Arxiu de la categoria ‘Dones i història’

Rosa Parks

dimecres, 27/10/2010

Les dones ben poques vegades han estat protagonistes de canvis polítics a la història universal. Si al fet de ser dona li afegim pertànyer a les classes populars i ser d’una minoria ètnica perseguida al seu país, només ens podem referir a la figura de Rosa Parks, al meu parer una de les figures cabdals del segle XX.

Hi ha personatges que busquen el seu lloc a la història. D’altres el troben. Grans personatges, poderosos i amb ànsies de passar a la posteritat per les seves gestes. És el cas d’homes com Napoleó, Juli Cèsar, Alexandre Magne o Adolf Hitler, per exemple. Homes que no van dubtar en esclafar qualsevol que s’atrevís a contradir-los.

Rosa Louis Parks (1913-2005) no volia passar a la història. Senzillament un dia del no tan llunyà 1955, desprès d’una dura jornada laboral, la senyora Parks va negar-se a cedir el seu seient del autobús a un noi jove. A causa d’aquest fet, la policia d’Alabama (estat del sud dels EUA) va detenir a la senyora Parks per un delicte de desordre civil i atemptat contra l’autoritat.

L’estat d’Alabama dels anys 50 era un estat racista, xenòfob i amb una estructura econòmica basada en l’agricultura (bàsicament el cotó) i la pesca. La pel·lícula Forrest Gump fa un retrat molt exacte de la societat i els principals esdeveniments d’aquells anys al estat sureny.

Els estats del sud dels EUA practicaven la segregació racial entre els ciutadans de primera amb tots els drets civils, d’ètnia blanca i anglosaxona i els ciutadans de segona, sense els mateixos drets, tots d’origen afroamericà. Bé és cert que Abraham Lincoln va abolir l’esclavitud a mitjans del segle XIX, però un segle desprès, a mitjans del segle XX, la separació de persones per motius racials era el plat de cada dia als estats del sud americà. Organitzacions com el Ku Klux Klan i altres grups ultradretans xenòfobs tenien molta força als territoris del sud dels Estat Units, i s’encarregaven de preservar l’ordre social establert mitjançant la coacció, la violència i la conveniència de la classe política nord-americana.

Els ciutadans negres, amb menys recursos econòmics i amb pocs drets civils, van organitzar-se en associacions d’ajuda mútua i de protesta, com ara la NAACP (National Association for the Advancement of Colored People) d’Alabama, organització a la que Rosa Parks es trobava afiliada.

Original Caption: 12/21/1956-Montgomery, AL: Rosa Parks, 43, sits in the front of a city bus here Dec. 21 as a Supreme Court ruling which banned segregation on the city's public transit vehicles took effect. Mrs. Parks' arrest on Dec. 1, 1955, for sitting in a bus forward of white passengers, touched off the boycott of Montgomery Negroes against the city's bus lines.

Rosa Parks a l'autobús.

Aquell no tant llunyà 1 de desembre de 1955 la senyora Parks es trobava cansada i no va voler cedir el seu seient al autobús. La senyora Parks era conscient que la normativa separava les zones dels espais públics entre blancs i negres, així com els centres educatiu i fins i tot els centres assistencials. Però la senyora Parks no estava disposada a cedir el seu seient a un jove blanc. Era una qüestió de dignitat personal.

Amb l’empresonament de la senyora Parks un jove líder de la comunitat afroamericana engegà una campanya de protesta. Aquell jove es deia Marthin Luther King i la campanya civil que engegà es va conèixer com la campanya pels drets civils (African-American Civil Rights Movement).

La primera acció de Marthin Luther King fou el boicot als autobusos públics de Montgomery, Alabama. La campanya va aconseguir la supresió de la segregació racial als autobusos. Fou l’espurna que inicià una campanya pels drets civils que s’allargà fins l’any 1963 amb la marxa sobre Washington DC, quan els ciutadans afroamericans van aconseguir igualtat jurídica, social i civil (si més no sobre el paper) a tots els estats dels EUA.

Luther King a Washington.jpg

Luther King a Washington, encapçalant les protestes pels drets civils.

Rosa Parks va passar a la posteritat com la “mare” del moviment pels drets civils, com una senyora que sense saber-ho, va aconseguir canviar la societat del seu temps sense estridències, convertint-se en un dels personatges més importants del segle XX. I ho va fer sense vessar sang, només amb la força de la raó i la rebel·lió davant les injustícies d’aquest món.

Francesc d’Assis i de Borbó, el rei que no estimava les dones

dimecres, 14/07/2010

Isabel II, reina d’Espanya entre 1833 i 1868 fou una sobirana amb poc suport popular, allunyada de les necessitats reals del seu poble. El fet d’accedir al tro desprès d’una autèntica guerra civil, coneguda com la primera guerra Carlista (1833-40), així com les epidèmies de gana cícliques, les crisis periòdiques i la inestabilitat política van comportar el descrèdit de la seva figura entre la societat del seu temps.

A més, sembla que la reina Isabel era amiga dels luxes i la sumptuositat pròpia de la monarquia europea mentre el seu poble se les veia de tots colors per a subsistir.

Per acabar-ho d’adobar, era pública i notòria l’afició de la reina pels homes i per la seva suposada activitat sexual extramatrimonial.

I és que Isabel II fou casada, molt a contracor, amb el seu cosí germà Francesc d’Assis i de Borbó. El marit fou escollit amb el vist-i-plau de les principals potències europees i pels cercles més propers a la reina Isabel II (tals com la seva mare, la regent María Cristina d’Àustria, viuda de Ferran VII, com també del General Espartero).

Calia buscar una figura entre l’aristocràcia europea que complís amb el paper de rei consort, sense grans ambicions de poder i que, arribat el cas, fos fàcilment manipulable. Per totes aquestes raons l’elegit fou en Francesc d’Assis i de Borbó. Hi ha molta “rumorologia” que tot seguit desenvoluparem, però el que sembla clar és que la parella reial no es va estimar mai.

La reina Isabel II no era pas excessivament atractiva, tot i que sovint els pintors de càmera de palau intentaven afavorir la bellesa de sa majestat. Per contra, en Francesc d’Assis i de Borbó sembla que mai s’interessà en excés per la seva muller.

isabel II foto.jpg

La poc agraciada reina Isabel II

De fet, els cercles propers a la Cort es referien a en Francesc d’Assis i de Borbó amb el malnom de “Paco Natillas”, en referència a la seva manca de fermesa i voluntat.

Les corrents historiogràfiques contemporànies, així com les xafarderies populars hispàniques (l’èxit de Sálvame no és flor d’un dia) sovint qualificaven al rei consort com a homosexual o bisexual.

Per Madrid corrien diversos rumors sobre la nit de noces dels reis, que segons la dita popular, mai s’arribà a consumar. De fet, corria la llegenda que la nit nupcial la reina Isabel va exclamar, sorpresa, que el seu marit portava més bordats a la roba interior que no pas ella. Això en aquella època es considerava tot un símbol de feminitat.

francesc d'Assis i Borbó.jpg

Francesc d'Assís i de Borbó, el rei consort

Un altre rumor popular sobre la inclinació sexual del rei consort li atribueix una profunda admiració per la figura del General Leopoldo O’Donnell, i fins i tot s’arribà a afirmar una presumpta predisposició del monarca per acompanyar-lo a les expedicions militars al estranger.

El que si és cert i podem afirmar amb total seguretat és l’amistat (no podem afirmar si es tractava d’una relació amorosa) del rei amb el seu secretari personal, Antonio Meneses. Amics o amants, Francesc d’Assis i de Borbó trobà en el seu secretari l’única figura en qui confiar en tota la Cort madrilenya.

Tornant al matrimoni reial, la parella va tindre dotze fills, malgrat que només li van sobreviure cinc. De nou, la historiografia (en aquest cas Jesús Pabón) parla obertament de fills extramatrimonials, mentre que altres corrents atribueixen l’elevada mortaldat entre els infants a la consanguinitat de la parella reial.

Ningú, tret del rei i la reina, sabrà mai la legitimitat o no dels descendents d’Isabel II. Tot el que podem fer avui en dia són només conjectures i suposicions. El que a aquestes alçades si que podem afirmar és la manca d’amor entre la parella, i les més que possibles infidelitats entre els reis d’Espanya.

Isabel i Francesc Assis 1865.jpg

La parella reial el 1865.

Un cop va triomfar la revolta de la Gloriosa (setembre de 1868), que obrí el pas al Sexenni Democràtic, la reina i els cercles més propers a la monarquia borbònica van fugir cames ajudeu-me cap a França des de Sant Sebastià, on els reis estiuejaven.

Un cop a França, desterrats per Prim i odiats per l’opinió pública espanyola (més pels excessos dels monarques que cap altra cosa), la parella es va separar.

Cadascú va fer la vida pel seu cantó. De fet, en Francesc d’Assis i Borbó va anar a viure a Paris amb el seu fidel secretari Antonio de Meneses, que no el va abandonar fins la mort a l’exili, l’any 1902.

La historiografia espanyola sovint ha estat molt dura amb la vida personal d’Isabel II. Jo penso que s’ha de criticar la pèssima gestió estadista de la reina, així com la seva excessiva distància del seu poble i les seves necessitats reals. Però no podem criticar la seva suposada vida sexual i privada de la reina, ja que és una constant que els monarques han aprofitat la seva posició per treure’n rèdit sexual (no cal que anem massa lluny per veure alguns exemples). Així doncs, per què la reina no hauria de fer el mateix? Pel fet de ser dona?

Alhora, certa corrent historiogràfica espanyola de caire autoritari (Ricardo de la Cierva, Pío Moa…) han culpat la suposada homosexualitat del rei consort com la causa principal del fracàs polític, econòmic i social de l’ Espanya del moment. Jo penso que la realitat respon més a les incapacitats dels membres del govern, la corrupció, l’aristocràcia terratinent absentista i la manca d’una àmplia burgesia dinàmica i inversora que no pas en les tendències sexuals del rei consort.

És ben cert que el rei no es preocupà en excés pel govern i el benestar dels seus súbdits, i aquest fet és criticable, però no ho és pas l’opció personal de la vida privada de cadascú. Pot ser que alguns encara no estiguin prou preparats per acceptar determinades opcions personals.