Arxiu de la categoria ‘Reflexions’

Guia bàsica de supervivència de la història de Catalunya

dimarts, 16/10/2012

Ens trobem en uns moments històrics, decisius. Per primer cop, molts sentim com estem vivint en la nostra pell fets històrics que marcaran el futur del nostre país. Aquests dies he escoltat i llegit un munt de barbaritats històriques que pretenien deslegitimar les aspiracions del poble de Catalunya per assolir un estat propi. Com a resultat, he pensat que potser podria ser útil realitzar una petita guia amb algunes de les afirmacions falses i esteses al llarg de l’estat espanyol amb una resposta clara i concisa al costat de cadascuna d’elles.

  1. Espanya ja existia a l’època dels romans. Fals. En tot cas existia un concepte geogràfic (Hispània), que abraçava tota la península ibèrica, amb Portugal, Andorra, Gibraltar i l’estat espanyol inclosos.
  2. Els visigots van crear la unitat nacional espanyola. Fals. Els visigots mai van crear un regne “espanyol”, si no un regne germànic amb un substrat cultural llatí. Fins i tot conservaven la Septimània, actual territori francès, o no van tenir problemes per cedir l’actual Astúries i Galícia als Sueus o el sud de la costa mediterrània a l’imperi bizantí!
  3. La “reconquista”. Reconquerir? Per reconquerir has de tornar a conquerir alguna cosa que havia estat teva. Abans de l’arribada dels musulmans, a Espanya no hi havia cap poder polític, social o cultural fort, només la monarquia electiva i guerrera dels visigots. O és que l’actual Espanya és en realitat la continuïtat de la monarquia visigoda?
  4. Catalunya mai no va ser un regne. Cert. Catalunya era un Principat, on el comte de Barcelona té preeminència per sobre de tots els altres comtes catalans, seguint la fórmula del “primus inter pares” (primer entre iguals) o, en un altre context, la Constitució de l’Observança. Això no treu que fos un estat medieval menys legítim del que era, per exemple, el Regne de Castella.
  5. El regne es deia d’Aragó, i no de Catalunya. Incorrecte. Hi havia el regne d’Aragó, i un altre cosa era la Corona d’Aragó, que resumia genèricament els títols dels comtes-reis catalans. A saber, i en diferents moments de la història el títol de Corona d’Aragó comprenia els títols rei de Mallorca, de València, d’Aragó, de Còrsega i Sicília, de  Nàpols, el ducat d’Atenes i Neopàtria i a més a més, comte de Barcelona, i per tant, Príncep de Catalunya.
  6. Espanya va néixer el 1492, amb el matrimoni dels Reis Catòlics. Fals. La unió dels Catòlics fou una unió dinàstica, i no pas política. Bon exemple d’això són les diverses convocatòries a Corts del segle XVI i XVII a Catalunya. O el cas Antonio Pérez, impensable en un únic regne homogeni, tal com ens volen presentar.
  7. Mai hi ha hagut una persecució política contra la llengua i la cultura catalana. Només cal revisar les afirmacions del comte-duc d’Olivares i la seva “Unión de armas” o el seu projecte per “allanar Cataluña”. També es pot parlar del Tractat del Pirineus de 1659, que va dividir el país en dos administracions diferents.  Per no parlar del decret de Nova Planta, que fou un intent d’esguerrar i eliminar la personalitat política, jurídica però sobretot cultural i social dels territoris de parla i cultura catalanes.
  8. El decret de Nova Planta suposà una modernització del país, no pas un càstig pel poble català. El decret de Nova Planta prohibia totalment l’ensenyament en català, o el seu ús a les administracions de justícia, o fins i tot prohibia als catalans disposar d’armes (de fet, els ganivets de cuina havien d’estar lligats o encadenats a la paret). Per veure la digitalització d’aquest document, podeu punxar aquí.
  9. Els catalans són garrepes i insolidaris. Un mite antic i totalment fals, Des de 1714 hi ha hagut una evolució en la fiscalitat catalana on s’ha repetit un constant: Catalunya ha aportat molt més a les arques de l’estat que la inversió que aquest ha realitzat a Catalunya. El balanç  deficitari acumulat seria realment esfereïdor.
  10. El franquisme no suposà un intent de genocidi cultural i  lingüístic contra Catalunya. Aquesta és una de les mentides més sagnants i depravades que hi ha. Els temes sentimentals o financers no deixen de ser poc importants quan els comparem amb la sang i la repressió institucionalitzada contra un segment de la pròpia població de l’estat. El franquisme va intentar anul·lar la cultura i la llengua catalana, així com la seva pròpia personalitat política. Sense anar més lluny, recentment s’han complert 72 de l’assassinat de Lluís Companys, el president màrtir. Podríem seguir fent un recompte macabre dels morts del franquisme pel fet de ser català, republicà i d’esquerres, però segurament seria faltar a la memòria del milers de catalans i catalanes que van patir a la seva pell la por, la repressió i l violència d’un estat feixista i criminal.
  11. Catalunya mai no va demanar el pacte fiscal durant la transició. Fals. Fou Suárez el que va tancar la porta a qualsevol especificitat fiscal per Catalunya al 1978. De 1980 ençà la Generalitat ha prioritzat la recuperació de la llengua i la creació d’un sistema educatiu català.
  12. A Catalunya adoctrinen els nens amb el seu sistema educatiu. Personalment, porto anys fent classes i crec que mai he vist un sol professor d’història que vulgui adoctrinar els seus alumnes. En tot cas, els dotem d’eines per ser creatius i per formar un criteri propi que els permeti ser independents i pensar per si mateixos, allunyats dels dogmes o les manipulacions.

senyera.jpg

La nostra història mai ha estat més que la història dels altres països del món. Senzillament ha estat la nostra història. I tampoc ha de servir per legitimar cap opció política. Senzillament és la nostra història, que cal tenir present per saber qui som, d’on venim i cap a on volem anar, però que no cal polititzar. L’hem d’explicar tal com ha estat. Catalunya té tot el dret del món a decidir sobre el seu futur, independentment de la seva història. Per què la història senzillament ha d’analitzar l’evolució i la relació antròpica sobre el medi i amb les altres societats d’humans, i la cultura (entesa com acció humana que és i fa i no pot explicar per la seva herència biològica) i complicitats que aquesta acció genera entre societats humanes. Segurament, els que es preocupen tant des de la meseta a criticar i mentir sobre la història, és causat pel seu profund odi a la diversitat cultural i humana. No hem de caure en la trampa de les seves provocacions, evidentmentment. Per això hem d’explicar la nostra història tal com és. El patrimoni comú de totes les persones d’aquest país.

Els Onzes de Setembre que han fet història

dimecres, 5/09/2012

Els catalans i catalanes celebrem la Diada Nacional de Catalunya cada Onze de Setembre des de l’any 1886. Durant el darrer terç del segle XIX, lligat a la recuperació de la consciència nacional i el despertar popular sorgit de la Renaixença, la ciutadania anava a honrar els caiguts en la defensa de Barcelona a l’Església de Santa Maria del Mar i a realitzar ofrenes al Fossar de les Moreres. Ja aquelles primeres manifestacions catalanistes eren força mogudes, ja que el sector republicà i obrer (majoritari en la recuperació de la consciència nacional, tal com explica el professor Josep Termes) sovint escridassava als bisbes i alts membres de la jerarquia episcopal catalana, ansiosos de convertir la Diada en un acte religiós i amb caràcter folklòric i conservador.

L’any 1888, coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona, es va erigir l’estàtua a Rafel de Casanova, Conseller en Cap del Consell de Cent de Barcelona i abanderat de la resistència heroica dels barcelonins contra l’exèrcit franco-espanyol. L’estàtua estava ubicada al Passeig de Sant Joan, al davant de l’Arc de Triomf, un punt neuràlgic que donava la benvinguda als visitants de la Exposició de 1888, celebrada al Parc de la Ciutadella. Poc a poc, l’estàtua del Conseller en Cap es va convertir en un centre de peregrinatge durant la Diada, ja que personatges de la societat civil i milers d’anònims hi anaven en senyal de respecte o per a realitzar alguna ofrena floral.

Tanmateix, amb el tombant de segle i l’aparició del Partit Republicà Radical de Lerroux, molts dels enemics del catalanisme van aprofitar l’escenari per intentar boicotejar els actes de la diada. No eren gens estranys els enfrontaments entre catalanistes i lerrouxistes, que feien servir el seu discurs incendiari i populista per presentar els actes de l’Onze de Setembre com una eina de la burgesia per esclavitzar a la classe obrera catalana. En aquest context, l’any 1901 es van produir uns aldarulls provocats pels Lerrouxistes que van finalitzar amb 30 persones detingues per la policia (totes elles catalanistes, curiosament), entre els que hi havia l’escriptor Josep Maria Folch i Torres.

Estatua-Rafael-Casanova-Paseo-San-Juan-1907.jpg

Ofrena floral dels membres de la Lliga al monument de Rafael de Casanova a la Diada de l'any 1907

Fins a 1923 les successives Diades Nacionals van tenir un marcat accent partidista, amb constants tensions, retrets i divisions entre els partits conservadors (encapçalats per la Lliga Regionalista) que dominaven la Mancomunitat de Catalunya i els principals partits polítics i sindicats obreristes, que aprofitaven els actes de commemoració de la Diada per a reclamar justícia social i reafirmació nacional.

Entre 1923 i 1930 (anys de la dictadura de Miguel Primo de Rivera) els actes patriòtics van restar prohibits, malgrat que sovint apareixien senyeres i ofrenes florals anònimes a les immediacions de l’estàtua de Rafael de Casanova i del Fossar de les Moreres.

Amb l’arribada de la Segona República els actes de reafirmació nacional de la Diada van tornar a ser legalitzats, per bé que les successives Diades van veure’s trastocades pels condicionats polítics i socials del moment (Llei de Contractes de Conreu, Fets d’Octubre i suspensió de la Generalitat Republicana…), i també cal esmentar que les ofrenes i celebracions mai van ser unitàries, ja que els partits d’esquerres (encapçalats per ERC) van capitalitzar les celebracions i reivindicacions socials del moment, mentre que la dreta catalana (articulada al voltant de la Lliga) es va desentendre de les reclamacions socials, limitant la seva participació en una simbòlica ofrena de flors al monument de Rafael de Casanova.

Durant el llarg túnel franquista (1939-1975) la celebració de la Diada va ser exclusivament familiar i clandestina, ja que els manifestacions de catalanitat restaven prohibides per ordre expressa del Caudillo. El monument a Rafael de Casanova fou retirat del seu emplaçament original, al que mai més tornaria. Tot i la pressió policial i militar franquista (que al Onze de Setembre de 1946 va acabar amb l’assassinat del militant del FNC Josep Corbella), durant els anys de la dictadura no era estrany trobar senyeres i ofrenes florals anònimes, o petites accions organitzades per grupuscles de l’esquerra catalanista clandestina.

La gran Diada de 1976, la primera des de la mort de Franco, organitzada per L’Assemblea de Catalunya a la ciutat de Sant Boi va superar totes les expectatives generades. Desenes de milers de catalans van envair pacíficament la ciutat de Sant Boi (tomba de Rafael de Casanova) tot mostrant la vitalitat del catalanisme.

Diada.jpg

Portada de la revista "Interviu", on es fa ressó de la gran Diada de 1977.

Però la gran Diada fins a la data va ser la de l’any 1977. Fins a un milió de ciutadans (segons algunes fonts, un milió i mig) van prendre els carrers de Barcelona al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” en una manifestació que va servir per pressionar l’executiu de Suárez i el retorn del President Tarradellas.

De 1980 ençà, amb la instauració del govern de la Generalitat les Diades van anar perdent força social, produint-se una dicotomia entre els actes oficials (ofrena al monument de Rafael de Casanova reubicat en un espai diferent del seu emplaçament original) i les manifestacions independentistes, que prenen el Fossar de les Moreres com a escenari habitual. Tanmateix, els manifestacions pel centre de Barcelona cada any són menys nombroses, ja que molts catalans i catalanes aprofiten la festivitat per marxar de cap de setmana i descansar.

fossar.gif.jpg

El Fossar de les Moreres s'ha convertit, els darrers anys, en l'epicentre de les manifestacions reivindicatives de la Diada.

En aquest context arribem a la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012, que segons totes les previsions, ha de ser històrica, i provocar un abans i un després en la evolució social i política del país. I un cop més, la iniciativa no prové dels partits polítics, si no de la iniciativa de la societat civil catalana, articulada al voltant de L’Assemblea Nacional Catalana i altres organitzacions catalanistes similars. Però aquesta història, encara l’hem d’escriure…

L’AVE, l’estació intermodal de la Sagrera i el patrimoni històric català

dimarts, 6/03/2012

Les obres de l’AVE a la zona de la futura estació intermodal de la Sagrera ha permès que surti a la llum un dels jaciments arqueològics més importants de la ciutat i de tot el principat dels darrers anys. En el darrer any i mig els arqueòlegs han trobat i documentat diverses restes arqueològiques que van des de una interessantíssima fosa comú del neolític fins a un edifici i a un pont del segle XIX, passant per diversos jaciments tals com restes de sitges funeràries prehistòriques, unes altres sitges ibèriques, una interessantíssima domus romana o algunes restes medievals.

Sagrera.jpg

Gràfic dels jaciments trobats a la Sagrera. Font: El Periódico

La importància d’aquest jaciment pot reescriure part dels plantejaments i les teories de la prehistòria a la ciutat comtal, alhora que pot esdevenir molt important per a comprendre la evolució demogràfica del pla de Barcelona, ja que segons sembla, els cossos trobats en una de les fosses prehistòriques haurien mort a causa d’una epidèmia infecciosa, de la que encara desconeixem la naturalesa.

Els jaciments de la Sagrera encara guarden més sorpreses, ja que els arqueòlegs han trobat un fossar del segle XVII amb les restes de trenta soldats que haurien patit una mort violenta (Bandolers? Guerra dels Segadors? Guerra de Successió?) dels que no en teníem constància fins a la data.

Però segurament la joia de la corona de tot el jaciment sigui la domus romana, datada entre els segles I i IV dC i de la qual encara no s’ha acabat de delimitar la seva extensió ni la seva importància, ni tampoc la seva integració amb l’entorn. En aquesta vil·la romana hi ha un interessant mosaic en molt bon estat de conservació, així com una zona termal i diverses estances dependents d’un dels jaciments d’època romana més importants de la ciutat de Barcelona. Per acabar de delimitar la àrea i l’espai d’aquesta vil·la caldrà esperar a que es desmantelli l’actual pont del Treball i que els investigadors puguin continuar amb les prospeccions.

sagrera 2.png

La vil·la romana de la Sagrera pot aportar informació vital sobre la Barcino romana.

D’acord a les decisions de les administracions (Ajuntament, Generalitat i govern espanyol) el jaciment no romandrà obert si no que es tornarà a sepultar amb capes de formigó i ciment per tal de poder enllestir les obres de l’alta velocitat, considerades prioritàries per les administracions. Dóna la casualitat que un dels accessos a la futura estació intermodal de la Sagrera serà just a sobre de la antiga vil·la romana.

En la meva opinió (i aquest és un matís absolutament personal i arbitrari) caldria redefinir el nostres interessos, objectius i prioritats com a societat del segle XXI. Potser la connexió ferroviària d’alta velocitat sigui molt important (no ho dubto pas) per potenciar les connexions amb el Rosselló, l’Occitània i París, però no qualsevol preu. Estem disposats a deixar perdre part del nostre patrimoni, de la nostra identitat com a societat en nom del progrés? Renunciar a allò que ens fa únics i diferents per una infraestructura de dubtosa rendibilitat econòmica?

Final de temporada…

dilluns, 25/07/2011

Aquest blog romandrà unes setmanes tancat, inactiu. Prenc un temps per desconnectar, gaudir de les vacances i la família, de les passejades i del bon temps. Moltes gràcies a tots i a totes per anar-me llegint al llarg d’aquest curs, i per haver-me volgut acompanyar fins avui. Resulta molt reconfortant saber que hi ha gent que llegeix i valora aquesta petita feina que és fer allò que més m’agrada: la divulgació històrica i la transmissió de coneixements.

Per tot això moltes gràcies per haver-me llegit. Espero tornar amb les piles recarregades, amb moltes més històries de mons reals que són a la cantonada de casa, o a l’altre punta del món, i us segueixin sorprenent i agradant.

Molt bon estiu a tothom, i fins ben aviat!

L’ascens del Partit Nazi

dimarts, 24/05/2011

El resultat de les eleccions locals d’aquest passat diumenge (amb un ascens clar de l’extrema dreta racista) m’ha fet recordar la manera com Adolf Hitler va arribar al poder a Alemanya. La passivitat ciutadana, índex de participació baixos, context de crisi econòmica, divisió dels partits d’esquerres i de centre, incapacitat de generar il·lusió, discurs polític híbrid de dretes i esquerres, amb algunes aspiracions obreres recollides en el seu programa, elevats índexs d’atur i odi vers les minories són alguns dels ingredients que van propiciar l’espectacular ascens del partit Nacionalsocialista Alemany (NSDAP) i s’han tornat a conjugar per afavorir l’ascens (no tant espectacular ni preocupant com el dels nazis als anys trenta del segle passat, però sobre el que convé reflexionar) d’un partit xenòfob i totalitari com el de PxC, partit creat i dirigit per Josep Anglada, antic membre de Fuerza Nueva de Blas Piñar, i d’ altres personatges provinents dels moviments neonazis.

L’any 1932 Alemanya patia les conseqüències socials, econòmiques i polítiques de la derrota a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i del crack de la borsa de 1929, que va originar la fallida de moltes empreses alemanyes i va deixar a milions d’obrers alemanys a l’atur. En aquest context, i davant la por a una possible revolució socialista a la manera soviètica, el Partit Nacionalsocialista Alemany, dirigit per un carismàtic Adolf Hitler, va aconseguir fer-se escletxa entre la societat alemanya del moment. Els partits tradicionals liberals (com ara el Zentrum catòlic, el Partit Nacional Alemany o el Partit de Baviera) mai va fer massa cas a l’ascens del discurs nazi entre les classes populars, espantats davant el poder que exhibien el Partit Comunista Alemany i el Partit Socialista Alemany.

1933:  Adolf Hitler (1889 - 1945), chancellor of Germany, is welcomed by supporters at Nuremberg.  (Photo by Hulton Archive/Getty Images)

En Hitler saluda a la multitud durant la campanya electoral de 1932.

Els dos grans partits d’esquerres (comunistes i socialistes) estaven més ocupats en barallar-se entre ells sobre la línea política i social a seguir per arribar al poder i respondre al seu programa que no pas a combatre a l’amenaça de l’extrema dreta, que mai van considerar formalment com amenaça real a la revolució social que semblava imminent.

En aquestes circumstàncies el NSDAP (Partit nazi) va aconseguir seduir a milions de votants de la petit a burgesia i de la classe obrera amb el seu discurs populista i xenòfob, que exaltava les bondats de la nació alemanya, supeditada i humiliada pels estrangers signants al Tractat de Versalles (que posà fi a la Primera Guerra Mundial i imposà condicions molt dures per Alemanya) i pels enemics a la pàtria interns, tals com els comunistes i socialistes, al servei de la Unió Soviètica, o els gitanos, jueus i eslaus que contaminaven la pura raça germànica i volien viure de forma gregària a expenses del treball dels alemanys i de la seva caritat, per finalment expulsar-los de casa seva.

En aquestes circumstàncies, el 6 de novembre es van celebrar eleccions al Parlament Alemany (Reichstag). Es dóna la circumstància que en aquestes eleccions la llista encapçalada per Hitler va sortir com la llista més votada (amb prop d’onze milions de vots), però uns mesos abans (a les eleccions presidencials alemanyes del febrer del 32) en Hitler havia tingut encara més vots, per bé que en aquella ocasió el candidat Otto Von Hindenburg va privar-li a Adolf Hitler ocupar la cancelleria alemanya.

eleccionesparlamentaris 33.png

Resultats de les eleccions al Reichstag de novembre de 1932.

Les eleccions de novembre del 32 van atorgar una majoria molt simple als nazis del NSDAP, i una coalició de les esquerres socialistes i comunistes haurien estat suficient per barrar-li el pas del poder als nazis. Però l’entesa de les forces d’esquerra no es va produir, i l’any 1933 el canceller Hindenburg va cridar a Adolf Hitler per formar govern, amb el beneplàcit de les forces de centre liberal i conservadores, i la passivitat dels partits d’esquerra.

Un cop al poder, Hitler va tancar el Reichstag (incendiant-lo i culpabilitzant-ne als comunistes) i va anar assumint el control de l’aparell de l’estat, fins que a la mort de l’ancià canceller Hindenburg va unir en la seva persona els càrrecs de President de la República i President del Govern, autoproclamant-se Führer del Reich Alemany.

Us deixo amb un vídeo del discurs de Hitler un cop va assumir la presidència del govern alemany (subtitulat al castellà):


Guillem Agulló, divuit anys després

dilluns, 11/04/2011

Avui, 11 d’abril de 2011, fa 18 anys de l’assassinat d’en Guillem Agulló a mans d’un grupuscle de neonazis. Tants anys després, encara no s’ha fet justícia a aquest país.

En Guillem Agulló era un jove de Burjassot, d’esquerres i independentista. Aquell 11 d’abril de l’any 1993 en Guillem va pujar a la població de Montanejos, al Alt Millars, una localitat amb molt renom entre els amants dels esports extrems i d’alta muntanya (ràfting, escalada, kayak…)  al País Valencià, per gaudir d’un cap de setmana esportiu en contacte amb la natura.

fotoguillemagullo.jpg

En Guillem, mesos abans del seu assassinat.

La desgràcia i la mala sort va voler que aquell 11 d’abril en Guillem anés a parar a les mans d’un grup de feixistes i neonazis que el van assassinar a ganivetades. El motiu, clarament polític: acabar amb aquells que no pensen com nosaltres.

L’assassinat va commocionar la societat valenciana. De fet, tots els partits polítics (excepte el PP i la Falange) van condemnar l’assassinat del jove Guillem.

El judici es va celebrar l’any 1995, i la sentència del jutge va condemnar a l’autor de les ganivetades, Pedro Cuevas, a  14 anys de presó, i va absoldre a tots els altres neonazis encausats per l’assassinat. Al llarg del judici, van haver-hi diverses anormalitats formals que van causar un cert enrenou social, però la decisió del jutge fou irrevocable. El senyor Pedro Cuevas només va complir quatre anys dels catorze als que havia estat condemnat.

Dóna la casualitat que pocs mesos després de que el jutge absolgués als neonazis, un dels membres d’aquella colla de violents anomenat José Manuel Sánchez es va veure involucrat en un altre baralla amb armes blanques al barri valencià del Carme.

Per acabar-ho d’adobar, el senyor Pedro Cuevas, qui va complir només quatre anys de presó dels catorze a que estava condemnat,  no només no es va reinserir socialment, si no que tampoc abandonà els seus ideals neonazis. De fet, en Pedro Cuevas es va presentar a les eleccions locals del seu poble, Xiva de Bunyol, com a número quatre de les llistes del partit feixista Alianza Nacional.

Divuit anys després, els assassins de Guillem Agulló circulen lliurement pel carrer, mentre que la justícia estatal va perdre part de la seva credibilitat amb tot l’afer. En la meva opinió, penso que s’hauria d’haver aplicat la llei antiterrorista al grup de nazis violents que van cometre el crim.

Per acabar-ho d’adobar, els cercles nazis valencians segueixen fent escarni de la memòria d’en Guillem. Sense anar més lluny, la penya  valencianista radical Yomus, d’ideologia ultradretana, han exhibit en més d’un partit una pancarta que deia “Montanejos ‘93”.

Divuit anys després, no oblidem la tortura, l’assassinat i l’escarni d’en Guillem i la seva família. Divuit anys després, no s’ha fet justícia. No tot està perdut, però. Divuit anys després del brutal i criminal assassinat d’en Guillem, a Barcelona s’ha celebrat una consulta no vinculant per la independència de Catalunya que ha estat un èxit de participació. Jo ahir vaig votar, pensant en tots aquells com en Guillem, que voldrien haver pogut decidit i no ho van poder fer.

Us deixo amb una cançó que el grup valencià Obrint pas li va dedicar a en Guillem:


Història al batxillerat

divendres, 18/03/2011

Mentre els polítics siguin els que decideixen les matèries curriculars i els seus continguts dels plans d’estudi (a l’ESO i sobretot al Batxillerat), l’educació de les ciències socials, i en especial la història al batxillerat, es veurà perjudicada ( o si més no, jo ho veig així).

La LOE (nova llei d’Educació impulsada des del govern central) i la LEC (llei catalana d’educació, impulsada per l’anterior govern tripartit i el vot de CIU) fixen els continguts, criteris d’avaluació i objectius didàctics dels nostres alumnes a l’educació secundària i batxillerat.

Com a idea, com a principi, està molt bé que tots els alumnes “facin el mateix” currículum escolar, independentment  si estudien a un poble o una gran ciutat, a una escola pública d’un barri obrer o a un col·legi privat de la zona alta de Barcelona (malgrat que finalment aquest principi no acaba essent cert al 100%).

El problema de fons en la didàctica de la història a batxillerat rau en que els continguts impartits són, a totes llums, parcials i insuficients. A batxillerat s’imparteix la història de l’estat espanyol dels segles XIX i XX, sota el nom genèric d’ Història. A més, en virtud del nou batxillerat LOE, les hores lectives setmanals han quedat reduïdes de quatre a tres.

aula batxillerat IES Roger de Flor.jpg

Aula de batxillerat a l'IES Roger de Flor.

La decisió d’impartir la història contemporània d’Espanya respon a motivacions polítiques i ideològiques, tals com voler formar ciutadans educats en els valors democràtics, que coneguin les causes i processos històrics que configuren el present de la configuració política, econòmica i social espanyola, així com els motius de la seva pluralitat cultural i lingüística.

Pel meu gust (absolutament subjectiu i mai dogmàtic) impartir només història espanyola (amb especial interès per la realitat nacional catalana) és un acte de xovinisme. Sembla que el que passa més enllà dels Pirineus no és important, i llavors és quan arriben alumnes a la Universitat que no saben qui era Napoleó, ni en Gorbatxov, que no coneixen les arrels del conflicte palestí o el procés de creació de la UE, i que es pensen que els nazis van ser un invent del Call of Duty. En un altre ordre de coses, jo m’he trobat estudiants universitaris que desconeixen què celebrem l’onze de setembre, o les arrels històriques de la Generalitat de Catalunya. I desgraciadament no en són pocs, només caldrà passar a fer un tomb per qualsevol facultat d’Enginyeria.

I jo em pregunto: li interessa, als governants, de disposar de ciutadans amb capacitat crítica?

El 23-F i la borratxera de la Guàrdia Civil

dijous, 24/02/2011

En altres escrits hem parlat del cop d’estat frustrat del 23-F i de les seves conseqüències polítiques, tals com la ralentització del procés autonòmic i l’aparició de la LOAPA, o l’allunyament progressiu de les tesis socialistes i federalitzants per part del PSOE per anar-se convertint en un partit de centre, moderat i centralista.

Però avui volia parlar del aspecte més lúdic i còmic del cop d’estat de fa 30 anys(si és que n’hi ha algun, és clar!). Sempre m’havia preguntat com havien estat aquelles decisives hores al Congrés dels Diputats. Des d’ahir ja me’n puc fer una idea.

Ahir, coincidint amb el trenta aniversari del 23-F, es va publicar un document que repassava l’inventari del bar del Congrés dels Diputats l’endemà del cop d’estat fallit.

23-f.jpg

En Tejero irromp al Congrés. Una estona més tard, els seus homes faràn el mateix amb el bar.

Durant les hores que va durar el cop d’estat, els Guàrdies Civils es van ventilar més de 100.000 pessetes d’aquell temps en begudes alcohòliques (19 ampolles de whisky, 18 de ginebra, 24 ampolles de vi, 10 ampolles de cava…i 16 caixes!! de cervesa), 55.000 pessetes en tabacs (si que fumaven, aquella gent!) i unes 90.000 pessetes més en menjar.

Us podeu imaginar a tots el polítics espanyols espantats, la societat civil horroritzada a casa, a mitja Barcelona fet les maletes i als mitjans de comunicació de mig món atents al que passava al Congrés mentre aquella colla de Guàrdies Civils comandats per en Tejero es dedicaven tranquil·lament a ventilar-se el bar del Congrés i a fumar a costa de l’erari públic? Sembla broma, però no ho és. Sembla un guió del Polònia, però no ho és. És la nostra trista història recent.

Dubto molt que la pel·lícula sobre el 23-F mostri a la benemèrita assaborint un bon whisky, menjant gambes i fumant-se un bon cigar cubà mentre a València el Capità General Milans del Bosch treia els tancs al carrer. Un cop més, la realitat supera la ficció. Per si no ho sabíeu, Spain is different.

El Tea Party i l’estupidesa americana

dilluns, 10/01/2011

El Tea Party és un moviment polític nord-americà, afilat a les corrents ideològiques neolliberals i de la dreta més conservadora, aparegut durant els anys 2009 i 2010 als Estats Units, com a resultat de les polítiques fiscals, socials i sanitàries del govern demòcrata de Barack Obama.

El Tea Party agafa el seu nom del moviment insurreccional del motí del té a Boston de 1773 en protesta per la pujada dels impostos del té i altres productes a les tretze colònies nord-americanes, i que va ser l’espurna del moviment independentista dels Estats Units.

Els ultraconservadors del Tea Party volen donar-li al seu moviment una certa legitimitat històrica als ulls dels ciutadans americans. Les seves formes polítiques han esdevingut d’allò més populistes, sovint ordinàries, i apel·len al patriotisme americà més reaccionari davant de les polítiques del govern dels Estats Units.

tea party vs obama.jpg

Manifestants del Tea Party.

A curt termini, semblava que el Tea Party era tot un èxit, al fer-se amb un espai molt important dins del Partit Republicà, un gegant orfe de lideratges forts des de la retirada de George W. Bush.  En aquests sentit, figures del moviment ultraconservador tals com el polític d’origen cubà Marco Rubio (de família benestant exiliada a Florida), el metge Rand Paul o la histriònica Sarah Palin (que malgrat no estar-hi del tot adherida, ha donat suport públicament al Tea Party) han aconseguit resultats electorals espectaculars que els han catapultat cap el cim del Partit Republicà.

Sovint el Tea Party ha utilitzat les xarxes socials (Facebook, Twitter…) per difondre el seu programa. Els eixos polítics del Tea Party es poden resumir en una rebaixa d’impostos, una política d’immigració molt més restrictiva, la oposició a la reforma sanitària promoguda pel govern Obama, la lluita contra el socialisme antiamericà i la supressió de les polítiques socials d’assistència als més necessitats. Sovint, el programa polític va acompanyat de missatges que inciten a la violència contra els senadors i congressistes demòcrates propers a les polítiques socials d’Obama

Tea Party -Sarah Palin-.jpg

Cartell promocionat per Sarah Palin i el Tea Party on es mostra l'ubicació de congressistes demòcrates amb punts de mira d'armes de foc.

Un programa molt demagògic, que arriba a qualsevol ciutadà per (perdó) molt estúpid que aquest sigui. El problema és que a vegades, el programa i els missatges violents arriben al estúpid (amb perdó) equivocat, que convenientment armat es decideix per sortir “de caça” contra els enemics de la seva pàtria i provoca una matança d’innocents a Arizona.

Poc sembla importar-li a Sarah Palin i a tot el Tea Party que la seva contínua campanya de desprestigi contra rivals (que no enemics) polítics pugui pertorbar encara més les ments de desequilibrats armats  i que aquests acabin tirotejant a la congressista Gabrielle Giffords i a nou persones més, entre elles una nena de nou anys, anomenada Christina Green, i que curiosament va néixer el 11 de setembre de 2001, el dia de l’atemptat contra les torres bessones.

La mateixa Sarah Palin, famosa per haver estat la governadora d’Alaska amb menys respecte pel medi ambient, ha condemnat l’atemptat. Ella, qui havia marcat amb un punt de mira a tots aquells congressistes que no pensaven com ella. Això a Catalunya en diem feixisme reaccionari, apologia de la violència i (perdó) mala llet. Tampoc podem demanar gaire d’una ment tant prodigiosa com la de la senyora Palin, capaç d’afirmar que “ els Estat Units han d’ajudar als seus aliats de Corea del nord”.

Sarah Palin gives a thumbs up to the crowd following her address during a stop of the Tea Party Express on Boston Common in Boston, Wednesday, April 14, 2010. (AP Photo/Charles Krupa)   Original Filename: Palin_Tea_Party_MACK105.jpg

Sarah palin donant el seu suport als candidats del Tea Party.

El que més por em fa és que un país que fa anomenar-se defensor de la democràcia i dels drets humans com els Estats Units, respongui massivament al missatge electoral populista, xenòfob i primari que li proposa el Tea Party. Un país amb l’experiència del que va passar amb personatges com Kennedy, Marthin Luther King o John Lennon. Un país on és legal portar un arma a la vista de tothom, però no és legal mostrar materials pornogràfics o eròtics  en públic. Un país on qualsevol estúpid desequilibrat armat pot muntar una matança. Si Estats Units és realment una democràcia, la senyora Sarah Palin i mig Tea Party hauria d’anar a la presó per haver fet apologia de la violència.

El tiroteig d’Arizona pot marcar un abans i un desprès en l’evolució del Tea Party. Els principals grups de comunicació propers als demòcrates han assenyalat amb el dit als dirigents ultraconservadors. De moment, queda clar que com a idea, és una gran estupidesa. Però per desgràcia, a vegades les estupideses triomfen als Estats Units.

Ressaca electoral

dilluns, 29/11/2010

Les eleccions del 28-N de 2010 ja són història. La ciutadania ha expressat el seu desig i ha escollit els seus representats polítics. Allò que escull i que vol el poble català, ben escollit està. La participació, que fregava el 60%, fou una mica més elevada que la mitjana històrica però encara lluny d’un grau de participació que pugui ser considerat com un gran èxit.

eleccions parlament 2010.png

Gràfics de resultats electorals del 28-N de 2010.

Un petit anàlisi del resultat electoral ens permet deduir que CIU ha sigut la gran vencedora de la nit electoral, amb 62 escons al Parlament català que permeten a Artur Mas formar govern en solitari per primer cop des que en Jordi Pujol es va retirar de la vida política. CIU ha arrasat a totes les comarques catalanes, malgrat que no ha aconseguit la majoria absoluta, se’n ha quedat a les portes. L’èxit de CIU es deu en bona mesura a una bossa de votants descontents amb la gestió del Tripartit i que han apostat pel canvi de color al govern de Catalunya. Me’n faig creus que la població hagi votat massivament a un partit que sembla prou relacionat amb la trama de corrupció engegada pel senyor Millet al cas Palau.

PSC i ERC han estat, al meu parer, les grans perjudicades de la nit electoral. EL PSC signa els pitjors resultats de la seva història, mentre que ERC perd més de la meitat dels seus electors i en conseqüència, més de la meitat dels escons al Parlament. Un càstig molt dur pels republicans, tot just quan semblava que la base social del independentisme era més gran que mai. Sota el meu parer, ERC ha focalitzat el càstig al govern tripartit, i bona part dels electors que li van donar confiança a l’any 2006 han optat per altres partits o plataformes catalanistes (tals com SI, Reagrupament o CIU), dispersant el vot independentista. Bona part de la culpa d’aquests resultats la té la direcció del partit, orfe d’un lideratge fort i carismàtic com el d’en Josep Lluís Carod-Rovira. El senyor Puigcercós no ha estat ni de bon tros un líder polític que hagi connectat amb la societat catalana, i en conseqüència ERC surt com la força política més perjudicada d’aquestes eleccions.

Cas a part mereix ICV-EUiA. El senyor Herrera ha signat uns resultats electorals prou acceptables, situant la seva força política com la quarta més votada malgrat que en conjunt, la formació ecosocialista  ha perdut dos escons respecte les eleccions de 2006. Iniciativa ha estat la força del tripartit que millor ha aguantat l’envestida conservadora, i molta culpa d’aquest fet la té el senyor Herrera, qui no tenia una herència fàcil amb el llegat del senyor Joan Saura (escàndols amb els mossos d’esquadra, l’afer del túnel de Bracons, incendi d’Horta de Sant Joan i altres).

El que cal analitzar amb lupa és l’auge de la dreta i de l’extrema dreta a Catalunya. El PP de la senyora Alícia Sánchez-Camacho ha signat els seus millors resultats electorals a Catalunya i s’ha consolidat com la tercera força del Parlament, i ho ha fet quan des de Madrid s’ha tombat l’estatut o el senyor Rajoy i companyia fan proclames ultraconservadores i sovint anticatalanistes. És per llogar-hi cadires: l’anticatalanisme i la xenofòbia donen bons resultats electorals al Principat. Lamentable.

Igual de lamentable que dues forces d’extrema dreta hagin crescut en número de vots. Ciutadans (un partit mentider, que amaga i deforma al seu gust la realitat social i cultural de Catalunya) ha crescut en número de vots (ha tingut uns 100.000 vots) i ha mantingut els seus tres diputats. Un partit anticatalanista, i tal i com he afirmat en alguna ocasió, té tics obertament Lerrouxistes. El seu populisme, la seva suposada radicalitat, la seva suposada adscripció a les esquerres i el seu anticatalanisme situen a Ciutadans en el dubtós honor de ser la formació política hereva del Lerrouxisme.

L’altre fenomen preocupant ha estat la irrupció d’un partit racista i xenòfob com és Plataforma x Catalunya del senyor Josep Anglada. Amb un discurs que l’hagués signat un membre de les SS, la força neonazi ha aconseguit prop de 75.000 vots (que en són molts) i s’ha quedat a les portes d’entrar al Parlament. Què ens passa catalans? Qui pot donar suport als que odien tot allò que és diferent,que és genuí? La veritat és que em vaig espantar, i molt, quan a primera hora del vespre, li donaven tres escons als neonazis de PxC. Ja estava fent les maletes per fugir del país…

Per últim, l’èxit de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) de Joan Laporta, que entra al Parlament amb quatre diputats i un programa molt definit per un objectiu molt clar: assolir la independència de Catalunya. SI ha pescat molt vot de càstig dels republicans, al igual que Reagrupament Independentista de Joan Carretero, que s’ha quedat a les portes del Parlament. No em puc estar de remarcar que si aquestes dues forces haguessin anat de la mà, els resultats  electorals haurien estat molt millors (entre els dos haurien sumat prop de 150.000 vots, i podrien haver aconseguit més representació parlamentària). Serà el primer cop que una força política de caire independentista entri al Parlament al marge d’Esquerra Republicana.

En definitiva aquestes han estat les eleccions de l’avenç de la dreta i l’extrema dreta al país per combatre la crisi, les eleccions que han confirmat la desafecció social respecte el tripartit i les eleccions on el vot independentista ha estat més atomitzat que mai. Altrament només volia comentar que l’avenç del PP de Sánchez-Camacho no deixa de situar al PP com una força residual i marginal a Catalunya, amb només un 12% de percentatge de vots. Si CIU no vol, el PP continuarà siguent una força política residual i inútil al Parlament català.

Aquest cap de setmana ha vist néixer un nou govern a la Generalitat Catalana, però també un nou diari ha aparegut als nostres quioscos. Estic parlant del diari Ara, un diari nou, alegre i dinàmic, que em va deixar molt bon gust de boca el dia de la seva inauguració, el dia que va néixer i que va sortir al carrer. Tant de bo el diari es consolidi com un referent de la informació en llengua catalana, des d’un vessant independent i objectiu, crític i fiable, sense els mals vicis adquirits per altres diaris (en català o castellà) que s’editen a Barcelona. Molta sort, ARA!