Arxiu de la categoria ‘Illes perdudes’

La Guerra de les Malvines

dimecres, 4/04/2012

Aquests dies es compleixen trenta anys de l’inici de la Guerra de les Malvines (Faklands War per als britànics), que es van allargar durant un espai de tres mesos del 1982. Les Malvines són un arxipèlag d’uns 3.000 habitants (gairebé tots d’ascendència i cultura britànica) i mig milió d’ovelles ( principal activitat econòmica de l’arxipèlag).

Ilhas_malvinas_espacial.jpg

Les Malvines vistes des de l'espai.

Les Malvines són un arxipèlag insular situat al davant del territori continental argentí, a uns 500 quilòmetres de la costa de la Patagònia i a uns 700 quilòmetres del Cap d’Hornos. La seva posició geoestratègica (que permet controlar el pas pel Cap d’Hornos, únic punt de pas entre els oceans Pacífic i Atlàntic fins a l’obertura del Canal de Panamà) va fer que la seva titularitat i domini fos cobejat per les principals potències mundials. Al llarg dels segles XVII i XVIII s’hi van succeir assentaments temporals francesos, britànics i espanyols.

L’any 1816 es va produir la independència de l’antic Virregnat del Riu de la Plata amb el nom de les Províncies Unides del Riu de la Plata (embrió del futur estat argentí, però que també incloïa territoris dels futurs estats d’Uruguai, Paraguai i Bolívia). Aquell primitiu estat es va proclamar sobirà de l’arxipèlag de les Malvines, al considerar-se legítim hereu de l’administració imperial espanyola. Les Malvines serien una colònia penal de les Províncies Unides.

Però un conflicte amb uns vaixells baleners nord-americans al 1831 van provocar un conflicte internacional amb la potència nord-americana que comportà la destrucció dels assentaments existents, moment que fou aprofitat pel Regne Unit per ocupar l’arxipèlag i imposar-hi la seva autoritat, convertint a l’arxipèlag en la principal base naval britànica de l’Atlàntic Sud.

La sobirania de l’arxipèlag es va convertir en una qüestió d’estat per a britànics i argentins (hereus del primitiu estat del Riu de la Plata). Les tensions entre els dos països van créixer de forma desmesurada, i fins i tot les Nacions Unides van intentar mediar, sense èxit, entre els dos països. Els argentins volien la devolució immediata de les illes, mentre que els britànics supeditaven la devolució dels territoris a la voluntat popular, expressada lliurement mitjançant un referèndum popular. Tenint en compte que la major part de la població de les Malvines està relacionada, de forma directe o indirecte, amb la Marina britànica, no és massa difícil esbrinar el resultat d’un hipotètic referèndum per la independència o annexió a l’estat argentí.

La tensió va anar pujant de graons, però la dictadura militar argentina (al poder des del cop d’estat de 1976) va veure en la qüestió d’honor de les Malvines una fugida endavant de les pressions internes en contra del seu govern. D’aquesta manera, el 2 d’abril de 1982 l’exèrcit argentí va desembarcar a l’arxipèlag de les Malvines, així com a les illes Geòrgia i Sandwich del Sud.

Malvinas-soldados.jpg

Els soldats argentins esperant els enemics britànics en plena acció militar.

La resposta del govern britànic (encapçalat en aquell moment per la carismàtica Margaret Tatcher) fou immediata, mobilitzant la maquinària diplomàtica i militar. A nivell diplomàtic, el Regne Unit va aconseguir que les Nacions Unides aprovessin una resolució instant a la retirada argentina dels territoris britànics, cosa que els argentins van rebutjar amb el suport de la resta de països llatinoamericans (amb l’excepció del Xile de Pinochet, aliat dels britànics i tradicional enemic dels argentins).

El Regne Unit va mobilitzar la seva poderosa Marina, reforçada pels avions de la RAF (Royal Air Force), orgull de l’exèrcit britànic durant la Segona Guerra Mundial. Si Churchill va confiar en els Spitfire per defensar els britànics dels bombardejos alemanys durant la Batalla d’Anglaterra, l’executiu de Tatcher va trobar en els nous avions Harrier el puntal de les seves operacions militars, que van facilitar el desembarcament britànic el dia 21 de maig a l’arxipèlag, i que va acabar amb les posicions militars argentines en pocs dies, ja que l’exèrcit argentí es va acabar rendint el 14 de juny.

Sea-Harrier-Malvinas.jpg

El Harrier, el caça estrella de la RAF durant el conflicte.

La guerra havia acabat amb una victòria total dels britànics, que havien mostrat la superioritat del seu exèrcit i la seva capacitat bèl·lica amb un nombre relativament baix de pèrdues materials i humanes (dos centenars de morts, un parell de vaixells i alguns caces) davant la derrota argentina ( més de mig miler de morts, nombrosos caces, helicòpters i bombarders i sobretot, més de dotze mil soldats fets presoners per l’enemic).

A nivell polític, el conflicte de les Malvines suposà la fi del règim militarista argentí, alhora que suposà el punt més àlgid de la popularitat de Mragaret Tatcher al Regne Unit. Tots dos països no van reprendre relacions fins més d’una dècada més tard, i les relacions entre les dues nacions encara no són excel·lents. Fins i tot els partits de futbol o de rugbi entre Argentina i Anglaterra s’han convertit en una mena de “revenja” o “continuació” de les hostilitats entre tots dos països.

Cristina-Fernandez-de-Kirchner-guerra-de-las-malvinas.jpg

La presidenta argentina Fernández de Kirchner recordant els caiguts en la guerra de les Malvines.

Trenta anys després, els argentins continuen demanant la sobirania sobre l’arxipèlag, i ha intentat obrir converses amb el Regne Unit. Per la seva banda, els britànics es neguen a dialogar la sobirania de l’arxipèlag, ja que els habitants de les Malvines (o illes Faklands) són ciutadans britànics de ple dret.

Per complementar aquest post us recomano que veieu el documental que us proposo a continuació. Dura prop d’una hora però els seu valor documental és molt gran i està íntegrament subtitulat al castellà:


 

Guantánamo, territori ocupat?

dimarts, 10/01/2012

La base nord-americana de Guantánamo (Cuba) s’ha fet tristament famosa per les detencions i empresonaments de diversos afganesos sospitosos de col·laborar amb Al-Qaeda o amb el règim dels talibans, i considerats elements molt perillosos pels serveis d’intel·ligència dels Estats Units. De fet, en més d’una ocasió s’ha especulat que l’amagatall de Bin Laden al Pakistan s’hauria trobat gràcies a les confessions d’algun presoner a la base de Guantánamo.

Més enllà de suposicions i possibles violacions del dret internacional per part dels Estats Units, a molt pot sorprendre que els Estats Units tinguin una base militar ubicada a territori d’un govern, el Cubà, que manté profundes diferències socials, econòmiques, polítiques i ideològiques amb el govern nord-americà.

La raó de l’existència d’una gran base logística i estratègica al cor del territori cubà es remunta a l’època de la guerra d’independència de Cuba (1898), quan els nord-americans, aliats dels independentistes cubans, van ubicar una base a territori cubà per raons logístiques i militars. L’ocupació de la badia de Guantánamo es va fer legalment efectiva a l’any 1903, amb la signatura d’un tractat entre el govern dels Estats Units i de Cuba segons el qual els podien ocupar l’entrada de la badia de Guantánamo (estratègicament situada al sud de l’illa caribenya i que permetia un control de tot el golf de Mèxic i el mar del Carib) a canvi d’un arrendament anual prèviament consensuat per tots dos governs. L’acord preveia també que en cas de no arribar a un acord sobre l’estipendi econòmic a pagar, els Estats Units haurien d’abandonar la seva base militar.

Guantanamo 2.png

Ubicació de la base militar de Guantánamo en relació amb el territori cubà.

Però tots els condicionats van canviar arran de la revolució cubana de 1959 i l’enderrocament del règim de Fulgencio Batista, un dictador proper als interessos comercials dels Estats Units. Els revolucionaris cubans, comandants per un jove Fidel Castro i el llegendari Ernesto “Che” Guevara van refusar el cobrament dels arrendaments per part dels nord-americans, alhora que consideraven l’existència de la base militar com una violació de la sobirania del poble cubà sobre el seu mateix territori.

Durant els darrers cinquanta anys, la base militar de Guantánamo s’ha convertit en un focus de les tensions entre Cuba i els Estats Units, fins al punt que el govern cubà va decidir aïllar físicament el territori ocupat pels nord-americans de la resta del territori cubà, tallant el subministrament d’aigua i aliments. Això va fer que els Estats Units haguessin de portar aigua potable d’altres indrets, i més recentment, construir-hi dessalinitzadores que utilitzin l’aigua del mar. Guantánamo s’havia convertit en un símbol per a tots dos països, incapaços de dialogar per buscar una sortida pactada i consensuada per les dues parts.

guantanamo.jpg

Mapa de la base naval dels Estats Units a la badia de Guantánamo.

Els darrers quinze anys han suposat un autèntic terratrèmol polític, amb grans alts i baixos en les posicions de tots dos països. Si l’administració Bush va fer servir aquesta base militar per empresonar suposats terroristes internacionals perillosos per a la seguretat dels Estats Units, l’administració Obama ha volgut tancar amb el centre d’internament de presos de Guantánamo. En aquest sentit, cal destacar que el president Barack Obama va prometre al mes de gener de l’any 2009 que resoldria la qüestió dels presoners,cosa que afavorira les condicions per a un possible diàleg amb el govern cubà per apropar postures. Tanmateix, la dinàmica interna de la política nordamericana (amb irrupció de moviments ultraconservadors com el Tea Party o el posicionament de l’alta cúpula de l’exèrcit dels Estats Units) sumada al període d’incertesa política que viu el govern de Cuba arran de la malaltia de Fidel Castro i l’interinatge del seu germà Raúl al capdavant del govern cubà han ajornat sine dia l’inici de les converses entre tots dos països per resoldre l‘stato quo de la base militar nord-americana de Guantánamo.

Guantánamo s'ha convertit en una polèmica presó de presumptes terroristes. Els Estats Units s'han saltat bona part de la legislació internacionals sobre presoners de guerra i presumptament s'han comés crims contra la humanitat.

 

L'illa perduda

divendres, 12/02/2010

Coincidint amb l’estrena de la sisena –i darrera- temporada de la sèrie televisiva Lost, cal recordar que encara avui en dia existeixen les anomenades “illes perdudes”, és a dir, illes de les que es conserva constància documental però que mai han estat localitzades a posterioritat.

Mapa Cartogràfic de 1847 on figura La Bermeja

Dins d’aquesta categoria podem incloure l’illa de “la Bermeja”, una illa que els exploradors i conquistadors espanyols van documentar i situar davant la península del Yucatán, al mar del Carib.

Diversos geògrafs francesos i espanyols del segle XVII fins i tot en revelaven la seva situació exacte, en les coordenades 22º 33 latitud nord, i a 91º 22 Oest; de fet, l’illa es troba registrada a la Carta Etnográfica de México, de l’any 1864.

Aquesta illa va caure en l’oblit fins la dècada de 1970, quan la delimitació de la frontera marítima entre els Estats Units i Mèxic va cobrar importància estratègica gràcies a la descoberta d’importants jaciments petrolífers en aquesta zona. Es van pactar uns límits fronterers entre les dues nacions d’acord a l’illa de la Bermeja.

La descoberta d’aquesta illa va permetre al govern mexicà poder desplaçar la frontera marítima entre els dos estats moltes milles nàutiques més al nord de l’actual posició, i el govern asteca es va poder assegurar el control de les grans reserves petrolíferes de la zona.

Però a mitjans dels anys 90 del segle passat, l’illa va desaparèixer sense deixar cap rastre. Volatilitzada. Perduda.

Des de llavors, el govern mexicà ha buscat desesperadament aquesta illa, sense cap èxit. A les coordenades on suposadament hi havia l’illa de la Bermeja s’hi ha detectat un fons marí de diversos milers de metres de profunditat.

Què ha passat amb l’illa? Aquesta era una illa d’origen volcànic. Com ha desaparegut? Hi ha diverses teories, però us esmento les dues explicacions més verosímils:

  • La Bermeja ha estat submergida sota les aigües com a resultat del escalfament global del planeta. Però al fons marí s’hauria de detectar un relleu marí que tampoc concorda.
  • Un congressista de Mèxic, el senyor Elías Cárdenas, va denunciar al Congrés Mexicà que la CIA va bombardejar fins esborrar l’illa mexicana per treure profit de les reserves petrolíferes de la zona.

La Bermeja ha existit, o existeix? Aquesta és una qüestió que molt difícilment podrem contestar. Un altre cop, l’etern debat entre raó i fe.

Suposada foto aèria de La Bermeja