Arxiu de la categoria ‘Històries d’una vida real’

Fer-ho un cop al dia

dimecres, 10/11/2010

Galè va ser un dels metges de més renom de l’antic Imperi Romà, que va desenvolupar les teories dels humors corporals engegada per Hipòcrites. Galè va viure a cavall dels segles II i III d.C. Galè era originari de Pèrgam (actual Turquia), malgrat que va viatjar per tots els indrets de l’imperi Romà durant els anys que va exercir la medicina. De fet, en Galè arribà a ser un dels metges més cotitzats de tot l’imperi Romà, no en va en Galè fou el  metge personal de l’emperador Marc Aureli.

Entre altres estudis, cal ressaltar que Galè va assentar les bases de la fisiologia medieval i fins i tot els seus estudis sobre la circulació de la sang seran la base gràcies a la qual Miquel Servet va descobrir la circulació sanguínia pulmonar.

Galè fou autor d’un centenar llarg d’obres de medicina general, fisiologia, oftalmologia, farmàcia…entre aquestes obres, sorprèn una teoria que va desenvolupar per tal de garantir el correcte equilibri dels humors humans: segons Galè, era convenient que els homes ejaculessin al menys un cop al dia.

La raó que feia convinent l’ejaculació masculina era la necessitat d’expulsar el semen masculí del cos abans de que aquest es podrís dins dels testicles i provoqués infeccions i altres malalties. La teoria no és correcte, ja que el semen masculí no es corromp ni es fa malbé als testicles, i molt menys és una font d’infecció.

Les teories de Galè van tindre plena vigència fins ben entrat el Renaixement, i els seguidors de Galè van confirmar el valor del sexe com a mètode de conservació de la salut corporal. Ara bé, les observacions de Galè no eren del tot errònies, ja que avui en dia està demostrat que una vida sexual activa estimula l’organisme humà (tant a homes com a dones), millora la resistència cardíaca, i té molts més efectes positius pel funcionament del organisme humà, malgrat que aquests beneficis corporals no tinguin res a veure amb la teoria dels humors corporals desenvolupada per Galè.

L’educació a Catalunya

dissabte, 6/11/2010

Aviat hi hauran eleccions al Parlament de Catalunya. Les eleccions són aquell moment màgic on el poble decideix quins han de ser els seus representants al Parlament de Catalunya, que a la seva vegada, escollirà un president de la Generalitat. Aquest president formarà govern i tindrà l’inestimable ajuda dels consellers, els equivalents a ministres en un país normal.

Entre aquests consellers, en sortirà un que serà el conseller d’educació. I aquest senyor tindrà un molt bon sou, cotxe oficial, guardaespatlles i un ampli teixit burocràtic que li dirà que tot ho fa de meravella, ansiosos per escalar escalafons a l’administració pública.

Les escoles públiques, CEIPs i IES, veuran els seus pressupostos retallats, i la seva plantilla de personal docent reduïda o en el millor dels casos, no augmentada, independentment de les necessitats educatives dels nostres infants, nois i joves. Tot això en virtut de la nova llei d’educació aprovada pel govern del tripartit, un govern teòricament esquerrà, responsable de la davallada de la qualitat del sistema educatiu català.

L’educació a Catalunya s’ha convertit en una eina electoral i populista, perdent la qualitat i excel·lència educativa a favor de la massificació de les aules i la manca de recursos públics posats a disposició dels treballadors i les treballadores. A més, amb la nova llei d’educació els centres públics perden bona part del seu esperit democràtic, herència de la transició, quan les escoles van esdevenir un veritable far en el camí de les llibertats i la consciència cívica i ciutadana.

Avui ensenyar història (o qualsevol altre matèria) a Catalunya és més difícil que fa uns anys, malgrat la revolució tecnològica que suposen ordinadors portàtils pels alumnes i pissarres digitals. Tenim menys suport per part del departament, però se’ns exigeixen millors resultats.

Resultats? Els resultats estan bé per la travessa, pels capitals financers o les mercaderies. No pels nostres alumnes. Els nostres alumnes són el capital humà del país, el nostre futur, el més important per la supervivència de la nostra cultura. Els alumnes són persones, no índexs quantitatius o qualitatius.

Realment caldrà estalviar en educació? No hi ha altres fronts on retallar les despeses públiques més enllà de les d’educació i salut? Si, la conselleria de salut està estalviant de la mateixa manera que la d’educació. Parlem de Finlàndia i el seu èxit educatiu. A Finlàndia es gasten comparativament quatre vegades més per alumne que no pas a Catalunya. Els i les docents fem miracles amb els recursos que tenim. Malgrat que el nostre conseller no ens ho vulgui reconèixer.

Em preocupa que en el futur els currículums docents cada cop retallin més continguts en ciències socials. El govern, em fa la impressió, vol ciutadans submisos, que no qüestionen l’eficàcia de la seva obra de govern. Cada cop menys professors d’història, de geografia o de filosofia. Cada cop menys hores de ciències socials. La història no és prioritària. La filosofia no serveix per a res. La geografia és innecessària, existint el google earth.  A l’ESO i al Batxillerat, que és quan l’adolescent forja el seu esperit crític i la seva consciència social, cada cop tindrem menys hores i menys personals que ensenyin la història. Pregunteu a un jove de 16 anys qui era en Pere II o Descartes. Però tranquils, tindrem ordinadors portàtils! Ai, el populisme i l’electoralisme!

Catalunya o Espanya?

dimarts, 19/10/2010

Poder escollir. Poder decidir. Aquesta és la clau política dels darrers mesos. Que la sobirania popular realment sigui capaç de decidir que és el que desitja. Què ha de ser Catalunya? Una nació independent o una regió d’Espanya? Al món dels esports (que és el reflex de la societat del món real, però menys seriós) aquesta dicotomia s’expressa amb l’existència de seleccions catalanes esportives i que plasmen una realitat cultural més enllà de les fronteres administratives. Avui parlarem d’un club esportiu (el RC Cornellà) que aporta jugadors a les seleccions d’Espanya i de Catalunya, amb total normalitat democràtica. Tothom pot escollir, i aquest exercici de llibertat és totalment desitjable…

La història de les seleccions esportives catalanes ve de lluny. En anteriors escrits ja hem parlat de casos com el de la Federació catalana de Rugbi. Gairebé sempre les federacions espanyoles traslladen als organismes internacionals la seva preocupació absoluta per una possible entrada de la catalana al concert internacional, sovint acompanyades d’amenaces provinents de les altes esferes del COE (Comitè Olímpic Espanyol).

Personalment no em sento massa orgullós dels guirigalls protagonitzats pels organismes internacionals, així com de les reaccions provinents de la caverna mediàtica madrilenya, que escup tot el seu odi i exhibeix amb orgull la seva catalanofobia mitjançant diversos arguments.  A Madrid s’afirma que obliguem als esportistes catalans a jugar per Catalunya i odiar a la Roja.

Però altres vegades les federacions i les associacions esportives catalanes troben els forats legals per competir de forma internacional. Aquest és el cas d’esports minoritaris i absolutament amateurs com el Futbol Australià, que estan oblidats pels mitjans de comunicació de masses.

El Futbol Australià, esport originari d’Austràlia al segle XIX i que sembla una barreja de futbol i de rugbi, té un cert arrelament a Catalunya, on es disputa una competició amb cinc equips de tres estats diferents (tres de catalans del sud, un equip de Perpinyà i un altre d’Andorra). A Espanya, per la seva banda, a l’actualitat existeixen dos clubs a Madrid.

L’organisme encarregat del Futbol Australià (o popularment, Footy), anomenat EAFA (European Australian Football Association) va reconèixer al 2005 la catalana com a oficial, independentment de l’espanyola. Des de llavors Catalunya juga de forma oficial els campionats europeus d’aquest esport i fins i tot ha estat convidada a jugar el mundial d’aquest esport, que es celebrarà l’estiu proper.

El passat 2 d’octubre es va celebrar el campionat europeu de futbol australià a la localitat de Milà, on Catalunya va jugar enquadrada al grup C, amb les seleccions d’Itàlia, Escòcia i Holanda. L’expedició catalana fou formada íntegrament per jugadors catalans (a diferència d’Espanya, amb molts australians al seu combinat nacional). Desgraciadament Catalunya va caure eliminada a la primera fase, contra equips més potents i carregats de jugadors nacionalitzats d’origen australià).

cATALUNYA-ESPANYA.jpg

Seleccions espanyola i catalana a l'europeu d'Hamburg de 2007

El fet que volia explicar-vos, i que no ha tingut cap ressò als mitjans de comunicació, és la llibertat que han tingut els jugadors per escollir la samarreta que volen defensar. És el cas de Pablo Fernández, un jugador del RC Cornellà (club campió de la Lliga catalana de footy d’aquest any) que va escollir jugar a la selecció espanyola, mentre que fins a vuit jugadors del Cornellà van escollir defensar els colors de Catalunya. I tots tant contents.

Aquesta és la normalitat, que tothom pugui escollir quins colors vol (o no vol) defensar. I dins d’un mateix club, equip o grup de persones poden existir diverses sensibilitats, totes elles igual de legítimes. De la mateixa manera que no s’ha d’obligar a una persona a jugar o defensar una determinada selecció, tampoc s’ha de criminalitzar a ningú per escollir jugar o defensar uns altres determinats colors. Si no hi hagués tanta pressió mediàtica dels mitjans ultres de Madrid (Intereconomía, Marca, As, El Mundo, COPE…), històries com aquesta, que considero excepcional, haurien  de ser normals i habituals. Tant de bo a tots els esports es pogués escollir amb quin combinat nacional es vol jugar, sense pressions ni pors a represàlies.

Malgrat tot, m’ha arribat que les federacions espanyola i francesa han estat pressionant a l’EAFA per expulsar a Catalunya, però altres països com Croàcia, Escòcia, Irlanda o Lituània (països vinculats sentimentalment amb el cas català) van fer costat als catalans, blindant la seva presència al concert europeu del footy.

Poder escollir quins colors vols defensar representa els valors democràtics i de llibertat d’un país. No ens enganyem, però. A petita escala, en un nivell amateur, els esportistes catalans han donat una lliçó extraordinària als burrocràtes de les federacions esportives professionalitzades, tals com la de futbol, hoquei patins o bàsquet. Per enèsima vegada, els poble català ha demostrat als màxims encarregats dels esports (tals com el senyor Lissavetzky) o de la caverna mediàtica madrilenya quin és el camí per conviure fomentant el respecte, la llibertat i els valors universals dels esports.

Labordeta

dilluns, 20/09/2010

En José Antonio Labordeta ha estat un dels polítics més honestos i íntegres que ha conegut la democràcia espanyola. Labordeta ha estat com un oasi al bell mig del Congrés dels Diputats, un home estimat i apreciat per tots els amants de la llibertat i la democràcia (no tant pels diputats del  Partit Popular, qui sovint el ridiculitzaven i menyspreaven de forma flagrant).

En Labordeta va néixer el 1935 a la ciutat de Saragossa en una família de tendència progressista i lliberal. El seu pare era professor de Llatí clàssic i molt aficionat a la poesía, al igual que el seu germà gran, Miguel Labordeta, poeta i professor d’història.

El jove José Antonio Labordeta va estudiar la carrera de Filosofia i Lletres (un equivalent a l’actual carrera d’Humanitats) a Saragossa, i al 1964 va aprovar les oposicions a professor d’Institut de Secundària, obtenint plaça docent a la ciutat de Terol, concretament al Institut Ibáñez Martín. A Terol es va fer catedràtic d’Institut de l’especialitat d’Història. La seva senyora, Juana de Grandes (neboda del general feixista Agustín Muñoz Grandes, màxim responsable de la División Azul), treballava al mateix institut com a catedràtica de Llatí.

A la ciutat de Terol, a més, en Labordeta va tindre com alumnes al cantautor i poeta Joaquín Carbonell i al incombustible Federico Jiménez Losantos. En Labordeta s’estimava amb tot el cor als seus alumnes, sobretot a aquest parell que us acabo d’esmentar. Cal deixar clar que el senyor Losantos era, en aquells moments, un jove idealista compromès amb les tesis més progressistes, contrari a la dictadura de Franco i proper al comunisme (no en va, en Losantos de jove va estar vinculat al PCE, PSUC i PSA).

L’estància a Terol fou cabdal per l’evolució personal de Labordeta. Contràriament al que es pugui pensar, en aquell moment la llunyana, oblidada i incomunicada ciutat de Terol era en el moment un important centre cultural i intel·lectual. A Terol en Labordeta va conèixer el gran historiador Eloy Fernández Clemente, catedràtic d’Història Econòmica a la Universitat de Saragossa.

Però desprès de la mort de Miguel Labordeta (el germà gran del que hem parlat abans), figura i referent pel nostre personatge, en José Antonio decideix tornar a Saragossa l’any 1970. Però en Labordeta no va abandonar mai Terol ni la seva província, cosa que explica el gran afecte que la gent d’aquelles contrades ha sentit sempre vers en Labordeta.

Un cop retornat a Saragossa, en Labordeta engegà diversos projectes vinculats a l’estima de la seva terra i la lluita per la llibertat, la tolerància i el respecte. El 1972 va fundar, amb el seu amic Eloy Fernández Clemente, la revista Andalán, un referent de l’aragonesisme progressista i democràtic.

En Labordeta es considerava a si mateix un escriptor, molt més que no pas cantautor, ja que per a ell, les seves cançons no eren més que els seus escrits i poemes recitats. L’afició i l’amor per les lletres ja li venia de casa, i si bé en uns inicis (anys 50-60) els seus escrits estàn molt influenciats pels del seu germà Miguel, a partir de 1971 i el seu llibre Cantar y Callar, la seva poesia assoleix l’etapa de maduresa. L’obra cabdal del Labordeta poeta fou, al parer de la majoria d’estudiosos i especialistes, l’obra Diario de un Náufrago.

Com a cantautor, en Labordeta començà a forjar-se a mitjans dels anys 70. A les seves cançons (sovint versions dels seus propis poemes) en Labordeta utilitza una temàtica constant: la seva terra, l’Aragó i la llibertat.

A l’any 1976 en Labordeta va crear, entre altres, el Partido Socialista de Aragón (PSA), de tendència federalista i socialitzant. El mateix Losantos estava afiliat a aquest partit, així com en Labordeta, però aquest partit mai arribà a ser un partit de masses, si no un partit de les elits intel·lectuals i del naixent nacionalisme aragonès progressista. Aquest partit va desarticular-se al any 1983.

Als anys 90 en Labordeta es va fer molt famós gràcies al seu programa televisiu “Un país en la mochila”, que es va emetre una pila d’anys per TVE i va tindre uns resultats d’audiència molt notables.

Va ser escollit diputat al Congrés dels Diputats pel partit Chunta Aragonesista, hereva política del PSA, entre els anys 2000 i 2008. Prèviament havia estat senador pel grup Esquerra Unida.

Durant els seus anys al Congrés dels Diputats, en Labordeta es va significar contra el transvasament de l’Ebre i contra la guerra d’Irak. De fet, l’any 2003 en Labordeta, increpat i insultat per diputats del Partit Popular durant la seva intervenció al hemicicle va enviar a la merda (literalment) a tot el grup Popular del Congrés. Prèviament els havia recriminat que la raó dels insults vers la seva persona no eren més que la conseqüència de voler callar la veu d’aquells represaliats i torturats durant la dictadura franquista. L’episodi marca i il·lustra l’agitació política i l’espiral de violència dialèctica (i en ocasions física) del país durant els darrers anys del govern de José María Aznar.

L’any 2006 se li va diagnosticar un càncer de pròstata, que el va mantenir en lluita durant quatre llargs anys, en els quals mai va perdre les ganes d’escriure. De fet, va escriure poemes al seu blog personal els darrers tres anys. Podeu visitar el seu blog personal si punxeu aquesta adreça: http://zaragozame.com/labordeta/

Amb l’adéu de Labordeta diem adéu a tot un senyor, un intel·lectual preocupat per la seva gent, per la seva terra. Un exemple d’integritat moral, de lluita i de respecte. Un professor d’història que es preocupava pels seus alumnes, als que estimava amb tot el cor (tal com afirmen la totalitat dels seus alumnes al llarg dels anys). Un poeta i cantautor amb una sensibilitat especial. Un polític que entenia el seu ofici per a donar un servei al ciutadà, per construir un futur millor. Un aragonès que va estimar la seva terra i va lluitar per defensar-la. Un home entranyable, d’aquells que tota societat desitja tindre, però que ens ha deixat, als 75 anys d’edat. Et trobarem a faltar, José Antonio. Has estat un model i un exemple. Descansa en pau.

Labordeta.jpg

El carrer Ramelleres

dimecres, 15/09/2010

El carrer Ramelleres és un dels carrers més importants del nord del Raval de la ciutat de Barcelona. I no ho dic per que en aquest estret carrer va néixer el meu pare (cosa que també influeix, és clar) a l’escala coneguda com l’ escala gran, que encara avui existeix. De fet, la principal font per a realitzar aquest post és la memòria oral de les històries del seu carrer que em va explicar el meu pare, qui a la seva volta les havia escoltat del meu avi. Però tornem al carrer Ramelleres. Aquest carrer comunica el carrer Tallers amb la plaça Bonsuccés, baixant cap al mar, i transcorre paral·lel a les Rambles. P9130007.JPG

I seran les Rambles les causants del nom d’aquest carrer. De Rambles, n’hi ha diverses, no només una. Així doncs, baixant de plaça Catalunya cap a Colom, passarem per diverses Rambles, trams de la famosa via urbana barcelonina:  existeix la Rambla de Canaletes (dita així per la famosa font), la Rambla dels Estudiants (per ser el lloc on s’allotjaven els estudiants a l’edat mitja i l’antiga seu de la Universitat de Barcelona), la Rambla de les flors (que tot seguit veurem) la Rambla dels Caputxins (anomenada així pel convent que hi havia, de l’orde dels caputxins) i la Rambla de Santa Mònica (on hi ha la parròquia de Santa Mònica, a tocar del port).

Doncs bé, com el seu nom indica, a la Rambla de les flors s’hi venien flors. Era una activitat econòmica que s’hi venia desenvolupant, de forma documentada des de la baixa edat mitja. Al segle XVI la venda de flors en aquest tros de les Rambles ja s’havia institucionalitzat. De fet, era l’únic lloc de Barcelona on s’hi venien. Cap altre indret tenia, al segle XIX, permís per a vendre-hi flors. Aquest tram monopolitzava el negoci de les flors, un sector tradicionalment potent i que movia importants capitals humans i financers.

La burgesia barcelonina, durant el final del segle XVIII i el primer terç del XIX, es passejava amb els seus carros per les Rambles, i sovint els senyors compraven un ramell de flors a les seves senyores, mares, germanes, filles, estimades o amistançades.

Amb el temps, a les senyores i senyoretes que es dedicaven a la venda d’aquests ramells de flors se les anomenà ramelleres. I com la majoria d’elles vivia en un carrer molt estret, situat entre el carrer Tallers i la plaça Bonsuccés, la cultura popular anomenà a aquest carrer com el carrer de les Ramelleres.

P9130017.JPG

Façana de la maternitat (S.XIV)

Més enllà d’aquesta bonica història, el carrer és famós arreu de Barcelona per què hi havia la Casa de la Maternitat, depenent de la Casa de la Misericòrdia, fundada al darrer terç del segle XIV, i que actualment acull a part de les oficines de la seu de districte de Ciutat Vella. En aquest espai s’hi abandonaven els nens orfes de Barcelona i rodalia, fills il·legítims o bé fruit d’embarassos no desitjats. Els nens eren abandonats en un torn de forma anònima, i les mares que els abandonaven podien fer una almoina o donació a les monges de la Casa mitjançant una petita obertura destinada a fer els donatius per la cura i manutenció dels infants.

P9130015.JPG

Torn on s'abandonaven els infants a la maternitat. A dalt a l'esquerra hi ha un lloc per l'almoïna.

Una mica més avall, trobem l’antic convent del Bonsuccés, ocupat pels germans de l’Ordre dels Servents de Maria (coneguts com servites), construït al llarg del segle XVII i que fou abandonat al 1836, fruit de la desamortització de Mendizábal. Avui dia aquest edifici és la seu oficial del districte de Ciutat Vella. Al costat, la plaça del Bonsuccés, avui plena de terrasses de bars i botigues, però en un passat no massa llunyà, fa mig segle, quan el meu pare era petit, s’hi disputaven grans partits de futbol entre la mainada del barri (cosa impensable avui dia, ja que està prohibit jugar-hi a pilota).

P9130030.JPG

L'actual plaça del Bonsuccés

Davant de la casa de la Maternitat i de l’antic convent del Bonsuccés s’obre una espaiosa plaça, batejada com plaça Vicenç Martorell. Aquesta plaça és “artificial”, és a dir, oberta fa relativament pocs anys. Abans de la guerra, en el tros de carrer on avui s’obre la plaça, el pas era ben estret: gairebé no hi podia passar un cotxe gran ni un camió. El meu pare m’explicava que si estiraves els braços, gairebé podies tocar les parets de les cases situades a banda i banda del carrer (i això que el meu pare, en aquell moment, no era més que un vailet).

P9130025.JPG

L' "artificial" plaça de Vicenç Martorell

Però durant els bombardejos de Barcelona al llarg de la guerra civil (1936-39), uns projectils van impactar amb els edificis adossats a l’antic convent del Bonsuccés, destruint-ne bona part i deixant-los inservibles. Un incendi va acabar d’enderrocar els edificis d’aquest cantó del carrer, i el propi convent del Bonsuccés se’n salvà de miracle. Molts veïns del barri van atribuir-ho a la intervenció divina. L’ajuntament franquista decidí obrir un espai públic al buit provocat per les bombes, i així va néixer l’actual plaça de Vicenç Martorell, que té poc més de 50 anys d’antiguitat.

P9130001.JPG

La façana de la facultat de la UB pel carrer Ramelleres

Però quin era l’objectiu de les bombes feixistes sobre el carrer Ramelleres? La resposta és ben fàcil: a l’espai que actualment ocupa la facultat de Geografia i Història del Raval de la Universitat de Barcelona (UB), entre els carrers Montalegre i Ramelleres hi havia l’ Energía Elèctrica de Catalunya (l’actual FECSA), la principal font de subministrament elèctric de la ciutat de Barcelona. L’aviació alemanya i italiana volia destruir l’Energía Elèctrica de Catalunya(actual FECSA) per deixar a les fosques la ciutat de Barcelona i tractar de paralitzar el teixit industrial i productiu de Barcelona. Malgrat els nombrosos intents, que van canviar la fisonomia del carrer Ramelleres per sempre més amb l’obertura involuntària de l’actual plaça de Vicenç Martorell, les forces feixistes no van aconseguir destruir-la.

La FECSA romandrà oberta i en funcionament durant un piló d’anys: es va fer famosa pels continus talls elèctrics durant la postguerra. Però el temps la va deixar obsoleta, i en una bonica metàfora del propi carrer de les Ramelleres, deixà de produir energia elèctrica i força de treball per produir coneixement, cultura i investigació a les aules de la UB.

La fosa comú d’Albalat dels Tarongers

diumenge, 5/09/2010

Aquests darrers dies s’ha obert una nova fosa comú de la guerra civil a la població valenciana d’Albalat dels Tarongers, una petita vila situada a pocs quilòmetres de la ciutat de Sagunt.

A l’interior de la fosa comú, excavada pel grup valencià Paleobab, s’han trobat les restes de nou persones, datades a l’any 1947.

Fins aquí, cap element fa especial aquesta fosa. És una de les moltes foses que hi ha de l’època de la guerra civil i dels primers anys de la dictadura. El que fa especial, per a mi, aquesta fosa és que al seu interior s’hi troben les restes de nou persones desaparegudes al poble dels meus avis a l’any 1947. El poble en qüestió és diu Manzanera, i està situat al sud de la província de Terol. Per tant, si us sembla bé, avui us explicaré la història de la  repressió franquista al sud de Terol, una més de les moltes històries de móns reals de la postguerra ibèrica.

Des de ben petit havia sentit als meus avis i a altres persones grans del poble una història ben trista. La zona de Manzanera, a la serra de Javalambre, era un focus molt important de maquis o bosses de combatents republicans resistents fins ben entrada la dècada dels 50 del segle passat. Aquests maquis van ser molt actius i van emprendre moltes accions armades contra la Guàrdia Civil franquista, que sovint havia de fugir amb la cua entre les cames de les ofensives dels resistents. La Guàrdia Civil es veia constantment ridiculitzada per les accions dels maquis d’aquesta zona, molt ben organitzats i amb un ampli suport entre les classes populars de les poblacions de la zona. Exemples de les accions armades dels resistents foren diversos actes de sabotatge a la línia de ferrocarril Saragossa-València, o el fet de despullar a una parella de la Guàrdia Civil al bell mig de la plaça d’un poble de la zona anomenat Los Olmos, amb el conseqüent escarni popular.

Aquestes desfetes per part de les forces de l’ordre van portar a l’estat major del règim a situar el general Pizarro (pare del diputat del PP, el senyor Manuel Pizarro) com a Capità General de la província de Terol. El general Pizarro va aplicar noves tàctiques en la lluita contra els maquis que aviat van esdevenir productives, però a un cost humà enorme entre la població civil. No debades, en aquelles contrades es coneix al general Pizarro com “el carnisser”.

La tenacitat dels resistents armats i la lògica emprenyada de la Guàrdia Civil (cos cast i orgullós on els hi hagi) va provocar la simpatia de molts locals vers les accions dels maquis, i fins i tot els hi facilitaven subministrament, informació i refugi quan era necessari. Però aquesta col·laboració amb els resistents al sistema ibèric va aixecar les suspicàcies dels poders fàctics de la vila de Manzanera. El capellà del poble i les quatre famílies conservadores, riques i reaccionàries van facilitar a la benemérita un llistat de veïns del poble sospitosos de col·laborar amb els maquis o fins i tot, de ser lluitadors de la llibertat encoberts.

En aquest estat de les coses, la Guàrdia Civil va aparèixer al 1947 amb dos grans camions a les portes de Manzanera i van endur-se als sospitosos de col·laboració amb els guerrillers resistents de l’AGLA (Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó) que van poder atrapar als seus domicilis, tots ells vinculats amb el PCE (Partit Comunista Espanyol), i que es van significar durant la República a favor del repartiment de les terres dels terratinents de la vila. A més, el propi 1947 havia caigut la cúpula del PCE a València, i entre la documentació requisada hi figuraven els noms dels que a posteriori serien assassinats.

Els detinguts foren pujats per la força a dos camions de la Guàrdia Civil. Un dels camions va arribar fins la presó de Sant Miquel a València, mentre que l’altre camió (on anaven els detinguts considerats com a perillosos, membres dels maquis o col·laboradors) va aturar-se abans d’arribar a la capital del Túria. Ningú del poble va saber res d’aquest segon camió mai més, fins al juliol de 2010, quan s’ha pogut obrir la fosa d’Albalat dels Tarongers i s’han pogut identificar els cadàvers dels veïns de Manzanera.

Aquesta descoberta ens permet saber exactament que va passar. La Guàrdia Civil va endur-se als detinguts lluny de la serra de Javalambre, temorosos de la represàlia dels maquis, i el destí escollit fou aquesta petita localitat valenciana. Un cop arribats al seu destí, als detinguts se’ls va aplicar la llei de fugues, que dóna potestat a la Guàrdia Civil per utilitzar les armes de foc en cas de que un sospitós tracti d’escapar-se. Però abans d’executar als sospitosos, sense judici previ, la Guàrdia Civil es va acarnissar amb els detinguts. L’anàlisi forense ha desvelat lesions molt importants als genolls, turmells, tòrax, canells, pubis i cranis de les víctimes de la repressió franquista. Als pobres detinguts els van apallissar fins la sacietat per (suposo) extreure’ls informació, castigar-los i divertir-se amb el seu patiment abans de disparar-los a la zona occipital del crani com a colofó de l’escarni patit pels represaliats. La fosa comú fou ignorada durant tots aquests anys, però fou finalment ubicada gràcies als esforços de l’Asociación la Gavilla Verde, que va impulsar la recuperació dels cossos de les víctimes de la barbàrie feixista. Entre les víctimes d’Albalat dels Tarongers,hi ha en Antonio Delgado, qui era menor d’edat l’any 1947, però se’l executà igualment. El noi únicament actuava en obediència a les directrius del seu pare, qui l’utilitzava com a enllaç per enviar subministraments o notícies als guerrillers. La barbàrie feixista es mostrà, un cop més, en tot el seu esplendor.

Fossa albalat tarongers.jpg

La fosa d'Albalat dels Tarongers

Una de les conseqüències immediates d’aquests fets fou la davallada del poder d’acció dels maquis a la zona, amb menys capacitat de subministrament i amb una pressió policial en augment. Una segona conseqüència fou l’emigració de gran part de la població de la vila de Manzanera una dècada abans de que aquest fenomen esdevingués global a la zona. En aquesta emigració va tindre més a veure la por a la repressió que no pas la gana.

Moltes coses han canviat des de 1947 fins avui. En un poble tradicionalment esquerrà avui governa un alcalde dretà, afiliat a les files del PAR (Partit Aragonès Regional) qui mai ha mostrat excessiu interès en recuperar la memòria històrica del seu poble. Les persones que van patir la guerra i la postguerra han mort, desgraciadament, sense tancar mai del tot moltes ferides obertes durant aquells anys. Penso especialment en els meus avis, que també van patir la guerra i els quaranta anys de dictadura franquista, grans amics d’algunes de les víctimes que malauradament avui no hi són per a celebrar el retrobament dels seus paisans.

Molts anys desprès els familiars, descendents i amics de les víctimes celebren la recuperació dels cossos dels seus éssers estimats. Segurament mai rebran cap compensació ni perdó oficial per part de l’estat o de la Guàrdia Civil, ni tampoc es depuraran les responsabilitats dels assassins, però avui sembla que la vila de Manzanera ha tancat un dels episodis més foscos de la seva història. Però encara queden molts pobles, moltes històries, un gran camí per recórrer….

Toros i Catalunya

divendres, 27/08/2010

A inicis del segle XX la ciutat de Barcelona era l’única ciutat del món que comptava amb tres places de toros en ple funcionament: les Arenes, la Monumental i la desapareguda Torín de la Barceloneta.  L’afició pels toros a la ciutat comtal era enorme, i la convivència de les tres places era perfectament assumible donada l’enorme afició taurina a la capital catalana i, en menor grau, a la resta del principat.

A les darreries del segle XX, en canvi, només quedava en funcionament una sola plaça taurina a Catalunya, la de la Monumental. En menys d’un segle, la popularitat de la tauromàquia havia caigut en picat arreu del país. Jo crec que les causes d’aquesta desafecció envers les corrides de toros (o curses de braus) no són necessàriament identitaries o nacionals, si no més aviat culturals.

De la mateixa manera que la sempiterna Anglaterra va abandonar la costum de la caça de la guineu, o els primers cristians van detestar les lluites entre gladiadors, la societat catalana majoritàriament ha canviat les seves preferències culturals i d’oci. El futbol, el teatre, el cinema, les escapades, la gastronomia i l’obertura internacional de la ciutat, sempre oberta a les noves tendències culturals i socials del mediterrani i del continent europeu han anat contribuint, amb el seu granet de sorra, a la progressiva decadència del toreig al principat.

A Catalunya, com arreu del mediterrani, hi ha hagut una gran tradició cultural relacionada amb els toros. Només cal retrocedir a la Grècia clàssica per adonar-se de la gran importància que ha tingut aquest animal en l’imaginari col·lectiu. El mite del minotaure a Creta, la deïficació del toro per part de fenicis, egipcis i ibers… tot aquest substrat cultural existeix i cal tindre’l present com un element més distintiu de la cultura mediterrània.

Però l’acarnissament, tortura i assassinat del animal no era (i penso que no és) justificable des d’un punt de vista cultural. La baixa assistència per part de les noves generacions de catalans a les places de toros es pot atribuir, sobretot, a la crueltat relacionada amb les corrides. Picadores, banderilleros, matadores...fan certa repulsa a gran part societat catalana del segle XXI, en especial dels més joves. La “festa nacional” ja estava ferida de mort abans de la seva prohibició.

monumental.jpg

La Monumental de Barcelona

Els senyors Balañá, propietaris de la Monumental, ja preveien l’ocàs de les corrides a Barcelona. La majoria d’espectadors eren turistes de pas a la ciutat  comtal amb ganes de veure una tradició “typical spanish” i fer algunes fotos per guardar-les de record. Ni tan sols en José Tomás, un senyor que és al toreig el que Messi al futbol, és capaç d’omplir la Monumental, la seva plaça preferida.

Un altre tema són els correbous, encierros i toros embolaos. Aquestes celebracions únicament tenen cert arrelament a les terres de l’Ebre i a la franja. Negar la catalanitat d’aquestes festes segurament seria erroni. Els correbous i els embolaos són elements de la cultura popular del sud del principat, del País Valencià i del sud d’Aragó documentat des de l’alta edat mitja.

toro embolao.jpg

Toro de foc o toro embolao

La llegenda diu que els ibers de les serres de Terol van rebutjar els invasors romans tot utilitzant toros amb boles de foc a les banyes muntanya avall, cosa que va provocar el desconcert de les tropes romanes i la seva –momentània- retirada. Un altre llegenda diu que el rei Jaume I va utilitzar el mateix sistema per trencar les files musulmanes durant la conquesta del regne de València. En record d’aquestes fites es celebra a moltes poblacions de l’antiga Corona d’Aragó els correbous o toros embolaos.

Els correbous i els embolaos no suposen la mort de l’animal en qüestió, i per tant no són prohibits per la resolució del Parlament de Catalunya, tot i que ja s’han convertit en l’objectiu dels antitaurins i dels defensors dels drets dels animals. Antigament els pobles del sud i del veí aragonès no tenien pressupost per portar veritables toros, i s’optava per treure a la plaça del poble algun bou amb caràcter, amb casta, per divertir al personal. L’animal no patia cap agressió física per part de les classes populars, sota pena de quantioses multes i la reprimenda verbal de tot el poble al agressor. Ara bé, un cop apagades les boles de foc que se li col·locaven a les banyes dels bous, l’animal era retornat ràpidament al seu propietari, ja que l’animal era una eina de treball prou preuada. Les diferències amb les corrides són prou evidents.

Evidentment que aquestes manifestacions populars suposen cert patiment pels animals, però mai podrem catalogar-les com estrangeres o foranies, ja que des del seu origen han estat lligades amb la història del territori. Malgrat que personalment a mi no m’agraden els toros, ni els toreros ni els correbous, penso que no és bo barrejar sentiments identitaris amb les festes taurines, especialment als territoris del sud.

PICT0037.JPG

Un correbou celebrat aquest estiu

Celebro que no es celebrin més corrides a Catalunya a partir de 2012, però no ho faig per patriotisme català. I cal que pensem que els correbous i embolats, que no suposen la mort de l’animal, són patrimoni cultural català amb una gran tradició i arrelament als territoris del sud, al igual que són elements de cultura catalana la rumba i les sardanes. Per tant, prohibir aquestes festes pot crear conflictes dins de la societat del principat. I penso que al país ja anem ben servits, de conflictes socials.

Tornar a començar…

dijous, 26/08/2010

Desprès de les vacances d’estiu, i un llarg temps de desconnexió i relax, tornem a començar les tedioses rutines urbanes que ens omplen la major part de l’any.

Però aquest any em trobo amb energies renovades, amb moltes ganes de continuar explicant històries de mons reals que ens envolten, amb les que convivim. Per la nova temporada estic preparant nous temes i noves visions per aquest blog, que espero i desitjo que us agradin.

Al llarg de l’estiu m’ha donat temps per a no fer res i parar a pensar (sovint en coses no gaire ortodoxes i que sovint no serveixen per a res) però entre les múltiples idees que m’han vingut al cap, n’hi ha unes quantes per millorar el blog i fer-lo més proper als gustos d’aquells que es molesten en llegir els meus escrits. Per això m’agradaria que vosaltres em proposéssiu temes sobre els que us agradaria parlar, sèries i pel·lícules que us semblin interessants, videojocs relacionats amb la temàtica històrica, enquestes interactives, entrevistes a personatges i un llarg etcètera.

Una segona cosa que he reflexionat al llarg d’aquest estiu és la possibilitat de reconstruir la pròpia història familiar, una història local i de proximitat, que penso que pot ser molt útil i interessant pel públic en general, aquells als que mai ha interessat massa la història generalista o acadèmica, però a qui si que interessa els fets que van marcar la vida dels seus pares, avis i altres familiars.

En definitiva, sense més dilació (no us vull atabalar tot just tornant de vacances) espero trobar noves històries que us refresquin en aquests darrers dies de calor extrema. Així que a treballar de valent i fins aviat!



Reflexions sobre l’Estatut

dimecres, 30/06/2010

Ja tenim sentència de l’Estatut. De moment, retallat i rebaixat pels jutges del Tribunal Constitucional de Madrid, que ha decidit que la voluntat del poble de Catalunya no encaixa amb el model d’estat espanyol que ells interpreten d’acord als principis de la Constitució Espanyola de 1978.

La societat civil catalana majoritàriament s’ha mostrat contrariada per la decisió del Tribunal Constitucional. En la meva modesta opinió, crec que la sentència del Constitucional només generarà més malestar i radicalització política a Catalunya. D’alguna manera, em sembla que el missatge que ha rebut bona part de la societat catalana és que el sostre autonòmic ja ha arribat: si Catalunya vol anar més enllà com a poble, nació i cultura haurà de ser mitjançant la proclamació d’independència de Catalunya. Per tant, segons la meva percepció (que pot ser errònia, evidentment) la sentència de l’Estatut ha tingut l’efecte contrari desitjat pel PP, ja que ha creat més desafecció entre els catalans que encara creien en la possibilitat d’una Espanya federal o confederal.

El problema, segons jo l’entenc, no és l’Estatut de 2006, ni ho va ser el de Núria de 1932 o el Estatut de 1979, com tampoc ho era la Constitució de la Segona República o l’actual. L’Estatut d’Autonomia i les seves retallades a Madrid són metàfores de la relació de Catalunya amb Espanya, sovint poc satisfactòries i deficients.

La relació de Catalunya i Espanya s’hauria de basar en la confiança, la justícia i el respecte mutu en un estat plural i democràtic. La sentència de l’Estatut demostra que aquesta relació és impossible.

Qui té la culpa d’aquesta problemàtica a l’entorn de l’encaix de Catalunya dins (o fora) d’Espanya? Pot ser que la responsabilitat del fracàs en les relacions entre catalans i espanyols sigui una responsabilitat compartida?

Evidentment que Madrid ha mostrat un cop més la seva manca de comprensió i sensibilitat envers la cultura i la realitat catalana, però potser els catalans no ens hem sabut vendre a Espanya? Cal fer autocrítica al respecte, penso que és evident.

Els partits polítics han convocat una manifestació pel proper 10 de juliol. La veritat és que no sé si aniré a la manifestació, ja que l’espectacle és lamentable. El PSC acata la sentència del l’Estatut, però vol aprofitar la manifestació per presentar-se com a paladí de l’Estatut aprovat pels catalans en un referèndum. CIU es presenta com l’única alternativa possible i la defensora de les llibertats nacionals de Catalunya (això a Barcelona, ja que a Madrid el seu discurs és un altre, plasmat en les relacions Pujol-González i les relacions Pujol-Aznar). ERC hi veu un greuge al país, quan les bases del partit van deixar clar que no volien aquest Estatut (cap estatut ens farà lliures, cal lluitar per la independència, deien).  Els polítics catalans ( i els espanyols), si em permeteu l’expressió, són una colla d’oportunistes. Ara volen que els ciudatans i ciutadanes de Catalunya els hi treguin les castanyes del foc, quan no són capaços de tirar endavant el país d’aquesta greu crisi econòmica, política i institucional? Pot ser que Catalunya no es mereixi una col·lectiu polític pèssim, que ha mostrat un cop més no estar a l’alçada del que el país realment es mereix?

Catalunya és Espanya? Què és Espanya? Què és Catalunya? Cadascú és lliure de contestar d’acord a les seves conviccions, i totes les conviccions em semblen igual de vàlides i respectables, sempre que s’insereixin en un marc pacífic i de respecte cap a l’altre.

De moment, el que ha aconseguit l’Estatut i la sentència del constitucional és crear un ambient de mal rollo entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i entre aquests i la resta de l’estat espanyol. És per això que jo penso que la culpa d’aquest guirigall la té la classe política, tant catalana com espanyola, malgrat que, (i aquí sóc totalment parcial) penso que el PP i els mitjans de comunicació afins a la dreta espanyola són els grans responsables d’aquesta situació.

Què val més, el benestar dels catalans i els espanyols o el rèdit electoral dels partits polítics?

L’orgull de Bàrcino

dimarts, 8/06/2010

Luci Minici Natal Quadroni Ver, (o Lucius Minicius Natalis, en llatí) és l’orgull de la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, la ciutat de Barcelona durant l’època romana. Bàrcino, (també la trobareu com a Barcino) era una modesta ciutat de poc més de dos mil habitants, i una extensió molt petita en comparació amb la veïna Tàrraco (actual Tarragona), capital de la provincia de la Tarraconensis i autèntica capital social, política i econòmica del llevant peninsular.

Luci Minici Natal Quadroni Ver (o Lucius Minicius Natalis) va néixer l’any 97 dC, a la ciutat de Bàrcino, fill d’una família molt ben acomodada, una família membre dels patricis, l’aristocràcia del antic imperi romà. Lucius Minicius Natalis era fill d’un senador romà i amic personal de l’emperador Trajà.

L’any 129 dC, durant la celebració dels jocs olímpics de l’antiguitat, en Luci Minici va imposar-se en la carrera de quadrigues, una cursa de carros arrossegats per quatre cavalls molt popularitzats a la pel·lícula Ben-Hur.

Apr 208

carrera de quadrigues del film Ben-Hur

Ara bé, a l’hora de la veritat, en Luci Minici segurament no va pas córrer la cursa de quadrigues, si no que hauria contractat un esclau (de Bàrcino o de Tarraco, segurament) per tal de que conduís la quadriga. La glòria se la enduria el patrici, en Luci Minici, al ser el patró de la quadriga que va vèncer.

Segurament, doncs, Luci Minici no era pas el conductor de la quadriga, si no que amb molta probabilitat aquest era un esclau i no el ciutadà d’alta extracció social, ja que els ciutadans rics no posaven en perill la seva vida (el fet de contractar esclaus que participessin en nom del patró era molt habitual als jocs olímpics sota domini romà). Malgrat que l’habitual per aquelles dates era que el que es posava en perill fos l’esclau, no podem afirmar a ciència certa si era un esclau o el propi Luci Minici el que va conduir la quadriga cap a l’èxit. De totes maneres, encara que fos un esclau el conductor de la quadriga, enlloc no hi ha cap inscripció del seu nom (igual que cap dels altres esclaus vencedors a les proves dels jocs olímpics).

La història del primer campió olímpic de tota la península no acaba amb la seva “enorme” gesta esportiva. La figura del campió barceloní va més enllà. Amb els anys fou anomenat cònsol de la província de Líbia, i es traslladà a l’antiga ciutat de Leptis Magna.

Però abans de tots aquests fets (campionats olímpic, nomenaments consulars..), en Luci Minici ja era una personatge molt estimat a la seva Bàrcino, ja que va fer construir en uns terrenys de la seva propietat unes termes amb pòrtics i les canalitzacions d’aigua pertinents al any 125 dC, quatre anys abans de la seva victòria olímpica, i les va donar a la ciutat de Bàrcino, tot obrint-les als habitants.

Aquestes termes podrien estar situades sota l’actual plaça de Sant Miquel. De fet, hi ha un grup d’arqueòlegs que han treballat en aquest jaciment per tal d’esbrinar-ne la ubicació exacta d’aquestes termes, i la seva conclusió és clara: amb molta seguretat aquestes restes corresponen al conjunt termal d’en Luci Minici.

Pedestal Luci Minici.jpg

Pedestal dedicat a en Lucius Minicius conservat al MAC

A més a més, per si encara no n’hi havia prou, el pedestal en honor al campió conservat al Museu d’Arqueologia de Catalunya on ens explica les gestes del campió, s’especifica que, per ordre directe del ciutadà Luci Minici Natal Quadroni Ver, la Cúria (l’òrgan encarregat del govern municipal en època romana) de Bàrcino rebria cada any una suma de capital procedent del campió olímpic amb la finalitat de destinar-les a “obres socials”, tals com l’ajuda als habitants de Bàrcino més desafavorits.

Per la seva victòria, per haver situat la modesta Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino al mapa i per les seves donacions a la ciutat, podem considerar a en Luci Minici el primer heroi de Barcelona i l’orgull de la Bàrcino romana.