Arxiu de la categoria ‘Curiositats i anècdotes’

El card d’Escòcia

dilluns, 5/09/2011

Escòcia és un país petit i força similar a Catalunya, tal com hem parlat en alguna ocasió. Escòcia (Alba, en gaèlic escocès) és una nació moderna, potent i emprenedora, però amb un respecte gairebé místic a les seves tradicions, com ara l’arxiconegut Tartà escocès, la seva preciosa bandera nacional (en honor a Sant Andreu, patró dels escocesos) o el seu lema nacional, Nemo me impune lacessit (ningú m’ofèn de franc).

Igual de popular, però menys conegut a casa nostra és el símbol del card (thistle) com a emblema nacional dels escocesos. Sempre m’havia cridat poderosament l’atenció la utilització del card (una flor més aviat poc valorada) com a emblema nacional fins que vaig escoltar per primer la història (amb grans pinzellades de llegenda) del card escocès.

Segons la tradició els vikings van envair els territoris poblats pels pictes i els escots, pobles celtes amb base tribal que havien resisitit a les invasions romanes i germàniques. Històricament està demostrat que els vikíngs danesos i els normands de l’actual Noruega van començar a fer incursions a les illes britàniques a l’entorn de l’any 800 de la nostra era, i que l’objectiu d’aquestes incursions era saquejar els llogarets i assentaments per tal d’aconseguir un bon botí. Evidentement els locals intentaven defensar-se dels invasors nòrdics, que trobem plenament assentats al territori de l’actual Escòcia a mitjans del segle IX.

En aquest context històric s’insereix la llegenda del card escocès. Segons la tradició una partida de guerrers escocesos que patrullava les costes va acampar per passar la nit. Mentre els escocesos estaven adormits i aprofitant la foscor de la nit, un grup de víkings danesos es van aproximar als guerrers adormits per atacar-los amb la guàrdia baixa i eliminar-los.

Per tal de fer el mínim soroll possible, els víkings van apropar-se descalços als escocesos adormits, però un dels víkings va trepitjar oportunament un card i va cridar de dolor. Els escocesos adormits van incorporar-se i van poder plantar cara als víkings fins a foragitar-los. En gratitud al “Card Guardià” (nom amb el que fou batejada la flor) els escocesos van adoptar el card com a símbol nacional.

Card.PNG

El "Card Guardià", un dels principals símbols d'Escòcia.

Malauradament, la història no es conservà per escrit, i per tant, es va convertir en llegenda transferida oralment de generació en generació. De fet, les diferents versions no es posen d’acord ni tan sols en el tipus de card que protagonitza la llegenda.

El primer cop que trobem el card com a símbol dels escocesos es remunta a l’any 1470, on apareixia al revers de les monedes forjades durant el regnat del rei Jacob III d’Escòcia. Al segle XVI els reis escocesos ja empraven el card en el seu escut d’armes. Fins i tot una ordre militar fundada al 1687 va rebre el nom de “Molt Antiga i Molt Noble Ordre del Card”.

ordre del Card.jpg

El collar dels membres de l'Ordre del Card, que inclou també el lema nacional i les aspes de Sant Andreu.

Tot i no ser l’emblema oficial Escocès ni aparèixer en la bandera nacional ni en el seu escut, el card ha sobreviscut com a emblema de la selecció nacional de rugbi d’Escòcia, una potència rugbística de primer ordre, coneguda arreu del planeta com el “XV del card”, en referència al seu escut. Curiosament, la selecció nacional de futbol no llueix el card, si no l’escut d’armes oficial.

Scottish_Rugby_001.jpg

Escut de la Selecció nacional de rugbi d'Escòcia, coneguda popularment com el "XV del card".

PD: Al no ser un estat independent, Escòcia no té un himne nacional “oficial”, però normalment s’utilitza la cançó Flower of Scotland com a himne abans dels partits de les seleccions nacionals de rugbi ( i més recentment, de la de futbol). La cançó celebra la victòria de les tropes escoceses davant l’arrogant exèrcit anglès del rei Eduard (tal com explica la mítica pel·lícula Braveheart), i deixa ben clara l’aspiració de tornar a veure, algun dia, renéixer una Escòcia independent. Us deixo amb aquesta preciosa cançó, interpretada a pulmó per l’estadi de Murrayfield just abans d’un partit del XV del Card:


Ramon Mercader (segona part)

divendres, 2/09/2011

Aquesta és la continuació del post publicat sobre la vida de Ramon Mercader. Si no heu llegit la primera part, ho podeu fer punxant aquí.

Un cop caigut a les mans de les autoritats mexicanes, en Ramon Mercader no va revelar mai la seva identitat real, tot presentant-se a si mateix com a Jaques Modard. Tampoc va confessar els autèntics motius de l’assassinat de Trotski a les autoritats mexicanes, ja que justificava la seva acció en base a una suposada oposició de Trotski al seu matrimoni amb la Sylvia Ageloff (amb qui mantenia una relació amorosa de feia dos anys). En base a aquesta declaració la policia mexicana va detenir a la senyoreta Ageloff com a còmplice, per bé que ben aviat fou posada en llibertat sense càrrecs.

Ramón Mercader.jpg

En Ramon Mercader durant els seus anys de presó a Mèxic.

Més tard, el propi Mercader (que mai va revelar la seva identitat) es defensà acusant a Trotski de ser un desviat de l’ortodòxia socialista, un burgés que volia aprofitar-se de la lluita obrera, i que havia pertorbat la seva ment fins al punt que no havia tingut més remei que matar-lo. Finalment, en Mercader fou condemnat a vint anys de presó per assassinat.

No fou fins l’agost de 1953 que es va conèixer la verdadera identitat de l’assassí de Trotski. La clau de l’afer va ser unes empremtes digitals que se li havien fet en una detenció a València anys abans de la Guerra Civil per les seves activitats revolucionàries, i que van resultar ser coincidents amb les del suposat Jaques Modard. A més a més, una tradició oral oficiosa afirma que en Mercader parlava durant la son, i ho feia en una llengua que no era ni la castellana ni la francesa ni la italiana, tot i presentar similituds amb aquestes: i és que en Ramon Mercader somiava en català, i aquest indici podia haver ajudat a les identitats mexicanes. Llegenda a part, el que és ben segur és que un cop desemmascarada l’autèntica identitat de l’assassí de Trotski el govern mexicà no amplià els càrrecs contra l’agent català ni tampoc va incrementar la seva pena de presó.

Mentrestant, la mare d’en Ramon, la senyora Caridad del Río Hernández, havia rebut el reconeixement de la Unió Soviètica pels seus serveis, al igual que el seu company sentimental Leonid Eitington.

Finalment, l’any 1960 en Ramon Mercader va sortir de la presó, i va marxar a la Cuba revolucionària, terra natal de la seva mare Caridad i a on s’hi allotjava en aquells moments. A l’illa de Cuba fou rebut com un heroi pels seus serveis al socialisme, per després marxar a la Unió Soviètica. A Moscou en Mercader va rebre molts honors, tals com la medalla als Herois de la Unió Soviètica, o el rang de Coronel de la KGB (nova policia política del règim que substituí a la NKVD).

Tanmateix els honors i les condecoracions  soviètiques no van acabar de fer feliç al agent català, i marxà de nou a Cuba per treballar-hi discretament al servei del govern socialista fins a l’any de la seva mort, l’any 1978. Segons sembla ser, les relacions amb la seva mare Caridad mai més van ser bones, així com amb la resta de germans i germanes.

ramon mercader del rio hernandez 1.jpg

En Ramon Mercader durant els darrers anys de la seva vida a Cuba, on va viure sota el nom de Ramon Ivanovich López.

El cadàver de Ramon Mercader fou enviat a la Unió Soviètica, i un cop a Moscou, incinerat i enterrat al cementiri se Kuntsevo, un espai reservat per grans personalitats de la història de Rússia, amb el nom de Ramon Ivanovich Lopez (Рамон Иванович Лопес), nom amb el que va viure els darrers anys de la seva vida.

Ramon Mercader (Primera part)

dimarts, 30/08/2011

En Ramon Mercader va viure una vida de novel·la. Mundialment famós per ser l’assassí de Trotski, la història d’en Ramon Mercader no s’entén sense contextualitzar a fons el temps, l’espai i les relacions familiars que li va tocar viure. Convé remarcar que la seva mare era només dinou anys més gran que en Ramon i que sempre  van mantenir una estranya i (gairebé) patològica relació maternofilial.

En Jaume Ramon Mercader del Río Hernández (conegut popularment com a Ramon Mercader) va néixer a Barcelona l’any 1913, fill del matrimoni entre la revolucionaria comunista cubana  Eustaquia María Caridad del Río Hernández i el català Pau Mercader i Marina, que van tenir cinc fills entre 1911 i 1921.

Caridad Mercader.jpg

La cubana Caridad del Río Hernández, la mare de Ramón Mercader.

De ben petit, en Ramon va marxar a viure a França amb la seva mare Caridad i els seus quatre germans, després que els seus pares trenquessin la seva relació amorosa. La Caridad, provinent d’una rica família cubana establerta a Barcelona uns anys abans i casada amb en Pau Mercader, provinent de la burgesia barcelonina, anà radicalitzant el seu ideari polític fins al punt de trencar el seu matrimoni i marxar a França.  El jove Ramon va aprendre a parlar el francès i el castellà (a més del català) com a llengües maternes, al viure al país gal els primers setze anys de la seva vida.

El 1929 en Ramon va tornar a Barcelona, la seva ciutat natal, on ben aviat va connectar amb els cercles marxistes i filo-soviètics de la ciutat comtal, per bé que va mantenir-se durant uns quants anys amb un peu a cada cantó dels Pirineus. La seva germana Montserrat, sense anar més lluny, arribà a ser un càrrec important del Partit Socialista Francès durant els anys del Front Popular.

Amb l’esclat de la guerra civil espanyola l’any 1936, en Ramon Mercader va optar per posar-se al servei del partit comunista hegemònic en aquell moment a Catalunya, el PSUC, per combatre el feixisme, al igual que el seu germà gran Pau Mercader, que va morir en acció armada durant la defensa de Madrid. El propi Ramon fou ferit a Osca durant els primers mesos de la guerra al capdavant d’un batalló de milicians del PSUC (Juliol-Agost de 1936).

Ramón Mercader en el frente de Aragón.jpg

En Ramon Mercader al front d'Osca l'estiu de 1936.

L’orientació filo-soviètica d’en Ramon (inculcat per la seva mare Caridad), les ferides de guerra patides al seu braç i el seu domini nadiu del francès i el castellà va facilitar que els serveis secrets soviètics (la temible NKVD) el reclutessin per combatre els focus i grups crítics amb la direcció de Iosif Stalin al capdavant de la Unió Soviètica tant a Espanya com a França. La última peça de l’engranatge va ser la relació afectiva de la seva mare, Caridad Mercader, amb l’agent de la NKVD i home de confiança de Bèria, en Leonid Eitington. El jove Ramon Mercader (que llavors tenia uns 23 anys) s’havia convertit en un membre dels serveis secrets soviètics.

Durant la Guerra Civil en Ramon Mercader va marxar a Paris amb una missió concreta: infiltrar-se en els cercles trotskistes per tal d’apropar-se a la figura de Lev Trotski, considerat un traïdor i un element subversiu per part del Kremlin.

L’any 1938 a la capital francesa en Ramon Mercader va fer-se passar per un estudiant belga de la Sorbonne anomenat Jacques Mornard, suposat fill d’un diplomàtic belga. A la Sorbona en Mercader va conèixer a la americana Sylvia Ageloff, assistent personal de Trotski i que estava temporalment a la capital gala. La feina de Mercader començava a donar els seus fruits: l’any 1939 va ser nomenat membre de la Quarta Internacional (contrària a la tercera, encapçalada per la Unió Soviètica).

sylvia ageloff.jpg

La senyoreta Sylvia Ageloff, seduida per en Mercader per arribar a contactar amb Lev Trotski.

El setembre de 1939 la senyoreta Ageloff va tornar al seu Brooklyn natal, i en aquesta ocasió, ho va fer acompanyada de Ramon Mercader, amb qui mantenia algun tipus de relació personal afectiva. Als Estats Units, en Mercader es va fer passar per un ciutadà Canadenc francòfon anomenat Frank Jackson, tot aprofitant el passaport d’un combatent canadenc de les Brigades Internacionals. En Mercader va explicar-li a la seva companya que aquest canvi d’identitat tenia la finalitat d’evitar ser cridat a files per l’exèrcit belga durant la Segona Guerra Mundial.

Al mes d’octubre d’aquell 1939 en Mercader es va traslladar a Ciutat de Mèxic, ciutat on s’hi exiliava Lev Trotski, i va utilitzar a la senyoreta Ageloff per tal d’accedir-hi tot presentant-se com un gran admirador i seguidor de les seves idees. Durant la seva estança a Mèxic en Ramon va reunir-se de nou amb la seva mare Caridad i el seu enllaç de la NKVD i alhora company sentimental de la mare revolucionària, Leonid Eitingon.

A Mèxic en Mercader va guanyar-se la confiança dels cercles Trotskistes i va començar a guanyar-se la confiança del cercle més íntim del líder rus. Aprofitant aquest fet, en Mercader va sol·licitar una reunió en privat amb el propi Trotski sota el pretext de consultar-li un seguit de documents. Després d’un temps, el propi Trotski va accedir a rebre’l a casa seva el 20 d’agost de 1940.

Mercader va anar a la seva cita amb Trotski acompanyat de la seva mare i d’en Eitingon. El pla era senzill: desplaçar-se a la casa que Trotski tenia a Coyoacán (al sud de la capital asteca), infiltrar-se en el despatx de Trotski, eliminar-lo sense cridar massa l’atenció i fugir de la seva finca en un cotxe on l’esperaven la seva mare i l’enllaç soviètic.

Tot anava segons el pla i en Trotski va rebre a Mercader al seu despatx. Amb l’excusa de consultar amb més llum els documents que en Mercader li havia portat, el líder rus va aproximar-se a la finestra del seu despatx, i quan aquest li va girar l’esquena, en Ramon Mercader li va clavar un cop sec al cap amb un piolet de muntanya. Els crit de dolor de Trotski van ser espectaculars (el propi Mercader va afirmar que mai fou capaç d’oblidar-ho), per bé que l’estocada no va ser mortal, i de fet, el líder rus no va arribar a perdre la consciència.

Alertats pels crits de dolor i l’enrenou procedent del despatx, els guardes personals de Trotski van entrar a la cambra i al veure l’escena, van llençar-se sobre en Mercader, per bé que el propi Trotski, encara conscient, va exclamar: “No el mateu! Aquest home té una història que explicar!”. Mentrestant, a les afores de la finca, el cotxe ocupat per la Caridad i en Eitingon va marxar del lloc dels fets sense esperar la tornada d’en Ramon Mercader.

Malferit, en Trotski fou enviat a un hospital, on va morir al dia següent a causa de greus lesions cerebrals i una abundant pèrdua de sang. Al conèixer els fets, la senyoreta Sylvia Ageloff va intentar suïcidar-se.

Trotsky ferit.jpg

En Trotski, ferit de mort a l'hospital després de l'acció de Mercader.

Continuarà…

Coco Chanel, una agent del Tercer Reich?

dijous, 25/08/2011

Coco Chanel és un model de la dona feta a si mateixa. D’orígens humils, va saber relacionar-se amb les persones adequades en els moments oportuns per prosperar socialment i laboralment. Mordaç i divertida, es va convertir en una amiga de Winston Churchill, en l’amant del duc de Westminster, íntima de Picasso. Però a vegades la senyora Chanel no va saber escollir les seves amistats: quan Hitler va envair París, no va dubtar a col·laborar amb les tropes invasores, també. Coco Chanel va dir una vegada: “Per ser irreemplaçable has de ser diferent.” I ella ho va ser. Potser fins i tot més del que ens hem imaginat fins ara. Nous documents, publicats en un llibre que acaba de ser publicat als Estats Units titulat Dormint amb el seu enemic – La guerra secreta de Coco Chanel” demostren que la dissenyadora de moda francesa i icona social del seu temps va ser un espia nazi.

Coco Chanel.jpg

La genial Coco Chanel va ser una agent al servei del Tercer Reich?

L’autor de la biografia, el senyor Hal Vaughan, afirma al seu llibre -entre altres subtileses- que la famosa dissenyadora era ferotgement anti-semita fins i tot abans de l’arribada al poder d’Adolf Hitler a Alemanya. A més a més, l’autor afirma a la seva obra que la famosa francesa odiava els sindicats obrers, el socialisme, el comunisme i la maçoneria , a més dels jueus. Els elements de la relació entre la dissenyadora i el Reich no són noves, però Vaughan es basa en nombrosos documents recuperats en els arxius francesos, alemanys, britànics i nord-americans, que li han servit per afegir noves dades i nous detalls d’aquesta història oblidada.

Tot es va iniciar el 1940 quan, als 57 anys, va ser reclutada per la Abwehr (servei de la intel.ligència alemanya amb finalitats defensives). Des d’aquest moment va treballar per als alemanys amb el número de sèrie F-7124 i el nom clau de Westminster, (convé recordar que el duc de Westminster era amic i amant de la dissenyadora francesa).

Coco Chanel Westminster.jpg

Coco Chanel i el seu amant, el duc de Westminster.

L’agent Westminster, segons el llibre de Vaughan, va fer diverses missions a Espanya, el Marroc i, per descomptat, a París. Gràcies al seu treball com agent d’espionatge, la senyora Chanel va conèixer al baró Hans Gunther von Dincklage, anomenat “Spatz“, que era un oficial nazi d’alt rang amb qui suposadament va mantenir una llarga relació. I gràcies a la seva relació amb en Spatz, la genial dissenyadora Coco Chanel va poder viure durant els anys d’ocupació alemanya al setè pis del luxós i exclusiu hotel Ritz de París, hotel que durant aquells anys va ser freqüentat per alts dirigents nazis, com ara Goëring o Goebbels.

Lligada a aquesta història principal, en Vaughan desvela l’intent de la dissenyadora francesa per tal de fer-se amb la companyia Chanel tot arraconant els germans Paul i Pierre Wertheimer, propietaris d’un 70% de la companyia de perfums i bellesa, aprofitant-se de la condició hebrea dels rics Wertheimer. Coco Chanel, que només tenia 10% de la companyia, va intentar explotar les seves connexions amb els nazis per expulsar els Wertheimer, sense èxit.

L’aventura d’espionatge de la dissenyadora francesa va acabar amb el final de la guerra, quan va ser arrestada per les tropes aliades, per bé que fou alliberada unes hores més tard, gràcies a la intervenció directa del seu amic Winston Churchill. Malgrat els rumors, Coco Chanel sempre va negar la seva suposada col·laboració amb el règim nazi.

Un passeig per la Barcelona de 1908

dimecres, 13/07/2011

Gràcies a un amic he trobat aquesta petita joia. Una obra del cineasta i pioner del cel·luloide català Ricardo de Baños que ens mostra la vida quotidiana de la ciutat comtal a l’any 1908, mitjançant un passeig en tramvia que ens portarà pel Passeig de Gràcia, la Plaça Lesseps o carrer Gran de Gràcia d’inicis de segle, entre altres. Un document molt vàlid per conèixer la fisonomia de la capital de Catalunya i els costums, hàbits i comportaments socials dels barcelonins d’aquells temps.


Shakespeare fumava marihuana

dijous, 30/06/2011

Shakespeare fumava marihuana i era consumidor habitual de cocaïna, segons uns recents estudis sortits a la llum fa pocs dies. Els autors d’aquest controvertit estudi, dirigits pel antropòleg sud-africà Francis Thackeray (profesor de l’Institut d’Evolució Humana de Johannesburg, ens que ha finançat l’estudi) han presentat una sol·licitud a l’Església Anglicana per poder exhumar les restes del poeta anglès, enterrat a la seva vila natal, Stratford-Upon-Avon. L’objectiu de profanar les restes del llegendari escriptor és investigar les causes de la seva mort i buscar en el seu cos restes de marihuana i cocaïna, que confirmin les hipòtesis dels investigadors sudafricans.

Però, quines evidències han portat al professor Thackerlay per afirmar que Shakespeare era consumidor d’aquestes substàncies? La base que sustenta la teoria és sòlida: l’equip d’investigació ha trobat “evidències de consum de marihuana i cocaïna” a les diverses pipes de fumar del poeta al domicili particular de Shakespeare.

shakespeare1.jpg

Els investigadors han trobat restes de fulles de marihuana i coca a les pipes del genial escriptor britànic.

Segons l’equip de l’Institut d’Evolució Humana de Johannesburg, la clau per confirmar la hipòtesis formulada serà l’exhumació de les despulles de Shakespeare. Els investigadors esperen trobar evidències físiques, tals com la separació interdental entre incisius i canins, senyal del consum de la cocaïna (que en aquells temps es consumia en estat natural, tot mastegant la fulla de la coca). D’aquesta manera, els antropòlegs sud-africans esperen poder reconstruir els hàbits vitals del poeta anglès i poder establir amb una mica més de fiabilitat la causa (o les causes) de la seva mort. Convé recordar que segons la llegenda i la tradició oral, Shakespeare va morir el 23 d’Abril de 1616 (calendari julià) desprès d’una gran borratxera.

El curiós del cas és que fins ara no s’ha demostrat que la cocaïna fos present a la Gran Bretanya abans del segle XIX. Si les hipòtesis d’aquests investigadors finalment són confirmades, caldrà repensar i reformular la història de les drogues al Regne Unit ja al segle XVI. La marihuana, per la seva banda, ja era coneguda (i utilitzada) a la Gran Bretanya al segle IV de la nostra era. El seu consum, per tant, no té tant d’excepcional com el de la fulla de la coca (originària d’Amèrica i importada pels espanyols). De fet, el propi Shakespeare parlava d’herba i inspiracions als seus poemes.

Shakespeare era un gran aficionat de la “dolce vita”, les amants (i segons sembla, també els amants), les begudes alcohòliques i les festes, ornitòleg, de conviccions religioses gens habituals (que posa sobre la taula el tema del suïcidi molts cops al llarg de la seva obra, un tema tabú al seu moment), amant dels gossos, actor i director a més d’autor discutit (fins i tot alguns estudiosos posen en dubte que fos l’autor de moltes de els seves obres). Si finalment es confirma que a més a més, era consumidor de marihuana i coca la seva llegenda es farà encara més gran. Un hedonista molt interessant.

Caro data vermibus

dijous, 10/03/2011

La paraula cadàver la fem servir avui en dia per referir-nos a un cos inert, mort,  sense vida.

El curiós d’aquest mot és que al voltant del seu origen etimològic hi circula una llegenda ben curiosa. I és que segons aquesta llegenda urbana el mot cadàver prové del llatí “Caro data vermibus” que significa literalment “carn pels cucs”, en referència al procés de la carn humana un cop la persona ha mort. Segons aquesta teoria, el mot cadàver sorgeix d’un procés d’ajuntar les inicials de totes tres paraules per formar-ne una de nova: CAro-DAta-VERmibus.

Avui en dia sembla poc probable que aquesta llegenda sigui certa, ja que els romans tradicionalment incineraven els seus difunts, i tampoc s’ha trobat mai (que jo sàpiga) cap llosa funerària amb la inscripció “Caro data vermibus”.

Sembla ser que el mot cadàver prové de la forma llatina cado, que significa “caure” o “caigut”, tal i com defensà en Sant Isidre (o Isidor) de Sevilla als segles VI-VII d.C.

Pel que sembla, no fou fins l’alta edat mitja que es popularitzà la forma “Caro data vermibus” de forma intencionada, en una mena d’exercici lingüístic pseudo-esotèric  i se li va voler donar una antiguitat que no es correspon amb la realitat.

El 23-F i la borratxera de la Guàrdia Civil

dijous, 24/02/2011

En altres escrits hem parlat del cop d’estat frustrat del 23-F i de les seves conseqüències polítiques, tals com la ralentització del procés autonòmic i l’aparició de la LOAPA, o l’allunyament progressiu de les tesis socialistes i federalitzants per part del PSOE per anar-se convertint en un partit de centre, moderat i centralista.

Però avui volia parlar del aspecte més lúdic i còmic del cop d’estat de fa 30 anys(si és que n’hi ha algun, és clar!). Sempre m’havia preguntat com havien estat aquelles decisives hores al Congrés dels Diputats. Des d’ahir ja me’n puc fer una idea.

Ahir, coincidint amb el trenta aniversari del 23-F, es va publicar un document que repassava l’inventari del bar del Congrés dels Diputats l’endemà del cop d’estat fallit.

23-f.jpg

En Tejero irromp al Congrés. Una estona més tard, els seus homes faràn el mateix amb el bar.

Durant les hores que va durar el cop d’estat, els Guàrdies Civils es van ventilar més de 100.000 pessetes d’aquell temps en begudes alcohòliques (19 ampolles de whisky, 18 de ginebra, 24 ampolles de vi, 10 ampolles de cava…i 16 caixes!! de cervesa), 55.000 pessetes en tabacs (si que fumaven, aquella gent!) i unes 90.000 pessetes més en menjar.

Us podeu imaginar a tots el polítics espanyols espantats, la societat civil horroritzada a casa, a mitja Barcelona fet les maletes i als mitjans de comunicació de mig món atents al que passava al Congrés mentre aquella colla de Guàrdies Civils comandats per en Tejero es dedicaven tranquil·lament a ventilar-se el bar del Congrés i a fumar a costa de l’erari públic? Sembla broma, però no ho és. Sembla un guió del Polònia, però no ho és. És la nostra trista història recent.

Dubto molt que la pel·lícula sobre el 23-F mostri a la benemèrita assaborint un bon whisky, menjant gambes i fumant-se un bon cigar cubà mentre a València el Capità General Milans del Bosch treia els tancs al carrer. Un cop més, la realitat supera la ficció. Per si no ho sabíeu, Spain is different.

Amb les barbes afaitades

dimecres, 2/02/2011

El Tsar Pere I de Rússia (1672-1725), anomenat “el gran” va voler modernitzar i occidentalitzar l’estat rus, per tal d’homologar-lo als principals estats europeus i les noves corrents culturals.

Entre altres projectes va voler crear una nova capital a la costa del Bàltic, que anomenà Sant Petersburg (en honor al seu nom), tot buscant obrir una “finestra a occident” i portant els millors enginyers i arquitectes europeus a la nova capital imperial, o el projecte de modernitzar l’armada i l’exèrcit.

Però entre tots els esforços modernitzadors d’en Pere I en sobta un per sobre de tots els altres: el tsar va promulgar un edicte, l’any 1698, que establia l’obligatorietat de que tots els homes de l’imperi anessin amb la barba afaitada, seguint la moda europea masculina d’anar ben afaitats i rasurats.

La norma no fou gaire ben acollida entre la societat russa, ja que la majoria de súbdits del tsar (fossin aristòcrates, burgesos o les classes populars) veien en les seves llargues barbes una de les seves senyes d’identitat, fruit d’una herència cultural ortodoxa, i que amb el temps havia esdevingut tot un símbol nacional.

El gran tsar, davant les reticències dels seus súbdits, va imposar càstigs corporals (sovint intercanviables per multes pecuniàries) a tot aquell rus que incomplís la disposició reial del tsar.

Pere I el Gran, tsar de totes les Rússies.jpg

Pere I el Gran, tsar de totes les Rússies.

Errades de pel·lícula

dijous, 23/12/2010

El cinema ha estat una eina molt valuosa per la difusió històrica, per la reconstrucció visual del passat i la divulgació de la cultura del passat. Però moltes superproduccions de Hollywood, preteses obres mestres del cinema, estan plenes d’errades i inexactituds històriques.

Coneguts són els casos d’errades de vestuari i attrezzo de les pel·lícules Ben-Hur o Espartac, on apareixen alguns rellotges o vestuari desapropiat, o la trilogia del Senyor dels Anells, on apareix una furgoneta en un parell d’escenes de pla llarg.

errors pelicula espartaco.JPG

Als clàssics Ben-Hur o Espartac hi ha errades de vestuari i attrezzo.

Però hi ha errades molt més greus que simples extres o inexactituds d’attrezzo. Per exemple, al film Gladiator el punt àlgid de la pel·lícula ens presenta un emperador Còmode agressiu, pèrfid i envejós, quan en realitat Còmode governà tretze anys (no uns pocs mesos com ens mostra la pel·lícula) i fou assassinat per la seva política pacifista i per no ser un malfiat, cosa que l’impedí veure el complot que s’estava organitzant en contra seu. Per últim, el protagonista de la pel·lícula, el general Màxim Deci Meridi es planta en un parell de jornades a cavall dels camps de batalla de la Germania Superior fins als voltants d’Emerita Augusta (Mérida). Un altre error imperdonable a una superproducció americana ambientada en l’antiguitat, en aquest cas el film Troia, ens mostra sense cap pudor un parell de llames peruanes entre les tropes gregues. En aquest mateix film, podrem veure un avió comercial que passa sobre el cel de l’antiguitat homèrica.

errors pelicula gladiator.jpg

Gladiator, una superproducció poc versemblant.

A la pel·lícula Apocalypto el director Mel Gibson ens mostrava una societat maia molt més visceral i primitiva que no pas el dia a dia d’una civilització més sofisticada del que es veu a la pel·lícula. A un altre film de Mel Gibson (tot i que en aquest cas com a actor) anomenada El Patriota s’exalta la figura de Benjamin Martin, personatge inspirat en el personatge real Francis Marion, qui es dedicava a matar indis i violar dones durant el seu temps lliure.

A una pel·lícula de Tom Cruise ambientada en el Japó meiji, anomenada L’últim Samurai se’ns presenta una visió idealitzada de la revolta samurái contra la modernització i industrialització del Japó de finals del XIX. Els Samurais eren un cos feudal, ultraconservador i que només volia conservar els seus privilegis consuetudinaris en un món modern. A més, un cos tancat i exclusiu com el Samurai mai hagués admès a un americà desconeixedor del Bushido (codi ètic i de tradicions dels Samurais) el privilegi de lluitar amb ells.

A la pel·lícula Elisabeth l’actriu Cate Blanchett dóna vida a la llegendària reina anglesa, però a l’any en que es centra l’acció, el 1585, la reina Elisabeth tenia una cinquantena d’anys, mentre que l’actriu que l’interpreta tot just en supera la trentena.

D’exemples encara n’hi ha més. Al film Titanic, apareix l’obra Nimfees de Claude Monet en una habitació del vaixell. El quadre va ser pintat l’any 1923, però el vaixell s’havia enfonsat l’any 1912, onze anys abans que el genial pintor confeccionés la seva obra.

Un exemple molt clar de manipulació històrica per fer més sentimental o espectacular un guió cinematogràfic el podem trobar al film Braveheart. En aquest film, s’intueix la història d’amor entre William Wallace i Isabel de França, qui en realitat arribà a les illes britàniques tres anys desprès de l’execució de l’heroi escocès. A més, les entranyables faldilles escoceses no es van popularitzar com a element distintiu dels clans escocesos fins tres segles més tard.

errors pelicula braveheart.jpg

Braveheart és un cúmul d'errades i anacronismes.

A la saga Indiana Jones apareixen milions d’inexactituds històriques i geogràfiques, tals com situar els maies al cor de Perú, o situar Chitzén Itzá al bell mig de la selva Amazònica.

Aquest any s’ha estrenat l’enèsim remake de Robin Hood, el romàntic lladre que robava als rics per donar-s’ho als pobres. A la vida real, en Robin Hood no fou més que un lladregot del segle XIII, partidari del desheretat Joan sense Terra i que robava en el seu propi benefici.

La llista d’inexactituds i anacronismes és molt llarga i podríem esplaiar-nos de valent sobre aquest tema, però he volgut fer una petita selecció de les errades més clamoroses de pel·lícules històriques. Com us podeu adonar, les pel·lícules americanes (en especial les superproduccions milionàries) són les que capitalitzen la llista d’errades. El cinema europeu acostuma a ser més curós que no pas el nord-americà en el tracte fidedigne dels fets del passat.

Per últim, alguns lectors potser es sorprenen que no hagi mencionat la pel·lícula 300, on es mostra un rei Xerxes de tres metres i mil pírcings, guerrers espartans lluitant “a pèl” (sense armadura) o a la flor i nata de la cavalleria Persa, els Immortals, sense muntar a cavall. La raó per la que no l’incloc és que aquesta pel·lícula beu d’un còmic de Frank Miller sobre la batalla de les Termopiles, i en cap moment el film vol ser fidedigne a la història si no al còmic del genial dibuixant nord-americà.

Malgrat que el Suprem i el Tribunal Constitucional intentin sabotejar-nos el Nadal i l’escla pública, us desitjo bones festes, bon any nou i fins aviat!