Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

L’onze de setembre a Twitter

dijous, 8/09/2011

Per a tots aquells/es amants de les xarxes socials 2.0, en especial de Twiiter, ara teniu l’oportunitat de reviure els fets de l’onze de setembre de 1714 mitjançant Twitter. Diversos protagonistes (famosos i anònims) prenen vida en forma de comptes als que podem seguir (i fins i tot veure com interactuen entre ells).

Aquest projecte del 3cat24.cat, dirigit per l’historiador i blogaire Dani Cortijo (autor del blog Altres Barcelones, amb qui vam tenir l’honor de mantenir una entrevista fa uns mesos) compta amb l’assessorament d’eminències com el senyor Albert García Espuche (director de les excavacions al Born), en Agustí Alcoberro (director del MHC) el professor d’Història Moderna de la UB Àngel Casals i les il·lustracions de’n Francesc Riart.

Una nova manera d’interactuar amb la nostra història i passar-ho bé mitjançant la utilització dels recursos que ens poden oferir les noves tecnologies. Us deixo amb el vídeo promocional de Televisió de Catalunya:


Esquema cronològic de l’esquerra independentista

divendres, 22/07/2011

Navegant per wordpress, i cercant els posts més llegits i més rellevants en català, he trobat aquesta petita joia al blog “basilecte”. Es tracta d’un esquema cronològic dels partits i associacions d’esquerra independentista dels darrers cinquanta anys. Em sembla un molt bon document que he volgut compartir amb vosaltres, i penso que pot ser d’utilitat.

esquema.jpgSi hi cliqueu a sobre, l’esquema es farà més gran (us enllaça amb l’original penjat per l’autor del blog “basilecte”). Per raons d’espai he hagut de reproduir-lo en un format més reduït.

75 anys de la victòria popular

dimarts, 19/07/2011

El 19 de Juliol de fa 75 anys les classes populars van sufocar la rebel·lió militar a Barcelona. Les classes obreres van encetar la lluita per les llibertats i la democràcia contra la barbàrie feixista. Tres quarts de segle després, la societat catalana encara li deu un sentit homenatge a tots aquells que han patit la barbàrie franquista a la seva pell, i han lluitat per construir un món més lliure, més just.

Us deixo amb un parell de vídeos propagandístics del 19 de Juliol a Barcelona:



Un passeig per la Barcelona de 1908

dimecres, 13/07/2011

Gràcies a un amic he trobat aquesta petita joia. Una obra del cineasta i pioner del cel·luloide català Ricardo de Baños que ens mostra la vida quotidiana de la ciutat comtal a l’any 1908, mitjançant un passeig en tramvia que ens portarà pel Passeig de Gràcia, la Plaça Lesseps o carrer Gran de Gràcia d’inicis de segle, entre altres. Un document molt vàlid per conèixer la fisonomia de la capital de Catalunya i els costums, hàbits i comportaments socials dels barcelonins d’aquells temps.


La conquesta de Tortosa: la croada catalana

dimarts, 14/06/2011

Durant el regnat del comte Ramon Berenguer IV (segle XII), els comtats catalans comptaven amb el potencial militar i demogràfic necessari per expandir els seus dominis al sud del Penedès. La zona compresa entre el Llobregat i del Ebre era una zona eminentment agrícola, escassament habitada i amb pocs nuclis poblacions importants més enllà de la ciutat de Tortosa (que havia arribat a configurar-se com un regne de Taifes autònom a la caiguda del Califat omeia de Còrdova al 1031).

Petronila i Ramon Berenguer IV.jpg

Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i la reina Peronella d'Aragó.

La ciutat de Tarragona (o el poc que quedava d’ella després de segles deshabitada i saquejada) fou conquerida pel comte Ramon Berenguer III (pare de Ramon Berenguer IV) i el bisbe Oleguer de Barcelona, i mica en mica s’inicià el procés de repoblament i colonització de l’antiga capital de l’Hispània romana.

Però la definitiva repoblació de Tarragona i els seus camps depenien, en gran mesura, de la caiguda de Tortosa, ciutat ben defensada per les seves altes muralles i pels contingents Almoràvits que havien penetrat al final del segle XI i inicis del XII en el darrer intent de forjar un Al-Andalus fort i unitari.

L’empresa de conquerir Tortosa no es presentava gens fàcil, i per això el comte Ramon Berenguer IV va cercar l’ajuda del Papat. El Papa va decretar una butlla de creuada als cristians que acudissin a la lluita contra l’infidel a Tortosa, tal i com si ho fessin a Terra Santa. Ben aviat el comte Ramon Berenguer IV va rebre milers de soldats creuats provinents d’arreu d’Europa: Catalans, Aragonesos, cavallers Normands, Anglesos, Francesos, i fins i tot cavallers Templaris i Hospitalaris van respondre a la crida del Papa i de Ramon Berenguer IV.

Per prendre Tortosa calia un exèrcit molt potent, però també una flota que donés suport a les tropes de terra i bloquegés per mar la ciutat de Tortosa (que a mitjans segle XII tenia un important port de mar). Com que la flota comtal era més aviat minsa, el comte Ramon Berenguer IV va haver de recórrer als Genovesos (que si disposaven d’una flota adient per l’empresa) i al assessorament militar i econòmic dels Montcada, una de les famílies baixmedievals més potents a Catalunya.

Tortosa_suda.jpg

El castell de la Suda, que domina tota la ciutat de Tortosa i els territoris del voltant.

El comte Ramon Berenguer IV inicià la conquesta de Tortosa el juliol del 1148, al capdavant d’un exèrcit que podríem qualificar d’ “internacional”, mercès a la butlla papal. La ciutat va resistir cinc mesos, fins que al desembre, Tortosa va capitular.

Amb la capitulació, la ciutat de Tortosa i els seus ciutadans musulmans s’estalviaven el saqueig de la població i certs drets garantits pel poder comtal, tals com professar lliurement la seva religió, els seus llocs de culte (mesquites) i conservar íntegrament llurs propietats. Aquestes i altres disposicions es van recollir en un Llibre de repartiment, document que fixava les condicions per la capitulació d’una ciutat, i que serà base pels posteriors “Llibres de repartiment” de Lleida i fins i tot, València.

Ara bé, a l’hora de la veritat, les condicions pactades i recollides en el “Llibre de repartiment” no foren respectades : les mesquites es van convertir en esglésies, s’esclavitzen musulmans i se’ls adscriu a la terra, no es respecten llurs patrimonis… en virtut d’una colonització “internacional” i cristiana de la ciutat, amb repobladors Normands, Francesos, Catalans o Aragonesos, que van optar per quedar-se a la ciutat un cop conquerida. Per la seva banda, els Montcada van quedar-se patrimonialment amb un terç de la ciutat (mostra d’una societat fortament feudalitzada), i els Genovesos van optar per quedar-se amb una illa del Ebre (l’escollida fou l’illa de Sant Llorenç, però sembla ser que els Genovesos mai van fer efectiu el seu dret d’establir-hi presència comercial).

Avui en dia la majoria d’historiadors medievalistes acostumen a indicar que la conquesta de Tortosa (i en menor mesura, la de Lleida) foren un banc de proves o una mena d’assaig general per la definitiva expansió del rei Jaume I per Mallorca i València, ja al segle XIII. De fet, el “Llibre de repartiment” de València pren com a model el de Tortosa, i els errors comesos durant la conquesta i posterior repartiment de terres seran presos en compte pel rei Jaume I durant la conquesta del regne de València i el compliment de les condicions pactades amb dels vençuts.

Celebració del centenari del primer partit de rugbi al sud dels Pirineus.

dimarts, 7/06/2011

El cap de setmana passat es va celebrar el partit commemoratiu del centenari del rugbi català. Tal i com ja vam publicar al seu dia, enguany fa exactament cent anys de la disputa del primer partit de rugbi jugat per un equip autòcton (en aquest cas, el RCD Espanyol, que en aquells temps compaginava futbol i rugbi) i una selecció de francesos residents a Catalunya, sota el nom genèric de Sociéte Patrie. Els mitjans catalans, tant escrits com televisius, n’han fet ressó, cosa que no acostuma a passar en els esports minoritaris al nostre país.

PartitCentenari.jpg

Foto de família dels integrants que van disputar el partit del centenari a la Foixarda.

Cent anys després, el rugbi a casa nostra ha evolucionat molt, no sempre per bé. Ha passat etapes daurades i anys de foscor, però l’esperit dels pioners al nostre país encara es manté viu per part dels amants d’aquest esport. Cent anys després, ja no existeix la secció de rugbi del RCD Espanyol, ni tampoc la Sociéte Patrie.

Lligant un esdeveniment esportiu, commemoratiu i reivindicatiu, l’associació dels sis clubs de rugbi històrics de la ciutat de Barcelona (CEU, BUC, Químics, Enginyers del Poble Nou, Gòtics i la secció de rugbi del Barça) van aportar diversos jugadors per formar una esquadra que va tornar la vida rugbística a l’Espanyol. Jugadors del Barça (i dels altres cinc clubs) posant-se, desinteressadament, la samarreta del gran rival històric del barcelonisme, o en el cas dels altres clubs barcelonins, d’un altre entitat esportiva diferent, que va tancar la seva secció de rugbi fa més de vint anys per motius econòmics. Un exemple dels valors del rugbi, que la nostra societat sembla haver oblidat.

Al partit (autèntica festa del rugbi català) celebrat a la Foixarda van assistir-hi un miler llarg de persones, entre les que hi havia diverses personalitats públiques, tals com la periodista Pilar Calvo, la regidora d’esports de l’Ajuntament de Barcelona en funcions, la senyora Maite Fandos, o el líder del PP de Barcelona i aficionat periquito , el senyor Alberto Fernández Díaz. La nota emotiva la va aportar el veterà jugador de rugbi de l’Espanyol, el senyor Lluís Sant Agustí, qui als seus 93 anys d’edat va sortir al camp lluint la samarreta blanc-i-blava que va defensar durant més de trenta anys.

LuisSantagusti.jpg

El veterà Lluís Sant Agustí, de 93 anys, campió d'Espanya de rugbi amb l'Espanyol, va rebre el seu reconeixement. Portava el polo que va defensar durant més de trenta anys.

#catalanrevolution, el fracàs dels polítics tradicionals

dijous, 19/05/2011

L’any 1875 l’estat espanyol sortia d’un període convuls, el sexenni democràtic, on una revolta “des de abaix”, la revolta cantonalista (inserida en el marc de la primera república) , va estar a punt de fer tremolar les bases del sistema establert. Aquell fet va marcar la fi d’aquell model polític democràtic. Els poders fàctics de l’estat (església, exèrcit, burgesia industrial i classe política) van idear un sistema polític bipartidista amb una aparença pseudodemocràtica per garantir l’orde establert a Espanya.

Aquell sistema, batejat com a Restauració, i basat en un repartiment del poder entre els dos grans partits (el Partit Conservador de Cánovas i el Lliberal de Sagasta) va estar caracteritzat per les lluites obreres, socials i nacionals, per construir un estat més just, social i democràtic, sovint reprimit mitjançant l’ús de la força (fets del Cu-cut, Setmana Tràgica, Pistolerisme, protestes per la guerra imperialista a Cuba i al Marroc, vagues generals…).

Un segle després, l’any 1975 l’estat espanyol sortia d’un llarg túnel de la por, l’horror i la foscor anomenat franquisme, i un cop més un pacte tàcit entre les elits financeres, militars, religioses i els polítics possibilistes sorgits del franquisme (Suárez) van idear un sistema polític “democràtic”, basat en el continuisme de diversos elements del règim anterior (monarquia, model econòmic, amnistia pels criminals franquistes) basat en un bipartidisme tàcit (PSOE-UCD o PSOE-PP).

Vet aquí que el model financer d’aquest estat semblava ser un model econòmic triomfador, ja que durant uns anys va haver-hi un gran creixement econòmic gràcies a una bombolla financera i constructora i a una classe política molt permissiva, quan no directament “untada” per les grans corporacions, que generaven uns beneficis espectaculars. Ara bé, aquesta riquesa no era repartida entre totes les classes socials, si no que era acaparada entre les majors fortunes del país.

Però l’any 2009 va iniciar-se una crisi financera que afectà de ple al model econòmic espanyol, deixant a milions de persones al atur, a famílies senceres al atur. De forma paral·lela, les xarxes socials 2.0 han possibilitat la interacció de les persones, organitzant-se de manera alternativa.

A la primavera del 2011 els països del Magreb ens han donat una lliçó als europeus de com aprofitar les xarxes socials per organitzar protestes i mobilitzar persones sense que aquestes hagin d’estar apadrinades per cap partit polític. En una demostració de força social i ciutadana, aquesta setmana s’ha engegat una onada de protestes al estat espanyol, que protesten contra la gestió d’aquesta crisi.

Els polítics han destinat milers de milions d’euros per salvar entitats financeres i bancàries, però les administracions retallen en els serveis a les persones (sanitat, educació o cultura). La ciutadania no és pas estúpida, i ha reaccionat de forma pacífica, imitant les concentracions de la plaça Tahrir contra el tirà egipci Hosni Mubàrak, a les places de moltes localitats d’arreu de l’estat, i des d’avui mateix a les principals ciutats italianes.


A Catalunya hi ha concentracions pacífiques a Plaça Catalunya de Barcelona, on s’han organitzat espais de diàleg i intercanvi d’impressions, i els manifestants han creat comissions de feina (neteja, comunicació, diàleg) mitjançant assemblees dels ciutadans que s’hi sumen. També s’han produït concentracions similars a Tarragona, Lleida i sembla que s’en faran a Igualada, Girona, Mataró, Terrassa…

#catalan revolution.jpg

Cartell explícit vist a la Plaça Catalunya

Aquest diumenge hi han les eleccions locals als nostres consistoris, on un cop més hem pogut assistir a les discussions “de pati d’escola” entre polítics que només saben llençar-se els plats al cap i entonar el “i tu més” en comptes d’explicar quines solucions ofereixen a les famílies catalanes que viuen amb menys de 1000 euros, o que fa més d’un any que estan a l’atur, o que porten molts mesos (i anys) a una llista d’espera de la sanitat pública.

La Catalunya real, la Catalunya de les persones, ha començat a sortir al carrer. No puc més que mostrar la meva simpatia davant aquest moviment social i esperar que els ciutadans anònims d’aquest país donem una lliçó de democràcia al món. De moment, l’extrema-dreta ja està molt nerviosa, el que ja és tot un èxit!

Escòcia i el mirall català

dijous, 12/05/2011

Aquests dies hem assistit a la victòria del SNP (Partit Nacionalista Escocès) a les eleccions al Parlament del Regne Unit, amb 69 dels 129 escons al Parlament escocès. El seu líder, el senyor Alex Salmond, ja ha anunciat la seva voluntat de celebrar un referèndum sobre la independència d’Escòcia al llarg de la propera legislatura.

Malgrat que aquest referèndum no seria vinculant, el govern del Regne Unit i el Parlament de Westminster han anunciat que respectaran la voluntat del poble escocès, encara que el resultat suposi la secessió amb la resta del Regne Unit.

Escòcia i Catalunya tenen certs punts en comú, també en la seva història. Escòcia es va forjar com a realitat cultural amb una base multicultural. L’Escòcia alt medieval és una amalgama d’un ric substrat ètnic i cultural gaèlic, picte i escot (poble procedent de la veïna Irlanda). Com Catalunya, el territori de l’Escòcia actual no s’acabà de delimitar fins els segles XII i XIII, amb una feudalització tardana i una noblesa petita, però molt militaritzada (cosa que també passarà, en menor mesura, a Catalunya).

Al llarg dels segles XIII i XIV els escocesos van haver de rebutjar alguns intents de conquesta per part dels anglesos, com cas del mític William Wallace (Braveheart). Entre els segles XIV i fins el segle XVIII a Escòcia va regnar una dinastia autòctona, els Estuard. Curiosament serà la dinastia Estuard la que provocarà la unió amb Anglaterra, quan el rei Jaume VI d’Escòcia es va convertir en rei d’Anglaterra, l’any 1603.

Jaume I anglaterra i VI Escòcia.jpg

Jaume VI d'Escòcia i I d'Anglaterra, primer Estuard al tro britànic.

La unió dinàstica no implicava una unió política, però el centre de poder i decisions s’anà desplaçant cap al sud, a la poderosa city Londinenca (us sona, oi?). La darrera reina Estuard, la reina Anna I d’Anglaterra va signar l’Acta d’Unió (Union Act) de  l’any 1707, que significà la fi de la independència d’Escòcia. Les dissensions religioses entre catòlics i protestants i les tendències sobiranistes de les elits socials escoceses van portar a la definitiva unió dels dos regnes. Entre altres mesures, es van tancar el Parlament d’Escòcia i el Parlament Anglès per crear un nou Parlament, el Parlament de la Gran Bretanya, ubicat a Londres i molt més sensible als interessos anglesos que no pas als escocesos.

L’any 1800 va haver-hi una segona Acta d’Unió, amb la inclusió del regne d’Irlanda al Regne Unit, que des de llavors es diu “Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda”, amb el trencament dels 26 comtats del sud irlandès el 1920.

Union Act 1707.png

La primera bandera Britànica, sorgida de l'Acta d'Unió de 1707.

Al llarg del segle XIX Escòcia, i en especial la ciutat de Glasgow, es va industrialitzar de forma espectacular. Basat en la indústria metal·lúrgica, la riba del riu Clyde es convertí en un dels centres industrials més potents de tota Europa, que va atraure una gran quantitat d’immigrants de zones rurals de la mateixa Escòcia, Gal·les i sobretot, Irlanda.

Aquesta època fou també la de la definitiva substitució del gaèlic escocès per l’anglès com a llengua d’ús social, així com la pèrdua d’alguns símbols culturals del poble escocès. La política d’assimilació britànica semblava un èxit, al representar el model de prosperitat social i econòmic enfront del pobre rural escocès, basat en una ramaderia i una pobre agricultura de subsistència.

Però desprès de la segona guerra mundial el model industrial escocès havia quedat obsolet, i bona part de les fàbriques van haver de tancar. Després d’un parell de dècades de crisi social, econòmica i industrial, els anys 60 i 70 del segle XX el sector secundari escocès va revifar gràcies als rics jaciments de petroli i gas del Mar del Nord, afavorits per la creació d’un sector terciari molt potent, basat en un sector financer i comercial molt potent.

L’autogovern escocès no es recuperà fins les darreries del segle XX. L’any 1997 es celebrà un referèndum per l’autogovern d’Escòcia, que sortí favorable. L’any 1998 es va constituir el nou Parlament d’Escòcia, ubicat a Hollyrood (Edimburg), i projectat pel arquitecte català Enric Miralles. Aquest Parlament té poques atribucions i competències, ja que no pot legislar en seguretat social, impostos o mitjans de comunicació, al ser competències reservades al govern central.

Hollyrood.jpg

El Parlament de Hollyrood, dissenyat pel català Enric Miralles, seu del autogovern d'Escòcia.

L’any 2007, per primer cop a la història d’Escòcia, un partit que aposta per la segregació amb el Regne Unit va guanyar les eleccions. Aquest partit era el SNP d’Alex Salmond, el mateix que aquest any ha ampliat la seva majoria al Parlament, amb un programa basat en una major autonomia per a Escòcia, avantsala d’una hipotètica futura independència.

La trobada mundial de la maçoneria es celebra a Barcelona

divendres, 6/05/2011

Sobre la maçoneria s’ha parlat i s’ha escrit molt al llarg del temps. Secta que conspira per dominar el món, club snob, trobada de filantrops o reunió de venerables ancians que es reuneixen cada setmana per celebrar un banquet. L’àuria de discreció que envolta aquest món sempre l’ha dotat d’un magnetisme especial i ha aixecat les sospites dels règims autoritaris, a qui sempre han espantat aquells que han pensat per si mateixos (independentment de la seva condició maçònica o profana, com en diuen els iniciats).

A Barcelona existeix un llegat maçònic força important. De fet, dos ritus hi conviuen de forma estable a la ciutat, representats pel Gran Orient Català, que segueix el ritus escocès i la Gran Lògia de Catalunya, adscrita al ritus francès.

Il·lustres personatges de la història de Catalunya han estat vinculats a la maçoneria, com ara els presidents Francesc Macià i Lluís Companys, o els advocats laboralistes com Francesc Layret, Salvador Seguí, pedagogs com Ferrer i Guàrdia, prohoms com Rossend Arús i Josep Anselm Clavé, polítics com el General Prim o els presidents de la primera república Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall. A tots ells convé sumar-hi espais com ara la Biblioteca Pública Arús (antiga seu de la Lògia Catalano-Balear), el restaurant Set Portes (si mai aneu a menjar-hi un arrós, fixeu-vos en el terra), o el relleu escultòric que podem veure a la façana del carrer Portaferrissa número 11. I és que durant els final del segle XIX i els primers anys del segle XX la ciutat de Barcelona va ciure una autènctica “edat d’or” de la maçoneria.

biblioteca arus.JPG

Interior de la Biblioteca Pública Arús

Aquests dies es celebra a Barcelona una trobada mundial de la maçoneria, on importants mestres maçònics que segueixen el ritus escocès vinguts d’arreu es reuniran per parlar del futur de la maçoneria al món. Evidentment, els mitjans no han donat gaire espai mediàtic a aquesta reunió, ja que, com tots sabem, una de les seves senyals d’identitat és la discreció dels seus membres i els seus actes, que els ha servit per mantenir una tradició de més de tres segles, però també ha generat desconfiances entre els seus detractors. I és que allò que no coneixem, sovint ens espanta.

Per què es celebra aquesta reunió a Barcelona? Enguany es celebra el bicentenari del Suprem Consell Maçònic d’Espanya, i per aquesta raó la XXI Trobada d’Alts Graus de la Maçoneria Escocesa (que inclouen mestres maçònics que van del grau quatre fins al trenta-tres) es reuneix a Barcelona, que sempre ha exercit com la capital de la maçoneria a l’estat.

Si us interessa el tema i la petjada de la maçoneria a Barcelona, us recomano el llibre “Passejades per la Barcelona Maçònica“, de l’autor Xavier Casinos, una obra molt interessant que us ajudarà a descobrir espais i símbols de la ciutat que segurament us han passat desapercebuts fins avui. I és que la ciutat amaga alguns secrets a la vista de tots, però cal saber on mirar…

Canaletes, el Barça i Barcelona

dijous, 5/05/2011

Anar a Canaletes per celebrar els èxits esportius del Barça és tota una tradició culé que es remunta al primer terç del segle passat.

La font de Canaletes captava aigües de barrancs i aigües subterrànies que es recollien e captacions que baixaven des de la serra de Collserola, en especial la de la riera d’en Malla que avui dia seguiria els actuals carrers Príncep d’Astúries i Balmes, fins arribar a la Plaça Catalunya – Pelai. De fet, l’edifici del Banc BBVA de plaça Catalunya encara aprofitava als anys seixanta i setanta del segle passat un pou al subterrani del edifici per abastir d’aigua a l’edifici (i fins i tot usat per la refrigeració de l’edifici).

A la font històrica l’aigua brollava al capdamunt de la Rambla mitjançant unes canaletes que  transportaven l’aigua fins la seva ubicació al capdamunt de la Rambla , i per això la font fou batejada popularment amb aquest nom. Com explica l’investigador i historiador local Dani Cortijo en el seu blog, la font aviat es va convertir en tot un punt de trobada de la societat barcelonina. La font actual és de ferro, coronada amb un fanal de quatre llums. Existeix la llegenda que diu que aquell visitant que begui l’aigua de Canaletes s’enamorarà per sempre més de la ciutat de Barcelona i sempre hi tornarà.

fuente-de-canaletes-barcelona.jpg

Detall de la Font de Canaletes.

Als anys 30 del segle passat a l’edifici on avui es troba l’Hotel Lloret (Rambla de Canaletes, número 13) s’hi ubicava la redacció del diari esportiu “La Rambla”, fundada pel senyor Josep Sunyol i Garriga, qui fou president del Barça i diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya, i que fou tristament assassinat per les forces feixistes durant la guerra civil.

Cada diumenge a la tarda, de la façana de la redacció de “La Rambla” es penjaven pissarres amb els resultats, en viu i directe, dels equips barcelonins que jugaven (especialment si ho feien fora de casa), en un temps que la ràdio encara no s’havia popularitzat al màxim i les retransmissions esportives no eren, ni de bon tros, en viu i directe.

Així doncs, l’afició es citava cada diumenge a la tarda al davant de la redacció del diari esportiu, just al costat de la famosa font de Canaletes, i allà mateix es celebraven els èxits esportius (si és que n’hi havia algun, es clar) del Barça. I encara que no es conegui gaire, també els del Espanyol (convé recordar que als anys trenta del segle passat el volum d’aficionats entre culés i periquitos estava molt més equilibrat que avui en dia).

A més a més, al primer terç del segle XX s’instaurà una tradició que durà fins gairebé els nostres dies: els dilluns a la tarda era molt habitual trobar-se grups de tertulians futbolístics (aficionats, directius i fins i tot jugadors) comentant la jugada del cap de setmana al voltant de la font de Canaletes o a les taules del Café Baviera, que estava ubicat al costat de la font.

Durant els anys de dictadura franquista el Barça es convertí en una de les poques maneres que tenien els ciutadans del país per reunir-se, cridar i animar (molt sovint en català) i fins i tot treure alguna senyera, al camp o a Canaletes. Malauradament, el Barça d’aquells temps no donava masses alegries als seus seguidors.

No serà fins la dècada dels 90 del segle passat, i especialment als nostres dies, que les celebracions a Canaletes es convertiren en quelcom habitual i autènticament multitudinari (es parla de xifres de gairebé deu mil persones celebrant els èxits del Barça a Canaletes), gràcies a equips màgics com el “Dream Team” d’en Johan Cruyff o del Barça de les sis copes d’en Guardiola.

celebració canaletes.jpg

Celebració multitudinària del barcelonisme a Canaletes.

Desgraciadament durant els darrers anys algun grup de brètols que per res del món poden ser considerats barcelonistes han aprofitat els èxits esportius del Barça per mostrar el seu cantó violent i incívic. Fins i tot n’hi ha que han trencat la font de Canaletes, un espai gairebé sagrat pels culés de debò, que respectem tots els símbols i llegendes de la nostra història, com a element diferenciador que fa del Barça “més que un club”. Esperem tornar-hi ben aviat aquesta temporada (com a mínim dos cops més) i molts més cops al futur, però sempre fent-nos dignes del Barça, de Barcelona i de la seva història, i de tants i tants ciutadans anònims que han deixat la seva petjada en un espai gairebé sagrat pel barcelonisme i la seva identificació amb la ciutat i el país.