Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

La caiguda de Barcelona de 1939 (75 anys després)

diumenge, 26/01/2014

Avui fa 75 anys que Barcelona va caure en mans franquistes. El 26 de gener de 1939 la capital de Catalunya va veure com les tropes del bàndol insurrecte i feixista entraven a la ciutat i en prenien possessió. Segurament alguns de vosaltres recordareu la imatge dels tancs franquistes desfilant per l’Avinguda Diagonal -imatge que ha quedat associada l’horror de l’imaginari democràtic català-, però les tropes que realment van ocupar la ciutat no van ser aquelles que procedien, en perfecte formació de la Diagonal.

Una retirada desorganitzada

Després de la desfeta republicana a l’Ebre, la caiguda de Catalunya era només qüestió de temps. El bàndol republicà, sense recursos humans i materials, i amb la moral en hores molt baixes, va emprendre el camí de la retirada cap a la frontera francesa, intentant que aquesta fos el més curosa i organitzada possible. Mentrestant, els avions de la legió Còndor nazi i del CTV italià castigaven als civils que fugien de les urpes del feixisme.

L’alt comandament republicà (dirigit per Juan Modesto) va preveure organitzar alguns punts de resistència a l’avenç feixista a punts clau i estratègics, com ara el riu Llobregat. En teoria el riu hauria de servir per frenar algunes setmanes als insurrectes i donar temps al govern republicà per organitzar la retirada i garantir les mínimes condicions de salubritat als milers de civils que volien escapar de la barbàrie franquista.

Però a l’hora de la veritat, les posicions defensives republicanes no van poder frenar els atacs franquistes. L’entramat defensiu situat entre la zona del Garraf i el Bages no va aguantar ni tres dies als atacs franquistes, i el front es va trencar de nou deixant via lliure als soldats de l’exèrcit nacional. El 24 de gener els franquistes ja estaven situats a Martorell, i des d’allà van iniciar una ofensiva per controlar el Vallès. El 25 de gener, Sabadell i Terrassa ja eren a les mans dels exèrcits franquistes, envoltant la capital de Catalunya en un moviment de tenalla.

En una acció pràcticament desesperada, i per guanyar algunes hores per facilitar l’evacuació de la ciutat, els republicans van organitzar alguns punts de resistència al cantó Llobregat de la ciutat, esperant una ofensiva procedent del riu que mai no va arribar. Les tropes de Yagüe, que ja havien conquerit el Vallès, van ocupar la serra de Collserola i des d’allà van iniciar la conquesta d’una ciutat indefensa, incapaç d’oferir resistència als militars sublevats.

ultimas-barricadas.png

Les últimes barricades de la ciutat.

A mig matí del mateix 26 de gener, els militars franquistes i el mateix Yagüe es passejaven a la Plaça de Catalunya, en una ciutat deserta, ja que la majoria de civils que s’havien quedat a la ciutat o bé es trobaven tancats a les seves cases i pisos o bé es trobaven amuntegats a les estacions de metro i refugis antiaeris de la ciutat, tement un possible saqueig de la ciutat. Bé és cert que els civils de Barcelona tampoc van oferir resistència armada a les tropes franquistes. Els civils, desmoralitzats, només volien que l’entrada dels franquistes suposés el final dels bombardejos sobre la ciutat i l’entrada de subministraments, ja que l’escassetat d’aliments i material civil era especialment preocupant a la ciutat de Barcelona a finals de gener de 1939.

Una entrada no tan triomfal

La historiografia franquista sovint ha utilitzat imatges manipulades per intentar demostrar una entrada triomfal de les tropes de Yagüe a la ciutat de Barcelona, quan en realitat no va ser així: poc més de mig centenar de persones eren les que esperaven a les tropes franquistes a la Plaça de Catalunya amb el braç enlaire. A més a més, les tropes que van ocupar Barcelona eren marroquines i navarres, que curiosament mai surten a la propaganda feixista. Les imatges que després va utilitzar el NO-DO i la propaganda feixista o bé eren preparades o bé manipulades, per intentar mostrar al món una entrada imperial de les tropes nacionals sobre la capital catalana, famosa per ser un dels centres llibertaris i de tradició obrera més importants del primer terç del segle XX.


A més a més, els franquistes van voler fer coincidir la caiguda de Barcelona amb la data del 26 de gener per un motiu simbòlic: el 26 de gener de 1641 les tropes catalanes van derrotar als exèrcits castellans a la batalla de Montjuïc, en el context de la Guerra dels Segadors. La derrota castellana va ser tant gran que durant més de quinze anys els castellans no van atrevir-se a intentar conquerir la capital catalana. L’alt comandament franquista, conscient de la importància de la data, va fer coincidir la desfeta de Barcelona amb la data de la batalla, cercant una mena de revenja sobre la capital de Catalunya.

 

 

Hispano-Suiza, una llegenda de l’automoció

divendres, 15/11/2013

La companyia catalana Hispano-Suiza va ser una de les firmes més prestigioses del món de l’automobilisme durant el primer terç del segle XX. Una casa d’automòbils -i posteriorment fabricant també de motors d’aeronàutica- d’enorme prestigi social.

L’Hispano-Suiza es va fundar a Barcelona l’any 1904 pels socis Francesc Seix, Damià Mateu (pare del polític Miquel Mateu, primer alcalde franquista de Barcelona i destacat membre de Falange) i l’enginyer suís Marc Birkigt. En una època en què cada cotxe era fabricat de forma gairebé artesanal, l’Hispano-Suiza va saber-se guanyar una reputació i un nom que duren fins als nostres dies. Inicialment establerts a un local al carrer Villarroel, l’any 1908 el negoci havia adquirit una envergadura tal que va obligar als tres socis buscar un nou emplaçament més gran per allotjar l’activitat industrial de l’empresa. El destí escollit fou uns terrenys a la vora del barri de Sant Andreu, actualment conegut com Parc de la Pegaso.

1accd75hispano_suiza_11g.jpg

Hispano-Suiza 10CV, el primer model de la marca (any 1904)

Els anys d’èxit

Els primers anys van ser un èxit per l’Hispano-Suiza, que sota la direcció tècnica del senyor Birkigt, va expandir el negoci més enllà dels Pirineus, amb la creació d’una filial francesa que ben aviat es va consolidar al capdamunt dels fabricants d’automòbils a escala mundial. Amb clients il·lustres com l’aleshores rei d’Espanya Alfons XIII, el príncep Lluís II de Mònaco, el rei Gustau V de Suècia o personalitats de tots els temps com Guggenheim, Rotschild, René Lacoste, Pablo Picasso, André Citroën, Ava Gardner o John Lenon van tenir exemplars d’aquesta marca.

Durant la Primera Guerra Mundial, l’Hispano-Suiza va començar a produir motors d’aviació amb finalitat militar per abastir l’exèrcit francès, augmentant les comandes i multiplicant els beneficis de l’empresa. Durant aquells anys la marca de Barcelona va adoptar la cigonya com a símbol distintiu de la companyia, en honor de l’as de l’aviació francesa Georges Guynemer.

L’inici de la decadència

Però la marca catalana va iniciar el seu particular descens als inferns a la dècada dels 30. L’empresa no va saber reinventar-se després de la davallada de comandes després de la Primera Guerra Mundial, i en un context social i econòmic convuls (anys de pistolerisme, crisi econòmica, desastres militars i dictadura de Miguel Primo de Rivera) l’empresa no va poder trobar una quota de mercat que consolides l’empresa com un referent mundial.

L’adveniment de la Segona República, la popularització de noves marques d’automòbils a preus més populars (gràcies al sistema de producció en cadena) i la mort de l’industrial Damià Mateu (seguit d’un relleu generacional poc eficient) van condemnar l’empresa a un segon pla.

HS-T-60.jpg

Hispano-Suiza T-60, el darrer model de la marca fabricat a Barcelona.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, l’Hispano-Suiza va ser col·lectivitzada i destinada a l’abastiment de material per les tropes republicanes. Un cop finalitzada la guerra, l’empresa va retornar als seus propietaris, però el president de l’empresa Miquel Mateu, primer alcalde franquista de Barcelona, estava més preocupat per la seva carrera política a Falange que no pas pel destí d’una empresa que finalment va ser expropiada pel govern franquista mitjançat l’INI (Instituto Nacional de Industria) l’any 1946 i fusionada a l’empresa de titularitat estatal ENASA, que va començar a produir vehicles amb la marca comercial Pegaso.

La que sí que va tenir continuïtat va ser la filial francesa de l’Hispano-Suiza, que es va integrar al conglomerat gal Safran, dedicat a l’aeronàutica i indústria militar i que ha sobreviscut fins als nostres dies.

La matança de Cambrils

dijous, 26/09/2013

La batalla -més ben dit, matança- de Cambrils va ser un dels primers esdeveniments de la Guerra dels Segadors (1640-1659), un conflicte derivat de la Guerra dels 30 anys i que suposà que Catalunya esdevingués l’epicentre d’un conflicte global entre les dues principals potències militars del seu temps, Espanya i França.

La rebel·lió catalana va començar al mes de juny de 1640 (el dia del Corpus de Sang) quan els segadors van iniciar la revolta contra les forces d’ocupació castellanes i van assassinar al virrei de Catalunya, en Dalmau de Queralt i de Codina, comte de Santa Coloma. Aquell fet va iniciar un procés bèl·lic que va acabar amb la desfeta catalana i la partició del país en dues parts en virtut del Tractat dels Pirineus de 1659, que suposava l’annexió de la Catalunya Nord al regne de França i l’inici de la persecució i opressió de qualsevol manifestació de cultura catalana al nord de les Alberes.

Els_segadors.jpg

EL Corpus de Sang (7 de juny de 1640) suposà l'inici de la Guerra dels Segadors.

Però la insurrecció contra Castella no va ser uniforme arreu del Principat de Catalunya. Els territoris del sud del país -on no hi havia hagut massa malestar per l’allotjament de les tropes castellanes i el poder de la noblesa rural i l’església encara era predominant- no van rebre amb massa entusiasme la insurrecció catalana. De fet, la ciutat de Tortosa va rendir la ciutat a les tropes castellanes a la tardor del mateix 1640, i des de la capital del Baix Ebre les tropes castellanes van començar una marxa que les havia de portar a prendre Barcelona abans d’acabar l’any.

Les tropes castellanes van derrotar els destacaments defensius catalans situats al Perelló i al Coll de Balaguer, un dels passos més dificultosos de tota la Costa Daurada, on les tropes catalanes havien preparat un sòlid aparell defensiu, que malauradament no va ser suficient per frenar els exèrcits de Felip IV.

Cambrils era la vila emmurallada més propera al front obert per les tropes castellanes, i va ser en aquesta població on els catalans van decidir presentar batalla a l’exèrcit castellà. Entre el 13 i el 16 de desembre de 1640 els defensors de Cambrils van intentar tallar l’avanç de les tropes castellanes sota les ordres del baró Antoni d’Armengol.

La mala coordinació dels defensors de la vila i el bon paper de la cavalleria castellana va propiciar la desfeta catalana, que va intentar aguantar, sense èxit, les escomeses d’un exèrcit molt superior en homes i material. Les forces catalanes no sobrepassaven dels 4.000 miquelets, mentre que els castellans disposaven de més de 20.000 soldats d’infanteria, 3.000 homes de cavalleria i diverses peces d’artilleria.

miquelets1.jpg

Els miquelets van defensar la vila de Cambrils abans de l'engany dels castellans.

En aquestes condicions, la defensa de la vila esdevenia inviable, cosa que va propiciar que el governador de Cambrils, el citat Antoni d’Armengol, va pactar la rendició i capitulació de la vila amb el comandant en cap castellà Pedro Fajardo de Zuñiga y Requesens, marquès de Los Vélez i futur virrei de Catalunya, nomenat en substitució del defenestrat comte de Santa Coloma. L’acord preveia, entre altres, respectar la vida dels habitants de la vila i les seves pertinences, així com la dels soldats encarregats de la defensa de la plaça.

Però els castellans no van complir la seva paraula, i l’ocupació castellana de la vila va derivar en una autèntica matança. Els soldats que es rendien van ser executats al ser desarmats tan bon punt van sortir de les muralles de Cambrils, i els càrrecs i oficials de la vila van ser condemnats a mort pel procediment de garrot vil, i els seus cadàvers penjats a les muralles de la vila. A més a més, tot Cambrils va ser saquejat per la soldadesca castellana abans de continuar la seva ofensiva cap a la ciutat de Barcelona.

Encara avui resulta difícil quantificar els danys ocasionats per la matança causada per part dels castellans a la vila de Cambrils, que va trigar ben bé un segle i mig en tornar a recuperar el seu potencial humà i comercial després dels fets de 1640. Com epitafi de tota aquesta història, és convenient assenyalar que l’exèrcit de Pedro Fajardo de Zuñiga y Requesens va ser derrotat per les tropes catalanes a les portes de Barcelona durant la batalla de Montjuïc, tot just un mes després dels fets de Cambrils.

Quan Tàrraco va ser la capital de l’Imperi Romà

dijous, 28/03/2013

L’actual ciutat de Tarragona encara conserva vestigis orgullosos del seu passat imperial. Fundada l’any 218 a.C. pels germans Escipió en el context de la Segona Guerra Púnica -que enfrontaven a Roma i Cartago- sobre una base ibèrica, la ciutat va esdevenir en poc temps un dels principals focus culturals, polítics i militars de l’imperi Romà a la Mediterrània occidental i la porta d’entrada del procés de romanització a la península ibèrica.

La ciutat, ben comunicada, sanejada i amb un clima privilegiat va convertir-se en capital provincial (en primer lloc de la província de l’Hispània Citerior i posteriorment de la Tarraconense) gràcies a que es va convertir en una base logística de les legions romanes durant la conquesta de la península ibèrica i en un empori comercial de primer ordre des d’on s’exportaven productes com el vi, el garum (salsa de peix molt apreciada pels romans) o l’oli d’oliva arreu del Mediterrani, afavorint l’aparició de factories i manufactures que creaven riquesa i activitat econòmica als que calia sumar l’extensa xarxa de comerciants i mercaders que operaven des de la ciutat.

Tàrraco esdevé capital

Però el moment de màxim esplendor de la ciutat de Tàrraco va ser el període comprés entre els anys 26 i 25 aC, quan l’emperador Octavi August va residir-hi per dirigir personalment les campanyes militars romanes a la franja cantàbrica. La ciutat va esdevenir aleshores la capital del món romà, ja que la presència de l’emperador va anar lligada a un procés de renovació urbanístic que suposà la creació a la zona alta de la ciutat d’un gran Fòrum provincial i de l’edificació d’un gran temple dedicat a August a la part baixa de la ciutat, al que calia sumar el gran temple imperial situat a la zona alta de Tàrraco (emplaçat on actualment s’hi troba la catedral de Tarragona), a més de la construcció d’un circ dedicat a les cuses de quadrigues a la part baixa de la ciutat, que sumat a un teatre preexistent (ja que fou construït mig segle abans) monopolitzaven l’oci de la ciutat.

tarraco.jpg

Plànol de l'antiga ciutat de Tàrraco al segle II de la nostra era, on s'hi poden apreciar els edificis més importants.

Durant aquells dos anys la ciutat rebia emissaris i funcionaris imperials d’arreu del món conegut, cosa que va servir per situar la ciutat al mapa del món i convertir la ciutat en el gran epicentre cultural i polític del Mediterrani occidental.

Tàrraco, far de la península

Després del breu període de capitalitat imperial, la ciutat de Tàrraco va seguir creixent en importància i població, cosa que va comportar la necessitat d’abastir la ciutat d’aigua, ja que el riu Francolí al seu curs baix no era suficient per cobrir tota la demanda de la població local, especialment després de la construcció de les termes de la ciutat, un dels epicentres de la vida social a Tàrraco. Va ser aleshores quan es va projectar la construcció d’una canalització que portava l’aigua des de la capçalera del Francolí fins la ciutat, mitjançant la construcció del gran Aqüeducte de les Ferreres, encara avui visible des de l’Autopista AP-7.

img_0000047.jpg

Vista parcial de l'Aqüeducte de les Farreres, que abastia l'antiga Tàrraco.

Durant el mateix segle I es va projectar la construcció de nous equipaments d’oci, com ara l’amfiteatre (on tenien lloc les lluites de gladiadors i altres espectacles com la lluita entre feres) i de monuments commemoratius o funeraris, com ara l’Arc de Berà o la Torre dels Escipions, convertint a la ciutat de Tàrraco en el centre de referència de la cultura romana a Catalunya i de tota la península ibèrica.

La crisi de la ciutat

Tàrraco va iniciar la seva decadència al segle III de la nostre era, en el marc generalitzat de depressió econòmica i crisi generalitzada del Baix Imperi. L’any 260 la ciutat va ser saquejada pels Vàndals (un poble germànic que va acabar instal·lat a Àfrica). Encara va haver-hi temps per què Tàrraco es convertís en un gran centre de difusió paleocristià, especialment a partir del segle III i IV.

Però la caiguda de l’Imperi Romà d’occident l’any 476 comportà la decadència final de la ciutat. El nou poder visigot va optar per vincular els seus centres de poder en la veïna Bàrcino (Barcelona) i posteriorment va fixar la capitalitat a Toletum (Toledo), ignorant l’antiga capital romana. La ciutat de Tàrraco va esdevenir aleshores un centre religiós -ja no polític, social o militar- de primer ordre, ja que era la seu metropolitana de la Tarraconense, on residia el bisbe de la ciutat, que amb el temps va esdevenir l’autèntica autoritat municipal.

Però aquesta vinculació de la ciutat com seu religiosa va significar la sentència de mort definitiva per la ciutat quan a partir de l’any 711 les tropes musulmanes de Tàreq i Mussa inicien la conquesta militar de l’antic regne visigot. La ciutat de Tàrraco, segurament animada pel cabdill Ardó -successor del defenestrat Àkhila (o Àquila)- i dirigida pel bisbe Pròsper, va decidir oposar resistència i no rendir-se als invasors musulmans. Les tropes dirigides per Mussa van atacar la ciutat, que va oferir una gran resistència. Fruit d’aquesta resistència aferrissada Mussa va decidir saquejar i destruir la ciutat quan la va haver conquerit, una acció que pretenia alliçonar als autòctons del que podia passar a aquells que decidissin oposar-se al domini dels nous senyors de la península ibèrica.

Tarraco1.jpg

Restes de l'amfiteatre de Tarragona.

Des de la conquesta musulmana de 713 i la seva posterior destrucció fins la conquesta cristiana de la ciutat per part de les tropes de Ramon Berenguer III l’any 1116 la ciutat va restar pràcticament deshabitada i abandonada, i va esdevenir una pedrera a l’aire lliure on qualsevol podia reaprofitar els blocs de pedra i marbre dels edificis abandonats pel seu ús particular. L’antiga Tàrraco havia deixat pas a la ciutat de Tarragona, que mai oblidaria el seu passat gloriós de capital imperial.

Per acabar, us proposo el visionat d’un vídeo elaborat pel Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, titulat “Tarraco civitas ubi ver aeternum est”, que significa “Tàrraco, la ciutat de l’eterna privarea”, en referència a una frase de l’emperador Adrià destinada a la ciutat:


Les bateries antiaèries del Turó de la Rovira

dimecres, 6/02/2013

Aquests dies es compleixen setanta-cinc anys dels bombardejos de l’aviació feixista sobre la ciutat de Barcelona. Malauradament, el malson de les bombes caigudes des del cel es perllongaria un llarg temps a tota Catalunya. La capital catalana (al igual que la resta del país) va mostrar una capacitat sobrehumana de resistència cívica davant el terror i la injustícia en forma de bombardeig sobre població civil, que no tenia més objectiu que castigar a una rereguarda indefensa i minvar la moral de les persones que patien un càstig brutal, inhumà i cruel.

bateria antièria.jpg

Bateria antiaèria al Turó de la Rovira, 1938. Font: El Periódico

La Generalitat republicana i l’Ajuntament de la ciutat van promoure la construcció de refugis subterranis i la utilització de les estacions de metro per salvar el màxim número de vides humanes, alhora que va instal·lar unes bateries antiaèries al castell de Montjuïc i unes altres al turó de la Rovira, al districte de l’actual Horta-Guinardó, a la primavera de 1937. L’efectivitat d’aquesta instal·lació militar va ser escassa, per dos motius diferents. El primer motiu fou que en molts casos els bombarders feixistes entraven pel cantó del riu Besós i descarregaven la seva càrrega mortal sobre la ciutat fora del radi d’acció de la instal·lació defensiva del turó de la Rovira i de Montjuïc. El segon motiu va ser que quan la instal·lació va estar operativa al 100% (el mes de gener de 1939) la pròpia ciutat de Barcelona estava a punt de caure a les mans de l’exèrcit franquista, i el propi estat major republicà va ordenar la seva destrucció amb explosius per evitar que aquesta plaça forta caigués en mans dels enemics.

Després de la guerra la instal·lació va quedar en l’oblit, fins que els anys seixanta i setanta del segle passat van suposar una edificació massiva i descontrolada de barraques a banda i banda del turó, i les pròpies instal·lacions militars (els búnquers i magatzems) van passar a ser vivendes dels obrers que habitaven la zona.

Amb la celebració dels Jocs Olímpics, l’any 1992, la ciutat va voler tancar definitivament els diversos espais de barraquisme de la ciutat, com ara l’espai el Turó de la Rovira. D’aleshores ençà, les bateries van quedar deixades de la mà de déu i dels organismes i administracions públiques, i l’espai es va degradar molt, ja que diversos grups de joves i adolescents aprofitaven l’espai per pujar-hi a fer “botellón” o pintar les parets del jaciment, donada la manca de vigilància policial a la zona i les magnífiques vistes que hi ha al capdamunt del turó.

4075417633_39d5390e83_z.jpg

Vista parcial de les bateries del Turó de la Rovira, molt deteriorades i pintades.

Fa un parell d’anys el MUHBA (Museu d’Història de Barcelona) va fer-se càrrec del jaciment, ja que el titular de l’emplaçament és l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.Durant aquests mesos el consistori ha netejat l’espai, ha dignificat el jaciment i ha programat diverses visites guiades, però els grups d’incívics que visiten les restes, pinten el jaciment i no netegen l’espai després de la seva estància han deteriorat, un altre vegada, l’espai. Tant de bo l’Ajuntament i les diverses administracions prenguin nota de l’estat de les bateries antiaèries, ja que aquestes suposen un material didàctic excel·lent per explicar les ferides encara no tancades del nostre passat, alhora que dignifica la memòria de totes les víctimes de la barbàrie feixista a Barcelona i arreu de Catalunya.

50 anys de la gran nevada de Barcelona

dimecres, 19/12/2012

Que al nostre país nevi arran de costa és un fet excepcional. Que ho faci durant hores, i que a sobre la neu acabi agafant i prenent gruix escapa del que hauria de ser natural. I que ha sobre ho faci el dia de Nadal i sense generar grans danys ni afectacions, voreja el llindar del sobrenatural.

Precisament va passar això el dia de Nadal de fa 50 anys. Una borrasca amb l’epicentre a la zona de Sardenya, acompanyada d’una sobtada entrada de vent siberià va provocar un ràpid descens de les temperatures (la nit de 24 al 25 de desembre la mínima va caure fins als -2, catorze punts més que el dia anterior), acompanyada d’una precipitació en forma de neu que va caure entre les dotze de la nit i les vuit del matí del dia 25 de desembre de 1962 que deixar vint litres per metre quadrat en forma de neu), formant gruixos que oscil·laven entre els deu i els setanta centímetres.

385268.jpg

La neu va arribar fins a la línia de costa, al port de Barcelona.

Aprofitant el dia festiu, molts barcelonins van decidir treure els esquís i fer algunes baixades aprofitant els carrers de la ciutat. En aquests sentit, molts barcelonins van aprofitar per fer esquí de fons pels carrers del centre de la ciutat o per llençar-se per aquells que tenen un desnivell més fort, com alguns carrers dels barris del Guinardó o del Carmel.

Nevada passeig de Gràcia.jpg

Alguns barcelonins van aprofitar per practicar esquí de fons al Passeig de Gràcia o la Gran Via.

Des d’aquell dia, ha nevat en moltes més ocasions sobre la ciutat de Barcelona i els voltants, però mai amb la mateixa força i intensitat que ho va fer aquell dia de Nadal de 1962, tot just fa mig segle.

Rivalitats barcelonines

divendres, 16/11/2012

Històricament parlant, Barcelona és un invent artificial. Barcelona és el resultat de la suma (o absorció, millor dit) de la Ciutat Vella (enclaustrada dins les seves muralles com a càstig des de 1714) i un seguit de municipis al seu voltant: Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sants, Sarrià, Sant Gervasi, Horta, Les Corts i Vallvidrera. Entre 1897 i 1921 tots aquests municipis van ser annexionats a Barcelona, però en molts casos no han acabat de perdre mai la seva identitat, o si es vol, la seva consciència col·lectiva.

vista-aerea-barcelona.jpg

Dins de la personalitat pròpia de cada barri han quedat, també, algunes anècdotes i tradicions arrelades a cada racó dels barris barcelonins (com ara les festivitats pròpies de cada barri), com també velles rivalitats que han trobat noves vies de canalització amb l’aparició d’entitats socials, culturals i esportives.

Per exemple, la rivalitat entre els barris de Gràcia i Sant Andreu sempre ha existit. Tots dos barris (antigues vil·les que conserven un fort sentiment identitari) eren poblacions eminentment obreres, afavorides per la proximitat a Barcelona (cas de Gràcia) o per ser un important nus de comunicacions per on hi passaven camins i vies de tren (cas de Sant Andreu). Els dos barris competien per organitzar les millors festes majors de la ciutat (batalla que finalment sembla haver guanyat Gràcia). Però segurament el futbol ha actuat de catalitzador d’aquestes velles rivalitats entre barris de la ciutat, amb el naixement del derbi més apassionant de Barcelona, l’Europa (equip del barri de Gràcia) i el Sant Andreu. Malgrat que l’Europa és un club en hores baixes amb un passat gloriós (a la dècada dels anys 2o i 30 del segle passat l’Europa va arribar a jugar a Primera Divisió i a una final del Campionat d’Espanya) i el Sant Andreu un equip modest de barri que mai ha passat de Segona Divisió, la rivalitat entre els dos clubs i les seves aficions és, si es vol, fins i tot més gran que la existent entre Barça i Espanyol.

Un altre exemple de rivalitats esportives i culturals és la rivalitat castellera existent entre la colla castellera de Sants i la de Barcelona. L’antic municipi de Santa Maria de Sants es veure beneficiat en el seu creixement pel pas de les vies del ferrocarril, com el cas del barri de Sant Andreu. Al igual que Sant Andreu o Gràcia, Sants era un barri eminentment industrial i obrer, amb una rica vida associativa i veïnal. A més a més, Sants té una colla castellera força potent, els Castellers de Sants, que mantenen una forta rivalitat amb la colla dels Castellers de Barcelona, en una reminiscència del passat autònom de Sants. Fins i tot, els Castellers de Sants s’han sentit sovint agreujats i maltractats pel consistori barceloní, denunciant tractes de favor amb la colla de la ciutat. Val a dir que les rivalitats castelleres són molt menys viscerals que no pas les rivalitats futbolístiques.

Especialment significatiu és el cas del nucli de Vallvidrera. L’antic municipi de Vallvidrera va patir una doble absorció, ja que al 1890 fou annexionat al municipi de Sant Vicenç de Sarrià, i en una absorció posterior (l’any 1921) al municipi de Barcelona. Per les seves característiques especials (enfilada a la serra de Collserola i físicament separada de Barcelona) els habitants de Vallvidrera han mantingut viva la seva personalitat singular i col·lectiva. Tant és així que fins i tot existeix un moviment que proposa la secessió d’aquest barri de la resta de la ciutat de Barcelona.

Encara podríem relacionar molts més barris amb personalitat pròpia, que troben un mitjà d’expressió mitjançant equips i entitats esportives, ja siguin de futbol (cas del Júpiter a Poble Nou, el Sants, la UE Horta), de rugbi (cas dels Gòtics), de tenis (La Salut), de waterpolo (Barceloneta, Poble Nou), centres excursionistes (cas del Centre Excursionista de Gràcia)…

De ben segur que em deixo una pila d’entitats, associacions, clubs i organitzacions per esmentar. La pròpia diversitat dels barris de Barcelona (no només per la seva fisonomia o ubicació geogràfica) és una de les grans riqueses i dels secrets més amagats que encara té la ciutat comtal. Malauradament l’Ajuntament de la ciutat (amb independència del color de l’equip de govern municipal) fa anys que aposta per la cara turística i comercial de la ciutat, sense potenciar la cultura de base i la riquesa cultual, social i esportiva dels diferents barris de la ciutat.

Guia bàsica de supervivència de la història de Catalunya

dimarts, 16/10/2012

Ens trobem en uns moments històrics, decisius. Per primer cop, molts sentim com estem vivint en la nostra pell fets històrics que marcaran el futur del nostre país. Aquests dies he escoltat i llegit un munt de barbaritats històriques que pretenien deslegitimar les aspiracions del poble de Catalunya per assolir un estat propi. Com a resultat, he pensat que potser podria ser útil realitzar una petita guia amb algunes de les afirmacions falses i esteses al llarg de l’estat espanyol amb una resposta clara i concisa al costat de cadascuna d’elles.

  1. Espanya ja existia a l’època dels romans. Fals. En tot cas existia un concepte geogràfic (Hispània), que abraçava tota la península ibèrica, amb Portugal, Andorra, Gibraltar i l’estat espanyol inclosos.
  2. Els visigots van crear la unitat nacional espanyola. Fals. Els visigots mai van crear un regne “espanyol”, si no un regne germànic amb un substrat cultural llatí. Fins i tot conservaven la Septimània, actual territori francès, o no van tenir problemes per cedir l’actual Astúries i Galícia als Sueus o el sud de la costa mediterrània a l’imperi bizantí!
  3. La “reconquista”. Reconquerir? Per reconquerir has de tornar a conquerir alguna cosa que havia estat teva. Abans de l’arribada dels musulmans, a Espanya no hi havia cap poder polític, social o cultural fort, només la monarquia electiva i guerrera dels visigots. O és que l’actual Espanya és en realitat la continuïtat de la monarquia visigoda?
  4. Catalunya mai no va ser un regne. Cert. Catalunya era un Principat, on el comte de Barcelona té preeminència per sobre de tots els altres comtes catalans, seguint la fórmula del “primus inter pares” (primer entre iguals) o, en un altre context, la Constitució de l’Observança. Això no treu que fos un estat medieval menys legítim del que era, per exemple, el Regne de Castella.
  5. El regne es deia d’Aragó, i no de Catalunya. Incorrecte. Hi havia el regne d’Aragó, i un altre cosa era la Corona d’Aragó, que resumia genèricament els títols dels comtes-reis catalans. A saber, i en diferents moments de la història el títol de Corona d’Aragó comprenia els títols rei de Mallorca, de València, d’Aragó, de Còrsega i Sicília, de  Nàpols, el ducat d’Atenes i Neopàtria i a més a més, comte de Barcelona, i per tant, Príncep de Catalunya.
  6. Espanya va néixer el 1492, amb el matrimoni dels Reis Catòlics. Fals. La unió dels Catòlics fou una unió dinàstica, i no pas política. Bon exemple d’això són les diverses convocatòries a Corts del segle XVI i XVII a Catalunya. O el cas Antonio Pérez, impensable en un únic regne homogeni, tal com ens volen presentar.
  7. Mai hi ha hagut una persecució política contra la llengua i la cultura catalana. Només cal revisar les afirmacions del comte-duc d’Olivares i la seva “Unión de armas” o el seu projecte per “allanar Cataluña”. També es pot parlar del Tractat del Pirineus de 1659, que va dividir el país en dos administracions diferents.  Per no parlar del decret de Nova Planta, que fou un intent d’esguerrar i eliminar la personalitat política, jurídica però sobretot cultural i social dels territoris de parla i cultura catalanes.
  8. El decret de Nova Planta suposà una modernització del país, no pas un càstig pel poble català. El decret de Nova Planta prohibia totalment l’ensenyament en català, o el seu ús a les administracions de justícia, o fins i tot prohibia als catalans disposar d’armes (de fet, els ganivets de cuina havien d’estar lligats o encadenats a la paret). Per veure la digitalització d’aquest document, podeu punxar aquí.
  9. Els catalans són garrepes i insolidaris. Un mite antic i totalment fals, Des de 1714 hi ha hagut una evolució en la fiscalitat catalana on s’ha repetit un constant: Catalunya ha aportat molt més a les arques de l’estat que la inversió que aquest ha realitzat a Catalunya. El balanç  deficitari acumulat seria realment esfereïdor.
  10. El franquisme no suposà un intent de genocidi cultural i  lingüístic contra Catalunya. Aquesta és una de les mentides més sagnants i depravades que hi ha. Els temes sentimentals o financers no deixen de ser poc importants quan els comparem amb la sang i la repressió institucionalitzada contra un segment de la pròpia població de l’estat. El franquisme va intentar anul·lar la cultura i la llengua catalana, així com la seva pròpia personalitat política. Sense anar més lluny, recentment s’han complert 72 de l’assassinat de Lluís Companys, el president màrtir. Podríem seguir fent un recompte macabre dels morts del franquisme pel fet de ser català, republicà i d’esquerres, però segurament seria faltar a la memòria del milers de catalans i catalanes que van patir a la seva pell la por, la repressió i l violència d’un estat feixista i criminal.
  11. Catalunya mai no va demanar el pacte fiscal durant la transició. Fals. Fou Suárez el que va tancar la porta a qualsevol especificitat fiscal per Catalunya al 1978. De 1980 ençà la Generalitat ha prioritzat la recuperació de la llengua i la creació d’un sistema educatiu català.
  12. A Catalunya adoctrinen els nens amb el seu sistema educatiu. Personalment, porto anys fent classes i crec que mai he vist un sol professor d’història que vulgui adoctrinar els seus alumnes. En tot cas, els dotem d’eines per ser creatius i per formar un criteri propi que els permeti ser independents i pensar per si mateixos, allunyats dels dogmes o les manipulacions.

senyera.jpg

La nostra història mai ha estat més que la història dels altres països del món. Senzillament ha estat la nostra història. I tampoc ha de servir per legitimar cap opció política. Senzillament és la nostra història, que cal tenir present per saber qui som, d’on venim i cap a on volem anar, però que no cal polititzar. L’hem d’explicar tal com ha estat. Catalunya té tot el dret del món a decidir sobre el seu futur, independentment de la seva història. Per què la història senzillament ha d’analitzar l’evolució i la relació antròpica sobre el medi i amb les altres societats d’humans, i la cultura (entesa com acció humana que és i fa i no pot explicar per la seva herència biològica) i complicitats que aquesta acció genera entre societats humanes. Segurament, els que es preocupen tant des de la meseta a criticar i mentir sobre la història, és causat pel seu profund odi a la diversitat cultural i humana. No hem de caure en la trampa de les seves provocacions, evidentmentment. Per això hem d’explicar la nostra història tal com és. El patrimoni comú de totes les persones d’aquest país.

Els Onzes de Setembre que han fet història

dimecres, 5/09/2012

Els catalans i catalanes celebrem la Diada Nacional de Catalunya cada Onze de Setembre des de l’any 1886. Durant el darrer terç del segle XIX, lligat a la recuperació de la consciència nacional i el despertar popular sorgit de la Renaixença, la ciutadania anava a honrar els caiguts en la defensa de Barcelona a l’Església de Santa Maria del Mar i a realitzar ofrenes al Fossar de les Moreres. Ja aquelles primeres manifestacions catalanistes eren força mogudes, ja que el sector republicà i obrer (majoritari en la recuperació de la consciència nacional, tal com explica el professor Josep Termes) sovint escridassava als bisbes i alts membres de la jerarquia episcopal catalana, ansiosos de convertir la Diada en un acte religiós i amb caràcter folklòric i conservador.

L’any 1888, coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona, es va erigir l’estàtua a Rafel de Casanova, Conseller en Cap del Consell de Cent de Barcelona i abanderat de la resistència heroica dels barcelonins contra l’exèrcit franco-espanyol. L’estàtua estava ubicada al Passeig de Sant Joan, al davant de l’Arc de Triomf, un punt neuràlgic que donava la benvinguda als visitants de la Exposició de 1888, celebrada al Parc de la Ciutadella. Poc a poc, l’estàtua del Conseller en Cap es va convertir en un centre de peregrinatge durant la Diada, ja que personatges de la societat civil i milers d’anònims hi anaven en senyal de respecte o per a realitzar alguna ofrena floral.

Tanmateix, amb el tombant de segle i l’aparició del Partit Republicà Radical de Lerroux, molts dels enemics del catalanisme van aprofitar l’escenari per intentar boicotejar els actes de la diada. No eren gens estranys els enfrontaments entre catalanistes i lerrouxistes, que feien servir el seu discurs incendiari i populista per presentar els actes de l’Onze de Setembre com una eina de la burgesia per esclavitzar a la classe obrera catalana. En aquest context, l’any 1901 es van produir uns aldarulls provocats pels Lerrouxistes que van finalitzar amb 30 persones detingues per la policia (totes elles catalanistes, curiosament), entre els que hi havia l’escriptor Josep Maria Folch i Torres.

Estatua-Rafael-Casanova-Paseo-San-Juan-1907.jpg

Ofrena floral dels membres de la Lliga al monument de Rafael de Casanova a la Diada de l'any 1907

Fins a 1923 les successives Diades Nacionals van tenir un marcat accent partidista, amb constants tensions, retrets i divisions entre els partits conservadors (encapçalats per la Lliga Regionalista) que dominaven la Mancomunitat de Catalunya i els principals partits polítics i sindicats obreristes, que aprofitaven els actes de commemoració de la Diada per a reclamar justícia social i reafirmació nacional.

Entre 1923 i 1930 (anys de la dictadura de Miguel Primo de Rivera) els actes patriòtics van restar prohibits, malgrat que sovint apareixien senyeres i ofrenes florals anònimes a les immediacions de l’estàtua de Rafael de Casanova i del Fossar de les Moreres.

Amb l’arribada de la Segona República els actes de reafirmació nacional de la Diada van tornar a ser legalitzats, per bé que les successives Diades van veure’s trastocades pels condicionats polítics i socials del moment (Llei de Contractes de Conreu, Fets d’Octubre i suspensió de la Generalitat Republicana…), i també cal esmentar que les ofrenes i celebracions mai van ser unitàries, ja que els partits d’esquerres (encapçalats per ERC) van capitalitzar les celebracions i reivindicacions socials del moment, mentre que la dreta catalana (articulada al voltant de la Lliga) es va desentendre de les reclamacions socials, limitant la seva participació en una simbòlica ofrena de flors al monument de Rafael de Casanova.

Durant el llarg túnel franquista (1939-1975) la celebració de la Diada va ser exclusivament familiar i clandestina, ja que els manifestacions de catalanitat restaven prohibides per ordre expressa del Caudillo. El monument a Rafael de Casanova fou retirat del seu emplaçament original, al que mai més tornaria. Tot i la pressió policial i militar franquista (que al Onze de Setembre de 1946 va acabar amb l’assassinat del militant del FNC Josep Corbella), durant els anys de la dictadura no era estrany trobar senyeres i ofrenes florals anònimes, o petites accions organitzades per grupuscles de l’esquerra catalanista clandestina.

La gran Diada de 1976, la primera des de la mort de Franco, organitzada per L’Assemblea de Catalunya a la ciutat de Sant Boi va superar totes les expectatives generades. Desenes de milers de catalans van envair pacíficament la ciutat de Sant Boi (tomba de Rafael de Casanova) tot mostrant la vitalitat del catalanisme.

Diada.jpg

Portada de la revista "Interviu", on es fa ressó de la gran Diada de 1977.

Però la gran Diada fins a la data va ser la de l’any 1977. Fins a un milió de ciutadans (segons algunes fonts, un milió i mig) van prendre els carrers de Barcelona al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” en una manifestació que va servir per pressionar l’executiu de Suárez i el retorn del President Tarradellas.

De 1980 ençà, amb la instauració del govern de la Generalitat les Diades van anar perdent força social, produint-se una dicotomia entre els actes oficials (ofrena al monument de Rafael de Casanova reubicat en un espai diferent del seu emplaçament original) i les manifestacions independentistes, que prenen el Fossar de les Moreres com a escenari habitual. Tanmateix, els manifestacions pel centre de Barcelona cada any són menys nombroses, ja que molts catalans i catalanes aprofiten la festivitat per marxar de cap de setmana i descansar.

fossar.gif.jpg

El Fossar de les Moreres s'ha convertit, els darrers anys, en l'epicentre de les manifestacions reivindicatives de la Diada.

En aquest context arribem a la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012, que segons totes les previsions, ha de ser històrica, i provocar un abans i un després en la evolució social i política del país. I un cop més, la iniciativa no prové dels partits polítics, si no de la iniciativa de la societat civil catalana, articulada al voltant de L’Assemblea Nacional Catalana i altres organitzacions catalanistes similars. Però aquesta història, encara l’hem d’escriure…

20 anys de l’Operació Garzón i les tortures contra l’independentisme català

dijous, 12/07/2012

Aquest dies estem recordant i celebrant el vintè aniversari de la XXV Olimpíada de l’era moderna, que va tenir lloc a Barcelona, i que, tal com hem parlat en algun altre post, van esdevenir un èxit social, cultural, esportiu, econòmic i ciutadà que van servir per obrir una finestra al món i reforçar la capitalitat cultural de la ciutat comtal a la mediterrània i el sud d’Europa.

Tanmateix, en el context de la celebració dels Jocs Olímpics (i tot utilitzant la cita esportiva com a pretext) les forces i cossos de seguretat de l’estat van iniciar una campanya de repressió política i policial que comportà la detenció (en alguns casos arbitrària) de diferents persones vinculades a l’esquerra independentista, per una suposada vinculació amb Terra Lliure.

Aquesta operació policial, de dubtós sentit democràtic, va ser encapçalada pel jutge estrella Baltasar Garzón, un jutge vinculat al PSOE, partit que aleshores governava l’estat amb majoria absoluta. Les detencions van iniciar-se al mes de juny de 1992 i es va allargar en el temps fins al desembre d’aquell mateix any. L’objectiu era desarticular Terra Lliure (organització que ja s’havia auto-dissolt uns mesos enrere) per prevenir un possible atemptat-durant la celebració dels Jocs Olímpics.

baltasar-garzon.jpg

El jutge Garzón va encaçalar l'operació contra l'esquerra independentista catalana.

De les 45 persones detingudes per la Guàrdia Civil, disset van denunciar haver estat objecte de tortures per part de les forces de seguretat de l’estat, per bé que l’Audiència Nacional va determinar que els blaus, marques a la pell i ferides diverses dels detinguts havien estat causades per autolesions, és a dir, que els detinguts s’haurien dedicat a atonyinar-se durant la seva estada al calabós.

La justícia ordinària de l’estat espanyol mai va investigar els fets i les denúncies dels col·lectiu de detinguts torturats, malgrat els recursos administratius i contenciosos que aquests van presentar. Veient el cas omís que els feia la justícia espanyols, els torturats van decidir portar el seu cas davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans, al 2004. Precisament va ser aquest tribunal el que va dictaminar la culpabilitat de l’estat espanyol en l’afer de les tortures, i el va condemnar a pagar 8.000€ a cada víctima en concepte d’indemnització per lesions, a més de sufragar amb els costs del judici.

Vint anys després, encara no és clara la participació del jutge Baltasar Garzón en els fets, com tampoc les responsabilitats de Luis Roldán (aleshores cap de la Guàrdia Civil) ni del ministre de l’interior José Luis Corcuera. Curiosament, aquests tres personatges socialistes es troben defenestrats avui en dia. Tant en José Luis Corcuera com en Luis Roldán van haver de dimitir per l’escàndol del GAL i presumpta apropiació indeguda de fons públics, mentre que el jutge Garzón es troba allunyat de la judicatura per presumptes irregularitats en instrucció del cas Gürtel i pel sumari de les foses del franquisme.

Coincidint amb el vintè aniversari dels fets, s’ha realitzat un documental sobre els fets, estrenat aquest cap de setmana passat a Olot, que val molt la pena si hi esteu interessats. Us deixo amb el tràiler: