Arxiu de la categoria ‘Històries d’un món real’

Franco i el món àrab: una història d’amor?

dimarts, 15/09/2015

En Francisco Franco, “Caudillo de España por la gracia de Dios”, va tindre una curiosa relació amb els principals dirigents del món àrab, especialment amb els dirigents de països nord-africans.

franco Marruecos.jpg

La relació de Franco amb el món àrab ve de lluny: de jove, va lluitar com a soldat a les guerres del Marroc; i al Marroc fou on Franco va desenvolupar la seva carrera militar, amb ascensos per mèrits de guerra, i esdevenint un veritable militar africanista.

No en va, a la reunió que Franco va tindre amb Hitler a Hendaia el 23 d’octubre de 1940, el caudillo va sol·licitar al Führer alemany la seva disposició a entrar en la Segona Guerra Mundial al costat de les potències del eix a canvi d’ ajuda militar alemanya per ocupar Gibraltar i crear un enorme Imperi Espanyol al nord d’Àfrica, que arribés fins al golf de Guinea. Adolf Hitler, però, no accedí a les sol·licituds de Franco i el somni d’un imperi espanyol al nord d’Àfrica (en un territori fortament islamitzat) va esvair-se en un tres i no res, però no així les relacions de Franco amb la riba sud del mediterrani.

La condició de cabdill militar i dictatorial de Francisco Franco va apropar-lo a altres líders del països àrabs també militars, com Gamal Abd-el-Nasser d’Egipte o Muammar al-Gaddafi, de Líbia. La camaraderia militar feia que les relacions diplomàtiques fossin més cordials que amb altres països occidentals com la Gran Bretanya o els EUA.

Nasser.jpg

Gamal Abd-el-Nasser, president d’Egipre i Síria.

A banda del dèficit democràtic de tots aquests personatges, cal destacar tres punts, que al meu parer, són molt importants per comprendre la convergència dels líders nord-africans i en Francisco Franco:

  • D’una banda, la suposada “no-alineació “ del règim espanyol al llarg de la Guerra Freda, especialment en la primera etapa d”aïllament internacional.
  • El no reconeixement del Estat d’Israel, creat el 1947 per una resolució de les Nacions Unides sobre territori palestí.
  • La simpatia que mostrava el règim amb el FLN (Front d’Alliberament Nacional) d’Algèria en la seva guerra d’independència, tot deixant que les cèl·lules de resistència armada Algeriana s’organitzessin als territoris colonials espanyols de Marroc i del Sàhara Occidental.

Especialment fructífera fou la col·laboració de l’Espanya de Franco i l’Egipte de Nasser. De fet, la col·laboració es va fer visible en alguns projectes, com ara la construcció de la presa d’Assuan (a Egipte) amb tecnologia espanyola (recordem que l’Espanya de Franco era especialista en construir pantans).

Fruit d’aquest i altres projectes, el govern egipci va regalar al govern franquista el Temple de Debod, un temple autèntic construït cap el 200 aC en honor del déu Ammon, i traslladat a Madrid, pedra per pedra, l’any 1970.

Templo de Debod.jpg

Temple de Debod, a Madrid. Regal de l’Egite d’Abd-el-Nasser a l’Espanya franquista.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

D’altra banda, a Franco li convenia una bona relació amb els països de la península aràbiga, tals com Aràbia Saudita o el Iemen, per a proveir-se de petroli, recurs indispensable pel desenvolupament industrial i social a la segona meitat del segle XX. Curiosament, les relacions de cordialitat entre països àrabs i la monarquia espanyola van continuar amb Joan Carles I un cop mort el dictador.

El no reconeixement de l’estat d’Israel, el 1947, respon més a la negativa de les Nacions Unides al ingrés d’Espanya a aquesta organització que no pas la por (imaginària) a “una conspiración juedo-masónica en lo universal”, tot i que l’element antisemita i les referències a l’Espanya dels Reis Catòlics i l’expulsió dels jueus fou una constant de les bases ideològiques del Movimiento.

Ara bé, el no reconeixement d’Israel, com també la permissivitat amb la religió islàmica a les colònies del Marroc i del Sàhara, li va proporcionar al caudillo l’amistat i la consideració de molts països àrabs.

Ara bé, resulta igualment innegable l’estima i la consideració que en Franco tenia vers els nord-africans. De fet, la guàrdia personal del caudillo era la “Guàrdia Mora”, militars d’origen marroquí a qui en Franco confiava ni més ni menys que la seva seguretat personal. Segurament en Francisco Franco detectava unes grans virtuts castrenses i una valentia fora de l’habitual entre els soldats d’elit africans, als que s’atribueixen crims esgarrifosos al llarg de la Guerra Civil (1936-39).

guardia_mora.jpg

La “Guàrdia Mora” fou la guèrdia personal del Caudillo. A la imatge, acomiadant les tropes italianes l’any 1939.

 

De la mateixa manera, Franco no va voler sentir a parlar mai de la possible independència del Sàhara Occidental, la colònia deficitària d’Espanya a Àfrica, per una qüestió d’orgull i component africanista. En comptes de concedir-li més autonomia, el govern franquista va convertir els territoris nord-africans en províncies espanyoles, tot atorgant la nacionalitat espanyola als ciutadans d’aquestes zones.

Fins i tot, un general Franco moribund va voler protegir el Sàhara Occidental tot minant i fortificant la frontera durant la Marxa Verda, fet que podria haver desencadenat un conflicte armat de conseqüències imprevisibles.

Lerroux, l’emperador del Paral·lel

dijous, 2/07/2015

La figura d’Alejandro Lerroux (Còrdova, 1864 – Madrid, 1949) és una figura d’especial interès per la història contemporània de Catalunya i Espanya.

Lerroux.jpg

Lerroux fou el primer polític populista de l’estat espanyol, un dels primers demagogs moderns -i a jutjar pels esdeveniments, va crear una bona escola-. Però tornem a Lerroux. D’orígens humils, en Lerroux va iniciar-se en política des de posicions extremistes, properes al comunisme llibertari.

Ara bé, la ideologia i el pensament de Lerroux era d’allò més ambigu: en ocasions defensava la col·lectivització dels mitjans de producció com en d’altres ho feia amb la propietat privada, sempre depenent del seu auditori i les circumstàncies polítiques de cada moment. El discurs de Lerroux era senzill, pla, directe i incendiari, amb un vocabulari inconnex i ple de contradiccions.

Tanmateix, el discurs pobre de Lerroux no era impediment per collir un enorme èxit entre les classes populars al primer terç del segle XX, especialment a Barcelona. I és que el punt fort de Lerroux era la seva brillant oratòria, combinada amb el seu “atrezzo” i la parafernàlia amb que adornava els seus discursos.

Demagògia populista i anticatalanista

El 1908 Lerroux va fundar el PRR (Partit Republicà Radical), marcat per un discurs demagògic, un missatge eclèctic i de caire anticatalanista, ja que considerava el catalanisme com un movient ideològic vinculat a la burgesia i que alienava les classes populars.

Lerroux organitzava berenars populars els diumenges a la tarda, que van ser acollits amb un gran èxit entre les classes populars, o grans discursos incendiaris al Paral·lel de Barcelona, on atacava el govern de la restauració, als burgesos, als catalanistes, als eclesiàstics i als altres partits d’esquerres, presentant-se a si mateix com el garant de les llibertats de la classe obrera.

Durant els discursos de l’emperador del Paral·lel, la classe obrera s’identificava amb les paraules de Lerroux i la seva crida, des de la tribuna del Paral·lel, a cremar convents i assaltar monges, o col·lectivitzar fàbriques i centres de producció. Ara bé, la llegenda diu que en Lerroux arribava a Barcelona vestit d’etiqueta en un tren procedent de Madrid menjant marisc, i a l’arribar a les rodalies de Barcelona, l’emperador del Paral·lel es canviava la roba per vestits obrers de treball i treia un entrepà mentre cridava: “Vet aquí el meu sopar d’avui, companys!”

Lerroux miting.jpg

Gir conservador

Durant la Setmana Tràgica (1909) Lerroux fugí de la ciutat i passà a la clandestinitat una petita temporada, però mai fou encausat com a instigador de la revolta popular barcelonina. Arran dels fets de la Setmana Tràgica, Lerroux anà moderant el seu discurs fins a posicions conservadores.

Possiblement Lerroux no disposava de gaires principis ideològics. Això explicaría la seva metamorfosis política: d’obrerista revolucionari d’inicis del segle XX a formar govern de dretes durant el bienni negre de la segona república (1933-35).

Durant els fets d’octubre de 1934 a Astúries i a Catalunya, en Lerroux es significà amb la repressió violenta vers els obrers (qui ho havia de dir vint anys abans). La seva tomba política fou un cas de corrupció anomenat “Strauss-Perl” o Estraperlo, un cas de corrupció vinculat als casinos i centres de jocs que va esclatar el 1934, i que esquitxà de ple Lerroux i el seu partit.

Amb l’esclat de la guerra civil, l’emperador del Paral·lel i paladí de la classe obrera va significar-se i identificar-se amb el bàndol insurrecte, tot traint la República que tant havia pregonat. Ara bé, el bàndol nacional mai s’interessà en excés pel líder del PRR, ja que el consideraven un trànsfuga polític sense més ideologia que la seva pròpia glòria, capaç de trair les sigles dels seu partit polític.

Ara bé, el Lerrouxisme ha fet escola tant a Catalunya com a Espanya. Encara avui en dia hi ha partits que utilitzen la demagògia o l’anticatalanisme per guanyar vots. Alguns partits polítics que són en ple segle XXI, dignes successors de Lerroux (que tots tenim al cap). I és que la història sovint es repeteix, malgrat que amb diferents protagonistes.

Guerra bruta al Rif

dilluns, 1/06/2015

Abd-el-Krim va ridiculitzar les tropes espanyoles el 1921, a la batalla d’Annual. El cabdill berber va aniquilar un exèrcit de 12.000 soldats espanyols gràcies a una emboscada a territori rifeny. Aquest fet va ferir l’orgull dels militars espanyols, àmpliament criticats per la impopularitat de la guerra colonial entre la societat espanyola, que veia el conflicte al Marroc com una guerra imperialista i colonial.

El record de la guerra de Cuba era massa recent. En aquestes circumstàncies, el nucli dur de l’exèrcit espanyol va decidir endurir l’estratègia al Rif. Amb el “pronunciamento” del general Miguel Primo de Rivera (1923-1929) l’exèrcit espanyol inicià una nova estratègia bèl·lica, consistent en la utilització de tots els mitjans per vèncer les cabiles rifenyes.

Entre 1921 i 1927 els espanyols, desgastats i empipats per les constants derrotes de l’exèrcit, van utilitzar armes químiques contra objectius no únicament militars. De fet, l’atac amb armes químiques s’entenia entre la cúpula militar espanyola com una mena de càstig contra la població civil autòctona i un avís a navegants destinat a tots aquells que no volguessin formar part del regne d’Espanya.

Molts rifenys van morir com a conseqüència directe o indirecte d’aquells atacs indiscriminats. Els pous d’aigua restaren enverinats, matant la flora i fauna del Rif, però també enverinant la població autòctona. Fins i tot, durant els atacs les tropes espanyoles van ser víctimes dels bombardejos, a causa dels canvis sobtats de la direcció del vent o l’error humà dels pilots d’aviació.

Encara avui dia al Rif hi ha un percentatge de càncer i malalties relacionades amb els atacs amb armes químiques fins a cinc vegades superiors a la mitja de la resta del Marroc. Una maleïda herència colonial espanyola.

Escena del desembarcament d’Alhucemas, en el context de la guerra del Rif

Les arrels històriques de l’Estat Islàmic d’Iraq i Llevant (ISIS)

dissabte, 27/09/2014

Per comprendre el que està passant ara mateix al pròxim orient cal retrocedir un segle en el temps, fins l’època del colonialisme europeu. Després de la desintegració de l’Imperi Otomà a la Primera Guerra Mundial (1914-18) les potències europees (França i Gran Bretanya) van dividir els territoris resultants en diverses zones d¡influència. Els britànics van crear un estat colonial a l’Iraq -i a Jordània i Palestina- , mentre que els francesos van fer el mateix a Síria i el Líban.

me1930.gif

Mapa del repartiment colonial després de la caiuguda de l?imperi Otomà.

 

Les fronteres traçades pels europeus no respectaven cap lògica sociocultural, religiosa, ètnica o lingüística, i van dividir comunitats històricament arrelades al territori. Potser el cas més exemplificatiu és el dels kurds, que van restar dividits en tres noves administracions: la francesa (Síria), la britànica (Iraq), i la del nou estat turc fundat per Kemal Atatürk. Aquestes noves fronteres mai van ser reals, ja que les relacions socials de la zona, molt influïdes per relacions de base tribal, van provocar una enorme porositat entre banda i banda de les fronteres fixades pels europeus.

Després de la Segona Guerra Mundial, les velles potències europees van haver de concedir la independència als seus vells territoris colonials, però els nous estats de l’orient mitjà i proper van quedar a des d’un primer moment a mercè dels esdeveniments internacionals, convertint-se, de facto, en titelles del nou escenari propiciat per la Guerra Freda.

Els Estats Units van facilitar suport logístic i material als cabdills militars dels països de la zona per garantir la seva política anticomunista, mentre que els soviètics van fer exactament el mateix als països que van restar sota la seva òrbita. Així les coses, Síria i Egipte fins i tot van fusionar-se en un sol estat durant la presidència del general Gamal Abd-el-Nasser, tradicional aliat soviètic a la zona, mentre que les famílies reials de Cisjordània, els dictadors iraquians o el sha persa gaudien de l’ajuda nord-americana per fer-se respectar a la zona -quan parlem de respecte, volem dir que van armar-se fins a les dents-. Aquesta escalada militaritzadora, sumada al conflicte latent i cíclic a Israel i Palestina, van fer que la zona de l’Orient Proper i Mitjà es convertís en una de les zones més armades del planeta, i en el principal focus de tensió del planeta de la segona meitat del segle XX (guerra entre Iraq i Iran, primera guerra del golf i invasió de Kuwait, guerres entre Síria i el Líban, tensions kurdes…).

La  segona guerra de l’Iraq

Però la guerra de l’Iraq iniciada l’any 2003 va marcar un punt d’inflexió en la inestabilitat de la zona. La invasió dels Estats Units, motivada per suposats lligams del règim de Sadam Hussein -antic aliat occidental en la lluita conta l’Iran revolucionari- va provocar un daltabaix en un estat artificial i amb un equlibiri precari. La caiguda del règim dictatorial, lluny de portar la pau, va obrir la veda a una lluita intestina pel poder del país. Els kurds van crear un estat de facto independent al nord del país, mentre que diverses milícies sunnites, dirigides per al-Zarqawi, van fer-se fortes a diverses ciutats de l’est i oest del país.

La coalició internacional liderada pels Estats Units va sotmetre les places fortes d’aquesta insurgència iraquiana a intensos bombardejos, que rara vegada assolien objectius militars i que en canvi castigaven a la població civil. Aquest fet, i la falta d’una política de reactivació política i econòmica pel país, van propiciar que diverses faccions radicals es fessin fortes a les zones rurals de l’oest del país.

La mort d’al-Zarqawi va catapultar al liderat dels fanàtics a Abu al-Raxid (també el trobareu com Rachid o Rashid) al-Baghdadi, que va continuar amb l’estratègia del seu predecessor al-Zarqawi: petits cops contra objectius militars i polítics, no només a l’Iraq, per tal d’internacionalitzar el conflicte (atemptats a Egipte, Turquia, Madrid, Londres…) i provocar una reacció d’occident -especialment d’Israel i els Estats Units- i iniciar una confrontació global entre els muxaidins o guerrillers de l’Islam contra occident.

Al-Raxid al-Baghdadi es va sentir prou fort per a trencar llaços amb al-Qaeda, i convertir la seva milícia en un exèrcit independent, fundant un emirat (equivalent a un principat a occident) als seus dominis iraquians. La pressió nord-americana -que expulsava als fonamentalistes dels seus feus i els tallava el finançament- van fer que cada vegada més el grup es convertís en un important esglaó de distribució del narcotràfic a escala global. L’opi i l’heroïna s’introduïa a Europa procedent d’Afganistan seguint els canals oberts pels insurgents, mentre que l’estat iraquià, que tenia com prioritat assegurar la producció petroliera per mandat dels aliats occidentals, no va saber -o potser no va voler- tallar els fils del narcotràfic.

La guerra civil de Síria

Enriquits gràcies al narcotràfic i al contraban d’armes, i dirigits des de 2010 per Ibrahim Ali al-Badri al-Samarrai després de que la coalició governamental i els Estats Units eliminessin l’antic líder al-Raxid al-Baghdadi, els fonamentalistes van veure una ocasió d’or per expandir els seus dominis més enllà de les fronteres iraquianes amb la guerra civil siriana. Aprofitant la debilitat i l’aïllament internacional de Baixar al-Assad, president sirià i antic aliat rus, els guerrillers d’Ali al-Badri van ocupar tot l’oest sirià, teixint una mena de pacte de no-agressió amb els kurds, que van fer el propi amb els seus territoris al nord de Síria. Un cop més, la porositat de les fronteres artificials entre dos estats van facilitar l’expansió de les milícies fonamentalistes sunnites entre finals de 2013 i inicis de 2014.

Territorial_control_of_the_ISIS.svg.png

Dominis del califat islàmic durant setembre de 2014.

 

El califat

Ibrahim Ali al-Badri va convertir-se en un cap d’estat. Un estat on havia de regnar la xaria (o sharia) o llei divina, interpretada pels ulemes de la seva corda, i on no hi havia espai pels infidels o els xiïtes. Aquesta animadversió contra els xiïtes va propiciar l’enemistament amb altres milícies amb més recorregut a Síria, com ara Hezbollah, o amb el govern teocràtic de l’Iran, també xiïta.

Els diners del narcotràfic i el contraban d’armes van fer que Ibrahim Ali al-Badri anés un pas més enllà que els seus predecessors i es proclamés califa (màxima autoritat política i religiosa de l’Islam), el 4 de juliol de 2014 a la mesquita de Mossul. A més, va agafar el nom del primer califa de l’Islam, Abu Bakr, cosí i gendre del profeta, i el sobrenom del seu predecessor, al-Baghdadi.

El nou califa va exigir obediència a tots els musulmans del món, car ell creia representar la màxima autoritat política i religiosa, i va fer una crida a tots els musulmans del món per unir-se a la seva yihad contra els que creu enemics de l’Islam -que confonia amb els seus enemics-, i que inclouen els no creients, els xiïtes, els sufís, els fatimís o qualsevol facció musulmana que no el consideri a ell líder religiós i polític.

_76070198_isis.jpg

Ibrahim Awwad Ibrahim Ali al-Badri al-Samarra, autoproclamat califa sota el nom d’Abu Bkr al-Baghdadi.

 

Políticament, el nou califa ha estat hàbil al saber-se guanyar com adeptes antics generals de Sadam Hussein a la seva causa, teixint una aliança amb l’antiga casta militar iraquiana, i mantenir oberts els canals de narcotràfic, alhora que vol imposar una suposada puresa moral aplicant la xaria (o sharia) que ell i els seus ulemes interpreten a conveniència dels seus interessos particulars, imposant una violència sense escrúpols vers aquells que consideren enemics.

El nou Estat Islàmic d’Iraq i Llevant (ISIS, les seves sigles en anglès), vol dominar tot l’antic Dar-el-Islam, és a dir, fer reviure l’antic califat dels primers califes i dels omeies, que controlaves des de Galícia fins al riu Hindus, imposant la seva autoritat. Aquestes aspiracions els han fet valer-se l’enemistat d’al-Quaeda, que veu perillar la seva supremacia a les mans d’aquesta escissió de la seva pròpia formació, i de la totalitat de països de la zona, de l’abans esmentada Hezbollah i dels xiites del Houthis.

De moment, l’Estat Islàmic i el seu califa governen amb mà de ferro els territoris que ha conquerit. Caldrà veure fins a quin punt aquesta organització fanàtica religiosa però també mafiosa pot mantenir-se al poder en un territori pobre i destrossat per la guerra, i si podrà suportar una eventual operació militar occidental. Amb tot, el poder de supervivència d’aquests grups és enorme, i mentre disposi de capitals gràcies al control del narcotràfic, serà impossible allunyar aquestes faccions fonamentalistes de la temptació armada.

 

Expansió catalana al Mediterrani: conquesta de Sicília

dilluns, 9/06/2014

El rei Pere II, anomenat el Gran, va casar-se l’any 1262 amb la princesa Constança, cosa que li obrí, de facto, les portes a l’expansió patrimonial pel Mediterrani. Costança, natural de Catània, era filla del rei Manfred I, el darrer rei Hohenstaufen que regnà al sud d’Itàlia, i néta de l’emperador del Sacre Imperi Frederic II.

Els Hohesnstaufen van perdre les seves possessions al sud d’Itàlia al posicionar-se en contra del Vaticà durant el conflicte entre güelfs i gibelins que aleshores enfrontava el Papa de Roma amb l’emperador del Sacre Imperi. El Papa Urbà IV va demanar ajuda al rei francès Carles I d’Anjou per derrotar els gibelins encapçalats per Manfred I. El darrer Hohenstaufen va ser derrotat i mort a la batalla de Benevent, i el regne de Sicília va passar a mans franceses l’any 1266.

Moltes famílies gibelines italianes van buscar aixopluc a Barcelona, a la cort de la filla del seu darrer monarca. Algunes d’elles van acabar arrelant al Principat, com ara els Llúria (o Làuria) i d’altres van ser cabdals per consolidar l’expansionisme català al Mediterrani al llarg del segle XIII (cas dels Lancia o els Procida).

Les Vespres Sicilianes

Els sicilians no van veure de bons ulls des del primer moment als nous governants angevins (partidaris dels Anjou). La noblesa i les elits dominants a l’illa, molt receloses de les seves institucions i costums polítics, van iniciar una revolta amb complicitat entre les classes populars contra les guarnicions franceses, el dilluns de Pasqua (30 de març) de 1282. Els revoltats, dirigits per Giovanni Proicida (membre de la família gibelina refugiada a Barcelona) van rebre el suport econòmic de l’emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg, que aleshores es trobava en guerra amb els Anjou, aliats i grans valedors del Papat.

Francesco_Hayez_023.jpg

Les Vespres Sicilianes, quadre de Francesco Hayez.

La revolta popular fou un èxit, ja que en pocs dies gairebé totes les guarnicions franceses van ser eliminades o expulsades de Sicília. Però conscients de la seva debilitat militar, els sicilians van cercar l’aixopluc del rei Pere II, marit de l’hereva dels Hohenstaufen. Al sobirà català li van oferir la corona de l’illa a canvi de jurar fidelitat i respecte als privilegis i institucions sicilianes.

La conquesta de Sicília

Arribats a aquest punt, convé destacar el suport que va tenir el rei en tot moment de la gran oligarquia barcelonina. Als membres de la Busca barcelonina els interessava el control de Sicília per controlar la seva important producció cerealística i la rica costa sud siciliana, coneguda com la “costa dels carregadors de forment” (frumentum és la forma llatina medieval per anomenar el gra del cereal). Els bizantins també van col·laborar amb els catalans en matèria logística i amb recursos econòmics, ja que estaven enfrontats als Anjou i al Papat.

Pere II el Gran va desembarcar a Tràpena (Trapani, en italià) el 30 d’agost del mateix 1282, al capdavant d’un cos expedicionari format per molts almogàvers, i va iniciar una campanya de conquesta que va acabar el 2 d’octubre, quan els catalans van derrotar el darrer reducte angeví que s’havia fet fort a Messina.

El rei Pere II encapçala el desembarcament català a Tràpena el 30 d'agost de 1282.

Els angevins van contraatacar per terra, concentrant les tropes a Reggio Calàbria per intentar una reconquesta de l’illa, però la flota que els havia de transportar a Sicília fou derrotada pels catalans a la batalla de Nicotera (11 d’octubre de 1282).

Excomunions papals i contraofensives franceses

La resposta del Vaticà -aliada dels Anjou- fou immediata: el Papa Martí IV va excomunicar el rei Pere el Gran i va posar la corona catalanoaragoensa a disposició dels fills del rei Felip III de França, que van arribar a enviar expedicions militars al Principat que van ser derrotades per les armes catalanes.

Els angevins, per la seva banda, van iniciar una contraofensiva a gran escala que va ser anul·lada gràcies a les grans victòries de l’almirall almogàver Roger de Llúria (membre de la família dels Làuria, els gibelins refugiats a Barcelona quaranta anys abans). Roger de Llúria va derrotar els francesos a Malta (8 de juny de 1283) i a Nàpols (5 i 16 de juny de 1287), deixant sense poder naval als angevins i consolidant l’hegemonia catalana al Mediterrani.

Sicília sota òrbita catalana

Derrotats, els Anjou van accedir a negociar la incorporació del Regne de Sicília a la corona catalanoaragonesa, mentre que el Regne de Nàpòls encara romandria sota sobirania angevina. Finalment, el 12 de febrer de 1286 Jaume II el just, fill de Pere II i Constança, va ser proclamat rei de Sicília i consolidant la presència de l’illa sota l’òrbita catalana.

Les guerres Balcàniques (1908-1913)

dimecres, 7/05/2014

Els Balcans són un mosaic ètnic, lingüístic, religiós i cultural, un veritable còctel que ha esdevingut explosiu quan els fràgils equilibris polítics s’han sacsejat al llarg del temps.

Territori de frontera i influència entre tres grans poders imperials (l’otomà, l’austríac i el rus), els Balcans sovint han estat objecte de manipulacions i influències polítiques externes que buscaven desestabilitzar la regió per debilitar els imperis rivals o bé imposar els seus propis interessos polítics, comercials i militars sobre la zona.

La crisi de 1908

La fragilitat i decadència de l’imperi otomà (que encara ocupava gran part de la zona balcànica) era més que evident a inicis del segle XX. La debilitat otomana va propiciar que al 1908 es produís el primer moviment de fronteres a la zona, ja que Bulgària es va independitzar del turcs mitjançant la declaració de Timovo, tot convertint-se en un regne independent sota la tutela de Ferran I.

Els búlgars van aprofitar la debilitat interna causada per les constants crisis internes, tals com les tensions nacionalistes de Bòsnia o la revolta dels “Joves Turcs”, un grup de militars i intel·lectuals turs que volien convertir l’antic imperi del sultà en un estat constitucional i laic de tall occidental.

L’imperi austríac, per la seva banda, va aprofitar el benentès per annexionar-se Bòsnia i Hercegovina, un territori sota sobirania otomana però que els austríacs ja administraven, de facto, d’ençà el Congrés de Berlín (1885). L’annexió austríaca va despertar l’animadversió de Sèrbia, que anhelava crear un gran estat eslau a la zona, i també de Rússia, la tradicional aliada eslava de Sèrbia a la regió.

La dialèctica russa en contra de l’annexió austríaca va pujar de to fins al punt de despertar els recels d’Alemanya (aliada dels austríacs), i només la mediació del ministre d’exteriors britànics, Edward Grey, va evitar un conflicte armat entre les parts implicades.

La Primera Guerra Balcànica

Un altre actor implicat en la zona el regne d’Itàlia. Itàlia aspirava a crear un imperi colonial al voltant del Mar Mediterrani, espai natural de l’antic imperi romà, a expenses del decadent imperi otomà. Així doncs, Itàlia va envair la zona de Trípoli i l’any 1912 ja havia expulsat als turcs de tota Líbia, que va passar sota control italià. Donat l’èxit de la campanya africana, els italians van girar els ulls vers els Balcans i van reclamar una futura annexió o conquesta d’Albània i la costa dàlmata, que consideraven territoris irredempts.

El desmembrament final otomà semblava evident i imminent, i algunes potències balcàniques van decidir unir-se per evitar noves annexions austríaques o italianes a la zona dels Balcans. Així doncs, al març de 1912 es formalitzà la Primera Lliga dels Balcans, una aliança militar entre Sèrbia, Bulgària, Grècia i Montenegro, i que pressuposava el repartiment de les zones d’influència de cada estat sobre els territoris sota control otomà.

Els integrants de la Lliga van declarar la guerra a Turquia, que va sumar derrota rere derrota fins perdre totalment la seva influència sobre la zona.

El mapa que va generar la derrota turca va alertar les grans potències occidentals, temoroses de perdre les seves rutes comercials amb els seus emporis colonials i comercials a orient. Sèrbia, l’estat més fort de la Lliga gràcies a la seva aliança amb Rússia, va exigir una sortida marítima a l’Adriàtic amb l’annexió d’Albània, cosa que aterria a la comunitat occidental, ja que això suposaria un port d’avituallament i base logística al Mediterrani per la poderosa flota russa, una vella aspiració tsarista des de l’època de Pere el Gran.

Per últim, Bulgària, tradicional aliada dels imperis centrals (Àustria i Alemanya) vetava l’annexió sèrbia o italiana d’Albània i mantenia tensions frontereres amb Sèrbia, Grècia i Turquia pels territoris de l’alta Macedònia i de la Tràcia.

guerras_balcanicas-1c2aa.jpg

Mapa de les guerres dels Balcans.

La Segona Guerra Balcànica

Precisament van ser les tensions entre Bulgària (estat satèl·lit d’Àustria i Alemanya) i Sèrbia (aliats de Rússia a la zona) el que va provocar l’esclat de la segona guerra balcànica.

Els búlgars van atacar Sèrbia sota el pretext que aquests s’havien annexionat territoris que no li pertocarien segons els acords de la Lliga dels Balcans, especialment a l’alta Macedònia i Tràcia, zona de fricció i conflicte entre els dos estats.

L’atac búlgar sobre Sèrbia es va produir a inicis de juny de 1913 tot confiant en una ràpida victòria agafant desprevinguts als militars serbis, però la seva agressió va ser contestada immediatament per Romania, Grècia, Montenegro i Turquia que van declarar la guerra a Bulgària i la van neutralitzar.

Àustria i Alemanya no van recolzar la seva aliada balcànica, i la Bulgària de Ferran I es va quedar sola davant del perill. De fet, la desfeta búlgara fou ràpida, i a mitjans d’agost de 1913 es va signar un acord de pau a Bucarest, que significà un nou desdibuixament de les fronteres balcàniques: Bulgària va perdre Creta i la Tràcia a favor de Grècia, la zona d’Adrianòpolis a mans dels turcs, la franja costanera (Drobrudja) a mans de Romania i Macedònia a mans de Sèrbia. Amb tot, els serbis es sentien frustrats ja que no van aconseguir la sortida al Mar Adriàtic que tant desitjaven, mantenint latent el conflicte que acabaria arrossegant tot el món a la Primera Guerra Mundial pocs mesos després.

Les arrels històriques del conflicte de Crimea

dimecres, 19/03/2014

Per comprendre el present, cal conèixer el passat. D’aquesta manera, podem copsar millor el present, i fins i tot, predir amb més o menys encert el futur. És el que intento en aquest escrit, un petit repàs a la història de Crimea.

La península de Crimea ha estat, al llarg de la seva història, un lloc de pas i terra de frontera, perifèria de diversos poders estatals i imperials establerts al voltant del mar negre al llarg dels segles. Terra de pas de víkings, mongols i turcs i poblada per tàtars d’origen asiàtic des de la baixa edat mitja, Crimea ha estat un autèntic mosaic ètnic, lingüístic i cultural.

La seva realitat actual beu directament dels successos i esdeveniments de la seva llarga història, però especialment de la seva vinculació a Rússia, molt més recent en el temps del que al president rus Vladimir Putin li agradaria per legitimar la seva annexió a Rússia. De fet, Crimea no va passar sota sobirania russa fins l’any 1792, quan l’imperi dels tsars va acabar amb el Khanat independent sorgit del procés desmembrador de l’antic imperi otomà. Amb tot, la rellevància de Crimea per l’imaginari rus és enorme, ja que representa una mena de baluard rus davant les “agressions imperialistes d’occident”, utilitzant la pròpia retòrica pro-russa. Crimea va ser l’escenari principal de la Guerra de Crimea (1853-56), conflicte on les potències europees van imposar la seva voluntat sobre Rússia, i també un escenari de la crueltat de la Segona Guerra Mundial. Per això, el valor simbòlic de Crimea per l’imaginari rus és enorme, ja que suposa un símbol patriòtic enfront les agressions d’occident.

La Guerra de Crimea (1853-56)

La Guerra de Crimea fou un conflicte que va enfrontar l’imperi dels tsars amb l’imperi del sultà otomà a mitjan segle XIX. El pretext de la guerra van ser uns altercats que va haver-hi a l’església de la Nativitat de Jerusalem, on una suposada agressió a membres de l’església ortodoxa van servir de pretext al tsar Nicolau II per declarar la guerra al sultà otomà, ja que l’administració de Jerusalem, els llocs sants i tota Palestina estava aleshores sota jurisdicció otomana.

Les tropes del tsar Nicolau II van derrotar els turcs a la batalla de Sinope, al mes de novembre de 1853, expulsant als otomans de Moldàvia i Valàquia (territori de l’actual Romania), deixant via lliure als russos per avançar en direcció Sèrbia, històrica aliada eslava de Rússia.

Les principals potències europees van veure un seriós perill de trencar el fràgil sistema d’equilibri de forces a la zona amb una eventual annexió de Sèrbia i els Balcans per part de Rússia, ja que suposaria una sortida al mar adriàtic a l’imperi rus (antiga aspiració russa des dels temps de Pere el Gran) i podria desequilibrar el tauler europeu. L’hegemonia russa als Balcans i al Mar Negre podria fer perillar els interessos comercials europeus amb orient, on França i Anglaterra estaven bastint els seus imperis colonials.

Així doncs, una coalició occidental liderada per França i Anglaterra i en la que hi formaven part l’imperi austríac i el Regne del Piemont van declarar la guerra a Rússia al mes de març de 1854.

Els aliats van optar per tallar les línies de subministrament russes tot inutilitzant la base marítima russa de Sebastopol i ocupant militarment la península de Crimea, a la retaguarda del gruix de les tropes del tsar, mobilitzades a Valàquia.

Les tropes aliades van aconseguir importants victòries inicials, com la batalla d’Alma l’any 1854, però Sebastopol no va rendir-se als occidentals i va decidir resistir. La batalla de Sebastopol va ser el primer cop a la història on es va utilitzar el modern sistema de trinxeres. La ciutat va aguantar durant més d’un any el setge dels aliats, abans de caure, finalment, al setembre de 1855. La ciutat havia resitit un potent exèrcit invasor molt superior en recursos humans i materials, i havia inflingit serioses baixes als enemics: es calcula que uns 118,000 soldats occidentals van perdre la vida durant el setge de Sabastopol. La batalla va ser ràpidament oblidada per Europa, però la valentia dels ciutadans i defensors de Sebastopol va quedar gravada a foc en l’imaginari popular rus com un exemple del seu esperit combatiu davant les agressions imperialistes d’occident.

 guerra_crimea.jpg

Els soldats europeus es trobaven al límit quan la mort sobtada del tsar Nicolau I va obligar al nou tsar Alexandre II a signar la pau amb occident per restablir l’ordre intern a l’imperi, havent de renunciar als projectes imperialistes del seu pare tot aprofitant l’enorme debilitat del decadent imperi otomà.

Finalment, la zona dels Balcans va ser annexionada per l’imperi austríac, iniciant un període de tensions internes entre les diverses realitats socials i culturals que ha arribat fins als nostres dies.

La campanya de Crimea (1941-44)

Crimea va tornar a ser l’escenari de la pugna entre Rússia i una potència europea durant la Segona Guerra Mundial. Les tropes del III Reich van ocupar la península de Crimea l’any 1941, però les tropes soviètiques van fer-se fortes a les places de Kerch i, novament, Sebastopol. La ciutat de Sebastopol va tornar a oferir una resistència heroica davant les tropes nazis, però finalment va caure al juliol de 1942.
L’ocupació nazi va durar dos anys, ja que el mes de maig de 1944 va ser alliberada pel IV exèrcit ucraïnès. De nou, Sebastopol s’havia convertit en una icona de l’esperit de resistència rus enfront les agressions imperialistes occidentals.

Deportació tàrtara i repoblació russa

Un cop acabat el conflicte, el secretari general de la Unió Soviètica, Ióssif Stalin, va acusar als tàtars -comunitat d’origen asiàtic establerts a Crimea des de la baixa edat mitja- de col·laboracionistes amb els ocupants nazis i va començar a realitzar deportacions massives dels tàrtars cap a l’Àsia Central i Sibèria. Molts tàrtars van morir de gana o malalties durant el seu exili forçós.

Per omplir els buits poblacionals de Crimea, Stalin va iniciar un procés repoblador amb l’enviament de colons russos que van omplir la península fins convertir-se en el primer grup ètnic i cultural.

Canvi de sobirania

Amb tot, la península de Crimea va passar a formar part de la sobirania ucraïnesa l’any 1954, quan l’aleshores president soviètic Nikita Krusxev (o Khrusxov) va decidir que la península de Crimea passés a formar part de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna com a regal d’aniversari dels 300 anys de la pau de Pereiaslav, que va suposar, de facto, la unió de Rússia i Ucraïna.

Malgrat el canvi de sobirania administrativa, Crimea va continuar essent una península eminentment russa, ja que la majoria de la població de Crimea eren d’ètnia i parla russa d’ençà de l’expulsió forçosa dels tàrtars.

Quan la URSS va desaparèixer, l’any 1991, la majoria russa de Crimea ja va intentar restituir Crimea a la Federació Russa, o si més no, convertir-la en una república independent que orbités al voltant de Moscou. Però aquells primer intents -amb un referèndum aclaparador a favor de restituir Crimea com entitat independent d’Ucraïna- no va reeixir a causa de la debilitat del president rus d’aleshores, Boris Ieltsin.

Finalment, es va trobar una fórmula acordada per Kíev i Moscou per garantir la governabilitat de Crimea, consistent en una autonomia administrativa per part d’Ucraïna a la península, alhora que la pròpia Ucraïna romangués gravitant al voltant de Rússia i responent als interessos de Moscou i de les zones de majories ètniques i lingüístiques russes.

Però la crisi de 2014 ha fet saltar pels aires el fràgil equilibri existent a Crimea (i altres zones de l’est d’Ucraïna), provocant que la població russa de Crimea i la pròpia opinió pública russa es posicionin a favor de la reintegració de Crimea sota sobirania russa, donat el caràcter simbòlic de Crimea per l’imaginari rus.

El CADCI, l’expressió del catalanisme popular

diumenge, 9/02/2014

El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) fou una organització creada l’any 1903 a Barcelona, amb finalitats mutualistes i un marcat accent catalanista.

Si bé el CADCI va orbitar al voltant del catalanisme conservador de la Lliga Regionalista durant els seus primers anys de vida, a partir de la dècada de 1910 i després d’episodis com ara la Setmana Tràgica o la vaga general de 1917 el CADCI es va anar escorant a posicions obertament obreristes,alhora que anà prenent també funcions sindicals.

6cadci2.jpg

El segell del CADCI

Però a més a més de les seves funcions sindicals i mutualistes, el CADCI va ser també un important difusor cultural i social del catalanisme obrerista, gràcies a haver organitzat activitats com ara les Escoles Mercantils Catalanes, i ser el nucli fundador de diverses entitats escoltistes i excursionistes. La seva implantació social es complimentava amb la creació de diverses eines pels associats, com ara una Cooperativa de consum pròpia. Fins i tot el CADCI va tenir presència al teixit esportiu del país, mitjançant clubs de futbol satèl·lits (cas del Barcino Futbol Club), o seccions esportives de rugbi, atletisme i ciclisme. La seva implantació social al territori va extendre’s amb l’obertura de nous seus als principals centres productius del país, a ciutats com ara Reus, Girona, Terrassa i Sabadell.

La persecució de l’obrerisme catalanista

L’activitat sindical, mutualista i el caràcter catalanista i aglutinador de les classes populars del país van propiciar la il·legalització i persecució del CADCI i els seus dirigents durant els anys de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Durant els set anys de dictadura de Primo de Rivera molts membres del CADCI van ser empresonats i processats, acusats de conspiracionistes, marxistes i separatistes, i els locals foren ocupats pels Sindicats Blancs o Sindicats Lliures, sindicats no combatius ni reivindicatius organitzats per les patronals i afectes a la dictadura.

El CADCI va abandonar la clandestinitat l’any 1931, amb l’adveniment de la Segona República Espanyola (1931-36). Va ser durant els anys 30 que el CADCI va inscriure’s definitivament a l’òrbita del catalanisme polític d’esquerres, amb diversos militants i dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) -com en el cas del president del CADCI Francesc Xavier Casals i Vidal, que seria conseller de Treball del primer govern Macià-, però també d’altres partits i sensibilitats, com ara membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC), d’Estat Català (EC), del Partit Català Proletari (PCP) i d’Unió Socialista de Catalunya (USC), embrió del futur Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Els fets del Sis d’Octubre

De fet, el tarannà obrerista i catalanista del CADCI va propiciar que fos un dels escenaris principals dels fets del Sis d’Octubre de 1934. La derogació a Madrid de la Llei de Contractes de Conreus aprovada pel Parlament de Catalunya va provocar la insubmissió del govern del President Companys davant el govern conservador de Madrid. El President Companys va proclamar la República Catalana, cosa que va ser immediatament contestada pel govern central amb la supressió de la Generalitat i l’enviament de les tropes per ocupar la Generalitat.

La insubmissió de Companys va ser recolzada per diversos membres del CADCI, que es van fer forts a la seu de la rambla de Santa Mònica i es van enfrontar a les tropes espanyoles, que els van desallotjar a canonades. Dos d’ells van trobar-hi la mort. Eren els senyors Jaume Compte i Canelles, Amadeu Bardina i Manuel González Alba, tots ells dirigents del Partit Català Proletari (PCP).

La seu del CADCI, a la Rambla de Santa Mònica, després del bombardeig de l'exèrcit espanyol arran dels fets del 6 d'octubre.

Desaparició i refundació

Finalment, durant els primers mesos de guerra civil la secció de treball i sindical del CADCI va integrar-se a la UGT, i fou finalment clausurat i expropiat després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el mes de gener de 1939. Els seus locals van ser ocupats per la Falange i per l’exèrcit

Malgrat tot el CADCI va mantenir-se actiu a l’exili de la mà del seu president Pere Aznar i Seseres -també membre del Partic Català Proletari-, a Santiago de Xile i a Buenos Aires. Després de la mort de Franco el CADCI va tornar a inscriure’s al Registre Mercantil, i retornà a la legalitat l’ant 1977, iniciant una tasca de recuperació documental i patrimonial que encara dura avui.

El CADCI del segle XXI és una entitat diferent, ja que té com finalitat principal la promoció del comerç català, però que ja no es defineix com entitat sindical i mutualista.

Kim Jong-un, l’epíleg de Corea del Nord?

dijous, 19/12/2013

El de Corea del Nord és un dels règims més hermètics de la història de la humanitat. La dictadura roja de la dinastia Kim ha governat amb mà de ferro l’estat de Corea del Nord els darrers seixanta anys, eliminant l’oposició de soca-rel i instaurant un règim personalista de culte gairebé paternalista. El de Corea del Nord és un estat nascut de la lluita contra la colonització imperial japonesa del primer terç del segle XX i fruit d’un episodi de la Guerra Freda que va dividir el país en dos estats antagònics als dos cantons del paral·lel 38. El nord, governat pels comunistes liderats per Kim Il-sung va ocupar militarment la part nord de la península coreana amb l’ajuda de la Unió Soviètica i de la Xina, mentre que al sud s’hi va col·locar un estat pro occidental de la mà de Syngman Rhee, un veterà lliberal contrari al domini colonial japonès. Els dos estats antagònics van veure’s les cares durant la Guerra de Corea (1950-53) que va acabar amb un empat tècnic. De fet, els dos estats (Corea de Nord i del SUD) estan virtualment en guerra, ja que mai s’ha signat cap acord de pau entre els dos països.

Kim Il-Sung va governar el país  amb mà de ferro fins a la seva mort, l’any 1994. L’anomenat “Gran Líder” fou objecte d’un culte gairebé religiós, amb formes i atribucions més properes a les d’un emperador que no pas a les d’un antic lluitador antifeixista. Amb la mort del “Gran Líder” Kim-Il-sung, el seu fill Kim Jong-il el va substituir al capdavant de l’aparell de l’estat nord-coreà, establint la primera monarquia hereditària comunista de la història. En Kim Jong-il, anomenat “Estimat Líder” va seguir, a grans trets, la política repressiva, militarista i hermètica del seu pare. Durant els seus anys al poder, en Kim Jong-il va comptar amb l’ajuda del seu íntim amic i col·laborador Jang (també el trobareu escrit com Jong) Song-Thaek, autèntic ideòleg del sistema de repressió interna i arquitecte de l’estat nord-coreà els darrers vint anys. A més a més, en Jang Song-Thaek i l’”Estimat Líder” Kim Jong-il estaven units per llaços familiars, ja que en Song-Thaek estava casat amb la germana de l’”Estimat Líder”, i filla del fundador de Corea del Nord, la senyora Kim Kyong Hui.

507835032.jpg

KIm Jong-il acompanyat de la seva segona esposa, i els seus fills amb aquesta. El noi més gran és Kim Jong Chol, i el petit, Kim Jong-un.

En Kim Jong-il va tenir tres fills mascles de dues esposes diferents. El favorit per succeir en un futur al seu pare al capdavant de l’estat era el fill gran, fruit del seu primer matrimoni, en Kim Jong-Nam. Però aquest va caure en desgràcia l’any 2001 per una visita no autoritzada al Japó, acompanyat de la seva dona i el seu fill. Aquell escàndol diplomàtic va allunyar a Kim Jong-Nam de la línia successòria, i fins i tot va acabar costant-li l’exili, ja que actualment en Kim Jong-Nam viu a Macao.

El segon fill de Kim Jong-il, anomenat Kim Jong-Chol va ser ràpidament descartat per succeir el seu pare, ja que l’aparell del partit i el propi Kim Jong-il el consideraven massa “efeminat”. Per tant, l’escollit per succeir el seu pare després de la seva mort (al mes de desembre de 2011) va ser el germà petit, Kim Jong-un (de només 28 anys), fet costat per homes forts del règim com els seus oncles Jang Song-Thaek i la poderosa Kim Kyong Hui.

L’ascens de Kim Jong-un

Kim Jong-un, anomenat “Brillant Camarada”, va estudiar a Berna sota un nom fals, parla anglès i alemany amb fluïdesa i és un gran aficionat al bàsquet i a la música pop britànica. Per legitimar el seu govern en Kim Jong-un va aplicar la política del bastó tant en política interior com exterior, tensant la corda amb els veïns sud-coreans i japonesos, multiplicant els assajos atòmics amb finalitats clarament militars i mantenint en constant tensió al seu exèrcit, format per més d’un milió de soldats.

Casat amb una japonesa d’orígens coreans anomenada Ri Sol-ju, en Kim Jong-un ha encetat un procés de purga dins del mateix aparell de l’estat i del partit, tallant de soca-rel qualsevol possible oposició al seu lideratge. Aquesta purga ha estat especialment accentuada entre els homes més fidels al seu pare, tot substituint-los per homes de la seva confiança als llocs clau de la maquinaria de l’estat nord-coreà.

Kim Jong-un, el nou home fort de Corea del Nord.

De la mà del seu fidel vicemariscal Choe Ryang-Hae en poc més d’un any Kim Jong-un ha purgat l’antic cap de la junta de l’Estat Major del seu pare, Ri Yong Jo, i sobretot al segon home més poderós del país: el seu oncle Jang Song-Thaek. Tal com hem esmentat, en Song-Thaek era íntim col·laborador del seu pare, un home de plena confiança casat amb la filla de Kim il-Sung, el pare de la pàtria nord-coreana. Per tant, la seva purga i execució cal llegir-la en clau d’inestabilitat interna, ja que pocs mesos abans el propi Jang Song-Thaek va resultar decisiu per garantir l’ascens de Kim Jong-un al capdamunt de l’estat.

Es desconeixen amb exactitud les raons que han portat a la desgràcia i execució de l’oncle del “Brillant Camarada” Kim Jong-un, i fins i tot s’ha especulat amb una hipotètica maniobra de Kim Kyong Hui per desempallegar-se del seu marit. De fet, la filla, germana i tieta de la dinastia Kim és assenyalada per molts especialistes com una peça fonamental del govern dels Kim, una mena de poder a l’ombra que ha mogut els fils de la política nord-coreana en el seu propi profit quan li ha interessat.

L’acusació -i posterior condemna a mort- es fonamenta en una suposada conspiració dirigida per Jang Song-Thaek per apoderar-se del control del govern del país i iniciar-hi un procés reformista “a la xinesa”, és a dir, amb una obertura del règim a elements externs i a la iniciativa privada capitalista. L’aparell de Kim Jong-un també acusava en Jang Song-Thaek d’haver venut informació confidencial als xinesos i d’haver promogut activitats contrarevolucionàries. Algunes fonts parlen d’una purga a gran escala que ha arrossegat a tots els col·laboradors i homes propers al defenestrat Jang Song-Thaek i la substitució per homes amb lleialtat fanàtica cap el “Brillant Camarada” Kim Jong-un.

Kim Jong-un i el seu oncle defenestrat, Jang Song-Thaek.

Com podem interpretar la purga iniciada per Kim Jong-un? Molts experts coincideixen a pensar que la purga interna i l’augment de la tensió militar amb els veïns de la zona són mostres del debilitament intern del règim absolutista dels Kim, incapaç de garantir la subsistència dels seus habitants, que pateixen brots de gana estructurals, mentre que la “nomenclatura” del partit gaudeix de tota mena de luxes. En definitiva, els moviments agressius en política interna i externa del jove mandatari nord-coreà poden anunciar que el règim dels Kim és a la vora de la seva data de caducitat.

Hispano-Suiza, una llegenda de l’automoció

divendres, 15/11/2013

La companyia catalana Hispano-Suiza va ser una de les firmes més prestigioses del món de l’automobilisme durant el primer terç del segle XX. Una casa d’automòbils -i posteriorment fabricant també de motors d’aeronàutica- d’enorme prestigi social.

L’Hispano-Suiza es va fundar a Barcelona l’any 1904 pels socis Francesc Seix, Damià Mateu (pare del polític Miquel Mateu, primer alcalde franquista de Barcelona i destacat membre de Falange) i l’enginyer suís Marc Birkigt. En una època en què cada cotxe era fabricat de forma gairebé artesanal, l’Hispano-Suiza va saber-se guanyar una reputació i un nom que duren fins als nostres dies. Inicialment establerts a un local al carrer Villarroel, l’any 1908 el negoci havia adquirit una envergadura tal que va obligar als tres socis buscar un nou emplaçament més gran per allotjar l’activitat industrial de l’empresa. El destí escollit fou uns terrenys a la vora del barri de Sant Andreu, actualment conegut com Parc de la Pegaso.

1accd75hispano_suiza_11g.jpg

Hispano-Suiza 10CV, el primer model de la marca (any 1904)

Els anys d’èxit

Els primers anys van ser un èxit per l’Hispano-Suiza, que sota la direcció tècnica del senyor Birkigt, va expandir el negoci més enllà dels Pirineus, amb la creació d’una filial francesa que ben aviat es va consolidar al capdamunt dels fabricants d’automòbils a escala mundial. Amb clients il·lustres com l’aleshores rei d’Espanya Alfons XIII, el príncep Lluís II de Mònaco, el rei Gustau V de Suècia o personalitats de tots els temps com Guggenheim, Rotschild, René Lacoste, Pablo Picasso, André Citroën, Ava Gardner o John Lenon van tenir exemplars d’aquesta marca.

Durant la Primera Guerra Mundial, l’Hispano-Suiza va començar a produir motors d’aviació amb finalitat militar per abastir l’exèrcit francès, augmentant les comandes i multiplicant els beneficis de l’empresa. Durant aquells anys la marca de Barcelona va adoptar la cigonya com a símbol distintiu de la companyia, en honor de l’as de l’aviació francesa Georges Guynemer.

L’inici de la decadència

Però la marca catalana va iniciar el seu particular descens als inferns a la dècada dels 30. L’empresa no va saber reinventar-se després de la davallada de comandes després de la Primera Guerra Mundial, i en un context social i econòmic convuls (anys de pistolerisme, crisi econòmica, desastres militars i dictadura de Miguel Primo de Rivera) l’empresa no va poder trobar una quota de mercat que consolides l’empresa com un referent mundial.

L’adveniment de la Segona República, la popularització de noves marques d’automòbils a preus més populars (gràcies al sistema de producció en cadena) i la mort de l’industrial Damià Mateu (seguit d’un relleu generacional poc eficient) van condemnar l’empresa a un segon pla.

HS-T-60.jpg

Hispano-Suiza T-60, el darrer model de la marca fabricat a Barcelona.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, l’Hispano-Suiza va ser col·lectivitzada i destinada a l’abastiment de material per les tropes republicanes. Un cop finalitzada la guerra, l’empresa va retornar als seus propietaris, però el president de l’empresa Miquel Mateu, primer alcalde franquista de Barcelona, estava més preocupat per la seva carrera política a Falange que no pas pel destí d’una empresa que finalment va ser expropiada pel govern franquista mitjançat l’INI (Instituto Nacional de Industria) l’any 1946 i fusionada a l’empresa de titularitat estatal ENASA, que va començar a produir vehicles amb la marca comercial Pegaso.

La que sí que va tenir continuïtat va ser la filial francesa de l’Hispano-Suiza, que es va integrar al conglomerat gal Safran, dedicat a l’aeronàutica i indústria militar i que ha sobreviscut fins als nostres dies.