Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

El parc d’atraccions del Tibidabo

divendres, 23/07/2010

El parc d’atraccions del Tibidabo és el parc d’atraccions i oci més antic del estat espanyol, i el segon parc més antic d’Europa.

El parc d’atraccions del Tibidabo fou fundat l’any 1901 com a un projecte integrant del procés d’urbanització de la muntanya del Tibidabo sota el patrocini del senyor Salvador Andreu, el farmacèutic barceloní  fundador dels Laboratoris del Doctor Andreu, empresa que encara avui existeix. El senyor Andreu va promoure la creació del parc d’atraccions, però també fou el responsable de la construcció del Funicular i del Tramvia Blau.

De seguida s’urbanitzà la falda de la muntanya del Tibidabo, convertint-se en una zona residencial de la classe alta de Barcelona. La burgesia catalana invertí en grans cases i torres modernistes, que van donar al parc el seu característic tarannà senyorial.

Tibidabo 1900.jpg

El parc del Tibidabo cap inicis del segle XX

Als inics del segle XX el parc no era més que un mirador i uns quants gronxadors i diversos jocs infantils, però la popularitat del parc i les excel·lents panoràmiques de la ciutat comtal van propiciar el creixement del parc amb noves i modernes atraccions. En aquest context, als anys 20 del segle passat es va inaugurar l’avió del Tibidabo, que va esdevenir el símbol per antonomàsia del parc. Durant els anys 30 i 40 el parc va créixer amb la construcció de l’Atalaia, el Panoràmic…

Però al llarg de la segona meitat del segle XX el parc d’atraccions del Tibidabo va entrar en una lenta i progressiva decadència que va comportar l’allunyament del parc respecte la ciutat de Barcelona. Els barcelonins van donar-li l’esquena al parc d’atraccions, que havia esdevingut gris i antiquat.

Molts empresaris van invertir en la regeneració del parc, però o bé les aportacions de capital eren insuficients o bé la gestió dels recursos va ser molt dolenta. De fet, empresaris com Javier de la Rosa van invertir en el parc d’atraccions, però el parc d’atraccions gairebé sempre resultava deficitari

L’any 2000 l’Ajuntament de Barcelona assumeix la titularitat del parc, amb l’idea de regenerar-lo i fer-lo un element cabdal en l’oferta d’oci i turisme de la capital catalana. De fet, sota el patrocini municipal es van millorar les atraccions i se’n van crear de noves,  es milloraren les infraestructures, es potencià i facilità l’accessibilitat, i el parc va començar a obtindre beneficis a l’any 2006.

Però l’accident mortal de fa uns dies (el primer accident greu de la seva centenària història) ha ferit molt greument, qui sap si de forma definitiva, a la reputació del parc d’atraccions del Tibidabo. Evidentment, un parc de la categoria del Tibidabo, on molts de nosaltres hem gaudit de petits i hem portat als nostres fills, no pot permetre que les seves instal·lacions presentin el més mínim dubte de seguretat als seus ciutadans. Molts barcelonins es senten una mica traïts i decebuts amb les mesures de seguretat existents al parc.

Si els darrers anys del segle XX van veure desaparèixer l’altre parc temàtic de Barcelona, el parc d’atraccions de Montjuic, qui sap si el parc de la muntanya màgica podrà sobreposar-se a la pitjor catàstrofe de la seva història. Tant de bo la muntanya màgica es torni a omplir dels somriures de la canalla, i mai més s’hi hagin de tornar a veure les llàgrimes provocades per les escenes dramàtiques que a tots ens han afectat.

Ferrocarril Barcelona-Mataró

dimecres, 16/06/2010

Hem anat i tornat de Mataró en un sol dia! Aquesta afirmació era impensable per a qualsevol barceloní abans de l’any 1848, l’any de la construcció de la línea ferroviària que unia les ciutats de Barcelona i Mataró.

El ferrocarril Barcelona-Mataró fou el primer traçat ferroviari de la península ibèrica, però no pas el primer tren d’Espanya. M’explico: el primer traçat ferroviari del estat estava fora de la península ibèrica. De fet, aquest primer tren (més aviat un carrilet o ferrocarril de via estreta) es va construir a l’illa de Cuba, pel transport de la canya de sucre de les plantacions de la població cubana de Güines fins al port de l’Habana, a l’any 1837.

A Cuba un indiano català, en Miquel Biada, va veure en primera persona les virtuts d’aquest ferrocarril, i va decidir intentar portar a terme un ferrocarril a la seva vila natal, Mataró. En Biada va buscar recolzaments entre la burgesia autòctona, però no va trobar més que reticències. Llavors en Miquel Biada va utilitzar un contacte seu a Londres, el senyor Josep Maria Roca, que va atraure diversos inversors britànics amb àmplia experiència en el finançament de línees ferroviàries.

miquel biada.jpg

Miquel Biada

En Miquel Biada va constituir, el 1854, la Companyia dels camins de Ferro de Barcelona a Mataró, entitat encarregada d’expropiar els terrenys per on havia de passar el ferrocarril, i de disposar dels mitjans tecnològics necessaris per a dur a terme la costrucció del ferrocarril.

Una part del finançament era britànic, així com tot un equip d’enginyers i constructors anglesos que van projectar i construir el primer traçat ferroviari de la península, per petició expressa del senyor Badia.

Es va construir el primer túnel de la península ibèrica, paral·lelament a la construcció del ferrocarril. Aquest és un túnel que encara avui veu passar-hi una gran quantitat de trens cada dia: parlem del túnel de Montgat.

locomotora Mataró.jpg

Locomotora Mataró

Per a aquesta línea es van adquirir quatre locomotores procedents, com no, del Regne Unit. Les locomotores van ser batejades amb noms autòctons: Barcelona, Mataró, Besòs i Catalunya.

Durant les proves prèvies a la inauguració (octubre de 1848) el tren trigava en recórrer el trajecte Barcelona-Mataró uns 55 minuts, aproximadament. Però en Miquel Biada no va veure el seu gran somni fet realitat, al morir uns mesos abans de la finalització de la inauguració de la línea de tren.

El tren restà definitivament inaugurat el 28 d’octubre de 1848, i va tindre una gran acollida, com demostra que cada tren era capaç d’omplir els seus vagons fins a encabir les 1900 places disponibles per a viatgers i encara hi havia més demanda que no es podia satisfer. Tothom volia viatjar en el tren. Els nens es quedaven bocabadats admirant com el tren es posava en marxa, amb el seu soroll, el seu caminar sobre els rails i la fumarada negra que expulsava de la seva xemeneia.

La burgesia catalana va veure en el ferrocarril una gran ocasió de modernitzar el país, i va invertir en diverses societats que es dedicaven a la construcció ferroviària al llarg i ample del país, tot i que la presència de capital anglès i francès fou una constant en el procés de construcció del ferrocarril a Catalunya.

La presència del ferrocarril suposà un important canvi en la mentalitat d’una part important de la societat catalana, i inicià una marxa inexorable cap la culminació de la industrialització del territori. A més, el ferrocarril arribà fins a Portbou el 1878, esdevenint un porta d’entrada de les idees i les novetats d’Europa a la península ibèrica.

El ferrocarril fou, en definitiva, un argument més per la modernització del país i per a consolidar a Catalunya com la capdavantera en innovació tecnològica, social, econòmica i política del mediterrani. Llàstima que avui, un segle i mig desprès, els nostres ferrocarrils no tinguin encara l’amplada de via estàndard a Europa, i que els trens de mercaderies hagin de descarregar les mercaderies a Portbou per a pujar-les a un altre tren amb amplada estàndard, cosa que perjudica les possibilitats comercials de Catalunya amb Europa.

L’orgull de Bàrcino

dimarts, 8/06/2010

Luci Minici Natal Quadroni Ver, (o Lucius Minicius Natalis, en llatí) és l’orgull de la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, la ciutat de Barcelona durant l’època romana. Bàrcino, (també la trobareu com a Barcino) era una modesta ciutat de poc més de dos mil habitants, i una extensió molt petita en comparació amb la veïna Tàrraco (actual Tarragona), capital de la provincia de la Tarraconensis i autèntica capital social, política i econòmica del llevant peninsular.

Luci Minici Natal Quadroni Ver (o Lucius Minicius Natalis) va néixer l’any 97 dC, a la ciutat de Bàrcino, fill d’una família molt ben acomodada, una família membre dels patricis, l’aristocràcia del antic imperi romà. Lucius Minicius Natalis era fill d’un senador romà i amic personal de l’emperador Trajà.

L’any 129 dC, durant la celebració dels jocs olímpics de l’antiguitat, en Luci Minici va imposar-se en la carrera de quadrigues, una cursa de carros arrossegats per quatre cavalls molt popularitzats a la pel·lícula Ben-Hur.

Apr 208

carrera de quadrigues del film Ben-Hur

Ara bé, a l’hora de la veritat, en Luci Minici segurament no va pas córrer la cursa de quadrigues, si no que hauria contractat un esclau (de Bàrcino o de Tarraco, segurament) per tal de que conduís la quadriga. La glòria se la enduria el patrici, en Luci Minici, al ser el patró de la quadriga que va vèncer.

Segurament, doncs, Luci Minici no era pas el conductor de la quadriga, si no que amb molta probabilitat aquest era un esclau i no el ciutadà d’alta extracció social, ja que els ciutadans rics no posaven en perill la seva vida (el fet de contractar esclaus que participessin en nom del patró era molt habitual als jocs olímpics sota domini romà). Malgrat que l’habitual per aquelles dates era que el que es posava en perill fos l’esclau, no podem afirmar a ciència certa si era un esclau o el propi Luci Minici el que va conduir la quadriga cap a l’èxit. De totes maneres, encara que fos un esclau el conductor de la quadriga, enlloc no hi ha cap inscripció del seu nom (igual que cap dels altres esclaus vencedors a les proves dels jocs olímpics).

La història del primer campió olímpic de tota la península no acaba amb la seva “enorme” gesta esportiva. La figura del campió barceloní va més enllà. Amb els anys fou anomenat cònsol de la província de Líbia, i es traslladà a l’antiga ciutat de Leptis Magna.

Però abans de tots aquests fets (campionats olímpic, nomenaments consulars..), en Luci Minici ja era una personatge molt estimat a la seva Bàrcino, ja que va fer construir en uns terrenys de la seva propietat unes termes amb pòrtics i les canalitzacions d’aigua pertinents al any 125 dC, quatre anys abans de la seva victòria olímpica, i les va donar a la ciutat de Bàrcino, tot obrint-les als habitants.

Aquestes termes podrien estar situades sota l’actual plaça de Sant Miquel. De fet, hi ha un grup d’arqueòlegs que han treballat en aquest jaciment per tal d’esbrinar-ne la ubicació exacta d’aquestes termes, i la seva conclusió és clara: amb molta seguretat aquestes restes corresponen al conjunt termal d’en Luci Minici.

Pedestal Luci Minici.jpg

Pedestal dedicat a en Lucius Minicius conservat al MAC

A més a més, per si encara no n’hi havia prou, el pedestal en honor al campió conservat al Museu d’Arqueologia de Catalunya on ens explica les gestes del campió, s’especifica que, per ordre directe del ciutadà Luci Minici Natal Quadroni Ver, la Cúria (l’òrgan encarregat del govern municipal en època romana) de Bàrcino rebria cada any una suma de capital procedent del campió olímpic amb la finalitat de destinar-les a “obres socials”, tals com l’ajuda als habitants de Bàrcino més desafavorits.

Per la seva victòria, per haver situat la modesta Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino al mapa i per les seves donacions a la ciutat, podem considerar a en Luci Minici el primer heroi de Barcelona i l’orgull de la Bàrcino romana.

Breu història de la USAP

dissabte, 29/05/2010

La USAP de Perpinyà és l’equip de rugbi XV català per antonomàsia. Els rossellonesos són el millor equip de rugbi de tots els racons de parla catalana. La USAP (Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà) és un dels equips més importants d’Europa. De fet, la USAP és un símbol rossellonès, que representa Catalunya al món de la pilota ovalada.

No debades l’escut de la USAP és la senyera catalana i el seu himne és L’estaca, de Lluís Llach. Els seguidors de la USAP són coneguts arreu del món del rugbi com els catalans. La samarreta de la USAP porta els colors sang i or de la senyera, per bé que fa un parell de temporades va lluir una samarreta blaugrana durant la Copa d’Europa de Rugbi, en un clar gest d’amistat i germanor amb el Barça i els catalans del sud. La frase de guerra del club és una expressió catalana, Sempre Endavant!

usap.jpg

L'afició catalana a l'Aimé Giral

La USAP de Perpinyà fou fundada oficialment com a tal l’any 1933, però el club ja existia des de 1902 sota el nom de AS Perpinyà (Associació esportiva Perpinyà). El 1914 els catalans del nord van vèncer el seu primer torneig important, el campionat de França de rugbi XV, amb un assaig in extremis d’Aimé Giral, un vailet de només 18 anys, que va morir al front durant la primera guerra mundial. En el seu honor, l’estadi de la USAP s’anomena Estadi Aimé Giral.

El nom d’arlequins prové dels anys d’entreguerres. El club era tant pobre i amb tants pocs recursos que va optar per arreglar les samarretes que es trencaven al transcurs dels partits tot cosint-les de nou, tot donant una aparença arlequinada a la samarreta de la USAP. Els catalans del nord, lluny d’avergonyir-se, llueixen aquest apel·latiu amb l’orgull de ser un dels clubs més populars del món del rugbi. La USAP és l’equip de les classes treballadores i catalanistes de la ciutat, que omplen l’estadi setmana rere setmana i es desplacen arreu on jugui el seu equip.

La USAP té un palmarès envejable: set vegades campió de França i deu vegades finalista d’aquesta competició (la darrera aquest vespre mateix), finalista l’any 2003 de la Copa d’Europa de rugbi a 15, i referència del rugbi català. No és pas cap casualitat que la USAP hagi lluitat (i segueixi treballant) en la difusió del rugbi al principat de Catalunya, amb diversos convenis de col·laboració amb el Barça de rugbi, la Santboiana o el BUC (Barcelona Universitari Club).

USAP Enri tugali.jpg

Tugali, una de les estrelles dels Catalans

Als darrers anys hi ha hagut un gran creixement del club, amb el traspàs de grans jugadors com el neozelandès Dan Carter o el sud-africà Percy Montgomery, que han portat el club del Rosselló a ser un dels màxims referents del rugbi europeu.

Ara bé, la filosofia d’aquest gran creixement del club del Rosselló no s’ha fet a base de talonari i fitxatges milionaris, com el Tolosa o l’Stade Français, si no amb una aposta decidida per la cantera i la potenciació dels valors del rugbi i de la catalanitat del club a les divisions inferiors. El seu rugbi és endreçat, atractiu, alegre i dinàmic, amb tota la força que dóna representar tot un país i una filosofia, una manera d’entendre la vida.

Aquest vespre hem tingut una notícia bona i una de dolenta. La USAP ha perdut la final del campionat de França de 2010 contra l’equip de Clermont per un resultat de 6 a 19. La bona notícia és que en categoria femenina, les noies de la USAP s’han proclamat campiones de França. Malgrat la derrota, l’equip de la Catalunya nord està vivint un dels moments més dolços de la seva història, tot consolidant-se com un dels equips de referència de l’esport a Catalunya.

Per aquells qui estigueu interessats en la pilota oval, us recomano un parell de blogs en català especialitzats en el rugbi, tant de XV com de XIII (un altre dia parlarem de la història del rugbi de XIII). Aquests són el  Rugbi XV i el Ruc-bi Català En aquests espais podeu trobar informació actualitzada del món de la pilota oval en català.

Sempre Endavant!

usap 2.png

L'escut de la USAP

Tarragona Invisible

dissabte, 3/04/2010

Aquests dies de Setmana Santa els hem decidit gaudir a la Costa Daurada. Aprofitant el bon temps, vam programar una sortida per Tarragona, la ciutat mil·lenària més important del sud de Catalunya. La ciutat és una ciutat agradable, digna de visitar, i el seu casc antic amaga molts llocs i racons amb un encant especial, amb una personalitat molt marcada, que valen la pena ser visitats.

Però qui m’anava a dir a mi que la visita a Tarragona va acabar siguent una mena de joc pels carrers de ciutat vella…tot s’inicià quan al carrer del Vidre vam observar una pintada alusiva a John Locke, personatge de ficció de la sèrie Lost, i just al davant, una porta blava tapiada on figurava la següent inscripció: “No necessitar rés més és lo màxim”.

Porta del carrer Vidre

El missatge em va agradar molt, es refería a que és més ric qui no necessita pas res que no pas aquells qui tenen més coses materials i poques coses d’aquelles que t’omplen de veritat.

Baixant pel carrer Albinyanà vam trobar-nos un altre porta blava i el missatge deia “Un petit detall”.

Finestra al carrer Albinyanà

En aquest moment la meva ment treia fum… era possible que hi haguessin més portes o pistes per la ciutat? Quina mena de joc era aquest? Calia trobar més missatges, més portes…

Al carrer de Cavallers vaig detectar una constant. Prop de cada porta apareixia un símbol que es repetia, una casa amb una estrella de cinc puntes al seu interior, que anuncia la proximitat d’un missatge:

Les teoríes conspiratives estaven a mil per hora, com el nostre cor, ansiòs de descobrir més missatges, un munt d’idees que ens inundaven el cap quan vam trobar la tercera porta, al mateix carrer Cavallers. El missatge deia “Som les persones”. Perfecte, no creia pas que fòssiu elefants amb faldilles. Què vol dir aquesta afirmació? És quelcom que s’escapa del meu entendre.

Porta del carrer Cavallers

Avançant pels carrers del casc antic tarragoní vam arribar a les proximitats d’un altre missatge anunciat per més símbols de la casa amb l’estrella a dintre. Al carrer Riudecols vam trobar un altre missatge. Aquest cop el coneixia prou bé, era una frase amb clara inspiració bíblica. El missatge deia “té, besa el pa i dona’l”.

Porta del carrer Riudecols

A partir d’aquest punt, el joc es va complicar. Poques pistes, i dificultats per trobar més portes. Finalment vam trobar-ne un altre al carrer Vila-Roma que deia “Fer les coses”. És molt important fer les coses i fer-les bé és clar.

Cansats com estàvem, només vam trobar dues portes més, una al carrer Santa Anna, que deia “Ens saludem”, com una mena d’introducció al joc, i una especial al carrer de les Salines, que deia “Al final tots igual” acompanyat de dues mans blanques. Aquesta l’entenc, crec que vol dir que un cop estem al altre barri, tots ens convertirem en pols de la mateixa manera, rics o pobres, homes o dones.

Porta del carrer Santa Anna

La darrera porta al carrer Salines

He intentat solucionar aquest trencaclosques però no ho he aconseguit. Potser m’he deixat pistes i missatges clau pels carrers de ciutat vella de Tarragona. M’ajudareu a completar el missatge? De moment podem demanar-li ajuda al senyor Locke..

Pintada alusiva a la sèrie de ficció Lost situada al carrer Vidre

ACTUALITZACIÓ!: Ja he trobat la resposta al enigma. Aquesta iniciativa correspon a una iniciativa d’un grup cultural, anomenat El Dispositiu, que va organitzar tota l’acció de les portes blaves amb missatges per tal d’apropar la ciutat i els seus racons als ciutadans, així com provocar la reflexió i el diàleg entre les persones que observin les diferents racons de la ciutat de Tarragona. El mapa amb tos els missatges, aquí.

L’artista es qüestió es diu Blai Mesa, i va extreure les diverses frases i missatges de les converses amb els veïns de Tarragona. Em sembla una iniciativa fantàstica. Les ciutats són centres culturals plens de vida, formades per diverses històries que corren paral·leles sense creuar-se. Barcelona, Mataró, Girona, Tarragona, Palma…són ciutats amb un patrimoni cultural enorme, amb un gran llegat històric del que ben bé no gaudim ni tampoc interactuem. Per això crec que tot el que sigui promoure la reflexió crítica sobre la societat que ens envolta, l’interacció i el diàleg entre les persones és molt positiu i especialment desitjable en la societat d’avui en dia.

Perquè queden molts murs per trencar, però els més grans i els més forts, i més difícils de tirar a terra són els murs mentals que nosaltres mateixos tenim a les nostres ments. Els prejudicis, les intuicions errònies. Mentre els homes i les dones no siguin capços de derribar aquests murs mentals, hi hauràn al món murs reals, a Palestina, Sud-Àfrica o Xipre. Per això una porta blau, símbol de l’esperança, ens pot dir que podem traspassar els murs cap a altres horitzons, altres realitats, altres indrets, on potser, podem ser lliures dels prejudicis de la ment, i acceptarem el diàleg amb els altres i l’interacció humana com elements vàlids per les relacions entre persones i cultures.

Perquè blau és el color mediterrani, i el mediterrani és una inmensa porta blau que uneix llengües, cultures i persones. Com les portes del casc antic de Tarragona.

El Pistolerisme

dissabte, 27/03/2010

Entre els anys 1918 i 1923 els carrers de Barcelona es van convertir en un autèntic camp de batalla entre obrers i pistolers a sou de la patronal.

La patronal, espantada davant l’èxit de la revolució russa al 1919, i sobretot, davant l’èxit de les vagues generals convocades per la CNT (com ara la vaga de la Canadenca, al 1919, que va paralitzar el teixit industrial de Catalunya), que sumava aleshores prop d’un milió d’afiliats, els patrons van decidir prendre’s la justícia per la seva mà.

La patronal catalana tenia tres formes per lluitar contra l’amenaça obrerista:

  1. Pressionar els polítics i autoritats locals.
  2. Declarar locauts o tancaments de caixes.
  3. Organitzar partides de pistolers per eliminar els líders obrers.

La patronal optà per utilitzar tots tres mètodes per lluitar contra l’amenaça obrera. Els patrons, organitzats en la Federació Patronal, disposaven del capital necessari per contractar els millors mercenaris europeus, molts d’ells veterans de la primera guerra mundial.

D’altre banda, els patrons disposaven també dels contactes i l’influencia necessària per aprovar les lleis restrictives contra les organitzacions obreres (com ara la llei de fugues), o perquè les autoritats fessin els ulls grossos davant els crims de la patronal.

En aquest context, durant 1918 i 1919 s’inicià una autèntica ofensiva pels carrers de Barcelona contra els màxims dirigents de la CNT. Els pistolers de la patronal, es van organitzar en institucions pseudoobreristes anomenades Sindicats Lliures, o Sindicats Blancs (en oposició als sindicats vermells, que eren revolucionaris).

Salvador Seguí al 1920

Els principals líders sindicals de la CNT, com ara l’advocat obrerista i membre del sindicat anarquista, en Francesc Layret, o ara bé en Salvador Seguí, el noi del sucre.

Per la seva banda, la CNT va optar per una defensa activa i armada contra l’assetjament patronal, amb accions armades contra objectius patronals i membres dels sindicats lliures.

Entre 1919 i 1923 la violència al carrer arribà a límits espectaculars. El Paral·lel i el Poble Sec eren barris controlats pels membres dels Sindicats Lliures, que sovint feien incursions al barri del Raval i de Sant Antoni, tradicional feu anarquista, davant la passivitat policial.

De fet el cos policial no era imparcial, ni tampoc just. Els caps de policia estaven comprats pels patronals perquè fessin la vista grossa amb els membres dels Sindicats lliures i no els detenia pas.

En canvi, la policia aplicà una política de repressió sistemàtica contra les associacions obreres, especialment la CNT. La policia no dubtà mai en aplicar la “llei de fugues”. La llei de fugues era una llei que donava autoritat a la policia per utilitzar l’arma de foc si era necessària, és a dir, si un delinqüent intentava fugir d’un policia un cop li havien donat l’alto.

Sovint, els agents de l’ordre públic paraven a un sospitós membre de la CNT per demanar-li la documentació per, un cop donada la conformitat, disparar-li amb l’arma de foc un cop aquest es donava la volta per prosseguir el seu camí.

L’espiral de violència s’anava retroalimentant i aviat es cobrà víctimes innocents, morts innecessàries que van generar un estat de psicosi col·lectiva a totes les capes de la societat barcelonina.

La violència porta més violència, i no fou fins a l’ insurrecció militar del general Miguel Primo de Rivera, l’any 1923 i la promulgació del toc de queda i la conseqüent il·legalització de la CNT  (titllada de terrorista i antiespanyola pel nou règim) i dels seus dirigents, mesures que acabaren amb l’etapa del pistolerisme, que deixà un reguitzell de sang enorme. En pocs anys van morir 424 persones.

Entre els morts hi havia 40 patrons i 29 encarregats d’indústries catalanes, 168 sindicalistes i anarquistes, 82 obrers innocents (confosos amb membres de la CNT), 30 agents de l’autoritat, 3 advocats de la CNT i 42 pistolers del Sindicat Lliure, entre d’altres.

Àngel Pestaña, líder del sector moderat de la CNT

Personalment penso que l’objectiu patronal no era acabar amb la CNT si no amb l’ala sindical coneguda com anarco-sindicalista, que primava el vessant sindical enfront els partidaris de l’acció directe insurreccional (l’ala de la propaganda pels fets de Durruti o els germans Ascaso…), que possiblement no eren una amenaça tant seriosa com els cenetistes Seguí o Layret, artífexs de la nova tàctica sindical, que feia trontollar les bases capitalistes de la societat catalana d’inicis del segle XX.

El balanç final del Pistolerisme és ben tràgic: morts d’un cantó i d’un altre, esquadrons de la mort que campaven lliurement pels carrers barcelonins, i molta sang innocent vessada inútilment a tots dos cantons per desembocar, tot plegat, en una dictadura criminal, la de Primo de Rivera.

La moral Paral·lela de Barcelona

diumenge, 28/02/2010

Aquest post ha estat inspirat en un treball-projecte de final de màster de comunicació i culura històrica de la UB. Un amic meu ha estat treballant-hi amb els seus companys per fer aquest projecte de documental. Tant de bo la televisió pública TV3 consideri adient finançar la realització d’aquest documental:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=-jhGg3jPUuU]

L’avinguda del Paral·lel de finals del segle XIX i inicis del segle XX va esdevenir el principal focus d’oci de la ciutat de Barcelona i també de tot l’estat espanyol.

Al Paral·lel hi havia molts teatres (alguns, com el teatre Apolo, encara segueixen divertint als barcelonins del segle XXI). Especialment famosos foren els espectacles per a adults que hi havia al Paral·lel, així com les nombroses cases de barrets, que començaven a proliferar en aquesta avinguda.

El Paral·lel es va convertir en la capital de l’eròtica a tota Espanya. Números de cabaret, espectacles picants, fins i tot la primera pel·lícula pornogràfica d’Espanya fou filmada aquí, al Paral·lel, per ordre del aleshores rei, Alfons XIII.

Dintre del Paral·lel hi ha un local que té un encant especial. Era “El Molino”, o “el Molino Rojo”, que neix a imatge i semblança del Moulin Rouge de París.

De fet, els locals del Paral·lel (Molino inclòs) estaven molt influenciats per París, la capital cultural europea del moment, i el Paral·lel, via que divideix els barris del Raval, el Poble Sec i Montjuïc, era el Montmartre català.

Amb l’arribada dels “feliços anys 20”del segle passat arriba l’edat d’or del Paral·lel. Burgesos i obrers, rics i pobres, anaven als diversos cafès i teatres del Paral·lel, a ser espectadors dels diversos números de la “Barcelona canalla”.

Façana del antic teatre del Molino

De fet, molts homes (i dones, també) anaven els diumenges desprès de missa als teatres i cafès del Paral·lel. És per això que es pot parlar de la moral paral·lela de Barcelona, on les aparences enganyen.

Grans actrius, vedettes i ballarines van passar pels diversos teatres, sales i cafès del Paral·lel.

Però la guerra civil espanyola (1936-39) i sobretot la victòria del bàndol franquista van ferir greument la vida bohèmia i descarada del Paral·lel. Molts teatres i cafès van tancar, i dels que van romandre oberts, van patir una dràstica censura per part dels vencedors.

Dels pocs espais que van sobreviure a la guerra i a la postguerra cal destacar, de nou, l’emblemàtic Molino. El Molino es convertí en un símbol de la ciutat rebel, inconformista i desafecte al règim i els principis del Movimiento.

Al Molino s’hi oferien espectacles (aprovats pel règim) que atemptaven contra els principis fonamentals del ideari moral del Movimiento, però molts jerarques barcelonins de la FET i de les JONS eren públic assidu del Molino. Les autoritats franquistes no van gosar tancar el Molino o altres sales de festa i ball com el teatre Apolo, el Tantarantana o el Teatre Guasch. En canvi, les autoritats feixistes si que van tancar moltes (no totes) de les cases de barrets que inundaven el paisatge del Paral·lel.

Cartell d’entrada del Bagdad

La decadència del Molino arribà, curiosament, amb l’arribada de la democràcia, que sumada a l’obertura del veí Bagdad (local que oferia uns espectacles molt més pujats de to que no pas el Molino), van sumir el teatre més emblemàtic de la nit barcelonina en una lenta i progressiva decadència fins el seu definitiu tancament a les acaballes del segle XX.

Els barcelonins van perdre un local emblemàtic per l’història de la ciutat, i la nit del Paral·lel quedà orfe d’un dels seus principals actors, un local que oferia erotisme suggeridor, mai explícit i gust refinat. Fins i tot El Molino va deixar empremta en una generació d’humoristes catalans com ara l’Eugenio, per exemple.

Potser l’eròtica consisteix en deixar que el gran poder de la suggestió i l’ imaginació de la ment humana escampi creant una imatge personal i fictícia, enfront de la nuesa crua i clara, que no deixa lloc a l’ imaginació. O potser El Molino no va saber reinventar-se a sí mateix i oferir espectacles adequats als nous temps. O potser l’arribada de la democràcia i la banalització i normalització del sexe amb la legalització de revistes i pel·lícules pornogràfiques van perjudicar els espectacles eròtics del Paral·lel.

Sigui com sigui, el Paral·lel, amb Molino o Bagdad, Apolo o Teatre Guasch, esdevé l’ànima rebel, descarada, suggerent i eròtica de la ciutat comtal. Hi ha coses que no canvien mai, com les dobles morals i morals paral·leles a la nostra ciutat.

Sembla ser que el Molino reobrirà les seves portes, però de moment les dates de la reinaguració no s’han acomplert, per bé que l’Ajuntament de Barcelona, amb bon criteri, vol recuperar aquest símbol d’identitat de Barcelona.

Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años

dissabte, 20/02/2010

“Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años” és la frase més cèlebre del militar ¿lliberal? espanyol Baldomero Espartero. Anem a aclarir les causes d’aquesta declaració d’amor a la capital catalana.

A la primera part del segle XIX la ciutat de Barcelona s’amuntegava dins de les antigues muralles, per l’imposició del Decret de Nova Planta de 1714, com a càstig per la capital catalana. La ciutat de Barcelona era, doncs, un niu de putrefacció i inmundícia, un focus de malalties infeccioses i diverses pandèmies.

La manca d’espai generava pisos i habitatges molt petits, i sovint en un pis d’uns 50 metres quadrats vivien diverses famílies. Els habitatges no tenien sanitaris, ni aigua corrent, ni electricitat, evidentment. Les jornades laborals eren de 16 hores, i la mà d’obra infantil, una normalitat quotidiana. Les famílies malvivien amuntegades en una sola habitació, en condicions deplorables.

Gravat de les bullangues populars

En aquest context, les classes populars de Barcelona eren molt subversives. Aprofitant els adoquins dels carrers de la Ciutat Vella, els obrers muntaven fàcilment barricades urbanes tot impedint el pas als agents policials i les forces d’ordre públic. Aquestes revoltes populars, sovint espontànies i poc organitzades, es coneixien amb el nom de bullangues. Les bullangues de Barcelona van ser plat habitual de l’actualitat barcelonina entre 1835 i 1860.

Possiblement les bullangues més famoses foren la revolta de la jamància i els rebomboris del pa, totes dues van ser revoltes de subsistència de les classes populars.

L’any 1842 el general Baldomero Espartero era la màxima autoritat del estat espanyol, degut a que fou nomenat regent l’any 1840 per la minoria d’edat de la reina Isabel. El general Espartero, conegut també com el duc de la victòria, que era el seu títiol nobiliari, va governar fins l’any 1843, quan la reina Isabel fou major d’edat (encara que la reina només tenia 13 anys!). Durant el seu curt mandat, el general Espartero aplicà una política “liberal”, en el sentit que el mot liberal tenia en aquells anys.

El General Espartero, com a bon militar, tenia un mètode poc democràtic o liberal per resoldre les qüestions polítiques o socials. D’aquesta manera, qualsevol dissensió política havia de ser immediatament sufocada i reprimida. Els mesos de novembre i desembre de 1842 s’inicià a Barcelona una més de les bullangues populars, que comportà la presa de control de la ciutat per part de les classes populars i l’impossibilitat d’accedir als petits i estrets carrers barcelonins per part de les forces d’ordre públic.

El duc de la victòria no estava disposat a tolerar un brot dissident que pogués perjudicar la seva tasca al capdavant del govern d’Espanya, així que en Espartero envià l’ordre de bombardejar la ciutat al general Van-Halen, capità general de la regió militar de Barcelona, qui inicià el bombardeig de la ciutat des de la fortalesa de Montjuïc.

El 3 de desembre de 1842 l’exèrcit espanyol bombardejà la ciutat que havia de defendre. Però no fou un atac qualsevol, no. Aquell dia es van llençar sobre la ciutat més de 1014 bombes i projectils durant més de 13 hores per alliçonar a la ciutat. El resultat fou dantesc: centenars d’edificis destruïts, milers de barcelonins morts, repressió sistemàtica sobre els dirigents del incipient moviment obrer, una multa de dotze milions de pessetes a pagar pels ciutadans de Barcelona i la frase amb que obríem aquest post: ” a Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años”. Una frase que ens recorda poderosament a la del comte duc d’Olivares durant la guerra dels segadors (1640-59): “Hay que allanar Cataluña”.

Com a colofó de la deshonra i de l’escarni militarista, al General Baldomero Espartero, duc de la Victòria, es va obligar al ajuntament de Barcelona de dedicar-li un carrer, el carrer del Duc de la Victòria.

Afortunadament, i desprès de més de 150 anys, la ciutat de Barcelona ha pogut tancar ferides respecte a la violenta relació entre la ciutat i el General Espartero. Al mes de  març de l’any 2007 el consistori barceloní va decidir canviar la nomenclatura l’aquest carrer (i del passatge que comunica el carrer amb  la plaça Vila de Madrid). Com a darrer epitafi ( i victòria de la societat civil sobre el militarisme) d’aquesta relació, el Castell de Montjuïc, presó i símbol d’opressió vers la ciutat que s’obre al mar, fou oficialment retornat a la ciutat de Barcelona al juliol de l’any 2008.

Amb el canvi de nom del carrer i la presa de possessió del Castell de Montjuïc hi ha hagut un clar exemple de justícia històrica, tal com molts desitjaríem en el cas dels fets de la Guerra Civil Espanyola. Potser es que les ferides encara estan obertes, potser caldrà esperar un segle i mig, però sobretot el que cal és recordar, sense ànims d’odis o revenges, que a casa nostra queden símbols d’opressió i tortura, que, lluny de ser destruïts, cal conservar perquè tots plegats no oblidem els passatges més tristos i foscos de la nostra història col·lectiva.

El Castell de Montjuïc, des d'on la ciutat de Barcelona fou sistemàticament bombardejada.

Història del futbol a Catalunya

dijous, 4/02/2010

El futbol forma part de l’actualitat informativa, social i fins i tot política de la societat actual. Però quines són les causes d’aquest protagonisme mediàtic? Sempre ha estat així? Aquestes i altres qüestions molt poques vegades han sigut analitzades amb seriositat i rigor científic.

És per això que considero molt important la tasca d’en Javier Aranda. En Javier Aranda és un historiador jove, que ha realitzat la seva tesina sobre els primers anys de vida del FC Barcelona des d’una perspectiva social, econòmica i estadística que ningú, fins ara, havia emprat, utilitzant un mètode propi, novedós i original. Per això he tingut el privilegi de poder realitzar-li una entrevista sobre el passat de futbol a Catalunya, i potser així, copsar el present esplendorós del que gaudeix el futbol en la nostra societat, així com entendre les claus d’un món que mou tants milions. Sense més, us reprodueixo l’entrevista que hem pogut realitzar:

Quin és el club de futbol més antic de Catalunya?

Escut del Palamós, degà de Catalunya

“El club més antic encara viu es el Palamós Club de Futbol. El Palamós Foot-Ball Club es va fundar en 1898 per Gaspar Matas, en la seva tornada dels seus estudis a Anglaterra. En el any 1926 canvia la seva denominació a Palamós Sport Club, al practicar altres esports (natació i ciclisme). En 1940 canvia novament el seu nom a Palamós Club de Fútbol. Els seus colors son el groc i el blau i l’estadi és actualment el Nou Municipal de Palamós. Al finalitzar la temporada 1953/54 desapareix per problemes econòmics. Aquesta es la diferència amb el Futbol Club Barcelona i en menor grau amb el Espanyol..”

El Barça fou, des de els seus orígens, un club burgés?

“La resposta es sí. Però aquesta resposta avui quasi ofensiva que es equivalent a opulència si ho mirem des de la distància veurem que dir burgés dins de un context com es el principi del segle XX es sinònim de fer esment que el Futbol Club Barcelona va ser des de el principi un club que va viure dins una estructura industrial, d’empresa burgesa moderna, jeràrquica, que el va permetre sobreviure a les seves diferents crisis i interaccionar amb un entorn dinàmic, en constant canvis socials, polítics i econòmics. El Futbol Club Barcelona es distingeix per això mateix respecte als altres club catalans que no van poder sobreviure o no van ni han arribat tan lluny com el propi F.C. Barcelona, que ha sigut sostenible al llarg del temps gràcies aquest model organitzatiu empresarial burgés.”

Es veritat que no es deixen jugar gent del país o es que no hi havia interès pel futbol?

“En 1899 l’interès pel futbol no era el d’avui en dia, ni en els diaris, ni en la societat, i això feia que els clubs en un primer moment no fossin més que entitats molt selectes i a la vegada tancades que feia que l’explosió que es va produir trenta anys després fossin una mica sorprenents, solament, aquesta explosió, ho explica el propi joc.

El futbol és un joc que es pot jugar en qualsevol camp, amb pluja o neu, en camp obert i tancat, només es necessita una pilota, res més, de per si, el futbol, la seva simplicitat, fa que estigués destinat a ser un  esport de masses, d’interès social, una pilota pot viure sense el F.C. Barcelona, el Barcelona no pot viure sense una simple pilota. El tema no era tant per una qüestió de nacionalitats com si de classe social com veurem més endavant quan parli de l’evolució del Futbol Club Barcelona com a club, hem de diferenciar la qüestió del joc que és universal, dels seus orígens, que com a esport no ho són, tenen un procés de caire classista…”

Pots resumir l’acta fundacional del Futbol Club Barcelona i destacar-ne la diferència amb altres clubs com l’Espanyol o el Real Madrid?

“Com abans he esmentat la diferència del Futbol Club Barcelona i que el fa especial és el seu model organitzatiu i especialment com es reflexa en els diferents estatuts. El seu acte fundacional com a club data des de la seva fundació, 1899, fins a l’any 1930, quan el club es configura en essència. Aquest canvi és el que crea el que es avui dia el Futbol Club Barcelona ja que l’entitat passa de see un club esportiu a una empresa esportiva. Des de 1899-1911 el club és un club esportiu que passa per bastants dificultats fins que en 1908 una gran crisis està a punt de fer-lo desaparèixer. Hans Gamper actuant com un bon gestor i gràcies a una bona acció  administrativa fa sortir club d’aquesta etapa. De l’any 1911 a 1920 el club canvia de camp -a l’Escopidora- i es converteix en una cooperativa.

L’any 1914-1915 el club passa per una crisis de identitat amb Peris de Vargas com president,  però el club no està disposat a perdre els signes democràtics que estan en les pròpies arrels del club i aconsegueixen desempallegar-se’n del dictador Peris de Vargas. Aquesta és una de les identitats diferenciadores de la entitat, no perdre mai els seus signes de personalitat.  A partir de 1920 es produeix l’explosió del professionalisme i s’inaugura l’estadi de Les Corts. El club instal·la un model corporatiu, el club té treballadors propis, una mútua, i les seves despeses son cada vegada més grans, necessita un element regulador de caràcter econòmic: La Lliga espanyola de 1929…”

Podem qualificar el Barça, des de la seva fundació, com un club obert i democràtic?

Gamper, el pare del Barça

“La resposta es sí. Gràcies a Hans Gamper, el club des de la seva fundació és un club democràtic i obert. Encara més clar és si veiem els estatuts de 1911, com he esmentat abans, ja que veurem que el club es converteix en una cooperativa: ja no és solament un club esportiu, es una institució, una entitat més complexa, va encaminada cap a una empresa esportiva, però el més important dintre de la evolució del club des de 1899 a 1930 com a empresa esportiva és que com tota empresa moderna en el seu desenvolupament, arriba un moment en el que gestors i socis es distancien convertint-se els gestors en els defensors de las diferents decisions dels socis que ara són els veritables protagonistes del club. Els estatuts de 1911, a diferència dels fundacionals, són importants per què es converteixen en el testimoni i defensa dels propis socis del club barcelonista i salvaguarden el seu benestar, les seves obligacions i deures, és l’ ideari de un club plenament democràtic des d’una visió empresarial.”

Quin era el club català més potent en els inicis del segle XX?

Escut del Català, club degà de Barcelona

“El Català Futbol Club (o Català Sport Club a partir del 1908) va ser el primer equip de futbol que es va fundar a la ciutat de Barcelona. Va ser creat el 21 d’octubre de 1899 amb el nom de Foot-ball Club Català al gimnàs Tolosa pertanyent a Jaume Vila qui en fou el primer president, a més de Víctor Paniagua secretari, Miquel Valdés tresorer, Manel Mir capità i Guillem Busquets sotscapità Jugava els seus partits al Velòdrom de la Bonanova, posteriorment a la cruïlla dels carrers Indústria (avui París), Còrsega, Muntaner i Aribau i els seus colors eren el blau i el blanc.

El Català FC volia promocionar l’esport local i només admetia jugadors catalans al seu equip. D’aquí ve que va rebutjar l’ingrés del suís Hans Gamper i aquest va fundar, llavors, el Futbol Club Barcelona. Al cap de dos mesos de la seva fundació, però, ja acceptà jugadors forans. El Català FC i el FC Barcelona mantingueren una molt forta rivalitat a inicis de segle XX. Destacà la polèmica per qui era el club degà de la ciutat de Barcelona, polèmica que quedà resolta a favor del FC Barcelona, en haver estat el primer club inscrit al registre civil, ja que el Català no ho féu fins mitjans de desembre de 1899. El Català va disputar el campionat de Catalunya des dels seus inicis, sense arribar a assolir mai el títol. La seva millor classificació al campionat fou la tercera posició, assolida diverses temporades. El 1914-15 acabà en la desena i darrera posició del Campionat perdent la categoria que mai més tornà a recuperar. L’any 1924 va celebrar les seves noces d’argent. El Català FC va desaparèixer a finals dels anys 20 del segle XX. Va morir per què a diferència que el Futbol Club Barcelona no va evolucionar com entitat, sent sempre un club solament esportiu, sense estatuts de caire social, el seu model no va desenvolupar-se, la derrota com degà a ulls dels polítics i la societat li van deixar sense ajudes econòmiques i les victòries no van arribar. El seu model organitzatiu es el que va permetre evolucionar al Barça de club a empresa esportiva, ser sostenible, la mà de Gamper és essencial com a pare fundador i gestor de la criatura, és el motor del club i responsable del seu creixement  durant aquests 30 anys…”

Quan i per què es produeix la professionalització dels clubs de futbol a Catalunya?

“La ràpida multiplicació del número de clubs de futbol impulsà la creació de las primeres associacions -la Football Associació de Catalunya, creada l’onze de novembre de 1900- i les primeres competicions. Així, l’any 1902 neix la primera competició a nivell nacional, la Copa de la Coronación, embrió de la actual Copa del Rey de Futbol. La Real Federació Española de Futbol no naixeria fins 1913 i la selecció espanyola va disputar els seus primers partits amb motiu dels Jocs Olímpics d’Amberes, al 1920. El primer gran canvi en el futbol espanyol arriba l’any 1926 quan, després d’un llarg procés de debat, els clubs aproven el Primer Reglament del futbol Professional espanyol. El futbol espanyol, seguint el model britànic, donava així el pas al professionalisme, donant las bases per el naixement del campionat nacional de Lliga, en la que la primera edició es disputa en 1929. Així va néixer no solament el professionalisme en Catalunya sinó també a tota Espanya.”

Creus que la professionalització del futbol fou positiva o negativa pel desenvolupament d’aquest esport a Espanya?

 “Era necessària, en el cas del Barça a partir de 1912-1914 els seus ingressos i sobretot les seves despeses es van disparar, la seva estructura era cada vegada més gran tenint a partir de 1920 treballadors en nòmina, el profesionalismo marrón…. ni amb Les Corts es podien solucionar aquests problemes econòmics si no era amb un element regulador  de caire econòmic que pogués garantir una economia que no estigués sotmesa al atzar, la Lliga havia de ser un fet…”

“Solament podia ser una competició entre iguals que pogués garantir aquesta seguretat econòmica i l’any 1928 es crea la Lliga Espanyola sota unes normes que autoregulava qualsevol acte de desigualtat durant la competició tant de caire esportiu com de caire econòmic. En trenta anys es va crear un sistema a partir de estructures cada vegades més complexes com el F.C. Barcelona que  va interaccionar amb altres entitats també complexes creant un sub-sistema que a partir de 1929 es va autoregular amb les seves pròpies normes, si aquest sistema de regulació no hagués existit el futbol com fenòmen de masses no existiria, seguiria sent un esport minoritari o hauria desaparegut..”

Per què clubs com el Júpiter, Sant Andreu o l’Europa mai van tindre tant suport social com el Barça o l’Espanyol?

“Per la seva estructura. Aquests clubs, com el cas del Català, no van evolucionar, no van veure el futur, no tenien capacitat de gestió, mentre el Barça sobretot i l’Espanyol cada vegada es feien més grans. En el cas del Barça com empresa esportiva mentre passava els anys necessitava cada vegada més recursos econòmics i socials: això feia que els altres equips no poguessin evolucionar, el Barça quan més guanyava també més gastava, monopolitzava, era com un gran paraigües que acaparava recursos i no deixava regar als seus veïns més modestos. Aquesta realitat  va fer que els altres equips acabessin desapareixent com el Català o estant a categories quasi amateurs com el Júpiter o el Sant Andreu.

Un error històric parlant sobre la no evolució estructural i de gestió del Barça va ser quan L’ Equipe a mitjans dels anys 50 li va proposar al F.C. Barcelona crear una competició europea i el Barça va dir que no, cosa que el Real Madrid, mitjançant la figura de Santiago Bernábeu va dir que sí i amb Gabriel Hanot (editor de la revista) i el seu col·lega Jacques Ferran van crear la Copa de Europa. Una mala decisió de gestió li va costar al Barça uns 40 anys de retard, una mala decisió produeix una cadena d’errors…”

És l’essència del Barça la d’un club catalanista i l’Espanyol la d’un club espanyolista?

“Es una pregunta capciosa la teva (rialles). Jo crec que no, els dos són dos clubs catalanistes però mentre el Barça sempre va estar dins de un projecte nacional, des d’un aspecte emocional, urbanístic i econòmic, el Espanyol en part no, hauria de diferenciar entre nacional i catalanista com també una cosa que la gent mai fa que és diferenciar nacional de nacionalista cosa que mai ha sigut el Futbol Club Barcelona, encara que ho han intentat varies vegades durant la seva història, afirmar amb un si la teva pregunta sense ofendre seria massa reduccionista per la meva part…”

Creus que el Barça ha estat, tal com deia el gran Vázquez Montalbán, “el brazo no armado de Catalunya”?

Cruyff va canviar el FC Barcelona, segons Javier Aranda

“Si parlem com institució, el Barça ha sigut la institució més important de la història de Catalunya ja que es pot dir que es una institució catalana universal. Globalment, en els seus 110 anys d’ història, el Barça ha tingut dos etapes generals: una anterior a 1977 i altre després de 1977 amb l’ arribada de la democràcia on  amb Josep Lluis Nuñez el club torna a funcionar com una entitat esportiva de caire empresarial que culmina amb la arribada de 1988 de Johan Cruyff com entrenador que li dóna una filosofia no com entitat, que ja la tenia, sinó com a equip esportiu. En 21 anys amb aquesta filosofia 3 Champions i una final i 9 Lligues més una Copa del Món de Clubs… Abans de 1977 el club durant 40 anys de dictadura franquista deixa en un segon pla lo esportiu i socialment es converteix en un club polític: el Barça des de 1923 amb Primo de Rivera era com institució un cop desapareguda la Mancomunitat, i l’orgull la única esperança, l’únic lloc de reivindicació d’un somni que es va trencar massa aviat: el club va estar en depressió 54 anys, va estar quasi mort fins a Basilea….”

Què podem destacar del Barcelona com a club integrador de les onades immigratòries que han arribat a Catalunya? Quin ha sigut el seu paper?

“El Barça en 1974 va ser molt important com aglutinador de les noves gents que van venir de altres zones però sincerament crec que no més que els altres clubs d´Espanya o del món.”

Parlem una mica del club de la capital de l’estat. El Real Madrid era el club més gran de la capital des de la seva fundació?

“Es difícil de dir, el Madrid va guanyar campionats des de un primer moment a comparació del Atletico de Madrid que en un primer moment, fundat en 1903 per biscains, era un equip sucursal del Athletic Club de Bilbao. Cap dels dos equips van ser importants fins a mitjans del segle XX, en un moment, a principis del segle XX on equips com el Real Irún eren equips més rellevants i la perifèria de l’estat tenia més preponderància a l’hora de parlar i regular l’esport del futbol.”

El Real Madrid el van fundar uns catalans que havien jugat al Barça?

El primer Real Madrid 1902

“El 6 de març de 1902 es va constituir oficialment la societat Madrid Foot Ball Club. Els germans Joan i Carles Padrós i Rubió, uns empresaris catalans establerts a Madrid, van ser els fundadors i primers presidents de l’entitat blanca, al costat de Julián Palacios. En aquells moments es crea la primera junta directiva que estableix l’uniforme de l’equip: samarreta i pantalons blancs, mitges i gorra blaves.”

“El primer partit després de l’oficialització va ser entre jugadors del club, al camp de l’avinguda de la Plaza de Toros, el 9 de març. Las males llengües diuen que els germans Padrós eren catalans i socis del Barça i algun partit jugarien, però parlem d’ una etapa on  la rivalitat Barça- Madrid era inexistent, fins 1953 no existiria. Es més, molts socis del Barça durant la seva història ho han sigut del Espanyol com Casaus o Núñez. Avui dia això seria impossible e impensable…”

Quan i per què neix la gran rivalitat Barça – Madrid?

“El Real Madrid era un equip poc important a principis del segle XX, com he dit anteriorment. Té com a club tres grans moments : L’aparició de Santiago Bernábeu com a president, la construcció de l’estadi de Chamartín i el punt vital de la rivalitat entre Barça i Madrid, i és el  fitxatge de Alfredo Di Stéfano en 1953.”

Explica’ns què fou el cas Di Stéfano, si us plau…

Di Stéfano amb la samarreta del Barça

“Alfredo Di Stéfano“ La Saeta Rubia” considerat com un dels quatres millors jugadors de tots els temps, amb Pelé, Maradona i Cruyff, l’any 1953 va arribar a un acord amb el Futbol Club Barcelona per incorporar-se al equip. El traspàs de River Plate al Barcelona va ser en un principi autoritzat per la FIFA. El club Millonarios de Bogotá, que era el propietari dels drets del jugador fins 1954, segon conveni firmat en el Pacte de Lima va denunciar de la situació anòmala del jugador a la FIFA.

El 13 de Maig de 1953 arriba a Barcelona disposat a firmar el seu  contracte, però en meitat de las dificultats amb la Federació per el fitxatge, Santiago Bernabéu, el va convèncer per trencar el seu acord amb el Barça i incorporar-se al Real Madrid. Addicionalment Millonarios de Bogotá havia negociat directament amb el Real Madrid. El Barcelona va fer lo propi, però el fitxatge de Di Stéfano mai es va poder completar per el Barça. El 15 de setembre la Federació Española optà por una decisió salomònica. Va emetre un comunicat en el que  va autoritzar a Di Stéfano a jugar quatre temporades en la Lliga Española, dos en el Real Madrid i dos en el Barcelona.

La comissió directiva del Barcelona, presidida por Enrique Martí, va protestar per aquesta decisió i va dimitir en ple. La comissió gestora que la va succeir va  firmar un acord amb el Real Madrid, el 23 de octubre, en el que renunciava a tots els drets sobre Di Stéfano a canvi d’una quantitat de diners equivalents a la que s’havia gastat en fitxar-lo. Durant els tres mesos en els que Di Stéfano va estar a Barcelona, va entrenar amb la plantilla blaugrana i va participar en tres partits amistosos organitzats per el club català, però mai vestint la camiseta barcelonista, per por a una sanció federativa. Curiosament, Di Stéfano va vestir la camiseta blaugrana anys després, en dos partits amistosos de homenatge, quan ja era jugador del Real Madrid a tots els efectes.”

Parlem una mica del RCDE. Qui i quan es va fundar l’Espanyol?

Escut del RCDE

“El Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona va ser fundat el 28 d’octubre de 1900, a les aules de la Universitat de Barcelona, es va crear la Sociedad Española de Football, nom que li va donar al club el seu fundador i primer president, Ángel Rodríguez. Les principals senyes d’identitat, i el que va determinar el nom original d’aquest nou club esportiu, va ser que tots els seus components eren catalans o nascuts a la resta d’Espanya, en contraposició als altres equips, formats majoritàriament per anglesos i d’altres nacionalitats.”

 

 

 

Per què l’Espanyol va prendre aquest nom?

“Hi ha una controvèrsia ja que hi ha dos corrents, una la que parlen que el nom es perquè a l’equip solament jugaven jugadors catalans i de la resta d’Espanya al contrari que el Futbol Club Barcelona. Uns altres diuen que el nom era per diferenciar-se de las diferents ideologies que tenien els dos clubs: la veritat era més una lluita de classes, com he esmentat abans, que d’idees nacionals..”

Quin fou l’origen dels colors blanc-i-blaus de la parròquia espanyolista?

“Encara que el RCD Espanyol de Barcelona vesteix avui de blanc-i-blau, el groc va ser el color original del club, per ser aquest el color de la peça de roba que un dels seus primers socis va regalar a l’entitat per  confeccionar els seus uniformes. Més endavant, va vestir samarreta blanca i pantalons blaus i, el 1909, vestia ja amb els actuals colors blanc-i-blaus, aquells que lluïa en el seu blasó l’almirall Roger de Llúria.”

Quin ha estat el primer futbolista català que podem considerar com un crack?

“La veritat es que la millor etapa de tota la historia del futbol català es l´ actual, podríem dir que el futbolista més reconegut com un crack a Europa és Xavi Hernández del F.C. Barcelona o això diuen periodistes tan reconeguts com Santiago Segurola del diari Marca, que arriben a dir que Xavi es el millor futbolista espanyol més important de la història, per davant de Luís Suarez -que va guanyar una pilota d’or i va ser un dels referents de la Espanya que va guanyar la Eurocopa del 1964 davant Rússia per 2-1 amb gol de Marcelino i dos copes de Europa amb l´Inter de Milà d’Helenio Herrera-. Si parlem a nivell estatal crec que el millor futbolista català és Ricardo Zamora.”

I per acabar, quin creus que ha sigut el millor futbolista català de l’historia?

El gran Ricardo Zamora, "el Divino"

“En la meva opinió el millor futbolista de la història és Ricardo Zamora. Va ser i encara és reconegut com un dels millors porters de tot el món, va jugar al Espanyol, Real Madrid i F.C. Barcelona i és l’inventor de las anomenades Zamoranas. La meva opinió es basa en que va revolucionar la posició de porter que en aquells moments era una posició marginal del joc, en el que el 2-3-5 la anomenada The Pyramid estava de moda i on porter i defenses estaven venuts en un joc encara poc evolucionat estructural i estratègicament.”

“Totes aquestes premisses van convertir a Zamora en una celebritat de la època i em reafirma en la meva opinió. Zamora va ser medalla de plata en Amberes sent un jugador formidable en la dècada dels 1920-1930, la seva ascensió a la fama, la seva llegenda i repercussió seria comparable al sorgiment de Casillas a finals del segle XX i començament del segle XXI.”

“Algunos creen que el fútbol es solo una cuestión de vida o muerte,

pero es algo mucho más importante que eso” (Bill Shanky)

El Sometent

dimarts, 19/01/2010

Si les armes catalanes han pogut destacar en algun moment de la seva història, aquests moments són, sense dubte, les aventures dels almogàvers i l’existència dels sometents.

El sometent és una excepció dins un món feudal i amb exèrcits o hosts professionals, formades per mercenaris. El sometent, per definició, és un cos paramilitar format per civils per garantir la protecció i l’autoajuda de la població i la terra.

L’origen documental del sometent es remunta al segle XI, amb la publicació de l’usatge (o capítol de cort, llei o reial decret, com li voleu anomenar) del Princeps Namque, que és l’encapçalament de l’usatge: «Lo Príncep si per qualque cas será assetiat, ó ell tindrá sos inimichs assetiats, ó oirá algun Rey ó Príncep venir». El que aquest usatge o llei està decretant és l’obligació dels ciutadans de les viles i ciutats catalanes a l’ajuda i defensa del comte de Barcelona (Príncep de Catalunya) si aquest ho requereix.

Així doncs, tots els ciutadans (homes lliures de viles i ciutats) entre 16 i 60 anys s’organitzaven per la defensa del territori en sentir el toc de campanes, tot reunint-se en diverses faccions (depenent de l’ofici de cadascú), a la plaça principal de la vila o davant de l’església. Cada ciutadà, al seu origen havia de procurar-se per si mateix les armes, cosa que provocava, que en molts casos, cada gremi anés a combatre amb les eines pròpies de cada ofici, i no era estrany veure faccions armades amb pals, martells i petits ganivets. Un cop reunits, i abans de presentar batalla, utilitzaven un crit de guerra: Via fora! Via fora! Via fora!

L’origen etimològic de la paraula sometent té dues teories. La primera ens diu que un cop reunits els homes a la plaça, el capità de cada bàndol, grup, ofici o facció encoratjava als soldats tot dient:

  • Sou atents?
  • I els homes el contestaven: Som atents! Som atents! Som atents!

L’altra teoria fa derivar la paraula sometent del soroll que feien les hosts totes formades, ja que cridaven i cantaven per encoratjar-se, tot fent soroll o so metent.

El que sí que està clar és que la creació del sometent és una creació exclusiva catalana, i una raresa on el monopoli de la violència i de la guerra pertany a la noblesa. La seva creació ve marcada en un context de guerra contra les taifes musulmanes del sud i de pirateria nord africana i turca a les costes del mediterrani.

L’eficàcia del sometent fou enorme: de fet, durant l’atac d Al-Mansur sobre Barcelona, mentre els nobles van abandonar la ciutat a la seva sort i van fugir en desbandada, foren els ciutadans de la ciutat, organitzats segons els seus oficis, qui van defensar a ultrança la ciutat. Malauradament, la ciutat fou presa i destruïda per les tropes musulmanes. Molts homes i les seves famílies, empresonats i fets esclaus foren esclavitzats a Còrdova.

Posteriorment, un cop acabada l’amenaça andalusí, el sometent era cridat a lluitar sovint contra la pirateria al mediterrani (molt abundant fins al segle XVI) o bé com a cos policial contra els bandolers (sobretot a finals del segle XVI i tot el segle XVII).

Durant la guerra dels segadors (1640-1659) foren voluntaris civils catalans els encarregats de formar la columna vertebral de l’exèrcit en la lluita contra Castella i França. Eren els anomenats Miquelets.

A la guerra de successió, els sometents van prendre partit a favor de l’arxiduc Carles, tot lluitant contra els Borbons Francesos i Castellans. Aquests sometents rebien el nom, sobretot a l’espai rural, de Maulets.

El sometent va desaparèixer definitivament després del decret de Nova Planta de 1714, però organitzacions esporàdiques de ciutadans s’autoanomenaven sometents, tant les guerres napoleòniques (cas del timbaler del bruc) com durant la guerra civil espanyola.

Els franquistes també van fer-se servir dels sometents (tot castellanitzant el nom per sometén) per lluitar contra els maquis del principat. Per últim, i durant la transició i fins a arribar als nostres dies, grups d’extrema dreta catalans han pres el nom de sometents, tot i no tindre res a veure.