Arxiu de la categoria ‘Històries d’una vida real’

Euskadi i el mirall irlandès

dijous, 20/01/2011

Arribar a un escenari sense violència al País Basc sembla avui més proper que mai. L’alto al foc permanent i verificable anunciat per ETA tot just fa uns dies suposa una novetat en el “problema basc”.

Però l’anunci d’ETA no és definitiu. La banda armada no parla d’un abandó absolut i definitiu de la violència, ni tampoc parla de la seva autodissolució, tal i com la classe política espanyola desitjaria, però el que és innegable és que pot ser un pas molt important, tant de bo definitiu, per assolir un horitzó sense violència a Euskadi.

De fet, el braç polític de l’esquerra abertzale ( avui en dia il·legal a l’estat espanyol) ha apostat per la resolució política del conflicte. Arnaldo Otegi, cap visible de l’esquerra abertzale i que actualment està empresonat, ja fa algun temps que fa declaracions en aquesta mateixa línea. Tant és així que des dels fets d’Anoeta al 2004, bona part de l’esquerra abertzale va apostar per una resolució política del conflicte (tot i que segons l’Audiència Nacional, l’acte d’Anoeta suposés un acte d’enaltiment del terrorisme).

Molt sovint s’ha posat el model nordirlandès com a exemple a seguir per aconseguir la fi de la violència sectària. D’alguna manera, un gruix significatiu de la societat basca es vol emmirallar  en el model irlandès.

Mirall irlandès IRA.jpg

Una nena passeja davant un mural de l'IRA.

El procés de pau al Ulster es va engegar amb els acords de Divendres Sant de 1998. En virtut d’aquells acords a quatre bandes entre els governs britànic i irlandès, els representants unionistes del Ulster i els secessionistes del Sinn Féin (braç polític de l’IRA) es va poder arribar a un punt de trobada, d’interès comú i de no retorn a les posicions violentes als sis comtats que romanen  sota jurisdicció britànica.

Sintetitzant molt aquells acords, podem resumir que els acords presos al Ulster preveuen un escenari polític sense violència on el futur dels sis comtats es decideixi pel pes demogràfic de les comunitats enfrontades. El govern britànic (aleshores encapçalat pel laboralista Tony Blair) va reconèixer el dret a decidir del poble nordirlandès, obrint la porta a un futur referèndum d’autodeterminació.

Mirall irlandès Gerry Adams.jpg

L'actitud i el lideratge de Gerry Adams va ser cabdal per arribar a un acord de pau al Ulster.

No tot són flors i violes al Ulster. Grupuscles escindits del IRA o dels unionistes van tractar de sabotejar el procés de pau, amb atemptats tant detestables com els d’Omagh. Van sortir veus discrepants del “nucli dur” tant republicà com unionista que qualificaven el procés com a traïció i capitulació del seu bàndol.  Segurament,  al llarg del procés de pau a Euskadi, escissions d’ETA qualificaran qualsevol acord amb l’estat com il·legítim i no voldran fer efectiva una renúncia real de la lluita armada.

Tot i que es poden extreure valuoses lliçons del model ulsterià, el cas irlandès i el basc no són processos homologables. Al Ulster les comunitats republicanes i unionistes viuen en barris diferents, estudien a centres diferents i fins i tot practiquen esports diferents. A Euskadi la població viu molt més barrejada, la fractura social basca no és tant evident com l’irlandesa.

Un altre punt de diferenciació és el factor polític. Desgraciadament, en Zapatero o en Sarkozy no són en Tony Blair i en Berthie Ahern, ni l’Arnaldo Otegi té la visió política, la rapidesa i el carisma d’en Gerry Adams. A més existeix la sensació que ETA ha decretat aquest alto al foc a causa de la seva incapacitat operativa, resultat de la persecució policial.

mirall Otegi.jpg

Otegi, el líder de l'esquerra abertzale, malauradament no té la visió ni el carisma de Gerry Adams.

Per últim, existeix un darrer problema que diferencia els dos processos. Al Ulster la territorialitat està molt clara (l’adhesió dels sis comtats al Regne Unit o a la República d’Irlanda), mentre que a Euskadi la territorialitat és un dels nuclis del problema. Un Euskadi independent de només les tres províncies que formen la comunitat autònoma, o la creació d’un estat sobirà que inclogui també els territoris navarresos i d’Iparralde (país basc francès)?

Cal tenir ben present que la història mai es repeteix. Les circumstàncies socials, polítiques, cronològiques, econòmiques o institucionals fan que cada procés històric sigui únic, amb uns condicionants que configuren la seva pròpia realitat. Penso que no es pot comparar en termes d’igualtat el procés basc amb l’irlandès, per bé que de l’experiència si que se’n poden treure algunes conclusions interessants. El que està clar és que si al Ulster es va poder arribar a un acord de pau perdurable i a la dissolució dels grups violents (tant unionistes com secessionistes), per què no es pot somiar amb un horitzó sense violència al País Basc?

Mirall irlandès mural Belfast.JPG

Mural a Belfast que vol agermanar els pobles basc i irlandès.

De fet al govern autònom d’Irlanda del Nord (amb seu a Stormont) hi ha una coalició governamental entre el partit del reverend protestant Ian Paisley, líder del DUC (Democratic Ulster Party) i el Sinn Féin, capitanejat per Matin McGuiness, antic militant de l’IRA. Us podeu imaginar un govern al Parlament de Vitòria format per Batasuna i el PP?

Encara queda molt camí. Esperem que els polítics no s’equivoquin amb les passes que cal donar El cas basc és molt complicat. Amb una actitud oberta al diàleg, la no violència, la legalització de Batasuna i la comprensió mútua, potser es pot somiar amb un futur en pau pel País Basc. Els problemes només es poden arreglar si hi ha voluntat de diàleg i de consens.

El Batalló Sagrat: els soldats que s’estimaven

dissabte, 8/01/2011

L’antiga Grècia sempre m’ha entusiasmat. Les llegendes homèriques, les faules, la mitologia, el model social i polític dels estats grecs, la seva cultura (bressol de la civilització occidental), la seva escriptura, el seu esperit comercial i aventurer…

Dins del món grec, però, sempre hi ha hagut una història que m’ha cridat poderosament la meva atenció, per sobre de les guerres mèdiques o campanyes d’Alexandre: parlo del Batalló Sagrat de Tebes.

Tebes era una de les moltes polis gregues de l’antiguitat, que situada al sud de les planícies de la regió de la Beòcia (la regió que s’estén entre les Termopiles i la regió d’Atenes),i que va esdevenir una potència militar entre els segles V i IV a.C., sobretot desprès del resultat de la segona guerra del Peloponès, que catapultà a Tebes com la principal polis grega, al derrotar en el camp de batalla a les temibles tropes espartanes i situar en la seva òrbita d’influència altres ciutats com Rodes o Bizanci.

La forma de govern de la ciutat de Tebes era l’oligarquia (això és, el govern d’uns pocs), dominada pels interessos dels terratinents agraris i ramaders, que dominaven les extenses planícies fèrtils de la Beòcia. Però la base de l’èxit de la ciutat Tebana no era cap altre que l’hegemonia militar de la seva infanteria. Els soldats tebans foren els  primers en intercalar diverses files de soldats en les seves formacions. Els generals tebans van innovar i van revolucionar les tàctiques bèl·liques a l’antiguitat, i fins i tot el gran Alexandre va imitar les formacions d’infanteria pesada tebanes en els seus exèrcits macedonis.

Batalló Sagrat il·lustració.jpg

El Batalló Sagrat: il·lustració d'Angel García Pinto (web pincel-historia).

Ara bé, de totes les forces d’infanteria tebanes, convé destacar el Batalló Sagrat de Tebes, el cos d’elit de l’exèrcit tebà, la flor i la nata de la història militar de l’antiguitat. El Batalló Sagrat deu el seu nom al jurament sagrat que feien els seus integrants, consistent en la promesa de no abandonar mai la posició assignada al camp de batalla, ni al company d’armes assignat.

Vet aquí que ja hem arribat al quid central de la qüestió. El Batalló Sagrat es formava per 150 parelles de soldats, molts d’ells amants, que no podien abandonar mai al seu company de lluita. La parella estava normalment formada per un guerrer veterà, anomenat heniochoi i un altre soldat més jove, anomenat paraibatai. La idea de crear un cos central d’infanteria format per companys, si no amants, fou del general tebà Gòrgides, qui havia derrotat les temibles tropes espartanes a la mateixa Lacònia. Segons els raonaments de Gòrgides, els soldats tebans es sentiran més motivats si lluiten per la vida del seu amic i amant que si ho fan per una idea diàfana com pot ser una guerra sagrada, una aliança militar o uns determinats interessos comercials.

L’èxit del Batalló Sagrat tebà fou espectacular.  Els homes que el formaven van liderar les tropes d’infanteria pesada tebana durant prop de mig segle, sempre invictes. Segons les paraules de Plutarc (historiador i cronista grec del segle I d.C) els membres del Batalló cohesionaven les forces d’infanteria al seu voltant, esdevenint el cos central, l’ànima i el cervell de l’exèrcit tebà. Els membres del Batalló anaven equipats amb unes llargues llances que causaven moltes baixes entre les forces de cavalleria enemigues, uns grans escuts que els protegien de la pluja de fletxes rivals, i eren extraordinàriament destres en la lluita cos a cos amb les espases.

Batalló Sagrat -Falange-.jpg

Il·lustració que ens presenta el Batalló armat amb les seves llargues llances.

L’únic cop que el Batalló Sagrat fou derrotat va ser durant la batalla de Queronea, quan les tropes macedònies del rei Filip II i un jove Alexandre el Gran (el seu fill) van aniquilar als membres del Batalló Sagrat. Segons les cròniques de la batalla, fou la cavalleria d’Alexandre la que va aconseguir trencar la unitat de la infanteria tebana, aïllant els membres del Batalló de la resta del exèrcit. El gruix de l’exèrcit tebà va fugir davant la superioritat militar dels macedonis, però el Batalló Sagrat no es va rendir ni tan sols quan es va veure rodejat per les forces macedònies.  Fidels al seu jurament de no abandonar mai els seus companys al camp de batalla, els soldats d’elit van mantenir la seva posició i van combatre fins l’últim alè, provocant importants baixes entre els soldats macedonis. El mateix Alexandre va quedar fascinat per la valentia dels membres del Batalló Sagrat. Segons les paraules d’en Plutarc, el mateix rei Filip II va pronunciar les següents paraules:

Victoriós, en Filip va posar la mirada en els cadàvers i va preguntar: qui són aquests gairebé tres-cents morts abraçats entre si enfonsats i acoblats en mort entre ells?

Li van respondre: són el Batalló Sagrat de Tebes, flor i nata del exèrcit de Pelòpides, tots ells homes de Tebes, formats per parelles d’amants.

Filip va respondre: Que mori l’home que sospiti que aquests homes o van patir o van fer alguna cosa inadequada.

Avui en dia, en el que es discuteix sobre la conveniència d’acceptar als exèrcits professionals a persones que manifestin obertament la seva tendència homosexual, cobra especial actualitat recordar el paper d’una de les millors unitats militars de l’antiguitat, formada per homes que estimaven als seus companys per sobre de qualsevol altre aspecte, i que estaven disposats a donar la seva vida per defensar els seus amics, els seus amants.

Batalló Sagrat segons el Rome total war.jpg

El Batalló abans d'entrar en combat: screenshot del joc Rome Total War.

Gabriel Cardona

dijous, 6/01/2011

Els historiadors catalans estan de dol. Ahir va morir el professor Gabriel Cardona, un dels millors experts en diversos camps d’investigació històrica, especialitzat en història militar contemporània.

El professor Cardona va néixer a Menorca l’any 1938, fill d’una família amb llarga tradició militar. El mateix Gabriel Cardona va iniciar la carrera militar, però les seves conviccions democràtiques el van portar a ser un dels fundadors de la UMD (Unió Militar Democràtica), un grup de militars que de forma clandestina, volien democratitzar un cos tant reaccionari com l’exèrcit espanyol. Doctorat en Història, sempre fou un apassionat de la didàctica i de la investigació històrica.

Gabriel Cardona.jpg

El professor Cardona, en una imatge recent

El 23-F de 1981 va suposar un punt d’inflexió en la carrera militar d’en Gabriel Cardona. Contrariat  davant el frustrat cop d’estat, el senyor Cardona decidí abandonar la seva carrera militar per a dedicar-se a la docència universitària a la Universitat de Barcelona.

Des de llavors, el professor Cardona inicià una àmplia producció literària, amb abundants títols que han esdevingut obres de referència en el món dels estudis històrics, especialment en el camp de l’estudi de la història militar espanyola contemporània. Entre els seus títols podem destacar obres cabdals com ara Crònica dels militars catalans (2006), “Los Milans del Bosch:una família de armas tomar” (2005) o l’importantíssima “El problema militar en España” (1990), entre molts altres.

Entre els anys 1979 i 2003 en Gabriel Cardona va capitanejar la Policia Local de Badalona, aconseguint generar una policia de proximitat, moderna i democràtica. La seva tasca ha estat lloada en múltiples ocasions pel consistori badaloní, on va deixar molts amics i un record inesborrable.

El curs 2006-2007 va ser l’últim curs en el que el professor Cardona va exercir la docència universitària. Durant els últims tres anys, en Gabriel Cardona va continuar amb la seva prolífica obra literària (de fet, fa poc el vaig veure per la televisió promocionant la seva darrera obra, titulada “Cuando nos reíamos del miedo” ).

Ahir ens va deixar un dels millors historiadors del darrer quart de segle, un dels més estimats. Un accident fortuït el passat divendres, en forma de caiguda inoportuna va produir-li lesions al crani, de les quals no ha estat capaç de recuperar-se.

Aquest mes el professor Cardona havia de publicar la seva darrera obra, que serà pòstuma, sota el títol “Las torres del honor”, que ens explicarà les vivències d’un militar democràtic durant les complicades hores del 23-F.

El professor Cardona sempre escoltava i tenia uns minuts per atendre molt amablement a tothom, i jo mateix vaig poder gaudir en primera persona de la seva enorme capacitat de comunicació, dels seus coneixements, així com la seva gran simpatia. Descansi en pau, professor Cardona.

La Nova York del Priorat

diumenge, 19/12/2010

Si decidim anar a passar el dia al Priorat, podrem fer turisme entre les runes de la cartoixa d’ Escaladei (o Scala Dei, en llatí), visitar pobles tant macos com Torroja o Porrera, comprar l’excel·lent oli de la comarca, esplaiar-nos en una visita a Siurana o degustar els fantàstics vins que ens ofereix aquesta terra, però el que possiblement no us podíeu pensar és que podríeu visitar “la Nova York del Priorat”. Hi ha una localitat coneguda com “la Nova York del Priorat”, apel·latiu amb que l’escriptor Josep Maria Espinàs va referir-se a la població de la Vilella Baixa.

Vilella baixa panoràmica.jpg

Panoràmica del poble de la Vilella baixa.

La Vilella Baixa és una població petita, que amb prou feines sobrepassa els 200 habitants, situada al extrem més occidental de la serra del Montsant, i que està articulada pel riu Montsant, que travessa la població i rega els pocs camps de conreu que hi ha a tot el municipi, i un afluent d’aquest riu, anomenat el riuet d’Escaladei. Al punt on conflueixen els dos rius s’hi va aixecar un impressionant pont romànic, de tres arcades. Tot el terme municipal de la Vilella Baixa té una orografia molt pronunciada, cosa que provoca que hi hagi molts desnivells entre la riba del riu i la part més alta del poble, la zona del casc antic de la població.

vilella baixa pont.jpg

Vista parcial del pont romànic de la Vilella baixa.

Aquesta realitat orogràfica és la que dóna sentit al apel·latiu d’en Espinàs, ja que es dóna el fet que moltes cases aixecades a la riba del riu poden tindre cinc o sis plantes d’alçada vistes des del riu, mentre que la façana de la mateixa casa a peu de carrer al nucli antic tot just en té una o dues. Aquesta singularitat ( i espectacularitat) fou la que va enamorar en Josep Maria Espinàs, i que encara sorprèn a molts dels visitants que avui dia s’apropen a la població.

Vilella Baixa nova York parcial.jpg

Els "gratacels" del Priorat, vistos des del riu.

Més enllà de la singularitat de les seves cases, el poble és conegut també per disposar d’un carrer conegut com el carrer que no passa, un carrer amb  un arc gòtic a l’entrada, segurament del nucli més antic de la població, i que no té cap sortida. Segurament aquest carrer es tancava per defensar als habitants del poble d’atacs puntuals. De fet, durant la segona guerra carlina, o guerra dels matiners (1846-49), el municipi de la Vilella Baixa fou escenari de les hostilitats entre les tropes isabelines i les carlines, que es trobaven fortificades a l’interior del carrer que no passa.

vilella baixa carrer que no passa.JPG

El carrer que no passa, al nucli antic del poble.

La Vilella Baixa és un dels meus indrets preferits de tot el principat, ja que els carrers costeruts, les proporcions de les cases vistes des del riu, el pont romànic, i els excel·lents productes gastronòmics de la zona (especialment recomanable és comprar vi, fruits secs i oli a la cooperativa de la població) fan del petit poble de la Vilella Baixa, una excel·lent destinació turística. Deixar-se seduir per les seves grans cases de pedra, pels seus silencis i pel seu paisatge, als peus del Montsant, és una delícia. A més, a diferència d’altres indrets del principat com ara Besalú o Siurana (paisatges que també m’enamoren), a la Vilella Baixa no hi ha aquella aglomeració turística que sovint es pot arribar a fer molesta, una cosa ben estranya a la Nova York del Priorat, no trobeu?

Vilella Baixa vinyes.jpg

Camp de vinyes a tocar del poble.

L’antiga Roma, en 3D

dimarts, 14/12/2010

Us imagineu poder visitar l’antiga Roma, i passejar-hi pels seus carrers? Molts historiadors sovint hem somiat en agafar una màquina del temps per retrocedir en el temps i viure determinats moments, o ciutats. Ara aquest somni s’ha tornat possible gràcies a un altre aplicació del programa Google Earth anomenat Rome Reborn (Roma reneix), desenvolupat per la Universitat de Virginia. En podeu fer un petit tast amb aquest vídeo.

Ara és possible visitar la capital d’un dels imperis més importants de la història. De fet, l’imperi Romà fou l’entitat política més longeva de tota la història occidental, i bona part de les nostres institucions polítiques, les bases del dret privat europeu o la nostra llengua són herència directe del procés romanitzador a bona part del continent europeu i a les ribes del Mediterrani asiàtic i africà.

roma 3D.jpg

El Fòrum imperial, reconstruit.

Com podem fer aquesta visita virtual? La resposta és ben fàcil. Tal i com vam fer amb els mapes històrics de Google Earth, únicament hem d’obrir el programa, anar a la columna de l’esquerra, buscar de nou la pestanya “galeria” i obrir-la. Entre les opcions que ens ofereix la pestanya, busquem una aplicació anomenada “l’antiga Roma en 3D” i navegar pel globus terrestre fins apropar-nos a la ciutat eterna.

L’aplicació Rome Reborn ens permet visitar com era la ciutat de Roma el segle I d.C., segurament el moment més àlgid i esplendorós de la ciutat, quan segons els càlculs de Suetoni, vivien a l’urbs més d’un milió de persones. Amb l’aplicació en 3D de l’antiga Roma, podrem visitar els més de 6.000 edificis recreats, dels quals vint estan amb els interiors perfectament acabats. A més, a cada edifici, monument, lloc, turó o carrer l’acompanya una fitxa explicativa força complerta (encara que pràcticament tota l’aplicació està en anglès). Sense cap dubte, el projecte Rome Reborn és una autèntica llaminadura per a totes les persones fascinades pel gloriós passat imperial de Roma, i una eina prou útil per explicar com era la capital del món antic a les aules.

roma 3 d Colisseu.jpg

El Colosseu, tal i com va ser fa vint segles.

Mapes històrics a Google Earth

dilluns, 13/12/2010

Google Maps és un programa d’ordinador d’allò més conegut, una eina útil i interactiva tant per la pràctica docent com per el nostre dia a dia quotidià.  El que potser no coneix tothom és l’ampli ventall de possibilitats que ens ofereix el programa, i que va des de el visionat de fotografies de la National Geographic fins a les expedicions del capità i oceanògraf Jaques Costeau.

Però una aplicació que segur ens interessarà a tots els amants de la història és la possibilitat d’obrir diversos mapes històrics i sobreposar-los amb la vista per satèl·lit que ens ofereix Google Maps. Per obrir-lo, només cal seguir la següent ruta: un cop obert el programa, anem a la columna que ens apareix a l’esquerra de la pantalla, i obrim una pestanyeta anomenada “ galeria” . Un cop oberta, veurem un munt d’aplicacions pel programa, i seleccionem la anomenada “mapes històrics de la col·lecció Rumsey”, i ens apareixeran els diversos mapes existents quan naveguem pels diversos indrets del globus terrestre.  Els mapes històrics oscil·len entre els anys 1680 a 1892, i inclouen mapes de països o ciutats com Londres, Madrid o Nova York (desgraciadament, no n’hi ha cap de Barcelona ni cap altre ciutat catalana).

Madrid 1831.jpg

Mapa del Madrid de 1831, superposat amb la vista per satèl·lit de la ciutat.

Els mapes (que també es poden descarregar, malgrat que pesen fins a 2 giges) pertanyen a la col·lecció de David Rumsey, president de l’Associació de Cartògrafs dels Estats Units, i autor d’alguns llibres sobre mapes històrics i cartografia. El senyor Rumsey va crear la fundació que porta el seu nom, encarregada de la difusió i l’anàlisi de mapes històrics i que conta amb un fons d’arxiu de més de 150.000 mapes. A la seva web, http://www.davidrumsey.com/, hi ha més de 17.000 d’aquests mapes en format digital (on he trobat un mapa dels serveis secrets soviètics de 1967 on figura la ciutat de Barcelona, així com un plànol de Madrid i l’estret de Gibraltar o les Açores, entre altres objectius estratègics).

google-historic.jpg

El món, segons un mapamundi de finals del segle XVIII.

De moment, ja utilitzo molts d’aquests recursos a l’aula, ja que el impacte de la informació visual és molt gran i més atractiva per la pràctica docent, per bé que molta gent pot estar interessada en aquest recurs, que ens serveix per conèixer com veien el món fa un parell de segles (i amb quina precisió detallaven els accidents físics i geogràfics, sense l’ajuda de satèl·lits intel·ligents!).

El monestir de Pedralbes

divendres, 10/12/2010

El monestir de Pedralbes és una joia arquitectònica poc coneguda del meravellós i esplendorós gòtic català. Situat a la zona alta de Barcelona, el monestir ha esdevingut una mena de tresor amagat de la ciutat, amb una ràtio de visitants força baixa. Malgrat que encara hi ha una petita comunitat de monges clarisses ocupant el monestir, la major part de l’estructura monacal és visitable.

El monestir de Pedralbes (oficialment, el seu nom és el de Reial monestir de Santa María de Pedralbes) fou construït als inicis del segle XIV, concretament l’any 1326, per ordre expressa de la reina Elisenda de Montcada, esposa del rei Jaume II, molt més gran que la reina i amb la salut força delicada.

L’any 1327 va morir el rei Jaume II. La seva vídua, la reina Elisenda de Montcada, va decidir traslladar la seva residència al nou monestir, nascut sota la seva protecció. La reina Elisenda va assegurar la supervivència econòmica i social del monestir tot dotant-lo d’importants feus i col·locant-lo sota protecció directe del Consell de Cent, màxim òrgan de poder de la Barcelona medieval. Però a la Catalunya medieval les dones no podien assumir graus tan elevats de responsabilitat tals com l’administració de les seves propietats, i és per això que enfront del monestir es va construir un segon convent, de frares franciscans, encarregats de portar l’administració del monestir. Avui dia aquest edifici encara existeix, malgrat que pertany a la família Gòdia, i com a recinte privat, no és visitable.

La reina va fer construir un palau annex al monestir, avui desaparegut. Elisenda va viure en aquest palau retirada de tota activitat política durant més de trenta anys, fins el moment de la seva mort, l’any 1364. Un cop morta, fou enterrada al mateix monestir, tal com ella mateixa va deixar per escrit al seu testament. El sepulcre de la reina Elisenda comunica l’església annexa al monestir amb el claustre. La curiositat d’aquest sepulcre és que té dues cares o façanes: el cantó de l’església (lloc públic pels fidels) on trobem una estàtua d’Elisenda vestida com a reina, mentre el cantó del claustre (recinte privat per les monges) ens mostra una Elisenda vestida com una monja més.

monestir pedralbes tomba claustre.jpg

Vista de la tomba de la reina Elisenda des de l'interior del claustre.

Per últim, la reina va voler dedicar una capella a Sant Miquel, i per fer-ho va contractar en Jaume Ferrer i Bassa, un dels millors pintors del seu temps, que va formar-se a Itàlia i va portar a terres catalanes les noves tendències pictòriques apreses a Siena i Florència.

Des d’un bon inici el monestir de Pedralbes (originàriament anomenat Petras Albas, “pedres blanques” en llatí, donat el color blanc característic de la pedra amb que va ser construït) esdevingué un monestir molt important, gràcies a les generoses dotacions reials que rebé.

El monestir, sota protecció reial i del Consell de Cent barceloní, aviat esdevingué un centre de referència per les famílies nobiliàries catalanes, que no van dubtar a enviar-hi moltes noies de la seva família per ingressar al convent. Això proporcionà al monestir encara més rellevància i influència.

Entre els benefactors del monestir podem trobar famílies nobiliàries catalanes tant importants com ara els Pinós, els Montcada o els Cardona. De fet, el propi escut d’armes del monestir conserva els elements heràldics dels Montcada (cal recordar que la reina Elisenda era un membre dels Montcada).

Monestir Pedralbes 2.JPG

Vista parcial de l'església i el claustre des del segon pis del monestir.

Al llarg dels seus set segles d’història, el monestir de Pedralbes ha allotjat a moltes monges anònimes, però també a moltes noies provinents de les altes esferes socials de Catalunya. El convent no era ben bé igualitari, ja que la dot que acompanyava a la monja quan entrava al monestir, esdevenia cabdal per la posició social d’aquesta dins del monestir. En aquest sentit, la majoria d’abadesses del monestir eren membres de les famílies Montcada, Cardona o Pinós, mentre que les feines més dures o desagradables (la cuina, la neteja, la cura dels malalts…) eren reservades per a les monges provinents de les classes populars. Riques o pobres, la vida al monestir era dura per totes. Un cop ingressaven al monestir, a les monges clarisses se’ls prohibia la sortida del recinte del monestir, i l’obligació de complir amb horaris escrupolosos i sovint tediosos. Les monges havien d’adaptar la seva vida a les exigències de la comunitat (o de l’abadessa).

Arribats a aquest punt, cal destacar que la importància del monestir va reforçar-se encara més al segle XVI. Durant aquells anys, el monestir va entrar en una mena d’edat d’or, escenificada en els anys que l’infanta María d’Aragó (filla de Ferran el Catòlic) va ser abadessa del monestir. L’infanta María i les seves successores van ampliar i millorar el recinte del monestir, construint un nou dormidor (les monges dormien totes juntes), les cel·les de dia (on es retiraven les monges a reposar, orar, reflexionar, llegir…) o el tercer pis del claustre.

El monestir de Pedralbes ha estat testimoni dels principals fets de la història del país, i a vegades n’ha estat un escenari protagonista. Un exemple que il·lustra la meva afirmació són les lloses que formen el terra de la planta baixa del claustre. El visitant podrà observar que les lloses estan trencades i esquerdades. La causa cal buscar-la en la guerra del francès (1808-1814), quan les tropes franceses de Napoleó van convertir el monestir en un quarter militar, desprès d’expulsar-hi les monges. Els francesos van omplir el claustre de cavalls i de canons que pesaven una morterada i  mitja, malmetent i esquerdant totes les lloses del claustre.

Monestir Pedralbes 3.JPG

Detall del terra del claustre, malmès durant les guerres napoleòniques.

Un cop acabada la guerra del francès, en ple segle XIX, el monestir va haver de fer front als processos desamortitzadors de Mendizábal (1836) i de Madoz (1855). Desprès de la primera desamortització, la de Medizábal, les monges van fugir del convent, tement represàlies de les classes popular barcelonines, però van tornar-hi tres anys desprès, sense haver de lamentar greus danys materials. Durant aquest període cal destacar la tasca d’Eulàlia Anzizu, neboda d’Eusebi Güell i abadessa del monestir cap a finals del segle XIX. La senyora Eulàlia Anzizu va fer servir la dot del seu oncle per reformar i rehabilitar els indrets més mal conservats del monestir.

Ja al segle XX, el monestir de Pedralbes es situà de nou en l’epicentre polític i social durant la Setmana Tràgica de 1909 o durant l’esclat revolucionari dels primers mesos de guerra durant l’estiu de 1936. Per sort, el monestir no fou pas objecte dels grups anarquistes incontrolats, i el monestir va poder sobreviure, tot i que no es van poder salvar els retaules de l’església annexa al monestir. De fet, l’any 1931 es va declarar el monestir com a Monument Històric i Artístic, i durant la guerra civil la pròpia Generalitat es va fer càrrec de la seguretat i conservació del monestir. Segurament l’aïllament del monestir respecte de la pròpia ciutat i el compromís de les institucions barcelonines i catalanes en protegir i conservar el monestir de Pedralbes van tindre molt a veure en la supervivència del monestir.

Al darrer terç del segle XX el monestir resultava obsolet, poc pràctic i necessitava una important inversió per reformar-lo i adequar-lo als nous temps. En aquest sentit i aprofitant la necessitat d’adequar el conjunt als temps moderns les monges clarisses van signar un acord per fer visitable una part important del monestir, que inclou el claustre, el refectori, l’antiga cuina, el dormitori, les cel·les de dia i moltes altres dependències.

Durant molts anys el monestir de Pedralbes va acollir també la col·lecció Thyssen a Barcelona (de l’any 1993 fins l’any 2004), però aquesta col·lecció pictòrica s’acabà traslladant al MNAC.

La visita al monestir de Pedralbes és, sota el meu parer, una visita obligada per tots els ciutadans que vulguin conèixer el passat medieval de la ciutat comtal. I si esteu pensant en casar-vos i voleu la benedicció divina, podeu portar un cistell d’ous ben grans a les monges clarisses que encara viuen al monestir (això si, haureu d’anar a l’entrada situada al carrer Montevideo, ja que l’entrada principal és només per accedir al museu i no trobareu cap monja que us rebi!).

Aquest ha estat un post molt important per a mi, ja que vaig treballar al Museu-Monestir de Pedralbes entre els anys 2004 i 2006, com a informador i guia. Va ser una experiència molt positiva, i que em va permetre conèixer històries i llegendes del monestir: deien els guàrdies de seguretat que durant la ronda nocturna havien vist i sentit sorolls estranys. Entre els treballadors del monestir es remorejava també  l’existència d’uns túnels subterranis que comunicarien el monestir amb el convent franciscà situat al davant, fet que alimentava la imaginació de tots nosaltres. Trobades amoroses o simplement un refugi de les bombes de la guerra civil? Veritat o llegenda? Personalment sóc poc aficionat a les històries de fantasmes i esperits, però el que us puc assegurar és que un cop entres al monestir al visitant l’envaeix una estranya sensació de benestar i tranquil·litat, com enlloc més de Barcelona he sigut capaç de trobar.

monestir claustre.JPG

El monestir de Pedralbes ha esdevingut un dels racons més màgics de Barcelona.

El Clàssic i la història

dimarts, 30/11/2010

Els clàssics Barça – Madrid de futbol formen part de la vida social i política del nostre país. Els Barça – Madrid  són “una metàfora de les relacions entre Catalunya i Espanya”, en paraules del gran Vázquez-Montalbán.

El primer cop que Barça i Madrid es van enfrontar va ser l’any 1902, durant el transcurs de la Copa del Rei Alfons XIII, anomenada aleshores la Copa de la Coronación. Aquell dia el Barça es va imposar per 3 a 1.

La primera lliga espanyola de futbol es celebrà la temporada 1928-29, i se la va adjudicar el Barça. Durant aquestes primeres lligues comença a forjar-se la rivalitat entre catalans i madrilenys per l’hegemonia del futbol estatal.

Però fou durant el franquisme que el Real Madrid i  el Futbol Club Barcelona es van fer enemics irreconciliables. El règim militar i criminal de Francisco Franco convertí l’equip merengue en l’equip oficial del règim , en la imatge corporativista del franquisme a l’exterior. La figura de Santiago Bernabeú, un afecte al règim franquista, i les ajudes administratives al club de Chamartín (cas Di stéfano, per exemple), van consolidar el Real Madrid com “el club de España y los españoles”.

El cas Di Stéfano exemplifica les relacions de favor del règim franquista en benefici del Real Madrid

Per la seva banda, el Barça va sobreviure penosament els primers anys de dictadura. La masa social barcelonista veié amb impunitat com el règim franquista depurà molts dels seus dirigents. Especialment sagnant fou el cas de Josep Sunyol i Garriga, president del Barça entre 1935 i 1936, fundador del setmanari esportiu La Rambla i membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. El president Sunyol fou capturat per les forces feixistes, torturat i assassinat en un punt de la serra de Guadarrama, on encara a dia d’avui deuen descansar les seves despulles.

Els anys 50 i 60 del segle passat eren anys de plom pel Barcelonisme, perseguit i observat amb lupa, castigat pel seu esperit fortament democràtic, integrador i catalanista. Aquells mateixos anys el Madrid s’imposava anys si i any també a la lliga espanyola i a la Copa d’Europa. Eren anys de patiment pel Barcelona. Aquells anys la temporada es salvava amb una victòria sobre l’etern rival blanc. Guanyar a casa i salvar l’honor del Camp Nou contra el rival era l’únic que feia salvar al temporada a can Barça. Tota la temporada es jugava a un sol partit. Eren temps d’escàndols arbitrals (com el famós cas Guruceta) i múltiples ajudes institucionals al equip del règim.

Aquest cercle viciós es va trencar a la darreria del règim, amb l’arribada a la ciutat comtal de Johan Cruyff, “Charlie” Reixach o Hugo “Cholo” Sotil. La temporada 73-74 el Barça es va imposar per un sonat 0 a 5 al Santiago Bernabéu.

Els anys 80 el Barça es consolidà com un club vencedor, però la generació de Migueli, Lineker i Maradona es va veure frenada per una gran fornada de jugadors formats al planter del Real Madrid, coneguda com la “Quinta del Buitre”. Aquell Madrid va assolir l’hegemonia del futbol hispànic  un cop més.

Però els anys 90 del segle passat van canviar com mai la inèrcia dels “Clásicos” i de l’hegemonia del futbol hispànic. Amb l’arribada del profeta Johan Cruyff a la banqueta del Barça i la creació d’un súper equip que rebé el nom de “Dream Team” (equip de somni) el Barça va imposar-se quatre cops seguits al torneig domèstic i va aconseguir la seva primera copa d’Europa a Wembley, l’any 1992. L’any 1994 el Barça va imposar-se per 5 a 0 al Camp Nou, per bé que la temporada següent en Madrid va complir la seva revenja particular al imposar-se al Bernabéu per idèntic resultat.

La primera dècada del segle XXI ha portat els derbis al seu grau màxim. Els equips són avui en dia els millors clubs del món, tal com han demostrat a nivell internacional imposant-se diversos cops en la màxima competició europea, la Champions League, en tres ocasions els blancs (anys 1998, 2000 i 2002) i en dues ocasions els blaugranes (2006 i 2009).

Encara avui en dia es fa manifesta la rivalitat no només esportiva entre els dos clubs més grans del món. El Madrid representa el poder adquisitiu, la supèrbia, el luxe, l’Espanya més reaccionària i xulesca. Per la seva banda, el Barça porta implícits al seu nom uns valors de respecte, humilitat, llibertat, democràcia, catalanitat i treball del futbol base per assolir grans èxits internacionals.

Els Clàssics s’han tornat en quelcom més que un partit de futbol. Són xocs entre dues maneres d’entendre la vida, d’entendre el país, de treballar, d’entendre el futbol. Des de l’arribada de Guardiola a la banqueta barcelonista, l’estiu de 2008, el Barcelona ha imposat un segell propi i genuí, una continuació de la feina que en el seu dia van portar a terme en Cruyff i en Reixach, en una versió actualitzada i millorada. Amb en Pep Guardiola el Barcelonisme ha arribat a l’essència pura de la filosofia de joc barcelonista, i el millor de tot, ha guanyat fins a cinc vegades al gran rival, el Real Madrid, que no troba la fórmula per combatre l’estil barcelonista.

El 2 a 6 de fa un parell de temporades al Bernabéu i el 5 a 0 d’ahir ressalten la diferència futbolística, social i cultural de les dues visons d’una mateixa realitat. El Barça porta el futbol a la seva màxima expressió artística, mentre que a la meseta comencen a  comprendre que amb la “casta” i la “fúria” no n’hi ha prou per trencar l’hegemonia mundial de que gaudeix el Barça.

Ahir a la nit el Barça va fer feliç a tot un país. Ens agradi o no el futbol, el Clàssic és més que un partit. En paraules del geni Vázquez-Montalbán és Clàssic és “resultat de les relacions entre Catalunya i Espanya, fruit d’una permanent guerra civil (metafòrica o real) entre el centralisme mesetari i la realitat catalana…el Barça és el braç no armat de Catalunya”.

el clasico.gif

El Clàssic, més que un partit.

Ressaca electoral

dilluns, 29/11/2010

Les eleccions del 28-N de 2010 ja són història. La ciutadania ha expressat el seu desig i ha escollit els seus representats polítics. Allò que escull i que vol el poble català, ben escollit està. La participació, que fregava el 60%, fou una mica més elevada que la mitjana històrica però encara lluny d’un grau de participació que pugui ser considerat com un gran èxit.

eleccions parlament 2010.png

Gràfics de resultats electorals del 28-N de 2010.

Un petit anàlisi del resultat electoral ens permet deduir que CIU ha sigut la gran vencedora de la nit electoral, amb 62 escons al Parlament català que permeten a Artur Mas formar govern en solitari per primer cop des que en Jordi Pujol es va retirar de la vida política. CIU ha arrasat a totes les comarques catalanes, malgrat que no ha aconseguit la majoria absoluta, se’n ha quedat a les portes. L’èxit de CIU es deu en bona mesura a una bossa de votants descontents amb la gestió del Tripartit i que han apostat pel canvi de color al govern de Catalunya. Me’n faig creus que la població hagi votat massivament a un partit que sembla prou relacionat amb la trama de corrupció engegada pel senyor Millet al cas Palau.

PSC i ERC han estat, al meu parer, les grans perjudicades de la nit electoral. EL PSC signa els pitjors resultats de la seva història, mentre que ERC perd més de la meitat dels seus electors i en conseqüència, més de la meitat dels escons al Parlament. Un càstig molt dur pels republicans, tot just quan semblava que la base social del independentisme era més gran que mai. Sota el meu parer, ERC ha focalitzat el càstig al govern tripartit, i bona part dels electors que li van donar confiança a l’any 2006 han optat per altres partits o plataformes catalanistes (tals com SI, Reagrupament o CIU), dispersant el vot independentista. Bona part de la culpa d’aquests resultats la té la direcció del partit, orfe d’un lideratge fort i carismàtic com el d’en Josep Lluís Carod-Rovira. El senyor Puigcercós no ha estat ni de bon tros un líder polític que hagi connectat amb la societat catalana, i en conseqüència ERC surt com la força política més perjudicada d’aquestes eleccions.

Cas a part mereix ICV-EUiA. El senyor Herrera ha signat uns resultats electorals prou acceptables, situant la seva força política com la quarta més votada malgrat que en conjunt, la formació ecosocialista  ha perdut dos escons respecte les eleccions de 2006. Iniciativa ha estat la força del tripartit que millor ha aguantat l’envestida conservadora, i molta culpa d’aquest fet la té el senyor Herrera, qui no tenia una herència fàcil amb el llegat del senyor Joan Saura (escàndols amb els mossos d’esquadra, l’afer del túnel de Bracons, incendi d’Horta de Sant Joan i altres).

El que cal analitzar amb lupa és l’auge de la dreta i de l’extrema dreta a Catalunya. El PP de la senyora Alícia Sánchez-Camacho ha signat els seus millors resultats electorals a Catalunya i s’ha consolidat com la tercera força del Parlament, i ho ha fet quan des de Madrid s’ha tombat l’estatut o el senyor Rajoy i companyia fan proclames ultraconservadores i sovint anticatalanistes. És per llogar-hi cadires: l’anticatalanisme i la xenofòbia donen bons resultats electorals al Principat. Lamentable.

Igual de lamentable que dues forces d’extrema dreta hagin crescut en número de vots. Ciutadans (un partit mentider, que amaga i deforma al seu gust la realitat social i cultural de Catalunya) ha crescut en número de vots (ha tingut uns 100.000 vots) i ha mantingut els seus tres diputats. Un partit anticatalanista, i tal i com he afirmat en alguna ocasió, té tics obertament Lerrouxistes. El seu populisme, la seva suposada radicalitat, la seva suposada adscripció a les esquerres i el seu anticatalanisme situen a Ciutadans en el dubtós honor de ser la formació política hereva del Lerrouxisme.

L’altre fenomen preocupant ha estat la irrupció d’un partit racista i xenòfob com és Plataforma x Catalunya del senyor Josep Anglada. Amb un discurs que l’hagués signat un membre de les SS, la força neonazi ha aconseguit prop de 75.000 vots (que en són molts) i s’ha quedat a les portes d’entrar al Parlament. Què ens passa catalans? Qui pot donar suport als que odien tot allò que és diferent,que és genuí? La veritat és que em vaig espantar, i molt, quan a primera hora del vespre, li donaven tres escons als neonazis de PxC. Ja estava fent les maletes per fugir del país…

Per últim, l’èxit de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) de Joan Laporta, que entra al Parlament amb quatre diputats i un programa molt definit per un objectiu molt clar: assolir la independència de Catalunya. SI ha pescat molt vot de càstig dels republicans, al igual que Reagrupament Independentista de Joan Carretero, que s’ha quedat a les portes del Parlament. No em puc estar de remarcar que si aquestes dues forces haguessin anat de la mà, els resultats  electorals haurien estat molt millors (entre els dos haurien sumat prop de 150.000 vots, i podrien haver aconseguit més representació parlamentària). Serà el primer cop que una força política de caire independentista entri al Parlament al marge d’Esquerra Republicana.

En definitiva aquestes han estat les eleccions de l’avenç de la dreta i l’extrema dreta al país per combatre la crisi, les eleccions que han confirmat la desafecció social respecte el tripartit i les eleccions on el vot independentista ha estat més atomitzat que mai. Altrament només volia comentar que l’avenç del PP de Sánchez-Camacho no deixa de situar al PP com una força residual i marginal a Catalunya, amb només un 12% de percentatge de vots. Si CIU no vol, el PP continuarà siguent una força política residual i inútil al Parlament català.

Aquest cap de setmana ha vist néixer un nou govern a la Generalitat Catalana, però també un nou diari ha aparegut als nostres quioscos. Estic parlant del diari Ara, un diari nou, alegre i dinàmic, que em va deixar molt bon gust de boca el dia de la seva inauguració, el dia que va néixer i que va sortir al carrer. Tant de bo el diari es consolidi com un referent de la informació en llengua catalana, des d’un vessant independent i objectiu, crític i fiable, sense els mals vicis adquirits per altres diaris (en català o castellà) que s’editen a Barcelona. Molta sort, ARA!

La Recopa de Basilea

divendres, 12/11/2010

Poques vegades el futbol ha donat tanta alegria a tot un país com el ja llunyà 16 de maig de 1979. Aquell dia es va disputar al St. Jakob Stadium de Basilea la final de la Recopa d’Europa entre el Barça i el Fortuna Düsseldorf.

L’any 1979 la realitat social i cultural del país era un altre: Suárez s’havia imposat per segon cop a les eleccions generals, la transició seguia el seu lent viatge cap la normalitat democràtica (si és que n’hi ha) i a Iran s’havia enderrocat el règim del Sah per convertir el país en una República Islàmica.

A Catalunya feia pocs mesos que el poder civil havia pres el carrer demanant la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia a la diada del 77, però a aquelles alçades l’autogovern de Catalunya encara no existia, i el llegat franquista encara era ben present a les principals institucions estatals.

En aquestes circumstàncies el FC Barcelona es va plantar a la final de la Recopa d’Europa (una extinta competició que enfrontava els campions de copa dels diferents països europeus), desprès de molts anys de foscor futbolística a l’ombra del gran rival, el Real Madrid.

El partit de futbol a Basilea fou una perfecta excusa per a un desplaçament massiu de seguidors catalans cap la ciutat Suïssa. Més de 35.000 persones van anar a Basilea per animar al Barça. Mai a Europa s’havia vist una cosa semblant. Cap equip havia desplaçat a tantíssima gent, i els aficionats del Barça van tindre un comportament exemplar, lluny del fanatisme dels ultres del futbol britànic o italià.

Recopa de Basilea St Jakob's Satdium.jpg

Aspecte de les grades del St Jakob's Stadium.

El propi alcalde de Basilea d’aquelles dates va felicitar als catalans pel seu comportament i el seu civisme abans, durant i desprès del partit. Aquell dia dins del vell estadi de St. Jakob’s Stadium només s’hi veien senyeres i banderes del Barça. De fet, de senyeres s’hi van veure moltes, segurament a causa de la voluntat del poble català per normalitzar la seva existència, i el partit de futbol fou un escenari internacional perfecte per mostrar a Europa sencera qui eren els catalans, i per què el Barça és més que un club. El 16 de maig de 1979 Europa va entendre que significava el Barça i els valors cívics del poble català, així com el seny propi que ens caracteritza.

Aquella final era més que un partit de futbol. Representava l’èxit d’una societat i d’un poble que havia estat oprimit durant molts anys, durant els que el Barça va adquirir el títol simbòlic de “braç armat de Catalunya” com el va batejar el gran Manuel Vázquez Montalbán. La victòria de Basilea suposà l’inici d’una era triomfant per al club, i anuncià el retorn d’una part de l’autogovern català desprès de tants anys de dictadura i foscor. Segurament la de Basilea fou la primera festa del catalanisme desprès de la dictadura, un exemple de comportament cívic i ciutadà, i sobretot,una final molt mediàtica, ja que es va fer fora de casa a la sempre neutral Suïssa. Europa va conèixer quin era el tarannà dels barcelonistes, generant moltes simpaties i afinitats que han fet del Barça el club més popular i amb més seguidors del món. Europa sencera va retre homenatge als campions catalans i a la seva manera d’entendre el futbol, sense precedents al continent.

Pel que va representar pel club i pel país, molts culés consideren la final de Basilea com el moment més important de la història del club. I la conquesta de la primera Recopa d’Europa, un títol secundari, com la gesta més important del barcelonisme. Segurament mai un equip de futbol ha significat tant per a tot un poble. Segurament mai una Recopa d’Europa, un títol esportiu secundari, ha estat tant celebrat de forma tant efusiva com el de Basilea. Possiblement Basilea significa per a molta gent el moment de fer-se visibles a Europa com a poble, de donar-nos a conèixer internacionalment mitjançant el futbol, ja que no hi havia cap possibilitat de fer-ho políticament.

Recopa Basilea.jpg

L'equip campió amb el trofeu.

Futbolísticament parlant, el Barça es va imposar al Fortuna Düsseldorf en un partit vibrant que va decantar-se cap al bàndol dels catalans per 4-3 amb gols de Vicente Sánchez, Asensi, Rexach i Hans Krankl.

Krankl té una història molt maca relacionada amb la final de Basilea. Uns dies abans de la final, el jugador austríac va tindre un greu accident de cotxe mentre circulava amb la seva senyora per la Diagonal. La senyora es trobava en un estat crític, però l’afició barcelonista va respondre de manera inesperada: es van formar cues de donants de sang als hospitals de la ciutat de Barcelona. En Hans Krankl va voler jugar la final de Basilea com a agraïment als catalans pel seu gest, i finalment va marcar el gol decisiu que va portar el trofeu a Barcelona. El senyor Krankl ha afirmat en moltes ocasions sentir-se un català més, i la relació d’afecte entre afició i jugador és d’aquells fenòmens estranys que no tenen explicació racional.

Recopa Hans Krankl.JPG

Hans Krankl com a jugador del Barça