Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

L’atemptat contra “El Papus”

dissabte, 4/12/2010

El Papus era una revista humorística i satírica que es va editar a Barcelona durant els anys 1973 i 1986, innovadora en els seus continguts gràfics i l’acidesa dels seus continguts satírics. D’alguna manera, el Papus va ser la predecessora d’ El Jueves, la revista d’humor gràfic més important de tot l’estat i que també s’edita a Barcelona.

Editada durant els anys de plom de la transició espanyola, i amb signatures tant importants com les del dibuixant Ivá, l’Òscar Nebreda, Fer o en Gin, i amb col·laboracions de periodistes de la talla del mestre Manuel Vázquez-Montalbán, Maruja Torres o Antonio Franco, el Papus aviat es consolidà com el setmanari d’humor gràfic de referència de tot l’estat espanyol.

Però les vinyetes d’humor gràfic del Papus no eren ben rebudes per tothom. El Papus era considerat com una revista que atemptava contra els principis fonamentals del Movimiento i contrària als principis del nacional-catolicismo, cosa que convertí la revista en un objectiu per els membres més conservadors i reaccionaris durant els anys de plom de la transició política espanyola.

Durant la transició diversos grups d’extrema dreta es van organitzar per atemptar contra els “enemics naturals d’Espanya i de la civilització cristiana occidental”. Encara avui en dia hi ha controvèrsia sobre els autors materials dels fets, ja que els grupuscles sovint no pertanyien a una organització armada definida si no que sovint actuaven per lliure. Una teoria responsabilitza de l’atemptat al grup ultradretà  de la Triple A (Aliança Apostòlica Anticomunista), un grup terrorista ultradretà inspirat en els grups homònims de militars ultradretans argentins que durant aquells anys van cometre barbàries contra els sectors progressistes de la societat argentina (cas de les mares de maig, per exemple). Les darreres investigacions, però, apunten a un grupuscle anomenat JEP (Juventudes Españolas a Pie) com a autors de l’atemptat i que desprès dels fets es va dissoldre per sempre.

Bé fos la JEP o a Triple A, els violents d’extrema dreta van preparar un cop d’efecte per castigar la revista satírica i els seus integrants. El dia 20 de setembre de 1977 integrants del comando feixista van preparar un artefacte bomba que havia d’esclatar a la seu del Papus, ubicada al carrer Tallers número 77 (cantonada amb la Plaça Castella) de Barcelona. Aquell dia la fatalitat va voler que la bomba (de força potència) matés al senyor Juan Peñalver, conserge del edifici (que ubicava altres despatxos i oficines), i malferís fins a setze persones més, entre les que es contaven la telefonista del Papus i altres treballadors. Els danys materials també foren força importants, i els edificis dels voltants també van patir-ne les conseqüències en forma de vidres trencats o desperfectes en façanes i balcons.

Papus tallers 77 antiga.jpg

Aspecte de la cantonada de Tallers amb Plaça Castella desprès de l'atemptat.

Malgrat l’amenaça feixista, el Papus va seguir al carrer, fins que les vendes van fer inviable el projecte, ja l’any 1986. L’agressió dels grupuscles ultradretans no van fer més que afermar la voluntat satírica de la revista i el recolzament unitari de la població civil catalana, que sempre ha rebutjat les accions armades i violentes que atemptin contra la llibertat de les persones.

Papus.JPG

Portada d' El Papus desprès de l'atemptat mortal.

Avui en dia, trenta-tres anys desprès dels fets del Papus, encara no s’han pogut enxampar els responsables del crim, i la policia nacional i la Guàrdia Civil no han estat capaços de resoldre qui eren els integrants d’aquell comando feixista. Algunes veus han afirmat que les forces i cossos de seguretat de l’estat van encobrir els autors materials dels fets, ja que aquests podien estar supeditats a importants membres destacats durant la dictadura i a moviments d’extrema dreta finançats amb capitals provinents d’empresaris importants.

Aquest any 2010 que aviat tancarem s’ha estrenat un documental molt interessant anomenat “El Papus, anatomia d’un atemptat”, dirigit per David Fernández de Castro i amb l’assessorament de Xavier Casals, una eminència en l’estudi dels moviments d’extrema dreta a Catalunya de la segona meitat del segle XX.

El Clàssic i la història

dimarts, 30/11/2010

Els clàssics Barça – Madrid de futbol formen part de la vida social i política del nostre país. Els Barça – Madrid  són “una metàfora de les relacions entre Catalunya i Espanya”, en paraules del gran Vázquez-Montalbán.

El primer cop que Barça i Madrid es van enfrontar va ser l’any 1902, durant el transcurs de la Copa del Rei Alfons XIII, anomenada aleshores la Copa de la Coronación. Aquell dia el Barça es va imposar per 3 a 1.

La primera lliga espanyola de futbol es celebrà la temporada 1928-29, i se la va adjudicar el Barça. Durant aquestes primeres lligues comença a forjar-se la rivalitat entre catalans i madrilenys per l’hegemonia del futbol estatal.

Però fou durant el franquisme que el Real Madrid i  el Futbol Club Barcelona es van fer enemics irreconciliables. El règim militar i criminal de Francisco Franco convertí l’equip merengue en l’equip oficial del règim , en la imatge corporativista del franquisme a l’exterior. La figura de Santiago Bernabeú, un afecte al règim franquista, i les ajudes administratives al club de Chamartín (cas Di stéfano, per exemple), van consolidar el Real Madrid com “el club de España y los españoles”.

El cas Di Stéfano exemplifica les relacions de favor del règim franquista en benefici del Real Madrid

Per la seva banda, el Barça va sobreviure penosament els primers anys de dictadura. La masa social barcelonista veié amb impunitat com el règim franquista depurà molts dels seus dirigents. Especialment sagnant fou el cas de Josep Sunyol i Garriga, president del Barça entre 1935 i 1936, fundador del setmanari esportiu La Rambla i membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. El president Sunyol fou capturat per les forces feixistes, torturat i assassinat en un punt de la serra de Guadarrama, on encara a dia d’avui deuen descansar les seves despulles.

Els anys 50 i 60 del segle passat eren anys de plom pel Barcelonisme, perseguit i observat amb lupa, castigat pel seu esperit fortament democràtic, integrador i catalanista. Aquells mateixos anys el Madrid s’imposava anys si i any també a la lliga espanyola i a la Copa d’Europa. Eren anys de patiment pel Barcelona. Aquells anys la temporada es salvava amb una victòria sobre l’etern rival blanc. Guanyar a casa i salvar l’honor del Camp Nou contra el rival era l’únic que feia salvar al temporada a can Barça. Tota la temporada es jugava a un sol partit. Eren temps d’escàndols arbitrals (com el famós cas Guruceta) i múltiples ajudes institucionals al equip del règim.

Aquest cercle viciós es va trencar a la darreria del règim, amb l’arribada a la ciutat comtal de Johan Cruyff, “Charlie” Reixach o Hugo “Cholo” Sotil. La temporada 73-74 el Barça es va imposar per un sonat 0 a 5 al Santiago Bernabéu.

Els anys 80 el Barça es consolidà com un club vencedor, però la generació de Migueli, Lineker i Maradona es va veure frenada per una gran fornada de jugadors formats al planter del Real Madrid, coneguda com la “Quinta del Buitre”. Aquell Madrid va assolir l’hegemonia del futbol hispànic  un cop més.

Però els anys 90 del segle passat van canviar com mai la inèrcia dels “Clásicos” i de l’hegemonia del futbol hispànic. Amb l’arribada del profeta Johan Cruyff a la banqueta del Barça i la creació d’un súper equip que rebé el nom de “Dream Team” (equip de somni) el Barça va imposar-se quatre cops seguits al torneig domèstic i va aconseguir la seva primera copa d’Europa a Wembley, l’any 1992. L’any 1994 el Barça va imposar-se per 5 a 0 al Camp Nou, per bé que la temporada següent en Madrid va complir la seva revenja particular al imposar-se al Bernabéu per idèntic resultat.

La primera dècada del segle XXI ha portat els derbis al seu grau màxim. Els equips són avui en dia els millors clubs del món, tal com han demostrat a nivell internacional imposant-se diversos cops en la màxima competició europea, la Champions League, en tres ocasions els blancs (anys 1998, 2000 i 2002) i en dues ocasions els blaugranes (2006 i 2009).

Encara avui en dia es fa manifesta la rivalitat no només esportiva entre els dos clubs més grans del món. El Madrid representa el poder adquisitiu, la supèrbia, el luxe, l’Espanya més reaccionària i xulesca. Per la seva banda, el Barça porta implícits al seu nom uns valors de respecte, humilitat, llibertat, democràcia, catalanitat i treball del futbol base per assolir grans èxits internacionals.

Els Clàssics s’han tornat en quelcom més que un partit de futbol. Són xocs entre dues maneres d’entendre la vida, d’entendre el país, de treballar, d’entendre el futbol. Des de l’arribada de Guardiola a la banqueta barcelonista, l’estiu de 2008, el Barcelona ha imposat un segell propi i genuí, una continuació de la feina que en el seu dia van portar a terme en Cruyff i en Reixach, en una versió actualitzada i millorada. Amb en Pep Guardiola el Barcelonisme ha arribat a l’essència pura de la filosofia de joc barcelonista, i el millor de tot, ha guanyat fins a cinc vegades al gran rival, el Real Madrid, que no troba la fórmula per combatre l’estil barcelonista.

El 2 a 6 de fa un parell de temporades al Bernabéu i el 5 a 0 d’ahir ressalten la diferència futbolística, social i cultural de les dues visons d’una mateixa realitat. El Barça porta el futbol a la seva màxima expressió artística, mentre que a la meseta comencen a  comprendre que amb la “casta” i la “fúria” no n’hi ha prou per trencar l’hegemonia mundial de que gaudeix el Barça.

Ahir a la nit el Barça va fer feliç a tot un país. Ens agradi o no el futbol, el Clàssic és més que un partit. En paraules del geni Vázquez-Montalbán és Clàssic és “resultat de les relacions entre Catalunya i Espanya, fruit d’una permanent guerra civil (metafòrica o real) entre el centralisme mesetari i la realitat catalana…el Barça és el braç no armat de Catalunya”.

el clasico.gif

El Clàssic, més que un partit.

Ressaca electoral

dilluns, 29/11/2010

Les eleccions del 28-N de 2010 ja són història. La ciutadania ha expressat el seu desig i ha escollit els seus representats polítics. Allò que escull i que vol el poble català, ben escollit està. La participació, que fregava el 60%, fou una mica més elevada que la mitjana històrica però encara lluny d’un grau de participació que pugui ser considerat com un gran èxit.

eleccions parlament 2010.png

Gràfics de resultats electorals del 28-N de 2010.

Un petit anàlisi del resultat electoral ens permet deduir que CIU ha sigut la gran vencedora de la nit electoral, amb 62 escons al Parlament català que permeten a Artur Mas formar govern en solitari per primer cop des que en Jordi Pujol es va retirar de la vida política. CIU ha arrasat a totes les comarques catalanes, malgrat que no ha aconseguit la majoria absoluta, se’n ha quedat a les portes. L’èxit de CIU es deu en bona mesura a una bossa de votants descontents amb la gestió del Tripartit i que han apostat pel canvi de color al govern de Catalunya. Me’n faig creus que la població hagi votat massivament a un partit que sembla prou relacionat amb la trama de corrupció engegada pel senyor Millet al cas Palau.

PSC i ERC han estat, al meu parer, les grans perjudicades de la nit electoral. EL PSC signa els pitjors resultats de la seva història, mentre que ERC perd més de la meitat dels seus electors i en conseqüència, més de la meitat dels escons al Parlament. Un càstig molt dur pels republicans, tot just quan semblava que la base social del independentisme era més gran que mai. Sota el meu parer, ERC ha focalitzat el càstig al govern tripartit, i bona part dels electors que li van donar confiança a l’any 2006 han optat per altres partits o plataformes catalanistes (tals com SI, Reagrupament o CIU), dispersant el vot independentista. Bona part de la culpa d’aquests resultats la té la direcció del partit, orfe d’un lideratge fort i carismàtic com el d’en Josep Lluís Carod-Rovira. El senyor Puigcercós no ha estat ni de bon tros un líder polític que hagi connectat amb la societat catalana, i en conseqüència ERC surt com la força política més perjudicada d’aquestes eleccions.

Cas a part mereix ICV-EUiA. El senyor Herrera ha signat uns resultats electorals prou acceptables, situant la seva força política com la quarta més votada malgrat que en conjunt, la formació ecosocialista  ha perdut dos escons respecte les eleccions de 2006. Iniciativa ha estat la força del tripartit que millor ha aguantat l’envestida conservadora, i molta culpa d’aquest fet la té el senyor Herrera, qui no tenia una herència fàcil amb el llegat del senyor Joan Saura (escàndols amb els mossos d’esquadra, l’afer del túnel de Bracons, incendi d’Horta de Sant Joan i altres).

El que cal analitzar amb lupa és l’auge de la dreta i de l’extrema dreta a Catalunya. El PP de la senyora Alícia Sánchez-Camacho ha signat els seus millors resultats electorals a Catalunya i s’ha consolidat com la tercera força del Parlament, i ho ha fet quan des de Madrid s’ha tombat l’estatut o el senyor Rajoy i companyia fan proclames ultraconservadores i sovint anticatalanistes. És per llogar-hi cadires: l’anticatalanisme i la xenofòbia donen bons resultats electorals al Principat. Lamentable.

Igual de lamentable que dues forces d’extrema dreta hagin crescut en número de vots. Ciutadans (un partit mentider, que amaga i deforma al seu gust la realitat social i cultural de Catalunya) ha crescut en número de vots (ha tingut uns 100.000 vots) i ha mantingut els seus tres diputats. Un partit anticatalanista, i tal i com he afirmat en alguna ocasió, té tics obertament Lerrouxistes. El seu populisme, la seva suposada radicalitat, la seva suposada adscripció a les esquerres i el seu anticatalanisme situen a Ciutadans en el dubtós honor de ser la formació política hereva del Lerrouxisme.

L’altre fenomen preocupant ha estat la irrupció d’un partit racista i xenòfob com és Plataforma x Catalunya del senyor Josep Anglada. Amb un discurs que l’hagués signat un membre de les SS, la força neonazi ha aconseguit prop de 75.000 vots (que en són molts) i s’ha quedat a les portes d’entrar al Parlament. Què ens passa catalans? Qui pot donar suport als que odien tot allò que és diferent,que és genuí? La veritat és que em vaig espantar, i molt, quan a primera hora del vespre, li donaven tres escons als neonazis de PxC. Ja estava fent les maletes per fugir del país…

Per últim, l’èxit de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) de Joan Laporta, que entra al Parlament amb quatre diputats i un programa molt definit per un objectiu molt clar: assolir la independència de Catalunya. SI ha pescat molt vot de càstig dels republicans, al igual que Reagrupament Independentista de Joan Carretero, que s’ha quedat a les portes del Parlament. No em puc estar de remarcar que si aquestes dues forces haguessin anat de la mà, els resultats  electorals haurien estat molt millors (entre els dos haurien sumat prop de 150.000 vots, i podrien haver aconseguit més representació parlamentària). Serà el primer cop que una força política de caire independentista entri al Parlament al marge d’Esquerra Republicana.

En definitiva aquestes han estat les eleccions de l’avenç de la dreta i l’extrema dreta al país per combatre la crisi, les eleccions que han confirmat la desafecció social respecte el tripartit i les eleccions on el vot independentista ha estat més atomitzat que mai. Altrament només volia comentar que l’avenç del PP de Sánchez-Camacho no deixa de situar al PP com una força residual i marginal a Catalunya, amb només un 12% de percentatge de vots. Si CIU no vol, el PP continuarà siguent una força política residual i inútil al Parlament català.

Aquest cap de setmana ha vist néixer un nou govern a la Generalitat Catalana, però també un nou diari ha aparegut als nostres quioscos. Estic parlant del diari Ara, un diari nou, alegre i dinàmic, que em va deixar molt bon gust de boca el dia de la seva inauguració, el dia que va néixer i que va sortir al carrer. Tant de bo el diari es consolidi com un referent de la informació en llengua catalana, des d’un vessant independent i objectiu, crític i fiable, sense els mals vicis adquirits per altres diaris (en català o castellà) que s’editen a Barcelona. Molta sort, ARA!

Reus, Paris i Londres

dilluns, 22/11/2010

El segle XVIII a Catalunya fou un segle d’expansió demogràfica, social i econòmica d’un país que havia quedat molt malmès desprès de la catàstrofe de 1714.

Un dels sectors clau per comprendre la recuperació econòmica del principat fou l’auge vitivinícola del Principat. Catalunya, com a país mediterrani, sempre havia estat un país de vinyes i vi, però mai fins aleshores s’havia tret tant profit de la vinya i els seus derivats.

EAl llarg del segle XVIII i inicis del XIX l’agricultura catalana (en especial el sector vitivinícola) dinamitzà tota l’estructura econòmica del Principat. Els beneficis  generats al llarg d’aquest llarg segle XVIII foren destinats, en gran mesura, a la decisiva industrialització del país durant el segle XIX. De fet, no s’explica la creació d’una gran xarxa industrial catalana sense els beneficis que va generar el sector agrari al segle anterior.

Zones com el Camp de Tarragona o el Priorat foren importants focus de l’activitat agrària, però la zona de Reus i rodalies foren el paradigma de l’èxit agrari. Concretament, la producció de cereals, de l’avellana (producte encara prou important avui en dia) i la creació de noves destil·leries a la ciutat reusenca van fer prosperar enormement aquesta zona del país.

Tal com he esmentat, Reus es convertí en el centre de tota la producció i activitat econòmica de la zona, mercès a una Cooperativa agrícola potent, i el capital financer i humà de la capital del Baix Camp. Molts particulars disposaven de les eines i les instal·lacions necessàries per la producció d’una beguda alcohòlica molt preuada en aquest moment: estem parlant de l’aiguardent.

reus destil·leria.jpg

Destil·leria i magatzem d'aiguardent

L’aiguardent estava molt cotitzat al context internacional, i era un producte amb una gran sortida als principals mercats internacionals. La producció d’aiguardent es destinava pràcticament en totalitat a la seva exportació. De fet, l’aiguardent de Reus tenia molta acceptació a Anglaterra, França i el mercat americà i era en les capitals d’aquests països i a Reus on es decidia la fluctuació del preu d’aquest producte (d’aquí la modesta expressió de “Reus, Paris i Londres”).

La pujança de l’activitat econòmica a Reus comportà una dinamització molt important del comerç i les infraestructures del sud de Catalunya, tals com la decidida modernització i adequació de la xarxa de camins, la recuperació demogràfica del territori o la construcció del carrilet (o ferrocarril de via estreta) entre Reus i Salou, el port natural de la capital del Baix Camp.

Alambí reusenc.jpg

Alambí reusenc, estri empreat per la destil·lació de begudes alcohòliques.

Mercès als beneficis derivats del aiguardent i la seva comercialització, així com de l’esperit innovador de la burgesia reusenca, Reus esdevingué la segona ciutat del Principat. Tanmateix, la burgesia reusenca va tindre prou vista com per invertir els guanys del aiguardent al llarg del segle XVIII en l’incipient industria tèxtil, fent de Reus un dels principals centres industrials del país, ja al segle XIX.

Les noves industries i l’arribada de la fil·loxera a Catalunya (el darrer terç del segle XIX), van ensorrar la producció d’aiguardent de Reus i rodalies. Malgrat la seva desaparició, l’industria de l’aiguardent romandrà per sempre lligada i vinculada a Reus, on encara avui en dia els seus ciutadans exclamen orgullosos allò del “Reus, Paris i Londres”.

La Recopa de Basilea

divendres, 12/11/2010

Poques vegades el futbol ha donat tanta alegria a tot un país com el ja llunyà 16 de maig de 1979. Aquell dia es va disputar al St. Jakob Stadium de Basilea la final de la Recopa d’Europa entre el Barça i el Fortuna Düsseldorf.

L’any 1979 la realitat social i cultural del país era un altre: Suárez s’havia imposat per segon cop a les eleccions generals, la transició seguia el seu lent viatge cap la normalitat democràtica (si és que n’hi ha) i a Iran s’havia enderrocat el règim del Sah per convertir el país en una República Islàmica.

A Catalunya feia pocs mesos que el poder civil havia pres el carrer demanant la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia a la diada del 77, però a aquelles alçades l’autogovern de Catalunya encara no existia, i el llegat franquista encara era ben present a les principals institucions estatals.

En aquestes circumstàncies el FC Barcelona es va plantar a la final de la Recopa d’Europa (una extinta competició que enfrontava els campions de copa dels diferents països europeus), desprès de molts anys de foscor futbolística a l’ombra del gran rival, el Real Madrid.

El partit de futbol a Basilea fou una perfecta excusa per a un desplaçament massiu de seguidors catalans cap la ciutat Suïssa. Més de 35.000 persones van anar a Basilea per animar al Barça. Mai a Europa s’havia vist una cosa semblant. Cap equip havia desplaçat a tantíssima gent, i els aficionats del Barça van tindre un comportament exemplar, lluny del fanatisme dels ultres del futbol britànic o italià.

Recopa de Basilea St Jakob's Satdium.jpg

Aspecte de les grades del St Jakob's Stadium.

El propi alcalde de Basilea d’aquelles dates va felicitar als catalans pel seu comportament i el seu civisme abans, durant i desprès del partit. Aquell dia dins del vell estadi de St. Jakob’s Stadium només s’hi veien senyeres i banderes del Barça. De fet, de senyeres s’hi van veure moltes, segurament a causa de la voluntat del poble català per normalitzar la seva existència, i el partit de futbol fou un escenari internacional perfecte per mostrar a Europa sencera qui eren els catalans, i per què el Barça és més que un club. El 16 de maig de 1979 Europa va entendre que significava el Barça i els valors cívics del poble català, així com el seny propi que ens caracteritza.

Aquella final era més que un partit de futbol. Representava l’èxit d’una societat i d’un poble que havia estat oprimit durant molts anys, durant els que el Barça va adquirir el títol simbòlic de “braç armat de Catalunya” com el va batejar el gran Manuel Vázquez Montalbán. La victòria de Basilea suposà l’inici d’una era triomfant per al club, i anuncià el retorn d’una part de l’autogovern català desprès de tants anys de dictadura i foscor. Segurament la de Basilea fou la primera festa del catalanisme desprès de la dictadura, un exemple de comportament cívic i ciutadà, i sobretot,una final molt mediàtica, ja que es va fer fora de casa a la sempre neutral Suïssa. Europa va conèixer quin era el tarannà dels barcelonistes, generant moltes simpaties i afinitats que han fet del Barça el club més popular i amb més seguidors del món. Europa sencera va retre homenatge als campions catalans i a la seva manera d’entendre el futbol, sense precedents al continent.

Pel que va representar pel club i pel país, molts culés consideren la final de Basilea com el moment més important de la història del club. I la conquesta de la primera Recopa d’Europa, un títol secundari, com la gesta més important del barcelonisme. Segurament mai un equip de futbol ha significat tant per a tot un poble. Segurament mai una Recopa d’Europa, un títol esportiu secundari, ha estat tant celebrat de forma tant efusiva com el de Basilea. Possiblement Basilea significa per a molta gent el moment de fer-se visibles a Europa com a poble, de donar-nos a conèixer internacionalment mitjançant el futbol, ja que no hi havia cap possibilitat de fer-ho políticament.

Recopa Basilea.jpg

L'equip campió amb el trofeu.

Futbolísticament parlant, el Barça es va imposar al Fortuna Düsseldorf en un partit vibrant que va decantar-se cap al bàndol dels catalans per 4-3 amb gols de Vicente Sánchez, Asensi, Rexach i Hans Krankl.

Krankl té una història molt maca relacionada amb la final de Basilea. Uns dies abans de la final, el jugador austríac va tindre un greu accident de cotxe mentre circulava amb la seva senyora per la Diagonal. La senyora es trobava en un estat crític, però l’afició barcelonista va respondre de manera inesperada: es van formar cues de donants de sang als hospitals de la ciutat de Barcelona. En Hans Krankl va voler jugar la final de Basilea com a agraïment als catalans pel seu gest, i finalment va marcar el gol decisiu que va portar el trofeu a Barcelona. El senyor Krankl ha afirmat en moltes ocasions sentir-se un català més, i la relació d’afecte entre afició i jugador és d’aquells fenòmens estranys que no tenen explicació racional.

Recopa Hans Krankl.JPG

Hans Krankl com a jugador del Barça

La Sagrada Família

dilluns, 8/11/2010

La Sagrada Família és quelcom més que un temple o una basílica. És l’orgull de la ciutat de Barcelona i el seu símbol més popular. Segurament la seva màgia rau en el fet de ser  el temple catòlic més gran del món en construcció.

Però quins foren els orígens de la Sagrada Família? Com va néixer el projecte? El que molta gent no sap és que el projecte original no és obra de Gaudí.

La història de la Sagrada Família neix de l’iniciativa d’un barceloní molt devot anomenat Josep Maria Bocabella i Verdaguer. El senyor Bocabella era un important prohom de la Barcelona del darrer terç del XIX, que sentia una admiració i una devoció especial per la figura de Sant Josep. De professió llibreter, en Bocabella va adquirir uns terrenys a les afores de Sant Martí de Provençals (antic municipi avui absorbit per la ciutat comtal). En aquells terrenys el senyor Bocabella volia construir-hi un temple dedicat a la Sagrada Família i a la figura de Sant Josep.

El senyor Bocabella, impulsor del projecte, volia construir-hi una còpia del Santuari de Loreto, però aviat desistí de la seva idea original. L’arquitecte encarregat de la construcció del temple fou l’arquitecte diocesà (això és, proposat pel bisbe de Barcelona), qui va idear un temple d’estil neogòtic. Aquell arquitecte original era el senyor Francesc de Paula Villar i Lozano, que contava amb un important currículum a Barcelona. No en va, el senyor de Paula havia dirigit la restauració de la casa de la Misericòrdia o de l’església de Santa María del Pi, a més de contar amb el suport i l’aval del bisbat de Barcelona.

Sagrada Familia Villar.jpg

El projecte de Francesc de Paula Villar.

El projecte s’inicià l’any 1877, però sis anys desprès, l’arquitecte Francesc de Paula va abandonar el projecte a causa d’un seguit de desavinences personals i professionals amb el també arquitecte Joan Martorell, home de confiança d’en Josep María Bocabella. En aquells sis anys el senyor de Paula només havia pogut construir la cripta del temple, a on curiosament descansen les restes del seu successor, Antoni Gaudí.

Així les coses, l’any 1883 l’encàrrec de construir un temple dedicat a la Sagrada Família recau a la figura d’ Antoni Gaudí, qui havia col·laborat en algunes ocasions amb Joan Martorell, arquitecte de confiança de l’impulsor del projecte, en Josep Maria Bocabella.

En Gaudí va tindre així l’ocasió de crear un temple de zero, en el que acabarà sent la seva obra mestre. Fins l’any 1915, en Gaudí compatibilitzarà el projecte del temple amb altres projectes coneguts del geni, com la colònia, el palau i el parc dels Güell, la casa Batlló o la Pedrera  (casa Milà). A partir de 1915, en l’etapa més madura del geni, en Gaudí es va dedicar exclusivament a la construcció del temple. La Sagrada Família suposa la síntesi i la culminació de totes les idees arquitectòniques de Gaudí, de tots els assajos i lliçons extretes de l’experiència al llarg del temps.

Durant aquesta etapa, en Gaudí es va dedicar nit i dia a la construcció del temple (i no és cap metàfora). En Gaudí es passava el dia fent dibuixos, pensant, ideant, elaborant esborranys i plasmant com havia de ser el temple.  En Gaudí va projectar una església de cinc naus centrals amb un transsepte de tres naus i un àbsida amb set capelles. El temple haurà de tindre tres façanes (la del naixement i la passió, ja construïdes, i la de la Glòria, que encara s’ha d’iniciar), i fins un total de 18 torres, amb una gran torre central que arribarà als 170 metres.

Però en Gaudí només va poder arribar a veure acabada una petita part de la seva obra, la façana del Naixement. El juny de 1926 en Gaudí va ser atropellat per un tramvia a la Gran Via de Barcelona, entre els carrers Girona i Bailén. L’accident no fou mortal, però el genial arquitecte va estar varies hores estès a la Gran Via sense que ningú l’ajudés. Els vianants mai s’haguessin imaginat que l’home caigut a terra era en Gaudí. La causa cal buscar-la a l’aparença física del Gaudí dels darrers anys, qui s’havia despreocupat absolutament del seu aspecte físic i semblava un pidolaire o un borratxo, ja que la seva roba era bruta i esquinçada, i la seva barba llarga i descuidada.

Els anys posteriors a la mort de Gaudí el projecte va quedar força tocat, ja que no hi havia cap arquitecte capaç de seguir l’obra de Gaudí. Només el seu deixeble Domènec Sugrañés va apostar per continuar amb la construcció del temple.  A més a més, la situació va capgirar-se del tot l’any 1936 amb el començament de la Guerra Civil, quan l’esclat revolucionari comportà que un grup d’incontrolats destruïssin el taller de Gaudí, on es guardaven els seus plànols i esbossos.

Amb la postguerra i els anys magres de la primera etapa del Franquisme (1940-1960) la construcció va quedar força paralitzada. Fins i tot a Barcelona s’havia fet sentir l’opinió que no calia seguir amb la construcció del temple sense Gaudí i els seus plànols. Tot i així, un seguit d’arquitectes i escultors com Jaume Busquets, Francesc Quintana, Lluís Bonet o Isidre Puig van continuar les obres del temple.

Com que la Sagrada Família és un temple expiatori, és a dir, finançat només per donacions desinteressades de fidels, els seus ingressos durant els anys del franquisme (època de vaques magres pel conjunt de la població) eren molt minsos. Amb poc capital, poca capacitat constructiva i en conseqüència, menys donacions particulars.

Per acabar-ho d’adobar, la constructora Núñez i Navarro va aconseguir un permís municipal per edificar al carrer Mallorca 410, just al espai que haurà d’ocupar la façana principal de la Sagrada Família, i que algun dia caldrà enderrocar. A més de la finca de Núñez i Navarro, fins a vint-i-dos edificis hauran de ser enderrocats entre els carrers Mallorca i el Passatge de la Font.

Però aquest cercle viciós es va trencar definitivament al darrer terç del segle XX, amb l’obertura internacional de la ciutat i del monument de la Sagrada Família. Amb el turisme es van millorar molt els ingressos pel temple mitjançant la venda de tiquets per visitar l’interior del temple. Des de 1985 i fins avui hi ha al capdavant de les obres el mateix arquitecte, el senyor Jordi Bonet i Armengol, i el seu equip, que interpreten les idees de Gaudí. Aquests darrers  anys han estat molt importants per la construcció del temple, ja que gràcies a les noves tecnologies es poden fer molts més plànols tridimensionals que serveixen d’esborrany per l’equip encarregat de finalitzar el temple.

Sagrada Familia interior.jpg

Interior de la basílica

Ahir el Papa Benet XVI va consagrar la Sagrada Família en basílica menor: la consagració d’un temple és condició sine qua non per poder oficiar-hi litúrgies religioses.  D’aquesta manera, la genial obra de Gaudí podrà celebrar misses i altres celebracions religioses, que fins ara tenien lloc a la cripta.

Algunes veus opinen que la Sagrada Família podria estar enllestida cap l’any 2026, coincidint amb el centenari de la mort de Gaudí. Sembla una data poc creïble, ja que els experts afirmen que hi ha molta feina a fer. Mentrestant, cada any més turistes s’apropen a visitar la Sagrada Família, i molts barcelonins també ens hi apropem per comprovar l’avenç de les obres del temple.

Un darrer problema amenaça la finalització de l’obra de Gaudí. L’oposició dels veïns del carrer Mallorca a ser desallotjats dels seus pisos. Els propietaris que van adquirir els immobles de carrer Mallorca (especialment els de la finca de Núñez i Navarro) ho van fer pensant que l’obra de la Sagrada Família mai s’hauria d’acabar, però la realitat és que les columnes de la nau central ja ocupen part de la vorera del carrer Mallorca i que caldrà trobar-hi una solució per poder finalitzar la basílica.

Sagrada Familia acabada.jpg

Vista virtual de la Sagrada Família finalitzada.

L’Estadi Olímpic Lluís Companys

diumenge, 26/09/2010

L’antic Estadi Olímpic de Montjuic (actualment anomenat Estadi Lluís Companys) va ser projectat a inicis del segle XX per part del consistori barceloní.  L’estadi de Montjuic va ser projectat per l’arquitecte Pere Domènech i Roura, fill del genial arquitecte Lluís Domènech i Montaner, a les darreries de l’any 1920, per bé que el projecte inicial ja s’havia aprovat i iniciat el 1911. Les obres es van allargar fins l’any 1929, fent coincidir la inauguració del nou Estadi amb els actes de l’Exposició Universal de 1929.

Estadi 1929 Josep Gaspar.jpg

Inauguració de l'estadi l'any 1929. Foto de Josep Gaspar.

Durant els anys 30 del segle passat la boxa era un esport de masses al nostre país, i un parell de combats de Paulino Uzcudun i de Josep Gironès, el crack de Gràcia, van omplir fins la bandera l’antic estadi de Montjuic.

Montjuic Uzcudum-Carnera.jpg

Panoràmica de Josep Gaspar el día del combat de boxa entre Uzcudum i Carnera.

Barcelona presentà la seva candidatura a organitzar els Jocs Olímpics de l’any 1936, amb Montjuic com estendard del projecte. Però els desitjats jocs olímpics no arribaren mai, i la ciutat escollida per acollir els Jocs Olímpics de 1936 fou Berlin, la capital del tercer Reich. Adolf Hitler no va tindre cap problema per fer servir els Jocs Olímpics com una eina de propaganda més de la superioritat de la raça ària, tal com ho havia fet Mussolini un parell d’anys abans.

En contrapartida, les organitzacions d’esquerres del país van decidir organitzar uns jocs populars, on prenguessin part tant atletes d’elit com aficionats (cadascú en la seva categoria, és clar). En aquestes olimpíades populars es prestava especial atenció a la dona i a la participació d’atletes de nacions sense estat. Així doncs, n’haurien de prendre part atletes en representació de Catalunya, Euskadi, el Marroc francès, Palestina, les Balears, Alsàcia i fins i tot un equip de jueus vinguts de diferents indrets.

La competició havia de començar el 19 de Juliol de 1936. Havien vingut prop de 20.000 persones entre atletes i espectadors, però el destí va voler que el dia abans de la festa d’inauguració, el 18 de Juliol, un grup de militars protagonitzessin un cop d’estat contra el govern legalment constituït. Molts dels atletes estrangers van decidir allistar-se a les incipients columnes de milicians per combatre al feixisme.

L’estadi de Montjuic va entrar en una fase de decadència, que va arrossegar-se fins arribar al seu zenit la dècada dels anys seixanta. La muntanya de Montjuic es va omplir de barraques fetes pels immigrants arribats d’arreu d’Espanya, i l’estadi fou utilitzat com a vivenda d’algunes d’aquestes famílies.

montjuicanys60.jpg

Montjuic als anys 60, barri de barraques.

L’agonia del vell estadi semblava no tindre fi, i quan semblava que l’estadi hauria de desaparèixer, Barcelona fou escollida pel COI la seu dels XXV Jocs Olímpics de l’era moderna. Barcelona anava a organitzar els jocs de 1992. La vella aspiració de la ciutat comtal va fer-se realitat. Era l’any 1986, i calia treballar de valent per enllestir la ciutat per aquest esdeveniment.

El consistori barceloní va decidir enderrocar l’estadi al complet i aixecar-lo de nou tot salvant l’antiga façana original. Els encarregats de reformar l’estadi foren un equip d’arquitectes catalans (Carles Buxadé, Joan Margarit, Frederic de Correa i Alfons Milà) i l’italià Vittorio Gregotti. Amb la nova remodelació al estadi olímpic hi cabien prop de 57.000 persones.

L’any 1989 es va inaugurar, sota un intens ruixat, el remodelat estadi de Montjuic, amb motiu de la copa del món d’atletisme, que va ser una mena de prova de foc de cara als jocs olímpics de 1992. Aquell campionat mundial d’atletisme es van detectar algunes deficiències del estadi, com ara les famoses goteres de l’estadi olímpic. Els desperfectes van anar sent subsanats, i els accessos al estadi millorats.

Finalment arribà el gran dia per a la muntanya de Montjuic, i en especial per al seu estadi. El 25 de Juliol de 1992 es van inaugurar els XXV Jocs Olímpics de l’era moderna a la ciutat comtal, amb una cerimònia d’inauguració que fou qualificada d’excepcional per part de tots els mitjans de comunicació d’arreu del món. Fins i tot l’expresident del COI, en José Antonio Samaranch, va qualificar els de Barcelona com “els millors jocs de la història”.

La ciutat va donar el millor de si mateixa durant els quinze dies que van durar els jocs, i l’estadi de Montjuic fou un magnífic escenari. Juntament amb el Palau Sant Jordi (obra del japonès Isozaki) i les piscines Bernat Picornell, van formar una anella olímpica de somni que encara avui en dia és referent per a constructors, urbanistes i arquitectes d’arreu del món.

Montjuic - Anillo Olimpico.jpg

L'anella olímpica, avui en dia.

Un cop acabats els Jocs Olímpics de 1992, la ciutat va haver de buscar una nova utilitat pel estadi, de propietat municipal. La primera opció foren els Barcelona Dragons, un antic equip de Futbol Americà amb seu a Barcelona i que jugava els seus partits al Estadi Olímpic, entre els anys 1991 i el 2001. La màxima glòria d’aquest esport a Montjuic arribà el 1997 quan els Barcelona Dragons van imposar-se als Rhein Fire a un Estadi Olímpic ple fins la bandera.

Un altre il·lustre equip barceloní que va utilitzar l’Estadi Olímpic fou el RCD Espanyol de Barcelona, qui el convertí en la seva llar entre els anys 1997 i 2009. El 14 de novembre de 1999 Montjuic es convertí en un espectacular mosaic blanc-i-blau amb motiu de la celebració del centenari del club. Durant aquests anys l’Espanyol viurà una etapa daurada, amb la consecució de dos Copes del Rei i finalista de la UEFA Cup.

L’any 2001 l’Estadi fou rebatejat oficialment com Estadi Olímpic Lluís Companys, en honor al president de la Generalitat republicana que fou afusellat pel règim franquista al veí Castell de Montjuic.

Actualment, l’Estadi es troba en un període de readaptació a les necessitats de la ciutat. Sense grans esdeveniments esportius a l’horitzó, cal buscar noves utilitats per no deixar caure en l’oblit i el desús un altre cop a un dels emblemes de la ciutat.

Aquest mateix estiu han tingut lloc els Campionats Europeus d’Atletisme, que han fet recordar a la ciutat de Barcelona vells moments del màgic 1992. Fins i tot un equip de Rugbi XIII de Perpinyà anomenat Dragons Catalans hi ha jugat un partit de competició oficial. Montjuic ha estat també seu de partits de futbol de les seleccions espanyola i catalana. No en va, la UEFA ha catalogat a l’Estadi Olímpic Lluís Companys com a estadi cinc estrelles (és a dir, entre els millors estadis europeus i que dóna permís per organitzar finals de les competicions europees).També s’hi ha celebrat festes populars infantils, com la Festa dels Súpers, organitzada anualment per Televisió de Catalunya.

Tanmateix,els darrers anys a l’Olímpic de Montjuic s’hi ha celebrat grans concerts de música que han omplert de gom a gom l’Estadi. Artistes com Bon Jovi, Madonna, Coldplay, Rolling Stones o AC/DC hi han celebrat multitudinaris concerts de més de 60.000 persones.

Per últim, en aquests darrers mesos s’ha plantejat la possibilitat que l’Estadi Olímpic de Montjuic sigui una seu de la candidatura conjunta d’Espanya i Portugal de cara a organitzar el mundial de futbol de 2018. Si realment s’acabés concretant aquesta opció, potser l’estadi haurà de reinventar-se de nou. Tant de bo el vell estadi de Montjuic (que per aquelles dates ja tindrà 90 anys) sigui de nou epicentre de l’elit esportiva mundial.

El carrer Ramelleres

dimecres, 15/09/2010

El carrer Ramelleres és un dels carrers més importants del nord del Raval de la ciutat de Barcelona. I no ho dic per que en aquest estret carrer va néixer el meu pare (cosa que també influeix, és clar) a l’escala coneguda com l’ escala gran, que encara avui existeix. De fet, la principal font per a realitzar aquest post és la memòria oral de les històries del seu carrer que em va explicar el meu pare, qui a la seva volta les havia escoltat del meu avi. Però tornem al carrer Ramelleres. Aquest carrer comunica el carrer Tallers amb la plaça Bonsuccés, baixant cap al mar, i transcorre paral·lel a les Rambles. P9130007.JPG

I seran les Rambles les causants del nom d’aquest carrer. De Rambles, n’hi ha diverses, no només una. Així doncs, baixant de plaça Catalunya cap a Colom, passarem per diverses Rambles, trams de la famosa via urbana barcelonina:  existeix la Rambla de Canaletes (dita així per la famosa font), la Rambla dels Estudiants (per ser el lloc on s’allotjaven els estudiants a l’edat mitja i l’antiga seu de la Universitat de Barcelona), la Rambla de les flors (que tot seguit veurem) la Rambla dels Caputxins (anomenada així pel convent que hi havia, de l’orde dels caputxins) i la Rambla de Santa Mònica (on hi ha la parròquia de Santa Mònica, a tocar del port).

Doncs bé, com el seu nom indica, a la Rambla de les flors s’hi venien flors. Era una activitat econòmica que s’hi venia desenvolupant, de forma documentada des de la baixa edat mitja. Al segle XVI la venda de flors en aquest tros de les Rambles ja s’havia institucionalitzat. De fet, era l’únic lloc de Barcelona on s’hi venien. Cap altre indret tenia, al segle XIX, permís per a vendre-hi flors. Aquest tram monopolitzava el negoci de les flors, un sector tradicionalment potent i que movia importants capitals humans i financers.

La burgesia barcelonina, durant el final del segle XVIII i el primer terç del XIX, es passejava amb els seus carros per les Rambles, i sovint els senyors compraven un ramell de flors a les seves senyores, mares, germanes, filles, estimades o amistançades.

Amb el temps, a les senyores i senyoretes que es dedicaven a la venda d’aquests ramells de flors se les anomenà ramelleres. I com la majoria d’elles vivia en un carrer molt estret, situat entre el carrer Tallers i la plaça Bonsuccés, la cultura popular anomenà a aquest carrer com el carrer de les Ramelleres.

P9130017.JPG

Façana de la maternitat (S.XIV)

Més enllà d’aquesta bonica història, el carrer és famós arreu de Barcelona per què hi havia la Casa de la Maternitat, depenent de la Casa de la Misericòrdia, fundada al darrer terç del segle XIV, i que actualment acull a part de les oficines de la seu de districte de Ciutat Vella. En aquest espai s’hi abandonaven els nens orfes de Barcelona i rodalia, fills il·legítims o bé fruit d’embarassos no desitjats. Els nens eren abandonats en un torn de forma anònima, i les mares que els abandonaven podien fer una almoina o donació a les monges de la Casa mitjançant una petita obertura destinada a fer els donatius per la cura i manutenció dels infants.

P9130015.JPG

Torn on s'abandonaven els infants a la maternitat. A dalt a l'esquerra hi ha un lloc per l'almoïna.

Una mica més avall, trobem l’antic convent del Bonsuccés, ocupat pels germans de l’Ordre dels Servents de Maria (coneguts com servites), construït al llarg del segle XVII i que fou abandonat al 1836, fruit de la desamortització de Mendizábal. Avui dia aquest edifici és la seu oficial del districte de Ciutat Vella. Al costat, la plaça del Bonsuccés, avui plena de terrasses de bars i botigues, però en un passat no massa llunyà, fa mig segle, quan el meu pare era petit, s’hi disputaven grans partits de futbol entre la mainada del barri (cosa impensable avui dia, ja que està prohibit jugar-hi a pilota).

P9130030.JPG

L'actual plaça del Bonsuccés

Davant de la casa de la Maternitat i de l’antic convent del Bonsuccés s’obre una espaiosa plaça, batejada com plaça Vicenç Martorell. Aquesta plaça és “artificial”, és a dir, oberta fa relativament pocs anys. Abans de la guerra, en el tros de carrer on avui s’obre la plaça, el pas era ben estret: gairebé no hi podia passar un cotxe gran ni un camió. El meu pare m’explicava que si estiraves els braços, gairebé podies tocar les parets de les cases situades a banda i banda del carrer (i això que el meu pare, en aquell moment, no era més que un vailet).

P9130025.JPG

L' "artificial" plaça de Vicenç Martorell

Però durant els bombardejos de Barcelona al llarg de la guerra civil (1936-39), uns projectils van impactar amb els edificis adossats a l’antic convent del Bonsuccés, destruint-ne bona part i deixant-los inservibles. Un incendi va acabar d’enderrocar els edificis d’aquest cantó del carrer, i el propi convent del Bonsuccés se’n salvà de miracle. Molts veïns del barri van atribuir-ho a la intervenció divina. L’ajuntament franquista decidí obrir un espai públic al buit provocat per les bombes, i així va néixer l’actual plaça de Vicenç Martorell, que té poc més de 50 anys d’antiguitat.

P9130001.JPG

La façana de la facultat de la UB pel carrer Ramelleres

Però quin era l’objectiu de les bombes feixistes sobre el carrer Ramelleres? La resposta és ben fàcil: a l’espai que actualment ocupa la facultat de Geografia i Història del Raval de la Universitat de Barcelona (UB), entre els carrers Montalegre i Ramelleres hi havia l’ Energía Elèctrica de Catalunya (l’actual FECSA), la principal font de subministrament elèctric de la ciutat de Barcelona. L’aviació alemanya i italiana volia destruir l’Energía Elèctrica de Catalunya(actual FECSA) per deixar a les fosques la ciutat de Barcelona i tractar de paralitzar el teixit industrial i productiu de Barcelona. Malgrat els nombrosos intents, que van canviar la fisonomia del carrer Ramelleres per sempre més amb l’obertura involuntària de l’actual plaça de Vicenç Martorell, les forces feixistes no van aconseguir destruir-la.

La FECSA romandrà oberta i en funcionament durant un piló d’anys: es va fer famosa pels continus talls elèctrics durant la postguerra. Però el temps la va deixar obsoleta, i en una bonica metàfora del propi carrer de les Ramelleres, deixà de produir energia elèctrica i força de treball per produir coneixement, cultura i investigació a les aules de la UB.

L’onze de setembre

divendres, 10/09/2010

L’onze de setembre de 1714 la ciutat de Barcelona va caure després d’un dur setge per part de les tropes castellanes i franceses. Era el colofó a la Guerra de Successió, iniciada a la mort del darrer rei Hasburg al tro hispànic, en Carles II, a l’any 1700.

Com el rei Carles II va morir sense descendència, s’inicià un litigi entre les principals potències europees per col·locar un membre afí a les grans potències i que no possés en perill la política de l’equilibri de forces europees als inicis del segle XVIII. L’hereu designat pel rei Carles II era el seu parent Felip de Borbó, familiar del totpoderós Lluís XIV, però les principals potències europees (Països Baixos, Anglaterra, Portugal…) van témer una aliança de família franco-hispànica que podia esdevenir hegemònica al continent. Aquestes potències van apostar pel pretendent Hasburg al tro hispànic, l’arxiduc Carles d’Àustria.

Per la seva banda, els territoris de l’antiga Corona d’Aragó (Regne d’Aragó, València, Catalunya i les Balears) van reconèixer a Felip de Borbó com a rei en un primer moment. Però el projecte centralista d’aquest, així com el seu projecte polític i el poc respecte mostrat envers les institucions de govern d’aquests territoris van fer que es passessin, en bloc, al bàndol austriacista a  l’inici de les hostilitats.

La guerra es va convertir en una autèntica confrontació internacional. Malgrat la superioritat britànica als mars, la infanteria franco-castellana va mostrar-se com una força de combat temible, molt ben organitzada i amb una potència de foc superior a les tropes del bàndol de l’arxiduc Carles. Aquesta superioritat quedà manifesta a la batalla d’Almansa (1707), on les tropes borbòniques van escombrar les forces austriacistes, i els obrí la porta per la conquesta del regne de València i de l’Aragó, aplicant una repressió política brutal (com demostra la crema de la ciutat de Xàtiva, resistent als ocupants borbònics).

Catalunya i les illes van restar soles davant les forces armades franco-castellanes, però encara comptaven amb l’ajuda de les potències aliades a la causa austriacista, especialment l’Anglesa. Ara bé, els britànics semblaven més interessats a ocupar places fortes estratègiques (com Menorca o Gibraltar) que no pas a ajudar als sometents catalans i les restes de l’exèrcit austriacista.

L’any 1713 significà un canvi en el rumb de les hostilitats: l’arxiduc Carles fou nomenat emperador de l’Imperi Austríac, i les potències europees van perdre el seu interès a donar el suport a l’arxiduc. Aquell any es signà el tractat de pau a Utrech, que a la praxis significà l’abandó als catalans a la seva sort. Les institucions catalanes (Consell de Cent de Barcelona i Diputació del General o Generalitat), conscients de l’abast de la repressió borbònica a València i  Aragó, van decidir la resistència a ultrança del principat enfront un enemic infinitament superior. Fins i tot l’arxiduc Carles havia fugit a Viena, tot deixant un buit de poder que fou assumit pels braços o estaments de la Generalitat, sobretot per Rafael de Casanova, cap de la defensa final de la capital de Catalunya.

El duc de Berwick, conegut general borbònic, va conduir el definitiu assalt al Principat, que anà ocupant de forma progressiva fins arribar a la ciutat de Barcelona, que va presentar una heroica resistència als ocupants malgrat conèixer el seu destí. La victòria era impossible, però aquells barcelonins, comandats per Rafael de Casanova, van decidir vendre cara la seva pell.

Els franco-castellans van presentar un setge enorme per mar i terra, impossibilitant l’arribada de subministraments o tropes procedents de les balears, encara un focus austriacista, o de la pròpia Viena (tot i que l’arxiduc Carles no es va preocupar sobremanera pels seus súbdits). La ciutat estava condemnada a la derrota, suportant estoicament la fam, la manca de productes bàsics, i sobretot, la ingent quantitat de bombes i peces d’artilleria llençades des de les posicions borbòniques.

A inicis de setembre les tropes borbòniques van obrir diverses escletxes a les muralles de Barcelona, i el duc de Berwick decidí llençar l’assalt definitiu sobre Barcelona. Més de 50.000 soldats borbònics van llençar-se sobre la ciutat, defensada per poc més de 2.000 homes,  molt mal equipats. Durant les hostilitats van haver-hi moltes baixes, i la ciutat de Barcelona va quedar pràcticament arrasada pels combats. Era l’onze de setembre de 1714. 11 setembre.jpg

Rafael de Casanova va ser ferit durant l’atac borbònic i escapà a la veïna vila de Sant Boi de Llobregat, on va viure en l’anonimat fins la seva mort. Altres herois catalans, com el general Moragues, no van tindre tanta sort i van ser executats en públic. Però la repressió no quedà en les execucions: es van abolir totes les institucions catalanes de govern, i es substituí per les normes i institucions castellanes. Es prohibí l’ús i ensenyament del català, es projectà destruir mitja Barcelona per construir-hi una Ciutadella militar com a càstig, es prohibí eixamplar la ciutat de Barcelona més enllà de les seves muralles, la ciutat comtal va esdevenir una capital de corregiment més (igual que Mataró o Tortosa, amb tot el respecte a aquestes localitats) i fins i tot es prohibí als catalans tindre ganivets de cuina llargs, no fos cas que amb els ganivets els catalans encetessin una revolta contra sa majestat borbònica. Totes aquestes i altres disposicions van ser recollides en el Decret de Nova Planta, promulgat pel ja rei Felip V (Felip IV per al llistat de reis de la Corona d’Aragó), i van esdevenir un autèntic intent de genocidi cultural contra Catalunya i els altres territoris de la Corona d’Aragó.

L’onze de setembre significa pels catalans més aviat una victòria que una derrota. Malgrat la desfeta política i militar a mans de castellans i francesos, l’onze de setembre simbolitza la supervivència de la cultura catalana enfront les dificultats, la seva ànsia de llibertat i l’inici d’una nova etapa per Catalunya, on regenerarà les seves bases econòmiques i socials que portaran al país al “miracle català” al llarg dels segles XVIII i XIX.

300 anys després, Catalunya no ha recuperat la totalitat de les seves llibertats i institucions polítiques, i tampoc s’ha desempallegat del domini centralista borbònic ubicat a Madrid, però el país avui és un dels motors industrials, econòmics i culturals de tot el sud d’Europa. Queda molt camí per recórrer, moltes reivindicacions de caire polític i cultural, molts obstacles a superar (com l’estimat Tribunal Constitucional o la caspa ultradretana de la Meseta) però Catalunya ha d’arribar a la recuperació de les seva dignitat com a poble, per poder decidir el seu futur amb plena potestat, lluny de les pressions i coaccions pròpies d’altres temps.

Curiosament, l’hereu al tro espanyol es diu Felip, el primer borbó amb aquest nom des de Felip V (o Felip IV pel llistat de reis de la Corona d’Aragó). Pot ser que la nissaga iniciada a sang i foc per Felip V (o Felip IV) acabi amb el futur Felip VI ( o Felip V pels territoris de la corona d’Aragó)?

Personalment no crec que la monarquia sigui la causa de tots els mals ibèrics, però si que atribueixo a Felip de Borbó la implantació d’un model d’estat centralista encara vigent avui en dia, que confon Castella amb Espanya i Espanya amb Castella, que fa que molts ciutadans de l’estat espanyol no es puguin sentir identificats amb l’estat que els representa. Si els catalans no han pogut canviar el model d’estat (l’objectiu de la Guerra de Successió que culmina el 1714), potser s’ha de replantejar la metodologia emprada, la didàctica i la dialèctica de la nostra classe política i reformular els objectius com a país.

senyera.jpg

La trista història del rugbi català

dijous, 2/09/2010

El rugbi és un dels esports d’equip amb més seguidors arreu del planeta. De fet, la copa del món de rugbi és el tercer esdeveniment esportiu amb més espectadors al món, just darrere dels mundials de futbol i els jocs olímpics, i per davant de la NBA, els mundials de bàsquet o de Fórmula 1.

A Catalunya el rugbi té una història llarga i brillant. Com bé sabeu, la USAP és el club català de rugbi més important, que representa als catalans arreu del món de la pilota oval, però la història del rugbi al Principat va més enllà del club de Perpinyà.

El rugbi va ser introduït a Catalunya mitjançant el senyor Baldiri Aleu, que es va aficionar a aquest esport durant la seva estància a Tolouse com a estudiant. Un cop va tornar a la vila de Sant Boi, l’any 1921, va promoure el rugbi per les nostres contrades, i fundà la Unió esportiva Santboiana (UES), que esdevingué la primera entitat de Catalunya i de la península ibèrica dedicada al rugbi.

Al naixement de la Santboiana s’hi van afegir, ben aviat, nous clubs i/o seccions esportives (moltes d’elles avui desaparegudes). S’afegiren clubs històrics com el Club Esportiu Universitari (CEU), el Rugbi Club Cornellà, el Rugbi Club Sant Andreu -tristament desaparegut- o el Barcelona Universitari Club (BUC).

Des de 1923 es van anar celebrant els campionats d’Espanya de rugbi (malgrat que només existien clubs catalans i per tant, era un campionat eminentment català), que atreien bastant atenció mediàtica i social en el seu temps. Els primers campionats de Catalunya foren monopolitzats per la Santboiana i per la secció de rugbi del FC Barcelona, la secció més antiga del Barça, avui oblidada pels seus directius.

La glòria pel rugbi català arribà l’any 1934, quan es va constituir a Paris la FIRA (Federació Internacional de Rugbi Amateur), amb la Federació Catalana de Rugbi com a membre fundador i membre de ple dret (és a dir, que no es podia expulsar). Les altres federacions fundadores foren la de França, Alemanya, Txecoslovàquia, Itàlia i Romania. La Federació Espanyola i la caverna mediàtica de l’època va muntar en còlera: van exigir que Espanya fos admesa a la FIRA.

En aquestes circumstàncies, la Federació Catalana de l’època va creure convenient apadrinar i promocionar l’entrada de la Federació Espanyola als organismes internacionals de l’època, i finalment la Federació Espanyola va entrar com a federació adherida, amb menys drets que les fundadores.

L’empipament a Madrid fou monumental, i expulsà als clubs i als jugadors de rugbi catalans de les competicions estatals. Així les coses, la selecció catalana de rugbi esdevingué oficial.

Rugbi Català.jpg

Cartell de propaganda del Catalunya-França

Eren els dies d’or del rugbi català. El 14 d’abril de 1934 es va celebrar al estadi de Les Corts (antic camp del Barça) un partit oficial entre Catalunya i Itàlia en motiu de les festes de la República. La selecció catalana va empatar a 5 contra una potent selecció italiana. Aquell partit va reunir 20.000 espectadors que ompliren les grades de Les Corts. Però l’apoteosi arribà el 27 de maig del mateix any, al mateix escenari de Les Corts. Aquell dia Catalunya s’enfrontà a la totpoderosa selecció francesa en un estadi ple fins la bandera, amb un meritori 15-22 en contra que va deixar molt bon gust de boca als assistents.

Però en el moment més àlgid del rugbi al principat va esclatar la guerra civil (1936-39), i amb la victòria franquista, es depurà el teixit de la pilota ovalada a Catalunya. La Federació Espanyola de Rugbi, que havia entrat a la FIRA de la mà de Catalunya, va obligar al màxim organisme del moment a suprimir la Federació Catalana dels membres de ple dret i la seva expulsió. Era l’any 1940.

El rugbi català mai va acabar de recuperar-se del cop de gràcia franquista. Molts clubs van desaparèixer, jugadors i directius foren repressaliats i depurats. Malgrat tot, els clubs catalans més potents, Barça i Santboiana, van monopolitzar el panorama estatal fins ben entrada la dècada dels 70, quan l’hegemonia de la pilota ovalada es traslladà a la Meseta.

El rugbi català ha perdut molta força, sobretot en les dues darreres dècades. Malgrat tot, la Federació Catalana de Rugbi va iniciar, fa uns anys, els tràmits per a tornar al estatus anterior a 1940, és a dir, el de membre de ple dret a la FIRA.

Per aquells que no coneixen la realitat del rugbi, només cal dir que les fronteres polítiques no tenen massa sentit a la FIRA. Irlanda juga com una sola selecció, quan en realitat l’illa maragda està administrativament dividida entre la República d’Irlanda i el Regne Unit, o les federacions de Gales, Escòcia i Anglaterra en són membres malgrat pertànyer al mateix estat, el del Regne Unit.

Segons la llei de la memòria històrica, tota la jurisprudència franquista no pot ser utilitzada com a eina jurídica. Però en el cas del Rugbi Català es fa una excepció: la FIRA, pressionada des de molt altes instàncies de Madrid (senyor Lissavetzky inclòs) no ha escoltat les legítimes demandes de la Federació Catalana. El motiu és senzill: temor a un possible boicot per part del Comitè Olímpic Espanyol i por a les possibles repercussions polítiques. El curiós del cas és que la FIRA i la Federació Espanyola utilitzen els mateixos arguments que en el seu dia va utilitzar el règim criminal de Francisco Franco. A més, la Federació Espanyola ha decidit “castigar” a la Catalana mitjançant mètodes foscos, com ara escanyar econòmicament a la Federació Catalana, denegar-li ajuts i materials, o posant tots els pals a les rodes a la difusió del rugbi i la seva cultura entre els nois i noies del Principat.

Mentrestant, una nova porta s’ha obert: el Rugbi XIII. El tretze és una variant del rugbi tradicional, el de XV jugadors, amb força arrelament a la Catalunya nord, i a on no existeix cap Federació Espanyola. Un cop més, Catalunya s’ha avançat als nous gustos i tendències imperants, i ha constituït una Federació Catalana de Rugbi XIII, reconeguda internacionalment. Però, qui sap fins quan? Es pot tornar a repetir un cas tan trist com el de la Federació Catalana de Rugbi (XV)?