroga a La Corunya l’any 1929 va acabar integrant-se l’any 1934 a l’ Izquierda Republicana, una gran coalició de centre-esquerra liderada per Manuel Azaña i Casares Quiroga, formada per l’ORGA, el Partido Radical Socialista i Acción Republicana. Un exemple que les relacions entre les formacions d’esquerres de diverses sensibilitats existien i eren freqüents.

front popular 36.jpg

Cartell electoral del Front Popular, coalició electoral del Febrer de 1936, que a Catalunya fou encapçalat per ERC.

Partits Obreristes

Els partits obreristes (dins dels que convé ressaltar les diverses sensibilitats entre socialistes, comunistes de la tercera internacional, trotskistes, llibertaris…) eren els partits amb més predicament entre les masses proletàries de les grans ciutats i dels nuclis industrials (especialment forts a l’àrea del Llobregat, Barcelona, València, Madrid, Astúries i el “gran Bilbao”).

Entre les forces polítiques obreristes, el PSOE gaudia d’una posició preeminent. Malgrat la seva hegemonia entre els partits obreristes, dins del PSOE hi havien dues faccions molt marcades: la secció “bolxevic” o més ben dit, revolucionària, encapçalada per Largo Caballero, i la facció “socialista democràtica”, més moderada, representada pel sector Indalecio Prieto.

La segona gran força obrera era el PCE. El PCE, proper al sector Largo Caballero, va néixer com una escissió de les joventuts del PSOE als anys 20. EL PCE serà prou fort com per discutir-li al PSOE l’hegemonia dins del sindicat socialista UGT. A partir de 1936, el PCE va esdevenir un partit molt rellevant a la Segona República.

Fora del sector socialista-marxista trobem un espai que podríem qualificar d’espai “Anarco-bolxevic”, gràcies a les relacions efectives entre sindicalistes de la CNT i simpatitzants de la quarta internacional trotskista. Dins d’aquest subgrup podem destacar el paper del BOC (Bloc Obrer i Camperol), fruit de les sinergies entre el Partit Comunista Català (PCC) i membres sindicals de la CNT, amb un marcat accent catalanista situat a l’esquerra social d’ERC.

Una escissió del BOC i sectors catalanistes trostkistes ( sovint molt intel·lectualitzats) encapçalats per Andreu Nin, van promoure, l’any 1935, la creació del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), el primer partit comunista de masses obertament antiestalinista. Evidentment el POUM va passar a ser objectiu número u de la Komintern soviètica, que no dubtarà en els seus intents per esborrar-los del mapa.

L’any 1936 encara va néixer una nova força política marxista (adherida a la tercera internacional), però de caire catalanista. estem parlant del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), que serà la fusió a Catalunya de tots els partits socialistes, incloses les federacions catalanes del PSOE i del PCE. Creixerà molt durant la guerra, i serà l’únic partit comunista de caire no estatal (si no nacional) adherit a la Komintern.

Per últim, podríem destacar el Partit Sindicalista, que va ser un partit més aviat simbòlic, format per Àngel Pestaña i de caire anti-insurreccional, que es forma quan un sector de la CNT marxa del sindicat a causa de les disavinències internes amb la FAI.

Ramón Franco: el germà revolucionari del caudillo

dissabte, 26/03/2011

La vida privada i la infantesa del caudillo no és massa coneguda. En  Francisco Franco (Ferrol, 1892) tenia dos germans, anomenats Nicolás (nascut el 1891) i Ramón (1896). El pare del futur caudillo i la resta de germans es deia Nicolás Franco (com el fill gran), i era un oficial de la marina destinat al Ferrol. El pare del caudillo era un lliurepensador, progressista, amic de la beguda, les dones i les festes. Per la seva banda la mare, que es deia María del Pilar Bahamonde era una dona conservadora, molt religiosa, introvertida i gens amiga de les festes, la beguda o les aventures extramatrimonials. Si esteu interessats en la família Franco, us recomano un escrit de l’amic Arqueòleg Glamurós sobre la família Franco, amb grans dosis d’història, cinisme i humor a parts iguals.

Mentre que en Ramón i en Nicolás sempre van sentir-se més propers al seu pare, en Francisco va estar més lligat a la seva mare, i això configurarà el seu caràcter i forma de ser. El petit dels fills, en Ramón, és la figura que avui analitzarem. A mi em sembla molt interessant la figura del germà petit (sovint infravalorada pels historiadors), i com aquest va influir en la vida del dictador.

Mentre que el germà gran Nicolás va seguir les petjades del seu pare a la marina, en Ramón va apostar, des de ben petit, per l’aviació (que en aquells moments eren considerats l’elit de qualsevol exèrcit, una mena de cavallers medievals en ple segle XX).

En Ramón possiblement era el més guapo de tots tres germans. Era tot un dandy a qui li agradaven les dones, la beguda i anar vestit a la moda (elements que semblen una clara herència del seu pare), a més de les seves inquietuds socials i polítiques.

410px-RAMON_FRANCO_AÑO_1926.JPG

En Ramón Franco l'any 1926.

El petit dels Franco va ingressar a l’any 1911 a l’Acadèmia Militar, (seguint les passes dels seus germans grans), i  el 1914 fou enviat al Marroc espanyol, un territori inhòspit i controlat per les cabiles berbers d’Abd-el-Krim. A Marroc el jove Ramón va veure clar que la vida militar no estava feta per a ell, ja que en Ramón no era gaire donat a la disciplina militar i a complir ordres de ningú.

Així doncs, en Ramón va ingressar l’any 1920 a l’Acadèmia Aeronàutica Militar per formar-se com a pilot. Aquells anys van ser decisius per la configuració del ideari social i polític del petit dels germans Franco. L’Acadèmia Aeronàutica estava farcida de joves procedents de famílies benestants, i molt d’ells estaven vinculats a les modes del moment. Una de les modes de l’època entre els joves benestants era vincular-se amb lògies maçòniques, especialment si l’adscripció a la maçoneria era una mena d’herència patrimonial. El pare Nicolás Franco havia estat vinculat a una lògia maçònica, cosa que també va fer en Ramón durant aquests anys. Sembla ser que a la lògia en Ramón va fer amistats i va forjar un ideari polític progressista.

L’any 1924, en plena guerra del Marroc, ens trobem a Ramón Franco combatent als insurgents marroquins des dels aires del Rif. En Ramón va destacar molt en les missions que se li havien confiat, i durant aquells anys en Ramón va guanyar una medalla militar per les seves gestes aèries.

Les gestes d’en Ramón no foren només militars. L’any 1926 es va convertir en tota una celebritat i un heroi popular al travessar l’oceà atlàntic (amb escales) amb l’ hidroavió espanyol Plus Ultra. El seu vol entre Palos de Moguer i Buenos Aires va convertir-se en la fita més gran de l’aviació militar espanyola de tots els temps.

PlusUtraPalos.jpg

L'hidroavió Plus Ultra a la seva sortida a Palos de Moguer.

Convertit en tota una celebritat, en Ramón Franco va seguir amb la seva particular “dolce vita”, rodejat de dones i amics. A més a més, en Ramón es va vincular definitivament i de forma integral amb les tendències republicanes i socialistes, properes a la línea ideològica àcrata.

En aquest context, convé recordar que en Ramón es va exiliar a causa del suport explícit del comandant amb l’aixecament militar republicà en contra del rei Alfons XIII en el context del fallit aixecament de Jaca. Des de l’aeròdrom de Cuatro Vientos el comandant Ramón Franco tenia l’objectiu d’atacar el Palau Reial de Madrid. En comptes d’això, en Ramón Franco es va enlairar amb un avió carregat de pamflets revolucionaris que va descarregar sobre els cels de Madrid. Com la sublevació no va tindre èxit, en Ramón va seguir volant fins arribar a Lisboa, on romangué un temps exiliat.

Amb la proclamació de la segona república (14 d’Abril de 1931) en Ramón Franco va poder retornar a Espanya, i fins i tot va obtenir càrrecs de responsabilitat a l’aparell administratiu de les forces de l’aire republicanes.

Però la “bomba”, per dir-ho d’alguna manera, estava per arribar. El Juny de 1931, en Ramón Franco va acceptar passar a formar part de les llistes electorals d’ERC. El 22 de Juny va fer un encès discurs a la Monumental on va criticar als “bisbes, banquers i generals” i va prometre la defensa de l’Estatut si sortia escollit diputat per Barcelona. Increïble venint del germà del futur caudillo d’Espanya.

A les eleccions generals en Ramón Franco fou escollit diputat al Congrés per les llistes d’ERC, no sense crear un important debat obert dins el partit per la conveniència de que en Ramón Franco fos diputat per les sigles del partit català.

franco ERC.jpg

Foto de 1931, on veiem en Ramón Franco acompanyat de Francesc Macià.

Al produir-se la insurrecció militar del 18 de Juliol en Ramón Franco es trobava a Washington, enviat com a agregat militar de la República a l’ambaixada espanyola als Estats Units. Segurament aquest és el moment més crític de la vida d’en Ramón Franco, al haver de decidir amb quin bàndol estava. Desprès d’alguns dubtes inicials, en Ramón va escollir la família per sobre dels seus principis ideològics, i va adherir-se a la causa feixista.

Un cop de tornada a Espanya, en Ramón fou nomenat cap de les forces aèries nacionals a les illes Balears pel seu germà Francisco. Cal explicar que a Mallorca era on es concentraven les forces aèries italianes enviades per Mussolini (les mateixes que van bombardejar Barcelona i altres poblacions catalanes).

Llavors va succeir l’inimaginable. L’octubre de l’any 1938 en Ramón Franco va morir en un accident aeri al estavellar-se el seu hidroavió durant una missió bèl·lica. No és l’única mort estranya en un accident aeri del bàndol franquista, com recordareu aquells que he llegit altres posts d’aquest mateix blog. Els generals Mola o Sanjurjo van patir accidents aeris similars.

La mort de Ramón podia ser una mort premeditada? Sabotatge? Un home que havia travessat l’oceà diversos cops, tot un as de l’aviació, podia perdre el control del seu aparell tan fàcilment, al mes d’octubre, a plena llum del dia, al mar mediterrani? Personalment, em costa una mica de creure.

Per acabar d’apropar-nos a la figura de Ramón Franco, us recomano que recupereu el genial escrit d’en Antoni Janer anomenat “Ramón Franco: el germà rebel del dictador” publicat per la revista Sàpiens a inicis de 2010.

Els fets de Maig del 37

dimecres, 2/06/2010

Des de l’esclat de la guerra civil, el 18 de juliol de 1936, el bàndol que romangué fidel al govern legítim republicà va esdevenir heterogeni i plural. A diferència dels insurrectes, el bàndol republicà era un mosaic de idees, projectes i ideologies.

Les forçes antifeixistes de la classe obrera armada van lluitar contra els militars insurrectes als carrers de les ciutats i pobles espanyols, prenent el control de la situació i sufocant als rebels en molts casos.

Però ben aviat les diferències entre els diversos grups i “famílies” polítiques van esdevenir tensions que van impossibilitar una acció política, social i militar unitària i amb la força necessària per vèncer els militars insurrectes.

La CNT-FAI va organitzar brigades de milicians organitzats en columnes, com la Columna Durruti o la Columna Ibèria. La UGT, el PSUC, ERC, PSOE, PCE, POUM…tots ells van anar a lluitar en columnes de milicians que sovint feien més cas a les directrius dels propis partits i sindicats que no pas als comandaments militars de la República.

Les successives derrotes republicanes al llarg de l’any 1936 i el primer terç del 1937 suggeriren la necessitat d’un canvi radical en les forces armades republicanes per tal de vèncer la guerra.

A més, l’única potència europea que ajudava (encara que ben poc) al govern republicà fou la URSS, fet que provocà una orientació prosoviètica dins del govern republicà que culminà amb l’ascens de Juan Negrín com a president de la República Espanyola.

Aquest fet, i la derogació del sistema de milícies per a substituir-lo per un exèrcit regular republicà van fer indignar els sectors anarquistes, llibertaris i Trotskistes, especialment a la CNT-FAI i al POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), de tendència Trotskista.

La CNT-FAI i el POUM es sentien perseguits i menyspreats dintre del sistema republicà. Els anarquistes, teòricament apolítics, van defensar la República des de bon començament per lluitar contra el feixisme i alliberar la classe obrera mitjançant una tàctica revolucionària.

Però el sector governamental, format per diversos partits socialistes, comunistes i ERC,  volien posposar la revolució social  per a desprès de la guerra, “primer guanyem la guerra, desprès farem la revolució”.

 

Aquesta tensió acumulada esclatà al maig de 1937 pels carrers de Barcelona. El 4 de maig homes armats de la Generalitat i del Govern republicà, supervisats per membres del PSUC, van ocupar l’edifici de la Telefònics de Barcelona, situada entre Plaça Catalunya i la Rambla (edifici que encara existeix avui en dia). La CNT-FAI va respondre de forma idèntica a l’agressió governamental, és adir, amb la utilització de la violència.

La Telefònica tenia llavors una importància vital i estratègica per comunicar ordres militars i directrius executives. Qui controlava les comunicacions acaparava molt de poder.

La resposta governamental no es va fer esperar. Forces armades republicanes i mossos d’Esquadra van atrinxerar-se a Plaça Catalunya i Plaça Universitat, mentre que els milicians anarquistes i llibertaris van fer-se forts al Raval i al barri Gòtic.

maig 37.jpg

Aspecte del capdavall de la Rambla durant els fets de maig

Pels carrers de Barcelona es va desencadenar una autèntica guerra civil dintre de la guerra civil, amb un seguit d’enfrontaments armats entre els membres del POUM i la CNT contra les forces del govern de la República.

La confrontació va durar pocs dies, fins el 7 de maig, però la cicatriu que deixà fou enorme: persecució de membres de la CNT i del POUM, proclamació de l’estat d’excepció, supressió de la llibertat d’expressió i la formació d’un nou govern encara més propens a les directrius de Moscú.

Però per sobre de tot, penso que els fets de maig escenifiquen la data de caducitat del projecte democràtic republicà a la península, la màxima expressió de l’incapacitat de compartir un projecte polític i social basat en la comprensió i el respecte mutu.

 

Per últim, cal destacar que el gran beneficiat de les disputes internes de la República no era cap altre que el bàndol franquista. Jo crec que Franco no va guanyar la guerra als camps de batalla, si no que fou la República la que va perdre la guerra, sobretot a causa de l’esfondrament d’un model de gestió democràtic i la manifesta incapacitat de fer front comú contra els militars i l’amenaça feixista.