Arxiu de la categoria ‘Pel·lícules’

La Biennal de Venècia i el cinema feixista

dilluns, 12/09/2011

La Biennal de Venècia és una exposició que es celebra cada dos anys on s’hi exhibeixen diverses obres artístiques. Es tracta d’una exposició amb una llarga tradició, que es remunta al 1894. Però l’impuls definitiu de la mostra arribà l’any 1930, quan l’organització d’aquest esdeveniment passà de la titularitat municipal a l’estatal.

Aquest fet convé inserir-lo en el seu marc social i cultural. El règim de Mussolini, al poder des de 1922, volia impulsar les arts escèniques (especialment en format audiovisual) com un dels pilars fonamentals del règim. Per adonar-se de la importància que il Duce va mostrar amb el cinema, només cal citar una de les frases més populars de Mussolini: “La cinematografia è l’arma piú forte” ( El cinema és l’arma més forta), que presidia la seu de l’institut LUCE ( La Unió Cinematogràfica i Educativa, controlada per l’aparell del règim des de 1925). La LUCE, tristament famosa a casa nostra, va produir documentals de caire instructius, patriòtics i propagandístics, que es projectaven obligatòriament a totes les sales de cinema italianes (de fet, el NO-DO copiava el model italià) amb una presència desmesurada del Duce:


La indústria cinematogràfica italiana va gaudir d’un gran creixement i projecció internacional durant els anys trenta, i per recolzar aquesta aposta pel setè art, el règim va comptar amb la revista Cinema (1936-56), dirigida pel propi fill del Duce, en Vittorio Mussolini.

Però el projecte més faraònic de la indústria cinematogràfica feixista fou la construcció del Centre Experimental de Cinema (1936), que es van convertir en els famosos estudis de cinema Cinecittà, inaugurats l’any 1937, nascuts per iniciativa del director general del Ministeri de Cinema i Propaganda, en Luigi Freddi, futur director de la” ciutat del cinema”, inspirada en els estudis de Hollywood.

Mussolini_cinema.jpg

Cartell propagandístic a l'entrada dels estudis de Cinecittà.

A Cinecittà es van fer moltes pel·lícules de temàtica propagandística feixista, com ara el film Vecchia Guardia, d’Alessandro Blasetti, o la gran superproducció feixista Escipió l’Africà, de Carmine Gallone. Per fortuna, tant el festival de Cinema de Venècia com els estudis Cinecittà van sobreviure al règim i desfer-se’n de la pesada llosa feixista. La Biennal de Venècia és avui en dia una de les mostres de cinema més importants del món, i als estudis de Cinecittà es van continuar fent grans pel·lícules  famoses com ara la clàssica La dolce vita de Fellini (1960) o superproduccions actuals com Gàngsters de Nova York (2002), d’en Scorsese o La passió de Crist (2004), de Mel Gibson.

Un passeig per la Barcelona de 1908

dimecres, 13/07/2011

Gràcies a un amic he trobat aquesta petita joia. Una obra del cineasta i pioner del cel·luloide català Ricardo de Baños que ens mostra la vida quotidiana de la ciutat comtal a l’any 1908, mitjançant un passeig en tramvia que ens portarà pel Passeig de Gràcia, la Plaça Lesseps o carrer Gran de Gràcia d’inicis de segle, entre altres. Un document molt vàlid per conèixer la fisonomia de la capital de Catalunya i els costums, hàbits i comportaments socials dels barcelonins d’aquells temps.


#catalanrevolution, el fracàs dels polítics tradicionals

dijous, 19/05/2011

L’any 1875 l’estat espanyol sortia d’un període convuls, el sexenni democràtic, on una revolta “des de abaix”, la revolta cantonalista (inserida en el marc de la primera república) , va estar a punt de fer tremolar les bases del sistema establert. Aquell fet va marcar la fi d’aquell model polític democràtic. Els poders fàctics de l’estat (església, exèrcit, burgesia industrial i classe política) van idear un sistema polític bipartidista amb una aparença pseudodemocràtica per garantir l’orde establert a Espanya.

Aquell sistema, batejat com a Restauració, i basat en un repartiment del poder entre els dos grans partits (el Partit Conservador de Cánovas i el Lliberal de Sagasta) va estar caracteritzat per les lluites obreres, socials i nacionals, per construir un estat més just, social i democràtic, sovint reprimit mitjançant l’ús de la força (fets del Cu-cut, Setmana Tràgica, Pistolerisme, protestes per la guerra imperialista a Cuba i al Marroc, vagues generals…).

Un segle després, l’any 1975 l’estat espanyol sortia d’un llarg túnel de la por, l’horror i la foscor anomenat franquisme, i un cop més un pacte tàcit entre les elits financeres, militars, religioses i els polítics possibilistes sorgits del franquisme (Suárez) van idear un sistema polític “democràtic”, basat en el continuisme de diversos elements del règim anterior (monarquia, model econòmic, amnistia pels criminals franquistes) basat en un bipartidisme tàcit (PSOE-UCD o PSOE-PP).

Vet aquí que el model financer d’aquest estat semblava ser un model econòmic triomfador, ja que durant uns anys va haver-hi un gran creixement econòmic gràcies a una bombolla financera i constructora i a una classe política molt permissiva, quan no directament “untada” per les grans corporacions, que generaven uns beneficis espectaculars. Ara bé, aquesta riquesa no era repartida entre totes les classes socials, si no que era acaparada entre les majors fortunes del país.

Però l’any 2009 va iniciar-se una crisi financera que afectà de ple al model econòmic espanyol, deixant a milions de persones al atur, a famílies senceres al atur. De forma paral·lela, les xarxes socials 2.0 han possibilitat la interacció de les persones, organitzant-se de manera alternativa.

A la primavera del 2011 els països del Magreb ens han donat una lliçó als europeus de com aprofitar les xarxes socials per organitzar protestes i mobilitzar persones sense que aquestes hagin d’estar apadrinades per cap partit polític. En una demostració de força social i ciutadana, aquesta setmana s’ha engegat una onada de protestes al estat espanyol, que protesten contra la gestió d’aquesta crisi.

Els polítics han destinat milers de milions d’euros per salvar entitats financeres i bancàries, però les administracions retallen en els serveis a les persones (sanitat, educació o cultura). La ciutadania no és pas estúpida, i ha reaccionat de forma pacífica, imitant les concentracions de la plaça Tahrir contra el tirà egipci Hosni Mubàrak, a les places de moltes localitats d’arreu de l’estat, i des d’avui mateix a les principals ciutats italianes.


A Catalunya hi ha concentracions pacífiques a Plaça Catalunya de Barcelona, on s’han organitzat espais de diàleg i intercanvi d’impressions, i els manifestants han creat comissions de feina (neteja, comunicació, diàleg) mitjançant assemblees dels ciutadans que s’hi sumen. També s’han produït concentracions similars a Tarragona, Lleida i sembla que s’en faran a Igualada, Girona, Mataró, Terrassa…

#catalan revolution.jpg

Cartell explícit vist a la Plaça Catalunya

Aquest diumenge hi han les eleccions locals als nostres consistoris, on un cop més hem pogut assistir a les discussions “de pati d’escola” entre polítics que només saben llençar-se els plats al cap i entonar el “i tu més” en comptes d’explicar quines solucions ofereixen a les famílies catalanes que viuen amb menys de 1000 euros, o que fa més d’un any que estan a l’atur, o que porten molts mesos (i anys) a una llista d’espera de la sanitat pública.

La Catalunya real, la Catalunya de les persones, ha començat a sortir al carrer. No puc més que mostrar la meva simpatia davant aquest moviment social i esperar que els ciutadans anònims d’aquest país donem una lliçó de democràcia al món. De moment, l’extrema-dreta ja està molt nerviosa, el que ja és tot un èxit!

Quan Corea del Nord va envair els Estats Units

diumenge, 27/02/2011

Ara fa poc temps que ha sortit a les botigues un videojoc, que malgrat no ser de temática històrica, trobo que pot ser d’interès per copsar la paranoia americana existent encara avui en dia a l’entorn d’una possible invasió comunista.

El joc en qüestió es diu Homefront, i els companys de Vadejocs van fer-ne un excel·lent anàlisis fa uns dies. L’argument es basa en una lluita per la independència dels Estats Units contra les invasions de les tropes nord-coreanes i altres potències comunistes sota patrocini de la Xina.

Homefront 2.jpg

Portada del videojoc

Tal com van definir l’argument els companys de Vadejocs ,“el guió del joc és obra del director i guionista americà John Milius, que ja va explorar un escenari similar a la pel·lícula Red Dawn, allà se’ns presentaven uns anys vuitanta alternatius en els que els Estats Units haurien estat envaïts per una coalició de forces comunistes, integrada per la Unió Soviètica i els seus aliats llatinoamericans, Nicaragua i Cuba. A Homefront la ciutadania ha estat delmada no només per l’atac militar coreà, sinó també per una malaltia coneguda com la Tos de Knoxville, que s’ha escampat pel territori nord-americà com una veritable pandèmia. Pràcticament no queda estructura governamental al país. Tot i que se’ns convidarà a unir-nos a la resistència com a milicià i combatre l’enemic amb tàctiques de guerrilla, també tindrem l’oportunitat d’alinear-nos amb les forces ocupants”.

El videojoc en qüestió és una mostra de com la societat nord-americana viu amb l’ai al cor per la por que li fa ser objecte d’una invasió dels enemics. Qui sap si els russos tornaran a donar poder als Soviets i decideixen iniciar una revolució socialista amb l’ajut de la Xina, Cuba, Corea del Nord i Veneçuela contra l’imperi de la pau, el bé, la democràcia i la justícia social que promouen els Estats Units?

L’argument d’aquest joc em recorda que per bona part dels ciutadans dels Estats Units, ser comunista, anarquista o musulmà és no ser un bon ciutadà democràtic, si no un sospitós col·laboracionista simpatitzant dels enemics del país, quan no un possible terrorista que vol atacar els fonaments de la pacífica i feliç societat nord-americana.

En fi, llogaré aquest videojoc per tal de descobrir com de dolents són els països que no obeeixen els dictats dels Estats Units, i com de bons són els nord-americans, sempre disposats a recolzar els governs democràtics i els processos revolucionaris al proper orient. Us deixo amb un tast del joc on es veuen les hordes vermelles atacant els fonaments de la societat americana:


El 23-F i la borratxera de la Guàrdia Civil

dijous, 24/02/2011

En altres escrits hem parlat del cop d’estat frustrat del 23-F i de les seves conseqüències polítiques, tals com la ralentització del procés autonòmic i l’aparició de la LOAPA, o l’allunyament progressiu de les tesis socialistes i federalitzants per part del PSOE per anar-se convertint en un partit de centre, moderat i centralista.

Però avui volia parlar del aspecte més lúdic i còmic del cop d’estat de fa 30 anys(si és que n’hi ha algun, és clar!). Sempre m’havia preguntat com havien estat aquelles decisives hores al Congrés dels Diputats. Des d’ahir ja me’n puc fer una idea.

Ahir, coincidint amb el trenta aniversari del 23-F, es va publicar un document que repassava l’inventari del bar del Congrés dels Diputats l’endemà del cop d’estat fallit.

23-f.jpg

En Tejero irromp al Congrés. Una estona més tard, els seus homes faràn el mateix amb el bar.

Durant les hores que va durar el cop d’estat, els Guàrdies Civils es van ventilar més de 100.000 pessetes d’aquell temps en begudes alcohòliques (19 ampolles de whisky, 18 de ginebra, 24 ampolles de vi, 10 ampolles de cava…i 16 caixes!! de cervesa), 55.000 pessetes en tabacs (si que fumaven, aquella gent!) i unes 90.000 pessetes més en menjar.

Us podeu imaginar a tots el polítics espanyols espantats, la societat civil horroritzada a casa, a mitja Barcelona fet les maletes i als mitjans de comunicació de mig món atents al que passava al Congrés mentre aquella colla de Guàrdies Civils comandats per en Tejero es dedicaven tranquil·lament a ventilar-se el bar del Congrés i a fumar a costa de l’erari públic? Sembla broma, però no ho és. Sembla un guió del Polònia, però no ho és. És la nostra trista història recent.

Dubto molt que la pel·lícula sobre el 23-F mostri a la benemèrita assaborint un bon whisky, menjant gambes i fumant-se un bon cigar cubà mentre a València el Capità General Milans del Bosch treia els tancs al carrer. Un cop més, la realitat supera la ficció. Per si no ho sabíeu, Spain is different.

Pa Negre

dissabte, 19/02/2011

Pa Negre ha arrasat a la gala dels premis Goya, emportant-se nou estatuetes. No debades, és el primer cop que un film realitzat en català aconsegueix el premi a la millor pel·lícula de l’any a Espanya. I és que l’obra d’Agustí Villaronga (que adapta a la gran pantalla la novel·la homònima d’en Emili Teixidor) és una delícia, un gran retrat de la fractura social, econòmica, cultural i sentimental que suposà la postguerra i els primers anys de franquisme ambientat en un poble de la Catalunya rural. A més, l’obra cinematogràfica ha fet història al aconseguir triomfar entre la crítica espanyola amb una història i una visió feta des d’aquí.  Tant de bo aquesta raresa es converteixi en una normalitat els propers anys, i no només en el camp de les arts escèniques!

Pa negre.jpg

Cartell promocional del film d'Agustí Villaronga.

La història està molt ben tramada, i ens mostra, amb un elevat grau de cruesa i realitat, com vivien aquells que podien menjar el pa blanc i els que s’havien de conformar amb les cartilles de racionament pròpies dels primers anys de l’autarquia franquista, la fractura entre vencedors i vençuts, i la percepció d’aquesta realitat vista pels ulls d’un infant, en Andreu.

Un dia l’Andreu descobreix uns cadàvers al bosc mentre hi jugava. De cop i volta, la innocència de la infantesa s’esvairà per sempre per entrar, de cop, al món dels adults, amb totes les seves misèries. Una història real, crua, però explicada amb un elevat grau de sensibilitat.

Menció a part es mereix el treball de realització, de vestuari i attrezzo i sobretot, la gran feina dels actors (als consagrats Sergi López, Laia Marull o Marina Gatell cal sumar-hi el gran descobriment dels joveníssims Francesc Colomer i Marina Comas). Una feina sublim, una gran ambientació i un guió molt ben treballat que us mantindrà, de ben segur, enganxats a la butaca durant una bona estona.

pa negre nens 2.jpg

Els petits Francesc Colomer i Marina Comas, el futur del nostre cinema.

Si encara no heu llegit la novel·la d’en Emili Teixidor i/o vist l’adaptació cinematogràfica d’en Agustí Villaronga, us recomano vivament que en feu una lectura/visionat d’una de les històries més properes, sensibles i ben treballades sobre la postguerra al nostre país. Mai un film nostre havia triomfat tant a fora, i ja només per això, Pa Negre és especial. L’immensa qualitat del film dóna una mica d’aire a la indústria cinematogràfica catalana, sovint oblidada i menyspreada pels propis espectadors catalans, el seu mercat natural. Pa Negre simbolitza les possibilitats de la nostra indústria cultural, i el que és una mica trist (o si més no,contradictori) és que ens hagin de dir a Madrid que els nostres productes són potents per creure-ho.

Sense més, us deixo amb el tràiler de la pel·lícula amb més èxit de la història del cinema català:


Bruc, la llegenda

dimarts, 4/01/2011

El timbaler del Bruc és un dels herois populars del país al llarg del segle XIX. La llegenda del timbaler (si, és  una llegenda) ens explica que un vailet de Santpedor va fer fugir a tota una columna de soldats francesos durant la batalla del Bruc, al juny de 1808, armat únicament amb el seu timbal durant el context de la guerra del francès (1808-1814). La del Bruc fou la primera derrota continental dels exèrcits napoleònics, que fins aleshores gaudien d’una mena d’aurèola d’invencibilitat que els acompanyava als camps de batalla. Cal destacar que la del Bruc no fou una gran batalla campal, si no una mena d’escaramussa on els francesos van fugir cames ajudeu-me, espantats davant la possibilitat de ser objecte d’una emboscada a les muntanyes de Montserrat.

Bruc estàtua.jpg

Estàtua del timbaler al Bruc, al peu de Montserrat

Segons les fonts coetànies,  la identitat del timbaler que s’aprofità del ressò generat per les muntanyes de Montserrat per amplificar els decibels del seu instrument correspon amb la d’en Isidre Lluçà i Casanoves. Sobre els detalls de la batalla i la figura històrica del timbaler, us recomano que feu un cop d’ull al genial article que en Jordi Finestres publicà a la revista Sàpiens  anomenat “Timbals de guerra al Bruc”, aparegut al número 68, corresponent al juny de 2008.

Tot just fa uns dies que s’ha estrenat la seva adaptació cinematogràfica anomenada Bruc, la llegenda. Aquesta és tota una superproducció dirigida per en Daniel Benmayor, un jove director català, coproduïda per Televisió de Catalunya i Ikuriu Films, i amb un gran repartiment encapçalat per actors del nivell de Juan José Ballesta (el nen prodigi del cinema espanyol que es donà a conèixer a El Bola) i que interpreta al timbaler, o l’actor francès Vincent Pérez, que dóna vida al oficial napoleònic encarregat de donar caça al timbaler. Entre els actors del repartiment, podem destacar a rostres molt coneguts com en Santi Millán o l’actriu francocatalana Astrid Berges-Frisbey (alguns potser la coneixereu pel seu paper a Pirates del Carib 4 amb en Johnny Depp).

bruc cartell.jpg

Cartell promocional del film

La pel·lícula està filmada en uns exteriors espectaculars. La muntanya de Montserrat té una màgia pròpia, un encant especial que la fa única i inconfusible, i un dels millors decorats que jo he pogut veure mai. Les dosis d’acció i aventures estan més que garantides. Els vestuaris, l’ambientació i l’attrezzo està força ben aconseguit, com també l’acceptable català amb el que en Juan José Ballesta, actor madrileny, dóna vida al heroi (cal agrair l’esforç d’aprendre la nostre llengua en un temps rècord).

Ara bé, malgrat la força de la llegenda, no us espereu una pel·lícula històrica pròpiament dita: Bruc, la llegenda respon més a una pel·lícula d’acció tipus Rambo o Salvad al soldado Ryan que no pas a una pel·lícula amb vocació històrica. Si aneu amb aquesta premissa ben assumida, i sou amants del cinema d’acció – bèl·lic, és ben possible que passeu una estona entretinguda.

bruc francesos.jpg

Escena extreta del film, que ens presenta els soldats francesos a Montserrat.

Tot i que la pel·lícula pugui esdevenir entretinguda pels amants de l’acció, alguns aspectes de la pel·lícula em van defraudar moltíssim. Sabeu quants cops al llarg de la pel·lícula es diu el mot Catalunya? “Cero”! Com es pot explicar que en una pel·lícula que dóna vida a un dels herois llegendaris del segle XIX català no es pronunciï ni un sol cop la paraula Catalunya?

Malgrat que la pel·lícula no em va defraudar del tot, trobo que potser es podia haver elaborat un guió amb més força i que fomentés més la empatia de l’espectador amb el film. La pel·lícula no em va arribar a emocionar en cap moment, i sota el meu parer, no dóna sortida als sentiments que de ben petit sentia quan el meu pare m’explicava la història d’un vailet de Santpedor que havia aconseguit fer fugir al exèrcit més poderós del seu temps, en defensa de la llibertat del seus contra l’invasor napoleònic.

El millor: La gran qualitat cinematogràfica, visual i artística de la pel·lícula, molt ben ambientada i amb escenes d’acció trepidant. A més, cal destacar el gran treball dels actors, en especial en Juan José Ballesta i en Vincent Pérez.

El pitjor: Personalment, m’ha semblat una història una mica freda. Més d’un sortirà del cinema pensant que potser es podia haver fet quelcom millor, més emotiu, més humà. Qui busqui referents “nacionals” en l’heroi de la Guerra del Francès, no els trobarà pas.

Errades de pel·lícula

dijous, 23/12/2010

El cinema ha estat una eina molt valuosa per la difusió històrica, per la reconstrucció visual del passat i la divulgació de la cultura del passat. Però moltes superproduccions de Hollywood, preteses obres mestres del cinema, estan plenes d’errades i inexactituds històriques.

Coneguts són els casos d’errades de vestuari i attrezzo de les pel·lícules Ben-Hur o Espartac, on apareixen alguns rellotges o vestuari desapropiat, o la trilogia del Senyor dels Anells, on apareix una furgoneta en un parell d’escenes de pla llarg.

errors pelicula espartaco.JPG

Als clàssics Ben-Hur o Espartac hi ha errades de vestuari i attrezzo.

Però hi ha errades molt més greus que simples extres o inexactituds d’attrezzo. Per exemple, al film Gladiator el punt àlgid de la pel·lícula ens presenta un emperador Còmode agressiu, pèrfid i envejós, quan en realitat Còmode governà tretze anys (no uns pocs mesos com ens mostra la pel·lícula) i fou assassinat per la seva política pacifista i per no ser un malfiat, cosa que l’impedí veure el complot que s’estava organitzant en contra seu. Per últim, el protagonista de la pel·lícula, el general Màxim Deci Meridi es planta en un parell de jornades a cavall dels camps de batalla de la Germania Superior fins als voltants d’Emerita Augusta (Mérida). Un altre error imperdonable a una superproducció americana ambientada en l’antiguitat, en aquest cas el film Troia, ens mostra sense cap pudor un parell de llames peruanes entre les tropes gregues. En aquest mateix film, podrem veure un avió comercial que passa sobre el cel de l’antiguitat homèrica.

errors pelicula gladiator.jpg

Gladiator, una superproducció poc versemblant.

A la pel·lícula Apocalypto el director Mel Gibson ens mostrava una societat maia molt més visceral i primitiva que no pas el dia a dia d’una civilització més sofisticada del que es veu a la pel·lícula. A un altre film de Mel Gibson (tot i que en aquest cas com a actor) anomenada El Patriota s’exalta la figura de Benjamin Martin, personatge inspirat en el personatge real Francis Marion, qui es dedicava a matar indis i violar dones durant el seu temps lliure.

A una pel·lícula de Tom Cruise ambientada en el Japó meiji, anomenada L’últim Samurai se’ns presenta una visió idealitzada de la revolta samurái contra la modernització i industrialització del Japó de finals del XIX. Els Samurais eren un cos feudal, ultraconservador i que només volia conservar els seus privilegis consuetudinaris en un món modern. A més, un cos tancat i exclusiu com el Samurai mai hagués admès a un americà desconeixedor del Bushido (codi ètic i de tradicions dels Samurais) el privilegi de lluitar amb ells.

A la pel·lícula Elisabeth l’actriu Cate Blanchett dóna vida a la llegendària reina anglesa, però a l’any en que es centra l’acció, el 1585, la reina Elisabeth tenia una cinquantena d’anys, mentre que l’actriu que l’interpreta tot just en supera la trentena.

D’exemples encara n’hi ha més. Al film Titanic, apareix l’obra Nimfees de Claude Monet en una habitació del vaixell. El quadre va ser pintat l’any 1923, però el vaixell s’havia enfonsat l’any 1912, onze anys abans que el genial pintor confeccionés la seva obra.

Un exemple molt clar de manipulació històrica per fer més sentimental o espectacular un guió cinematogràfic el podem trobar al film Braveheart. En aquest film, s’intueix la història d’amor entre William Wallace i Isabel de França, qui en realitat arribà a les illes britàniques tres anys desprès de l’execució de l’heroi escocès. A més, les entranyables faldilles escoceses no es van popularitzar com a element distintiu dels clans escocesos fins tres segles més tard.

errors pelicula braveheart.jpg

Braveheart és un cúmul d'errades i anacronismes.

A la saga Indiana Jones apareixen milions d’inexactituds històriques i geogràfiques, tals com situar els maies al cor de Perú, o situar Chitzén Itzá al bell mig de la selva Amazònica.

Aquest any s’ha estrenat l’enèsim remake de Robin Hood, el romàntic lladre que robava als rics per donar-s’ho als pobres. A la vida real, en Robin Hood no fou més que un lladregot del segle XIII, partidari del desheretat Joan sense Terra i que robava en el seu propi benefici.

La llista d’inexactituds i anacronismes és molt llarga i podríem esplaiar-nos de valent sobre aquest tema, però he volgut fer una petita selecció de les errades més clamoroses de pel·lícules històriques. Com us podeu adonar, les pel·lícules americanes (en especial les superproduccions milionàries) són les que capitalitzen la llista d’errades. El cinema europeu acostuma a ser més curós que no pas el nord-americà en el tracte fidedigne dels fets del passat.

Per últim, alguns lectors potser es sorprenen que no hagi mencionat la pel·lícula 300, on es mostra un rei Xerxes de tres metres i mil pírcings, guerrers espartans lluitant “a pèl” (sense armadura) o a la flor i nata de la cavalleria Persa, els Immortals, sense muntar a cavall. La raó per la que no l’incloc és que aquesta pel·lícula beu d’un còmic de Frank Miller sobre la batalla de les Termopiles, i en cap moment el film vol ser fidedigne a la història si no al còmic del genial dibuixant nord-americà.

Malgrat que el Suprem i el Tribunal Constitucional intentin sabotejar-nos el Nadal i l’escla pública, us desitjo bones festes, bon any nou i fins aviat!

Amreeka

dissabte, 15/05/2010

Al cine hi ha un munt de pel·lícules americanes. Pelis on els americans són els bons, que lluiten arreu del món com a paladins de la llibertat i la democràcia. Pelis on els coreans, els musulmans, els cubans,els russos, els veneçolans o inclús els europeus són molt dolents i volen desestabilitzar el món i sobretot, acabar amb la vida dels americans innocents. amreeka.jpg

És per això que aquest film em sembla especialment interessant. Un film fet per una americana, produït per americans, finançat en part per americans i que intenta parlar-nos de les misèries internes d’aquest país respecte els seus propis ciutadans. Amreeka (2009), traduïda com Amerika a l’estat Espanyol, és un film dirigit per una americana d’origen palestí anomenada Cherien Dabis. Es tracta de la primera pel·lícula que dirigeix aquesta jove directora, amb experiència en documentals i sèries de televisió nord americanes. El film fou estrenat el passat mes de gener en alguns cinemes de Barcelona. Podem classificar el film com una obra de cinema d’autor, una espècies de comèdia realista amb diversos elements de crítica social.

Cherien Dabis.jpg

Cherien Dabis, la directora del film, americana d'origen Palestí

L’argument del film (que té bastant d’autobiogràfic) està ambientat al 2003, just amb el record dels atemptats del 11-S molt recents i en plena invasió americana del Irak.

L’història es desenvolupa al voltant d’una dona palestina abandonada pel seu marit, anomenada Muna Farrah (interpretada per Nisreen Faour), que fuig de l’opressió i la violència de Palestina per buscar una vida millor, amb el seu fill, als Estats Units, on ja hi viu fa temps una germana seva i la seva família. Un cop allà, tant ella com el seu fill tindran seriosos problemes d’adaptació al nou país, que els és estrany i rebutja degut al seu origen. Els protagonistes també descobriran que els Estats Units no són pas cap Dorado, i hauran de passar-les magres per subsistir.

Sota el meu punt de vista, la pel·lícula és una joia que ens parla dels problemes d’integració dels ciutadans immigrats als Estats Units (just en un moment en que es debat a peu de carrer el paper dels immigrants als Estats Units), dels prejudicis i tòpics de la societat americana i dels murs mentals que les persones sovint no som capaços de superar.

El film és una visió personal i diferent d’aquesta directora, amb una tònica dolça i optimista, que ens descriu en poc més d’hora i mitja la seva visió personal del conflicte de Palestina, de l’ Islam (tot i que els protagonistes són Palestins cristians originaris de Betlem, ciutat on el Cristianisme és la religió majoritària) dels prejudicis envers aquells que són diferents al patró d’allò que la societat ens vol vendre com a “normal”, de l’ “American Dream” i fins i tot és una crítica oberta a la política exterior americana.

D’altra banda, al film de Cherien Dabis surten diversos conceptes i diàlegs que tenen una doble lectura com ara compartir (ja sigui la llar, el menjar o fins i tot la vida), conviure, compartir, el dret humà a viure allà on es vol o l’incapacitat d’alguns éssers humans per acceptar la diferència i la pluralitat.

La pel·lícula Amreeka és un punt de vista innovador d’uns fets històrics recents com són la invasió del Irak o l’islamofobia instal·lada en certes esferes dels poders fàctics dels Estats Units. La directora s’absté del dramatisme propi de la guerra, la fugida de la llar pròpia, la realitat dels immigrants, la pobresa, la violència, l’ irracionalitat dels éssers humans i del racisme, i ho fa de manera exquisida, elegant, sense ofendre a ningú, i amb una vitalitat i un optimisme que crea una autèntica complicitat amb l’espectador.

De fet, l’obra de Cherien Dabis ha estat premiada a festivals tant prestigiosos com el de Chicago, Cannes (o Canes), Sant Sebastià, Berlin, El Caire, Rotterdam, Aspen o el Sundance Film Festival celebrat a Utah. La crítica aplaudeix la producció d’aquest film amb poc suport mediàtic, i és que el film, en paraules de la seva directora, “serveix per veure el món àrab amb uns altres ulls”.

Una sola dada com apunt final: si tal com deia el president Bush o en José María Aznar els musulmans són una amenaça existencial pel seu extremisme i la seva vinculació a Al-Qaida, Israel, els Estats Units o la Unió Europea ja no existirien pas. Cal que recordem que foren els occidentals qui van desestabilitzar tot l’orient mitjà al llarg dels segles XIX i XX al convertir-lo en un objectiu del colonialisme europeu, i no van ser pas els àrabs, Siris o Palestins qui van iniciar el procés de desestabilització d’aquesta regió, si no que els autòctons són les principals víctimes de la violència i les guerres que hi ha hagut en aquesta regió al llarg dels anys.

I que a les nostres avançades democràcies occidentals hi hagi ciutadans de segona condicionats pel seu origen, la seva fe, el seu color de la pell o la seva adscripció ideològica és com per avergonyir-se de la nostra doble moralitat.

Cinc minuts de glòria

dilluns, 26/04/2010

La pel·lícula de “Cinc minuts de glòria” és la darrera pel·lícula dirigida per Oliver Hirschbiegel, el director alemany que va dirigir, fa uns anys, “L’enfonsament”, possiblement la millor adaptació cinematogràfica d’ Adolf Hitler.

La de “Cinc minuts de glòria” és una producció britànica,actualment en cartellera, que remou les ferides obertes del conflicte irlandès entre la societat del Ulster, la part de l’illa maragda que roman encara avui sota sobirania britànica.

La major part del film està centrada en la qüestió política. Per la realització d’aquest film, en Hirschbiegel ha confiat en els actors Liam Neeson i James Nesbitt. El més curiós del repartiment és que en Liam Neeson, irlandès catòlic, fa el paper de protestant nord irlandès, i en canvi en James Nesbitt, que a la vida real és protestant, fa el paper de activista catòlic. Aquesta és una declaració de principis en si mateixa: el director vol despertar l’empatia dels espectadors.

La pel·lícula és també una crítica a les cadenes de televisió i la seva preocupant tendència a ocupar les seves graelles amb programes escombraria.

L’argument arrenca a Lugan, Irlanda del Nord, a l’any 1975. En aquella època al Ulster s’estaven desenvolupant “the troubles” (els problemes) ocorreguts entre 1968 i 1998 entre les comunitats catòliques i protestants i que van deixar una elevada xifra de morts: prop de 3000 persones per una comunitat relativament petita com és Irlanda del Nord.

La font del conflicte no era tant religiosa com social: els catòlics eren les classes obreres irlandeses, republicanes i partidàries de la unificació amb la República d’Irlanda, mentre que els protestants són les classes acomodades, partidàries de la unió amb el Regne Unit (també coneguts com Unionistes).

Els catòlics no tenien accés ni a les millors vivendes ni als càrrecs públics més rellevants, i l’atur als barris catòlics superava el 50%, mentre que els protestants unionistes gaudien d’una situació molt més còmode. A més, les dues comunitats vivien (i encara viuen avui en dia) en barris diferents, anaven a escoles diferents i inclús practiquen esports diferents (Futbol Gaèlic o Hurling en el cas dels catòlics i Rugbi o Futbol en el cas protestant). A Irlanda del Nord hi havia,i encara avui se’n veuen les restes d’una segregació bestial entre les dues comunitats, tal com vol ensenyar-nos la pel·lícula de Hirschbiegel.

En aquest context, apareix la figura de Alistair Little, un jove protestant de 17 anys que esdevé líder d’una secció del UVF (Ulster Voluntary Force, els paramilitars unionistes), qui planifica amb els seus l’assassinat d’un jove activista catòlic anomenat  James Griffin. El jove Joe Griffin (germà petit d’en James) contempla horroritzat com maten al seu germà gran d’un tret al cap. En Alistair, autor del crim, és jutjat i condemnat a trenta anys de presó.

Trenta anys desprès es retroben els protagonistes en un plató de televisió. Alistair ha acomplert la seva condemna a la presó i a Irlanda del Nord s’ha establert un acord d’alto al foc per les parts. Però en Joe Griffin no ha oblidat ni perdonat del tot els fets que van passar trenta anys abans.

Penso que és una pel·lícula que ens mostra amb claredat les sensacions i sentiments trobats que encara tenen avui en dia molts ciutadans d’Irlanda del Nord. Per un cantó tot just s’obre una nova etapa basada en la llibertat, el respecte i el dret a la vida, però per un altre cantó veiem que encara avui en dia hi ha moltes ferides obertes dintre de la societat del Ulster.

Potser haurem d’esperar un parell de generacions més per poder parlar de normalitat democràtica i pau estable a Irlanda del Nord. Hi ha motius suficients per a ser optimistes. Els acords de divendres sant,el desarmament del IRA, el reconeixement  per part dels britànics del dret d’autodeterminació del poble irlandès, els èxits de la selecció de Rugbi d’Irlanda (que juga com una sola nació unida), la fi de la segregació dels catòlics, el reconeixement per part del Sinn Féin de la policia nord irlandesa o tot just ara fa un parell d’anys, la reobertura del Parlament d’Irlanda del Nord.

De moment, al castell de Stormont (seu del govern autonòmic d’Irlanda del Nord) hi ha un govern d’unitat formats pels antics enemics irreconciliables: els partidaris d’Ian Paisley, líder dels unionistes del UDP (Partit Democràtic d’Ulster), i els republicans de Gerry Adams i el Sinn Féin.

És com si a Euskadi algun dia hi hagués un govern d’unitat format pel PP i Batasuna. Difícil, oi? Però l’exemple irlandès ens mostra que parlant, i si totes les parts posen el seu gra de sorra, és possible arribar a un escenari sense violència. I és que parlant, la gent s’entén. Les paraules han de fer callar les pistoles, perquè són més poderoses.