Aquest blog romandrà unes setmanes tancat, inactiu. Prenc un temps per desconnectar, gaudir de les vacances i la família, de les passejades i del bon temps. Moltes gràcies a tots i a totes per anar-me llegint al llarg d’aquest curs, i per haver-me volgut acompanyar fins avui. Resulta molt reconfortant saber que hi ha gent que llegeix i valora aquesta petita feina que és fer allò que més m’agrada: la divulgació històrica i la transmissió de coneixements.

Per tot això moltes gràcies per haver-me llegit. Espero tornar amb les piles recarregades, amb moltes més històries de mons reals que són a la cantonada de casa, o a l’altre punta del món, i us segueixin sorprenent i agradant.

Molt bon estiu a tothom, i fins ben aviat!

Mentre els polítics siguin els que decideixen les matèries curriculars i els seus continguts dels plans d’estudi (a l’ESO i sobretot al Batxillerat), l’educació de les ciències socials, i en especial la història al batxillerat, es veurà perjudicada ( o si més no, jo ho veig així).

La LOE (nova llei d’Educació impulsada des del govern central) i la LEC (llei catalana d’educació, impulsada per l’anterior govern tripartit i el vot de CIU) fixen els continguts, criteris d’avaluació i objectius didàctics dels nostres alumnes a l’educació secundària i batxillerat.

Com a idea, com a principi, està molt bé que tots els alumnes “facin el mateix” currículum escolar, independentment  si estudien a un poble o una gran ciutat, a una escola pública d’un barri obrer o a un col·legi privat de la zona alta de Barcelona (malgrat que finalment aquest principi no acaba essent cert al 100%).

El problema de fons en la didàctica de la història a batxillerat rau en que els continguts impartits són, a totes llums, parcials i insuficients. A batxillerat s’imparteix la història de l’estat espanyol dels segles XIX i XX, sota el nom genèric d’ Història. A més, en virtud del nou batxillerat LOE, les hores lectives setmanals han quedat reduïdes de quatre a tres.

Aula de batxillerat a l'IES Roger de Flor.

La decisió d’impartir la història contemporània d’Espanya respon a motivacions polítiques i ideològiques, tals com voler formar ciutadans educats en els valors democràtics, que coneguin les causes i processos històrics que configuren el present de la configuració política, econòmica i social espanyola, així com els motius de la seva pluralitat cultural i lingüística.

Pel meu gust (absolutament subjectiu i mai dogmàtic) impartir només història espanyola (amb especial interès per la realitat nacional catalana) és un acte de xovinisme. Sembla que el que passa més enllà dels Pirineus no és important, i llavors és quan arriben alumnes a la Universitat que no saben qui era Napoleó, ni en Gorbatxov, que no coneixen les arrels del conflicte palestí o el procés de creació de la UE, i que es pensen que els nazis van ser un invent del Call of Duty. En un altre ordre de coses, jo m’he trobat estudiants universitaris que desconeixen què celebrem l’onze de setembre, o les arrels històriques de la Generalitat de Catalunya. I desgraciadament no en són pocs, només caldrà passar a fer un tomb per qualsevol facultat d’Enginyeria.

I jo em pregunto: li interessa, als governants, de disposar de ciutadans amb capacitat crítica?

Aviat hi hauran eleccions al Parlament de Catalunya. Les eleccions són aquell moment màgic on el poble decideix quins han de ser els seus representants al Parlament de Catalunya, que a la seva vegada, escollirà un president de la Generalitat. Aquest president formarà govern i tindrà l’inestimable ajuda dels consellers, els equivalents a ministres en un país normal.

Entre aquests consellers, en sortirà un que serà el conseller d’educació. I aquest senyor tindrà un molt bon sou, cotxe oficial, guardaespatlles i un ampli teixit burocràtic que li dirà que tot ho fa de meravella, ansiosos per escalar escalafons a l’administració pública.

Les escoles públiques, CEIPs i IES, veuran els seus pressupostos retallats, i la seva plantilla de personal docent reduïda o en el millor dels casos, no augmentada, independentment de les necessitats educatives dels nostres infants, nois i joves. Tot això en virtut de la nova llei d’educació aprovada pel govern del tripartit, un govern teòricament esquerrà, responsable de la davallada de la qualitat del sistema educatiu català.

L’educació a Catalunya s’ha convertit en una eina electoral i populista, perdent la qualitat i excel·lència educativa a favor de la massificació de les aules i la manca de recursos públics posats a disposició dels treballadors i les treballadores. A més, amb la nova llei d’educació els centres públics perden bona part del seu esperit democràtic, herència de la transició, quan les escoles van esdevenir un veritable far en el camí de les llibertats i la consciència cívica i ciutadana.

Avui ensenyar història (o qualsevol altre matèria) a Catalunya és més difícil que fa uns anys, malgrat la revolució tecnològica que suposen ordinadors portàtils pels alumnes i pissarres digitals. Tenim menys suport per part del departament, però se’ns exigeixen millors resultats.

Resultats? Els resultats estan bé per la travessa, pels capitals financers o les mercaderies. No pels nostres alumnes. Els nostres alumnes són el capital humà del país, el nostre futur, el més important per la supervivència de la nostra cultura. Els alumnes són persones, no índexs quantitatius o qualitatius.

Realment caldrà estalviar en educació? No hi ha altres fronts on retallar les despeses públiques més enllà de les d’educació i salut? Si, la conselleria de salut està estalviant de la mateixa manera que la d’educació. Parlem de Finlàndia i el seu èxit educatiu. A Finlàndia es gasten comparativament quatre vegades més per alumne que no pas a Catalunya. Els i les docents fem miracles amb els recursos que tenim. Malgrat que el nostre conseller no ens ho vulgui reconèixer.

Em preocupa que en el futur els currículums docents cada cop retallin més continguts en ciències socials. El govern, em fa la impressió, vol ciutadans submisos, que no qüestionen l’eficàcia de la seva obra de govern. Cada cop menys professors d’història, de geografia o de filosofia. Cada cop menys hores de ciències socials. La història no és prioritària. La filosofia no serveix per a res. La geografia és innecessària, existint el google earth.  A l’ESO i al Batxillerat, que és quan l’adolescent forja el seu esperit crític i la seva consciència social, cada cop tindrem menys hores i menys personals que ensenyin la història. Pregunteu a un jove de 16 anys qui era en Pere II o Descartes. Però tranquils, tindrem ordinadors portàtils! Ai, el populisme i l’electoralisme!

Ja tenim sentència de l’Estatut. De moment, retallat i rebaixat pels jutges del Tribunal Constitucional de Madrid, que ha decidit que la voluntat del poble de Catalunya no encaixa amb el model d’estat espanyol que ells interpreten d’acord als principis de la Constitució Espanyola de 1978.

La societat civil catalana majoritàriament s’ha mostrat contrariada per la decisió del Tribunal Constitucional. En la meva modesta opinió, crec que la sentència del Constitucional només generarà més malestar i radicalització política a Catalunya. D’alguna manera, em sembla que el missatge que ha rebut bona part de la societat catalana és que el sostre autonòmic ja ha arribat: si Catalunya vol anar més enllà com a poble, nació i cultura haurà de ser mitjançant la proclamació d’independència de Catalunya. Per tant, segons la meva percepció (que pot ser errònia, evidentment) la sentència de l’Estatut ha tingut l’efecte contrari desitjat pel PP, ja que ha creat més desafecció entre els catalans que encara creien en la possibilitat d’una Espanya federal o confederal.

El problema, segons jo l’entenc, no és l’Estatut de 2006, ni ho va ser el de Núria de 1932 o el Estatut de 1979, com tampoc ho era la Constitució de la Segona República o l’actual. L’Estatut d’Autonomia i les seves retallades a Madrid són metàfores de la relació de Catalunya amb Espanya, sovint poc satisfactòries i deficients.

La relació de Catalunya i Espanya s’hauria de basar en la confiança, la justícia i el respecte mutu en un estat plural i democràtic. La sentència de l’Estatut demostra que aquesta relació és impossible.

Qui té la culpa d’aquesta problemàtica a l’entorn de l’encaix de Catalunya dins (o fora) d’Espanya? Pot ser que la responsabilitat del fracàs en les relacions entre catalans i espanyols sigui una responsabilitat compartida?

Evidentment que Madrid ha mostrat un cop més la seva manca de comprensió i sensibilitat envers la cultura i la realitat catalana, però potser els catalans no ens hem sabut vendre a Espanya? Cal fer autocrítica al respecte, penso que és evident.

Els partits polítics han convocat una manifestació pel proper 10 de juliol. La veritat és que no sé si aniré a la manifestació, ja que l’espectacle és lamentable. El PSC acata la sentència del l’Estatut, però vol aprofitar la manifestació per presentar-se com a paladí de l’Estatut aprovat pels catalans en un referèndum. CIU es presenta com l’única alternativa possible i la defensora de les llibertats nacionals de Catalunya (això a Barcelona, ja que a Madrid el seu discurs és un altre, plasmat en les relacions Pujol-González i les relacions Pujol-Aznar). ERC hi veu un greuge al país, quan les bases del partit van deixar clar que no volien aquest Estatut (cap estatut ens farà lliures, cal lluitar per la independència, deien).  Els polítics catalans ( i els espanyols), si em permeteu l’expressió, són una colla d’oportunistes. Ara volen que els ciudatans i ciutadanes de Catalunya els hi treguin les castanyes del foc, quan no són capaços de tirar endavant el país d’aquesta greu crisi econòmica, política i institucional? Pot ser que Catalunya no es mereixi una col·lectiu polític pèssim, que ha mostrat un cop més no estar a l’alçada del que el país realment es mereix?

Catalunya és Espanya? Què és Espanya? Què és Catalunya? Cadascú és lliure de contestar d’acord a les seves conviccions, i totes les conviccions em semblen igual de vàlides i respectables, sempre que s’insereixin en un marc pacífic i de respecte cap a l’altre.

De moment, el que ha aconseguit l’Estatut i la sentència del constitucional és crear un ambient de mal rollo entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i entre aquests i la resta de l’estat espanyol. És per això que jo penso que la culpa d’aquest guirigall la té la classe política, tant catalana com espanyola, malgrat que, (i aquí sóc totalment parcial) penso que el PP i els mitjans de comunicació afins a la dreta espanyola són els grans responsables d’aquesta situació.

Què val més, el benestar dels catalans i els espanyols o el rèdit electoral dels partits polítics?