Arxiu de la categoria ‘Entrevistes’

Històries Manresanes. Entrevista amb l’historiador Jordi Bonvehí.

dilluns, 17/01/2011

Manresa és una de les ciutats més importants de la Catalunya central. Una ciutat oberta, dinàmica, amb una oferta cultural molt interessant i un patrimoni molt gran. Entre tots els trets característics de la ciutat, n’hi ha un que sobresurt, i que no és altre que la Seu de Manresa. La Seu de Manresa és una de les construccions més espectaculars de tota la comarca del Bages. Entre altres curiositats, la basílica manresana és una de les poques seus del món que no té bisbe.

La Seu de Manresa s’ha integrat tant en l’espai urbà, que és inimaginable l’skyline de la capital del Bages sense el perfil característic que li dóna la construcció religiosa. Iniciada al segle XIV, la Seu de Manresa és, per mèrits propis, un dels monuments més visitats de tota la Catalunya central.  Alhora, la història de la Col·legiata Basílica de Santa María (el nom oficial de la Seu manresana) ens permetrà lligar història i actualitat, fent un repàs del pols social i cultural de la capital del Bages, de la mà d’una de les persones que millor coneix la capital del Bages i la seva història.

Per parlar sobre Manresa, la seva Seu i la seva història local, avui tenim el privilegi de poder comptar amb les explicacions d’en Jordi Bonvehí. En Jordi Bonvehí és un jove llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Creador al febrer del 2008 del web-bloc sobre història local: “Històries Manresanes” (un dels blogs d’història local més interessants de Catalunya, al meu parer), és també vocal de la junta del Cercle d’Humanitats Alumni UB des del març del 2010 i col·laborador de l’Associació Memòria i Història de Manresa. Fou treballador esporàdic del periodisme al diari digital Manresainfo.cat durant cinc mesos, de juny a novembre del 2009. En Jordi Bonvehí és també, un dels creadors de la web Histotube. En l’actualitat treballa de guia turístic al Museu de la Tècnica de Manresa, i de “tribunaire” ocasional al diari de les comarques centrals: Regió7.

Manresa Jordi Bonvehí.jpg

El jove historiador Jordi Bonvehí.

Una Seu sense bisbe. Com s’explica aquesta paradoxa?

Molt fàcil tot plegat, malgrat que Manresa pertany al bisbat de Vic, s’anomena “Col·legiata basílica de Santa Maria de Manresa” a la Seu perquè es una concatedral, és a dir, el bisbat de Vic s’estructura de forma bicèfala, disposa de dues catedrals: Vic (seu episcopal) i Manresa, quan la majoria de bisbats tan sols tenen una catedral per bisbat. El títol de basílica fou atorgat a la Seu pel papa de Roma Lleó XIII el 1886.

Malgrat tot, l’any 1955 es va rumorejar que Manresa podria esdevenir diòcesis pròpia, segons els historiadors locals: l’any 1351, els consellers municipals de Manresa no tenien local per reunir-se, van adquirir una hort i un pati davant del antic cementiri de la Seu on van aixecar-hi un edifici “La Casa de la Ciutat”. Tot i això, no fou fins a finals del segle XVII, quan es va decidir que podria ser la seu episcopal del nou bisbat de Manresa, o ser la cocapital del bisbat de Vic alternant cada sis mesos el trasllat d’una ciutat a l’altre. En tot cas l’edifici mai va allotjar el bisbe, i la casa de la ciutat es va traslladar el que és avui la Plaça Major de la ciutat.

–  Quan es van iniciar les obres de construcció de la Seu de Manresa?

La construcció s’inicià el 1322, sota la direcció del mestre major de Santa Maria del Mar, Berenguer de Montagut, i la primera pedra es col·locà sis anys desprès, el 1328. El seu estil arquitectònic és el gòtic. Al llarg dels segles s’han anat afegit més peces arquitectòniques (la cripta, el campanar…), però com a detall més contemporani, l’antic campanar en punxa de la Seu, fou destruït durant la Guerra Civil, l’any 1936.

És cert que la Seu de Manresa va patir un incendi durant la Guerra de Successió?

La nit del 5 al 6 de setembre de 1714, un incendi destruí gran part del mobiliari interior de la Seu, el retaule dedicat a Santa Margarita i al beat Salvador d’Horta van quedar devorats per les flames. Un any abans la ciutat va patir les conseqüències catastròfiques del general filipista José de Armendáriz, que ordenà que les cases dels 41 més destacats i il·lustres manresans fossin incendiades. El foc s’escampà ràpidament per Manresa i gran part de la ciutat patí un incendi que n’arrasà 522 cases. Aquell dia era el 13 d’agost de 1713. Entre les nombroses cases arrasades pel foc hi havia l’edifici del veguer, que es reconstruí de nou donant lloc a l’edifici del ajuntament manresà tal i com coneixem avui en dia.

Manresa Seu.JPG

Panoràmica de la Seu de Manresa.

–  I durant la Guerra Civil, es van comptabilitzar danys materials?

La basílica de la Seu de Manresa, va estar a punt de ser enderrocada l’any 1936. Aquesta decisió d’ensorrar les esglésies de Manresa va ser presa pel Comitè Revolucionari i Antifeixista (format amb l’esclat de la Guerra Civil), forçat per les exigències de les organitzacions sindicals i els partits d’esquerra que aprofitaren aquell context revolucionari d’una banda, per expressar el seu sentiment anticlerical, i alhora per oferir feina als obrers en atur de la ciutat. De la Seu finalment només es van enrunar la torre piramidal que cobria el campanar i unes parts accessòries del temple.

Recomano la web de l’Associació Memòria i Història de Manresa que porta per títol el Salvament de la Seu

És una autentica joia, on podem trobar més informació de com van desaparèixer d’altres esglésies manresanes, que fins el 1936 van formar part del plànol de la ciutat.

Què ha significat la Seu per la ciutat de Manresa?

Com a referent turístic, juntament amb la Cova de Sant Ignasi de Loiola, és el baluard més important que té la ciutat de Manresa, és un dels exemples més representatius del gòtic català. La Seu és, sense discussió possible, el principal referent històric i identitari, i per suposat espiritual, per a tots als manresans i manresanes que tinguin interès en mantenir-la viva al col·lectiu, sigui de forma religiosa, turística o arquitectònica.

manresa cova Ignasi.jpg

La cova de Sant Ignasi de Loiola.

Ara fa poc temps que s’ha estrenat la pel·lícula Bruc, la llegenda. Creus que el film podria haver dinamitzat més la imatge i la personalitat de Manresa?

La llegenda del Bruc no té res a veure amb la Ciutat de Manresa en termes geogràfics, el cert és que els combatents del Bruc eren de diferents ciutats del centre de Catalunya, sobretot de Manresa i Igualada. Manresa va participar de la Guerra del Francès activament, quan es va rebel·lar el 2 de juny de 1808 amb la famosa “crema del paper segellat”, document que obligava la ciutat a rendir-se als francesos, i que fou cremat pels manresans amb un ímpetu que més tard es mitificaria com un acte de patriotisme i dignitat, al negar-se a claudicar davant un exèrcit invasor.

La llegenda del Bruc, com a llegenda té un context històric real, però la realitat és pot interpretar de mil maneres si ens basem en documentació del moment, en tot cas esdevenen llegendes que fan un servei a la comunitat i mantenen el rècord històric: “Fa 200 anys van venir els francesos”.

Probablement sense la llegenda, la majoria desconeixeríem l’època i el país invasor.

Manresa va ser una de les ciutats que més resistència va mostrar a les tropes napoleòniques. Quina va ser la resposta dels francesos davant de la hostilitat de les classes populars?

La història de Manresa està lligada a la Guerra del Francès de 1808 a 1814. Cap ciutat del centre de Catalunya tenia aleshores una població propera als nou mil habitants com Manresa, i era el principal nucli de la seda d’Espanya (juntament amb la ciutat de València), centre exportador de vins i aiguardents a Amèrica, una població de gran importància per la filatura del cotó i disposava en abundància de molins fariners i de pólvora.

La primera imatge de la insurrecció de Manresa és la crema del paper segellat del govern intrús, el regent del regne Murat (cunyat de Napoleó), que va tenir lloc el 2 de juny de 1808. El poble, consternat per la traïció de Baiona (abdicació de Carles IV i Ferran VII en favor de Napoleó) i la por de l’esclavitud que significava el domini napoleònic, trencà el silenci i, ple de patriotisme, va córrer a la plaça de la vila, s’apoderà del paper segellat, el cremà i n’expandí les cendres. Després enarborà l’estàndard reial i amb l’escarapel·la nacional es tornà un poble “numantí”, vèncer o morir, en definitiva.

Les persones notables i riques de la ciutat es van posar al capdavant del moviment patriòtic i van convocar una reunió per dirigir-lo. Les classes més humils (gremis en major part), va elegir els seus representants dins la Junta Corregimental, que es va crear al convent del Carme el mateix dia 2 de juny.

Els francesos com a exèrcit invasor van arrasar la ciutat, amb matances, foc, violacions, saquejos, robatoris… avui se’n dirien crims de guerra… assassinats perpetrats per tropes que tenien l’ordre d’acabar amb qualsevol nucli rebel. D’aquesta fratricida guerra contra els francesos, a Catalunya es va començar a practicar la “guerrilla”, combats asimètrics, entre un exercit regular invasor i individus que atacaven de forma ràpida i consecutiva , amb la carta a favor del coneixement del territori per poder amagar-se i tornar a preparar el pròxim atac.

manresa gravat guerra del francés.jpg

Gravat de la resistència popular de Manresa davant les tropes franceses. Extret del blog "Històries Manresanes".

En Josep Pla va dir que a Manresa “les fàbriques es confonen amb els convents, i els convents amb les fàbriques”. Creus que aquesta descripció s’escau amb la realitat quotidiana de la ciutat?

Era una realitat palpable fins l’esclat de la Guerra Civil, les fàbriques i les esglésies es fusionaven als carrers i camins de Manresa, això creava un clima on certament hi havia una coexistència pacifica, entre dues consciencies socials: l’obrera i la religiosa.

Manresa disposava d’esglésies, com la de Sant Domènec o Sant Miquel en ple centre històric, que van desaparèixer durant la Guerra Civil, tal i com he explicat en la pregunta referent a la Seu i els danys materials. Les fàbriques amb el temps han anat deixant pas als habitatges, moltes d’elles han tancat i d’altres s’han traslladat en polígons industrials pròxims al centre urbà.

El llegat obrer de Manresa és molt gran. No debades, la ciutat va arribar a ser un dels centres industrials més importants del país. Creus que el patrimoni industrial de la ciutat és el principal actiu de la ciutat?

Sincerament no, per motius ben fàcils d’entendre, un per l’abandonament que pateixen edificis tan emblemàtics com la Fàbrica Nova o la Fàbrica dels Panyos i un altre motiu de pes és la nul·litat administrativa que ha demostrat l’ajuntament en intentar salvar-los de la ruïna total o parcial, amb “pedaços” a curt termini, que malgrat ser un primer pas, no han portat a cap resultat òptim. Estem molt lluny de ciutats com Terrassa, per exemple.

El patrimoni HUMÀ industrial si és un referent a Manresa, aquest record perdurarà sempre. Un actiu emocional que no desapareix dels milers i milers de persones que un dia omplien les fabriques de la ciutat.

Manresa Fabrica dels panyos.JPG

Estat actual de la fàbrica dels Panyos. Imatge extreta del blog "Històries Manresanes"

Has estat tot un “caçador d’històries” de la capital del Bages. Creus que la història local pot servir per apropar la història de forma genèrica a sectors socials que a priori no es sentirien atrets pels fets del passat?

La història local ja és una actiu positiu per als propis historiadors, perquè a la universitat precisament no s’estudia historia local temàtica (referent als pobles, ciutats, comarques…), si tens una idea genèrica de la història local com un camp on desenvolupar-la, però desconeixes la “teva historia local”, els carrers, places i indrets on has conviscut.

Si pels historiadors és un eina útil, per la resta de persones que els hi agradi llegir, o tinguin curiositat per aprendre, evidentment també els hi serà confortable i agradable.

Sovint s’ha dit que hi ha masses periodistes fent la feina d’historiadors. Creus que això és culpa del gremi d’historiadors, que no ha sabut transmetre els seus coneixements?

L’hermetisme ha fet que molts historiadors/es es neguin a entendre la realitat més enllà de publicacions científiques, destinades a públics minoritaris o molt concrets. Aquest buit amb el temps l’han aprofitat els periodistes “investigadors” que han fet la feina d’un historiador, contrastar fonts, consultar arxius, realitzar entrevistes als testimonis… En definitiva han obert portes a “tocar” tot allò que els historiadors hermètics avorrien perquè consideraven rauxa, divulgació de baix nivell intel·lectual o senzillament no tenien res a veure amb la Història.

Et puc dir honestament que els periodistes fan d’historiadors en moltes ocasions, però també de jutges, de fiscals, d’entrenadors de futbol, de metges…

Parlem una mica de la realitat social i cultural de la capital del Bages. Creus que Manresa ha estat capaç de respondre de forma adequada als reptes que se li ha plantejat a la ciutat els darrers anys (deslocalització industrial, atur, immigració..)?

La realitat social manresana que percebo és una barreja d’escepticisme, els vells patrons s’han trencat i hem entrat en una espècie de terra de ningú. Des del punt de vista social la immigració ha causat un impacte a una ciutat on el comerç i la transformació era la seva base econòmica de subsistència. En els últims 20 anys Manresa, ha augmentat quasi en 16.000 persones la seva població. A principis de 1990 es va arribar a nivells mínims, amb 64.000 habitats, i avui en dia freguem els 80.000!

Molts sectors públics han fet esforços terribles per encaixar aquesta dinàmica demogràfica, l’administració ha construït escoles, instituts, ha construït nous centres d’atenció primària, ha renovat hospitals, ha ampliat els subsidis d’ajuda municipals, entre d’altres actuacions feixugues, que han comportat un endeutament progressiu de l’ajuntament manresà. El boom immobiliari ha deixat un estol de pisos buits, i la conseqüent crisi econòmica ha fet que molts negocis especialitzats o dedicats a la construcció tanquessin portes i les poques fàbriques que queden obertes sobreviuen miraculosament apretant cada dia més el cinturó. La Manresa de la Pirelli, la Hayes Lemmerz i altres grans multinacionals ha mort definitivament. La manca de renovació d’infraestructures com la xarxa viaria i també la ferroviària no ajuden tampoc a rellançar els agents econòmics de la ciutat i la comarca.

Com qualificaries la tasca que ha fet el consistori municipal, la Diputació i la Generalitat en la dinamització i divulgació de la cultura i el patrimoni de la teva ciutat?

Com a tot Catalunya, les administracions han aportat subvencions per ajudar a conèixer el patrimoni, a millorar les xarxes de divulgació de la ciutat i ajudar a les institucions sense ànim de lucre a potenciar la ciutat, mitjançant esdeveniments culturals. Els temps actuals són difícils, a Manresa tenim molt patrimoni, sobretot industrial, impunement abandonat, o en estat de semi-abandonament. Els anys transcorren, i sense activitat relacionada amb la salvació d’aquest patrimoni costa més crear un clima a favor de la conservació de la nostra història comuna.  A Manresa han de passar més anys que en altres indrets, perquè les coses arribin a bon port.

–  Com creus que Manresa perfila el seu futur més immediat?

Opino que el seu futur a curt termini serà nefast, les coses són molt fàcils d’espatllar però molt difícils d’arreglar d’un dia per l’altre. Gràcies a la nostra localització central de la geografia catalana, seguim sent una ciutat on el comerç és un agent viu, i on milers de persones s’hi desplacen a treballar, a fer les compres i a disfrutar de la seva oferta cultural (teatres, cinemes…)

No dic que les coses estan fatal, però avui en dia és una ciutat trista i freda. La desafecció política, el passotisme general i el “tanenfotisme” de la gent ens ha portat aquesta situació, que jo etiqueto d’anímica, de trista. Una ciutat atòpica, amb una sensació de malestar col·lectiu que es respira molt sovint, tothom la coneix i la pateix, però pocs hi posen remei, o almenys intenten parlar-ne.

Moltes gràcies i molta sort!

El Oasis Catalán (1975-2010) ¿Espejismo o realidad?. Entrevista amb l’historiador Xavier Casals.

dimecres, 12/01/2011

Moltes vegades m’han preguntat per a què serveix la història. Per aquells que es qüestionen la importància del anàlisis dels fets del passat, els recomanaria la lectura de la darrera obra d’en Xavier Casals, un assaig titulat  El oasis catalán (1975-2010) ¿Espejismo o realidad? (Edhasa). En aquesta obra, l’autor ens fa un exhaustiu repàs dels principals fets del país els darrers anys, que ens ajudaran a comprendre l’actual situació social i política al principat, i fins i tot preveure les línies mestres per les que pot transcórrer el futur més proper de la política, la societat i la cultura catalanes.

En Xavier Casals i Meseguer és doctor en història per la UB, i actualment és un dels principals experts en l’anàlisi de fenòmens socials, polítics i culturals de l’actualitat. Al llarg de la seva prolífica carrera (ha publicat prop d’una desena de llibres), el senyor Casals ha compaginat investigació i recerca  amb la pràctica de la docència. En l’àmbit divulgatiu, convé ressaltar que en Xavier Casals fou director de la revista L’Avenç durant els anys 1994 i 1998, i dissenyador conceptual i director de la revista Clío entre 2001 i 2003, a més d’haver col·laborat en la creació de diversos materials i recursos didàctics per a l’ensenyament a secundària.

Les principals tesis de la darrera obra d’en Xavier Casals volen aprofundir en l’emergència de noves formacions polítiques populistes al principat, així com l’anàlisi de l’exportació de models polítics catalans a la resta d’Espanya (tals com l’emulació de molts estatuts d’autonomia inspirats en el discutit Estatut català, com ara els estatuts d’Andalusia, Aragó o València). Per últim, l’autor aprofundeix en el progressiu distanciament emocional i polític de Catalunya respecte Espanya, sense que això es tradueixi, de moment, en una ruptura definitiva. Sense més dilació, us reprodueixo l’entrevista que he tingut el plaer de realitzar:

Xavier Casals oasis-portada.jpg

Portada del llibre "El Oasis Catalán (1975-2010). ¿Espejismo o realidad?

Al llibre afirma que Catalunya coneix una revolució política a la italiana, amb la fragmentació parlamentaria i l’entrada a l’escena de formacions noves. En què es fonamenta per afirmar-ho?

Quan valoro que la situació catalana és similar a la italiana en el “cas Pretòria” o “Millet” no em refereixo a l’existència de trames mafioses, sinó al fet que actualment coneixem un desgast dels partits  tradicionals similar al que va conèixer Itàlia d’ençà 1992.

Curiosament rere d’ambdós afers trobem dos dels anomenats “superjutges”: Antonio Di Pietro en el cas milanès i Baltasar Garzón en el barceloní.

Aleshores va esclatar un escàndol de cobrament de comissions a Milà -l’anomenat “afer tangentopoli”- que comportà la desintegració dels dos principals partits de govern del país (demòcrata-cristians i socialistes) i la irrupció de noves formacions: la Lliga Nord, el primer partit de Silvio Berlusconi i la reconversió del mussolinià Moviment Social Italià en Aliança Nacional. El resultat fou que es capgirà tot el sistema polític.

L’afer Pretòria té concomitàncies similars a l’afer anterior: ha esclatat a Barcelona -i no a Madrid- i presumptament afecta a membres o exmembres dels dos partits tradicionals de govern (CiU i PSC) en un clima d’irrupció de nous partits.

– Al llarg del seu assaig, vostè desenvolupa la tesis que estem immersos en una segona transició, amb el desenvolupament de nous estatus autonòmics. Per què?

Considero que el procés de gestació i aprovació del nou estatut de Catalunya suposa l’endegament d’una nova Transició perquè posa damunt la taula una qüestió que la primera Transició havia obviat per tal d’obtenir el màxim consens polític: que Espanya és un Estat federal i assimètric.

És a dir, el nou Estatut plantejà sense ambigüitat que a Espanya hi ha comunitats amb diferents competències i mostra les contradiccions de l’anomenat “Estat de les autonomies”: en uns indrets hi ha concert econòmic o règims fiscals especials -com les Canàries- i a d’altres no; el País Basc pot incorporar Navarra, però Catalunya no es pot federar amb les Balears o València. En suma, el nou estatut deixà clara aquesta diversitat de situacions legals que converteix en paper mullat l’existència d’una suposada igualtat de drets dels ciutadans al marge dels territoris en els que viuen i que afirmen partits com el PP, Ciutadans o UPyD.

Però, sobretot, els nous estatuts posen de relleu els difícils consensos assolits en termes lèxics per evitar reconèixer la pluralitat interna de l’Estat: així Espanya és una única nació on hi ha “nacions” o “nacionalitats” (Catalunya, Galícia i País Basc) o “realitats nacionals” com Andalusia. En resum, tenim un bon garbuix idiomàtic legal per evitar assumir oficialment que l’Estat és plurinacional.

– Creu vostè que les posicions ideològiques a Catalunya (unionistes/secessionistes) acabaran per capitalitzar el debat polític a Catalunya?

Més que una dialèctica de ressonàncies “ulsterianes”, a Catalunya les darreres eleccions autonòmiques han demostrat que s’està imposant l’eix identitari sobre el social. Així, es conformen identitats en implosió i no inclusives.

D’aquesta forma, CiU, ERC, Solidaritat o Reagrupament representen una deriva “sobiranista” o explícitament independentista. C’s i PP una altra de defensa de l’espanyolitat de Catalunya i la islamòfoba Plataforma per Catalunya [PxC] -i parcialment el PP- una reacció defensiva dels autòctons (“els de casa”, segons la propaganda de la PxC) davant dels “de fora”.

És a dir, es configuren identitats que tendeixen a tancar-se i a adoptar posicions defensives. Aquest fet dibuixa vectors de conflicte en el futur, més que apuntar facilitats per a possibles consensos.

A les properes eleccions municipals d’aquesta primavera, veurem l’esfondrament de partits tradicionals en favor de nous partits o plataformes?

L’erosió dels partits tradicionals és un llarg procés iniciat des de baix cap dalt. Va començar als comicis locals del 2003, amb la irrupció de la PxC o les CUP com a elements visibles. Va continuar als autonòmics del 2006, quan va incorporar-se a l’hemicicle parlamentari Ciutadans. Va conèixer un gran avenç als comicis locals del 2007, amb l’ascens de la PxC, les CUP o la irrupció de partits de protesta com la CORI a Reus. Així, aquests partits van ser presents a 12 de les 41 capitals de comarca i a les ciutats de més de 20.000 habitants es crearen consistoris més plurals i amb protagonisme creixent de candidatures independents.

La tendència d’erosió ha continuat a les eleccions autonòmiques del 2010, amb l’ingrés al parlament de Solidaritat per la Independència i -com és lògic- s’afirmarà als comicis de maig, que seran un veritable terratrèmol en aquest sentit.

A més, és possible que la transversalitat ideològica imperant influeixi en diluir el perfil dels partits tradicionals: el PP  parla de recórrer a “marques blanques” i a Barcelona i d’altres indrets semblen articular-se candidatures independentistes àmplies.

– Per acabar, pensa que la societat catalana continuarà fent de far de noves tendències socials, culturals i polítiques a Espanya?

El sistema polític català actual és a la vegada centrípet i centrífug. D’una banda, cada cop és més autònom del de la resta de l’Estat i només té una formació clarament “sucursalista”, el PP. Però al mateix temps les seves dinàmiques polítiques s’exporten a la resta d’Espanya, com ha testimoniat la creació d’UPyD davant l’èxit de Ciutadans o la promulgació de nous estatuts d’autonomia que tenen el de Catalunya com a referent.

En aquest sentit, Catalunya és el laboratori polític d’Espanya i marca la seva agenda política. En el llibre sostinc que si la primera Transició la va marcar la política basca, la segona la marca -i marcarà- la catalana. És significativa al respecte la distensió que s’estén ara pel País Basc i la crispació que s’expandeix per Catalunya.

Xavier Casals.jpg

El doctor Xavier Casals, un dels principals investigadors del país a l'hora d'analitzar el present en clau històrica

Moltes gràcies i molta sort!

Entrevista amb l’historiador Dani Cortijo

dilluns, 27/12/2010

En Dani Cortijo és un historiador jove, autor del blog “Altres Barcelones”, un dels millors blogs d’història local escrits en català, impulsor de la xarxa Barcelonasfera i un dels fundadors d’HistoTube, el portal de vídeos històrics en català del que vam parlar fa poc temps. A més, és l’autor del llibre “Històries de la història de Barcelona”, un compendi de les múltiples històries que hem pogut gaudir al seu blog i de noves històries inèdites fins avui en dia (i un molt bon regal de reis per als amants de la història de la ciutat comtal) . Molts de vosaltres ja coneixeu la seva tasca, molt recomanable per aquells que encara no la coneixen. Personalment admiro la tasca que en Dani Cortijo ha portat a terme, i la qualitat dels seus escrits, i per això penso que és molt interessant apropar-nos a la figura d’un dels historiadors 2.0 de més qualitat del país. Aprofitarem per reflexionar i aprofundir sobre alguns dels aspectes més controvertits de la divulgació històrica.  Sense més dilació, us deixo amb l’entrevista que hem realitzat…


-Blogaire, guia, historiador 2.0, articulista, escriptor. Com et defineixes a tu mateix?

Jo em defineixo pura i simplement com a historiador, però crec que els historiadors que vivim en l’era de la informació tenim la obligació de fer arribar els nostres estudis i coneixements a tota la societat. És per això que si per a fer d’historiadors hem de recórrer a escriure llibres, utilitzar les eines 2.0, escriure articles o fer ràdio, doncs ho fem. Mai m’he considerat “escriptor” o “periodista”, tot i que molts periodistes i escriptors sí que viuen de parlar de la història. Quants d’ells treballen d’escriure assajos històrics i revistes d’aquesta temàtica? Alguns periodistes fins i tot ho fan bé! La culpa és d’ells? Potser és nostra per no saber comunicar. Sense cap dubte ens hem de posar al dia i no pensar com a col·lectiu endogàmic d’autoconsum. Si no podem arribar a la societat, la nostra feina perd bona part del seu sentit, per no dir la part essencial.

Els historiadors tenim un problema seriós en aquest sentit. Sembla que qualsevol pugui parlar d’història i publicar el que vulgui sense cap tipus d’estudis sobre el tema. No passa el mateix en àmbits com la biologia o la medicina. La gent dóna a aquestes persones credibilitat simplement perquè els entén i a nosaltres no. Hem d’apostar per combatre l’intrusisme aprenent a comunicar. No pot ser que amb l’elevat nombre de llicenciats en història, la majoria de revistes i llibres de divulgació històrica no estiguin escrits per historiadors…

Cortijo.jpg

El jove historiador Dani Cortijo

– Com i quan va començar l’aventura blogaire?

Tot va començar amb 18 anys quan vaig començar a fer rutes històriques per  Barcelona destinades a escoles i instituts. Per tal de fer-les més amenes i captar l’atenció dels alumnes, vaig dedicar-me a cercar coses curioses de la ciutat i apuntar-les en una llista. El problema va venir quan en la síntesi final els nens només recordaven les anècdotes i no pas els conceptes històrics i socials. Aleshores vaig decidir canviar de sistema i buscar històries curioses que em servissin expressament  per introduir els continguts. A partir de l’anècdota, acabaven entenent els processos. El sistema funcionava i vaig començar a ampliar la meva llista fins el punt de ser incapaç de caminar per la ciutat sense recordar aquelles “Altres Barcelones” explicant-les a qui m’acompanyés en aquell moment. Va ser en aquell moment quan vaig encetar el bloc que, qui ho diria! Ha acabat tornant al paper en forma de llibre. Ara segueixo fent visites històriques i una d’elles precisament sobre el llibre! El projecte ha tancat el cercle.

-“Altres Barcelones” s’ha consolidat com un blog de referència, quina creus tu que ha estat la clau de l’èxit?

En el cas dels blocs he constatat que hi ha diferents factors que influeixen en això. Un dels principals és pensar en qui esta a l’altra banda de la pantalla, què creus que li pot ser útil i interessant. Un altre factor, l’exemple del qual seria sense cap dubte en Victor Pàmies, és tenir la mentalitat que penjant cultura a internet la fas més accessible i que això t’esperoni a bolcar els teus coneixements per compartir-los.

Però un dels factors clau en l’èxit de qualsevol projecte a la xarxa és simplement ser constant, no defallir i seguir publicant i intentant millorar.

-A més del teu blog, col•labores o has col•laborat en altres portals o webs de difusió històrica?

Si, de fet crec que aquesta és una de les premisses més importants del projecte “Altres Barcelones”. Les històries del meu bloc normalment també les penjo a Bdebarna.net i al navegador d’Anycerda.org. No crec que els continguts hagin de ser segrestats per una sola plana ni que sigui la meva pròpia. Ja que inverteixo unes hores en fer la feina i no en trec rendiment econòmic, com a mínim m’agrada pensar que aquesta feina és útil i arriba al màxim de gent possible amb tots els canals possibles.

A part de les històries del bloc, vaig tenir la sort de participar professionalment en la gestació de l’anteriorment esmentat navegador de l’Any Cerdà. El projecte em va engrescar molt ja que es tractava de fer històries que donessin peu a la participació per part de les escoles, en que els alumnes i mestres participessin aportant detalls històrics sobre el seu entorn immediat.


-A més del blog esmentat, ets el creador de la xarxa Barcelonasfera. Pots explicar-nos què és aquest projecte?

La Barcelonasfera, igual que l’Histotube, respon simplement a la voluntat de cobrir una necessitat a la xarxa. Ja des dels inicis del bloc vaig adonar-me que hi havia molta interrelació entre diferents blocs de temàtica barcelonina i que uns i altres es complementaven produint un mosaic molt curiós de punts de vista.

Coneixent la “Bagesfera” o la “Penedesfera” vaig cercar a google la paraula “Barcelonasfera”, simplement per saber si existia. La única cosa que vaig trobar va ser un comentari d’una usuària en un bloc que preguntava “com és que no existeix la Barcelonasfera?”. Aquell mateix dia vaig obrir el portal. A diferència d’altres “esferes” territorials, la Barcelonasfera no és un agregador de blocs fets a Barcelona si no que tracten com a tema la pròpia ciutat, vista des de diferents punts de vista.

-El teu primer llibre, “Històries de la història de la ciutat de Barcelona”, ha estat un èxit editorial,entre els deu llibres en català i de no ficció més venuts de l’any. Hi ha un abans i un desprès de la publicació del llibre?

No hi ha un abans i un després en el sentit que segueixo fent el mateix que feia abans i sóc encara més pobre que l’any passat, però si que és veritat, que tot i que els llibres poden tenir errors de la mateixa manera que els continguts digitals (hi ha estudis que demostren que la enciclopèdia britànica té més errors que Viquipèdia) sembla que el fet d’escriure un llibre t’aporta una certa autoritat i fa que el que dius a partir d’aleshores tingui més valor. Fins cert punt és una cosa bastant absurda…

Tot i això, per mi aquest llibre no és res més que una peça més del projecte “Altres Barcelones”, un projecte multiplataforma. El que intento és difondre la història per tots els mitjans a l’abast. De moment, ho he fet digitalment, editorialment, radiofònicament i televisivament. La qüestió és que la cultura pugui estar a l’abast de totes les persones independentment de quin dispositiu o canal utilitzin per informar-se.

Cortijo llibre.jpg

Portada del llibre "Històries de la història de Barcelona".

-El llibre ens explica moltes històries noves, i d’altres que ja ens havies explicat al blog, però ampliades. Creus que hi haurà una segona part?

Com vaig explicar en el seu moment, hi haurà més publicacions sempre que aquestes tinguin una bona acollida entre el públic. En aquest sentit he de confessar que aquesta ha superat en escreix les humils expectatives inicials i per tant em veig obligat a una segona part en vistes a una tercera. Tot i això, escriure llibres porta molt de temps i no dóna ni molt menys per viure. Per tant, no es poden fer les coses de manera precipitada. Espero tenir la segona part enllestida quan abans millor però.


-Deus ser una de les persones que més coneix la història de la ciutat de Barcelona. Com analitzes la situació actual de la cultura i el patrimoni històric a la ciutat comtal?

Crec que la ciutat encara viu amb la idea de créixer a cops de gran esdeveniment com ha fet durant els darrers temps (Exposicions Universals, Congrés Eucarístic, Olimpíades, Fòrum, intent frustrat de jocs d’hivern…). En les nostres ànsies de cosmopolitisme sembla que hagem perdut l’autoestima. Hem d’organitzar grans saraus de cara a l’exterior per a que la gent ens digui què en som de simpàtics i interessants perquè ens fa por mirar-nos a nosaltres mateixos. Tenim una ciutat bimilenaria plena de cultura i que ha jugat un paper molt important en els processos històrics de Catalunya, de l’Estat i fins i tot en un cert grau d’Europa. En certs moments de la història Barcelona ha estat l’avantguarda política, econòmica, social o artística en alguns aspectes, però tot i això seguim imaginant un model de ciutat que renega de les seves arrels. Em sento profundament orgullós de la meva ciutat, però crec que tant des de l’administració pública com sobretot des de part del sector turístic, estem ocultant  la nostra pròpia realitat. Que una ciutat amb més de 2000 anys hagi de fer-se passar per una barreja entre l’Albaicín i Mèxic en la qual es venguin com a productes nostrats les “tapas” o barrets de mexicà en discurs monotemàtic em sembla realment lamentable. Una ciutat que s’amaga de si mateixa i tan acomplexada no inspira cap tipus de respecte. Després no cal que ens estranyem de segons quines actituds…

-Creus que la història local, de proximitat, és més propera als ciutadans i ciutadanes que no pas la història més acadèmica, tradicional?

Els interessos històrics de les persones, solen ser molt variats, des de temes molt propers com és el cas de la història local, fins els que busquen en la història la comprensió de fenòmens de països i civilitzacions molt llunyanes. El que em va dur a mi a la història local és precisament el repte pedagògic de convèncer aquelles persones desencantades de la utilitat real de la història. En aquest sentit, la història local dóna molt de joc. Quants cops hem sentit aquells qui ens dediquem a la didàctica de la història allò de “per a què haig d’aprendre això si no em serveix per res”? En el cas de la història local podem aportar mostres molt immediates de quina utilitat té. La història local et pot ajudar a entendre en el teu entorn immediat el perquè de moltes coses: Per què el teu carrer té aquella forma, d’on ve l’expressió que diu la teva àvia, què havia passat al teu pis abans que hi visquessis tu, o bé per què hi ha un forat o una marca en un lloc determinat del teu barri.

Tot i això, la història local pot ser tan o tan poc interessant com la “gran història”, jo he triat el camí local però no descarto fer altres coses. El que si que defenso és la “història de trinxera”. Sortir al carrer, observar i preguntar. No tota la informació és als arxius i les biblioteques, molta s’ha de buscar in situ. Recordo un cop que vaig penjar un testimoni de la cambrera que va servir-li una tònica a en Puig i Antich just abans de la redada. La gent em preguntava com havia accedit a ella. Simplement vaig anar al bar, vaig seure a la barra, vaig preguntar si algú era allà aquell dia, varem xerrar una estona i  em va deixar que la gravés. De vegades és així de fàcil…

Ara has encetat, amb altres tres joves historiadors, un projecte ambiciós: HistoTube. Quina és la natura d’aquest projecte?

La idea neix de la dificultat existent alhora de cercar materials audiovisuals de temàtica històrica i patrimonial en llengua catalana. Si bé el català és una de les 20 llengües més ben posicionades a internet pel que fa continguts html. cada cop creix més el consum de formats audiovisuals en xarxa. La nostra intenció és per una banda crear un projecte participatiu en el qual puguem reunir els materials ja existents i potenciar els usuaris i entitats que pengen contingut d’aquest tipus a YouTube. Un altre dels objectius és que a la llarga els usuaris s’animin a afegir nous audiovisuals a la xarxa.

Histotube.jpg

El portal HistoTube

Creus que HistoTube es pot convertir en un portal de referència per la difusió del patrimoni i la cultura catalanes en format audiovisual?

Aquesta és en teoria la nostra ambició, i de moment sembla que no anem mal encaminats, però tot dependrà del grau de col·laboració dels usuaris. Tot i ser quatre, no tenim prou ulls ni temps per conèixer absolutament tot el material que hi ha a la xarxa, necessitem la cooperació dels visitants habituals. Per altra banda, sembla que sobretot per la creixent oferta de blocs, s’està estenent el consum passiu de continguts digitals. Cada cop hi ha més gent visitant webs i cada vegada hi ha menys participació en comentaris. El fet d’esdevenir un punt de trobada on poder comentar els vídeos i que la gent pugui parlar d’història i aportar el seu punt crec que serà la clau del valor afegit…

-Creus que la potenciació de la cultura i la història és una tasca que han de dur a terme les administracions públiques o correm el risc de polititzar i instrumentalitzar el passat i el seu llegat?

Les administracions públiques han de donar suport a la història i la cultura en general per un simple motiu: No dóna diners, o en dona molt pocs en relació a l’esforç que suposa la recerca i la difusió. Tot i això les institucions haurien de perdre el mal costum d’instrumentalitzar i polititzar tot allò que toquen. A certs nivells tot és política. Tenir o no tenir un carnet de partit et pot obrir o tancar moltes portes. Els que no en tenim cap ho tenim sempre una mica més difícil.


-Has estat un estudiós de l’esperanto, i fins i tot el saps parlar. Creus que pot arribar a ocupar un espai de “llengua franca” o l’anglès omple aquest espai?

L’esperanto mai ocuparà el paper de l’anglès ni el del llatí en el seu moment perquè precisament el que aspira és a no fer-ho. L’esperanto va néixer a Byalistok (ara Polònia i aleshores part de l’imperi Rus) de la mà de Llatzer Zamenhof. Fill d’un home profundament ateu i una dona devotament jueva, fou criat en rus tot i que també parlava el jidish, el polonès i l’alemany. Entenent la diversitat lingüística com una riquesa cultural i no com un obstacle, va crear una llengua neutra internacional que servís per a comunicar parlants de diferents idiomes en un pla d’igualtat. L’esperanto no pretén esdevenir una llengua única ni arraconar altres llengües. El que vol és ser una segona llengua (conservant sempre la pròpia) que permeti comunicar-se amb els qui no t’entenen. No es tracta d’una “Lengua común” que hagi de ser imposada sobre les altres, si cal arraconant-les. És un exercici de democràcia i ecologia lingüística. Per tal d’arribar a aquest objectiu, la llengua va ser planificada per ser cinc vegades més fàcil d’aprendre que qualsevol altra (amb regles sense excepcions) però alhora compta amb la flexibilitat necessària per poder crear sobre la marxa mitjançant prefixes i sufixes coneguts pels parlants, conceptes que puguin resultar equivalents en la llengua pròpia i comprensibles per una persona amb una altra llengua pròpia molt allunyada de la nostra.

L’anglès ara, com el llatí en el seu moment, té una certa hegemonia, no pas pel nombre de parlants si no pel poder que ostenten els estats i els exercits que el tenen com a propi. He de confessar que en un primer moment em vaig iniciar en l’estudi d’aquesta llengua sobretot com a part de la tasca d’historiador per estudiar la desconeguda etapa esperantista d’en Joan Amades, cosa que em va permetre publicar el meu primer article d’investigació en un llibre. En un principi no m’havia plantejat que els meus coneixements anessin més enllà que els del llatí o el grec que vaig aprendre a l’institut, però en menys d’un any em vaig trobar parlant pels colzes aquesta llengua per exemple amb gent coreana, polonesa o letona. El meu anglès però, després d’anys d’estudi encara deixa una mica que desitjar.

La gent es pregunta: És possible que l’esperanto arribi a ser una llengua coneguda per la majoria de la humanitat? Jo crec que no, per un simple motiu: Segueixen existint llengües dominants i dominades i els qui ostenten els monopolis lingüístics no renunciaran a la seva arma de domini. L’esperanto no funciona? Funcionar sí que funciona i perfectament. El que passa és que no s’aplica prou perquè no convé. Si perquè una cosa no s’aplica suficient arribem a la conclusió que no serveix per res, per aquesta mateixa raó podríem afirmar que els drets humans, el feminisme o l’ecologisme no tenen cap tipus de sentit, no?

-Moltes gràcies i molta sort!

Testimonis de l’oblit. L’espera del poble saharaui al exili (Tercera Part)

dilluns, 10/05/2010

Avui finalitzem l’entrevista que hem realitzat a en Victor Soto sobre la realitat del poble sahraui. Avui parlarem de la realitat social actual, del drama social i humà dels sahrauis. Espero que aquest tast sobre la realitat del Sàhara Occidental hagi estat del vostre gust, i agraeixo a en Victor Soto per la seva col·laboració en aquest espai. Sense més, us deixo amb l’entrevista:

soto1.jpg

Foto extreta del llibre de Pau Coll i Victo Soto

Per què el rei de Marroc no accepta realitzar el referèndum d’autodeterminació al Sàhara si sap que té una majoria de colons marroquins dins del Sàhara?

Bé, bàsicament per dos motius: 1. si realitzés el referèndum, estaria acceptant que el poble sahrauí en té dret…aleshores, seria com donar-los la raó i reconèixer que no tens cap dret sobre el territori. 2. si es fes el referèndum, aquest està regulat per la ONU, i aquesta contempla que s’ha de fer sobre el cens sahrauí d’abans de l’entrada de les tropes de Marroc i Mauritània. Un dels problemes principals per a la celebració del referèndum és el tema del cens, ja que l’últim cens espanyol al Sàhara data de 1974 enregistra 74.000 sahrauís, però aquesta xifra és molt dubtable perquè encara hi havia molts nòmades i per tant no hi estan inclosos. A més, legalment s’ha d’incloure els descendents d’aquests (pensa que ja han passat 35 anys des d’aleshores, així que un nen del cens pot tenir ja 5 fills i algun nét…de la mateixa manera que molts dels del cens ja estan morts). També cal tenir en compte que, mentre els sahrauís han de poder demostrar la descendència per incloure’ls (cosa difícil quan has hagut de deixar el teu país perquè t’estan bombardejant i només tens la roba que portes posada), Marroc intenta colar els colons en el cens. Aquesta és la gran problemàtica del referèndum, que cap dels dos contendents l’accepta (uns perquè hi falta la descendència i els que tenien DNI espanyol però que no hi figuren, els altres perquè no han pogut colar tants colons com volien).

Creus que casos com els d’Aminatu Haidar són positius pel reconeixement internacional del Sàhara?

La veritat, crec que qualsevol cosa és vàlida per sortir a les notícies i que el món recordi que encara malvius enmig del desert (pensa que la zona de Tinduf, l’anomenada Hammada on estan els refugiats, és un desert dins del desert, és a dir, ni els nòmades hi passaven per allà perquè és una de les zones més inhòspites del món…raó per la qual tampoc li ha importat a Algèria que s’hi establissin). Fins i tot penso que és preferible una Aminetu a una amenaça als del París-Dakar, crec que dóna menys mala premsa: recorda que no fa gaires anys, el Polisario va amenaçara als organitzadors de tant bonica carrera de que si no els demanaven permís per passar pels seus territoris -referint-se al Sàhara Occidental- els atacarien. I el problema que tenen els sahrauís és que els estats del món ni recorden que el territori està en litigi (com a mínim), i van firmant acords de pesca i d’explotació de les mines, etc. Casos com els de l’Aminetu són necessaris per fer recordar, per fer visible el problema a la televisió (ja saps, si no surts a la tele o a Internet, no existeixes), tot i que crec que no porten enlloc: els sahrauís porten més de 35 anys complint les resolucions de la ONU i les lleis internacionals que fan referència als territoris en litigi, i no han obtingut res de res…l’Aminetu és una acció simpàtica, que pot agradar als que lluiten pels sahrauís a Espanya, però crec que el resultat de tal acció parla per si mateix. Potser caldria que donessin un bon cop de punt a la taula de negociacions i així el món podria entendre lo desesperada que és la seva situació, però els sahrauís sempre han sigut gent molt tranquil·la i amb molt de seny, així que…ells han de prendre les decisions. Cal tenir en compte que el Polisario fa molt que viu d’aquest statu quo i que ja fa molt que des de les seves mateixes files es demanen accions més contundents o fins i tot algun jove que només ha viscut als campaments directament vol el retorn a les armes…però el Polisario mana i es fa el que ells diuen.

Creus que amb el panorama actual de falta de democràcia al Marroc és possible arribar a un acord entre les parts?

Crec que la salut democràtica de Marroc mai hi ha tingut res a veure…els del Polisario mai han tingut res en contra dels marroquins, fins i tot algú em va parlar de que als soldats capturats pels sahrauís no se’ls ficava en presons (molts d’ells eren berbers pobres que els enviaven al front com a carn de canó, així que tampoc eren acèrrims defensors del rei…). El problema principal és que Marroc mai acceptarà que el Sàhara sigui independent, i fins i tot, encara que sigui de paraula, diuen que prefereixen un Sàhara autònom dins del regne marroquí…el problema és aquest, que no hi ha acord possible: a nivell de legalitat internacional, els sahrauís tenen dret a l’autodeterminació, així que no acceptaran cap altre cosa, i Marroc mai acceptarà que després de tants esforços se’ls tregui el que de fet ja és seu.  Té difícil solució el tema, independentment de l’actitud democràtica interna de Marroc.

Quins paral·lelismes es poden buscar entre el cas sahrauí i el palestí?

soto3.jpg

Foto extreta del llibre "Testimonis de l'oblit.L'espera del poble saharaui al exili"

Molts, gairebé tot és igual. Crec que m’és més fàcil dir quines són les diferències…el fet en sí, és el mateix: en ambdós casos, un territori ha estat envaït i ocupat per països que aprofiten la retirada de les potències colonials establertes al·legant drets sobre dit territori. En ambdós casos, les poblacions autòctones s’han vist forçades a marxar, estan separades per un mur vergonyós, passen penúries, el dret internacional els dóna la raó però no es compleixen els tractats,a la resistència dins dels territoris ocupats els diuen Intifada…La diferència rau en que en un cas, és l’enemic de tots els musulmans qui ha envaït el territori, i en l’altre, és un país musulmà. A més, cal tenir en compte que el rei de Marroc és de la dinastia alauita, descendents directes de Mahoma, i per tant amb gran prestigi dins del món musulmà. L’altre factor fonamental que diferencia ambdós casos seria el component religiós: tot i ser musulmans, els sahrauís practiquen la religió d’una manera molt laxa, i mai han participat d’un terrorisme de caire fonamentalista i indiscriminat contra els marroquins. De totes maneres, si els preguntes a ells, et diran que no tenen res a veure…

Per què el Sàhara no gaudeix de tant reconeixement internacional com el cas palestí?

Doncs segurament perquè no han causat tantes guerres, tants morts i tantes barbaritats com en el cas palestí. Deu ser per això que la diplomàcia internacional no els té tant en compte, i segurament també perquè els europeus no es senten culpables de res vers el Marroc. Vull remarcar que els sahrauís tenen el mateix reconeixement que els palestins a nivell d’organismes internacionals, però la seva causa no és tant popular per ser menys espectacular, i perquè no tenen una Jerusalem al centre del conflicte.

Quin paper juga avui dia el govern espanyol respecte la seva antiga colònia? Ajuda al poble sahrauí d’alguna manera?

Bé, referent a això intentaré no mossegar-me la llengua: Espanya no fa res més que enviar ajuda humanitària, i gran part d’ella no és ni tant sols del govern, si no que ve donada a través de les associacions d’ajuda al poble sahrauí. L’estat espanyol fa temps que no se sent responsable de la desgracia d’aquest poble (Franco ja queda molt lluny, i la culpa va ser seva…en teoria), i a més té molts d’interessos a Marroc, un d’ells el gran banc de pesca de la costa sahrauí, l’altre els fosfats, i el més important és que cada cop que ha fet algun gest en favor del Sàhara, Marroc ràpidament els avisa amigablement que deixarà de vigilar l’emigració il·legal que passa per la seva costa. Davant d’això, el govern espanyol calla i tira endavant, mirant cap a una altra banda. A més, vull recordar que espanya és un gran productor d’armes, i que Marroc n’és un gran comprador: moltes de les mines antipersones posades al mig del desert són espanyols (vull cridar l’atenció sobre el problema de les mines: com que les planten en les dunes i aquestes es mouen, les mines van navegant pel desert causant estralls!), i moltes de les armes requisades pel Polisario, i que exposen amb gran orgull al seu Museu Militar als campaments, són espanyoles. Hi ha un gran negoci en tot això, així que a Espanya, com a la resta del món, ja els va bé aquesta situació: poden espoliar les riqueses del Sàhara Occidental sense problemes, i a més  fan negoci venent armes…què més es pot demanar?

Podem culpar al govern espanyol del drama del poble sahrauí?

No, rotundament no. Si un cas, es pot acusar a la institució, a l’Estat Espanyol, però en cap cas als governs que vingueren després de la mort de Franco. Ara bé, si que és cert que com a Estat Espanyol, és responsable d’abandonar una “província” a la seva sort (que és el que van fer l’any 75′) i que segurament els governs de la democràcia podrien haver fet més del que han fet per ajudar-los a aconseguir el que els pertany per dret. La guerra va ser molt dura, i espanya no hi va intervenir (prou carregats de problemes estàvem amb els fets d’aquí, amb la transició i el perill dels cops militars com per implicar-nos en una guerra d’alliberament…), així que…culpabilitat espanyola com a estat, tota, però no pas dels governs.

Els sahrauís, quan els preguntes, tots diuen el mateix: Espanya és la única que encara té drets sobre el Sàhara (des que Mauritània abandonà el territori, els Acords Tripartits van deixar de ser vinculants), i per tant és la única que els pot ajudar a fer el referèndum. Ells tenen clar que “els pobles d’Espanya” (com em va dir més d’un per aquelles terres pedregoses) no en tenen cap culpa, i que com a societat civil els hem prestat molta ajuda a través de la solidaritat, però responsabilitzen totalment a l’Espanya de Joan Carles I de vendre’ls a Marroc i Mauritània, ja que va ser ell qui firmà els fatídics acords de novembre de 1975. És curiós que molts d’ells recorden positivament el Generalísimo perquè mai els va abandonar fins la seva mort, i com tot i el que els hem fet com a país no ens guarden cap rancor personal. Si fessin una llista on apuntar els responsables de la seva precària situació, primer òbviament posarien Marroc per envair-los, després vindria Joan Carles I per vendre’ls, i tot seguit culparien la ONU per no fer-se respectar. Ara això sí, sempre tenen bones paraules per tothom: de Marroc, compadeixen els pobres soldats enviats al desert, d’Espanya agraeixen la solidaritat, i de la MINURSO la seva tasca de pacificació…

mapa zones ocupades marroc.jpg

Zones ocupades del Sàhara Occidental

Com em va dir una dona gran, asseguda al meu costat al terra d’una haima, “la justicia, aunque tarde, siempre llega”, i és que els sahrauís una altra cosa no, però paciència i esperança n’han tingut i en tindran per molt de temps, tot i les travetes que els ha posat la seva història.

Bibliografia complemetària:

  • Tortajada, Ana: Hijas de la arena, ed. Lúmen, Barcelona, 2002.
  • Caro Baroja, Júlio: Estudios saharianos, ed. Júcar, Madrid, 1990
  • Guijarro, Fernando: La distancia de cuatro dedos: en la guerra del Sáhara con el Polisario, ed. Flor de Viento, Bcn, 1997.
Sàhara Occidental.gif

Bandera del Sàhara Occidental

Testimonis de l’oblit. L’espera del poble saharaui a l’exili (Primera Part)

dijous, 6/05/2010

Hi ha històries que són dramàtiques. També hi ha històries que són fàcils d’explicar, fàcils de treballar i fàcils d’estudiar. Malauradament aquest no és el cas del Sàhara Occidental, un poble ocupat pel imperialisme del rei del Marroc, i oblidat de l’escenari internacional.

És per això que he decidit entrevistar a un historiador que va treballar-hi sobre el terreny, i en tornar va publicar un llibre com a coautor, relatant les vivències i les realitats dels camps de refugiats sahrauis, l’ajuda internacional, la societat sahrauí (o saharaui, ja que els dos mots estan normalitzats en la nostra llengua). Aquest jove i talentós historiador s’anomena Victor Soto, i malgrat que ell no ho voldrà reconèixer mai, és tot un especialista en el món àrab contemporani. Si a això li sumem la qualitat fotogràfica d’un fotògraf com en Pau Coll, el resultat esdevé certament espectacular.

L’entrevista gira al voltant del llibre i les seves pròpies vivències, però malgrat l’enorme extensió de l’entrevista (que us reproduiré de forma íntegra) ens han quedat vivències, anècdotes, aspectes socials, econòmics i polítics per parlar i investigar.

El llibre, publicat l’any 2008, és el resultat d’un projecte foto periodístic, on les fotos són a càrrec de Pau Coll Sánchez i els textos (a part de les poesies d’autors sahrauís que hi ha) són d’en Victor Soto Porta. El títol fou “Testimonis de l’oblit. L’espera del poble saharaui a l’exili”.

portada testimonis de loblit.jpg

Portada del llibre d'en Pau Coll i d'en Victor Soto

En Pau Coll i en Victor Soto van baixar a l’any 2007 al Sàhara Occidental, per estar-s’hi 21 dies. A part de recórrer els quatre campaments de refugiats (al Aaiun, Ausserd, Smara i Dajla), van visitar escoles, hospitals i escoles especials, així com horts o centres on s’hi feien altres projectes solidaris. Els autors van estar uns dies a Rabuni (centre on s’acullen les comissions internacionals, una mena de centre administratiu internacional) així com van tenir la sort de poder visitar els territoris alliberats (i dic sort perquè és territori militar, amb camps de mines inclosos, cascos blaus, militars del Polisario i sempre vigilant des del mur els pobres marroquins destacats a la zona), concretament la zona de Bir Lehlu, una de les més empobrides, on els autors d’aquest llibre van conviure uns dies amb els militars sahrauís destacats allà i van tenir l’enorme plaer de visitar una base de la MINURSO i entrevistar el militar en cap de la base.

El que més li va sorprendre a en Victor Soto fou “veure com la gent viu sense res i continua tirant endavant tot i la falta de menjar, de medicaments i de serveis bàsics, com l’aigua corrent o la llum”.

Del clima, en Victor Soto no vol ni parlar-ne: “impossible, l’aire crema, quan bufa vent t’has de tapar amb el zam perquè la sorra s’escola per tot arreu, els escorpins campen per arreu i les cabres mengen allò que troben.” “Ara això si, sens dubte és un poble molt acollidor, que només gasta bons modals amb els nasrani (estrangers, “pàl·lids” textualment crec que volia dir…) i que ho dóna tot per a que estiguis a gust: un home ens va convidar a pinxos de camell (gran sacrifici per ell segur), un altre ens va convidar a la seva boda, els soldats del front van sacrificar una cabra per a nosaltres (la millor que he provat en ma vida, tot i que no tenien ni forquilles ni ganivets, com vaig gaudir..)”.

Al llarg de l’entrevista, també veureu com en Victor Soto parla de la necessària i urgent ajuda internacional, tot i que a vegades, aquesta sigui una mica estranya. Per exemple, em comentava el Victor que als camps de refugiats va veure productes arribats d’Espanya com ara Fabada. Ara bé, la fabada porta porc, aliment prohibit pels musulmans. O uns cooperants internacionals de Sevilla que arreglaven els ordinadors dels camps de refugiats de Sahrauís, a qui el nostre entrevistat va preguntar de què servien els PC que els hi estaven portant i arreglant si els camps de refugiats ni tan sols tenen llum. A banda d’aquestes anècdotes, cal destacar que l’ajuda internacional és vital pel poble sahrauí, la seva principal font de subministraments i subsistència.

Per una segona entrevista em reservo un seguit de temes que, per extensió, no hem pogut desenvolupar, alguns d’ells d’una importància extraordinària, tals com el tema de les dones (la societat sahrauí es basa en un paper importantíssim de les dones), la guerra (amb tints de genocidi), la poca perspectiva de futur dels joves, els immigrants subsaharians (que travessen camps minats, cosa d’una enorme crueldat), o l’organització dels campaments de refugiats, amb el paper gairebé dictatorial del Polisario (de fet en Victor Soto afirma haver estat acompanyat d’un membre del Polisario durant la seva estància a terres Sahrauís, per “protegir-lo”).

Per això prometo una segona entrevista per acabar de fixar els temes que ens han quedat pendents. De moment, passem a l’entrevista pròpiament dita, que per raons d’espai serà dividida en diverses entrades a aquest bloc. Espero que us agradi:

Què és el Sàhara Occidental?

Amb el nom de Sàhara Occidental es coneix el territori reconegut internacionalment per la ONU que antigament pertanyia a la colònia del Sàhara Espanyol, i que va des de la zona de al Aaiun fins a el Güera.

Cal tenir en compte, però, que aquest territori, que ara figura en la llista de “territoris en litigi” de la ONU, no comprèn ni tot el territori de la colònia espanyola, ni tot el territori sahrauí a nivell ètnic.

A nivell ètnic, el poble sahrauí es pot trobar també en els territoris de la regió que va des de Sidi Ifni fins a la frontera sud del Marroc oficial (i dic oficial perquè Marroc inclou els territoris sahrauís ocupats com a propis, tot i no estar reconeguts com a tal) o la zona fronterera de Mauritània. També hem de recordar que històricament el poble sahrauí fou un poble nòmada, un compendi de tribus que comerciaven i que es movien per tot el desert, i per tant és difícil de delimitar el seu territori. De totes maneres, si ens fixem en les costums o maneres de vestir, és bastant fàcil de reconèixer els sahrauís, ja sigui a l’actual Sàhara Occidental, a Marroc o a Mauritània: la pista més fàcil de detectar són el vestit molt colorit de les dones -la melhfa així com el vestit blau cel -la darraa– i el turbant negre -el zam– dels homes, i si tinguéssim coneixements sobre àrab, ens adonaríem que parlen un dialecte diferent -el hassania-. D’altra banda, a nivell “racial” (ho poso entre cometes perquè no m’agrada el terme) cal tenir en compte que els sahrauís són el resultat de la mescla entre berbers fugits del Marroc i els negres del sud, i que conserven unes faccions menys arabitzades que les que podríem trobar a Marroc o Algèria.

Des de quan la coneguda colònia “Rio de Oro” formava part de l’imperi espanyol?

Primer de tot, puntualitzar que la colònia espanyola al Sàhara Occidental la formaven tres regions, una d’elles Rio de Oro (sud de l’actual Sàhara Occidental, Cap Blanc), l’altra Saguia al Hambra (nord de l’actual Sàhara Occidental, Cap Boixador), i la tercera era la de Cap Juby (des del riu Draa fins l’actual frontera, al sud de Sidi Ifni). Faig aquesta divisió entre les tres zones sabent que no és correcte del tot: administrativament es va dividir la colònia en dues regions administratives, Rio de Oro i Saguia al Hambra, estant la zona del Cap Juby inclosa dins la darrera. Ho he separat més que res perquè la zona que va des del riu Draa fins a l’actual frontera (la zona de Cap Juby) serà cedida a França després d’una serie de friccions.

La constitució oficial del Sàhara Espanyol es fa el 1904. Ja des de 1860 Espanya exerceix el protectorat sobre la ciutat de Sidi Ifni (per la guerra franco-espanyola contra Marroc) i des de Cap Boixador, Cap Blanc i Villa Cisneros (actual Dajla) es va estenent la seva influència cap l’interior (influència reconeguda per la Conferència de Berlín) fins arribar a la constitució oficial.

Quan s’inicia l’ocupació dels territoris sahrauís?

Tot i que els primers contactes comercials daten del segle XVI, l’establiment efectiu en el terreny no es dóna fins a finals del XIX, amb la implantació de les primeres factories a la costa. El 1885 funden Villa Cisneros, i a mitjan segle XX ja els trobem per tot el territori: el 1932 funden al Aaiun, al 1934 ocupen Smara, al 1954 s’estableixen a Bu-Craa,… (cal recordar que al Sàhara la majoria eren nòmades, així que la població es trobava molt dispersa i no hi havia gaires concentracions de població).

Continuarà….

El Crack del 29

diumenge, 2/05/2010

El Crack del 29 fou un daltabaix social i econòmic que va trasbalsar el món durant els anys 30 del segle passat. Per parlar-ne, he tingut l’enorme plaer de poder entrevistar en Javier Aranda, qui ja vam entrevistar fa un temps amb un post sobre el futbol a Catalunya. L’entrevista és llarga, però penso que és prou interessant, i espero que us agradi. Les reflexions són elaborades, i prou encertades. En Javier ha treballat amb un fons bibliogràfic enorme, i per això és tot un luxe per a mi poder reproduir l’entrevista amb aquest historiador.

En Javier Aranda es troba finalitzant la seva tesis doctoral titulada” Catalunya, la fábrica d’Espanya, l’ Estat espanyol en la gran Depressió. Causes del crack del 29 (1920-1935).”

Sense més presentacions us deixo amb l’entrevista, espero que us agradi i si teniu qualsevol dubte o idea que volgueu manifestar i desenvolupar, esteu més que convidats!

Quins van ser els detonants del crack de 1929?

“Los detonantes son producto de un fallo del sistema industrial producto de una jerarquía demasiado rígida, por culpa de su burocracia piramidal en empresas demasiado pesadas desde una vertiente estructural, con demasiado peso humano y demasiada gente sin capacidad de decisión en la toma de decisiones que provocaba la especulación de las ventas, donde el poder decisorio es demasiado autoritario y estamental, donde se especulaba con los propios números ya que no había un sentido comercial como lo entendemos hoy en día del mismo mercado. El gigantismo empresarial, el de una industria en continuo crecimiento incontrolado, ralentizaba la toma de soluciones ante posibles problemas, el tiempo en las diferentes decisiones a tomar era un problema, la indefinición del propio mercado ante una población que no estaba preparada realmente desde una vertiente social ni económica, ofertante ni demandante mareados ante el american way of life, termino que aparece en un libro de historia de James Truslow Adams titulado American Epics (La épica estadounidense, de 1931) y que rapidamente sedujo a los europeos. Entendemos, como explica Debraj Ray en su libro Economía del desarrollo, que la oferta y la demanda son entidades demasiado abstractas, ya que demandante y ofertante pueden ser el mismo ente, para mantener todo un sistema económico sin racionalizar los propios números, la producción y los recursos, sin entender el propio sentido del intercambio, sus leyes ya que simplemente no existían, todo ello, de este contexto, dentro de un estado industrial febril en que el azar participaba de una manera demasiado activa, todo el sistema fluctuaba en la no planificación industrial ni comercial, era un castillo de naipes sin red ni control.”

Què significa afirmar que el de 1929 fou “un crack bursàtil”?

“Ser demasiado reduccionista. El Crash bursátil solo es el reflejo de todo un proceso especulativo, como antes he mencionado, que empieza cuando se cree que desarrollo productivo y desarrollo cualitativo es lo mismo, cuando producir es visto como ejemplo de desarrollo sin entender que trabajo y capital son sustituibles, no a si los recursos, naturales y humanos, verdadera base de un estado, recursos, naturales, humanos y productivos están en baremos diferentes ya que los niveles de producción son infinitos no así los recursos naturales verdadera fuente económica de un estado fuerte y fuente de continuos conflictos ya que los baremos productivos y humanos siempre están por encima de los recursos cuando deberían ser equilibrados, en un equilibrio O, cosa imposible, esta desigualdad, detonante crónico, es el verdadero síntoma de que el propio sistema por si solo falla, es el mayor detonante del crack del 29 y el crash solo un reflejo de esta ansiedad económica enfermiza, el Taylorismo y el Fordismo han fracasado.”

Quines diferències hi ha entre la crisi de 1929 i la crisi financera del 2009?

“No soy un economista pero mi creencia se basa que mientras el Crack del 29 es un fallo del sistema industrial como antes he mencionado, la del 2009 tiene dos razones, uno que la diferencia y otra que le da un parecido razonable al crack del año 1929. La que le hace parecido aquél desastre ha sido la aparición de nuevas tecnologías dentro del engranaje productivo, si en aquellos tiempos fue el trabajo en cadena, por ejemplo, en esta época ha sido la aparición de internet, con el que se creyó resolver un problema vital a la hora de crear un producto y ponerlo en el mercado, que es el tiempo. La gama alta de productos listos para consumir se han hecho exponencialmente infinitos a las necesidades del propio demandante que han producido un colapso en el sistema que ha creado miles de intermediarios que se lucran a costa del sistema, ha diversificado el mercado de una manera abusiva y corrupta inflando los precios de tal manera que han provocado una burbuja económica, no solo inmobiliaria, que ha acabado reventando, no ha sido solo un problema estructural, esta vez tampoco ha habido control, ni monetario ni bancario, también ha sido un problema especulación comercial, de lucha a partir de los precios y no por la calidad del producto, también por culpa de la diversificación antes mencionado, ya no se compite por quien saca el mejor producto, si no quien lo saca a un precio más barato y a menor coste, consecuencia, un declive económico. Lo que diferencia las dos crisis es que, y esta vez voy a mirar sobre todo al estado español, es un fracaso del sistema educativo que no ha sabido crear una masa productora, ni eficiente ni capaz de generar nuevos recursos, no se produce cualitativamente mejor, solo se produce, eso al final estropea el engranaje del propio sistema… ”

Quines conseqüències internacionals tingué la crisi de 1929?

“Estoy como historiador dentro de la teoría universalista del crack del 29. Sociólogos como Friedmann en su libro Critica del progreso y el propio Andreas Predöhl dicen que el crack no se soluciona a mediados o finales de la década de los años 30 ya que nunca volvió haber un intercambio que se entendería como una recuperación del sistema capitalista, sino que la recuperación vino por una política proteccionista de carácter nacional que produjo una recuperación de los distintos países en mayor o menor grado ya que a mi entender no existen países del tercer mundo ni del primero, sino como explica Immanuel Wallerstein dentro de su teoría de un sistema mundial, dentro del mundo moderno industrial hay un centro de poder y una periferia con un grado mayor o menor índice de dependencia del propio centro de poder, y es así como deberíamos entender el mundo de hoy y de entonces. Al cerrarse las fronteras los países dependientes se vinieron abajo, las grandes industrias se descentralizaron provocando que los países dependientes se cargaran con una industria que no era suya, y sus deudas, se endeudaron, y el desempleo se hizo incontrolable. En el Centro las distintas políticas nacionales de carácter proteccionista dieron la razón a partidos otrora minoritarios que se volvieron con sus mensajes nacionales, apocalípticos, en poderosos.  Tenían que darle sentido a su mensaje apocalíptico y encontraron en ella lo que Wallerstein ofrece como la polarización de clases, el enemigo se había vuelto invisible escondido en el dinero, las clases como tal se habían difuminado, ellos eran los causantes del desastre, eran ellos los verdaderos enemigos. Una vez en el poder la pregunta era como sustentar economía, la única industria que podía resolver la problemática económica, la solución era una industria intensa que ofrece muchos puestos de trabajo, produce y genera continuamente, y tiene una salida con una fluidez duradera y constante: la industria armamentística y la industria pesada era una de ellas, la consecuencia directa es una política expansionista porque se comprende que un sistema de autosuficiencia es imposible, se produce una expansión bélica, la Segunda Guerra Mundial que es una lucha entre modelos de producción, no había buenos en esta película, solo era una lucha por la supremacía económica mundial, y sus recursos.”

És correcte afirmar que l’auge del nazisme es deu en part al crack del 29?

“Como antes he mencionado, el auge del nazismo es totalmente culpa del crack, sin el  crack no se entendería la subida del poder de Hitler en Alemania, es el detonante que produce un cambio en el contexto político y económico de Europa y que a la larga cambiará la historia de Europa hasta hoy en día, tal y como la conocemos, sin el crack no la vida como la entendemos hoy en día sería distinta, el 24 de Octubre de 1929 es el epicentro de un cambio que perdura hasta nuestros días, como historiadores por eso es tan importante estudiar el crack, nos lleva a reflexionar que, a veces, el hombre es un dado sujeto al propio destino, es una lucha entre lo determinado y lo azaroso ( y perdóname esta licencia metafísica)..”

Com va afectar la crisi del 1929 a Catalunya i Espanya?

“En esto estoy participando activamente a partir de mi Tesis doctoral, Catalunya, la fábrica d’Espanya, l’ Estat espanyol en la gran Depressió. Causes del crack del 29 (1920-1935). A nivel general Adrian Shubert en su libro Historia social de España (1800-1990) dice que España fue integrante de las principales corrientes por las que avanzó Europa, y experimentó las tendencias de desarrollo histórico que afectaron a ésta y argumenta que la senda española fue más larga y tortuosa pero, en definitivas cuentas, llevaron al mismo lugar. Gente tan avezada como Albert Carreras con Xavier Tafunell en su libro Historia económica de la España Contemporánea dicen, en cambio, que aunque España se vio influenciada de alguna manera en el crack a partir de su exportación e importación al no entrar en el Patrón oro salió bastante favorecida, o sea que existen matices. El Historiador Juan Hernández Andreu sí que creen en que hubo una influencia directa entre el Crack del 29 y España en la que argumenta que fue el 1933 el mayor de más decadencia, pero sus teorías son muy criticadas, entre sus críticos Joseph Harrison de la Universidad de Manchester que dice que no se puede meter a España dentro de unos parámetros capitalistas cuando el estado español no lo era. Si habría que preguntarse en lo que dice Juan Sardá, que relata que el 85 per 100 del total de la electricidad que se producía en España en el siglo XIX, finales, era de 834 millones de pesetas era nacional por los 201’7 millones de peseta del capital extranjero en unos cincuenta años dio la vuelta, por qué? Yo creo que habría que meter a Espanya dentro de las teorías de dependencia de Immanuel Wellerstein y estudiar sus capacidades como país industrial dentro del contexto de Alfred Chandler y su estudio de la empresa moderna. Es un debate que ya existía en la España de la década de los 20 y 30 a la hora de afrontar el desarrollo de España en un contexto Europeo. En aquellos tiempos había la teoría desarrollista de Antonio Flores de Lemús que creía que la Agricultura era la base de todo estado, y que su buen hacer permitiría el crecimiento económico y las teorías entre otros de Gual Villalbí defensor de los costes comparativos. El debate ya existía entonces desde un contexto global sin haber una línea de estudio clara, coherente ni realmente consistente, por lo menos en mi opinión…”

De totes les mesures per sortir de la depressió econòmica iniciada amb el crack del 29, la aposta de Keynes fou la més encertada?

“Es una pregunta que entra dentro de lo subjetivo, más viendo hasta hora la entrevista en la que expongo que la economía capitalista bajo los estudios de la economía ecológica de mediados del siglo XX sobre el equilibrio 0 antes mencionado, son a día de hoy claramente utópicos, esta es la razón que estudiosos como Debraj Ray piensen que para estudiar el desarrollo de un país en un marco histórico habría que mirar sus índices de pobreza para ver el desarrollo real de un país. En cuanto si hablamos de Keynes el libro más difundido es el titulado “Teoría general de la ocupación, el interés y el dinero” del 1936, libro en el que se expone la teoría del capitalismo regulado. La esencia de la teoría keynesiana estriba en que el Estado burgués, con el fin de conservar y consolidar el régimen capitalista, debe intervenir activamente en la vida económica y asegurar elevadas ganancias a los monopolios capitalistas más importantes. Para ello, a juicio de Keynes, hay que fundar y ampliar empresas capitalistas a cuenta del presupuesto estatal, hay que prestar ayuda financiera a los monopolios. No es pequeño el papel que confiere Keynes al desarrollo de las industrias de guerra con el fin de aumentar el empleo de la población y disminuir el crecimiento del paro forzoso. Para llevar a cabo estas medidas, Keynes y sus partidarios proponen elevar los impuestos que pagan los trabajadores, intensificar más aun el trabajo de los obreros. Desde el punto de vista de Keynes, las crisis económicas pueden superarse regulando la circulación monetaria. Para que se eleve la ocupación y se amplíe la producción, propugnaba Keynes que el Estado asegurara el incremento de la rentabilidad del capital disminuyendo el salario real de los trabajadores, redujera el tipo de interés, recurriera a la inflación, mantuviera una política de militarización de la economía a costa de los recursos estatales, aumentara los gastos con otros fines no productivos. Entendía Keynes que el Estado burgués puede reducir el paro forzoso si se regula el consumo, la inversión de capital en la producción y el nivel del tipo de interés. Keynes y sus partidarios (el inglés Beveridge, los norteamericanos Hansen, Chase y otros) se han manifestado como apologistas del capitalismo monopolista de Estado. Los keynesianos creen que para aumentar la producción y el empleo de los obreros hay que asegurar altas ganancias y elevar el consumo no productivo de los capitalistas. Al mismo tiempo, propugnan que el Estado burgués utilice a los desocupados en obras públicas, que han de contribuir a que se incorpore fuerza de trabajo adicional y a que aumente la demanda de artículos de consumo. La idea de Keynes sobre la organización de trabajos públicos obligatorios encontró su aplicación práctica más completa en la Alemania hitleriana. Ahora bien, el que los capitalistas, según recomiendan los keynesianos, aumenten el consumo personal de artículos de lujo no puede provocar ningún aumento significativo de la demanda ni, por tanto, puede influir seriamente en el volumen de la producción que los capitalistas, según recomiendan los keynesianos, aumenten el consumo personal de artículos de lujo no puede provocar ningún aumento significativo de la demanda ni, por tanto, puede influir seriamente en el volumen de la producción. Bajo el capitalismo, los consumidores fundamentales son las masas trabajadoras, y sólo es posible aumentar en gran escala la demanda de bienes de consumo elevando el bienestar de las amplias masas populares, cosa que el keynesianismo no prevé. En estas premisas, estas medidas carecen de base científica, las tentativas de los keynesianos en el sentido de explicar por motivos psicológicos las crisis de superproducción, las fluctuaciones de los precios en el mercado, etc., así como el asignar al tipo de interés un papel extraordinario en la economía del mundo capitalista…”

Tots els països occidentals van adoptar polítiques Keynesianistes?

“NO, países dictatoriales como España o Portugal o países democráticos como Irlanda por ejemplo no adoptaron las medidas de Keynes. Los que la aceptaron notaron un crecimiento económico, Juan Pablo Fusi Aizpurúa, de la Universidad Complutense de Madrid dice que  fue la necesidad de legitimar socialmente el esfuerzo y sufrimiento de la guerra lo que provocó cambios profundos en la política y función del Estado de los diversos países Occidentales. Todas las economías europeas fueron en adelante economías orientadas a la industrialización y al consumo en masas. Todos los estados pusieron en funcionamiento políticas sociales orientadas a garantizar desde el estado la seguridad social y el estado del Bienestar según el modelo británico  establecido en 1946.”

Quines mesures va prendre el govern espanyol per sortir de la crisi als anys 30?

“Entre ellas no entrar en el patrón de oro, no subir los impuestos y atomizar la deuda pública dentro del gasto público cosa que es un pequeño engaño económico entre otros. Mi propio conocimiento del tema me sugiere que en España se produjo la vuelta de población que estando en otros países, como dice Gabriel Tortella, volvieron a España escapando del crack, y una explosión demográfica que no paraba desde 1900 y que había subido la población de 18 millones a 23 millones fueron otras de las causas de la crisis de los años 30, daños colaterales que provocó que el desempleo fuera un problema crónico, además en España la exportación era demasiado ineficaz y el mercado interior demasiado reducido, con una industria mayoritariamente extranjera ya que la empresa española como dice Carles Sudrià en el caso del automovilismo, por falta de apoyo social y estructural, era ineficaz o minoritaria, con todo ello, era imposible aún con medidas acertadas, remontar el vuelo, la solución más plausible hubiese sido la que se quiso aplicar en la II República, quitar las tierras a los arrendatarios que las tenían por tradición y dárselas aquellos que reunían más medios o capacidad de explotación según las teorías de Garret Hardin en su Tragedia de los comunes pero…”

Què va ser el tractat de “Bretton Woods”?

“Los Acuerdos de Bretton Woods fueron las resoluciones de la Conferencia Monetaria y Financiera de las Naciones Unidas, realizada en el complejo hotelero de Bretton Woods, (Nueva Hampshire), entre el 1 y el 22 de julio de 1944, donde se establecieron las reglas para las relaciones comerciales y financieras entre los países más industrializados del mundo. En él se decidió la creación del Banco Mundial y del Fondo Monetario Internacional y el uso del dólar como moneda internacional. Estas organizaciones se volvieron operativas en 1946. El sistema que empezó con aquellos acuerdos comenzó a tambalearse durante la Guerra de Vietnam, cuando Estados Unidos enviaba al exterior miles de millones de dólares para financiar la guerra. Además, en 1971 el país tuvo un déficit comercial por primera vez en el siglo XX. Los países europeos comenzaron a cambiar los dólares sobrevalorados por marcos alemanes y por oro. Así, Francia y Gran Bretaña demandaron a EE.UU. la conversión de sus excedentes de dólares en oro. Por tanto, las reservas de Fort Knox, donde está depositado el oro de Estados Unidos, se contrajeron. Como respuesta, el presidente Richard Nixon impidió las conversiones del dólar y lo devaluó (para hacer que las exportaciones estadounidenses fuesen más baratas y aliviar el desequilibrio comercial). Asimismo, Nixon impuso un arancel temporal de 10% y tuvo éxito en forzar a estos países a revalorizar su moneda, pero no en crear un nuevo sistema de tipos cambiarios estables. De hecho, el valor de las monedas empezó a fluctuar.”

Hi ha actualment algun tractat per regenerar el sistema capitalista?

“Ha habido un replanteamiento del tratado de Lisboa del 2007 en países como Irlanda que han visto en este tratado una manera de compartir sus deficiencias en parte con la comunidad europea. El Tratado de Lisboa, firmado por los representantes de todos los estados miembros de la Unión Europea (UE) en Lisboa el 13 de diciembre de 2007 es el que sustituyó a la Constitución para Europa tras el fracasado tratado constitucional de 2004. Con este tratado, la UE tiene personalidad jurídica propia para firmar acuerdos internacionales a nivel comunitario. Se diseñó para mejorar el funcionamiento de la Unión Europea (UE) mediante la modificación del Tratado de la Unión Europea (Maastricht) y el Tratado constitutivo de la Comunidad Europea (Roma). Algunas de las reformas más importantes que introduce el Tratado de Lisboa son la reducción de las posibilidades de estancamiento en el Consejo de la Unión Europea mediante el voto por mayoría cualificada, un Parlamento Europeo con mayor peso mediante la extensión del procedimiento de decisión conjunta con el Consejo de la UE, la eliminación de los tres pilares de la Unión Europea, y la creación de las figuras de Presidente del Consejo Europeo y Alto Representante de la Unión para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad para dotar de una mayor coherencia y continuidad a las políticas de la UE. El Tratado de Lisboa también hace que la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea sea vinculante jurídicamente. También ha habido un replanteamiento del propio sistema capitalista pero no para llegar a firmar un tratado..

Creus que el capitalisme té futur? Presenta un model de desenvolupament sostenible?

“Eso es hablar a partir de lo hipotético pero yo creo personalmente que el capitalismo, y siempre lo he pensado, es el sistema que mejor ha manejado las miserias humanas haciéndolas rentables, eso ha provocado, su carácter camaleónico, que haya podido sobrevivir, es  un monstruo de cien cabezas. También es muy reduccionista tratar el capitalismo como un invento del siglo XX o de la sociedad industrial, de alguna manera siempre ha existido, es más gente como Immanuel Wellerstein están siendo criticados por los estudiosos del mundo antiguo o de la Edad Medieval como P. Kohl que dicen qué el sistema mundial desde una vertiente económica y social, desde el centro de poder y periferias ya existían en el mundo pre industrial capitalista como hoy lo llamamos, planteando que la dependencia o el intercambio no se hace a partir de un centro y una periferia, si no que podían coexistir varios centros de poder con sus propias periferias, en un capitalismo primitivo de intercambio, de desarrollo y subdesarrollo..”

“Como ya he dicho anteriormente el modelo capitalista no es sostenible ya que para que así fuera, recursos productivos, humanos y naturales deberían tener un equilibrio 0 harmónico que es utópico y en su momento en hombres mencionados anteriormente en esta entrevista como Garret Hardin fueron tachados como demasiados ideológicos y poco realistas en sus teorías expuestas por ejemplo en la Tragedia de los comunes…”

Javier Aranda.jpg

Foto d'en Javier Aranda

El sector financer és fiable avui en dia?

“Nunca lo ha sido por eso ahí radica la gran mentira del estado del Bienestar, la de hacernos creer que el sector financiero era fiable y podía sostenerse porque se habían corregido los errores del pasado, que como se ha demostrado, es totalmente mentira. En España el silencio de los sindicatos, vendidos a la causa y de una izquierda desaparecida ha atomizado y aniquilado el término obrero rendido al consumismo, la base de toda sociedad está ahora pendiente y ahogada por los créditos bancarios, como dice Wellerstein el capitalismo ha hecho desaparecer el sentido de clases, lo ha fragmentado en pequeños átomos, yo diría que el sector financiero además de no ser fiable, es parte del problema, es un leviatán..”

Sintetitzant, penses que el model econòmic capitalista presenta crisis periòdiques cada 50 anys?

“El sistema capitalista está continuamente en crisis, hay crisis pequeñas, medianas, grandes y apocalípticas. Por eso es un sistema de tanto recorrido porque es sostenible a partir de sus crisis, ya sean sociales o económicas, y sus recuperaciones cíclicas que le permiten durar en el tiempo, le hacen más fuertes como hemos ido comentando durante toda la entrevista..”

Per acabar, creus que hi ha una alternativa real al capitalisme?

“Sinceramente creo que no, el fracaso del comunismo  o las ideas utópicas del propio anarquismo nos han dado una idea de lo miserable que es el propio hombre, aún no ha llegado el momento…”

Història del futbol a Catalunya

dijous, 4/02/2010

El futbol forma part de l’actualitat informativa, social i fins i tot política de la societat actual. Però quines són les causes d’aquest protagonisme mediàtic? Sempre ha estat així? Aquestes i altres qüestions molt poques vegades han sigut analitzades amb seriositat i rigor científic.

És per això que considero molt important la tasca d’en Javier Aranda. En Javier Aranda és un historiador jove, que ha realitzat la seva tesina sobre els primers anys de vida del FC Barcelona des d’una perspectiva social, econòmica i estadística que ningú, fins ara, havia emprat, utilitzant un mètode propi, novedós i original. Per això he tingut el privilegi de poder realitzar-li una entrevista sobre el passat de futbol a Catalunya, i potser així, copsar el present esplendorós del que gaudeix el futbol en la nostra societat, així com entendre les claus d’un món que mou tants milions. Sense més, us reprodueixo l’entrevista que hem pogut realitzar:

Quin és el club de futbol més antic de Catalunya?

Escut del Palamós, degà de Catalunya

“El club més antic encara viu es el Palamós Club de Futbol. El Palamós Foot-Ball Club es va fundar en 1898 per Gaspar Matas, en la seva tornada dels seus estudis a Anglaterra. En el any 1926 canvia la seva denominació a Palamós Sport Club, al practicar altres esports (natació i ciclisme). En 1940 canvia novament el seu nom a Palamós Club de Fútbol. Els seus colors son el groc i el blau i l’estadi és actualment el Nou Municipal de Palamós. Al finalitzar la temporada 1953/54 desapareix per problemes econòmics. Aquesta es la diferència amb el Futbol Club Barcelona i en menor grau amb el Espanyol..”

El Barça fou, des de els seus orígens, un club burgés?

“La resposta es sí. Però aquesta resposta avui quasi ofensiva que es equivalent a opulència si ho mirem des de la distància veurem que dir burgés dins de un context com es el principi del segle XX es sinònim de fer esment que el Futbol Club Barcelona va ser des de el principi un club que va viure dins una estructura industrial, d’empresa burgesa moderna, jeràrquica, que el va permetre sobreviure a les seves diferents crisis i interaccionar amb un entorn dinàmic, en constant canvis socials, polítics i econòmics. El Futbol Club Barcelona es distingeix per això mateix respecte als altres club catalans que no van poder sobreviure o no van ni han arribat tan lluny com el propi F.C. Barcelona, que ha sigut sostenible al llarg del temps gràcies aquest model organitzatiu empresarial burgés.”

Es veritat que no es deixen jugar gent del país o es que no hi havia interès pel futbol?

“En 1899 l’interès pel futbol no era el d’avui en dia, ni en els diaris, ni en la societat, i això feia que els clubs en un primer moment no fossin més que entitats molt selectes i a la vegada tancades que feia que l’explosió que es va produir trenta anys després fossin una mica sorprenents, solament, aquesta explosió, ho explica el propi joc.

El futbol és un joc que es pot jugar en qualsevol camp, amb pluja o neu, en camp obert i tancat, només es necessita una pilota, res més, de per si, el futbol, la seva simplicitat, fa que estigués destinat a ser un  esport de masses, d’interès social, una pilota pot viure sense el F.C. Barcelona, el Barcelona no pot viure sense una simple pilota. El tema no era tant per una qüestió de nacionalitats com si de classe social com veurem més endavant quan parli de l’evolució del Futbol Club Barcelona com a club, hem de diferenciar la qüestió del joc que és universal, dels seus orígens, que com a esport no ho són, tenen un procés de caire classista…”

Pots resumir l’acta fundacional del Futbol Club Barcelona i destacar-ne la diferència amb altres clubs com l’Espanyol o el Real Madrid?

“Com abans he esmentat la diferència del Futbol Club Barcelona i que el fa especial és el seu model organitzatiu i especialment com es reflexa en els diferents estatuts. El seu acte fundacional com a club data des de la seva fundació, 1899, fins a l’any 1930, quan el club es configura en essència. Aquest canvi és el que crea el que es avui dia el Futbol Club Barcelona ja que l’entitat passa de see un club esportiu a una empresa esportiva. Des de 1899-1911 el club és un club esportiu que passa per bastants dificultats fins que en 1908 una gran crisis està a punt de fer-lo desaparèixer. Hans Gamper actuant com un bon gestor i gràcies a una bona acció  administrativa fa sortir club d’aquesta etapa. De l’any 1911 a 1920 el club canvia de camp -a l’Escopidora- i es converteix en una cooperativa.

L’any 1914-1915 el club passa per una crisis de identitat amb Peris de Vargas com president,  però el club no està disposat a perdre els signes democràtics que estan en les pròpies arrels del club i aconsegueixen desempallegar-se’n del dictador Peris de Vargas. Aquesta és una de les identitats diferenciadores de la entitat, no perdre mai els seus signes de personalitat.  A partir de 1920 es produeix l’explosió del professionalisme i s’inaugura l’estadi de Les Corts. El club instal·la un model corporatiu, el club té treballadors propis, una mútua, i les seves despeses son cada vegada més grans, necessita un element regulador de caràcter econòmic: La Lliga espanyola de 1929…”

Podem qualificar el Barça, des de la seva fundació, com un club obert i democràtic?

Gamper, el pare del Barça

“La resposta es sí. Gràcies a Hans Gamper, el club des de la seva fundació és un club democràtic i obert. Encara més clar és si veiem els estatuts de 1911, com he esmentat abans, ja que veurem que el club es converteix en una cooperativa: ja no és solament un club esportiu, es una institució, una entitat més complexa, va encaminada cap a una empresa esportiva, però el més important dintre de la evolució del club des de 1899 a 1930 com a empresa esportiva és que com tota empresa moderna en el seu desenvolupament, arriba un moment en el que gestors i socis es distancien convertint-se els gestors en els defensors de las diferents decisions dels socis que ara són els veritables protagonistes del club. Els estatuts de 1911, a diferència dels fundacionals, són importants per què es converteixen en el testimoni i defensa dels propis socis del club barcelonista i salvaguarden el seu benestar, les seves obligacions i deures, és l’ ideari de un club plenament democràtic des d’una visió empresarial.”

Quin era el club català més potent en els inicis del segle XX?

Escut del Català, club degà de Barcelona

“El Català Futbol Club (o Català Sport Club a partir del 1908) va ser el primer equip de futbol que es va fundar a la ciutat de Barcelona. Va ser creat el 21 d’octubre de 1899 amb el nom de Foot-ball Club Català al gimnàs Tolosa pertanyent a Jaume Vila qui en fou el primer president, a més de Víctor Paniagua secretari, Miquel Valdés tresorer, Manel Mir capità i Guillem Busquets sotscapità Jugava els seus partits al Velòdrom de la Bonanova, posteriorment a la cruïlla dels carrers Indústria (avui París), Còrsega, Muntaner i Aribau i els seus colors eren el blau i el blanc.

El Català FC volia promocionar l’esport local i només admetia jugadors catalans al seu equip. D’aquí ve que va rebutjar l’ingrés del suís Hans Gamper i aquest va fundar, llavors, el Futbol Club Barcelona. Al cap de dos mesos de la seva fundació, però, ja acceptà jugadors forans. El Català FC i el FC Barcelona mantingueren una molt forta rivalitat a inicis de segle XX. Destacà la polèmica per qui era el club degà de la ciutat de Barcelona, polèmica que quedà resolta a favor del FC Barcelona, en haver estat el primer club inscrit al registre civil, ja que el Català no ho féu fins mitjans de desembre de 1899. El Català va disputar el campionat de Catalunya des dels seus inicis, sense arribar a assolir mai el títol. La seva millor classificació al campionat fou la tercera posició, assolida diverses temporades. El 1914-15 acabà en la desena i darrera posició del Campionat perdent la categoria que mai més tornà a recuperar. L’any 1924 va celebrar les seves noces d’argent. El Català FC va desaparèixer a finals dels anys 20 del segle XX. Va morir per què a diferència que el Futbol Club Barcelona no va evolucionar com entitat, sent sempre un club solament esportiu, sense estatuts de caire social, el seu model no va desenvolupar-se, la derrota com degà a ulls dels polítics i la societat li van deixar sense ajudes econòmiques i les victòries no van arribar. El seu model organitzatiu es el que va permetre evolucionar al Barça de club a empresa esportiva, ser sostenible, la mà de Gamper és essencial com a pare fundador i gestor de la criatura, és el motor del club i responsable del seu creixement  durant aquests 30 anys…”

Quan i per què es produeix la professionalització dels clubs de futbol a Catalunya?

“La ràpida multiplicació del número de clubs de futbol impulsà la creació de las primeres associacions -la Football Associació de Catalunya, creada l’onze de novembre de 1900- i les primeres competicions. Així, l’any 1902 neix la primera competició a nivell nacional, la Copa de la Coronación, embrió de la actual Copa del Rey de Futbol. La Real Federació Española de Futbol no naixeria fins 1913 i la selecció espanyola va disputar els seus primers partits amb motiu dels Jocs Olímpics d’Amberes, al 1920. El primer gran canvi en el futbol espanyol arriba l’any 1926 quan, després d’un llarg procés de debat, els clubs aproven el Primer Reglament del futbol Professional espanyol. El futbol espanyol, seguint el model britànic, donava així el pas al professionalisme, donant las bases per el naixement del campionat nacional de Lliga, en la que la primera edició es disputa en 1929. Així va néixer no solament el professionalisme en Catalunya sinó també a tota Espanya.”

Creus que la professionalització del futbol fou positiva o negativa pel desenvolupament d’aquest esport a Espanya?

 “Era necessària, en el cas del Barça a partir de 1912-1914 els seus ingressos i sobretot les seves despeses es van disparar, la seva estructura era cada vegada més gran tenint a partir de 1920 treballadors en nòmina, el profesionalismo marrón…. ni amb Les Corts es podien solucionar aquests problemes econòmics si no era amb un element regulador  de caire econòmic que pogués garantir una economia que no estigués sotmesa al atzar, la Lliga havia de ser un fet…”

“Solament podia ser una competició entre iguals que pogués garantir aquesta seguretat econòmica i l’any 1928 es crea la Lliga Espanyola sota unes normes que autoregulava qualsevol acte de desigualtat durant la competició tant de caire esportiu com de caire econòmic. En trenta anys es va crear un sistema a partir de estructures cada vegades més complexes com el F.C. Barcelona que  va interaccionar amb altres entitats també complexes creant un sub-sistema que a partir de 1929 es va autoregular amb les seves pròpies normes, si aquest sistema de regulació no hagués existit el futbol com fenòmen de masses no existiria, seguiria sent un esport minoritari o hauria desaparegut..”

Per què clubs com el Júpiter, Sant Andreu o l’Europa mai van tindre tant suport social com el Barça o l’Espanyol?

“Per la seva estructura. Aquests clubs, com el cas del Català, no van evolucionar, no van veure el futur, no tenien capacitat de gestió, mentre el Barça sobretot i l’Espanyol cada vegada es feien més grans. En el cas del Barça com empresa esportiva mentre passava els anys necessitava cada vegada més recursos econòmics i socials: això feia que els altres equips no poguessin evolucionar, el Barça quan més guanyava també més gastava, monopolitzava, era com un gran paraigües que acaparava recursos i no deixava regar als seus veïns més modestos. Aquesta realitat  va fer que els altres equips acabessin desapareixent com el Català o estant a categories quasi amateurs com el Júpiter o el Sant Andreu.

Un error històric parlant sobre la no evolució estructural i de gestió del Barça va ser quan L’ Equipe a mitjans dels anys 50 li va proposar al F.C. Barcelona crear una competició europea i el Barça va dir que no, cosa que el Real Madrid, mitjançant la figura de Santiago Bernábeu va dir que sí i amb Gabriel Hanot (editor de la revista) i el seu col·lega Jacques Ferran van crear la Copa de Europa. Una mala decisió de gestió li va costar al Barça uns 40 anys de retard, una mala decisió produeix una cadena d’errors…”

És l’essència del Barça la d’un club catalanista i l’Espanyol la d’un club espanyolista?

“Es una pregunta capciosa la teva (rialles). Jo crec que no, els dos són dos clubs catalanistes però mentre el Barça sempre va estar dins de un projecte nacional, des d’un aspecte emocional, urbanístic i econòmic, el Espanyol en part no, hauria de diferenciar entre nacional i catalanista com també una cosa que la gent mai fa que és diferenciar nacional de nacionalista cosa que mai ha sigut el Futbol Club Barcelona, encara que ho han intentat varies vegades durant la seva història, afirmar amb un si la teva pregunta sense ofendre seria massa reduccionista per la meva part…”

Creus que el Barça ha estat, tal com deia el gran Vázquez Montalbán, “el brazo no armado de Catalunya”?

Cruyff va canviar el FC Barcelona, segons Javier Aranda

“Si parlem com institució, el Barça ha sigut la institució més important de la història de Catalunya ja que es pot dir que es una institució catalana universal. Globalment, en els seus 110 anys d’ història, el Barça ha tingut dos etapes generals: una anterior a 1977 i altre després de 1977 amb l’ arribada de la democràcia on  amb Josep Lluis Nuñez el club torna a funcionar com una entitat esportiva de caire empresarial que culmina amb la arribada de 1988 de Johan Cruyff com entrenador que li dóna una filosofia no com entitat, que ja la tenia, sinó com a equip esportiu. En 21 anys amb aquesta filosofia 3 Champions i una final i 9 Lligues més una Copa del Món de Clubs… Abans de 1977 el club durant 40 anys de dictadura franquista deixa en un segon pla lo esportiu i socialment es converteix en un club polític: el Barça des de 1923 amb Primo de Rivera era com institució un cop desapareguda la Mancomunitat, i l’orgull la única esperança, l’únic lloc de reivindicació d’un somni que es va trencar massa aviat: el club va estar en depressió 54 anys, va estar quasi mort fins a Basilea….”

Què podem destacar del Barcelona com a club integrador de les onades immigratòries que han arribat a Catalunya? Quin ha sigut el seu paper?

“El Barça en 1974 va ser molt important com aglutinador de les noves gents que van venir de altres zones però sincerament crec que no més que els altres clubs d´Espanya o del món.”

Parlem una mica del club de la capital de l’estat. El Real Madrid era el club més gran de la capital des de la seva fundació?

“Es difícil de dir, el Madrid va guanyar campionats des de un primer moment a comparació del Atletico de Madrid que en un primer moment, fundat en 1903 per biscains, era un equip sucursal del Athletic Club de Bilbao. Cap dels dos equips van ser importants fins a mitjans del segle XX, en un moment, a principis del segle XX on equips com el Real Irún eren equips més rellevants i la perifèria de l’estat tenia més preponderància a l’hora de parlar i regular l’esport del futbol.”

El Real Madrid el van fundar uns catalans que havien jugat al Barça?

El primer Real Madrid 1902

“El 6 de març de 1902 es va constituir oficialment la societat Madrid Foot Ball Club. Els germans Joan i Carles Padrós i Rubió, uns empresaris catalans establerts a Madrid, van ser els fundadors i primers presidents de l’entitat blanca, al costat de Julián Palacios. En aquells moments es crea la primera junta directiva que estableix l’uniforme de l’equip: samarreta i pantalons blancs, mitges i gorra blaves.”

“El primer partit després de l’oficialització va ser entre jugadors del club, al camp de l’avinguda de la Plaza de Toros, el 9 de març. Las males llengües diuen que els germans Padrós eren catalans i socis del Barça i algun partit jugarien, però parlem d’ una etapa on  la rivalitat Barça- Madrid era inexistent, fins 1953 no existiria. Es més, molts socis del Barça durant la seva història ho han sigut del Espanyol com Casaus o Núñez. Avui dia això seria impossible e impensable…”

Quan i per què neix la gran rivalitat Barça – Madrid?

“El Real Madrid era un equip poc important a principis del segle XX, com he dit anteriorment. Té com a club tres grans moments : L’aparició de Santiago Bernábeu com a president, la construcció de l’estadi de Chamartín i el punt vital de la rivalitat entre Barça i Madrid, i és el  fitxatge de Alfredo Di Stéfano en 1953.”

Explica’ns què fou el cas Di Stéfano, si us plau…

Di Stéfano amb la samarreta del Barça

“Alfredo Di Stéfano“ La Saeta Rubia” considerat com un dels quatres millors jugadors de tots els temps, amb Pelé, Maradona i Cruyff, l’any 1953 va arribar a un acord amb el Futbol Club Barcelona per incorporar-se al equip. El traspàs de River Plate al Barcelona va ser en un principi autoritzat per la FIFA. El club Millonarios de Bogotá, que era el propietari dels drets del jugador fins 1954, segon conveni firmat en el Pacte de Lima va denunciar de la situació anòmala del jugador a la FIFA.

El 13 de Maig de 1953 arriba a Barcelona disposat a firmar el seu  contracte, però en meitat de las dificultats amb la Federació per el fitxatge, Santiago Bernabéu, el va convèncer per trencar el seu acord amb el Barça i incorporar-se al Real Madrid. Addicionalment Millonarios de Bogotá havia negociat directament amb el Real Madrid. El Barcelona va fer lo propi, però el fitxatge de Di Stéfano mai es va poder completar per el Barça. El 15 de setembre la Federació Española optà por una decisió salomònica. Va emetre un comunicat en el que  va autoritzar a Di Stéfano a jugar quatre temporades en la Lliga Española, dos en el Real Madrid i dos en el Barcelona.

La comissió directiva del Barcelona, presidida por Enrique Martí, va protestar per aquesta decisió i va dimitir en ple. La comissió gestora que la va succeir va  firmar un acord amb el Real Madrid, el 23 de octubre, en el que renunciava a tots els drets sobre Di Stéfano a canvi d’una quantitat de diners equivalents a la que s’havia gastat en fitxar-lo. Durant els tres mesos en els que Di Stéfano va estar a Barcelona, va entrenar amb la plantilla blaugrana i va participar en tres partits amistosos organitzats per el club català, però mai vestint la camiseta barcelonista, per por a una sanció federativa. Curiosament, Di Stéfano va vestir la camiseta blaugrana anys després, en dos partits amistosos de homenatge, quan ja era jugador del Real Madrid a tots els efectes.”

Parlem una mica del RCDE. Qui i quan es va fundar l’Espanyol?

Escut del RCDE

“El Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona va ser fundat el 28 d’octubre de 1900, a les aules de la Universitat de Barcelona, es va crear la Sociedad Española de Football, nom que li va donar al club el seu fundador i primer president, Ángel Rodríguez. Les principals senyes d’identitat, i el que va determinar el nom original d’aquest nou club esportiu, va ser que tots els seus components eren catalans o nascuts a la resta d’Espanya, en contraposició als altres equips, formats majoritàriament per anglesos i d’altres nacionalitats.”

 

 

 

Per què l’Espanyol va prendre aquest nom?

“Hi ha una controvèrsia ja que hi ha dos corrents, una la que parlen que el nom es perquè a l’equip solament jugaven jugadors catalans i de la resta d’Espanya al contrari que el Futbol Club Barcelona. Uns altres diuen que el nom era per diferenciar-se de las diferents ideologies que tenien els dos clubs: la veritat era més una lluita de classes, com he esmentat abans, que d’idees nacionals..”

Quin fou l’origen dels colors blanc-i-blaus de la parròquia espanyolista?

“Encara que el RCD Espanyol de Barcelona vesteix avui de blanc-i-blau, el groc va ser el color original del club, per ser aquest el color de la peça de roba que un dels seus primers socis va regalar a l’entitat per  confeccionar els seus uniformes. Més endavant, va vestir samarreta blanca i pantalons blaus i, el 1909, vestia ja amb els actuals colors blanc-i-blaus, aquells que lluïa en el seu blasó l’almirall Roger de Llúria.”

Quin ha estat el primer futbolista català que podem considerar com un crack?

“La veritat es que la millor etapa de tota la historia del futbol català es l´ actual, podríem dir que el futbolista més reconegut com un crack a Europa és Xavi Hernández del F.C. Barcelona o això diuen periodistes tan reconeguts com Santiago Segurola del diari Marca, que arriben a dir que Xavi es el millor futbolista espanyol més important de la història, per davant de Luís Suarez -que va guanyar una pilota d’or i va ser un dels referents de la Espanya que va guanyar la Eurocopa del 1964 davant Rússia per 2-1 amb gol de Marcelino i dos copes de Europa amb l´Inter de Milà d’Helenio Herrera-. Si parlem a nivell estatal crec que el millor futbolista català és Ricardo Zamora.”

I per acabar, quin creus que ha sigut el millor futbolista català de l’historia?

El gran Ricardo Zamora, "el Divino"

“En la meva opinió el millor futbolista de la història és Ricardo Zamora. Va ser i encara és reconegut com un dels millors porters de tot el món, va jugar al Espanyol, Real Madrid i F.C. Barcelona i és l’inventor de las anomenades Zamoranas. La meva opinió es basa en que va revolucionar la posició de porter que en aquells moments era una posició marginal del joc, en el que el 2-3-5 la anomenada The Pyramid estava de moda i on porter i defenses estaven venuts en un joc encara poc evolucionat estructural i estratègicament.”

“Totes aquestes premisses van convertir a Zamora en una celebritat de la època i em reafirma en la meva opinió. Zamora va ser medalla de plata en Amberes sent un jugador formidable en la dècada dels 1920-1930, la seva ascensió a la fama, la seva llegenda i repercussió seria comparable al sorgiment de Casillas a finals del segle XX i començament del segle XXI.”

“Algunos creen que el fútbol es solo una cuestión de vida o muerte,

pero es algo mucho más importante que eso” (Bill Shanky)