Arxiu de la categoria ‘Feixisme’

L’imperialisme feixista italià

divendres, 30/05/2014

En altres escrits d’aquest mateix blog ja hem parlat abastament de l’ascens de la figura de Benito Mussolini i l’ascens del fenomen feixista a Itàlia. Tanmateix, mai no hem aprofundit en la idea imperial del feixisme. El feixisme, en essència ideològica i doctrina política, és un moviment nacionalista, expansionista i imperialista, que anhela l’annexió dels territoris irredempts i la consolidació del Regne d’Itàlia com la potència central del Mediterrani.

Imperialisme al Mediterrani

De fet, el feixisme considera que la missió històrica d’Itàlia és salvar el llegat romà i la cultura llatina al Mediterrani, que batejarà com “Mare Nostra”, calc semàntic en al·lusió al “Mare Nostrum” de l’antic imperi romà.

Itàlia ja havia començat la seva expansió al voltant del Mediterrani a inicis del segle XX. L’any 1907-1908 els italians havien iniciat la conquesta i ocupació de Líbia i Trípoli, fent fora als otomans i consolidant-se com potència colonial al nord d’Àfrica.

Durant els mesos d’ascens feixista al poder (1921-22), Mussolini va deixar clara la seva intenció de reclamar la revisió dels tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial. “Il Duce” considerava que Itàlia havia estat injustament tractada com potència de segona i va iniciar una campanya internacional per reclamar l’annexió dels territoris irredempts de l’Adriàtic.

L'imperialismo fascista, 1922-1939, da Atlante Storico Garzanti

Expansió italiana al Mediterrani (1922-36)

El maig de 1923 el rei britànic Jordi V va visitar Roma, cosa que produí un apropament britànico-italià en les qüestions relacionades amb l’expansionisme feixista. Fruit de les bones relacions amb el Regne Unit, Itàlia va aconseguir la cessió de les illes del Dodecanès al mes de juliol del mateix 1923. Esperonat per aquest èxit diplomàtic, Mussolini es va sentir prou fort com per ocupar per la força l’illa de Corfú, però una sentència de la Societat de Nacions va obligar als italians a abandonar l’illa, obrint una escletxa entre l’alta esfera feixista i les potències democràtiques occidentals que allunyaria Itàlia de les reivindicacions diplomàtiques.

El gener de 1924 la Itàlia feixista va sumar un nou èxit en la seva política imperialista amb l’annexió de la ciutat de Fiume (actual Riejka), un símbol del moviment irredemptista que feia lligar, de forma simbòlica, el feixisme amb el moviment nacionalista dels Arditi de Gabrielle D’Annunzio.

L’expansionisme mediterrani va tocar el cel a mitjans de 1925, quan el govern feixista va signar el Pacte de Tirana amb el rei albanès Ahmed Zogu, que suposà que Albània es convertís en un protectorat sota tutela italiana. La mateixa Albània seria ocupada i annexionada a Itàlia de forma definitiva l’any 1939, quan el rei Víctor Manel III fou proclamat sobirà albanès deposant l’antic monarca Ahmed Zogu.

L’”Impero” feixista

Consolidat al Mediterrani i esperonat pels seus èxits internacionals al continent, “il Duce” va decidir convertir el Regne d’Itàlia en un imperi, reclamant l’herència de l’antic “Impero” romà i elevant Itàlia al paper d’actor principal de la política internacional.

El propi Mussolini va aconseguir col·locar un govern satèl·lit a Àustria, antiga potència opressora del “Risorgimento” i visceral enemic italià. El feixisme italià va ajudar a l’ascens al poder del canceller Dollfuss a la veïna Àustria, que es convertiria en una aliada del feixisme italià fins l’Anchluss de l’Alemanya nazi (cosa que despertà un allunyament gairebé definitiu entre les forces de l’eix).

Consolidada la seva presència a Europa, Mussolini va girar els seus ulls a Etiòpia, l’únic estat lliure d’Àfrica durant el primer terç del segle XX i que havia ridiculitzat als exèrcits italians a finals del segle XX al derrotar les tropes transalpines i relegant la presència italiana a les costes d’Eritrea i Somàlia, territoris que Itàlia havia pogut colonitzar sobre el paper, però no de forma efectiva.

L’octubre de 1935 els generals De Bono i Graziani van iniciar la invasió d’Abissínia (Etiòpia) des de les bases d’Eritrea i Somàlia, sense prèvia declaració de guerra. L’exèrcit italià va iniciar una marxa de conquesta ajudat per l’aviació (que va utilitzar armes i gasos prohibits per la Societat de Nacions després de la Primera Guerra Mundial). L’exèrcit italià, molt superior materialment als africans, va entrar victoriós a Addis Abeba el 6 de maig de 1936, i tres dies després, el 9 de maig, Mussolini va entregar la corona d’emperador (Negus) a Víctor Manel III en una cerimònia a Roma. El feixisme italià ja tenia el se anhelat “Impero”, malgrat les forts protestes internacionals contra l’ocupació italiana d’un estat sobirà.

La Societat de Nacions va aplicar sancions econòmiques a Itàlia per iniciativa britànica, que no estava disposada a deixar actuar amb impunitat als feixistes italians. Les sancions van acabar de trencar les relacions entre Itàlia i les democràcies occidentals i la van abocar a l’aliança amb el Tercer Reich.

L'Impero coloniale italiano, 1914 da Atlante Storico Garzanti

Expansió màxima de l'"Impero"

Guerra civil espanyola i Guerra Mundial

Aquest apropament entre Roma i Berlín es va acabar de consolidar amb l’ajuda al bàndol insurrecte durant la guerra espanyola (1936-39). Mussolini va enviar a Espanya la Marina, l’aviació i una nombrosa expedició d’infanteria (el CTV), que va tenir una actuació una mica galdosa, fregant el ridícul a batalles com la de Guadalajara. Amb tot, la victòria del bàndol franquista i els èxits de les campanyes a Etiòpia van convèncer al “Duce” de la seva capacitat militar i a sobrevalorar la potència de les seves forces armades.

Amb tot, Itàlia va romandre no bel·ligerant els primers mesos de la Segona Guerra Mundia, i no fou fins el 10 de juny de 1940 que Itàlia va entrar formalment en guerra, amb la declaració formal de guerra a una França derrotada una Gran Bretanya aïllada. Les tropes italianes van ocupar Niça (símbol del “Rissorgimento”) i la van annexionar a l’Imperi. La victòria de l’eix semblava segura i Itàlia volia assegurar-se un lloc de privilegi al nou ordre europeu.

Però la inferioritat militar i naval italiana es féu evident a les derrotes navals dee Punto Stilo (8 i 9 de juliol de 1940), Cap Taulada (27 de novembre de 1940) i del Cap Matapan (28 de març de 1941). Aquestes derrotes van anul·lar la “Regia Marina” italiana, netament inferior a l’armada britànica en tots els aspectes.

Però si la marina sumava derrota rere derrota, la situació militar en terra ferma no era massa millor. Itàlia va focalitzar accions als Balcans i al nord d’Àfrica que ben aviat es van convertir en autèntics desastres militars. Entre 1940 i 1941 els italians van ser gairebé escombrats de les seves bases a Líbia (la Cirenaica), i només l’ajuda d’un exèrcit expedicionari alemany, l’Afrika Korps comandat per Erwin Rommel van evitar un desastre majúscul per les tropes de l’eix.

A Abissínia (Etiòpia), les tropes colonials franceses i angleses establertes a Somàlia van derrotar ràpidament als italians, i van facilitar el triomf de les tropes del Negus Haile Selassie sobre els italians. Era el primer cop en la història que un país africà era capaç de derrotar una potència europea.

Per últim, Mussolini va intentar expandir territorialment el seu imperi als Balcans amb la conquesta de l’illa de Corfú i la campanya contra Grècia (iniciada el 29 d’octubre de 1940). però les tropes gregues, ajudades per un batalló anglès, van fer retrocedir l’ofensiva italiana fins gairebé expulsar-los d’Albània. Aquest fet va obligar a la intervenció de la Wehrmacht i post-posar la invasió de la Unió Soviètica unes quantes setmanes, fet que resultaria decisiu pels esdeveniments i el desenllaç de la Segona Guerra Mundial.

Caiguda de Sicília

Finalment, les tropes aliades van desembarcar a Sicília el 10 de juliol de 1943, obligant a les tropes de l’eix a retirar-se al nord de Nàpols. Els aliats havien començat la conquesta de territori italià, fet que va marcar la sentència del govern feixista.

Tropes aliades a Sicília, juliol de 1943.

El 25 de juliol de 1943 el rei Víctor Manel III va destituir Musolini el va fer presoner a petició del Gran Consell Feixista. El mariscal Pietro Badoglio assumí el govern i pactà la rendició italiana. En un sorprenent canvi de bàndol, Itàlia va declarar la guerra a Alemanya el 13 d’octubre de 1943 i inicià una autèntica guerra civil entre el sud aliat (formalment encara regne d’Itàlia) i el nord sota control alemany (formalment anomenant república Social Italiana), amb Mussolini convertit en un titella de l’aparell nazi. El somni de l’imperi italià havia durat poc més de vint anys.

La derrota de l’eix va acabar-se materialitzant amb la fugida i posterior execució a mans dels partisans de Mussolini la seva amant Ciara Petacci el 28 d’abril de 1945. Altrament, el rei Víctor Manel no va durar massa més aferrat al seu tro: un referèndum va decidir convertir Itàlia en una República per esborra qualsevol identificació amb el feixisme i l’obsessió imperialista que tan car li havia costat als italians.

La caiguda de Barcelona de 1939 (75 anys després)

diumenge, 26/01/2014

Avui fa 75 anys que Barcelona va caure en mans franquistes. El 26 de gener de 1939 la capital de Catalunya va veure com les tropes del bàndol insurrecte i feixista entraven a la ciutat i en prenien possessió. Segurament alguns de vosaltres recordareu la imatge dels tancs franquistes desfilant per l’Avinguda Diagonal -imatge que ha quedat associada l’horror de l’imaginari democràtic català-, però les tropes que realment van ocupar la ciutat no van ser aquelles que procedien, en perfecte formació de la Diagonal.

Una retirada desorganitzada

Després de la desfeta republicana a l’Ebre, la caiguda de Catalunya era només qüestió de temps. El bàndol republicà, sense recursos humans i materials, i amb la moral en hores molt baixes, va emprendre el camí de la retirada cap a la frontera francesa, intentant que aquesta fos el més curosa i organitzada possible. Mentrestant, els avions de la legió Còndor nazi i del CTV italià castigaven als civils que fugien de les urpes del feixisme.

L’alt comandament republicà (dirigit per Juan Modesto) va preveure organitzar alguns punts de resistència a l’avenç feixista a punts clau i estratègics, com ara el riu Llobregat. En teoria el riu hauria de servir per frenar algunes setmanes als insurrectes i donar temps al govern republicà per organitzar la retirada i garantir les mínimes condicions de salubritat als milers de civils que volien escapar de la barbàrie franquista.

Però a l’hora de la veritat, les posicions defensives republicanes no van poder frenar els atacs franquistes. L’entramat defensiu situat entre la zona del Garraf i el Bages no va aguantar ni tres dies als atacs franquistes, i el front es va trencar de nou deixant via lliure als soldats de l’exèrcit nacional. El 24 de gener els franquistes ja estaven situats a Martorell, i des d’allà van iniciar una ofensiva per controlar el Vallès. El 25 de gener, Sabadell i Terrassa ja eren a les mans dels exèrcits franquistes, envoltant la capital de Catalunya en un moviment de tenalla.

En una acció pràcticament desesperada, i per guanyar algunes hores per facilitar l’evacuació de la ciutat, els republicans van organitzar alguns punts de resistència al cantó Llobregat de la ciutat, esperant una ofensiva procedent del riu que mai no va arribar. Les tropes de Yagüe, que ja havien conquerit el Vallès, van ocupar la serra de Collserola i des d’allà van iniciar la conquesta d’una ciutat indefensa, incapaç d’oferir resistència als militars sublevats.

ultimas-barricadas.png

Les últimes barricades de la ciutat.

A mig matí del mateix 26 de gener, els militars franquistes i el mateix Yagüe es passejaven a la Plaça de Catalunya, en una ciutat deserta, ja que la majoria de civils que s’havien quedat a la ciutat o bé es trobaven tancats a les seves cases i pisos o bé es trobaven amuntegats a les estacions de metro i refugis antiaeris de la ciutat, tement un possible saqueig de la ciutat. Bé és cert que els civils de Barcelona tampoc van oferir resistència armada a les tropes franquistes. Els civils, desmoralitzats, només volien que l’entrada dels franquistes suposés el final dels bombardejos sobre la ciutat i l’entrada de subministraments, ja que l’escassetat d’aliments i material civil era especialment preocupant a la ciutat de Barcelona a finals de gener de 1939.

Una entrada no tan triomfal

La historiografia franquista sovint ha utilitzat imatges manipulades per intentar demostrar una entrada triomfal de les tropes de Yagüe a la ciutat de Barcelona, quan en realitat no va ser així: poc més de mig centenar de persones eren les que esperaven a les tropes franquistes a la Plaça de Catalunya amb el braç enlaire. A més a més, les tropes que van ocupar Barcelona eren marroquines i navarres, que curiosament mai surten a la propaganda feixista. Les imatges que després va utilitzar el NO-DO i la propaganda feixista o bé eren preparades o bé manipulades, per intentar mostrar al món una entrada imperial de les tropes nacionals sobre la capital catalana, famosa per ser un dels centres llibertaris i de tradició obrera més importants del primer terç del segle XX.


A més a més, els franquistes van voler fer coincidir la caiguda de Barcelona amb la data del 26 de gener per un motiu simbòlic: el 26 de gener de 1641 les tropes catalanes van derrotar als exèrcits castellans a la batalla de Montjuïc, en el context de la Guerra dels Segadors. La derrota castellana va ser tant gran que durant més de quinze anys els castellans no van atrevir-se a intentar conquerir la capital catalana. L’alt comandament franquista, conscient de la importància de la data, va fer coincidir la desfeta de Barcelona amb la data de la batalla, cercant una mena de revenja sobre la capital de Catalunya.

 

 

El bombardeig de Coventry

dijous, 3/01/2013

Coventry és una ciutat industrial del centre d’Anglaterra. Estratègicament situada i esperonada pel creixement industrial anglès des del segle XVIII, la ciutat del West Midlands es va convertir en un dels centres de la indústria del motor anglès. No debades, a Coventry s’hi troba la seu de la prestigiosa Jaguar i la fàbrica dels famosos “Hackney Carriages”, els taxis negres de Londres, coneguts arreu del món per la seva silueta característica.

Durant la segona guerra mundial, la ciutat de Coventry es va convertir en un objectiu militar de la Luftwaffe (l’aviació alemanya), ja que a Coventry s’hi fabricaven els vehicles de suport de infanteria britànica i algunes peces dels avions de la RAF, les forces aèries britàniques. A més a més, els avions alemanys també castigaven els barris obrers de la ciutat, buscant el màxim mal possible a l’enemic privant-lo de mà d’obra qualificada. Cal dir que aquesta horrible tàctica de causar el màxim número de baixes entre els civils també va ser practicada pel bàndol aliat amb els massius bombardejos de Düsseldorf o Dortmund, per exemple.

Durant els anys 30 i 40 del segle passat els alemanys feien servir un codi encriptat per una màquina conegut com “Enigma“, que consideraven indesxifrable. De fet, no es va fer públic que els aliats havien desxifrat el sistema fins la dècada dels anys seixanta del segle passat. El coneixement dels objectius i moviments de l’enemic van ser vitals per la victòria aliada sobre les forces de l’eix.

Però tornem a la ciutat de Coventry de 1940. Anglaterra es troba immersa en una batalla aèria per la seva supervivència en solitari, ja que França havia caigut mesos abans i ni els Estats Units ni la Unió Soviètica havien entrat formalment en guerra. Durant la batalla d’Anglaterra els avions alemanys van infligir seriosos danys a les principals ciutats industrials del país.

Gràcies al descobriment dels codis utilitzats per Enigma, el govern de Churchill va tenir notícia d’un atac massiu sobre la ciutat de Coventry que s’havia de produir a mitjans de novembre d’aquell mateix any, però l’executiu va decidir no preparar una contraofensiva contundent que pogués fer sospitar a l’alt comandament alemany que Enigma havia estat desencriptat i perdre un avantatge decisiu sobre l’enemic.

Finalment, la tarda del 14 de novembre de 1940 la Luftwaffe va iniciar un atac massiu sobre la ciutat de Coventry, amb l’objectiu de destruir la capacitat industrial de la ciutat i castigar a les zones residencials obreres. El bombardeig es va allargar fins un quart de set del dia següent, deixant un tràgic balanç de mort i destrucció: vora dues terceres parts de la ciutat van ser afectades per les bombes alemanyes, amb especial virulència al centre de la ciutat -que va quedar totalment arrasat- i a les àrees industrials. A més a més, més d’un miler de persones van ser víctimes dels efectes de les bombes alemanyes, i el balanç encara hauria pogut ser molt pitjor si els refugis antiaeris subterranis no s’haguessin construït setmanes abans de l’atac. Més de cinc-centes tones de material explosiu van caure sobre Coventry durant aquell atac fulminant.

El centre de la Coventry després de l'atac massiu de la Luftwaffe.

L’impacte de l’atac va ser brutal a Anglaterra i a Alemanya. Fins i tot el ministre de propaganda Joseph Goebbels va inventar-se el terme “coventriert” (coventritzar) per descriure accions destructives similars sobre poblacions urbanes. Per la seva banda, el govern de Churchill va voler fer-li tastar la seva pròpia medicina al Tercer Reich i va programar un atac nocturn sobre la ciutat alemanya de Mannheim el 16 de desembre d’aquell mateix any, i per primer cop a la història la RAF va centrar-se en objectius civils per desmoralitzar a la població alemanya i esperonar a la seva població en la resistència contra les forces de l’eix.

Poc a poc la ciutat de Coventry va recuperar la normalitat i la seva antiga fisonomia urbana i industrial. Malgrat tot, el govern municipal va decidir no reconstruir la seva antiga catedral gòtica (que datava del segle XIV) i exhibir-ne les runes en memòria dels dies més foscos de la història de la ciutat i en homenatge a totes les víctimes dels bombardejos.

Runes de l'antiga catedral de Coventry (segle XIV).

Vídeo històric del primer partit internacional de rugbi a Barcelona

dimecres, 12/12/2012

El primer partit oficial de rugbi internacional de Barcelona, de Catalunya i de tota la Península ibèrica es va jugar a Barcelona l’any 1929, a l’estadi de Montjuïc. El partit es va jugar el 20 de maig de 1929 en un estadi de Montjuïc absolutament ple, i va enfrontar a la selecció italiana i la selecció espanyola, que també debutaven oficialment en aquell partit.

Curiosament, la selecció espanyola estava formada íntegrament per jugadors catalans. A més a més, la selecció espanyola anava vestida amb la vestimenta de la Federació Catalana de Rugbi, amb una samarreta grisa amb la part superior negra i la senyera a les mitgetes, cosa que va crear una gran controvèrsia al seu moment.

En la parcel·la esportiva, aquell partit va acabar amb victòria de la selecció espanyola per 9 a 0. A la llotja hi havia el cap de l’estat del moment, el rei Alfons XIII, i el cap de govern aleshores, el dictador Miguel Primo de Rivera, entre altres personalitats.

Gràcies al fons de la LUCE (l’institut italià del cinema i dels documentals durant els anys de govern de la Itàlia feixista) hem recuperat un vídeo que va preparar aquest organisme per fer-ne un documental que es projectava a les sales de cinema abans de les pel·lícules (de fet, la LUCE i els seus documentals propagandístics són el referent que farà servir el NO-DO durant els anys de dictadura franquista a l’estat espanyol). Sense més, us deixo amb les imatges del partit:

 


Guia bàsica de supervivència de la història de Catalunya

dimarts, 16/10/2012

Ens trobem en uns moments històrics, decisius. Per primer cop, molts sentim com estem vivint en la nostra pell fets històrics que marcaran el futur del nostre país. Aquests dies he escoltat i llegit un munt de barbaritats històriques que pretenien deslegitimar les aspiracions del poble de Catalunya per assolir un estat propi. Com a resultat, he pensat que potser podria ser útil realitzar una petita guia amb algunes de les afirmacions falses i esteses al llarg de l’estat espanyol amb una resposta clara i concisa al costat de cadascuna d’elles.

  1. Espanya ja existia a l’època dels romans. Fals. En tot cas existia un concepte geogràfic (Hispània), que abraçava tota la península ibèrica, amb Portugal, Andorra, Gibraltar i l’estat espanyol inclosos.
  2. Els visigots van crear la unitat nacional espanyola. Fals. Els visigots mai van crear un regne “espanyol”, si no un regne germànic amb un substrat cultural llatí. Fins i tot conservaven la Septimània, actual territori francès, o no van tenir problemes per cedir l’actual Astúries i Galícia als Sueus o el sud de la costa mediterrània a l’imperi bizantí!
  3. La “reconquista”. Reconquerir? Per reconquerir has de tornar a conquerir alguna cosa que havia estat teva. Abans de l’arribada dels musulmans, a Espanya no hi havia cap poder polític, social o cultural fort, només la monarquia electiva i guerrera dels visigots. O és que l’actual Espanya és en realitat la continuïtat de la monarquia visigoda?
  4. Catalunya mai no va ser un regne. Cert. Catalunya era un Principat, on el comte de Barcelona té preeminència per sobre de tots els altres comtes catalans, seguint la fórmula del “primus inter pares” (primer entre iguals) o, en un altre context, la Constitució de l’Observança. Això no treu que fos un estat medieval menys legítim del que era, per exemple, el Regne de Castella.
  5. El regne es deia d’Aragó, i no de Catalunya. Incorrecte. Hi havia el regne d’Aragó, i un altre cosa era la Corona d’Aragó, que resumia genèricament els títols dels comtes-reis catalans. A saber, i en diferents moments de la història el títol de Corona d’Aragó comprenia els títols rei de Mallorca, de València, d’Aragó, de Còrsega i Sicília, de  Nàpols, el ducat d’Atenes i Neopàtria i a més a més, comte de Barcelona, i per tant, Príncep de Catalunya.
  6. Espanya va néixer el 1492, amb el matrimoni dels Reis Catòlics. Fals. La unió dels Catòlics fou una unió dinàstica, i no pas política. Bon exemple d’això són les diverses convocatòries a Corts del segle XVI i XVII a Catalunya. O el cas Antonio Pérez, impensable en un únic regne homogeni, tal com ens volen presentar.
  7. Mai hi ha hagut una persecució política contra la llengua i la cultura catalana. Només cal revisar les afirmacions del comte-duc d’Olivares i la seva “Unión de armas” o el seu projecte per “allanar Cataluña”. També es pot parlar del Tractat del Pirineus de 1659, que va dividir el país en dos administracions diferents.  Per no parlar del decret de Nova Planta, que fou un intent d’esguerrar i eliminar la personalitat política, jurídica però sobretot cultural i social dels territoris de parla i cultura catalanes.
  8. El decret de Nova Planta suposà una modernització del país, no pas un càstig pel poble català. El decret de Nova Planta prohibia totalment l’ensenyament en català, o el seu ús a les administracions de justícia, o fins i tot prohibia als catalans disposar d’armes (de fet, els ganivets de cuina havien d’estar lligats o encadenats a la paret). Per veure la digitalització d’aquest document, podeu punxar aquí.
  9. Els catalans són garrepes i insolidaris. Un mite antic i totalment fals, Des de 1714 hi ha hagut una evolució en la fiscalitat catalana on s’ha repetit un constant: Catalunya ha aportat molt més a les arques de l’estat que la inversió que aquest ha realitzat a Catalunya. El balanç  deficitari acumulat seria realment esfereïdor.
  10. El franquisme no suposà un intent de genocidi cultural i  lingüístic contra Catalunya. Aquesta és una de les mentides més sagnants i depravades que hi ha. Els temes sentimentals o financers no deixen de ser poc importants quan els comparem amb la sang i la repressió institucionalitzada contra un segment de la pròpia població de l’estat. El franquisme va intentar anul·lar la cultura i la llengua catalana, així com la seva pròpia personalitat política. Sense anar més lluny, recentment s’han complert 72 de l’assassinat de Lluís Companys, el president màrtir. Podríem seguir fent un recompte macabre dels morts del franquisme pel fet de ser català, republicà i d’esquerres, però segurament seria faltar a la memòria del milers de catalans i catalanes que van patir a la seva pell la por, la repressió i l violència d’un estat feixista i criminal.
  11. Catalunya mai no va demanar el pacte fiscal durant la transició. Fals. Fou Suárez el que va tancar la porta a qualsevol especificitat fiscal per Catalunya al 1978. De 1980 ençà la Generalitat ha prioritzat la recuperació de la llengua i la creació d’un sistema educatiu català.
  12. A Catalunya adoctrinen els nens amb el seu sistema educatiu. Personalment, porto anys fent classes i crec que mai he vist un sol professor d’història que vulgui adoctrinar els seus alumnes. En tot cas, els dotem d’eines per ser creatius i per formar un criteri propi que els permeti ser independents i pensar per si mateixos, allunyats dels dogmes o les manipulacions.

senyera.jpg

La nostra història mai ha estat més que la història dels altres països del món. Senzillament ha estat la nostra història. I tampoc ha de servir per legitimar cap opció política. Senzillament és la nostra història, que cal tenir present per saber qui som, d’on venim i cap a on volem anar, però que no cal polititzar. L’hem d’explicar tal com ha estat. Catalunya té tot el dret del món a decidir sobre el seu futur, independentment de la seva història. Per què la història senzillament ha d’analitzar l’evolució i la relació antròpica sobre el medi i amb les altres societats d’humans, i la cultura (entesa com acció humana que és i fa i no pot explicar per la seva herència biològica) i complicitats que aquesta acció genera entre societats humanes. Segurament, els que es preocupen tant des de la meseta a criticar i mentir sobre la història, és causat pel seu profund odi a la diversitat cultural i humana. No hem de caure en la trampa de les seves provocacions, evidentmentment. Per això hem d’explicar la nostra història tal com és. El patrimoni comú de totes les persones d’aquest país.

Heidegger, filòsof del nazisme?

diumenge, 6/05/2012

Heidegger és un dels filòsofs cabdals de la història europea contemporània. La seva figura, les seves idees i els seus postulats encara aixequen controvèrsia i desperten passions entre els seus partidaris i detractors. Per a molts, el seu discurs al prendre possessió del rectorat de la Universitat de Friburg a 1933 és una clara mostra d’adhesió i suport al nazisme. Fins i tot el mateix Heidegger va ser membre afiliat del NSDAP, per bé que no hi ha consens sobre les causes que el van portar a afiliar-se al partit nazi.

heidegger.jpg

Heidegger, el filòsof nazi?

El debat s’ha reobert de nou amb una sèrie de treballs publicats durant els darrers anys pel professor Emmanuel Faye, catedràtic de Filosofia Moderna a Rouen, que ha aprofundit i estudiat els textos (tant públics com privats, com ara la correspondència privada) per Heidegger durant els anys 1916-1941, amb especial atenció als cursos d’estiu impartits pel filòsof alemany entre els anys 1927 a 1934, quan Heidegger va teoritzar obertament sobre la raça germànica i la superioritat d’uns éssers sobre els altres. A més a més, el professor Faye afirma que Heidegger ja va començar a donar mostres del seu antisemitisme des de 1916, en plena Primera Guerra Mundial.

El professor Emmanuel Faye ha recollit moltes de les cites totalitàries i racistes en una obra titulada “Heidegger, la introducció del nazisme a la filosofia“, disponible en llengua castellana. Tanmateix, us deixo amb vídeo del mateix autor on parla d’aquest camp d’estudi:


L’assassinat d’en Martí Marcó, trenta-tres anys després.

diumenge, 29/01/2012

Aquesta setmana s’han complert  trenta-tres anys de l’assassinat del nacionalista Martí Marcó i Bardella (1959-1979) a mans de la policia espanyola.

Martí Marcó.jpg

El jove Martí Marcó, mesos abans de la seva mort.

En Martí Marcó era un jove mecànic del Raval de Barcelona, actiu militant per la llengua i la cultura del seu país i compromès en la lluita clandestina antifranquista i durant els anys de transició. Membre de les JERC (Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya) i del Consell Executiu d’Esquerra Republicana, durant els anys de transició va passar a les files d’Estat Català (el partit històric fundat per Francesc Macià). De les files d’Estat Català estant, el jove Martí Marcó va entrar en contacte amb el moviment independentista combatiu, i el 1977 abandonà l’Estat Català per militar a l’Exèrcit d’Alliberament Català (EAC), grupuscle del futur Exèrcit Popular Obrer Català (EPOCA), que convé no confondre amb Terra Lliure.

Segons el llibre d’en Jaume Fernández i Calvet (antic membre del PSAN-Provisional i d’Independentistes dels Països Catalans), el 26 de gener de 1979 en jove Martí Marcó, de només dinou anys, acompanyat de dos companys es dirigia a complir amb una missió assignada (assaltar un furgó de Banca Catalana) en un cotxe, quan un control rutinari de la policia (que muntava guàrdia davant del domicili d’un important advocat del moment) al xamfrà dels carrers Bruc i Diputació els va ordenar l’alto.

El conductor del vehicle es va posar nerviós i no va aturar-se, ans al contrari, va optar per accelerar i tractar de defugir del control policial. En el moment de l’embranzida inicial un policia va obrir foc amb la seva metralladora tot ferint de mort al jove Martí. Els dos companys van accelerar a fons pel carrer Bruc per abandonar el cotxe al cor del barri de Gràcia des d’on van fugir a peu, tot abandonant al seu company malferit a l’interior del vehicle. Tres dies desprès, en Martí va morir al Hospital Clínic de Barcelona.


Els anys van convertir en Martí en icona del moviment independentista combatiu, al ser el primer mort “caigut en combat” segons la dialèctica d’aquells anys. Tot plegat, ens porta a la reflexió sobre la necessitat d’apostar per la via democràtica i pacífica per assolir els legítims objectius socials i nacionals.

 

 

 

Manuel Fraga Iribarne, el camaleó conservador

dilluns, 16/01/2012

En Manuel Fraga Iribarne ha estat un dels polítics més rellevants del segle XX. El seu pragmatisme, la seva visió del món i la seva peculiar manera de fer i actuar mai han deixat indiferent a ningú. Professor i gran teoritzador del aparell de l’estat, en Manuel Fraga va intentar adaptar-se al temps i les circumstàncies, sabent adequar el seu discurs en funció de l’auditori o els condicionants socials, polítics i econòmics.

En Manuel Fraga va néixer l’any 1922 a Vilalba, una petita ciutat gallega de la província de Lugo, en una família tradicionalista, conservadora i profundament catòlica. Va cursar dret amb un rendiment acadèmic força brillant, cosa que li va valer per a ingressar al cos de lletrats de les Corts franquistes a l’any 1945. A més a més,  des de 1953 va compaginar les seves tasques públiques amb la plaça de professor de Dret Constitucional i Teoria de l’Estat a la Universitat Complutense de Madrid, professió que mai va abandonar fins a la seva jubilació.

Durant els anys 50 i 60 del segle passat en Manuel Fraga va anar pujant esglaons dins de l’aparell burocràtic franquista, gràcies a la carència d’homes civils preparats que el règim patia. Tant és així, que a la dècada dels 60 en Manuel Fraga va arribar a ostentar la titularitat del ministeri de turisme, durant els anys de govern dels tecnòcrates, homes formats acadèmicament a les universitats espanyoles, vinculats a l’Opus Dei i altres organitzacions conservadores catòliques i que van tenir la sort d’arribar al govern durant els anys de major creixement econòmic espanyol de tot el segle XX.

Com a ministre d’informació i turisme en Manuel Fraga va voler potenciar l’imatge d’Espanya com a destinació turística tot utilitzant els reclams més tòpics d’Espanya: turisme de sol, platja, toros, sevillanes, paella i sangria. Sota l’eslògan “Spain is different!” el seu ministeri va voler potenciar l’arribada massiva de turistes i els sectors que en depenien directament, com ara la construcció, per revitalitzar l’economia espanyola. Val a dir que aquest model de creixement s’ha mantingut pràcticament inalterat fins els nostres dies.

Com a ministre d’informació en Manuel Fraga va haver de lidiar amb les execucions del règim a dissidents i opositors polítics davant la comunitat internacional (amb casos com ara els assassinats del comunista Julián Grimau o membres del GRAPO i ETA). Però la imatge d’aquella etapa de Fraga al capdavant del ministeri que ens ha quedat a la retina durant molts anys no és cap altre que l’afer de Palomares.

Manuel Fraga, banyant-se a la platja de Palomares (suposadament).

El 17 de gener de 1966 un B-52 (un model de superbombarder americà) va deixar caure, per accident, quatre bombes amb caps nuclears sobre la platja d’aquesta localitat costanera d’Almeria. El ministre d’informació, davant les crítiques que rebia per la seva opacitat, va optar per pendre un bany a la platja de Palomares (fet encara avui en dia discutit) davant les càmeres del No-Do, el documental cinematogràfic setmanal que servia com a mitjà propagandístic del règim durant el franquisme. La realitat és que l’impacte mediambiental i radioactiu va existir, i la poca credibilitat del règim a quedar un cop més en entredit.

Però el gran projecte de Fraga durant aquells anys fou la Llei de Premsa (1966), també anomenada Llei Fraga, que suposava una tímida obertura de la censura del règim. Tot i que es van obrir petites escletxes cap a la llibertat informativa, la llei ben aviat es mostrà curta i insuficient, i el control de l’aparell de l’estat sobre els mitjans de comunicació continuà esdevenint total.

Fraga abandonà el govern espanyol a l’any 1969, quan el sector de ministres de l’Opus Dei amenaçava al sector falangista, que ell mateix encapçalava, arrel d’un cas de suborn i tràfic d’influències que dinamità el govern franquista, conegut com afer Matesa. Ja fora del govern, en Manuel Fraga va ser enviat com a ambaixador d’Espanya al Regne Unit a l’any 1973, càrrec que va ostentar fins la mort del dictador.

Mort Franco, s’obria un nou escenari polític, on els pesos pesants del franquisme van voler assegurar-se la seva posició privilegiada i el manteniment de l’ordre establer arran del 18 de juliol del 36. En Fraga, situat al sector més conservador i intransigent dels franquistes, va ser nomenat vicepresident del govern de Carlos Arias Navarro, amb qui mantenia una molt bona sintonia, tot cercant la continuïtat del règim sense Franco.

Les convulsions socials dels anys 75 i 76 van desembocar en una repressió generalitzada contra els moviments obreristes pro-democràtics, i marcà la data de caducitat del govern d’Arias Navarro. Especialment sinistre fou la repressió dels obrers tancats a la catedral de Vitòria al 1976, i que acabà amb diversos civils morts per foc real de la policia. En Manuel Fraga, lluny de condemnar l’acció policial que ell mateix havia encarregat, va fer escarni públic dels fets amb la famosa frase “la calle es mía”.


Destituït Arias Navarro de la presidència del govern i substituït pels sectors més possibilistes del règim, encapçalats per Adolfo Suárez i enquadrats en les files d’UCD, en Manuel Fraga va veure’s exclòs del govern. Fraga no era partidari de la Constitució Espanyola (tot i que va participar activament en la seva redacció), a la que veia massa liberal, ni de la legalització dels partits republicans, obreristes i comunistes, considerant que posaven en perill la unitat de la pàtria i els valors tradicionals d’Espanya. D’acord a la seva intransigent ideologia, en Manuel Fraga va fundar un partit ultraconservador anomenat Alianza Popular (AP), que desprès canvairia el seu nom pel de Partido Popular (PP).

Al capdavant d’AP (posteriorment PP) en Manuel Fraga va aprofitar la debacle d’UCD al 1982 per a situar el seu partit com a força hegemònica de la dreta espanyola, tot i que mai va aconseguir derrotar electoralment a Felipe González, secretari general del PSOE, i sempre va estar situat a l’oposició en el Congrés dels Diputats.

L’any 1987 en Manuel Fraga es va jubilar de la seva plaça de professor a la Complutense, i va abandonar Madrid. Al deixar Madrid també va deixar la presidència dels populars en mans de José María Aznar i va marxar a la seva Galícia natal com a cap del grup autonòmic del PP. Dos anys més tard ja es va convertir en president de la Xunta de Galícia, òrgan d’autogovern gallec, càrrec que va ocupar fins a l’any 2005. Durant el seu llarg govern a Galícia, en Manuel Fraga va governar amb mà de ferro, silenciant els poderosos sindicats dels obrers, mariners i estibadors de les Drassanes i ports gallecs com ara Vigo, Ferrol o Pontevedra.

L’últim gran escàndol que va haver de fer front un ancià Manuel Fraga va ser la crisi del vaixell petrolier Prestige, enfonsat davant les costes gallegues l’any 2002, que va provocar una catàstrofe natural i econòmica certament mal gestionada des de la Xunta gallega. Finalment, l’any 2005 una coalició dels socialistes gallecs i dels nacionalistes del BNG van aconseguir fer fora del govern autonòmic a en Manuel Fraga, que des de llavors marxà al Senat en representació de Galícia, fins que al setembre de 2011, amb 89 anys, Fraga va decidir retirar-se de la política.

Finalment, Fraga va morir el 15 de gener de 2012. En Fraga va ser un camaleó de la política, que va saber canviar i adaptar el seu discurs a les circumstàncies i condicionants de cada moment per mantenir-se a la vora dels principals cercles de poder. Sovint el discurs del senyor Fraga resultava eclèctic i buit de continguts, revestit d’una aparença democràtica i lliberal, però deixant al descobert determinats “tics” autoritaris que donaven indicis del seu pensament conservador, hereu de la millor tradició de la dreta conservadora gallega del segle XX.

 

 

 

La Biennal de Venècia i el cinema feixista

dilluns, 12/09/2011

La Biennal de Venècia és una exposició que es celebra cada dos anys on s’hi exhibeixen diverses obres artístiques. Es tracta d’una exposició amb una llarga tradició, que es remunta al 1894. Però l’impuls definitiu de la mostra arribà l’any 1930, quan l’organització d’aquest esdeveniment passà de la titularitat municipal a l’estatal.

Aquest fet convé inserir-lo en el seu marc social i cultural. El règim de Mussolini, al poder des de 1922, volia impulsar les arts escèniques (especialment en format audiovisual) com un dels pilars fonamentals del règim. Per adonar-se de la importància que il Duce va mostrar amb el cinema, només cal citar una de les frases més populars de Mussolini: “La cinematografia è l’arma piú forte” ( El cinema és l’arma més forta), que presidia la seu de l’institut LUCE ( La Unió Cinematogràfica i Educativa, controlada per l’aparell del règim des de 1925). La LUCE, tristament famosa a casa nostra, va produir documentals de caire instructius, patriòtics i propagandístics, que es projectaven obligatòriament a totes les sales de cinema italianes (de fet, el NO-DO copiava el model italià) amb una presència desmesurada del Duce:


La indústria cinematogràfica italiana va gaudir d’un gran creixement i projecció internacional durant els anys trenta, i per recolzar aquesta aposta pel setè art, el règim va comptar amb la revista Cinema (1936-56), dirigida pel propi fill del Duce, en Vittorio Mussolini.

Però el projecte més faraònic de la indústria cinematogràfica feixista fou la construcció del Centre Experimental de Cinema (1936), que es van convertir en els famosos estudis de cinema Cinecittà, inaugurats l’any 1937, nascuts per iniciativa del director general del Ministeri de Cinema i Propaganda, en Luigi Freddi, futur director de la” ciutat del cinema”, inspirada en els estudis de Hollywood.

Mussolini_cinema.jpg

Cartell propagandístic a l'entrada dels estudis de Cinecittà.

A Cinecittà es van fer moltes pel·lícules de temàtica propagandística feixista, com ara el film Vecchia Guardia, d’Alessandro Blasetti, o la gran superproducció feixista Escipió l’Africà, de Carmine Gallone. Per fortuna, tant el festival de Cinema de Venècia com els estudis Cinecittà van sobreviure al règim i desfer-se’n de la pesada llosa feixista. La Biennal de Venècia és avui en dia una de les mostres de cinema més importants del món, i als estudis de Cinecittà es van continuar fent grans pel·lícules  famoses com ara la clàssica La dolce vita de Fellini (1960) o superproduccions actuals com Gàngsters de Nova York (2002), d’en Scorsese o La passió de Crist (2004), de Mel Gibson.

75 anys de la victòria popular

dimarts, 19/07/2011

El 19 de Juliol de fa 75 anys les classes populars van sufocar la rebel·lió militar a Barcelona. Les classes obreres van encetar la lluita per les llibertats i la democràcia contra la barbàrie feixista. Tres quarts de segle després, la societat catalana encara li deu un sentit homenatge a tots aquells que han patit la barbàrie franquista a la seva pell, i han lluitat per construir un món més lliure, més just.

Us deixo amb un parell de vídeos propagandístics del 19 de Juliol a Barcelona: