Arxiu de la categoria ‘Tarragona’

Quan Tàrraco va ser la capital de l’Imperi Romà

dijous, 28/03/2013

L’actual ciutat de Tarragona encara conserva vestigis orgullosos del seu passat imperial. Fundada l’any 218 a.C. pels germans Escipió en el context de la Segona Guerra Púnica -que enfrontaven a Roma i Cartago- sobre una base ibèrica, la ciutat va esdevenir en poc temps un dels principals focus culturals, polítics i militars de l’imperi Romà a la Mediterrània occidental i la porta d’entrada del procés de romanització a la península ibèrica.

La ciutat, ben comunicada, sanejada i amb un clima privilegiat va convertir-se en capital provincial (en primer lloc de la província de l’Hispània Citerior i posteriorment de la Tarraconense) gràcies a que es va convertir en una base logística de les legions romanes durant la conquesta de la península ibèrica i en un empori comercial de primer ordre des d’on s’exportaven productes com el vi, el garum (salsa de peix molt apreciada pels romans) o l’oli d’oliva arreu del Mediterrani, afavorint l’aparició de factories i manufactures que creaven riquesa i activitat econòmica als que calia sumar l’extensa xarxa de comerciants i mercaders que operaven des de la ciutat.

Tàrraco esdevé capital

Però el moment de màxim esplendor de la ciutat de Tàrraco va ser el període comprés entre els anys 26 i 25 aC, quan l’emperador Octavi August va residir-hi per dirigir personalment les campanyes militars romanes a la franja cantàbrica. La ciutat va esdevenir aleshores la capital del món romà, ja que la presència de l’emperador va anar lligada a un procés de renovació urbanístic que suposà la creació a la zona alta de la ciutat d’un gran Fòrum provincial i de l’edificació d’un gran temple dedicat a August a la part baixa de la ciutat, al que calia sumar el gran temple imperial situat a la zona alta de Tàrraco (emplaçat on actualment s’hi troba la catedral de Tarragona), a més de la construcció d’un circ dedicat a les cuses de quadrigues a la part baixa de la ciutat, que sumat a un teatre preexistent (ja que fou construït mig segle abans) monopolitzaven l’oci de la ciutat.

tarraco.jpg

Plànol de l'antiga ciutat de Tàrraco al segle II de la nostra era, on s'hi poden apreciar els edificis més importants.

Durant aquells dos anys la ciutat rebia emissaris i funcionaris imperials d’arreu del món conegut, cosa que va servir per situar la ciutat al mapa del món i convertir la ciutat en el gran epicentre cultural i polític del Mediterrani occidental.

Tàrraco, far de la península

Després del breu període de capitalitat imperial, la ciutat de Tàrraco va seguir creixent en importància i població, cosa que va comportar la necessitat d’abastir la ciutat d’aigua, ja que el riu Francolí al seu curs baix no era suficient per cobrir tota la demanda de la població local, especialment després de la construcció de les termes de la ciutat, un dels epicentres de la vida social a Tàrraco. Va ser aleshores quan es va projectar la construcció d’una canalització que portava l’aigua des de la capçalera del Francolí fins la ciutat, mitjançant la construcció del gran Aqüeducte de les Ferreres, encara avui visible des de l’Autopista AP-7.

img_0000047.jpg

Vista parcial de l'Aqüeducte de les Farreres, que abastia l'antiga Tàrraco.

Durant el mateix segle I es va projectar la construcció de nous equipaments d’oci, com ara l’amfiteatre (on tenien lloc les lluites de gladiadors i altres espectacles com la lluita entre feres) i de monuments commemoratius o funeraris, com ara l’Arc de Berà o la Torre dels Escipions, convertint a la ciutat de Tàrraco en el centre de referència de la cultura romana a Catalunya i de tota la península ibèrica.

La crisi de la ciutat

Tàrraco va iniciar la seva decadència al segle III de la nostre era, en el marc generalitzat de depressió econòmica i crisi generalitzada del Baix Imperi. L’any 260 la ciutat va ser saquejada pels Vàndals (un poble germànic que va acabar instal·lat a Àfrica). Encara va haver-hi temps per què Tàrraco es convertís en un gran centre de difusió paleocristià, especialment a partir del segle III i IV.

Però la caiguda de l’Imperi Romà d’occident l’any 476 comportà la decadència final de la ciutat. El nou poder visigot va optar per vincular els seus centres de poder en la veïna Bàrcino (Barcelona) i posteriorment va fixar la capitalitat a Toletum (Toledo), ignorant l’antiga capital romana. La ciutat de Tàrraco va esdevenir aleshores un centre religiós -ja no polític, social o militar- de primer ordre, ja que era la seu metropolitana de la Tarraconense, on residia el bisbe de la ciutat, que amb el temps va esdevenir l’autèntica autoritat municipal.

Però aquesta vinculació de la ciutat com seu religiosa va significar la sentència de mort definitiva per la ciutat quan a partir de l’any 711 les tropes musulmanes de Tàreq i Mussa inicien la conquesta militar de l’antic regne visigot. La ciutat de Tàrraco, segurament animada pel cabdill Ardó -successor del defenestrat Àkhila (o Àquila)- i dirigida pel bisbe Pròsper, va decidir oposar resistència i no rendir-se als invasors musulmans. Les tropes dirigides per Mussa van atacar la ciutat, que va oferir una gran resistència. Fruit d’aquesta resistència aferrissada Mussa va decidir saquejar i destruir la ciutat quan la va haver conquerit, una acció que pretenia alliçonar als autòctons del que podia passar a aquells que decidissin oposar-se al domini dels nous senyors de la península ibèrica.

Tarraco1.jpg

Restes de l'amfiteatre de Tarragona.

Des de la conquesta musulmana de 713 i la seva posterior destrucció fins la conquesta cristiana de la ciutat per part de les tropes de Ramon Berenguer III l’any 1116 la ciutat va restar pràcticament deshabitada i abandonada, i va esdevenir una pedrera a l’aire lliure on qualsevol podia reaprofitar els blocs de pedra i marbre dels edificis abandonats pel seu ús particular. L’antiga Tàrraco havia deixat pas a la ciutat de Tarragona, que mai oblidaria el seu passat gloriós de capital imperial.

Per acabar, us proposo el visionat d’un vídeo elaborat pel Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, titulat “Tarraco civitas ubi ver aeternum est”, que significa “Tàrraco, la ciutat de l’eterna privarea”, en referència a una frase de l’emperador Adrià destinada a la ciutat:


Tarragona Invisible

dissabte, 3/04/2010

Aquests dies de Setmana Santa els hem decidit gaudir a la Costa Daurada. Aprofitant el bon temps, vam programar una sortida per Tarragona, la ciutat mil·lenària més important del sud de Catalunya. La ciutat és una ciutat agradable, digna de visitar, i el seu casc antic amaga molts llocs i racons amb un encant especial, amb una personalitat molt marcada, que valen la pena ser visitats.

Però qui m’anava a dir a mi que la visita a Tarragona va acabar siguent una mena de joc pels carrers de ciutat vella…tot s’inicià quan al carrer del Vidre vam observar una pintada alusiva a John Locke, personatge de ficció de la sèrie Lost, i just al davant, una porta blava tapiada on figurava la següent inscripció: “No necessitar rés més és lo màxim”.

Porta del carrer Vidre

El missatge em va agradar molt, es refería a que és més ric qui no necessita pas res que no pas aquells qui tenen més coses materials i poques coses d’aquelles que t’omplen de veritat.

Baixant pel carrer Albinyanà vam trobar-nos un altre porta blava i el missatge deia “Un petit detall”.

Finestra al carrer Albinyanà

En aquest moment la meva ment treia fum… era possible que hi haguessin més portes o pistes per la ciutat? Quina mena de joc era aquest? Calia trobar més missatges, més portes…

Al carrer de Cavallers vaig detectar una constant. Prop de cada porta apareixia un símbol que es repetia, una casa amb una estrella de cinc puntes al seu interior, que anuncia la proximitat d’un missatge:

Les teoríes conspiratives estaven a mil per hora, com el nostre cor, ansiòs de descobrir més missatges, un munt d’idees que ens inundaven el cap quan vam trobar la tercera porta, al mateix carrer Cavallers. El missatge deia “Som les persones”. Perfecte, no creia pas que fòssiu elefants amb faldilles. Què vol dir aquesta afirmació? És quelcom que s’escapa del meu entendre.

Porta del carrer Cavallers

Avançant pels carrers del casc antic tarragoní vam arribar a les proximitats d’un altre missatge anunciat per més símbols de la casa amb l’estrella a dintre. Al carrer Riudecols vam trobar un altre missatge. Aquest cop el coneixia prou bé, era una frase amb clara inspiració bíblica. El missatge deia “té, besa el pa i dona’l”.

Porta del carrer Riudecols

A partir d’aquest punt, el joc es va complicar. Poques pistes, i dificultats per trobar més portes. Finalment vam trobar-ne un altre al carrer Vila-Roma que deia “Fer les coses”. És molt important fer les coses i fer-les bé és clar.

Cansats com estàvem, només vam trobar dues portes més, una al carrer Santa Anna, que deia “Ens saludem”, com una mena d’introducció al joc, i una especial al carrer de les Salines, que deia “Al final tots igual” acompanyat de dues mans blanques. Aquesta l’entenc, crec que vol dir que un cop estem al altre barri, tots ens convertirem en pols de la mateixa manera, rics o pobres, homes o dones.

Porta del carrer Santa Anna

La darrera porta al carrer Salines

He intentat solucionar aquest trencaclosques però no ho he aconseguit. Potser m’he deixat pistes i missatges clau pels carrers de ciutat vella de Tarragona. M’ajudareu a completar el missatge? De moment podem demanar-li ajuda al senyor Locke..

Pintada alusiva a la sèrie de ficció Lost situada al carrer Vidre

ACTUALITZACIÓ!: Ja he trobat la resposta al enigma. Aquesta iniciativa correspon a una iniciativa d’un grup cultural, anomenat El Dispositiu, que va organitzar tota l’acció de les portes blaves amb missatges per tal d’apropar la ciutat i els seus racons als ciutadans, així com provocar la reflexió i el diàleg entre les persones que observin les diferents racons de la ciutat de Tarragona. El mapa amb tos els missatges, aquí.

L’artista es qüestió es diu Blai Mesa, i va extreure les diverses frases i missatges de les converses amb els veïns de Tarragona. Em sembla una iniciativa fantàstica. Les ciutats són centres culturals plens de vida, formades per diverses històries que corren paral·leles sense creuar-se. Barcelona, Mataró, Girona, Tarragona, Palma…són ciutats amb un patrimoni cultural enorme, amb un gran llegat històric del que ben bé no gaudim ni tampoc interactuem. Per això crec que tot el que sigui promoure la reflexió crítica sobre la societat que ens envolta, l’interacció i el diàleg entre les persones és molt positiu i especialment desitjable en la societat d’avui en dia.

Perquè queden molts murs per trencar, però els més grans i els més forts, i més difícils de tirar a terra són els murs mentals que nosaltres mateixos tenim a les nostres ments. Els prejudicis, les intuicions errònies. Mentre els homes i les dones no siguin capços de derribar aquests murs mentals, hi hauràn al món murs reals, a Palestina, Sud-Àfrica o Xipre. Per això una porta blau, símbol de l’esperança, ens pot dir que podem traspassar els murs cap a altres horitzons, altres realitats, altres indrets, on potser, podem ser lliures dels prejudicis de la ment, i acceptarem el diàleg amb els altres i l’interacció humana com elements vàlids per les relacions entre persones i cultures.

Perquè blau és el color mediterrani, i el mediterrani és una inmensa porta blau que uneix llengües, cultures i persones. Com les portes del casc antic de Tarragona.