Arxiu de la categoria ‘Històries d’una vida real’

L’AVE, l’estació intermodal de la Sagrera i el patrimoni històric català

dimarts, 6/03/2012

Les obres de l’AVE a la zona de la futura estació intermodal de la Sagrera ha permès que surti a la llum un dels jaciments arqueològics més importants de la ciutat i de tot el principat dels darrers anys. En el darrer any i mig els arqueòlegs han trobat i documentat diverses restes arqueològiques que van des de una interessantíssima fosa comú del neolític fins a un edifici i a un pont del segle XIX, passant per diversos jaciments tals com restes de sitges funeràries prehistòriques, unes altres sitges ibèriques, una interessantíssima domus romana o algunes restes medievals.

Sagrera.jpg

Gràfic dels jaciments trobats a la Sagrera. Font: El Periódico

La importància d’aquest jaciment pot reescriure part dels plantejaments i les teories de la prehistòria a la ciutat comtal, alhora que pot esdevenir molt important per a comprendre la evolució demogràfica del pla de Barcelona, ja que segons sembla, els cossos trobats en una de les fosses prehistòriques haurien mort a causa d’una epidèmia infecciosa, de la que encara desconeixem la naturalesa.

Els jaciments de la Sagrera encara guarden més sorpreses, ja que els arqueòlegs han trobat un fossar del segle XVII amb les restes de trenta soldats que haurien patit una mort violenta (Bandolers? Guerra dels Segadors? Guerra de Successió?) dels que no en teníem constància fins a la data.

Però segurament la joia de la corona de tot el jaciment sigui la domus romana, datada entre els segles I i IV dC i de la qual encara no s’ha acabat de delimitar la seva extensió ni la seva importància, ni tampoc la seva integració amb l’entorn. En aquesta vil·la romana hi ha un interessant mosaic en molt bon estat de conservació, així com una zona termal i diverses estances dependents d’un dels jaciments d’època romana més importants de la ciutat de Barcelona. Per acabar de delimitar la àrea i l’espai d’aquesta vil·la caldrà esperar a que es desmantelli l’actual pont del Treball i que els investigadors puguin continuar amb les prospeccions.

sagrera 2.png

La vil·la romana de la Sagrera pot aportar informació vital sobre la Barcino romana.

D’acord a les decisions de les administracions (Ajuntament, Generalitat i govern espanyol) el jaciment no romandrà obert si no que es tornarà a sepultar amb capes de formigó i ciment per tal de poder enllestir les obres de l’alta velocitat, considerades prioritàries per les administracions. Dóna la casualitat que un dels accessos a la futura estació intermodal de la Sagrera serà just a sobre de la antiga vil·la romana.

En la meva opinió (i aquest és un matís absolutament personal i arbitrari) caldria redefinir el nostres interessos, objectius i prioritats com a societat del segle XXI. Potser la connexió ferroviària d’alta velocitat sigui molt important (no ho dubto pas) per potenciar les connexions amb el Rosselló, l’Occitània i París, però no qualsevol preu. Estem disposats a deixar perdre part del nostre patrimoni, de la nostra identitat com a societat en nom del progrés? Renunciar a allò que ens fa únics i diferents per una infraestructura de dubtosa rendibilitat econòmica?

La vaga de “la Canadenca”

dimarts, 21/02/2012

Poques vegades la força obrera catalana ha mostrat tant múscul com els primers mesos de 1919, quan els obrers de Barcelona van mantenir un llarg i victoriòs contenciós amb la patronal catalana. Per completar aquest article i aprofundir-hi més, us recomano visitar l’entrada titualda “La conflictivitat social a Catalunya: sindicalisme, vaga de La Canadenca i pistolerisme (1917-1923)” del blog Ciències Socials en Xarxa de l’historiador Vicente Moreno.

Situem-nos de ple en el seu context històric. En plena efervescència del pistolerisme i amb el rerefons internacional del triomf de la Revolució Russa, al febrer de 1919 l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro (filial de la Barcelona Traction Light and Power, popularment coneguda com “la Canadenca“) va voler acomiadar a cinc treballadors administratius de les seves oficines. En virtut del plantejament estratègic sindical aprovat al Congrés de Sants per la CNT (sindicat majoritari a la Catalunya del moment) al 1918, tots els treballadors del ram laboral de l’empresa van anar a la vaga. La ciutat de Barcelona va quedar paralitzada, ja que el ram elèctric va aconseguir aturar la força productiva del país.

lacanadenca01.jpg

Aspecte de la Candenca al 1918.

En un primer moment els partits polítics dinàstics (sorgits de la Restauració borbònica de 1875) van contestar amb l’ús de la força, la detenció de dirigents obrers i sindicals i la declaració de l’estat de guerra, que suposava la suspensió de les garanties constitucionals. Durant els primers dies de repressió, les forces de seguretat de l’estat van practicar més de 3.000 detencions, moltes d’elles totalment arbitràries.

Però el govern central, les forces conservadores i el governador civil de Barcelona van calcular malament la força sindical nascuda al Congrés de Sants, i els treballadors de les indústries gràfiques de Barcelona (afiliats molt majoritàriament a la CNT) van aplicar la “censura roja”, consistent a no publicar qualsevol notícia que consideressin contrària als interessos dels vaguistes o dels sindicats).

El 19 de març el líder cenetista Salvador Seguí (conegut com el noi del sucre, posteriorment assassinat pels pistolers a sou de la patronal) va arribar a un acord per tornar al treball amb els representants patronals, que preveia la readmissió dels treballadors acomiadats i la millora en les condicions laborals obreres.

 

Salvador Seguí "el noi del sucre", al 1920.

Però l’acord va durar quatre dies justos, ja que l’estament militar, recelós de l’acord arribat entre obrers i patrons, es negaven a alliberar a 79 vaguistes empresonats, al que els sindicats van respondre amb la tornada a la vaga general, aquest cop estesa a tota Catalunya, i que va tornar a paralitzar tot el país.

Finalment, el 3 d’abril de 1919 el govern central va aprovar l’establiment de la jornada màxima de vuit hores (una llarga reivindicació obrera), alhora que suposà la dimissió del governador civil de Barcelona, el cap de policia Duval (que no havia dubtat en aplicar la polèmica llei de fuges) i del comte de Romanones, aleshores cap de govern, que va haver de dimitir provocant la caiguda de tot l’executiu. Al llarg de la primera setmana d’abril es va normalitzar tota la situació i els obrers van tornar als seus llocs de feina, amb la primera (i única?) gran vcitòria obrera de la història de Catalunya sota el braç.

“Google under the earth”, l’ aplicació arqueològica de Google Earth

dimarts, 31/01/2012

Fins ara hem considerat Google Earth com una eina molt vàlida per la pràctica docent (gràcies a l’aplicació dels famosos mapes històrics, la possibilitat de visibilitzar monuments en 3D o visionar un indret gràcies a Google Streets), però mai fins ara podíem haver imaginat que el popular programa ens anava a oferir la possibilitat de visibilitzar diferents nivells estratigràfics d’un jaciment arqueològic asseguts des de casa nostre.

Aquest és el cas de Google under the earth, una aplicació de Google desenvolupada per diverses universitats britàniques i que permeten, de moment, visitar les runes d’Stonehenge com mai fins ara. Mitjançant aquesta aplicació (anomenada Seeing beneath Stonehenge) els internautes podem visitar amb un sol clic les restes del assentament de Durrington Walls i entrar a l’interior d’una casa prehistòrica.

GoogleUnderEarthStonehenge6.jpg
Per gaudir d’aquesta aplicació només hem d’anar al seu lloc web (punxeu aquí) i baixar-nos, de franc, l’aplicació, que s’instal·larà automàticament a la carpeta on tinguem instal·lat prèviament el programa Google Earth. De ben segur que us serà ben útil!

Us deixo amb un vídeo de l’aplicació:


Corea del Nord, la monarquia comunista

divendres, 23/12/2011

El conflicte entre Corea del Nord i els seus veïns del sud és la darrera cicatriu de la segona guerra mundial. Una vella història de rivalitats i antagonismes que encara avui dia esdevé un focus de tensió important a nivell internacional.

kn-lgflag.gif

La bandera de Corea del Nord, el primer règim comunista hereditari de la història.

Desprès de la rendició japonesa a la segona guerra mundial, el territori coreà (fins llavors sota control nipó) va restar dividit en dues zones d’influència, partides pel famós paral·lel 38. La meitat nord de la península coreana va restar sota control de la Unió Soviètica (amb un govern comunista encapçalat per Kim il-Sung), mentre que la meitat sud va quedar sota influència nord-americana. Les tensions i rivalitats pròpies de la guerra freda van desembocar en una guerra oberta, la guerra de Corea (1950-53), que va acabar amb un empat tècnic i que a punt va estar de desembocar en un conflicte obert entre les dues grans potències del moment.

corea.gif

Mapa de la península de Corea, dividida en dos estats antagònics pel paral·lel 38.

Aquella guerra entre Corea del Nord i Corea del Sud mai ha acabat del tot, ja que els dos països no han signat pas un acord de pau, si no un armistici que deixava els dos estats en una situació de guerra tècnica. Aquest fet ha resultat cabdal per entendre la geopolítica i la evolució interna del règim nord-coreà, on sempre ha primat l’aparell militar per sobre del civil, i on les partides en defensa han estat molt més quantioses que no pas les destinades a benestar social.

Conditions-For-People-In-Korean-War.jpg

El règim nord-coreà ha apostat pel pressupost en defensa, oblidant les mancances de la seva població civil, que pateix crisis de subsistència cícliques..

El règim de Kim il-Sung va tancar-se sobre si mateix, convertint l’estat nord-coreà en una dictadura personalista inspirada en el règim estalinista i amb elements prestats del maoisme xinès, amb una població empobrida i unes estructures productives molt fràgils i amb ben poca capacitat industrial.

A la mort del gran líder (eufemisme amb que els nordcoreans anomenavenoficilament en Kim il-Sung) a l’any 1994 es va obrir un interregne que va culminar amb el nomenament del seu fill Kim Jong-il al capdavant de l’aparell de l’estat i del partit, inaugurant la primera dinastía comunista hereditària de la història, un concepte ben allunyat dels conceptes marxistes i una tergiversació dels principis obreristes del socialisme.

Durant els anys en els que Kim Jong-il ha estat al capdavant de Corea del Nord el país ha començat una lleu obertura internacionals (pràcticament en exclusiva amb el seu veí xinès, darrer aliat internacional dels nord-coreans) i ha continuat amb el programa militarista del govern. Segons algunes fonts fiables, durant els anys 1996-1998 va haver-hi una greu crisi de subsistència alimentària que es podria haver cobrat a la vora d’un parell de milions de persones (algunes fonts asseguren que la xifra de víctimes puja a la vora de quatre milions de persones). Però la prioritat del govern de Kim Jong-il era el programa nuclear i el pressupost en defensa, donat que l’exèrcit ha estat el principal pilar valedor del règim nord-coreà. Arribatrs a aquest punt, cal recordar que Corea del Nord és el país més militaritzat del món, per davant d’estats com Israel o Estats Units.

NORTH_KOREA_(f)_0228_-_Minacce.jpg

Corea del Nord és el país més militaritzat del món.

Així doncs, entre els anys 2005 i 2006 els nord-coreans van iniciar diverses proves i detonacions nuclears, demostrant a la comunitat internacional que ja disposaven d’armes nuclears en el seu arsenal militar. Amb la bomba atòmica el règim nord-coreà es va tornar a sentir fort, i va iniciar una sèrie de conflictes i tensions frontereres amb els seus veïns del sud, acompanyades d’una dialèctica bèl·lica i un seguit de missatges amenaçadors envers els Estats Units i el Japó.

Amb la recent mort de Kim Jong-il (anomenat oficialment pels coreans estimat líder) s’obre un nou període d’interregne, tot i que totes les travesses semblen assenyalar en Kim Jong-un, el tercer fill de Kim Jong-il, com hereu de l’aparell del partit i de l’estat, consolidant la monarquia comunista d’un dels països més estranys del món.

kim-jong-il-morte2-large.jpg

Kim Jong-il acompanyat del seu tercer fill i hereu Kim Jong-un.

De moment el jove Kim Jong-un ( de només trenta anys) haurà de guanyar-se la totpoderosa cúpula militar nord-coreana, ansiosa de demostrar el seu poder i la seva força militar per dissuadir els enemics del règim (Corea del Sud, Japó i Estats Units) d’intervenir en el seu “paradís socialista” i de “corrompre l’harmoniosa educació, cultura i mentalitat del poble coreà“, segons la dialèctica nord-coreana.

Kim-Jong-un.jpg

Podrà el jove Kim Jong-un fer-se amb el control de l'aparell de l'estat nord-coreà?

I’am a catalan, quaranta anys desprès

dilluns, 24/10/2011

Avui fa exactament quaranta anys que en Pau Casals, el que segurament ha estat millor violoncel·lista de tots els temps i un dels catalans més universals de la nostra història va pronunciar el seu emotiu discurs a la seu de les Nacions Unides en motiu de l’estrena del Cant dels Ocells, l’himne a les Nacions Unides que ell mateix havia compost.


En aquell mateix acte en Pau Casals, que per llavors comptava amb noranta-quatre anys, va rebre la medalla de la Pau de les Nacions Unides. El genial Pau Casals va morir a l’exili, a San Juan de Puerto Rico, dos anys desprès. El més curiós del seu discurs segurament és que quaranta anys més tard les seves paraules continuen tenint la mateixa vigència:

Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya.

Tot torna a començar…

diumenge, 21/08/2011

Un altre cop, un any més, tot torna a començar, com diu la cançó dels Mishima. Com sempre, les vacances s’acaben i tornen les velles rutines de cada any (i a fe que per a mi ja està bé que sigui així). Comencem un nou any, un nou curs amb les ganes de seguir explicant històries, compartint històries properes, de mons reals que ens envolten i que sovint passen desapercebudes en el nostre dia a dia.

Tal com ja deia fa més o menys un any per aquestes mateixes dates iniciem un nou curs on espero seguir aportant novetats i idees fresques amb la finalitat que tots junts gaudim descobrint la nostra pròpia història, i ens ho passem bé, aprenent de manera bidireccional, interactuant els uns amb els altres i redescobrint personatges, escenaris, fets i tendències del nostre passat.

De cara a la nova temporada, he reflexionat un grapat d’idees i novetats per fer d’aquest blog un espai més divulgatiu, entretingut i amè. Noves històries, més entrevistes i sobretot, una aposta més forta i decidida al món de les noves tecnologies i les seves connexions amb la nostra història. Com sempre, compto amb vosaltres i les vostres suggerències per seguir millorant aquest blog, adaptant-lo a vosaltres, tots aquells que us molesteu en llegir-me.

Tres, dos, un… Som-hi!!

Final de temporada…

dilluns, 25/07/2011

Aquest blog romandrà unes setmanes tancat, inactiu. Prenc un temps per desconnectar, gaudir de les vacances i la família, de les passejades i del bon temps. Moltes gràcies a tots i a totes per anar-me llegint al llarg d’aquest curs, i per haver-me volgut acompanyar fins avui. Resulta molt reconfortant saber que hi ha gent que llegeix i valora aquesta petita feina que és fer allò que més m’agrada: la divulgació històrica i la transmissió de coneixements.

Per tot això moltes gràcies per haver-me llegit. Espero tornar amb les piles recarregades, amb moltes més històries de mons reals que són a la cantonada de casa, o a l’altre punta del món, i us segueixin sorprenent i agradant.

Molt bon estiu a tothom, i fins ben aviat!

Un passeig per la Barcelona de 1908

dimecres, 13/07/2011

Gràcies a un amic he trobat aquesta petita joia. Una obra del cineasta i pioner del cel·luloide català Ricardo de Baños que ens mostra la vida quotidiana de la ciutat comtal a l’any 1908, mitjançant un passeig en tramvia que ens portarà pel Passeig de Gràcia, la Plaça Lesseps o carrer Gran de Gràcia d’inicis de segle, entre altres. Un document molt vàlid per conèixer la fisonomia de la capital de Catalunya i els costums, hàbits i comportaments socials dels barcelonins d’aquells temps.


Shakespeare fumava marihuana

dijous, 30/06/2011

Shakespeare fumava marihuana i era consumidor habitual de cocaïna, segons uns recents estudis sortits a la llum fa pocs dies. Els autors d’aquest controvertit estudi, dirigits pel antropòleg sud-africà Francis Thackeray (profesor de l’Institut d’Evolució Humana de Johannesburg, ens que ha finançat l’estudi) han presentat una sol·licitud a l’Església Anglicana per poder exhumar les restes del poeta anglès, enterrat a la seva vila natal, Stratford-Upon-Avon. L’objectiu de profanar les restes del llegendari escriptor és investigar les causes de la seva mort i buscar en el seu cos restes de marihuana i cocaïna, que confirmin les hipòtesis dels investigadors sudafricans.

Però, quines evidències han portat al professor Thackerlay per afirmar que Shakespeare era consumidor d’aquestes substàncies? La base que sustenta la teoria és sòlida: l’equip d’investigació ha trobat “evidències de consum de marihuana i cocaïna” a les diverses pipes de fumar del poeta al domicili particular de Shakespeare.

shakespeare1.jpg

Els investigadors han trobat restes de fulles de marihuana i coca a les pipes del genial escriptor britànic.

Segons l’equip de l’Institut d’Evolució Humana de Johannesburg, la clau per confirmar la hipòtesis formulada serà l’exhumació de les despulles de Shakespeare. Els investigadors esperen trobar evidències físiques, tals com la separació interdental entre incisius i canins, senyal del consum de la cocaïna (que en aquells temps es consumia en estat natural, tot mastegant la fulla de la coca). D’aquesta manera, els antropòlegs sud-africans esperen poder reconstruir els hàbits vitals del poeta anglès i poder establir amb una mica més de fiabilitat la causa (o les causes) de la seva mort. Convé recordar que segons la llegenda i la tradició oral, Shakespeare va morir el 23 d’Abril de 1616 (calendari julià) desprès d’una gran borratxera.

El curiós del cas és que fins ara no s’ha demostrat que la cocaïna fos present a la Gran Bretanya abans del segle XIX. Si les hipòtesis d’aquests investigadors finalment són confirmades, caldrà repensar i reformular la història de les drogues al Regne Unit ja al segle XVI. La marihuana, per la seva banda, ja era coneguda (i utilitzada) a la Gran Bretanya al segle IV de la nostra era. El seu consum, per tant, no té tant d’excepcional com el de la fulla de la coca (originària d’Amèrica i importada pels espanyols). De fet, el propi Shakespeare parlava d’herba i inspiracions als seus poemes.

Shakespeare era un gran aficionat de la “dolce vita”, les amants (i segons sembla, també els amants), les begudes alcohòliques i les festes, ornitòleg, de conviccions religioses gens habituals (que posa sobre la taula el tema del suïcidi molts cops al llarg de la seva obra, un tema tabú al seu moment), amant dels gossos, actor i director a més d’autor discutit (fins i tot alguns estudiosos posen en dubte que fos l’autor de moltes de els seves obres). Si finalment es confirma que a més a més, era consumidor de marihuana i coca la seva llegenda es farà encara més gran. Un hedonista molt interessant.

Diumenge Sagnant (Bloody Sunday) de 1972

dimecres, 22/06/2011

El Diumenge Sagnant, o Diumenge de sang (en anglès, Bloody Sunday) és un dels dies més foscos de la història del Regne Unit i del Ulster.

Com ja sabeu, l’Ulster és la província d’Irlanda del Nord que inclou a sis comtats sota jurisdicció britànica, de majoria unionista i protestant. Als anys 60 i 70 del segle passat, els ciutadans catòlics, republicans i nacionalistes (a favor de la unió del Ulster amb la República d’Irlanda) eren considerats ciutadans de segona, marginats socialment i econòmicament. Tenien els pitjors treballs, mal remunerats, eren vistos com a sospitosos de col·laborar amb banda armada (amb l’IRA) i vivien en barris segregats de la resta de la població. La seva taxa d’atur pràcticament duplicava la dels unionistes, i gaudien de poca cobertura social, sanitària i educativa.

El període que inclou des dels anys 60 fins als anys 90 del segle XX al Ulster es coneix popularment com l’etapa dels “Troubles, dels problemes (forma eufemística del govern de Regne Unit per definir una espiral de violència que va dessagnar la societat nord-irlandesa). Militars britànics i paramilitars unionistes (enquadrats en les files del RUC, sigles del “Royal Ulster Corps” i del UVF “Ulster Volunteer Force“) provocaven actes de violència sectària contra la minoria nacionalista i republicana. Aviat les escaramusses de carrer van anar pujant de to i en els barris republicans va créixer el prestigi del IRA (Irish Republican Army), escamots republicans que es consideraven successors del exèrcit popular irlandès que havia foragitat al Imperi Britànic durant els anys 20.

En aquest context (i inspirats pels moviments per la igualtat de les persones de Martin Luther King als Estats Units o dels moviments anti-appartheid a Sud-àfrica), els barris republicans van veure néixer una nova associació civil, anomenada Associació pels drets civils (Civil Rights Association) d’Irlanda del Nord.

El diumenge 30 de gener de 1972 l’Associació pels drets civils va convocar una manifestació pacífica a Derry (Irlanda del Nord) per protestar contra una llei aprovada pel Parlament britànic i que permetia empresonar als sospitosos de pertànyer (o fins i tot simpatitzar) amb l’IRA sense necessitat de judici previ o aportar proves fefaents.

Bloody_Sunday1972.jpg

La manifestació pels drets civils a Derry, gener de 1972, abans de la tragèdia.

Aquell diumenge de gener es van congregar prop de 15.000 persones (una gran multitud si tenim en compte que la població de tota Irlanda del Nord era de prop de 200.000 persones) als carrers de Derry. En un moment determinat de la marxa es van topar amb una barricada de soldats britànics (del primer batalló de paracaigudistes) que els impedien el pas cap a un barri de majoria unionista. En aquell moment, un grup d’exaltats va llençar pedres als soldats, que van respondre amb l’ús de gasos i bales de goma. Com el nucli de manifestants no es va voler retirar, l’exèrcit britànic va utilitzar foc real contra els manifestants. Balanç final ben tràgic: prop de quinze republicans morts, molts d’ells menors d’edat, trenta persones ferides per foc real i molts més ingressats als centres sanitaris amb contusions fortes derivades de pallisses o atropellaments. Cap dels morts o ferits republicans anava armat.

Bloody_Sunday.jpg

Un manifestat contempla, incrèdul, el cadàver d'un activista pels drets civils.

Les ferides van trigar molt temps en cicatritzar. De fet, encara no ho han fet pas del tot. Fa un any, el juny de 2010, va aparèixer finalment un informe de més de cinc mil pàgines on s’acusava al exèrcit britànic de la matança de civils desarmats que exercien el seu dret a manifestar-se.

El Bloody Sunday encara és ben l’imaginari popular republicà i unionista. Conegut internacionalment com un crim imperdonable d’un estat teòricament democràtic com el Regne Unit, el grup irlandès U2 va dedicar-li una de les seves millors cançons (titulada Bloody Sunday i amb una lletra impagable) i fa pocs anys se’n va fer una pel·lícula que reconstruïa els fets. Us deixo amb un vídeo que inclou la cançó d’U2 i el tràiler del film:


PD: Per sort, el panorama a Irlanda del Nord avui dia és molt més pacífic. Totes les parts van fer un esforç per reconciliar-se (també el govern britànic, que va reconèixer el dret a l’autodeterminació reconegut a la carta de les Nacions Unides) i avui dia al Parlament d’ Stortmond (seu del govern autònom d’Irlanda del Nord) hi ha una col·lació governamental dels unionistes d’Ian Paisley (capellà protestant líder dels partidaris de la Union Jack) i els republicans del Sinn Féin, encapçalats per l’antic militant de l’IRA Martin McGuiness. Una lliçó de democràcia i reconciliació al món, una demostració que un futur en pau, i millor és possible (a Irlanda, Euskadi o Palestina).