Arxiu de la categoria ‘Curiositats i anècdotes’

Quan Eiffel volia construir la seva torre a Barcelona

dissabte, 11/02/2012

La Torre Eiffel és un dels símbols més coneguts de París, que amb el temps ha esdevingut una veritable icona de la capital gala. Malgrat tractar-se d’un edifici polèmic en el moment de la seva construcció (la major part dels intel·lectuals parisencs estaven en contra d’una construcció que consideraven lletja, freda i impersonal), la Torre Eiffel es va edificar a la zona dels camps de Mart, al centre de la capital gala, amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal de 1889, que a més a més, commemorava el centenari de la Revolució Francesa. La Torre havia de donar la benvinguda als visitants a l’Exposició Universal i havia de ser desmuntada un cop finalitzat l’esdeveniment.

Eiffel.jpg

La Torre Eiffel és el símbol més conegut de la capital francesa.

La Torre Eiffel, obra del enginyer i artista francès Gustave Eiffel, va ser l’edifici més alt del món fins a l’any 1930 gràcies als seus 300 metres d’alçada (vora 325 metres si comptabilitzem l’antena de ràdio que hi ha al capdamunt de la torre emblemàtica), i encara avui en dia és l’edificació més alta de la capital de l’hexàgon.

Avui en dia resulta impossible imaginar-se la Torre Eiffel fora del seu marc urbà, però la realitat és que en Gustave Eiffel va oferir el seu projecte de construcció d’una gran torre de ferro a algunes ciutats abans que els càrrecs municipals parisencs n’aprovessin la construcció. Entre aquestes ciutats a les que el constructor francès va presentar el seu projecte cal incloure-hi la ciutat de Barcelona.

L’any 1888 es va celebrar l’Exposició Universal a Barcelona, al recinte de la Ciutadella. Per habilitar l’espai, l’ajuntament barceloní va rehabilitar la zona del Parc de la Ciutadella (fins feia poc, una fortalesa militar destinada a mantenir l’ordre establert a la ciutat comtal) i el que avui en dia coneixem com a Passeig Lluís Companys, que enllaça amb el Passeig de Sant Joan a l’alçada del carrer Trafalgar.

El consistori barceloní va rebre moltes propostes de diversos constructors, artistes, arquitectes i enginyers per rehabilitar l’espai que havia d’allotjar l’Exposició Universal, i entre aquest cal incloure la proposta del senyor Gustave Eiffel, que volia construir-hi una gran torre de ferro per donar la benvinguda als visitants a l’Exposició. Finalment, els edils municipals del moment van desestimar el projecte Eiffel, ja que el consideraven car, estrany i poc integrat al entorn urbà, i van apostar per la construcció d’un Arc del Triomf que donés la benvinguda als visitants de l’Exposició, a càrrec de l’arquitecte català Josep Vilaseca.

800px-Arc_de_Triomf_Barcelona.jpg

L'Arc de Triomf, el monument escollit per l'Ajuntament de Barcelona.

“Google under the earth”, l’ aplicació arqueològica de Google Earth

dimarts, 31/01/2012

Fins ara hem considerat Google Earth com una eina molt vàlida per la pràctica docent (gràcies a l’aplicació dels famosos mapes històrics, la possibilitat de visibilitzar monuments en 3D o visionar un indret gràcies a Google Streets), però mai fins ara podíem haver imaginat que el popular programa ens anava a oferir la possibilitat de visibilitzar diferents nivells estratigràfics d’un jaciment arqueològic asseguts des de casa nostre.

Aquest és el cas de Google under the earth, una aplicació de Google desenvolupada per diverses universitats britàniques i que permeten, de moment, visitar les runes d’Stonehenge com mai fins ara. Mitjançant aquesta aplicació (anomenada Seeing beneath Stonehenge) els internautes podem visitar amb un sol clic les restes del assentament de Durrington Walls i entrar a l’interior d’una casa prehistòrica.

GoogleUnderEarthStonehenge6.jpg
Per gaudir d’aquesta aplicació només hem d’anar al seu lloc web (punxeu aquí) i baixar-nos, de franc, l’aplicació, que s’instal·larà automàticament a la carpeta on tinguem instal·lat prèviament el programa Google Earth. De ben segur que us serà ben útil!

Us deixo amb un vídeo de l’aplicació:


Guantánamo, territori ocupat?

dimarts, 10/01/2012

La base nord-americana de Guantánamo (Cuba) s’ha fet tristament famosa per les detencions i empresonaments de diversos afganesos sospitosos de col·laborar amb Al-Qaeda o amb el règim dels talibans, i considerats elements molt perillosos pels serveis d’intel·ligència dels Estats Units. De fet, en més d’una ocasió s’ha especulat que l’amagatall de Bin Laden al Pakistan s’hauria trobat gràcies a les confessions d’algun presoner a la base de Guantánamo.

Més enllà de suposicions i possibles violacions del dret internacional per part dels Estats Units, a molt pot sorprendre que els Estats Units tinguin una base militar ubicada a territori d’un govern, el Cubà, que manté profundes diferències socials, econòmiques, polítiques i ideològiques amb el govern nord-americà.

La raó de l’existència d’una gran base logística i estratègica al cor del territori cubà es remunta a l’època de la guerra d’independència de Cuba (1898), quan els nord-americans, aliats dels independentistes cubans, van ubicar una base a territori cubà per raons logístiques i militars. L’ocupació de la badia de Guantánamo es va fer legalment efectiva a l’any 1903, amb la signatura d’un tractat entre el govern dels Estats Units i de Cuba segons el qual els podien ocupar l’entrada de la badia de Guantánamo (estratègicament situada al sud de l’illa caribenya i que permetia un control de tot el golf de Mèxic i el mar del Carib) a canvi d’un arrendament anual prèviament consensuat per tots dos governs. L’acord preveia també que en cas de no arribar a un acord sobre l’estipendi econòmic a pagar, els Estats Units haurien d’abandonar la seva base militar.

Guantanamo 2.png

Ubicació de la base militar de Guantánamo en relació amb el territori cubà.

Però tots els condicionats van canviar arran de la revolució cubana de 1959 i l’enderrocament del règim de Fulgencio Batista, un dictador proper als interessos comercials dels Estats Units. Els revolucionaris cubans, comandants per un jove Fidel Castro i el llegendari Ernesto “Che” Guevara van refusar el cobrament dels arrendaments per part dels nord-americans, alhora que consideraven l’existència de la base militar com una violació de la sobirania del poble cubà sobre el seu mateix territori.

Durant els darrers cinquanta anys, la base militar de Guantánamo s’ha convertit en un focus de les tensions entre Cuba i els Estats Units, fins al punt que el govern cubà va decidir aïllar físicament el territori ocupat pels nord-americans de la resta del territori cubà, tallant el subministrament d’aigua i aliments. Això va fer que els Estats Units haguessin de portar aigua potable d’altres indrets, i més recentment, construir-hi dessalinitzadores que utilitzin l’aigua del mar. Guantánamo s’havia convertit en un símbol per a tots dos països, incapaços de dialogar per buscar una sortida pactada i consensuada per les dues parts.

guantanamo.jpg

Mapa de la base naval dels Estats Units a la badia de Guantánamo.

Els darrers quinze anys han suposat un autèntic terratrèmol polític, amb grans alts i baixos en les posicions de tots dos països. Si l’administració Bush va fer servir aquesta base militar per empresonar suposats terroristes internacionals perillosos per a la seguretat dels Estats Units, l’administració Obama ha volgut tancar amb el centre d’internament de presos de Guantánamo. En aquest sentit, cal destacar que el president Barack Obama va prometre al mes de gener de l’any 2009 que resoldria la qüestió dels presoners,cosa que afavorira les condicions per a un possible diàleg amb el govern cubà per apropar postures. Tanmateix, la dinàmica interna de la política nordamericana (amb irrupció de moviments ultraconservadors com el Tea Party o el posicionament de l’alta cúpula de l’exèrcit dels Estats Units) sumada al període d’incertesa política que viu el govern de Cuba arran de la malaltia de Fidel Castro i l’interinatge del seu germà Raúl al capdavant del govern cubà han ajornat sine dia l’inici de les converses entre tots dos països per resoldre l‘stato quo de la base militar nord-americana de Guantánamo.

Guantánamo s'ha convertit en una polèmica presó de presumptes terroristes. Els Estats Units s'han saltat bona part de la legislació internacionals sobre presoners de guerra i presumptament s'han comés crims contra la humanitat.

 

Pla Rovira i Trias o la Barcelona que no va ser

dissabte, 10/12/2011

L’Eixample de Barcelona, projectat per l’arquitecte, enginyer i urbanista Ildefons Cerdà, és un dels grans actius de la Barcelona actual, que ha permès un ús racional del sòl i de l’espai en una ciutat on esdevé força fàcil orientar-se i facilita en gran mesura les necessitats i exigències causades pel trànsit dels milers de vehicles que circulen a diari pels carrers de la ciutat comtal.

Però el pla de reforma i eixample projectat per Ildefons Cerdà no va resultar guanyador del concurs organitzat per l’Ajuntament de Barcelona al mes d’abril de l’any 1859. Aquell concurs el va guanyar el projecte de l’arquitecte i cap dels bombers de la ciutat de Barcelona, en Antoni Rovira i Trias.

EixampleBCN-projecteRovira.jpg

Plànol del projecte Rovira i Trias, amb la seva estructura radial.

El projecte de Rovira i Trias es basava en la construcció d’una ciutat radial, amb tres grans avingudes que sortirien d’una gran plaça central (ubicada a l’actual Plaça Catalunya) amb barris i sectors urbans ben diferenciats, teixint una mena de malla o xarxa que dibuixava semicircumferències al voltant de l’epicentre urbà. Aquest projecte bevia (i molt) dels eixamples de grans capitals europees, com ara Viena o el projecte de reforma ideat per Haussman a Paris.

El projecte Rovira i Trias va agradar molt als membres del consistori barceloní i als principals poders fàctics de la ciutat en el moment (cal recordar que el mateix Rovira i Trias era un filantrop molt ben relacionat amb els cercles més intel·lectualitzants de la Barcelona del moment), però el ministeri de l’interior va rebutjar la decisió del consistori barceloní i va apostar per pla Cerdà (que segurament a la llarga ha estat molt més revolucionari i pràctic per la nostra capital). Les raons d’aquesta decisió rauen en dos grans pilars: d’un cantó, les amistats que en Ildefons Cerdà tenia al ministeri de foment i de l’interior, i d’un altre cantó, la por que generava a Madrid el projecte d’una Barcelona amb excessius aires de capitalitat, temerosos que li pogués fer ombra a la capital del regne.

Malgrat que el govern central tombés el projecte Rovira i trias, la seva petjada a Barcelona és ben visible i extensa, amb obres tant importants com els mercats de Sant Antoni, Hostafrancs, del Born o de la Barceloneta, de l’escorxador de Barcelona, de la font de les Tres Gràcies (a la Plaça Reial) o del campanar de la plaça Vila de Gràcia, al davant de la seu del districte (i antic ajuntament gracienc). Tant important ha estat el seu llegat que el consistori li va dedicar una plaça al barri de Gràcia en el seu honor, presidida d’una gran escultura de bronze amb el retrat del genial arquitecte amb una placa als seus peus, record de la Barcelona que podia haver estat (i no va ser mai).

Escultura_Rovira_i_Trias.jpg

Escultura de Rovira i Trias, a la plaça homònima al barri de Gràcia, Barcelona.

El Barça i la xiulada al règim de Primo de Rivera

dijous, 24/11/2011

El Barça sempre ha estat una entitat catalitzadora dels sentiments de la societat catalana, especialment en temps de dictadures i règims totalitaris. Gairebé tots hem sentit a dir que el Barça és més que un club per la seva especial relació amb els ciutadans de Catalunya, i del paper d’integració social que va tenir el Barça durant els anys de dictadura franquista, quan va ser un element cohesionador de la societat catalana i una eina d’integració pels nouvinguts d’arreu de l’estat espanyol durant els anys seixanta i setanta al llarg i ample del Principat.

Una mica més desconeguda és la història del Barça en relació amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Durant els anys vint del segle passat Barça només tenia un quart de segle de vida, però ja s’havia convertit en un fenomen de masses que arrossegava multituds i generava grans passions. Tant és així, que el Barça va haver de projectar un nou estadi de futbol a les afores de la ciutat, que es va culminar l’any 1922, batejat amb el nom de Camp de les Corts.

Camp_de_les_corts_1930.jpg

Imatge aèria del vell Camp de Les Corts

Al Camp de les Corts era un dels pocs espais públics on hom escoltava la gent parlar el català amb certa normalitat, i on el públic expressava lliurement les seves opinions polítiques sense massa recança. En aquest context el Barça va demanar permís al Govern Civil del moment per celebrar un partit amistós contra el Júpiter (un altre club històric de la ciutat) en homenatge de l’Orfeó Català. Davant les pressions populars, les autoritats del moment finalment van accedir a que el partit es celebrés el 14 de juny d’aquell 1925.

El dia del partit el Camp presentava un gran aspecte a les grades, amb l’afluència de més de 12.000 persones a l’antic estadi del Barça. Abans del començament del partit una banda de música de la marina anglesa va interpretar la Marxa Reial Espanyola (himne espanyol), que va ser contestada per una xiulada monumental per part del públic del Camp de Les Corts. En canvi, van rebre amb un gran aplaudiment l’himne britànic, conegut com God save the Queen.


Aquell fet va indignar les autoritats del moment, fins al punt de sancionar al Barça amb la clausura del seu estadi durant sis mesos (tot i qe finalment es reduí la sanció a tres), el pagament d’una multa i es va convidar als directius del Barça a abandonar la direcció del club (entre els que es trobava el fundador del Futbol Club Barcelona, el senyor Gamper). Lluny del càstig exemplar que van voler aplicar les autoritats, la imatge pública del Barça sortí reforçada d’aquest fet, ja que bona part de la societat civil catalana va rebre amb molta simaptia la notícia de la xiulada als símbols de la dictadura.

I’am a catalan, quaranta anys desprès

dilluns, 24/10/2011

Avui fa exactament quaranta anys que en Pau Casals, el que segurament ha estat millor violoncel·lista de tots els temps i un dels catalans més universals de la nostra història va pronunciar el seu emotiu discurs a la seu de les Nacions Unides en motiu de l’estrena del Cant dels Ocells, l’himne a les Nacions Unides que ell mateix havia compost.


En aquell mateix acte en Pau Casals, que per llavors comptava amb noranta-quatre anys, va rebre la medalla de la Pau de les Nacions Unides. El genial Pau Casals va morir a l’exili, a San Juan de Puerto Rico, dos anys desprès. El més curiós del seu discurs segurament és que quaranta anys més tard les seves paraules continuen tenint la mateixa vigència:

Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya.

Mistel, l’arma secreta de la Luftwaffe

dimecres, 5/10/2011

Els darrers mesos de la Segona Guerra Mundial van ser catastròfics per l’alt comandament militar alemany. La guerra en tres fronts (oriental, occidental i sud) impossibilitava que els recursos humans i materials del Tercer Reich resultessin eficaços davant dels aliats, molt superiors en número de tropes i recursos materials.

Per aquesta raó la Luftwaffe (exèrcit de l’aire de l’Alemanya nazi) va idear noves fórmules per aprofitar al màxim els escassos recursos materials dels que disposaven. La Luftwaffe havia de defensar al Reich de les incursions aèries aliades en un radi de quilòmetres massa gran com per poder presentar batalla de forma eficaç i amb algunes garanties d’èxit. L’any 1944 s’havia fet més que palesa la superioritat dels caces britànics (com ara el mític Spitfire, del que ja vam parlar fa uns mesos), americans (com el rapidíssim P-52 Mustang) o soviètics (els Polikarpov o l’IL-2) davant dels antiquats caces alemanys Messerschmitt BF-109 o els lents i vulnerables bombarders  Junkers JU-88 (germans grans dels primitius Ju-87 Stuka).

Donada la inferioritat material als cels d’Europa (provocada en part per les pèrdues constants de pilots alemanys experimentats i substituïts per joves pilots inexperts) la Luftwaffe va optar per una nova tàctica, mai vista, per intentar contrarestar (o si més no, dificultar) l’avenç de les tropes aliades als fronts oriental i occidental. Va ser fruit d’aquesta recerca quan va aparèixer el  projecte Mistel (“ratpenat”, en alemany).

Ju88_mistel BF109.jpg

Un Messerschmitt BF-109 muntat sobre un JU-88 amb el capçal ple d'explosius, el perfil estrambòtic d'un Mistel.

El Mistel partia d’una base molt senzilla: aprofitar al màxim els escassos recursos materials per portar a terme operacions de gran envergadura, utilitzat avions-bomba no tripulats que havien d’infligir el màxim dany possible a l’enemic.  Les possibilitats tecnològiques del moment feien absolutament necessari que un avió més petit dirigís a l’avió-bomba (generalment un JU-88 amb el morro ple d’explosius) fins a l’objectiu, per deixar-lo colisionar contra l’objectiu i tornar ràpidament a la base aèria.

Els Mistel, també conegut pel nom en clau Beethoven o pel popular Vati und Sohn (“pare i fill” en alemany) va rebre el seu bateig de foc l’estiu del 1944, en el marc de la Batalla de Normandia. En un primer moment, els aliats es quedaven desconcertats quan veien aproximar-se aquella figura estrambòtica per l’horitzó, per desprès dividir-se en dos i veure com la part més petita de l’estructura girava cua mentre la més gran s’estavellava contra alguna infraestructura estratègica o una concentració militar important.


Generalment la Luftwaffe va apostar pel binomi Junkers JU-88 reconvertit en bomba volant i el caça Messerschmitt BF-109 dirigint el Mistel, però a les darreries del conflicte també es van utilitzar alguns caces Focke-Wulf FW-190 (amb prestacions inferiors que el Messerschmitt). Amb tot, convé remarcar que l’efectivitat del Mistel (més enllà de l’efecte psicològic) va ser bastant limitada, ja que els atacs de Normandia o l’atac contra la base naval britànica establerta a Scapa Flow (Escòcia) no van complir amb els objectius militars esperats. Tampoc van ser massa efectius els Mistel utilitzats als darrers mesos del conflicte al front oriental, tractant de malmetre infraestructures (ponts, carreteres, ferrocarrils) per aturar l’inexorable avenç soviètic que amenaçava la supervivència del Tercer Reich.

Els Manuscrits del mar Mort

dissabte, 1/10/2011

Gràcies a una inictaiva de Google i del Museu d’Israel ja podem consultar el contingut dels Manuscrits del mar Mort per internet. El govern d’Israel i l’empresa nord-americana han destinat una partida de més de tres milions d’euros per digitalitzar els escrits amb una òptima resolució i fer-los accessibles mitjançant el lloc web del Museu d’Israel. Per l’estat hebreu la importància d’aquests escrits és absoluta, ja que representen els textos més antics que demostren i documenten la presència hebrea a Palestina fa vint segles, base sobre al que l’estat d’Israel justifica la seva existència i el seu dret diví a ocupar les terres que Déu va regalar al poble hebreu.

manuscritos_mar_muerto_618x399.jpg

Screenshot d'un dels manuscrits digitalitzats per Google.

Els Manuscrits del mar Mort (també coneguts com els rotlles de Qumram, en referència a l’indret on van ser trobats) són una col·lecció de gairebé 800 volums escrits pels essenis, una secta o facció del judaisme del segle primer de la nostra era que predicava el contacte amb la natura i la pobresa material com el camí per assolir el contacte més pur amb Déu, i que estaven enfrontats al judaisme “oficial” representat pels sacerdots del segon temple de Jerusalem.

Els essenis vivien a la ribera de la mar Morta, i van codificar per escrit diversos textos de l’antic testament (la Bíblia jueva) o d’altres que aborden la moral o arguments teològics diversos, en llengües diverses (hebreu antic i arameu). Sembla ser que degut a l’època convulsa de la seva codificació (amb diversos aixecaments hebreus contra els romans), alguns dels essenis van decidir amagar aquests textos en coves per salvar-los de la destrucció.

El 1947 els textos van ser descoberts, de manera accidental, per uns pastors que utilitzaven les mateixes coves per refugiar-se. Aquests escrits semblen demostrar que els evangelistes van aprofitar textos contemporanis essenis (com ara aquests de Qumram) per explicar determinats passatges del nou testament, o introduir conceptes clau que el cristianisme farà seus com ara el bateig, la Nova Aliança, la caritat i l’amor fraternal, rebuig a la riquesa material i ascetisme, la denúncia dels fariseus, l’arriba del fill de Déu…

Malgrat que no podem qualificar els essenis com a cristians primitius, és més que evident que els cristians primitius (que no deixaven de ser jueus que no acceptaven l’ortodòxia oficialista del moment) van estar en contacte de les ensenyances dels essenis i van fer-se seus molts dels seus continguts morals, teològics i fins i tot en van copiar alguns dels seus models socials.

Les confessions de Jackie Kennedy

dimecres, 14/09/2011

Crec que les dones no haurien de fer política. Simplement no serveixen per això“. Aquesta afirmació, pròpia dels cercles ultraconservadors i masclistes de mitjans segle XX van ser pronunciades per una dona, i no una dona qualsevol. Aquestes afirmacions (entre moltes altres que de ben segur generaran una forta polèmica) van ser pronunciades per Jaqueline Kennedy.

Tot aquest afer s’origina en unes cintes d’àudio enregistrades a l’any 1964, mesos desprès de l’assassinat del seu marit, John F. Kennedy, en una llarga conversa, de més de sis hores, amb l’historiador i treballador de la Casa Blanca Arthur Schlesinger. Aquestes cintes havien de romandre tancades fins cinquanta anys desprès de la mort de la senyora Kennedy (que va morir l’any 1994), però les necessitats financeres de la filla de JFK han permès publicar-les molt abans.

Les cintes d’àudio (de les que hem anat escoltant algun petit tast) surten a la llum acompanyades d’un llibre titulat Historic Conversations on Life With John F. Kennedy (Converses històriques sobre la vida amb John F. Kennedy).


Al llarg de les converses, la senyora Kennedy repassa les hores tenses de la crisi dels míssils amb Cuba, durant les que no va voler deixar sol al seu marit per refugiar-se en un búnquer a Camp David, o les seves males relacions amb la premsa del cor de l’època, crítica amb la seva manera de vestir i el seu gust francòfil.

Més enllà dels afers quotidians a la Casa Blanca (dels que parla extensament), sobta la impressió que, segons ella, tenia el seu marit de figures polítiques del seu temps com ara el republicà Lyndon Johnson, rival de Kennedy a les eleccions de 1960, o de figures internacionals del seu moment, com ara Indira Gandhi (filla de Nehru, però sense cap relació familiar amb Mahatma Gandhi), de la que afirmava que era una política “agressiva i amargada“, o titlla al General De Gaulle com un “egòlatra” pagat de si mateix per haver derrotat al nazisme.

jackie_kennedy.jpg

Les afirmacions de Jaqueline Kennedy han revolucionat els Estats Units.

El més sorprenent és, potser, la imatge que li causava en Marthin Luther King, líder del moviment pels drets civils als Estats Units i líder de la defensa dels drets dels afroamericans. La senyora Kennedy titlla, ras i curt, al senyor Luther King de “fals, difícil i terrible”, ja que segons uns informes del cap del FBI d’aquells dies, el senyor J. Edgar Hoover, el líder de la comunitat afroamericana mantenia una intensa vida sexual extramatrimonial. A més, afirma que Luther King estava “borratxo i de gresca” durant la cerimònia d’enterrament del seu marit.

Malauradament, el tema més interessant, l’assassinat de JFK, és poc tractat i poc analitzat, o els suposats escàndols extramatrimonials de JFK, per bé que aquests rumors encara trigarien uns quants anys en ser de domini públic, per bé que la senyora Kennedy afirma al llarg de l’entrevista que una de les qualitats que més valorava el seu marit era la de “saber perdonar“.

L’onze de setembre a Twitter

dijous, 8/09/2011

Per a tots aquells/es amants de les xarxes socials 2.0, en especial de Twiiter, ara teniu l’oportunitat de reviure els fets de l’onze de setembre de 1714 mitjançant Twitter. Diversos protagonistes (famosos i anònims) prenen vida en forma de comptes als que podem seguir (i fins i tot veure com interactuen entre ells).

Aquest projecte del 3cat24.cat, dirigit per l’historiador i blogaire Dani Cortijo (autor del blog Altres Barcelones, amb qui vam tenir l’honor de mantenir una entrevista fa uns mesos) compta amb l’assessorament d’eminències com el senyor Albert García Espuche (director de les excavacions al Born), en Agustí Alcoberro (director del MHC) el professor d’Història Moderna de la UB Àngel Casals i les il·lustracions de’n Francesc Riart.

Una nova manera d’interactuar amb la nostra història i passar-ho bé mitjançant la utilització dels recursos que ens poden oferir les noves tecnologies. Us deixo amb el vídeo promocional de Televisió de Catalunya: