Arxiu de la categoria ‘Curiositats i anècdotes’

Vídeo històric del primer partit internacional de rugbi a Barcelona

dimecres, 12/12/2012

El primer partit oficial de rugbi internacional de Barcelona, de Catalunya i de tota la Península ibèrica es va jugar a Barcelona l’any 1929, a l’estadi de Montjuïc. El partit es va jugar el 20 de maig de 1929 en un estadi de Montjuïc absolutament ple, i va enfrontar a la selecció italiana i la selecció espanyola, que també debutaven oficialment en aquell partit.

Curiosament, la selecció espanyola estava formada íntegrament per jugadors catalans. A més a més, la selecció espanyola anava vestida amb la vestimenta de la Federació Catalana de Rugbi, amb una samarreta grisa amb la part superior negra i la senyera a les mitgetes, cosa que va crear una gran controvèrsia al seu moment.

En la parcel·la esportiva, aquell partit va acabar amb victòria de la selecció espanyola per 9 a 0. A la llotja hi havia el cap de l’estat del moment, el rei Alfons XIII, i el cap de govern aleshores, el dictador Miguel Primo de Rivera, entre altres personalitats.

Gràcies al fons de la LUCE (l’institut italià del cinema i dels documentals durant els anys de govern de la Itàlia feixista) hem recuperat un vídeo que va preparar aquest organisme per fer-ne un documental que es projectava a les sales de cinema abans de les pel·lícules (de fet, la LUCE i els seus documentals propagandístics són el referent que farà servir el NO-DO durant els anys de dictadura franquista a l’estat espanyol). Sense més, us deixo amb les imatges del partit:

 


Rivalitats barcelonines

divendres, 16/11/2012

Històricament parlant, Barcelona és un invent artificial. Barcelona és el resultat de la suma (o absorció, millor dit) de la Ciutat Vella (enclaustrada dins les seves muralles com a càstig des de 1714) i un seguit de municipis al seu voltant: Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sants, Sarrià, Sant Gervasi, Horta, Les Corts i Vallvidrera. Entre 1897 i 1921 tots aquests municipis van ser annexionats a Barcelona, però en molts casos no han acabat de perdre mai la seva identitat, o si es vol, la seva consciència col·lectiva.

vista-aerea-barcelona.jpg

Dins de la personalitat pròpia de cada barri han quedat, també, algunes anècdotes i tradicions arrelades a cada racó dels barris barcelonins (com ara les festivitats pròpies de cada barri), com també velles rivalitats que han trobat noves vies de canalització amb l’aparició d’entitats socials, culturals i esportives.

Per exemple, la rivalitat entre els barris de Gràcia i Sant Andreu sempre ha existit. Tots dos barris (antigues vil·les que conserven un fort sentiment identitari) eren poblacions eminentment obreres, afavorides per la proximitat a Barcelona (cas de Gràcia) o per ser un important nus de comunicacions per on hi passaven camins i vies de tren (cas de Sant Andreu). Els dos barris competien per organitzar les millors festes majors de la ciutat (batalla que finalment sembla haver guanyat Gràcia). Però segurament el futbol ha actuat de catalitzador d’aquestes velles rivalitats entre barris de la ciutat, amb el naixement del derbi més apassionant de Barcelona, l’Europa (equip del barri de Gràcia) i el Sant Andreu. Malgrat que l’Europa és un club en hores baixes amb un passat gloriós (a la dècada dels anys 2o i 30 del segle passat l’Europa va arribar a jugar a Primera Divisió i a una final del Campionat d’Espanya) i el Sant Andreu un equip modest de barri que mai ha passat de Segona Divisió, la rivalitat entre els dos clubs i les seves aficions és, si es vol, fins i tot més gran que la existent entre Barça i Espanyol.

Un altre exemple de rivalitats esportives i culturals és la rivalitat castellera existent entre la colla castellera de Sants i la de Barcelona. L’antic municipi de Santa Maria de Sants es veure beneficiat en el seu creixement pel pas de les vies del ferrocarril, com el cas del barri de Sant Andreu. Al igual que Sant Andreu o Gràcia, Sants era un barri eminentment industrial i obrer, amb una rica vida associativa i veïnal. A més a més, Sants té una colla castellera força potent, els Castellers de Sants, que mantenen una forta rivalitat amb la colla dels Castellers de Barcelona, en una reminiscència del passat autònom de Sants. Fins i tot, els Castellers de Sants s’han sentit sovint agreujats i maltractats pel consistori barceloní, denunciant tractes de favor amb la colla de la ciutat. Val a dir que les rivalitats castelleres són molt menys viscerals que no pas les rivalitats futbolístiques.

Especialment significatiu és el cas del nucli de Vallvidrera. L’antic municipi de Vallvidrera va patir una doble absorció, ja que al 1890 fou annexionat al municipi de Sant Vicenç de Sarrià, i en una absorció posterior (l’any 1921) al municipi de Barcelona. Per les seves característiques especials (enfilada a la serra de Collserola i físicament separada de Barcelona) els habitants de Vallvidrera han mantingut viva la seva personalitat singular i col·lectiva. Tant és així que fins i tot existeix un moviment que proposa la secessió d’aquest barri de la resta de la ciutat de Barcelona.

Encara podríem relacionar molts més barris amb personalitat pròpia, que troben un mitjà d’expressió mitjançant equips i entitats esportives, ja siguin de futbol (cas del Júpiter a Poble Nou, el Sants, la UE Horta), de rugbi (cas dels Gòtics), de tenis (La Salut), de waterpolo (Barceloneta, Poble Nou), centres excursionistes (cas del Centre Excursionista de Gràcia)…

De ben segur que em deixo una pila d’entitats, associacions, clubs i organitzacions per esmentar. La pròpia diversitat dels barris de Barcelona (no només per la seva fisonomia o ubicació geogràfica) és una de les grans riqueses i dels secrets més amagats que encara té la ciutat comtal. Malauradament l’Ajuntament de la ciutat (amb independència del color de l’equip de govern municipal) fa anys que aposta per la cara turística i comercial de la ciutat, sense potenciar la cultura de base i la riquesa cultual, social i esportiva dels diferents barris de la ciutat.

La Geographia de Ptolemeu

dijous, 25/10/2012

Claudi Ptolemeu va viure fa mil nou-cents anys. Nascut i educat a Alexandria (Egipte) va viure la seva vida amb una intensa relació amb la desapareguda Biblioteca d’Alexandria. En Ptolemeu era un erudit interessat en les matemàtiques, la química, l’astronomia i l’astrologia, però al camp que més va destacar va ser en el camp de la geografia.

Ptolemeu va ser un ferm defensor de la teoria geocèntrica, segons la qual, la terra era el centre de l’univers (afirmació que va estar en vigor durant gairebé mil cinc-cents anys), per bé que els astres que girarien al voltant de la terra ho farien mitjançant òrbites el·líptiques i no pas ordenades de forma regular, tal com havien suposat Plató i Aristòtil. Això explicaria el fet que determinats planetes i estrelles fessin més o menys llum, d’acord a la seva posició més o menys allunyada de la terra en la seva òrbita el·líptica.

mapa ptolomeo.jpg

El mapa de Ptolemeu va ser útil durant més de quinze segles.

Però l’obra mestre de Ptolomeu va ser la Geographia, o l’intent de crear el primer mapa de la terra universal i molt acurat a la realitat. De fet, encara avui sorprèn la presició dels diversos accidents geogràfics descrits en la seva obra (dividia en tres parts). De fet, el propi Colom va inspirar-se en l’obra de Ptolemeu per preparar el seu viatge a les Índies. Per bé que Ptolemeu va ser molt curós en el treball de les latituds, va cometre errors en les longituds, cosa que va provocar algunes errades en les distàncies entre els punts (i que feia pressuposar a Colom que arribaria a la Índia molt més ràpidament del realment va trigar a arribar a Amèrica).

La influència del mapa de Ptolemeu fou enorme, no només per a Colom. El món islàmic també utilitzà els mapes de Ptolemeu, actualitzant-los i millorant la precisió topogràfica del món musulmà, que foren els encarregats de mantenir per a la humanitat els estudis del primer gran geògraf d’abast mundial de la història.

esquema mapa ptolomeo.png

Esquema del mapa de Ptolemeu realitzat per la Universitat de Cantàbria (UC)

La germana de l’emperadriu Sissi

dimarts, 9/10/2012

La història de l’emperadriu Sissi ha estat explicada en innumerables ocasions a novel·les, pel·lícules, sèries i llibres d’història. Tanmateix, molt menys coneguda i gairebé igual de tràgica és la història de la seva germana petita, Sofia Carlota de Baviera. Nascuda l’any 1847, era filla de Maximilià i Ludovica (o Lluïsa) de Baviera, i membre de la família Wittelsbach, una de les més poderosoes de l’Europa central a la segona meitat del segle XIX. Quatre anys més petita que la seva germana més famosa (l’emperadriu Elisabet, coneguda popularment com Sissi), la princesa Sofia Carlota va ser objecte del joc polític i d’aliances propi del seu temps.

L’any 1867, amb només vint anys d’edat, va ser promesa al rei Lluís II de Baviera, qui passaria a la història amb el sobrenom de “rei boig”. El rei Lluís II, que aleshores tenia vint-i-dos anys, va enamorar-se d’ella gràcies a les dots al piano de la jove Sofia Carlota, i les seves qualitat musicals (cal recordar que el rei Lluís II era un seguidor entregat de la música de Richard Wagner). Segons sembla, la jove Sofia també es va enamorar del rei de Baviera, però contra tot pronòstic, el rei Lluís II va decidir deixar-la plantada i tallar la seva relació sentimental. El propi Lluís II va morir anys més tard en un hospital mental. Segons algunes fonts de la època, la causa d’aquest fracàs sentimental podia haver estat la relació d’amistat que aleshores mantenien la jove Sofia i un fotògraf anomenat Edgar Hanfstaengl.

435px-Herzogin_Sophie_Charlotte,_Braut_Ludwig_II.jpg

La princesa Sofia Carlota l'any 1867, amb vint anys d'edat.

La mare de Sofia va buscar un nou marit per la seva filla, i dos anys més tard la van casar amb el duc Ferran Felip d’Orleans, duc d’Alençon. El matrimoni no va acabar de ser mai del tot feliç, malgrat haver tingut dos fills en comú, anomenats Lluïsa i Manel d’Orleans. Fruit de la infelicitat matrimonial, la duquessa de Baviera i princesa d’Orleans va iniciar una aventura extramatrimonial amb el seu metge de confiança, el doctor Glaser, que també estava casat. Quan el seu marit va descobrir la infidelitat de la seva esposa, aquesta va fugir amb el seu amant a Merano, una petita població de l’Alto Adigio italià. Era l’any 1887, i Sofia tenia quaranta anys i la oportunitat de començar de nou.

Però la felicitat li va durar poc temps a la parella d’amants, ja que aviat van localitzar-los i van ingressar a la princesa Sofia a una clínica de salut mental i nerviosa. Quan va sortir de la clínica, va tornar a viure uns mesos amb el seu marit, però aviat va sentir la crida de Déu i va ingressar en una ordre religiosa (les Dominiques), prenent el curiós nom de sor Maria Magdalena. Alguns testimonis coetanis permeten pensar que el fervor religiós de Sofia no era més que una segona fugida endavant del seu marit i del clima irrespirable que hi havia entre els dos.

Durant deu anys la princesa Sofia va engegar diverses obres de caritat, fins que la mort la va sorprendre l’any 1897 en un terrible accident a París. Durant la celebració d’un acte de beneficència en una fàbrica de París es va produir un incendi durant la projecció d’una de les primeres pel·lícules dels germans Lumière, i ràpidament tot l’edifici va ser past per les flames. La princesa Sofia, que aleshores tenia cinquanta anys, va estar en tot moment al costat d’uns nois que s’havien quedat dins l’edifici i va conduir-los a l’exterior. Un cop al carrer va decidir tornar a entrar a l’edifici per salvar més vides, però les flames van ensorrar l’estructura de l’edifici i la princesa Sofia Carlota no va tornar a sortir-ne mai més.

Les restes mortals de la princesa van ser identificades amb dificultat i traslladades a la capella de Dreux, la necròpolis familiar dels Orleans. La seva germana Sisi la va sobreviure un any més, ja que al 1898 va ser assassinada pel terrorista Luigi Lucheni, tancant la llegenda de les germanes Wittelsbach.

El projecte Darién, o el somni de l’imperi colonial escocès

dimecres, 19/09/2012

El Regne d’Escòcia va deixar de ser independent per l’acta d’unió de 1707. Fins llavors, havia estat un regne independent dins una unió dinàstica, que no política, amb el regne d’Anglaterra.

Durant el segle XVII l’economia escocesa es va contraure degut a la rivalitat comercial dels seus veïns anglesos, i a la manca de recursos naturals i humans per poder desenvolupar activitats protoindustrials, comercials i financeres. A més a més, una sèrie de males collites al darrer terç del segle XVII van empobrir encara més el país i van fer esclatar episodis de fam i mortaldat al camp escocès.

En aquest context de crisi, el Parlament d’Escòcia va engegar un seguit de mesures destinades a redreçar la situació econòmica, tals com crear un banc escocès (el famós Bank of Scotland) per facilitar l’accés al crèdit i incentivar l’activitat econòmica, la millora de l’ensenyament primari universal (mitjançant les diverses parròquies existents) i crear una Companyia d’Escòcia, que havia de ser la responsable de colonitzar noves terres per obtenir recursos naturals, crear demanda exterior als productes nacionals i enviar-hi part de l’excedent poblacional que no es podia alimentar degut a les males collites del camp escocès.

La primera expedició (modesta i petita en comparació amb les altre potències europees) va anar a parar a l’actual Carolina del Sud (EUA), que va servir com a assaig de la que havia de ser la gran expedició colonial escocesa: la creació d’una “Nova Caledonia” a l’istme de Darién, a l’actual Panamà. Els escocesos hi veien un lloc estratègic per connectar orient i occident (molts anys abans de la construcció del canal) i treure’n profit econòmic i comercial per la metròpoli.

Darién.jpg

Mapa de la colònia escocesa de "Nova Caledonia", a Darién (actual Panamà).

Amb un pressupost de 400.000 lliures esterlines (una quantitat propera al 50% del PIB d’Escòcia a l’època), l’any 1698 van salpar cinc vaixells amb uns 1.200 colons que havien d’instal·lar-se a la desembocadura del gran riu Darién i fundar-hi una comunitat. Però un cop arribats, els colons escocesos van haver de suportar unes condicions gens favorables per la seva causa. L’agricultura importada d’Europa era molt difícil al clima tropical, els indígenes no volien comerciar amb els colons, i el clima calorós i humit va causar una gran mortaldat, amb diversos focus d’infeccions i malalties. A més a més, els anglesos van decidir no enviar cap subministrament als colons escocesos, per no espatllar les relacions amb l’imperi Espanyol, que veia en la creació de “Nova Caledonia” una intromissió estrangera en les terres sota jurisdicció del virregnat de Nova Granada.

Amb aquests agreujants, l’any 1699, vuit mesos després de l’inici de l’aventura colonial, els escocesos van abandonar el seu assentament i van tornar a la metròpoli. Pel camí, els escocesos van deixar més d’un miler de morts i el seu fracàs va ser la darrera temptativa d’una Escòcia independent en el context internacional.

La revolta de les Alpujarras i els Jocs Moriscos

diumenge, 2/09/2012

Aquest estiu hem viscut els Jocs Olímpics de Londres, un esdeveniment internacional que aplega els millors esportistes del món en les seves especialitats. Tal i com ja hem parlat altres vegades, els Jocs Olímpics moderns són fruit de la iniciativa del Baró de Coubertin per recuperar els antic s Jocs que es celebraven a l’antiga Grècia cada quatre anys en honor dels déus grecs.

Però entre els Jocs de l’antiguitat i els contemporanis hi ha un salt de temps prou important (gairebé quinze segles) entre els que no es va celebrar cap esdeveniment homologable als antics jocs hel·lènics. Tanmateix, avui volia destacar ala importància dels Jocs Moriscos de 1569, sota el patrocini del rei sublevat Muhàmmad ibn Ummaya.

Els Jocs Moriscos s’inserixen en el marc de la rebel·lió de les Alpujarres granadines, l’episodi de resistència armada contra l’intent d’assimilació cultural castellana sobre els pobladors del antic regne nassarita de Granada. L’any 1568 va esclatar la revolta dels moriscs de les Alpujarres en resposta a l’edicte reial emès pel rei Felip II que prohibia, de soca-rel, la utilització de l’àrab i l’amazic (o berber) com a llengua d’ús social, la forçosa cristianització dels noms musulmans, la prohibició d’emprar vestits considerats musulmans i la submissió total i absoluta a les lleis castellanes i a l’església catòlica, contravenint tots els acords de pau signats entre els Reis Catòlics i el darrer rei de Granada, el sobirà Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad XI (conegut pels cristians com Boabdil), que havien de permetre (si més no sobre el paper) la pràctica de l’islam entre els fidels que ho desitgessin, la llibertat d’utilitzar la llengua àrab i amazic i la integritat física i moral dels habitants que volguessin quedar-se a terres granadines.

800px-Rebelión_de_Las_Alpujarras.png

Mapa que mostra els principals focus de la revolta morisca de 1569.

El descontentament social i cultural dels moriscos va desencadenar amb una revolta contra el rei i l’administració imperial castellana, i la proclamació d’un nou rei al regne de Granada. L’escollit fou el cavaller Ferran de Valor i Còrdova, descendent d’una prominent família granadina que remuntava el seu llinatge al dels antics califes de Còrdova, els omeies. El nou rei professà l’acte de fe islàmic i adoptà el nom de Muhàmmad ibn Ummaya (traduït al castellà com Abén Omeya o Humeya). El jove rei va tenir un curt regnat, ja que als pocs mesos del nomenament fou assassinat en unes circumstàncies encara no resoltes.

Tanmateix, el nom de Muhàmmad ibn Ummaya passarà a la història per haver organitzat un esdeveniment esportiu sense precedents a la ciutat de Purchena, explicats amb tot detall pel cronista murcià Ginés Pérez de Hita. Els jocs, patrocinats pel rei, no eren nomes una festa esportiva, ja que també s’hi van celebrar mostres de la cultura andalusina tals com danses i balls i concerts de música.

aben-humeya.jpg

Gravat que mostra el retrat del rei Muhàmmad ibn Ummaya.

El que sorprèn dels jocs de Muhàmmad ibn Ummaya és que recollís, també, algunes de les proes esportives provinents de la Grècia clàssica, tals com les proves de salt, llançament de pes, de velocitat o de lluita greco-romana, alhora que admetia, sense exclusions per raons de religió o origen ètnic-cultural, a esportistes de les dues ribes del mar Mediterrani. Els campions rebien una corona de llaurer i un premi en metàl·lic de mans del mateix rei.

Com a epíleg d’aquesta història, la ciutat de Purchena acull en l’actualitat, i de forma anual, una festivitat que recrea els antics jocs del rei Muhàmmad ibn Ummaya durant el primer cap de setmana d’agost. Fins i tot, l’antic president del COI, Joan Antoni Samarach, va afirmar que els jocs de Muhàmmad ibn Ummaya suposaven un “esglaó perdut” en l’evolució històrica dels Jocs Olímpics.

 

 

El Pla Macià i el GATCPAC

diumenge, 1/07/2012

En Francesc Macià, primer president de la Catalunya Republicana, tenia un somni, una vella aspiració. Calia reformar Barcelona, dotar-la d’una estructura racional que seguís el traç de reforma i eixample iniciat pel Pla Cerdà a la capital catalana, tot ordenant-ne el creixement i el desenvolupament higiènic, racional i pràctic de la ciutat comtal. Tanmateix, era absolutament necessari el sanejament de la Ciutat Vella, amb una actuació prioritària i especial al barri del Raval (aleshores popularment conegut com el barri xino) i a la façana marítima i portuària de la ciutat, creant un gran eix de comunicació transversal entre els rius Llobregat i Besós seguint la línia de la costa.

Durant els anys 30 del segle passat va formar-se un grup d’excel·lents arquitectes racionalistes al principat, sovint eclipsats i oblidats per la gran fornada d’arquitectes modernistes d’un parell de dècades abans). Entre aquells arquitectes calia destacar noms com Josep Lluís Sert i Josep Torres i Clavé, entre altres. Algunes de les seves actuacions a la ciutat de Barcelona encara esdevenen avui en dia models de l’arquitectura racionalista. En aquest sentit, podem destacar el Dispensari Antituberculós (avui en dia conegut com CAP Raval Nord), o la Casa Bloc de Sant Andreu. Aquell grup d’arquitectes van associar-se, al 1929 (coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona) sota el nom de GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Entre altres, els membres del GATCPAC eren seguidors de les teories constructives de Sullivan i admiradors del pla de reforma urbanística d’Ildefons Cerdà.

El govern de la Generalitat republicana (un govern d’esquerres i progressista) va decidir aprofitar el capital humà i tècnic per resoldre les necessitats urbanes de la capital de Catalunya. D’aquesta manera va néixer el Pla Macià, un projecte urbanístic patrocinat pel propi president català que proposava l’expansió de Barcelona i el sanejament del centre urbà de la ciutat. Aquest projecte, iniciat l’any 1932 i abandonat definitivament al 1934 (coincidint amb els fets d’octubre i l’empresonament dels membres del govern de la Generalitat). El projecte va ser encarregat als membres de GATCPAC (encapçalats per Sert, Subirana i Torres i Clavé), que van cercar l’assessorament d’algunes de les figures arquitectòniques més importants del seu temps, com ara Le Corbusier i el seu cosí Pierre Jeanneret.

Proposicion_utopica_revolucionaria_reforma_Barcelona_Le_Corbusier_Gatepac.jpg

Il·lustració que mostra parcialment el projecte de reforma proposat pel Pla Macià.

Aquest projecte havia d’articular una Barcelona moderna i oberta al mar, amb la urbanització del que avui dia coneixem com la Vila Olímpica fins al riu Besós per un cantó, i de la muntanya de Montjuïc (on proposaven derruir el Castell de Montjuïc i construir-hi un edifici modern i racionalista polivalent com centre de convencions o un hotel) i la costa del delta del Llobregat fins a enllaçar amb La Ciutat de Repòs i Vacances (un altre dels projectes estrella del GATCPAC) , i articulant un seguit d’eixos que continuessin els ja descrits i plantejats per Ildefons Cerdà, mitjançant la Meridiana (i la seva completa urbanització segons els postulats racionalistes) i la Diagonal.

Tanmateix, el projecte va quedar en l’aire degut als condicionants polítics, econòmics i socials dels anys 30, i mai es va portar a terme el Pla Macià, el somni d’un president que volia fer de Barcelona la capital cultural, industrial i social del sud d’Europa, avançant-se gairebé seixanta anys a la futura millora i reforma urbana, que es duria a terme per preparar la ciutat per les olimpíades de 1992.

Nota: Aquests dies podeu gaudir de l‘exposició sobre Le Corbusier i el Pla Macià al MACBA, en una vista totalment imprescindible si esteu interessats sobre el tema. També és prou interessant la lectura de l’article publicat a la revista AC, publicació vinculada al GATPAC.

Club Atlético Progreso, un equip anarquista i català a l’Uruguai

dimecres, 6/06/2012

Al món de l’esport hi ha molts equips que porten els colors de la senyera. Sense anar més lluny, la USAP (el club català de rugbi de més èxit) utilitza els colors de la senyera en el seu escut i en la seva samarreta oficial. També equips de futbol com el Lecce italià porten els colors de la bandera de Catalunya, herència directe dels segles de domini català sobre el Mezzogiorno italià. Però gràcies a les indicacions d’un amic, m’ha arribat la història d’un club molt especial: el Club Atlético Progreso, del barri de La Teja, un suburbi obrer de Montevideo.

club atletico progreso.jpg

Escut del Club Atlético Progreso

La història comença a l’any 1917, quan un grup d’obrers de la construcció del barri de La Teja, associats majoritàriament al sindicat de picapedrers van decidir fundar un club esportiu.Com que la major part dels socis fundadors i els integrants del club eren obrers d’ideologia anarquista, ben aviat es va escollir els colors vermell i negre (els colors anarquistes per antonomàsia) per a les equipacions del Club Atlético Progreso.

Aquell 1917 va haver-hi, també, una vaga general revolucionària a l’estat espanyol, amb especial incidència a Barcelona (on la CNT era el sindicat majoritari), amb el rerefons social i polític d’una revolució en marxa a Rússia que hauria de culminar amb el naixement de l’estat soviètic i l’enderrocament de l’imperi dels tsars.

Però tornem a l’Uruguai. Segons apunten algunes fonts, alguns membres del sindicat anarquista CNT va haver de fugir de la repressió patronal posterior a la vaga general de l’agost de 1917 a Espanya, que comportà (entre altres mesures coercitives) la prohibició de la CNT i l’empresonament d’algun dels seus líders més destacats, com ara en Salvador Seguí (el noi del sucre) i Àngel Pestaña. Seguint aquestes mateixes fonts, alguns d’aquells membres catalans de la CNT van exiliar-se a l’Uruguai, on van entrar en contacte amb els cercles anarquistes autòctons, a on destacava el sindicat de picapedrers, nucli fundacional del Club Atlético Progreso.

1_5.jpg

Seu social del CLub Atlético Progreso, al barri de La Teja.

Els dirigents del club haurien rebut de bon grat als seus coreligionaris catalans, fins al punt d’adoptar els colors de la senyera com a escut oficial del club, i adoptant els colors sang i or de les quatre barres a la samarreta principal de l’equip (mantenint els colors vermell i negre de la CNT com a samarreta suplent).

Avui en dia el Club Atlético Progreso és un club modest de la segona divisió uruguaiana, però al llarg de la seva (gairebé) centenària història, el Club Atlético Progreso va ser capaç de proclamar-se campió de lliga (la temporada 1988-89, no fa masses anys), imposant-se als dos gegants del futbol uruguaià, el Nacional i el Peñarol de Montevideo. Durant aquells anys, a més a més, el club quadribarrat va disputar la Copa Libertadores, l’equivalent sud-americà de la Champions League, arribant als vuitens de final a l’any 1990. Per cert, els amants del futbol de ben segur seran capaços de reconèixer l’estrella del Progreso: Fabián Cannobio, jugador uruguaià que va defensar, entre altres, la samarreta del València, club amb el que va arribar a ser campió de Lliga i de la Copa de la UEFA a l’any 2004.

fabian_canobbio.jpg

Fabián Cannobio, campió de Lliga amb el València, amb la samarreta del CA Progreso.

Actualització: El 30 de juny de 2012 el CA Progreso ha aconseguit l’ansiat ascens a Primera Divisió uruguaiana. Dale Gaucho!

René Fonck, l’as oblidat

dimarts, 24/04/2012

La Primera Guerra Mundial (1914-18) va ser el primer gran conflicte armat on l’aviació va resultar rellevant i important per l’esdevenir del conflicte. Els pilots dels caces s’havien convertit en una mena d’aristocràcia de l’aire, i es consideraven a si mateixos com els grans cavallers d’una guerra inhumana i cruel. Ben ràpidament els dos bàndols enfrontats van començar a reverenciar als seus millors pilots amb una intenció propagandística i motivadora de cara a la població civil i als propis soldats, alhora que tractava de desmoralitzar l’enemic tot atemorint-lo.

El pilot més conegut de la Primera Guerra Mundial va ser, sense cap mena de dubtes, en Manfred Von Richthofen, àlies el “Baró Roig”, de qui ja vam parlar en una entrada antiga. Però més enllà de la llegenda del Baró Roig i de les estranyes circumstàncies de la seva mort, als cels europeus durant la Primera Guerra Mundial van haver-hi altres pilots que es van convertir en asos i herois nacionals gràcies a les seves gestes militars.

Aquest és el cas del sovint oblidat (o poc reconegut) René Folk. En René Folck (França, 1894-1953) va esdevenir el millor pilot aliat del conflicte i a diferència d’altres asos com el Baró Roig, va sobreviure a la guerra. En René Folck va començar la guerra al servei del cos d’infanteria, com a enginyer militar. Les seves tasques essencials eren garantir les comunicacions i infraestructures estratègiques per a l’exèrcit francès.

René_Fonck_02.jpg

En René Fonck, el millor pilot aliat durant la Primera Guerra Mundial.

Però al 1915 l’heroi francès va decidir abandonar el cos d’infanteria i passar al servei de l’exèrcit de l’aire, on va rebre el seu bateig de foc al maig de 1915, en missions de reconeixement aeri i observació. La seva primera victòria aèria va arribar un any més tard, al mes d’agost de 1916, quan va ser capaç de forçar l’aterratge d’un avió enemic al territori francès.

Però la definitiva explosió de l’as gal no va arribar fins a l’any 1917. Al mes d’octubre de 1917 en René Fonck ja havia sumat 19 victòries i va rebre la Legió d’Honor (la distinció militar francesa més elevada). A l’octubre-novembre de 1918 aquesta xifra de victòries ja s’havia disparat a 75 victòries, convertint-lo en el millor pilot aliat del conflicte. A més a més, a les gestes de René Folck cal sumar-hi el fet que al llarg de la guerra els seus enemics mai no el van poder abatre ni ferir de gravetat.

René Fonck Neiuport_17.jpg

L’estil de René Fonck (un home reservat, poc donat al reconeixement públic i social) no va acabar de fer-lo popular entre els mitjans de comunicació francesos del moment. En René Folck no era un pilot visceral (com podia ser-ho en Manfred Von Richthofen o el britànic William Bishop) si no que mantenia el cap fred, sabent seleccionar els moments més adequats per entrar en combat minimitzant els riscos de ser abatut per les bateries antiaèries enemigues o pels caces enemics.

Un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, en René Fonck va continuar al servei de les forces aèries del seu país amb el grau de Coronel, tot formant nous pilots com col·laborant amb els altres enginyers en el disseny de nous avions de guerra. Durant els anys 30 va entrar en contacte amb altres inspectors de l’aire estrangers com ara els alemanys Göring i Ernst Udet, amb els que va mantenir una relació cordial fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial al 1939.

La ràpida derrota de França a la Segona Guerra Mundial va empènyer a l’heroi francès a les files de la resistència contra l’ocupació nazi, malgrat els intents del règim de Vichy per vincular-lo al seu govern. Malgrat que un cop acabada la Segona Guerra Mundial una investigació va concloure que en René Fonck no va col·laborar amb els alemanys, la sospita de traïció va tacar per sempre més l’historial d’un dels pilots més brillants de tots els temps i va relegar-lo a un injust segon pla mediàtic, fins al punt d’allunyar-lo definitivament dels avions fins a la seva mort, l’any 1954.

Gladiadors i falsos mites

dilluns, 12/03/2012

El cinema i les sèries televisives nord-americanes han fet molt de mal a la història en multitud d’ocasions. Les errades i imprecisions històriques arribades des de Hollywood han estat una constant al llarg dels anys, i en ocasions han aconseguit arribar a la categoria de dogma i veritat absoluta inamovible.

Un clar exemple del que estic dient són les lluites de gladiadors de la Roma imperial. Pel·lícules com ara Espàrtac, Gladiator o la recent sèrie televisiva Spartacus, blood and sand han col·laborat en la confusió de molts dels esdeveniments històrics plantejats a les seves trames.

146gladiador.jpg

Pel·lícules com Gladiator han divulgat diversos dogmes erronis.

En primer lloc, les històries plantejades per Hollywood ens presenten els gladiadors com un esclau més, sotmesos a la autoritat d’un amo (sovint un lanista o preparador de gladiadors) i de poca consideració social. Ara bé, la realitat d’aquests plantejaments és força parcial, quan no voreja la falsedat. Hi havia gladiadors que eren esclaus i estaven sotmesos a un particular, és ben cert. Però igualment cert és que molts dels gladiadors eren homes lliures (antics soldats, joves en busca de fama i diners…) que provaven sort a l’arena. Tanmateix era especialment significativa la taxa de gladiadors “públics”, és a dir, preparats, alimentats i a sou de l’estat. Aquests treballadors públics eren utilitzats per lluitar als principals amfiteatres de l’imperi i garantir la diversió i l’espectacle al públic assistent.

Entenent que la formació i manteniment de gladiadors tenia un cost elevat, és fàcil deduir que la vida d’un gladiador no era quelcom banal, i que s’intentava, en la majoria dels casos, que el lluitador no patís la mort en l’arena dels amfiteatres de l’imperi. En aquest sentit cal destacar les cares i acurades atencions mèdiques de les que els gladiadors eren objecte, per res comparables a les que tindria un esclau domèstic. De la mateixa manera, la seva dieta era variada i potent, ja que havia de garantir el consum calòric necessari per la pràctica esportiva diària, basada en la força, l’agilitat i la capacitat aeròbica del sistema cardiorespiratori.

Per últim, les grans produccions de Hollywood ens han volgut fer creure que els assistents als amfiteatres decidien la vida o la mort d’un gladiador vençut en funció de la direcció del seu dit gros (girat cap amunt indicava clemència, mentre que cap a vall significava una condemna a mort). Res més allunyat de la realitat. A l’antiga Roma, el dit polze cap per avall significava que el gladiador vencedor havia de llençar la seva arma a terra, perdonant la vida al lluitador vençut (la cosa més habitual), mentre que gesticular amb el dit polze cap el coll de fora cap a dins en un moviment rítmic significava la condemna a mort del gladiador vençut, a qui havien de tallar el coll.

PulgareshaciaabajodeJeanLeonGerome_.jpg

El quadre de Gérôme va contribuir al fals mite dels polzes cap avall.