Arxiu de la categoria ‘Expansió catalana al Mediterrani’

Expansió catalana al Mediterrani: expedició almogàver a Orient

diumenge, 13/07/2014

El rei de Sicília Frederic II es va veure obligat a llicenciar les seves tropes mercenàries almogàvers en virtut del tractat de pau de Caltabellota al 1302, que segellava la pau amb els Anjou al sud d’Itàlia.

Molts almogàvers no van acceptar de bon grat la pau amb els angevins, i cabdills com Bernat de Rocafort van seguir amb les hostilitats a Calàbria, guanyant-se l’enemistat del francesos i del papat. Fins i tot el comandant en cap de la Companyia, Guillem Galceran de Cartellà, va abandonar la tropa, cosa que va provocar que els almogàvers haguessin d’escollir un nou líder, que finalment va ser Roger de Flor.

Va ser aleshores quan l’emperador bizantí Andrònic II Paleòleg va requerir els serveis de tots els soldats disposats a lluitar a Orient per contribuir a frenar l’avenç turc a la península Anatòlica. Arribats a aquest punt, convé recordar que els bizantins eren també enemics dels Anjou i del Vaticà, fins al punt que havien arribat a col·laborar econòmicament amb els catalans durant la conquesta de Sicília. A més a més, Andrònic II prometia grans càrrecs als líders almogàvers, i permetia als soldats portar els seus propis estendards amb les quatre barres i la seva independència militar.

Almogàvers a Grècia

 

Encapçalats pel nou líder Roger de Flor, una Companyia formada per un contingent d’uns 6.000 almogàvers i uns 500 cavallers van desembarcar al setembre de 1303 a Constantinoble.

Entre el contingent mercenari destacava la presència del cronista Ramon Muntaner, qui va descriure la crònica de l’expedició catalana a Orient.

En qüestió de pocs mesos, els avenços dels almogàvers van ser espectaculars, i entre finals de 1303 i al llarg de 1304 els almogàvers van escombrar els turcs al llarg de la península Anatòlica: van vèncer a les batalles de Cízic, a l’estret dels Dardanels, van alliberar Filadèlfia i van arribar fins a les portes del monts Taurus, a les Portes de Ferro, als confins de la península Anatòlica. Per primer cop en més d’un segle, els bizantins aconseguien fer retrocedir de forma fefaent als turcs.

almogàvers_expedició.jpg

Mapa de l’expedició almogàver a Orient.

La traïció bizantina

Els èxits dels almogàvers i l’ascens del seu comandant en cap, Roger de Flor, dins l’imperi bizantí (fou nomenat megaduc, Cèsar de l’imperi i va ser promès amb una filla de l’emperador Andrònic II) van despertar recels a l’entorn de la Cort grega i entre les colònies de venecians i genovesos, temorosos de perdre les seves influències.

La nobles autòctona, els mercenaris alans -tradicionals soldats a sou dels bizantins que mai havien aconseguit ni somiar les fites assolides pels catalans- i els mercaders italians, aliats amb el fill de l’emperador i hereu Miquel Paleòleg (que regnaria anys després amb el títol de Miquel IX) van planificar un pla per anul·lar la que creien amenaça almogàver.

Roger de Flor i altres comandants de la Companyia van ser assassinats a traïció a l’abril de 1305 durant un sopar d’homenatge amb el fill de l’emperador a Adrianòpolis. El cos de Roger de Flor fou esquarterat i humiliat. L’acció fou coordinada amb altres punts de l’imperi on es trobaven les guarnicions i els destacaments almogàvers, que de cap de les maneres sospitaven una acció d’aquest tipus per part dels grecs i els seus aliats alans i italians.

La venjança catalana

Els supervivents de la matança van reunir-se i van aconseguir fer-se forts a la plaça de Gal·lípoli, sota el comandament de Berenguer d’Entença, que va substituir Roger de Flor al capdavant de la Companyia.

Els almogàvers, ansiosos de revenja i sense res a perdre, van començar una campanya d’extermini i aniquilament contra els grecs i els seus aliats. Conscients de la seva inferioritat numèrica i del fet de trobar-se en territori hostil, sense capacitat de rebre cap tipus d’ajuda ni subministrament, els almogàvers van iniciar accions de ràtzia que aviat es van expandir per tota la Tràcia.

Els alans i els grecs van enviar nombrosos cossos expedicionaris per frenar als almogàvers, però aquests van ser exterminats -contra tot pronòstic- pels almogàvers. Tot i les increïbles victòries a camp obert, els almogàvers no van poder prendre les grans ciutats fortificades com ara Pamfília o Adrianòpolis, que es van salvar de la revenja catalana gràcies a les seves muralles i fortificacions defensives.

Les accions de venjança es van allargar fins 1307, quan la mort de Berenguer d’Entença a mans de Gilbert de Rocafort per un conflicte intern va obrir les portes al lideratge de la Companyia al seu germà Bernat de Rocafort, qui ja havia dirigit deforma interina a la Companyia durant el captiveri que va patir Berenguer d’Entença a mans genoveses mesos abans.

La conquesta de Neopàtria

Sota el lideratge de Bernat de Rocafort els almogàvers van assolar Macedònia i es van enemistar amb l’infant Ferran, nét de Jaume I i enviat de Frederic II per prendre el comandament de les hosts i pactar la pau amb els bizantins.

Bernat de Rocafort no acceptà les ordres provinents del casal del Barcelona, i va posar la Companyia al servei del duc d’Atenes, Gautier de Brienne. Però aviat es va fer palès l’incompliment de les condicions salarials pactades entre els almogàvers i el seu nou senyor, i la Companyia va enfrontar-se directament amb les tropes del duc d’Atenes, a les que van vèncer a la batalla de Cefís, el 15 de març de 1311.

Com resultat de la batalla, els catalans van obtindre una gran victòria que els va obrir les portes del ducat d’Atenes i la possibilitat d’establir-s’hi com governants.

La Companyia catalana, organitzada com república militar, es constituí com la propietària dels ducats d’Atenes i Neopàtria, comtat conquerit pocs mesos després per les hosts catalanes. Els soldats es van casar amb les nobles vídues, ocupant, per primer cop a la història, llocs de poder i administració d’uns territoris. Curiosament, aquesta va ser la fi de les aventures de la Companyia a Orient, ja que els soldats es van assentar, es van convertitr en sedentàries i algunes de les tropes mercenàries auxiliars d’origen turc, alà o búlgar van abandonar la Companyia per posar les seves espases al servei de nous senyors.

Durant els anys d’ocupació militar almogàver (1311-1388) els ducats grecs es van regir per les normes i lleis importades des de Catalunya, gràcies a l’adopció dels Usatges de Barcelona com marc normatiu legal, establint l’oficialitat del català i declarant-se vassalls de la Corona d’Aragó -per bé que els ducats grecs no s’hi van adherir formalment fins l’any 1380-.

Finalment, les tropes del florentí Nerio Accioanoli van derrotar a les tropes de la Companyia -no formada pels almogàvers originals, si no pels seus fills i/o successors, menys destres a la guerra que els seus predecessors-. Era l’any 1388 i es tancava un cicle de gairebé un segle de domini català a Orient.

Expansió catalana al Mediterrani: la conquesta de Sardenya

dilluns, 7/07/2014

Els reis catalano-aragonesos dominaven el Mediterrani a inicis del segle XIV. Controlades Sicília i les Balears, l’illa de Sardenya es va convertir en el següent objectiu de l’expansionisme català al Mediterrani.

La conquesta de Sardenya era un objectiu vital per garantir l’estabilitat i les rutes comercial cap orient, ja que fins aleshores Sardenya es trobava sota l’òrbita de la República de Gènova, la gran rival comercial i militar dels catalans pel domini del Mediterrani occidental.

Els tractats de pau d’Agnani de 1295 que posaven fi a la guerra de Sicília amb els angevins i el Papat, atorgaven el control de Sardenya al rei Jaume II, tot i que el rei va trigar més de vint-i-cinc anys a fer efectius els seus drets dinàstics sobre l’illa.

El 31 de maig de 1323 un gran estol va sortir de port Fangós (antic port de Tortosa, actualment al municipi de Sant Jaume d’Enveja) per iniciar la conquesta de Sardenya. La campanya es va prolongar fins al 1324, amb la presa de Càller.

Malgrat els enormes esforços militars catalans, la conquesta de Sardenya mai fou completa. Les tensions locals contra l’ocupació catalana, esperonades per pisans i genovesos, foren constants.L’illa de Sardenya estava dividia en quatre jutjats o regions, el més important dels quals era el Judicat d’Arborea o Oristany, sempre hostil a l’annexió catalana, però que pactà retre homenatge de vassallatge als catalans a fi de continuar amb la seva supervivència.

A diferència de Sicília, la de Sardenya fou una conquesta militar i no pas un acte d’alliberament, i no va existir cap pacte previ entre les elits autòctones amb els militars catalans. Aquest fet va provocar que la noblesa catalana ocupés els principals llocs de poder, marginant als prohoms locals, que des d’aleshores van maldar per recuperar els seus privilegis i expulsar als catalans de Sardenya.

La revolta Sarda (1353-64)

La situació va desembocar, finalment, en una revolta popular contra els catalans, que dominaven el sud i l’est de l’illa.

La revolta sarda, incitada i patrocinada pels Dòria (família molt important per la història de Gènova) al nord de l’illa. Els revoltats sards, amb l’ajuda genovesa, van ocupar Sàsser l’any 1347 i van fer trencar l’aliança de vassallatge dels Arborea amb els catalans i canviant-se al bàndol genovès (1353). Era l’inici de la revolta sarda.

L’Alguer va ser repoblat per catalans per evitar noves revoltes.

Els catalans van optar per la via militar per resoldre el conflicte sard, teixint una aliança amb Venècia (rival de Gènova) per aïllar els genovesos i derrotar la seva flota a la batalla naval de L’Alguer, ciutat rebel que va ser derrotada, ocupada i repoblada per colons catalans per ordre del rei Pere el Cerimoniós per tal d’evitar futures revoltes.

Amb tot, la pacificació definitiva de Sardenya no arribà fins l’any 1383, quan es signà la pau definitiva amb Gènova i que assegurava el control català sobre l’illa, per bé que el domini efectiu sempre va ser més nominal que no pas real.

Expansió catalana al Mediterrani: la conquesta de València

dimecres, 25/06/2014

L’èxit de la conquesta de Mallorca i la debilitat militar musulmana, sumades a les ànsies expansionistes de la noblesa aragonesa -que a diferència de la campanya de Mallorca, aquest cop sí que va col·laborar en la campanya militar- i la voluntat del bisbat de Tortosa van permetre la preparació i execució de la conquesta del Regne de València per part de Jaume I.

Mapa_de_conquesta_del_Regne_de_valencia.png

Mapa cronològic de la conquesta del Regne de València ( i annexions posteriors).

La conquesta de la Plana

De fet, la noblesa aragonesa (encapçalats per Blasco I d’Alagón) i l’orde militar de l’Hospital ja havien iniciat la conquesta de nuclis musulmans tals com la conquesta de Morella l’any 1232.

Fortament pressionat pels nobles aragonesos, el rei Jaume I va convocar Corts a Montsó el mateix 1232 per preparar i definir la campanya de conquesta del Regne de València, que s’iniciaria des de la zona sud de Terol (a les serres de Gúdar i Javalambre) i que al llarg de la primavera del 1233 va avançar seguint el curs del riu Palància, fins arribar a la vila de Borriana, que va ser conquerida pels aragonesos i que va aïllar la zona de la Plana de la resta del Regne de València.

Encerclades i aïllades de la resta de musulmans per les tropes aragoneses, al sud, i catalanes, al nord, les poblacions de Peníscola i Castelló van capitular abans d’acabar l’any 1234. Això va permetre el control efectiu de tota la Plana i que les tropes de Jaume I es plantessin a les portes de València l’any 1235, després de la conquesta de les fortaleses del Puig i de Museros.

La conquesta de València

Jaume I va convocar de nou les Corts a Montsó l’any 1236 per aconseguir més recursos per iniciar una gran ofensiva contra la capital valenciana, ben emmurallada i capaç de suportar un llarg setge. A més a més, Jaume I va aconseguir la butlla papal de croada, cosa que afavorí els interessos militars del rei.

Un nou enfrontament al Puig de Santa Maria va obrir la porta als cristians per realitzar la conquesta de Paterna i Bétera i del nord de l’Horta, i obrí definitivament a les tropes del rei Jaume I el camí cap a València (anomenada Balansiya pels musulmans) , que va capitular després d’un llarg setge l’any 1238.

Entrada triomfal del rei Jaume I a la ciutat de València. Quadre de Fernando Ricart Montesinos (1884).

La conquesta del sud valencià

Jaume I no va iniciar la tercera campanya de conquesta -la corresponent al sud de la ciutat de València- fins al tombant dels anys 1239-40, amb l’objectiu de conquerir les terres del sud del Xúquer i frenar una possible expansió castellana. De fet, Ramon Berenguer IV ja havia signat el tractat de Tudillén l’any 1151 amb el rei castellà Alfons VII, i que fixava els límits de fronteres i zones d’influència dels dos regnes en el procés de conquesta del sud peninsular.

Jaume I no volia renunciar als seus drets sobre Múrcia, però l’avenç castellà el va obligar a signar nous tractats amb els castellans i que van fixar les fronteres definitives al sud de les ciutats d’Elx i Alacant, l’any 1245.

Repartiment i repoblament

Amb la lliçó apresa del repartiment de Mallorca, Jaume I va optar per un nou model de repoblament i repartiment de les noves terres conquerides. El rei va voler fer prevaldre els drets reials sobre els senyorials, i va constituir València en un regne independent, amb forta presència de població musulmana -vassall directe del rei i protegida per la corona- i una menor pressió repobladora, que ja no seria només catalana, en introduir-se colons aragonesos entre els repobladors del Regne de València. Els pobladors d’origen aragonès van tendir a repoblar les terres de l’interior, frontera amb Aragó i sota domini de senyors feudals aragonesos, mentre que els pobladors d’origen català -bàsicament provinents de les terres de Ponent- van ocupar les zones costaneres.

Expansió catalana al Mediterrani: la conquesta de Mallorca i Eivissa

diumenge, 15/06/2014

La conquesta de l’illa de Mallorca era una vella aspiració catalana, que es remuntava a finals del segle XI i inicis del XII. Mallorca servia de base logística pels pirates provinents del nord d’Àfrica, que amenaçaven amb ràtzies i saquejos a la costa catalana.

Antecedents

Ja l’any 1114 el comte Ramon Berenguer va aprofitar la superioritat naval catalana per encapçalar una expedició militar a Eivissa i Mallorca. La campanya va ser un èxit, i les tropes del comte de Barcelona van conquerir la ciutat de Mdina Mayûrqa (nom musulmà de Ciutat de Palma) al gener del 1115, després d’un llarg setge.

Però els èxits militars no eren suficients per controlar l’illa, ja que la conquesta havia de ser acompanyada d’una repoblació efectiva de la zona per evitar possibles aixecaments i controlar, de forma real, tota l’illa.

La conquesta definitiva

El projecte definitiu de conquesta fou aprovat a les Corts de Barcelona de l’any 1228, quan el rei Jaume I va obtenir el vistiplau i el suport financer dels estaments i les ciutats catalanes (els aragonesos no hi van participar) per iniciar l’expedició.

La flota catalana va salpar dels ports de Cambrils, Salou i Tarragona el 5 de setembre de 1229, formant un estol de més de 150 vaixells. La flota catalana va desembarcar a Santa Ponça sis dies més tard, i van haver de derrotar als sarraïns a Portopí l’endemà.

Campanya de conquesta de Jaume I a Mallorca.

Tres dies després, les tropes de Jaume I arribaven a les portes de Mdina Mayûrqa, molt ben emmurallada i fortificada després de l’experiència de 1115. La ciutat va ser sotmesa a un llarg setge de nou, però finalment va capitular per evitar el saqueig dels catalans. Era el 31 de desembre de 1229.

Pintures murals de la conquesta de Mallorca.

En poc més d’un any, Jaume I va acabar de conquerir tota l’illa, ja que al juliol de 1231 els catalans ja controlaven pràcticament tota l’illa. De fet, els darrers focus de resistència musulmana van refugiar-se a les muntanyes de la Serra de Tramuntana, fins que van ser definitivament eliminats a la primavera de 1232.

Conquesta d’Eivissa

Les illes d’Eivissa (anomenada Yebisah pels musulmans) i Formentera foren conquerides tres anys després. Sota el patrocini de l’Arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, del Comte del Rosselló, Nunó Sanç, i de l’infant Pere de Portugal, l’illa va restar sota domini català el 8 d’agost de 1235 i va ser dividida entre els tres patrocinadors de la conquesta.

Repartiment i repoblació

La població musulmana de Mallorca -i també, en menor mesura, l’eivissenca- van emigrar a Menorca o al nord d’Àfrica per fugir de la repressió cristiana, que sovint va esclavitzar als pobladors musulmans que no van poder emigrar.

El monarca es va quedar la meitat de tot el territori de Mallorca a més de la ciutat de Mallorca, el que es va anomenar la medietas regis. L’altra meitat de l’illa (anomenada medietas magnatum) fou repartida entre la noblesa catalana que havia acompanyat al rei durant la conquesta, a les ciutats col·laboradores i les ordes militars participants.

Entre els senyors més destacats del repartiment, trobem de nou al comte del Rosselló Nunó Sanç, però també al comte d’Empúries Ponç Hug III, al Bisbe de Barcelona Berenguer de Palol i al vescomte de Bearn Guillem de Montcada. També cal destacar el paper important de les comunitats jueves que van realitzar préstecs al rei Jaume I i que es van establir a les poblacions d’Inca i Sinau, sota protecció directe del monarca.

La repoblació del territori (feta íntegrament per colons catalans i alguns occitans) va seguir el sistema emfitèutic, on el senyor -o rei- mantenia el domini directe sobre la terra i cedia el domini útil al repoblador a canvi d’un cens. Aquestes condicions, més avantatjoses que al Principat, afavoriren un ràpid repoblament, que es va recollir al Llibre de Repoblament.

 

Expansió catalana al Mediterrani: conquesta de Sicília

dilluns, 9/06/2014

El rei Pere II, anomenat el Gran, va casar-se l’any 1262 amb la princesa Constança, cosa que li obrí, de facto, les portes a l’expansió patrimonial pel Mediterrani. Costança, natural de Catània, era filla del rei Manfred I, el darrer rei Hohenstaufen que regnà al sud d’Itàlia, i néta de l’emperador del Sacre Imperi Frederic II.

Els Hohesnstaufen van perdre les seves possessions al sud d’Itàlia al posicionar-se en contra del Vaticà durant el conflicte entre güelfs i gibelins que aleshores enfrontava el Papa de Roma amb l’emperador del Sacre Imperi. El Papa Urbà IV va demanar ajuda al rei francès Carles I d’Anjou per derrotar els gibelins encapçalats per Manfred I. El darrer Hohenstaufen va ser derrotat i mort a la batalla de Benevent, i el regne de Sicília va passar a mans franceses l’any 1266.

Moltes famílies gibelines italianes van buscar aixopluc a Barcelona, a la cort de la filla del seu darrer monarca. Algunes d’elles van acabar arrelant al Principat, com ara els Llúria (o Làuria) i d’altres van ser cabdals per consolidar l’expansionisme català al Mediterrani al llarg del segle XIII (cas dels Lancia o els Procida).

Les Vespres Sicilianes

Els sicilians no van veure de bons ulls des del primer moment als nous governants angevins (partidaris dels Anjou). La noblesa i les elits dominants a l’illa, molt receloses de les seves institucions i costums polítics, van iniciar una revolta amb complicitat entre les classes populars contra les guarnicions franceses, el dilluns de Pasqua (30 de març) de 1282. Els revoltats, dirigits per Giovanni Proicida (membre de la família gibelina refugiada a Barcelona) van rebre el suport econòmic de l’emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg, que aleshores es trobava en guerra amb els Anjou, aliats i grans valedors del Papat.

Francesco_Hayez_023.jpg

Les Vespres Sicilianes, quadre de Francesco Hayez.

La revolta popular fou un èxit, ja que en pocs dies gairebé totes les guarnicions franceses van ser eliminades o expulsades de Sicília. Però conscients de la seva debilitat militar, els sicilians van cercar l’aixopluc del rei Pere II, marit de l’hereva dels Hohenstaufen. Al sobirà català li van oferir la corona de l’illa a canvi de jurar fidelitat i respecte als privilegis i institucions sicilianes.

La conquesta de Sicília

Arribats a aquest punt, convé destacar el suport que va tenir el rei en tot moment de la gran oligarquia barcelonina. Als membres de la Busca barcelonina els interessava el control de Sicília per controlar la seva important producció cerealística i la rica costa sud siciliana, coneguda com la “costa dels carregadors de forment” (frumentum és la forma llatina medieval per anomenar el gra del cereal). Els bizantins també van col·laborar amb els catalans en matèria logística i amb recursos econòmics, ja que estaven enfrontats als Anjou i al Papat.

Pere II el Gran va desembarcar a Tràpena (Trapani, en italià) el 30 d’agost del mateix 1282, al capdavant d’un cos expedicionari format per molts almogàvers, i va iniciar una campanya de conquesta que va acabar el 2 d’octubre, quan els catalans van derrotar el darrer reducte angeví que s’havia fet fort a Messina.

El rei Pere II encapçala el desembarcament català a Tràpena el 30 d'agost de 1282.

Els angevins van contraatacar per terra, concentrant les tropes a Reggio Calàbria per intentar una reconquesta de l’illa, però la flota que els havia de transportar a Sicília fou derrotada pels catalans a la batalla de Nicotera (11 d’octubre de 1282).

Excomunions papals i contraofensives franceses

La resposta del Vaticà -aliada dels Anjou- fou immediata: el Papa Martí IV va excomunicar el rei Pere el Gran i va posar la corona catalanoaragoensa a disposició dels fills del rei Felip III de França, que van arribar a enviar expedicions militars al Principat que van ser derrotades per les armes catalanes.

Els angevins, per la seva banda, van iniciar una contraofensiva a gran escala que va ser anul·lada gràcies a les grans victòries de l’almirall almogàver Roger de Llúria (membre de la família dels Làuria, els gibelins refugiats a Barcelona quaranta anys abans). Roger de Llúria va derrotar els francesos a Malta (8 de juny de 1283) i a Nàpols (5 i 16 de juny de 1287), deixant sense poder naval als angevins i consolidant l’hegemonia catalana al Mediterrani.

Sicília sota òrbita catalana

Derrotats, els Anjou van accedir a negociar la incorporació del Regne de Sicília a la corona catalanoaragonesa, mentre que el Regne de Nàpòls encara romandria sota sobirania angevina. Finalment, el 12 de febrer de 1286 Jaume II el just, fill de Pere II i Constança, va ser proclamat rei de Sicília i consolidant la presència de l’illa sota l’òrbita catalana.

La conquesta de Tortosa: la croada catalana

dimarts, 14/06/2011

Durant el regnat del comte Ramon Berenguer IV (segle XII), els comtats catalans comptaven amb el potencial militar i demogràfic necessari per expandir els seus dominis al sud del Penedès. La zona compresa entre el Llobregat i del Ebre era una zona eminentment agrícola, escassament habitada i amb pocs nuclis poblacions importants més enllà de la ciutat de Tortosa (que havia arribat a configurar-se com un regne de Taifes autònom a la caiguda del Califat omeia de Còrdova al 1031).

Petronila i Ramon Berenguer IV.jpg

Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i la reina Peronella d'Aragó.

La ciutat de Tarragona (o el poc que quedava d’ella després de segles deshabitada i saquejada) fou conquerida pel comte Ramon Berenguer III (pare de Ramon Berenguer IV) i el bisbe Oleguer de Barcelona, i mica en mica s’inicià el procés de repoblament i colonització de l’antiga capital de l’Hispània romana.

Però la definitiva repoblació de Tarragona i els seus camps depenien, en gran mesura, de la caiguda de Tortosa, ciutat ben defensada per les seves altes muralles i pels contingents Almoràvits que havien penetrat al final del segle XI i inicis del XII en el darrer intent de forjar un Al-Andalus fort i unitari.

L’empresa de conquerir Tortosa no es presentava gens fàcil, i per això el comte Ramon Berenguer IV va cercar l’ajuda del Papat. El Papa va decretar una butlla de creuada als cristians que acudissin a la lluita contra l’infidel a Tortosa, tal i com si ho fessin a Terra Santa. Ben aviat el comte Ramon Berenguer IV va rebre milers de soldats creuats provinents d’arreu d’Europa: Catalans, Aragonesos, cavallers Normands, Anglesos, Francesos, i fins i tot cavallers Templaris i Hospitalaris van respondre a la crida del Papa i de Ramon Berenguer IV.

Per prendre Tortosa calia un exèrcit molt potent, però també una flota que donés suport a les tropes de terra i bloquegés per mar la ciutat de Tortosa (que a mitjans segle XII tenia un important port de mar). Com que la flota comtal era més aviat minsa, el comte Ramon Berenguer IV va haver de recórrer als Genovesos (que si disposaven d’una flota adient per l’empresa) i al assessorament militar i econòmic dels Montcada, una de les famílies baixmedievals més potents a Catalunya.

Tortosa_suda.jpg

El castell de la Suda, que domina tota la ciutat de Tortosa i els territoris del voltant.

El comte Ramon Berenguer IV inicià la conquesta de Tortosa el juliol del 1148, al capdavant d’un exèrcit que podríem qualificar d’ “internacional”, mercès a la butlla papal. La ciutat va resistir cinc mesos, fins que al desembre, Tortosa va capitular.

Amb la capitulació, la ciutat de Tortosa i els seus ciutadans musulmans s’estalviaven el saqueig de la població i certs drets garantits pel poder comtal, tals com professar lliurement la seva religió, els seus llocs de culte (mesquites) i conservar íntegrament llurs propietats. Aquestes i altres disposicions es van recollir en un Llibre de repartiment, document que fixava les condicions per la capitulació d’una ciutat, i que serà base pels posteriors “Llibres de repartiment” de Lleida i fins i tot, València.

Ara bé, a l’hora de la veritat, les condicions pactades i recollides en el “Llibre de repartiment” no foren respectades : les mesquites es van convertir en esglésies, s’esclavitzen musulmans i se’ls adscriu a la terra, no es respecten llurs patrimonis… en virtut d’una colonització “internacional” i cristiana de la ciutat, amb repobladors Normands, Francesos, Catalans o Aragonesos, que van optar per quedar-se a la ciutat un cop conquerida. Per la seva banda, els Montcada van quedar-se patrimonialment amb un terç de la ciutat (mostra d’una societat fortament feudalitzada), i els Genovesos van optar per quedar-se amb una illa del Ebre (l’escollida fou l’illa de Sant Llorenç, però sembla ser que els Genovesos mai van fer efectiu el seu dret d’establir-hi presència comercial).

Avui en dia la majoria d’historiadors medievalistes acostumen a indicar que la conquesta de Tortosa (i en menor mesura, la de Lleida) foren un banc de proves o una mena d’assaig general per la definitiva expansió del rei Jaume I per Mallorca i València, ja al segle XIII. De fet, el “Llibre de repartiment” de València pren com a model el de Tortosa, i els errors comesos durant la conquesta i posterior repartiment de terres seran presos en compte pel rei Jaume I durant la conquesta del regne de València i el compliment de les condicions pactades amb dels vençuts.