Arxiu de la categoria ‘Reflexions’

L’educació a Catalunya

dissabte, 6/11/2010

Aviat hi hauran eleccions al Parlament de Catalunya. Les eleccions són aquell moment màgic on el poble decideix quins han de ser els seus representants al Parlament de Catalunya, que a la seva vegada, escollirà un president de la Generalitat. Aquest president formarà govern i tindrà l’inestimable ajuda dels consellers, els equivalents a ministres en un país normal.

Entre aquests consellers, en sortirà un que serà el conseller d’educació. I aquest senyor tindrà un molt bon sou, cotxe oficial, guardaespatlles i un ampli teixit burocràtic que li dirà que tot ho fa de meravella, ansiosos per escalar escalafons a l’administració pública.

Les escoles públiques, CEIPs i IES, veuran els seus pressupostos retallats, i la seva plantilla de personal docent reduïda o en el millor dels casos, no augmentada, independentment de les necessitats educatives dels nostres infants, nois i joves. Tot això en virtut de la nova llei d’educació aprovada pel govern del tripartit, un govern teòricament esquerrà, responsable de la davallada de la qualitat del sistema educatiu català.

L’educació a Catalunya s’ha convertit en una eina electoral i populista, perdent la qualitat i excel·lència educativa a favor de la massificació de les aules i la manca de recursos públics posats a disposició dels treballadors i les treballadores. A més, amb la nova llei d’educació els centres públics perden bona part del seu esperit democràtic, herència de la transició, quan les escoles van esdevenir un veritable far en el camí de les llibertats i la consciència cívica i ciutadana.

Avui ensenyar història (o qualsevol altre matèria) a Catalunya és més difícil que fa uns anys, malgrat la revolució tecnològica que suposen ordinadors portàtils pels alumnes i pissarres digitals. Tenim menys suport per part del departament, però se’ns exigeixen millors resultats.

Resultats? Els resultats estan bé per la travessa, pels capitals financers o les mercaderies. No pels nostres alumnes. Els nostres alumnes són el capital humà del país, el nostre futur, el més important per la supervivència de la nostra cultura. Els alumnes són persones, no índexs quantitatius o qualitatius.

Realment caldrà estalviar en educació? No hi ha altres fronts on retallar les despeses públiques més enllà de les d’educació i salut? Si, la conselleria de salut està estalviant de la mateixa manera que la d’educació. Parlem de Finlàndia i el seu èxit educatiu. A Finlàndia es gasten comparativament quatre vegades més per alumne que no pas a Catalunya. Els i les docents fem miracles amb els recursos que tenim. Malgrat que el nostre conseller no ens ho vulgui reconèixer.

Em preocupa que en el futur els currículums docents cada cop retallin més continguts en ciències socials. El govern, em fa la impressió, vol ciutadans submisos, que no qüestionen l’eficàcia de la seva obra de govern. Cada cop menys professors d’història, de geografia o de filosofia. Cada cop menys hores de ciències socials. La història no és prioritària. La filosofia no serveix per a res. La geografia és innecessària, existint el google earth.  A l’ESO i al Batxillerat, que és quan l’adolescent forja el seu esperit crític i la seva consciència social, cada cop tindrem menys hores i menys personals que ensenyin la història. Pregunteu a un jove de 16 anys qui era en Pere II o Descartes. Però tranquils, tindrem ordinadors portàtils! Ai, el populisme i l’electoralisme!

Reflexions sobre l’Estatut

dimecres, 30/06/2010

Ja tenim sentència de l’Estatut. De moment, retallat i rebaixat pels jutges del Tribunal Constitucional de Madrid, que ha decidit que la voluntat del poble de Catalunya no encaixa amb el model d’estat espanyol que ells interpreten d’acord als principis de la Constitució Espanyola de 1978.

La societat civil catalana majoritàriament s’ha mostrat contrariada per la decisió del Tribunal Constitucional. En la meva modesta opinió, crec que la sentència del Constitucional només generarà més malestar i radicalització política a Catalunya. D’alguna manera, em sembla que el missatge que ha rebut bona part de la societat catalana és que el sostre autonòmic ja ha arribat: si Catalunya vol anar més enllà com a poble, nació i cultura haurà de ser mitjançant la proclamació d’independència de Catalunya. Per tant, segons la meva percepció (que pot ser errònia, evidentment) la sentència de l’Estatut ha tingut l’efecte contrari desitjat pel PP, ja que ha creat més desafecció entre els catalans que encara creien en la possibilitat d’una Espanya federal o confederal.

El problema, segons jo l’entenc, no és l’Estatut de 2006, ni ho va ser el de Núria de 1932 o el Estatut de 1979, com tampoc ho era la Constitució de la Segona República o l’actual. L’Estatut d’Autonomia i les seves retallades a Madrid són metàfores de la relació de Catalunya amb Espanya, sovint poc satisfactòries i deficients.

La relació de Catalunya i Espanya s’hauria de basar en la confiança, la justícia i el respecte mutu en un estat plural i democràtic. La sentència de l’Estatut demostra que aquesta relació és impossible.

Qui té la culpa d’aquesta problemàtica a l’entorn de l’encaix de Catalunya dins (o fora) d’Espanya? Pot ser que la responsabilitat del fracàs en les relacions entre catalans i espanyols sigui una responsabilitat compartida?

Evidentment que Madrid ha mostrat un cop més la seva manca de comprensió i sensibilitat envers la cultura i la realitat catalana, però potser els catalans no ens hem sabut vendre a Espanya? Cal fer autocrítica al respecte, penso que és evident.

Els partits polítics han convocat una manifestació pel proper 10 de juliol. La veritat és que no sé si aniré a la manifestació, ja que l’espectacle és lamentable. El PSC acata la sentència del l’Estatut, però vol aprofitar la manifestació per presentar-se com a paladí de l’Estatut aprovat pels catalans en un referèndum. CIU es presenta com l’única alternativa possible i la defensora de les llibertats nacionals de Catalunya (això a Barcelona, ja que a Madrid el seu discurs és un altre, plasmat en les relacions Pujol-González i les relacions Pujol-Aznar). ERC hi veu un greuge al país, quan les bases del partit van deixar clar que no volien aquest Estatut (cap estatut ens farà lliures, cal lluitar per la independència, deien).  Els polítics catalans ( i els espanyols), si em permeteu l’expressió, són una colla d’oportunistes. Ara volen que els ciudatans i ciutadanes de Catalunya els hi treguin les castanyes del foc, quan no són capaços de tirar endavant el país d’aquesta greu crisi econòmica, política i institucional? Pot ser que Catalunya no es mereixi una col·lectiu polític pèssim, que ha mostrat un cop més no estar a l’alçada del que el país realment es mereix?

Catalunya és Espanya? Què és Espanya? Què és Catalunya? Cadascú és lliure de contestar d’acord a les seves conviccions, i totes les conviccions em semblen igual de vàlides i respectables, sempre que s’insereixin en un marc pacífic i de respecte cap a l’altre.

De moment, el que ha aconseguit l’Estatut i la sentència del constitucional és crear un ambient de mal rollo entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i entre aquests i la resta de l’estat espanyol. És per això que jo penso que la culpa d’aquest guirigall la té la classe política, tant catalana com espanyola, malgrat que, (i aquí sóc totalment parcial) penso que el PP i els mitjans de comunicació afins a la dreta espanyola són els grans responsables d’aquesta situació.

Què val més, el benestar dels catalans i els espanyols o el rèdit electoral dels partits polítics?

Preguntes sense resposta del 23-F

dijous, 25/02/2010

-Per què el rei Joan Carles estava tan tranquil jugant a frontó la tarda del 23-F mentre que Tejero prenia el Congrés dels Diputats?

-Quina relació tenien el General Armada i el General Milans del Bosch amb el monarca?

-Per què el rei va trigar tantes hores a sortir públicament desautoritzant el cop d’estat com a màxima autoritat de l’exèrcit espanyol?

-Realment els militars colpistes no tenien el vistiplau de la casa reial espanyol?

-Va ser el 23-F una parafernàlia?

-Quin profit van treure els colpistes, el rei i els sectors més conservadors del cop d’estat fallit?

-Va haver-hi algun procés polític i administratiu perjudicat pel 23-F? LOAPA?

-Pot haver-hi un muntatge com el de l’ Operació Gladio?

-Per què no hi ha hagut depuracions polítiques per aquest cas?

-Hi ha hagut manca d’esma per desemmascarar la realitat del 23-F?

-Quin paper juga la reina Sofia en tot l’afer? Haurà pres nota del que li va ocórrer a la seva família a Grècia?

-Qui és l’elefant blanc?

-El CESID estava al corrent de tot l’afer?

-Per què l’elefant blanc no va agafar el control de la situació presentant-se al Parlament o a la Zarzuela?

-És tot plegat un muntatge per legitimar el paper de la monarquia com a garant de les llibertats a Espanya?

-Quina era la postura de l’alta jerarquia eclesiàstica?

-Era només un cop d’estat militar?