Arxiu de la categoria ‘Els Borbons’

Francesc d’Assis i de Borbó, el rei que no estimava les dones

dimecres, 14/07/2010

Isabel II, reina d’Espanya entre 1833 i 1868 fou una sobirana amb poc suport popular, allunyada de les necessitats reals del seu poble. El fet d’accedir al tro desprès d’una autèntica guerra civil, coneguda com la primera guerra Carlista (1833-40), així com les epidèmies de gana cícliques, les crisis periòdiques i la inestabilitat política van comportar el descrèdit de la seva figura entre la societat del seu temps.

A més, sembla que la reina Isabel era amiga dels luxes i la sumptuositat pròpia de la monarquia europea mentre el seu poble se les veia de tots colors per a subsistir.

Per acabar-ho d’adobar, era pública i notòria l’afició de la reina pels homes i per la seva suposada activitat sexual extramatrimonial.

I és que Isabel II fou casada, molt a contracor, amb el seu cosí germà Francesc d’Assis i de Borbó. El marit fou escollit amb el vist-i-plau de les principals potències europees i pels cercles més propers a la reina Isabel II (tals com la seva mare, la regent María Cristina d’Àustria, viuda de Ferran VII, com també del General Espartero).

Calia buscar una figura entre l’aristocràcia europea que complís amb el paper de rei consort, sense grans ambicions de poder i que, arribat el cas, fos fàcilment manipulable. Per totes aquestes raons l’elegit fou en Francesc d’Assis i de Borbó. Hi ha molta “rumorologia” que tot seguit desenvoluparem, però el que sembla clar és que la parella reial no es va estimar mai.

La reina Isabel II no era pas excessivament atractiva, tot i que sovint els pintors de càmera de palau intentaven afavorir la bellesa de sa majestat. Per contra, en Francesc d’Assis i de Borbó sembla que mai s’interessà en excés per la seva muller.

isabel II foto.jpg

La poc agraciada reina Isabel II

De fet, els cercles propers a la Cort es referien a en Francesc d’Assis i de Borbó amb el malnom de “Paco Natillas”, en referència a la seva manca de fermesa i voluntat.

Les corrents historiogràfiques contemporànies, així com les xafarderies populars hispàniques (l’èxit de Sálvame no és flor d’un dia) sovint qualificaven al rei consort com a homosexual o bisexual.

Per Madrid corrien diversos rumors sobre la nit de noces dels reis, que segons la dita popular, mai s’arribà a consumar. De fet, corria la llegenda que la nit nupcial la reina Isabel va exclamar, sorpresa, que el seu marit portava més bordats a la roba interior que no pas ella. Això en aquella època es considerava tot un símbol de feminitat.

francesc d'Assis i Borbó.jpg

Francesc d'Assís i de Borbó, el rei consort

Un altre rumor popular sobre la inclinació sexual del rei consort li atribueix una profunda admiració per la figura del General Leopoldo O’Donnell, i fins i tot s’arribà a afirmar una presumpta predisposició del monarca per acompanyar-lo a les expedicions militars al estranger.

El que si és cert i podem afirmar amb total seguretat és l’amistat (no podem afirmar si es tractava d’una relació amorosa) del rei amb el seu secretari personal, Antonio Meneses. Amics o amants, Francesc d’Assis i de Borbó trobà en el seu secretari l’única figura en qui confiar en tota la Cort madrilenya.

Tornant al matrimoni reial, la parella va tindre dotze fills, malgrat que només li van sobreviure cinc. De nou, la historiografia (en aquest cas Jesús Pabón) parla obertament de fills extramatrimonials, mentre que altres corrents atribueixen l’elevada mortaldat entre els infants a la consanguinitat de la parella reial.

Ningú, tret del rei i la reina, sabrà mai la legitimitat o no dels descendents d’Isabel II. Tot el que podem fer avui en dia són només conjectures i suposicions. El que a aquestes alçades si que podem afirmar és la manca d’amor entre la parella, i les més que possibles infidelitats entre els reis d’Espanya.

Isabel i Francesc Assis 1865.jpg

La parella reial el 1865.

Un cop va triomfar la revolta de la Gloriosa (setembre de 1868), que obrí el pas al Sexenni Democràtic, la reina i els cercles més propers a la monarquia borbònica van fugir cames ajudeu-me cap a França des de Sant Sebastià, on els reis estiuejaven.

Un cop a França, desterrats per Prim i odiats per l’opinió pública espanyola (més pels excessos dels monarques que cap altra cosa), la parella es va separar.

Cadascú va fer la vida pel seu cantó. De fet, en Francesc d’Assis i Borbó va anar a viure a Paris amb el seu fidel secretari Antonio de Meneses, que no el va abandonar fins la mort a l’exili, l’any 1902.

La historiografia espanyola sovint ha estat molt dura amb la vida personal d’Isabel II. Jo penso que s’ha de criticar la pèssima gestió estadista de la reina, així com la seva excessiva distància del seu poble i les seves necessitats reals. Però no podem criticar la seva suposada vida sexual i privada de la reina, ja que és una constant que els monarques han aprofitat la seva posició per treure’n rèdit sexual (no cal que anem massa lluny per veure alguns exemples). Així doncs, per què la reina no hauria de fer el mateix? Pel fet de ser dona?

Alhora, certa corrent historiogràfica espanyola de caire autoritari (Ricardo de la Cierva, Pío Moa…) han culpat la suposada homosexualitat del rei consort com la causa principal del fracàs polític, econòmic i social de l’ Espanya del moment. Jo penso que la realitat respon més a les incapacitats dels membres del govern, la corrupció, l’aristocràcia terratinent absentista i la manca d’una àmplia burgesia dinàmica i inversora que no pas en les tendències sexuals del rei consort.

És ben cert que el rei no es preocupà en excés pel govern i el benestar dels seus súbdits, i aquest fet és criticable, però no ho és pas l’opció personal de la vida privada de cadascú. Pot ser que alguns encara no estiguin prou preparats per acceptar determinades opcions personals.

Godoy ( o la paràlisis de voluntat)

dimecres, 26/05/2010

Francisco de Godoy (1767-1851) és el darrer exemplar d’una extensa llista de Validos o ajudants dels monarques espanyols, que van dirigir políticament Espanya entre el segle XVII i el segle XIX.

Godoy no era pas un home brillant, però va saber moure’s dins la cort del rei Carles IV per anar escalant posicions i situar-se com la mà dreta del rei (i de la reina).

De fet, la de Godoy és una figura ambigua i difuminada, no homologable a altres visirs o primers ministres al llarg de la història.

D’orígens humils (la seva família era hidalga o que pertanyia a la petita noblesa castellana), Godoy entrà als cercles de la monarquia com a Guàrdia Reial. La seva planta (alt, ros, ulls blaus, ben proporcionat) va fer que aviat la seva figura despuntés al Palau Reial. Godoy es convertí en amant tant de la reina com, ocasionalment, del rei Carles IV.

Godoy, per Goya.jpg

Godoy, retratat pel mestre Goya

Militar o polític? Heterosexual o homosexual? Home amb sort o gran estratega? Maquiavèl·lic  o visceral? Molt possiblement Godoy era una mica de tot i res d’això, un home per sobre de tot pragmàtic que sempre buscà el seu lluïment personal i la riquesa sense importar-li gaire a qui podia ferir,trair o trepitjar en la seva carrera cap l’èxit. Godoy es va aprofitar també de la bondat (o estupidesa) de Carles IV, i de la seva manca de voluntat de govern, el que li deixà les mans lliures a Godoy per fer i desfer a la seva voluntat.

La manca de visió política, sentit d’estat i principis ètics es van visualitzar perfectament en la que seria la seva tomba política: l’aliança amb Napoleó per conquerir Portugal al 1808.

Napoleó Bonaparte proposà un pacte a Godoy que aquest acceptà sense veure-hi el gat amagat. El pacte consistí en l’obertura de les fronteres i la llibertat de pas de les tropes franceses pel estat espanyol en el seu camí cap a Portugal, país que Napoleó volia envair al ser els lusitans un tradicional aliat del Regne Unit, l’arxienemic de la França napoleònica.

Els termes del pacte eren d’allò més seductors per a Godoy. Un cop materialitzada la conquesta militar de Portugal per part dels soldats francesos, el país lusità seria dividit en tres parts indivises: una per a França, una per Espanya i una darrera part per a Godoy, que esdevindria rei d’aquella zona.

Godoy signà el pacte amb Napoleó sense consultar-li a Carles IV i sense adonar-se que queia de quatre grapes a la trampa ideada per Napoleó, que no era un altre que la d’apoderar-se de les principals places i ciutats espanyoles sense haver de lluitar-hi.

Aquest fet desencadenà la Guerra d’Independència o Guerra del Francès (1808-1814), i suposà en poc temps la caiguda i empresonament dels Borbons (Carles IV i el seu fill Ferran, que lluitaven per la corona espanyola) a Baiona, així com la desfeta política de la figura de Godoy.

familia CARLOSiv.jpg

La família de Carles IV, pintada per Goya

Amb Godoy es tanca definitivament la llista de Validos, o delegats del rei, que controlaven el poder de facto de la corona hispànica des dels temps de Felip III al segle XVIII.

La incompetència de Godoy és compatible, també, a la de molts altres Validos i a la “paràlisis de voluntat” que va afectar de ple als monarques espanyols

El rei Bribón

dimarts, 18/05/2010

Sa majestat el rei d’Espanya fa poc que ha estat intervingut quirúrgicament amb un resultat d’allò més favorable, cosa de la que m’alegro personalment. Mai he desitjat el mal a ningú, a cap persona, i aquesta no és pas una excepció.

Aquesta intervenció quirúrgica, que ha tingut lloc al Hospital Clínic de Barcelona, hospital que és de titularitat pública, se’ns ha venut als ciutadans i a les ciutadanes com un exemple d’austeritat en temps de crisi, i és que ens hem de congratular per gaudir d’aquest monarca tant mundà i “campechano”.

Llàstima que aquesta sigui una veritat “a mitjes”, ja que sa majestat no ha fet llista d’espera a la seguretat social per a ser operat, i el cert és que el rei no disposava d’una habitació per a ell si no d’una planta sencera a l’Hospital Clínic (previ pagament, és clar).

I és que en els temps de crisi que corren, quan el govern ha aprovat un pla de retallades salarials i de baixades de les pensions, el que no s’ha discutit pas és el pressupost anual de la Casa Reial espanyola (d’uns deu milions d’euros oficialment) i de les diverses despeses que genera l’ institució monàrquica, que pugen la factura uns quants milions d’euros més (algunes fonts parlen de vint milions d’euros).

El Cap de l’estat gaudeix d’aquesta partida anual perquè així ho recull la Constitució Espanyola de 1978, la del consens. La figura del rei, convé recordar-ho, fou imposada pel Generalísimo Franco, i aquesta decisió no fou ratificada per cap referèndum popular. Aquest i altres fets ja vaig tractar-los àmpliament a l’anterior entrada sobre el monarca espanyol publicat en aquest mateix blog.

Segons la prestigiosa revista Forbes el rei Joan Carles té una fortuna aproximada d’uns 1790 milions d’euros, que ascendeixen encara més milions gràcies al seu patrimoni, i la seva fortuna es troba entre les 150 persones més riques del món. A més, el rei té un parc mòbil d’uns seixanta cotxes d’alta gamma, vaixells, joies… i a sobre, tots els seus viatges els hi paga l’estat en qualitat de despeses d’afers exteriors o de defensa.

Juan Carlos I.jpg

Joan Carles I, rei d'Espanya

Ara bé, tot això són especulacions. A diferència d’altres monarquies, com l’anglesa, el rei no pot ser investigat. Ho diu ben clar l’article 56 de la Constitució del Consens de 1978: “la persona del rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”.

El rei Joan Carles no s’ha fet mai massa amb l’aristocràcia espanyola. Ell sempre ha preferit l’amistat de banquers, empresaris, emprenedors i l’alta burgesia ibèrica, amb qui era habitual veure’l compartir partits de pàdel o squash. Durant els anys vuitanta el rei va assegurar-se la seva jubilació ( i la de la seva família) en alguns negocis una mica turbulents amb empresaris que han acabat als tribunals. El rei era amic íntim (i soci en diversos negocis) de Javier de la Rosa, Manuel Prado de Colón y Carvajal, José María Ruiz Mateos o Mario Conde, entre d’altres. Si voleu més informació, us recomano que visiteu aquest blog.

Un rei que, tal com vam comentar, no és tant pulcre com els mitjans ens han volgut vendre. Encara avui en dia hi ha molta censura al voltant del monarca espanyol. Rep regals que són suborns encoberts (des de rellotges fins a vaixells com el Bribón, pagat per La Caixa), té contactes amb els principals reis àrabs, qui van determinar que el 10% de cada barril de cru que es venia a Espanya anés a parar al monarca espanyol, un rei que ha tingut una gran amistat amb els Agnelli, patrons de FIAT i que a Itàlia han estat jutjats pels seus contactes amb la màfia. Un rei que ha fet una gran fortuna d’una manera poc clara i que ningú pot investigar, ja que la figura del rei és gairebé sagrada i criticar-lo, un delicte d’injúries a la corona i a Espanya.

El rei ha creat una xarxa d’empreses a càrrec nominal dels seus familiars, com ara la seva germana Pilar de Borbó i Borbó, els cosins Carles de Borbó-Parma i Alfons de Borbó i Escasany, els gendres, nebots i un llarg etcètera que inclou La Caixa, entitat que li paga el seu vaixell esportiu i a on va treballar l’infanta Cristina. És lamentable l’omertà o llei del silenci que s’ha generat al voltant del rei, de la seva vida privada i dels seus negocis foscos. El rei va arribar al tro espanyol l’any 1975 mig “arruïnat” i 35 anys desprès, la seva fortuna és incalculable. I ningú no en parla o no s’atreveix a parlar-ne, per por o interès. Potser és degut a que el rei és una figura de consens i garant de la unidad de España.

La fortuna de sa majestat es deu, en gran part, als esforços dels treballadors i les treballadores que paguen els seus impostos. Per tant, seria tot un detall per part de sa majestat rebaixar-se la seva estratosfèrica partida anual per ajudar a les finances d’Espanya, ja que amb el seu pressupost es poden pagar els sous de molts bombers, policies, administratius, jardiners, metges, professors, escombriaires, infermeres…

Potser el monarca no es vol rebaixar el sou perquè la dona no li deixa. Sabíeu que Doña Sofía pertany al club Bilderberg?. La reina, com dèiem, és qui, segons els rumors, talla el bacallà a la Zarzuela. I és que la reina és una persona molt familiar i “campechana”, i per això té cura de la seva família grega. De tota la família grega, la que els espanyols estem mantenint amb els nostres impostos, la mateixa família de la que els grecs es van desempallegar mitjançant un referèndum (que mai hi ha hagut a Espanya).

I això que Grècia està pitjor que Espanya…o no?

Llums i ombres del Borbó: L’home que va matar el seu germà

dimarts, 2/02/2010

Una de les poques (però que molt poques) fotos on podem veure al rei Joan Carles, al seu pare, Juan de Borbón, i al germà petit, Alfonso. És extreta d’unes vacances dels Borbón a València. Al centre de la foto, el noi alt, ros i espigat és el rei Joan Carles, mentre que al seu costat hi ha el seu germà petit Alfonso. A l’altra banda de la barca, trobem en Don Juan observant els seus dos fills. La foto és de 1955. Un any després, en Joan Carles matarà al seu germà.

La setmana santa de 1956 va tindre lloc una desgràcia sense precedents a la residència de Joan de Borbó, fill d’Alfons XIII i exiliat a Estoril, Portugal, per les seves diferències amb el caudillo Francisco Franco.

Don Juan de Borbón tenia dos fills, el gran es diu Juan Carlos (actual rei d’Espanya) i el petit es deia Alfonso. Juan de Borbón no s’acabava d’entendre amb el seu fill gran, Joan Carles. En Joan Carles era tota una “joia”, ja que el seu caràcter impulsiu, malcarat, poc treballador i faldiller van allunyar-lo del seu pare.

Amb només 15 anys, l’any 1953, en Joan Carles va tindre una filla il·legítima amb una comtessa italiana, Olghina de Robiland. La filla encara viu avui en dia, es diu Paola de Robiland, amb residència a París. La seva discreció està garantida per la immensa fortuna que el seu pare biològic, Juan Carlos I, ha invertit en el benestar de la seva filla. No busqueu fotos d’aquesta senyora. No n’hi ha, ja que el seu pare i la seva mare han sabut preservar la seva identitat.

Tornem a l’any 1956. Un Joan Carles que ja és pare i major d’edat (ja comptava amb 18 anys) es troba jugant plàcidament una tarda amb el seu germà Alfonso, de 14 anys d’edat, al despatx de la residència d’Estoril on des de l’exili, el seu pare Juan de Borbón es trobava “luchando por implantar la democracia en España aún a pesar de renunciar al trono de España”.

De sobte, a la noble residència portuguesa s’escolta un tret.  Al despatx,  en Juan de Borbón es troba davant una escena dantesca, que cap pare hauria de veure mai sigui quin sigui l’estatus de la seva família. L’Alfonso jeia mort a terra, amb un tret entre cella i cella.

L’anàlisi forense parla d’un tret fet a una distància inferior a 40 centímetres, cosa que desacredita la versió oficial de que tot va ser una accident. En Joan Carles s’estava formant a l’acadèmia militar de Sandhurst i Saragossa com protegit del caudillo de España por la gracia de Dios. Per tant, en Joan Carles ja estava habituat a manipular les armes de foc.

Anem a preguntar-nos per què en Joan Carles voldria matar el seu germà petit ja que d’entrada ell era el fill gran i per tant, l’hereu de la corona espanyola al exili.

Quines causes feien que en Joan Carles estigués gelós del seu germà Alfonso? Podem enumerar-ne un parell:

  1. En Alfonso era el fill favorit de Don Juan. Era més ràpid, més llest i no tenia cap problema de comunicació amb el seu pare. A més, la relació afectuosa entre Alfonso i el seu pare era més fluïda que no pas la d’en Juan Carlos.
  2. Com a protegit de Franco, en Juan Carlos s’estava educant a Espanya sota la tutela del general Franco, mentre que al seu pare no li era permesa l’entrada a l’estat espanyol. Aquest distanciament entre pare i fill fou decisiu per generar un sentiment d’odi i revenja per part del jove Juan Carlos.

No cal ni esmentar que mai hi ha hagut cap investigació oficial per depurar responsabilitats, i que aquest és un tema tabú dintre de la casa reial. Molt poca gent gosa insinuar que la versió oficial de l’accident pugui haver estat manipulada o falsejada per no perjudicar al primogènit de la casa Borbònica.

Però aquí no acaba l’obra i miracles del meravellós monarca espanyol, el campechano. Des de la seva investidura com a successor de Franco (escollit pel Caudillo i no pel poble espanyol) l’any 1975 i fins sis anys després, l’any 1981, el rei d’Espanya obté un 5% de comissió en l’entrada de cada barril de petroli en cru que entra a Espanya. Un regal dels monarques saudites, grans amics del rei.

Un altre escàndol va ocórrer l’any 1992, quan gairebé hi ha una abdicació reial forçosa en la figura del seu fill Felip. La causa era que el rei havia desaparegut sense deixar rastre. Tot el Ministeri de l’Interior buscant-lo, mobilitzant la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, el CESID…En aquell moment es temia per la vida del monarca i als serveis d’intel·ligència de l’estat fins i tot s’especulava amb la possibilitat que l’hagués segrestat ETA o els GRAPO, quan en realitat, el rei s’havia escapat a Suïssa amb la seva principal amant durant més de divuit anys, Marta Gayà, una catalana que el rei va conèixer a Mallorca. Com resultat de tot això, el rei va expulsar a Sabino Fernández (el majordom reial), qui amb la reina Sofia havia plantejat la possible abdicació del monarca.

Per últim, val la pena destacar l’amistat del rei amb Javier de la Rosa i Mario Conde, amb qui el rei d’Espanya va participar en diversos negocis fraudulents i els va proporcionar informació confidencial. Un altre dia parlarem del 23F i veurem el paper del rei, tot i que ja us avanço que el nostre estimat monarca estava jugant a pàdel el dia que Tejero va ocupar el Congrés per la força.