Arxiu de la categoria ‘Dones i història’

La germana de l’emperadriu Sissi

dimarts, 9/10/2012

La història de l’emperadriu Sissi ha estat explicada en innumerables ocasions a novel·les, pel·lícules, sèries i llibres d’història. Tanmateix, molt menys coneguda i gairebé igual de tràgica és la història de la seva germana petita, Sofia Carlota de Baviera. Nascuda l’any 1847, era filla de Maximilià i Ludovica (o Lluïsa) de Baviera, i membre de la família Wittelsbach, una de les més poderosoes de l’Europa central a la segona meitat del segle XIX. Quatre anys més petita que la seva germana més famosa (l’emperadriu Elisabet, coneguda popularment com Sissi), la princesa Sofia Carlota va ser objecte del joc polític i d’aliances propi del seu temps.

L’any 1867, amb només vint anys d’edat, va ser promesa al rei Lluís II de Baviera, qui passaria a la història amb el sobrenom de “rei boig”. El rei Lluís II, que aleshores tenia vint-i-dos anys, va enamorar-se d’ella gràcies a les dots al piano de la jove Sofia Carlota, i les seves qualitat musicals (cal recordar que el rei Lluís II era un seguidor entregat de la música de Richard Wagner). Segons sembla, la jove Sofia també es va enamorar del rei de Baviera, però contra tot pronòstic, el rei Lluís II va decidir deixar-la plantada i tallar la seva relació sentimental. El propi Lluís II va morir anys més tard en un hospital mental. Segons algunes fonts de la època, la causa d’aquest fracàs sentimental podia haver estat la relació d’amistat que aleshores mantenien la jove Sofia i un fotògraf anomenat Edgar Hanfstaengl.

435px-Herzogin_Sophie_Charlotte,_Braut_Ludwig_II.jpg

La princesa Sofia Carlota l'any 1867, amb vint anys d'edat.

La mare de Sofia va buscar un nou marit per la seva filla, i dos anys més tard la van casar amb el duc Ferran Felip d’Orleans, duc d’Alençon. El matrimoni no va acabar de ser mai del tot feliç, malgrat haver tingut dos fills en comú, anomenats Lluïsa i Manel d’Orleans. Fruit de la infelicitat matrimonial, la duquessa de Baviera i princesa d’Orleans va iniciar una aventura extramatrimonial amb el seu metge de confiança, el doctor Glaser, que també estava casat. Quan el seu marit va descobrir la infidelitat de la seva esposa, aquesta va fugir amb el seu amant a Merano, una petita població de l’Alto Adigio italià. Era l’any 1887, i Sofia tenia quaranta anys i la oportunitat de començar de nou.

Però la felicitat li va durar poc temps a la parella d’amants, ja que aviat van localitzar-los i van ingressar a la princesa Sofia a una clínica de salut mental i nerviosa. Quan va sortir de la clínica, va tornar a viure uns mesos amb el seu marit, però aviat va sentir la crida de Déu i va ingressar en una ordre religiosa (les Dominiques), prenent el curiós nom de sor Maria Magdalena. Alguns testimonis coetanis permeten pensar que el fervor religiós de Sofia no era més que una segona fugida endavant del seu marit i del clima irrespirable que hi havia entre els dos.

Durant deu anys la princesa Sofia va engegar diverses obres de caritat, fins que la mort la va sorprendre l’any 1897 en un terrible accident a París. Durant la celebració d’un acte de beneficència en una fàbrica de París es va produir un incendi durant la projecció d’una de les primeres pel·lícules dels germans Lumière, i ràpidament tot l’edifici va ser past per les flames. La princesa Sofia, que aleshores tenia cinquanta anys, va estar en tot moment al costat d’uns nois que s’havien quedat dins l’edifici i va conduir-los a l’exterior. Un cop al carrer va decidir tornar a entrar a l’edifici per salvar més vides, però les flames van ensorrar l’estructura de l’edifici i la princesa Sofia Carlota no va tornar a sortir-ne mai més.

Les restes mortals de la princesa van ser identificades amb dificultat i traslladades a la capella de Dreux, la necròpolis familiar dels Orleans. La seva germana Sisi la va sobreviure un any més, ja que al 1898 va ser assassinada pel terrorista Luigi Lucheni, tancant la llegenda de les germanes Wittelsbach.

Les confessions de Jackie Kennedy

dimecres, 14/09/2011

Crec que les dones no haurien de fer política. Simplement no serveixen per això“. Aquesta afirmació, pròpia dels cercles ultraconservadors i masclistes de mitjans segle XX van ser pronunciades per una dona, i no una dona qualsevol. Aquestes afirmacions (entre moltes altres que de ben segur generaran una forta polèmica) van ser pronunciades per Jaqueline Kennedy.

Tot aquest afer s’origina en unes cintes d’àudio enregistrades a l’any 1964, mesos desprès de l’assassinat del seu marit, John F. Kennedy, en una llarga conversa, de més de sis hores, amb l’historiador i treballador de la Casa Blanca Arthur Schlesinger. Aquestes cintes havien de romandre tancades fins cinquanta anys desprès de la mort de la senyora Kennedy (que va morir l’any 1994), però les necessitats financeres de la filla de JFK han permès publicar-les molt abans.

Les cintes d’àudio (de les que hem anat escoltant algun petit tast) surten a la llum acompanyades d’un llibre titulat Historic Conversations on Life With John F. Kennedy (Converses històriques sobre la vida amb John F. Kennedy).


Al llarg de les converses, la senyora Kennedy repassa les hores tenses de la crisi dels míssils amb Cuba, durant les que no va voler deixar sol al seu marit per refugiar-se en un búnquer a Camp David, o les seves males relacions amb la premsa del cor de l’època, crítica amb la seva manera de vestir i el seu gust francòfil.

Més enllà dels afers quotidians a la Casa Blanca (dels que parla extensament), sobta la impressió que, segons ella, tenia el seu marit de figures polítiques del seu temps com ara el republicà Lyndon Johnson, rival de Kennedy a les eleccions de 1960, o de figures internacionals del seu moment, com ara Indira Gandhi (filla de Nehru, però sense cap relació familiar amb Mahatma Gandhi), de la que afirmava que era una política “agressiva i amargada“, o titlla al General De Gaulle com un “egòlatra” pagat de si mateix per haver derrotat al nazisme.

jackie_kennedy.jpg

Les afirmacions de Jaqueline Kennedy han revolucionat els Estats Units.

El més sorprenent és, potser, la imatge que li causava en Marthin Luther King, líder del moviment pels drets civils als Estats Units i líder de la defensa dels drets dels afroamericans. La senyora Kennedy titlla, ras i curt, al senyor Luther King de “fals, difícil i terrible”, ja que segons uns informes del cap del FBI d’aquells dies, el senyor J. Edgar Hoover, el líder de la comunitat afroamericana mantenia una intensa vida sexual extramatrimonial. A més, afirma que Luther King estava “borratxo i de gresca” durant la cerimònia d’enterrament del seu marit.

Malauradament, el tema més interessant, l’assassinat de JFK, és poc tractat i poc analitzat, o els suposats escàndols extramatrimonials de JFK, per bé que aquests rumors encara trigarien uns quants anys en ser de domini públic, per bé que la senyora Kennedy afirma al llarg de l’entrevista que una de les qualitats que més valorava el seu marit era la de “saber perdonar“.

Coco Chanel, una agent del Tercer Reich?

dijous, 25/08/2011

Coco Chanel és un model de la dona feta a si mateixa. D’orígens humils, va saber relacionar-se amb les persones adequades en els moments oportuns per prosperar socialment i laboralment. Mordaç i divertida, es va convertir en una amiga de Winston Churchill, en l’amant del duc de Westminster, íntima de Picasso. Però a vegades la senyora Chanel no va saber escollir les seves amistats: quan Hitler va envair París, no va dubtar a col·laborar amb les tropes invasores, també. Coco Chanel va dir una vegada: “Per ser irreemplaçable has de ser diferent.” I ella ho va ser. Potser fins i tot més del que ens hem imaginat fins ara. Nous documents, publicats en un llibre que acaba de ser publicat als Estats Units titulat Dormint amb el seu enemic – La guerra secreta de Coco Chanel” demostren que la dissenyadora de moda francesa i icona social del seu temps va ser un espia nazi.

Coco Chanel.jpg

La genial Coco Chanel va ser una agent al servei del Tercer Reich?

L’autor de la biografia, el senyor Hal Vaughan, afirma al seu llibre -entre altres subtileses- que la famosa dissenyadora era ferotgement anti-semita fins i tot abans de l’arribada al poder d’Adolf Hitler a Alemanya. A més a més, l’autor afirma a la seva obra que la famosa francesa odiava els sindicats obrers, el socialisme, el comunisme i la maçoneria , a més dels jueus. Els elements de la relació entre la dissenyadora i el Reich no són noves, però Vaughan es basa en nombrosos documents recuperats en els arxius francesos, alemanys, britànics i nord-americans, que li han servit per afegir noves dades i nous detalls d’aquesta història oblidada.

Tot es va iniciar el 1940 quan, als 57 anys, va ser reclutada per la Abwehr (servei de la intel.ligència alemanya amb finalitats defensives). Des d’aquest moment va treballar per als alemanys amb el número de sèrie F-7124 i el nom clau de Westminster, (convé recordar que el duc de Westminster era amic i amant de la dissenyadora francesa).

Coco Chanel Westminster.jpg

Coco Chanel i el seu amant, el duc de Westminster.

L’agent Westminster, segons el llibre de Vaughan, va fer diverses missions a Espanya, el Marroc i, per descomptat, a París. Gràcies al seu treball com agent d’espionatge, la senyora Chanel va conèixer al baró Hans Gunther von Dincklage, anomenat “Spatz“, que era un oficial nazi d’alt rang amb qui suposadament va mantenir una llarga relació. I gràcies a la seva relació amb en Spatz, la genial dissenyadora Coco Chanel va poder viure durant els anys d’ocupació alemanya al setè pis del luxós i exclusiu hotel Ritz de París, hotel que durant aquells anys va ser freqüentat per alts dirigents nazis, com ara Goëring o Goebbels.

Lligada a aquesta història principal, en Vaughan desvela l’intent de la dissenyadora francesa per tal de fer-se amb la companyia Chanel tot arraconant els germans Paul i Pierre Wertheimer, propietaris d’un 70% de la companyia de perfums i bellesa, aprofitant-se de la condició hebrea dels rics Wertheimer. Coco Chanel, que només tenia 10% de la companyia, va intentar explotar les seves connexions amb els nazis per expulsar els Wertheimer, sense èxit.

L’aventura d’espionatge de la dissenyadora francesa va acabar amb el final de la guerra, quan va ser arrestada per les tropes aliades, per bé que fou alliberada unes hores més tard, gràcies a la intervenció directa del seu amic Winston Churchill. Malgrat els rumors, Coco Chanel sempre va negar la seva suposada col·laboració amb el règim nazi.

Kate Sheppard, la mare del sufragi femení

dimarts, 23/08/2011

Nova Zelanda està de moda. Fa poc, Wellington (la capital del país kiwi) fou considerada la ciutat amb millor qualitat de vida del món. Preus d’habitatge raonables, bons sous, bona cobertura sanitària, escassa pol·lució, entorn natural únic… No debades, Nova Zelanda està considerada una de les nacions més avançades del món: un estat que no té exèrcit ni centrals nuclears, que aposta per les energies renovables i que ha sabut forjar un cresol cultural que beu de les ancestrals tradicions maoris (els originaris habitants de les illes) i dels colons anglosaxons. En aquest context és força comprensible que el primer estat en concedir el dret de vot femení fos, precisament, Nova Zelanda.

La senyora Katherine Wilson Sheppard (1847-1934) va néixer a Liverpool, Regne Unit, filla d’una família de la classe mitja britànica. Va rebre una formació acurada, clau per despertar el seu intel·lecte clarivident. Orfe de pare des de ben jove, va admirar la força de la seva mare, amb qui va emigrar a Nova Zelanda l’any 1869.

Kate Sheppard.jpg

Kate Sheppard, la primera líder sufragista de la història.

A Nova Zelanda va casar-se amb un granger anomenat Walter Allen Sheppard, amb qui va tenir un únic fill, nascut l’any 1880. Establerta a Christchurch va encetar una lluita contra els mals de l’alcoholisme a les files de la Woman’s Christian Temperance Union. Des d’aquesta mateixa associació l’any 1889 va començar a liderar la lluita per la igualtat de gènere a la seva ciutat de Christchurch, i aviat esdevindrà la líder nacional de la lluita pel vot femení.  No tot van ser flors i violes per la senyora Sheppard i les seves companyes: molts homes els recomanaven que marxessin a casa a cuidar dels seus fills, cuinar pels seus marits i altres ocupacions que la naturalesa els havia reservat, i deixar de banda les preocupacions que els hi pertocaven als homes.

Malgrat la postura intransigent i les burles d’alguns homes, les dones neozelandeses van començar campanyes de captació de signatures i a generar complicitats amb els polítics locals per tal de tractar de portar el debat al Parlament de Nova Zelanda. Van recórrer el país durant anys tot recollint signatures i suports per la seva causa

Durant el mes d’agost de 1893 (és a dir, fa gairebé 118 anys) el parlamentari neozelandès Sir John Hall va presentar una petició formal al Parlament de Nova Zelanda on es demanava formalment el dret de vot femení. El document, registrat al Parlament l’onze d’agost de 1893 comptava amb les signatures de 31.872 dones, aproximadament un quart de la població femenina de Nova Zelanda. Malgrat l’oposició del Primer Ministre Richard Seddon, de la Llei Electoral de 1893 va ser aprovada per les dues cambres del Parlament i es va convertir en llei. La notícia va sorprendre a la sempre tranquil·la Nova Zelanda i va inspirar la lluita sufragista de milions de dones arreu del món.

suffrage-petittion_0.fullsize.jpg

La petició de sufragi universal presentada al Parlament de Nova Zelanda l'agost de 1893.

Finalment el 19 de setembre de 1893 el governador de Nova Zelanda (territori llavors sota sobirania britànica) Lord Glasgow va signar una nova llei electoral on es concedia el dret de vot a totes les dones majors d’edat de Nova Zelanda, avançant-se més de vint anys a nacions amb molta tradició democràtica com el Regne Unit o els Estats Units. El 28 de novembre de 1893 les dones van poder votar per primer cop a la història, en unes eleccions lliures. Dos terceres parts de les neozelandeses van acudir a la seva cita amb les urnes en un dia històric per la història universal.

Va ser la primera victòria per la igualtat de gènere a nivell mundial, i aquesta anirà sempre lligada al nom de Kate Sheppard. La senyora Sheppard va viatjar per molts altres països (tals com Regne Unit, Estats Units o Canadà) desprès de la seva experiència per impulsar les organitzacions feministes, amb una sort desigual. La seva lluita durant aquells viatges anava des de postures a favor de l’ús de mètodes de contracepció fins a conferències per l’alliberament de la cotilla.

Com a corol·lari d’aquesta història convé destacar que l’avançada nació de Nova Zelanda es l’únic estat del món on tots i cadascun dels llocs claus de l’administració estatal ( Primer Ministre, Governador General, Portaveu del Govern i del Parlament, Fiscal General i Cap de Justícia) han estat ocupades simultàniament o en moments diferents per dones, a les que convé sumar-hi la de cap de l’estat, càrrec ocupat per la reina Isabel II.

L’homosexualitat al llarg de la història

dimarts, 17/05/2011

Avui es celebra el dia internacional contra l’homofòbia, i aprofitant aquesta data tant assenyalada, he aprofitat per fer un petit recull de personatges històrics coneguts que s’han sentit atrets per les persones del seu mateix sexe, per tal d’intentar col·laborar en la lluita per la igualtat entre tots els éssers humans, independentment del seu sexe, raça, religió o tendència sexual.

Abans d’encetar amb el meu particular llistat, vull fer un incís sobre la realitat social respecte aquells que tenen opcions sexuals diferents a les pròpies. Com molts ja sabeu, sóc professor, i a les aules dels instituts catalans (igual que als camps de futbol o rugbi) en ple segle XXI encara s’escolta la paraula “maricón” com a insult i forma d’estigmatitzar als companys de classe (o rivals esportius), com una forma de bullying. Ni cal dir que sempre he lluitat en contra d’aquestes agressions verbals, ja que a Socials precisament tractem de construir un món més just, democràtic i participatiu on tothom es senti realitzat i trobi el seu espai, independentment de la seva aparença física, la seva religió, els seus gustos i aficions o les seves inclinacions sexuals. Jo mateix sóc heterosexual, però crec que convé que tots i totes ens solidaritzem amb les demandes d’un col·lectiu que ha hagut d’aguantar humiliacions, escarni i persecucions físiques i morals, sovint acompanyades de dosis de violència.

A l’antiga Grècia l’homosexualitat era quelcom quotidià i proper, ja que en la Grècia clàssica hi havia la idea que les relacions entre persones del mateix sexe era desitjable i civilitzat, una mostra de refinament i bon gust. A la Grècia clàssica la bisexualitat o l’homosexualitat era tant normal com l’heterosexualitat. Personatges com Sòcrates, Plató, Alexandre Magne o la poetessa Safo en són alguns dels exemples més il·lustratius.

També a l’antic Imperi Romà les relacions homosexuals i bisexuals eren força quotidianes, molt acceptades socialment. Grans personatges com el mateix Juli César (a les campanyes de Macedònia) o emperadors com Adrià (qui va fundar una ciutat en record del seu estimat Antínous), Trajà o Neró (que s’arribà a casar amb tres homes al llarg de la seva vida) així ho demostren. De fet, a la Roma del segle I dC el matrimoni entre homes del mateix sexe era molt habitual, tal com mostren els historiadors Suetoni i Tàcit.

Amb l’arribada del cristianisme i de la moral judeocristiana l’homosexualitat passarà a ser un tema tabú dins de la societat, propi de persones libidinoses i de mala reputació. Malgrat la persecució de l’Església a l’homosexualitat, les altes jerarquies eclesiàstiques no van poder evitar que dins de la seva pròpia organització l’homosexualitat s’estengués com una taca d’oli. Fins i tot Sant Agustí va confessar haver mantingut relacions amb nois durant la seva joventut.  Durant l’edat mitjana l’homosexualitat (o si més no, bisexualitat) continua existint, amb casos tant famosos com el romanç de Ricard Cor de Lleó i Felip II August durant el transcurs de la tercera croada.

Amb el renaixement i la recuperació dels gustos clàssics, importants artistes i pensadors van viure amb normalitat els seus gustos sexuals, com ara Miquel Àngel (acusat de sodomita en el seu temps) i Leonardo da Vinci, qui va morir als braços del seu jove amic Francesco Melzi.

Al  món islàmic medieval també trobem alguns personatges coneguts que van sentir atracció per persones del seu mateix sexe, com ara el sultà otomà Mehmet II, responsable de la caiguda de Constantinoble (actual Istanbul), que es va rodejar de diversos membres del seu exèrcit amb qui sembla ser que va mantenir relacions, així com amb els seus servents personals. De fet, les relacions entre persones del mateix sexe a Al-Andalus va ser força habitual, ja que diversos califes de Còrdova, com Adb-el-Rahman II, Hakam II o el rei de la taifa sevilla Al-Mutanmid tenien harems masculins a la seva disposició.

Al llunyà Japó, el shogun Tokugawa va mantenir relacions afectives amb un jove aristòcrata durant gairebé tota la seva vida. L’homosexualitat al Japó era força normal i socialment acceptada, com demostra el fet que la majoria de monjos i savis budistes fossin homosexuals o que els joves samurais mantinguessin relacions amoroses amb altres soldats d’edat més avançada (un cas molt similar a la societat de la Grècia clàssica). Tres quarts del mateix es pot aplicar l’antiga Xina i sud-est asiàtic, lliures dels preceptes morals judeocristians o del Islam.

A l’edat moderna trobem personatges com Pere I el Gran, tsar de totes les Rússies, qui se’n va anar amb el seu fuster preferit a un viatge per Europa occidental,o altres personatges destacats com ara el filòsof Francis Bacon ,el músic Txaikovski, el pintor Caravaggio o els poetes francesos Paul Verlaine i Arthur Rimbaud.

Durant l’edat contemporània (segle XIX i XX) van sorgir també importants artistes i escriptors amb inclinacions homosexuals o bisexuals, cas dels famosos Oscar Wilde, García Lorca, Cernuda, Dalí , Marcel Proust o Andy Warhol, entre molts altres.

Fins i tot un cos tant homòfob com el Partit Nazi tenia homosexuals entre els seus militants, com Enrnest Röm o potser fins i tot Adolf Hitler.

Us fixareu que entre aquests personatges (segur que em deixo un munt!) només hi ha una dona, la poetessa Safo. Això es deu al tradicional model patriarcal de les societats, per una banda, i per l’escàs impacte que podien tenir les dones atretes per persones del seu mateix sexe al llarg de la història ( al no respondre a un model masculí, la seva tendència sexual no era tant rellevant). Tanmateix, s’especula sobre la possible homosexualitat de Joana d’Arc o la germana Juana Inés de la Cruz, extrems encara avui dia no confirmats.

Tant de bo aquest llistat de persones, grans artistes, polítics, intel·lectuals, reis, economistes, militars… serveixi per fer visible la diversitat dins de les societats, i millorar cap a una societat més justa per a tots.

Ermessenda a TV3: encerts i errades

dimecres, 23/03/2011

Com tota producció televisiva, Ermessenda ha tingut clars i obscurs, virtuts i mancances. Globalment, la sèrie m’ha deixat un gust agredolç: per un cantó, celebro que la televisió pública catalana aposti per produccions televisives que apropin la història al gruix de la població del país, però d’un altre cantó tinc la sensació que es podia haver fet quelcom millor. Es volia fer uns Tudor a la catalana i s’han apropat més a Hispania (d’Antena 3) que a la genial producció britànica.

Punts a favor:

  • Encerts de vestuari i atrezzo. Personatges visualment ben aconseguits, per norma general.
  • Bona ambientació i escenaris treballats, que li sumen certa credibilitat a l’acció. Bon treball de realització i postproducció, amanit amb la bona feina d’actrius i actors.
  • M’ha agradat com ha quedat reflectit el procés de canvi feudal, personificat en alguns diàlegs entre Ermessenda i el seu nét Ramon Berenguer I.
Ermessenda Laia Marull.jpg

Bona interpretació de Laia Marull, però poc fidel en la caracterització dels darrers anys del seu regnat.

Aspectes negatius:

  • En primer lloc, començo a estar tip de veure els mateixos actors a totes les sèries de TV3. Que no tenim cantera d’actors i actrius, a casa nostre?
  • No sabia que al segle XI els guerrers normands, els comtes i comtesses es depilessin o es rasuressin l’entrecuix.
  • Massa inexactituds històriques, quan no errades greus.

Inexactituds i errades històriques:

En primer lloc, la comtessa Ermessenda es veu eternament jove al llarg de la producció televisiva. A la mort del seu marit Ramon Borrell, l’any 1017,la comtessa Ermessenda ja tenia 45 anys d’edat. Una edat que avui considerem jove però que al inicis del segle XI ja començava a ser una edat venerable.

Trobo a faltar referències en la política exterior amb les connexions amb el món islàmic del sud peninsular, que en aquest moment es troben immerses en una terrible fitna –o guerra civil- entre els regnes de taifes que sorgeixen de la caiguda del Califat de Còrdova. En tota la sèrie, ni una sola paraula en fa referència.

Ni una referència, tampoc, a l’obra de l’Abat Oliva, ni a la Pau i Treva que aquest va promoure, aspecte essencial i cabdal de la Catalunya del segle XI. A la sèrie sembla que en Oliva no sigui més que el conseller personal de la comtessa.

Ermessenda repeteix fins la sacietat l’expressió “llei goda”. Fóra molt més acadèmic anomenar-li “Liber Iudiciorum” ja que els historiadors coneixem com a llei goda el dret pecuniari i consuetudinari dels pobles germànics, no pas la llei escrita herència del dret privat romà i codificat pel rei Recesvint.

A la sèrie ens presenten una Ermessenda feble, partidària d’una política pseudo-pacifista. Res més lluny de la realitat. La comtessa Ermessenda sempre fou partidària de la confrontació armada amb els regnes de taifes meridionals, mentre que el seu fill Berenguer Ramon I era molt més pacífic i indecís, al revés del que ens mostra la sèrie.

En Roger de Tosny  no va matar el seu fill Berenguer Ramon I. En Roger va tornar a la Normandia el 1024, desprès d’haver defensat amb èxit les fronteres meridionals del comtat de Barcelona i haver fet fugir a les tropes dels senyors de les taifes de Tortosa, Dénia o Lleida, molts anys abans de la mort del comte Berenguer Ramon I (mort que es produí l’any 1035).

roger de toeny.png

En Roger de Tosny, injustament imputat en la mort del comte Berenguer Ramon I.

A més a més, en Berenguer Ramon I va dividir els seus comtats entre els seus fills a la seva mort: en Ramon Berenguer I va heretar la major part dels dominis comtals, mentre que els seus fills petits (que en cap moment surten a la sèrie) Sanç i Guillem, van rebre com possessions el comtat del Penedès i d’Osona, respectivament. La comtessa, que llavors comptava amb seixanta-tres anys d’edat, va assumir de nou la regència dels comtats catalans, malgrat que a la sèrie ens presentin una Ermessenda molt més jove.

M’ha decepcionat una mica la poca rellevància històrica que se li ha donat a la revolta del noble Mir Geribert. En Mir Geribert, tal i com vam explicar al post dedicat a la vida de la comtessa Ermessenda que vam fer fa uns mesos, va revoltar-se, amb uns altres nobles joves, aprofitant l’aparent feblesa del comtat de Barcelona a la mort del comte Berenguer Ramon I, conflicte que s’allargarà fins mitjans del segle XI.

L’interessant del cas (i poc explotat a la sèrie) fou que en Mir Geribert era cosí del bisbe de Barcelona que suposadament tenia una relació amb Ermessenda, en Guislabert (nebot de la pròpia Ermessenda). No sé d’on es treuen que en Guislabert (vescomte de Barcelona) i la comtessa Ermessenda mantinguessin relacions (pel cap baix, calculo que la comtessa era uns 20 anys més gran que el seu nebot), però el que està clar és que el 1035 Guislabert i el seu cosí Mir Geribert atacaren el palau reial des del palau episcopal (aquest fet es veu a la sèrie, però amb un pretext fals i una cronologia molt posterior).

Poc suc li treuen a la sèrie al conflicte (que hauria donat per un capítol sencer més) entre Ermessenda i el seu nét, Ramón Berenguer I, pels fets al voltant de la seva polèmica unió amb Almodis de la Marca, que van portar que la vella comtessa (que comptava amb vuitanta anys!!) promogués que excomuniquessin al seu propi nét.

Ramón Berenguer I i almodis.jpg

La parella Ramon Berenguer I i Almodis està poc explotada, al meu parer.

Per cert, la seva fidel companya al llarg de la sèrie, Riquilda (mare del bisbe Guislabert, tieta del rebel Mir Geribert, filla del comte Borrell II i germana del comte Ramon Borrell, ergo cunyada d’Ermessenda) havia mort el 1041, anys abans de la ficció històrica proposada per la sèrie.

Per últim, queda poc clar, o si més no massa accelerat, la successió de fet que porten al final de la sèrie. El 1057 la comtessa Ermessenda es reconcilia amb el seu nét (a canvi de 1000 unces d’or), demana aixecar la pena d’excomunió i es retira al monestir de Sant Quirze de Besora (que jo sàpiga, a Sant Quirze no tenen vistes al mar!).

La reina dels mars

dimarts, 15/02/2011

Durant les guerres mèdiques (segle V a.C.) es van enfrontar el totpoderós imperi Persa de Xerxes i una lliga hel·lènica comandada per Atenes i Esparta.

Les ciutats de l’Àsia Menor (de cultura grega però situades a la península Anatòlica, actual Turquia) van prendre partit pel bàndol Persa de forma majoritària, que era la major potència militar terrestre del moment.

Una de les ciutats de l’Àsia Menor que va prendre partit pels Perses fou la ciutat d’Halicarnàs, on hi governava una reina, la monarca Artemisa I (també la trobareu com Àrtemis). Halicarnàs era una ciutat oberta al mar, amb un port molt important, i una llarga tradició marítima.

La reina Artemisa coneixia molt bé les tàctiques i tècniques bèl·liques navals dels grecs, i ella mateixa era la navarca (equivalent grec del grau modern conegut com Almirall) de la flota persa de l’Àsia Menor.

De fet, la reina Artemisa (o Àrtemis) va preveure la tàctica que volia posar en pràctica en Temístocles (el navarca atenenc que liderava les naus greges). Conscient de la seva inferioritat logística i material, en Temístocles va voler atraure a la flota persa cap l’estret de Salamina, a on la superioritat numèrica dels vaixells perses fos un handicap a l’hora de maniobrar i presentar una formació de batalla compacte.

labatalladesalamina480awe6.jpg

Gravat de la batalla de Salamina

El gran rei Xerxes I no va voler escoltar els consells d’Artemisa, que li advertia del parany grec, subestimant-la pel simple fet de que aquesta era una dona. Per a Xerxes i la noblesa persa, fer cas a una dona era un símptoma de debilitat i poc més que una deshonra. Si a sobre era una dona estrangera, l’empresa esdevenia gairebé impossible.

La batalla de Salamina es desenvolupà el 29 de setembre del 480 a.C., i el resultat fou desastrós pel bàndol persa. Els perses van perdre prop de 200 embarcacions, i l’hegemonia del mar Egeu va quedar sota domini grec. La primera dona almirall de la història tenia raó i, curiositats de la vida, va sobreviure a la destrucció de la flota persa.

Per últim, el rei de reis, el gran Xerxes I, va haver d’abandonar (momentàniament) el projecte d’envair Grècia.

Clara Campoamor i el sufragi femení

dimarts, 25/01/2011

Clara Campoamor va passar a la història per la seva defensa del drets de les dones. La gran defensora del sufragi universal femení a l’estat espanyol va néixer l’any 1888 a la ciutat de Madrid, en una família modesta.

D’orígens populars, la jove Clara Campoamor va haver d’incorporar-se a la vida laboral de forma prematura (tal i com era habitual en el seu temps), fins que amb trenta-dos anys va poder compaginar la seva vida laboral amb els estudis secundaris, per posteriorment ingressar a la universitat, on va cursar la carrera de dret. Era l’any 1924 i amb només 36 anys la senyora Campoamor es convertí en una de les poques advocades de tot l’estat espanyol.

clara-campoamor.jpg

Clara Campoamor exercint d'advocada.

Durant els anys universitaris, la Clara Campoamor es va mostrar propera a les tesis socialistes propugnades pel PSOE, especialment en el seu programa d’emancipació de la dona. Durant aquells anys la gran defensora dels drets de les dones també va estar adscrita a una lògia maçònica femenina, on entrà en contacte amb altres dones partidàries del vot femení i de les polítiques d’igualtat.

Però l’apropament de la direcció del PSOE al règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930) i els seus propis plantejaments no revolucionaris va allunyar a Clara Campoamor del partit socialista.

D’ideologia obertament republicana, liberal, laica i feminista, va entrar al Partit Republicà Radical de Lerroux a l’any 1929, que en aquell moment es podria qualificar com a reformista i moderat .

Amb les primeres eleccions democràtiques lliures celebrades a l’any 1931,  la senyora Campoamor va resultar escollida com a parlamentària, convertint-se, juntament amb Victòria Kent i Dolores Ibárruri “la Pasionaria” en una de les dones més importants de la segona república. Però a diferència de Kent o de “la Pasionaria”, la posició politica de Campoamor era del que avui qualificaríem com a centredreta parlamentària.

Campoamor va formar part de la comissió constituent que va redactar la Constitució Republicana de 1931. Durant l’etapa constituent, la figura de la Clara Campoamor fou cabdal per integrar per primer cop en la història d’Espanya articles que reconeixien els drets dels fills fora del matrimoni, referents al divorci i la no discriminació institucional i judicial per raó de sexe.

Però on Clara Campoamor va fer-se un lloc en la memòria democràtica va ser al Congrés dels Diputats. Des de l’oposició parlamentària al primer govern republicà, Campoamor va defensar els sufragi universal femení durant els encesos debats parlamentaris al bienni progressista (1931-33).

Durant aquell període cal destacar els encesos debats que Campoamor va mantindre amb la parlamentària socialista Victòria Kent sobre el vot de les dones. Contràriament a la lògica i al sentit comú, la parlamentària socialista volia retardar el màxim temps possible la consecució del dret de vot femení, espantada per la possibilitat que les dones d’àmbits rurals votessin en massa a les forces polítiques conservadores.

Durant la seva lluita pel sufragi femení , a Clara Campoamor la va abandonar el seu propi partit, però finalment va aconseguir una majoria simple al parlament gràcies als vots del PSOE i altres forces polítiques progressistes.

Com a resultat de la consecució del dret de vot femení, Clara Campoamor va conèixer el seu moment de màxima popularitat com abanderada dels drets de les dones. Les eleccions generals de 1933 s’anaven a convertir en les primeres eleccions veritablement democràtiques i lliures de tota la història d’Espanya, i bona part de la responsabilitat es devia a la tasca de Campoamor.

Però Clara Campoamor era una figura política i social indomable, un esperit lliure, que no dubtà a abandonar el Partit Republicà Radical per la seva escassa preocupació en les polítiques de gènere i d’igualtat entre els dos sexes.

Un cop ja havia abandonat el Partit Republicà Radical, la senyora Campoamor va mostrar-se molt crítica amb Lerroux i la seva política ultraconservadora, la seva aliança amb la CEDA, i per la violenta repressió governamental contra els obrers asturians revoltats a l’octubre de 1934. L’any 1935, escarmentada per les polítiques del seu antic partit, la Clara Campoamor va trucar a la porta de “Izquierda Republicana”, el partit de Manuel Azaña, però la seva sol·licitud va ser denegada.

Durant el bienni negre, refusada per forces polítiques d’esquerres i dretes, Clara Campoamor es centrà en la producció literària fins a publicar, ja a l’any 1936, la seva obra cabdal, anomenada “Mi pecado mortal. El voto femenino y yo”, un recull de les seves vivències en defensa del dret de vot femení.

Amb l’esclat de la guerra civil l’any 1936 Campoamor es va haver d’exiliar, primer a París i desprès a Buenos Aires, conscient que no era una figura gaire estimada per cap dels dos bàndols. Els republicans la veien “sospitosa” pels seus plantejaments conservadors, mentre que el bàndol franquista la considerava una perillosa activista revolucionària democràtica, partidària de les polítiques d’igualtat entre homes i dones.

clara campoamor 2.jpg

Durant la guerra civil i el franquisme Campoamor es va haver d'exiliar. La seva figura era incòmode pels dos bàndols.

Durant el seu exili, Clara Campoamor va guanyar-se la vida com a traductora i conferenciant. L’any 1955, la senyora Campoamor es va instal·lar definitivament a Lausana (Suïssa) on va muntar un bufet d’advocats i va treballar-hi fins que va perdre la vista. A la ciutat helvètica va morir, l’any 1972, tres anys abans de la mort del dictador.

És curiós que encara avui en dia, la Clara Campoamor sigui una figura poc estudiada i poc valorada a la història contemporània d’Espanya. Per a mi, el fet que en un moment de màxima tensió política i social com durant la segona república i la guerra civil la seva figura fos incòmode per cadascun dels dos bàndols, és un indici de la independència de criteri i capacitat de lluita d’una de les dones més importants de la història d’Espanya.

Massa independent per a uns, massa igualitària, lluitadora i democràtica pels altres, la figura de Campoamor encara inspira a molts i moltes que creuen que cal seguir avançant en les polítiques d’igualtat entre les persones independentment del seu sexe, origen o religió.

Ara fa unes setmanes, TVE va emetre una pel·lícula feta per a petita pantalla sobre la vida de Clara Campoamor, una eina molt útil i didàctica per apropar-se a una de les figures més importants del segle XX espanyol.

El monestir de Pedralbes

divendres, 10/12/2010

El monestir de Pedralbes és una joia arquitectònica poc coneguda del meravellós i esplendorós gòtic català. Situat a la zona alta de Barcelona, el monestir ha esdevingut una mena de tresor amagat de la ciutat, amb una ràtio de visitants força baixa. Malgrat que encara hi ha una petita comunitat de monges clarisses ocupant el monestir, la major part de l’estructura monacal és visitable.

El monestir de Pedralbes (oficialment, el seu nom és el de Reial monestir de Santa María de Pedralbes) fou construït als inicis del segle XIV, concretament l’any 1326, per ordre expressa de la reina Elisenda de Montcada, esposa del rei Jaume II, molt més gran que la reina i amb la salut força delicada.

L’any 1327 va morir el rei Jaume II. La seva vídua, la reina Elisenda de Montcada, va decidir traslladar la seva residència al nou monestir, nascut sota la seva protecció. La reina Elisenda va assegurar la supervivència econòmica i social del monestir tot dotant-lo d’importants feus i col·locant-lo sota protecció directe del Consell de Cent, màxim òrgan de poder de la Barcelona medieval. Però a la Catalunya medieval les dones no podien assumir graus tan elevats de responsabilitat tals com l’administració de les seves propietats, i és per això que enfront del monestir es va construir un segon convent, de frares franciscans, encarregats de portar l’administració del monestir. Avui dia aquest edifici encara existeix, malgrat que pertany a la família Gòdia, i com a recinte privat, no és visitable.

La reina va fer construir un palau annex al monestir, avui desaparegut. Elisenda va viure en aquest palau retirada de tota activitat política durant més de trenta anys, fins el moment de la seva mort, l’any 1364. Un cop morta, fou enterrada al mateix monestir, tal com ella mateixa va deixar per escrit al seu testament. El sepulcre de la reina Elisenda comunica l’església annexa al monestir amb el claustre. La curiositat d’aquest sepulcre és que té dues cares o façanes: el cantó de l’església (lloc públic pels fidels) on trobem una estàtua d’Elisenda vestida com a reina, mentre el cantó del claustre (recinte privat per les monges) ens mostra una Elisenda vestida com una monja més.

monestir pedralbes tomba claustre.jpg

Vista de la tomba de la reina Elisenda des de l'interior del claustre.

Per últim, la reina va voler dedicar una capella a Sant Miquel, i per fer-ho va contractar en Jaume Ferrer i Bassa, un dels millors pintors del seu temps, que va formar-se a Itàlia i va portar a terres catalanes les noves tendències pictòriques apreses a Siena i Florència.

Des d’un bon inici el monestir de Pedralbes (originàriament anomenat Petras Albas, “pedres blanques” en llatí, donat el color blanc característic de la pedra amb que va ser construït) esdevingué un monestir molt important, gràcies a les generoses dotacions reials que rebé.

El monestir, sota protecció reial i del Consell de Cent barceloní, aviat esdevingué un centre de referència per les famílies nobiliàries catalanes, que no van dubtar a enviar-hi moltes noies de la seva família per ingressar al convent. Això proporcionà al monestir encara més rellevància i influència.

Entre els benefactors del monestir podem trobar famílies nobiliàries catalanes tant importants com ara els Pinós, els Montcada o els Cardona. De fet, el propi escut d’armes del monestir conserva els elements heràldics dels Montcada (cal recordar que la reina Elisenda era un membre dels Montcada).

Monestir Pedralbes 2.JPG

Vista parcial de l'església i el claustre des del segon pis del monestir.

Al llarg dels seus set segles d’història, el monestir de Pedralbes ha allotjat a moltes monges anònimes, però també a moltes noies provinents de les altes esferes socials de Catalunya. El convent no era ben bé igualitari, ja que la dot que acompanyava a la monja quan entrava al monestir, esdevenia cabdal per la posició social d’aquesta dins del monestir. En aquest sentit, la majoria d’abadesses del monestir eren membres de les famílies Montcada, Cardona o Pinós, mentre que les feines més dures o desagradables (la cuina, la neteja, la cura dels malalts…) eren reservades per a les monges provinents de les classes populars. Riques o pobres, la vida al monestir era dura per totes. Un cop ingressaven al monestir, a les monges clarisses se’ls prohibia la sortida del recinte del monestir, i l’obligació de complir amb horaris escrupolosos i sovint tediosos. Les monges havien d’adaptar la seva vida a les exigències de la comunitat (o de l’abadessa).

Arribats a aquest punt, cal destacar que la importància del monestir va reforçar-se encara més al segle XVI. Durant aquells anys, el monestir va entrar en una mena d’edat d’or, escenificada en els anys que l’infanta María d’Aragó (filla de Ferran el Catòlic) va ser abadessa del monestir. L’infanta María i les seves successores van ampliar i millorar el recinte del monestir, construint un nou dormidor (les monges dormien totes juntes), les cel·les de dia (on es retiraven les monges a reposar, orar, reflexionar, llegir…) o el tercer pis del claustre.

El monestir de Pedralbes ha estat testimoni dels principals fets de la història del país, i a vegades n’ha estat un escenari protagonista. Un exemple que il·lustra la meva afirmació són les lloses que formen el terra de la planta baixa del claustre. El visitant podrà observar que les lloses estan trencades i esquerdades. La causa cal buscar-la en la guerra del francès (1808-1814), quan les tropes franceses de Napoleó van convertir el monestir en un quarter militar, desprès d’expulsar-hi les monges. Els francesos van omplir el claustre de cavalls i de canons que pesaven una morterada i  mitja, malmetent i esquerdant totes les lloses del claustre.

Monestir Pedralbes 3.JPG

Detall del terra del claustre, malmès durant les guerres napoleòniques.

Un cop acabada la guerra del francès, en ple segle XIX, el monestir va haver de fer front als processos desamortitzadors de Mendizábal (1836) i de Madoz (1855). Desprès de la primera desamortització, la de Medizábal, les monges van fugir del convent, tement represàlies de les classes popular barcelonines, però van tornar-hi tres anys desprès, sense haver de lamentar greus danys materials. Durant aquest període cal destacar la tasca d’Eulàlia Anzizu, neboda d’Eusebi Güell i abadessa del monestir cap a finals del segle XIX. La senyora Eulàlia Anzizu va fer servir la dot del seu oncle per reformar i rehabilitar els indrets més mal conservats del monestir.

Ja al segle XX, el monestir de Pedralbes es situà de nou en l’epicentre polític i social durant la Setmana Tràgica de 1909 o durant l’esclat revolucionari dels primers mesos de guerra durant l’estiu de 1936. Per sort, el monestir no fou pas objecte dels grups anarquistes incontrolats, i el monestir va poder sobreviure, tot i que no es van poder salvar els retaules de l’església annexa al monestir. De fet, l’any 1931 es va declarar el monestir com a Monument Històric i Artístic, i durant la guerra civil la pròpia Generalitat es va fer càrrec de la seguretat i conservació del monestir. Segurament l’aïllament del monestir respecte de la pròpia ciutat i el compromís de les institucions barcelonines i catalanes en protegir i conservar el monestir de Pedralbes van tindre molt a veure en la supervivència del monestir.

Al darrer terç del segle XX el monestir resultava obsolet, poc pràctic i necessitava una important inversió per reformar-lo i adequar-lo als nous temps. En aquest sentit i aprofitant la necessitat d’adequar el conjunt als temps moderns les monges clarisses van signar un acord per fer visitable una part important del monestir, que inclou el claustre, el refectori, l’antiga cuina, el dormitori, les cel·les de dia i moltes altres dependències.

Durant molts anys el monestir de Pedralbes va acollir també la col·lecció Thyssen a Barcelona (de l’any 1993 fins l’any 2004), però aquesta col·lecció pictòrica s’acabà traslladant al MNAC.

La visita al monestir de Pedralbes és, sota el meu parer, una visita obligada per tots els ciutadans que vulguin conèixer el passat medieval de la ciutat comtal. I si esteu pensant en casar-vos i voleu la benedicció divina, podeu portar un cistell d’ous ben grans a les monges clarisses que encara viuen al monestir (això si, haureu d’anar a l’entrada situada al carrer Montevideo, ja que l’entrada principal és només per accedir al museu i no trobareu cap monja que us rebi!).

Aquest ha estat un post molt important per a mi, ja que vaig treballar al Museu-Monestir de Pedralbes entre els anys 2004 i 2006, com a informador i guia. Va ser una experiència molt positiva, i que em va permetre conèixer històries i llegendes del monestir: deien els guàrdies de seguretat que durant la ronda nocturna havien vist i sentit sorolls estranys. Entre els treballadors del monestir es remorejava també  l’existència d’uns túnels subterranis que comunicarien el monestir amb el convent franciscà situat al davant, fet que alimentava la imaginació de tots nosaltres. Trobades amoroses o simplement un refugi de les bombes de la guerra civil? Veritat o llegenda? Personalment sóc poc aficionat a les històries de fantasmes i esperits, però el que us puc assegurar és que un cop entres al monestir al visitant l’envaeix una estranya sensació de benestar i tranquil·litat, com enlloc més de Barcelona he sigut capaç de trobar.

monestir claustre.JPG

El monestir de Pedralbes ha esdevingut un dels racons més màgics de Barcelona.

Ermessenda de Carcassona

dimecres, 3/11/2010

Ermessenda de Carcassona fou la dona més influent dels comtats catalans durant l’època medieval. Ermessenda va néixer a la ciutat de Carcassona al darrer terç del segle X (es calcula que Ermessenda va néixer cap l’any 972) i va morir a la població de Sant Quirze de Besora a mitjans del segle XI, l’any 1053.

ermessenda tomba.jpg

Tomba d'Ermessenda

De jove la van casar amb Ramon Borrell, comte de Barcelona, Girona i Osona. Ermessenda va acompanyar al comte durant els seus anys de govern a diversos actes i reunions executives, i va conèixer de primera mà la realitat geopolítica dels territoris dependents del casal de Barcelona, al viatjar amb el seu marit de forma constant pels seus dominis feudals.

L’eclosió de la figura d’Ermessenda va arribar amb la defunció del seu marit, l’any 1017. Ermessenda va heretar com usufructuària els comtats de Girona i Osona com a regent de la resta de territoris del comtat de Barcelona, al quedar com regent del seu fill  Berenguer Ramon I durant la seva minoria d’edat.

Ermessenda no era en absolut una dona feble, i va plantar cara a aquells que volien restar-li el seu poder per la seva condició sexual. En aquest sentit, Ermessenda va tindre disputes amb el comte d’Empúries Hug I pel control de la vil·la d’Ullastrell.

Però Ermessenda no només va tindre conflictes amb nobles d’altres comtats catalans, si no que fins i tot se les va tindre amb els seu fill Berenguer Ramon I durant el seu regnat. La base dels conflictes entre mare i fill era la política pacifista de Berenguer Ramon I, qui va aconseguir pacificar els seus territoris, cosa que el va permetre annexionar el comtat d’Urgell al casal de Barcelona. Berenguer Ramon I també va aconseguir una treva amb el poderós califat de Còrdova, i amb els veïns aragonesos i navarresos. Una part de la noblesa catalana veia amb preocupació la fi de les hostilitats a les terres catalanes, ja que la violència i el saqueig era la principal font d’ingressos de l’aristocràcia catalana a inicis del segle XI. Molts nobles van començar a distanciar-se del príncep i a conspirar contra ell, cosa que Ermessenda no estava disposada a permetre. Ermessenda va lluitar amb totes les forces contra les ànsies de poder de bona part de la noblesa catalana.

Finalment, l’any 1035 en Berenguer Ramon I va morir, creant de nou un buit de poder perillós pel casal de Barcelona, malgrat que la ja veterana Ermessenda (que ja tenia prop de 60 anys) va ocupar de nou el tro (si és que realment en algun moment el va deixar escapar), durant la minoria d’edat del seu nét Ramon Berenguer I. De nou, la noblesa catalana va intentar aprofitar la fragilitat de la família comtal, dirigida per una dona, per treure’n rèdits i profit.

Entre els nobles que van enfrontar-se al casal de Barcelona aprofitant la seva fragilitat aparent, cal destacar-ne a en Mir Geribert, que va intentar crear una nova entitat política aprofitant les terres del Penedès i el sud del Llobregat, terra despoblada i fronterera amb els dominis del califat Cordovès. En Mir Geribert s’arribà a autoproclamar príncep d’Olèrdola i va guanyar-se la fidelitat d’un important gruix de nobles catalans, en especial aquells més interessats en prosseguir la guerra contra els territoris del califat, ansiosos de noves terres i riqueses. La disputa entre Berenguer Ramon I i Mir Geribert fou una disputa feudal en tota regla.

La veterana Ermessenda de Carcassona volia fer prevaldre una mena d’ Statu Quo precedent a la feudalització definitiva dels comtats catalans. D’alguna manera, Ermessenda no pertanyia al món feudal del segle Xi, si no a les formes senyorials (no  pas feudals) que havia après durant la seva infantesa a Carcassona o que havia portat a terme el seu difunt marit Ramon Borrell.

Durant el conflicte entre Mir Geribert i el seu nét, Ermessenda va intentar fer prevaldre els drets hereditaris del casal de Barcelona, però el seu nét no va dubtar a aliar-se de forma puntual amb el seu arxienemic Mir Geribert per soscavar els comtats de Girona i d’Ososna, sota la jurisdicció directe d’Ermessenda.

Ermessenda va resistir als atacs del seu nét Ramon Berenguer I i dels nobles rebels encapçalats per Mir Geribert. Però la comtessa encara tindria un darrer enfrontament amb el nét, arran del matrimoni d’aquest amb la bella Almodís de la Marca, que no contava amb l’aprovació d’Ermessenda, ja que la seva unió amb Berenguer Ramon va suposar una dura afrenta amb els territoris del Llenguadoc ( Almodis estava casada amb el senyor de Tolosa, i el comte Ramon Berenguer I la va raptar i se la va endur a Barcelona).

Ramon Berenguer I.jpg

Ramon Berenguer I, el primer comte català excomulgat

Aquest fet va provocar l’ira de la vella Ermessenda (que per aquelles dates ja tenia gairebé 80 anys), que va portar al seu propi nét davant del Papa de Roma, demanant l’excomunió de la parella comtal, cosa que va aconseguir l’any 1053.

Però l’any 1057 una Ermessenda molt envellida i molt cansada, va abdicar. Els seus fidels consellers i amics, tals com l’Abat Oliba, en Gombau de Besora o el seu germà el bisbe Pere de Girona ja havien mort feia uns anys, i el món anava en una direcció canviant vers una feudalització que la pròpia comtessa no entenia. Per Ermessenda i la seva generació, l’existència de poder públics era essencial, així com l’existència de dret privat romà, com el recollit al Liber Iudiciorum. Però la feudalització a Catalunya avançava de manera inexorable, i el poder públic i el govern de la llei deixaven pas a una nova forma de govern i organització amb la que Ermessenda no estava familiaritzada. Segurament Ermessenda no acabava d’entendre el món el que li estava tocant viure. Amb els 80 anys complerts, Ermessenda es retirà de la vida pública per morir un any desprès.

Mai més hi haurà una dona amb tant poder i tanta influència a la història de Catalunya. Mai més hi haurà una dona que resisteixi les envestides d’un món tradicionalment masculí amb tanta força i decisió com Ermessenda, a qui la seva convicció va aferrar al tro comtal.

Aquest any TV3 ha estat rodant una sèrie sobre la vida d’Ermessenda de Carcassona, protagonitzada per actors com Laia Marull (que donarà vida a la comtessa), Roger Coma o Lluís Homar, dirigida per Lluís María Güell, director, entre d’altres, de la sèrie sobre el comte Arnau. Sembla ser que aquesta sèrie la podrem veure durant els primers mesos del any 2011. Tant de bo aquesta producció televisiva estigui a l’alçada de la dona amb més poder de la història de Catalunya.

Ermessenda Laia Marull.jpg

L'actriu Laia Marull customitzada com a Ermessenda