Arxiu de la categoria ‘Feixisme’

Feixisme a França, una vella història

dilluns, 20/06/2011

Durant els darrers anys bona part de la societat civil s’ha sorprès de l’auge dels partits d’extrema dreta a França, capitanejats pel Front Nacional (FN) de Jean-Marie Le Pen, capaç de fer-se un lloc com a tercera força del país mitjançant un discurs racista, xenòfob, euro-escèptic i populista.

La història de l’extrema dreta a França no és, però, res de nou. Durant els anys vint i trenta del segle passat es van articular diverses opcions i partits polítics inspirats en el feixisme italià, per bé que mai van arribar a ser decisius ni van arribar al govern.

El primer partit d’extrema dreta de la història de França va ser fundat l’any 1927, per un grup d’ex-combatents de la Primera Guerra Mundial ( a l’estil dels Arditi italians) encapçalats per Maurice d’Hartoy. Aquest primer moviment ultra nacionalista i ultra conservadora rebre el nom de Croix de Feu (Creus de Foc, en català).

Croix de Feu.jpg

Desfilada de les "Croix de Feu" a França durant els anys 30.

A partir de l’any 1931 la direcció del moviment va recaure en el coronel François La Rocque, que va transformar les Croix de Feu en un grup d’estructura paramilitar i de caràcter antiparlamentari, que es dedicava a esbatussar-se pels carrers de les ciutats franceses amb organitzacions sindicals i obreres.

El cas dels integrants d’ Action Française és una mica diferent. Action Française era un partit de caràcter monàrquic i conservador, que va néixer a les darreries del segle XIX. El partit, però, anà abandonant els seus postulats inicials per evolucionar cap a postures filo-feixistes durant els anys vint i trenta del segle passat, sota la direcció de’n Lleó Daudet i de Charles de les Maurras.

colonel-de-la-roque.jpg

El coronel La Rocque, home fort de les "Croix de Feu", que convertí en un cos paramilitar.

Durant els anys del Front Popular Francès al govern (coalició d’esquerres liderada per en Lleó Blum entre els anys 1936 i 1938, coincidint en el temps amb la Guerra Civil Espanyola) tant Action Française com les Croix de Feu van ser dissoltes, per bé que de les cendres d’ambdues organitzacions en sorgirà una nova força política anomenada Partit Social Francès, que va tenir certa rellevància durant els anys del govern de Vichy.

La França de Vichy, nascuda l’any 1940 fruit de la humiliant derrota a mans dels exèrcits del tercer Reich i que controlava la part sud del país (eminentment agrària) aplicà polítiques autoritàries i corporativistes, que sintetitzen les tendències feixistes, antisemites, conservadores, nacionalistes i catòliques que ja eren presents al país durant els anys 30.

El règim de Vichy, a més a més, va ser un estat titella dels Alemanys, que gaudien de l’ajuda de col·laboracionistes francesos (que no van ser pocs) tals com el propi cap de l’estat, el Mariscal Pétain (un vell heroi de la Primera Guerra Mundial que simpatitzava amb els principis ultradretans), el polític conservador Pierre Laval (conegut pels seus postulats pro-germànics i antibritànics) o el líder del Partit Popular Francès Jaques Doriot. Com a tall d’exemple de la col·laboració franco-alemanya només cal citar els més de 600.000 treballadors francesos enviats a treballar a les industries del Reich entre els anys 1942 i 1944.

Pierre Laval Adolf Hitler.gif

En Pierre Laval, home fort al govern de Vichy, amb Adolf Hitler.

Entre la caiguda del règim de Vichy i la creació del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen encara hi trobem un altre moviment xenòfob i amb tendència al totalitarisme a França: l’ OAS. L’ OAS (Organisation de l’Armeé Secrète) fou creada per grups de militars contraris a la independència d’Algèria de l’any 1956 (per motius racials i religiosos) i de caràcter anticomunista. Un dels seus membres, en Jean Pierre Cherid, va fer fortuna a l’estat espanyol com a militant dels GAL (on participà de l’assassinat del etarra Argala, un dels membres de l’escamot que atemptà contra Carrero Blanco) i participà en els fets de Montejurra contra el carlisme antifeixista i de tarannà socialitzant representat pels partidaris del pretendent Carles Hug de Borbó i Parma.

Jean Pierre Cherid Montejurra.jpg

Foto del terrorista d'extrema dreta Pierre Cherid a Montejurra

Ratko Mladic i la Gran Sèrbia

dijous, 26/05/2011

Amb la detenció del militar serbi Ratko Mladic els Balcans tanquen un dels episodis més foscos de la seva història. Com molts de vosaltres ja sabeu, els Balcans són un autèntic polvorí, una amalgama multicultural de nacionalitats, ètnies, alfabets i religions.

La zona, històricament dominada per l’Imperi Otomà (al sud) i l’Imperi Austrohongarès (als territoris eslaus del nord) es va configurar d’acord a la seva complicada orografia i els moviments migratoris responien a moments històrics diversos, format un autèntic mosaic de persones, cultures i religions.

Durant els anys 1905 i 1906 l’Imperi Austrohongarès va comprar la zona de Bòsnia-Herzegovina (d’ètnia caucàsica però de confessió musulmana) al antic Imperi Otomà. Aquest fet va esperonar el jove nacionalisme serbi (amb ànsies expansionistes que volien fer de Sèrbia la gran nació dominant dels Balcans) i dels desitjos expansionistes Albanesos, Grecs i Búlgars. Aquestes quatre nacions (Grècia, Sèrbia, Albània i Bulgària) van formar una lliga balcànica a l’any 1912 per declarar la guerra al decadent Imperi Otomà, en procés de descomposició.

El conflicte balcànic aviat es va internacionalitzar, i l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran (hereu del tro Austríac) va ser el causas belli que va desencadenar en la Primera Guerra Mundial (1914-1918).

Desprès de la Pau de Versalles (que delimità les fronteres europees desprès de la Gran Guerra) el mapa balcànic va canviar substancialment. Els Serbis van annexionar-se els territoris del voltant forjant un gran estat (sota preeminència sèrbia) anomenat Iugoslàvia (etimològicament, Iug significa “sud” i slavia “dels eslaus”, és a dir, els regne dels eslaus del sud).

I_Guerra_Mundial_03.jpg

Canvis territorials als Balcans després del Tractat de Versalles.

El flamant regne de Iugoslàvia aviat va caure el la òrbita dels estats autoritaris,  especialment sota el regnat del rei Alexandre I, que va seguir una política militarista i una parafernàlia filofeixista .

Desprès de la segona guerra mundial (i dels intents dels nazis de crear una Croàcia d’arrel germànica dominant a la zona) el mariscal Tito (que havia lluitat a la guerra civil espanyola amb les brigades internacionals i havia dirigit les tropes partisanes durant l’ocupació nazi) va mantenir l’estructura estatal de Iugoslàvia, per bé que la va reorganitzar sota una òptica federal, constituint una República Socialista Federativa, suma de sis repúbliques federals (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia, Sèrbia i Montenegro) i dues zones autònomes (Kosovo i Vojvodina), amb unes fronteres administartives molt discutibles i que sovint no responien a la realitat social i cultural dels pobles integrants de la federació socialista.

yugoslaviamap.jpg

Repúbliques i territoris autònoms que formaven la República Socialista Federativa Iugoslava.

Tito va idear que la presidència del govern iugoslau fos una presidència itinerant, que cada any era ocupada, successivament, per algun dels presidents de les repúbliques federatives. L’any 1980 el mariscal Tito va morir, i les tensions entre les diverses repúbliques va anar in crescendo fins que els ultranacionalistes serbis (encapçalats per Slodovan Milosevic, Radovan Karadzic i Ratko Mladic) es van fer amb el poder del aparell de l’estat. En aquestes circumstàncies, l’any 1991 les repúbliques d’Eslovènia i Croàcia es van declarar independents, seguides per la resta de repúbliques.

Amb la dissolució de l’antic estat Iugoslau els conflictes fronterers van cobrar més força que mai. Els ultres serbis aspiraven a la creació d’una “Gran Sèrbia”, obviant les realitats socials i culturals dels territoris que consideraven, per justícia històrica, com a integrants del estat Serbi.

En aquest sentit, el triumvirat Milosevic, Karadzic i Mladic van planejar la conquesta dels territoris “irredents” i la neteja ètnica de la població no sèrbia establerta als territoris que consideraven com seus. Especialment virulenta fou la repressió contra els “turcs” (nom amb que els Serbis designen als bosnis musulmans), amb matances indiscriminades contra la població civil tristament famoses com la de Srebrenica o l’atac contra Sarajevo, capital de la Bòsnia independent.

Srebrenica Massacre Genocide Mass Grave.jpg

Exhumació d'una fosa comú a Srebrenica

Les matances contra la població civil van provocar la intervenció dels cascos blaus de les Nacions Unides, per bé que la seva missió humanitària no va acabar de ser tant brillant com s’esperava. Ni la legalitat internacional va fer retrocedir als homes de Karadzic i Mladic, que van arribar a atacar alguns cascos blaus destinats a la protecció civil, cosa que va ocasionar que la OTAN prengués cartes en l’assumpte i decidís bombardejar Belgrad i els objectius militars de l’exèrcit serbi.

Al 2011 les ferides de la darrera guerra als Balcans encara no han cicatritzat del tot, i a més, els antics estats iugoslaus estan trucant a la porta de la Unió Europea, organització que ha estat un bàlsam per conflictes civils com el nord-irlandès. La detenció del darrer gran criminal de guerra que quedava lliure, el senyor Ratko Mladic, sembla obrir la porta als Serbis en la seva progressiva aproximació a la Unió Europea.

L’ascens del Partit Nazi

dimarts, 24/05/2011

El resultat de les eleccions locals d’aquest passat diumenge (amb un ascens clar de l’extrema dreta racista) m’ha fet recordar la manera com Adolf Hitler va arribar al poder a Alemanya. La passivitat ciutadana, índex de participació baixos, context de crisi econòmica, divisió dels partits d’esquerres i de centre, incapacitat de generar il·lusió, discurs polític híbrid de dretes i esquerres, amb algunes aspiracions obreres recollides en el seu programa, elevats índexs d’atur i odi vers les minories són alguns dels ingredients que van propiciar l’espectacular ascens del partit Nacionalsocialista Alemany (NSDAP) i s’han tornat a conjugar per afavorir l’ascens (no tant espectacular ni preocupant com el dels nazis als anys trenta del segle passat, però sobre el que convé reflexionar) d’un partit xenòfob i totalitari com el de PxC, partit creat i dirigit per Josep Anglada, antic membre de Fuerza Nueva de Blas Piñar, i d’ altres personatges provinents dels moviments neonazis.

L’any 1932 Alemanya patia les conseqüències socials, econòmiques i polítiques de la derrota a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i del crack de la borsa de 1929, que va originar la fallida de moltes empreses alemanyes i va deixar a milions d’obrers alemanys a l’atur. En aquest context, i davant la por a una possible revolució socialista a la manera soviètica, el Partit Nacionalsocialista Alemany, dirigit per un carismàtic Adolf Hitler, va aconseguir fer-se escletxa entre la societat alemanya del moment. Els partits tradicionals liberals (com ara el Zentrum catòlic, el Partit Nacional Alemany o el Partit de Baviera) mai va fer massa cas a l’ascens del discurs nazi entre les classes populars, espantats davant el poder que exhibien el Partit Comunista Alemany i el Partit Socialista Alemany.

1933:  Adolf Hitler (1889 - 1945), chancellor of Germany, is welcomed by supporters at Nuremberg.  (Photo by Hulton Archive/Getty Images)

En Hitler saluda a la multitud durant la campanya electoral de 1932.

Els dos grans partits d’esquerres (comunistes i socialistes) estaven més ocupats en barallar-se entre ells sobre la línea política i social a seguir per arribar al poder i respondre al seu programa que no pas a combatre a l’amenaça de l’extrema dreta, que mai van considerar formalment com amenaça real a la revolució social que semblava imminent.

En aquestes circumstàncies el NSDAP (Partit nazi) va aconseguir seduir a milions de votants de la petit a burgesia i de la classe obrera amb el seu discurs populista i xenòfob, que exaltava les bondats de la nació alemanya, supeditada i humiliada pels estrangers signants al Tractat de Versalles (que posà fi a la Primera Guerra Mundial i imposà condicions molt dures per Alemanya) i pels enemics a la pàtria interns, tals com els comunistes i socialistes, al servei de la Unió Soviètica, o els gitanos, jueus i eslaus que contaminaven la pura raça germànica i volien viure de forma gregària a expenses del treball dels alemanys i de la seva caritat, per finalment expulsar-los de casa seva.

En aquestes circumstàncies, el 6 de novembre es van celebrar eleccions al Parlament Alemany (Reichstag). Es dóna la circumstància que en aquestes eleccions la llista encapçalada per Hitler va sortir com la llista més votada (amb prop d’onze milions de vots), però uns mesos abans (a les eleccions presidencials alemanyes del febrer del 32) en Hitler havia tingut encara més vots, per bé que en aquella ocasió el candidat Otto Von Hindenburg va privar-li a Adolf Hitler ocupar la cancelleria alemanya.

eleccionesparlamentaris 33.png

Resultats de les eleccions al Reichstag de novembre de 1932.

Les eleccions de novembre del 32 van atorgar una majoria molt simple als nazis del NSDAP, i una coalició de les esquerres socialistes i comunistes haurien estat suficient per barrar-li el pas del poder als nazis. Però l’entesa de les forces d’esquerra no es va produir, i l’any 1933 el canceller Hindenburg va cridar a Adolf Hitler per formar govern, amb el beneplàcit de les forces de centre liberal i conservadores, i la passivitat dels partits d’esquerra.

Un cop al poder, Hitler va tancar el Reichstag (incendiant-lo i culpabilitzant-ne als comunistes) i va anar assumint el control de l’aparell de l’estat, fins que a la mort de l’ancià canceller Hindenburg va unir en la seva persona els càrrecs de President de la República i President del Govern, autoproclamant-se Führer del Reich Alemany.

Us deixo amb un vídeo del discurs de Hitler un cop va assumir la presidència del govern alemany (subtitulat al castellà):


Guillem Agulló, divuit anys després

dilluns, 11/04/2011

Avui, 11 d’abril de 2011, fa 18 anys de l’assassinat d’en Guillem Agulló a mans d’un grupuscle de neonazis. Tants anys després, encara no s’ha fet justícia a aquest país.

En Guillem Agulló era un jove de Burjassot, d’esquerres i independentista. Aquell 11 d’abril de l’any 1993 en Guillem va pujar a la població de Montanejos, al Alt Millars, una localitat amb molt renom entre els amants dels esports extrems i d’alta muntanya (ràfting, escalada, kayak…)  al País Valencià, per gaudir d’un cap de setmana esportiu en contacte amb la natura.

fotoguillemagullo.jpg

En Guillem, mesos abans del seu assassinat.

La desgràcia i la mala sort va voler que aquell 11 d’abril en Guillem anés a parar a les mans d’un grup de feixistes i neonazis que el van assassinar a ganivetades. El motiu, clarament polític: acabar amb aquells que no pensen com nosaltres.

L’assassinat va commocionar la societat valenciana. De fet, tots els partits polítics (excepte el PP i la Falange) van condemnar l’assassinat del jove Guillem.

El judici es va celebrar l’any 1995, i la sentència del jutge va condemnar a l’autor de les ganivetades, Pedro Cuevas, a  14 anys de presó, i va absoldre a tots els altres neonazis encausats per l’assassinat. Al llarg del judici, van haver-hi diverses anormalitats formals que van causar un cert enrenou social, però la decisió del jutge fou irrevocable. El senyor Pedro Cuevas només va complir quatre anys dels catorze als que havia estat condemnat.

Dóna la casualitat que pocs mesos després de que el jutge absolgués als neonazis, un dels membres d’aquella colla de violents anomenat José Manuel Sánchez es va veure involucrat en un altre baralla amb armes blanques al barri valencià del Carme.

Per acabar-ho d’adobar, el senyor Pedro Cuevas, qui va complir només quatre anys de presó dels catorze a que estava condemnat,  no només no es va reinserir socialment, si no que tampoc abandonà els seus ideals neonazis. De fet, en Pedro Cuevas es va presentar a les eleccions locals del seu poble, Xiva de Bunyol, com a número quatre de les llistes del partit feixista Alianza Nacional.

Divuit anys després, els assassins de Guillem Agulló circulen lliurement pel carrer, mentre que la justícia estatal va perdre part de la seva credibilitat amb tot l’afer. En la meva opinió, penso que s’hauria d’haver aplicat la llei antiterrorista al grup de nazis violents que van cometre el crim.

Per acabar-ho d’adobar, els cercles nazis valencians segueixen fent escarni de la memòria d’en Guillem. Sense anar més lluny, la penya  valencianista radical Yomus, d’ideologia ultradretana, han exhibit en més d’un partit una pancarta que deia “Montanejos ‘93”.

Divuit anys després, no oblidem la tortura, l’assassinat i l’escarni d’en Guillem i la seva família. Divuit anys després, no s’ha fet justícia. No tot està perdut, però. Divuit anys després del brutal i criminal assassinat d’en Guillem, a Barcelona s’ha celebrat una consulta no vinculant per la independència de Catalunya que ha estat un èxit de participació. Jo ahir vaig votar, pensant en tots aquells com en Guillem, que voldrien haver pogut decidit i no ho van poder fer.

Us deixo amb una cançó que el grup valencià Obrint pas li va dedicar a en Guillem:


Ramón Franco: el germà revolucionari del caudillo

dissabte, 26/03/2011

La vida privada i la infantesa del caudillo no és massa coneguda. En  Francisco Franco (Ferrol, 1892) tenia dos germans, anomenats Nicolás (nascut el 1891) i Ramón (1896). El pare del futur caudillo i la resta de germans es deia Nicolás Franco (com el fill gran), i era un oficial de la marina destinat al Ferrol. El pare del caudillo era un lliurepensador, progressista, amic de la beguda, les dones i les festes. Per la seva banda la mare, que es deia María del Pilar Bahamonde era una dona conservadora, molt religiosa, introvertida i gens amiga de les festes, la beguda o les aventures extramatrimonials. Si esteu interessats en la família Franco, us recomano un escrit de l’amic Arqueòleg Glamurós sobre la família Franco, amb grans dosis d’història, cinisme i humor a parts iguals.

Mentre que en Ramón i en Nicolás sempre van sentir-se més propers al seu pare, en Francisco va estar més lligat a la seva mare, i això configurarà el seu caràcter i forma de ser. El petit dels fills, en Ramón, és la figura que avui analitzarem. A mi em sembla molt interessant la figura del germà petit (sovint infravalorada pels historiadors), i com aquest va influir en la vida del dictador.

Mentre que el germà gran Nicolás va seguir les petjades del seu pare a la marina, en Ramón va apostar, des de ben petit, per l’aviació (que en aquells moments eren considerats l’elit de qualsevol exèrcit, una mena de cavallers medievals en ple segle XX).

En Ramón possiblement era el més guapo de tots tres germans. Era tot un dandy a qui li agradaven les dones, la beguda i anar vestit a la moda (elements que semblen una clara herència del seu pare), a més de les seves inquietuds socials i polítiques.

410px-RAMON_FRANCO_AÑO_1926.JPG

En Ramón Franco l'any 1926.

El petit dels Franco va ingressar a l’any 1911 a l’Acadèmia Militar, (seguint les passes dels seus germans grans), i  el 1914 fou enviat al Marroc espanyol, un territori inhòspit i controlat per les cabiles berbers d’Abd-el-Krim. A Marroc el jove Ramón va veure clar que la vida militar no estava feta per a ell, ja que en Ramón no era gaire donat a la disciplina militar i a complir ordres de ningú.

Així doncs, en Ramón va ingressar l’any 1920 a l’Acadèmia Aeronàutica Militar per formar-se com a pilot. Aquells anys van ser decisius per la configuració del ideari social i polític del petit dels germans Franco. L’Acadèmia Aeronàutica estava farcida de joves procedents de famílies benestants, i molt d’ells estaven vinculats a les modes del moment. Una de les modes de l’època entre els joves benestants era vincular-se amb lògies maçòniques, especialment si l’adscripció a la maçoneria era una mena d’herència patrimonial. El pare Nicolás Franco havia estat vinculat a una lògia maçònica, cosa que també va fer en Ramón durant aquests anys. Sembla ser que a la lògia en Ramón va fer amistats i va forjar un ideari polític progressista.

L’any 1924, en plena guerra del Marroc, ens trobem a Ramón Franco combatent als insurgents marroquins des dels aires del Rif. En Ramón va destacar molt en les missions que se li havien confiat, i durant aquells anys en Ramón va guanyar una medalla militar per les seves gestes aèries.

Les gestes d’en Ramón no foren només militars. L’any 1926 es va convertir en tota una celebritat i un heroi popular al travessar l’oceà atlàntic (amb escales) amb l’ hidroavió espanyol Plus Ultra. El seu vol entre Palos de Moguer i Buenos Aires va convertir-se en la fita més gran de l’aviació militar espanyola de tots els temps.

PlusUtraPalos.jpg

L'hidroavió Plus Ultra a la seva sortida a Palos de Moguer.

Convertit en tota una celebritat, en Ramón Franco va seguir amb la seva particular “dolce vita”, rodejat de dones i amics. A més a més, en Ramón es va vincular definitivament i de forma integral amb les tendències republicanes i socialistes, properes a la línea ideològica àcrata.

En aquest context, convé recordar que en Ramón es va exiliar a causa del suport explícit del comandant amb l’aixecament militar republicà en contra del rei Alfons XIII en el context del fallit aixecament de Jaca. Des de l’aeròdrom de Cuatro Vientos el comandant Ramón Franco tenia l’objectiu d’atacar el Palau Reial de Madrid. En comptes d’això, en Ramón Franco es va enlairar amb un avió carregat de pamflets revolucionaris que va descarregar sobre els cels de Madrid. Com la sublevació no va tindre èxit, en Ramón va seguir volant fins arribar a Lisboa, on romangué un temps exiliat.

Amb la proclamació de la segona república (14 d’Abril de 1931) en Ramón Franco va poder retornar a Espanya, i fins i tot va obtenir càrrecs de responsabilitat a l’aparell administratiu de les forces de l’aire republicanes.

Però la “bomba”, per dir-ho d’alguna manera, estava per arribar. El Juny de 1931, en Ramón Franco va acceptar passar a formar part de les llistes electorals d’ERC. El 22 de Juny va fer un encès discurs a la Monumental on va criticar als “bisbes, banquers i generals” i va prometre la defensa de l’Estatut si sortia escollit diputat per Barcelona. Increïble venint del germà del futur caudillo d’Espanya.

A les eleccions generals en Ramón Franco fou escollit diputat al Congrés per les llistes d’ERC, no sense crear un important debat obert dins el partit per la conveniència de que en Ramón Franco fos diputat per les sigles del partit català.

franco ERC.jpg

Foto de 1931, on veiem en Ramón Franco acompanyat de Francesc Macià.

Al produir-se la insurrecció militar del 18 de Juliol en Ramón Franco es trobava a Washington, enviat com a agregat militar de la República a l’ambaixada espanyola als Estats Units. Segurament aquest és el moment més crític de la vida d’en Ramón Franco, al haver de decidir amb quin bàndol estava. Desprès d’alguns dubtes inicials, en Ramón va escollir la família per sobre dels seus principis ideològics, i va adherir-se a la causa feixista.

Un cop de tornada a Espanya, en Ramón fou nomenat cap de les forces aèries nacionals a les illes Balears pel seu germà Francisco. Cal explicar que a Mallorca era on es concentraven les forces aèries italianes enviades per Mussolini (les mateixes que van bombardejar Barcelona i altres poblacions catalanes).

Llavors va succeir l’inimaginable. L’octubre de l’any 1938 en Ramón Franco va morir en un accident aeri al estavellar-se el seu hidroavió durant una missió bèl·lica. No és l’única mort estranya en un accident aeri del bàndol franquista, com recordareu aquells que he llegit altres posts d’aquest mateix blog. Els generals Mola o Sanjurjo van patir accidents aeris similars.

La mort de Ramón podia ser una mort premeditada? Sabotatge? Un home que havia travessat l’oceà diversos cops, tot un as de l’aviació, podia perdre el control del seu aparell tan fàcilment, al mes d’octubre, a plena llum del dia, al mar mediterrani? Personalment, em costa una mica de creure.

Per acabar d’apropar-nos a la figura de Ramón Franco, us recomano que recupereu el genial escrit d’en Antoni Janer anomenat “Ramón Franco: el germà rebel del dictador” publicat per la revista Sàpiens a inicis de 2010.

El 23-F i la borratxera de la Guàrdia Civil

dijous, 24/02/2011

En altres escrits hem parlat del cop d’estat frustrat del 23-F i de les seves conseqüències polítiques, tals com la ralentització del procés autonòmic i l’aparició de la LOAPA, o l’allunyament progressiu de les tesis socialistes i federalitzants per part del PSOE per anar-se convertint en un partit de centre, moderat i centralista.

Però avui volia parlar del aspecte més lúdic i còmic del cop d’estat de fa 30 anys(si és que n’hi ha algun, és clar!). Sempre m’havia preguntat com havien estat aquelles decisives hores al Congrés dels Diputats. Des d’ahir ja me’n puc fer una idea.

Ahir, coincidint amb el trenta aniversari del 23-F, es va publicar un document que repassava l’inventari del bar del Congrés dels Diputats l’endemà del cop d’estat fallit.

23-f.jpg

En Tejero irromp al Congrés. Una estona més tard, els seus homes faràn el mateix amb el bar.

Durant les hores que va durar el cop d’estat, els Guàrdies Civils es van ventilar més de 100.000 pessetes d’aquell temps en begudes alcohòliques (19 ampolles de whisky, 18 de ginebra, 24 ampolles de vi, 10 ampolles de cava…i 16 caixes!! de cervesa), 55.000 pessetes en tabacs (si que fumaven, aquella gent!) i unes 90.000 pessetes més en menjar.

Us podeu imaginar a tots el polítics espanyols espantats, la societat civil horroritzada a casa, a mitja Barcelona fet les maletes i als mitjans de comunicació de mig món atents al que passava al Congrés mentre aquella colla de Guàrdies Civils comandats per en Tejero es dedicaven tranquil·lament a ventilar-se el bar del Congrés i a fumar a costa de l’erari públic? Sembla broma, però no ho és. Sembla un guió del Polònia, però no ho és. És la nostra trista història recent.

Dubto molt que la pel·lícula sobre el 23-F mostri a la benemèrita assaborint un bon whisky, menjant gambes i fumant-se un bon cigar cubà mentre a València el Capità General Milans del Bosch treia els tancs al carrer. Un cop més, la realitat supera la ficció. Per si no ho sabíeu, Spain is different.

L’atemptat contra “El Papus”

dissabte, 4/12/2010

El Papus era una revista humorística i satírica que es va editar a Barcelona durant els anys 1973 i 1986, innovadora en els seus continguts gràfics i l’acidesa dels seus continguts satírics. D’alguna manera, el Papus va ser la predecessora d’ El Jueves, la revista d’humor gràfic més important de tot l’estat i que també s’edita a Barcelona.

Editada durant els anys de plom de la transició espanyola, i amb signatures tant importants com les del dibuixant Ivá, l’Òscar Nebreda, Fer o en Gin, i amb col·laboracions de periodistes de la talla del mestre Manuel Vázquez-Montalbán, Maruja Torres o Antonio Franco, el Papus aviat es consolidà com el setmanari d’humor gràfic de referència de tot l’estat espanyol.

Però les vinyetes d’humor gràfic del Papus no eren ben rebudes per tothom. El Papus era considerat com una revista que atemptava contra els principis fonamentals del Movimiento i contrària als principis del nacional-catolicismo, cosa que convertí la revista en un objectiu per els membres més conservadors i reaccionaris durant els anys de plom de la transició política espanyola.

Durant la transició diversos grups d’extrema dreta es van organitzar per atemptar contra els “enemics naturals d’Espanya i de la civilització cristiana occidental”. Encara avui en dia hi ha controvèrsia sobre els autors materials dels fets, ja que els grupuscles sovint no pertanyien a una organització armada definida si no que sovint actuaven per lliure. Una teoria responsabilitza de l’atemptat al grup ultradretà  de la Triple A (Aliança Apostòlica Anticomunista), un grup terrorista ultradretà inspirat en els grups homònims de militars ultradretans argentins que durant aquells anys van cometre barbàries contra els sectors progressistes de la societat argentina (cas de les mares de maig, per exemple). Les darreres investigacions, però, apunten a un grupuscle anomenat JEP (Juventudes Españolas a Pie) com a autors de l’atemptat i que desprès dels fets es va dissoldre per sempre.

Bé fos la JEP o a Triple A, els violents d’extrema dreta van preparar un cop d’efecte per castigar la revista satírica i els seus integrants. El dia 20 de setembre de 1977 integrants del comando feixista van preparar un artefacte bomba que havia d’esclatar a la seu del Papus, ubicada al carrer Tallers número 77 (cantonada amb la Plaça Castella) de Barcelona. Aquell dia la fatalitat va voler que la bomba (de força potència) matés al senyor Juan Peñalver, conserge del edifici (que ubicava altres despatxos i oficines), i malferís fins a setze persones més, entre les que es contaven la telefonista del Papus i altres treballadors. Els danys materials també foren força importants, i els edificis dels voltants també van patir-ne les conseqüències en forma de vidres trencats o desperfectes en façanes i balcons.

Papus tallers 77 antiga.jpg

Aspecte de la cantonada de Tallers amb Plaça Castella desprès de l'atemptat.

Malgrat l’amenaça feixista, el Papus va seguir al carrer, fins que les vendes van fer inviable el projecte, ja l’any 1986. L’agressió dels grupuscles ultradretans no van fer més que afermar la voluntat satírica de la revista i el recolzament unitari de la població civil catalana, que sempre ha rebutjat les accions armades i violentes que atemptin contra la llibertat de les persones.

Papus.JPG

Portada d' El Papus desprès de l'atemptat mortal.

Avui en dia, trenta-tres anys desprès dels fets del Papus, encara no s’han pogut enxampar els responsables del crim, i la policia nacional i la Guàrdia Civil no han estat capaços de resoldre qui eren els integrants d’aquell comando feixista. Algunes veus han afirmat que les forces i cossos de seguretat de l’estat van encobrir els autors materials dels fets, ja que aquests podien estar supeditats a importants membres destacats durant la dictadura i a moviments d’extrema dreta finançats amb capitals provinents d’empresaris importants.

Aquest any 2010 que aviat tancarem s’ha estrenat un documental molt interessant anomenat “El Papus, anatomia d’un atemptat”, dirigit per David Fernández de Castro i amb l’assessorament de Xavier Casals, una eminència en l’estudi dels moviments d’extrema dreta a Catalunya de la segona meitat del segle XX.

20-N i l’herència franquista

dijous, 18/11/2010

Aquest dissabte es compliran 35 anys de la mort de Francisco Franco.  35 anys en els que l’herència de Franco no ha desaparegut, 35 anys en els que la ciutadania ha hagut de conviure amb les restes de la dictadura. Aquesta realitat social i política és el resultat d’una transició incomplerta, de l’incapacitat política de renovar els pilars de la dictadura i cercar responsabilitats als membres destacats del règim franquista.

Encara avui en dia és visible el llegat de Franco. El Caudillo va instaurar una dictadura sobre una Espanya esquinçada desprès d’una sagnant guerra civil. En Franco va aixecar-se contra el govern republicà legalment constituït a Febrer de 1936. A la seva mort, Franco ho havia deixat tot “atado y bien atado”, tot designant a Joan Carles de Borbó com el seu successor i a Arias Navarro com a responsable del govern. Durant la Transició no hi va haver cap referèndum entre monarquia o república, ja que la Constitució de 1978 establia al rei Joan Carles I com a cap de l’estat.

Un altre llegat de l’època franquista i que ha arribat fins els nostres dies és la línea política de l’alta jerarquia eclesiàstica (no tant així l’Església de base). La Conferència Episcopal Espanyola ha mantingut sempre una actitud intervencionista i unes postures polítiques molt conservadores, a la vora de la línea ideològica del nacional-catolicismo, la doctrina oficial de l’etapa franquista. Així ho denota amb l’oposició reiterada a les lleis de l’avortament, de l’eutanàsia, dels matrimonis homosexuals o del divorci, idees inconcebibles per la línea ideològica imperant a la Conferència Episcopal Espanyola.

El tercer pilar del franquisme, l’exèrcit, tampoc es va depurar correctament. L’exèrcit espanyol ha estat tradicionalment vinculat a la política de l’estat, tot intervenint-hi al llarg dels segles XIX i XX. El darrer intent colpista del 23-F demostra la manca de capacitat (o voluntat) per depurar els militars més vinculats a la dictadura dels llocs de comandament de les forces armades.

A més a més, la durada i la duresa de la dictadura franquista van pesar molt en la configuració de la Constitució Espanyola de 1978, coneguda popularment com la “del consens”.  Els ponents de la Constitució (especialment els més progressistes) van adoptar plantejaments cautelosos per tal de no tensar massa la corda constituent, tot cedint en diversos punts clau que han permès la supervivència d’elements de la dictadura, com ara el senyor Fraga Iribarne, el paper dels funcionaris provinents de la dictadura o l’especial relació de l’estat amb la religió catòlica.

Altres institucions com ara la Guàrdia Civil són relíquies provinents de la dictadura. La Guàrdia Civil, lluny de reciclar-se, encara llueix una destral i una espasa com a símbols del cos (escut clarament inspirat en els fascio di combattimento italians).

Políticament, l’estat espanyol ha heretat una dreta reaccionaria i pseudodemocràtica, amb molts elements provinents de l’antiga jerarquia franquista. Em refereixo, és clar, al PP i a personatges com Fraga, Fabra, Pío Cabanillas, Rato…

Altrament, l’existència de grups informatius ultradretans (COPE, Intereconomía, La Razón…) han portat l’estat espanyol a uns límits de tensió política molt allunyats del que hauria de ser la normalitat democràtica.

Que no dir de l’anticatalanisme social, polític i institucional regnant a bona part d’Espanya. El règim dictatorial utilitzava els “separatismes” per cohesionar la població espanyola i desviar l’atenció dels mals endèmics del país vers els enemics tradicional d’Espanya: rojos, masones, judíos y rojos-separatistas. Aquesta tendència a criminalitzar tot allò que és català ha quedat impregnat en bona part de la consciència col·lectiva dels espanyolistes més rancis, tal com desgraciadament podem comprovar cada dia.

Però l’herència franquista més tangible per a un estranger serà el retard econòmic, social i polític espanyol respecte les principals potències europees. Les estructures econòmiques espanyoles, basades en el turisme i la construcció, són el model implantat pel desarrollismo dels anys 60 del segle passat. Espanya ha estat incapaç de regenerar la seva economia per fer-la homologable a Europa. Si Espanya està al furgó de cua europeu, bona culpa la té l’herència franquista, que ha esdevingut una llosa econòmica enorme.

Un darrer problema, herència directe del franquisme és el de la violència. A la mort del dictador, l’estat patia els efectes de la lluita armada (o terrorisme, segons el raser amb que es miri) de diversos grups armats, com els GRAPO, FRAP, ETA o fins i tot Terra Lliure. Amb els anys, només ETA ha mantingut la seva capacitat organitzativa i militar, però l’estat ha estat incapaç de solucionar el conflicte basc. Lluny de poder solucionar la violència per la via policial, el conflicte basc necessita una solució política que impliqui el diàleg entre totes les parts afectades (cosa que fins la data, cap govern democràtic ha estat capaç de fer).

És evident que durant els 35 anys posteriors a la mort del dictador, l’estat Espanyol ha millorat la qualitat de vida de molts dels seus ciutadans i ha creat un estat de dret, però igualment és cert que l’herència política, social, econòmica, moral i ideològica del franquisme és encara avui una llosa intangible sobre la societat. Potser la transició no s’ha acabat, i en comtes de ruptura, va haver-hi una reforma del règim franquista vers un nou democràtic però sense depurar molts dels elements preexistents que sobreviuen encara avui en dia.

Mussolini el dictador

dijous, 7/10/2010

A finals de la dècada dels anys 20, en Mussolini ja es trobava de nou aferrat al poder a Itàlia. La seva omnipresent figura fins i tot eclipsava a la del rei Victor Manel III, i és que il Duce tot sovint apareixia davant les càmeres treballant amb el pit nu en la recol·lecció del blat o recollint xarxes en un vaixell pesquer.

Mussolini era conscient del poder de l’església catòlica en un país com Itàlia. Des de 1870, amb la definitiva unificació d’Itàlia, el Sant Pare de Roma no havia reconegut al nou estat i es considerava un presoner dins el vaticà. Això suposava un conflicte en les consciències dels catòlics italians, exonerats des de les autoritats religioses a no participar en el seu propi estat. Il Duce va decidir donar un cop d’efecte propagandístic tot arribant a un acord amb la Santa Seu amb els Pactes del Laterà, l’any 1929. D’aquesta manera, en Mussolini pretenia legitimar la seva dictadura a ulls dels catòlics italians, convertint-se en “el defensor dels principis catòlics universals”.

pio xi.jpg

El Papa Pius XI, signant dels Pactes del Laterà.

Segons els pactes del Laterà, el Sant Pare Pius XI va acordar amb Mussolini el reconeixement mutu dels estats del Vaticà i d’Itàlia i una mena d’indemnització italiana a la Santa Seu en concepte de danys i perjudicis. La connexió entre Pius XI i Mussolini fou tant forta que molts de nosaltres encara guardem a la retina l’imatge del Sant Pare beneint als tancs italians abans d’anar a la guerra.

El 1932 es van complir 10 anys de l’ascens de Mussolini al poder. Segons De Felice i molts altres autors, els primers deu anys de govern feixista podien haver passat a la història amb els seus clarobscurs, sense grans pecats imperdonables al Duce més enllà de l’extorsió i l’assassinat. El país començava a donar símptomes de recuperació econòmica i l’industria italiana s’havia recuperat, sobretot a les regions del nord, gràcies als estímuls estatals.

Familia Mussolini.jpg

Mussolini, la seva esposa Rachel i els seus fills. Inicis de 1930.

Però l’any 1933 serà  un any crític i fatídic per Mussolini, ja que complirà cinquanta anys i començarà a tindre una mena de crisi de maduresa amb l’aparició de dos personatges que canviarien decisivament els fets de la seva vida. D’una banda, els nazis van ascendir al poder a Alemanya, i un tal Adolf Hitler prenia el poder absolut del país, i de l’altre, en Mussolini va conèixer el seu gran amor, Clara (Ciara) Petacci. En Mussolini estava casat amb Rachele Mussolini, a qui ja li havia estat infidel molts cops amb moltes senyoretes, però amb la Clara la cosa seria diferent. Clara Petacci era una noia molt més jove que il Duce, molt guapa, provinent d’una família benestant de Roma i que admirava profundament a en Mussolini. En Benito, per la seva banda, es sentia atret per una noia tant jove amb un desig no únicament sexual, si no que sembla que la proximitat de la seva amant feia sentir-se al Duce més jove, més vital i amb més energies. A més, l’origen aristocràtic de Clara encara la feia més atractiva per en Mussolini.  En Mussolini oblidava els seus cinquanta anys al estar a prop de la seva amant, i és que molts autors han descrit una mena de por a envellir-se i a la mort per part de Mussolini.

Claretta_Petacci.jpg

Clara Petacci, la gran passió de Mussolini.

Cap a l’any 1935 en Mussolini i el règim feixista decideixen llençar-se a l’aventura imperialista, amb l’annexió del estat lliure d’Etiòpia l’any 35 i la invasió d’Albània l’any 36, combinades amb la participació de tropes italianes a la guerra civil espanyola (1936-39).

La campanya d’Etiòpia fou relativament fàcil per l’exèrcit italià gràcies als bombardeigs sistemàtics per part italiana amb gasos tòxics (prohibits per la convenció de Ginebra) planificats pel mariscal Pietro Badoglio, el feixista amb una graduació militar més elevada. En poc temps, i gràcies a la superioritat aèria, Itàlia havia envaït Etiòpia i foragitat al Negus Haile Selassie. Però el pitjor del cas és que en Mussolini es va acabar creient que era un fantàstic estratega militar.

Impero Italiano.jpg

Mapa del projectat "Impero Italiano"

Amb l’annexió d’Albània, en Mussolini proclama la conversió del Regne d’Itàlia en l’Imperi Italià, i Victor Manel III és proclamat emperador d’Itàlia, Albània Líbia (Cirenaica), Etiòpia, Eritrea i Somàlia. L’idea d’Imperi feixista no era una idea d’imperi racial com l’alemany, si no en un sentit més decimonònic, un Imperi colonial clàssic. A més, en Mussolini era racista, però la seva idea racial mai arribà als nivells paranoics dels nazis.

L’estat italià seguia experimentant un lleuger creixement del PIB, però encara quedaven al sud italià amplies zones de pobresa, i la tensió social era ben latent. D’altra banda, les sancions de la Societat de Nacions i especialment de França i la Gran Bretanya respecte a les mancances democràtiques d’Itàlia i les aventures colonialistes del Duce van anar empenyent al règim feixista vers els braços alemanys. Aquesta col·laboració va acabar en la signatura d’un tractat italoalemany al octubre del 36. Havia nascut l’eix Roma-Berlin.

El pacte amb Hitler suposà la pràctica submissió del règim feixista amb l’Alemanya nazi, ja que Mussolini acceptà una clàusula d’acord de protecció ofensiu-defensiu, és a dir, que qualsevol dels dos països estava obligat a ajudar al altre en cas de guerra, fins i tot quan la confrontació bèl·lica havia estat iniciada per qualsevol de les parts. Alemanya estaria preparada per una guerra, però l’exèrcit italià no ho estava pas. El mariscal feixista Gianpietro Badoglio o el també militar feixista Italo Balbo va advertir-li al Duce el perill d’entrar en confrontació armada a Europa, però la germanofília de Galeazzo Ciano, un destacat membre del PNF i gendre de Mussolini va prevaldre en la decisió final de Mussolini.

mussolini i hitler.jpg

Mussolini i Hitler l'any 1938

Fruit d’aquesta cooperació internacional entre Roma i Berlin, l’any 1938 es decretaven a Itàlia les primeres lleis racials, que malgrat segregar la població, mai es van aplicar amb excessiu entusiasme.

Finalment el 1940 Mussolini declara la guerra a una França derrotada i ocupa (amb dificultats) la ciutat de Niça. És l’inici d’una sèrie d’hostilitats amb els aliats, especialment la Gran Bretanya. Els britànics van enfonsar amb una facilitat insultant l’armada naval italiana i els van expulsar de les seves places al nord d’Àfrica.

Les continues derrotes militars i la desmoralització de la població civil posen a l’industria i l’economia italianes al llindar del col·lapse total. Aquesta situació esclatà el 1943, amb el desembarcament aliat a Sicília (amb l’ajut de les màfies locals).

Finalment, el 24 de juliol de 1943 es reuneix el Gran Consell Feixista a Roma, a on per petició expressa del monarca Victor Manel III, es destitueix a Mussolini del seu càrrec i se l’expulsa del govern. Badoglio assumirà el control del país, amb el recolzament dels principals caps feixistes, entre ells en Galeazzo Ciano, el gendre de Mussolini.  Badoglio i el seu govern demanaren un armistici, però les tropes alemanyes ocupen el nord i el centre d’Itàlia en resposta al canvi de bàndol, i en una operació d’alt risc uns paracaigudistes alemanys alliberen al Duce, retingut a la presó de Campo Imperatore, al Gran Sasso, els Apenins.

Des d’aquest moment, un Mussolini molt afeblit, envellit i profundament dolgut per la traïció dels seus correligionaris feixistes es convertirà en un titella d’Adolf Hitler.

El tercer Reich va crear una mena d’estat satèl·lit de la gran Alemanya anomenat la República Social Italiana, amb base a la localitat de Saló. En aquest experiment els governs de Mussolini adopten mesures provinents del socialisme feixista inicial, però a Mussolini li faltaran energies i ganes de crear un estat autènticament feixista. El més destacat d’aquest període fou la detenció i l’afusellament de Galeazzo Ciano, cosa que separà per sempre més a en Benito Mussolini de la seva filla Edda. Aquesta traumàtica separació afeblí encara més l’ànim de Mussolini, que ja no era ni una ombra del que havia estat.

En Mussolini estigué acompanyat de la seva amant Clara Petacci fins al final. Al abril del 1945, derrotades les forces de l’eix, en Mussolini intentà fugir a Suïssa disfressat de soldat alemany, però fou detingut i reconegut per una brigada de partisans que l’ajusticià amb la seva amant. Els cadàvers de Benito Mussolini i Clara Petacci foren penjats cap per avall en una plaça de la ciutat de Milà. El feixisme, segons De Felice, mor a la mateixa ciutat que l’havia vist néixer.

Mussolini penjat.jpg

Mussolini (segon per l'esquerra) i la seva amant Petaacci (tercera), penjats cap per avall en una plaça de Milà. Abril de 1945.

Malgrat que De Felice afirma que el feixisme és un fenomen exclusivament italià i no exportable en l’espai i el temps, recentment hem vist amb preocupació un ressorgiment de la extrema dreta a Europa. Partits polítics que abominen dels estrangers i dels partits democràtics, tot culpant-los dels mals de la nació han crescut electoralment a Suècia, Anglaterra, Bèlgica, Catalunya i Espanya, Polònia, Rússia i fins i tot Israel. A Itàlia aquest fenomen ha portat a la popularitat del Moviment Social Italià (MSI), d’ideologia neofeixista i a la persona d’Alessandra Mussolini, néta del dictador.

Foto Nicoloro/Omega   Milano 07/10/2007  Festa Tricolore del secolo d' Italia. nella foto l' onorevole Alessandra Mussolini.

Alessandra Mussolini, néta del dictador.

Mussolini el feixista

dimarts, 5/10/2010

Al acabar la primera guerra mundial, a Itàlia hi regnava un sentiment de desànim. Itàlia havia perdut molts homes i en canvi gran part dels territoris irredents (terres de parla o cultura italianes sota domini de potències estrangeres) no van ser cedits a la sobirania italiana.

A més, molts dels antics combatents van tindre moltes dificultats per reincorporar-se al mercat del treball. Molts d’ells estaven lesionats o mutilats, i aviat van caure en grans bosses de pobresa. La frustració entre aquests sectors era molt gran, ja que la seva sang no havia servit per a gran cosa, i la pàtria semblava oblidar-se d’ells.

Encara hi hagué un últim factor important: l’important crisi econòmica i social que hi hagué a Itàlia al final de la gran guerra. De fet, tal com afirmen autors com De Felice o Bosworth, al sud d’Itàlia hi hagué entre els anys 1918 i 1921 una autèntica crisi de subsistència. La població passava gana i altres mancances bàsiques, tals com la proximitat a escoles o centres sanitaris. Per acabar-ho d’adobar, la passa de la “grip espanyola” entre 1918 i 1919 va mostrar la vulnerabilitat dels serveis sanitaris italians. La pandèmia va col·lapsar ambulatoris i hospitals i va ser molt virulenta entre una població desnodrida  i sense recursos per combatre la grip.

Arreu d’Itàlia regnava un lògic ambient de descontent. La major part de la població italiana, absolutament immersa en la pobresa, va començar a mostrar simpatia a les idees comunistes, i el PCI (Partit Comunista Italià) es va fundar a Livorno l’any 1921 sota la direcció d’Antonio Gramsci, un dels intel·lectuals més respectats del seu temps. Sota influència de la revolució russa, les classes dirigents es van espantar davant les mostres de força del partit, especialment a la zona de la Toscana, la Liguria, el Piemont i l’Emilia. Els patrons buscaven algun mètode per fer prevaldre el règim establert i no perdre els seus privilegis.

En aquest context d’una Itàlia empobrida, humiliada i trencada va aparèixer un moviment de resistència al govern italià, basat en l’ ultranacionalisme i l’apologia de la violència. Aquest moviment, inicialment encapçalat per poetes com Marinetti i Gabriele D’Annunzio, va realitzar diverses accions d’àmplia repercussió internacional, tals com l’ocupació de la ciutat croata de Rijeka l’any 1919 (Fiume pels italians) encapçalant als Arditi (tropes italianes d’elit veteranes de la guerra) com a protesta pels acords presos al Tractat de Versalles.

En Mussolini, orfe de partit polític (recordem que fou expulsat del PSI) va afegir-se al carro de l’ultranacionalisme i la frustració nacional postbèl·lica, que culpava als demòcrates corruptes i als partits d’esquerres de tots els mals d’Itàlia. En Mussolini aprofità el context socioeconòmic per crear un caldo de cultiu propens als seus interessos.

L’octubre de 1919 en Mussolini fundà a Milà els Fasci Italiani di Combattimento, les destrals de combat. Eren un cos de xoc o combat urbà format per ex-combatents frustrats i joves descontents amb el sistema, destinats a controlar als grups obreristes i esquerrans de la ciutat. Els fasci (destrals) deuen el seu nom al considerar-se com els successors dels Pretorians, cos d’elit del antic Imperi Romà, que duia una destral a la toga com a símbol distintiu.

Els fasci aviat es van fer forts a Milà i rodalies, gràcies al suport financer de la patronal llombarda, que veien els Fasci com els seus “gossos de presa” per a controlar la “xusma obrera”. El propi Mussolini catalogà als sindicalistes i partits d’esquerra de ser “un exèrcit rus acampat dins d’Itàlia”, i com a tal, calia que els seus homes, autèntics italians agrupats en squadres defenguessin la nació de les influències estrangeres.

PNF.jpg

L'escut del Partit Nacional Feixista

Tant fort es va fer en Mussolini que l’any següent, l’any 1920, constituí el seu moviment en un partit polític en el sentit convencional, el Partit Nacional Feixista. El seu programa ideològic era eclèctic i ple de contradiccions: criticava l’especulació borsàtil i els interessos bancaris d’una banda, però garantia el dret a la propietat privada per l’altra. Es presentava a la classe obrera com l’alternativa real i vàlida enfront el comunisme i el socialisme, però també es presentava als industrials i financers com l’únic home d’Itàlia capaç de contrarestar la força obrera.  En Mussolini definí el feixisme com una fusió de les antigues ideologies d’esquerres i de dretes, al intentar crear un gran estat corporatiu que garantís la prosperitat econòmica i social del poble italià, sense detriment de la riquesa de les grans fortunes industrials i comercials italianes. El PNF volia recobrar l’esplendor del antic Imperi Romà, però no es definia políticament ni com a monàrquic ni com a republicà. En definitiva, en Mussolini no va crear una nova ideologia amb un programa concret, si no que variava segons les circumstàncies i el seu auditori.

Desprès d’uns discrets resultats electorals entre 1920 i 1921,i davant la creixent força electoral dels partits obrers, en Mussolini planificà la presa del poder per la força, amb el vist-i-plau de les principals famílies del país (agrupades en la patronal Confindustria) i de la casa reial italiana.

El 30 d’octubre de 1922 en Mussolini planificà l’ocupació de Roma per part dels seus homes de xoc, les camises negres, anomenats així per vestir una camisa d’aquest color. El rei Victor Manel III va encarregar a en Mussolini que prengués el poder executiu del país, legitimant el cop d’estat. Segurament ,tal com afirma De Felice, la classe política italiana del moment i els grups de poder financer veien a en Mussolini com un titella que podrien controlar fàcilment per fer front a l’amenaça roja, i li vaticinaven una curta estança al govern. Però Mussolini s’aferrà al poder 23 anys més.

Marxa sobre Roma.jpg

La marxa sobre Roma de l'any 1922

Des d’un primer moment, les camises negres van aterrir tot el país mitjançant la violència i l’ intimidació dels seus adversaris polítics. Al sud, els dirigents locals feixistes van adoptar una mena de convivència i col·laboració amb organitzacions criminals com la Màfia siciliana o la Camorra napolitana. Les autoritats feien els ulls grossos a canvi d’interessos particulars. Els suborns públics, la corrupció generalitzada i l’omnipresència del PNF estaven al ordre del dia. Malgrat tot, en Mussolini va voler disfressar el seu govern amb una mínima aparença de normalitat democràtica.

El primer gran escàndol del govern feixista fou l’afer Matteotti. Giacomo Matteotti era un polític socialista que criticava obertament els feixistes. La seva veu era massa molesta per les autoritats feixistes, i va ser silenciada pels camises negres. Era l’any 1924, i el règim hagué de suportar severes crítiques internacionals.

A nivell intern, el règim feixista rebia les primeres crítiques davant l’incapacitat de solucionar els greus problemes estructurals de l’economia i la societat italianes. El país continuava enfonsat i ni tan sols la propaganda del règim podia combatre la trista realitat d’Itàlia.

La realitat socioeconòmica del país i l’afer Matteotti van fer trontollar les bases del règim, i Mussolini protagonitzà un cop d’efecte que volia reafirmar la seva autoritat i suposà la definitiva conversió de la figura de Mussolini en la d’un autèntic dictador, segons les teories d’historiadors com Bosworth o Renzo De Felice. Entre els anys 1925 i 1926 en Mussolini va aprovar un seguit de lleis que van portar el país cap a una dictadura personalista, i al PNF com l’únic partit legal de tot el regne Italià.

En Mussolini s’havia convertit en “Il Duce” d’Itàlia. Ell era el país, ell era la legalitat, ell era la veritat i la raó. Portar-li la contrària a ell o dubtar de les seves afirmacions era un crim contra la pàtria, contra l’estat feixista.

A nivell intern, el primer que va fer Mussolini  va ser esborrar qualsevol tendència esquerrana o opositora dins les files feixistes, i garantir la pau social al ordenar una mena d’alto al foc amb la dei de la violència protagonitzada per les seves camises negres. A nivell exterior va protagonitzar sonades intervencions internacionals com ara les tensions protagonitzades amb Grècia o Albània al Adriàtic o amb les colònies d’Eritrea, Somàlia i posteriorment Etiòpia a l’Àfrica.

En  Mussolini volia ser un emperador romà, volia recuperar la glòria de l’antic Imperi. I ho intentaria, però primer va haver d’abandonar tots els seus vells principis ideològics i convertir-se en un dictador. La revolució feixista havia desembocat en un moviment reaccionari. Però il Duce n’estava al capdavant, i això era el que ell volia, el que realment li importava.

Continuarà…