Arxiu de la categoria ‘Franquisme’

75 anys de la victòria popular

dimarts, 19/07/2011

El 19 de Juliol de fa 75 anys les classes populars van sufocar la rebel·lió militar a Barcelona. Les classes obreres van encetar la lluita per les llibertats i la democràcia contra la barbàrie feixista. Tres quarts de segle després, la societat catalana encara li deu un sentit homenatge a tots aquells que han patit la barbàrie franquista a la seva pell, i han lluitat per construir un món més lliure, més just.

Us deixo amb un parell de vídeos propagandístics del 19 de Juliol a Barcelona:



Ramón Franco: el germà revolucionari del caudillo

dissabte, 26/03/2011

La vida privada i la infantesa del caudillo no és massa coneguda. En  Francisco Franco (Ferrol, 1892) tenia dos germans, anomenats Nicolás (nascut el 1891) i Ramón (1896). El pare del futur caudillo i la resta de germans es deia Nicolás Franco (com el fill gran), i era un oficial de la marina destinat al Ferrol. El pare del caudillo era un lliurepensador, progressista, amic de la beguda, les dones i les festes. Per la seva banda la mare, que es deia María del Pilar Bahamonde era una dona conservadora, molt religiosa, introvertida i gens amiga de les festes, la beguda o les aventures extramatrimonials. Si esteu interessats en la família Franco, us recomano un escrit de l’amic Arqueòleg Glamurós sobre la família Franco, amb grans dosis d’història, cinisme i humor a parts iguals.

Mentre que en Ramón i en Nicolás sempre van sentir-se més propers al seu pare, en Francisco va estar més lligat a la seva mare, i això configurarà el seu caràcter i forma de ser. El petit dels fills, en Ramón, és la figura que avui analitzarem. A mi em sembla molt interessant la figura del germà petit (sovint infravalorada pels historiadors), i com aquest va influir en la vida del dictador.

Mentre que el germà gran Nicolás va seguir les petjades del seu pare a la marina, en Ramón va apostar, des de ben petit, per l’aviació (que en aquells moments eren considerats l’elit de qualsevol exèrcit, una mena de cavallers medievals en ple segle XX).

En Ramón possiblement era el més guapo de tots tres germans. Era tot un dandy a qui li agradaven les dones, la beguda i anar vestit a la moda (elements que semblen una clara herència del seu pare), a més de les seves inquietuds socials i polítiques.

410px-RAMON_FRANCO_AÑO_1926.JPG

En Ramón Franco l'any 1926.

El petit dels Franco va ingressar a l’any 1911 a l’Acadèmia Militar, (seguint les passes dels seus germans grans), i  el 1914 fou enviat al Marroc espanyol, un territori inhòspit i controlat per les cabiles berbers d’Abd-el-Krim. A Marroc el jove Ramón va veure clar que la vida militar no estava feta per a ell, ja que en Ramón no era gaire donat a la disciplina militar i a complir ordres de ningú.

Així doncs, en Ramón va ingressar l’any 1920 a l’Acadèmia Aeronàutica Militar per formar-se com a pilot. Aquells anys van ser decisius per la configuració del ideari social i polític del petit dels germans Franco. L’Acadèmia Aeronàutica estava farcida de joves procedents de famílies benestants, i molt d’ells estaven vinculats a les modes del moment. Una de les modes de l’època entre els joves benestants era vincular-se amb lògies maçòniques, especialment si l’adscripció a la maçoneria era una mena d’herència patrimonial. El pare Nicolás Franco havia estat vinculat a una lògia maçònica, cosa que també va fer en Ramón durant aquests anys. Sembla ser que a la lògia en Ramón va fer amistats i va forjar un ideari polític progressista.

L’any 1924, en plena guerra del Marroc, ens trobem a Ramón Franco combatent als insurgents marroquins des dels aires del Rif. En Ramón va destacar molt en les missions que se li havien confiat, i durant aquells anys en Ramón va guanyar una medalla militar per les seves gestes aèries.

Les gestes d’en Ramón no foren només militars. L’any 1926 es va convertir en tota una celebritat i un heroi popular al travessar l’oceà atlàntic (amb escales) amb l’ hidroavió espanyol Plus Ultra. El seu vol entre Palos de Moguer i Buenos Aires va convertir-se en la fita més gran de l’aviació militar espanyola de tots els temps.

PlusUtraPalos.jpg

L'hidroavió Plus Ultra a la seva sortida a Palos de Moguer.

Convertit en tota una celebritat, en Ramón Franco va seguir amb la seva particular “dolce vita”, rodejat de dones i amics. A més a més, en Ramón es va vincular definitivament i de forma integral amb les tendències republicanes i socialistes, properes a la línea ideològica àcrata.

En aquest context, convé recordar que en Ramón es va exiliar a causa del suport explícit del comandant amb l’aixecament militar republicà en contra del rei Alfons XIII en el context del fallit aixecament de Jaca. Des de l’aeròdrom de Cuatro Vientos el comandant Ramón Franco tenia l’objectiu d’atacar el Palau Reial de Madrid. En comptes d’això, en Ramón Franco es va enlairar amb un avió carregat de pamflets revolucionaris que va descarregar sobre els cels de Madrid. Com la sublevació no va tindre èxit, en Ramón va seguir volant fins arribar a Lisboa, on romangué un temps exiliat.

Amb la proclamació de la segona república (14 d’Abril de 1931) en Ramón Franco va poder retornar a Espanya, i fins i tot va obtenir càrrecs de responsabilitat a l’aparell administratiu de les forces de l’aire republicanes.

Però la “bomba”, per dir-ho d’alguna manera, estava per arribar. El Juny de 1931, en Ramón Franco va acceptar passar a formar part de les llistes electorals d’ERC. El 22 de Juny va fer un encès discurs a la Monumental on va criticar als “bisbes, banquers i generals” i va prometre la defensa de l’Estatut si sortia escollit diputat per Barcelona. Increïble venint del germà del futur caudillo d’Espanya.

A les eleccions generals en Ramón Franco fou escollit diputat al Congrés per les llistes d’ERC, no sense crear un important debat obert dins el partit per la conveniència de que en Ramón Franco fos diputat per les sigles del partit català.

franco ERC.jpg

Foto de 1931, on veiem en Ramón Franco acompanyat de Francesc Macià.

Al produir-se la insurrecció militar del 18 de Juliol en Ramón Franco es trobava a Washington, enviat com a agregat militar de la República a l’ambaixada espanyola als Estats Units. Segurament aquest és el moment més crític de la vida d’en Ramón Franco, al haver de decidir amb quin bàndol estava. Desprès d’alguns dubtes inicials, en Ramón va escollir la família per sobre dels seus principis ideològics, i va adherir-se a la causa feixista.

Un cop de tornada a Espanya, en Ramón fou nomenat cap de les forces aèries nacionals a les illes Balears pel seu germà Francisco. Cal explicar que a Mallorca era on es concentraven les forces aèries italianes enviades per Mussolini (les mateixes que van bombardejar Barcelona i altres poblacions catalanes).

Llavors va succeir l’inimaginable. L’octubre de l’any 1938 en Ramón Franco va morir en un accident aeri al estavellar-se el seu hidroavió durant una missió bèl·lica. No és l’única mort estranya en un accident aeri del bàndol franquista, com recordareu aquells que he llegit altres posts d’aquest mateix blog. Els generals Mola o Sanjurjo van patir accidents aeris similars.

La mort de Ramón podia ser una mort premeditada? Sabotatge? Un home que havia travessat l’oceà diversos cops, tot un as de l’aviació, podia perdre el control del seu aparell tan fàcilment, al mes d’octubre, a plena llum del dia, al mar mediterrani? Personalment, em costa una mica de creure.

Per acabar d’apropar-nos a la figura de Ramón Franco, us recomano que recupereu el genial escrit d’en Antoni Janer anomenat “Ramón Franco: el germà rebel del dictador” publicat per la revista Sàpiens a inicis de 2010.

Les fotografies aèries catalanes dels anys quaranta, a un clic

dijous, 3/02/2011

Segons recullen els informatius de TV3, el ministeri de defensa cedirà a l’Institut Cartogràfic de Catalunya unes 3.600 fotografies aèries que l’exèrcit dels Estats Units va realitzar al nostre país entre els anys 1945 i 1946.

Es tracta de les primeres fotografies aèries preses mai a Catalunya, i això fa que aquests documents tinguin un valor històric enorme. Per primer cop, historiadors, estudiants, geògrafs o ciutadans en general podran analitzar i estudiar els canvis urbans, millores infraestructurals, canvis en el paisatge rural, el cabal dels rius i els canvis hidrogràfics, l’evolució de la línea de costa o analitzar el creixement de determinades ciutats i pobles amb la superposició i el visionat de  fotografies aèries de bona qualitat.

Fotos aèries.jpg

Imatges aèries preses per les forces armades dels EUA els anys quaranta.

Aquestes fotografies seran digitalitzades i penjades en un breu període de temps a la web de l’Institut Cartogràfic. Ara bé, el seu origen és una mica fosc. Segons les fonts de l’exèrcit de l’aire, l’exèrcit dels Estats Units volia fer un mapa cartogràfic de l’estat espanyol desprès de la segona guerra mundial.

Per què els Estats Units van fer aquest estudi? Potser els americans tenien en ment la possibilitat d’haver de bombardejar algun objectiu peninsular en cas que l’oposició al franquisme triomfés i Espanya anés a parar a l’òrbita soviètica? Recordem que els anys 45 i 46 eren els anys del primer franquisme, caracteritzat per l’autarquia i el tancament internacional del règim. Si el pacte de Madrid entre Franco i Eisenhower no es va materialitzar fins l’any 1953… com és que “el caudillo” va donar permís als americans per realitzar un esforç cartogràfic tant gran?

Sigui com sigui, els historiadors haurem d’estar molt atents a la definitiva digitalització de tot aquest material, ja que pot ser un tresor per la tasca investigadora i docent. Tant bon punt en tingui notícia, us ho faré saber tot actualitzant aquest post!

L’atemptat contra “El Papus”

dissabte, 4/12/2010

El Papus era una revista humorística i satírica que es va editar a Barcelona durant els anys 1973 i 1986, innovadora en els seus continguts gràfics i l’acidesa dels seus continguts satírics. D’alguna manera, el Papus va ser la predecessora d’ El Jueves, la revista d’humor gràfic més important de tot l’estat i que també s’edita a Barcelona.

Editada durant els anys de plom de la transició espanyola, i amb signatures tant importants com les del dibuixant Ivá, l’Òscar Nebreda, Fer o en Gin, i amb col·laboracions de periodistes de la talla del mestre Manuel Vázquez-Montalbán, Maruja Torres o Antonio Franco, el Papus aviat es consolidà com el setmanari d’humor gràfic de referència de tot l’estat espanyol.

Però les vinyetes d’humor gràfic del Papus no eren ben rebudes per tothom. El Papus era considerat com una revista que atemptava contra els principis fonamentals del Movimiento i contrària als principis del nacional-catolicismo, cosa que convertí la revista en un objectiu per els membres més conservadors i reaccionaris durant els anys de plom de la transició política espanyola.

Durant la transició diversos grups d’extrema dreta es van organitzar per atemptar contra els “enemics naturals d’Espanya i de la civilització cristiana occidental”. Encara avui en dia hi ha controvèrsia sobre els autors materials dels fets, ja que els grupuscles sovint no pertanyien a una organització armada definida si no que sovint actuaven per lliure. Una teoria responsabilitza de l’atemptat al grup ultradretà  de la Triple A (Aliança Apostòlica Anticomunista), un grup terrorista ultradretà inspirat en els grups homònims de militars ultradretans argentins que durant aquells anys van cometre barbàries contra els sectors progressistes de la societat argentina (cas de les mares de maig, per exemple). Les darreres investigacions, però, apunten a un grupuscle anomenat JEP (Juventudes Españolas a Pie) com a autors de l’atemptat i que desprès dels fets es va dissoldre per sempre.

Bé fos la JEP o a Triple A, els violents d’extrema dreta van preparar un cop d’efecte per castigar la revista satírica i els seus integrants. El dia 20 de setembre de 1977 integrants del comando feixista van preparar un artefacte bomba que havia d’esclatar a la seu del Papus, ubicada al carrer Tallers número 77 (cantonada amb la Plaça Castella) de Barcelona. Aquell dia la fatalitat va voler que la bomba (de força potència) matés al senyor Juan Peñalver, conserge del edifici (que ubicava altres despatxos i oficines), i malferís fins a setze persones més, entre les que es contaven la telefonista del Papus i altres treballadors. Els danys materials també foren força importants, i els edificis dels voltants també van patir-ne les conseqüències en forma de vidres trencats o desperfectes en façanes i balcons.

Papus tallers 77 antiga.jpg

Aspecte de la cantonada de Tallers amb Plaça Castella desprès de l'atemptat.

Malgrat l’amenaça feixista, el Papus va seguir al carrer, fins que les vendes van fer inviable el projecte, ja l’any 1986. L’agressió dels grupuscles ultradretans no van fer més que afermar la voluntat satírica de la revista i el recolzament unitari de la població civil catalana, que sempre ha rebutjat les accions armades i violentes que atemptin contra la llibertat de les persones.

Papus.JPG

Portada d' El Papus desprès de l'atemptat mortal.

Avui en dia, trenta-tres anys desprès dels fets del Papus, encara no s’han pogut enxampar els responsables del crim, i la policia nacional i la Guàrdia Civil no han estat capaços de resoldre qui eren els integrants d’aquell comando feixista. Algunes veus han afirmat que les forces i cossos de seguretat de l’estat van encobrir els autors materials dels fets, ja que aquests podien estar supeditats a importants membres destacats durant la dictadura i a moviments d’extrema dreta finançats amb capitals provinents d’empresaris importants.

Aquest any 2010 que aviat tancarem s’ha estrenat un documental molt interessant anomenat “El Papus, anatomia d’un atemptat”, dirigit per David Fernández de Castro i amb l’assessorament de Xavier Casals, una eminència en l’estudi dels moviments d’extrema dreta a Catalunya de la segona meitat del segle XX.

20-N i l’herència franquista

dijous, 18/11/2010

Aquest dissabte es compliran 35 anys de la mort de Francisco Franco.  35 anys en els que l’herència de Franco no ha desaparegut, 35 anys en els que la ciutadania ha hagut de conviure amb les restes de la dictadura. Aquesta realitat social i política és el resultat d’una transició incomplerta, de l’incapacitat política de renovar els pilars de la dictadura i cercar responsabilitats als membres destacats del règim franquista.

Encara avui en dia és visible el llegat de Franco. El Caudillo va instaurar una dictadura sobre una Espanya esquinçada desprès d’una sagnant guerra civil. En Franco va aixecar-se contra el govern republicà legalment constituït a Febrer de 1936. A la seva mort, Franco ho havia deixat tot “atado y bien atado”, tot designant a Joan Carles de Borbó com el seu successor i a Arias Navarro com a responsable del govern. Durant la Transició no hi va haver cap referèndum entre monarquia o república, ja que la Constitució de 1978 establia al rei Joan Carles I com a cap de l’estat.

Un altre llegat de l’època franquista i que ha arribat fins els nostres dies és la línea política de l’alta jerarquia eclesiàstica (no tant així l’Església de base). La Conferència Episcopal Espanyola ha mantingut sempre una actitud intervencionista i unes postures polítiques molt conservadores, a la vora de la línea ideològica del nacional-catolicismo, la doctrina oficial de l’etapa franquista. Així ho denota amb l’oposició reiterada a les lleis de l’avortament, de l’eutanàsia, dels matrimonis homosexuals o del divorci, idees inconcebibles per la línea ideològica imperant a la Conferència Episcopal Espanyola.

El tercer pilar del franquisme, l’exèrcit, tampoc es va depurar correctament. L’exèrcit espanyol ha estat tradicionalment vinculat a la política de l’estat, tot intervenint-hi al llarg dels segles XIX i XX. El darrer intent colpista del 23-F demostra la manca de capacitat (o voluntat) per depurar els militars més vinculats a la dictadura dels llocs de comandament de les forces armades.

A més a més, la durada i la duresa de la dictadura franquista van pesar molt en la configuració de la Constitució Espanyola de 1978, coneguda popularment com la “del consens”.  Els ponents de la Constitució (especialment els més progressistes) van adoptar plantejaments cautelosos per tal de no tensar massa la corda constituent, tot cedint en diversos punts clau que han permès la supervivència d’elements de la dictadura, com ara el senyor Fraga Iribarne, el paper dels funcionaris provinents de la dictadura o l’especial relació de l’estat amb la religió catòlica.

Altres institucions com ara la Guàrdia Civil són relíquies provinents de la dictadura. La Guàrdia Civil, lluny de reciclar-se, encara llueix una destral i una espasa com a símbols del cos (escut clarament inspirat en els fascio di combattimento italians).

Políticament, l’estat espanyol ha heretat una dreta reaccionaria i pseudodemocràtica, amb molts elements provinents de l’antiga jerarquia franquista. Em refereixo, és clar, al PP i a personatges com Fraga, Fabra, Pío Cabanillas, Rato…

Altrament, l’existència de grups informatius ultradretans (COPE, Intereconomía, La Razón…) han portat l’estat espanyol a uns límits de tensió política molt allunyats del que hauria de ser la normalitat democràtica.

Que no dir de l’anticatalanisme social, polític i institucional regnant a bona part d’Espanya. El règim dictatorial utilitzava els “separatismes” per cohesionar la població espanyola i desviar l’atenció dels mals endèmics del país vers els enemics tradicional d’Espanya: rojos, masones, judíos y rojos-separatistas. Aquesta tendència a criminalitzar tot allò que és català ha quedat impregnat en bona part de la consciència col·lectiva dels espanyolistes més rancis, tal com desgraciadament podem comprovar cada dia.

Però l’herència franquista més tangible per a un estranger serà el retard econòmic, social i polític espanyol respecte les principals potències europees. Les estructures econòmiques espanyoles, basades en el turisme i la construcció, són el model implantat pel desarrollismo dels anys 60 del segle passat. Espanya ha estat incapaç de regenerar la seva economia per fer-la homologable a Europa. Si Espanya està al furgó de cua europeu, bona culpa la té l’herència franquista, que ha esdevingut una llosa econòmica enorme.

Un darrer problema, herència directe del franquisme és el de la violència. A la mort del dictador, l’estat patia els efectes de la lluita armada (o terrorisme, segons el raser amb que es miri) de diversos grups armats, com els GRAPO, FRAP, ETA o fins i tot Terra Lliure. Amb els anys, només ETA ha mantingut la seva capacitat organitzativa i militar, però l’estat ha estat incapaç de solucionar el conflicte basc. Lluny de poder solucionar la violència per la via policial, el conflicte basc necessita una solució política que impliqui el diàleg entre totes les parts afectades (cosa que fins la data, cap govern democràtic ha estat capaç de fer).

És evident que durant els 35 anys posteriors a la mort del dictador, l’estat Espanyol ha millorat la qualitat de vida de molts dels seus ciutadans i ha creat un estat de dret, però igualment és cert que l’herència política, social, econòmica, moral i ideològica del franquisme és encara avui una llosa intangible sobre la societat. Potser la transició no s’ha acabat, i en comtes de ruptura, va haver-hi una reforma del règim franquista vers un nou democràtic però sense depurar molts dels elements preexistents que sobreviuen encara avui en dia.

La fosa comú d’Albalat dels Tarongers

diumenge, 5/09/2010

Aquests darrers dies s’ha obert una nova fosa comú de la guerra civil a la població valenciana d’Albalat dels Tarongers, una petita vila situada a pocs quilòmetres de la ciutat de Sagunt.

A l’interior de la fosa comú, excavada pel grup valencià Paleobab, s’han trobat les restes de nou persones, datades a l’any 1947.

Fins aquí, cap element fa especial aquesta fosa. És una de les moltes foses que hi ha de l’època de la guerra civil i dels primers anys de la dictadura. El que fa especial, per a mi, aquesta fosa és que al seu interior s’hi troben les restes de nou persones desaparegudes al poble dels meus avis a l’any 1947. El poble en qüestió és diu Manzanera, i està situat al sud de la província de Terol. Per tant, si us sembla bé, avui us explicaré la història de la  repressió franquista al sud de Terol, una més de les moltes històries de móns reals de la postguerra ibèrica.

Des de ben petit havia sentit als meus avis i a altres persones grans del poble una història ben trista. La zona de Manzanera, a la serra de Javalambre, era un focus molt important de maquis o bosses de combatents republicans resistents fins ben entrada la dècada dels 50 del segle passat. Aquests maquis van ser molt actius i van emprendre moltes accions armades contra la Guàrdia Civil franquista, que sovint havia de fugir amb la cua entre les cames de les ofensives dels resistents. La Guàrdia Civil es veia constantment ridiculitzada per les accions dels maquis d’aquesta zona, molt ben organitzats i amb un ampli suport entre les classes populars de les poblacions de la zona. Exemples de les accions armades dels resistents foren diversos actes de sabotatge a la línia de ferrocarril Saragossa-València, o el fet de despullar a una parella de la Guàrdia Civil al bell mig de la plaça d’un poble de la zona anomenat Los Olmos, amb el conseqüent escarni popular.

Aquestes desfetes per part de les forces de l’ordre van portar a l’estat major del règim a situar el general Pizarro (pare del diputat del PP, el senyor Manuel Pizarro) com a Capità General de la província de Terol. El general Pizarro va aplicar noves tàctiques en la lluita contra els maquis que aviat van esdevenir productives, però a un cost humà enorme entre la població civil. No debades, en aquelles contrades es coneix al general Pizarro com “el carnisser”.

La tenacitat dels resistents armats i la lògica emprenyada de la Guàrdia Civil (cos cast i orgullós on els hi hagi) va provocar la simpatia de molts locals vers les accions dels maquis, i fins i tot els hi facilitaven subministrament, informació i refugi quan era necessari. Però aquesta col·laboració amb els resistents al sistema ibèric va aixecar les suspicàcies dels poders fàctics de la vila de Manzanera. El capellà del poble i les quatre famílies conservadores, riques i reaccionàries van facilitar a la benemérita un llistat de veïns del poble sospitosos de col·laborar amb els maquis o fins i tot, de ser lluitadors de la llibertat encoberts.

En aquest estat de les coses, la Guàrdia Civil va aparèixer al 1947 amb dos grans camions a les portes de Manzanera i van endur-se als sospitosos de col·laboració amb els guerrillers resistents de l’AGLA (Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó) que van poder atrapar als seus domicilis, tots ells vinculats amb el PCE (Partit Comunista Espanyol), i que es van significar durant la República a favor del repartiment de les terres dels terratinents de la vila. A més, el propi 1947 havia caigut la cúpula del PCE a València, i entre la documentació requisada hi figuraven els noms dels que a posteriori serien assassinats.

Els detinguts foren pujats per la força a dos camions de la Guàrdia Civil. Un dels camions va arribar fins la presó de Sant Miquel a València, mentre que l’altre camió (on anaven els detinguts considerats com a perillosos, membres dels maquis o col·laboradors) va aturar-se abans d’arribar a la capital del Túria. Ningú del poble va saber res d’aquest segon camió mai més, fins al juliol de 2010, quan s’ha pogut obrir la fosa d’Albalat dels Tarongers i s’han pogut identificar els cadàvers dels veïns de Manzanera.

Aquesta descoberta ens permet saber exactament que va passar. La Guàrdia Civil va endur-se als detinguts lluny de la serra de Javalambre, temorosos de la represàlia dels maquis, i el destí escollit fou aquesta petita localitat valenciana. Un cop arribats al seu destí, als detinguts se’ls va aplicar la llei de fugues, que dóna potestat a la Guàrdia Civil per utilitzar les armes de foc en cas de que un sospitós tracti d’escapar-se. Però abans d’executar als sospitosos, sense judici previ, la Guàrdia Civil es va acarnissar amb els detinguts. L’anàlisi forense ha desvelat lesions molt importants als genolls, turmells, tòrax, canells, pubis i cranis de les víctimes de la repressió franquista. Als pobres detinguts els van apallissar fins la sacietat per (suposo) extreure’ls informació, castigar-los i divertir-se amb el seu patiment abans de disparar-los a la zona occipital del crani com a colofó de l’escarni patit pels represaliats. La fosa comú fou ignorada durant tots aquests anys, però fou finalment ubicada gràcies als esforços de l’Asociación la Gavilla Verde, que va impulsar la recuperació dels cossos de les víctimes de la barbàrie feixista. Entre les víctimes d’Albalat dels Tarongers,hi ha en Antonio Delgado, qui era menor d’edat l’any 1947, però se’l executà igualment. El noi únicament actuava en obediència a les directrius del seu pare, qui l’utilitzava com a enllaç per enviar subministraments o notícies als guerrillers. La barbàrie feixista es mostrà, un cop més, en tot el seu esplendor.

Fossa albalat tarongers.jpg

La fosa d'Albalat dels Tarongers

Una de les conseqüències immediates d’aquests fets fou la davallada del poder d’acció dels maquis a la zona, amb menys capacitat de subministrament i amb una pressió policial en augment. Una segona conseqüència fou l’emigració de gran part de la població de la vila de Manzanera una dècada abans de que aquest fenomen esdevingués global a la zona. En aquesta emigració va tindre més a veure la por a la repressió que no pas la gana.

Moltes coses han canviat des de 1947 fins avui. En un poble tradicionalment esquerrà avui governa un alcalde dretà, afiliat a les files del PAR (Partit Aragonès Regional) qui mai ha mostrat excessiu interès en recuperar la memòria històrica del seu poble. Les persones que van patir la guerra i la postguerra han mort, desgraciadament, sense tancar mai del tot moltes ferides obertes durant aquells anys. Penso especialment en els meus avis, que també van patir la guerra i els quaranta anys de dictadura franquista, grans amics d’algunes de les víctimes que malauradament avui no hi són per a celebrar el retrobament dels seus paisans.

Molts anys desprès els familiars, descendents i amics de les víctimes celebren la recuperació dels cossos dels seus éssers estimats. Segurament mai rebran cap compensació ni perdó oficial per part de l’estat o de la Guàrdia Civil, ni tampoc es depuraran les responsabilitats dels assassins, però avui sembla que la vila de Manzanera ha tancat un dels episodis més foscos de la seva història. Però encara queden molts pobles, moltes històries, un gran camí per recórrer….

La trista història del rugbi català

dijous, 2/09/2010

El rugbi és un dels esports d’equip amb més seguidors arreu del planeta. De fet, la copa del món de rugbi és el tercer esdeveniment esportiu amb més espectadors al món, just darrere dels mundials de futbol i els jocs olímpics, i per davant de la NBA, els mundials de bàsquet o de Fórmula 1.

A Catalunya el rugbi té una història llarga i brillant. Com bé sabeu, la USAP és el club català de rugbi més important, que representa als catalans arreu del món de la pilota oval, però la història del rugbi al Principat va més enllà del club de Perpinyà.

El rugbi va ser introduït a Catalunya mitjançant el senyor Baldiri Aleu, que es va aficionar a aquest esport durant la seva estància a Tolouse com a estudiant. Un cop va tornar a la vila de Sant Boi, l’any 1921, va promoure el rugbi per les nostres contrades, i fundà la Unió esportiva Santboiana (UES), que esdevingué la primera entitat de Catalunya i de la península ibèrica dedicada al rugbi.

Al naixement de la Santboiana s’hi van afegir, ben aviat, nous clubs i/o seccions esportives (moltes d’elles avui desaparegudes). S’afegiren clubs històrics com el Club Esportiu Universitari (CEU), el Rugbi Club Cornellà, el Rugbi Club Sant Andreu -tristament desaparegut- o el Barcelona Universitari Club (BUC).

Des de 1923 es van anar celebrant els campionats d’Espanya de rugbi (malgrat que només existien clubs catalans i per tant, era un campionat eminentment català), que atreien bastant atenció mediàtica i social en el seu temps. Els primers campionats de Catalunya foren monopolitzats per la Santboiana i per la secció de rugbi del FC Barcelona, la secció més antiga del Barça, avui oblidada pels seus directius.

La glòria pel rugbi català arribà l’any 1934, quan es va constituir a Paris la FIRA (Federació Internacional de Rugbi Amateur), amb la Federació Catalana de Rugbi com a membre fundador i membre de ple dret (és a dir, que no es podia expulsar). Les altres federacions fundadores foren la de França, Alemanya, Txecoslovàquia, Itàlia i Romania. La Federació Espanyola i la caverna mediàtica de l’època va muntar en còlera: van exigir que Espanya fos admesa a la FIRA.

En aquestes circumstàncies, la Federació Catalana de l’època va creure convenient apadrinar i promocionar l’entrada de la Federació Espanyola als organismes internacionals de l’època, i finalment la Federació Espanyola va entrar com a federació adherida, amb menys drets que les fundadores.

L’empipament a Madrid fou monumental, i expulsà als clubs i als jugadors de rugbi catalans de les competicions estatals. Així les coses, la selecció catalana de rugbi esdevingué oficial.

Rugbi Català.jpg

Cartell de propaganda del Catalunya-França

Eren els dies d’or del rugbi català. El 14 d’abril de 1934 es va celebrar al estadi de Les Corts (antic camp del Barça) un partit oficial entre Catalunya i Itàlia en motiu de les festes de la República. La selecció catalana va empatar a 5 contra una potent selecció italiana. Aquell partit va reunir 20.000 espectadors que ompliren les grades de Les Corts. Però l’apoteosi arribà el 27 de maig del mateix any, al mateix escenari de Les Corts. Aquell dia Catalunya s’enfrontà a la totpoderosa selecció francesa en un estadi ple fins la bandera, amb un meritori 15-22 en contra que va deixar molt bon gust de boca als assistents.

Però en el moment més àlgid del rugbi al principat va esclatar la guerra civil (1936-39), i amb la victòria franquista, es depurà el teixit de la pilota ovalada a Catalunya. La Federació Espanyola de Rugbi, que havia entrat a la FIRA de la mà de Catalunya, va obligar al màxim organisme del moment a suprimir la Federació Catalana dels membres de ple dret i la seva expulsió. Era l’any 1940.

El rugbi català mai va acabar de recuperar-se del cop de gràcia franquista. Molts clubs van desaparèixer, jugadors i directius foren repressaliats i depurats. Malgrat tot, els clubs catalans més potents, Barça i Santboiana, van monopolitzar el panorama estatal fins ben entrada la dècada dels 70, quan l’hegemonia de la pilota ovalada es traslladà a la Meseta.

El rugbi català ha perdut molta força, sobretot en les dues darreres dècades. Malgrat tot, la Federació Catalana de Rugbi va iniciar, fa uns anys, els tràmits per a tornar al estatus anterior a 1940, és a dir, el de membre de ple dret a la FIRA.

Per aquells que no coneixen la realitat del rugbi, només cal dir que les fronteres polítiques no tenen massa sentit a la FIRA. Irlanda juga com una sola selecció, quan en realitat l’illa maragda està administrativament dividida entre la República d’Irlanda i el Regne Unit, o les federacions de Gales, Escòcia i Anglaterra en són membres malgrat pertànyer al mateix estat, el del Regne Unit.

Segons la llei de la memòria històrica, tota la jurisprudència franquista no pot ser utilitzada com a eina jurídica. Però en el cas del Rugbi Català es fa una excepció: la FIRA, pressionada des de molt altes instàncies de Madrid (senyor Lissavetzky inclòs) no ha escoltat les legítimes demandes de la Federació Catalana. El motiu és senzill: temor a un possible boicot per part del Comitè Olímpic Espanyol i por a les possibles repercussions polítiques. El curiós del cas és que la FIRA i la Federació Espanyola utilitzen els mateixos arguments que en el seu dia va utilitzar el règim criminal de Francisco Franco. A més, la Federació Espanyola ha decidit “castigar” a la Catalana mitjançant mètodes foscos, com ara escanyar econòmicament a la Federació Catalana, denegar-li ajuts i materials, o posant tots els pals a les rodes a la difusió del rugbi i la seva cultura entre els nois i noies del Principat.

Mentrestant, una nova porta s’ha obert: el Rugbi XIII. El tretze és una variant del rugbi tradicional, el de XV jugadors, amb força arrelament a la Catalunya nord, i a on no existeix cap Federació Espanyola. Un cop més, Catalunya s’ha avançat als nous gustos i tendències imperants, i ha constituït una Federació Catalana de Rugbi XIII, reconeguda internacionalment. Però, qui sap fins quan? Es pot tornar a repetir un cas tan trist com el de la Federació Catalana de Rugbi (XV)?

Samaranch, el poliedre

divendres, 23/04/2010

En Samaranch fou una figura camaleònica, un subjecte que va saber reciclar-se a si mateix, passant de figura important del franquisme a icona del moviment olímpic i esportiu.

En Joan Antoni Samaranch va néixer al 1920 a la ciutat de Barcelona, fil d’una família benestant de la ciutat. Amb 18 anys fou cridat a files pel bàndol republicà durant la guerra civil espanyola (1936-39), però desertà i es va passar la resta de la guerra amagat a Barcelona, fins que els franquistes van prendre possessió de la ciutat i va sortir del seu amagatall.

Els difícils anys 40, els anys de l’autarquia franquista, foren els anys on va emergir la figura d’en Samaranch, engegant i dirigint diversos projectes empresarials del sector tèxtil i d’altres vinculats a la construcció. Els contactes personals i familiars amb el nou règim espanyol van permetre al jove Samaranch posocionar-se entre les persones més riques i amb més pes social de la Catalunya de postguerra.

En la vessant esportiva, en Samarach va començar a esdevenir un personatge rellevant en dirigir la selecció espanyola d’hoquei patins que al 1951 va guanyar la Copa del Món en un mundial celebrat a Barcelona.

Arribats a aquest punt, la seva carrera esportiva s’enllaça amb la carrera política, al ser nomenat cap d’esports de Falange, i fundant la Federació Espanyola de Patinatge. El mateix Samaranch consolidava el seu ascens social abanderant l’equip espanyol als Jocs Olímpics de Roma-60 i Tòquio-64, Conseller Nacional del Movimiento, President del Comitè Olímpic Espanyol i fins i tot, Procurador a les Corts franquistes.

Samaranch saludant amb el braç enlaire

Al 1970 Samaranch entra al comitè executiu del COI (Comitè Olímpic Internacional), i al 1974 n’és escollit com a vicepresident d’aquest organisme.

Mentre en Joan Antoni Samaranch feia el seu ascens fulgurant cap l’èxit al COI, va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona els darrers anys del franquisme, i durant la transició es va perfilar com a possible màxima autoritat de Catalunya, per bé que el retorn de Tarradellas i de la Generalitat (als quals es va oposar obertament) li barraren el pas. Tot i això, als anys 80 i 90 en Samaranch va formar part de la direcció de “La Caixa”, i fins i tot en fou triat president.

El 1980 Samaranch fou nomenat president del COI, càrrec que ocupà fins al 2001. La seva obra al capdavant del màxim organisme olímpic és plena de llums i ombres. Sovint s’afirma que gràcies a Samaranch Barcelona va organitzar les XXV olimpíades al 1992. Penso que el mèrit no és només seu, sinó dels barcelonins i barcelonines de tots els estaments i classes socials, que van col·laborar per què Barcelona-92 fos un èxit.

D’altra banda, en Samaranch mai fou gaire amic de les aspiracions esportives de les federacions catalanes a nivell internacional. De fet, ell mateix eliminà tota esperança al decidir que als Jocs Olímpics només hi poguessin participar els estats reconeguts per l’ ONU, i no pas les diverses nacions que no disposessin d’un estat propi, disposició integrada a la Carta Olímpica que el COI va publicar sota la seva supervisió.

La figura de Joan Antoni Samaranch se’ns ha venut sovint com una figura de concòrdia i un model d’èxit personal, empresarial i esportiu. El que si és un èxit és l’operació de publicitat que han fet amb la seva figura, on s’obvia de forma flagrant les seva militància a Falange Espanyola o la seva enorme vinculació amb el franquisme, un règim criminal i dictatorial. També era un camaleó esportivament parlant: soci del Barça i del Real Madrid, de jove fou entrenador del equip d’hoquei patins del RCD Espanyol.

La figura de Samaranch està plena de llums i ombres, però no podem entendre la seva persona si no és amb un compendi de tota la seva trajectòria i militància. Per això jo crec que no podem capitalitzar l’èxit dels Jocs Olímpics de Barcelona-92 en la figura de Samaranch, ja que l’èxit de les XXV olimpíades de l’era moderna es deu a la societat cívica catalana, a l’encant i el magnetisme de Barcelona i a la capacitat d’ acollida i d’integració de tots els barcelonins, valors que penso no poden atribuir-se a un franquista de primer ordre com ho va ser en Joan Antoni Samaranch. Potser mai sabrem a ciència certa quines eren les idees reals d’en Samaranch, donada la seva personalitat polièdrica i complexa. Potser és que en Samaranch no tenia cap ideologia més enllà de si mateix, per què en diversos aspectes de la seva vida pública en Samaranch encara és un misteri, un enigma.

Les morts que van afavorir Franco

dijous, 22/04/2010

L’aviació mai ha estat del tot segura. Al llarg del temps hi ha hagut moltes morts accidentals i “misterioses”, que en moltes ocasions han afavorit a terceres persones. Però si sumem profit polític i accident aeri, el Generalísimo en surt clarament beneficiat.

Franco no era, en un primer moment, el líder de l’ insurrecció militar, si no que es va afegir a posteriori al bàndol nacional.

Durant els primers dies de la rebel.lió militar, a Juliol de 1936, els cabdills del bàndol insurrecte eren el General Mola,qui operava des de Navarra i tenia el recolzament del moviment Carlista, i el General Sanjurjo, qui estava exiliat a Portugal.

Tant Sanjurjo com Mola eren els generals amb més suports, renom i carisma popular que no pas en Francisco Franco. Tots dos van desaparèixer de l’escena política en uns estranys accidents d’avió que van comportar l’ascens fulgurant de la figura de Franco.

Sanjurjo va morir el mateix 20 de juliol de 1936, dos dies desprès de la rebel.lió militar, quan tornava d’Estoril per posar-se al capdavant del bàndol insurrecte, en un dia clar i solejat. Per la seva banda, Mola va morir al Juny de 1937, al veure’s el seu avió sorprès per una tempesta segons la versió oficial. Les morts dels Generals Sanjurjo i Mola van deixar les mans lliures a Franco per encapçalar el projecte nacional.

Casualitat o acció planificada? Segurament mai ho sabrem, però tenint en compte els antecedents de Franco amb aquells que li podien fer ombra, podem ser malpensats, tal i com exemplifica el cas de José Antonio Primo de Rivera.

Franco decidí deixar a José Antonio Primo de Rivera a les mans dels enemics en comptes de canviar-lo per presos del altre bàndol, tal com li van proposar el republicans. I és que la figura de José Antonio, desprès convenientment convertida en màrtir dels franquistes i pseudodivinitzat pel Movimiento, era una amenaça potencial al lideratge de Francisco Franco. El mateix va acabar passant amb Manuel Hedilla, numero dos de Falange.

Per això penso que potser darrere de totes aquestes morts en accidents aeris pot haver-hi “gat amagat”, l’allargada mà del ” Caudillo de España por la Gracia de Dios” (i dels avions).

Pot haver-li passat alguna cosa similar al president polonès? A aquestes alçades, les comparacions són inevitables.

Preguntes sense resposta del 23-F

dijous, 25/02/2010

-Per què el rei Joan Carles estava tan tranquil jugant a frontó la tarda del 23-F mentre que Tejero prenia el Congrés dels Diputats?

-Quina relació tenien el General Armada i el General Milans del Bosch amb el monarca?

-Per què el rei va trigar tantes hores a sortir públicament desautoritzant el cop d’estat com a màxima autoritat de l’exèrcit espanyol?

-Realment els militars colpistes no tenien el vistiplau de la casa reial espanyol?

-Va ser el 23-F una parafernàlia?

-Quin profit van treure els colpistes, el rei i els sectors més conservadors del cop d’estat fallit?

-Va haver-hi algun procés polític i administratiu perjudicat pel 23-F? LOAPA?

-Pot haver-hi un muntatge com el de l’ Operació Gladio?

-Per què no hi ha hagut depuracions polítiques per aquest cas?

-Hi ha hagut manca d’esma per desemmascarar la realitat del 23-F?

-Quin paper juga la reina Sofia en tot l’afer? Haurà pres nota del que li va ocórrer a la seva família a Grècia?

-Qui és l’elefant blanc?

-El CESID estava al corrent de tot l’afer?

-Per què l’elefant blanc no va agafar el control de la situació presentant-se al Parlament o a la Zarzuela?

-És tot plegat un muntatge per legitimar el paper de la monarquia com a garant de les llibertats a Espanya?

-Quina era la postura de l’alta jerarquia eclesiàstica?

-Era només un cop d’estat militar?