Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

L’Ictíneo II, el primer submarí modern

divendres, 29/04/2011

El primer aparell submarí autopropulsat mitjançany un motor d’explosió de la història fou un aparell català. Batejat com a Ictíneo II, el primer submarí modern de la història va ser ideat i dissenyat pel català Narcís Monturiol.

Monturiol.JPG

Retrat de l'enginyer i inventor català Narcís Monturiol (1819-1885).

Malgrat que hi havien hagut alguns intents previs per construir un aparell submergible com ara el famós aparell Turtle (tortuga en català), sempre amb finalitats militars, aquests projectes no van tenir els resultats esperats. En aquest context, a la guerra d’independència Americana, a les darreries del segle XVIII, els independentistes americans van emprar alguns aparells submergits per tractar d’enfonsar alguns dels poderosos vaixells de guerra britànics, amb uns resultats més aviat discrets.

En Narcís Monturiol va projectar un primer submarí, l‘Ictíneo, provat al port de Barcelona al setembre de 1859, després de molts mesos de teories, hipòtesis i investigacions, davant d’una gran expectació popular. Aquell aparell tenia una finalitat eminentment civil: la cerca i recol·lecció de corall del fons marí.

Ictíneo I.jpg

Rèplica del primer Ictíneo, al Museu Marítim de Barcelona.

L’aparell no va complir amb la totalitat dels seus objectius, i el sistema de locomoció i l’habitacle per la tripulació presentaven importants deficiències estructurals que en Monturiol va decidir perfeccionar.

Fruit de l’experiència d’aquell primer aparell i a la feina constant de Monturiol i el seus ajudants, s’inicià la construcció de l‘Ictíneo II, més gran que el primer aparell i amb importants millores en el sistema de tracció i locomoció: aquest cop la nau seria impulsada mitjançant un motor de vapor que funcionava de forma anaeròbica mitjançant un compost químic de magnesi, zinc, peròxid i clorat de potassi que produïa vapor d’oxigen, amb el que es podia garantir la flotabilitat de l’aparell, la respiració de la tripulació i il·luminació dins del submarí.

L‘Ictíneo II va ser presentat al port de Barcelona el 2 d’octubre de 1864, un altre cop davant d’una gran expectació popular. L’aparell va funcionar perfectament, però no va trobar a cap comprador (de capital privat o institució pública) que li comprés l’aparell i li financés les investigacions i les millores per a l’aparell.

Ictineo_II.jpg

Rèplica de l'Ictíneo II, al moll de la fusta de Barcelona.

El projecte s’acabà ensorrant, a causa de la manca de capital, i el primer submarí de la història amb un motor de vapor va ser venut com a ferralla a l’any 1868. Un trist i indigne final per un dels aparells d’enginy catalans més importants de tots els temps.

Com a epitafi, convé ressaltar que els enginys de Monturiol es van avançar un segle a l’evolució de la ciència i la tècnica dels aparells submergibles, ja que el sistema de propulsió anaeròbica és el principi que utilitzen els submarins a propulsió nuclear que van aparèixer durant la guerra freda.

Al-Mansur

dimecres, 6/04/2011

Segurament si sentim parlar d’en Ibn Abí-Àmir (o també  el podeu trobar com Abí Àmr o Abú-Amir) el nom no ens digui gran cosa, ni el sabem identificar gaire. I encara menys si ens el presentem amb el seu nom complert , Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafirí. Però de ben segur que la cosa canvia si ens referim a ell amb el seu sobrenom, Al-Mansur (que significa “el victoriós”).

almanzor x Zurbarán.jpg

Retrat d'Al Mansur, segons el mestre Zurbarán.

D’en Abí-Àmir en sabem poca cosa, especialment dels seus primers anys de vida. En Abí-Àmir provenia d’una família d’origen àrab, en concret d’una tribu iemenita ( o si més no, la seva genealogia deia provindre d’aquella família, ja que sovint els clients d’una família important acabaven assumint com a pròpia la genealogia de la família a la qual servien). Se suposa que va néixer vers l’any 938 de la nostra era a les rodalies d’Algesires, on la seva família era propietària d’unes terres.

De ben jove en Abí-Àmir es va traslladar a la capital del Califat, a la ciutat de Còrdova, per estudiar lleis i costums i fer-se jurista. Al  antic Al-Andalus (i a tot el món musulmà) el terme jurista difereix del concepte que en tenim a l’Europa occidental. Els juristes musulmans estudien la sunna, conjunt de dits i fet que se li atribueixen al Profeta i que sovint prenen la tradició àrab pre-islàmica com a referent.  Dins dels juristes musulmans hi ha diversos ritus o branques, però al Califat de Còrdova del moment predominava el ritu Malikí.

A Còrdova estant, el jove Abí-Àmir va saber moure’s pels cercles propers a la cort califal, a la que s’anà introduint de forma progressiva. De fet, l’any 967 en Abí-Amir ja havia aconseguit introduir-se en l’administració califal, iniciant una exitosa carrera (de la mà de la seva amant durant aquells anys, la donzella Subh, d’origen navarrès i que va esdevenir la segona muller del califa Al-Hàkam II, fill del gran Abd-al-Rahman III, el primer califa cordovès) fins arribar, a l’any 970, a ser nombrat administrador del príncep hereu Hixam II, fill del califa Al-Hàkam II i la donzella Subh. De fet, diuen algunes cròniques que l’hereu califal Hixam II era pèl-roig  i d’ulls blaus, trets heretats de la seva mare, sense cap tipus de dubte.

L’any 976 va morir el califa Al-Hakam II, en estranyes circumstàncies encara avui no del tot clares. Com el seu fill Hixam era massa jove per governar (l’ hereu al tro tot just tenia onze anys), en Abí-Àmir (que havia aprofitat els seus càrrecs administratius per omplir-se generosament les butxaques amb diners de l’erari públic) va aprofitar la avinentesa per imposar la seva autoritat com a Hayib (o Hajib),càrrec equivalent a primer ministre o majordom reial del Califat, deixant la legitimitat califa en el petit Hixam (recordem que els califes cordovesos eren Omeies, i per tant, parents i descendents del Profeta).  Dotat d’un gran poder de seducció, una forta personalitat i una habilitat fora del comú per avançar-se als moviments dels altres i predir la naturalesa dels fets i de la condició humana, en Abí-Àmir va situar-se molt be dins la cort califal.

Desprès d’hàbils maniobres conspiradores i difícils jocs d’aliances i intrigues califals de tots els colors, podem afirmar que vers l’any 978 en Abí-Àmir controlava tot l’aparell burocràtic i administratiu del califat. Per acabar de refermar la seva autoritat, en Abí-Àmir es va casar amb Asma, la filla del gran general Ghàlib, que estava al càrrec de la defensa de la marca mitja amb els regnes cristians (que transcorria al llarg del curs del riu Duero). D’aquesta manera, en Abí-Àmir es va fer amb el favor no només dels buròcrates del palau califal, si no dels militars andalusins.

En Abí-Àmir va saber fer-se amb el suport popular mitjançant polítiques populistes i demagògiques, tals com l’ampliació de la Mesquita de Còrdova, organitzà diverses campanyes militars contra els regnes cristians del nord, ajudà als principals centres d’educació i instrucció malikí, amplià la xarxa comercial andalusina, impulsà les arts i les ciències, impulsà la literatura i la filosofia àrab andalusina, va fer de Còrdova el principal centre cultural de tota Europa o copià de la seva pròpia mà un exemplar de  l’Alcorà i fins i tot manà destruir els llibres de la biblioteca califal que podia considerar herètics o contraris als preceptes del Profeta per mostrar-se com un home devot i un musulmà exemplar.

La Mezquita de Cordoba.jpg

La Mesquita de Còrdova fou millorada i ampliada per Al-Mansur.

L’any 981 en Hixam II arribà a la seva majoria d’edat, però lluny de fer prevaldre la seva dignitat califal i la seva autoritat com descendent directe del Profeta, el jove califa es retirà a la vida contemplativa i luxosa del seu magnífic palau de Medina Azahara i confirmà tots els càrrecs de govern i administració al seu hayib Abí-Àmir. Les constants polítiques populistes i les seves victòries en les ràtzies contra els regnes cristians del nord van valer per a que en Abí-Àmir es guanyés el favor del poble.

Però en Abí-Àmir va haver de vèncer al camp de batalla al seu propi sogre Ghàlib per guanyar-se el  títol d’Al-Mansur bi-l-lah (el victoriós en nom de Déu). A partir de l’any 981 ja no parlarem d’Abí-Àmir sinó d’ Al-Mansur. Havia començat a forjar-se la seva llegenda.

El gran Al-Mansur no trigà per desempallegar-se de la seva muller Asma i de diversos personatges rellevants dins del califat i dels que no es podia refiar massa. Durant els anys 982 i 995 en Al-Mansur va expandir la zona d’influència del califat cordovès per gran part del magreb, aconseguint fer-se amb el control de les rutes comercials que portaven ivori i or de l’Àfrica subsahariana i un constant flux d’esclaus i mà d’obra barata per les infraestructures i obres públiques del califat.

Però on Al-Mansur va forjar una llegenda temible de gran soldat i líder polític implacable fou en relació amb els regnes cristians del nord peninsular, als que aconseguí sotmetre políticament mitjançant el cobrament de diversos impostos i tributs a canvi de la promesa de atacar els seus dominis. Sense anar més lluny, l’any 985 en Al-Mansur va decidir atacar els comtats catalans per demostrar qui manava al nord del Llobregat, i destruí les ciutats de Barcelona i Manresa, i els monestirs de Sant Cugat, de Sant Pau del Camp i de Sant Pere de les Puel·les.

De fet, l’atac d’Al-Mansur contra els comtats catalans suposà el definitiu trencament del vassallatge dels comtats catalans amb els reis francs. Com que el rei dels Francs no va complir amb la seva obligació de defensar el seu vassall català, el pacte feudal es trencà de forma automàtica per incompliment d’una de les parts.

D’alguna manera, en Al-Mansur va influir de forma decisiva en la història del nostre poble, i per bé que no podem celebrar les seves ràtzies contra els comtats catalans, la seva petjada va ajudar a la configuració política definitiva dels comtats catalans.

Però en Al-Mansur no era un boig sanguinari. L’any 997 va atacar Santiago de Compostela, i va destruir el temple romànic dedicat a l’apòstol, però va respectar el seu sepulcre (qui sap si per si por a les malediccions i la malastrugança).

En Al-Mansur havia portat al Califat de Còrdova a la seva màxima esplendor. El sistema administratiu de l’estat omeia andalusí funcionava, així com els correus i les infraestructures, als camps es recollia excedent agrícola i ramader que dinamitzaven les xarxes comercials, el sistema impositiu va omplir les arques del califat i l’hegemonia cordovesa s’expandia des dels Pirineus fins al Sàhara.

campañas Al Mansur.jpg

Mapa de les campanyes d'Al Mansur

El califat moriria del seu propi èxit. Al-Mansur va portar l’estat al límit de l’extenuació dels seus recursos humans, econòmics, militars, comerciants, polítics i demogràfics.

L’any 1002 en Al-Mansur fou ferit a la batalla de Calatanyazor (que avui situem a la vora de Medinaceli) contra les tropes del regne de Lleó. La ferida li provocà un quadre clínic greu que degenerà amb la mort del gran Al-Mansur, no sense abans deixar en herència el seu títol de hayib (o hajib) al seu fill Abd-al-Malik, cosa que provocà una fitna (o guerra civil) entre els partidaris del seu fill i els que volien que el califa Hixam II tornés a assumir les qüestions de govern. Aquella fitna provocà la decadència irreversible del califat cordovès i del poder omeia a la península ibèrica, fins que desembocà, a l’any 1031, amb la definitiva supressió del califat cordovès.

El terratrèmol de Catalunya de 1428

dissabte, 12/03/2011

Per sort, Catalunya no és una terra amb massa activitat sísmica. EL país no està a la vora de zones de contacte de grans plaques tectòniques que provoquin grans terratrèmols ni tsunamis com el d’aquests dies al Japó.

El terratrèmol més important de la història de Catalunya va tindre lloc el 2 de febrer de l’any 1428 (i per això se’l conegué popularment com el terratrèmol de la candelera). Aquell dia un terratrèmol de 6.5 graus a l’escala de Richter i amb l’epicentre prop de la població de Camprodon va sacsejar tot el país (inclòs el Rosselló i la Cerdanya, sota autoritat dels comtes de Barcelona), provocant greus desperfectes arreu del país.

Sant Martí del Canigó.jpg

El monestir de Sant Martí del Canigó s'ensorrà totalment a causa del terratrèmol de 1428.

Les destrosses més significatives d’aquells dies es poden quantificar en prop de dos milers de persones mortes o desaparegudes, importants destrosses en les xarxes de comunicació i infraestructures (ponts i arrenglaments de camins), danys en moltes cases particulars i la pràctica desaparició total i absoluta dels nuclis urbans de Queralbs i Tortellà.

Les tremolors van ensorrar campanars d’esglésies i convents (casos dels campanarsde la vila  d’Arles o dels monestirs de Sant Joan de les Abadesses i de Ripoll), la destrucció de la capella de Núria o importants desperfectes a nuclis distants com Girona o Barcelona. A la ciutat comtal el terratrèmol va originar desperfectes a l’Església de Santa Maria del Mar, tot just acabada un segle abans, i que va derruir la rosassa del temple, que es va desplomar sobre la multitud i ocasionà una trentena de morts .

el rossetó sta Maria.jpg

La rosassa de Santa Maria del Mar va caure sobre un grup de gent.

Més enllà dels danys materials, cal pensar que la Catalunya d’inics del segle XV era una Catalunya empobrida i amb un alt índex de mortaldat, que encara sentia les conseqüències dels brots de pesta bubònica arreu del Principat. A més, Catalunya  lentament cedia poder polític, social i demogràfic al Regne de València, i a la seva capital, més potent econòmicament i comercialment que no pas Barcelona en aquell moment. Els danys als camps de conreu, als buits demogràfics i les conseqüències (morals i espirituals) pels habitants del terç nord del Principat, són difícils de predir. Càstig diví? Obra del dimoni? El que està clar es que van fer falta dècades abans de que els danys materials, socials i humans del terratrèmol de 1428 fossin superats.

Per fortuna, aquest tipus de fenòmens no són gaire habituals al nostre país. De moviments sísmics n’hi ha hagut molts més (el darrer, el 2005) però per fortuna són d’una intensitat baixa o moderada.  Tant de bo mai més passi res similar, ni a Catalunya, ni a Japó, ni enlloc.

Sobre el tema hi ha un llibre molt interessant titulat “ Investigació de terratrèmols històrics a Catalunya. Efectes sobre el patrimoni arquitectònicde la senyora Carme Olivera i del senyor Antoni M. Roca, que esdevé una obra cabdal si esteu interessats en la història dels terratrèmols a casa nostre.

Les quatre columnes de Puig i Cadafalch

dilluns, 28/02/2011

Dilluns, 28 de febrer es van inaugurar oficialment la restitució de les quatre columnes de Puig i Cadafalch a les faldes del Palau Reial de Montjuïc, a pocs metres del seu emplaçament original.

Les quatre columnes originals foren bastides l’any 1919 just a on ara hi ha la font màgica de Montjuïc, quan la muntanya no estava, ni de bon tros, tan edificada com ho està avui en dia. Les columnes de Puig i Cadafalch volien sintetitzar un dels símbols nacionals (les quatre barres de la senyera) amb el llegat cultural grec i romà, fruit de l’essència mediterrània de Barcelona i de Catalunya. El projecte de Puig i Cadafalch incloïa unes victòries alades que s’havien de situar al capdamunt de cadascuna de les columnes, però mai es va arribar a materialitzar.

Catalonia-Barcelona-QuatreColumnesMontjuich.jpg

Les columnes originals de Puig i Cadafalch.

Però l’any 1923 es va produir el cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera, que dissolgué la Mancomunitat (una mena d’òrgan autonòmic que en realitat només recollia les atribucions que ja tenien delegades les quatre diputacions provincials catalanes) i prohibí qualsevol manifestació cultural catalana.

Com a resultat del projecte d’assimilació cultural hispànica sota els paràmetres castellans, el General Miguel Primo de Rivera ordenà la demolició de les quatre columnes de Puig i Cadafalch, fet que es va fer efectiu l’any 1928, mesos abans de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929.

Vuitanta-tres anys desprès s’ha fet efectiva la restitució del monument a escassos metres del seu emplaçament original. El camí ha estat llarg i tortuós, i no sempre ha semblat que les administracions veiessin de bon grat la restitució del monument.

Les noves columnes són uns metres més grans que les antigues, i són de pedra artificial, feta amb barreja de marbre blanc, ciment i granit (convé ressaltar que les quatre columnes originals eren de maó).

quatre columnes noves.jpg

Les noves quatre columnes de Montjuïc.

La restitució de les quatre columnes són un acte més de recuperació de la memòria històrica de la ciutat i del país, ja que les columnes, per simbolisme i emplaçament, tenen un significat força especial per la societat civil barcelonina i catalana.

Actualització: Us deixo amb un interessant document visual facilitat pels amics d’Histotube. Gràcies companys!


Les fotografies aèries catalanes dels anys quaranta, a un clic

dijous, 3/02/2011

Segons recullen els informatius de TV3, el ministeri de defensa cedirà a l’Institut Cartogràfic de Catalunya unes 3.600 fotografies aèries que l’exèrcit dels Estats Units va realitzar al nostre país entre els anys 1945 i 1946.

Es tracta de les primeres fotografies aèries preses mai a Catalunya, i això fa que aquests documents tinguin un valor històric enorme. Per primer cop, historiadors, estudiants, geògrafs o ciutadans en general podran analitzar i estudiar els canvis urbans, millores infraestructurals, canvis en el paisatge rural, el cabal dels rius i els canvis hidrogràfics, l’evolució de la línea de costa o analitzar el creixement de determinades ciutats i pobles amb la superposició i el visionat de  fotografies aèries de bona qualitat.

Fotos aèries.jpg

Imatges aèries preses per les forces armades dels EUA els anys quaranta.

Aquestes fotografies seran digitalitzades i penjades en un breu període de temps a la web de l’Institut Cartogràfic. Ara bé, el seu origen és una mica fosc. Segons les fonts de l’exèrcit de l’aire, l’exèrcit dels Estats Units volia fer un mapa cartogràfic de l’estat espanyol desprès de la segona guerra mundial.

Per què els Estats Units van fer aquest estudi? Potser els americans tenien en ment la possibilitat d’haver de bombardejar algun objectiu peninsular en cas que l’oposició al franquisme triomfés i Espanya anés a parar a l’òrbita soviètica? Recordem que els anys 45 i 46 eren els anys del primer franquisme, caracteritzat per l’autarquia i el tancament internacional del règim. Si el pacte de Madrid entre Franco i Eisenhower no es va materialitzar fins l’any 1953… com és que “el caudillo” va donar permís als americans per realitzar un esforç cartogràfic tant gran?

Sigui com sigui, els historiadors haurem d’estar molt atents a la definitiva digitalització de tot aquest material, ja que pot ser un tresor per la tasca investigadora i docent. Tant bon punt en tingui notícia, us ho faré saber tot actualitzant aquest post!

Històries Manresanes. Entrevista amb l’historiador Jordi Bonvehí.

dilluns, 17/01/2011

Manresa és una de les ciutats més importants de la Catalunya central. Una ciutat oberta, dinàmica, amb una oferta cultural molt interessant i un patrimoni molt gran. Entre tots els trets característics de la ciutat, n’hi ha un que sobresurt, i que no és altre que la Seu de Manresa. La Seu de Manresa és una de les construccions més espectaculars de tota la comarca del Bages. Entre altres curiositats, la basílica manresana és una de les poques seus del món que no té bisbe.

La Seu de Manresa s’ha integrat tant en l’espai urbà, que és inimaginable l’skyline de la capital del Bages sense el perfil característic que li dóna la construcció religiosa. Iniciada al segle XIV, la Seu de Manresa és, per mèrits propis, un dels monuments més visitats de tota la Catalunya central.  Alhora, la història de la Col·legiata Basílica de Santa María (el nom oficial de la Seu manresana) ens permetrà lligar història i actualitat, fent un repàs del pols social i cultural de la capital del Bages, de la mà d’una de les persones que millor coneix la capital del Bages i la seva història.

Per parlar sobre Manresa, la seva Seu i la seva història local, avui tenim el privilegi de poder comptar amb les explicacions d’en Jordi Bonvehí. En Jordi Bonvehí és un jove llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Creador al febrer del 2008 del web-bloc sobre història local: “Històries Manresanes” (un dels blogs d’història local més interessants de Catalunya, al meu parer), és també vocal de la junta del Cercle d’Humanitats Alumni UB des del març del 2010 i col·laborador de l’Associació Memòria i Història de Manresa. Fou treballador esporàdic del periodisme al diari digital Manresainfo.cat durant cinc mesos, de juny a novembre del 2009. En Jordi Bonvehí és també, un dels creadors de la web Histotube. En l’actualitat treballa de guia turístic al Museu de la Tècnica de Manresa, i de “tribunaire” ocasional al diari de les comarques centrals: Regió7.

Manresa Jordi Bonvehí.jpg

El jove historiador Jordi Bonvehí.

Una Seu sense bisbe. Com s’explica aquesta paradoxa?

Molt fàcil tot plegat, malgrat que Manresa pertany al bisbat de Vic, s’anomena “Col·legiata basílica de Santa Maria de Manresa” a la Seu perquè es una concatedral, és a dir, el bisbat de Vic s’estructura de forma bicèfala, disposa de dues catedrals: Vic (seu episcopal) i Manresa, quan la majoria de bisbats tan sols tenen una catedral per bisbat. El títol de basílica fou atorgat a la Seu pel papa de Roma Lleó XIII el 1886.

Malgrat tot, l’any 1955 es va rumorejar que Manresa podria esdevenir diòcesis pròpia, segons els historiadors locals: l’any 1351, els consellers municipals de Manresa no tenien local per reunir-se, van adquirir una hort i un pati davant del antic cementiri de la Seu on van aixecar-hi un edifici “La Casa de la Ciutat”. Tot i això, no fou fins a finals del segle XVII, quan es va decidir que podria ser la seu episcopal del nou bisbat de Manresa, o ser la cocapital del bisbat de Vic alternant cada sis mesos el trasllat d’una ciutat a l’altre. En tot cas l’edifici mai va allotjar el bisbe, i la casa de la ciutat es va traslladar el que és avui la Plaça Major de la ciutat.

–  Quan es van iniciar les obres de construcció de la Seu de Manresa?

La construcció s’inicià el 1322, sota la direcció del mestre major de Santa Maria del Mar, Berenguer de Montagut, i la primera pedra es col·locà sis anys desprès, el 1328. El seu estil arquitectònic és el gòtic. Al llarg dels segles s’han anat afegit més peces arquitectòniques (la cripta, el campanar…), però com a detall més contemporani, l’antic campanar en punxa de la Seu, fou destruït durant la Guerra Civil, l’any 1936.

És cert que la Seu de Manresa va patir un incendi durant la Guerra de Successió?

La nit del 5 al 6 de setembre de 1714, un incendi destruí gran part del mobiliari interior de la Seu, el retaule dedicat a Santa Margarita i al beat Salvador d’Horta van quedar devorats per les flames. Un any abans la ciutat va patir les conseqüències catastròfiques del general filipista José de Armendáriz, que ordenà que les cases dels 41 més destacats i il·lustres manresans fossin incendiades. El foc s’escampà ràpidament per Manresa i gran part de la ciutat patí un incendi que n’arrasà 522 cases. Aquell dia era el 13 d’agost de 1713. Entre les nombroses cases arrasades pel foc hi havia l’edifici del veguer, que es reconstruí de nou donant lloc a l’edifici del ajuntament manresà tal i com coneixem avui en dia.

Manresa Seu.JPG

Panoràmica de la Seu de Manresa.

–  I durant la Guerra Civil, es van comptabilitzar danys materials?

La basílica de la Seu de Manresa, va estar a punt de ser enderrocada l’any 1936. Aquesta decisió d’ensorrar les esglésies de Manresa va ser presa pel Comitè Revolucionari i Antifeixista (format amb l’esclat de la Guerra Civil), forçat per les exigències de les organitzacions sindicals i els partits d’esquerra que aprofitaren aquell context revolucionari d’una banda, per expressar el seu sentiment anticlerical, i alhora per oferir feina als obrers en atur de la ciutat. De la Seu finalment només es van enrunar la torre piramidal que cobria el campanar i unes parts accessòries del temple.

Recomano la web de l’Associació Memòria i Història de Manresa que porta per títol el Salvament de la Seu

És una autentica joia, on podem trobar més informació de com van desaparèixer d’altres esglésies manresanes, que fins el 1936 van formar part del plànol de la ciutat.

Què ha significat la Seu per la ciutat de Manresa?

Com a referent turístic, juntament amb la Cova de Sant Ignasi de Loiola, és el baluard més important que té la ciutat de Manresa, és un dels exemples més representatius del gòtic català. La Seu és, sense discussió possible, el principal referent històric i identitari, i per suposat espiritual, per a tots als manresans i manresanes que tinguin interès en mantenir-la viva al col·lectiu, sigui de forma religiosa, turística o arquitectònica.

manresa cova Ignasi.jpg

La cova de Sant Ignasi de Loiola.

Ara fa poc temps que s’ha estrenat la pel·lícula Bruc, la llegenda. Creus que el film podria haver dinamitzat més la imatge i la personalitat de Manresa?

La llegenda del Bruc no té res a veure amb la Ciutat de Manresa en termes geogràfics, el cert és que els combatents del Bruc eren de diferents ciutats del centre de Catalunya, sobretot de Manresa i Igualada. Manresa va participar de la Guerra del Francès activament, quan es va rebel·lar el 2 de juny de 1808 amb la famosa “crema del paper segellat”, document que obligava la ciutat a rendir-se als francesos, i que fou cremat pels manresans amb un ímpetu que més tard es mitificaria com un acte de patriotisme i dignitat, al negar-se a claudicar davant un exèrcit invasor.

La llegenda del Bruc, com a llegenda té un context històric real, però la realitat és pot interpretar de mil maneres si ens basem en documentació del moment, en tot cas esdevenen llegendes que fan un servei a la comunitat i mantenen el rècord històric: “Fa 200 anys van venir els francesos”.

Probablement sense la llegenda, la majoria desconeixeríem l’època i el país invasor.

Manresa va ser una de les ciutats que més resistència va mostrar a les tropes napoleòniques. Quina va ser la resposta dels francesos davant de la hostilitat de les classes populars?

La història de Manresa està lligada a la Guerra del Francès de 1808 a 1814. Cap ciutat del centre de Catalunya tenia aleshores una població propera als nou mil habitants com Manresa, i era el principal nucli de la seda d’Espanya (juntament amb la ciutat de València), centre exportador de vins i aiguardents a Amèrica, una població de gran importància per la filatura del cotó i disposava en abundància de molins fariners i de pólvora.

La primera imatge de la insurrecció de Manresa és la crema del paper segellat del govern intrús, el regent del regne Murat (cunyat de Napoleó), que va tenir lloc el 2 de juny de 1808. El poble, consternat per la traïció de Baiona (abdicació de Carles IV i Ferran VII en favor de Napoleó) i la por de l’esclavitud que significava el domini napoleònic, trencà el silenci i, ple de patriotisme, va córrer a la plaça de la vila, s’apoderà del paper segellat, el cremà i n’expandí les cendres. Després enarborà l’estàndard reial i amb l’escarapel·la nacional es tornà un poble “numantí”, vèncer o morir, en definitiva.

Les persones notables i riques de la ciutat es van posar al capdavant del moviment patriòtic i van convocar una reunió per dirigir-lo. Les classes més humils (gremis en major part), va elegir els seus representants dins la Junta Corregimental, que es va crear al convent del Carme el mateix dia 2 de juny.

Els francesos com a exèrcit invasor van arrasar la ciutat, amb matances, foc, violacions, saquejos, robatoris… avui se’n dirien crims de guerra… assassinats perpetrats per tropes que tenien l’ordre d’acabar amb qualsevol nucli rebel. D’aquesta fratricida guerra contra els francesos, a Catalunya es va començar a practicar la “guerrilla”, combats asimètrics, entre un exercit regular invasor i individus que atacaven de forma ràpida i consecutiva , amb la carta a favor del coneixement del territori per poder amagar-se i tornar a preparar el pròxim atac.

manresa gravat guerra del francés.jpg

Gravat de la resistència popular de Manresa davant les tropes franceses. Extret del blog "Històries Manresanes".

En Josep Pla va dir que a Manresa “les fàbriques es confonen amb els convents, i els convents amb les fàbriques”. Creus que aquesta descripció s’escau amb la realitat quotidiana de la ciutat?

Era una realitat palpable fins l’esclat de la Guerra Civil, les fàbriques i les esglésies es fusionaven als carrers i camins de Manresa, això creava un clima on certament hi havia una coexistència pacifica, entre dues consciencies socials: l’obrera i la religiosa.

Manresa disposava d’esglésies, com la de Sant Domènec o Sant Miquel en ple centre històric, que van desaparèixer durant la Guerra Civil, tal i com he explicat en la pregunta referent a la Seu i els danys materials. Les fàbriques amb el temps han anat deixant pas als habitatges, moltes d’elles han tancat i d’altres s’han traslladat en polígons industrials pròxims al centre urbà.

El llegat obrer de Manresa és molt gran. No debades, la ciutat va arribar a ser un dels centres industrials més importants del país. Creus que el patrimoni industrial de la ciutat és el principal actiu de la ciutat?

Sincerament no, per motius ben fàcils d’entendre, un per l’abandonament que pateixen edificis tan emblemàtics com la Fàbrica Nova o la Fàbrica dels Panyos i un altre motiu de pes és la nul·litat administrativa que ha demostrat l’ajuntament en intentar salvar-los de la ruïna total o parcial, amb “pedaços” a curt termini, que malgrat ser un primer pas, no han portat a cap resultat òptim. Estem molt lluny de ciutats com Terrassa, per exemple.

El patrimoni HUMÀ industrial si és un referent a Manresa, aquest record perdurarà sempre. Un actiu emocional que no desapareix dels milers i milers de persones que un dia omplien les fabriques de la ciutat.

Manresa Fabrica dels panyos.JPG

Estat actual de la fàbrica dels Panyos. Imatge extreta del blog "Històries Manresanes"

Has estat tot un “caçador d’històries” de la capital del Bages. Creus que la història local pot servir per apropar la història de forma genèrica a sectors socials que a priori no es sentirien atrets pels fets del passat?

La història local ja és una actiu positiu per als propis historiadors, perquè a la universitat precisament no s’estudia historia local temàtica (referent als pobles, ciutats, comarques…), si tens una idea genèrica de la història local com un camp on desenvolupar-la, però desconeixes la “teva historia local”, els carrers, places i indrets on has conviscut.

Si pels historiadors és un eina útil, per la resta de persones que els hi agradi llegir, o tinguin curiositat per aprendre, evidentment també els hi serà confortable i agradable.

Sovint s’ha dit que hi ha masses periodistes fent la feina d’historiadors. Creus que això és culpa del gremi d’historiadors, que no ha sabut transmetre els seus coneixements?

L’hermetisme ha fet que molts historiadors/es es neguin a entendre la realitat més enllà de publicacions científiques, destinades a públics minoritaris o molt concrets. Aquest buit amb el temps l’han aprofitat els periodistes “investigadors” que han fet la feina d’un historiador, contrastar fonts, consultar arxius, realitzar entrevistes als testimonis… En definitiva han obert portes a “tocar” tot allò que els historiadors hermètics avorrien perquè consideraven rauxa, divulgació de baix nivell intel·lectual o senzillament no tenien res a veure amb la Història.

Et puc dir honestament que els periodistes fan d’historiadors en moltes ocasions, però també de jutges, de fiscals, d’entrenadors de futbol, de metges…

Parlem una mica de la realitat social i cultural de la capital del Bages. Creus que Manresa ha estat capaç de respondre de forma adequada als reptes que se li ha plantejat a la ciutat els darrers anys (deslocalització industrial, atur, immigració..)?

La realitat social manresana que percebo és una barreja d’escepticisme, els vells patrons s’han trencat i hem entrat en una espècie de terra de ningú. Des del punt de vista social la immigració ha causat un impacte a una ciutat on el comerç i la transformació era la seva base econòmica de subsistència. En els últims 20 anys Manresa, ha augmentat quasi en 16.000 persones la seva població. A principis de 1990 es va arribar a nivells mínims, amb 64.000 habitats, i avui en dia freguem els 80.000!

Molts sectors públics han fet esforços terribles per encaixar aquesta dinàmica demogràfica, l’administració ha construït escoles, instituts, ha construït nous centres d’atenció primària, ha renovat hospitals, ha ampliat els subsidis d’ajuda municipals, entre d’altres actuacions feixugues, que han comportat un endeutament progressiu de l’ajuntament manresà. El boom immobiliari ha deixat un estol de pisos buits, i la conseqüent crisi econòmica ha fet que molts negocis especialitzats o dedicats a la construcció tanquessin portes i les poques fàbriques que queden obertes sobreviuen miraculosament apretant cada dia més el cinturó. La Manresa de la Pirelli, la Hayes Lemmerz i altres grans multinacionals ha mort definitivament. La manca de renovació d’infraestructures com la xarxa viaria i també la ferroviària no ajuden tampoc a rellançar els agents econòmics de la ciutat i la comarca.

Com qualificaries la tasca que ha fet el consistori municipal, la Diputació i la Generalitat en la dinamització i divulgació de la cultura i el patrimoni de la teva ciutat?

Com a tot Catalunya, les administracions han aportat subvencions per ajudar a conèixer el patrimoni, a millorar les xarxes de divulgació de la ciutat i ajudar a les institucions sense ànim de lucre a potenciar la ciutat, mitjançant esdeveniments culturals. Els temps actuals són difícils, a Manresa tenim molt patrimoni, sobretot industrial, impunement abandonat, o en estat de semi-abandonament. Els anys transcorren, i sense activitat relacionada amb la salvació d’aquest patrimoni costa més crear un clima a favor de la conservació de la nostra història comuna.  A Manresa han de passar més anys que en altres indrets, perquè les coses arribin a bon port.

–  Com creus que Manresa perfila el seu futur més immediat?

Opino que el seu futur a curt termini serà nefast, les coses són molt fàcils d’espatllar però molt difícils d’arreglar d’un dia per l’altre. Gràcies a la nostra localització central de la geografia catalana, seguim sent una ciutat on el comerç és un agent viu, i on milers de persones s’hi desplacen a treballar, a fer les compres i a disfrutar de la seva oferta cultural (teatres, cinemes…)

No dic que les coses estan fatal, però avui en dia és una ciutat trista i freda. La desafecció política, el passotisme general i el “tanenfotisme” de la gent ens ha portat aquesta situació, que jo etiqueto d’anímica, de trista. Una ciutat atòpica, amb una sensació de malestar col·lectiu que es respira molt sovint, tothom la coneix i la pateix, però pocs hi posen remei, o almenys intenten parlar-ne.

Moltes gràcies i molta sort!

Terra Lliure (Part Final)

dilluns, 3/01/2011

Durant el 1980 i els inicis de 1981 Terra Lliure emprèn una campanya d’accions violentes contra empreses elèctriques com ara la FECSA o ENHER en protesta per la construcció de la central nuclear d’Ascó, consistent en detonar artefactes explosius d’escassa potència contra les oficines de les principals empreses elèctriques quan aquestes es trobaven desocupades. En aquestes accions, la banda va començar a reclamar l’autoria dels atemptats sota el nom de Terra Lliure (fins el moment, Terra Lliure no existia de facto).

Fins aquell moment, Terra Lliure no era més que un conjunt d’escamots d’EPOCA i d’ Arxiu, una banda armada que hom considera com embrió de Terra Lliure.  Terra Lliure es va donar a conèixer en un acte al Camp Nou al mes de juny de 1981, mitjançant un pamflet repartit durant l’acte de la Crida a la solidaritat en defensa de la llengua i cultura catalanes, celebrat al coliseu blaugrana, amb més de 100.000 persones a les graderies. Aquell dia els membres i simpatitzants del grup armat van repartir pamflets titulats “Crida de Terra lliure”, on s’exposava la decisió d’emprar la via armada insurreccional com a mitjà de combat contra objectius que ells consideraven espanyolistes i contraris al poble de Catalunya.

Però el fet més sonat de Terra Lliure ja havia tingut lloc un mes abans dels fets de la crida, al 21 de maig de 1981, amb el segrest i l’agressió sobre Federico Jiménez Losantos. Losantos, que treballava en aquell moment com a professor de castellà a un institut de Santa Coloma de Gramanet i que era un dels instigadors del “manifest dels 2300”, un document de funcionaris castellanoparlants contra la política lingüística de la Generalitat de Catalunya, fou víctima de la barbàrie violenta. Un comando de Terra Lliure va segrestar a Losantos en ple centre de la ciutat comtal, el va traslladar per la força a un descampat i un cop allà, el militant de Terra Lliure Pere Bascompte li va disparar un tret a la cama.


En Losantos i la plana major dels signants del manifest es van espantar de valent (no n’hi ha per menys) i molts d’ells van fugir del país (Losantos inclòs). Aquest fet explica, en part, la profunda fòbia que en Losantos sent per tot allò que olora a català.

Els anys següents es van combinar les accions armades contra objectius estratègics (delegacions d’hisenda, casernes de la guàrdia civil, institucions estatals, oficines de l’INEM, jutjats, instal·lacions de TVE, sucursals bancàries, estacions elèctriques…) amb artefactes explosius de poca o moderada potència.

La tragèdia no abandonà mai el grup armat, ja que dos militants de Terra Lliure van morir mentre manipulaven càrregues explosives. Els morts foren el valencià Toni Villaescusa, a l’any 1984, i en Quim Sánchez, fundador del MDT al Baix Llobregat, mort igualment al 1985 mentre manipulava explosius per atemptar.

TERRA LLIURE ESCAMOT.jpg

Un dels escamots de Terra lliure

Cal destacar que les accions armades de Terra Lliure tenien escàs ressò social, per bé que el suport popular a Terra Lliure mai va ser un suport massiu. La majoria de la societat catalana assistia indiferent als episodis de violència mentre que aquests causaven només danys materials. Terra Lliure mai va condicionar l’agenda política o social de Catalunya. Les coses van canviar, però, amb l’atemptat de l’Hipercor al juny de 1987, quan ETA va matar a 15 persones amb una bomba que esclatà al pàrking del centre comercial situat a la Meridiana de Barcelona. Fins i tot Terra Lliure va condemnar l’atemptat contra una població civil indefensa, però per l’opinió pública, les coses havien anat massa lluny, i no estava disposada a tolerar més morts d’innocents, fos qui fos el botxí. La realitat és que ETA va atemptar contra civils innocents, en una ciutat que ells consideraven Espanya, lluny de la suposada germanor basco-catalana.

La fi de Terra Lliure es va precipitar amb l’atemptat del 10 de setembre de 1987 (vigília de la diada nacional) a les Borges Blanques. Aquell dia un artefacte dirigit contra els jutjats del municipi va causar la mort (involuntària, però mort, al cap i la fi) de la veïna Emilia Aldomà i Sans. Un altre cop la tragèdia esquitxava als violents.

La població va donar l’esquena de forma majoritària a la via violenta, i la permissivitat o laissez-faire civil (de fet, a les eleccions europees de 1987 Herri Batasuna va aconseguir prop de 40.000 vots al principat) es convertí en una oberta oposició a qualsevol espurna violenta, a cinc anys vistes de celebrar els jocs olímpics de Barcelona.

terra lliure alerta (diari partit).gif

Terra Lliure va seguir amb la seva campanya d’atemptats uns anys més, però la seva fi era la crònica d’una mort anunciada. Els anys 88, 89 i 90 van estar marcats per una baixa intensitat d’accions armades i la progressiva pèrdua de militants, tant de Terra Lliure com del MDT.

Un talp en l’organització, el manresà Josep Maria Aloi, precipità la fi de la banda provocant un munt de detinguts en una operació coneguda com Operación Garzón.

L’estat espanyol no estava disposat a malmetre la imatge internacional de la ciutat comtal durant la celebració dels Jocs Olímpics de 1992, i per això va dedicar grans esforços a acabar amb els membres de Terra Lliure i la seva capacitat operativa. Aquella operació (amb una finalitat política concreta) contra els independentistes catalans encara suscita polèmica avui en dia, ja que segons sembla, la policia nacional i les forces d’intel·ligència espanyoles van torturar a molts dels detinguts en aquella operació (alguns dels quals no eren membres de Terra Lliure). L’any 2004, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va sancionar l’estat espanyol pel exercici de la violència física i psicològica per part de la policia a l’hora d’interrogar els detinguts contravenint els principis universals dels drets humans, així que Brussel·les condemnà a l’estat espanyol a pagar una indemnització (simbòlica) als denunciants.

Tornant al final de la banda armada, cal destacar que un gruix important de Terra Lliure va abandonar la  lluita armada durant la IV assemblea celebrada al 1991, quan la facció liderada per Pere Bascompte es va autodissoldre. Molts dels militants de Terra Lliure van entrar a formar part d’ERC, en resposta a una oferta política del partit liderat aleshores per Àngel Colom i Colom, i portada a terme per les negociacions d’un jove Josep Lluís Carod-Rovira. Els republicans volien donar una sortida política als membres del independentisme català tant a membres actius de Terra Lliure, com també de militants del MDT i dels extints IPC (tots ells sense causes judicials obertes). Segons apunten algunes informacions, personatges rellevants dins dels republicans, com ara el senyor Xavier Vendrell, van conduir el traspàs de militants vers la formació republicana, en un intent de la direcció d’Esquerra per esdevenir una única força hegemònica dins del món independentista.

Per últim, els sectors de Terra Lliure que havien quedat al marge de la quarta assemblea i que discutien el lideratge de Pere Bascompte (el sector conegut popularment com la tercera assemblea) van anunciar la renúncia a la lluita armada l’11 de setembre de 1995, coincidint amb la diada nacional de Catalunya. El malson violent havia deixat un llegat de més de 200 atemptats, amb un tràgic balanç de cinc persones mortes (dels quals, quatre eren de la mateixa organització armada) i desenes de ferits.

L’any 2007, la televisió pública catalana (TV3) va emetre un molt bon documental titulat “Terra Lliure, punt final” que suposà un autèntic èxit d’audiència, aconseguint un 10% de share, malgrat haver estat emès un dissabte a la nit pel canal 33, coincidint amb un partit de lliga emès per TV3. Fins i tot la revista Sàpiens va acompanyar el número d’abril de 2007 amb un DVD del documental. El documental fou dirigit pel periodista David Bassa (qui també va escriure un llibre sobre la història de Terra Lliure).

Terra Lliure (Primera Part)

dissabte, 1/01/2011

Cap opció política val el preu d’una vida humana. Cap ideologia pot defensar l’ús de la violència per legitimar una determinada opció política. La violència i els violents són detestables, sota qualsevol punt de vista, i com a tal, han de ser condemnats sense miraments.

A vegades la violència ha estat exercida de forma il·legítima pels estats (com ara l’Espanya franquista, l’Alemanya del tercer Reich o la Unió Soviètica stalinista). D’altres cops, hi ha hagut organitzacions que han qüestionat el monopoli de la violència als estats (cas d’organitzacions criminals com la Màfia Siciliana, la Camorra Napolitana o les Maras del Salvador).

La cosa es complica quan al exercici violent se li sumen determinades connotacions nacionals. Llavors la disjuntiva es debat entre si l’exercici d’aquesta violència es sustenta entre la naturalesa d’ una guerra d’alliberament nacional o simples accions terroristes. Algú sap dir si Hamàs és una organització terrorista o una organització que lluita d’alliberament nacional? I l’IRA? Suposo que tot depèn dels postulats del individu que fa el judici de valors. En aquest sentit, un Israelià dirà que Hamàs és una organització terrorista, mentre que un habitant de Gaza defensarà la naturalesa d’autoprotecció de les milícies palestines.

A Catalunya va haver-hi un temps en el que determinats grups van apostar per la via armada com a mitjà per assolir la independència i el socialisme per Catalunya (entenent Catalunya com una nació que inclou tots els territoris de parla catalana, els Països Catalans).

Aquells grups van constituir, a l’any 1978, una organització armada que fou anomenada Terra Lliure (TL).  Terra Lliure aglutinava persones procedents d’altres moviments independentistes tals com sectors descontents amb la direcció política del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional) els primers anys de la transició, molts dels quals van reagrupar-se  als anys 80  al Moviment en  Defensa de la Terra (MDT) i/o al IPC (Independentistes dels Països Catalans), com també de membres de l’antic Exèrcit Popular Català (EPOCA),  un grupuscle actiu a la dècada dels anys 70 del segle passat, passant fins i tot per alguns antics militants de formacions polítiques convencionals com ara ERC o el Front Nacional de Catalunya (FNC).

terra lliure logo.jpg

Logo de Terra lliure

Terra Lliure va emmirallar-se en altres moviments armats de resistència nacional o terroristes (segons els ulls que els jutja), tals com l’IRA de la continuïtat al Ulster, ETA-militar al País Basc, o moviments d’extrema esquerra armats inspirats en el model de la revolució cubana i en icones com el Che o la doctrina Maoista, tals com Sendero Luminoso al Perú o les Brigate Rosse a Itàlia.

La història de Terra Lliure és una història tràgica. Tràgica per haver tacat una opció legítima (la independència de Catalunya) amb accions violentes, i tràgica també per a molts dels seus membres.

Terra lliure martí marcó.gif

En Martí Marcó fou la primera mort causada per la violència de Terra Lliure

En aquest sentit, en una data tant matinera com la del gener de  1979, l’organització clandestina va patir la seva primera baixa entre les seves files. Es tractava d’en Martí Marcó, un mecànic del Raval de Barcelona de tot just vint anys, vinculat a les JERC i a Estat Català, qui fou tirotejat per la policia nacional al tractar de defugir el cotxe en el que circulava d’un control policial rutinari al centre de Barcelona. En Martí Marcó anava acompanyat de dos companys de lluita, que van abandonar el vehicle i van fugir cames ajudeu-me del lloc dels fets.

El mes de juny del mateix 1979 va morir el militant Fèlix Goñi per una imprudència mentre que manipulava material explosiu, alhora que malferia a un altre militant, en Quim Pelegrí , com a resultat de la escassa preparació tècnica, pràctica i militar dels membres de la banda.

Les forces policials van desarticular els primers membres de la banda armada gràcies al material procedent de les investigacions relacionades amb la mort de Fèlix Goñi, però als anys 1980 i 1981 la banda va recuperar bona part de la seva capacitat operativa gràcies a l’entrada de nous militants que havien après de les errades dels seus antecessors.

terra lliure defensar la terra.gif

Continuarà…

La Nova York del Priorat

diumenge, 19/12/2010

Si decidim anar a passar el dia al Priorat, podrem fer turisme entre les runes de la cartoixa d’ Escaladei (o Scala Dei, en llatí), visitar pobles tant macos com Torroja o Porrera, comprar l’excel·lent oli de la comarca, esplaiar-nos en una visita a Siurana o degustar els fantàstics vins que ens ofereix aquesta terra, però el que possiblement no us podíeu pensar és que podríeu visitar “la Nova York del Priorat”. Hi ha una localitat coneguda com “la Nova York del Priorat”, apel·latiu amb que l’escriptor Josep Maria Espinàs va referir-se a la població de la Vilella Baixa.

Vilella baixa panoràmica.jpg

Panoràmica del poble de la Vilella baixa.

La Vilella Baixa és una població petita, que amb prou feines sobrepassa els 200 habitants, situada al extrem més occidental de la serra del Montsant, i que està articulada pel riu Montsant, que travessa la població i rega els pocs camps de conreu que hi ha a tot el municipi, i un afluent d’aquest riu, anomenat el riuet d’Escaladei. Al punt on conflueixen els dos rius s’hi va aixecar un impressionant pont romànic, de tres arcades. Tot el terme municipal de la Vilella Baixa té una orografia molt pronunciada, cosa que provoca que hi hagi molts desnivells entre la riba del riu i la part més alta del poble, la zona del casc antic de la població.

vilella baixa pont.jpg

Vista parcial del pont romànic de la Vilella baixa.

Aquesta realitat orogràfica és la que dóna sentit al apel·latiu d’en Espinàs, ja que es dóna el fet que moltes cases aixecades a la riba del riu poden tindre cinc o sis plantes d’alçada vistes des del riu, mentre que la façana de la mateixa casa a peu de carrer al nucli antic tot just en té una o dues. Aquesta singularitat ( i espectacularitat) fou la que va enamorar en Josep Maria Espinàs, i que encara sorprèn a molts dels visitants que avui dia s’apropen a la població.

Vilella Baixa nova York parcial.jpg

Els "gratacels" del Priorat, vistos des del riu.

Més enllà de la singularitat de les seves cases, el poble és conegut també per disposar d’un carrer conegut com el carrer que no passa, un carrer amb  un arc gòtic a l’entrada, segurament del nucli més antic de la població, i que no té cap sortida. Segurament aquest carrer es tancava per defensar als habitants del poble d’atacs puntuals. De fet, durant la segona guerra carlina, o guerra dels matiners (1846-49), el municipi de la Vilella Baixa fou escenari de les hostilitats entre les tropes isabelines i les carlines, que es trobaven fortificades a l’interior del carrer que no passa.

vilella baixa carrer que no passa.JPG

El carrer que no passa, al nucli antic del poble.

La Vilella Baixa és un dels meus indrets preferits de tot el principat, ja que els carrers costeruts, les proporcions de les cases vistes des del riu, el pont romànic, i els excel·lents productes gastronòmics de la zona (especialment recomanable és comprar vi, fruits secs i oli a la cooperativa de la població) fan del petit poble de la Vilella Baixa, una excel·lent destinació turística. Deixar-se seduir per les seves grans cases de pedra, pels seus silencis i pel seu paisatge, als peus del Montsant, és una delícia. A més, a diferència d’altres indrets del principat com ara Besalú o Siurana (paisatges que també m’enamoren), a la Vilella Baixa no hi ha aquella aglomeració turística que sovint es pot arribar a fer molesta, una cosa ben estranya a la Nova York del Priorat, no trobeu?

Vilella Baixa vinyes.jpg

Camp de vinyes a tocar del poble.

El monestir de Pedralbes

divendres, 10/12/2010

El monestir de Pedralbes és una joia arquitectònica poc coneguda del meravellós i esplendorós gòtic català. Situat a la zona alta de Barcelona, el monestir ha esdevingut una mena de tresor amagat de la ciutat, amb una ràtio de visitants força baixa. Malgrat que encara hi ha una petita comunitat de monges clarisses ocupant el monestir, la major part de l’estructura monacal és visitable.

El monestir de Pedralbes (oficialment, el seu nom és el de Reial monestir de Santa María de Pedralbes) fou construït als inicis del segle XIV, concretament l’any 1326, per ordre expressa de la reina Elisenda de Montcada, esposa del rei Jaume II, molt més gran que la reina i amb la salut força delicada.

L’any 1327 va morir el rei Jaume II. La seva vídua, la reina Elisenda de Montcada, va decidir traslladar la seva residència al nou monestir, nascut sota la seva protecció. La reina Elisenda va assegurar la supervivència econòmica i social del monestir tot dotant-lo d’importants feus i col·locant-lo sota protecció directe del Consell de Cent, màxim òrgan de poder de la Barcelona medieval. Però a la Catalunya medieval les dones no podien assumir graus tan elevats de responsabilitat tals com l’administració de les seves propietats, i és per això que enfront del monestir es va construir un segon convent, de frares franciscans, encarregats de portar l’administració del monestir. Avui dia aquest edifici encara existeix, malgrat que pertany a la família Gòdia, i com a recinte privat, no és visitable.

La reina va fer construir un palau annex al monestir, avui desaparegut. Elisenda va viure en aquest palau retirada de tota activitat política durant més de trenta anys, fins el moment de la seva mort, l’any 1364. Un cop morta, fou enterrada al mateix monestir, tal com ella mateixa va deixar per escrit al seu testament. El sepulcre de la reina Elisenda comunica l’església annexa al monestir amb el claustre. La curiositat d’aquest sepulcre és que té dues cares o façanes: el cantó de l’església (lloc públic pels fidels) on trobem una estàtua d’Elisenda vestida com a reina, mentre el cantó del claustre (recinte privat per les monges) ens mostra una Elisenda vestida com una monja més.

monestir pedralbes tomba claustre.jpg

Vista de la tomba de la reina Elisenda des de l'interior del claustre.

Per últim, la reina va voler dedicar una capella a Sant Miquel, i per fer-ho va contractar en Jaume Ferrer i Bassa, un dels millors pintors del seu temps, que va formar-se a Itàlia i va portar a terres catalanes les noves tendències pictòriques apreses a Siena i Florència.

Des d’un bon inici el monestir de Pedralbes (originàriament anomenat Petras Albas, “pedres blanques” en llatí, donat el color blanc característic de la pedra amb que va ser construït) esdevingué un monestir molt important, gràcies a les generoses dotacions reials que rebé.

El monestir, sota protecció reial i del Consell de Cent barceloní, aviat esdevingué un centre de referència per les famílies nobiliàries catalanes, que no van dubtar a enviar-hi moltes noies de la seva família per ingressar al convent. Això proporcionà al monestir encara més rellevància i influència.

Entre els benefactors del monestir podem trobar famílies nobiliàries catalanes tant importants com ara els Pinós, els Montcada o els Cardona. De fet, el propi escut d’armes del monestir conserva els elements heràldics dels Montcada (cal recordar que la reina Elisenda era un membre dels Montcada).

Monestir Pedralbes 2.JPG

Vista parcial de l'església i el claustre des del segon pis del monestir.

Al llarg dels seus set segles d’història, el monestir de Pedralbes ha allotjat a moltes monges anònimes, però també a moltes noies provinents de les altes esferes socials de Catalunya. El convent no era ben bé igualitari, ja que la dot que acompanyava a la monja quan entrava al monestir, esdevenia cabdal per la posició social d’aquesta dins del monestir. En aquest sentit, la majoria d’abadesses del monestir eren membres de les famílies Montcada, Cardona o Pinós, mentre que les feines més dures o desagradables (la cuina, la neteja, la cura dels malalts…) eren reservades per a les monges provinents de les classes populars. Riques o pobres, la vida al monestir era dura per totes. Un cop ingressaven al monestir, a les monges clarisses se’ls prohibia la sortida del recinte del monestir, i l’obligació de complir amb horaris escrupolosos i sovint tediosos. Les monges havien d’adaptar la seva vida a les exigències de la comunitat (o de l’abadessa).

Arribats a aquest punt, cal destacar que la importància del monestir va reforçar-se encara més al segle XVI. Durant aquells anys, el monestir va entrar en una mena d’edat d’or, escenificada en els anys que l’infanta María d’Aragó (filla de Ferran el Catòlic) va ser abadessa del monestir. L’infanta María i les seves successores van ampliar i millorar el recinte del monestir, construint un nou dormidor (les monges dormien totes juntes), les cel·les de dia (on es retiraven les monges a reposar, orar, reflexionar, llegir…) o el tercer pis del claustre.

El monestir de Pedralbes ha estat testimoni dels principals fets de la història del país, i a vegades n’ha estat un escenari protagonista. Un exemple que il·lustra la meva afirmació són les lloses que formen el terra de la planta baixa del claustre. El visitant podrà observar que les lloses estan trencades i esquerdades. La causa cal buscar-la en la guerra del francès (1808-1814), quan les tropes franceses de Napoleó van convertir el monestir en un quarter militar, desprès d’expulsar-hi les monges. Els francesos van omplir el claustre de cavalls i de canons que pesaven una morterada i  mitja, malmetent i esquerdant totes les lloses del claustre.

Monestir Pedralbes 3.JPG

Detall del terra del claustre, malmès durant les guerres napoleòniques.

Un cop acabada la guerra del francès, en ple segle XIX, el monestir va haver de fer front als processos desamortitzadors de Mendizábal (1836) i de Madoz (1855). Desprès de la primera desamortització, la de Medizábal, les monges van fugir del convent, tement represàlies de les classes popular barcelonines, però van tornar-hi tres anys desprès, sense haver de lamentar greus danys materials. Durant aquest període cal destacar la tasca d’Eulàlia Anzizu, neboda d’Eusebi Güell i abadessa del monestir cap a finals del segle XIX. La senyora Eulàlia Anzizu va fer servir la dot del seu oncle per reformar i rehabilitar els indrets més mal conservats del monestir.

Ja al segle XX, el monestir de Pedralbes es situà de nou en l’epicentre polític i social durant la Setmana Tràgica de 1909 o durant l’esclat revolucionari dels primers mesos de guerra durant l’estiu de 1936. Per sort, el monestir no fou pas objecte dels grups anarquistes incontrolats, i el monestir va poder sobreviure, tot i que no es van poder salvar els retaules de l’església annexa al monestir. De fet, l’any 1931 es va declarar el monestir com a Monument Històric i Artístic, i durant la guerra civil la pròpia Generalitat es va fer càrrec de la seguretat i conservació del monestir. Segurament l’aïllament del monestir respecte de la pròpia ciutat i el compromís de les institucions barcelonines i catalanes en protegir i conservar el monestir de Pedralbes van tindre molt a veure en la supervivència del monestir.

Al darrer terç del segle XX el monestir resultava obsolet, poc pràctic i necessitava una important inversió per reformar-lo i adequar-lo als nous temps. En aquest sentit i aprofitant la necessitat d’adequar el conjunt als temps moderns les monges clarisses van signar un acord per fer visitable una part important del monestir, que inclou el claustre, el refectori, l’antiga cuina, el dormitori, les cel·les de dia i moltes altres dependències.

Durant molts anys el monestir de Pedralbes va acollir també la col·lecció Thyssen a Barcelona (de l’any 1993 fins l’any 2004), però aquesta col·lecció pictòrica s’acabà traslladant al MNAC.

La visita al monestir de Pedralbes és, sota el meu parer, una visita obligada per tots els ciutadans que vulguin conèixer el passat medieval de la ciutat comtal. I si esteu pensant en casar-vos i voleu la benedicció divina, podeu portar un cistell d’ous ben grans a les monges clarisses que encara viuen al monestir (això si, haureu d’anar a l’entrada situada al carrer Montevideo, ja que l’entrada principal és només per accedir al museu i no trobareu cap monja que us rebi!).

Aquest ha estat un post molt important per a mi, ja que vaig treballar al Museu-Monestir de Pedralbes entre els anys 2004 i 2006, com a informador i guia. Va ser una experiència molt positiva, i que em va permetre conèixer històries i llegendes del monestir: deien els guàrdies de seguretat que durant la ronda nocturna havien vist i sentit sorolls estranys. Entre els treballadors del monestir es remorejava també  l’existència d’uns túnels subterranis que comunicarien el monestir amb el convent franciscà situat al davant, fet que alimentava la imaginació de tots nosaltres. Trobades amoroses o simplement un refugi de les bombes de la guerra civil? Veritat o llegenda? Personalment sóc poc aficionat a les històries de fantasmes i esperits, però el que us puc assegurar és que un cop entres al monestir al visitant l’envaeix una estranya sensació de benestar i tranquil·litat, com enlloc més de Barcelona he sigut capaç de trobar.

monestir claustre.JPG

El monestir de Pedralbes ha esdevingut un dels racons més màgics de Barcelona.