Arxiu de la categoria ‘Històries d’una vida real’

Nova Zelanda escollirà una nova bandera

dimarts, 11/08/2015

Nova Zelanda busca una nova bandera. Una senyal d’identitat que representi millor l’esperit multicultural i la forta personalitat del país, tot deixant enrere una bandera amb massa reminiscències colonialistes.

De fet, va ser el president del país, el primer ministre conservador John Key, qui va proposar al Parlament neozelandès la substitució de l’actual bandera per un altre que representi millor els símbols i la identitat pròpia del país.

El govern va obrir un procés mitjançant el qual la ciutadania podia enviar els seus dissenys i idees per la nova bandera. La iniciativa va ser tot un èxit, ja que es van recollir 10.292 propostes, de les quals un comitè va escollir-ne quaranta finalistes.

CMEhXh2WEAAuzHB.jpg

Aquestes quaranta finalistes passen a una ronda final, que reduirà la llista a només quatre dissenys finals. Aquests quatre dissenys definitius, que coneixerem el proper mes de setembre, seran sotmesos a una votació entre els habitants del país per escollir la que hauria de ser la nova bandera nacional neozelandesa.

Dins l’atractiva oferta, hi ha un seguit de símbols que es repeteixen. D’una banda, el Kiwi, l’ocell més carismàtic del país, és un dels elements favorits dels diversos dissenys, com també ho són les estrelles que representen la Constel·lació del sud, només visible des de la terra austral, o la fulla de falguera platejada, el símbol que utilitza la totpoderosa selecció neozelandesa de rugbi, els “All Blacks”.

 

Ciutat Meridiana, el barri oblidat de Barcelona

dimecres, 13/05/2015

La història de la Ciutat Meridiana és la història d’un barri que no hauria d’haver existit mai. La Ciutat Meridiana és el barri més jove de tota la ciutat, per bé que des d’un punt de vista geogràfic, la seva ubicació (tal i com passa als barris veïns de Torre Baró i Vallbona) no és homologable a la resta de barris de la plana barcelonina. Porta d’entrada i sortida de la capital catalana, Ciutat Meridiana és el resultat d’anys d’especulació -tant durant els anys de la dictadura com en els de la democràcia-.

projecte-nutricional1.jpg

Un barri que no s’hauria d’haver construït

Durant els anys cinquanta del segle passat, l’empresari constructor reusenc Enrique Banús (promotor del malagueny Puerto Banús) va comprar uns terrenys destinats a construir un cementiri, al vessant nord de la serra de Collserola. Finalment, aquells terrenys van ser descartats per aquest ús ja que eren massa humits i es trobaven a la zona més ombrívola de la serra.

Però aleshores el senyor Banús, amb la conveniència i ajuda del delegat d’esports franquista Juan Antonio Samaranch, l’alcalde Porcioles, el regidor Mariano Ganduxer i del secretari de la Diputació de Barcelona Lluís Sentís van impulsar l’aprovació del Pla Parcial de Font Magués, aprovat pel consistori i les administracions al mes d’octubre de 1963. Aquell pla preveia la urbanització d’un nou barri en la zona de 33 hectàrees que avui configuren el barri de la Ciutat Meridiana.

El nou barri es va construir en només quatre anys. Al 1967 el president de la constructora, el polític franquista Juan Antonio Samaranch, va fer l’entrega de claus a l’alcalde Porcioles. Amb tot, aquell era un barri inacabat, ja que no comptava amb caps dels equipaments que el pla original preveia (tals com escoles, mercat, ambulatori…). Un barri de ciment sense serveis per encabir-hi més de deu mil ànimes.

Un barri obrer amb dignitiat

Els primers pobladors eren treballadors i treballadores provinents de diversos indrets de la península ibèrica, molts d’origen andalús. A més, els nous pobladors eren majoritàriament joves, amb elevada incidència d’analfabets i amb una taxa d’atur que rondava el 25%, molt superior a la resta de la ciutat de Barcelona. Per tant, ja des del seu naixement, el barri de Ciutat Meridiana naixia amb importants deficiències estructurals, socials i econòmiques, esdevenint l’apèndix d’una Barcelona que li girava l’esquena metafòricament i geogràficament.

A més, les construccions de protecció oficial inaugurades presentaven evidents deficiències, com ara humitats que van començar a afectar les vivendes un o dos anys després de la seva construcció, i que la constructora va haver de reparar no sense abans intentar culpar als nous inquilins dels evidents defectes de construcció.

Gràcies a la lluita veïnal dels anys 70 i 80, el barri va començar a comptar amb equipaments necessaris pel seu funcionament, tals com escoles, centres medico-sanitaris o espais d’oci (teatres, cinemes). També durant aquells anys el barri va degradar la seva imatge, ja que va guanyar certa fama de barri problemàtic, a causa de la conflictivitat existent, o el tràfic de drogues i la presència de drogoaddictes dins del propi barri. Aquesta xacra social van provocar un accentuat procés de despoblament durant els anys 80 i 90 del segle passat, per bé que amb l’arribada del nou mil·lenni i les noves onades immigratòries van provocar una certa revitalització del barri. Amb tot, l’esclat de la crisi l’any 2008 i les execucions hipotecàries han castigat amb molta cruesa un barri fràgil i vulnerable.

Com exemple d’aquesta realitat, podem constatar que fins ben entrat el segle XXI no va arribar la connexió amb metro (lleuger) amb la resta de la ciutat (la Línia 11), i encara avui el barri de la Ciutat Meridiana roman oblidat i fins i tot desconegut per bona part dels barcelonins i fins i tot per les autoritats municipals, comarcals i provincials.

Les arrels històriques de l’Estat Islàmic d’Iraq i Llevant (ISIS)

dissabte, 27/09/2014

Per comprendre el que està passant ara mateix al pròxim orient cal retrocedir un segle en el temps, fins l’època del colonialisme europeu. Després de la desintegració de l’Imperi Otomà a la Primera Guerra Mundial (1914-18) les potències europees (França i Gran Bretanya) van dividir els territoris resultants en diverses zones d¡influència. Els britànics van crear un estat colonial a l’Iraq -i a Jordània i Palestina- , mentre que els francesos van fer el mateix a Síria i el Líban.

me1930.gif

Mapa del repartiment colonial després de la caiuguda de l?imperi Otomà.

 

Les fronteres traçades pels europeus no respectaven cap lògica sociocultural, religiosa, ètnica o lingüística, i van dividir comunitats històricament arrelades al territori. Potser el cas més exemplificatiu és el dels kurds, que van restar dividits en tres noves administracions: la francesa (Síria), la britànica (Iraq), i la del nou estat turc fundat per Kemal Atatürk. Aquestes noves fronteres mai van ser reals, ja que les relacions socials de la zona, molt influïdes per relacions de base tribal, van provocar una enorme porositat entre banda i banda de les fronteres fixades pels europeus.

Després de la Segona Guerra Mundial, les velles potències europees van haver de concedir la independència als seus vells territoris colonials, però els nous estats de l’orient mitjà i proper van quedar a des d’un primer moment a mercè dels esdeveniments internacionals, convertint-se, de facto, en titelles del nou escenari propiciat per la Guerra Freda.

Els Estats Units van facilitar suport logístic i material als cabdills militars dels països de la zona per garantir la seva política anticomunista, mentre que els soviètics van fer exactament el mateix als països que van restar sota la seva òrbita. Així les coses, Síria i Egipte fins i tot van fusionar-se en un sol estat durant la presidència del general Gamal Abd-el-Nasser, tradicional aliat soviètic a la zona, mentre que les famílies reials de Cisjordània, els dictadors iraquians o el sha persa gaudien de l’ajuda nord-americana per fer-se respectar a la zona -quan parlem de respecte, volem dir que van armar-se fins a les dents-. Aquesta escalada militaritzadora, sumada al conflicte latent i cíclic a Israel i Palestina, van fer que la zona de l’Orient Proper i Mitjà es convertís en una de les zones més armades del planeta, i en el principal focus de tensió del planeta de la segona meitat del segle XX (guerra entre Iraq i Iran, primera guerra del golf i invasió de Kuwait, guerres entre Síria i el Líban, tensions kurdes…).

La  segona guerra de l’Iraq

Però la guerra de l’Iraq iniciada l’any 2003 va marcar un punt d’inflexió en la inestabilitat de la zona. La invasió dels Estats Units, motivada per suposats lligams del règim de Sadam Hussein -antic aliat occidental en la lluita conta l’Iran revolucionari- va provocar un daltabaix en un estat artificial i amb un equlibiri precari. La caiguda del règim dictatorial, lluny de portar la pau, va obrir la veda a una lluita intestina pel poder del país. Els kurds van crear un estat de facto independent al nord del país, mentre que diverses milícies sunnites, dirigides per al-Zarqawi, van fer-se fortes a diverses ciutats de l’est i oest del país.

La coalició internacional liderada pels Estats Units va sotmetre les places fortes d’aquesta insurgència iraquiana a intensos bombardejos, que rara vegada assolien objectius militars i que en canvi castigaven a la població civil. Aquest fet, i la falta d’una política de reactivació política i econòmica pel país, van propiciar que diverses faccions radicals es fessin fortes a les zones rurals de l’oest del país.

La mort d’al-Zarqawi va catapultar al liderat dels fanàtics a Abu al-Raxid (també el trobareu com Rachid o Rashid) al-Baghdadi, que va continuar amb l’estratègia del seu predecessor al-Zarqawi: petits cops contra objectius militars i polítics, no només a l’Iraq, per tal d’internacionalitzar el conflicte (atemptats a Egipte, Turquia, Madrid, Londres…) i provocar una reacció d’occident -especialment d’Israel i els Estats Units- i iniciar una confrontació global entre els muxaidins o guerrillers de l’Islam contra occident.

Al-Raxid al-Baghdadi es va sentir prou fort per a trencar llaços amb al-Qaeda, i convertir la seva milícia en un exèrcit independent, fundant un emirat (equivalent a un principat a occident) als seus dominis iraquians. La pressió nord-americana -que expulsava als fonamentalistes dels seus feus i els tallava el finançament- van fer que cada vegada més el grup es convertís en un important esglaó de distribució del narcotràfic a escala global. L’opi i l’heroïna s’introduïa a Europa procedent d’Afganistan seguint els canals oberts pels insurgents, mentre que l’estat iraquià, que tenia com prioritat assegurar la producció petroliera per mandat dels aliats occidentals, no va saber -o potser no va voler- tallar els fils del narcotràfic.

La guerra civil de Síria

Enriquits gràcies al narcotràfic i al contraban d’armes, i dirigits des de 2010 per Ibrahim Ali al-Badri al-Samarrai després de que la coalició governamental i els Estats Units eliminessin l’antic líder al-Raxid al-Baghdadi, els fonamentalistes van veure una ocasió d’or per expandir els seus dominis més enllà de les fronteres iraquianes amb la guerra civil siriana. Aprofitant la debilitat i l’aïllament internacional de Baixar al-Assad, president sirià i antic aliat rus, els guerrillers d’Ali al-Badri van ocupar tot l’oest sirià, teixint una mena de pacte de no-agressió amb els kurds, que van fer el propi amb els seus territoris al nord de Síria. Un cop més, la porositat de les fronteres artificials entre dos estats van facilitar l’expansió de les milícies fonamentalistes sunnites entre finals de 2013 i inicis de 2014.

Territorial_control_of_the_ISIS.svg.png

Dominis del califat islàmic durant setembre de 2014.

 

El califat

Ibrahim Ali al-Badri va convertir-se en un cap d’estat. Un estat on havia de regnar la xaria (o sharia) o llei divina, interpretada pels ulemes de la seva corda, i on no hi havia espai pels infidels o els xiïtes. Aquesta animadversió contra els xiïtes va propiciar l’enemistament amb altres milícies amb més recorregut a Síria, com ara Hezbollah, o amb el govern teocràtic de l’Iran, també xiïta.

Els diners del narcotràfic i el contraban d’armes van fer que Ibrahim Ali al-Badri anés un pas més enllà que els seus predecessors i es proclamés califa (màxima autoritat política i religiosa de l’Islam), el 4 de juliol de 2014 a la mesquita de Mossul. A més, va agafar el nom del primer califa de l’Islam, Abu Bakr, cosí i gendre del profeta, i el sobrenom del seu predecessor, al-Baghdadi.

El nou califa va exigir obediència a tots els musulmans del món, car ell creia representar la màxima autoritat política i religiosa, i va fer una crida a tots els musulmans del món per unir-se a la seva yihad contra els que creu enemics de l’Islam -que confonia amb els seus enemics-, i que inclouen els no creients, els xiïtes, els sufís, els fatimís o qualsevol facció musulmana que no el consideri a ell líder religiós i polític.

_76070198_isis.jpg

Ibrahim Awwad Ibrahim Ali al-Badri al-Samarra, autoproclamat califa sota el nom d’Abu Bkr al-Baghdadi.

 

Políticament, el nou califa ha estat hàbil al saber-se guanyar com adeptes antics generals de Sadam Hussein a la seva causa, teixint una aliança amb l’antiga casta militar iraquiana, i mantenir oberts els canals de narcotràfic, alhora que vol imposar una suposada puresa moral aplicant la xaria (o sharia) que ell i els seus ulemes interpreten a conveniència dels seus interessos particulars, imposant una violència sense escrúpols vers aquells que consideren enemics.

El nou Estat Islàmic d’Iraq i Llevant (ISIS, les seves sigles en anglès), vol dominar tot l’antic Dar-el-Islam, és a dir, fer reviure l’antic califat dels primers califes i dels omeies, que controlaves des de Galícia fins al riu Hindus, imposant la seva autoritat. Aquestes aspiracions els han fet valer-se l’enemistat d’al-Quaeda, que veu perillar la seva supremacia a les mans d’aquesta escissió de la seva pròpia formació, i de la totalitat de països de la zona, de l’abans esmentada Hezbollah i dels xiites del Houthis.

De moment, l’Estat Islàmic i el seu califa governen amb mà de ferro els territoris que ha conquerit. Caldrà veure fins a quin punt aquesta organització fanàtica religiosa però també mafiosa pot mantenir-se al poder en un territori pobre i destrossat per la guerra, i si podrà suportar una eventual operació militar occidental. Amb tot, el poder de supervivència d’aquests grups és enorme, i mentre disposi de capitals gràcies al control del narcotràfic, serà impossible allunyar aquestes faccions fonamentalistes de la temptació armada.

 

Les arrels històriques del conflicte de Crimea

dimecres, 19/03/2014

Per comprendre el present, cal conèixer el passat. D’aquesta manera, podem copsar millor el present, i fins i tot, predir amb més o menys encert el futur. És el que intento en aquest escrit, un petit repàs a la història de Crimea.

La península de Crimea ha estat, al llarg de la seva història, un lloc de pas i terra de frontera, perifèria de diversos poders estatals i imperials establerts al voltant del mar negre al llarg dels segles. Terra de pas de víkings, mongols i turcs i poblada per tàtars d’origen asiàtic des de la baixa edat mitja, Crimea ha estat un autèntic mosaic ètnic, lingüístic i cultural.

La seva realitat actual beu directament dels successos i esdeveniments de la seva llarga història, però especialment de la seva vinculació a Rússia, molt més recent en el temps del que al president rus Vladimir Putin li agradaria per legitimar la seva annexió a Rússia. De fet, Crimea no va passar sota sobirania russa fins l’any 1792, quan l’imperi dels tsars va acabar amb el Khanat independent sorgit del procés desmembrador de l’antic imperi otomà. Amb tot, la rellevància de Crimea per l’imaginari rus és enorme, ja que representa una mena de baluard rus davant les “agressions imperialistes d’occident”, utilitzant la pròpia retòrica pro-russa. Crimea va ser l’escenari principal de la Guerra de Crimea (1853-56), conflicte on les potències europees van imposar la seva voluntat sobre Rússia, i també un escenari de la crueltat de la Segona Guerra Mundial. Per això, el valor simbòlic de Crimea per l’imaginari rus és enorme, ja que suposa un símbol patriòtic enfront les agressions d’occident.

La Guerra de Crimea (1853-56)

La Guerra de Crimea fou un conflicte que va enfrontar l’imperi dels tsars amb l’imperi del sultà otomà a mitjan segle XIX. El pretext de la guerra van ser uns altercats que va haver-hi a l’església de la Nativitat de Jerusalem, on una suposada agressió a membres de l’església ortodoxa van servir de pretext al tsar Nicolau II per declarar la guerra al sultà otomà, ja que l’administració de Jerusalem, els llocs sants i tota Palestina estava aleshores sota jurisdicció otomana.

Les tropes del tsar Nicolau II van derrotar els turcs a la batalla de Sinope, al mes de novembre de 1853, expulsant als otomans de Moldàvia i Valàquia (territori de l’actual Romania), deixant via lliure als russos per avançar en direcció Sèrbia, històrica aliada eslava de Rússia.

Les principals potències europees van veure un seriós perill de trencar el fràgil sistema d’equilibri de forces a la zona amb una eventual annexió de Sèrbia i els Balcans per part de Rússia, ja que suposaria una sortida al mar adriàtic a l’imperi rus (antiga aspiració russa des dels temps de Pere el Gran) i podria desequilibrar el tauler europeu. L’hegemonia russa als Balcans i al Mar Negre podria fer perillar els interessos comercials europeus amb orient, on França i Anglaterra estaven bastint els seus imperis colonials.

Així doncs, una coalició occidental liderada per França i Anglaterra i en la que hi formaven part l’imperi austríac i el Regne del Piemont van declarar la guerra a Rússia al mes de març de 1854.

Els aliats van optar per tallar les línies de subministrament russes tot inutilitzant la base marítima russa de Sebastopol i ocupant militarment la península de Crimea, a la retaguarda del gruix de les tropes del tsar, mobilitzades a Valàquia.

Les tropes aliades van aconseguir importants victòries inicials, com la batalla d’Alma l’any 1854, però Sebastopol no va rendir-se als occidentals i va decidir resistir. La batalla de Sebastopol va ser el primer cop a la història on es va utilitzar el modern sistema de trinxeres. La ciutat va aguantar durant més d’un any el setge dels aliats, abans de caure, finalment, al setembre de 1855. La ciutat havia resitit un potent exèrcit invasor molt superior en recursos humans i materials, i havia inflingit serioses baixes als enemics: es calcula que uns 118,000 soldats occidentals van perdre la vida durant el setge de Sabastopol. La batalla va ser ràpidament oblidada per Europa, però la valentia dels ciutadans i defensors de Sebastopol va quedar gravada a foc en l’imaginari popular rus com un exemple del seu esperit combatiu davant les agressions imperialistes d’occident.

 guerra_crimea.jpg

Els soldats europeus es trobaven al límit quan la mort sobtada del tsar Nicolau I va obligar al nou tsar Alexandre II a signar la pau amb occident per restablir l’ordre intern a l’imperi, havent de renunciar als projectes imperialistes del seu pare tot aprofitant l’enorme debilitat del decadent imperi otomà.

Finalment, la zona dels Balcans va ser annexionada per l’imperi austríac, iniciant un període de tensions internes entre les diverses realitats socials i culturals que ha arribat fins als nostres dies.

La campanya de Crimea (1941-44)

Crimea va tornar a ser l’escenari de la pugna entre Rússia i una potència europea durant la Segona Guerra Mundial. Les tropes del III Reich van ocupar la península de Crimea l’any 1941, però les tropes soviètiques van fer-se fortes a les places de Kerch i, novament, Sebastopol. La ciutat de Sebastopol va tornar a oferir una resistència heroica davant les tropes nazis, però finalment va caure al juliol de 1942.
L’ocupació nazi va durar dos anys, ja que el mes de maig de 1944 va ser alliberada pel IV exèrcit ucraïnès. De nou, Sebastopol s’havia convertit en una icona de l’esperit de resistència rus enfront les agressions imperialistes occidentals.

Deportació tàrtara i repoblació russa

Un cop acabat el conflicte, el secretari general de la Unió Soviètica, Ióssif Stalin, va acusar als tàtars -comunitat d’origen asiàtic establerts a Crimea des de la baixa edat mitja- de col·laboracionistes amb els ocupants nazis i va començar a realitzar deportacions massives dels tàrtars cap a l’Àsia Central i Sibèria. Molts tàrtars van morir de gana o malalties durant el seu exili forçós.

Per omplir els buits poblacionals de Crimea, Stalin va iniciar un procés repoblador amb l’enviament de colons russos que van omplir la península fins convertir-se en el primer grup ètnic i cultural.

Canvi de sobirania

Amb tot, la península de Crimea va passar a formar part de la sobirania ucraïnesa l’any 1954, quan l’aleshores president soviètic Nikita Krusxev (o Khrusxov) va decidir que la península de Crimea passés a formar part de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna com a regal d’aniversari dels 300 anys de la pau de Pereiaslav, que va suposar, de facto, la unió de Rússia i Ucraïna.

Malgrat el canvi de sobirania administrativa, Crimea va continuar essent una península eminentment russa, ja que la majoria de la població de Crimea eren d’ètnia i parla russa d’ençà de l’expulsió forçosa dels tàrtars.

Quan la URSS va desaparèixer, l’any 1991, la majoria russa de Crimea ja va intentar restituir Crimea a la Federació Russa, o si més no, convertir-la en una república independent que orbités al voltant de Moscou. Però aquells primer intents -amb un referèndum aclaparador a favor de restituir Crimea com entitat independent d’Ucraïna- no va reeixir a causa de la debilitat del president rus d’aleshores, Boris Ieltsin.

Finalment, es va trobar una fórmula acordada per Kíev i Moscou per garantir la governabilitat de Crimea, consistent en una autonomia administrativa per part d’Ucraïna a la península, alhora que la pròpia Ucraïna romangués gravitant al voltant de Rússia i responent als interessos de Moscou i de les zones de majories ètniques i lingüístiques russes.

Però la crisi de 2014 ha fet saltar pels aires el fràgil equilibri existent a Crimea (i altres zones de l’est d’Ucraïna), provocant que la població russa de Crimea i la pròpia opinió pública russa es posicionin a favor de la reintegració de Crimea sota sobirania russa, donat el caràcter simbòlic de Crimea per l’imaginari rus.

La caiguda de Barcelona de 1939 (75 anys després)

diumenge, 26/01/2014

Avui fa 75 anys que Barcelona va caure en mans franquistes. El 26 de gener de 1939 la capital de Catalunya va veure com les tropes del bàndol insurrecte i feixista entraven a la ciutat i en prenien possessió. Segurament alguns de vosaltres recordareu la imatge dels tancs franquistes desfilant per l’Avinguda Diagonal -imatge que ha quedat associada l’horror de l’imaginari democràtic català-, però les tropes que realment van ocupar la ciutat no van ser aquelles que procedien, en perfecte formació de la Diagonal.

Una retirada desorganitzada

Després de la desfeta republicana a l’Ebre, la caiguda de Catalunya era només qüestió de temps. El bàndol republicà, sense recursos humans i materials, i amb la moral en hores molt baixes, va emprendre el camí de la retirada cap a la frontera francesa, intentant que aquesta fos el més curosa i organitzada possible. Mentrestant, els avions de la legió Còndor nazi i del CTV italià castigaven als civils que fugien de les urpes del feixisme.

L’alt comandament republicà (dirigit per Juan Modesto) va preveure organitzar alguns punts de resistència a l’avenç feixista a punts clau i estratègics, com ara el riu Llobregat. En teoria el riu hauria de servir per frenar algunes setmanes als insurrectes i donar temps al govern republicà per organitzar la retirada i garantir les mínimes condicions de salubritat als milers de civils que volien escapar de la barbàrie franquista.

Però a l’hora de la veritat, les posicions defensives republicanes no van poder frenar els atacs franquistes. L’entramat defensiu situat entre la zona del Garraf i el Bages no va aguantar ni tres dies als atacs franquistes, i el front es va trencar de nou deixant via lliure als soldats de l’exèrcit nacional. El 24 de gener els franquistes ja estaven situats a Martorell, i des d’allà van iniciar una ofensiva per controlar el Vallès. El 25 de gener, Sabadell i Terrassa ja eren a les mans dels exèrcits franquistes, envoltant la capital de Catalunya en un moviment de tenalla.

En una acció pràcticament desesperada, i per guanyar algunes hores per facilitar l’evacuació de la ciutat, els republicans van organitzar alguns punts de resistència al cantó Llobregat de la ciutat, esperant una ofensiva procedent del riu que mai no va arribar. Les tropes de Yagüe, que ja havien conquerit el Vallès, van ocupar la serra de Collserola i des d’allà van iniciar la conquesta d’una ciutat indefensa, incapaç d’oferir resistència als militars sublevats.

ultimas-barricadas.png

Les últimes barricades de la ciutat.

A mig matí del mateix 26 de gener, els militars franquistes i el mateix Yagüe es passejaven a la Plaça de Catalunya, en una ciutat deserta, ja que la majoria de civils que s’havien quedat a la ciutat o bé es trobaven tancats a les seves cases i pisos o bé es trobaven amuntegats a les estacions de metro i refugis antiaeris de la ciutat, tement un possible saqueig de la ciutat. Bé és cert que els civils de Barcelona tampoc van oferir resistència armada a les tropes franquistes. Els civils, desmoralitzats, només volien que l’entrada dels franquistes suposés el final dels bombardejos sobre la ciutat i l’entrada de subministraments, ja que l’escassetat d’aliments i material civil era especialment preocupant a la ciutat de Barcelona a finals de gener de 1939.

Una entrada no tan triomfal

La historiografia franquista sovint ha utilitzat imatges manipulades per intentar demostrar una entrada triomfal de les tropes de Yagüe a la ciutat de Barcelona, quan en realitat no va ser així: poc més de mig centenar de persones eren les que esperaven a les tropes franquistes a la Plaça de Catalunya amb el braç enlaire. A més a més, les tropes que van ocupar Barcelona eren marroquines i navarres, que curiosament mai surten a la propaganda feixista. Les imatges que després va utilitzar el NO-DO i la propaganda feixista o bé eren preparades o bé manipulades, per intentar mostrar al món una entrada imperial de les tropes nacionals sobre la capital catalana, famosa per ser un dels centres llibertaris i de tradició obrera més importants del primer terç del segle XX.


A més a més, els franquistes van voler fer coincidir la caiguda de Barcelona amb la data del 26 de gener per un motiu simbòlic: el 26 de gener de 1641 les tropes catalanes van derrotar als exèrcits castellans a la batalla de Montjuïc, en el context de la Guerra dels Segadors. La derrota castellana va ser tant gran que durant més de quinze anys els castellans no van atrevir-se a intentar conquerir la capital catalana. L’alt comandament franquista, conscient de la importància de la data, va fer coincidir la desfeta de Barcelona amb la data de la batalla, cercant una mena de revenja sobre la capital de Catalunya.

 

 

De carbasses i castanyes…

dimarts, 22/10/2013

D’un temps ençà s’ha posat força de moda celebrar Halloween la nit abans de la festivitat de Tots Sants. Segurament ben poques festivitats desperten tanta controvèrsia i mostres de rebuig com la celebració de la festivitat de Halloween, que molts veuen com una festivitat forana i que ataca directament a una celebració molt més “nostrada”, com és la de menjar castanyes i panellets el vespre abans de la festivitat de Tots Sants.

La festa de la tardor i de la mort

El que molts no saben, però, és que tant Halloween com la castanyada (o el Magosto a terres astur-lleoneses) són diferents expressions d’una mateixa festa pagana, que l’Església va reaprofitar i readaptar als gustos i continguts culturals de les diferents terres d’acollida.

El dia de Tots Sants, i la festa de la castanyada, del Magosto o de Halloween és una readaptació cristiana d’una antiga festivitat cèltica, que celebrava la festa de la tardor i l’hivern i de la mort, coincidint amb el final de l’època de collites i que els antics celtes feien coincidir amb el cap d’any del seu calendari.

Originàriament la festa es coneixia amb el mot gaèlic “Samhain” (que en gaèlic significa “fi de l’estiu”), i s’hi celebraven diferents cultes rituals associats amb la mort i el més enllà, alhora que es feia un homenatge en memòria dels avantpassats. La festivitat, present arreu de l’Europa cèltica, va ser adoptada pels romans als territoris on hi havia un substrat cultural gaèlic. Durant la dominació romana, la festivitat va quedar fixada al pas dels mesos d’octubre a novembre i es va associar al culte a la divinitat Pomona, deessa de les collites (de fet, les pomes es diuen així en el seu honor).

La festa es cristianitza

Amb la cristianització progressiva de l’imperi romà i després de la seva caiguda, l’Església va decidir cristianitzar l’antiga festivitat pagana de culte a la mort fent-la coincidir amb la festivitat de Tots Sants. A Catalunya i a Occitània es va consolidar la festivitat associada al consum de castanyes i vi moscatell, productes de temporada, i al culte d’homenatge als morts. De la mateixa manera, a Gran Bretanya i Irlanda la festa va passar a convertir-se en el “All Hallow’s Eve”, que significa “vespre de tots els morts”, i que amb el pas dels anys derivarà cap al mot Halloween.

La festa de Halloween, especialment celebrada a Irlanda i Escòcia, dues de les nacions celtes d’Europa, va exportar-se als Estats Units al llarg del segle XIX i XX, a causa de l’emigració massiva d’irlandesos, i en menor mesura d’escocesos, cap al nou continent americà.

Els irlandesos van exportar també la tradició de buidar carbasses i fer-gi uns talls representant un rostre terrorífic, la “Jack o’lantern”, que es col·locava a l’entrada de les llars per espantar i fer fugir els esperits malignes de la casa o nucli familiar -una mostra més del substrat cultural celta que l’Església no va poder eliminar i va readaptar en el seu benefici-.

La Jack O'lantern, una tradició cultural irlandesa que s'ha convertit en icona global d'una festivitat d'origen pagà.

La figura de la “Jack O’lantern” es va popularitzar als Estats Units, i des d’allà al món sencer mitjançant la difusió de sèries i pel·lícules fetes a Hollywood. La seva difusió ha estat enorme també a Catalunya, generant certes dosis de rebuig vers una festivitat que també és pròpia, però elaborada en un llenguatge i canal d’expressió diferent.

En definitva, el debat de carbasses o castanyes no té massa sentit. Totes dues són expressions culturals de la mateixa festivitat cèltica del “Samhain”, i per tant, una mostra antropològica sorprenent de sincretisme, gràcies a la consolidació d’una tradició de substrat pagà que ha sabut reinventar-se mantenint viva l’essència del culte a la mort i del tancament del cicle agrícola.

Guia bàsica de supervivència de la història de Catalunya

dimarts, 16/10/2012

Ens trobem en uns moments històrics, decisius. Per primer cop, molts sentim com estem vivint en la nostra pell fets històrics que marcaran el futur del nostre país. Aquests dies he escoltat i llegit un munt de barbaritats històriques que pretenien deslegitimar les aspiracions del poble de Catalunya per assolir un estat propi. Com a resultat, he pensat que potser podria ser útil realitzar una petita guia amb algunes de les afirmacions falses i esteses al llarg de l’estat espanyol amb una resposta clara i concisa al costat de cadascuna d’elles.

  1. Espanya ja existia a l’època dels romans. Fals. En tot cas existia un concepte geogràfic (Hispània), que abraçava tota la península ibèrica, amb Portugal, Andorra, Gibraltar i l’estat espanyol inclosos.
  2. Els visigots van crear la unitat nacional espanyola. Fals. Els visigots mai van crear un regne “espanyol”, si no un regne germànic amb un substrat cultural llatí. Fins i tot conservaven la Septimània, actual territori francès, o no van tenir problemes per cedir l’actual Astúries i Galícia als Sueus o el sud de la costa mediterrània a l’imperi bizantí!
  3. La “reconquista”. Reconquerir? Per reconquerir has de tornar a conquerir alguna cosa que havia estat teva. Abans de l’arribada dels musulmans, a Espanya no hi havia cap poder polític, social o cultural fort, només la monarquia electiva i guerrera dels visigots. O és que l’actual Espanya és en realitat la continuïtat de la monarquia visigoda?
  4. Catalunya mai no va ser un regne. Cert. Catalunya era un Principat, on el comte de Barcelona té preeminència per sobre de tots els altres comtes catalans, seguint la fórmula del “primus inter pares” (primer entre iguals) o, en un altre context, la Constitució de l’Observança. Això no treu que fos un estat medieval menys legítim del que era, per exemple, el Regne de Castella.
  5. El regne es deia d’Aragó, i no de Catalunya. Incorrecte. Hi havia el regne d’Aragó, i un altre cosa era la Corona d’Aragó, que resumia genèricament els títols dels comtes-reis catalans. A saber, i en diferents moments de la història el títol de Corona d’Aragó comprenia els títols rei de Mallorca, de València, d’Aragó, de Còrsega i Sicília, de  Nàpols, el ducat d’Atenes i Neopàtria i a més a més, comte de Barcelona, i per tant, Príncep de Catalunya.
  6. Espanya va néixer el 1492, amb el matrimoni dels Reis Catòlics. Fals. La unió dels Catòlics fou una unió dinàstica, i no pas política. Bon exemple d’això són les diverses convocatòries a Corts del segle XVI i XVII a Catalunya. O el cas Antonio Pérez, impensable en un únic regne homogeni, tal com ens volen presentar.
  7. Mai hi ha hagut una persecució política contra la llengua i la cultura catalana. Només cal revisar les afirmacions del comte-duc d’Olivares i la seva “Unión de armas” o el seu projecte per “allanar Cataluña”. També es pot parlar del Tractat del Pirineus de 1659, que va dividir el país en dos administracions diferents.  Per no parlar del decret de Nova Planta, que fou un intent d’esguerrar i eliminar la personalitat política, jurídica però sobretot cultural i social dels territoris de parla i cultura catalanes.
  8. El decret de Nova Planta suposà una modernització del país, no pas un càstig pel poble català. El decret de Nova Planta prohibia totalment l’ensenyament en català, o el seu ús a les administracions de justícia, o fins i tot prohibia als catalans disposar d’armes (de fet, els ganivets de cuina havien d’estar lligats o encadenats a la paret). Per veure la digitalització d’aquest document, podeu punxar aquí.
  9. Els catalans són garrepes i insolidaris. Un mite antic i totalment fals, Des de 1714 hi ha hagut una evolució en la fiscalitat catalana on s’ha repetit un constant: Catalunya ha aportat molt més a les arques de l’estat que la inversió que aquest ha realitzat a Catalunya. El balanç  deficitari acumulat seria realment esfereïdor.
  10. El franquisme no suposà un intent de genocidi cultural i  lingüístic contra Catalunya. Aquesta és una de les mentides més sagnants i depravades que hi ha. Els temes sentimentals o financers no deixen de ser poc importants quan els comparem amb la sang i la repressió institucionalitzada contra un segment de la pròpia població de l’estat. El franquisme va intentar anul·lar la cultura i la llengua catalana, així com la seva pròpia personalitat política. Sense anar més lluny, recentment s’han complert 72 de l’assassinat de Lluís Companys, el president màrtir. Podríem seguir fent un recompte macabre dels morts del franquisme pel fet de ser català, republicà i d’esquerres, però segurament seria faltar a la memòria del milers de catalans i catalanes que van patir a la seva pell la por, la repressió i l violència d’un estat feixista i criminal.
  11. Catalunya mai no va demanar el pacte fiscal durant la transició. Fals. Fou Suárez el que va tancar la porta a qualsevol especificitat fiscal per Catalunya al 1978. De 1980 ençà la Generalitat ha prioritzat la recuperació de la llengua i la creació d’un sistema educatiu català.
  12. A Catalunya adoctrinen els nens amb el seu sistema educatiu. Personalment, porto anys fent classes i crec que mai he vist un sol professor d’història que vulgui adoctrinar els seus alumnes. En tot cas, els dotem d’eines per ser creatius i per formar un criteri propi que els permeti ser independents i pensar per si mateixos, allunyats dels dogmes o les manipulacions.

senyera.jpg

La nostra història mai ha estat més que la història dels altres països del món. Senzillament ha estat la nostra història. I tampoc ha de servir per legitimar cap opció política. Senzillament és la nostra història, que cal tenir present per saber qui som, d’on venim i cap a on volem anar, però que no cal polititzar. L’hem d’explicar tal com ha estat. Catalunya té tot el dret del món a decidir sobre el seu futur, independentment de la seva història. Per què la història senzillament ha d’analitzar l’evolució i la relació antròpica sobre el medi i amb les altres societats d’humans, i la cultura (entesa com acció humana que és i fa i no pot explicar per la seva herència biològica) i complicitats que aquesta acció genera entre societats humanes. Segurament, els que es preocupen tant des de la meseta a criticar i mentir sobre la història, és causat pel seu profund odi a la diversitat cultural i humana. No hem de caure en la trampa de les seves provocacions, evidentmentment. Per això hem d’explicar la nostra història tal com és. El patrimoni comú de totes les persones d’aquest país.

20 anys de l’Operació Garzón i les tortures contra l’independentisme català

dijous, 12/07/2012

Aquest dies estem recordant i celebrant el vintè aniversari de la XXV Olimpíada de l’era moderna, que va tenir lloc a Barcelona, i que, tal com hem parlat en algun altre post, van esdevenir un èxit social, cultural, esportiu, econòmic i ciutadà que van servir per obrir una finestra al món i reforçar la capitalitat cultural de la ciutat comtal a la mediterrània i el sud d’Europa.

Tanmateix, en el context de la celebració dels Jocs Olímpics (i tot utilitzant la cita esportiva com a pretext) les forces i cossos de seguretat de l’estat van iniciar una campanya de repressió política i policial que comportà la detenció (en alguns casos arbitrària) de diferents persones vinculades a l’esquerra independentista, per una suposada vinculació amb Terra Lliure.

Aquesta operació policial, de dubtós sentit democràtic, va ser encapçalada pel jutge estrella Baltasar Garzón, un jutge vinculat al PSOE, partit que aleshores governava l’estat amb majoria absoluta. Les detencions van iniciar-se al mes de juny de 1992 i es va allargar en el temps fins al desembre d’aquell mateix any. L’objectiu era desarticular Terra Lliure (organització que ja s’havia auto-dissolt uns mesos enrere) per prevenir un possible atemptat-durant la celebració dels Jocs Olímpics.

baltasar-garzon.jpg

El jutge Garzón va encaçalar l'operació contra l'esquerra independentista catalana.

De les 45 persones detingudes per la Guàrdia Civil, disset van denunciar haver estat objecte de tortures per part de les forces de seguretat de l’estat, per bé que l’Audiència Nacional va determinar que els blaus, marques a la pell i ferides diverses dels detinguts havien estat causades per autolesions, és a dir, que els detinguts s’haurien dedicat a atonyinar-se durant la seva estada al calabós.

La justícia ordinària de l’estat espanyol mai va investigar els fets i les denúncies dels col·lectiu de detinguts torturats, malgrat els recursos administratius i contenciosos que aquests van presentar. Veient el cas omís que els feia la justícia espanyols, els torturats van decidir portar el seu cas davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans, al 2004. Precisament va ser aquest tribunal el que va dictaminar la culpabilitat de l’estat espanyol en l’afer de les tortures, i el va condemnar a pagar 8.000€ a cada víctima en concepte d’indemnització per lesions, a més de sufragar amb els costs del judici.

Vint anys després, encara no és clara la participació del jutge Baltasar Garzón en els fets, com tampoc les responsabilitats de Luis Roldán (aleshores cap de la Guàrdia Civil) ni del ministre de l’interior José Luis Corcuera. Curiosament, aquests tres personatges socialistes es troben defenestrats avui en dia. Tant en José Luis Corcuera com en Luis Roldán van haver de dimitir per l’escàndol del GAL i presumpta apropiació indeguda de fons públics, mentre que el jutge Garzón es troba allunyat de la judicatura per presumptes irregularitats en instrucció del cas Gürtel i pel sumari de les foses del franquisme.

Coincidint amb el vintè aniversari dels fets, s’ha realitzat un documental sobre els fets, estrenat aquest cap de setmana passat a Olot, que val molt la pena si hi esteu interessats. Us deixo amb el tràiler:


René Fonck, l’as oblidat

dimarts, 24/04/2012

La Primera Guerra Mundial (1914-18) va ser el primer gran conflicte armat on l’aviació va resultar rellevant i important per l’esdevenir del conflicte. Els pilots dels caces s’havien convertit en una mena d’aristocràcia de l’aire, i es consideraven a si mateixos com els grans cavallers d’una guerra inhumana i cruel. Ben ràpidament els dos bàndols enfrontats van començar a reverenciar als seus millors pilots amb una intenció propagandística i motivadora de cara a la població civil i als propis soldats, alhora que tractava de desmoralitzar l’enemic tot atemorint-lo.

El pilot més conegut de la Primera Guerra Mundial va ser, sense cap mena de dubtes, en Manfred Von Richthofen, àlies el “Baró Roig”, de qui ja vam parlar en una entrada antiga. Però més enllà de la llegenda del Baró Roig i de les estranyes circumstàncies de la seva mort, als cels europeus durant la Primera Guerra Mundial van haver-hi altres pilots que es van convertir en asos i herois nacionals gràcies a les seves gestes militars.

Aquest és el cas del sovint oblidat (o poc reconegut) René Folk. En René Folck (França, 1894-1953) va esdevenir el millor pilot aliat del conflicte i a diferència d’altres asos com el Baró Roig, va sobreviure a la guerra. En René Folck va començar la guerra al servei del cos d’infanteria, com a enginyer militar. Les seves tasques essencials eren garantir les comunicacions i infraestructures estratègiques per a l’exèrcit francès.

René_Fonck_02.jpg

En René Fonck, el millor pilot aliat durant la Primera Guerra Mundial.

Però al 1915 l’heroi francès va decidir abandonar el cos d’infanteria i passar al servei de l’exèrcit de l’aire, on va rebre el seu bateig de foc al maig de 1915, en missions de reconeixement aeri i observació. La seva primera victòria aèria va arribar un any més tard, al mes d’agost de 1916, quan va ser capaç de forçar l’aterratge d’un avió enemic al territori francès.

Però la definitiva explosió de l’as gal no va arribar fins a l’any 1917. Al mes d’octubre de 1917 en René Fonck ja havia sumat 19 victòries i va rebre la Legió d’Honor (la distinció militar francesa més elevada). A l’octubre-novembre de 1918 aquesta xifra de victòries ja s’havia disparat a 75 victòries, convertint-lo en el millor pilot aliat del conflicte. A més a més, a les gestes de René Folck cal sumar-hi el fet que al llarg de la guerra els seus enemics mai no el van poder abatre ni ferir de gravetat.

René Fonck Neiuport_17.jpg

L’estil de René Fonck (un home reservat, poc donat al reconeixement públic i social) no va acabar de fer-lo popular entre els mitjans de comunicació francesos del moment. En René Folck no era un pilot visceral (com podia ser-ho en Manfred Von Richthofen o el britànic William Bishop) si no que mantenia el cap fred, sabent seleccionar els moments més adequats per entrar en combat minimitzant els riscos de ser abatut per les bateries antiaèries enemigues o pels caces enemics.

Un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, en René Fonck va continuar al servei de les forces aèries del seu país amb el grau de Coronel, tot formant nous pilots com col·laborant amb els altres enginyers en el disseny de nous avions de guerra. Durant els anys 30 va entrar en contacte amb altres inspectors de l’aire estrangers com ara els alemanys Göring i Ernst Udet, amb els que va mantenir una relació cordial fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial al 1939.

La ràpida derrota de França a la Segona Guerra Mundial va empènyer a l’heroi francès a les files de la resistència contra l’ocupació nazi, malgrat els intents del règim de Vichy per vincular-lo al seu govern. Malgrat que un cop acabada la Segona Guerra Mundial una investigació va concloure que en René Fonck no va col·laborar amb els alemanys, la sospita de traïció va tacar per sempre més l’historial d’un dels pilots més brillants de tots els temps i va relegar-lo a un injust segon pla mediàtic, fins al punt d’allunyar-lo definitivament dels avions fins a la seva mort, l’any 1954.

Gladiadors i falsos mites

dilluns, 12/03/2012

El cinema i les sèries televisives nord-americanes han fet molt de mal a la història en multitud d’ocasions. Les errades i imprecisions històriques arribades des de Hollywood han estat una constant al llarg dels anys, i en ocasions han aconseguit arribar a la categoria de dogma i veritat absoluta inamovible.

Un clar exemple del que estic dient són les lluites de gladiadors de la Roma imperial. Pel·lícules com ara Espàrtac, Gladiator o la recent sèrie televisiva Spartacus, blood and sand han col·laborat en la confusió de molts dels esdeveniments històrics plantejats a les seves trames.

146gladiador.jpg

Pel·lícules com Gladiator han divulgat diversos dogmes erronis.

En primer lloc, les històries plantejades per Hollywood ens presenten els gladiadors com un esclau més, sotmesos a la autoritat d’un amo (sovint un lanista o preparador de gladiadors) i de poca consideració social. Ara bé, la realitat d’aquests plantejaments és força parcial, quan no voreja la falsedat. Hi havia gladiadors que eren esclaus i estaven sotmesos a un particular, és ben cert. Però igualment cert és que molts dels gladiadors eren homes lliures (antics soldats, joves en busca de fama i diners…) que provaven sort a l’arena. Tanmateix era especialment significativa la taxa de gladiadors “públics”, és a dir, preparats, alimentats i a sou de l’estat. Aquests treballadors públics eren utilitzats per lluitar als principals amfiteatres de l’imperi i garantir la diversió i l’espectacle al públic assistent.

Entenent que la formació i manteniment de gladiadors tenia un cost elevat, és fàcil deduir que la vida d’un gladiador no era quelcom banal, i que s’intentava, en la majoria dels casos, que el lluitador no patís la mort en l’arena dels amfiteatres de l’imperi. En aquest sentit cal destacar les cares i acurades atencions mèdiques de les que els gladiadors eren objecte, per res comparables a les que tindria un esclau domèstic. De la mateixa manera, la seva dieta era variada i potent, ja que havia de garantir el consum calòric necessari per la pràctica esportiva diària, basada en la força, l’agilitat i la capacitat aeròbica del sistema cardiorespiratori.

Per últim, les grans produccions de Hollywood ens han volgut fer creure que els assistents als amfiteatres decidien la vida o la mort d’un gladiador vençut en funció de la direcció del seu dit gros (girat cap amunt indicava clemència, mentre que cap a vall significava una condemna a mort). Res més allunyat de la realitat. A l’antiga Roma, el dit polze cap per avall significava que el gladiador vencedor havia de llençar la seva arma a terra, perdonant la vida al lluitador vençut (la cosa més habitual), mentre que gesticular amb el dit polze cap el coll de fora cap a dins en un moviment rítmic significava la condemna a mort del gladiador vençut, a qui havien de tallar el coll.

PulgareshaciaabajodeJeanLeonGerome_.jpg

El quadre de Gérôme va contribuir al fals mite dels polzes cap avall.