Arxiu de la categoria ‘Històries d’una vida real’

Celebració del centenari del primer partit de rugbi al sud dels Pirineus.

dimarts, 7/06/2011

El cap de setmana passat es va celebrar el partit commemoratiu del centenari del rugbi català. Tal i com ja vam publicar al seu dia, enguany fa exactament cent anys de la disputa del primer partit de rugbi jugat per un equip autòcton (en aquest cas, el RCD Espanyol, que en aquells temps compaginava futbol i rugbi) i una selecció de francesos residents a Catalunya, sota el nom genèric de Sociéte Patrie. Els mitjans catalans, tant escrits com televisius, n’han fet ressó, cosa que no acostuma a passar en els esports minoritaris al nostre país.

PartitCentenari.jpg

Foto de família dels integrants que van disputar el partit del centenari a la Foixarda.

Cent anys després, el rugbi a casa nostra ha evolucionat molt, no sempre per bé. Ha passat etapes daurades i anys de foscor, però l’esperit dels pioners al nostre país encara es manté viu per part dels amants d’aquest esport. Cent anys després, ja no existeix la secció de rugbi del RCD Espanyol, ni tampoc la Sociéte Patrie.

Lligant un esdeveniment esportiu, commemoratiu i reivindicatiu, l’associació dels sis clubs de rugbi històrics de la ciutat de Barcelona (CEU, BUC, Químics, Enginyers del Poble Nou, Gòtics i la secció de rugbi del Barça) van aportar diversos jugadors per formar una esquadra que va tornar la vida rugbística a l’Espanyol. Jugadors del Barça (i dels altres cinc clubs) posant-se, desinteressadament, la samarreta del gran rival històric del barcelonisme, o en el cas dels altres clubs barcelonins, d’un altre entitat esportiva diferent, que va tancar la seva secció de rugbi fa més de vint anys per motius econòmics. Un exemple dels valors del rugbi, que la nostra societat sembla haver oblidat.

Al partit (autèntica festa del rugbi català) celebrat a la Foixarda van assistir-hi un miler llarg de persones, entre les que hi havia diverses personalitats públiques, tals com la periodista Pilar Calvo, la regidora d’esports de l’Ajuntament de Barcelona en funcions, la senyora Maite Fandos, o el líder del PP de Barcelona i aficionat periquito , el senyor Alberto Fernández Díaz. La nota emotiva la va aportar el veterà jugador de rugbi de l’Espanyol, el senyor Lluís Sant Agustí, qui als seus 93 anys d’edat va sortir al camp lluint la samarreta blanc-i-blava que va defensar durant més de trenta anys.

LuisSantagusti.jpg

El veterà Lluís Sant Agustí, de 93 anys, campió d'Espanya de rugbi amb l'Espanyol, va rebre el seu reconeixement. Portava el polo que va defensar durant més de trenta anys.

Storify, una nova forma de fer “Història 2.0”

diumenge, 5/06/2011

Des de fa unes poques setmanes els historiadors i els amants de la història en general ja tenim una nova eina al nostre abast: Storify.

Storify.png

Screenshot del seu lloc web.

Storify és una aplicació que permet confeccionar i recopilar totes les eines de comunicació 2.0 (blogs, vídeos de Youtube o altres, Twitter, i altres xarxes similars) que tractin sobre una determinada notícia, fet, persona o esdeveniment i elaborar-ne un buidatge dels seus continguts per després elaborar-ne una mena de llista al programa que esdevé una mena de recull de totes les informacions que hem recollit en un format que recorda molt a l’entrada d’un blog convencional.

Tanmateix, Storify no és la panacea universal. Recollir informació d’un determinat fet mitjançant la recopilació de diverses fonts (audiovisuals, escrites o gràfiques) sense donar-li una interpretació i inserir-la en el seu marc històric, no deixa de ser un exercici d’historiografia positivista (la defensada per personatges del segle XIX com Auguste Comte o Von Ranke, i que es dedicava a recollir dades sense donar-li un sentit i una cohesió).

Per tant, abans d’endinsar-vos en els continguts que ens ofereix Storify, assegureu-vos que les fonts que l’autor ha emprat són objectives i reals, i tracteu de donar-li un sentit i una cohesió a tota aquesta informació per vosaltres mateixos, ja que aquesta Beta oberta al públic pot arribar a col·lapsar-nos per la seva quantitat d’informació, però no hi trobareu un anàlisi o una síntesi de tot el material dipositat ( tasca que és pròpia dels historiadors, òbviament).

Us deixo aquí amb el link del seu lloc web i un vídeo que explica breument el seu funcionament, espero que us sembli útil!


L’ascens del Partit Nazi

dimarts, 24/05/2011

El resultat de les eleccions locals d’aquest passat diumenge (amb un ascens clar de l’extrema dreta racista) m’ha fet recordar la manera com Adolf Hitler va arribar al poder a Alemanya. La passivitat ciutadana, índex de participació baixos, context de crisi econòmica, divisió dels partits d’esquerres i de centre, incapacitat de generar il·lusió, discurs polític híbrid de dretes i esquerres, amb algunes aspiracions obreres recollides en el seu programa, elevats índexs d’atur i odi vers les minories són alguns dels ingredients que van propiciar l’espectacular ascens del partit Nacionalsocialista Alemany (NSDAP) i s’han tornat a conjugar per afavorir l’ascens (no tant espectacular ni preocupant com el dels nazis als anys trenta del segle passat, però sobre el que convé reflexionar) d’un partit xenòfob i totalitari com el de PxC, partit creat i dirigit per Josep Anglada, antic membre de Fuerza Nueva de Blas Piñar, i d’ altres personatges provinents dels moviments neonazis.

L’any 1932 Alemanya patia les conseqüències socials, econòmiques i polítiques de la derrota a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i del crack de la borsa de 1929, que va originar la fallida de moltes empreses alemanyes i va deixar a milions d’obrers alemanys a l’atur. En aquest context, i davant la por a una possible revolució socialista a la manera soviètica, el Partit Nacionalsocialista Alemany, dirigit per un carismàtic Adolf Hitler, va aconseguir fer-se escletxa entre la societat alemanya del moment. Els partits tradicionals liberals (com ara el Zentrum catòlic, el Partit Nacional Alemany o el Partit de Baviera) mai va fer massa cas a l’ascens del discurs nazi entre les classes populars, espantats davant el poder que exhibien el Partit Comunista Alemany i el Partit Socialista Alemany.

1933:  Adolf Hitler (1889 - 1945), chancellor of Germany, is welcomed by supporters at Nuremberg.  (Photo by Hulton Archive/Getty Images)

En Hitler saluda a la multitud durant la campanya electoral de 1932.

Els dos grans partits d’esquerres (comunistes i socialistes) estaven més ocupats en barallar-se entre ells sobre la línea política i social a seguir per arribar al poder i respondre al seu programa que no pas a combatre a l’amenaça de l’extrema dreta, que mai van considerar formalment com amenaça real a la revolució social que semblava imminent.

En aquestes circumstàncies el NSDAP (Partit nazi) va aconseguir seduir a milions de votants de la petit a burgesia i de la classe obrera amb el seu discurs populista i xenòfob, que exaltava les bondats de la nació alemanya, supeditada i humiliada pels estrangers signants al Tractat de Versalles (que posà fi a la Primera Guerra Mundial i imposà condicions molt dures per Alemanya) i pels enemics a la pàtria interns, tals com els comunistes i socialistes, al servei de la Unió Soviètica, o els gitanos, jueus i eslaus que contaminaven la pura raça germànica i volien viure de forma gregària a expenses del treball dels alemanys i de la seva caritat, per finalment expulsar-los de casa seva.

En aquestes circumstàncies, el 6 de novembre es van celebrar eleccions al Parlament Alemany (Reichstag). Es dóna la circumstància que en aquestes eleccions la llista encapçalada per Hitler va sortir com la llista més votada (amb prop d’onze milions de vots), però uns mesos abans (a les eleccions presidencials alemanyes del febrer del 32) en Hitler havia tingut encara més vots, per bé que en aquella ocasió el candidat Otto Von Hindenburg va privar-li a Adolf Hitler ocupar la cancelleria alemanya.

eleccionesparlamentaris 33.png

Resultats de les eleccions al Reichstag de novembre de 1932.

Les eleccions de novembre del 32 van atorgar una majoria molt simple als nazis del NSDAP, i una coalició de les esquerres socialistes i comunistes haurien estat suficient per barrar-li el pas del poder als nazis. Però l’entesa de les forces d’esquerra no es va produir, i l’any 1933 el canceller Hindenburg va cridar a Adolf Hitler per formar govern, amb el beneplàcit de les forces de centre liberal i conservadores, i la passivitat dels partits d’esquerra.

Un cop al poder, Hitler va tancar el Reichstag (incendiant-lo i culpabilitzant-ne als comunistes) i va anar assumint el control de l’aparell de l’estat, fins que a la mort de l’ancià canceller Hindenburg va unir en la seva persona els càrrecs de President de la República i President del Govern, autoproclamant-se Führer del Reich Alemany.

Us deixo amb un vídeo del discurs de Hitler un cop va assumir la presidència del govern alemany (subtitulat al castellà):


Toros i França

dilluns, 25/04/2011

Els toros a França han estat declarats “patrimoni cultural immaterial”. Mentre que al Principat, el Parlament va decidir legislar en contra de les corrides després de que una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) portés el tema al Parlament català, al país gal la tauromàquia és protegida des de les pròpies institucions de l’estat. Tal i com vam fer fa uns mesos quan vam parlar dels toros a Catalunya, convé considerar el culte al toro com un element propi del nostre substrat cultural mediterrani, però no per justificar la tortura i assassinat del toro, ni a Catalunya ni a la resta de l’estat, ni tampoc a França.

La tauromàquia va penetrar a l’estat francès al 1853, a la placa de toros de Baiona, en presència de l’emperador francès Napoleó III i la seva muller, la castellana Eugenia de Montijo. Malgrat que la de 1853 és considerada la data oficial de la penetració de les corrides a França, és cert que a molts pobles occitans es celebraven festes populars amb toros ( o bous)  a les places majors del poble(tot i que mai es mataven, ja que els animals eren una eina de treball al camp molt valuosa). Una tradició plenament francesa eren les Courses Landaises (on es lliga el toro amb una corda i un seguit de joves es dediquen a saltar-lo o retallar-lo) o les Courses Camarguaises (consistent a anar tallant uns nusos prèviament lligats a les banyes dels animals).

Ràpidament la tauromàquia va obtindre un alt grau de popularitat al sud de l’hexàgon amb places de toros tant importants com les de Baiona, a Iparralde, o les de Nimes i Arle, que són antics amfiteatres romans.

Plaza de toros de Arles,Anfiteatro Romano..jpg

Plaça de toros d'Arle, bastida sobre un amfiteatre romà.

Al llarg de la història hi ha hagut alguns toreros francesos amb una mica d’èxit, tals com el difunt Christian Montcouquiol (més conegut com Nimeño II) o l’actual matador Sebastià Castella. Pintors com Manet han plasmat les corrides (o si més no, el culte al toro) en els seus quadres impressionistes.

Fins i tot a la Catalunya nord les corrides són una manifestació de catalanitat (???), com ho pot ser el rugbi o les sardanes. Malgrat tots els esforços dels defensors de la tauromàquia, els toros no han estat, històricament, un espectacle massa popular al nord dels Pirineus. Malgrat que personalment a mi no m’agraden els toros, ni els toreros ni els correbous, penso que no és bo barrejar sentiments identitaris amb les festes taurines.

El que em sembla particularment sospitós és que la iniciativa gala es veu reforçada per una mena d’estudi “científic” que avala a la tauromàquia com un element cultural d’interès local i contradiu el propi codi penal francès, que preveu “multes de fins 30.000 € a aquells que atemptin contra la dignitat i la integritat física dels animals”.  Segons aquest estudi pseudo-científic, a França els toros no pateixen. Personalment crec que cadascú és lliure d’anar a les corrides o no, de ser-ne defensor o detractor, però el que no cal, en cap cas, és prendre per “tontos” als ciutadans amb suposats pretextos científics.

Homenatge a la República Catalana

dijous, 14/04/2011

Avui es compleixen vuitanta anys de la proclamació de la República Catalana des dels balcons de la Plaça de Sant Jaume. En Companys a mig matí, i posteriorment “l’avi” Macià al migdia, van proclamar la República Catalana com a estat integrant de la federació ibèrica. Llàstima que la República Catalana durà poc més de tres dies…


Us recomano que li feu un cop d’ull al especial que ha preparat avui el diari Ara, un document excepcional, divulgatiu, divertit i molt emotiu. També us recomano que si teniu Twitter, us passeu pel hastag #historiadors20, que avui bull en record d’aquesta efemèride.

Visca la República!

Guillem Agulló, divuit anys després

dilluns, 11/04/2011

Avui, 11 d’abril de 2011, fa 18 anys de l’assassinat d’en Guillem Agulló a mans d’un grupuscle de neonazis. Tants anys després, encara no s’ha fet justícia a aquest país.

En Guillem Agulló era un jove de Burjassot, d’esquerres i independentista. Aquell 11 d’abril de l’any 1993 en Guillem va pujar a la població de Montanejos, al Alt Millars, una localitat amb molt renom entre els amants dels esports extrems i d’alta muntanya (ràfting, escalada, kayak…)  al País Valencià, per gaudir d’un cap de setmana esportiu en contacte amb la natura.

fotoguillemagullo.jpg

En Guillem, mesos abans del seu assassinat.

La desgràcia i la mala sort va voler que aquell 11 d’abril en Guillem anés a parar a les mans d’un grup de feixistes i neonazis que el van assassinar a ganivetades. El motiu, clarament polític: acabar amb aquells que no pensen com nosaltres.

L’assassinat va commocionar la societat valenciana. De fet, tots els partits polítics (excepte el PP i la Falange) van condemnar l’assassinat del jove Guillem.

El judici es va celebrar l’any 1995, i la sentència del jutge va condemnar a l’autor de les ganivetades, Pedro Cuevas, a  14 anys de presó, i va absoldre a tots els altres neonazis encausats per l’assassinat. Al llarg del judici, van haver-hi diverses anormalitats formals que van causar un cert enrenou social, però la decisió del jutge fou irrevocable. El senyor Pedro Cuevas només va complir quatre anys dels catorze als que havia estat condemnat.

Dóna la casualitat que pocs mesos després de que el jutge absolgués als neonazis, un dels membres d’aquella colla de violents anomenat José Manuel Sánchez es va veure involucrat en un altre baralla amb armes blanques al barri valencià del Carme.

Per acabar-ho d’adobar, el senyor Pedro Cuevas, qui va complir només quatre anys de presó dels catorze a que estava condemnat,  no només no es va reinserir socialment, si no que tampoc abandonà els seus ideals neonazis. De fet, en Pedro Cuevas es va presentar a les eleccions locals del seu poble, Xiva de Bunyol, com a número quatre de les llistes del partit feixista Alianza Nacional.

Divuit anys després, els assassins de Guillem Agulló circulen lliurement pel carrer, mentre que la justícia estatal va perdre part de la seva credibilitat amb tot l’afer. En la meva opinió, penso que s’hauria d’haver aplicat la llei antiterrorista al grup de nazis violents que van cometre el crim.

Per acabar-ho d’adobar, els cercles nazis valencians segueixen fent escarni de la memòria d’en Guillem. Sense anar més lluny, la penya  valencianista radical Yomus, d’ideologia ultradretana, han exhibit en més d’un partit una pancarta que deia “Montanejos ‘93”.

Divuit anys després, no oblidem la tortura, l’assassinat i l’escarni d’en Guillem i la seva família. Divuit anys després, no s’ha fet justícia. No tot està perdut, però. Divuit anys després del brutal i criminal assassinat d’en Guillem, a Barcelona s’ha celebrat una consulta no vinculant per la independència de Catalunya que ha estat un èxit de participació. Jo ahir vaig votar, pensant en tots aquells com en Guillem, que voldrien haver pogut decidit i no ho van poder fer.

Us deixo amb una cançó que el grup valencià Obrint pas li va dedicar a en Guillem:


Els fantasmes de la segona guerra mundial

dilluns, 21/03/2011

Mai heu passejat pel carrer imaginant com seria aquell espai en el passat? Qui no ha somiat en retrocedir en el temps per veure un mateix espai en un moment diferent de la història? Ara aquest somni esdevé una mica més real gràcies a la tasca d’un fotògraf rus anomenat Sergey Larenkov.

larenkov metro berlin.jpg

Fotomuntatge amb una entrada del metro de Berlín.

Un amic em va parlar de la feina del rus Sergey Larenkov, i des de l’inici em va atrapar la seva idea. En Sergey Larenkov és un apassionat de la segona guerra mundial que s’ha dedicat a fer fotomuntatges molt interessants de fotografies actuals amb escenes, personatges i indrets tal i com estaven durant el conflicte armat més gran de tots els temps. Una mena de joc espai-temps que enganxa i no deixa indiferent a ningú.

Aquest fotògraf rus ens regala els seus fotomuntatges des del seu blog (això si, que està escrit en rus i en anglès). En Larenkov ha penjat al seu blog imatges de la batalla de Leningrad (avui Sant Petersburg), de la defensa de Moscou o dels alliberaments de Praga, Viena o l’ofensiva final sobre Berlín. Meravelloses instantànies que compaginen el present i el passat, un ball en el temps que compagina la realitat del ara i del passat per construir mons irreals. Un joc fantasmagòric de personatges reals. Senzillament genial.

Els muntatges són de moltíssima qualitat, i si teniu una estona, us recomano que us hi passeu per delitar-vos amb les instantànies del senyor Larenkov (jo mateix estic ben enganxat!). Una meravella pels amants de la història i de la fotografia.

Us deixo amb un vídeo amb fotomuntatges de la batalla de Leningrad. Les imatges són espectaculars!


Història al batxillerat

divendres, 18/03/2011

Mentre els polítics siguin els que decideixen les matèries curriculars i els seus continguts dels plans d’estudi (a l’ESO i sobretot al Batxillerat), l’educació de les ciències socials, i en especial la història al batxillerat, es veurà perjudicada ( o si més no, jo ho veig així).

La LOE (nova llei d’Educació impulsada des del govern central) i la LEC (llei catalana d’educació, impulsada per l’anterior govern tripartit i el vot de CIU) fixen els continguts, criteris d’avaluació i objectius didàctics dels nostres alumnes a l’educació secundària i batxillerat.

Com a idea, com a principi, està molt bé que tots els alumnes “facin el mateix” currículum escolar, independentment  si estudien a un poble o una gran ciutat, a una escola pública d’un barri obrer o a un col·legi privat de la zona alta de Barcelona (malgrat que finalment aquest principi no acaba essent cert al 100%).

El problema de fons en la didàctica de la història a batxillerat rau en que els continguts impartits són, a totes llums, parcials i insuficients. A batxillerat s’imparteix la història de l’estat espanyol dels segles XIX i XX, sota el nom genèric d’ Història. A més, en virtud del nou batxillerat LOE, les hores lectives setmanals han quedat reduïdes de quatre a tres.

aula batxillerat IES Roger de Flor.jpg

Aula de batxillerat a l'IES Roger de Flor.

La decisió d’impartir la història contemporània d’Espanya respon a motivacions polítiques i ideològiques, tals com voler formar ciutadans educats en els valors democràtics, que coneguin les causes i processos històrics que configuren el present de la configuració política, econòmica i social espanyola, així com els motius de la seva pluralitat cultural i lingüística.

Pel meu gust (absolutament subjectiu i mai dogmàtic) impartir només història espanyola (amb especial interès per la realitat nacional catalana) és un acte de xovinisme. Sembla que el que passa més enllà dels Pirineus no és important, i llavors és quan arriben alumnes a la Universitat que no saben qui era Napoleó, ni en Gorbatxov, que no coneixen les arrels del conflicte palestí o el procés de creació de la UE, i que es pensen que els nazis van ser un invent del Call of Duty. En un altre ordre de coses, jo m’he trobat estudiants universitaris que desconeixen què celebrem l’onze de setembre, o les arrels històriques de la Generalitat de Catalunya. I desgraciadament no en són pocs, només caldrà passar a fer un tomb per qualsevol facultat d’Enginyeria.

I jo em pregunto: li interessa, als governants, de disposar de ciutadans amb capacitat crítica?

Caro data vermibus

dijous, 10/03/2011

La paraula cadàver la fem servir avui en dia per referir-nos a un cos inert, mort,  sense vida.

El curiós d’aquest mot és que al voltant del seu origen etimològic hi circula una llegenda ben curiosa. I és que segons aquesta llegenda urbana el mot cadàver prové del llatí “Caro data vermibus” que significa literalment “carn pels cucs”, en referència al procés de la carn humana un cop la persona ha mort. Segons aquesta teoria, el mot cadàver sorgeix d’un procés d’ajuntar les inicials de totes tres paraules per formar-ne una de nova: CAro-DAta-VERmibus.

Avui en dia sembla poc probable que aquesta llegenda sigui certa, ja que els romans tradicionalment incineraven els seus difunts, i tampoc s’ha trobat mai (que jo sàpiga) cap llosa funerària amb la inscripció “Caro data vermibus”.

Sembla ser que el mot cadàver prové de la forma llatina cado, que significa “caure” o “caigut”, tal i com defensà en Sant Isidre (o Isidor) de Sevilla als segles VI-VII d.C.

Pel que sembla, no fou fins l’alta edat mitja que es popularitzà la forma “Caro data vermibus” de forma intencionada, en una mena d’exercici lingüístic pseudo-esotèric  i se li va voler donar una antiguitat que no es correspon amb la realitat.

Les quatre columnes de Puig i Cadafalch

dilluns, 28/02/2011

Dilluns, 28 de febrer es van inaugurar oficialment la restitució de les quatre columnes de Puig i Cadafalch a les faldes del Palau Reial de Montjuïc, a pocs metres del seu emplaçament original.

Les quatre columnes originals foren bastides l’any 1919 just a on ara hi ha la font màgica de Montjuïc, quan la muntanya no estava, ni de bon tros, tan edificada com ho està avui en dia. Les columnes de Puig i Cadafalch volien sintetitzar un dels símbols nacionals (les quatre barres de la senyera) amb el llegat cultural grec i romà, fruit de l’essència mediterrània de Barcelona i de Catalunya. El projecte de Puig i Cadafalch incloïa unes victòries alades que s’havien de situar al capdamunt de cadascuna de les columnes, però mai es va arribar a materialitzar.

Catalonia-Barcelona-QuatreColumnesMontjuich.jpg

Les columnes originals de Puig i Cadafalch.

Però l’any 1923 es va produir el cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera, que dissolgué la Mancomunitat (una mena d’òrgan autonòmic que en realitat només recollia les atribucions que ja tenien delegades les quatre diputacions provincials catalanes) i prohibí qualsevol manifestació cultural catalana.

Com a resultat del projecte d’assimilació cultural hispànica sota els paràmetres castellans, el General Miguel Primo de Rivera ordenà la demolició de les quatre columnes de Puig i Cadafalch, fet que es va fer efectiu l’any 1928, mesos abans de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929.

Vuitanta-tres anys desprès s’ha fet efectiva la restitució del monument a escassos metres del seu emplaçament original. El camí ha estat llarg i tortuós, i no sempre ha semblat que les administracions veiessin de bon grat la restitució del monument.

Les noves columnes són uns metres més grans que les antigues, i són de pedra artificial, feta amb barreja de marbre blanc, ciment i granit (convé ressaltar que les quatre columnes originals eren de maó).

quatre columnes noves.jpg

Les noves quatre columnes de Montjuïc.

La restitució de les quatre columnes són un acte més de recuperació de la memòria històrica de la ciutat i del país, ja que les columnes, per simbolisme i emplaçament, tenen un significat força especial per la societat civil barcelonina i catalana.

Actualització: Us deixo amb un interessant document visual facilitat pels amics d’Histotube. Gràcies companys!