Arxiu de la categoria ‘Esports i història’

Celebració del centenari del primer partit de rugbi al sud dels Pirineus.

dimarts, 7/06/2011

El cap de setmana passat es va celebrar el partit commemoratiu del centenari del rugbi català. Tal i com ja vam publicar al seu dia, enguany fa exactament cent anys de la disputa del primer partit de rugbi jugat per un equip autòcton (en aquest cas, el RCD Espanyol, que en aquells temps compaginava futbol i rugbi) i una selecció de francesos residents a Catalunya, sota el nom genèric de Sociéte Patrie. Els mitjans catalans, tant escrits com televisius, n’han fet ressó, cosa que no acostuma a passar en els esports minoritaris al nostre país.

PartitCentenari.jpg

Foto de família dels integrants que van disputar el partit del centenari a la Foixarda.

Cent anys després, el rugbi a casa nostra ha evolucionat molt, no sempre per bé. Ha passat etapes daurades i anys de foscor, però l’esperit dels pioners al nostre país encara es manté viu per part dels amants d’aquest esport. Cent anys després, ja no existeix la secció de rugbi del RCD Espanyol, ni tampoc la Sociéte Patrie.

Lligant un esdeveniment esportiu, commemoratiu i reivindicatiu, l’associació dels sis clubs de rugbi històrics de la ciutat de Barcelona (CEU, BUC, Químics, Enginyers del Poble Nou, Gòtics i la secció de rugbi del Barça) van aportar diversos jugadors per formar una esquadra que va tornar la vida rugbística a l’Espanyol. Jugadors del Barça (i dels altres cinc clubs) posant-se, desinteressadament, la samarreta del gran rival històric del barcelonisme, o en el cas dels altres clubs barcelonins, d’un altre entitat esportiva diferent, que va tancar la seva secció de rugbi fa més de vint anys per motius econòmics. Un exemple dels valors del rugbi, que la nostra societat sembla haver oblidat.

Al partit (autèntica festa del rugbi català) celebrat a la Foixarda van assistir-hi un miler llarg de persones, entre les que hi havia diverses personalitats públiques, tals com la periodista Pilar Calvo, la regidora d’esports de l’Ajuntament de Barcelona en funcions, la senyora Maite Fandos, o el líder del PP de Barcelona i aficionat periquito , el senyor Alberto Fernández Díaz. La nota emotiva la va aportar el veterà jugador de rugbi de l’Espanyol, el senyor Lluís Sant Agustí, qui als seus 93 anys d’edat va sortir al camp lluint la samarreta blanc-i-blava que va defensar durant més de trenta anys.

LuisSantagusti.jpg

El veterà Lluís Sant Agustí, de 93 anys, campió d'Espanya de rugbi amb l'Espanyol, va rebre el seu reconeixement. Portava el polo que va defensar durant més de trenta anys.

Canaletes, el Barça i Barcelona

dijous, 5/05/2011

Anar a Canaletes per celebrar els èxits esportius del Barça és tota una tradició culé que es remunta al primer terç del segle passat.

La font de Canaletes captava aigües de barrancs i aigües subterrànies que es recollien e captacions que baixaven des de la serra de Collserola, en especial la de la riera d’en Malla que avui dia seguiria els actuals carrers Príncep d’Astúries i Balmes, fins arribar a la Plaça Catalunya – Pelai. De fet, l’edifici del Banc BBVA de plaça Catalunya encara aprofitava als anys seixanta i setanta del segle passat un pou al subterrani del edifici per abastir d’aigua a l’edifici (i fins i tot usat per la refrigeració de l’edifici).

A la font històrica l’aigua brollava al capdamunt de la Rambla mitjançant unes canaletes que  transportaven l’aigua fins la seva ubicació al capdamunt de la Rambla , i per això la font fou batejada popularment amb aquest nom. Com explica l’investigador i historiador local Dani Cortijo en el seu blog, la font aviat es va convertir en tot un punt de trobada de la societat barcelonina. La font actual és de ferro, coronada amb un fanal de quatre llums. Existeix la llegenda que diu que aquell visitant que begui l’aigua de Canaletes s’enamorarà per sempre més de la ciutat de Barcelona i sempre hi tornarà.

fuente-de-canaletes-barcelona.jpg

Detall de la Font de Canaletes.

Als anys 30 del segle passat a l’edifici on avui es troba l’Hotel Lloret (Rambla de Canaletes, número 13) s’hi ubicava la redacció del diari esportiu “La Rambla”, fundada pel senyor Josep Sunyol i Garriga, qui fou president del Barça i diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya, i que fou tristament assassinat per les forces feixistes durant la guerra civil.

Cada diumenge a la tarda, de la façana de la redacció de “La Rambla” es penjaven pissarres amb els resultats, en viu i directe, dels equips barcelonins que jugaven (especialment si ho feien fora de casa), en un temps que la ràdio encara no s’havia popularitzat al màxim i les retransmissions esportives no eren, ni de bon tros, en viu i directe.

Així doncs, l’afició es citava cada diumenge a la tarda al davant de la redacció del diari esportiu, just al costat de la famosa font de Canaletes, i allà mateix es celebraven els èxits esportius (si és que n’hi havia algun, es clar) del Barça. I encara que no es conegui gaire, també els del Espanyol (convé recordar que als anys trenta del segle passat el volum d’aficionats entre culés i periquitos estava molt més equilibrat que avui en dia).

A més a més, al primer terç del segle XX s’instaurà una tradició que durà fins gairebé els nostres dies: els dilluns a la tarda era molt habitual trobar-se grups de tertulians futbolístics (aficionats, directius i fins i tot jugadors) comentant la jugada del cap de setmana al voltant de la font de Canaletes o a les taules del Café Baviera, que estava ubicat al costat de la font.

Durant els anys de dictadura franquista el Barça es convertí en una de les poques maneres que tenien els ciutadans del país per reunir-se, cridar i animar (molt sovint en català) i fins i tot treure alguna senyera, al camp o a Canaletes. Malauradament, el Barça d’aquells temps no donava masses alegries als seus seguidors.

No serà fins la dècada dels 90 del segle passat, i especialment als nostres dies, que les celebracions a Canaletes es convertiren en quelcom habitual i autènticament multitudinari (es parla de xifres de gairebé deu mil persones celebrant els èxits del Barça a Canaletes), gràcies a equips màgics com el “Dream Team” d’en Johan Cruyff o del Barça de les sis copes d’en Guardiola.

celebració canaletes.jpg

Celebració multitudinària del barcelonisme a Canaletes.

Desgraciadament durant els darrers anys algun grup de brètols que per res del món poden ser considerats barcelonistes han aprofitat els èxits esportius del Barça per mostrar el seu cantó violent i incívic. Fins i tot n’hi ha que han trencat la font de Canaletes, un espai gairebé sagrat pels culés de debò, que respectem tots els símbols i llegendes de la nostra història, com a element diferenciador que fa del Barça “més que un club”. Esperem tornar-hi ben aviat aquesta temporada (com a mínim dos cops més) i molts més cops al futur, però sempre fent-nos dignes del Barça, de Barcelona i de la seva història, i de tants i tants ciutadans anònims que han deixat la seva petjada en un espai gairebé sagrat pel barcelonisme i la seva identificació amb la ciutat i el país.

Centenari del primer partit de rugbi a Catalunya

dilluns, 21/02/2011

[Article aparegut originalment al lloc web de la Penya Barcelonista Usapista AVANT el 16 de febrer de 2011]

(Autor: Xavier-Albert Canal, expresident de la Federació Catalana de Rugbi i premi President Companys l’any 2008, per la seva lluita en defensa de l’oficialitat del rugbi català. )

seleccio_catalana_rugby_republica_44.jpeg

Aquesta píndola havia d’esperar uns dies a veure’s publicada. No obstant, com sembla que molta de la informació que s’hi dóna ja és coneguda per tercers, la pengem alguns dies abans del previst. Deixeu-nos reconèixer la feina feta pel Carles C., rugbymen i perico de pro, que ha estat treballant de valent per saber-ho tot del que avui expliquem.

Les coses són com són i el que s’ha de fer és explicar el que hi ha. Manifestem això perquè, com veureu, parlem d’un altre club català que no solament no és el nostre sinó que n’és el rival nacional. La història és la història i a ella ens hem de remetre.

El proper mes de maig farà cent anys del primer partit de rugby jugat a Barcelona -en realitat van ser tres- i potser també del jugat a Catalunya, la del sud dels Pirineus i que, a partir d’ara citarem sense remarcar l’àmbit geogràfic. Al nord, és una altra història.

Són molts els diaris nacionals de l’època -Mundo Deportivo, Eco de Sports, La Publicidad, El Sport, El Noticiero Universal, El Correo Catalán, La Vanguardia, La Tribuna- que se’n van fer ressò.

El 21 de maig de 1911 és la data. Aquell dia es van enfrontar el CD Espanyol i el Patrie. El proper 21 de maig farà cent anys!

Malgrat que encara no es jugués a Catalunya, el rugby ja havia estat noticia als mitjans abans del partit. En els primers mesos del 1911, la revista El Sport, presumia de tenir corresponsalies a París i Londres. Doncs bé, la major part de les notícies que d’allí arribaven eren cròniques de partits de rugby, tant les signades pel corresponsal de París, René Lehrmann i més tard en Jacques Lebrun, com el de Londres, José Massó.

A l’Eco de Sports del 27 de març de 1911, donava la informació que el CDE organitzava dues seccions noves, Hockey i rugby. En el mateix mitja, en data més propera al primer partit, l’1 de maig de 1911, amb una crònica de títol “¿Rugby?”, informava que uns joves havien començat a practicar-lo en el terreny del CDE (Club Deportivo Español), i que era un esport que per la seva gran bellesa podia col·locar-se al capdavant de tots els demés, apuntant que “el rugby no es el sport brutal que nos pregonan los que lo desconocen; es algo duro, propio sólo para atletas. Los enclenques no pueden aspirar a militar en las filas de los rugbymen ya que la integridad de sus narices corre peligro, pues teniendo que contender contra otros jugadores de complexión hercúlea siempre han de llevar la peor parte”, per concloure que “a juzgar por el entusiasmo con el que ha sido recibido, se le puede augurar un éxito feliz” pronòstic que, malauradament, no s’ha complert. Dies més tard, el suplement d’esports de La Publicidad, de nom “Martes deportivo”, s’hi llegia “háblase con insistencia en Barcelona de la formación de equipos para jugar al Foot-Ball Rugby (…). El Club Deportivo Español, que no sólo presta especial atención al Foot-Ball Association, que aquí tanto practicamos, extiende su radio de acción a todos los deportes y quiere contar con equipos para practicar el Hockey y el Rugby. Este último juego preocupa seriamente a muchos de los socios del Espanyol y están decididos a introducirlo en Espanya” per seguir l’article informant de les regles bàsiques del Foot-Ball Rugby i ajudar a entendre’l.

El club citat com interessat en el rugby no és altre que el que avui du el nom de Real Club Deportiu Espanyol, fundat el 1900 amb la denominació de Sociedad Española de Football encara que el poc temps va modificar-lo pel de Club Español de Foot-Ball i ja al 1910 pel de Club Deportivo Español, no sent fins el 25 d’abril de 1912 que el Rei espanyol Alfons XIII li va atorgar el títol de Reial.

Oficialment la secció de rugby de l’Espanyol va crear-se el 1923, sent President José Maria Poblador. No obstant, hem vist que, almenys de forma oficiosa, a l’any 1911 ja tenia socis que el practicaven i, com veurem, el jugaven. La revista quinzenal Stadium tenia una secció de nom Guia del Sportman on es relacionaven establiments i entitats esportives. A partir del segon número, d’1 de juny de 1911, i durant bastants mesos, a l’apartat de Sociedades de Sports varios, d’aquella secció, en el paràgraf dedicat al CD Espanyol, hi constava que s’hi practicava el rugby. A més, en el de 15 d’octubre de 1911 informava de la constitució d’una nova Junta Directiva del club, encapçalada per José G. Hardoy, que volia convertir al seu camp en un Parc de Sports i amb aquesta finalitat “se darán todas las facilidades a los socios para que puedan dedicarse a la pràctica del rugby …”. Què va passar després del primer/s partit/s? Que se’n va fer de la secció? Ara com ara no podem donar resposta. Caldrà seguir investigant. Quedi dit, però, el mèrit d’aquest club per haver estat el pioner del rugby a Barcelona i a Catalunya, malgrat que no hi hagués continuitat.

L’altre club participant va ser el Patrie (Societé Patrie). El nom ho diu tot. Era un club format per membres de la colònia francesa a Barcelona que havia nascut el gener de 1910 impulsat per l’aleshores Cònsul d’aquell estat a la capital catalana, M. D’Anglade. El club va tenir diverses seccions, algunes d’elles amb èxits esportius com la de Cross-Country, atletisme i futbol, jugant a un camp situat al carrer Borrell entre Mallorca i Provença.

El partit es va jugar al camp de l’Espanyol que s’havia inaugurat poc mesos abans, l’1 de març, on anteriorment havia estat el velòdrom de Barcelona, a Muntaner, amb Londres i Casanova. Quan l’Espanyol va marxar a Sarrià, s’hi va edificar i al 1933 va obrir les portes el conegut bar d’estil art-decó Velódromo que va romandre actiu fins el final del segle passat, que va tancar i que, afortunadament, la marca de cervesa de Barcelona, la Moritz, se’l va quedar, el va remodelar conservant el seu encant anterior i va reobrir-lo al 2009.

Anem al partit. La Publicidad del 21 de maig anunciava la celebració a la tarda de l’encontre i afirmava que “los muchos amantes del Foot-Ball Association que tenemos en nuestra ciudad, tendrán ocasión de apreciar que el rugby no le cede en interés”. Fins i tot avançava les alineacions i l’àrbitre, M. Liaras assenyalant que havia estat jugador del Stade Bordelais i campió de França els anys 1908, 1909 i 1911. No obstant, no citava els noms dels equips, sinó que els anomenava A i B.

El partit havia despertat interès. El mateix dia es jugava un de futbol entre el Barcelona i el Català. Un cop aquest va acabar, el públic reunit es va traslladar en massa al solar de l’Espanyol sumant-se a la nombrosa concurrència que ja s’hi trobava si fem cas del que es llegia al Mundo Deportivo de dies posteriors.

Les cròniques del partit són dignes de ser llegides. A l’Eco de Sports del dia següent hi trobem les alineacions que tenen algunes diferències amb les avançades per La Publicidad. Advertim, però, que els balls de lletres en els cognoms dels jugadors en els diferents mitjans són constants i no podem estar segurs de quina és la correcta. Doncs a l’Eco els que van jugar són (transcripció literal):

“Patrie: Vaillés, zaguero; Langlois, Lattes, Guiraud i Boix, tres cuartos; Conredor (el seu cognom és escrit en diverses variants depenent del mitjà o, fins i tot, dins la mateixa noticia) y Mizraki, medios; Charlot, Villeneau, Charlot, Rehinard, Clement, Artigas (A), Foilleuxs y Bonneau, delanteros.

CD Espanyol: Castillo, zaguero; Sampere, Larrañaga, Dutiscouet y Fidalgo (ainé), tres cuartos; Rubio (ainé) y Fidalgo (cadet), medios; Rubio (cadet), Casas, Massana (S.), de Guibert, Barraquer, Artigas, Gibert y Nogareda”.

Al final, 7 a 0 favorable als francesos. En el resultat i en què els espanyolistes estaven mancats d’entrenaments i de coneixement de les regles ja que la majoria, sinó tots, jugaven a l’equip de futbol, totes les cròniques coincideixen. Conredon (a l’alineació s’escriví amb r final) va fer el primer goal de la tarda i, més tard, un assaig. El cronista, que signava com Winter, assenyala a Dutiscouet com a millor jugador de l’Espanyol i, com anècdota, afirma que a la llotja hi havia “la francesa más bonita que he visto”. Poca cosa més podem dir d’aquest primer partit de rugby jugat a Barcelona i, quasi amb tota seguretat, a Catalunya.

Però hem avançat que se’n van celebrar tres de seguits. Veiem.

Del segon no podem afirmar que fos un partit en tota regla. En aquelles dates va venir a Barcelona un equip londinenc de futbol, el Plumstead FC. Venia per jugar un parell de partits amb l’Espanyol. El primer va tenir lloc el 25 de maig i el segon el dia 28. Sembla que els anglesos no estaven habituats a la calor que feia al nostre país. Per no crear desavantatge als jugadors londinencs, pel segon dels partits, el del 28, els organitzadors no van tenir millor idea que fer una demostració de rugby abans del futbol, demostració que va començar a dos quarts de cinc. Així s’endarreria l’inici del futbol, la temperatura seria més baixa i els futbolistes anglesos no patirien tant. Els contendents de la demostració serien els mateixos que els del dia 21, l’Espanyol i el Patrie.

No sabem quant va durar la demostració -segons l’Eco de Sports del dia següent “partido que pudiéramos llamar ensayo” – però una mica llarga hauria de ser ja que el resultat va ser una tova de 28 a 0 favorable als francesos residents a Barcelona, resultat que també informa el Mundo Deportivo però que El Sport del dia 29 el rebaixa a 26 a 0, excusant als espanyolistes apuntant que molts del jugadors que havien jugat el partit dia 21, el dia 28 van fer-ho a futbol, presentant doncs un equip encara menys competitiu i confirmant que els esportistes de l’equip barceloní compatibilitzaven ambdues modalitats. Malauradament, no hem pogut trobar, però no defallirem, cap alineació d’aquest match.

I arriba el tercer. No sabem si per millorar la imatge del segon partit-demostració i poder jugar amb tots els efectius, es va celebrar un tercer partit entre els ja íntims Espanyol i Patrie. I va tenir lloc el 5 de juny. Les alineacions, extretes de l’Eco de Sports del 12 de juny, van ser semblants a les del primer partit:

“Patrie: Artigas, Langlois, Lattes, Guiraud, Boix, Navarro, Cansedon (suposem que és el Conredon del primer partit), Charlot (R.), Villeneau, Valiés, Clément, Bonneau, Bourgeois, Charlot (A.) (només hi ha catorze noms).

CD Espanyol: Castillo, Sampere, Massana (S.), Gibert, Duliscouet, Rubio, Fidalgo, Mulí, Buxó, Massana (A.), Marcos, Torrens, Nogareda, Ponz, Font”.

No sabem si perquè els francesos jugaven amb 14, si va ser així, o perquè els blancs i blaus van treure tot el que duien, el resultat va ser d’empat a 11. L’honor de ser el primer d’un club català en fer un assaig li hem d’atorgar a Duliscouet i el primer a fer la transformació (goal) a Massana (A.). Per cert, la figura dels francesos, que jugaven de negre, va tornar a ser Couredon que, com veiem està batejat diversos cops.

I fins aquí el que podem explicar del/s primer/s partit/s de rugby jugats a casa nostra. Els clubs de la ciutat estan preparant-ne la celebració, fet que, unit al partit que jugarà la USAP a Montjuïc, posarà el rugby català als mitjans, que ja va sent hora. Ah! I esperem que els governants de la ciutat no impedeixin jugar els tres temps d’un partit. Dos a la gespa i el tercer al house.

rugbi20catale0_41.jpeg

El Clàssic i la història

dimarts, 30/11/2010

Els clàssics Barça – Madrid de futbol formen part de la vida social i política del nostre país. Els Barça – Madrid  són “una metàfora de les relacions entre Catalunya i Espanya”, en paraules del gran Vázquez-Montalbán.

El primer cop que Barça i Madrid es van enfrontar va ser l’any 1902, durant el transcurs de la Copa del Rei Alfons XIII, anomenada aleshores la Copa de la Coronación. Aquell dia el Barça es va imposar per 3 a 1.

La primera lliga espanyola de futbol es celebrà la temporada 1928-29, i se la va adjudicar el Barça. Durant aquestes primeres lligues comença a forjar-se la rivalitat entre catalans i madrilenys per l’hegemonia del futbol estatal.

Però fou durant el franquisme que el Real Madrid i  el Futbol Club Barcelona es van fer enemics irreconciliables. El règim militar i criminal de Francisco Franco convertí l’equip merengue en l’equip oficial del règim , en la imatge corporativista del franquisme a l’exterior. La figura de Santiago Bernabeú, un afecte al règim franquista, i les ajudes administratives al club de Chamartín (cas Di stéfano, per exemple), van consolidar el Real Madrid com “el club de España y los españoles”.

El cas Di Stéfano exemplifica les relacions de favor del règim franquista en benefici del Real Madrid

Per la seva banda, el Barça va sobreviure penosament els primers anys de dictadura. La masa social barcelonista veié amb impunitat com el règim franquista depurà molts dels seus dirigents. Especialment sagnant fou el cas de Josep Sunyol i Garriga, president del Barça entre 1935 i 1936, fundador del setmanari esportiu La Rambla i membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. El president Sunyol fou capturat per les forces feixistes, torturat i assassinat en un punt de la serra de Guadarrama, on encara a dia d’avui deuen descansar les seves despulles.

Els anys 50 i 60 del segle passat eren anys de plom pel Barcelonisme, perseguit i observat amb lupa, castigat pel seu esperit fortament democràtic, integrador i catalanista. Aquells mateixos anys el Madrid s’imposava anys si i any també a la lliga espanyola i a la Copa d’Europa. Eren anys de patiment pel Barcelona. Aquells anys la temporada es salvava amb una victòria sobre l’etern rival blanc. Guanyar a casa i salvar l’honor del Camp Nou contra el rival era l’únic que feia salvar al temporada a can Barça. Tota la temporada es jugava a un sol partit. Eren temps d’escàndols arbitrals (com el famós cas Guruceta) i múltiples ajudes institucionals al equip del règim.

Aquest cercle viciós es va trencar a la darreria del règim, amb l’arribada a la ciutat comtal de Johan Cruyff, “Charlie” Reixach o Hugo “Cholo” Sotil. La temporada 73-74 el Barça es va imposar per un sonat 0 a 5 al Santiago Bernabéu.

Els anys 80 el Barça es consolidà com un club vencedor, però la generació de Migueli, Lineker i Maradona es va veure frenada per una gran fornada de jugadors formats al planter del Real Madrid, coneguda com la “Quinta del Buitre”. Aquell Madrid va assolir l’hegemonia del futbol hispànic  un cop més.

Però els anys 90 del segle passat van canviar com mai la inèrcia dels “Clásicos” i de l’hegemonia del futbol hispànic. Amb l’arribada del profeta Johan Cruyff a la banqueta del Barça i la creació d’un súper equip que rebé el nom de “Dream Team” (equip de somni) el Barça va imposar-se quatre cops seguits al torneig domèstic i va aconseguir la seva primera copa d’Europa a Wembley, l’any 1992. L’any 1994 el Barça va imposar-se per 5 a 0 al Camp Nou, per bé que la temporada següent en Madrid va complir la seva revenja particular al imposar-se al Bernabéu per idèntic resultat.

La primera dècada del segle XXI ha portat els derbis al seu grau màxim. Els equips són avui en dia els millors clubs del món, tal com han demostrat a nivell internacional imposant-se diversos cops en la màxima competició europea, la Champions League, en tres ocasions els blancs (anys 1998, 2000 i 2002) i en dues ocasions els blaugranes (2006 i 2009).

Encara avui en dia es fa manifesta la rivalitat no només esportiva entre els dos clubs més grans del món. El Madrid representa el poder adquisitiu, la supèrbia, el luxe, l’Espanya més reaccionària i xulesca. Per la seva banda, el Barça porta implícits al seu nom uns valors de respecte, humilitat, llibertat, democràcia, catalanitat i treball del futbol base per assolir grans èxits internacionals.

Els Clàssics s’han tornat en quelcom més que un partit de futbol. Són xocs entre dues maneres d’entendre la vida, d’entendre el país, de treballar, d’entendre el futbol. Des de l’arribada de Guardiola a la banqueta barcelonista, l’estiu de 2008, el Barcelona ha imposat un segell propi i genuí, una continuació de la feina que en el seu dia van portar a terme en Cruyff i en Reixach, en una versió actualitzada i millorada. Amb en Pep Guardiola el Barcelonisme ha arribat a l’essència pura de la filosofia de joc barcelonista, i el millor de tot, ha guanyat fins a cinc vegades al gran rival, el Real Madrid, que no troba la fórmula per combatre l’estil barcelonista.

El 2 a 6 de fa un parell de temporades al Bernabéu i el 5 a 0 d’ahir ressalten la diferència futbolística, social i cultural de les dues visons d’una mateixa realitat. El Barça porta el futbol a la seva màxima expressió artística, mentre que a la meseta comencen a  comprendre que amb la “casta” i la “fúria” no n’hi ha prou per trencar l’hegemonia mundial de que gaudeix el Barça.

Ahir a la nit el Barça va fer feliç a tot un país. Ens agradi o no el futbol, el Clàssic és més que un partit. En paraules del geni Vázquez-Montalbán és Clàssic és “resultat de les relacions entre Catalunya i Espanya, fruit d’una permanent guerra civil (metafòrica o real) entre el centralisme mesetari i la realitat catalana…el Barça és el braç no armat de Catalunya”.

el clasico.gif

El Clàssic, més que un partit.

La Recopa de Basilea

divendres, 12/11/2010

Poques vegades el futbol ha donat tanta alegria a tot un país com el ja llunyà 16 de maig de 1979. Aquell dia es va disputar al St. Jakob Stadium de Basilea la final de la Recopa d’Europa entre el Barça i el Fortuna Düsseldorf.

L’any 1979 la realitat social i cultural del país era un altre: Suárez s’havia imposat per segon cop a les eleccions generals, la transició seguia el seu lent viatge cap la normalitat democràtica (si és que n’hi ha) i a Iran s’havia enderrocat el règim del Sah per convertir el país en una República Islàmica.

A Catalunya feia pocs mesos que el poder civil havia pres el carrer demanant la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia a la diada del 77, però a aquelles alçades l’autogovern de Catalunya encara no existia, i el llegat franquista encara era ben present a les principals institucions estatals.

En aquestes circumstàncies el FC Barcelona es va plantar a la final de la Recopa d’Europa (una extinta competició que enfrontava els campions de copa dels diferents països europeus), desprès de molts anys de foscor futbolística a l’ombra del gran rival, el Real Madrid.

El partit de futbol a Basilea fou una perfecta excusa per a un desplaçament massiu de seguidors catalans cap la ciutat Suïssa. Més de 35.000 persones van anar a Basilea per animar al Barça. Mai a Europa s’havia vist una cosa semblant. Cap equip havia desplaçat a tantíssima gent, i els aficionats del Barça van tindre un comportament exemplar, lluny del fanatisme dels ultres del futbol britànic o italià.

Recopa de Basilea St Jakob's Satdium.jpg

Aspecte de les grades del St Jakob's Stadium.

El propi alcalde de Basilea d’aquelles dates va felicitar als catalans pel seu comportament i el seu civisme abans, durant i desprès del partit. Aquell dia dins del vell estadi de St. Jakob’s Stadium només s’hi veien senyeres i banderes del Barça. De fet, de senyeres s’hi van veure moltes, segurament a causa de la voluntat del poble català per normalitzar la seva existència, i el partit de futbol fou un escenari internacional perfecte per mostrar a Europa sencera qui eren els catalans, i per què el Barça és més que un club. El 16 de maig de 1979 Europa va entendre que significava el Barça i els valors cívics del poble català, així com el seny propi que ens caracteritza.

Aquella final era més que un partit de futbol. Representava l’èxit d’una societat i d’un poble que havia estat oprimit durant molts anys, durant els que el Barça va adquirir el títol simbòlic de “braç armat de Catalunya” com el va batejar el gran Manuel Vázquez Montalbán. La victòria de Basilea suposà l’inici d’una era triomfant per al club, i anuncià el retorn d’una part de l’autogovern català desprès de tants anys de dictadura i foscor. Segurament la de Basilea fou la primera festa del catalanisme desprès de la dictadura, un exemple de comportament cívic i ciutadà, i sobretot,una final molt mediàtica, ja que es va fer fora de casa a la sempre neutral Suïssa. Europa va conèixer quin era el tarannà dels barcelonistes, generant moltes simpaties i afinitats que han fet del Barça el club més popular i amb més seguidors del món. Europa sencera va retre homenatge als campions catalans i a la seva manera d’entendre el futbol, sense precedents al continent.

Pel que va representar pel club i pel país, molts culés consideren la final de Basilea com el moment més important de la història del club. I la conquesta de la primera Recopa d’Europa, un títol secundari, com la gesta més important del barcelonisme. Segurament mai un equip de futbol ha significat tant per a tot un poble. Segurament mai una Recopa d’Europa, un títol esportiu secundari, ha estat tant celebrat de forma tant efusiva com el de Basilea. Possiblement Basilea significa per a molta gent el moment de fer-se visibles a Europa com a poble, de donar-nos a conèixer internacionalment mitjançant el futbol, ja que no hi havia cap possibilitat de fer-ho políticament.

Recopa Basilea.jpg

L'equip campió amb el trofeu.

Futbolísticament parlant, el Barça es va imposar al Fortuna Düsseldorf en un partit vibrant que va decantar-se cap al bàndol dels catalans per 4-3 amb gols de Vicente Sánchez, Asensi, Rexach i Hans Krankl.

Krankl té una història molt maca relacionada amb la final de Basilea. Uns dies abans de la final, el jugador austríac va tindre un greu accident de cotxe mentre circulava amb la seva senyora per la Diagonal. La senyora es trobava en un estat crític, però l’afició barcelonista va respondre de manera inesperada: es van formar cues de donants de sang als hospitals de la ciutat de Barcelona. En Hans Krankl va voler jugar la final de Basilea com a agraïment als catalans pel seu gest, i finalment va marcar el gol decisiu que va portar el trofeu a Barcelona. El senyor Krankl ha afirmat en moltes ocasions sentir-se un català més, i la relació d’afecte entre afició i jugador és d’aquells fenòmens estranys que no tenen explicació racional.

Recopa Hans Krankl.JPG

Hans Krankl com a jugador del Barça

2.500 anys de Marató

dilluns, 1/11/2010

La Marató és la cursa de fons més exigent, la de més renom i més prestigi dins del món de l’atletisme. Milions d’atletes arreu del món s’entrenen durant mesos i anys per preparar-se física i psicològicament per afrontar el repte de córrer en el menor temps possible la distància de 42’195 Kilòmetres.

La grandesa de la marató rau en el seu origen mitològic. Durant el context de la primera guerra mèdica, els Perses de Darios I (o Darius ) van atacar  les polis gregues, encapçalades en aquell moment per Atenes. Era l’any 490aC i els dos exèrcits es van trobar cara a cara a la badia de Marató.

Batalla_De_Maraton.jpg

Gravat que recrea la batalla de Marató

Segons Heròdot, les forces Perses eren superiors en número a les tropes atenenques, però els hoplites (soldats d’infanteria cuirassats grecs) van derrotar les forces terrestres de Darios I, formades bàsicament per arquers. Pel que sembla, la clau de la batalla fou un moviment en pinça dels atenencs que va envoltar el gruix de l’expedició persa i els va derrotar infligint-li un gran número de baixes.

La batalla de Marató va demostrar que l’exèrcit persa no era invencible a camp obert, i va esperonar les diverses polis gregues per fer front comú contra l’amenaça persa, encapçalades per les polis d’Atenes i Esparta.

Segons la llegenda, un soldat atenenc anomenat Fidípides va rebre l’ordre d’avançar corrents fins Atenes per anunciar la victòria sobre els perses, cobrint la distància de quaranta kilòmetres que separaven la ciutat d’Atenes de la badia de Marató. El soldat va arribar exhaust a la ciutat per pronunciar les paraules “hem guanyat” i morir, acte seguit, a causa de l’esgotament.

filipides.jpg

Filípides cobreix la distància entre Marató i Atenes

La llegenda de Fidipides va persistir al temps, i la seva gesta inspirà la prova atlètica reina dels mundials d’atletisme i dels jocs olímpics d’estiu: la cursa de la marató, creada pel pare dels jocs olímpics, el Baró de Coubertin. La primera marató moderna es va córrer als primers jocs olímpics de l’era moderna, els d’Atenes de 1896, i la cursa fou guanyada en el seu traçat històric per un pastor grec anomenat Spiridon Louis.

La distància oficial de 42’195 kilòmetres no és la distància original, si no la distància instaurada als jocs olímpics de Londres de 1908, i des de llavors, la distància considerada com a oficial per aquesta prova atlètica.

Moltes ciutats tenen avui en dia les seves Maratons anuals, que rivalitzen en popularitat i importància. Les Maratons de Nova York, San Francisco, París o Tokio són de les de més renom internacional, però cap pot igualar-se amb la que es va córrer ahir a Atenes.

Ahir es van celebrar els 2.500 anys d’antiguitat de la batalla de Marató i de la gesta de Fidípides. En honor seu, es va disputar una Marató entre l’emplaçament de la batalla i l’acròpoli d’Atenes. Els vencedors de la prova en categoria masculina, que complia els 25 segles d’antiguitat, foren atletes de Kenya, que van ocupar les tres primeres posicions. En categoria femenina, les tres primeres posicions van ser ocupades per atletes de l’est europeu.

marato atenes.jpg

Sortida de la marató d'Atenes

Catalunya o Espanya?

dimarts, 19/10/2010

Poder escollir. Poder decidir. Aquesta és la clau política dels darrers mesos. Que la sobirania popular realment sigui capaç de decidir que és el que desitja. Què ha de ser Catalunya? Una nació independent o una regió d’Espanya? Al món dels esports (que és el reflex de la societat del món real, però menys seriós) aquesta dicotomia s’expressa amb l’existència de seleccions catalanes esportives i que plasmen una realitat cultural més enllà de les fronteres administratives. Avui parlarem d’un club esportiu (el RC Cornellà) que aporta jugadors a les seleccions d’Espanya i de Catalunya, amb total normalitat democràtica. Tothom pot escollir, i aquest exercici de llibertat és totalment desitjable…

La història de les seleccions esportives catalanes ve de lluny. En anteriors escrits ja hem parlat de casos com el de la Federació catalana de Rugbi. Gairebé sempre les federacions espanyoles traslladen als organismes internacionals la seva preocupació absoluta per una possible entrada de la catalana al concert internacional, sovint acompanyades d’amenaces provinents de les altes esferes del COE (Comitè Olímpic Espanyol).

Personalment no em sento massa orgullós dels guirigalls protagonitzats pels organismes internacionals, així com de les reaccions provinents de la caverna mediàtica madrilenya, que escup tot el seu odi i exhibeix amb orgull la seva catalanofobia mitjançant diversos arguments.  A Madrid s’afirma que obliguem als esportistes catalans a jugar per Catalunya i odiar a la Roja.

Però altres vegades les federacions i les associacions esportives catalanes troben els forats legals per competir de forma internacional. Aquest és el cas d’esports minoritaris i absolutament amateurs com el Futbol Australià, que estan oblidats pels mitjans de comunicació de masses.

El Futbol Australià, esport originari d’Austràlia al segle XIX i que sembla una barreja de futbol i de rugbi, té un cert arrelament a Catalunya, on es disputa una competició amb cinc equips de tres estats diferents (tres de catalans del sud, un equip de Perpinyà i un altre d’Andorra). A Espanya, per la seva banda, a l’actualitat existeixen dos clubs a Madrid.

L’organisme encarregat del Futbol Australià (o popularment, Footy), anomenat EAFA (European Australian Football Association) va reconèixer al 2005 la catalana com a oficial, independentment de l’espanyola. Des de llavors Catalunya juga de forma oficial els campionats europeus d’aquest esport i fins i tot ha estat convidada a jugar el mundial d’aquest esport, que es celebrarà l’estiu proper.

El passat 2 d’octubre es va celebrar el campionat europeu de futbol australià a la localitat de Milà, on Catalunya va jugar enquadrada al grup C, amb les seleccions d’Itàlia, Escòcia i Holanda. L’expedició catalana fou formada íntegrament per jugadors catalans (a diferència d’Espanya, amb molts australians al seu combinat nacional). Desgraciadament Catalunya va caure eliminada a la primera fase, contra equips més potents i carregats de jugadors nacionalitzats d’origen australià).

cATALUNYA-ESPANYA.jpg

Seleccions espanyola i catalana a l'europeu d'Hamburg de 2007

El fet que volia explicar-vos, i que no ha tingut cap ressò als mitjans de comunicació, és la llibertat que han tingut els jugadors per escollir la samarreta que volen defensar. És el cas de Pablo Fernández, un jugador del RC Cornellà (club campió de la Lliga catalana de footy d’aquest any) que va escollir jugar a la selecció espanyola, mentre que fins a vuit jugadors del Cornellà van escollir defensar els colors de Catalunya. I tots tant contents.

Aquesta és la normalitat, que tothom pugui escollir quins colors vol (o no vol) defensar. I dins d’un mateix club, equip o grup de persones poden existir diverses sensibilitats, totes elles igual de legítimes. De la mateixa manera que no s’ha d’obligar a una persona a jugar o defensar una determinada selecció, tampoc s’ha de criminalitzar a ningú per escollir jugar o defensar uns altres determinats colors. Si no hi hagués tanta pressió mediàtica dels mitjans ultres de Madrid (Intereconomía, Marca, As, El Mundo, COPE…), històries com aquesta, que considero excepcional, haurien  de ser normals i habituals. Tant de bo a tots els esports es pogués escollir amb quin combinat nacional es vol jugar, sense pressions ni pors a represàlies.

Malgrat tot, m’ha arribat que les federacions espanyola i francesa han estat pressionant a l’EAFA per expulsar a Catalunya, però altres països com Croàcia, Escòcia, Irlanda o Lituània (països vinculats sentimentalment amb el cas català) van fer costat als catalans, blindant la seva presència al concert europeu del footy.

Poder escollir quins colors vols defensar representa els valors democràtics i de llibertat d’un país. No ens enganyem, però. A petita escala, en un nivell amateur, els esportistes catalans han donat una lliçó extraordinària als burrocràtes de les federacions esportives professionalitzades, tals com la de futbol, hoquei patins o bàsquet. Per enèsima vegada, els poble català ha demostrat als màxims encarregats dels esports (tals com el senyor Lissavetzky) o de la caverna mediàtica madrilenya quin és el camí per conviure fomentant el respecte, la llibertat i els valors universals dels esports.

L’Estadi Olímpic Lluís Companys

diumenge, 26/09/2010

L’antic Estadi Olímpic de Montjuic (actualment anomenat Estadi Lluís Companys) va ser projectat a inicis del segle XX per part del consistori barceloní.  L’estadi de Montjuic va ser projectat per l’arquitecte Pere Domènech i Roura, fill del genial arquitecte Lluís Domènech i Montaner, a les darreries de l’any 1920, per bé que el projecte inicial ja s’havia aprovat i iniciat el 1911. Les obres es van allargar fins l’any 1929, fent coincidir la inauguració del nou Estadi amb els actes de l’Exposició Universal de 1929.

Estadi 1929 Josep Gaspar.jpg

Inauguració de l'estadi l'any 1929. Foto de Josep Gaspar.

Durant els anys 30 del segle passat la boxa era un esport de masses al nostre país, i un parell de combats de Paulino Uzcudun i de Josep Gironès, el crack de Gràcia, van omplir fins la bandera l’antic estadi de Montjuic.

Montjuic Uzcudum-Carnera.jpg

Panoràmica de Josep Gaspar el día del combat de boxa entre Uzcudum i Carnera.

Barcelona presentà la seva candidatura a organitzar els Jocs Olímpics de l’any 1936, amb Montjuic com estendard del projecte. Però els desitjats jocs olímpics no arribaren mai, i la ciutat escollida per acollir els Jocs Olímpics de 1936 fou Berlin, la capital del tercer Reich. Adolf Hitler no va tindre cap problema per fer servir els Jocs Olímpics com una eina de propaganda més de la superioritat de la raça ària, tal com ho havia fet Mussolini un parell d’anys abans.

En contrapartida, les organitzacions d’esquerres del país van decidir organitzar uns jocs populars, on prenguessin part tant atletes d’elit com aficionats (cadascú en la seva categoria, és clar). En aquestes olimpíades populars es prestava especial atenció a la dona i a la participació d’atletes de nacions sense estat. Així doncs, n’haurien de prendre part atletes en representació de Catalunya, Euskadi, el Marroc francès, Palestina, les Balears, Alsàcia i fins i tot un equip de jueus vinguts de diferents indrets.

La competició havia de començar el 19 de Juliol de 1936. Havien vingut prop de 20.000 persones entre atletes i espectadors, però el destí va voler que el dia abans de la festa d’inauguració, el 18 de Juliol, un grup de militars protagonitzessin un cop d’estat contra el govern legalment constituït. Molts dels atletes estrangers van decidir allistar-se a les incipients columnes de milicians per combatre al feixisme.

L’estadi de Montjuic va entrar en una fase de decadència, que va arrossegar-se fins arribar al seu zenit la dècada dels anys seixanta. La muntanya de Montjuic es va omplir de barraques fetes pels immigrants arribats d’arreu d’Espanya, i l’estadi fou utilitzat com a vivenda d’algunes d’aquestes famílies.

montjuicanys60.jpg

Montjuic als anys 60, barri de barraques.

L’agonia del vell estadi semblava no tindre fi, i quan semblava que l’estadi hauria de desaparèixer, Barcelona fou escollida pel COI la seu dels XXV Jocs Olímpics de l’era moderna. Barcelona anava a organitzar els jocs de 1992. La vella aspiració de la ciutat comtal va fer-se realitat. Era l’any 1986, i calia treballar de valent per enllestir la ciutat per aquest esdeveniment.

El consistori barceloní va decidir enderrocar l’estadi al complet i aixecar-lo de nou tot salvant l’antiga façana original. Els encarregats de reformar l’estadi foren un equip d’arquitectes catalans (Carles Buxadé, Joan Margarit, Frederic de Correa i Alfons Milà) i l’italià Vittorio Gregotti. Amb la nova remodelació al estadi olímpic hi cabien prop de 57.000 persones.

L’any 1989 es va inaugurar, sota un intens ruixat, el remodelat estadi de Montjuic, amb motiu de la copa del món d’atletisme, que va ser una mena de prova de foc de cara als jocs olímpics de 1992. Aquell campionat mundial d’atletisme es van detectar algunes deficiències del estadi, com ara les famoses goteres de l’estadi olímpic. Els desperfectes van anar sent subsanats, i els accessos al estadi millorats.

Finalment arribà el gran dia per a la muntanya de Montjuic, i en especial per al seu estadi. El 25 de Juliol de 1992 es van inaugurar els XXV Jocs Olímpics de l’era moderna a la ciutat comtal, amb una cerimònia d’inauguració que fou qualificada d’excepcional per part de tots els mitjans de comunicació d’arreu del món. Fins i tot l’expresident del COI, en José Antonio Samaranch, va qualificar els de Barcelona com “els millors jocs de la història”.

La ciutat va donar el millor de si mateixa durant els quinze dies que van durar els jocs, i l’estadi de Montjuic fou un magnífic escenari. Juntament amb el Palau Sant Jordi (obra del japonès Isozaki) i les piscines Bernat Picornell, van formar una anella olímpica de somni que encara avui en dia és referent per a constructors, urbanistes i arquitectes d’arreu del món.

Montjuic - Anillo Olimpico.jpg

L'anella olímpica, avui en dia.

Un cop acabats els Jocs Olímpics de 1992, la ciutat va haver de buscar una nova utilitat pel estadi, de propietat municipal. La primera opció foren els Barcelona Dragons, un antic equip de Futbol Americà amb seu a Barcelona i que jugava els seus partits al Estadi Olímpic, entre els anys 1991 i el 2001. La màxima glòria d’aquest esport a Montjuic arribà el 1997 quan els Barcelona Dragons van imposar-se als Rhein Fire a un Estadi Olímpic ple fins la bandera.

Un altre il·lustre equip barceloní que va utilitzar l’Estadi Olímpic fou el RCD Espanyol de Barcelona, qui el convertí en la seva llar entre els anys 1997 i 2009. El 14 de novembre de 1999 Montjuic es convertí en un espectacular mosaic blanc-i-blau amb motiu de la celebració del centenari del club. Durant aquests anys l’Espanyol viurà una etapa daurada, amb la consecució de dos Copes del Rei i finalista de la UEFA Cup.

L’any 2001 l’Estadi fou rebatejat oficialment com Estadi Olímpic Lluís Companys, en honor al president de la Generalitat republicana que fou afusellat pel règim franquista al veí Castell de Montjuic.

Actualment, l’Estadi es troba en un període de readaptació a les necessitats de la ciutat. Sense grans esdeveniments esportius a l’horitzó, cal buscar noves utilitats per no deixar caure en l’oblit i el desús un altre cop a un dels emblemes de la ciutat.

Aquest mateix estiu han tingut lloc els Campionats Europeus d’Atletisme, que han fet recordar a la ciutat de Barcelona vells moments del màgic 1992. Fins i tot un equip de Rugbi XIII de Perpinyà anomenat Dragons Catalans hi ha jugat un partit de competició oficial. Montjuic ha estat també seu de partits de futbol de les seleccions espanyola i catalana. No en va, la UEFA ha catalogat a l’Estadi Olímpic Lluís Companys com a estadi cinc estrelles (és a dir, entre els millors estadis europeus i que dóna permís per organitzar finals de les competicions europees).També s’hi ha celebrat festes populars infantils, com la Festa dels Súpers, organitzada anualment per Televisió de Catalunya.

Tanmateix,els darrers anys a l’Olímpic de Montjuic s’hi ha celebrat grans concerts de música que han omplert de gom a gom l’Estadi. Artistes com Bon Jovi, Madonna, Coldplay, Rolling Stones o AC/DC hi han celebrat multitudinaris concerts de més de 60.000 persones.

Per últim, en aquests darrers mesos s’ha plantejat la possibilitat que l’Estadi Olímpic de Montjuic sigui una seu de la candidatura conjunta d’Espanya i Portugal de cara a organitzar el mundial de futbol de 2018. Si realment s’acabés concretant aquesta opció, potser l’estadi haurà de reinventar-se de nou. Tant de bo el vell estadi de Montjuic (que per aquelles dates ja tindrà 90 anys) sigui de nou epicentre de l’elit esportiva mundial.

La trista història del rugbi català

dijous, 2/09/2010

El rugbi és un dels esports d’equip amb més seguidors arreu del planeta. De fet, la copa del món de rugbi és el tercer esdeveniment esportiu amb més espectadors al món, just darrere dels mundials de futbol i els jocs olímpics, i per davant de la NBA, els mundials de bàsquet o de Fórmula 1.

A Catalunya el rugbi té una història llarga i brillant. Com bé sabeu, la USAP és el club català de rugbi més important, que representa als catalans arreu del món de la pilota oval, però la història del rugbi al Principat va més enllà del club de Perpinyà.

El rugbi va ser introduït a Catalunya mitjançant el senyor Baldiri Aleu, que es va aficionar a aquest esport durant la seva estància a Tolouse com a estudiant. Un cop va tornar a la vila de Sant Boi, l’any 1921, va promoure el rugbi per les nostres contrades, i fundà la Unió esportiva Santboiana (UES), que esdevingué la primera entitat de Catalunya i de la península ibèrica dedicada al rugbi.

Al naixement de la Santboiana s’hi van afegir, ben aviat, nous clubs i/o seccions esportives (moltes d’elles avui desaparegudes). S’afegiren clubs històrics com el Club Esportiu Universitari (CEU), el Rugbi Club Cornellà, el Rugbi Club Sant Andreu -tristament desaparegut- o el Barcelona Universitari Club (BUC).

Des de 1923 es van anar celebrant els campionats d’Espanya de rugbi (malgrat que només existien clubs catalans i per tant, era un campionat eminentment català), que atreien bastant atenció mediàtica i social en el seu temps. Els primers campionats de Catalunya foren monopolitzats per la Santboiana i per la secció de rugbi del FC Barcelona, la secció més antiga del Barça, avui oblidada pels seus directius.

La glòria pel rugbi català arribà l’any 1934, quan es va constituir a Paris la FIRA (Federació Internacional de Rugbi Amateur), amb la Federació Catalana de Rugbi com a membre fundador i membre de ple dret (és a dir, que no es podia expulsar). Les altres federacions fundadores foren la de França, Alemanya, Txecoslovàquia, Itàlia i Romania. La Federació Espanyola i la caverna mediàtica de l’època va muntar en còlera: van exigir que Espanya fos admesa a la FIRA.

En aquestes circumstàncies, la Federació Catalana de l’època va creure convenient apadrinar i promocionar l’entrada de la Federació Espanyola als organismes internacionals de l’època, i finalment la Federació Espanyola va entrar com a federació adherida, amb menys drets que les fundadores.

L’empipament a Madrid fou monumental, i expulsà als clubs i als jugadors de rugbi catalans de les competicions estatals. Així les coses, la selecció catalana de rugbi esdevingué oficial.

Rugbi Català.jpg

Cartell de propaganda del Catalunya-França

Eren els dies d’or del rugbi català. El 14 d’abril de 1934 es va celebrar al estadi de Les Corts (antic camp del Barça) un partit oficial entre Catalunya i Itàlia en motiu de les festes de la República. La selecció catalana va empatar a 5 contra una potent selecció italiana. Aquell partit va reunir 20.000 espectadors que ompliren les grades de Les Corts. Però l’apoteosi arribà el 27 de maig del mateix any, al mateix escenari de Les Corts. Aquell dia Catalunya s’enfrontà a la totpoderosa selecció francesa en un estadi ple fins la bandera, amb un meritori 15-22 en contra que va deixar molt bon gust de boca als assistents.

Però en el moment més àlgid del rugbi al principat va esclatar la guerra civil (1936-39), i amb la victòria franquista, es depurà el teixit de la pilota ovalada a Catalunya. La Federació Espanyola de Rugbi, que havia entrat a la FIRA de la mà de Catalunya, va obligar al màxim organisme del moment a suprimir la Federació Catalana dels membres de ple dret i la seva expulsió. Era l’any 1940.

El rugbi català mai va acabar de recuperar-se del cop de gràcia franquista. Molts clubs van desaparèixer, jugadors i directius foren repressaliats i depurats. Malgrat tot, els clubs catalans més potents, Barça i Santboiana, van monopolitzar el panorama estatal fins ben entrada la dècada dels 70, quan l’hegemonia de la pilota ovalada es traslladà a la Meseta.

El rugbi català ha perdut molta força, sobretot en les dues darreres dècades. Malgrat tot, la Federació Catalana de Rugbi va iniciar, fa uns anys, els tràmits per a tornar al estatus anterior a 1940, és a dir, el de membre de ple dret a la FIRA.

Per aquells que no coneixen la realitat del rugbi, només cal dir que les fronteres polítiques no tenen massa sentit a la FIRA. Irlanda juga com una sola selecció, quan en realitat l’illa maragda està administrativament dividida entre la República d’Irlanda i el Regne Unit, o les federacions de Gales, Escòcia i Anglaterra en són membres malgrat pertànyer al mateix estat, el del Regne Unit.

Segons la llei de la memòria històrica, tota la jurisprudència franquista no pot ser utilitzada com a eina jurídica. Però en el cas del Rugbi Català es fa una excepció: la FIRA, pressionada des de molt altes instàncies de Madrid (senyor Lissavetzky inclòs) no ha escoltat les legítimes demandes de la Federació Catalana. El motiu és senzill: temor a un possible boicot per part del Comitè Olímpic Espanyol i por a les possibles repercussions polítiques. El curiós del cas és que la FIRA i la Federació Espanyola utilitzen els mateixos arguments que en el seu dia va utilitzar el règim criminal de Francisco Franco. A més, la Federació Espanyola ha decidit “castigar” a la Catalana mitjançant mètodes foscos, com ara escanyar econòmicament a la Federació Catalana, denegar-li ajuts i materials, o posant tots els pals a les rodes a la difusió del rugbi i la seva cultura entre els nois i noies del Principat.

Mentrestant, una nova porta s’ha obert: el Rugbi XIII. El tretze és una variant del rugbi tradicional, el de XV jugadors, amb força arrelament a la Catalunya nord, i a on no existeix cap Federació Espanyola. Un cop més, Catalunya s’ha avançat als nous gustos i tendències imperants, i ha constituït una Federació Catalana de Rugbi XIII, reconeguda internacionalment. Però, qui sap fins quan? Es pot tornar a repetir un cas tan trist com el de la Federació Catalana de Rugbi (XV)?

El Mundial de Mussolini

dissabte, 26/06/2010

Immersos com estem en ple febre mundialista, convé recordar que la història dels Mundials de Futbol mai ha estat massa neta i polida. Al primer campionat del món, celebrat a l’ Uruguai el 1930, molts equips europeus van fer-hi boicot. La selecció anglesa, per exemple, no jugà cap campionat del món fins al 1950, ja que es consideraven infinitament superiors a la resta d’equips.

Però cap copa del món de futbol ha estat tant polèmica i tant manipulada per un règim dictatorial com ho fou el mundial de 1934, celebrat a Itàlia. En Mussolini aprofità l’ocasió per a fer publicitat del seu règim i demostrar al món la superioritat de la raça italiana mitjançant el calcio, o futbol. Mussolini fou el primer polític en aprofitar-se d’un esdeveniment tant important, i creà un precedent que desprès Hitler va perfeccionar als jocs olímpics de Berlín de 1936.

azzurra àrbitres.jpg

Àrbirtes fent la salutació feixista abans dels partits

Tornant al mundial de 1934, mai una competició futbolística ha estat tan fosca, amb arbitratges comprats tan evidents. La copa del món de 1934 potser tampoc s’ha d’anomenar així, ja que només tres equips americans i un africà van prendre part en l’esdeveniment (cap equip asiàtic o oceànic). Fins i tot els àrbitres estaven obligats a fer la salutació feixista abans dels partits.

Itàlia va eliminar a Espanya als quarts de final en un partit escandalós (en un partit que es va haver de jugar tres cops, i desprès dels partits, els àrbitres suíssos Luis Baert i René Mercet, van ser expulsats per vida del arbitratge internacional com a resultat dels arbitratges tant escandalosos que van protagonitzar). Aquella era una roja on brillaven grans jugadors dels anys 30 com Quincoces, Gorostiza, Ricardo Zamora o Lángara, que sota bandera republicana, havien eliminat al totpoderós Brasil a vuitens de final. Il Duce no podia permetre que els republicans espanyols eliminessin a l’azzurra i per això va comprar l’àrbitre del partit.

A les semifinals, l’Squadra Nazionale va desfer-se de una sorprenent selecció Austríaca on jugava un tal Sindelar, anomenat “el Mozart del futbol”. Un joc duríssim dels Italians, que van cosir a cops als austríacs (com abans havien fet amb els espanyols) i un arbitratge escandalós, va propiciar la victòria Italiana, encapçalats pel llegendari golejador Giusseppe Meazza (que va marcar amb la mà i en posició de fora de joc).

L’altre semifinal enfrontava a l’Alemanya nazi amb una Txecoslovàquia democràtica. Al Duce no li agradava l’idea de jugar-se el campionat del món amb els alemanys del tercer Reich, els únics que havien denunciat l’atrac comés sobre els seus “germans” austríacs. Mussolini no volia compartir el protagonisme amb l’equip del tercer reich, i molt menys qeu un emergent Adolf Hitler li fes ombra en el “seu” campionat del món de futbol.  Per tant, un cop més, l’àrbitre va donar un cop de mà als txecoslovacs per plantar-se a la final contra Itàlia. Mussolini estava prou satisfet.

azzura 1934.jpg

L' azzurra campiona del món al 1934

La gran final entre Itàlia i Txecoslovàquia es va disputar el 10 de juny de 1934 al Stadio Nazionale del Partito Nazionale Fascista de Roma, avui rebatejat com Stadio Flaminio, i que actualment acull els partits de la seleció italiana de rugbi del sis nacions. Amb aquest nom i a casa seva, el mundial no es podia escapar de les urpes del Duce. El dia abans de la final Mussolini va fer arribar a l’Squadra Nazionale un missatge que deia “Vincere o Morire”, vèncer o mort. Els jugadors es van espantar una miqueta amb aquest missatge de suport tant amenaçador.

L’azzurra es va imposar a la final per 2 a 1, tot remuntant el gol inicial dels txecoslovacs i amb l’inestimable ajuda de l’àrbitre Ivan Eklind, de Suècia. Un Meazza vestit de militar va recollir el trofeu.

azzurra cartel 1934.jpg

Cartell propagandísitic del mundial de 1934

En Mussolini va aprofitar l’èxit del calcio com un element propagandístic més del seu règim dictatorial. Els jugadors van ser elevats a la categoria d’herois nacionals, però el joc brut dels Italians al llarg del seu mundial, va tacar la pilota com mai més ha tornat a passar a  la història del futbol.