Arxiu de la categoria ‘Curiositats i anècdotes’

Nova Zelanda escollirà una nova bandera

dimarts, 11/08/2015

Nova Zelanda busca una nova bandera. Una senyal d’identitat que representi millor l’esperit multicultural i la forta personalitat del país, tot deixant enrere una bandera amb massa reminiscències colonialistes.

De fet, va ser el president del país, el primer ministre conservador John Key, qui va proposar al Parlament neozelandès la substitució de l’actual bandera per un altre que representi millor els símbols i la identitat pròpia del país.

El govern va obrir un procés mitjançant el qual la ciutadania podia enviar els seus dissenys i idees per la nova bandera. La iniciativa va ser tot un èxit, ja que es van recollir 10.292 propostes, de les quals un comitè va escollir-ne quaranta finalistes.

CMEhXh2WEAAuzHB.jpg

Aquestes quaranta finalistes passen a una ronda final, que reduirà la llista a només quatre dissenys finals. Aquests quatre dissenys definitius, que coneixerem el proper mes de setembre, seran sotmesos a una votació entre els habitants del país per escollir la que hauria de ser la nova bandera nacional neozelandesa.

Dins l’atractiva oferta, hi ha un seguit de símbols que es repeteixen. D’una banda, el Kiwi, l’ocell més carismàtic del país, és un dels elements favorits dels diversos dissenys, com també ho són les estrelles que representen la Constel·lació del sud, només visible des de la terra austral, o la fulla de falguera platejada, el símbol que utilitza la totpoderosa selecció neozelandesa de rugbi, els “All Blacks”.

 

La “Juliana”, descoberta la nau catalana que va naufragar a Irlanda

dissabte, 20/06/2015

Els amics del Diari Liffey em van posar sobre la pista. Les fortes tempestes dels darrers dos anys al comtat d’Sligo, a la costa oest d’Irlanda, han desenterrat les restes d’alguns dels vaixells que es van enfonsar durant la fallida missió de l’Armada Invencible, l’any 1588.

14347052583729.jpg

Entre les moltes naus (més de 150 vaixells) que van iniciar l’expedició de càstig contra el Regne Unit -i que van collir un estrepitós fracàs- s’hi trobava una nau catalana, batejada com la “Juliana”, un vaixell molt important que comptava amb 32 canons, 70 mariners i 325 soldats d’infanteria preparats per l’assalt anglès. Val a dir que la “Juliana”, fou l’única nau catalana d’aquesta expedició, per bé que alguns soldat i mariners catalans també van participar de l’empresa del rei Felip II, tot i que enrolats en altres naus castellanes, portugeses o italianes.

I precisament la “Juliana” fou una de les tres naus hispanes que es van enfonsar davant les costes d’Sligo a causa d’un temporal el llunyà 1588. Segons explica la rica història oral irlandesa, alguns d’aquells supervivents van arribar nedant fins a les costes de l’illa maragda -cosa que explicaria, de retruc, l’abundància d’irlandesos amb els cabells i els ulls foscos a la zona, molt superior a la resta de la nació celta-.

Curiositats al marge, les autoritats irlandeses, encapçalades per la ministra Heather Humpreys, van confirmar les troballes de les restes de la “Juliana”, entre les que cal destacar dos canons en excel·lent estat, material militar i diverses restes de la nau, que havien quedat soterrades durant més de 425 anys.

Llegenda de Santa Madrona

Santa Madrona (o Matrona) fou una cristiana suposadament nascuda a Barcelona que va patir la persecució dels romans al segle III de la nsotra era, essent torturada i executada per la seva religió. A l’edat mitja, la de Santa Madrona era una de les patrones de la ciutat, molt estimada pels sectors populars i mariners de Barcelona.

La llegenda d’aquesta santa diu que era una cristiana que va ser víctima de les persecucions de l’emperador Dioclecià al segle III. Tot i que el seu martiri va passar a Tessalònica, a Grècia, la llegenda explica que era nascuda a Barcelona. Madrona servia en una casa pagana i ocultava les seves creences fins que un dia la seva mestressa la va descobrir i la va assotar i lligar. Miraculosament, un àngel va aparèixer per deslliurar-la i això va fer enfurismar encara més la seva mestressa, que aquesta vegada la va assotar fins a la mort.

El cos de santa Madrona es va mantenir anys incorrupte fins que al segle X va ser venut a uns comerciants francesos. Durant la travessia per mar, els va sorprendre un temporal i van haver de recalar a Barcelona, on van refugiar el cos en una ermita que hi havia a Montjuïc. Passada la tempesta, van provar de tornar-se a fer a la mar, però cada vegada que movien el cos de la santa tornaven els llamps i els trons. Finalment, van entendre que santa Madrona volia quedar-se a la seva ciutat natal. Des de llavors l’ermita es va consagrar a la santa i el seu culte va esdevenir molt popular, sobretot per a demanar-li protecció a mar i pluja els anys de sequera.

image009_13.jpg

Un canó clau

La identificació de la nau fou molt senzilla gràcies a la troballa d’un canó amb una inscripció votiva a Santa Madrona (també la trobareu com Matrona) i la data MDLXX (1570), any de la construcció d’aquesta nau a les Drassanes reials de Barcelona. El canó en qüestió i la resta d’objectes recuperats s’enviaran al Museu Arqueològic Nacional d’Irlanda, on seran exposats en un futur.

La història del circuit de Montjuïc

dimarts, 5/05/2015

Aquests dies s’han complert quaranta anys de la darrera carrera de Fórmula 1 disputada sobre l’asfalt de Montjuic, el baluard natural de la ciutat de Barcelona.

El circuit de Montjuïc, un traçat urbà amb forts desnivells, revolts regirats i on els pilots havien de demostrar les seves millors habilitats tècniques, va ser ideat pels membres de la Penya Rhin, el club automobilista per excel·lència del primer terç dels segle passat a Catalunya.

El circuit era una brillant successió de revolts dividits en dos grans espais o moments: el primer era un lent i tècnic descens des del revolt de Miramar on els bòlids arribaven llençats a 230 km/h i havien de reduir a primera i passar-lo a no més 60 km/h, passant pel museu Etnogràfic, el revolt de la paella, la Font del Gat, el Museu Arqueològic fins arribar a la Guàrdia Urbana, on començava un tram ràpid per la recta de Rius i Taulet, l’ascens pel poble Espanyol fins coronar de nou la recta de l’estadi, a més de 280 km/h.

Inauguració i primers anys

La muntanya de Montjuïc havia estat l’escenari de l’exposició universal de 1929, que va canviar la fisonomia i urbanització de la muntanya de Montjuïc. La disponibilitat de grans i amples avingudes (l’amplada del circuit oscil·lava entre els nou i els dotze metres) i l’atractiu natural de la pròpia muntanya la convertien en un escenari idoni per la pràctica dels esports de motor.

La quarta edició del Gran Premi Penya Rhin va ser rebatejat com la “Copa Barcelona”, i l’edició de 1933 va servir per inaugurar el traçat del circuit urbà de Montjuic. La prova, celebrada el 25 de juny de 1933 i estava oberta per cotxes de 750 quilos de pes. Aquella carrera inaugural la va guanyar el pilot italo-xilè Juan Zanelli al volant d’un Alfa Romeo 8c-2300.

Graella de sortida del Gran Premi de 1933

Graella de sortida del Gran Premi de 1933

El circuit de Montjuïc va demostrar tot el seu potencial i va comptar amb la complicitat del públic barceloní, abocat a les curses d’automobilisme a la muntanya urbana.

Montjuic va tornar a ser utilitzat als Grans Premis de 1934, amb victòria de l’italià Achille Varzi al volant d’un Alfa Romeo 2900 de l’escuderia Ferrari, i de 1935, amb una vibrant batalla entre el Mercedes de l’alemany Rudolf Caracciola i l’Alfa Romeo de Tazio Nuvolari, amb victòria final del germànic i la seva fletxa de plata.

Però la carrera més emocionant de la història del traçat urbà de Montjuïc fou, sense cap mena de dubte, la de l’any 1936, setmanes abans de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Aquell 1936 havien desembarcat a l’asfalt barceloní màquines i pilots llegendaris com Bernd Rosenmayer i el seu Auto Union, el Bugatti de Jean-Michel Villimie, el Maserati de Giuseppe Farina, el Mercedes de Caracciola i l’Alfa Romeo de Tazio Nuvolari. Aquell dia, “il mantovano volante” (Nuvolari) va aconseguir una victòria “in extremis” sobre el campió alemany, amb un marge inferior a un segon a la línia de meta, davant l’èxtasi de l’afició catalana, que havia gaudit d’allò més en una cursa plena d’avançaments i alternatives al capdavant.

Malauradament, la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i la posterior post-guerra i depuració franquista van debilitar la força social i econòmica de la Penya Rhin, sospitosa de ser una institució prodemocràtica i catalanista, i els següents Grans Premis dels anys 50 es van reubicar al nou circuit de Pedralbes.

Durant aquells anys el circuit urbà només era utilitzat per les competicions de motociclisme, que van celebrar de manera ininterrompuda el Gran Premi d’Espanya de motociclisme des de 1933 fins 1975 (amb el parèntesi corresponent a la Guerra Civil).

La segona etapa

Montjuic va tornar a ser escenari de carreres d’automobilisme, ara ja batejada com Fórmula 1, l’any 1968. El Gran Premi d’Espanya de F1 es celebrava de manera alterna entre el circuit urbà de Montjuïc i el traçat madrileny del Jarama.

Montjuïc va hostatjar els Grans Premis de 1969 i 1971, amb victòries del britànic Jackie Stewart al volant d’un Tyrrell-Ford, i el de 1973, amb victòria del brasiler Emerson Fittipaldi. Però Montjuïc s’havia quedat petit per cotxes tant potents com aquells monoplaces de finals dels anys 60 i inicis dels 70. El circuit, tècnic i molt estimat pels pilots, fins i tot presentava greus dèficits de seguretat, al no incloure garanties ni escapatòries en cas d’accident.

I aleshores va arribar el Gran Premi de 1975, celebrat el 27 d’abril (dia de Montserrat, patrona de Catalunya). Barcelona no recorda un dia de Montserrat més trist que aquell d’ara fa quaranta anys. En la volta 26, el monoplaça de Rolf Stommelen va perdre l’aleró posterior a la recta de l’estadi olímpic matant cinc espectadors. La cursa va ser detinguda i es va declarar guanyador a Jochen Mass.

Aquell accident fou el punt final al circuit de Montjuc i les curses de velocitat urbanes. Tanmateix, aquella desgràcia va portar la iniciativa de dotar un nou circuit al país, més segur i eficient…

 

Ferrari i el “Cavallino Rampante”

divendres, 28/02/2014

Segurament el “Cavallino Rampante” de Ferrari és una de les icones més conegudes, respectades i admirades del món del motor. El que molta gent no sap, però, és la història del seu origen.

De jove, Enzo Ferrarri era un pilot-mecànic de competició de l’escuderia Alfa Romeo, la gran potència automobilística de la primera meitat del segle XX. El 17 de juny de l’any 1923 el jove Enzo Ferrari va aconseguir la victòria al circuit Savio, a la ciutat de Ravenna. Durant la celebració i homenatge al campió, en Enzo Ferrari va conèixer els comtes Baracca, membres de la noblesa local i pares d’Enrico Baracca, un heroi de l’aviació italiana durant la Primera Guerra Mundial.

Enzo_Ferrari_-_Wheel_of_a_racing_car.jpg

Enzo Ferrari als anys 20.

Enrico Baracca, el primer “Cavallino Rampante”

En Enrico Baracca, que havia arribat al grau de major de l’exèrcit italià i havia obtingut 34 victòries als cels europeus, va ser l’as de l’aviació italiana durant el conflicte. Al comandament d’un SPAD XIII de fabricació francesa -curiosament el mateix avió que pilotava un altre il·lustre as amb una gran relació esportiva, en Maurice Boyau– va aterrir als pilots de l’antic imperi austro-hongarès.

En Baracca utilitzava un amulet en forma de pintura al fuselatge de la seva nau: un cavall vermell sobre un núvol blanc, amb la cua apuntant cap per baix. Aquesta pintura sempre li havia donat sort durant els seus enfrontaments aeris, dels que havia sortit sempre victoriós.

Baracca.jpg

Enrico Baracca i el seu SPAD XIII amb el "Cavallino Rampante"

Però la sort de l’heroi italià va canviar dràsticament el 23 de gener de 1918, pocs mesos abans del final de la guerra. Aquell dia l’Enrico Baracca havia tornat victoriós del combat, però va decidir tornar el mateix dia al camp de batalla per frenar des del cel l’ofensiva austro-hongaresa sobre Treviso, al Vèneto. L’Enrico no va esperar que els mecànics acabessin de repostar el seu SPAD XIII amb el “Cavallino” pintat, i va agafar un altre model disponible en aquell moment a la base, un SPAD VII. Aquell va ser l’últim acte de servei de l’Enrico, ja que va ser abatut, segurament per un tret de fusell des de terra -igual que Manfred Von Richtofen, conegut popularment com el Baró Roig, curiosament- sobre els camps de Treviso.

“Il Cavallino” es converteix en el símbol de Ferrari

Els pares de l’heroi van proposar al jove Enzo Ferrari la possibilitat d’utilitzar el mateix amulet que el seu fill durant les seves curses -recordem que en aquells anys les mesures de seguretat dels bòlids distaven molt de les actuals i els accidents mortals eren habituals durant les carreres-. En Enzo Ferrari va acceptar de bon grat, ja que no tenia cap amulet o distintiu personal a les curses (com si tenia el seu company d’Alfa Romeo i amic personal Ugo Sivocci, que moriria pocs mesos després durant una carrera).

Però Ferrari va modificar una mica la seva insígnia. Va pintar “il Cavallino” de color negre en record a tots els herois caiguts durant la Primera Guerra Mundial sobre un fons groc, en honor als colors de la ciutat d’Enzo Ferrari, Mòdena. També va orientar la cua del cavall mirant cap amunt.

L’Enzo Ferrari va utilitzar el símbol de Baracca com emblema personal fins a 1929, quan es va retirar com pilot i va assumir la direcció de l’escuderia Alfa Corse, la secció esportiva i de carreres de la casa Alfa Romeo. La primera victòria de la Ferrari com cap de curses no es va fer esperar, ja que va guanyar la primera carrera que va disputar: les 24 hores d’SPA-Francochamps de 1932. Així, els Alfa Romeo Corse de Campari i Nuvolari (dos campions mundials dels anys 30) lluïen el “Cavallino Rampante” de Ferrari als circuits de mig món mentre sumaven victòries i mostraven al món la superioritat automobilística italiana.

2889-11.jpg

Un cotxe campió: l'Alfa Romeo de Nuvolari amb "il Cavallino Rampante".

Després de la Segona Guerra Mundial l’escuderia Ferrari va independitzar-se de la casa Alfa Romeo i es va constituir com una escuderia independent, que va utilitzar, des del primer moment, l’emblema del “Cavallino Rampante”. El “Cavallino” no va haver d’esperar massa per regnar a l’asfalt, ja que l’any 1951 Ascari es va convertir en el primer pilot que guanyava el campionat del món de Fórmula 1 al volant d’un Ferrari.

Avui en dia, “il Cavallino Rampante” s’ha convertit en una icona global, gràcies a les més de 5.000 curses guanyades per l’escuderia Ferrari al llarg de mig segle de vida i als 25 títols mundials de Fórmula 1.

Com curiositat, també val la pena esmentar que la marca de motos Ducati també va utilitzar l’emblema del “Cavallino” els anys 1956-61, ja que el fundador de Ducati, Fabio Taglioni, era nascut a Lugo, la mateixa ciutat que Baracca, i va voler utilitzar l’emblema de l’heroi de l’aviació en honor seu.

Per acabar, us deixo amb un curt vídeo sobre la història del “Cavallino Rampante”:


 

 

De carbasses i castanyes…

dimarts, 22/10/2013

D’un temps ençà s’ha posat força de moda celebrar Halloween la nit abans de la festivitat de Tots Sants. Segurament ben poques festivitats desperten tanta controvèrsia i mostres de rebuig com la celebració de la festivitat de Halloween, que molts veuen com una festivitat forana i que ataca directament a una celebració molt més “nostrada”, com és la de menjar castanyes i panellets el vespre abans de la festivitat de Tots Sants.

La festa de la tardor i de la mort

El que molts no saben, però, és que tant Halloween com la castanyada (o el Magosto a terres astur-lleoneses) són diferents expressions d’una mateixa festa pagana, que l’Església va reaprofitar i readaptar als gustos i continguts culturals de les diferents terres d’acollida.

El dia de Tots Sants, i la festa de la castanyada, del Magosto o de Halloween és una readaptació cristiana d’una antiga festivitat cèltica, que celebrava la festa de la tardor i l’hivern i de la mort, coincidint amb el final de l’època de collites i que els antics celtes feien coincidir amb el cap d’any del seu calendari.

Originàriament la festa es coneixia amb el mot gaèlic “Samhain” (que en gaèlic significa “fi de l’estiu”), i s’hi celebraven diferents cultes rituals associats amb la mort i el més enllà, alhora que es feia un homenatge en memòria dels avantpassats. La festivitat, present arreu de l’Europa cèltica, va ser adoptada pels romans als territoris on hi havia un substrat cultural gaèlic. Durant la dominació romana, la festivitat va quedar fixada al pas dels mesos d’octubre a novembre i es va associar al culte a la divinitat Pomona, deessa de les collites (de fet, les pomes es diuen així en el seu honor).

La festa es cristianitza

Amb la cristianització progressiva de l’imperi romà i després de la seva caiguda, l’Església va decidir cristianitzar l’antiga festivitat pagana de culte a la mort fent-la coincidir amb la festivitat de Tots Sants. A Catalunya i a Occitània es va consolidar la festivitat associada al consum de castanyes i vi moscatell, productes de temporada, i al culte d’homenatge als morts. De la mateixa manera, a Gran Bretanya i Irlanda la festa va passar a convertir-se en el “All Hallow’s Eve”, que significa “vespre de tots els morts”, i que amb el pas dels anys derivarà cap al mot Halloween.

La festa de Halloween, especialment celebrada a Irlanda i Escòcia, dues de les nacions celtes d’Europa, va exportar-se als Estats Units al llarg del segle XIX i XX, a causa de l’emigració massiva d’irlandesos, i en menor mesura d’escocesos, cap al nou continent americà.

Els irlandesos van exportar també la tradició de buidar carbasses i fer-gi uns talls representant un rostre terrorífic, la “Jack o’lantern”, que es col·locava a l’entrada de les llars per espantar i fer fugir els esperits malignes de la casa o nucli familiar -una mostra més del substrat cultural celta que l’Església no va poder eliminar i va readaptar en el seu benefici-.

La Jack O'lantern, una tradició cultural irlandesa que s'ha convertit en icona global d'una festivitat d'origen pagà.

La figura de la “Jack O’lantern” es va popularitzar als Estats Units, i des d’allà al món sencer mitjançant la difusió de sèries i pel·lícules fetes a Hollywood. La seva difusió ha estat enorme també a Catalunya, generant certes dosis de rebuig vers una festivitat que també és pròpia, però elaborada en un llenguatge i canal d’expressió diferent.

En definitva, el debat de carbasses o castanyes no té massa sentit. Totes dues són expressions culturals de la mateixa festivitat cèltica del “Samhain”, i per tant, una mostra antropològica sorprenent de sincretisme, gràcies a la consolidació d’una tradició de substrat pagà que ha sabut reinventar-se mantenint viva l’essència del culte a la mort i del tancament del cicle agrícola.

Banksy, el graffiti compromès

dimecres, 15/05/2013

Crec que en aquest blog mai hem fet un post sobre un esdeveniment, persona o fet irreal. Precisament per això aquest blog es diu “Històries d’un món real”, segurament. Banksy és la història d’algú que no existeix. D’un personatge irreverent, incòmode i socialment compromès, que no existeix com a tal. M’explico: Banksy és el sobrenom d’un artista de carrer (o potser diversos artistes, qui sap) que es dedica a realitzar obres de denúncia a les parets de mig món. Més enllà de les connotacions polítiques, Banksy és un reputat artista que desperta debat a tot el món.

Originari de Bristol, l’artista que fa servir el pseudònim de Banksy va començar a realitzar graffitis als carrers de la seva ciutat natal al començament dels anys 90 del segle passat. L’èxit de les seves obres, el missatge social implícit i la gran acceptació que va tenir l’impacte de la seva obra entre la població jove va ser clau per internacionalitzar el seu estil transgressor i actual, allunyat dels cànons de l’art tradicional. En aquest sentit, Banksy ha realitzat exposicions a Londres i a algunes de les principals ciutats d’arreu del món. La seva obra també presenta alguns temes recurrents, com ara la presència de rates (metàfora dels banquers, polítics i corruptes), soldats o policies (que sovint apareixen com símbols opressors).

Banksy_graffiti_removal[1].jpg

Una obra de Banksy denunciant la persecució de l'art del carrer.

Banksy aprofita espais urbans, com ja hem dit, als que necessàriament ha de visitar per planificar l’execució de la seva obra, que realitza en hores intempestives, allunyat de les mirades de la gent. El missatge crític de les seves obres i les noves eines de comunicació 2.0 faciliten la difusió de la seva obra.

Ara bé, Banksy també viu de l’art. Mitjançant el seu agent i representant Steve Lazarides els quadres de Banksy poden ser adquirits per particulars, habitualment mitjançant subhastes o galeries d’art, cosa que li ha costat algunes crítiques entre els crítics d’art i molts dels seus seguidors, que l’acusen d’haver-se venut al model consumista capitalista (especialment després d’haver treballat per algunes multinacionals com ara MTV o Puma).

Banksy_stopandsearch.jpg

Després de tocar el cel mediàtic l’any 2005, amb la realització de diversos murals sobre el mur de Cisjordània que separa els territoris palestins per la meitat o d’haver-se colat a alguns dels grans museus del món disfressat per penjar-hi obres seves (cosa que va fer a centres com ara el British Museum, la Tate Modern o el MoMA), i d’haver publicat dos llibres amb imatges dels seus treballs, l’any 2010 va decidir fer una pel·lícula com a realitzador del projecte. El film en qüestió, titulat Exit Through the Gift Shop, és un documental (o un fals documental) sobre la vida d’un artista de carrer que idolatra a Banksy, anomenat Thierry Guetta. La pel·lícula, malgrat no ser una gran producció cinematogràfica, va recaptar més de cinc milions d’euros a les taquilles dels cinemes de mig món.

Geni o artista amb pretensions que fa un ús excessiu de la tècnica stencil (plantilles)? Revolucionari o artista a sou? Banksy aixeca passions allà on va, amb legions de partidaris i detractors. Segurament aquest és el seu èxit.


Segurament us demanareu quina relació té Banksy amb la història en general, o la història de l’art en particular. Deixant de banda les consideracions artístiques de les seves composicions i creacions, per primer cop a la història l’art urbà, associat a un model de vida rebel i que se salta les normes, esdevé rellevant. Per exemple, als anys 60 i 70 del segle anterior ja hi havia corrents artístiques alternatives (com ara l’Arte Povera italiana) o tècniques revolucionàries (com ara el dripping de Jackson Pollock), o també la pintura impressionista, que suposà un trencament total amb la mateixa tradició. Però cap d’aquests moviments havia tingut la sort de poder teixir complicitats amb les noves eines de comunicació 2.0, cosa que limitava el seu radi d’acció i difusió a unes elits determinades o a uns cercles artístics restringits. La novetat que suposa Banksy és la suma d’un artista que sap moure com ningú la promoció de la seva obra mitjançant les noves eines de comunicació sumat a un discurs directe que busca teixir complicitats amb les persones que observen la seva obra. L’art com eina rebel i difusió cultural de masses, expressat mitjançant un nou llenguatge directe, que apel·la als espectadors i redescobreix el seu pensament social i crític.

 

San Marino, l’estat més antic del món

divendres, 3/05/2013

El mapa Europeu és un mosaic de diferents estats, herència de segles de civilització i contactes entre cultures i pobles que han configurat un mapa administratiu que no necessàriament s’adequa a les realitats socials, econòmiques i polítiques dels pobles i les cultures que conformen el mosaic cultural, ètnic i lingüístic europeu. Dins aquest mosaic d’estats i països diversos sempre m’han cridat l’atenció els estats més petits -segurament a causa de les repetides vegades que he escoltat que Catalunya és massa petita a nivell administratiu, demogràfic i polític per esdevenir un estat independent-. Entre els estats europeus més petits sempre m’ha cridat l’atenció la República de San Marino, el tercer estat més petit d’Europa i l’entitat política més antiga del continent, i l’únic estat del món -a banda del Vaticà- totalment rodejat per un altre.

sanmarino.jpg

San Marino és considerat l'estat més antic del món.

La República de San Marino és un petit estat del centre italià, a les faldilles dels Apenins i molt a la vora de la ciutat de Rímini, a la costa del mar adriàtic. Amb poc més de 30.000 habitants i només 36 quilòmetres quadrats d’extensió, la República de San Marino gaudeix d’un índex de desenvolupament humà superior al de la mitjana de l’estat italià, gràcies al turisme (principal font de riquesa del país) i del sector financer del país (no debades, San Marino no forma part de la Unió Europea i durant una pila d’anys ha estat un paradís fiscal per molts europeus).

La República de San Marino, l’estat més antic del món

Segons la llegenda, l’estat de San Marino es va fundar el 3 de setembre de 301, quan una comunitat cristiana dirigida pel diaca Marí es va establir al cim de la muntanya Titano tot fugint de la política repressiva de l’emperador romà Dioclecià.
Llegendes a banda, el primer document oficial que parla de San Marino com entitat política data del segle X. L’estat s’organitzava estructuralment mitjançant una assemblea dels caps de família anomenada “Arengo”, que nomenava el cap d’estat, que rebia el nom de “Capitani Reggenti“.

Reconeguda pels Estats Pontificis des de 1291, les seves fronteres administratives van ser fixades l’any 1463, quan després d’una guerra contra el senyor de Rímini la República de San Marino va estendre les seves fronteres més enllà de la muntanya Titano. Des de 1463 la República s’ha mantingut neutral en totes i cadascuna de les guerres que s’han succeït a la península italiana i a Europa occidental, cosa que explica parcialment la seva supervivència durant els convulsos segles XIX i XX a la península itàlica.
La República de San Marino va sobreviure al procés d’unificació italiana de mitjans del segle XIX,convertint-se en l’únic estat medieval que va sobreviure al procés iniciat per Camille Benso, comte de Cavour, i Garibaldi. La república també va sobreviure les pressions annexionistes del feixisme de Benito Mussolini durant els anys 20 i 30 del segle passat, per bé que al 1944 va ser envaïda per la Wehrmacht i l’exèrcit de la República Social Italiana durant la seva progressiva retirada davant la pressió de les forces aliades. Un cop derrotades les forces de l’eix, la República de San Marino –que havia estat neutral durant tot el conflicte- va recuperar la seva independència.

De 1945 ençà la República de San Marino ha entat als principals organismes internacionals com ara les Nacions Unides, el Banc Mundial , el fons Monetari Internacional i al Consell d’Europa, i per bé que mai ha demanat ingressar a la Unió Europea l’euro és la moneda circulant de l’estat i els acords de cooperació permeten la lliure circulació de persones i mercaderies dins la Unió Europea. San Marino disposava fins i tot de gran premi de Fórmula 1 que es disputava al circuit d’Imola -fora de lels fronteres de la República de San Marino- fins l’any 2006 i de MotoGP, celebrat al circuit de Misano -també fora de les seves fronteres administratives-, formant un cas especial i únic dins del món del motor.

800px-Flag_of_San_Marino.svg.png

Bandera de San Marino. Com curiositat, San Marino va ser l'únic estat occidental on va governar un partit comunista durant la Guerra Freda.

Com a epitafi i curiositat, la República de San Marino va ser l’únic país al bloc occidental que va tenir diversos governs comunistes escollits democràticament durant els anys de la Guerra Freda. El govern de la Democràcia Cristiana que va governar Itàlia durant els anys de la postguerra no van tolerar l’existència d’un govern comunista a San Marino, i (molt probablement pressionats pel govern dels Estats Units i l’OTAN) l’executiu de Roma va decidir tancar les fronteres de la petita República, tot perjudicant l’economia local i provocant la fallida de diverses empreses i fàbriques. Tot i les dificultats,  el govern comunista de San Marino va promoure la creació d’un sistema de Seguretat Social i d’assistència sanitària pública universal, a més de legislar a favor de la igualtat de gènere i presentar un avantprojecte de llei a favor del vot femení. L’any 1957 va caure el govern comunista (a causa de les pressions internacionals, especialment amb el govern italià i americà), cosa que va facilitar una reobertura internacional de la República de San Marino, per bé que entre els anys 70 i 80 del segle passat el partit comunista de San Marino va tornar a accedir al govern, provocant tensions diplomàtiques amb un estat italià que sempre va considerar la República de San Marino el seu propi “pati del darrere”.

Franco i l’anglès

dimarts, 26/03/2013

El dictador espanyol Francisco Franco va ser un malson per milions de persones, que van conviure quaranta anys amb la por i la repressió d’un règim totalitari, criminal i violent. Per això trobo especialment divertit els moments que ridiculitzen el monstre dictatorial del general gallec, com ara un vídeo en anglès que va realitzar el dictador durant la Guerra Civil per la BBC i que anava adreçat al poble britànic.

El text que va llegir Franco era aquest: “Thanks to the thousands of souls who follow our movement in defense of civilzation and thanks to all those who hear this words, to spread them all over the world: Country, religion, family. This is our aim and dream.”, que traduït al català vindria a dir “Gràcies a les milers d’ànimes que segueixen el nostre moviment en defensa de civilització i gràcies a tots els que escolten aquestes paraules, per difondre arreu del món: Nació, la religió, la família. Aquest és el nostre objectiu i somni.” Tanmateix, la pronunciació del dictador distava molt dels estàndards mínims exigits per ser entesa pels ciutadans britànics (o de qualsevol indret del món):


El setge de Leningrad

dilluns, 21/01/2013

El setge de Leningrad és un dels episodis més foscos i sagnants de la Segona Guerra Mundial, però sovint ha estat oblidat dels esdeveniments principals del conflicte. Sense anar més lluny, la batalla d’Stalingrad, per posar un exemple, ha estat molt més reconeguda a nivell mediàtic que no pas la resistència de l’antiga capital dels tsars.

Leningrad (avui Sant Petersburg) era un dels principals objectius de la Wehrmacht a l’inici de la campanya d’invasió de la Unió Soviètica. Per Hitler, la ciutat tenia un valor simbòlic enorme (al ser la ciutat on va començar la Revolució Russa i portar el nom del dirigent bolxevic, i aquesta havia de ser destruïda, arrasada i esborrada del mapa del nou ordre mundial del Tercer Reich.

Mapa del front de batalla de Leningrad en els anys 1941 i 1942.

El setge va començar el 8 de setembre de 1941, quan els soldats alemanys van arribar a les portes de la ciutat i van encerclar-la, aïllant-la de la resta de territori soviètic. Quan van arribar-hi, els comandaments alemanys van descobrir que la ciutat havia estat fortificada a consciència, cosa que hauria retardat l’avanç fulgurant de la Wehrmacht sobre el territori soviètic. Així doncs, l’alt comandament alemany va decidir que els exèrcits alemanys continuessin la campanya ofensiva deixant un destacament encerclant Leningrad i iniciant un  llarg setge que va durar gairebé nou-cents dies.

Durant aquest temps, els tres milions d’habitants de Leningrad van haver de patir la manca de recursos i subministraments, a més dels sistemàtics bombardejos alemanys contra els objectius civils i militars de la ciutat. L’alt comandament alemany havia decidit que si no podien entrar a la ciutat, deixarien que aquesta morís de fam i de fred abans d’esborrar-la del mapa. El que no sabien els habitants de la ciutat és que en cas que els alemanys entressin a la ciutat, el propi exèrcit soviètic volaria Leningrad mitjançant una xarxa d’explosius subterranis col·locats per ordre del mateix Stalin, que preferia la mort dels civils de la ciutat abans que aquesta caigués en mans de l’enemic nazi.

La resistència heroica de la ciutat -gairebé inexplicable- no s’explica tant per l’ajut soviètic (molt limitat i no sempre efectiu, que es duia a terme per un petit corredor del llac Ladoga) si no per la voluntat i l’orgull civil davant l’invasor alemany. Les racions de menjar eren reduïdes (en determinats moments, consistien en no més de 250 grams de pa per persona), i la falta d’electricitat, carbó, fusta i gas impossibilitava el funcionament dels sistemes de calefacció en una ciutat on els rigors de l’hivern són mortals per una població famolenca i debilitada. A més a més, el dispositiu defensiu militar ideat pel general Zhukov va mostrar-se efectiu contenint les ofensives alemanyes i dels seus aliats (amb la trista col·laboració de la “División Azul” espanyola, que va ser totalment derrotada pels defensors soviètics).

Més d’un milió de civils russos van perdre la vida durant els gairebé nou-cents dies de setge alemany a causa de les bombes, el fred i la fam. El subministrament i avituallament soviètic no era gens eficaç, i quan arribaven els subministraments, no sempre eren en forma d’aliments, medicines i municions: en certa ocasió els soviètics van enviar milers d’exemplars de Guerra i Pau, l’obra de Tolstoi, per donar ànims als habitants de la ciutat, per exprés desig de Iosif Stalin, en el que semblaria una broma macabre si no fos per què va ser real. I quan els aliments arribaven, no es repartien de forma equànime entre els habitants de Leningrad, ja que els membres de la nomenklatura local disposaven de més quantitat de menjar, roba i subministraments que la resta de la població.

El patiment de la pblació civil de Leningrad fou terrible.

Durant els gairebé nou-cents dies de setge, es va produir diversos casos d’antropofàgia i canibalisme, segrest de nens (per practicar canibalisme), i robatoris amb coaccions a les persones més febles -nens, dones i ancians- que es quedaven sense la seva ració d’aliments, cosa que els condemnava, inexorablement, a la mort. Tantmateix, cal dir que els casos de canibalisme i robatoris mai van ser massius, cosa que dignifica, encara més, a la població civil. Fins i tot els habitants de Leningrad van superar la temptació de cremar els llibres de les principals biblioteques de la ciutat per fer foc durant els mesos més freds.

Finalment les tropes soviètiques van alliberar la ciutat de Leningrad el 27 de gener de 1944, expulsant els soldats alemanys de les immediacions de la ciutat, en una embranzida militar que ja no s’hauria d’aturar fins arribar a Berlín. La ciutat havia superat un terrible setge de tres anys davant l’exèrcit més poderós del seu temps, cosa que li va valer el reconeixement internacional pel seu heroisme i la tenacitat de la seva població civil. El preu havia estat molt elevat, inhumà: més d’un milió i mig de persones havien perdut la vida durant la defensa de l’antiga capital dels tsars.

 

50 anys de la gran nevada de Barcelona

dimecres, 19/12/2012

Que al nostre país nevi arran de costa és un fet excepcional. Que ho faci durant hores, i que a sobre la neu acabi agafant i prenent gruix escapa del que hauria de ser natural. I que ha sobre ho faci el dia de Nadal i sense generar grans danys ni afectacions, voreja el llindar del sobrenatural.

Precisament va passar això el dia de Nadal de fa 50 anys. Una borrasca amb l’epicentre a la zona de Sardenya, acompanyada d’una sobtada entrada de vent siberià va provocar un ràpid descens de les temperatures (la nit de 24 al 25 de desembre la mínima va caure fins als -2, catorze punts més que el dia anterior), acompanyada d’una precipitació en forma de neu que va caure entre les dotze de la nit i les vuit del matí del dia 25 de desembre de 1962 que deixar vint litres per metre quadrat en forma de neu), formant gruixos que oscil·laven entre els deu i els setanta centímetres.

385268.jpg

La neu va arribar fins a la línia de costa, al port de Barcelona.

Aprofitant el dia festiu, molts barcelonins van decidir treure els esquís i fer algunes baixades aprofitant els carrers de la ciutat. En aquests sentit, molts barcelonins van aprofitar per fer esquí de fons pels carrers del centre de la ciutat o per llençar-se per aquells que tenen un desnivell més fort, com alguns carrers dels barris del Guinardó o del Carmel.

Nevada passeig de Gràcia.jpg

Alguns barcelonins van aprofitar per practicar esquí de fons al Passeig de Gràcia o la Gran Via.

Des d’aquell dia, ha nevat en moltes més ocasions sobre la ciutat de Barcelona i els voltants, però mai amb la mateixa força i intensitat que ho va fer aquell dia de Nadal de 1962, tot just fa mig segle.