Arxiu de la categoria ‘Feixisme’

Mussolini el revolucionari

dilluns, 4/10/2010

Renzo de Felice fou un historiador italià que dedicà gran part de la seva vida a estudiar el feixisme i la figura de Mussolini. Va fer una biografia de nou volums de la figura d’”Il Duce”. De Felice va dividir la vida del dictador en tres etapes: el Mussolini revolucionari, el feixista i el dictador. Intentaré sintetitzar el màxim possible la vida i la figura de Mussolini.

Benito Mussolini va néixer l’any 1883 a la regió Italiana de l’Emilia-Romagna. El seu pare era un ferrer d’idees socialitzants, i la seva mare una professora de primària d’una escola estatal. El jove Benito Amilcare Andrea Mussolini (el seu nom complet) va formar-se a les poblacions de Predappio i Forlimpopoli.

Durant els seus primers anys, en Mussolini es va inscriure a les corrents socialistes i revolucionàries del moment a Itàlia. Per influència de la figura paterna, en Benito Mussolini ingressà a les files del PSI (Partit Socialista d’Itàlia), alhora que estudiava Magisteri.

Un cop finalitzats els seus estudis, en Mussolini va practicar la docència durant un temps a diverses escoles de primària. Aquesta formació com a docent serà decisiva per la formació del seu ideari. Ell era el professor, acostumat a que tothom l’escoltés i ningú dubtés dels seus raonaments.

Entre finals de 1902 i 1904, el Mussolini revolucionari i contestatari marxa a la Lausana, ciutat del cantó italoparlant de Suïssa, tot escapant del servei militar obligatori, que en Mussolini considerava il·legítim i innecessari. A Suïssa, en Mussolini va entrar en contacte amb els sindicats socialistes de la regió, i inicià la seva carrera com a articulista en diaris i revistes de caire socialista.

Benito_Mussolini al 1903.jpg

Benito Mussolini detingut l'any 1903.

L’any 1905 en Mussolini retorna a Itàlia, i compleix amb el servei militar obligatori. Un cop llicenciat de l’exèrcit, en Mussolini tornarà a reprendre la seva tasca com a docent a diverses poblacions del nord d’Itàlia.

Durant aquest lapse de temps, en Benito Mussolini continuarà compaginant la seva feina de professor amb la d’articulista a publicacions obreres i sindicalistes, i fins i tot va posar-se al capdavant d’algunes accions obreres reivindicatives. La seva retòrica era de caire anticlerical, republicà, antimilitarista i crític amb les diferències socials. De fet, aquells anys en Mussolini era un habitual de les comissaries de policia italianes, que el tenien fitxat com a “element subversiu” o “agitador”.

La dècada de 1910 fou decisiva per la formació política de Mussolini. A inics de la dècada, En Benito Mussolini havia treballat a les publicacions socialistes Lotta di classe (Lluita de classes) i el importantíssim Avanti!, la publicació oficial del PSI. El propi Mussolini s’havia convertit en un referent del sector més radical del PSI, i va significar-se en contra de l’entrada d’Itàlia a la primera guerra mundial (1914-1918).  Els articles de Mussolini apostaven per la neutralitat davant el conflicte internacional, malgrat mostrar certa simpatia vers el moviment nacionalista eslau enfront el vell Imperi Austrohongarès.

Però a mesura que van passar els mesos, en Mussolini va canviar radicalment els seus plantejaments. Va escriure un article incendiari a Avanti! cridant a la classe obrera a la lluita contra els imperis centrals, ja que segons ell, la guerra “purificaria” la nació italiana i posaria fi a la corrupció pública dels governs del primer ministre italià del primer terç del segle XX, en Giovanni Giolitti.

Mussolini fou expulsat del diari Avanti! per contradir la consigna del partit, àmpliament contrària a la participació d’Itàlia a la guerra. Un cop expulsat, en Mussolini va encetar la creació d’un nou diari anomenat Il popolo d’Italia (El poble Italià).

Aquest nou diari defensava el moviment nacionalista italià (cal pensar que Itàlia, com a tal, mai ha existit, ja que és un invent de 1860-70), el sentiment militarista i el moviment irredent. L’irredentisme fou la voluntat d’annexionar a Itàlia aquells territoris pertanyents al Imperi Austrohongarès i que els nacionalistes italians consideraven com a propis, com ara les zones italoparlants de la costa dàlmata, el Trentino-Alto Adigio, o la ciutat de Trieste (Fiume pels italians).

Quan Itàlia  definitivament entrà a la primera guerra mundial el maig de 1915, en Mussolini es presentà voluntari a lluitar al front del Tirol contra les tropes austríaques. Les tropes italianes, que creien que una ràpida ofensiva els donaria la possibilitat de recuperar els territoris irredents, es van trobar de ple en una guerra de trinxeres i combats duríssims contra un exèrcit molt ben preparat i equipat. L’exèrcit italià no avançava ni un pam de terra i les baixes eren quantioses. Malgrat que els exèrcits de l’entesa (França, Gran Bretanya, Rússia,EUA i Sèrbia) van vèncer als imperis centrals (Alemanya, Imperi Austrohongarès i Imperi Otomà), Itàlia no va sortir vencedora del conflicte.

El preu humà de la victòria va ser molt alt, i les compensacions territorials, minses (Itàlia no rebrà els territoris de la costa dàlmata, cosa que provocà una sensació d’haver estat enganyat pels seus aliats).

Mussolini va lluitar al front contra les tropes austríaques, i fins i tot va ser nomenat caporal. Allà va acabar de forjar el seu ideari: obediència, pàtria i companyonia. El febrer de 1917 Mussolini va ser ferit per un projectil en una acció bèl·lica i es retirà del front, per bé que algunes investigacions actuals dirigides pel diari anglès The Guardian presenten a Mussolini com un espia del britànics al llarg de la primera guerra mundial. La seva missió seria combatre els nuclis pacifistes italians durant la guerra, i fer propaganda de la necessitat d’empènyer les armes al costat del Imperi Britànic.

Continuarà…

La trista història del rugbi català

dijous, 2/09/2010

El rugbi és un dels esports d’equip amb més seguidors arreu del planeta. De fet, la copa del món de rugbi és el tercer esdeveniment esportiu amb més espectadors al món, just darrere dels mundials de futbol i els jocs olímpics, i per davant de la NBA, els mundials de bàsquet o de Fórmula 1.

A Catalunya el rugbi té una història llarga i brillant. Com bé sabeu, la USAP és el club català de rugbi més important, que representa als catalans arreu del món de la pilota oval, però la història del rugbi al Principat va més enllà del club de Perpinyà.

El rugbi va ser introduït a Catalunya mitjançant el senyor Baldiri Aleu, que es va aficionar a aquest esport durant la seva estància a Tolouse com a estudiant. Un cop va tornar a la vila de Sant Boi, l’any 1921, va promoure el rugbi per les nostres contrades, i fundà la Unió esportiva Santboiana (UES), que esdevingué la primera entitat de Catalunya i de la península ibèrica dedicada al rugbi.

Al naixement de la Santboiana s’hi van afegir, ben aviat, nous clubs i/o seccions esportives (moltes d’elles avui desaparegudes). S’afegiren clubs històrics com el Club Esportiu Universitari (CEU), el Rugbi Club Cornellà, el Rugbi Club Sant Andreu -tristament desaparegut- o el Barcelona Universitari Club (BUC).

Des de 1923 es van anar celebrant els campionats d’Espanya de rugbi (malgrat que només existien clubs catalans i per tant, era un campionat eminentment català), que atreien bastant atenció mediàtica i social en el seu temps. Els primers campionats de Catalunya foren monopolitzats per la Santboiana i per la secció de rugbi del FC Barcelona, la secció més antiga del Barça, avui oblidada pels seus directius.

La glòria pel rugbi català arribà l’any 1934, quan es va constituir a Paris la FIRA (Federació Internacional de Rugbi Amateur), amb la Federació Catalana de Rugbi com a membre fundador i membre de ple dret (és a dir, que no es podia expulsar). Les altres federacions fundadores foren la de França, Alemanya, Txecoslovàquia, Itàlia i Romania. La Federació Espanyola i la caverna mediàtica de l’època va muntar en còlera: van exigir que Espanya fos admesa a la FIRA.

En aquestes circumstàncies, la Federació Catalana de l’època va creure convenient apadrinar i promocionar l’entrada de la Federació Espanyola als organismes internacionals de l’època, i finalment la Federació Espanyola va entrar com a federació adherida, amb menys drets que les fundadores.

L’empipament a Madrid fou monumental, i expulsà als clubs i als jugadors de rugbi catalans de les competicions estatals. Així les coses, la selecció catalana de rugbi esdevingué oficial.

Rugbi Català.jpg

Cartell de propaganda del Catalunya-França

Eren els dies d’or del rugbi català. El 14 d’abril de 1934 es va celebrar al estadi de Les Corts (antic camp del Barça) un partit oficial entre Catalunya i Itàlia en motiu de les festes de la República. La selecció catalana va empatar a 5 contra una potent selecció italiana. Aquell partit va reunir 20.000 espectadors que ompliren les grades de Les Corts. Però l’apoteosi arribà el 27 de maig del mateix any, al mateix escenari de Les Corts. Aquell dia Catalunya s’enfrontà a la totpoderosa selecció francesa en un estadi ple fins la bandera, amb un meritori 15-22 en contra que va deixar molt bon gust de boca als assistents.

Però en el moment més àlgid del rugbi al principat va esclatar la guerra civil (1936-39), i amb la victòria franquista, es depurà el teixit de la pilota ovalada a Catalunya. La Federació Espanyola de Rugbi, que havia entrat a la FIRA de la mà de Catalunya, va obligar al màxim organisme del moment a suprimir la Federació Catalana dels membres de ple dret i la seva expulsió. Era l’any 1940.

El rugbi català mai va acabar de recuperar-se del cop de gràcia franquista. Molts clubs van desaparèixer, jugadors i directius foren repressaliats i depurats. Malgrat tot, els clubs catalans més potents, Barça i Santboiana, van monopolitzar el panorama estatal fins ben entrada la dècada dels 70, quan l’hegemonia de la pilota ovalada es traslladà a la Meseta.

El rugbi català ha perdut molta força, sobretot en les dues darreres dècades. Malgrat tot, la Federació Catalana de Rugbi va iniciar, fa uns anys, els tràmits per a tornar al estatus anterior a 1940, és a dir, el de membre de ple dret a la FIRA.

Per aquells que no coneixen la realitat del rugbi, només cal dir que les fronteres polítiques no tenen massa sentit a la FIRA. Irlanda juga com una sola selecció, quan en realitat l’illa maragda està administrativament dividida entre la República d’Irlanda i el Regne Unit, o les federacions de Gales, Escòcia i Anglaterra en són membres malgrat pertànyer al mateix estat, el del Regne Unit.

Segons la llei de la memòria històrica, tota la jurisprudència franquista no pot ser utilitzada com a eina jurídica. Però en el cas del Rugbi Català es fa una excepció: la FIRA, pressionada des de molt altes instàncies de Madrid (senyor Lissavetzky inclòs) no ha escoltat les legítimes demandes de la Federació Catalana. El motiu és senzill: temor a un possible boicot per part del Comitè Olímpic Espanyol i por a les possibles repercussions polítiques. El curiós del cas és que la FIRA i la Federació Espanyola utilitzen els mateixos arguments que en el seu dia va utilitzar el règim criminal de Francisco Franco. A més, la Federació Espanyola ha decidit “castigar” a la Catalana mitjançant mètodes foscos, com ara escanyar econòmicament a la Federació Catalana, denegar-li ajuts i materials, o posant tots els pals a les rodes a la difusió del rugbi i la seva cultura entre els nois i noies del Principat.

Mentrestant, una nova porta s’ha obert: el Rugbi XIII. El tretze és una variant del rugbi tradicional, el de XV jugadors, amb força arrelament a la Catalunya nord, i a on no existeix cap Federació Espanyola. Un cop més, Catalunya s’ha avançat als nous gustos i tendències imperants, i ha constituït una Federació Catalana de Rugbi XIII, reconeguda internacionalment. Però, qui sap fins quan? Es pot tornar a repetir un cas tan trist com el de la Federació Catalana de Rugbi (XV)?

El Mundial de Mussolini

dissabte, 26/06/2010

Immersos com estem en ple febre mundialista, convé recordar que la història dels Mundials de Futbol mai ha estat massa neta i polida. Al primer campionat del món, celebrat a l’ Uruguai el 1930, molts equips europeus van fer-hi boicot. La selecció anglesa, per exemple, no jugà cap campionat del món fins al 1950, ja que es consideraven infinitament superiors a la resta d’equips.

Però cap copa del món de futbol ha estat tant polèmica i tant manipulada per un règim dictatorial com ho fou el mundial de 1934, celebrat a Itàlia. En Mussolini aprofità l’ocasió per a fer publicitat del seu règim i demostrar al món la superioritat de la raça italiana mitjançant el calcio, o futbol. Mussolini fou el primer polític en aprofitar-se d’un esdeveniment tant important, i creà un precedent que desprès Hitler va perfeccionar als jocs olímpics de Berlín de 1936.

azzurra àrbitres.jpg

Àrbirtes fent la salutació feixista abans dels partits

Tornant al mundial de 1934, mai una competició futbolística ha estat tan fosca, amb arbitratges comprats tan evidents. La copa del món de 1934 potser tampoc s’ha d’anomenar així, ja que només tres equips americans i un africà van prendre part en l’esdeveniment (cap equip asiàtic o oceànic). Fins i tot els àrbitres estaven obligats a fer la salutació feixista abans dels partits.

Itàlia va eliminar a Espanya als quarts de final en un partit escandalós (en un partit que es va haver de jugar tres cops, i desprès dels partits, els àrbitres suíssos Luis Baert i René Mercet, van ser expulsats per vida del arbitratge internacional com a resultat dels arbitratges tant escandalosos que van protagonitzar). Aquella era una roja on brillaven grans jugadors dels anys 30 com Quincoces, Gorostiza, Ricardo Zamora o Lángara, que sota bandera republicana, havien eliminat al totpoderós Brasil a vuitens de final. Il Duce no podia permetre que els republicans espanyols eliminessin a l’azzurra i per això va comprar l’àrbitre del partit.

A les semifinals, l’Squadra Nazionale va desfer-se de una sorprenent selecció Austríaca on jugava un tal Sindelar, anomenat “el Mozart del futbol”. Un joc duríssim dels Italians, que van cosir a cops als austríacs (com abans havien fet amb els espanyols) i un arbitratge escandalós, va propiciar la victòria Italiana, encapçalats pel llegendari golejador Giusseppe Meazza (que va marcar amb la mà i en posició de fora de joc).

L’altre semifinal enfrontava a l’Alemanya nazi amb una Txecoslovàquia democràtica. Al Duce no li agradava l’idea de jugar-se el campionat del món amb els alemanys del tercer Reich, els únics que havien denunciat l’atrac comés sobre els seus “germans” austríacs. Mussolini no volia compartir el protagonisme amb l’equip del tercer reich, i molt menys qeu un emergent Adolf Hitler li fes ombra en el “seu” campionat del món de futbol.  Per tant, un cop més, l’àrbitre va donar un cop de mà als txecoslovacs per plantar-se a la final contra Itàlia. Mussolini estava prou satisfet.

azzura 1934.jpg

L' azzurra campiona del món al 1934

La gran final entre Itàlia i Txecoslovàquia es va disputar el 10 de juny de 1934 al Stadio Nazionale del Partito Nazionale Fascista de Roma, avui rebatejat com Stadio Flaminio, i que actualment acull els partits de la seleció italiana de rugbi del sis nacions. Amb aquest nom i a casa seva, el mundial no es podia escapar de les urpes del Duce. El dia abans de la final Mussolini va fer arribar a l’Squadra Nazionale un missatge que deia “Vincere o Morire”, vèncer o mort. Els jugadors es van espantar una miqueta amb aquest missatge de suport tant amenaçador.

L’azzurra es va imposar a la final per 2 a 1, tot remuntant el gol inicial dels txecoslovacs i amb l’inestimable ajuda de l’àrbitre Ivan Eklind, de Suècia. Un Meazza vestit de militar va recollir el trofeu.

azzurra cartel 1934.jpg

Cartell propagandísitic del mundial de 1934

En Mussolini va aprofitar l’èxit del calcio com un element propagandístic més del seu règim dictatorial. Els jugadors van ser elevats a la categoria d’herois nacionals, però el joc brut dels Italians al llarg del seu mundial, va tacar la pilota com mai més ha tornat a passar a  la història del futbol.

Les morts que van afavorir Franco

dijous, 22/04/2010

L’aviació mai ha estat del tot segura. Al llarg del temps hi ha hagut moltes morts accidentals i “misterioses”, que en moltes ocasions han afavorit a terceres persones. Però si sumem profit polític i accident aeri, el Generalísimo en surt clarament beneficiat.

Franco no era, en un primer moment, el líder de l’ insurrecció militar, si no que es va afegir a posteriori al bàndol nacional.

Durant els primers dies de la rebel.lió militar, a Juliol de 1936, els cabdills del bàndol insurrecte eren el General Mola,qui operava des de Navarra i tenia el recolzament del moviment Carlista, i el General Sanjurjo, qui estava exiliat a Portugal.

Tant Sanjurjo com Mola eren els generals amb més suports, renom i carisma popular que no pas en Francisco Franco. Tots dos van desaparèixer de l’escena política en uns estranys accidents d’avió que van comportar l’ascens fulgurant de la figura de Franco.

Sanjurjo va morir el mateix 20 de juliol de 1936, dos dies desprès de la rebel.lió militar, quan tornava d’Estoril per posar-se al capdavant del bàndol insurrecte, en un dia clar i solejat. Per la seva banda, Mola va morir al Juny de 1937, al veure’s el seu avió sorprès per una tempesta segons la versió oficial. Les morts dels Generals Sanjurjo i Mola van deixar les mans lliures a Franco per encapçalar el projecte nacional.

Casualitat o acció planificada? Segurament mai ho sabrem, però tenint en compte els antecedents de Franco amb aquells que li podien fer ombra, podem ser malpensats, tal i com exemplifica el cas de José Antonio Primo de Rivera.

Franco decidí deixar a José Antonio Primo de Rivera a les mans dels enemics en comptes de canviar-lo per presos del altre bàndol, tal com li van proposar el republicans. I és que la figura de José Antonio, desprès convenientment convertida en màrtir dels franquistes i pseudodivinitzat pel Movimiento, era una amenaça potencial al lideratge de Francisco Franco. El mateix va acabar passant amb Manuel Hedilla, numero dos de Falange.

Per això penso que potser darrere de totes aquestes morts en accidents aeris pot haver-hi “gat amagat”, l’allargada mà del ” Caudillo de España por la Gracia de Dios” (i dels avions).

Pot haver-li passat alguna cosa similar al president polonès? A aquestes alçades, les comparacions són inevitables.

Preguntes sense resposta del 23-F

dijous, 25/02/2010

-Per què el rei Joan Carles estava tan tranquil jugant a frontó la tarda del 23-F mentre que Tejero prenia el Congrés dels Diputats?

-Quina relació tenien el General Armada i el General Milans del Bosch amb el monarca?

-Per què el rei va trigar tantes hores a sortir públicament desautoritzant el cop d’estat com a màxima autoritat de l’exèrcit espanyol?

-Realment els militars colpistes no tenien el vistiplau de la casa reial espanyol?

-Va ser el 23-F una parafernàlia?

-Quin profit van treure els colpistes, el rei i els sectors més conservadors del cop d’estat fallit?

-Va haver-hi algun procés polític i administratiu perjudicat pel 23-F? LOAPA?

-Pot haver-hi un muntatge com el de l’ Operació Gladio?

-Per què no hi ha hagut depuracions polítiques per aquest cas?

-Hi ha hagut manca d’esma per desemmascarar la realitat del 23-F?

-Quin paper juga la reina Sofia en tot l’afer? Haurà pres nota del que li va ocórrer a la seva família a Grècia?

-Qui és l’elefant blanc?

-El CESID estava al corrent de tot l’afer?

-Per què l’elefant blanc no va agafar el control de la situació presentant-se al Parlament o a la Zarzuela?

-És tot plegat un muntatge per legitimar el paper de la monarquia com a garant de les llibertats a Espanya?

-Quina era la postura de l’alta jerarquia eclesiàstica?

-Era només un cop d’estat militar?