Arxiu de la categoria ‘Esports i història’

Els jocs Olímpics

dilluns, 14/06/2010

A l’antiga Grècia es celebraven diverses competicions esportives en honor als déus. La competició més famosa, però, va esdevenir ben aviat la que es celebrava al temple d’Olímpia (Olímpia no era pas una ciutat, o polis) en honor del déu Zeus.

olimpia.jpg

Restes de l'estadi olímpic

Els primers jocs olímpics (o d’Olímpia) es van celebrar l’any 776 aC, i des de llavors es van anar celebrant cada quatre anys.

L’ importància d’aquesta cerimònia era brutal, fins al punt que les diferents polis en guerra signaven una treva durant la celebració dels jocs amb la fi que cap confrontació militar pogués perjudicar la celebració dels jocs olímpics (igual que avui en dia…).

Als jocs olímpics hi acudien atletes de totes les polis gregues. De fet, durant la conquesta romana i sota el domini dels romans, als jocs hi anaven esportistes d’elit de tots els racons del imperi.

Els jocs olímpics duraven una setmana. El primer dia es dedicava en exclusiu a la cerimònia d’inauguració i diverses celebracions religioses dedicades al déu Zeus, el més poderós del panteó grec.

olimpiadas antiguedad.jpg

Escena d'una cursa

Els següents cinc dies es celebraven totes les competicions esportives: curses, llançament de disc, de javelina, salt d’alçada, salt de longitud, lluita (que avui coneixem com lluita grecoromana), i més endavant, curses de quadrigues i competicions de tir amb arc. La prova estrella, però, era el Pentatló, prova que barrejava la cursa de velocitat, salt de longitud, llançament de disc, de javelina i de lluita .

El setè i darrer dia es lliuraven els premis als campions, se’ls honrava al temple de Zeus i se’ls concedia un branca d’una olivera. No hi havia cap premi físic, ja que l’important era la glòria del campió i de la seva ciutat. El campió de totes les proves del Pentatló tenia dret, a més, a ser honrat amb una estàtua al temple de Zeus d’Olímpia.

La glòria pels campions era enorme al tornar a les seves polis. Se’ls honrava com autèntics herois, poetes i músics cantaven les seves fites, i com a conseqüència, el prestigi social dels atletes creixia amb el pas del temps dintre de la societat grega.

Ara bé, els jocs no estaven oberts a tothom: únicament podien accedir-hi els homes. Tant feia si l’home era ciutadà, atleta, esclau o estranger (periecs). Tots podien accedir als jocs, de franc. Ara bé, les dones tenien prohibida la seva entrada al recinte sagrat dels jocs.

Amb el temps, i especialment desprès de la cristianització de l’imperi romà, els jocs van anar perdent la seva importància. Els darrers jocs olímpics de l’antiguitat es van celebrar el 393 dC, ja que l’emperador Teodosi (el mateix que va dividir l’imperi romà en dos) va prohibir la celebració dels jocs, al considerar-los pagans i allunyats de la doctrina cristiana.

Història amb pilotes

diumenge, 6/06/2010

Es pot aprendre història mitjançant el futbol? Aquesta pregunta és la que ens vol contestar en Xavier Carmaniu, periodista i historiador gironí, autor del llibre Història amb pilotes (Ed. Meteora).

De llibres de futbol que parlin alhora de la didàctica de la història, n’hi ha ben pocs en aquest país, i el del Xavier Carmaniu és el primer amb aquestes característiques que s’ha fet al Principat.

L’autor, Xavier Carmaniu, té una llarga experiència al món de la ràdio. Ha col·laborat amb emissores com la Cadena SER, RAC 1, COM Ràdio, Catalunya Ràdio i Ona Catalana. A Ona Catalana (posteriorment rebatejada com Ona FM) va presentar un programa de ràdio molt interessant anomenat  “El tren de la Història”, que va funcionar entre els anys 2000 i 2007. Actualment en Xavier Carmaniu treballa per la televisió gironina a l’espai d’entrevistes “La ciutat dels Libres”.

girona i xavier carmaniu autor del llibre sobre historia a traves del futbol "Historia amb pilotes"

L'autor del llibre, Xavier Carmaniu

De llibres d’història i futbol n’hi ha, al nostre país, com ara els dels historiadors Carles Santacana, Jaume Sobrequés, Jordi Finestres, en Josep Maria Solé i Sabaté, i fins i tot la tesina del historiador Javier Aranda, a qui vam entrevistar a Història del Futbol a Catalunya, entre d’altres. Tots aquests treballs són molt recomanables i amb un gran rigor històric, però potser una mica densos pel públic en general.

Vet aquí l’excepcionalitat de l’obra d’en Xavier Carmaniu. Ell ha innovat al utilitzar la vida d’onze jugadors i jugadores de futbol per explicar el marc social, polític i econòmic de cadascun d’aquests jugadors i aprendre, de forma molt didàctica, on el lector va més enllà del llibre per poder interactuar i fins i tot emocionar-se, amb les històries amagades que envolten el món del futbol  i sovint són ignorades.

Penso que és un llibre que val la pena, ja que defuig dels tòpics que sovint tenen els aficionats a futbol. I és que la història i el futbol són perfectament compatibles. El futbol no deixa de ser un espectacle de masses que reflexa el temps en el qual es practica, el futbol no són els milionaris contractes dels cracks si no els milions de persones que s’il·lusionen, que el practiquen o que el gaudeixen, el futbol són les extraordinàries històries que l’autor ens relata al llarg del llibre. El futbol, en definitiva, pot ser una eina molt útil per entendre la societat que ens envolta, al ser el futbol una activitat humana més de les moltes que els ésser humans realitzen en la seva vida.

Carmaniu, Pou i Padilla.jpg

Carmaniu, flanquejat per Joan M. Pou i Toni Padilla

Breu història de la USAP

dissabte, 29/05/2010

La USAP de Perpinyà és l’equip de rugbi XV català per antonomàsia. Els rossellonesos són el millor equip de rugbi de tots els racons de parla catalana. La USAP (Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà) és un dels equips més importants d’Europa. De fet, la USAP és un símbol rossellonès, que representa Catalunya al món de la pilota ovalada.

No debades l’escut de la USAP és la senyera catalana i el seu himne és L’estaca, de Lluís Llach. Els seguidors de la USAP són coneguts arreu del món del rugbi com els catalans. La samarreta de la USAP porta els colors sang i or de la senyera, per bé que fa un parell de temporades va lluir una samarreta blaugrana durant la Copa d’Europa de Rugbi, en un clar gest d’amistat i germanor amb el Barça i els catalans del sud. La frase de guerra del club és una expressió catalana, Sempre Endavant!

usap.jpg

L'afició catalana a l'Aimé Giral

La USAP de Perpinyà fou fundada oficialment com a tal l’any 1933, però el club ja existia des de 1902 sota el nom de AS Perpinyà (Associació esportiva Perpinyà). El 1914 els catalans del nord van vèncer el seu primer torneig important, el campionat de França de rugbi XV, amb un assaig in extremis d’Aimé Giral, un vailet de només 18 anys, que va morir al front durant la primera guerra mundial. En el seu honor, l’estadi de la USAP s’anomena Estadi Aimé Giral.

El nom d’arlequins prové dels anys d’entreguerres. El club era tant pobre i amb tants pocs recursos que va optar per arreglar les samarretes que es trencaven al transcurs dels partits tot cosint-les de nou, tot donant una aparença arlequinada a la samarreta de la USAP. Els catalans del nord, lluny d’avergonyir-se, llueixen aquest apel·latiu amb l’orgull de ser un dels clubs més populars del món del rugbi. La USAP és l’equip de les classes treballadores i catalanistes de la ciutat, que omplen l’estadi setmana rere setmana i es desplacen arreu on jugui el seu equip.

La USAP té un palmarès envejable: set vegades campió de França i deu vegades finalista d’aquesta competició (la darrera aquest vespre mateix), finalista l’any 2003 de la Copa d’Europa de rugbi a 15, i referència del rugbi català. No és pas cap casualitat que la USAP hagi lluitat (i segueixi treballant) en la difusió del rugbi al principat de Catalunya, amb diversos convenis de col·laboració amb el Barça de rugbi, la Santboiana o el BUC (Barcelona Universitari Club).

USAP Enri tugali.jpg

Tugali, una de les estrelles dels Catalans

Als darrers anys hi ha hagut un gran creixement del club, amb el traspàs de grans jugadors com el neozelandès Dan Carter o el sud-africà Percy Montgomery, que han portat el club del Rosselló a ser un dels màxims referents del rugbi europeu.

Ara bé, la filosofia d’aquest gran creixement del club del Rosselló no s’ha fet a base de talonari i fitxatges milionaris, com el Tolosa o l’Stade Français, si no amb una aposta decidida per la cantera i la potenciació dels valors del rugbi i de la catalanitat del club a les divisions inferiors. El seu rugbi és endreçat, atractiu, alegre i dinàmic, amb tota la força que dóna representar tot un país i una filosofia, una manera d’entendre la vida.

Aquest vespre hem tingut una notícia bona i una de dolenta. La USAP ha perdut la final del campionat de França de 2010 contra l’equip de Clermont per un resultat de 6 a 19. La bona notícia és que en categoria femenina, les noies de la USAP s’han proclamat campiones de França. Malgrat la derrota, l’equip de la Catalunya nord està vivint un dels moments més dolços de la seva història, tot consolidant-se com un dels equips de referència de l’esport a Catalunya.

Per aquells qui estigueu interessats en la pilota oval, us recomano un parell de blogs en català especialitzats en el rugbi, tant de XV com de XIII (un altre dia parlarem de la història del rugbi de XIII). Aquests són el  Rugbi XV i el Ruc-bi Català En aquests espais podeu trobar informació actualitzada del món de la pilota oval en català.

Sempre Endavant!

usap 2.png

L'escut de la USAP

La Copa del Llevant

dimarts, 4/05/2010

L’ UE Llevant és l’equip de futbol degà de la ciutat de València. Aquest club és popularment conegut com “l’equip granota”, ja que el seu primer camp de futbol estava situat al costat de la riba del riu Túria, a on abundaven aquests animals, que amb el seu cant característic, van generar el malnom del club valencià.

El Llevant, que vesteix colors blau i grana, és un club amb un llegat històric enorme. Actualment el club es troba a segona divisió espanyola, però el Llevant ha jugat cinc temporades a la primera divisió, la màxima categoria del futbol espanyol.

Malgrat la seva centenària existència (el Llevant fou fundat al 1909, així que el club té actualment 101 anys) el palmarès del club és més aviat escàs. Una sola copa en tots aquests anys, i a sobre la RFEF (Reial Federació Espanyola de Futbol) no li reconeix oficialment.

copa republica 1937.jpg

La Copa no reconeguda conquerida pel Llevant el 1937

Per què dic que l’únic títol del Llevant no li és reconegut per la RFEF, màxim organisme espanyol d’aquest esport? La resposta és ben senzilla: el títol del campió data de l’any 1937, en plena guerra civil.

Donada l’impossibilitat de jugar una competició amb els equips dels dos bàndols enfrontats durant la guerra, la Federació Republicana organitzà un campionat de la República disputat pels conjunts ubicats en la zona lleial al govern legalment constituït. La competició va prendre el nom de “Copa de la España Libre” o “Copa de la República”.

Aquesta competició va ser disputada per equips com el València CF, el Nàstic, el Girona, l’Espanyol o el propi Llevant, que es va proclamar campió al vèncer a la final disputada al antic estadi de Sarrià al seu gran rival, el València CF, per un ajustat 1 a 0. El Barça es trobava als Estats Units i Mèxic fent una gira per recaptar fons per la República, fet que li va fer guanyar la simpatia dels intel·lectuals progressistes d’arreu del món per la seva identificació amb els valors democràtics i progressistes. El FC Barcelona va recaptar més de 15.000 dòlars per a la República (una fortuna al 1937).

Llevant campió copa 1937.jpg

L'alineació del Llevant campió de Copa del 1937

Els jugadors dels equips participants estaven mobilitzats amb les tropes republicanes, i havien d’obtenir un permís especial per poder desplaçar-se amb els seus equips i disputar els partits. Una curiositat: els jugadors no cobraven ni una pesseta per disputar els partits amb els seus clubs, cosa impensable avui en dia.

La RFEF no reconeix oficialment el títol al Llevant al considerar-lo un torneig “il·legal”, al només participar-hi els clubs ubicats en la zona republicana. Malgrat que una resolució de la Comissió d’Esports del Congrés dels Diputats instava a la RFEF a reconèixer l’oficialitat del títol guanyat pel Llevant, la realitat és que a dia d’avui el trofeu que llueix a les vitrines del club valencià no té més valor que el simbòlic i sentimental.

El més sagnant del cas és que, per contra, la RFEF si que reconeix al campió la copa de 1939 o “Copa del Generalísimo”, disputada només pels clubs ubicats en la zona nacional des del començament de la guerra, tot excloent-hi grans clubs com el Madrid, Barça o València. Aquella copa la va guanyar el Sevilla al imposar-se a la final al Racing de Ferrol (el segon equip del Caudillo) per un resultat de 6 a 2. El curiós del cas és que la final d’aquesta copa es va jugar al estadi de Montjuïc, poc desprès de l’ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes.

Aquest és un clar exemple d’una injustícia esportiva històrica i un clar cas de greuge comparatiu entre vencedors i vençuts a la guerra civil.

També en el futbol.

Llevant_UE.jpg

L'escut de l'UE Llevant

Samaranch, el poliedre

divendres, 23/04/2010

En Samaranch fou una figura camaleònica, un subjecte que va saber reciclar-se a si mateix, passant de figura important del franquisme a icona del moviment olímpic i esportiu.

En Joan Antoni Samaranch va néixer al 1920 a la ciutat de Barcelona, fil d’una família benestant de la ciutat. Amb 18 anys fou cridat a files pel bàndol republicà durant la guerra civil espanyola (1936-39), però desertà i es va passar la resta de la guerra amagat a Barcelona, fins que els franquistes van prendre possessió de la ciutat i va sortir del seu amagatall.

Els difícils anys 40, els anys de l’autarquia franquista, foren els anys on va emergir la figura d’en Samaranch, engegant i dirigint diversos projectes empresarials del sector tèxtil i d’altres vinculats a la construcció. Els contactes personals i familiars amb el nou règim espanyol van permetre al jove Samaranch posocionar-se entre les persones més riques i amb més pes social de la Catalunya de postguerra.

En la vessant esportiva, en Samarach va començar a esdevenir un personatge rellevant en dirigir la selecció espanyola d’hoquei patins que al 1951 va guanyar la Copa del Món en un mundial celebrat a Barcelona.

Arribats a aquest punt, la seva carrera esportiva s’enllaça amb la carrera política, al ser nomenat cap d’esports de Falange, i fundant la Federació Espanyola de Patinatge. El mateix Samaranch consolidava el seu ascens social abanderant l’equip espanyol als Jocs Olímpics de Roma-60 i Tòquio-64, Conseller Nacional del Movimiento, President del Comitè Olímpic Espanyol i fins i tot, Procurador a les Corts franquistes.

Samaranch saludant amb el braç enlaire

Al 1970 Samaranch entra al comitè executiu del COI (Comitè Olímpic Internacional), i al 1974 n’és escollit com a vicepresident d’aquest organisme.

Mentre en Joan Antoni Samaranch feia el seu ascens fulgurant cap l’èxit al COI, va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona els darrers anys del franquisme, i durant la transició es va perfilar com a possible màxima autoritat de Catalunya, per bé que el retorn de Tarradellas i de la Generalitat (als quals es va oposar obertament) li barraren el pas. Tot i això, als anys 80 i 90 en Samaranch va formar part de la direcció de “La Caixa”, i fins i tot en fou triat president.

El 1980 Samaranch fou nomenat president del COI, càrrec que ocupà fins al 2001. La seva obra al capdavant del màxim organisme olímpic és plena de llums i ombres. Sovint s’afirma que gràcies a Samaranch Barcelona va organitzar les XXV olimpíades al 1992. Penso que el mèrit no és només seu, sinó dels barcelonins i barcelonines de tots els estaments i classes socials, que van col·laborar per què Barcelona-92 fos un èxit.

D’altra banda, en Samaranch mai fou gaire amic de les aspiracions esportives de les federacions catalanes a nivell internacional. De fet, ell mateix eliminà tota esperança al decidir que als Jocs Olímpics només hi poguessin participar els estats reconeguts per l’ ONU, i no pas les diverses nacions que no disposessin d’un estat propi, disposició integrada a la Carta Olímpica que el COI va publicar sota la seva supervisió.

La figura de Joan Antoni Samaranch se’ns ha venut sovint com una figura de concòrdia i un model d’èxit personal, empresarial i esportiu. El que si és un èxit és l’operació de publicitat que han fet amb la seva figura, on s’obvia de forma flagrant les seva militància a Falange Espanyola o la seva enorme vinculació amb el franquisme, un règim criminal i dictatorial. També era un camaleó esportivament parlant: soci del Barça i del Real Madrid, de jove fou entrenador del equip d’hoquei patins del RCD Espanyol.

La figura de Samaranch està plena de llums i ombres, però no podem entendre la seva persona si no és amb un compendi de tota la seva trajectòria i militància. Per això jo crec que no podem capitalitzar l’èxit dels Jocs Olímpics de Barcelona-92 en la figura de Samaranch, ja que l’èxit de les XXV olimpíades de l’era moderna es deu a la societat cívica catalana, a l’encant i el magnetisme de Barcelona i a la capacitat d’ acollida i d’integració de tots els barcelonins, valors que penso no poden atribuir-se a un franquista de primer ordre com ho va ser en Joan Antoni Samaranch. Potser mai sabrem a ciència certa quines eren les idees reals d’en Samaranch, donada la seva personalitat polièdrica i complexa. Potser és que en Samaranch no tenia cap ideologia més enllà de si mateix, per què en diversos aspectes de la seva vida pública en Samaranch encara és un misteri, un enigma.

Invictus?

dissabte, 13/02/2010

La selecció nacional de Nova Zelanda, popularment coneguda com els “All Blacks”, era la principal candidata a guanyar el Campionat del Món de rugbi de 1995 que es celebrava a Sud-àfrica. Però no va ser així.

Aquest mundial va ser guanyat per la selecció amfitriona, la selecció de Sud-àfrica, tal com el film Invictus relata. La pel·lícula de Clint Eastwood és una obra basada en els fets reals (explicats al llibre de Josh Carlin) d’un país convuls, que sortia del règim del apartheid vers un règim democràtic on l’expresidiari Nelson Mandela va guanyar a les primeres eleccions lliures de la història del país.

El rugbi era, a Sud-àfrica, un esport reservat pels blancs, la minoria del país, que gaudia del monopoli del govern estatal, mentre que la majoria negre del país jugava al futbol (de fet, el mundial de futbol d’aquest any es celebrarà a Sud-àfrica).

En aquest context és fàcil comprendre que els sud-africans negres no recolzessin a la selecció nacional del seu país, ja que el rugbi sud-africà era un símbol del règim racista. Tant era així, que la selecció nacional de rugbi no podia jugar partits a nivell internacional com a mesura de pressió contra el govern racista del apartheid.

Com l’equip no jugava a nivell internacional, el nivell del rugbi sud-africà se’n veié molt ressentit. Els clubs no podien competir contra clubs d’altres països, i la seva situació financera empitjorà, i els “Springboks” (nom amb que es coneix l’esquadra sud-africana) no passaven pel seu millor moment. De fet, el XV sud-africà no era cap potència mundial l’any 1995. Per dir-ho clarament, els “Springboks” eren un equip mediocre, sense cap jugador rellevant (ni tan sols el capità Pienaar), sense estil de joc definit i sense suport mediàtic.

Però Mandela i Pienaar van aconseguir engrescar tot un país i unificar els seus ciutadans sota els colors de la selecció nacional de rugbi, tot utilitzant un símbol de l’opressió blanca i reconvertint-lo en patrimoni comú dels sud-africans.

Per contra, els All Blacks, la selecció nacional de Nova Zelanda, tenia un veritable “Dream Team”, amb grans figures i un estil de joc molt definit, basat en la superioritat tècnica, el domini del tempo dels partits i de la possessió de la pilota. Un equip considerat per molts experts del món de la pilota oval com el millor de la història. Al conjunt neozelandès destacava un jove de 20 anys, anomenat Jonah Lomu, qui amb els anys, es convertiria com el millor jugador de la història del rugbi. Lomu era un maori de 196 centímetres i 120 quilos de pes, capaç de córrer  100 metres en poc més de 10 segons. Qualitat, velocitat i potència al màxim nivell.

Lomu arrosegant a quatre jgadors sud-africans

Els “All Blacks” van arribar a la final sense despentinar-se, guanyant a Japó per 145 punts (una barbaritat mai més repetida al món del rugbi). Anglaterra, Escòcia… cap potència podia ni tan sols comparar-se als homes de negre.

Per la seva banda, Sud-àfrica va patir més del compte per superar a potències de segon nivell com Canadà o Romania, i va necessitar alguna ajuda arbitral per superar a semifinals a la selecció francesa.

Fins aquí, el film d’Eastwood és fidel amb la història real succeïda al estiu del 1995 a Sud-àfrica. Però el film de Eastwood no evoca la visió del equip finalista, els “All Blacks” de Nova Zelanda.

Unes 48 hores abans de la gran final entre “kiwis” i “springboks” els jugadors de Nova Zelanda van anar a sopar al restaurant del seu hotel. L’únic que van compartir tots els jugadors i tècnics de Nova Zelanda, fou el cafè i el té. Aquestes begudes foren enverinades per alguna substància tòxica.

Deu hores abans del partit, divuit jugadors i casi tots els tècnics dels “All Blacks” havien caigut com mosques, amb atacs aguts de diarrea, mal de panxa, vòmits, processos febrils… Només quatre jugadors, que havien sopat a una pizzeria fora del hotel, van lliurar-se de les intoxicacions.

Així les coses, els jugadors de Nova Zelanda van arribar molt debilitats al estadi Ellis Park de Johannesburg. La millor selecció neozelandesa de tota la història fou derrotada per 15 a 12 per la selecció amfitriona. Els “All Blacks” no van jugar al seu nivell habitual, afectats per la intoxicació gàstrica.

Però els “All Blacks” mai van utilitzar aquest fet com a excusa per justificar la seva derrota. Tan noble arriba a ser el rugbi. Avui sembla clar que el responsable d’aquesta malifeta fou Thabo M’Beki, qui va succeir a Mandela al capdavant del govern sud-africà anys després.

Sembla curiós, però, que el genial Clint Eastwood no hagi fet cap referència a aquest episodi. Potser no encabia en la llegenda “Springbok”, o la figura de Mandela és massa poderosa com per tacar-la amb aquest fet.

Els All Blacks fent el seu Haka (dansa tribal maori)

Història del futbol a Catalunya

dijous, 4/02/2010

El futbol forma part de l’actualitat informativa, social i fins i tot política de la societat actual. Però quines són les causes d’aquest protagonisme mediàtic? Sempre ha estat així? Aquestes i altres qüestions molt poques vegades han sigut analitzades amb seriositat i rigor científic.

És per això que considero molt important la tasca d’en Javier Aranda. En Javier Aranda és un historiador jove, que ha realitzat la seva tesina sobre els primers anys de vida del FC Barcelona des d’una perspectiva social, econòmica i estadística que ningú, fins ara, havia emprat, utilitzant un mètode propi, novedós i original. Per això he tingut el privilegi de poder realitzar-li una entrevista sobre el passat de futbol a Catalunya, i potser així, copsar el present esplendorós del que gaudeix el futbol en la nostra societat, així com entendre les claus d’un món que mou tants milions. Sense més, us reprodueixo l’entrevista que hem pogut realitzar:

Quin és el club de futbol més antic de Catalunya?

Escut del Palamós, degà de Catalunya

“El club més antic encara viu es el Palamós Club de Futbol. El Palamós Foot-Ball Club es va fundar en 1898 per Gaspar Matas, en la seva tornada dels seus estudis a Anglaterra. En el any 1926 canvia la seva denominació a Palamós Sport Club, al practicar altres esports (natació i ciclisme). En 1940 canvia novament el seu nom a Palamós Club de Fútbol. Els seus colors son el groc i el blau i l’estadi és actualment el Nou Municipal de Palamós. Al finalitzar la temporada 1953/54 desapareix per problemes econòmics. Aquesta es la diferència amb el Futbol Club Barcelona i en menor grau amb el Espanyol..”

El Barça fou, des de els seus orígens, un club burgés?

“La resposta es sí. Però aquesta resposta avui quasi ofensiva que es equivalent a opulència si ho mirem des de la distància veurem que dir burgés dins de un context com es el principi del segle XX es sinònim de fer esment que el Futbol Club Barcelona va ser des de el principi un club que va viure dins una estructura industrial, d’empresa burgesa moderna, jeràrquica, que el va permetre sobreviure a les seves diferents crisis i interaccionar amb un entorn dinàmic, en constant canvis socials, polítics i econòmics. El Futbol Club Barcelona es distingeix per això mateix respecte als altres club catalans que no van poder sobreviure o no van ni han arribat tan lluny com el propi F.C. Barcelona, que ha sigut sostenible al llarg del temps gràcies aquest model organitzatiu empresarial burgés.”

Es veritat que no es deixen jugar gent del país o es que no hi havia interès pel futbol?

“En 1899 l’interès pel futbol no era el d’avui en dia, ni en els diaris, ni en la societat, i això feia que els clubs en un primer moment no fossin més que entitats molt selectes i a la vegada tancades que feia que l’explosió que es va produir trenta anys després fossin una mica sorprenents, solament, aquesta explosió, ho explica el propi joc.

El futbol és un joc que es pot jugar en qualsevol camp, amb pluja o neu, en camp obert i tancat, només es necessita una pilota, res més, de per si, el futbol, la seva simplicitat, fa que estigués destinat a ser un  esport de masses, d’interès social, una pilota pot viure sense el F.C. Barcelona, el Barcelona no pot viure sense una simple pilota. El tema no era tant per una qüestió de nacionalitats com si de classe social com veurem més endavant quan parli de l’evolució del Futbol Club Barcelona com a club, hem de diferenciar la qüestió del joc que és universal, dels seus orígens, que com a esport no ho són, tenen un procés de caire classista…”

Pots resumir l’acta fundacional del Futbol Club Barcelona i destacar-ne la diferència amb altres clubs com l’Espanyol o el Real Madrid?

“Com abans he esmentat la diferència del Futbol Club Barcelona i que el fa especial és el seu model organitzatiu i especialment com es reflexa en els diferents estatuts. El seu acte fundacional com a club data des de la seva fundació, 1899, fins a l’any 1930, quan el club es configura en essència. Aquest canvi és el que crea el que es avui dia el Futbol Club Barcelona ja que l’entitat passa de see un club esportiu a una empresa esportiva. Des de 1899-1911 el club és un club esportiu que passa per bastants dificultats fins que en 1908 una gran crisis està a punt de fer-lo desaparèixer. Hans Gamper actuant com un bon gestor i gràcies a una bona acció  administrativa fa sortir club d’aquesta etapa. De l’any 1911 a 1920 el club canvia de camp -a l’Escopidora- i es converteix en una cooperativa.

L’any 1914-1915 el club passa per una crisis de identitat amb Peris de Vargas com president,  però el club no està disposat a perdre els signes democràtics que estan en les pròpies arrels del club i aconsegueixen desempallegar-se’n del dictador Peris de Vargas. Aquesta és una de les identitats diferenciadores de la entitat, no perdre mai els seus signes de personalitat.  A partir de 1920 es produeix l’explosió del professionalisme i s’inaugura l’estadi de Les Corts. El club instal·la un model corporatiu, el club té treballadors propis, una mútua, i les seves despeses son cada vegada més grans, necessita un element regulador de caràcter econòmic: La Lliga espanyola de 1929…”

Podem qualificar el Barça, des de la seva fundació, com un club obert i democràtic?

Gamper, el pare del Barça

“La resposta es sí. Gràcies a Hans Gamper, el club des de la seva fundació és un club democràtic i obert. Encara més clar és si veiem els estatuts de 1911, com he esmentat abans, ja que veurem que el club es converteix en una cooperativa: ja no és solament un club esportiu, es una institució, una entitat més complexa, va encaminada cap a una empresa esportiva, però el més important dintre de la evolució del club des de 1899 a 1930 com a empresa esportiva és que com tota empresa moderna en el seu desenvolupament, arriba un moment en el que gestors i socis es distancien convertint-se els gestors en els defensors de las diferents decisions dels socis que ara són els veritables protagonistes del club. Els estatuts de 1911, a diferència dels fundacionals, són importants per què es converteixen en el testimoni i defensa dels propis socis del club barcelonista i salvaguarden el seu benestar, les seves obligacions i deures, és l’ ideari de un club plenament democràtic des d’una visió empresarial.”

Quin era el club català més potent en els inicis del segle XX?

Escut del Català, club degà de Barcelona

“El Català Futbol Club (o Català Sport Club a partir del 1908) va ser el primer equip de futbol que es va fundar a la ciutat de Barcelona. Va ser creat el 21 d’octubre de 1899 amb el nom de Foot-ball Club Català al gimnàs Tolosa pertanyent a Jaume Vila qui en fou el primer president, a més de Víctor Paniagua secretari, Miquel Valdés tresorer, Manel Mir capità i Guillem Busquets sotscapità Jugava els seus partits al Velòdrom de la Bonanova, posteriorment a la cruïlla dels carrers Indústria (avui París), Còrsega, Muntaner i Aribau i els seus colors eren el blau i el blanc.

El Català FC volia promocionar l’esport local i només admetia jugadors catalans al seu equip. D’aquí ve que va rebutjar l’ingrés del suís Hans Gamper i aquest va fundar, llavors, el Futbol Club Barcelona. Al cap de dos mesos de la seva fundació, però, ja acceptà jugadors forans. El Català FC i el FC Barcelona mantingueren una molt forta rivalitat a inicis de segle XX. Destacà la polèmica per qui era el club degà de la ciutat de Barcelona, polèmica que quedà resolta a favor del FC Barcelona, en haver estat el primer club inscrit al registre civil, ja que el Català no ho féu fins mitjans de desembre de 1899. El Català va disputar el campionat de Catalunya des dels seus inicis, sense arribar a assolir mai el títol. La seva millor classificació al campionat fou la tercera posició, assolida diverses temporades. El 1914-15 acabà en la desena i darrera posició del Campionat perdent la categoria que mai més tornà a recuperar. L’any 1924 va celebrar les seves noces d’argent. El Català FC va desaparèixer a finals dels anys 20 del segle XX. Va morir per què a diferència que el Futbol Club Barcelona no va evolucionar com entitat, sent sempre un club solament esportiu, sense estatuts de caire social, el seu model no va desenvolupar-se, la derrota com degà a ulls dels polítics i la societat li van deixar sense ajudes econòmiques i les victòries no van arribar. El seu model organitzatiu es el que va permetre evolucionar al Barça de club a empresa esportiva, ser sostenible, la mà de Gamper és essencial com a pare fundador i gestor de la criatura, és el motor del club i responsable del seu creixement  durant aquests 30 anys…”

Quan i per què es produeix la professionalització dels clubs de futbol a Catalunya?

“La ràpida multiplicació del número de clubs de futbol impulsà la creació de las primeres associacions -la Football Associació de Catalunya, creada l’onze de novembre de 1900- i les primeres competicions. Així, l’any 1902 neix la primera competició a nivell nacional, la Copa de la Coronación, embrió de la actual Copa del Rey de Futbol. La Real Federació Española de Futbol no naixeria fins 1913 i la selecció espanyola va disputar els seus primers partits amb motiu dels Jocs Olímpics d’Amberes, al 1920. El primer gran canvi en el futbol espanyol arriba l’any 1926 quan, després d’un llarg procés de debat, els clubs aproven el Primer Reglament del futbol Professional espanyol. El futbol espanyol, seguint el model britànic, donava així el pas al professionalisme, donant las bases per el naixement del campionat nacional de Lliga, en la que la primera edició es disputa en 1929. Així va néixer no solament el professionalisme en Catalunya sinó també a tota Espanya.”

Creus que la professionalització del futbol fou positiva o negativa pel desenvolupament d’aquest esport a Espanya?

 “Era necessària, en el cas del Barça a partir de 1912-1914 els seus ingressos i sobretot les seves despeses es van disparar, la seva estructura era cada vegada més gran tenint a partir de 1920 treballadors en nòmina, el profesionalismo marrón…. ni amb Les Corts es podien solucionar aquests problemes econòmics si no era amb un element regulador  de caire econòmic que pogués garantir una economia que no estigués sotmesa al atzar, la Lliga havia de ser un fet…”

“Solament podia ser una competició entre iguals que pogués garantir aquesta seguretat econòmica i l’any 1928 es crea la Lliga Espanyola sota unes normes que autoregulava qualsevol acte de desigualtat durant la competició tant de caire esportiu com de caire econòmic. En trenta anys es va crear un sistema a partir de estructures cada vegades més complexes com el F.C. Barcelona que  va interaccionar amb altres entitats també complexes creant un sub-sistema que a partir de 1929 es va autoregular amb les seves pròpies normes, si aquest sistema de regulació no hagués existit el futbol com fenòmen de masses no existiria, seguiria sent un esport minoritari o hauria desaparegut..”

Per què clubs com el Júpiter, Sant Andreu o l’Europa mai van tindre tant suport social com el Barça o l’Espanyol?

“Per la seva estructura. Aquests clubs, com el cas del Català, no van evolucionar, no van veure el futur, no tenien capacitat de gestió, mentre el Barça sobretot i l’Espanyol cada vegada es feien més grans. En el cas del Barça com empresa esportiva mentre passava els anys necessitava cada vegada més recursos econòmics i socials: això feia que els altres equips no poguessin evolucionar, el Barça quan més guanyava també més gastava, monopolitzava, era com un gran paraigües que acaparava recursos i no deixava regar als seus veïns més modestos. Aquesta realitat  va fer que els altres equips acabessin desapareixent com el Català o estant a categories quasi amateurs com el Júpiter o el Sant Andreu.

Un error històric parlant sobre la no evolució estructural i de gestió del Barça va ser quan L’ Equipe a mitjans dels anys 50 li va proposar al F.C. Barcelona crear una competició europea i el Barça va dir que no, cosa que el Real Madrid, mitjançant la figura de Santiago Bernábeu va dir que sí i amb Gabriel Hanot (editor de la revista) i el seu col·lega Jacques Ferran van crear la Copa de Europa. Una mala decisió de gestió li va costar al Barça uns 40 anys de retard, una mala decisió produeix una cadena d’errors…”

És l’essència del Barça la d’un club catalanista i l’Espanyol la d’un club espanyolista?

“Es una pregunta capciosa la teva (rialles). Jo crec que no, els dos són dos clubs catalanistes però mentre el Barça sempre va estar dins de un projecte nacional, des d’un aspecte emocional, urbanístic i econòmic, el Espanyol en part no, hauria de diferenciar entre nacional i catalanista com també una cosa que la gent mai fa que és diferenciar nacional de nacionalista cosa que mai ha sigut el Futbol Club Barcelona, encara que ho han intentat varies vegades durant la seva història, afirmar amb un si la teva pregunta sense ofendre seria massa reduccionista per la meva part…”

Creus que el Barça ha estat, tal com deia el gran Vázquez Montalbán, “el brazo no armado de Catalunya”?

Cruyff va canviar el FC Barcelona, segons Javier Aranda

“Si parlem com institució, el Barça ha sigut la institució més important de la història de Catalunya ja que es pot dir que es una institució catalana universal. Globalment, en els seus 110 anys d’ història, el Barça ha tingut dos etapes generals: una anterior a 1977 i altre després de 1977 amb l’ arribada de la democràcia on  amb Josep Lluis Nuñez el club torna a funcionar com una entitat esportiva de caire empresarial que culmina amb la arribada de 1988 de Johan Cruyff com entrenador que li dóna una filosofia no com entitat, que ja la tenia, sinó com a equip esportiu. En 21 anys amb aquesta filosofia 3 Champions i una final i 9 Lligues més una Copa del Món de Clubs… Abans de 1977 el club durant 40 anys de dictadura franquista deixa en un segon pla lo esportiu i socialment es converteix en un club polític: el Barça des de 1923 amb Primo de Rivera era com institució un cop desapareguda la Mancomunitat, i l’orgull la única esperança, l’únic lloc de reivindicació d’un somni que es va trencar massa aviat: el club va estar en depressió 54 anys, va estar quasi mort fins a Basilea….”

Què podem destacar del Barcelona com a club integrador de les onades immigratòries que han arribat a Catalunya? Quin ha sigut el seu paper?

“El Barça en 1974 va ser molt important com aglutinador de les noves gents que van venir de altres zones però sincerament crec que no més que els altres clubs d´Espanya o del món.”

Parlem una mica del club de la capital de l’estat. El Real Madrid era el club més gran de la capital des de la seva fundació?

“Es difícil de dir, el Madrid va guanyar campionats des de un primer moment a comparació del Atletico de Madrid que en un primer moment, fundat en 1903 per biscains, era un equip sucursal del Athletic Club de Bilbao. Cap dels dos equips van ser importants fins a mitjans del segle XX, en un moment, a principis del segle XX on equips com el Real Irún eren equips més rellevants i la perifèria de l’estat tenia més preponderància a l’hora de parlar i regular l’esport del futbol.”

El Real Madrid el van fundar uns catalans que havien jugat al Barça?

El primer Real Madrid 1902

“El 6 de març de 1902 es va constituir oficialment la societat Madrid Foot Ball Club. Els germans Joan i Carles Padrós i Rubió, uns empresaris catalans establerts a Madrid, van ser els fundadors i primers presidents de l’entitat blanca, al costat de Julián Palacios. En aquells moments es crea la primera junta directiva que estableix l’uniforme de l’equip: samarreta i pantalons blancs, mitges i gorra blaves.”

“El primer partit després de l’oficialització va ser entre jugadors del club, al camp de l’avinguda de la Plaza de Toros, el 9 de març. Las males llengües diuen que els germans Padrós eren catalans i socis del Barça i algun partit jugarien, però parlem d’ una etapa on  la rivalitat Barça- Madrid era inexistent, fins 1953 no existiria. Es més, molts socis del Barça durant la seva història ho han sigut del Espanyol com Casaus o Núñez. Avui dia això seria impossible e impensable…”

Quan i per què neix la gran rivalitat Barça – Madrid?

“El Real Madrid era un equip poc important a principis del segle XX, com he dit anteriorment. Té com a club tres grans moments : L’aparició de Santiago Bernábeu com a president, la construcció de l’estadi de Chamartín i el punt vital de la rivalitat entre Barça i Madrid, i és el  fitxatge de Alfredo Di Stéfano en 1953.”

Explica’ns què fou el cas Di Stéfano, si us plau…

Di Stéfano amb la samarreta del Barça

“Alfredo Di Stéfano“ La Saeta Rubia” considerat com un dels quatres millors jugadors de tots els temps, amb Pelé, Maradona i Cruyff, l’any 1953 va arribar a un acord amb el Futbol Club Barcelona per incorporar-se al equip. El traspàs de River Plate al Barcelona va ser en un principi autoritzat per la FIFA. El club Millonarios de Bogotá, que era el propietari dels drets del jugador fins 1954, segon conveni firmat en el Pacte de Lima va denunciar de la situació anòmala del jugador a la FIFA.

El 13 de Maig de 1953 arriba a Barcelona disposat a firmar el seu  contracte, però en meitat de las dificultats amb la Federació per el fitxatge, Santiago Bernabéu, el va convèncer per trencar el seu acord amb el Barça i incorporar-se al Real Madrid. Addicionalment Millonarios de Bogotá havia negociat directament amb el Real Madrid. El Barcelona va fer lo propi, però el fitxatge de Di Stéfano mai es va poder completar per el Barça. El 15 de setembre la Federació Española optà por una decisió salomònica. Va emetre un comunicat en el que  va autoritzar a Di Stéfano a jugar quatre temporades en la Lliga Española, dos en el Real Madrid i dos en el Barcelona.

La comissió directiva del Barcelona, presidida por Enrique Martí, va protestar per aquesta decisió i va dimitir en ple. La comissió gestora que la va succeir va  firmar un acord amb el Real Madrid, el 23 de octubre, en el que renunciava a tots els drets sobre Di Stéfano a canvi d’una quantitat de diners equivalents a la que s’havia gastat en fitxar-lo. Durant els tres mesos en els que Di Stéfano va estar a Barcelona, va entrenar amb la plantilla blaugrana i va participar en tres partits amistosos organitzats per el club català, però mai vestint la camiseta barcelonista, per por a una sanció federativa. Curiosament, Di Stéfano va vestir la camiseta blaugrana anys després, en dos partits amistosos de homenatge, quan ja era jugador del Real Madrid a tots els efectes.”

Parlem una mica del RCDE. Qui i quan es va fundar l’Espanyol?

Escut del RCDE

“El Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona va ser fundat el 28 d’octubre de 1900, a les aules de la Universitat de Barcelona, es va crear la Sociedad Española de Football, nom que li va donar al club el seu fundador i primer president, Ángel Rodríguez. Les principals senyes d’identitat, i el que va determinar el nom original d’aquest nou club esportiu, va ser que tots els seus components eren catalans o nascuts a la resta d’Espanya, en contraposició als altres equips, formats majoritàriament per anglesos i d’altres nacionalitats.”

 

 

 

Per què l’Espanyol va prendre aquest nom?

“Hi ha una controvèrsia ja que hi ha dos corrents, una la que parlen que el nom es perquè a l’equip solament jugaven jugadors catalans i de la resta d’Espanya al contrari que el Futbol Club Barcelona. Uns altres diuen que el nom era per diferenciar-se de las diferents ideologies que tenien els dos clubs: la veritat era més una lluita de classes, com he esmentat abans, que d’idees nacionals..”

Quin fou l’origen dels colors blanc-i-blaus de la parròquia espanyolista?

“Encara que el RCD Espanyol de Barcelona vesteix avui de blanc-i-blau, el groc va ser el color original del club, per ser aquest el color de la peça de roba que un dels seus primers socis va regalar a l’entitat per  confeccionar els seus uniformes. Més endavant, va vestir samarreta blanca i pantalons blaus i, el 1909, vestia ja amb els actuals colors blanc-i-blaus, aquells que lluïa en el seu blasó l’almirall Roger de Llúria.”

Quin ha estat el primer futbolista català que podem considerar com un crack?

“La veritat es que la millor etapa de tota la historia del futbol català es l´ actual, podríem dir que el futbolista més reconegut com un crack a Europa és Xavi Hernández del F.C. Barcelona o això diuen periodistes tan reconeguts com Santiago Segurola del diari Marca, que arriben a dir que Xavi es el millor futbolista espanyol més important de la història, per davant de Luís Suarez -que va guanyar una pilota d’or i va ser un dels referents de la Espanya que va guanyar la Eurocopa del 1964 davant Rússia per 2-1 amb gol de Marcelino i dos copes de Europa amb l´Inter de Milà d’Helenio Herrera-. Si parlem a nivell estatal crec que el millor futbolista català és Ricardo Zamora.”

I per acabar, quin creus que ha sigut el millor futbolista català de l’historia?

El gran Ricardo Zamora, "el Divino"

“En la meva opinió el millor futbolista de la història és Ricardo Zamora. Va ser i encara és reconegut com un dels millors porters de tot el món, va jugar al Espanyol, Real Madrid i F.C. Barcelona i és l’inventor de las anomenades Zamoranas. La meva opinió es basa en que va revolucionar la posició de porter que en aquells moments era una posició marginal del joc, en el que el 2-3-5 la anomenada The Pyramid estava de moda i on porter i defenses estaven venuts en un joc encara poc evolucionat estructural i estratègicament.”

“Totes aquestes premisses van convertir a Zamora en una celebritat de la època i em reafirma en la meva opinió. Zamora va ser medalla de plata en Amberes sent un jugador formidable en la dècada dels 1920-1930, la seva ascensió a la fama, la seva llegenda i repercussió seria comparable al sorgiment de Casillas a finals del segle XX i començament del segle XXI.”

“Algunos creen que el fútbol es solo una cuestión de vida o muerte,

pero es algo mucho más importante que eso” (Bill Shanky)