Arxiu de la categoria ‘Curiositats i anècdotes’

Francesc d’Assis i de Borbó, el rei que no estimava les dones

dimecres, 14/07/2010

Isabel II, reina d’Espanya entre 1833 i 1868 fou una sobirana amb poc suport popular, allunyada de les necessitats reals del seu poble. El fet d’accedir al tro desprès d’una autèntica guerra civil, coneguda com la primera guerra Carlista (1833-40), així com les epidèmies de gana cícliques, les crisis periòdiques i la inestabilitat política van comportar el descrèdit de la seva figura entre la societat del seu temps.

A més, sembla que la reina Isabel era amiga dels luxes i la sumptuositat pròpia de la monarquia europea mentre el seu poble se les veia de tots colors per a subsistir.

Per acabar-ho d’adobar, era pública i notòria l’afició de la reina pels homes i per la seva suposada activitat sexual extramatrimonial.

I és que Isabel II fou casada, molt a contracor, amb el seu cosí germà Francesc d’Assis i de Borbó. El marit fou escollit amb el vist-i-plau de les principals potències europees i pels cercles més propers a la reina Isabel II (tals com la seva mare, la regent María Cristina d’Àustria, viuda de Ferran VII, com també del General Espartero).

Calia buscar una figura entre l’aristocràcia europea que complís amb el paper de rei consort, sense grans ambicions de poder i que, arribat el cas, fos fàcilment manipulable. Per totes aquestes raons l’elegit fou en Francesc d’Assis i de Borbó. Hi ha molta “rumorologia” que tot seguit desenvoluparem, però el que sembla clar és que la parella reial no es va estimar mai.

La reina Isabel II no era pas excessivament atractiva, tot i que sovint els pintors de càmera de palau intentaven afavorir la bellesa de sa majestat. Per contra, en Francesc d’Assis i de Borbó sembla que mai s’interessà en excés per la seva muller.

isabel II foto.jpg

La poc agraciada reina Isabel II

De fet, els cercles propers a la Cort es referien a en Francesc d’Assis i de Borbó amb el malnom de “Paco Natillas”, en referència a la seva manca de fermesa i voluntat.

Les corrents historiogràfiques contemporànies, així com les xafarderies populars hispàniques (l’èxit de Sálvame no és flor d’un dia) sovint qualificaven al rei consort com a homosexual o bisexual.

Per Madrid corrien diversos rumors sobre la nit de noces dels reis, que segons la dita popular, mai s’arribà a consumar. De fet, corria la llegenda que la nit nupcial la reina Isabel va exclamar, sorpresa, que el seu marit portava més bordats a la roba interior que no pas ella. Això en aquella època es considerava tot un símbol de feminitat.

francesc d'Assis i Borbó.jpg

Francesc d'Assís i de Borbó, el rei consort

Un altre rumor popular sobre la inclinació sexual del rei consort li atribueix una profunda admiració per la figura del General Leopoldo O’Donnell, i fins i tot s’arribà a afirmar una presumpta predisposició del monarca per acompanyar-lo a les expedicions militars al estranger.

El que si és cert i podem afirmar amb total seguretat és l’amistat (no podem afirmar si es tractava d’una relació amorosa) del rei amb el seu secretari personal, Antonio Meneses. Amics o amants, Francesc d’Assis i de Borbó trobà en el seu secretari l’única figura en qui confiar en tota la Cort madrilenya.

Tornant al matrimoni reial, la parella va tindre dotze fills, malgrat que només li van sobreviure cinc. De nou, la historiografia (en aquest cas Jesús Pabón) parla obertament de fills extramatrimonials, mentre que altres corrents atribueixen l’elevada mortaldat entre els infants a la consanguinitat de la parella reial.

Ningú, tret del rei i la reina, sabrà mai la legitimitat o no dels descendents d’Isabel II. Tot el que podem fer avui en dia són només conjectures i suposicions. El que a aquestes alçades si que podem afirmar és la manca d’amor entre la parella, i les més que possibles infidelitats entre els reis d’Espanya.

Isabel i Francesc Assis 1865.jpg

La parella reial el 1865.

Un cop va triomfar la revolta de la Gloriosa (setembre de 1868), que obrí el pas al Sexenni Democràtic, la reina i els cercles més propers a la monarquia borbònica van fugir cames ajudeu-me cap a França des de Sant Sebastià, on els reis estiuejaven.

Un cop a França, desterrats per Prim i odiats per l’opinió pública espanyola (més pels excessos dels monarques que cap altra cosa), la parella es va separar.

Cadascú va fer la vida pel seu cantó. De fet, en Francesc d’Assis i Borbó va anar a viure a Paris amb el seu fidel secretari Antonio de Meneses, que no el va abandonar fins la mort a l’exili, l’any 1902.

La historiografia espanyola sovint ha estat molt dura amb la vida personal d’Isabel II. Jo penso que s’ha de criticar la pèssima gestió estadista de la reina, així com la seva excessiva distància del seu poble i les seves necessitats reals. Però no podem criticar la seva suposada vida sexual i privada de la reina, ja que és una constant que els monarques han aprofitat la seva posició per treure’n rèdit sexual (no cal que anem massa lluny per veure alguns exemples). Així doncs, per què la reina no hauria de fer el mateix? Pel fet de ser dona?

Alhora, certa corrent historiogràfica espanyola de caire autoritari (Ricardo de la Cierva, Pío Moa…) han culpat la suposada homosexualitat del rei consort com la causa principal del fracàs polític, econòmic i social de l’ Espanya del moment. Jo penso que la realitat respon més a les incapacitats dels membres del govern, la corrupció, l’aristocràcia terratinent absentista i la manca d’una àmplia burgesia dinàmica i inversora que no pas en les tendències sexuals del rei consort.

És ben cert que el rei no es preocupà en excés pel govern i el benestar dels seus súbdits, i aquest fet és criticable, però no ho és pas l’opció personal de la vida privada de cadascú. Pot ser que alguns encara no estiguin prou preparats per acceptar determinades opcions personals.

Godoy ( o la paràlisis de voluntat)

dimecres, 26/05/2010

Francisco de Godoy (1767-1851) és el darrer exemplar d’una extensa llista de Validos o ajudants dels monarques espanyols, que van dirigir políticament Espanya entre el segle XVII i el segle XIX.

Godoy no era pas un home brillant, però va saber moure’s dins la cort del rei Carles IV per anar escalant posicions i situar-se com la mà dreta del rei (i de la reina).

De fet, la de Godoy és una figura ambigua i difuminada, no homologable a altres visirs o primers ministres al llarg de la història.

D’orígens humils (la seva família era hidalga o que pertanyia a la petita noblesa castellana), Godoy entrà als cercles de la monarquia com a Guàrdia Reial. La seva planta (alt, ros, ulls blaus, ben proporcionat) va fer que aviat la seva figura despuntés al Palau Reial. Godoy es convertí en amant tant de la reina com, ocasionalment, del rei Carles IV.

Godoy, per Goya.jpg

Godoy, retratat pel mestre Goya

Militar o polític? Heterosexual o homosexual? Home amb sort o gran estratega? Maquiavèl·lic  o visceral? Molt possiblement Godoy era una mica de tot i res d’això, un home per sobre de tot pragmàtic que sempre buscà el seu lluïment personal i la riquesa sense importar-li gaire a qui podia ferir,trair o trepitjar en la seva carrera cap l’èxit. Godoy es va aprofitar també de la bondat (o estupidesa) de Carles IV, i de la seva manca de voluntat de govern, el que li deixà les mans lliures a Godoy per fer i desfer a la seva voluntat.

La manca de visió política, sentit d’estat i principis ètics es van visualitzar perfectament en la que seria la seva tomba política: l’aliança amb Napoleó per conquerir Portugal al 1808.

Napoleó Bonaparte proposà un pacte a Godoy que aquest acceptà sense veure-hi el gat amagat. El pacte consistí en l’obertura de les fronteres i la llibertat de pas de les tropes franceses pel estat espanyol en el seu camí cap a Portugal, país que Napoleó volia envair al ser els lusitans un tradicional aliat del Regne Unit, l’arxienemic de la França napoleònica.

Els termes del pacte eren d’allò més seductors per a Godoy. Un cop materialitzada la conquesta militar de Portugal per part dels soldats francesos, el país lusità seria dividit en tres parts indivises: una per a França, una per Espanya i una darrera part per a Godoy, que esdevindria rei d’aquella zona.

Godoy signà el pacte amb Napoleó sense consultar-li a Carles IV i sense adonar-se que queia de quatre grapes a la trampa ideada per Napoleó, que no era un altre que la d’apoderar-se de les principals places i ciutats espanyoles sense haver de lluitar-hi.

Aquest fet desencadenà la Guerra d’Independència o Guerra del Francès (1808-1814), i suposà en poc temps la caiguda i empresonament dels Borbons (Carles IV i el seu fill Ferran, que lluitaven per la corona espanyola) a Baiona, així com la desfeta política de la figura de Godoy.

familia CARLOSiv.jpg

La família de Carles IV, pintada per Goya

Amb Godoy es tanca definitivament la llista de Validos, o delegats del rei, que controlaven el poder de facto de la corona hispànica des dels temps de Felip III al segle XVIII.

La incompetència de Godoy és compatible, també, a la de molts altres Validos i a la “paràlisis de voluntat” que va afectar de ple als monarques espanyols

La guerra del whisky (o whiskey)

dijous, 20/05/2010

El mot whisky (o whiskey) deriva d’un mot gaèlic, uisge beatha, que significa “aigua beneïda” o “aigua dels déus”.

Avui en dia encara no se sap a ciència certa on es va inventar aquesta beguda fermentada. De fet, Irlanda i Escòcia es barallen per l’honor de ser considerats els inventors d’aquesta beguda alcohòlica.

El que si és cert ( i està documentat) és que la destil·leria més antiga del món dedicada a l’elaboració del whisky (o whiskey) és la destil·leria Bushmills, a Irlanda del Nord. La destil·leria Bushmills fou construïda a l’any 1608 i encara avui en dia es troba en funcionament.

bushmills.jpg

La destil·leria Bushmills, la més antiga del món

Els Irlandesos (sobre el paper, inventors de facto d’aquesta beguda) anomenen al seu producte whiskey, mentre que els escocesos li anomenen whisky. Aquesta no és pas l’única diferència entre la beguda d’un país i l’altre.

El whisky escocès, té un gust fumat característic, degut al procés d’assecat de la civada maltejada. A més, el whisky a Escòcia és destil·lat dos cops.

Per contra, el whiskey irlandès es destil·la tres vegades, i el gra de civada no es malteja, donant lloc al que els entesos coneixen com el “whiskey de gra”. Dins del whiskey irlandès també existeixen diferències, com ara el Paddy, un whiskey més lleuger i amb un gust a boca més aromatitzat, com ara el de la casa Jameson. D’altre banda hi ha el tradicional “Whiskey de gra”, amb un gust molt més sec i característic, amb un cos més espès, com ara el de la casa Bushmills Malt.

IrishWhiskey.jpg

Les principals marques de whiskey irlandès

La rivalitat tradicional entre els licors dels dos països, però, no rau en cap de les diferències anteriors, ni tan sols en la disputa per saber quin dels dos països va crear aquesta beguda. L’autèntica rivalitat entre escocesos i irlandesos s’originà a les darreries del segle XIX i tocà sostre a la dècada de 1920, amb la declaració d’independència de la República d’Irlanda (1921).

Els britànics van fer una campanya de boicot al whiskey irlandès com a càstig per la seva falera independentista (us sona?). Els irlandesos van perdre el seu principal mercat, en una època en la que els Estats Units (l’altre gran mercat del whiskey irlandès) estava en vigor la llei seca, que prohibia la venda de begudes alcohòliques en alguns estats americans. És la coneguda guerra del whisky.

La guerra del whisky afavorí molt a les cases escoceses, que van monopolitzar el mercat britànic i europeu durant tot un segle (encara avui en dia aneu a qualsevol supermercat i el 90% del whisky que hi ha és escocès). El whiskey irlandès, per sobreviure, va haver de realitzar una enorme baixada dels preus del seu whiskey per tractar d’introduir-los al teixit internacional.

Malgrat les dificultats, l’industria del whiskey irlandès va sobreviure al boicot i la competència escocesa, per bé que se’n va ressentir de forma plausible. La clau de la seva supervivència fou, segurament, l’enorme qualitat dels seus whiskeys, especialment aquells elaborats a les destil·leries segons les receptes tradicionals celtes.

A la segona part del segle XX, i especialment desprès de l’entrada d’Irlanda a la Comunitat Econòmica Europea ( predecessora de l’actual UE), a la dècada de 1970, la coneguda com “guerra del whisky” va relaxar-se fins acabar desapareixent, però l’efecte per a les destil·leries irlandeses fou molt negatiu: amb la baixada de vendes, el PIB irlandès durant l’etapa se’n va ressentir, i molts treballadors van quedar-se sense feina i es van veure obligats a emigrar vers els Estats Units o la Gran Bretanya, originant el gran èxode irlandès.

El rei Bribón

dimarts, 18/05/2010

Sa majestat el rei d’Espanya fa poc que ha estat intervingut quirúrgicament amb un resultat d’allò més favorable, cosa de la que m’alegro personalment. Mai he desitjat el mal a ningú, a cap persona, i aquesta no és pas una excepció.

Aquesta intervenció quirúrgica, que ha tingut lloc al Hospital Clínic de Barcelona, hospital que és de titularitat pública, se’ns ha venut als ciutadans i a les ciutadanes com un exemple d’austeritat en temps de crisi, i és que ens hem de congratular per gaudir d’aquest monarca tant mundà i “campechano”.

Llàstima que aquesta sigui una veritat “a mitjes”, ja que sa majestat no ha fet llista d’espera a la seguretat social per a ser operat, i el cert és que el rei no disposava d’una habitació per a ell si no d’una planta sencera a l’Hospital Clínic (previ pagament, és clar).

I és que en els temps de crisi que corren, quan el govern ha aprovat un pla de retallades salarials i de baixades de les pensions, el que no s’ha discutit pas és el pressupost anual de la Casa Reial espanyola (d’uns deu milions d’euros oficialment) i de les diverses despeses que genera l’ institució monàrquica, que pugen la factura uns quants milions d’euros més (algunes fonts parlen de vint milions d’euros).

El Cap de l’estat gaudeix d’aquesta partida anual perquè així ho recull la Constitució Espanyola de 1978, la del consens. La figura del rei, convé recordar-ho, fou imposada pel Generalísimo Franco, i aquesta decisió no fou ratificada per cap referèndum popular. Aquest i altres fets ja vaig tractar-los àmpliament a l’anterior entrada sobre el monarca espanyol publicat en aquest mateix blog.

Segons la prestigiosa revista Forbes el rei Joan Carles té una fortuna aproximada d’uns 1790 milions d’euros, que ascendeixen encara més milions gràcies al seu patrimoni, i la seva fortuna es troba entre les 150 persones més riques del món. A més, el rei té un parc mòbil d’uns seixanta cotxes d’alta gamma, vaixells, joies… i a sobre, tots els seus viatges els hi paga l’estat en qualitat de despeses d’afers exteriors o de defensa.

Juan Carlos I.jpg

Joan Carles I, rei d'Espanya

Ara bé, tot això són especulacions. A diferència d’altres monarquies, com l’anglesa, el rei no pot ser investigat. Ho diu ben clar l’article 56 de la Constitució del Consens de 1978: “la persona del rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”.

El rei Joan Carles no s’ha fet mai massa amb l’aristocràcia espanyola. Ell sempre ha preferit l’amistat de banquers, empresaris, emprenedors i l’alta burgesia ibèrica, amb qui era habitual veure’l compartir partits de pàdel o squash. Durant els anys vuitanta el rei va assegurar-se la seva jubilació ( i la de la seva família) en alguns negocis una mica turbulents amb empresaris que han acabat als tribunals. El rei era amic íntim (i soci en diversos negocis) de Javier de la Rosa, Manuel Prado de Colón y Carvajal, José María Ruiz Mateos o Mario Conde, entre d’altres. Si voleu més informació, us recomano que visiteu aquest blog.

Un rei que, tal com vam comentar, no és tant pulcre com els mitjans ens han volgut vendre. Encara avui en dia hi ha molta censura al voltant del monarca espanyol. Rep regals que són suborns encoberts (des de rellotges fins a vaixells com el Bribón, pagat per La Caixa), té contactes amb els principals reis àrabs, qui van determinar que el 10% de cada barril de cru que es venia a Espanya anés a parar al monarca espanyol, un rei que ha tingut una gran amistat amb els Agnelli, patrons de FIAT i que a Itàlia han estat jutjats pels seus contactes amb la màfia. Un rei que ha fet una gran fortuna d’una manera poc clara i que ningú pot investigar, ja que la figura del rei és gairebé sagrada i criticar-lo, un delicte d’injúries a la corona i a Espanya.

El rei ha creat una xarxa d’empreses a càrrec nominal dels seus familiars, com ara la seva germana Pilar de Borbó i Borbó, els cosins Carles de Borbó-Parma i Alfons de Borbó i Escasany, els gendres, nebots i un llarg etcètera que inclou La Caixa, entitat que li paga el seu vaixell esportiu i a on va treballar l’infanta Cristina. És lamentable l’omertà o llei del silenci que s’ha generat al voltant del rei, de la seva vida privada i dels seus negocis foscos. El rei va arribar al tro espanyol l’any 1975 mig “arruïnat” i 35 anys desprès, la seva fortuna és incalculable. I ningú no en parla o no s’atreveix a parlar-ne, per por o interès. Potser és degut a que el rei és una figura de consens i garant de la unidad de España.

La fortuna de sa majestat es deu, en gran part, als esforços dels treballadors i les treballadores que paguen els seus impostos. Per tant, seria tot un detall per part de sa majestat rebaixar-se la seva estratosfèrica partida anual per ajudar a les finances d’Espanya, ja que amb el seu pressupost es poden pagar els sous de molts bombers, policies, administratius, jardiners, metges, professors, escombriaires, infermeres…

Potser el monarca no es vol rebaixar el sou perquè la dona no li deixa. Sabíeu que Doña Sofía pertany al club Bilderberg?. La reina, com dèiem, és qui, segons els rumors, talla el bacallà a la Zarzuela. I és que la reina és una persona molt familiar i “campechana”, i per això té cura de la seva família grega. De tota la família grega, la que els espanyols estem mantenint amb els nostres impostos, la mateixa família de la que els grecs es van desempallegar mitjançant un referèndum (que mai hi ha hagut a Espanya).

I això que Grècia està pitjor que Espanya…o no?

Tarragona Invisible

dissabte, 3/04/2010

Aquests dies de Setmana Santa els hem decidit gaudir a la Costa Daurada. Aprofitant el bon temps, vam programar una sortida per Tarragona, la ciutat mil·lenària més important del sud de Catalunya. La ciutat és una ciutat agradable, digna de visitar, i el seu casc antic amaga molts llocs i racons amb un encant especial, amb una personalitat molt marcada, que valen la pena ser visitats.

Però qui m’anava a dir a mi que la visita a Tarragona va acabar siguent una mena de joc pels carrers de ciutat vella…tot s’inicià quan al carrer del Vidre vam observar una pintada alusiva a John Locke, personatge de ficció de la sèrie Lost, i just al davant, una porta blava tapiada on figurava la següent inscripció: “No necessitar rés més és lo màxim”.

Porta del carrer Vidre

El missatge em va agradar molt, es refería a que és més ric qui no necessita pas res que no pas aquells qui tenen més coses materials i poques coses d’aquelles que t’omplen de veritat.

Baixant pel carrer Albinyanà vam trobar-nos un altre porta blava i el missatge deia “Un petit detall”.

Finestra al carrer Albinyanà

En aquest moment la meva ment treia fum… era possible que hi haguessin més portes o pistes per la ciutat? Quina mena de joc era aquest? Calia trobar més missatges, més portes…

Al carrer de Cavallers vaig detectar una constant. Prop de cada porta apareixia un símbol que es repetia, una casa amb una estrella de cinc puntes al seu interior, que anuncia la proximitat d’un missatge:

Les teoríes conspiratives estaven a mil per hora, com el nostre cor, ansiòs de descobrir més missatges, un munt d’idees que ens inundaven el cap quan vam trobar la tercera porta, al mateix carrer Cavallers. El missatge deia “Som les persones”. Perfecte, no creia pas que fòssiu elefants amb faldilles. Què vol dir aquesta afirmació? És quelcom que s’escapa del meu entendre.

Porta del carrer Cavallers

Avançant pels carrers del casc antic tarragoní vam arribar a les proximitats d’un altre missatge anunciat per més símbols de la casa amb l’estrella a dintre. Al carrer Riudecols vam trobar un altre missatge. Aquest cop el coneixia prou bé, era una frase amb clara inspiració bíblica. El missatge deia “té, besa el pa i dona’l”.

Porta del carrer Riudecols

A partir d’aquest punt, el joc es va complicar. Poques pistes, i dificultats per trobar més portes. Finalment vam trobar-ne un altre al carrer Vila-Roma que deia “Fer les coses”. És molt important fer les coses i fer-les bé és clar.

Cansats com estàvem, només vam trobar dues portes més, una al carrer Santa Anna, que deia “Ens saludem”, com una mena d’introducció al joc, i una especial al carrer de les Salines, que deia “Al final tots igual” acompanyat de dues mans blanques. Aquesta l’entenc, crec que vol dir que un cop estem al altre barri, tots ens convertirem en pols de la mateixa manera, rics o pobres, homes o dones.

Porta del carrer Santa Anna

La darrera porta al carrer Salines

He intentat solucionar aquest trencaclosques però no ho he aconseguit. Potser m’he deixat pistes i missatges clau pels carrers de ciutat vella de Tarragona. M’ajudareu a completar el missatge? De moment podem demanar-li ajuda al senyor Locke..

Pintada alusiva a la sèrie de ficció Lost situada al carrer Vidre

ACTUALITZACIÓ!: Ja he trobat la resposta al enigma. Aquesta iniciativa correspon a una iniciativa d’un grup cultural, anomenat El Dispositiu, que va organitzar tota l’acció de les portes blaves amb missatges per tal d’apropar la ciutat i els seus racons als ciutadans, així com provocar la reflexió i el diàleg entre les persones que observin les diferents racons de la ciutat de Tarragona. El mapa amb tos els missatges, aquí.

L’artista es qüestió es diu Blai Mesa, i va extreure les diverses frases i missatges de les converses amb els veïns de Tarragona. Em sembla una iniciativa fantàstica. Les ciutats són centres culturals plens de vida, formades per diverses històries que corren paral·leles sense creuar-se. Barcelona, Mataró, Girona, Tarragona, Palma…són ciutats amb un patrimoni cultural enorme, amb un gran llegat històric del que ben bé no gaudim ni tampoc interactuem. Per això crec que tot el que sigui promoure la reflexió crítica sobre la societat que ens envolta, l’interacció i el diàleg entre les persones és molt positiu i especialment desitjable en la societat d’avui en dia.

Perquè queden molts murs per trencar, però els més grans i els més forts, i més difícils de tirar a terra són els murs mentals que nosaltres mateixos tenim a les nostres ments. Els prejudicis, les intuicions errònies. Mentre els homes i les dones no siguin capços de derribar aquests murs mentals, hi hauràn al món murs reals, a Palestina, Sud-Àfrica o Xipre. Per això una porta blau, símbol de l’esperança, ens pot dir que podem traspassar els murs cap a altres horitzons, altres realitats, altres indrets, on potser, podem ser lliures dels prejudicis de la ment, i acceptarem el diàleg amb els altres i l’interacció humana com elements vàlids per les relacions entre persones i cultures.

Perquè blau és el color mediterrani, i el mediterrani és una inmensa porta blau que uneix llengües, cultures i persones. Com les portes del casc antic de Tarragona.

Invictus?

dissabte, 13/02/2010

La selecció nacional de Nova Zelanda, popularment coneguda com els “All Blacks”, era la principal candidata a guanyar el Campionat del Món de rugbi de 1995 que es celebrava a Sud-àfrica. Però no va ser així.

Aquest mundial va ser guanyat per la selecció amfitriona, la selecció de Sud-àfrica, tal com el film Invictus relata. La pel·lícula de Clint Eastwood és una obra basada en els fets reals (explicats al llibre de Josh Carlin) d’un país convuls, que sortia del règim del apartheid vers un règim democràtic on l’expresidiari Nelson Mandela va guanyar a les primeres eleccions lliures de la història del país.

El rugbi era, a Sud-àfrica, un esport reservat pels blancs, la minoria del país, que gaudia del monopoli del govern estatal, mentre que la majoria negre del país jugava al futbol (de fet, el mundial de futbol d’aquest any es celebrarà a Sud-àfrica).

En aquest context és fàcil comprendre que els sud-africans negres no recolzessin a la selecció nacional del seu país, ja que el rugbi sud-africà era un símbol del règim racista. Tant era així, que la selecció nacional de rugbi no podia jugar partits a nivell internacional com a mesura de pressió contra el govern racista del apartheid.

Com l’equip no jugava a nivell internacional, el nivell del rugbi sud-africà se’n veié molt ressentit. Els clubs no podien competir contra clubs d’altres països, i la seva situació financera empitjorà, i els “Springboks” (nom amb que es coneix l’esquadra sud-africana) no passaven pel seu millor moment. De fet, el XV sud-africà no era cap potència mundial l’any 1995. Per dir-ho clarament, els “Springboks” eren un equip mediocre, sense cap jugador rellevant (ni tan sols el capità Pienaar), sense estil de joc definit i sense suport mediàtic.

Però Mandela i Pienaar van aconseguir engrescar tot un país i unificar els seus ciutadans sota els colors de la selecció nacional de rugbi, tot utilitzant un símbol de l’opressió blanca i reconvertint-lo en patrimoni comú dels sud-africans.

Per contra, els All Blacks, la selecció nacional de Nova Zelanda, tenia un veritable “Dream Team”, amb grans figures i un estil de joc molt definit, basat en la superioritat tècnica, el domini del tempo dels partits i de la possessió de la pilota. Un equip considerat per molts experts del món de la pilota oval com el millor de la història. Al conjunt neozelandès destacava un jove de 20 anys, anomenat Jonah Lomu, qui amb els anys, es convertiria com el millor jugador de la història del rugbi. Lomu era un maori de 196 centímetres i 120 quilos de pes, capaç de córrer  100 metres en poc més de 10 segons. Qualitat, velocitat i potència al màxim nivell.

Lomu arrosegant a quatre jgadors sud-africans

Els “All Blacks” van arribar a la final sense despentinar-se, guanyant a Japó per 145 punts (una barbaritat mai més repetida al món del rugbi). Anglaterra, Escòcia… cap potència podia ni tan sols comparar-se als homes de negre.

Per la seva banda, Sud-àfrica va patir més del compte per superar a potències de segon nivell com Canadà o Romania, i va necessitar alguna ajuda arbitral per superar a semifinals a la selecció francesa.

Fins aquí, el film d’Eastwood és fidel amb la història real succeïda al estiu del 1995 a Sud-àfrica. Però el film de Eastwood no evoca la visió del equip finalista, els “All Blacks” de Nova Zelanda.

Unes 48 hores abans de la gran final entre “kiwis” i “springboks” els jugadors de Nova Zelanda van anar a sopar al restaurant del seu hotel. L’únic que van compartir tots els jugadors i tècnics de Nova Zelanda, fou el cafè i el té. Aquestes begudes foren enverinades per alguna substància tòxica.

Deu hores abans del partit, divuit jugadors i casi tots els tècnics dels “All Blacks” havien caigut com mosques, amb atacs aguts de diarrea, mal de panxa, vòmits, processos febrils… Només quatre jugadors, que havien sopat a una pizzeria fora del hotel, van lliurar-se de les intoxicacions.

Així les coses, els jugadors de Nova Zelanda van arribar molt debilitats al estadi Ellis Park de Johannesburg. La millor selecció neozelandesa de tota la història fou derrotada per 15 a 12 per la selecció amfitriona. Els “All Blacks” no van jugar al seu nivell habitual, afectats per la intoxicació gàstrica.

Però els “All Blacks” mai van utilitzar aquest fet com a excusa per justificar la seva derrota. Tan noble arriba a ser el rugbi. Avui sembla clar que el responsable d’aquesta malifeta fou Thabo M’Beki, qui va succeir a Mandela al capdavant del govern sud-africà anys després.

Sembla curiós, però, que el genial Clint Eastwood no hagi fet cap referència a aquest episodi. Potser no encabia en la llegenda “Springbok”, o la figura de Mandela és massa poderosa com per tacar-la amb aquest fet.

Els All Blacks fent el seu Haka (dansa tribal maori)

Rasputin

diumenge, 7/02/2010

Poques figures hi ha tan enigmàtiques a la història de Rússia com la de Grigori Yefimovich Rasputin (1869-1916).

En Rasputin (cal escriure el nom sense accent ja que la transcripció fonètica correcte del rus al català dóna com a resultat una pronunciació plana i no pas esdrúixola) va néixer a un poblet de Sibèria i mai assistí a escola. De nen, en Rasputin es limitava a cuidar dels cavalls siberians del seu poble.

Als divuit anys d’edat, el jove Rasputin va anar al monestir ortodox de Verkhoturye, com a càstig per un robatori. Als tres mesos d’estar allà en Rasputin va començar a tenir visions marianes i sobrenaturals, cosa que no li va servir de gaire dins el monestir, ja que en fou expulsat per la seva conducta irrespectuosa.

Una noia admirant els atributs de Rasputin

En quest moment en Rasputin va ingressar en una secta russa coneguda com els khlysty. Els khlysty defensaven una doctrina basada en els diversos plaers de la vida com a camí per estar en contacte amb Déu. En Rasputin, com a seguidor d’aquesta doctrina, mai es privà de plaers terrenals com ara les relacions sexuals o la beguda. Especialment sonades foren les seves relacions sexuals, ja que en Rasputin disposava d’un penis enorme (i llegendari) que s’ha convertit en part del imaginari col·lectiu rus.

L’any 1889 en Rasputin es va casar i va tenir tres fills, tot i que va tenir molts més fills il·legítims. L’any 1901 va marxar en peregrinació cap a Terra Santa, llavors controlada per l’imperi otomà. Durant aquesta peregrinació, en Rasputin va entrar en contacte amb doctrines teosofístiques, esotèriques i gnòstiques. A més, les visions de la Verge es van anar multiplicant, així com les seves primeres visions sobre el futur.

L’any 1903 en Rasputin va tornar a Rússia, per instal·lar-se definitivament a Sant Petersburg, la capital del imperi rus, on el nostre protagonista va exercir com a remeier i mèdium. Les seves dots curatives van arribar al palau de Tsarkoe Selo, la residència del tsar Nicolau II i la seva dona, la tsarina Alexandra.

La família Romanov

El tsar de totes les Rússies i la seva muller eren uns individus crèduls i fervents religiosos. En Nicolau II era un home dèbil, molt lligat a la seva muller, qui tenia un caràcter molt més potent i una personalitat molt més forta que no pas el seu marit. La parella reial va accedir al tro de Rússia l’any 1894. La parella aviat va tindre descendència femenina: Olga (1894), Tatiana (1896), María (1899) i Anastàsia (1901). Però el tsar necessitava un home per assegurar la legitmitat dels Romanov al tro rus, llinatge que es remuntava des de 1613 amb Mikhaïl I Romanov.

Finalment l’any 1904 va néixer l’esperat tsarevitx, o hereu del tro reial, anomenat Alexei, i destinat a ser el futur tsar de Rússia. Ara bé, aquest nen va heretar una malaltia per línea materna, que no era cap altre que la hemofília. El tsarevitx Alexei patia episodis molt aguts d’aquesta malaltia, ja que el més lleuger impacte físic li causava un dolor i unes hemorràgies internes molt agudes. La seva mare Alexandra va fer cridar els millors metges rusos, anglesos, alemanys i suecs, però cap d’ells trobava cap solució pels mals de l’hemofília.

En aquest context, va arribar a les oïdes dels tsars el rumor d’un remeier siberià anomenat Rasputin. Els tsars, desesperats, van sol·licitar els seus serveis. El fet és que la parafernàlia del monjo va ser capaç de fer remetre en més d’una ocasió els mals del tsarevitx i guanyar-se el favor de la família imperial.

Però la vida sexual i l’afició per la beguda de Rasputin van col·laborar a desacreditar l’imatge dels Romanov, així com incrementar l’enveja vers la figura del monjo siberià per part dels nobles rusos que veien disminuir la seva influència respecte els tsars en benefici de Rasputin.

Un complot organitzat pel príncep Félix Iusupov i pel gran duc Dimitri Romanov (cosí del tsar) van acabar amb la vida de Rasputin la nit del 29 al 30 de desembre de 1916. En Rasputin fou enverinat al sopar al palau de Tsarkoe Selo (i va sobreviure), disparat diversos cops (també va sobreviure a les bales) i finalment, llençat al riu Neva per morir-hi ofegat (el que demostra l’enorme força de Rasputin).

La família imperial amb prou feines va sobreviure uns mesos més. Segons explica la llegenda, en Rasputin va advertir a la tsarina Alexandra que si ell era assassinat, aviat una revolució expulsaria als Romanov de Rússia i que hi hauria una guerra civil sagnant entre els rusos. Veritat o no, la figura de Rasputin segueix siguent encara avui en dia, una font d’inspiració literària i cinematogràfica molt important, i la seva mirada gèlida encara produeix una esgarrifança incòmode a tot aquell que l’observa.

Llums i ombres del Borbó: L’home que va matar el seu germà

dimarts, 2/02/2010

Una de les poques (però que molt poques) fotos on podem veure al rei Joan Carles, al seu pare, Juan de Borbón, i al germà petit, Alfonso. És extreta d’unes vacances dels Borbón a València. Al centre de la foto, el noi alt, ros i espigat és el rei Joan Carles, mentre que al seu costat hi ha el seu germà petit Alfonso. A l’altra banda de la barca, trobem en Don Juan observant els seus dos fills. La foto és de 1955. Un any després, en Joan Carles matarà al seu germà.

La setmana santa de 1956 va tindre lloc una desgràcia sense precedents a la residència de Joan de Borbó, fill d’Alfons XIII i exiliat a Estoril, Portugal, per les seves diferències amb el caudillo Francisco Franco.

Don Juan de Borbón tenia dos fills, el gran es diu Juan Carlos (actual rei d’Espanya) i el petit es deia Alfonso. Juan de Borbón no s’acabava d’entendre amb el seu fill gran, Joan Carles. En Joan Carles era tota una “joia”, ja que el seu caràcter impulsiu, malcarat, poc treballador i faldiller van allunyar-lo del seu pare.

Amb només 15 anys, l’any 1953, en Joan Carles va tindre una filla il·legítima amb una comtessa italiana, Olghina de Robiland. La filla encara viu avui en dia, es diu Paola de Robiland, amb residència a París. La seva discreció està garantida per la immensa fortuna que el seu pare biològic, Juan Carlos I, ha invertit en el benestar de la seva filla. No busqueu fotos d’aquesta senyora. No n’hi ha, ja que el seu pare i la seva mare han sabut preservar la seva identitat.

Tornem a l’any 1956. Un Joan Carles que ja és pare i major d’edat (ja comptava amb 18 anys) es troba jugant plàcidament una tarda amb el seu germà Alfonso, de 14 anys d’edat, al despatx de la residència d’Estoril on des de l’exili, el seu pare Juan de Borbón es trobava “luchando por implantar la democracia en España aún a pesar de renunciar al trono de España”.

De sobte, a la noble residència portuguesa s’escolta un tret.  Al despatx,  en Juan de Borbón es troba davant una escena dantesca, que cap pare hauria de veure mai sigui quin sigui l’estatus de la seva família. L’Alfonso jeia mort a terra, amb un tret entre cella i cella.

L’anàlisi forense parla d’un tret fet a una distància inferior a 40 centímetres, cosa que desacredita la versió oficial de que tot va ser una accident. En Joan Carles s’estava formant a l’acadèmia militar de Sandhurst i Saragossa com protegit del caudillo de España por la gracia de Dios. Per tant, en Joan Carles ja estava habituat a manipular les armes de foc.

Anem a preguntar-nos per què en Joan Carles voldria matar el seu germà petit ja que d’entrada ell era el fill gran i per tant, l’hereu de la corona espanyola al exili.

Quines causes feien que en Joan Carles estigués gelós del seu germà Alfonso? Podem enumerar-ne un parell:

  1. En Alfonso era el fill favorit de Don Juan. Era més ràpid, més llest i no tenia cap problema de comunicació amb el seu pare. A més, la relació afectuosa entre Alfonso i el seu pare era més fluïda que no pas la d’en Juan Carlos.
  2. Com a protegit de Franco, en Juan Carlos s’estava educant a Espanya sota la tutela del general Franco, mentre que al seu pare no li era permesa l’entrada a l’estat espanyol. Aquest distanciament entre pare i fill fou decisiu per generar un sentiment d’odi i revenja per part del jove Juan Carlos.

No cal ni esmentar que mai hi ha hagut cap investigació oficial per depurar responsabilitats, i que aquest és un tema tabú dintre de la casa reial. Molt poca gent gosa insinuar que la versió oficial de l’accident pugui haver estat manipulada o falsejada per no perjudicar al primogènit de la casa Borbònica.

Però aquí no acaba l’obra i miracles del meravellós monarca espanyol, el campechano. Des de la seva investidura com a successor de Franco (escollit pel Caudillo i no pel poble espanyol) l’any 1975 i fins sis anys després, l’any 1981, el rei d’Espanya obté un 5% de comissió en l’entrada de cada barril de petroli en cru que entra a Espanya. Un regal dels monarques saudites, grans amics del rei.

Un altre escàndol va ocórrer l’any 1992, quan gairebé hi ha una abdicació reial forçosa en la figura del seu fill Felip. La causa era que el rei havia desaparegut sense deixar rastre. Tot el Ministeri de l’Interior buscant-lo, mobilitzant la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, el CESID…En aquell moment es temia per la vida del monarca i als serveis d’intel·ligència de l’estat fins i tot s’especulava amb la possibilitat que l’hagués segrestat ETA o els GRAPO, quan en realitat, el rei s’havia escapat a Suïssa amb la seva principal amant durant més de divuit anys, Marta Gayà, una catalana que el rei va conèixer a Mallorca. Com resultat de tot això, el rei va expulsar a Sabino Fernández (el majordom reial), qui amb la reina Sofia havia plantejat la possible abdicació del monarca.

Per últim, val la pena destacar l’amistat del rei amb Javier de la Rosa i Mario Conde, amb qui el rei d’Espanya va participar en diversos negocis fraudulents i els va proporcionar informació confidencial. Un altre dia parlarem del 23F i veurem el paper del rei, tot i que ja us avanço que el nostre estimat monarca estava jugant a pàdel el dia que Tejero va ocupar el Congrés per la força.

El millor treballador del món

dimecres, 27/01/2010

Si haguèssim de decidir qui ha estat la persona més treballadora del món, aquest mèrit possiblement hauría de recaure sobre un miner rus, en Alexei Grigorievich Stajanov.

Aquest personatje mai hauria sortit de l’anonimat de no ser que la Unió Soviètica, l’any 1935, es trobés inmersa en una profunda restructuració dels processos productius i laborals, amb el pas de la NEP (Nova Política Econòmica) implantada per Lenin, vers un model de producció socialista, impulsat per Stalin.

Durant els anys 30, en Iosif Stalin, des de la seva posició de secretari general del PCUS (Partit Comunista de l’Unió Soviètica) va empendre un seguit de mesures per eliminar l’oposició política que li pogués fer ombra dins del Partit Comunista en la carrera per substituir a Lenin, el pare de la Revolució Soviètica.

Vet aquí que l’any 1935, el nostre personatge va aconseguir extraure ell solet 102 tonelades de carbó en només sis hores. Quan l’història va arribar a les oídes dels comissaris polítics de la mina on treballava (al sud dels Urals), van veure el possible rendiment que en podien treure, de l’història d’en Stajanov.

En Alexei Stajanov va ser elevat a la categoría d’heroi soviètic, i posat com exemple del model ideal d’obrer soviètic. De fet, el sistema de traball basat en una hiperproducció s’anomena “estajanovista”, i al traballador que el practica…se’l pot anomenar de qualsevol manera.

El Sometent

dimarts, 19/01/2010

Si les armes catalanes han pogut destacar en algun moment de la seva història, aquests moments són, sense dubte, les aventures dels almogàvers i l’existència dels sometents.

El sometent és una excepció dins un món feudal i amb exèrcits o hosts professionals, formades per mercenaris. El sometent, per definició, és un cos paramilitar format per civils per garantir la protecció i l’autoajuda de la població i la terra.

L’origen documental del sometent es remunta al segle XI, amb la publicació de l’usatge (o capítol de cort, llei o reial decret, com li voleu anomenar) del Princeps Namque, que és l’encapçalament de l’usatge: «Lo Príncep si per qualque cas será assetiat, ó ell tindrá sos inimichs assetiats, ó oirá algun Rey ó Príncep venir». El que aquest usatge o llei està decretant és l’obligació dels ciutadans de les viles i ciutats catalanes a l’ajuda i defensa del comte de Barcelona (Príncep de Catalunya) si aquest ho requereix.

Així doncs, tots els ciutadans (homes lliures de viles i ciutats) entre 16 i 60 anys s’organitzaven per la defensa del territori en sentir el toc de campanes, tot reunint-se en diverses faccions (depenent de l’ofici de cadascú), a la plaça principal de la vila o davant de l’església. Cada ciutadà, al seu origen havia de procurar-se per si mateix les armes, cosa que provocava, que en molts casos, cada gremi anés a combatre amb les eines pròpies de cada ofici, i no era estrany veure faccions armades amb pals, martells i petits ganivets. Un cop reunits, i abans de presentar batalla, utilitzaven un crit de guerra: Via fora! Via fora! Via fora!

L’origen etimològic de la paraula sometent té dues teories. La primera ens diu que un cop reunits els homes a la plaça, el capità de cada bàndol, grup, ofici o facció encoratjava als soldats tot dient:

  • Sou atents?
  • I els homes el contestaven: Som atents! Som atents! Som atents!

L’altra teoria fa derivar la paraula sometent del soroll que feien les hosts totes formades, ja que cridaven i cantaven per encoratjar-se, tot fent soroll o so metent.

El que sí que està clar és que la creació del sometent és una creació exclusiva catalana, i una raresa on el monopoli de la violència i de la guerra pertany a la noblesa. La seva creació ve marcada en un context de guerra contra les taifes musulmanes del sud i de pirateria nord africana i turca a les costes del mediterrani.

L’eficàcia del sometent fou enorme: de fet, durant l’atac d Al-Mansur sobre Barcelona, mentre els nobles van abandonar la ciutat a la seva sort i van fugir en desbandada, foren els ciutadans de la ciutat, organitzats segons els seus oficis, qui van defensar a ultrança la ciutat. Malauradament, la ciutat fou presa i destruïda per les tropes musulmanes. Molts homes i les seves famílies, empresonats i fets esclaus foren esclavitzats a Còrdova.

Posteriorment, un cop acabada l’amenaça andalusí, el sometent era cridat a lluitar sovint contra la pirateria al mediterrani (molt abundant fins al segle XVI) o bé com a cos policial contra els bandolers (sobretot a finals del segle XVI i tot el segle XVII).

Durant la guerra dels segadors (1640-1659) foren voluntaris civils catalans els encarregats de formar la columna vertebral de l’exèrcit en la lluita contra Castella i França. Eren els anomenats Miquelets.

A la guerra de successió, els sometents van prendre partit a favor de l’arxiduc Carles, tot lluitant contra els Borbons Francesos i Castellans. Aquests sometents rebien el nom, sobretot a l’espai rural, de Maulets.

El sometent va desaparèixer definitivament després del decret de Nova Planta de 1714, però organitzacions esporàdiques de ciutadans s’autoanomenaven sometents, tant les guerres napoleòniques (cas del timbaler del bruc) com durant la guerra civil espanyola.

Els franquistes també van fer-se servir dels sometents (tot castellanitzant el nom per sometén) per lluitar contra els maquis del principat. Per últim, i durant la transició i fins a arribar als nostres dies, grups d’extrema dreta catalans han pres el nom de sometents, tot i no tindre res a veure.