Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

El Pla Macià i el GATCPAC

diumenge, 1/07/2012

En Francesc Macià, primer president de la Catalunya Republicana, tenia un somni, una vella aspiració. Calia reformar Barcelona, dotar-la d’una estructura racional que seguís el traç de reforma i eixample iniciat pel Pla Cerdà a la capital catalana, tot ordenant-ne el creixement i el desenvolupament higiènic, racional i pràctic de la ciutat comtal. Tanmateix, era absolutament necessari el sanejament de la Ciutat Vella, amb una actuació prioritària i especial al barri del Raval (aleshores popularment conegut com el barri xino) i a la façana marítima i portuària de la ciutat, creant un gran eix de comunicació transversal entre els rius Llobregat i Besós seguint la línia de la costa.

Durant els anys 30 del segle passat va formar-se un grup d’excel·lents arquitectes racionalistes al principat, sovint eclipsats i oblidats per la gran fornada d’arquitectes modernistes d’un parell de dècades abans). Entre aquells arquitectes calia destacar noms com Josep Lluís Sert i Josep Torres i Clavé, entre altres. Algunes de les seves actuacions a la ciutat de Barcelona encara esdevenen avui en dia models de l’arquitectura racionalista. En aquest sentit, podem destacar el Dispensari Antituberculós (avui en dia conegut com CAP Raval Nord), o la Casa Bloc de Sant Andreu. Aquell grup d’arquitectes van associar-se, al 1929 (coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona) sota el nom de GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Entre altres, els membres del GATCPAC eren seguidors de les teories constructives de Sullivan i admiradors del pla de reforma urbanística d’Ildefons Cerdà.

El govern de la Generalitat republicana (un govern d’esquerres i progressista) va decidir aprofitar el capital humà i tècnic per resoldre les necessitats urbanes de la capital de Catalunya. D’aquesta manera va néixer el Pla Macià, un projecte urbanístic patrocinat pel propi president català que proposava l’expansió de Barcelona i el sanejament del centre urbà de la ciutat. Aquest projecte, iniciat l’any 1932 i abandonat definitivament al 1934 (coincidint amb els fets d’octubre i l’empresonament dels membres del govern de la Generalitat). El projecte va ser encarregat als membres de GATCPAC (encapçalats per Sert, Subirana i Torres i Clavé), que van cercar l’assessorament d’algunes de les figures arquitectòniques més importants del seu temps, com ara Le Corbusier i el seu cosí Pierre Jeanneret.

Proposicion_utopica_revolucionaria_reforma_Barcelona_Le_Corbusier_Gatepac.jpg

Il·lustració que mostra parcialment el projecte de reforma proposat pel Pla Macià.

Aquest projecte havia d’articular una Barcelona moderna i oberta al mar, amb la urbanització del que avui dia coneixem com la Vila Olímpica fins al riu Besós per un cantó, i de la muntanya de Montjuïc (on proposaven derruir el Castell de Montjuïc i construir-hi un edifici modern i racionalista polivalent com centre de convencions o un hotel) i la costa del delta del Llobregat fins a enllaçar amb La Ciutat de Repòs i Vacances (un altre dels projectes estrella del GATCPAC) , i articulant un seguit d’eixos que continuessin els ja descrits i plantejats per Ildefons Cerdà, mitjançant la Meridiana (i la seva completa urbanització segons els postulats racionalistes) i la Diagonal.

Tanmateix, el projecte va quedar en l’aire degut als condicionants polítics, econòmics i socials dels anys 30, i mai es va portar a terme el Pla Macià, el somni d’un president que volia fer de Barcelona la capital cultural, industrial i social del sud d’Europa, avançant-se gairebé seixanta anys a la futura millora i reforma urbana, que es duria a terme per preparar la ciutat per les olimpíades de 1992.

Nota: Aquests dies podeu gaudir de l‘exposició sobre Le Corbusier i el Pla Macià al MACBA, en una vista totalment imprescindible si esteu interessats sobre el tema. També és prou interessant la lectura de l’article publicat a la revista AC, publicació vinculada al GATPAC.

L’AVE, l’estació intermodal de la Sagrera i el patrimoni històric català

dimarts, 6/03/2012

Les obres de l’AVE a la zona de la futura estació intermodal de la Sagrera ha permès que surti a la llum un dels jaciments arqueològics més importants de la ciutat i de tot el principat dels darrers anys. En el darrer any i mig els arqueòlegs han trobat i documentat diverses restes arqueològiques que van des de una interessantíssima fosa comú del neolític fins a un edifici i a un pont del segle XIX, passant per diversos jaciments tals com restes de sitges funeràries prehistòriques, unes altres sitges ibèriques, una interessantíssima domus romana o algunes restes medievals.

Sagrera.jpg

Gràfic dels jaciments trobats a la Sagrera. Font: El Periódico

La importància d’aquest jaciment pot reescriure part dels plantejaments i les teories de la prehistòria a la ciutat comtal, alhora que pot esdevenir molt important per a comprendre la evolució demogràfica del pla de Barcelona, ja que segons sembla, els cossos trobats en una de les fosses prehistòriques haurien mort a causa d’una epidèmia infecciosa, de la que encara desconeixem la naturalesa.

Els jaciments de la Sagrera encara guarden més sorpreses, ja que els arqueòlegs han trobat un fossar del segle XVII amb les restes de trenta soldats que haurien patit una mort violenta (Bandolers? Guerra dels Segadors? Guerra de Successió?) dels que no en teníem constància fins a la data.

Però segurament la joia de la corona de tot el jaciment sigui la domus romana, datada entre els segles I i IV dC i de la qual encara no s’ha acabat de delimitar la seva extensió ni la seva importància, ni tampoc la seva integració amb l’entorn. En aquesta vil·la romana hi ha un interessant mosaic en molt bon estat de conservació, així com una zona termal i diverses estances dependents d’un dels jaciments d’època romana més importants de la ciutat de Barcelona. Per acabar de delimitar la àrea i l’espai d’aquesta vil·la caldrà esperar a que es desmantelli l’actual pont del Treball i que els investigadors puguin continuar amb les prospeccions.

sagrera 2.png

La vil·la romana de la Sagrera pot aportar informació vital sobre la Barcino romana.

D’acord a les decisions de les administracions (Ajuntament, Generalitat i govern espanyol) el jaciment no romandrà obert si no que es tornarà a sepultar amb capes de formigó i ciment per tal de poder enllestir les obres de l’alta velocitat, considerades prioritàries per les administracions. Dóna la casualitat que un dels accessos a la futura estació intermodal de la Sagrera serà just a sobre de la antiga vil·la romana.

En la meva opinió (i aquest és un matís absolutament personal i arbitrari) caldria redefinir el nostres interessos, objectius i prioritats com a societat del segle XXI. Potser la connexió ferroviària d’alta velocitat sigui molt important (no ho dubto pas) per potenciar les connexions amb el Rosselló, l’Occitània i París, però no qualsevol preu. Estem disposats a deixar perdre part del nostre patrimoni, de la nostra identitat com a societat en nom del progrés? Renunciar a allò que ens fa únics i diferents per una infraestructura de dubtosa rendibilitat econòmica?

La vaga de “la Canadenca”

dimarts, 21/02/2012

Poques vegades la força obrera catalana ha mostrat tant múscul com els primers mesos de 1919, quan els obrers de Barcelona van mantenir un llarg i victoriòs contenciós amb la patronal catalana. Per completar aquest article i aprofundir-hi més, us recomano visitar l’entrada titualda “La conflictivitat social a Catalunya: sindicalisme, vaga de La Canadenca i pistolerisme (1917-1923)” del blog Ciències Socials en Xarxa de l’historiador Vicente Moreno.

Situem-nos de ple en el seu context històric. En plena efervescència del pistolerisme i amb el rerefons internacional del triomf de la Revolució Russa, al febrer de 1919 l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro (filial de la Barcelona Traction Light and Power, popularment coneguda com “la Canadenca“) va voler acomiadar a cinc treballadors administratius de les seves oficines. En virtut del plantejament estratègic sindical aprovat al Congrés de Sants per la CNT (sindicat majoritari a la Catalunya del moment) al 1918, tots els treballadors del ram laboral de l’empresa van anar a la vaga. La ciutat de Barcelona va quedar paralitzada, ja que el ram elèctric va aconseguir aturar la força productiva del país.

lacanadenca01.jpg

Aspecte de la Candenca al 1918.

En un primer moment els partits polítics dinàstics (sorgits de la Restauració borbònica de 1875) van contestar amb l’ús de la força, la detenció de dirigents obrers i sindicals i la declaració de l’estat de guerra, que suposava la suspensió de les garanties constitucionals. Durant els primers dies de repressió, les forces de seguretat de l’estat van practicar més de 3.000 detencions, moltes d’elles totalment arbitràries.

Però el govern central, les forces conservadores i el governador civil de Barcelona van calcular malament la força sindical nascuda al Congrés de Sants, i els treballadors de les indústries gràfiques de Barcelona (afiliats molt majoritàriament a la CNT) van aplicar la “censura roja”, consistent a no publicar qualsevol notícia que consideressin contrària als interessos dels vaguistes o dels sindicats).

El 19 de març el líder cenetista Salvador Seguí (conegut com el noi del sucre, posteriorment assassinat pels pistolers a sou de la patronal) va arribar a un acord per tornar al treball amb els representants patronals, que preveia la readmissió dels treballadors acomiadats i la millora en les condicions laborals obreres.

 

Salvador Seguí "el noi del sucre", al 1920.

Però l’acord va durar quatre dies justos, ja que l’estament militar, recelós de l’acord arribat entre obrers i patrons, es negaven a alliberar a 79 vaguistes empresonats, al que els sindicats van respondre amb la tornada a la vaga general, aquest cop estesa a tota Catalunya, i que va tornar a paralitzar tot el país.

Finalment, el 3 d’abril de 1919 el govern central va aprovar l’establiment de la jornada màxima de vuit hores (una llarga reivindicació obrera), alhora que suposà la dimissió del governador civil de Barcelona, el cap de policia Duval (que no havia dubtat en aplicar la polèmica llei de fuges) i del comte de Romanones, aleshores cap de govern, que va haver de dimitir provocant la caiguda de tot l’executiu. Al llarg de la primera setmana d’abril es va normalitzar tota la situació i els obrers van tornar als seus llocs de feina, amb la primera (i única?) gran vcitòria obrera de la història de Catalunya sota el braç.

Quan Eiffel volia construir la seva torre a Barcelona

dissabte, 11/02/2012

La Torre Eiffel és un dels símbols més coneguts de París, que amb el temps ha esdevingut una veritable icona de la capital gala. Malgrat tractar-se d’un edifici polèmic en el moment de la seva construcció (la major part dels intel·lectuals parisencs estaven en contra d’una construcció que consideraven lletja, freda i impersonal), la Torre Eiffel es va edificar a la zona dels camps de Mart, al centre de la capital gala, amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal de 1889, que a més a més, commemorava el centenari de la Revolució Francesa. La Torre havia de donar la benvinguda als visitants a l’Exposició Universal i havia de ser desmuntada un cop finalitzat l’esdeveniment.

Eiffel.jpg

La Torre Eiffel és el símbol més conegut de la capital francesa.

La Torre Eiffel, obra del enginyer i artista francès Gustave Eiffel, va ser l’edifici més alt del món fins a l’any 1930 gràcies als seus 300 metres d’alçada (vora 325 metres si comptabilitzem l’antena de ràdio que hi ha al capdamunt de la torre emblemàtica), i encara avui en dia és l’edificació més alta de la capital de l’hexàgon.

Avui en dia resulta impossible imaginar-se la Torre Eiffel fora del seu marc urbà, però la realitat és que en Gustave Eiffel va oferir el seu projecte de construcció d’una gran torre de ferro a algunes ciutats abans que els càrrecs municipals parisencs n’aprovessin la construcció. Entre aquestes ciutats a les que el constructor francès va presentar el seu projecte cal incloure-hi la ciutat de Barcelona.

L’any 1888 es va celebrar l’Exposició Universal a Barcelona, al recinte de la Ciutadella. Per habilitar l’espai, l’ajuntament barceloní va rehabilitar la zona del Parc de la Ciutadella (fins feia poc, una fortalesa militar destinada a mantenir l’ordre establert a la ciutat comtal) i el que avui en dia coneixem com a Passeig Lluís Companys, que enllaça amb el Passeig de Sant Joan a l’alçada del carrer Trafalgar.

El consistori barceloní va rebre moltes propostes de diversos constructors, artistes, arquitectes i enginyers per rehabilitar l’espai que havia d’allotjar l’Exposició Universal, i entre aquest cal incloure la proposta del senyor Gustave Eiffel, que volia construir-hi una gran torre de ferro per donar la benvinguda als visitants a l’Exposició. Finalment, els edils municipals del moment van desestimar el projecte Eiffel, ja que el consideraven car, estrany i poc integrat al entorn urbà, i van apostar per la construcció d’un Arc del Triomf que donés la benvinguda als visitants de l’Exposició, a càrrec de l’arquitecte català Josep Vilaseca.

800px-Arc_de_Triomf_Barcelona.jpg

L'Arc de Triomf, el monument escollit per l'Ajuntament de Barcelona.

L’assassinat d’en Martí Marcó, trenta-tres anys després.

diumenge, 29/01/2012

Aquesta setmana s’han complert  trenta-tres anys de l’assassinat del nacionalista Martí Marcó i Bardella (1959-1979) a mans de la policia espanyola.

Martí Marcó.jpg

El jove Martí Marcó, mesos abans de la seva mort.

En Martí Marcó era un jove mecànic del Raval de Barcelona, actiu militant per la llengua i la cultura del seu país i compromès en la lluita clandestina antifranquista i durant els anys de transició. Membre de les JERC (Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya) i del Consell Executiu d’Esquerra Republicana, durant els anys de transició va passar a les files d’Estat Català (el partit històric fundat per Francesc Macià). De les files d’Estat Català estant, el jove Martí Marcó va entrar en contacte amb el moviment independentista combatiu, i el 1977 abandonà l’Estat Català per militar a l’Exèrcit d’Alliberament Català (EAC), grupuscle del futur Exèrcit Popular Obrer Català (EPOCA), que convé no confondre amb Terra Lliure.

Segons el llibre d’en Jaume Fernández i Calvet (antic membre del PSAN-Provisional i d’Independentistes dels Països Catalans), el 26 de gener de 1979 en jove Martí Marcó, de només dinou anys, acompanyat de dos companys es dirigia a complir amb una missió assignada (assaltar un furgó de Banca Catalana) en un cotxe, quan un control rutinari de la policia (que muntava guàrdia davant del domicili d’un important advocat del moment) al xamfrà dels carrers Bruc i Diputació els va ordenar l’alto.

El conductor del vehicle es va posar nerviós i no va aturar-se, ans al contrari, va optar per accelerar i tractar de defugir del control policial. En el moment de l’embranzida inicial un policia va obrir foc amb la seva metralladora tot ferint de mort al jove Martí. Els dos companys van accelerar a fons pel carrer Bruc per abandonar el cotxe al cor del barri de Gràcia des d’on van fugir a peu, tot abandonant al seu company malferit a l’interior del vehicle. Tres dies desprès, en Martí va morir al Hospital Clínic de Barcelona.


Els anys van convertir en Martí en icona del moviment independentista combatiu, al ser el primer mort “caigut en combat” segons la dialèctica d’aquells anys. Tot plegat, ens porta a la reflexió sobre la necessitat d’apostar per la via democràtica i pacífica per assolir els legítims objectius socials i nacionals.

 

 

 

Pla Rovira i Trias o la Barcelona que no va ser

dissabte, 10/12/2011

L’Eixample de Barcelona, projectat per l’arquitecte, enginyer i urbanista Ildefons Cerdà, és un dels grans actius de la Barcelona actual, que ha permès un ús racional del sòl i de l’espai en una ciutat on esdevé força fàcil orientar-se i facilita en gran mesura les necessitats i exigències causades pel trànsit dels milers de vehicles que circulen a diari pels carrers de la ciutat comtal.

Però el pla de reforma i eixample projectat per Ildefons Cerdà no va resultar guanyador del concurs organitzat per l’Ajuntament de Barcelona al mes d’abril de l’any 1859. Aquell concurs el va guanyar el projecte de l’arquitecte i cap dels bombers de la ciutat de Barcelona, en Antoni Rovira i Trias.

EixampleBCN-projecteRovira.jpg

Plànol del projecte Rovira i Trias, amb la seva estructura radial.

El projecte de Rovira i Trias es basava en la construcció d’una ciutat radial, amb tres grans avingudes que sortirien d’una gran plaça central (ubicada a l’actual Plaça Catalunya) amb barris i sectors urbans ben diferenciats, teixint una mena de malla o xarxa que dibuixava semicircumferències al voltant de l’epicentre urbà. Aquest projecte bevia (i molt) dels eixamples de grans capitals europees, com ara Viena o el projecte de reforma ideat per Haussman a Paris.

El projecte Rovira i Trias va agradar molt als membres del consistori barceloní i als principals poders fàctics de la ciutat en el moment (cal recordar que el mateix Rovira i Trias era un filantrop molt ben relacionat amb els cercles més intel·lectualitzants de la Barcelona del moment), però el ministeri de l’interior va rebutjar la decisió del consistori barceloní i va apostar per pla Cerdà (que segurament a la llarga ha estat molt més revolucionari i pràctic per la nostra capital). Les raons d’aquesta decisió rauen en dos grans pilars: d’un cantó, les amistats que en Ildefons Cerdà tenia al ministeri de foment i de l’interior, i d’un altre cantó, la por que generava a Madrid el projecte d’una Barcelona amb excessius aires de capitalitat, temerosos que li pogués fer ombra a la capital del regne.

Malgrat que el govern central tombés el projecte Rovira i trias, la seva petjada a Barcelona és ben visible i extensa, amb obres tant importants com els mercats de Sant Antoni, Hostafrancs, del Born o de la Barceloneta, de l’escorxador de Barcelona, de la font de les Tres Gràcies (a la Plaça Reial) o del campanar de la plaça Vila de Gràcia, al davant de la seu del districte (i antic ajuntament gracienc). Tant important ha estat el seu llegat que el consistori li va dedicar una plaça al barri de Gràcia en el seu honor, presidida d’una gran escultura de bronze amb el retrat del genial arquitecte amb una placa als seus peus, record de la Barcelona que podia haver estat (i no va ser mai).

Escultura_Rovira_i_Trias.jpg

Escultura de Rovira i Trias, a la plaça homònima al barri de Gràcia, Barcelona.

El Barça i la xiulada al règim de Primo de Rivera

dijous, 24/11/2011

El Barça sempre ha estat una entitat catalitzadora dels sentiments de la societat catalana, especialment en temps de dictadures i règims totalitaris. Gairebé tots hem sentit a dir que el Barça és més que un club per la seva especial relació amb els ciutadans de Catalunya, i del paper d’integració social que va tenir el Barça durant els anys de dictadura franquista, quan va ser un element cohesionador de la societat catalana i una eina d’integració pels nouvinguts d’arreu de l’estat espanyol durant els anys seixanta i setanta al llarg i ample del Principat.

Una mica més desconeguda és la història del Barça en relació amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Durant els anys vint del segle passat Barça només tenia un quart de segle de vida, però ja s’havia convertit en un fenomen de masses que arrossegava multituds i generava grans passions. Tant és així, que el Barça va haver de projectar un nou estadi de futbol a les afores de la ciutat, que es va culminar l’any 1922, batejat amb el nom de Camp de les Corts.

Camp_de_les_corts_1930.jpg

Imatge aèria del vell Camp de Les Corts

Al Camp de les Corts era un dels pocs espais públics on hom escoltava la gent parlar el català amb certa normalitat, i on el públic expressava lliurement les seves opinions polítiques sense massa recança. En aquest context el Barça va demanar permís al Govern Civil del moment per celebrar un partit amistós contra el Júpiter (un altre club històric de la ciutat) en homenatge de l’Orfeó Català. Davant les pressions populars, les autoritats del moment finalment van accedir a que el partit es celebrés el 14 de juny d’aquell 1925.

El dia del partit el Camp presentava un gran aspecte a les grades, amb l’afluència de més de 12.000 persones a l’antic estadi del Barça. Abans del començament del partit una banda de música de la marina anglesa va interpretar la Marxa Reial Espanyola (himne espanyol), que va ser contestada per una xiulada monumental per part del públic del Camp de Les Corts. En canvi, van rebre amb un gran aplaudiment l’himne britànic, conegut com God save the Queen.


Aquell fet va indignar les autoritats del moment, fins al punt de sancionar al Barça amb la clausura del seu estadi durant sis mesos (tot i qe finalment es reduí la sanció a tres), el pagament d’una multa i es va convidar als directius del Barça a abandonar la direcció del club (entre els que es trobava el fundador del Futbol Club Barcelona, el senyor Gamper). Lluny del càstig exemplar que van voler aplicar les autoritats, la imatge pública del Barça sortí reforçada d’aquest fet, ja que bona part de la societat civil catalana va rebre amb molta simaptia la notícia de la xiulada als símbols de la dictadura.

I’am a catalan, quaranta anys desprès

dilluns, 24/10/2011

Avui fa exactament quaranta anys que en Pau Casals, el que segurament ha estat millor violoncel·lista de tots els temps i un dels catalans més universals de la nostra història va pronunciar el seu emotiu discurs a la seu de les Nacions Unides en motiu de l’estrena del Cant dels Ocells, l’himne a les Nacions Unides que ell mateix havia compost.


En aquell mateix acte en Pau Casals, que per llavors comptava amb noranta-quatre anys, va rebre la medalla de la Pau de les Nacions Unides. El genial Pau Casals va morir a l’exili, a San Juan de Puerto Rico, dos anys desprès. El més curiós del seu discurs segurament és que quaranta anys més tard les seves paraules continuen tenint la mateixa vigència:

Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya.

A la ville du… Barcelona! (25 anys desprès)

dimarts, 18/10/2011

Aquests dies es commemora el vint-i -cinquè aniversari de la proclamació de la ciutat de Barcelona com a seu de la celebració dels XXV Jocs Olímpics de l’era moderna. Sense cap mena de dubte, la polièdrica figura de Samaranch va ajudar a l’elecció de Barcelona com a seu dels jocs.


La proclamació de Barcelona com a seu olímpica va suposar una injecció de moral i autoestima enorme pels ciutadans de la ciutat, ja que durant uns mesos Barcelona seria l’epicentre de l’actualitat informativa d’arreu del món. Pensem que la Barcelona dels anys vuitanta era una Barcelona força diferent a la que coneixem avui: el turisme no era el motor econòmic de la ciutat, i el sector secundari era el motor de l’economia metropolitana. A més a més, convé afegir el fet que Barcelona no ha estat mai la capital d’un estat modern

De la mà de la proclamació de la ciutat comtal com a seu olímpica es van engegar a la ciutat un seguit de millores i reformes urbanes que van canviar per sempre més la fisonomia de molts barris de la ciutat (com ara el Poble Nou o Horta), suposà la construcció de noves instal·lacions esportives (pavelló esportiu de la Mar Bella, Velòdrom d’Horta…) o la restauració de velles instal·lacions esportives deteriorades (com ara l’Estadi Olímpic o les piscines Bernat Picornell).

També es van construir dues rondes que havien de millorar i absorbir el trànsit de la ciutat (i que ben aviat van quedar petites), es van remodelar algunes estacions de metro i se’n van construir de noves, i es va projectar una innovadora Vila Olímpica i la remodelació de tota la façana marítima de la ciutat. Fins i tot la construcció de la torre de Collserola o l’edifici Mapfre i l’Hotel Arts van canviar, per sempre més, l’skyline de la ciutat de Barcelona.


A més a més, la major part de les despeses generades per aquesta regeneració urbana van ser sufragades majoritàriament per l’Ajuntament de Barcelona i per la Generalitat de Catalunya, amb una participació del govern de l’estat molt inferior al que sovint s’acostuma a afirmar als mitjans de comunicació ubicats a la meseta.

Sovint també ha existit certa crítica amb les reformes i millores urbanes de la ciutat de cara als Jocs de 1992, titllades d’especulació urbanística. Vist amb una perspectiva històrica curta (de només vint-i-cinc anys) podem afirmar que moltes de les millores en accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda de les que avui disposem (i que sempre caldrà ampliar i millorar) van arribar de la mà de la celebració dels Jocs Paralímpics. També fou decisiva l’ampliació de la xarxa de metro o la creació de noves línies d’autobús, per no citar l’ampliació de l’Aeroport del Prat. I per citar un darrer exemple, la construcció de les rondes van ajudar molt a descongestionar el trànsit de la ciutat (malgrat que un quart de segle desprès, hagin quedat curtes degut al gran parc automòbil metropolità i la pobre aposta ciutadana pel transport públic).

Un quart de segle desprès podem afirmar que l’elecció de Barcelona com a seu olímpica va ser un dels factors decisius per a l’obertura internacional de la ciutat de Barcelona, i per a que es convertís en un autèntica capital europea. De fet, podria ser interessant recuperar part d’aquell esperit olímpic que ens omplia d’orgull i alegria en moments de crisi i baixa autoestima com els d’avui en dia (sobretot pensant que hi ha altres ciutat de l’estat que han intentat ser seus olímpiques en repetides ocasions i fins al moment no se’n han sortit). Un altre tema és saber si l’aposta pel turisme massiu (massa sovint de poca qualitat) ha estat positiu per a la imatge internacional de la ciutat comtal, però d’aquesta realitat no en podem culpar als Jocs…

olympics-1992.gif

Logo dels Jocs de Barcelona '92.

Madinat Barshaluna

dijous, 13/10/2011

Els vestigis de dominació musulmana a la ciutat de Barcelona són un petit forat en la història de la capital de Catalunya. La poca durada de la dominació musulmana (de només vuitanta-tres anys) va ser un factor decisiu per explicar la seva nul·la petjada cultural, social i arqueològica en el substrat de la ciutat comtal. L’antiga Barchinona visigoda va capitular davant les tropes del valí musulmà Al-Hurr ibn Abd-ar-Rahman ath-Thaqafí a la primavera del 718, en el context de la conquesta musulmana de la península ibèrica. Amb la signatura d’un acord de capitulació, la ciutat es salvava d’un llarg setge i la posterior conquesta, saqueig i destrucció de la urbs per part dels assaltants, tal i com li havia passat a la ciutat de Tàrraco (o Tarrakuna, en àrab), pertidària de resistir a ultrança.

Gràcies al pacte de capitulació, la Barchinona visigoda va passar a anomenar-se Madinat Barshaluna (tot i que també es pot traduir el seu nom per Bargiluna o Barxiluna). La ciutat passava a dependre dels emirs de Còrdova (dependents, al seu torn, de l’autoritat califal de Damasc), per bé que aquesta dominació va ser molt més nominal que no pas real. Segons sembla, la conquesta no anà associada d’una arribada massiva de pobladors musulmans, ni tampoc es va substituir el llatí romanç per l’àrab com a llengua d’ús quotidià al carrer. Els conqueridors musulmans van optar per pactar amb l’antiga aristocràcia visigoda (molts dels quals es van convertir ràpidament a l’Islam, rebent el nom de muladís) i amb l’alta jerarquia catòlica, garantint la continuïtat de bona part de les estructures de poder preexistents, i garantint l’ordre social dins la ciutat.

Els nous amos de la ciutat no van fer grans esforços per convertir a l’Islam a les classes populars i menestrals de Madinat Barshaluna, ni tampoc van prohibir la llibertat de culte, ja que el seu interès sobre la ciutat no anava més enllà del cobrament dels tributs i diverses taxes impositives que els locals ja havien de sufragar durant els anys de dominació visigoda. En general, sembla que la població autòctona no va protagonitzar grans resistències a l’autoritat musulmana, que va ser prou llesta com per a permetre la continuïtat dels principals òrgans de govern de la ciutat (poder comtal, autoritat del bisbe cristià i del cap de la comunitat jueva) i van respectar el dret romano-visigot (Liber Iudiciorum) per establir les relacions entre la població no-musulmana.

La presència del poder musulmà es va concretar principalment en tres institucions. En primer lloc, es va nomenar un governador (o valí) de la ciutat, encarregat del govern i correcte funcionament de la urbs. En segon lloc els musulmans van deixar un destacament militar dins de la ciutat emmurallada per evitar possibles rebel·lions civils (que mai es van donar). Per últim, els nous amos de la ciutat van convertir l’antiga catedral paleocristiana en una mesquita. Aquest fet, que avui pot semblar un greuge interreligiós de primer ordre, era molt habitual a l’alta edat mitja, i va ser consensuat i pactat entre el bisbat de la ciutat i els nous dominadors musulmans.

Però Madinat Barshaluna quedava molt lluny de l’autoritat de Còrdova, i ben aviat el valí de la ciutat va convertir-se en una peça més del mosaic polític andalusí, fins al punt que a l’any 778 el valí Sulayman ibn Yaqdhan al-Kalbí al-Arabí (molt possiblement un muladí, o membre de l’antiga aristocràcia visigoda convers a l’Islam) va aliar-se amb el valí de la ciutat de Saragossa (també muladí, i emparentat amb els Arista del primitiu regen de Navarra) per intentar contrarestar l’autoritat de l’emir de Còrdova Abd-el-Rahman I (que havia abjurat de la dependència de Damasc arran de la revolta abbàssida).

Per tal d’intentar contrarestar el poder del nou emir de Còrdova, el valí de Madinat Barshaluna i el seu aliat de Saragossa van cercar una aliança amb l’emperador dels francs, el gran Carlemany. Els dos governants de les ciutats van prometre vassallatge al rei dels francs a canvi d’una aliança militar contra el poder de Còrdova, però a darrera hora el governant de Saragossa va trair els seus aliats francs i al valí de Madinat Barshaluna, a qui van fer presoner. Posteriorment, els francs van ser derrotats pels musulmans i els seus aliats navarresos a la batalla de Roncesvalls.

la-corte-de-abderraman.jpg

Recreació de la cort d'Abd-el-Rahman I, el primer emir independent d'Al-Andalus.

La ciutat de Madinat Barshaluna va tornar a ser escenari de les lluites internes pel poder d’Al-Andalus pocs anys desprès. L’any 792 el valí Sadun al-Ruayni (un altre cop un muladí provinent de l’antiga noblesa goda) va pendre possessió del govern de la ciutat, i es va sentir prou fort com per a conspirar contra el poder centralitzador de l’emir de Còrdova Al Hàkam I. D’aquesta manera, el valí Sadun al-Ruayni va tornar a oferir la ciutat als francs a l’any 797.

Quan els francs van enviar un exèrcit encapçalat per Lluís el Pietós (fill de Carlemany) l’any 800, en Sadun al-Ruayni va negar-se a entregar la ciutat de Madinat Barshaluna als francs (cosa que havia jurat just tres anys abans), ja que sembla ser que s’havia reconciliat amb l’emir cordovès Al Hàkam I. Els francs, irritats per les mentides del valí de la ciutat, van decidir prendre-la militarment, i van iniciar un llarg setge. Arribats a aquest punt, el valí Sadun al-Ruayni va intentar escapar-se d’amagat de la ciutat i demanar ajuda a Còrdova, però va ser capturat en el seu intent de fuga i enviat a Aquisgrà, on fou ajusticiat. A Madinat Barshaluna s’havia obert un forat de poder que va ser aprofitat per en Harun (emparentat amb els gots muladís que governaven la ciutat des de l’any 717), partidari de continuar amb la lluita armada contra els francs fins al final. Malauradament per en Harun, la resta de prohoms de la ciutat no compartien la seva visió i el van capturar i el van entregar als francs conjuntament amb les claus de la ciutat. Era el 3 d’abril de 801, i la dominació musulmana de la ciutat havia acabat per sempre desprès de vuitanta-tres anys de domini musulmà.