Arxiu de la categoria ‘País Valencià’

Expansió catalana al Mediterrani: la conquesta de València

dimecres, 25/06/2014

L’èxit de la conquesta de Mallorca i la debilitat militar musulmana, sumades a les ànsies expansionistes de la noblesa aragonesa -que a diferència de la campanya de Mallorca, aquest cop sí que va col·laborar en la campanya militar- i la voluntat del bisbat de Tortosa van permetre la preparació i execució de la conquesta del Regne de València per part de Jaume I.

Mapa_de_conquesta_del_Regne_de_valencia.png

Mapa cronològic de la conquesta del Regne de València ( i annexions posteriors).

La conquesta de la Plana

De fet, la noblesa aragonesa (encapçalats per Blasco I d’Alagón) i l’orde militar de l’Hospital ja havien iniciat la conquesta de nuclis musulmans tals com la conquesta de Morella l’any 1232.

Fortament pressionat pels nobles aragonesos, el rei Jaume I va convocar Corts a Montsó el mateix 1232 per preparar i definir la campanya de conquesta del Regne de València, que s’iniciaria des de la zona sud de Terol (a les serres de Gúdar i Javalambre) i que al llarg de la primavera del 1233 va avançar seguint el curs del riu Palància, fins arribar a la vila de Borriana, que va ser conquerida pels aragonesos i que va aïllar la zona de la Plana de la resta del Regne de València.

Encerclades i aïllades de la resta de musulmans per les tropes aragoneses, al sud, i catalanes, al nord, les poblacions de Peníscola i Castelló van capitular abans d’acabar l’any 1234. Això va permetre el control efectiu de tota la Plana i que les tropes de Jaume I es plantessin a les portes de València l’any 1235, després de la conquesta de les fortaleses del Puig i de Museros.

La conquesta de València

Jaume I va convocar de nou les Corts a Montsó l’any 1236 per aconseguir més recursos per iniciar una gran ofensiva contra la capital valenciana, ben emmurallada i capaç de suportar un llarg setge. A més a més, Jaume I va aconseguir la butlla papal de croada, cosa que afavorí els interessos militars del rei.

Un nou enfrontament al Puig de Santa Maria va obrir la porta als cristians per realitzar la conquesta de Paterna i Bétera i del nord de l’Horta, i obrí definitivament a les tropes del rei Jaume I el camí cap a València (anomenada Balansiya pels musulmans) , que va capitular després d’un llarg setge l’any 1238.

Entrada triomfal del rei Jaume I a la ciutat de València. Quadre de Fernando Ricart Montesinos (1884).

La conquesta del sud valencià

Jaume I no va iniciar la tercera campanya de conquesta -la corresponent al sud de la ciutat de València- fins al tombant dels anys 1239-40, amb l’objectiu de conquerir les terres del sud del Xúquer i frenar una possible expansió castellana. De fet, Ramon Berenguer IV ja havia signat el tractat de Tudillén l’any 1151 amb el rei castellà Alfons VII, i que fixava els límits de fronteres i zones d’influència dels dos regnes en el procés de conquesta del sud peninsular.

Jaume I no volia renunciar als seus drets sobre Múrcia, però l’avenç castellà el va obligar a signar nous tractats amb els castellans i que van fixar les fronteres definitives al sud de les ciutats d’Elx i Alacant, l’any 1245.

Repartiment i repoblament

Amb la lliçó apresa del repartiment de Mallorca, Jaume I va optar per un nou model de repoblament i repartiment de les noves terres conquerides. El rei va voler fer prevaldre els drets reials sobre els senyorials, i va constituir València en un regne independent, amb forta presència de població musulmana -vassall directe del rei i protegida per la corona- i una menor pressió repobladora, que ja no seria només catalana, en introduir-se colons aragonesos entre els repobladors del Regne de València. Els pobladors d’origen aragonès van tendir a repoblar les terres de l’interior, frontera amb Aragó i sota domini de senyors feudals aragonesos, mentre que els pobladors d’origen català -bàsicament provinents de les terres de Ponent- van ocupar les zones costaneres.

Francisco Camps i el País Valencià

dijous, 21/07/2011

Francisco Camps (València, 1962) s’ha convertit en el primer president de la Generalitat Valenciana (i el primer president autonòmic des dels temps de la Transició) que dimiteix del seu càrrec polític per estar esquitxat per un cas de corrupció.

Camps va ingressar a les files del PP l’any 1982, quan el partit encara es deia Alianza Popular i aglutinava els sectors tardofranquistes més conservadors. Els anys vuitanta del segle passat van ser anys molt durs per Camps i el PP al País Valencià, condemnat a l’ostracisme per les successives victòries dels socialistes a terres valencianes.Durant aquests anys de domini socialista a la Generalitat, camps va medrar sota l’apadrinament de Rita Barberà, alcaldessa de València des de l’any 1991, i gran valedora de Camps, que va començara a rebre quotes de poder públic a l’Ajuntament de València (com a regidor de Transports, i posteriorment, d’Hisenda).

Però a mitjans dels anys 90 la situació política del País Valencià i de tot l’estat espanyol va fer un gir cap a la dreta gràcies als escàndols polítics socialistes (cas GAL, Barrionuevo, Corcuera, Luis Roldán…), i el PP va esdevenir un partit hegemònic a les terres valencianes. En aquells anys Camps va fer el salt a les institucions de la Generalitat Valenciana, a l’ombra del llavors president de la Generalitat, Eduardo Zaplana.

Entre els anys 1997 i 2002 Camps va crear el seu propi espai dins del PP Valencià, arribant a competir amb l’altre sector o família política del PP Valencià, liderada pel sector Zaplanista. Quan en Zaplana fou cridat pel president del govern, en José María Aznar, a l’any 2002, en Camps va ser nomenat cap de llista del PP Valencià a les eleccions autonòmiques que s’havien de celebrar a l’any següent, el 2003, i que el PP va guanyar amb majoria absoluta.

Durant els anys dels governs de Camps a la Generalitat (2003-2011) el president ha mantingut una mà ferma dins de l’aparell del partit, imposant-se al sector Zaplanista (només fort encara avui a la Diputació d’Alacant) mitjançant l’aliança estratègica amb els Fabra a Castelló ( família que hi és present a les institucions provincials de Castelló des dels temps d’Isabel II) i amb l’alcaldessa de València i gran valedora de Camps, Rita Barberà.

francisco_camps_carlos_fabra.jpg

Carlos Fabra i Rita Barberà han estat els grans aliats de Francisco Camps al País Valencià.

A nivell institucional, Camps ha estat capaç de forjar una Generalitat Valenciana que mira cap a Madrid i hi busca complicitats institucionals, econòmiques i polítiques, mitjançant l’organització de grans esdeveniments esportius (Copa Amèrica de Vela, Circuit urbà de Fórmula 1, Nou Mestalla), culturals (Ciutat de les Ciències i les Lletres) o religiosos (visita del Papa de Roma) i una política d’inversió en obres públiques molt acusada (creació d’autovies que comuniquen València amb Madrid, Terol o Conca, ampliació del Port de València o patrocini del nou Aeroport de Castelló, sense llicència per a que s’hi enlairin avions).

Però el govern Camps no ha millorat el servei de Rodalies ni la connexió ferroviària amb Catalunya, ni tan sols ha invertit en la seguretat del polèmic i antiquat metro de València, que va patir un terrible accident coincidint amb la visita del Papa). Tanmateix, les seves dèries constructores (que tant bons resultats electorals li han donat) li han servit per guanyar-se sancions de la Unió Europea o del govern de l’estat per saltar-se les disposicions de la Llei de Costes o les normatives i directrius mediambientals). Fins i tot la mà del govern Camps s’ha fet sentir a una entitat bancària semipública com Bancaja, a qui es va recomanar la fusió freda amb Caja Madrid des d’altes instàncies del Partit Popular.

V41. Valencia, 03/07/06.- Miembros del personal sanitario salen de la boca del metro donde ha tenido lugar un accidente de metro esta mañana en Valencia. EFE/Kai Försterling ESPAÑA-ACCIDENTE METRO䀀॔

Accident al metro de València. 43 morts, 47 ferits, cap responsable.

A nivell polític, Camps ha aconseguit fer del PP el partit hegemònic al País Valencià, mitjançant la manipulació informativa a la televisió pública valenciana (Canal 9 i Punt 2) i la utilització de l’anticatalanisme. Camps ha aconseguit vincular el blaverisme i els moviments regionalistes conservadors Valencians al PP, mitjançant la construcció d’un ideari valencianista que presenta Catalunya com els grans enemics del poble i de la sobirania dels valencians.

Aquest discurs ha quallat en un sector important de la societat valenciana i li ha servit per fer-se fort al Palau de la Generalitat. La seva dèria regionalista ha portat fins i tot a renunciar a anomenar a la seva autonomia com a País Valencià, substituint-lo pel nom de Comunitat Valenciana, amb menys connotacions d’identitat pròpia. També ha intentat acabar amb l’ensenyament en la llengua pròpia del País Valencià, alhora que l’ha intentat desvincular la llengua catalana. Fins i tot el president Camps va encarar-se fa uns mesos a un grup de manifestants que demanaven poder veure TV3 a València.

En aquesta línia, Camps ha lluitat contra qualsevol institució o persona sospitosa de ser catalanista (i per tant, contrària als valencians), en una croada personal contra associacions culturals com Acció Cultural del País Valencià o amb el tancament dels repetidors de TV3, en un intent clar de voler silenciar les veus que ell no podia manipular.

La tomba política de Camps (però em sembla que no ho serà del PP) ha estat el cas Gürtel. El jutge mediàtic Baltasar Garzón va iniciar l’any 2009 una investigació sobre una trama de corrupció al País Valencià, que semblava demostrar que alts càrrecs de la Generalitat Valenciana havien acceptat regals i compensacions d’empreses privades a canvi de concessions i adjudicacions a aquestes entitats privades. El cas Gürtel va esquitxar a la mà dreta de Camps, el senyor Ricardo Costa.

Com el senyor Camps i altres membres del PP eren parlamentaris, la potestat per encausar-los havia de sorgir del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, presidit pel seu amic personal Juan Luís de la Rúa. Camps es sentia fort i segur en el seu feu. Però finalment unes factures impagades d’uns vestits van ser el detonant per a que el Tribunal Superior dictés sentència per reobrir el cas i imputar al president i a nou persones més, tots ells de la cúpula del PP Valencià, per un delicte de suborn passiu.

Finalment la trama de corrupció semblava sortir a la llum. El president del PP espanyol, el senyor Mariano Rajoy, no podia comprometre la previsible victòria electoral a les eleccions generals del proper any tot mantenint a les seves files a un grapat de polítics amb antecedents per corrupció, així que des del carrer Génova de Madrid es va “recomanar” al President Camps que signés l’auto de culpabilitat i presentés la seva dimissió. Camps, però, no va signar (i no crec que ho faci) l’auto que el declara com a culpable, però va anunciar ahir la seva dimissió com a president de la Generalitat Valenciana, no sense abans atacar als seus rivals polítics, que responsabilitza del que ell anomena com a persecució política contra la seva persona i el seu govern.

El nou president de la Generalitat serà Alberto Fabra, actual alcalde de Castelló (i que no té relació familiar amb Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló) i que no té cap relació amb el cas Gürtel, requisit indispensable per ocupar la presidència de la Generalitat.

Alberto-Fabra-bigotes.jpg

Alberto Fabra celebra l'ascens del Castelló el 2009. El "bigotes", estrella del Gürtel, surt en segon terme.

Guillem Agulló, divuit anys després

dilluns, 11/04/2011

Avui, 11 d’abril de 2011, fa 18 anys de l’assassinat d’en Guillem Agulló a mans d’un grupuscle de neonazis. Tants anys després, encara no s’ha fet justícia a aquest país.

En Guillem Agulló era un jove de Burjassot, d’esquerres i independentista. Aquell 11 d’abril de l’any 1993 en Guillem va pujar a la població de Montanejos, al Alt Millars, una localitat amb molt renom entre els amants dels esports extrems i d’alta muntanya (ràfting, escalada, kayak…)  al País Valencià, per gaudir d’un cap de setmana esportiu en contacte amb la natura.

fotoguillemagullo.jpg

En Guillem, mesos abans del seu assassinat.

La desgràcia i la mala sort va voler que aquell 11 d’abril en Guillem anés a parar a les mans d’un grup de feixistes i neonazis que el van assassinar a ganivetades. El motiu, clarament polític: acabar amb aquells que no pensen com nosaltres.

L’assassinat va commocionar la societat valenciana. De fet, tots els partits polítics (excepte el PP i la Falange) van condemnar l’assassinat del jove Guillem.

El judici es va celebrar l’any 1995, i la sentència del jutge va condemnar a l’autor de les ganivetades, Pedro Cuevas, a  14 anys de presó, i va absoldre a tots els altres neonazis encausats per l’assassinat. Al llarg del judici, van haver-hi diverses anormalitats formals que van causar un cert enrenou social, però la decisió del jutge fou irrevocable. El senyor Pedro Cuevas només va complir quatre anys dels catorze als que havia estat condemnat.

Dóna la casualitat que pocs mesos després de que el jutge absolgués als neonazis, un dels membres d’aquella colla de violents anomenat José Manuel Sánchez es va veure involucrat en un altre baralla amb armes blanques al barri valencià del Carme.

Per acabar-ho d’adobar, el senyor Pedro Cuevas, qui va complir només quatre anys de presó dels catorze a que estava condemnat,  no només no es va reinserir socialment, si no que tampoc abandonà els seus ideals neonazis. De fet, en Pedro Cuevas es va presentar a les eleccions locals del seu poble, Xiva de Bunyol, com a número quatre de les llistes del partit feixista Alianza Nacional.

Divuit anys després, els assassins de Guillem Agulló circulen lliurement pel carrer, mentre que la justícia estatal va perdre part de la seva credibilitat amb tot l’afer. En la meva opinió, penso que s’hauria d’haver aplicat la llei antiterrorista al grup de nazis violents que van cometre el crim.

Per acabar-ho d’adobar, els cercles nazis valencians segueixen fent escarni de la memòria d’en Guillem. Sense anar més lluny, la penya  valencianista radical Yomus, d’ideologia ultradretana, han exhibit en més d’un partit una pancarta que deia “Montanejos ‘93”.

Divuit anys després, no oblidem la tortura, l’assassinat i l’escarni d’en Guillem i la seva família. Divuit anys després, no s’ha fet justícia. No tot està perdut, però. Divuit anys després del brutal i criminal assassinat d’en Guillem, a Barcelona s’ha celebrat una consulta no vinculant per la independència de Catalunya que ha estat un èxit de participació. Jo ahir vaig votar, pensant en tots aquells com en Guillem, que voldrien haver pogut decidit i no ho van poder fer.

Us deixo amb una cançó que el grup valencià Obrint pas li va dedicar a en Guillem:


La fosa comú d’Albalat dels Tarongers

diumenge, 5/09/2010

Aquests darrers dies s’ha obert una nova fosa comú de la guerra civil a la població valenciana d’Albalat dels Tarongers, una petita vila situada a pocs quilòmetres de la ciutat de Sagunt.

A l’interior de la fosa comú, excavada pel grup valencià Paleobab, s’han trobat les restes de nou persones, datades a l’any 1947.

Fins aquí, cap element fa especial aquesta fosa. És una de les moltes foses que hi ha de l’època de la guerra civil i dels primers anys de la dictadura. El que fa especial, per a mi, aquesta fosa és que al seu interior s’hi troben les restes de nou persones desaparegudes al poble dels meus avis a l’any 1947. El poble en qüestió és diu Manzanera, i està situat al sud de la província de Terol. Per tant, si us sembla bé, avui us explicaré la història de la  repressió franquista al sud de Terol, una més de les moltes històries de móns reals de la postguerra ibèrica.

Des de ben petit havia sentit als meus avis i a altres persones grans del poble una història ben trista. La zona de Manzanera, a la serra de Javalambre, era un focus molt important de maquis o bosses de combatents republicans resistents fins ben entrada la dècada dels 50 del segle passat. Aquests maquis van ser molt actius i van emprendre moltes accions armades contra la Guàrdia Civil franquista, que sovint havia de fugir amb la cua entre les cames de les ofensives dels resistents. La Guàrdia Civil es veia constantment ridiculitzada per les accions dels maquis d’aquesta zona, molt ben organitzats i amb un ampli suport entre les classes populars de les poblacions de la zona. Exemples de les accions armades dels resistents foren diversos actes de sabotatge a la línia de ferrocarril Saragossa-València, o el fet de despullar a una parella de la Guàrdia Civil al bell mig de la plaça d’un poble de la zona anomenat Los Olmos, amb el conseqüent escarni popular.

Aquestes desfetes per part de les forces de l’ordre van portar a l’estat major del règim a situar el general Pizarro (pare del diputat del PP, el senyor Manuel Pizarro) com a Capità General de la província de Terol. El general Pizarro va aplicar noves tàctiques en la lluita contra els maquis que aviat van esdevenir productives, però a un cost humà enorme entre la població civil. No debades, en aquelles contrades es coneix al general Pizarro com “el carnisser”.

La tenacitat dels resistents armats i la lògica emprenyada de la Guàrdia Civil (cos cast i orgullós on els hi hagi) va provocar la simpatia de molts locals vers les accions dels maquis, i fins i tot els hi facilitaven subministrament, informació i refugi quan era necessari. Però aquesta col·laboració amb els resistents al sistema ibèric va aixecar les suspicàcies dels poders fàctics de la vila de Manzanera. El capellà del poble i les quatre famílies conservadores, riques i reaccionàries van facilitar a la benemérita un llistat de veïns del poble sospitosos de col·laborar amb els maquis o fins i tot, de ser lluitadors de la llibertat encoberts.

En aquest estat de les coses, la Guàrdia Civil va aparèixer al 1947 amb dos grans camions a les portes de Manzanera i van endur-se als sospitosos de col·laboració amb els guerrillers resistents de l’AGLA (Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó) que van poder atrapar als seus domicilis, tots ells vinculats amb el PCE (Partit Comunista Espanyol), i que es van significar durant la República a favor del repartiment de les terres dels terratinents de la vila. A més, el propi 1947 havia caigut la cúpula del PCE a València, i entre la documentació requisada hi figuraven els noms dels que a posteriori serien assassinats.

Els detinguts foren pujats per la força a dos camions de la Guàrdia Civil. Un dels camions va arribar fins la presó de Sant Miquel a València, mentre que l’altre camió (on anaven els detinguts considerats com a perillosos, membres dels maquis o col·laboradors) va aturar-se abans d’arribar a la capital del Túria. Ningú del poble va saber res d’aquest segon camió mai més, fins al juliol de 2010, quan s’ha pogut obrir la fosa d’Albalat dels Tarongers i s’han pogut identificar els cadàvers dels veïns de Manzanera.

Aquesta descoberta ens permet saber exactament que va passar. La Guàrdia Civil va endur-se als detinguts lluny de la serra de Javalambre, temorosos de la represàlia dels maquis, i el destí escollit fou aquesta petita localitat valenciana. Un cop arribats al seu destí, als detinguts se’ls va aplicar la llei de fugues, que dóna potestat a la Guàrdia Civil per utilitzar les armes de foc en cas de que un sospitós tracti d’escapar-se. Però abans d’executar als sospitosos, sense judici previ, la Guàrdia Civil es va acarnissar amb els detinguts. L’anàlisi forense ha desvelat lesions molt importants als genolls, turmells, tòrax, canells, pubis i cranis de les víctimes de la repressió franquista. Als pobres detinguts els van apallissar fins la sacietat per (suposo) extreure’ls informació, castigar-los i divertir-se amb el seu patiment abans de disparar-los a la zona occipital del crani com a colofó de l’escarni patit pels represaliats. La fosa comú fou ignorada durant tots aquests anys, però fou finalment ubicada gràcies als esforços de l’Asociación la Gavilla Verde, que va impulsar la recuperació dels cossos de les víctimes de la barbàrie feixista. Entre les víctimes d’Albalat dels Tarongers,hi ha en Antonio Delgado, qui era menor d’edat l’any 1947, però se’l executà igualment. El noi únicament actuava en obediència a les directrius del seu pare, qui l’utilitzava com a enllaç per enviar subministraments o notícies als guerrillers. La barbàrie feixista es mostrà, un cop més, en tot el seu esplendor.

Fossa albalat tarongers.jpg

La fosa d'Albalat dels Tarongers

Una de les conseqüències immediates d’aquests fets fou la davallada del poder d’acció dels maquis a la zona, amb menys capacitat de subministrament i amb una pressió policial en augment. Una segona conseqüència fou l’emigració de gran part de la població de la vila de Manzanera una dècada abans de que aquest fenomen esdevingués global a la zona. En aquesta emigració va tindre més a veure la por a la repressió que no pas la gana.

Moltes coses han canviat des de 1947 fins avui. En un poble tradicionalment esquerrà avui governa un alcalde dretà, afiliat a les files del PAR (Partit Aragonès Regional) qui mai ha mostrat excessiu interès en recuperar la memòria històrica del seu poble. Les persones que van patir la guerra i la postguerra han mort, desgraciadament, sense tancar mai del tot moltes ferides obertes durant aquells anys. Penso especialment en els meus avis, que també van patir la guerra i els quaranta anys de dictadura franquista, grans amics d’algunes de les víctimes que malauradament avui no hi són per a celebrar el retrobament dels seus paisans.

Molts anys desprès els familiars, descendents i amics de les víctimes celebren la recuperació dels cossos dels seus éssers estimats. Segurament mai rebran cap compensació ni perdó oficial per part de l’estat o de la Guàrdia Civil, ni tampoc es depuraran les responsabilitats dels assassins, però avui sembla que la vila de Manzanera ha tancat un dels episodis més foscos de la seva història. Però encara queden molts pobles, moltes històries, un gran camí per recórrer….

La Copa del Llevant

dimarts, 4/05/2010

L’ UE Llevant és l’equip de futbol degà de la ciutat de València. Aquest club és popularment conegut com “l’equip granota”, ja que el seu primer camp de futbol estava situat al costat de la riba del riu Túria, a on abundaven aquests animals, que amb el seu cant característic, van generar el malnom del club valencià.

El Llevant, que vesteix colors blau i grana, és un club amb un llegat històric enorme. Actualment el club es troba a segona divisió espanyola, però el Llevant ha jugat cinc temporades a la primera divisió, la màxima categoria del futbol espanyol.

Malgrat la seva centenària existència (el Llevant fou fundat al 1909, així que el club té actualment 101 anys) el palmarès del club és més aviat escàs. Una sola copa en tots aquests anys, i a sobre la RFEF (Reial Federació Espanyola de Futbol) no li reconeix oficialment.

copa republica 1937.jpg

La Copa no reconeguda conquerida pel Llevant el 1937

Per què dic que l’únic títol del Llevant no li és reconegut per la RFEF, màxim organisme espanyol d’aquest esport? La resposta és ben senzilla: el títol del campió data de l’any 1937, en plena guerra civil.

Donada l’impossibilitat de jugar una competició amb els equips dels dos bàndols enfrontats durant la guerra, la Federació Republicana organitzà un campionat de la República disputat pels conjunts ubicats en la zona lleial al govern legalment constituït. La competició va prendre el nom de “Copa de la España Libre” o “Copa de la República”.

Aquesta competició va ser disputada per equips com el València CF, el Nàstic, el Girona, l’Espanyol o el propi Llevant, que es va proclamar campió al vèncer a la final disputada al antic estadi de Sarrià al seu gran rival, el València CF, per un ajustat 1 a 0. El Barça es trobava als Estats Units i Mèxic fent una gira per recaptar fons per la República, fet que li va fer guanyar la simpatia dels intel·lectuals progressistes d’arreu del món per la seva identificació amb els valors democràtics i progressistes. El FC Barcelona va recaptar més de 15.000 dòlars per a la República (una fortuna al 1937).

Llevant campió copa 1937.jpg

L'alineació del Llevant campió de Copa del 1937

Els jugadors dels equips participants estaven mobilitzats amb les tropes republicanes, i havien d’obtenir un permís especial per poder desplaçar-se amb els seus equips i disputar els partits. Una curiositat: els jugadors no cobraven ni una pesseta per disputar els partits amb els seus clubs, cosa impensable avui en dia.

La RFEF no reconeix oficialment el títol al Llevant al considerar-lo un torneig “il·legal”, al només participar-hi els clubs ubicats en la zona republicana. Malgrat que una resolució de la Comissió d’Esports del Congrés dels Diputats instava a la RFEF a reconèixer l’oficialitat del títol guanyat pel Llevant, la realitat és que a dia d’avui el trofeu que llueix a les vitrines del club valencià no té més valor que el simbòlic i sentimental.

El més sagnant del cas és que, per contra, la RFEF si que reconeix al campió la copa de 1939 o “Copa del Generalísimo”, disputada només pels clubs ubicats en la zona nacional des del començament de la guerra, tot excloent-hi grans clubs com el Madrid, Barça o València. Aquella copa la va guanyar el Sevilla al imposar-se a la final al Racing de Ferrol (el segon equip del Caudillo) per un resultat de 6 a 2. El curiós del cas és que la final d’aquesta copa es va jugar al estadi de Montjuïc, poc desprès de l’ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes.

Aquest és un clar exemple d’una injustícia esportiva històrica i un clar cas de greuge comparatiu entre vencedors i vençuts a la guerra civil.

També en el futbol.

Llevant_UE.jpg

L'escut de l'UE Llevant

València Roja

diumenge, 11/04/2010

La ciutat de València s’ha fet molt famosa en els últims temps per casos de corrupció política i irregularitats urbanístiques que esquitxen de ple al Partit Popular (PP), que governa a la Generalitat Valenciana amb una àmplia majoria.

Però la realitat de la València del segle XXI és radicalment diferent, en matèria política si més no, a la de la primera meitat del segle XX.

Carrer de Sorolla a inicis del segle XX

La València de la primera meitat del segle XX era una València industrial, obrera, que va rebre una gran quantitat d’immigració procedent de Terol, Conca, Ciudad Real… i de la resta del camp Valencià.

Una València que va tindre un creixement espectacular mercès al poder de l’industria tèxtil Valenciana, a l’industria del ferrocarril (sobretot a la veïna ciutat de Sagunt) i a la producció agrícola del camp valencià, molt rica especialment en la producció de cítrics.

La classe obrera valenciana era una de les més combatives i reivindicatives de tota la península ibèrica. Les rèpliques de la Setmana Tràgica barcelonina arribaren fins aquí, el 1909.

Els sindicats majoritaris que aglutinaven a la classe obrera valenciana eren l’ UGT, de tarannà socialista, i sobretot, la CNT, el sindicat anarquista, que aviat arribà a ser el sindicat majoritari a la ciutat i al camp valencià.

No debades la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), el sector més revolucionari de la CNT fou fundada a la capital del Túria al 1927, durant la dictadura de Migual Primo de Rivera (1923-29).

De fet, durant els governs d’Eduardo Dato, Antoni Maura o José Canalejas, al inici del segle XX (1900-1923), el ministeri d’interior considerava València i Barcelona ciutats d’acció prioritària donat el tarannà revolucionari de la costa mediterrània.

No només la classe obrera era majoritàriament llibertària: durant la segona república espanyola (1931-1936) a la capital del Túria van guanyar sempre els partits i coalicions d’esquerres. Fins i tot en Vicente Rojo, el general més brillant de la República, va romandre fidel al govern legalment constituït i dirigí la defensa republicana durant la guerra civil.

Cartell antifeixista elaborat a València

Durant l’etapa franquista la repressió generà un canvi en l’orientació ideològica de la classe obrera (fet homologable a la resta del estat espanyol) cap posicions més moderades i socialdemocràtiques.

A partir de 1975 a València s’instal·là una hegemonia del PSOE-PSPV que es perllongà fins a la meitat de la dècada dels noranta, quan el PP va fer-se al poder a l’Ajuntament de València (l’incombustible Rita Barberà), i a la Generalitat Valenciana (primer amb Eduardo Zaplana i desprès amb Camps). A Castelló destaca un altre figura igualment singular, el senyor Carlos Fabra, imputat per irregularitats urbanítiques, i possible corrupció.

Des de la seva arribada al poder, el PP valencià ha iniciat una política de grans obres públiques, gairebé faraòniques, com la Ciutat de les Arts i les Ciències o el Port Esportiu de València, seu de la Copa Amèrica de vela i circuit urbà de Fórmula 1, i de projectes de dubtosa viabilitat, com ara el parc d’atraccions Terra Mítica o la ciutat de vacances Marina d’Or.

El PP ha activat, alhora, un sentiment anticatalà, basat en la por psicològica a una suposada invasió catalana, quan la veritat ha estat que tant Barcelona com València van ser, durant molt temps, els únics fars que connectaven Espanya amb Europa, els centres d’expansió de les idees progressistes, lliberals i llibertàries per arreu del estat espanyol.

Però no està tot perdut: aquests dies som testimonis de la lluita dels veïns del Cabanyal, un barri obrer, humil i amb una personalitat molt marcada, resisteix els projectes del PP, que volen enderrocar-la per deixar espai per la modernitat.

Una bonica metàfora de la història de la València Roja, amb un llegat històric enorme, però que encara resisteix les envestides d’un govern que vol negar la personalitat i l’ identitat pròpia de les classes obreres valencianes, enderrocant-les com les vivendes del Cabanyal.