Arxiu de la categoria ‘Històries d’una vida real’

Història amb pilotes

diumenge, 6/06/2010

Es pot aprendre història mitjançant el futbol? Aquesta pregunta és la que ens vol contestar en Xavier Carmaniu, periodista i historiador gironí, autor del llibre Història amb pilotes (Ed. Meteora).

De llibres de futbol que parlin alhora de la didàctica de la història, n’hi ha ben pocs en aquest país, i el del Xavier Carmaniu és el primer amb aquestes característiques que s’ha fet al Principat.

L’autor, Xavier Carmaniu, té una llarga experiència al món de la ràdio. Ha col·laborat amb emissores com la Cadena SER, RAC 1, COM Ràdio, Catalunya Ràdio i Ona Catalana. A Ona Catalana (posteriorment rebatejada com Ona FM) va presentar un programa de ràdio molt interessant anomenat  “El tren de la Història”, que va funcionar entre els anys 2000 i 2007. Actualment en Xavier Carmaniu treballa per la televisió gironina a l’espai d’entrevistes “La ciutat dels Libres”.

girona i xavier carmaniu autor del llibre sobre historia a traves del futbol "Historia amb pilotes"

L'autor del llibre, Xavier Carmaniu

De llibres d’història i futbol n’hi ha, al nostre país, com ara els dels historiadors Carles Santacana, Jaume Sobrequés, Jordi Finestres, en Josep Maria Solé i Sabaté, i fins i tot la tesina del historiador Javier Aranda, a qui vam entrevistar a Història del Futbol a Catalunya, entre d’altres. Tots aquests treballs són molt recomanables i amb un gran rigor històric, però potser una mica densos pel públic en general.

Vet aquí l’excepcionalitat de l’obra d’en Xavier Carmaniu. Ell ha innovat al utilitzar la vida d’onze jugadors i jugadores de futbol per explicar el marc social, polític i econòmic de cadascun d’aquests jugadors i aprendre, de forma molt didàctica, on el lector va més enllà del llibre per poder interactuar i fins i tot emocionar-se, amb les històries amagades que envolten el món del futbol  i sovint són ignorades.

Penso que és un llibre que val la pena, ja que defuig dels tòpics que sovint tenen els aficionats a futbol. I és que la història i el futbol són perfectament compatibles. El futbol no deixa de ser un espectacle de masses que reflexa el temps en el qual es practica, el futbol no són els milionaris contractes dels cracks si no els milions de persones que s’il·lusionen, que el practiquen o que el gaudeixen, el futbol són les extraordinàries històries que l’autor ens relata al llarg del llibre. El futbol, en definitiva, pot ser una eina molt útil per entendre la societat que ens envolta, al ser el futbol una activitat humana més de les moltes que els ésser humans realitzen en la seva vida.

Carmaniu, Pou i Padilla.jpg

Carmaniu, flanquejat per Joan M. Pou i Toni Padilla

El club Bilderberg

dijous, 3/06/2010

Aquests dies es reuneix a Sitges el club Bilderberg. Però què és aquest grup? És un club de rics, un lobby de pressió, una espècie de patronal mundial? Sobre el paper, el Club Bilderberg no existeix, no està constituït com a organització en cap registre civil, de societats o mercantil.

bilderberg 2.jpg

Hotel Dolce de Sitges, on es celebra la reunió del Club Bilderberg

La història del club Bilderberg és molt recent. Fa pocs anys que aquesta organització existeix. En concret, el club Bilderberg va néixer en  una reunió a l’any 1954, a l’Hotel Bilderberg (d’aquí el seu nom) d’Arnhem, a Holanda. Els impulsors d’aquesta organizació foren l’economista i conseller dels Estats Units Joseph Retinger (d’orígens jueus) i l’economista neerlandès Ernst Van der Beugel.

A partir de llavors, aquesta associació s’ha anat reunint de forma anual en diverses seus Europees o Americanes. L’encant d’aquest grup neix del secretisme i la discreció del que es parla en les seves reunions, i sobretot, la llista de suposats membres del club, que han fomentat la imaginació i les ments conspiratives de moltes persones.

Quins temes s’hi tracten, al club Bilderberg? És realment un grup de pressió o un Lobby perillós que dictamina la política internacional? Això mai ho sabrem a ciència certa, per tant no val la pena especular sobre la naturalesa d’aquest club. Hi ha que afirma que és una societat secreta com la maçoneria o els carbonaris, però no hi ha cap tipus de relació de semblança entre aquestes organitzacions.

El que ha fet volar la imaginació de moltes persones és la llista dels membres del club Bilderberg: banquers, polítics, membres de l’aristocràcia i la reialesa, magnats del petroli i les telecomunicacions, tals com el polític Americà Donald Rumsfeld; el president del Banc Central Europeu, Jean Claude Trichet; l’antic cap de l’OTAN, Jaap de Hoop Scheffer; o el president del Banc Mundial Paul Wolfowitz, entre molts d’altres..

bilderberg 1964.jpg

Foto de família del Club Bilderberg a la reunió de 1967

Pel que fa a membres espanyols del club cal destacar-ne la reina Sofía; el president del grup PRISA, José Luis Cebrián; el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero; l’antic ministre Solbes o l’alcalde de Madrid, Ruiz-Gallardón.

No es pot criticar en absolut la decisió dels membres del club Bilderberg de reunir-se i parlar dels seus assumptes i dels seus negocis. Personalment penso que aquest club no és més que una demostració “snob” de poder i una oportunitat per a fer negocis. Em costa molt creure que en aquest tipus de reunions es decideixin les directrius de l’economia i la política internacional en sessions curtes de poques hores. Ara bé, és molt possible que m’equivoqui.

El que si es pot criticar és el fet que aquest grup, que està en tot el dret del món d’organitzar les seves festes privades, hagi de recórrer a les forces de seguretat públiques, tals com la Policia Nacional o els Mossos d’Esquadra, a qui paguem tots els ciutadans, per garantir la privacitat de la reunió i la seva discreció (tot i que anar i venir amb helicòpters o cotxes de gran luxe no és la millor manera de passar desapercebut).

En temps de crisi, quan hi ha moltes famílies que se les passen morades i de tots els colors per tirar endavant la seva economia, aquestes demostracions de luxe i certa supèrbia  fan molta ràbia i rebuig als ciutadans i les ciutadanes que amb moltes dificultats arriben a final de mes.

Breu història de la USAP

dissabte, 29/05/2010

La USAP de Perpinyà és l’equip de rugbi XV català per antonomàsia. Els rossellonesos són el millor equip de rugbi de tots els racons de parla catalana. La USAP (Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà) és un dels equips més importants d’Europa. De fet, la USAP és un símbol rossellonès, que representa Catalunya al món de la pilota ovalada.

No debades l’escut de la USAP és la senyera catalana i el seu himne és L’estaca, de Lluís Llach. Els seguidors de la USAP són coneguts arreu del món del rugbi com els catalans. La samarreta de la USAP porta els colors sang i or de la senyera, per bé que fa un parell de temporades va lluir una samarreta blaugrana durant la Copa d’Europa de Rugbi, en un clar gest d’amistat i germanor amb el Barça i els catalans del sud. La frase de guerra del club és una expressió catalana, Sempre Endavant!

usap.jpg

L'afició catalana a l'Aimé Giral

La USAP de Perpinyà fou fundada oficialment com a tal l’any 1933, però el club ja existia des de 1902 sota el nom de AS Perpinyà (Associació esportiva Perpinyà). El 1914 els catalans del nord van vèncer el seu primer torneig important, el campionat de França de rugbi XV, amb un assaig in extremis d’Aimé Giral, un vailet de només 18 anys, que va morir al front durant la primera guerra mundial. En el seu honor, l’estadi de la USAP s’anomena Estadi Aimé Giral.

El nom d’arlequins prové dels anys d’entreguerres. El club era tant pobre i amb tants pocs recursos que va optar per arreglar les samarretes que es trencaven al transcurs dels partits tot cosint-les de nou, tot donant una aparença arlequinada a la samarreta de la USAP. Els catalans del nord, lluny d’avergonyir-se, llueixen aquest apel·latiu amb l’orgull de ser un dels clubs més populars del món del rugbi. La USAP és l’equip de les classes treballadores i catalanistes de la ciutat, que omplen l’estadi setmana rere setmana i es desplacen arreu on jugui el seu equip.

La USAP té un palmarès envejable: set vegades campió de França i deu vegades finalista d’aquesta competició (la darrera aquest vespre mateix), finalista l’any 2003 de la Copa d’Europa de rugbi a 15, i referència del rugbi català. No és pas cap casualitat que la USAP hagi lluitat (i segueixi treballant) en la difusió del rugbi al principat de Catalunya, amb diversos convenis de col·laboració amb el Barça de rugbi, la Santboiana o el BUC (Barcelona Universitari Club).

USAP Enri tugali.jpg

Tugali, una de les estrelles dels Catalans

Als darrers anys hi ha hagut un gran creixement del club, amb el traspàs de grans jugadors com el neozelandès Dan Carter o el sud-africà Percy Montgomery, que han portat el club del Rosselló a ser un dels màxims referents del rugbi europeu.

Ara bé, la filosofia d’aquest gran creixement del club del Rosselló no s’ha fet a base de talonari i fitxatges milionaris, com el Tolosa o l’Stade Français, si no amb una aposta decidida per la cantera i la potenciació dels valors del rugbi i de la catalanitat del club a les divisions inferiors. El seu rugbi és endreçat, atractiu, alegre i dinàmic, amb tota la força que dóna representar tot un país i una filosofia, una manera d’entendre la vida.

Aquest vespre hem tingut una notícia bona i una de dolenta. La USAP ha perdut la final del campionat de França de 2010 contra l’equip de Clermont per un resultat de 6 a 19. La bona notícia és que en categoria femenina, les noies de la USAP s’han proclamat campiones de França. Malgrat la derrota, l’equip de la Catalunya nord està vivint un dels moments més dolços de la seva història, tot consolidant-se com un dels equips de referència de l’esport a Catalunya.

Per aquells qui estigueu interessats en la pilota oval, us recomano un parell de blogs en català especialitzats en el rugbi, tant de XV com de XIII (un altre dia parlarem de la història del rugbi de XIII). Aquests són el  Rugbi XV i el Ruc-bi Català En aquests espais podeu trobar informació actualitzada del món de la pilota oval en català.

Sempre Endavant!

usap 2.png

L'escut de la USAP

La Segona Guerra Mundial es jubila

dimarts, 11/05/2010
reichstag.jpg

Un soldat soviètic col·locant la bandera de l'URSS al Reichstag

El passat diumenge 9 de Maig es van celebrar els 65 anys de la fi de la segona guerra mundial a Europa, amb celebracions commemoratives incloses als Camps Elisis de Paris (cosa que no entenc, ja que França fou humiliada durant la guerra) i a la Plaça Roja de Moscou (on per primer cop han desfilat forces armades de l’OTAN).

Han passat 65 anys, tota una vida, i el record de la segona guerra mundial a Europa encara no es jubila. Ni cal que es jubili, ja que si avui en dia existeix una Europa unida i rica, és gràcies a les lliçons que la societat europea ha extret de les barbàries i el terror patit al llarg de la segona guerra mundial.

65 anys desprès, a Europa s’han consolidat els governs democràtics, i la ciutadania europea ha aconseguit importants fites socials, laborals, educatives i econòmiques. 65 anys desprès, francesos, alemanys, polonesos, britànics, holandesos, italians, danesos, suecs i belgues entre molts d’altres, s’han reconciliat, i els antics enemics ara són països agermanats, socis i aliats mitjançant organismes com l’UE o l’OTAN. Han fet falta molts anys per a que els europeus hagin après que fer-se la guerra entre ells o envair continents subdesenvolupats en projectes colonials no eren pas la via per arribar a l’estabilitat i la prosperitat. Per aprendre que Europa o està unida, o no serà.

65 anys de pau a Europa (excepte la zona dels Balcans, malauradament). 65 anys on els europeus s’han demostrat a sí mateixos com superar els conflictes i a saber passar pàgina quan convé, per emprendre noves empreses plegats, sota la bandera de la pau i la llibertat.

Ara bé, 65 anys desprès, res és perfecte. A Europa segueix havent-hi pobres, mancances estructurals del sistema del benestar i crisis econòmiques cícliques (com l’actual). 65 anys desprès, la societat europea segueix essent desigual. 65 anys desprès continuen havent-hi a Europa certs espais amb manca de les llibertats d’expressió més bàsiques (veure a tal d’exemple l’Itàlia Berlusconiana o els afers del govern espanyol i el tancament del diari Egunkaria).

65  anys desprès, hi ha molta feina per fer. Cal seguir treballant i creant un espai de pau, prosperitat i llibertat pels anys que estan per vindre, amb el convenciment de que anem pel bon camí. Europa unida serà més forta, però una Europa de les persones, no pas dels estats, que són gegants administratius buits. Els treballadors i les treballadores europees lluitaran per generar nous espais de llibertat, de benestar, tolerància, igualtat i polítiques de convergència socioeconòmica per superar els nous reptes del segle XXI.

Com els nostres pares i avis van lluitar (i van vèncer) als totalitarismes, ara fa 65 anys.

Tarragona Invisible

dissabte, 3/04/2010

Aquests dies de Setmana Santa els hem decidit gaudir a la Costa Daurada. Aprofitant el bon temps, vam programar una sortida per Tarragona, la ciutat mil·lenària més important del sud de Catalunya. La ciutat és una ciutat agradable, digna de visitar, i el seu casc antic amaga molts llocs i racons amb un encant especial, amb una personalitat molt marcada, que valen la pena ser visitats.

Però qui m’anava a dir a mi que la visita a Tarragona va acabar siguent una mena de joc pels carrers de ciutat vella…tot s’inicià quan al carrer del Vidre vam observar una pintada alusiva a John Locke, personatge de ficció de la sèrie Lost, i just al davant, una porta blava tapiada on figurava la següent inscripció: “No necessitar rés més és lo màxim”.

Porta del carrer Vidre

El missatge em va agradar molt, es refería a que és més ric qui no necessita pas res que no pas aquells qui tenen més coses materials i poques coses d’aquelles que t’omplen de veritat.

Baixant pel carrer Albinyanà vam trobar-nos un altre porta blava i el missatge deia “Un petit detall”.

Finestra al carrer Albinyanà

En aquest moment la meva ment treia fum… era possible que hi haguessin més portes o pistes per la ciutat? Quina mena de joc era aquest? Calia trobar més missatges, més portes…

Al carrer de Cavallers vaig detectar una constant. Prop de cada porta apareixia un símbol que es repetia, una casa amb una estrella de cinc puntes al seu interior, que anuncia la proximitat d’un missatge:

Les teoríes conspiratives estaven a mil per hora, com el nostre cor, ansiòs de descobrir més missatges, un munt d’idees que ens inundaven el cap quan vam trobar la tercera porta, al mateix carrer Cavallers. El missatge deia “Som les persones”. Perfecte, no creia pas que fòssiu elefants amb faldilles. Què vol dir aquesta afirmació? És quelcom que s’escapa del meu entendre.

Porta del carrer Cavallers

Avançant pels carrers del casc antic tarragoní vam arribar a les proximitats d’un altre missatge anunciat per més símbols de la casa amb l’estrella a dintre. Al carrer Riudecols vam trobar un altre missatge. Aquest cop el coneixia prou bé, era una frase amb clara inspiració bíblica. El missatge deia “té, besa el pa i dona’l”.

Porta del carrer Riudecols

A partir d’aquest punt, el joc es va complicar. Poques pistes, i dificultats per trobar més portes. Finalment vam trobar-ne un altre al carrer Vila-Roma que deia “Fer les coses”. És molt important fer les coses i fer-les bé és clar.

Cansats com estàvem, només vam trobar dues portes més, una al carrer Santa Anna, que deia “Ens saludem”, com una mena d’introducció al joc, i una especial al carrer de les Salines, que deia “Al final tots igual” acompanyat de dues mans blanques. Aquesta l’entenc, crec que vol dir que un cop estem al altre barri, tots ens convertirem en pols de la mateixa manera, rics o pobres, homes o dones.

Porta del carrer Santa Anna

La darrera porta al carrer Salines

He intentat solucionar aquest trencaclosques però no ho he aconseguit. Potser m’he deixat pistes i missatges clau pels carrers de ciutat vella de Tarragona. M’ajudareu a completar el missatge? De moment podem demanar-li ajuda al senyor Locke..

Pintada alusiva a la sèrie de ficció Lost situada al carrer Vidre

ACTUALITZACIÓ!: Ja he trobat la resposta al enigma. Aquesta iniciativa correspon a una iniciativa d’un grup cultural, anomenat El Dispositiu, que va organitzar tota l’acció de les portes blaves amb missatges per tal d’apropar la ciutat i els seus racons als ciutadans, així com provocar la reflexió i el diàleg entre les persones que observin les diferents racons de la ciutat de Tarragona. El mapa amb tos els missatges, aquí.

L’artista es qüestió es diu Blai Mesa, i va extreure les diverses frases i missatges de les converses amb els veïns de Tarragona. Em sembla una iniciativa fantàstica. Les ciutats són centres culturals plens de vida, formades per diverses històries que corren paral·leles sense creuar-se. Barcelona, Mataró, Girona, Tarragona, Palma…són ciutats amb un patrimoni cultural enorme, amb un gran llegat històric del que ben bé no gaudim ni tampoc interactuem. Per això crec que tot el que sigui promoure la reflexió crítica sobre la societat que ens envolta, l’interacció i el diàleg entre les persones és molt positiu i especialment desitjable en la societat d’avui en dia.

Perquè queden molts murs per trencar, però els més grans i els més forts, i més difícils de tirar a terra són els murs mentals que nosaltres mateixos tenim a les nostres ments. Els prejudicis, les intuicions errònies. Mentre els homes i les dones no siguin capços de derribar aquests murs mentals, hi hauràn al món murs reals, a Palestina, Sud-Àfrica o Xipre. Per això una porta blau, símbol de l’esperança, ens pot dir que podem traspassar els murs cap a altres horitzons, altres realitats, altres indrets, on potser, podem ser lliures dels prejudicis de la ment, i acceptarem el diàleg amb els altres i l’interacció humana com elements vàlids per les relacions entre persones i cultures.

Perquè blau és el color mediterrani, i el mediterrani és una inmensa porta blau que uneix llengües, cultures i persones. Com les portes del casc antic de Tarragona.

Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años

dissabte, 20/02/2010

“Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años” és la frase més cèlebre del militar ¿lliberal? espanyol Baldomero Espartero. Anem a aclarir les causes d’aquesta declaració d’amor a la capital catalana.

A la primera part del segle XIX la ciutat de Barcelona s’amuntegava dins de les antigues muralles, per l’imposició del Decret de Nova Planta de 1714, com a càstig per la capital catalana. La ciutat de Barcelona era, doncs, un niu de putrefacció i inmundícia, un focus de malalties infeccioses i diverses pandèmies.

La manca d’espai generava pisos i habitatges molt petits, i sovint en un pis d’uns 50 metres quadrats vivien diverses famílies. Els habitatges no tenien sanitaris, ni aigua corrent, ni electricitat, evidentment. Les jornades laborals eren de 16 hores, i la mà d’obra infantil, una normalitat quotidiana. Les famílies malvivien amuntegades en una sola habitació, en condicions deplorables.

Gravat de les bullangues populars

En aquest context, les classes populars de Barcelona eren molt subversives. Aprofitant els adoquins dels carrers de la Ciutat Vella, els obrers muntaven fàcilment barricades urbanes tot impedint el pas als agents policials i les forces d’ordre públic. Aquestes revoltes populars, sovint espontànies i poc organitzades, es coneixien amb el nom de bullangues. Les bullangues de Barcelona van ser plat habitual de l’actualitat barcelonina entre 1835 i 1860.

Possiblement les bullangues més famoses foren la revolta de la jamància i els rebomboris del pa, totes dues van ser revoltes de subsistència de les classes populars.

L’any 1842 el general Baldomero Espartero era la màxima autoritat del estat espanyol, degut a que fou nomenat regent l’any 1840 per la minoria d’edat de la reina Isabel. El general Espartero, conegut també com el duc de la victòria, que era el seu títiol nobiliari, va governar fins l’any 1843, quan la reina Isabel fou major d’edat (encara que la reina només tenia 13 anys!). Durant el seu curt mandat, el general Espartero aplicà una política “liberal”, en el sentit que el mot liberal tenia en aquells anys.

El General Espartero, com a bon militar, tenia un mètode poc democràtic o liberal per resoldre les qüestions polítiques o socials. D’aquesta manera, qualsevol dissensió política havia de ser immediatament sufocada i reprimida. Els mesos de novembre i desembre de 1842 s’inicià a Barcelona una més de les bullangues populars, que comportà la presa de control de la ciutat per part de les classes populars i l’impossibilitat d’accedir als petits i estrets carrers barcelonins per part de les forces d’ordre públic.

El duc de la victòria no estava disposat a tolerar un brot dissident que pogués perjudicar la seva tasca al capdavant del govern d’Espanya, així que en Espartero envià l’ordre de bombardejar la ciutat al general Van-Halen, capità general de la regió militar de Barcelona, qui inicià el bombardeig de la ciutat des de la fortalesa de Montjuïc.

El 3 de desembre de 1842 l’exèrcit espanyol bombardejà la ciutat que havia de defendre. Però no fou un atac qualsevol, no. Aquell dia es van llençar sobre la ciutat més de 1014 bombes i projectils durant més de 13 hores per alliçonar a la ciutat. El resultat fou dantesc: centenars d’edificis destruïts, milers de barcelonins morts, repressió sistemàtica sobre els dirigents del incipient moviment obrer, una multa de dotze milions de pessetes a pagar pels ciutadans de Barcelona i la frase amb que obríem aquest post: ” a Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años”. Una frase que ens recorda poderosament a la del comte duc d’Olivares durant la guerra dels segadors (1640-59): “Hay que allanar Cataluña”.

Com a colofó de la deshonra i de l’escarni militarista, al General Baldomero Espartero, duc de la Victòria, es va obligar al ajuntament de Barcelona de dedicar-li un carrer, el carrer del Duc de la Victòria.

Afortunadament, i desprès de més de 150 anys, la ciutat de Barcelona ha pogut tancar ferides respecte a la violenta relació entre la ciutat i el General Espartero. Al mes de  març de l’any 2007 el consistori barceloní va decidir canviar la nomenclatura l’aquest carrer (i del passatge que comunica el carrer amb  la plaça Vila de Madrid). Com a darrer epitafi ( i victòria de la societat civil sobre el militarisme) d’aquesta relació, el Castell de Montjuïc, presó i símbol d’opressió vers la ciutat que s’obre al mar, fou oficialment retornat a la ciutat de Barcelona al juliol de l’any 2008.

Amb el canvi de nom del carrer i la presa de possessió del Castell de Montjuïc hi ha hagut un clar exemple de justícia històrica, tal com molts desitjaríem en el cas dels fets de la Guerra Civil Espanyola. Potser es que les ferides encara estan obertes, potser caldrà esperar un segle i mig, però sobretot el que cal és recordar, sense ànims d’odis o revenges, que a casa nostra queden símbols d’opressió i tortura, que, lluny de ser destruïts, cal conservar perquè tots plegats no oblidem els passatges més tristos i foscos de la nostra història col·lectiva.

El Castell de Montjuïc, des d'on la ciutat de Barcelona fou sistemàticament bombardejada.

La història com nexe cultural

dilluns, 12/01/2009

Avui he decidit començar a escriure un nou bloc. Un bloc on parlar d’història sense por, sense partidismes i entenent l’estudi del passat com una clau per entendre el present i poder copsar què pot passar al futur. Una història real, lluny de dogmatismes i veritats absolutes. Una eina per comprendre el món, per respectar el veí i per aprendre nous continguts i poder enriquir-nos tots plegats.

Em presentaré. Sóc un professor de secundària d’un departament de ciències socials qualsevol d’un Institut qualsevol de Barcelona. Tinc 25 anys, i en la poca experiència que pogut copsar en la vida, tant en les aules com al carrer, he vist molta gent que utilitza la història de forma partidista per legitimar una opció política o directament manipula els fets a conveniència d’aquelles idees a les que creu.

Avui mateix, dos alumnes meus, han posat en entredit la naturalesa criminal i terrorista d’ Al-Quaeda, tot basant-se en el dret d’autoprotecció conegut com a yihad, contemplat en el llibre sagrat dels musulmans, l’Alcorà. Uns altres alumnes, han posat en entredit la teoria de l’evolució de Darwin, ja que aquesta és contrària als preceptes de la Bíblia. L’altre dia, en un dinar familiar nadalenc, una persona va insinuar que els visigots no varen existir pas mai.

Aquesta i moltes altres anècdotes són part de la realitat que ens trobem tots aquells que ens dediquem al estudi i la difusió de la història i de les ciències socials. Sovint s’utilitzen fets històrics aïllats com fonaments per defensar una determinada forma de pensar, actuar o entendre el món. Des d’aquí jo no intentaré convèncer ningú, si no que aquells qui es molestin en perdre part del seu temps llegint-me passin una estona entretinguda i potser es replantegin alguns detalls del món que ens envolta. Despertar una consciència crítica davant de la història, i potser ser capaços, tots plegats, de comprendre processos històrics i analitzar-los de forma crítica.

Per això deia que jo entenc la història com a un patrimoni comú de la humanitat, un nexe cultural, ja que absolutament tots els pobles, cultures i individus del planeta són fruit de la història, i l’estudi i difusió d’aquesta ha de ser un element unificador i aglutinador, i mai la història pot ser esclava d’una determinada ideologia o religió, ja que la història està per sobre de la consciència i l’imaginari individual per convertir-se en un fet transcendental de la humanitat.