Arxiu de la categoria ‘Franquisme’

Franco i el món àrab: una història d’amor?

dimarts, 15/09/2015

En Francisco Franco, “Caudillo de España por la gracia de Dios”, va tindre una curiosa relació amb els principals dirigents del món àrab, especialment amb els dirigents de països nord-africans.

franco Marruecos.jpg

La relació de Franco amb el món àrab ve de lluny: de jove, va lluitar com a soldat a les guerres del Marroc; i al Marroc fou on Franco va desenvolupar la seva carrera militar, amb ascensos per mèrits de guerra, i esdevenint un veritable militar africanista.

No en va, a la reunió que Franco va tindre amb Hitler a Hendaia el 23 d’octubre de 1940, el caudillo va sol·licitar al Führer alemany la seva disposició a entrar en la Segona Guerra Mundial al costat de les potències del eix a canvi d’ ajuda militar alemanya per ocupar Gibraltar i crear un enorme Imperi Espanyol al nord d’Àfrica, que arribés fins al golf de Guinea. Adolf Hitler, però, no accedí a les sol·licituds de Franco i el somni d’un imperi espanyol al nord d’Àfrica (en un territori fortament islamitzat) va esvair-se en un tres i no res, però no així les relacions de Franco amb la riba sud del mediterrani.

La condició de cabdill militar i dictatorial de Francisco Franco va apropar-lo a altres líders del països àrabs també militars, com Gamal Abd-el-Nasser d’Egipte o Muammar al-Gaddafi, de Líbia. La camaraderia militar feia que les relacions diplomàtiques fossin més cordials que amb altres països occidentals com la Gran Bretanya o els EUA.

Nasser.jpg

Gamal Abd-el-Nasser, president d’Egipre i Síria.

A banda del dèficit democràtic de tots aquests personatges, cal destacar tres punts, que al meu parer, són molt importants per comprendre la convergència dels líders nord-africans i en Francisco Franco:

  • D’una banda, la suposada “no-alineació “ del règim espanyol al llarg de la Guerra Freda, especialment en la primera etapa d”aïllament internacional.
  • El no reconeixement del Estat d’Israel, creat el 1947 per una resolució de les Nacions Unides sobre territori palestí.
  • La simpatia que mostrava el règim amb el FLN (Front d’Alliberament Nacional) d’Algèria en la seva guerra d’independència, tot deixant que les cèl·lules de resistència armada Algeriana s’organitzessin als territoris colonials espanyols de Marroc i del Sàhara Occidental.

Especialment fructífera fou la col·laboració de l’Espanya de Franco i l’Egipte de Nasser. De fet, la col·laboració es va fer visible en alguns projectes, com ara la construcció de la presa d’Assuan (a Egipte) amb tecnologia espanyola (recordem que l’Espanya de Franco era especialista en construir pantans).

Fruit d’aquest i altres projectes, el govern egipci va regalar al govern franquista el Temple de Debod, un temple autèntic construït cap el 200 aC en honor del déu Ammon, i traslladat a Madrid, pedra per pedra, l’any 1970.

Templo de Debod.jpg

Temple de Debod, a Madrid. Regal de l’Egite d’Abd-el-Nasser a l’Espanya franquista.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

D’altra banda, a Franco li convenia una bona relació amb els països de la península aràbiga, tals com Aràbia Saudita o el Iemen, per a proveir-se de petroli, recurs indispensable pel desenvolupament industrial i social a la segona meitat del segle XX. Curiosament, les relacions de cordialitat entre països àrabs i la monarquia espanyola van continuar amb Joan Carles I un cop mort el dictador.

El no reconeixement de l’estat d’Israel, el 1947, respon més a la negativa de les Nacions Unides al ingrés d’Espanya a aquesta organització que no pas la por (imaginària) a “una conspiración juedo-masónica en lo universal”, tot i que l’element antisemita i les referències a l’Espanya dels Reis Catòlics i l’expulsió dels jueus fou una constant de les bases ideològiques del Movimiento.

Ara bé, el no reconeixement d’Israel, com també la permissivitat amb la religió islàmica a les colònies del Marroc i del Sàhara, li va proporcionar al caudillo l’amistat i la consideració de molts països àrabs.

Ara bé, resulta igualment innegable l’estima i la consideració que en Franco tenia vers els nord-africans. De fet, la guàrdia personal del caudillo era la “Guàrdia Mora”, militars d’origen marroquí a qui en Franco confiava ni més ni menys que la seva seguretat personal. Segurament en Francisco Franco detectava unes grans virtuts castrenses i una valentia fora de l’habitual entre els soldats d’elit africans, als que s’atribueixen crims esgarrifosos al llarg de la Guerra Civil (1936-39).

guardia_mora.jpg

La “Guàrdia Mora” fou la guèrdia personal del Caudillo. A la imatge, acomiadant les tropes italianes l’any 1939.

 

De la mateixa manera, Franco no va voler sentir a parlar mai de la possible independència del Sàhara Occidental, la colònia deficitària d’Espanya a Àfrica, per una qüestió d’orgull i component africanista. En comptes de concedir-li més autonomia, el govern franquista va convertir els territoris nord-africans en províncies espanyoles, tot atorgant la nacionalitat espanyola als ciutadans d’aquestes zones.

Fins i tot, un general Franco moribund va voler protegir el Sàhara Occidental tot minant i fortificant la frontera durant la Marxa Verda, fet que podria haver desencadenat un conflicte armat de conseqüències imprevisibles.

La caiguda de Barcelona de 1939 (75 anys després)

diumenge, 26/01/2014

Avui fa 75 anys que Barcelona va caure en mans franquistes. El 26 de gener de 1939 la capital de Catalunya va veure com les tropes del bàndol insurrecte i feixista entraven a la ciutat i en prenien possessió. Segurament alguns de vosaltres recordareu la imatge dels tancs franquistes desfilant per l’Avinguda Diagonal -imatge que ha quedat associada l’horror de l’imaginari democràtic català-, però les tropes que realment van ocupar la ciutat no van ser aquelles que procedien, en perfecte formació de la Diagonal.

Una retirada desorganitzada

Després de la desfeta republicana a l’Ebre, la caiguda de Catalunya era només qüestió de temps. El bàndol republicà, sense recursos humans i materials, i amb la moral en hores molt baixes, va emprendre el camí de la retirada cap a la frontera francesa, intentant que aquesta fos el més curosa i organitzada possible. Mentrestant, els avions de la legió Còndor nazi i del CTV italià castigaven als civils que fugien de les urpes del feixisme.

L’alt comandament republicà (dirigit per Juan Modesto) va preveure organitzar alguns punts de resistència a l’avenç feixista a punts clau i estratègics, com ara el riu Llobregat. En teoria el riu hauria de servir per frenar algunes setmanes als insurrectes i donar temps al govern republicà per organitzar la retirada i garantir les mínimes condicions de salubritat als milers de civils que volien escapar de la barbàrie franquista.

Però a l’hora de la veritat, les posicions defensives republicanes no van poder frenar els atacs franquistes. L’entramat defensiu situat entre la zona del Garraf i el Bages no va aguantar ni tres dies als atacs franquistes, i el front es va trencar de nou deixant via lliure als soldats de l’exèrcit nacional. El 24 de gener els franquistes ja estaven situats a Martorell, i des d’allà van iniciar una ofensiva per controlar el Vallès. El 25 de gener, Sabadell i Terrassa ja eren a les mans dels exèrcits franquistes, envoltant la capital de Catalunya en un moviment de tenalla.

En una acció pràcticament desesperada, i per guanyar algunes hores per facilitar l’evacuació de la ciutat, els republicans van organitzar alguns punts de resistència al cantó Llobregat de la ciutat, esperant una ofensiva procedent del riu que mai no va arribar. Les tropes de Yagüe, que ja havien conquerit el Vallès, van ocupar la serra de Collserola i des d’allà van iniciar la conquesta d’una ciutat indefensa, incapaç d’oferir resistència als militars sublevats.

ultimas-barricadas.png

Les últimes barricades de la ciutat.

A mig matí del mateix 26 de gener, els militars franquistes i el mateix Yagüe es passejaven a la Plaça de Catalunya, en una ciutat deserta, ja que la majoria de civils que s’havien quedat a la ciutat o bé es trobaven tancats a les seves cases i pisos o bé es trobaven amuntegats a les estacions de metro i refugis antiaeris de la ciutat, tement un possible saqueig de la ciutat. Bé és cert que els civils de Barcelona tampoc van oferir resistència armada a les tropes franquistes. Els civils, desmoralitzats, només volien que l’entrada dels franquistes suposés el final dels bombardejos sobre la ciutat i l’entrada de subministraments, ja que l’escassetat d’aliments i material civil era especialment preocupant a la ciutat de Barcelona a finals de gener de 1939.

Una entrada no tan triomfal

La historiografia franquista sovint ha utilitzat imatges manipulades per intentar demostrar una entrada triomfal de les tropes de Yagüe a la ciutat de Barcelona, quan en realitat no va ser així: poc més de mig centenar de persones eren les que esperaven a les tropes franquistes a la Plaça de Catalunya amb el braç enlaire. A més a més, les tropes que van ocupar Barcelona eren marroquines i navarres, que curiosament mai surten a la propaganda feixista. Les imatges que després va utilitzar el NO-DO i la propaganda feixista o bé eren preparades o bé manipulades, per intentar mostrar al món una entrada imperial de les tropes nacionals sobre la capital catalana, famosa per ser un dels centres llibertaris i de tradició obrera més importants del primer terç del segle XX.


A més a més, els franquistes van voler fer coincidir la caiguda de Barcelona amb la data del 26 de gener per un motiu simbòlic: el 26 de gener de 1641 les tropes catalanes van derrotar als exèrcits castellans a la batalla de Montjuïc, en el context de la Guerra dels Segadors. La derrota castellana va ser tant gran que durant més de quinze anys els castellans no van atrevir-se a intentar conquerir la capital catalana. L’alt comandament franquista, conscient de la importància de la data, va fer coincidir la desfeta de Barcelona amb la data de la batalla, cercant una mena de revenja sobre la capital de Catalunya.

 

 

Hispano-Suiza, una llegenda de l’automoció

divendres, 15/11/2013

La companyia catalana Hispano-Suiza va ser una de les firmes més prestigioses del món de l’automobilisme durant el primer terç del segle XX. Una casa d’automòbils -i posteriorment fabricant també de motors d’aeronàutica- d’enorme prestigi social.

L’Hispano-Suiza es va fundar a Barcelona l’any 1904 pels socis Francesc Seix, Damià Mateu (pare del polític Miquel Mateu, primer alcalde franquista de Barcelona i destacat membre de Falange) i l’enginyer suís Marc Birkigt. En una època en què cada cotxe era fabricat de forma gairebé artesanal, l’Hispano-Suiza va saber-se guanyar una reputació i un nom que duren fins als nostres dies. Inicialment establerts a un local al carrer Villarroel, l’any 1908 el negoci havia adquirit una envergadura tal que va obligar als tres socis buscar un nou emplaçament més gran per allotjar l’activitat industrial de l’empresa. El destí escollit fou uns terrenys a la vora del barri de Sant Andreu, actualment conegut com Parc de la Pegaso.

1accd75hispano_suiza_11g.jpg

Hispano-Suiza 10CV, el primer model de la marca (any 1904)

Els anys d’èxit

Els primers anys van ser un èxit per l’Hispano-Suiza, que sota la direcció tècnica del senyor Birkigt, va expandir el negoci més enllà dels Pirineus, amb la creació d’una filial francesa que ben aviat es va consolidar al capdamunt dels fabricants d’automòbils a escala mundial. Amb clients il·lustres com l’aleshores rei d’Espanya Alfons XIII, el príncep Lluís II de Mònaco, el rei Gustau V de Suècia o personalitats de tots els temps com Guggenheim, Rotschild, René Lacoste, Pablo Picasso, André Citroën, Ava Gardner o John Lenon van tenir exemplars d’aquesta marca.

Durant la Primera Guerra Mundial, l’Hispano-Suiza va començar a produir motors d’aviació amb finalitat militar per abastir l’exèrcit francès, augmentant les comandes i multiplicant els beneficis de l’empresa. Durant aquells anys la marca de Barcelona va adoptar la cigonya com a símbol distintiu de la companyia, en honor de l’as de l’aviació francesa Georges Guynemer.

L’inici de la decadència

Però la marca catalana va iniciar el seu particular descens als inferns a la dècada dels 30. L’empresa no va saber reinventar-se després de la davallada de comandes després de la Primera Guerra Mundial, i en un context social i econòmic convuls (anys de pistolerisme, crisi econòmica, desastres militars i dictadura de Miguel Primo de Rivera) l’empresa no va poder trobar una quota de mercat que consolides l’empresa com un referent mundial.

L’adveniment de la Segona República, la popularització de noves marques d’automòbils a preus més populars (gràcies al sistema de producció en cadena) i la mort de l’industrial Damià Mateu (seguit d’un relleu generacional poc eficient) van condemnar l’empresa a un segon pla.

HS-T-60.jpg

Hispano-Suiza T-60, el darrer model de la marca fabricat a Barcelona.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, l’Hispano-Suiza va ser col·lectivitzada i destinada a l’abastiment de material per les tropes republicanes. Un cop finalitzada la guerra, l’empresa va retornar als seus propietaris, però el president de l’empresa Miquel Mateu, primer alcalde franquista de Barcelona, estava més preocupat per la seva carrera política a Falange que no pas pel destí d’una empresa que finalment va ser expropiada pel govern franquista mitjançat l’INI (Instituto Nacional de Industria) l’any 1946 i fusionada a l’empresa de titularitat estatal ENASA, que va començar a produir vehicles amb la marca comercial Pegaso.

La que sí que va tenir continuïtat va ser la filial francesa de l’Hispano-Suiza, que es va integrar al conglomerat gal Safran, dedicat a l’aeronàutica i indústria militar i que ha sobreviscut fins als nostres dies.

Franco i l’anglès

dimarts, 26/03/2013

El dictador espanyol Francisco Franco va ser un malson per milions de persones, que van conviure quaranta anys amb la por i la repressió d’un règim totalitari, criminal i violent. Per això trobo especialment divertit els moments que ridiculitzen el monstre dictatorial del general gallec, com ara un vídeo en anglès que va realitzar el dictador durant la Guerra Civil per la BBC i que anava adreçat al poble britànic.

El text que va llegir Franco era aquest: “Thanks to the thousands of souls who follow our movement in defense of civilzation and thanks to all those who hear this words, to spread them all over the world: Country, religion, family. This is our aim and dream.”, que traduït al català vindria a dir “Gràcies a les milers d’ànimes que segueixen el nostre moviment en defensa de civilització i gràcies a tots els que escolten aquestes paraules, per difondre arreu del món: Nació, la religió, la família. Aquest és el nostre objectiu i somni.” Tanmateix, la pronunciació del dictador distava molt dels estàndards mínims exigits per ser entesa pels ciutadans britànics (o de qualsevol indret del món):


Les bateries antiaèries del Turó de la Rovira

dimecres, 6/02/2013

Aquests dies es compleixen setanta-cinc anys dels bombardejos de l’aviació feixista sobre la ciutat de Barcelona. Malauradament, el malson de les bombes caigudes des del cel es perllongaria un llarg temps a tota Catalunya. La capital catalana (al igual que la resta del país) va mostrar una capacitat sobrehumana de resistència cívica davant el terror i la injustícia en forma de bombardeig sobre població civil, que no tenia més objectiu que castigar a una rereguarda indefensa i minvar la moral de les persones que patien un càstig brutal, inhumà i cruel.

bateria antièria.jpg

Bateria antiaèria al Turó de la Rovira, 1938. Font: El Periódico

La Generalitat republicana i l’Ajuntament de la ciutat van promoure la construcció de refugis subterranis i la utilització de les estacions de metro per salvar el màxim número de vides humanes, alhora que va instal·lar unes bateries antiaèries al castell de Montjuïc i unes altres al turó de la Rovira, al districte de l’actual Horta-Guinardó, a la primavera de 1937. L’efectivitat d’aquesta instal·lació militar va ser escassa, per dos motius diferents. El primer motiu fou que en molts casos els bombarders feixistes entraven pel cantó del riu Besós i descarregaven la seva càrrega mortal sobre la ciutat fora del radi d’acció de la instal·lació defensiva del turó de la Rovira i de Montjuïc. El segon motiu va ser que quan la instal·lació va estar operativa al 100% (el mes de gener de 1939) la pròpia ciutat de Barcelona estava a punt de caure a les mans de l’exèrcit franquista, i el propi estat major republicà va ordenar la seva destrucció amb explosius per evitar que aquesta plaça forta caigués en mans dels enemics.

Després de la guerra la instal·lació va quedar en l’oblit, fins que els anys seixanta i setanta del segle passat van suposar una edificació massiva i descontrolada de barraques a banda i banda del turó, i les pròpies instal·lacions militars (els búnquers i magatzems) van passar a ser vivendes dels obrers que habitaven la zona.

Amb la celebració dels Jocs Olímpics, l’any 1992, la ciutat va voler tancar definitivament els diversos espais de barraquisme de la ciutat, com ara l’espai el Turó de la Rovira. D’aleshores ençà, les bateries van quedar deixades de la mà de déu i dels organismes i administracions públiques, i l’espai es va degradar molt, ja que diversos grups de joves i adolescents aprofitaven l’espai per pujar-hi a fer “botellón” o pintar les parets del jaciment, donada la manca de vigilància policial a la zona i les magnífiques vistes que hi ha al capdamunt del turó.

4075417633_39d5390e83_z.jpg

Vista parcial de les bateries del Turó de la Rovira, molt deteriorades i pintades.

Fa un parell d’anys el MUHBA (Museu d’Història de Barcelona) va fer-se càrrec del jaciment, ja que el titular de l’emplaçament és l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.Durant aquests mesos el consistori ha netejat l’espai, ha dignificat el jaciment i ha programat diverses visites guiades, però els grups d’incívics que visiten les restes, pinten el jaciment i no netegen l’espai després de la seva estància han deteriorat, un altre vegada, l’espai. Tant de bo l’Ajuntament i les diverses administracions prenguin nota de l’estat de les bateries antiaèries, ja que aquestes suposen un material didàctic excel·lent per explicar les ferides encara no tancades del nostre passat, alhora que dignifica la memòria de totes les víctimes de la barbàrie feixista a Barcelona i arreu de Catalunya.

Guia bàsica de supervivència de la història de Catalunya

dimarts, 16/10/2012

Ens trobem en uns moments històrics, decisius. Per primer cop, molts sentim com estem vivint en la nostra pell fets històrics que marcaran el futur del nostre país. Aquests dies he escoltat i llegit un munt de barbaritats històriques que pretenien deslegitimar les aspiracions del poble de Catalunya per assolir un estat propi. Com a resultat, he pensat que potser podria ser útil realitzar una petita guia amb algunes de les afirmacions falses i esteses al llarg de l’estat espanyol amb una resposta clara i concisa al costat de cadascuna d’elles.

  1. Espanya ja existia a l’època dels romans. Fals. En tot cas existia un concepte geogràfic (Hispània), que abraçava tota la península ibèrica, amb Portugal, Andorra, Gibraltar i l’estat espanyol inclosos.
  2. Els visigots van crear la unitat nacional espanyola. Fals. Els visigots mai van crear un regne “espanyol”, si no un regne germànic amb un substrat cultural llatí. Fins i tot conservaven la Septimània, actual territori francès, o no van tenir problemes per cedir l’actual Astúries i Galícia als Sueus o el sud de la costa mediterrània a l’imperi bizantí!
  3. La “reconquista”. Reconquerir? Per reconquerir has de tornar a conquerir alguna cosa que havia estat teva. Abans de l’arribada dels musulmans, a Espanya no hi havia cap poder polític, social o cultural fort, només la monarquia electiva i guerrera dels visigots. O és que l’actual Espanya és en realitat la continuïtat de la monarquia visigoda?
  4. Catalunya mai no va ser un regne. Cert. Catalunya era un Principat, on el comte de Barcelona té preeminència per sobre de tots els altres comtes catalans, seguint la fórmula del “primus inter pares” (primer entre iguals) o, en un altre context, la Constitució de l’Observança. Això no treu que fos un estat medieval menys legítim del que era, per exemple, el Regne de Castella.
  5. El regne es deia d’Aragó, i no de Catalunya. Incorrecte. Hi havia el regne d’Aragó, i un altre cosa era la Corona d’Aragó, que resumia genèricament els títols dels comtes-reis catalans. A saber, i en diferents moments de la història el títol de Corona d’Aragó comprenia els títols rei de Mallorca, de València, d’Aragó, de Còrsega i Sicília, de  Nàpols, el ducat d’Atenes i Neopàtria i a més a més, comte de Barcelona, i per tant, Príncep de Catalunya.
  6. Espanya va néixer el 1492, amb el matrimoni dels Reis Catòlics. Fals. La unió dels Catòlics fou una unió dinàstica, i no pas política. Bon exemple d’això són les diverses convocatòries a Corts del segle XVI i XVII a Catalunya. O el cas Antonio Pérez, impensable en un únic regne homogeni, tal com ens volen presentar.
  7. Mai hi ha hagut una persecució política contra la llengua i la cultura catalana. Només cal revisar les afirmacions del comte-duc d’Olivares i la seva “Unión de armas” o el seu projecte per “allanar Cataluña”. També es pot parlar del Tractat del Pirineus de 1659, que va dividir el país en dos administracions diferents.  Per no parlar del decret de Nova Planta, que fou un intent d’esguerrar i eliminar la personalitat política, jurídica però sobretot cultural i social dels territoris de parla i cultura catalanes.
  8. El decret de Nova Planta suposà una modernització del país, no pas un càstig pel poble català. El decret de Nova Planta prohibia totalment l’ensenyament en català, o el seu ús a les administracions de justícia, o fins i tot prohibia als catalans disposar d’armes (de fet, els ganivets de cuina havien d’estar lligats o encadenats a la paret). Per veure la digitalització d’aquest document, podeu punxar aquí.
  9. Els catalans són garrepes i insolidaris. Un mite antic i totalment fals, Des de 1714 hi ha hagut una evolució en la fiscalitat catalana on s’ha repetit un constant: Catalunya ha aportat molt més a les arques de l’estat que la inversió que aquest ha realitzat a Catalunya. El balanç  deficitari acumulat seria realment esfereïdor.
  10. El franquisme no suposà un intent de genocidi cultural i  lingüístic contra Catalunya. Aquesta és una de les mentides més sagnants i depravades que hi ha. Els temes sentimentals o financers no deixen de ser poc importants quan els comparem amb la sang i la repressió institucionalitzada contra un segment de la pròpia població de l’estat. El franquisme va intentar anul·lar la cultura i la llengua catalana, així com la seva pròpia personalitat política. Sense anar més lluny, recentment s’han complert 72 de l’assassinat de Lluís Companys, el president màrtir. Podríem seguir fent un recompte macabre dels morts del franquisme pel fet de ser català, republicà i d’esquerres, però segurament seria faltar a la memòria del milers de catalans i catalanes que van patir a la seva pell la por, la repressió i l violència d’un estat feixista i criminal.
  11. Catalunya mai no va demanar el pacte fiscal durant la transició. Fals. Fou Suárez el que va tancar la porta a qualsevol especificitat fiscal per Catalunya al 1978. De 1980 ençà la Generalitat ha prioritzat la recuperació de la llengua i la creació d’un sistema educatiu català.
  12. A Catalunya adoctrinen els nens amb el seu sistema educatiu. Personalment, porto anys fent classes i crec que mai he vist un sol professor d’història que vulgui adoctrinar els seus alumnes. En tot cas, els dotem d’eines per ser creatius i per formar un criteri propi que els permeti ser independents i pensar per si mateixos, allunyats dels dogmes o les manipulacions.

senyera.jpg

La nostra història mai ha estat més que la història dels altres països del món. Senzillament ha estat la nostra història. I tampoc ha de servir per legitimar cap opció política. Senzillament és la nostra història, que cal tenir present per saber qui som, d’on venim i cap a on volem anar, però que no cal polititzar. L’hem d’explicar tal com ha estat. Catalunya té tot el dret del món a decidir sobre el seu futur, independentment de la seva història. Per què la història senzillament ha d’analitzar l’evolució i la relació antròpica sobre el medi i amb les altres societats d’humans, i la cultura (entesa com acció humana que és i fa i no pot explicar per la seva herència biològica) i complicitats que aquesta acció genera entre societats humanes. Segurament, els que es preocupen tant des de la meseta a criticar i mentir sobre la història, és causat pel seu profund odi a la diversitat cultural i humana. No hem de caure en la trampa de les seves provocacions, evidentmentment. Per això hem d’explicar la nostra història tal com és. El patrimoni comú de totes les persones d’aquest país.

20 anys de l’Operació Garzón i les tortures contra l’independentisme català

dijous, 12/07/2012

Aquest dies estem recordant i celebrant el vintè aniversari de la XXV Olimpíada de l’era moderna, que va tenir lloc a Barcelona, i que, tal com hem parlat en algun altre post, van esdevenir un èxit social, cultural, esportiu, econòmic i ciutadà que van servir per obrir una finestra al món i reforçar la capitalitat cultural de la ciutat comtal a la mediterrània i el sud d’Europa.

Tanmateix, en el context de la celebració dels Jocs Olímpics (i tot utilitzant la cita esportiva com a pretext) les forces i cossos de seguretat de l’estat van iniciar una campanya de repressió política i policial que comportà la detenció (en alguns casos arbitrària) de diferents persones vinculades a l’esquerra independentista, per una suposada vinculació amb Terra Lliure.

Aquesta operació policial, de dubtós sentit democràtic, va ser encapçalada pel jutge estrella Baltasar Garzón, un jutge vinculat al PSOE, partit que aleshores governava l’estat amb majoria absoluta. Les detencions van iniciar-se al mes de juny de 1992 i es va allargar en el temps fins al desembre d’aquell mateix any. L’objectiu era desarticular Terra Lliure (organització que ja s’havia auto-dissolt uns mesos enrere) per prevenir un possible atemptat-durant la celebració dels Jocs Olímpics.

baltasar-garzon.jpg

El jutge Garzón va encaçalar l'operació contra l'esquerra independentista catalana.

De les 45 persones detingudes per la Guàrdia Civil, disset van denunciar haver estat objecte de tortures per part de les forces de seguretat de l’estat, per bé que l’Audiència Nacional va determinar que els blaus, marques a la pell i ferides diverses dels detinguts havien estat causades per autolesions, és a dir, que els detinguts s’haurien dedicat a atonyinar-se durant la seva estada al calabós.

La justícia ordinària de l’estat espanyol mai va investigar els fets i les denúncies dels col·lectiu de detinguts torturats, malgrat els recursos administratius i contenciosos que aquests van presentar. Veient el cas omís que els feia la justícia espanyols, els torturats van decidir portar el seu cas davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans, al 2004. Precisament va ser aquest tribunal el que va dictaminar la culpabilitat de l’estat espanyol en l’afer de les tortures, i el va condemnar a pagar 8.000€ a cada víctima en concepte d’indemnització per lesions, a més de sufragar amb els costs del judici.

Vint anys després, encara no és clara la participació del jutge Baltasar Garzón en els fets, com tampoc les responsabilitats de Luis Roldán (aleshores cap de la Guàrdia Civil) ni del ministre de l’interior José Luis Corcuera. Curiosament, aquests tres personatges socialistes es troben defenestrats avui en dia. Tant en José Luis Corcuera com en Luis Roldán van haver de dimitir per l’escàndol del GAL i presumpta apropiació indeguda de fons públics, mentre que el jutge Garzón es troba allunyat de la judicatura per presumptes irregularitats en instrucció del cas Gürtel i pel sumari de les foses del franquisme.

Coincidint amb el vintè aniversari dels fets, s’ha realitzat un documental sobre els fets, estrenat aquest cap de setmana passat a Olot, que val molt la pena si hi esteu interessats. Us deixo amb el tràiler:


L’assassinat d’en Martí Marcó, trenta-tres anys després.

diumenge, 29/01/2012

Aquesta setmana s’han complert  trenta-tres anys de l’assassinat del nacionalista Martí Marcó i Bardella (1959-1979) a mans de la policia espanyola.

Martí Marcó.jpg

El jove Martí Marcó, mesos abans de la seva mort.

En Martí Marcó era un jove mecànic del Raval de Barcelona, actiu militant per la llengua i la cultura del seu país i compromès en la lluita clandestina antifranquista i durant els anys de transició. Membre de les JERC (Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya) i del Consell Executiu d’Esquerra Republicana, durant els anys de transició va passar a les files d’Estat Català (el partit històric fundat per Francesc Macià). De les files d’Estat Català estant, el jove Martí Marcó va entrar en contacte amb el moviment independentista combatiu, i el 1977 abandonà l’Estat Català per militar a l’Exèrcit d’Alliberament Català (EAC), grupuscle del futur Exèrcit Popular Obrer Català (EPOCA), que convé no confondre amb Terra Lliure.

Segons el llibre d’en Jaume Fernández i Calvet (antic membre del PSAN-Provisional i d’Independentistes dels Països Catalans), el 26 de gener de 1979 en jove Martí Marcó, de només dinou anys, acompanyat de dos companys es dirigia a complir amb una missió assignada (assaltar un furgó de Banca Catalana) en un cotxe, quan un control rutinari de la policia (que muntava guàrdia davant del domicili d’un important advocat del moment) al xamfrà dels carrers Bruc i Diputació els va ordenar l’alto.

El conductor del vehicle es va posar nerviós i no va aturar-se, ans al contrari, va optar per accelerar i tractar de defugir del control policial. En el moment de l’embranzida inicial un policia va obrir foc amb la seva metralladora tot ferint de mort al jove Martí. Els dos companys van accelerar a fons pel carrer Bruc per abandonar el cotxe al cor del barri de Gràcia des d’on van fugir a peu, tot abandonant al seu company malferit a l’interior del vehicle. Tres dies desprès, en Martí va morir al Hospital Clínic de Barcelona.


Els anys van convertir en Martí en icona del moviment independentista combatiu, al ser el primer mort “caigut en combat” segons la dialèctica d’aquells anys. Tot plegat, ens porta a la reflexió sobre la necessitat d’apostar per la via democràtica i pacífica per assolir els legítims objectius socials i nacionals.

 

 

 

Manuel Fraga Iribarne, el camaleó conservador

dilluns, 16/01/2012

En Manuel Fraga Iribarne ha estat un dels polítics més rellevants del segle XX. El seu pragmatisme, la seva visió del món i la seva peculiar manera de fer i actuar mai han deixat indiferent a ningú. Professor i gran teoritzador del aparell de l’estat, en Manuel Fraga va intentar adaptar-se al temps i les circumstàncies, sabent adequar el seu discurs en funció de l’auditori o els condicionants socials, polítics i econòmics.

En Manuel Fraga va néixer l’any 1922 a Vilalba, una petita ciutat gallega de la província de Lugo, en una família tradicionalista, conservadora i profundament catòlica. Va cursar dret amb un rendiment acadèmic força brillant, cosa que li va valer per a ingressar al cos de lletrats de les Corts franquistes a l’any 1945. A més a més,  des de 1953 va compaginar les seves tasques públiques amb la plaça de professor de Dret Constitucional i Teoria de l’Estat a la Universitat Complutense de Madrid, professió que mai va abandonar fins a la seva jubilació.

Durant els anys 50 i 60 del segle passat en Manuel Fraga va anar pujant esglaons dins de l’aparell burocràtic franquista, gràcies a la carència d’homes civils preparats que el règim patia. Tant és així, que a la dècada dels 60 en Manuel Fraga va arribar a ostentar la titularitat del ministeri de turisme, durant els anys de govern dels tecnòcrates, homes formats acadèmicament a les universitats espanyoles, vinculats a l’Opus Dei i altres organitzacions conservadores catòliques i que van tenir la sort d’arribar al govern durant els anys de major creixement econòmic espanyol de tot el segle XX.

Com a ministre d’informació i turisme en Manuel Fraga va voler potenciar l’imatge d’Espanya com a destinació turística tot utilitzant els reclams més tòpics d’Espanya: turisme de sol, platja, toros, sevillanes, paella i sangria. Sota l’eslògan “Spain is different!” el seu ministeri va voler potenciar l’arribada massiva de turistes i els sectors que en depenien directament, com ara la construcció, per revitalitzar l’economia espanyola. Val a dir que aquest model de creixement s’ha mantingut pràcticament inalterat fins els nostres dies.

Com a ministre d’informació en Manuel Fraga va haver de lidiar amb les execucions del règim a dissidents i opositors polítics davant la comunitat internacional (amb casos com ara els assassinats del comunista Julián Grimau o membres del GRAPO i ETA). Però la imatge d’aquella etapa de Fraga al capdavant del ministeri que ens ha quedat a la retina durant molts anys no és cap altre que l’afer de Palomares.

Manuel Fraga, banyant-se a la platja de Palomares (suposadament).

El 17 de gener de 1966 un B-52 (un model de superbombarder americà) va deixar caure, per accident, quatre bombes amb caps nuclears sobre la platja d’aquesta localitat costanera d’Almeria. El ministre d’informació, davant les crítiques que rebia per la seva opacitat, va optar per pendre un bany a la platja de Palomares (fet encara avui en dia discutit) davant les càmeres del No-Do, el documental cinematogràfic setmanal que servia com a mitjà propagandístic del règim durant el franquisme. La realitat és que l’impacte mediambiental i radioactiu va existir, i la poca credibilitat del règim a quedar un cop més en entredit.

Però el gran projecte de Fraga durant aquells anys fou la Llei de Premsa (1966), també anomenada Llei Fraga, que suposava una tímida obertura de la censura del règim. Tot i que es van obrir petites escletxes cap a la llibertat informativa, la llei ben aviat es mostrà curta i insuficient, i el control de l’aparell de l’estat sobre els mitjans de comunicació continuà esdevenint total.

Fraga abandonà el govern espanyol a l’any 1969, quan el sector de ministres de l’Opus Dei amenaçava al sector falangista, que ell mateix encapçalava, arrel d’un cas de suborn i tràfic d’influències que dinamità el govern franquista, conegut com afer Matesa. Ja fora del govern, en Manuel Fraga va ser enviat com a ambaixador d’Espanya al Regne Unit a l’any 1973, càrrec que va ostentar fins la mort del dictador.

Mort Franco, s’obria un nou escenari polític, on els pesos pesants del franquisme van voler assegurar-se la seva posició privilegiada i el manteniment de l’ordre establer arran del 18 de juliol del 36. En Fraga, situat al sector més conservador i intransigent dels franquistes, va ser nomenat vicepresident del govern de Carlos Arias Navarro, amb qui mantenia una molt bona sintonia, tot cercant la continuïtat del règim sense Franco.

Les convulsions socials dels anys 75 i 76 van desembocar en una repressió generalitzada contra els moviments obreristes pro-democràtics, i marcà la data de caducitat del govern d’Arias Navarro. Especialment sinistre fou la repressió dels obrers tancats a la catedral de Vitòria al 1976, i que acabà amb diversos civils morts per foc real de la policia. En Manuel Fraga, lluny de condemnar l’acció policial que ell mateix havia encarregat, va fer escarni públic dels fets amb la famosa frase “la calle es mía”.


Destituït Arias Navarro de la presidència del govern i substituït pels sectors més possibilistes del règim, encapçalats per Adolfo Suárez i enquadrats en les files d’UCD, en Manuel Fraga va veure’s exclòs del govern. Fraga no era partidari de la Constitució Espanyola (tot i que va participar activament en la seva redacció), a la que veia massa liberal, ni de la legalització dels partits republicans, obreristes i comunistes, considerant que posaven en perill la unitat de la pàtria i els valors tradicionals d’Espanya. D’acord a la seva intransigent ideologia, en Manuel Fraga va fundar un partit ultraconservador anomenat Alianza Popular (AP), que desprès canvairia el seu nom pel de Partido Popular (PP).

Al capdavant d’AP (posteriorment PP) en Manuel Fraga va aprofitar la debacle d’UCD al 1982 per a situar el seu partit com a força hegemònica de la dreta espanyola, tot i que mai va aconseguir derrotar electoralment a Felipe González, secretari general del PSOE, i sempre va estar situat a l’oposició en el Congrés dels Diputats.

L’any 1987 en Manuel Fraga es va jubilar de la seva plaça de professor a la Complutense, i va abandonar Madrid. Al deixar Madrid també va deixar la presidència dels populars en mans de José María Aznar i va marxar a la seva Galícia natal com a cap del grup autonòmic del PP. Dos anys més tard ja es va convertir en president de la Xunta de Galícia, òrgan d’autogovern gallec, càrrec que va ocupar fins a l’any 2005. Durant el seu llarg govern a Galícia, en Manuel Fraga va governar amb mà de ferro, silenciant els poderosos sindicats dels obrers, mariners i estibadors de les Drassanes i ports gallecs com ara Vigo, Ferrol o Pontevedra.

L’últim gran escàndol que va haver de fer front un ancià Manuel Fraga va ser la crisi del vaixell petrolier Prestige, enfonsat davant les costes gallegues l’any 2002, que va provocar una catàstrofe natural i econòmica certament mal gestionada des de la Xunta gallega. Finalment, l’any 2005 una coalició dels socialistes gallecs i dels nacionalistes del BNG van aconseguir fer fora del govern autonòmic a en Manuel Fraga, que des de llavors marxà al Senat en representació de Galícia, fins que al setembre de 2011, amb 89 anys, Fraga va decidir retirar-se de la política.

Finalment, Fraga va morir el 15 de gener de 2012. En Fraga va ser un camaleó de la política, que va saber canviar i adaptar el seu discurs a les circumstàncies i condicionants de cada moment per mantenir-se a la vora dels principals cercles de poder. Sovint el discurs del senyor Fraga resultava eclèctic i buit de continguts, revestit d’una aparença democràtica i lliberal, però deixant al descobert determinats “tics” autoritaris que donaven indicis del seu pensament conservador, hereu de la millor tradició de la dreta conservadora gallega del segle XX.

 

 

 

I’am a catalan, quaranta anys desprès

dilluns, 24/10/2011

Avui fa exactament quaranta anys que en Pau Casals, el que segurament ha estat millor violoncel·lista de tots els temps i un dels catalans més universals de la nostra història va pronunciar el seu emotiu discurs a la seu de les Nacions Unides en motiu de l’estrena del Cant dels Ocells, l’himne a les Nacions Unides que ell mateix havia compost.


En aquell mateix acte en Pau Casals, que per llavors comptava amb noranta-quatre anys, va rebre la medalla de la Pau de les Nacions Unides. El genial Pau Casals va morir a l’exili, a San Juan de Puerto Rico, dos anys desprès. El més curiós del seu discurs segurament és que quaranta anys més tard les seves paraules continuen tenint la mateixa vigència:

Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya.