Arxiu de la categoria ‘Barcelona’

La Sagrada Família

dilluns, 8/11/2010

La Sagrada Família és quelcom més que un temple o una basílica. És l’orgull de la ciutat de Barcelona i el seu símbol més popular. Segurament la seva màgia rau en el fet de ser  el temple catòlic més gran del món en construcció.

Però quins foren els orígens de la Sagrada Família? Com va néixer el projecte? El que molta gent no sap és que el projecte original no és obra de Gaudí.

La història de la Sagrada Família neix de l’iniciativa d’un barceloní molt devot anomenat Josep Maria Bocabella i Verdaguer. El senyor Bocabella era un important prohom de la Barcelona del darrer terç del XIX, que sentia una admiració i una devoció especial per la figura de Sant Josep. De professió llibreter, en Bocabella va adquirir uns terrenys a les afores de Sant Martí de Provençals (antic municipi avui absorbit per la ciutat comtal). En aquells terrenys el senyor Bocabella volia construir-hi un temple dedicat a la Sagrada Família i a la figura de Sant Josep.

El senyor Bocabella, impulsor del projecte, volia construir-hi una còpia del Santuari de Loreto, però aviat desistí de la seva idea original. L’arquitecte encarregat de la construcció del temple fou l’arquitecte diocesà (això és, proposat pel bisbe de Barcelona), qui va idear un temple d’estil neogòtic. Aquell arquitecte original era el senyor Francesc de Paula Villar i Lozano, que contava amb un important currículum a Barcelona. No en va, el senyor de Paula havia dirigit la restauració de la casa de la Misericòrdia o de l’església de Santa María del Pi, a més de contar amb el suport i l’aval del bisbat de Barcelona.

Sagrada Familia Villar.jpg

El projecte de Francesc de Paula Villar.

El projecte s’inicià l’any 1877, però sis anys desprès, l’arquitecte Francesc de Paula va abandonar el projecte a causa d’un seguit de desavinences personals i professionals amb el també arquitecte Joan Martorell, home de confiança d’en Josep María Bocabella. En aquells sis anys el senyor de Paula només havia pogut construir la cripta del temple, a on curiosament descansen les restes del seu successor, Antoni Gaudí.

Així les coses, l’any 1883 l’encàrrec de construir un temple dedicat a la Sagrada Família recau a la figura d’ Antoni Gaudí, qui havia col·laborat en algunes ocasions amb Joan Martorell, arquitecte de confiança de l’impulsor del projecte, en Josep Maria Bocabella.

En Gaudí va tindre així l’ocasió de crear un temple de zero, en el que acabarà sent la seva obra mestre. Fins l’any 1915, en Gaudí compatibilitzarà el projecte del temple amb altres projectes coneguts del geni, com la colònia, el palau i el parc dels Güell, la casa Batlló o la Pedrera  (casa Milà). A partir de 1915, en l’etapa més madura del geni, en Gaudí es va dedicar exclusivament a la construcció del temple. La Sagrada Família suposa la síntesi i la culminació de totes les idees arquitectòniques de Gaudí, de tots els assajos i lliçons extretes de l’experiència al llarg del temps.

Durant aquesta etapa, en Gaudí es va dedicar nit i dia a la construcció del temple (i no és cap metàfora). En Gaudí es passava el dia fent dibuixos, pensant, ideant, elaborant esborranys i plasmant com havia de ser el temple.  En Gaudí va projectar una església de cinc naus centrals amb un transsepte de tres naus i un àbsida amb set capelles. El temple haurà de tindre tres façanes (la del naixement i la passió, ja construïdes, i la de la Glòria, que encara s’ha d’iniciar), i fins un total de 18 torres, amb una gran torre central que arribarà als 170 metres.

Però en Gaudí només va poder arribar a veure acabada una petita part de la seva obra, la façana del Naixement. El juny de 1926 en Gaudí va ser atropellat per un tramvia a la Gran Via de Barcelona, entre els carrers Girona i Bailén. L’accident no fou mortal, però el genial arquitecte va estar varies hores estès a la Gran Via sense que ningú l’ajudés. Els vianants mai s’haguessin imaginat que l’home caigut a terra era en Gaudí. La causa cal buscar-la a l’aparença física del Gaudí dels darrers anys, qui s’havia despreocupat absolutament del seu aspecte físic i semblava un pidolaire o un borratxo, ja que la seva roba era bruta i esquinçada, i la seva barba llarga i descuidada.

Els anys posteriors a la mort de Gaudí el projecte va quedar força tocat, ja que no hi havia cap arquitecte capaç de seguir l’obra de Gaudí. Només el seu deixeble Domènec Sugrañés va apostar per continuar amb la construcció del temple.  A més a més, la situació va capgirar-se del tot l’any 1936 amb el començament de la Guerra Civil, quan l’esclat revolucionari comportà que un grup d’incontrolats destruïssin el taller de Gaudí, on es guardaven els seus plànols i esbossos.

Amb la postguerra i els anys magres de la primera etapa del Franquisme (1940-1960) la construcció va quedar força paralitzada. Fins i tot a Barcelona s’havia fet sentir l’opinió que no calia seguir amb la construcció del temple sense Gaudí i els seus plànols. Tot i així, un seguit d’arquitectes i escultors com Jaume Busquets, Francesc Quintana, Lluís Bonet o Isidre Puig van continuar les obres del temple.

Com que la Sagrada Família és un temple expiatori, és a dir, finançat només per donacions desinteressades de fidels, els seus ingressos durant els anys del franquisme (època de vaques magres pel conjunt de la població) eren molt minsos. Amb poc capital, poca capacitat constructiva i en conseqüència, menys donacions particulars.

Per acabar-ho d’adobar, la constructora Núñez i Navarro va aconseguir un permís municipal per edificar al carrer Mallorca 410, just al espai que haurà d’ocupar la façana principal de la Sagrada Família, i que algun dia caldrà enderrocar. A més de la finca de Núñez i Navarro, fins a vint-i-dos edificis hauran de ser enderrocats entre els carrers Mallorca i el Passatge de la Font.

Però aquest cercle viciós es va trencar definitivament al darrer terç del segle XX, amb l’obertura internacional de la ciutat i del monument de la Sagrada Família. Amb el turisme es van millorar molt els ingressos pel temple mitjançant la venda de tiquets per visitar l’interior del temple. Des de 1985 i fins avui hi ha al capdavant de les obres el mateix arquitecte, el senyor Jordi Bonet i Armengol, i el seu equip, que interpreten les idees de Gaudí. Aquests darrers  anys han estat molt importants per la construcció del temple, ja que gràcies a les noves tecnologies es poden fer molts més plànols tridimensionals que serveixen d’esborrany per l’equip encarregat de finalitzar el temple.

Sagrada Familia interior.jpg

Interior de la basílica

Ahir el Papa Benet XVI va consagrar la Sagrada Família en basílica menor: la consagració d’un temple és condició sine qua non per poder oficiar-hi litúrgies religioses.  D’aquesta manera, la genial obra de Gaudí podrà celebrar misses i altres celebracions religioses, que fins ara tenien lloc a la cripta.

Algunes veus opinen que la Sagrada Família podria estar enllestida cap l’any 2026, coincidint amb el centenari de la mort de Gaudí. Sembla una data poc creïble, ja que els experts afirmen que hi ha molta feina a fer. Mentrestant, cada any més turistes s’apropen a visitar la Sagrada Família, i molts barcelonins també ens hi apropem per comprovar l’avenç de les obres del temple.

Un darrer problema amenaça la finalització de l’obra de Gaudí. L’oposició dels veïns del carrer Mallorca a ser desallotjats dels seus pisos. Els propietaris que van adquirir els immobles de carrer Mallorca (especialment els de la finca de Núñez i Navarro) ho van fer pensant que l’obra de la Sagrada Família mai s’hauria d’acabar, però la realitat és que les columnes de la nau central ja ocupen part de la vorera del carrer Mallorca i que caldrà trobar-hi una solució per poder finalitzar la basílica.

Sagrada Familia acabada.jpg

Vista virtual de la Sagrada Família finalitzada.

L’Estadi Olímpic Lluís Companys

diumenge, 26/09/2010

L’antic Estadi Olímpic de Montjuic (actualment anomenat Estadi Lluís Companys) va ser projectat a inicis del segle XX per part del consistori barceloní.  L’estadi de Montjuic va ser projectat per l’arquitecte Pere Domènech i Roura, fill del genial arquitecte Lluís Domènech i Montaner, a les darreries de l’any 1920, per bé que el projecte inicial ja s’havia aprovat i iniciat el 1911. Les obres es van allargar fins l’any 1929, fent coincidir la inauguració del nou Estadi amb els actes de l’Exposició Universal de 1929.

Estadi 1929 Josep Gaspar.jpg

Inauguració de l'estadi l'any 1929. Foto de Josep Gaspar.

Durant els anys 30 del segle passat la boxa era un esport de masses al nostre país, i un parell de combats de Paulino Uzcudun i de Josep Gironès, el crack de Gràcia, van omplir fins la bandera l’antic estadi de Montjuic.

Montjuic Uzcudum-Carnera.jpg

Panoràmica de Josep Gaspar el día del combat de boxa entre Uzcudum i Carnera.

Barcelona presentà la seva candidatura a organitzar els Jocs Olímpics de l’any 1936, amb Montjuic com estendard del projecte. Però els desitjats jocs olímpics no arribaren mai, i la ciutat escollida per acollir els Jocs Olímpics de 1936 fou Berlin, la capital del tercer Reich. Adolf Hitler no va tindre cap problema per fer servir els Jocs Olímpics com una eina de propaganda més de la superioritat de la raça ària, tal com ho havia fet Mussolini un parell d’anys abans.

En contrapartida, les organitzacions d’esquerres del país van decidir organitzar uns jocs populars, on prenguessin part tant atletes d’elit com aficionats (cadascú en la seva categoria, és clar). En aquestes olimpíades populars es prestava especial atenció a la dona i a la participació d’atletes de nacions sense estat. Així doncs, n’haurien de prendre part atletes en representació de Catalunya, Euskadi, el Marroc francès, Palestina, les Balears, Alsàcia i fins i tot un equip de jueus vinguts de diferents indrets.

La competició havia de començar el 19 de Juliol de 1936. Havien vingut prop de 20.000 persones entre atletes i espectadors, però el destí va voler que el dia abans de la festa d’inauguració, el 18 de Juliol, un grup de militars protagonitzessin un cop d’estat contra el govern legalment constituït. Molts dels atletes estrangers van decidir allistar-se a les incipients columnes de milicians per combatre al feixisme.

L’estadi de Montjuic va entrar en una fase de decadència, que va arrossegar-se fins arribar al seu zenit la dècada dels anys seixanta. La muntanya de Montjuic es va omplir de barraques fetes pels immigrants arribats d’arreu d’Espanya, i l’estadi fou utilitzat com a vivenda d’algunes d’aquestes famílies.

montjuicanys60.jpg

Montjuic als anys 60, barri de barraques.

L’agonia del vell estadi semblava no tindre fi, i quan semblava que l’estadi hauria de desaparèixer, Barcelona fou escollida pel COI la seu dels XXV Jocs Olímpics de l’era moderna. Barcelona anava a organitzar els jocs de 1992. La vella aspiració de la ciutat comtal va fer-se realitat. Era l’any 1986, i calia treballar de valent per enllestir la ciutat per aquest esdeveniment.

El consistori barceloní va decidir enderrocar l’estadi al complet i aixecar-lo de nou tot salvant l’antiga façana original. Els encarregats de reformar l’estadi foren un equip d’arquitectes catalans (Carles Buxadé, Joan Margarit, Frederic de Correa i Alfons Milà) i l’italià Vittorio Gregotti. Amb la nova remodelació al estadi olímpic hi cabien prop de 57.000 persones.

L’any 1989 es va inaugurar, sota un intens ruixat, el remodelat estadi de Montjuic, amb motiu de la copa del món d’atletisme, que va ser una mena de prova de foc de cara als jocs olímpics de 1992. Aquell campionat mundial d’atletisme es van detectar algunes deficiències del estadi, com ara les famoses goteres de l’estadi olímpic. Els desperfectes van anar sent subsanats, i els accessos al estadi millorats.

Finalment arribà el gran dia per a la muntanya de Montjuic, i en especial per al seu estadi. El 25 de Juliol de 1992 es van inaugurar els XXV Jocs Olímpics de l’era moderna a la ciutat comtal, amb una cerimònia d’inauguració que fou qualificada d’excepcional per part de tots els mitjans de comunicació d’arreu del món. Fins i tot l’expresident del COI, en José Antonio Samaranch, va qualificar els de Barcelona com “els millors jocs de la història”.

La ciutat va donar el millor de si mateixa durant els quinze dies que van durar els jocs, i l’estadi de Montjuic fou un magnífic escenari. Juntament amb el Palau Sant Jordi (obra del japonès Isozaki) i les piscines Bernat Picornell, van formar una anella olímpica de somni que encara avui en dia és referent per a constructors, urbanistes i arquitectes d’arreu del món.

Montjuic - Anillo Olimpico.jpg

L'anella olímpica, avui en dia.

Un cop acabats els Jocs Olímpics de 1992, la ciutat va haver de buscar una nova utilitat pel estadi, de propietat municipal. La primera opció foren els Barcelona Dragons, un antic equip de Futbol Americà amb seu a Barcelona i que jugava els seus partits al Estadi Olímpic, entre els anys 1991 i el 2001. La màxima glòria d’aquest esport a Montjuic arribà el 1997 quan els Barcelona Dragons van imposar-se als Rhein Fire a un Estadi Olímpic ple fins la bandera.

Un altre il·lustre equip barceloní que va utilitzar l’Estadi Olímpic fou el RCD Espanyol de Barcelona, qui el convertí en la seva llar entre els anys 1997 i 2009. El 14 de novembre de 1999 Montjuic es convertí en un espectacular mosaic blanc-i-blau amb motiu de la celebració del centenari del club. Durant aquests anys l’Espanyol viurà una etapa daurada, amb la consecució de dos Copes del Rei i finalista de la UEFA Cup.

L’any 2001 l’Estadi fou rebatejat oficialment com Estadi Olímpic Lluís Companys, en honor al president de la Generalitat republicana que fou afusellat pel règim franquista al veí Castell de Montjuic.

Actualment, l’Estadi es troba en un període de readaptació a les necessitats de la ciutat. Sense grans esdeveniments esportius a l’horitzó, cal buscar noves utilitats per no deixar caure en l’oblit i el desús un altre cop a un dels emblemes de la ciutat.

Aquest mateix estiu han tingut lloc els Campionats Europeus d’Atletisme, que han fet recordar a la ciutat de Barcelona vells moments del màgic 1992. Fins i tot un equip de Rugbi XIII de Perpinyà anomenat Dragons Catalans hi ha jugat un partit de competició oficial. Montjuic ha estat també seu de partits de futbol de les seleccions espanyola i catalana. No en va, la UEFA ha catalogat a l’Estadi Olímpic Lluís Companys com a estadi cinc estrelles (és a dir, entre els millors estadis europeus i que dóna permís per organitzar finals de les competicions europees).També s’hi ha celebrat festes populars infantils, com la Festa dels Súpers, organitzada anualment per Televisió de Catalunya.

Tanmateix,els darrers anys a l’Olímpic de Montjuic s’hi ha celebrat grans concerts de música que han omplert de gom a gom l’Estadi. Artistes com Bon Jovi, Madonna, Coldplay, Rolling Stones o AC/DC hi han celebrat multitudinaris concerts de més de 60.000 persones.

Per últim, en aquests darrers mesos s’ha plantejat la possibilitat que l’Estadi Olímpic de Montjuic sigui una seu de la candidatura conjunta d’Espanya i Portugal de cara a organitzar el mundial de futbol de 2018. Si realment s’acabés concretant aquesta opció, potser l’estadi haurà de reinventar-se de nou. Tant de bo el vell estadi de Montjuic (que per aquelles dates ja tindrà 90 anys) sigui de nou epicentre de l’elit esportiva mundial.

El carrer Ramelleres

dimecres, 15/09/2010

El carrer Ramelleres és un dels carrers més importants del nord del Raval de la ciutat de Barcelona. I no ho dic per que en aquest estret carrer va néixer el meu pare (cosa que també influeix, és clar) a l’escala coneguda com l’ escala gran, que encara avui existeix. De fet, la principal font per a realitzar aquest post és la memòria oral de les històries del seu carrer que em va explicar el meu pare, qui a la seva volta les havia escoltat del meu avi. Però tornem al carrer Ramelleres. Aquest carrer comunica el carrer Tallers amb la plaça Bonsuccés, baixant cap al mar, i transcorre paral·lel a les Rambles. P9130007.JPG

I seran les Rambles les causants del nom d’aquest carrer. De Rambles, n’hi ha diverses, no només una. Així doncs, baixant de plaça Catalunya cap a Colom, passarem per diverses Rambles, trams de la famosa via urbana barcelonina:  existeix la Rambla de Canaletes (dita així per la famosa font), la Rambla dels Estudiants (per ser el lloc on s’allotjaven els estudiants a l’edat mitja i l’antiga seu de la Universitat de Barcelona), la Rambla de les flors (que tot seguit veurem) la Rambla dels Caputxins (anomenada així pel convent que hi havia, de l’orde dels caputxins) i la Rambla de Santa Mònica (on hi ha la parròquia de Santa Mònica, a tocar del port).

Doncs bé, com el seu nom indica, a la Rambla de les flors s’hi venien flors. Era una activitat econòmica que s’hi venia desenvolupant, de forma documentada des de la baixa edat mitja. Al segle XVI la venda de flors en aquest tros de les Rambles ja s’havia institucionalitzat. De fet, era l’únic lloc de Barcelona on s’hi venien. Cap altre indret tenia, al segle XIX, permís per a vendre-hi flors. Aquest tram monopolitzava el negoci de les flors, un sector tradicionalment potent i que movia importants capitals humans i financers.

La burgesia barcelonina, durant el final del segle XVIII i el primer terç del XIX, es passejava amb els seus carros per les Rambles, i sovint els senyors compraven un ramell de flors a les seves senyores, mares, germanes, filles, estimades o amistançades.

Amb el temps, a les senyores i senyoretes que es dedicaven a la venda d’aquests ramells de flors se les anomenà ramelleres. I com la majoria d’elles vivia en un carrer molt estret, situat entre el carrer Tallers i la plaça Bonsuccés, la cultura popular anomenà a aquest carrer com el carrer de les Ramelleres.

P9130017.JPG

Façana de la maternitat (S.XIV)

Més enllà d’aquesta bonica història, el carrer és famós arreu de Barcelona per què hi havia la Casa de la Maternitat, depenent de la Casa de la Misericòrdia, fundada al darrer terç del segle XIV, i que actualment acull a part de les oficines de la seu de districte de Ciutat Vella. En aquest espai s’hi abandonaven els nens orfes de Barcelona i rodalia, fills il·legítims o bé fruit d’embarassos no desitjats. Els nens eren abandonats en un torn de forma anònima, i les mares que els abandonaven podien fer una almoina o donació a les monges de la Casa mitjançant una petita obertura destinada a fer els donatius per la cura i manutenció dels infants.

P9130015.JPG

Torn on s'abandonaven els infants a la maternitat. A dalt a l'esquerra hi ha un lloc per l'almoïna.

Una mica més avall, trobem l’antic convent del Bonsuccés, ocupat pels germans de l’Ordre dels Servents de Maria (coneguts com servites), construït al llarg del segle XVII i que fou abandonat al 1836, fruit de la desamortització de Mendizábal. Avui dia aquest edifici és la seu oficial del districte de Ciutat Vella. Al costat, la plaça del Bonsuccés, avui plena de terrasses de bars i botigues, però en un passat no massa llunyà, fa mig segle, quan el meu pare era petit, s’hi disputaven grans partits de futbol entre la mainada del barri (cosa impensable avui dia, ja que està prohibit jugar-hi a pilota).

P9130030.JPG

L'actual plaça del Bonsuccés

Davant de la casa de la Maternitat i de l’antic convent del Bonsuccés s’obre una espaiosa plaça, batejada com plaça Vicenç Martorell. Aquesta plaça és “artificial”, és a dir, oberta fa relativament pocs anys. Abans de la guerra, en el tros de carrer on avui s’obre la plaça, el pas era ben estret: gairebé no hi podia passar un cotxe gran ni un camió. El meu pare m’explicava que si estiraves els braços, gairebé podies tocar les parets de les cases situades a banda i banda del carrer (i això que el meu pare, en aquell moment, no era més que un vailet).

P9130025.JPG

L' "artificial" plaça de Vicenç Martorell

Però durant els bombardejos de Barcelona al llarg de la guerra civil (1936-39), uns projectils van impactar amb els edificis adossats a l’antic convent del Bonsuccés, destruint-ne bona part i deixant-los inservibles. Un incendi va acabar d’enderrocar els edificis d’aquest cantó del carrer, i el propi convent del Bonsuccés se’n salvà de miracle. Molts veïns del barri van atribuir-ho a la intervenció divina. L’ajuntament franquista decidí obrir un espai públic al buit provocat per les bombes, i així va néixer l’actual plaça de Vicenç Martorell, que té poc més de 50 anys d’antiguitat.

P9130001.JPG

La façana de la facultat de la UB pel carrer Ramelleres

Però quin era l’objectiu de les bombes feixistes sobre el carrer Ramelleres? La resposta és ben fàcil: a l’espai que actualment ocupa la facultat de Geografia i Història del Raval de la Universitat de Barcelona (UB), entre els carrers Montalegre i Ramelleres hi havia l’ Energía Elèctrica de Catalunya (l’actual FECSA), la principal font de subministrament elèctric de la ciutat de Barcelona. L’aviació alemanya i italiana volia destruir l’Energía Elèctrica de Catalunya(actual FECSA) per deixar a les fosques la ciutat de Barcelona i tractar de paralitzar el teixit industrial i productiu de Barcelona. Malgrat els nombrosos intents, que van canviar la fisonomia del carrer Ramelleres per sempre més amb l’obertura involuntària de l’actual plaça de Vicenç Martorell, les forces feixistes no van aconseguir destruir-la.

La FECSA romandrà oberta i en funcionament durant un piló d’anys: es va fer famosa pels continus talls elèctrics durant la postguerra. Però el temps la va deixar obsoleta, i en una bonica metàfora del propi carrer de les Ramelleres, deixà de produir energia elèctrica i força de treball per produir coneixement, cultura i investigació a les aules de la UB.

El parc d’atraccions del Tibidabo

divendres, 23/07/2010

El parc d’atraccions del Tibidabo és el parc d’atraccions i oci més antic del estat espanyol, i el segon parc més antic d’Europa.

El parc d’atraccions del Tibidabo fou fundat l’any 1901 com a un projecte integrant del procés d’urbanització de la muntanya del Tibidabo sota el patrocini del senyor Salvador Andreu, el farmacèutic barceloní  fundador dels Laboratoris del Doctor Andreu, empresa que encara avui existeix. El senyor Andreu va promoure la creació del parc d’atraccions, però també fou el responsable de la construcció del Funicular i del Tramvia Blau.

De seguida s’urbanitzà la falda de la muntanya del Tibidabo, convertint-se en una zona residencial de la classe alta de Barcelona. La burgesia catalana invertí en grans cases i torres modernistes, que van donar al parc el seu característic tarannà senyorial.

Tibidabo 1900.jpg

El parc del Tibidabo cap inicis del segle XX

Als inics del segle XX el parc no era més que un mirador i uns quants gronxadors i diversos jocs infantils, però la popularitat del parc i les excel·lents panoràmiques de la ciutat comtal van propiciar el creixement del parc amb noves i modernes atraccions. En aquest context, als anys 20 del segle passat es va inaugurar l’avió del Tibidabo, que va esdevenir el símbol per antonomàsia del parc. Durant els anys 30 i 40 el parc va créixer amb la construcció de l’Atalaia, el Panoràmic…

Però al llarg de la segona meitat del segle XX el parc d’atraccions del Tibidabo va entrar en una lenta i progressiva decadència que va comportar l’allunyament del parc respecte la ciutat de Barcelona. Els barcelonins van donar-li l’esquena al parc d’atraccions, que havia esdevingut gris i antiquat.

Molts empresaris van invertir en la regeneració del parc, però o bé les aportacions de capital eren insuficients o bé la gestió dels recursos va ser molt dolenta. De fet, empresaris com Javier de la Rosa van invertir en el parc d’atraccions, però el parc d’atraccions gairebé sempre resultava deficitari

L’any 2000 l’Ajuntament de Barcelona assumeix la titularitat del parc, amb l’idea de regenerar-lo i fer-lo un element cabdal en l’oferta d’oci i turisme de la capital catalana. De fet, sota el patrocini municipal es van millorar les atraccions i se’n van crear de noves,  es milloraren les infraestructures, es potencià i facilità l’accessibilitat, i el parc va començar a obtindre beneficis a l’any 2006.

Però l’accident mortal de fa uns dies (el primer accident greu de la seva centenària història) ha ferit molt greument, qui sap si de forma definitiva, a la reputació del parc d’atraccions del Tibidabo. Evidentment, un parc de la categoria del Tibidabo, on molts de nosaltres hem gaudit de petits i hem portat als nostres fills, no pot permetre que les seves instal·lacions presentin el més mínim dubte de seguretat als seus ciutadans. Molts barcelonins es senten una mica traïts i decebuts amb les mesures de seguretat existents al parc.

Si els darrers anys del segle XX van veure desaparèixer l’altre parc temàtic de Barcelona, el parc d’atraccions de Montjuic, qui sap si el parc de la muntanya màgica podrà sobreposar-se a la pitjor catàstrofe de la seva història. Tant de bo la muntanya màgica es torni a omplir dels somriures de la canalla, i mai més s’hi hagin de tornar a veure les llàgrimes provocades per les escenes dramàtiques que a tots ens han afectat.

Ferrocarril Barcelona-Mataró

dimecres, 16/06/2010

Hem anat i tornat de Mataró en un sol dia! Aquesta afirmació era impensable per a qualsevol barceloní abans de l’any 1848, l’any de la construcció de la línea ferroviària que unia les ciutats de Barcelona i Mataró.

El ferrocarril Barcelona-Mataró fou el primer traçat ferroviari de la península ibèrica, però no pas el primer tren d’Espanya. M’explico: el primer traçat ferroviari del estat estava fora de la península ibèrica. De fet, aquest primer tren (més aviat un carrilet o ferrocarril de via estreta) es va construir a l’illa de Cuba, pel transport de la canya de sucre de les plantacions de la població cubana de Güines fins al port de l’Habana, a l’any 1837.

A Cuba un indiano català, en Miquel Biada, va veure en primera persona les virtuts d’aquest ferrocarril, i va decidir intentar portar a terme un ferrocarril a la seva vila natal, Mataró. En Biada va buscar recolzaments entre la burgesia autòctona, però no va trobar més que reticències. Llavors en Miquel Biada va utilitzar un contacte seu a Londres, el senyor Josep Maria Roca, que va atraure diversos inversors britànics amb àmplia experiència en el finançament de línees ferroviàries.

miquel biada.jpg

Miquel Biada

En Miquel Biada va constituir, el 1854, la Companyia dels camins de Ferro de Barcelona a Mataró, entitat encarregada d’expropiar els terrenys per on havia de passar el ferrocarril, i de disposar dels mitjans tecnològics necessaris per a dur a terme la costrucció del ferrocarril.

Una part del finançament era britànic, així com tot un equip d’enginyers i constructors anglesos que van projectar i construir el primer traçat ferroviari de la península, per petició expressa del senyor Badia.

Es va construir el primer túnel de la península ibèrica, paral·lelament a la construcció del ferrocarril. Aquest és un túnel que encara avui veu passar-hi una gran quantitat de trens cada dia: parlem del túnel de Montgat.

locomotora Mataró.jpg

Locomotora Mataró

Per a aquesta línea es van adquirir quatre locomotores procedents, com no, del Regne Unit. Les locomotores van ser batejades amb noms autòctons: Barcelona, Mataró, Besòs i Catalunya.

Durant les proves prèvies a la inauguració (octubre de 1848) el tren trigava en recórrer el trajecte Barcelona-Mataró uns 55 minuts, aproximadament. Però en Miquel Biada no va veure el seu gran somni fet realitat, al morir uns mesos abans de la finalització de la inauguració de la línea de tren.

El tren restà definitivament inaugurat el 28 d’octubre de 1848, i va tindre una gran acollida, com demostra que cada tren era capaç d’omplir els seus vagons fins a encabir les 1900 places disponibles per a viatgers i encara hi havia més demanda que no es podia satisfer. Tothom volia viatjar en el tren. Els nens es quedaven bocabadats admirant com el tren es posava en marxa, amb el seu soroll, el seu caminar sobre els rails i la fumarada negra que expulsava de la seva xemeneia.

La burgesia catalana va veure en el ferrocarril una gran ocasió de modernitzar el país, i va invertir en diverses societats que es dedicaven a la construcció ferroviària al llarg i ample del país, tot i que la presència de capital anglès i francès fou una constant en el procés de construcció del ferrocarril a Catalunya.

La presència del ferrocarril suposà un important canvi en la mentalitat d’una part important de la societat catalana, i inicià una marxa inexorable cap la culminació de la industrialització del territori. A més, el ferrocarril arribà fins a Portbou el 1878, esdevenint un porta d’entrada de les idees i les novetats d’Europa a la península ibèrica.

El ferrocarril fou, en definitiva, un argument més per la modernització del país i per a consolidar a Catalunya com la capdavantera en innovació tecnològica, social, econòmica i política del mediterrani. Llàstima que avui, un segle i mig desprès, els nostres ferrocarrils no tinguin encara l’amplada de via estàndard a Europa, i que els trens de mercaderies hagin de descarregar les mercaderies a Portbou per a pujar-les a un altre tren amb amplada estàndard, cosa que perjudica les possibilitats comercials de Catalunya amb Europa.

L’orgull de Bàrcino

dimarts, 8/06/2010

Luci Minici Natal Quadroni Ver, (o Lucius Minicius Natalis, en llatí) és l’orgull de la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, la ciutat de Barcelona durant l’època romana. Bàrcino, (també la trobareu com a Barcino) era una modesta ciutat de poc més de dos mil habitants, i una extensió molt petita en comparació amb la veïna Tàrraco (actual Tarragona), capital de la provincia de la Tarraconensis i autèntica capital social, política i econòmica del llevant peninsular.

Luci Minici Natal Quadroni Ver (o Lucius Minicius Natalis) va néixer l’any 97 dC, a la ciutat de Bàrcino, fill d’una família molt ben acomodada, una família membre dels patricis, l’aristocràcia del antic imperi romà. Lucius Minicius Natalis era fill d’un senador romà i amic personal de l’emperador Trajà.

L’any 129 dC, durant la celebració dels jocs olímpics de l’antiguitat, en Luci Minici va imposar-se en la carrera de quadrigues, una cursa de carros arrossegats per quatre cavalls molt popularitzats a la pel·lícula Ben-Hur.

Apr 208

carrera de quadrigues del film Ben-Hur

Ara bé, a l’hora de la veritat, en Luci Minici segurament no va pas córrer la cursa de quadrigues, si no que hauria contractat un esclau (de Bàrcino o de Tarraco, segurament) per tal de que conduís la quadriga. La glòria se la enduria el patrici, en Luci Minici, al ser el patró de la quadriga que va vèncer.

Segurament, doncs, Luci Minici no era pas el conductor de la quadriga, si no que amb molta probabilitat aquest era un esclau i no el ciutadà d’alta extracció social, ja que els ciutadans rics no posaven en perill la seva vida (el fet de contractar esclaus que participessin en nom del patró era molt habitual als jocs olímpics sota domini romà). Malgrat que l’habitual per aquelles dates era que el que es posava en perill fos l’esclau, no podem afirmar a ciència certa si era un esclau o el propi Luci Minici el que va conduir la quadriga cap a l’èxit. De totes maneres, encara que fos un esclau el conductor de la quadriga, enlloc no hi ha cap inscripció del seu nom (igual que cap dels altres esclaus vencedors a les proves dels jocs olímpics).

La història del primer campió olímpic de tota la península no acaba amb la seva “enorme” gesta esportiva. La figura del campió barceloní va més enllà. Amb els anys fou anomenat cònsol de la província de Líbia, i es traslladà a l’antiga ciutat de Leptis Magna.

Però abans de tots aquests fets (campionats olímpic, nomenaments consulars..), en Luci Minici ja era una personatge molt estimat a la seva Bàrcino, ja que va fer construir en uns terrenys de la seva propietat unes termes amb pòrtics i les canalitzacions d’aigua pertinents al any 125 dC, quatre anys abans de la seva victòria olímpica, i les va donar a la ciutat de Bàrcino, tot obrint-les als habitants.

Aquestes termes podrien estar situades sota l’actual plaça de Sant Miquel. De fet, hi ha un grup d’arqueòlegs que han treballat en aquest jaciment per tal d’esbrinar-ne la ubicació exacta d’aquestes termes, i la seva conclusió és clara: amb molta seguretat aquestes restes corresponen al conjunt termal d’en Luci Minici.

Pedestal Luci Minici.jpg

Pedestal dedicat a en Lucius Minicius conservat al MAC

A més a més, per si encara no n’hi havia prou, el pedestal en honor al campió conservat al Museu d’Arqueologia de Catalunya on ens explica les gestes del campió, s’especifica que, per ordre directe del ciutadà Luci Minici Natal Quadroni Ver, la Cúria (l’òrgan encarregat del govern municipal en època romana) de Bàrcino rebria cada any una suma de capital procedent del campió olímpic amb la finalitat de destinar-les a “obres socials”, tals com l’ajuda als habitants de Bàrcino més desafavorits.

Per la seva victòria, per haver situat la modesta Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino al mapa i per les seves donacions a la ciutat, podem considerar a en Luci Minici el primer heroi de Barcelona i l’orgull de la Bàrcino romana.

El Pistolerisme

dissabte, 27/03/2010

Entre els anys 1918 i 1923 els carrers de Barcelona es van convertir en un autèntic camp de batalla entre obrers i pistolers a sou de la patronal.

La patronal, espantada davant l’èxit de la revolució russa al 1919, i sobretot, davant l’èxit de les vagues generals convocades per la CNT (com ara la vaga de la Canadenca, al 1919, que va paralitzar el teixit industrial de Catalunya), que sumava aleshores prop d’un milió d’afiliats, els patrons van decidir prendre’s la justícia per la seva mà.

La patronal catalana tenia tres formes per lluitar contra l’amenaça obrerista:

  1. Pressionar els polítics i autoritats locals.
  2. Declarar locauts o tancaments de caixes.
  3. Organitzar partides de pistolers per eliminar els líders obrers.

La patronal optà per utilitzar tots tres mètodes per lluitar contra l’amenaça obrera. Els patrons, organitzats en la Federació Patronal, disposaven del capital necessari per contractar els millors mercenaris europeus, molts d’ells veterans de la primera guerra mundial.

D’altre banda, els patrons disposaven també dels contactes i l’influencia necessària per aprovar les lleis restrictives contra les organitzacions obreres (com ara la llei de fugues), o perquè les autoritats fessin els ulls grossos davant els crims de la patronal.

En aquest context, durant 1918 i 1919 s’inicià una autèntica ofensiva pels carrers de Barcelona contra els màxims dirigents de la CNT. Els pistolers de la patronal, es van organitzar en institucions pseudoobreristes anomenades Sindicats Lliures, o Sindicats Blancs (en oposició als sindicats vermells, que eren revolucionaris).

Salvador Seguí al 1920

Els principals líders sindicals de la CNT, com ara l’advocat obrerista i membre del sindicat anarquista, en Francesc Layret, o ara bé en Salvador Seguí, el noi del sucre.

Per la seva banda, la CNT va optar per una defensa activa i armada contra l’assetjament patronal, amb accions armades contra objectius patronals i membres dels sindicats lliures.

Entre 1919 i 1923 la violència al carrer arribà a límits espectaculars. El Paral·lel i el Poble Sec eren barris controlats pels membres dels Sindicats Lliures, que sovint feien incursions al barri del Raval i de Sant Antoni, tradicional feu anarquista, davant la passivitat policial.

De fet el cos policial no era imparcial, ni tampoc just. Els caps de policia estaven comprats pels patronals perquè fessin la vista grossa amb els membres dels Sindicats lliures i no els detenia pas.

En canvi, la policia aplicà una política de repressió sistemàtica contra les associacions obreres, especialment la CNT. La policia no dubtà mai en aplicar la “llei de fugues”. La llei de fugues era una llei que donava autoritat a la policia per utilitzar l’arma de foc si era necessària, és a dir, si un delinqüent intentava fugir d’un policia un cop li havien donat l’alto.

Sovint, els agents de l’ordre públic paraven a un sospitós membre de la CNT per demanar-li la documentació per, un cop donada la conformitat, disparar-li amb l’arma de foc un cop aquest es donava la volta per prosseguir el seu camí.

L’espiral de violència s’anava retroalimentant i aviat es cobrà víctimes innocents, morts innecessàries que van generar un estat de psicosi col·lectiva a totes les capes de la societat barcelonina.

La violència porta més violència, i no fou fins a l’ insurrecció militar del general Miguel Primo de Rivera, l’any 1923 i la promulgació del toc de queda i la conseqüent il·legalització de la CNT  (titllada de terrorista i antiespanyola pel nou règim) i dels seus dirigents, mesures que acabaren amb l’etapa del pistolerisme, que deixà un reguitzell de sang enorme. En pocs anys van morir 424 persones.

Entre els morts hi havia 40 patrons i 29 encarregats d’indústries catalanes, 168 sindicalistes i anarquistes, 82 obrers innocents (confosos amb membres de la CNT), 30 agents de l’autoritat, 3 advocats de la CNT i 42 pistolers del Sindicat Lliure, entre d’altres.

Àngel Pestaña, líder del sector moderat de la CNT

Personalment penso que l’objectiu patronal no era acabar amb la CNT si no amb l’ala sindical coneguda com anarco-sindicalista, que primava el vessant sindical enfront els partidaris de l’acció directe insurreccional (l’ala de la propaganda pels fets de Durruti o els germans Ascaso…), que possiblement no eren una amenaça tant seriosa com els cenetistes Seguí o Layret, artífexs de la nova tàctica sindical, que feia trontollar les bases capitalistes de la societat catalana d’inicis del segle XX.

El balanç final del Pistolerisme és ben tràgic: morts d’un cantó i d’un altre, esquadrons de la mort que campaven lliurement pels carrers barcelonins, i molta sang innocent vessada inútilment a tots dos cantons per desembocar, tot plegat, en una dictadura criminal, la de Primo de Rivera.

La moral Paral·lela de Barcelona

diumenge, 28/02/2010

Aquest post ha estat inspirat en un treball-projecte de final de màster de comunicació i culura històrica de la UB. Un amic meu ha estat treballant-hi amb els seus companys per fer aquest projecte de documental. Tant de bo la televisió pública TV3 consideri adient finançar la realització d’aquest documental:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=-jhGg3jPUuU]

L’avinguda del Paral·lel de finals del segle XIX i inicis del segle XX va esdevenir el principal focus d’oci de la ciutat de Barcelona i també de tot l’estat espanyol.

Al Paral·lel hi havia molts teatres (alguns, com el teatre Apolo, encara segueixen divertint als barcelonins del segle XXI). Especialment famosos foren els espectacles per a adults que hi havia al Paral·lel, així com les nombroses cases de barrets, que començaven a proliferar en aquesta avinguda.

El Paral·lel es va convertir en la capital de l’eròtica a tota Espanya. Números de cabaret, espectacles picants, fins i tot la primera pel·lícula pornogràfica d’Espanya fou filmada aquí, al Paral·lel, per ordre del aleshores rei, Alfons XIII.

Dintre del Paral·lel hi ha un local que té un encant especial. Era “El Molino”, o “el Molino Rojo”, que neix a imatge i semblança del Moulin Rouge de París.

De fet, els locals del Paral·lel (Molino inclòs) estaven molt influenciats per París, la capital cultural europea del moment, i el Paral·lel, via que divideix els barris del Raval, el Poble Sec i Montjuïc, era el Montmartre català.

Amb l’arribada dels “feliços anys 20”del segle passat arriba l’edat d’or del Paral·lel. Burgesos i obrers, rics i pobres, anaven als diversos cafès i teatres del Paral·lel, a ser espectadors dels diversos números de la “Barcelona canalla”.

Façana del antic teatre del Molino

De fet, molts homes (i dones, també) anaven els diumenges desprès de missa als teatres i cafès del Paral·lel. És per això que es pot parlar de la moral paral·lela de Barcelona, on les aparences enganyen.

Grans actrius, vedettes i ballarines van passar pels diversos teatres, sales i cafès del Paral·lel.

Però la guerra civil espanyola (1936-39) i sobretot la victòria del bàndol franquista van ferir greument la vida bohèmia i descarada del Paral·lel. Molts teatres i cafès van tancar, i dels que van romandre oberts, van patir una dràstica censura per part dels vencedors.

Dels pocs espais que van sobreviure a la guerra i a la postguerra cal destacar, de nou, l’emblemàtic Molino. El Molino es convertí en un símbol de la ciutat rebel, inconformista i desafecte al règim i els principis del Movimiento.

Al Molino s’hi oferien espectacles (aprovats pel règim) que atemptaven contra els principis fonamentals del ideari moral del Movimiento, però molts jerarques barcelonins de la FET i de les JONS eren públic assidu del Molino. Les autoritats franquistes no van gosar tancar el Molino o altres sales de festa i ball com el teatre Apolo, el Tantarantana o el Teatre Guasch. En canvi, les autoritats feixistes si que van tancar moltes (no totes) de les cases de barrets que inundaven el paisatge del Paral·lel.

Cartell d’entrada del Bagdad

La decadència del Molino arribà, curiosament, amb l’arribada de la democràcia, que sumada a l’obertura del veí Bagdad (local que oferia uns espectacles molt més pujats de to que no pas el Molino), van sumir el teatre més emblemàtic de la nit barcelonina en una lenta i progressiva decadència fins el seu definitiu tancament a les acaballes del segle XX.

Els barcelonins van perdre un local emblemàtic per l’història de la ciutat, i la nit del Paral·lel quedà orfe d’un dels seus principals actors, un local que oferia erotisme suggeridor, mai explícit i gust refinat. Fins i tot El Molino va deixar empremta en una generació d’humoristes catalans com ara l’Eugenio, per exemple.

Potser l’eròtica consisteix en deixar que el gran poder de la suggestió i l’ imaginació de la ment humana escampi creant una imatge personal i fictícia, enfront de la nuesa crua i clara, que no deixa lloc a l’ imaginació. O potser El Molino no va saber reinventar-se a sí mateix i oferir espectacles adequats als nous temps. O potser l’arribada de la democràcia i la banalització i normalització del sexe amb la legalització de revistes i pel·lícules pornogràfiques van perjudicar els espectacles eròtics del Paral·lel.

Sigui com sigui, el Paral·lel, amb Molino o Bagdad, Apolo o Teatre Guasch, esdevé l’ànima rebel, descarada, suggerent i eròtica de la ciutat comtal. Hi ha coses que no canvien mai, com les dobles morals i morals paral·leles a la nostra ciutat.

Sembla ser que el Molino reobrirà les seves portes, però de moment les dates de la reinaguració no s’han acomplert, per bé que l’Ajuntament de Barcelona, amb bon criteri, vol recuperar aquest símbol d’identitat de Barcelona.

Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años

dissabte, 20/02/2010

“Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años” és la frase més cèlebre del militar ¿lliberal? espanyol Baldomero Espartero. Anem a aclarir les causes d’aquesta declaració d’amor a la capital catalana.

A la primera part del segle XIX la ciutat de Barcelona s’amuntegava dins de les antigues muralles, per l’imposició del Decret de Nova Planta de 1714, com a càstig per la capital catalana. La ciutat de Barcelona era, doncs, un niu de putrefacció i inmundícia, un focus de malalties infeccioses i diverses pandèmies.

La manca d’espai generava pisos i habitatges molt petits, i sovint en un pis d’uns 50 metres quadrats vivien diverses famílies. Els habitatges no tenien sanitaris, ni aigua corrent, ni electricitat, evidentment. Les jornades laborals eren de 16 hores, i la mà d’obra infantil, una normalitat quotidiana. Les famílies malvivien amuntegades en una sola habitació, en condicions deplorables.

Gravat de les bullangues populars

En aquest context, les classes populars de Barcelona eren molt subversives. Aprofitant els adoquins dels carrers de la Ciutat Vella, els obrers muntaven fàcilment barricades urbanes tot impedint el pas als agents policials i les forces d’ordre públic. Aquestes revoltes populars, sovint espontànies i poc organitzades, es coneixien amb el nom de bullangues. Les bullangues de Barcelona van ser plat habitual de l’actualitat barcelonina entre 1835 i 1860.

Possiblement les bullangues més famoses foren la revolta de la jamància i els rebomboris del pa, totes dues van ser revoltes de subsistència de les classes populars.

L’any 1842 el general Baldomero Espartero era la màxima autoritat del estat espanyol, degut a que fou nomenat regent l’any 1840 per la minoria d’edat de la reina Isabel. El general Espartero, conegut també com el duc de la victòria, que era el seu títiol nobiliari, va governar fins l’any 1843, quan la reina Isabel fou major d’edat (encara que la reina només tenia 13 anys!). Durant el seu curt mandat, el general Espartero aplicà una política “liberal”, en el sentit que el mot liberal tenia en aquells anys.

El General Espartero, com a bon militar, tenia un mètode poc democràtic o liberal per resoldre les qüestions polítiques o socials. D’aquesta manera, qualsevol dissensió política havia de ser immediatament sufocada i reprimida. Els mesos de novembre i desembre de 1842 s’inicià a Barcelona una més de les bullangues populars, que comportà la presa de control de la ciutat per part de les classes populars i l’impossibilitat d’accedir als petits i estrets carrers barcelonins per part de les forces d’ordre públic.

El duc de la victòria no estava disposat a tolerar un brot dissident que pogués perjudicar la seva tasca al capdavant del govern d’Espanya, així que en Espartero envià l’ordre de bombardejar la ciutat al general Van-Halen, capità general de la regió militar de Barcelona, qui inicià el bombardeig de la ciutat des de la fortalesa de Montjuïc.

El 3 de desembre de 1842 l’exèrcit espanyol bombardejà la ciutat que havia de defendre. Però no fou un atac qualsevol, no. Aquell dia es van llençar sobre la ciutat més de 1014 bombes i projectils durant més de 13 hores per alliçonar a la ciutat. El resultat fou dantesc: centenars d’edificis destruïts, milers de barcelonins morts, repressió sistemàtica sobre els dirigents del incipient moviment obrer, una multa de dotze milions de pessetes a pagar pels ciutadans de Barcelona i la frase amb que obríem aquest post: ” a Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años”. Una frase que ens recorda poderosament a la del comte duc d’Olivares durant la guerra dels segadors (1640-59): “Hay que allanar Cataluña”.

Com a colofó de la deshonra i de l’escarni militarista, al General Baldomero Espartero, duc de la Victòria, es va obligar al ajuntament de Barcelona de dedicar-li un carrer, el carrer del Duc de la Victòria.

Afortunadament, i desprès de més de 150 anys, la ciutat de Barcelona ha pogut tancar ferides respecte a la violenta relació entre la ciutat i el General Espartero. Al mes de  març de l’any 2007 el consistori barceloní va decidir canviar la nomenclatura l’aquest carrer (i del passatge que comunica el carrer amb  la plaça Vila de Madrid). Com a darrer epitafi ( i victòria de la societat civil sobre el militarisme) d’aquesta relació, el Castell de Montjuïc, presó i símbol d’opressió vers la ciutat que s’obre al mar, fou oficialment retornat a la ciutat de Barcelona al juliol de l’any 2008.

Amb el canvi de nom del carrer i la presa de possessió del Castell de Montjuïc hi ha hagut un clar exemple de justícia històrica, tal com molts desitjaríem en el cas dels fets de la Guerra Civil Espanyola. Potser es que les ferides encara estan obertes, potser caldrà esperar un segle i mig, però sobretot el que cal és recordar, sense ànims d’odis o revenges, que a casa nostra queden símbols d’opressió i tortura, que, lluny de ser destruïts, cal conservar perquè tots plegats no oblidem els passatges més tristos i foscos de la nostra història col·lectiva.

El Castell de Montjuïc, des d'on la ciutat de Barcelona fou sistemàticament bombardejada.