Arxiu de la categoria ‘Esports i història’

Ferrari i el “Cavallino Rampante”

divendres, 28/02/2014

Segurament el “Cavallino Rampante” de Ferrari és una de les icones més conegudes, respectades i admirades del món del motor. El que molta gent no sap, però, és la història del seu origen.

De jove, Enzo Ferrarri era un pilot-mecànic de competició de l’escuderia Alfa Romeo, la gran potència automobilística de la primera meitat del segle XX. El 17 de juny de l’any 1923 el jove Enzo Ferrari va aconseguir la victòria al circuit Savio, a la ciutat de Ravenna. Durant la celebració i homenatge al campió, en Enzo Ferrari va conèixer els comtes Baracca, membres de la noblesa local i pares d’Enrico Baracca, un heroi de l’aviació italiana durant la Primera Guerra Mundial.

Enzo_Ferrari_-_Wheel_of_a_racing_car.jpg

Enzo Ferrari als anys 20.

Enrico Baracca, el primer “Cavallino Rampante”

En Enrico Baracca, que havia arribat al grau de major de l’exèrcit italià i havia obtingut 34 victòries als cels europeus, va ser l’as de l’aviació italiana durant el conflicte. Al comandament d’un SPAD XIII de fabricació francesa -curiosament el mateix avió que pilotava un altre il·lustre as amb una gran relació esportiva, en Maurice Boyau– va aterrir als pilots de l’antic imperi austro-hongarès.

En Baracca utilitzava un amulet en forma de pintura al fuselatge de la seva nau: un cavall vermell sobre un núvol blanc, amb la cua apuntant cap per baix. Aquesta pintura sempre li havia donat sort durant els seus enfrontaments aeris, dels que havia sortit sempre victoriós.

Baracca.jpg

Enrico Baracca i el seu SPAD XIII amb el "Cavallino Rampante"

Però la sort de l’heroi italià va canviar dràsticament el 23 de gener de 1918, pocs mesos abans del final de la guerra. Aquell dia l’Enrico Baracca havia tornat victoriós del combat, però va decidir tornar el mateix dia al camp de batalla per frenar des del cel l’ofensiva austro-hongaresa sobre Treviso, al Vèneto. L’Enrico no va esperar que els mecànics acabessin de repostar el seu SPAD XIII amb el “Cavallino” pintat, i va agafar un altre model disponible en aquell moment a la base, un SPAD VII. Aquell va ser l’últim acte de servei de l’Enrico, ja que va ser abatut, segurament per un tret de fusell des de terra -igual que Manfred Von Richtofen, conegut popularment com el Baró Roig, curiosament- sobre els camps de Treviso.

“Il Cavallino” es converteix en el símbol de Ferrari

Els pares de l’heroi van proposar al jove Enzo Ferrari la possibilitat d’utilitzar el mateix amulet que el seu fill durant les seves curses -recordem que en aquells anys les mesures de seguretat dels bòlids distaven molt de les actuals i els accidents mortals eren habituals durant les carreres-. En Enzo Ferrari va acceptar de bon grat, ja que no tenia cap amulet o distintiu personal a les curses (com si tenia el seu company d’Alfa Romeo i amic personal Ugo Sivocci, que moriria pocs mesos després durant una carrera).

Però Ferrari va modificar una mica la seva insígnia. Va pintar “il Cavallino” de color negre en record a tots els herois caiguts durant la Primera Guerra Mundial sobre un fons groc, en honor als colors de la ciutat d’Enzo Ferrari, Mòdena. També va orientar la cua del cavall mirant cap amunt.

L’Enzo Ferrari va utilitzar el símbol de Baracca com emblema personal fins a 1929, quan es va retirar com pilot i va assumir la direcció de l’escuderia Alfa Corse, la secció esportiva i de carreres de la casa Alfa Romeo. La primera victòria de la Ferrari com cap de curses no es va fer esperar, ja que va guanyar la primera carrera que va disputar: les 24 hores d’SPA-Francochamps de 1932. Així, els Alfa Romeo Corse de Campari i Nuvolari (dos campions mundials dels anys 30) lluïen el “Cavallino Rampante” de Ferrari als circuits de mig món mentre sumaven victòries i mostraven al món la superioritat automobilística italiana.

2889-11.jpg

Un cotxe campió: l'Alfa Romeo de Nuvolari amb "il Cavallino Rampante".

Després de la Segona Guerra Mundial l’escuderia Ferrari va independitzar-se de la casa Alfa Romeo i es va constituir com una escuderia independent, que va utilitzar, des del primer moment, l’emblema del “Cavallino Rampante”. El “Cavallino” no va haver d’esperar massa per regnar a l’asfalt, ja que l’any 1951 Ascari es va convertir en el primer pilot que guanyava el campionat del món de Fórmula 1 al volant d’un Ferrari.

Avui en dia, “il Cavallino Rampante” s’ha convertit en una icona global, gràcies a les més de 5.000 curses guanyades per l’escuderia Ferrari al llarg de mig segle de vida i als 25 títols mundials de Fórmula 1.

Com curiositat, també val la pena esmentar que la marca de motos Ducati també va utilitzar l’emblema del “Cavallino” els anys 1956-61, ja que el fundador de Ducati, Fabio Taglioni, era nascut a Lugo, la mateixa ciutat que Baracca, i va voler utilitzar l’emblema de l’heroi de l’aviació en honor seu.

Per acabar, us deixo amb un curt vídeo sobre la història del “Cavallino Rampante”:


 

 

Vídeo històric del primer partit internacional de rugbi a Barcelona

dimecres, 12/12/2012

El primer partit oficial de rugbi internacional de Barcelona, de Catalunya i de tota la Península ibèrica es va jugar a Barcelona l’any 1929, a l’estadi de Montjuïc. El partit es va jugar el 20 de maig de 1929 en un estadi de Montjuïc absolutament ple, i va enfrontar a la selecció italiana i la selecció espanyola, que també debutaven oficialment en aquell partit.

Curiosament, la selecció espanyola estava formada íntegrament per jugadors catalans. A més a més, la selecció espanyola anava vestida amb la vestimenta de la Federació Catalana de Rugbi, amb una samarreta grisa amb la part superior negra i la senyera a les mitgetes, cosa que va crear una gran controvèrsia al seu moment.

En la parcel·la esportiva, aquell partit va acabar amb victòria de la selecció espanyola per 9 a 0. A la llotja hi havia el cap de l’estat del moment, el rei Alfons XIII, i el cap de govern aleshores, el dictador Miguel Primo de Rivera, entre altres personalitats.

Gràcies al fons de la LUCE (l’institut italià del cinema i dels documentals durant els anys de govern de la Itàlia feixista) hem recuperat un vídeo que va preparar aquest organisme per fer-ne un documental que es projectava a les sales de cinema abans de les pel·lícules (de fet, la LUCE i els seus documentals propagandístics són el referent que farà servir el NO-DO durant els anys de dictadura franquista a l’estat espanyol). Sense més, us deixo amb les imatges del partit:

 


Rivalitats barcelonines

divendres, 16/11/2012

Històricament parlant, Barcelona és un invent artificial. Barcelona és el resultat de la suma (o absorció, millor dit) de la Ciutat Vella (enclaustrada dins les seves muralles com a càstig des de 1714) i un seguit de municipis al seu voltant: Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sants, Sarrià, Sant Gervasi, Horta, Les Corts i Vallvidrera. Entre 1897 i 1921 tots aquests municipis van ser annexionats a Barcelona, però en molts casos no han acabat de perdre mai la seva identitat, o si es vol, la seva consciència col·lectiva.

vista-aerea-barcelona.jpg

Dins de la personalitat pròpia de cada barri han quedat, també, algunes anècdotes i tradicions arrelades a cada racó dels barris barcelonins (com ara les festivitats pròpies de cada barri), com també velles rivalitats que han trobat noves vies de canalització amb l’aparició d’entitats socials, culturals i esportives.

Per exemple, la rivalitat entre els barris de Gràcia i Sant Andreu sempre ha existit. Tots dos barris (antigues vil·les que conserven un fort sentiment identitari) eren poblacions eminentment obreres, afavorides per la proximitat a Barcelona (cas de Gràcia) o per ser un important nus de comunicacions per on hi passaven camins i vies de tren (cas de Sant Andreu). Els dos barris competien per organitzar les millors festes majors de la ciutat (batalla que finalment sembla haver guanyat Gràcia). Però segurament el futbol ha actuat de catalitzador d’aquestes velles rivalitats entre barris de la ciutat, amb el naixement del derbi més apassionant de Barcelona, l’Europa (equip del barri de Gràcia) i el Sant Andreu. Malgrat que l’Europa és un club en hores baixes amb un passat gloriós (a la dècada dels anys 2o i 30 del segle passat l’Europa va arribar a jugar a Primera Divisió i a una final del Campionat d’Espanya) i el Sant Andreu un equip modest de barri que mai ha passat de Segona Divisió, la rivalitat entre els dos clubs i les seves aficions és, si es vol, fins i tot més gran que la existent entre Barça i Espanyol.

Un altre exemple de rivalitats esportives i culturals és la rivalitat castellera existent entre la colla castellera de Sants i la de Barcelona. L’antic municipi de Santa Maria de Sants es veure beneficiat en el seu creixement pel pas de les vies del ferrocarril, com el cas del barri de Sant Andreu. Al igual que Sant Andreu o Gràcia, Sants era un barri eminentment industrial i obrer, amb una rica vida associativa i veïnal. A més a més, Sants té una colla castellera força potent, els Castellers de Sants, que mantenen una forta rivalitat amb la colla dels Castellers de Barcelona, en una reminiscència del passat autònom de Sants. Fins i tot, els Castellers de Sants s’han sentit sovint agreujats i maltractats pel consistori barceloní, denunciant tractes de favor amb la colla de la ciutat. Val a dir que les rivalitats castelleres són molt menys viscerals que no pas les rivalitats futbolístiques.

Especialment significatiu és el cas del nucli de Vallvidrera. L’antic municipi de Vallvidrera va patir una doble absorció, ja que al 1890 fou annexionat al municipi de Sant Vicenç de Sarrià, i en una absorció posterior (l’any 1921) al municipi de Barcelona. Per les seves característiques especials (enfilada a la serra de Collserola i físicament separada de Barcelona) els habitants de Vallvidrera han mantingut viva la seva personalitat singular i col·lectiva. Tant és així que fins i tot existeix un moviment que proposa la secessió d’aquest barri de la resta de la ciutat de Barcelona.

Encara podríem relacionar molts més barris amb personalitat pròpia, que troben un mitjà d’expressió mitjançant equips i entitats esportives, ja siguin de futbol (cas del Júpiter a Poble Nou, el Sants, la UE Horta), de rugbi (cas dels Gòtics), de tenis (La Salut), de waterpolo (Barceloneta, Poble Nou), centres excursionistes (cas del Centre Excursionista de Gràcia)…

De ben segur que em deixo una pila d’entitats, associacions, clubs i organitzacions per esmentar. La pròpia diversitat dels barris de Barcelona (no només per la seva fisonomia o ubicació geogràfica) és una de les grans riqueses i dels secrets més amagats que encara té la ciutat comtal. Malauradament l’Ajuntament de la ciutat (amb independència del color de l’equip de govern municipal) fa anys que aposta per la cara turística i comercial de la ciutat, sense potenciar la cultura de base i la riquesa cultual, social i esportiva dels diferents barris de la ciutat.

La revolta de les Alpujarras i els Jocs Moriscos

diumenge, 2/09/2012

Aquest estiu hem viscut els Jocs Olímpics de Londres, un esdeveniment internacional que aplega els millors esportistes del món en les seves especialitats. Tal i com ja hem parlat altres vegades, els Jocs Olímpics moderns són fruit de la iniciativa del Baró de Coubertin per recuperar els antic s Jocs que es celebraven a l’antiga Grècia cada quatre anys en honor dels déus grecs.

Però entre els Jocs de l’antiguitat i els contemporanis hi ha un salt de temps prou important (gairebé quinze segles) entre els que no es va celebrar cap esdeveniment homologable als antics jocs hel·lènics. Tanmateix, avui volia destacar ala importància dels Jocs Moriscos de 1569, sota el patrocini del rei sublevat Muhàmmad ibn Ummaya.

Els Jocs Moriscos s’inserixen en el marc de la rebel·lió de les Alpujarres granadines, l’episodi de resistència armada contra l’intent d’assimilació cultural castellana sobre els pobladors del antic regne nassarita de Granada. L’any 1568 va esclatar la revolta dels moriscs de les Alpujarres en resposta a l’edicte reial emès pel rei Felip II que prohibia, de soca-rel, la utilització de l’àrab i l’amazic (o berber) com a llengua d’ús social, la forçosa cristianització dels noms musulmans, la prohibició d’emprar vestits considerats musulmans i la submissió total i absoluta a les lleis castellanes i a l’església catòlica, contravenint tots els acords de pau signats entre els Reis Catòlics i el darrer rei de Granada, el sobirà Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad XI (conegut pels cristians com Boabdil), que havien de permetre (si més no sobre el paper) la pràctica de l’islam entre els fidels que ho desitgessin, la llibertat d’utilitzar la llengua àrab i amazic i la integritat física i moral dels habitants que volguessin quedar-se a terres granadines.

800px-Rebelión_de_Las_Alpujarras.png

Mapa que mostra els principals focus de la revolta morisca de 1569.

El descontentament social i cultural dels moriscos va desencadenar amb una revolta contra el rei i l’administració imperial castellana, i la proclamació d’un nou rei al regne de Granada. L’escollit fou el cavaller Ferran de Valor i Còrdova, descendent d’una prominent família granadina que remuntava el seu llinatge al dels antics califes de Còrdova, els omeies. El nou rei professà l’acte de fe islàmic i adoptà el nom de Muhàmmad ibn Ummaya (traduït al castellà com Abén Omeya o Humeya). El jove rei va tenir un curt regnat, ja que als pocs mesos del nomenament fou assassinat en unes circumstàncies encara no resoltes.

Tanmateix, el nom de Muhàmmad ibn Ummaya passarà a la història per haver organitzat un esdeveniment esportiu sense precedents a la ciutat de Purchena, explicats amb tot detall pel cronista murcià Ginés Pérez de Hita. Els jocs, patrocinats pel rei, no eren nomes una festa esportiva, ja que també s’hi van celebrar mostres de la cultura andalusina tals com danses i balls i concerts de música.

aben-humeya.jpg

Gravat que mostra el retrat del rei Muhàmmad ibn Ummaya.

El que sorprèn dels jocs de Muhàmmad ibn Ummaya és que recollís, també, algunes de les proes esportives provinents de la Grècia clàssica, tals com les proves de salt, llançament de pes, de velocitat o de lluita greco-romana, alhora que admetia, sense exclusions per raons de religió o origen ètnic-cultural, a esportistes de les dues ribes del mar Mediterrani. Els campions rebien una corona de llaurer i un premi en metàl·lic de mans del mateix rei.

Com a epíleg d’aquesta història, la ciutat de Purchena acull en l’actualitat, i de forma anual, una festivitat que recrea els antics jocs del rei Muhàmmad ibn Ummaya durant el primer cap de setmana d’agost. Fins i tot, l’antic president del COI, Joan Antoni Samarach, va afirmar que els jocs de Muhàmmad ibn Ummaya suposaven un “esglaó perdut” en l’evolució històrica dels Jocs Olímpics.

 

 

Club Atlético Progreso, un equip anarquista i català a l’Uruguai

dimecres, 6/06/2012

Al món de l’esport hi ha molts equips que porten els colors de la senyera. Sense anar més lluny, la USAP (el club català de rugbi de més èxit) utilitza els colors de la senyera en el seu escut i en la seva samarreta oficial. També equips de futbol com el Lecce italià porten els colors de la bandera de Catalunya, herència directe dels segles de domini català sobre el Mezzogiorno italià. Però gràcies a les indicacions d’un amic, m’ha arribat la història d’un club molt especial: el Club Atlético Progreso, del barri de La Teja, un suburbi obrer de Montevideo.

club atletico progreso.jpg

Escut del Club Atlético Progreso

La història comença a l’any 1917, quan un grup d’obrers de la construcció del barri de La Teja, associats majoritàriament al sindicat de picapedrers van decidir fundar un club esportiu.Com que la major part dels socis fundadors i els integrants del club eren obrers d’ideologia anarquista, ben aviat es va escollir els colors vermell i negre (els colors anarquistes per antonomàsia) per a les equipacions del Club Atlético Progreso.

Aquell 1917 va haver-hi, també, una vaga general revolucionària a l’estat espanyol, amb especial incidència a Barcelona (on la CNT era el sindicat majoritari), amb el rerefons social i polític d’una revolució en marxa a Rússia que hauria de culminar amb el naixement de l’estat soviètic i l’enderrocament de l’imperi dels tsars.

Però tornem a l’Uruguai. Segons apunten algunes fonts, alguns membres del sindicat anarquista CNT va haver de fugir de la repressió patronal posterior a la vaga general de l’agost de 1917 a Espanya, que comportà (entre altres mesures coercitives) la prohibició de la CNT i l’empresonament d’algun dels seus líders més destacats, com ara en Salvador Seguí (el noi del sucre) i Àngel Pestaña. Seguint aquestes mateixes fonts, alguns d’aquells membres catalans de la CNT van exiliar-se a l’Uruguai, on van entrar en contacte amb els cercles anarquistes autòctons, a on destacava el sindicat de picapedrers, nucli fundacional del Club Atlético Progreso.

1_5.jpg

Seu social del CLub Atlético Progreso, al barri de La Teja.

Els dirigents del club haurien rebut de bon grat als seus coreligionaris catalans, fins al punt d’adoptar els colors de la senyera com a escut oficial del club, i adoptant els colors sang i or de les quatre barres a la samarreta principal de l’equip (mantenint els colors vermell i negre de la CNT com a samarreta suplent).

Avui en dia el Club Atlético Progreso és un club modest de la segona divisió uruguaiana, però al llarg de la seva (gairebé) centenària història, el Club Atlético Progreso va ser capaç de proclamar-se campió de lliga (la temporada 1988-89, no fa masses anys), imposant-se als dos gegants del futbol uruguaià, el Nacional i el Peñarol de Montevideo. Durant aquells anys, a més a més, el club quadribarrat va disputar la Copa Libertadores, l’equivalent sud-americà de la Champions League, arribant als vuitens de final a l’any 1990. Per cert, els amants del futbol de ben segur seran capaços de reconèixer l’estrella del Progreso: Fabián Cannobio, jugador uruguaià que va defensar, entre altres, la samarreta del València, club amb el que va arribar a ser campió de Lliga i de la Copa de la UEFA a l’any 2004.

fabian_canobbio.jpg

Fabián Cannobio, campió de Lliga amb el València, amb la samarreta del CA Progreso.

Actualització: El 30 de juny de 2012 el CA Progreso ha aconseguit l’ansiat ascens a Primera Divisió uruguaiana. Dale Gaucho!

El Barça i la xiulada al règim de Primo de Rivera

dijous, 24/11/2011

El Barça sempre ha estat una entitat catalitzadora dels sentiments de la societat catalana, especialment en temps de dictadures i règims totalitaris. Gairebé tots hem sentit a dir que el Barça és més que un club per la seva especial relació amb els ciutadans de Catalunya, i del paper d’integració social que va tenir el Barça durant els anys de dictadura franquista, quan va ser un element cohesionador de la societat catalana i una eina d’integració pels nouvinguts d’arreu de l’estat espanyol durant els anys seixanta i setanta al llarg i ample del Principat.

Una mica més desconeguda és la història del Barça en relació amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Durant els anys vint del segle passat Barça només tenia un quart de segle de vida, però ja s’havia convertit en un fenomen de masses que arrossegava multituds i generava grans passions. Tant és així, que el Barça va haver de projectar un nou estadi de futbol a les afores de la ciutat, que es va culminar l’any 1922, batejat amb el nom de Camp de les Corts.

Camp_de_les_corts_1930.jpg

Imatge aèria del vell Camp de Les Corts

Al Camp de les Corts era un dels pocs espais públics on hom escoltava la gent parlar el català amb certa normalitat, i on el públic expressava lliurement les seves opinions polítiques sense massa recança. En aquest context el Barça va demanar permís al Govern Civil del moment per celebrar un partit amistós contra el Júpiter (un altre club històric de la ciutat) en homenatge de l’Orfeó Català. Davant les pressions populars, les autoritats del moment finalment van accedir a que el partit es celebrés el 14 de juny d’aquell 1925.

El dia del partit el Camp presentava un gran aspecte a les grades, amb l’afluència de més de 12.000 persones a l’antic estadi del Barça. Abans del començament del partit una banda de música de la marina anglesa va interpretar la Marxa Reial Espanyola (himne espanyol), que va ser contestada per una xiulada monumental per part del públic del Camp de Les Corts. En canvi, van rebre amb un gran aplaudiment l’himne britànic, conegut com God save the Queen.


Aquell fet va indignar les autoritats del moment, fins al punt de sancionar al Barça amb la clausura del seu estadi durant sis mesos (tot i qe finalment es reduí la sanció a tres), el pagament d’una multa i es va convidar als directius del Barça a abandonar la direcció del club (entre els que es trobava el fundador del Futbol Club Barcelona, el senyor Gamper). Lluny del càstig exemplar que van voler aplicar les autoritats, la imatge pública del Barça sortí reforçada d’aquest fet, ja que bona part de la societat civil catalana va rebre amb molta simaptia la notícia de la xiulada als símbols de la dictadura.

A la ville du… Barcelona! (25 anys desprès)

dimarts, 18/10/2011

Aquests dies es commemora el vint-i -cinquè aniversari de la proclamació de la ciutat de Barcelona com a seu de la celebració dels XXV Jocs Olímpics de l’era moderna. Sense cap mena de dubte, la polièdrica figura de Samaranch va ajudar a l’elecció de Barcelona com a seu dels jocs.


La proclamació de Barcelona com a seu olímpica va suposar una injecció de moral i autoestima enorme pels ciutadans de la ciutat, ja que durant uns mesos Barcelona seria l’epicentre de l’actualitat informativa d’arreu del món. Pensem que la Barcelona dels anys vuitanta era una Barcelona força diferent a la que coneixem avui: el turisme no era el motor econòmic de la ciutat, i el sector secundari era el motor de l’economia metropolitana. A més a més, convé afegir el fet que Barcelona no ha estat mai la capital d’un estat modern

De la mà de la proclamació de la ciutat comtal com a seu olímpica es van engegar a la ciutat un seguit de millores i reformes urbanes que van canviar per sempre més la fisonomia de molts barris de la ciutat (com ara el Poble Nou o Horta), suposà la construcció de noves instal·lacions esportives (pavelló esportiu de la Mar Bella, Velòdrom d’Horta…) o la restauració de velles instal·lacions esportives deteriorades (com ara l’Estadi Olímpic o les piscines Bernat Picornell).

També es van construir dues rondes que havien de millorar i absorbir el trànsit de la ciutat (i que ben aviat van quedar petites), es van remodelar algunes estacions de metro i se’n van construir de noves, i es va projectar una innovadora Vila Olímpica i la remodelació de tota la façana marítima de la ciutat. Fins i tot la construcció de la torre de Collserola o l’edifici Mapfre i l’Hotel Arts van canviar, per sempre més, l’skyline de la ciutat de Barcelona.


A més a més, la major part de les despeses generades per aquesta regeneració urbana van ser sufragades majoritàriament per l’Ajuntament de Barcelona i per la Generalitat de Catalunya, amb una participació del govern de l’estat molt inferior al que sovint s’acostuma a afirmar als mitjans de comunicació ubicats a la meseta.

Sovint també ha existit certa crítica amb les reformes i millores urbanes de la ciutat de cara als Jocs de 1992, titllades d’especulació urbanística. Vist amb una perspectiva històrica curta (de només vint-i-cinc anys) podem afirmar que moltes de les millores en accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda de les que avui disposem (i que sempre caldrà ampliar i millorar) van arribar de la mà de la celebració dels Jocs Paralímpics. També fou decisiva l’ampliació de la xarxa de metro o la creació de noves línies d’autobús, per no citar l’ampliació de l’Aeroport del Prat. I per citar un darrer exemple, la construcció de les rondes van ajudar molt a descongestionar el trànsit de la ciutat (malgrat que un quart de segle desprès, hagin quedat curtes degut al gran parc automòbil metropolità i la pobre aposta ciutadana pel transport públic).

Un quart de segle desprès podem afirmar que l’elecció de Barcelona com a seu olímpica va ser un dels factors decisius per a l’obertura internacional de la ciutat de Barcelona, i per a que es convertís en un autèntica capital europea. De fet, podria ser interessant recuperar part d’aquell esperit olímpic que ens omplia d’orgull i alegria en moments de crisi i baixa autoestima com els d’avui en dia (sobretot pensant que hi ha altres ciutat de l’estat que han intentat ser seus olímpiques en repetides ocasions i fins al moment no se’n han sortit). Un altre tema és saber si l’aposta pel turisme massiu (massa sovint de poca qualitat) ha estat positiu per a la imatge internacional de la ciutat comtal, però d’aquesta realitat no en podem culpar als Jocs…

olympics-1992.gif

Logo dels Jocs de Barcelona '92.

Nova Zelanda i la història dels All Blacks

dilluns, 19/09/2011

Ja estem immersos en plena Copa del Món de Rugbi, la tercera competició esportiva més popular del món (just darrera el Mundial de Futbol i els Jocs Olímpics), que té lloc a Nova Zelanda fins el proper 23 d’octubre. A Nova Zelanda el rugbi és quelcom més que un esport, i la seva selecció nacional, coneguda internacionalment com els All Blacks, és molt més que un equip de rugbi.

A casa nostra hi ha molta gent interessada en la història i la cultura de Nova Zelanda. A diferència d’altres països colonitzats pels europeus als segles XIX i XX, a Nova Zelanda sembla haver una simbiosi perfecte entre els aborígens maoris i els colons europeus (principalment anglosaxons). Convé recordar que Nova Zelanda (un país amb poc més de quatre milions d’habitants) és una de les nacions més avançades i més exemplars del món, tal i com ho demostra el fet d’haver estat la primera nació en concedir el vot femení, avançar en una política social molt avançada, el respecte a les ancestrals costums locals del país (que cohesionen i vertebren la nació), la cooficialitat real de la llengua anglesa i la maori en totes les institucions del país, la seva estricta política duanera per evitar l’entrada d’espècies animals i vegetals foranies que perjudiquin la biodiversitat autòctona, la manca de cantrals nuclears al país o el fet de ser l’únic estat del món sense forces armades, cosa que li permet un important estalvi en matèria de defensa que pot ser destinada a polítiques socials o mediambientals..

Una nació especial com Nova Zelanda ha de tenir les seves pròpies gestes i llegendes, que en aquest cas no van lligades per guerres i conquestes militars si no pel camí de l’esport i la cultura autòctona. A finals del segle XIX els colons (britànics, principalment) van arribar a la seva colònia i van introduir-hi el rugbi, que de seguida va gaudir d’una gran popularitat entre els colons i els indígenes. El rugbi porta lligats una sèrie de conceptes i valors, tals com el sacrifici, l’honor, la valentia, el treball en equip i la superació personal que van frapar als aborígens maoris. De seguida es van començar a celebrar partits entre colons i aborígens arreu de Nova Zelanda (el primer equip format íntegrament per indígenes data de 1888), i el rugbi va esdevenir, de facto, en una eina de diàleg i respecte mutu entre les dues comunitats, fomentant llaços d’amistat i comprensió mútua.

Maori Touring Team , 1888 , The first New Zealand overseas touring team , toured the UK

El NZ Native Team, el primer equip de rugbi amb maoris i fills de colons anglosaxons ja nascuts a Nova Zelanda.

No és estrany doncs que durant la primera gira dels neozelandesos al hemisferi nord, celebrada a l’any 1905, els jugadors de Nova Zelanda vestien una samarreta predominantment negre, única al món del rugbi, origen del seu popular sobrenom All Blacks (tots negres). Però més sorprenent que la seva indumentària era la cerimònia que van introduir aquells jugadors a la gira de la Gran Bretanya: abans de cada partit interpretaven una dansa ritual maori, coneguda com Haka Ka Mate i que suposà una revolució al tractar-se de quelcom mai vist a Europa fins a la data.

1905_All_Blacks.jpg

Els All Blacks de gira britànica el 1905 celebren una victòria.

Des de llavors, abans de cada partit, tots els jugadors dels All Blacks interpreten una Haka abans de cada partit demanant als elements naturals i als esperits dels avantpassats la força espiritual necessària per convertir-se en autèntics guerrers maoris. Resultava espectacular (i encara avui dia ho és) veure un equip de persones de diferents tribus i ètnies, orígens socials i colors de pell, compartir aquesta dansa amb una ferma creença en la seva cultura i les seves tradicions:


Per a qualsevol neozelandès defensar la samarreta dels All Blacks és un prestigi i un privilegi inigualable. Suposa defensar la convivència, la comprensió mútua i el respecte en un mateix estat de diferents cultures, llengues i sentiments de pertinença. Per aquesta raó, els All Blacks han sobrepassat la frontera del seu estat i dels esports per convertir-se en un referent internacional. I també per aquesta raó, la samarreta dels All Blacks no ha tingut mai (i possiblement mai tindrà) cap espònsor que taqui la samarreta i la imatge internacional dels All Blacks.

El card d’Escòcia

dilluns, 5/09/2011

Escòcia és un país petit i força similar a Catalunya, tal com hem parlat en alguna ocasió. Escòcia (Alba, en gaèlic escocès) és una nació moderna, potent i emprenedora, però amb un respecte gairebé místic a les seves tradicions, com ara l’arxiconegut Tartà escocès, la seva preciosa bandera nacional (en honor a Sant Andreu, patró dels escocesos) o el seu lema nacional, Nemo me impune lacessit (ningú m’ofèn de franc).

Igual de popular, però menys conegut a casa nostra és el símbol del card (thistle) com a emblema nacional dels escocesos. Sempre m’havia cridat poderosament l’atenció la utilització del card (una flor més aviat poc valorada) com a emblema nacional fins que vaig escoltar per primer la història (amb grans pinzellades de llegenda) del card escocès.

Segons la tradició els vikings van envair els territoris poblats pels pictes i els escots, pobles celtes amb base tribal que havien resisitit a les invasions romanes i germàniques. Històricament està demostrat que els vikíngs danesos i els normands de l’actual Noruega van començar a fer incursions a les illes britàniques a l’entorn de l’any 800 de la nostra era, i que l’objectiu d’aquestes incursions era saquejar els llogarets i assentaments per tal d’aconseguir un bon botí. Evidentement els locals intentaven defensar-se dels invasors nòrdics, que trobem plenament assentats al territori de l’actual Escòcia a mitjans del segle IX.

En aquest context històric s’insereix la llegenda del card escocès. Segons la tradició una partida de guerrers escocesos que patrullava les costes va acampar per passar la nit. Mentre els escocesos estaven adormits i aprofitant la foscor de la nit, un grup de víkings danesos es van aproximar als guerrers adormits per atacar-los amb la guàrdia baixa i eliminar-los.

Per tal de fer el mínim soroll possible, els víkings van apropar-se descalços als escocesos adormits, però un dels víkings va trepitjar oportunament un card i va cridar de dolor. Els escocesos adormits van incorporar-se i van poder plantar cara als víkings fins a foragitar-los. En gratitud al “Card Guardià” (nom amb el que fou batejada la flor) els escocesos van adoptar el card com a símbol nacional.

Card.PNG

El "Card Guardià", un dels principals símbols d'Escòcia.

Malauradament, la història no es conservà per escrit, i per tant, es va convertir en llegenda transferida oralment de generació en generació. De fet, les diferents versions no es posen d’acord ni tan sols en el tipus de card que protagonitza la llegenda.

El primer cop que trobem el card com a símbol dels escocesos es remunta a l’any 1470, on apareixia al revers de les monedes forjades durant el regnat del rei Jacob III d’Escòcia. Al segle XVI els reis escocesos ja empraven el card en el seu escut d’armes. Fins i tot una ordre militar fundada al 1687 va rebre el nom de “Molt Antiga i Molt Noble Ordre del Card”.

ordre del Card.jpg

El collar dels membres de l'Ordre del Card, que inclou també el lema nacional i les aspes de Sant Andreu.

Tot i no ser l’emblema oficial Escocès ni aparèixer en la bandera nacional ni en el seu escut, el card ha sobreviscut com a emblema de la selecció nacional de rugbi d’Escòcia, una potència rugbística de primer ordre, coneguda arreu del planeta com el “XV del card”, en referència al seu escut. Curiosament, la selecció nacional de futbol no llueix el card, si no l’escut d’armes oficial.

Scottish_Rugby_001.jpg

Escut de la Selecció nacional de rugbi d'Escòcia, coneguda popularment com el "XV del card".

PD: Al no ser un estat independent, Escòcia no té un himne nacional “oficial”, però normalment s’utilitza la cançó Flower of Scotland com a himne abans dels partits de les seleccions nacionals de rugbi ( i més recentment, de la de futbol). La cançó celebra la victòria de les tropes escoceses davant l’arrogant exèrcit anglès del rei Eduard (tal com explica la mítica pel·lícula Braveheart), i deixa ben clara l’aspiració de tornar a veure, algun dia, renéixer una Escòcia independent. Us deixo amb aquesta preciosa cançó, interpretada a pulmó per l’estadi de Murrayfield just abans d’un partit del XV del Card:


Esportistes antifranquistes

divendres, 15/07/2011

Ja és sabut que el 18 de Juliol de 1936 havia de començar a Barcelona la celebració de les Olimpíades populars, que pretenien fer de contrapès social i democràtic als jocs olímpics de Berlín del mateix 1936, utilitzats per la glòria dels nazis i del Tercer Reich (i que passà a la història per les medalles d’or aconseguides per Jesse Owens, un atleta negra que mostrà la no superioritat ària en atletisme).

Al iniciar-se el conflicte bèl·lic, molts d’aquells esportistes es van afegir a les columnes de milicians per combatre els insurrectes, com ja sabeu.Entre ells, podem destacar els membres del club ciclista escocés National Clarion Cycling, amb seu a Glasgow, i que organitzà una bicicletada popular de Galsgow fins a Barcelona per recaptar fons per la lluita antifeixista.

clarion cycling.jpeg

Membres del National Clarion Cycling de Glasgow, compromesos amb la lluita antifeixista a Catalunya.

Un altre cas sonat va ser el del boxejador català Josep Gironés (el crack de Gràcia) i altres boxejadors catalans, que van servir a la Generalitat republicana de Lluís Companys, com explica en Joaquim Roglan al seu llibre ” Combat a mort“. En  Josep Gironés havia estat campió europeu entre 1929 i 1935, i al retirar-se, va passar a ser escorta personal del president Companys. Tant Gironés com altres boxejadors catalans com Francesc Ros i Carles Flix van conèixer el camí de la tortura, l’exili (en el cas de Gironés) o la condemna a mort (cas de Ros i Flix), per la seva vinculació amb l’esport català i el govern de Catalunya.

Als anys 30 l’esport rei del país (amb permís de la boxa) era el futbol, esport plenament professionalitzat i que movia passions i milers d’aficionats. Ja vam escriure fa un temps sobre la Copa de la República de l’any 37 conquerida pel Llevant, on s’explica que el FC Barcelona va iniciar una gira americana per recapatar fons per la causa republicana, mentre que altres clubs com l’Espanyol, el Nàstic, el Sabadell o el Girona van veure com molts dels seus jugadors van ser cridats a files per defensar la República.

Pràcticament totes les entitats esportives del país van paralitzar-se per manca d’efectius. Tot just s’organitzaven alguns partits de costellada a la rereguarda. Alguns clubs esportius catalans, com ara el Rugbi Club Cornellà, van organitzar les seves milícies de jugadors per anar a combatre al front als insurrectes.

Cornella antifeixista.jpg

Milicians del Rugbi Club Cornellà surten cap el front.

La llista d’esportistes anònims seria molt llarga, i és un tema encara poc estudiat per la historiografia tradicional. Tanmateix si sabeu d’algun lloc on es pot consultar material relatiu als combatents de la guerra civil del club del barri o del poble (independentment de la seva disciplina) un agrairia infinitament si em voleu comentar, i jo em posaré en contacte amb vosaltres.