Arxiu de la categoria ‘Barcelona’

Celebració del centenari del primer partit de rugbi al sud dels Pirineus.

dimarts, 7/06/2011

El cap de setmana passat es va celebrar el partit commemoratiu del centenari del rugbi català. Tal i com ja vam publicar al seu dia, enguany fa exactament cent anys de la disputa del primer partit de rugbi jugat per un equip autòcton (en aquest cas, el RCD Espanyol, que en aquells temps compaginava futbol i rugbi) i una selecció de francesos residents a Catalunya, sota el nom genèric de Sociéte Patrie. Els mitjans catalans, tant escrits com televisius, n’han fet ressó, cosa que no acostuma a passar en els esports minoritaris al nostre país.

PartitCentenari.jpg

Foto de família dels integrants que van disputar el partit del centenari a la Foixarda.

Cent anys després, el rugbi a casa nostra ha evolucionat molt, no sempre per bé. Ha passat etapes daurades i anys de foscor, però l’esperit dels pioners al nostre país encara es manté viu per part dels amants d’aquest esport. Cent anys després, ja no existeix la secció de rugbi del RCD Espanyol, ni tampoc la Sociéte Patrie.

Lligant un esdeveniment esportiu, commemoratiu i reivindicatiu, l’associació dels sis clubs de rugbi històrics de la ciutat de Barcelona (CEU, BUC, Químics, Enginyers del Poble Nou, Gòtics i la secció de rugbi del Barça) van aportar diversos jugadors per formar una esquadra que va tornar la vida rugbística a l’Espanyol. Jugadors del Barça (i dels altres cinc clubs) posant-se, desinteressadament, la samarreta del gran rival històric del barcelonisme, o en el cas dels altres clubs barcelonins, d’un altre entitat esportiva diferent, que va tancar la seva secció de rugbi fa més de vint anys per motius econòmics. Un exemple dels valors del rugbi, que la nostra societat sembla haver oblidat.

Al partit (autèntica festa del rugbi català) celebrat a la Foixarda van assistir-hi un miler llarg de persones, entre les que hi havia diverses personalitats públiques, tals com la periodista Pilar Calvo, la regidora d’esports de l’Ajuntament de Barcelona en funcions, la senyora Maite Fandos, o el líder del PP de Barcelona i aficionat periquito , el senyor Alberto Fernández Díaz. La nota emotiva la va aportar el veterà jugador de rugbi de l’Espanyol, el senyor Lluís Sant Agustí, qui als seus 93 anys d’edat va sortir al camp lluint la samarreta blanc-i-blava que va defensar durant més de trenta anys.

LuisSantagusti.jpg

El veterà Lluís Sant Agustí, de 93 anys, campió d'Espanya de rugbi amb l'Espanyol, va rebre el seu reconeixement. Portava el polo que va defensar durant més de trenta anys.

#catalanrevolution, el fracàs dels polítics tradicionals

dijous, 19/05/2011

L’any 1875 l’estat espanyol sortia d’un període convuls, el sexenni democràtic, on una revolta “des de abaix”, la revolta cantonalista (inserida en el marc de la primera república) , va estar a punt de fer tremolar les bases del sistema establert. Aquell fet va marcar la fi d’aquell model polític democràtic. Els poders fàctics de l’estat (església, exèrcit, burgesia industrial i classe política) van idear un sistema polític bipartidista amb una aparença pseudodemocràtica per garantir l’orde establert a Espanya.

Aquell sistema, batejat com a Restauració, i basat en un repartiment del poder entre els dos grans partits (el Partit Conservador de Cánovas i el Lliberal de Sagasta) va estar caracteritzat per les lluites obreres, socials i nacionals, per construir un estat més just, social i democràtic, sovint reprimit mitjançant l’ús de la força (fets del Cu-cut, Setmana Tràgica, Pistolerisme, protestes per la guerra imperialista a Cuba i al Marroc, vagues generals…).

Un segle després, l’any 1975 l’estat espanyol sortia d’un llarg túnel de la por, l’horror i la foscor anomenat franquisme, i un cop més un pacte tàcit entre les elits financeres, militars, religioses i els polítics possibilistes sorgits del franquisme (Suárez) van idear un sistema polític “democràtic”, basat en el continuisme de diversos elements del règim anterior (monarquia, model econòmic, amnistia pels criminals franquistes) basat en un bipartidisme tàcit (PSOE-UCD o PSOE-PP).

Vet aquí que el model financer d’aquest estat semblava ser un model econòmic triomfador, ja que durant uns anys va haver-hi un gran creixement econòmic gràcies a una bombolla financera i constructora i a una classe política molt permissiva, quan no directament “untada” per les grans corporacions, que generaven uns beneficis espectaculars. Ara bé, aquesta riquesa no era repartida entre totes les classes socials, si no que era acaparada entre les majors fortunes del país.

Però l’any 2009 va iniciar-se una crisi financera que afectà de ple al model econòmic espanyol, deixant a milions de persones al atur, a famílies senceres al atur. De forma paral·lela, les xarxes socials 2.0 han possibilitat la interacció de les persones, organitzant-se de manera alternativa.

A la primavera del 2011 els països del Magreb ens han donat una lliçó als europeus de com aprofitar les xarxes socials per organitzar protestes i mobilitzar persones sense que aquestes hagin d’estar apadrinades per cap partit polític. En una demostració de força social i ciutadana, aquesta setmana s’ha engegat una onada de protestes al estat espanyol, que protesten contra la gestió d’aquesta crisi.

Els polítics han destinat milers de milions d’euros per salvar entitats financeres i bancàries, però les administracions retallen en els serveis a les persones (sanitat, educació o cultura). La ciutadania no és pas estúpida, i ha reaccionat de forma pacífica, imitant les concentracions de la plaça Tahrir contra el tirà egipci Hosni Mubàrak, a les places de moltes localitats d’arreu de l’estat, i des d’avui mateix a les principals ciutats italianes.


A Catalunya hi ha concentracions pacífiques a Plaça Catalunya de Barcelona, on s’han organitzat espais de diàleg i intercanvi d’impressions, i els manifestants han creat comissions de feina (neteja, comunicació, diàleg) mitjançant assemblees dels ciutadans que s’hi sumen. També s’han produït concentracions similars a Tarragona, Lleida i sembla que s’en faran a Igualada, Girona, Mataró, Terrassa…

#catalan revolution.jpg

Cartell explícit vist a la Plaça Catalunya

Aquest diumenge hi han les eleccions locals als nostres consistoris, on un cop més hem pogut assistir a les discussions “de pati d’escola” entre polítics que només saben llençar-se els plats al cap i entonar el “i tu més” en comptes d’explicar quines solucions ofereixen a les famílies catalanes que viuen amb menys de 1000 euros, o que fa més d’un any que estan a l’atur, o que porten molts mesos (i anys) a una llista d’espera de la sanitat pública.

La Catalunya real, la Catalunya de les persones, ha començat a sortir al carrer. No puc més que mostrar la meva simpatia davant aquest moviment social i esperar que els ciutadans anònims d’aquest país donem una lliçó de democràcia al món. De moment, l’extrema-dreta ja està molt nerviosa, el que ja és tot un èxit!

La trobada mundial de la maçoneria es celebra a Barcelona

divendres, 6/05/2011

Sobre la maçoneria s’ha parlat i s’ha escrit molt al llarg del temps. Secta que conspira per dominar el món, club snob, trobada de filantrops o reunió de venerables ancians que es reuneixen cada setmana per celebrar un banquet. L’àuria de discreció que envolta aquest món sempre l’ha dotat d’un magnetisme especial i ha aixecat les sospites dels règims autoritaris, a qui sempre han espantat aquells que han pensat per si mateixos (independentment de la seva condició maçònica o profana, com en diuen els iniciats).

A Barcelona existeix un llegat maçònic força important. De fet, dos ritus hi conviuen de forma estable a la ciutat, representats pel Gran Orient Català, que segueix el ritus escocès i la Gran Lògia de Catalunya, adscrita al ritus francès.

Il·lustres personatges de la història de Catalunya han estat vinculats a la maçoneria, com ara els presidents Francesc Macià i Lluís Companys, o els advocats laboralistes com Francesc Layret, Salvador Seguí, pedagogs com Ferrer i Guàrdia, prohoms com Rossend Arús i Josep Anselm Clavé, polítics com el General Prim o els presidents de la primera república Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall. A tots ells convé sumar-hi espais com ara la Biblioteca Pública Arús (antiga seu de la Lògia Catalano-Balear), el restaurant Set Portes (si mai aneu a menjar-hi un arrós, fixeu-vos en el terra), o el relleu escultòric que podem veure a la façana del carrer Portaferrissa número 11. I és que durant els final del segle XIX i els primers anys del segle XX la ciutat de Barcelona va ciure una autènctica “edat d’or” de la maçoneria.

biblioteca arus.JPG

Interior de la Biblioteca Pública Arús

Aquests dies es celebra a Barcelona una trobada mundial de la maçoneria, on importants mestres maçònics que segueixen el ritus escocès vinguts d’arreu es reuniran per parlar del futur de la maçoneria al món. Evidentment, els mitjans no han donat gaire espai mediàtic a aquesta reunió, ja que, com tots sabem, una de les seves senyals d’identitat és la discreció dels seus membres i els seus actes, que els ha servit per mantenir una tradició de més de tres segles, però també ha generat desconfiances entre els seus detractors. I és que allò que no coneixem, sovint ens espanta.

Per què es celebra aquesta reunió a Barcelona? Enguany es celebra el bicentenari del Suprem Consell Maçònic d’Espanya, i per aquesta raó la XXI Trobada d’Alts Graus de la Maçoneria Escocesa (que inclouen mestres maçònics que van del grau quatre fins al trenta-tres) es reuneix a Barcelona, que sempre ha exercit com la capital de la maçoneria a l’estat.

Si us interessa el tema i la petjada de la maçoneria a Barcelona, us recomano el llibre “Passejades per la Barcelona Maçònica“, de l’autor Xavier Casinos, una obra molt interessant que us ajudarà a descobrir espais i símbols de la ciutat que segurament us han passat desapercebuts fins avui. I és que la ciutat amaga alguns secrets a la vista de tots, però cal saber on mirar…

Canaletes, el Barça i Barcelona

dijous, 5/05/2011

Anar a Canaletes per celebrar els èxits esportius del Barça és tota una tradició culé que es remunta al primer terç del segle passat.

La font de Canaletes captava aigües de barrancs i aigües subterrànies que es recollien e captacions que baixaven des de la serra de Collserola, en especial la de la riera d’en Malla que avui dia seguiria els actuals carrers Príncep d’Astúries i Balmes, fins arribar a la Plaça Catalunya – Pelai. De fet, l’edifici del Banc BBVA de plaça Catalunya encara aprofitava als anys seixanta i setanta del segle passat un pou al subterrani del edifici per abastir d’aigua a l’edifici (i fins i tot usat per la refrigeració de l’edifici).

A la font històrica l’aigua brollava al capdamunt de la Rambla mitjançant unes canaletes que  transportaven l’aigua fins la seva ubicació al capdamunt de la Rambla , i per això la font fou batejada popularment amb aquest nom. Com explica l’investigador i historiador local Dani Cortijo en el seu blog, la font aviat es va convertir en tot un punt de trobada de la societat barcelonina. La font actual és de ferro, coronada amb un fanal de quatre llums. Existeix la llegenda que diu que aquell visitant que begui l’aigua de Canaletes s’enamorarà per sempre més de la ciutat de Barcelona i sempre hi tornarà.

fuente-de-canaletes-barcelona.jpg

Detall de la Font de Canaletes.

Als anys 30 del segle passat a l’edifici on avui es troba l’Hotel Lloret (Rambla de Canaletes, número 13) s’hi ubicava la redacció del diari esportiu “La Rambla”, fundada pel senyor Josep Sunyol i Garriga, qui fou president del Barça i diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya, i que fou tristament assassinat per les forces feixistes durant la guerra civil.

Cada diumenge a la tarda, de la façana de la redacció de “La Rambla” es penjaven pissarres amb els resultats, en viu i directe, dels equips barcelonins que jugaven (especialment si ho feien fora de casa), en un temps que la ràdio encara no s’havia popularitzat al màxim i les retransmissions esportives no eren, ni de bon tros, en viu i directe.

Així doncs, l’afició es citava cada diumenge a la tarda al davant de la redacció del diari esportiu, just al costat de la famosa font de Canaletes, i allà mateix es celebraven els èxits esportius (si és que n’hi havia algun, es clar) del Barça. I encara que no es conegui gaire, també els del Espanyol (convé recordar que als anys trenta del segle passat el volum d’aficionats entre culés i periquitos estava molt més equilibrat que avui en dia).

A més a més, al primer terç del segle XX s’instaurà una tradició que durà fins gairebé els nostres dies: els dilluns a la tarda era molt habitual trobar-se grups de tertulians futbolístics (aficionats, directius i fins i tot jugadors) comentant la jugada del cap de setmana al voltant de la font de Canaletes o a les taules del Café Baviera, que estava ubicat al costat de la font.

Durant els anys de dictadura franquista el Barça es convertí en una de les poques maneres que tenien els ciutadans del país per reunir-se, cridar i animar (molt sovint en català) i fins i tot treure alguna senyera, al camp o a Canaletes. Malauradament, el Barça d’aquells temps no donava masses alegries als seus seguidors.

No serà fins la dècada dels 90 del segle passat, i especialment als nostres dies, que les celebracions a Canaletes es convertiren en quelcom habitual i autènticament multitudinari (es parla de xifres de gairebé deu mil persones celebrant els èxits del Barça a Canaletes), gràcies a equips màgics com el “Dream Team” d’en Johan Cruyff o del Barça de les sis copes d’en Guardiola.

celebració canaletes.jpg

Celebració multitudinària del barcelonisme a Canaletes.

Desgraciadament durant els darrers anys algun grup de brètols que per res del món poden ser considerats barcelonistes han aprofitat els èxits esportius del Barça per mostrar el seu cantó violent i incívic. Fins i tot n’hi ha que han trencat la font de Canaletes, un espai gairebé sagrat pels culés de debò, que respectem tots els símbols i llegendes de la nostra història, com a element diferenciador que fa del Barça “més que un club”. Esperem tornar-hi ben aviat aquesta temporada (com a mínim dos cops més) i molts més cops al futur, però sempre fent-nos dignes del Barça, de Barcelona i de la seva història, i de tants i tants ciutadans anònims que han deixat la seva petjada en un espai gairebé sagrat pel barcelonisme i la seva identificació amb la ciutat i el país.

L’Ictíneo II, el primer submarí modern

divendres, 29/04/2011

El primer aparell submarí autopropulsat mitjançany un motor d’explosió de la història fou un aparell català. Batejat com a Ictíneo II, el primer submarí modern de la història va ser ideat i dissenyat pel català Narcís Monturiol.

Monturiol.JPG

Retrat de l'enginyer i inventor català Narcís Monturiol (1819-1885).

Malgrat que hi havien hagut alguns intents previs per construir un aparell submergible com ara el famós aparell Turtle (tortuga en català), sempre amb finalitats militars, aquests projectes no van tenir els resultats esperats. En aquest context, a la guerra d’independència Americana, a les darreries del segle XVIII, els independentistes americans van emprar alguns aparells submergits per tractar d’enfonsar alguns dels poderosos vaixells de guerra britànics, amb uns resultats més aviat discrets.

En Narcís Monturiol va projectar un primer submarí, l‘Ictíneo, provat al port de Barcelona al setembre de 1859, després de molts mesos de teories, hipòtesis i investigacions, davant d’una gran expectació popular. Aquell aparell tenia una finalitat eminentment civil: la cerca i recol·lecció de corall del fons marí.

Ictíneo I.jpg

Rèplica del primer Ictíneo, al Museu Marítim de Barcelona.

L’aparell no va complir amb la totalitat dels seus objectius, i el sistema de locomoció i l’habitacle per la tripulació presentaven importants deficiències estructurals que en Monturiol va decidir perfeccionar.

Fruit de l’experiència d’aquell primer aparell i a la feina constant de Monturiol i el seus ajudants, s’inicià la construcció de l‘Ictíneo II, més gran que el primer aparell i amb importants millores en el sistema de tracció i locomoció: aquest cop la nau seria impulsada mitjançant un motor de vapor que funcionava de forma anaeròbica mitjançant un compost químic de magnesi, zinc, peròxid i clorat de potassi que produïa vapor d’oxigen, amb el que es podia garantir la flotabilitat de l’aparell, la respiració de la tripulació i il·luminació dins del submarí.

L‘Ictíneo II va ser presentat al port de Barcelona el 2 d’octubre de 1864, un altre cop davant d’una gran expectació popular. L’aparell va funcionar perfectament, però no va trobar a cap comprador (de capital privat o institució pública) que li comprés l’aparell i li financés les investigacions i les millores per a l’aparell.

Ictineo_II.jpg

Rèplica de l'Ictíneo II, al moll de la fusta de Barcelona.

El projecte s’acabà ensorrant, a causa de la manca de capital, i el primer submarí de la història amb un motor de vapor va ser venut com a ferralla a l’any 1868. Un trist i indigne final per un dels aparells d’enginy catalans més importants de tots els temps.

Com a epitafi, convé ressaltar que els enginys de Monturiol es van avançar un segle a l’evolució de la ciència i la tècnica dels aparells submergibles, ja que el sistema de propulsió anaeròbica és el principi que utilitzen els submarins a propulsió nuclear que van aparèixer durant la guerra freda.

Les quatre columnes de Puig i Cadafalch

dilluns, 28/02/2011

Dilluns, 28 de febrer es van inaugurar oficialment la restitució de les quatre columnes de Puig i Cadafalch a les faldes del Palau Reial de Montjuïc, a pocs metres del seu emplaçament original.

Les quatre columnes originals foren bastides l’any 1919 just a on ara hi ha la font màgica de Montjuïc, quan la muntanya no estava, ni de bon tros, tan edificada com ho està avui en dia. Les columnes de Puig i Cadafalch volien sintetitzar un dels símbols nacionals (les quatre barres de la senyera) amb el llegat cultural grec i romà, fruit de l’essència mediterrània de Barcelona i de Catalunya. El projecte de Puig i Cadafalch incloïa unes victòries alades que s’havien de situar al capdamunt de cadascuna de les columnes, però mai es va arribar a materialitzar.

Catalonia-Barcelona-QuatreColumnesMontjuich.jpg

Les columnes originals de Puig i Cadafalch.

Però l’any 1923 es va produir el cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera, que dissolgué la Mancomunitat (una mena d’òrgan autonòmic que en realitat només recollia les atribucions que ja tenien delegades les quatre diputacions provincials catalanes) i prohibí qualsevol manifestació cultural catalana.

Com a resultat del projecte d’assimilació cultural hispànica sota els paràmetres castellans, el General Miguel Primo de Rivera ordenà la demolició de les quatre columnes de Puig i Cadafalch, fet que es va fer efectiu l’any 1928, mesos abans de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929.

Vuitanta-tres anys desprès s’ha fet efectiva la restitució del monument a escassos metres del seu emplaçament original. El camí ha estat llarg i tortuós, i no sempre ha semblat que les administracions veiessin de bon grat la restitució del monument.

Les noves columnes són uns metres més grans que les antigues, i són de pedra artificial, feta amb barreja de marbre blanc, ciment i granit (convé ressaltar que les quatre columnes originals eren de maó).

quatre columnes noves.jpg

Les noves quatre columnes de Montjuïc.

La restitució de les quatre columnes són un acte més de recuperació de la memòria històrica de la ciutat i del país, ja que les columnes, per simbolisme i emplaçament, tenen un significat força especial per la societat civil barcelonina i catalana.

Actualització: Us deixo amb un interessant document visual facilitat pels amics d’Histotube. Gràcies companys!


El monestir de Pedralbes

divendres, 10/12/2010

El monestir de Pedralbes és una joia arquitectònica poc coneguda del meravellós i esplendorós gòtic català. Situat a la zona alta de Barcelona, el monestir ha esdevingut una mena de tresor amagat de la ciutat, amb una ràtio de visitants força baixa. Malgrat que encara hi ha una petita comunitat de monges clarisses ocupant el monestir, la major part de l’estructura monacal és visitable.

El monestir de Pedralbes (oficialment, el seu nom és el de Reial monestir de Santa María de Pedralbes) fou construït als inicis del segle XIV, concretament l’any 1326, per ordre expressa de la reina Elisenda de Montcada, esposa del rei Jaume II, molt més gran que la reina i amb la salut força delicada.

L’any 1327 va morir el rei Jaume II. La seva vídua, la reina Elisenda de Montcada, va decidir traslladar la seva residència al nou monestir, nascut sota la seva protecció. La reina Elisenda va assegurar la supervivència econòmica i social del monestir tot dotant-lo d’importants feus i col·locant-lo sota protecció directe del Consell de Cent, màxim òrgan de poder de la Barcelona medieval. Però a la Catalunya medieval les dones no podien assumir graus tan elevats de responsabilitat tals com l’administració de les seves propietats, i és per això que enfront del monestir es va construir un segon convent, de frares franciscans, encarregats de portar l’administració del monestir. Avui dia aquest edifici encara existeix, malgrat que pertany a la família Gòdia, i com a recinte privat, no és visitable.

La reina va fer construir un palau annex al monestir, avui desaparegut. Elisenda va viure en aquest palau retirada de tota activitat política durant més de trenta anys, fins el moment de la seva mort, l’any 1364. Un cop morta, fou enterrada al mateix monestir, tal com ella mateixa va deixar per escrit al seu testament. El sepulcre de la reina Elisenda comunica l’església annexa al monestir amb el claustre. La curiositat d’aquest sepulcre és que té dues cares o façanes: el cantó de l’església (lloc públic pels fidels) on trobem una estàtua d’Elisenda vestida com a reina, mentre el cantó del claustre (recinte privat per les monges) ens mostra una Elisenda vestida com una monja més.

monestir pedralbes tomba claustre.jpg

Vista de la tomba de la reina Elisenda des de l'interior del claustre.

Per últim, la reina va voler dedicar una capella a Sant Miquel, i per fer-ho va contractar en Jaume Ferrer i Bassa, un dels millors pintors del seu temps, que va formar-se a Itàlia i va portar a terres catalanes les noves tendències pictòriques apreses a Siena i Florència.

Des d’un bon inici el monestir de Pedralbes (originàriament anomenat Petras Albas, “pedres blanques” en llatí, donat el color blanc característic de la pedra amb que va ser construït) esdevingué un monestir molt important, gràcies a les generoses dotacions reials que rebé.

El monestir, sota protecció reial i del Consell de Cent barceloní, aviat esdevingué un centre de referència per les famílies nobiliàries catalanes, que no van dubtar a enviar-hi moltes noies de la seva família per ingressar al convent. Això proporcionà al monestir encara més rellevància i influència.

Entre els benefactors del monestir podem trobar famílies nobiliàries catalanes tant importants com ara els Pinós, els Montcada o els Cardona. De fet, el propi escut d’armes del monestir conserva els elements heràldics dels Montcada (cal recordar que la reina Elisenda era un membre dels Montcada).

Monestir Pedralbes 2.JPG

Vista parcial de l'església i el claustre des del segon pis del monestir.

Al llarg dels seus set segles d’història, el monestir de Pedralbes ha allotjat a moltes monges anònimes, però també a moltes noies provinents de les altes esferes socials de Catalunya. El convent no era ben bé igualitari, ja que la dot que acompanyava a la monja quan entrava al monestir, esdevenia cabdal per la posició social d’aquesta dins del monestir. En aquest sentit, la majoria d’abadesses del monestir eren membres de les famílies Montcada, Cardona o Pinós, mentre que les feines més dures o desagradables (la cuina, la neteja, la cura dels malalts…) eren reservades per a les monges provinents de les classes populars. Riques o pobres, la vida al monestir era dura per totes. Un cop ingressaven al monestir, a les monges clarisses se’ls prohibia la sortida del recinte del monestir, i l’obligació de complir amb horaris escrupolosos i sovint tediosos. Les monges havien d’adaptar la seva vida a les exigències de la comunitat (o de l’abadessa).

Arribats a aquest punt, cal destacar que la importància del monestir va reforçar-se encara més al segle XVI. Durant aquells anys, el monestir va entrar en una mena d’edat d’or, escenificada en els anys que l’infanta María d’Aragó (filla de Ferran el Catòlic) va ser abadessa del monestir. L’infanta María i les seves successores van ampliar i millorar el recinte del monestir, construint un nou dormidor (les monges dormien totes juntes), les cel·les de dia (on es retiraven les monges a reposar, orar, reflexionar, llegir…) o el tercer pis del claustre.

El monestir de Pedralbes ha estat testimoni dels principals fets de la història del país, i a vegades n’ha estat un escenari protagonista. Un exemple que il·lustra la meva afirmació són les lloses que formen el terra de la planta baixa del claustre. El visitant podrà observar que les lloses estan trencades i esquerdades. La causa cal buscar-la en la guerra del francès (1808-1814), quan les tropes franceses de Napoleó van convertir el monestir en un quarter militar, desprès d’expulsar-hi les monges. Els francesos van omplir el claustre de cavalls i de canons que pesaven una morterada i  mitja, malmetent i esquerdant totes les lloses del claustre.

Monestir Pedralbes 3.JPG

Detall del terra del claustre, malmès durant les guerres napoleòniques.

Un cop acabada la guerra del francès, en ple segle XIX, el monestir va haver de fer front als processos desamortitzadors de Mendizábal (1836) i de Madoz (1855). Desprès de la primera desamortització, la de Medizábal, les monges van fugir del convent, tement represàlies de les classes popular barcelonines, però van tornar-hi tres anys desprès, sense haver de lamentar greus danys materials. Durant aquest període cal destacar la tasca d’Eulàlia Anzizu, neboda d’Eusebi Güell i abadessa del monestir cap a finals del segle XIX. La senyora Eulàlia Anzizu va fer servir la dot del seu oncle per reformar i rehabilitar els indrets més mal conservats del monestir.

Ja al segle XX, el monestir de Pedralbes es situà de nou en l’epicentre polític i social durant la Setmana Tràgica de 1909 o durant l’esclat revolucionari dels primers mesos de guerra durant l’estiu de 1936. Per sort, el monestir no fou pas objecte dels grups anarquistes incontrolats, i el monestir va poder sobreviure, tot i que no es van poder salvar els retaules de l’església annexa al monestir. De fet, l’any 1931 es va declarar el monestir com a Monument Històric i Artístic, i durant la guerra civil la pròpia Generalitat es va fer càrrec de la seguretat i conservació del monestir. Segurament l’aïllament del monestir respecte de la pròpia ciutat i el compromís de les institucions barcelonines i catalanes en protegir i conservar el monestir de Pedralbes van tindre molt a veure en la supervivència del monestir.

Al darrer terç del segle XX el monestir resultava obsolet, poc pràctic i necessitava una important inversió per reformar-lo i adequar-lo als nous temps. En aquest sentit i aprofitant la necessitat d’adequar el conjunt als temps moderns les monges clarisses van signar un acord per fer visitable una part important del monestir, que inclou el claustre, el refectori, l’antiga cuina, el dormitori, les cel·les de dia i moltes altres dependències.

Durant molts anys el monestir de Pedralbes va acollir també la col·lecció Thyssen a Barcelona (de l’any 1993 fins l’any 2004), però aquesta col·lecció pictòrica s’acabà traslladant al MNAC.

La visita al monestir de Pedralbes és, sota el meu parer, una visita obligada per tots els ciutadans que vulguin conèixer el passat medieval de la ciutat comtal. I si esteu pensant en casar-vos i voleu la benedicció divina, podeu portar un cistell d’ous ben grans a les monges clarisses que encara viuen al monestir (això si, haureu d’anar a l’entrada situada al carrer Montevideo, ja que l’entrada principal és només per accedir al museu i no trobareu cap monja que us rebi!).

Aquest ha estat un post molt important per a mi, ja que vaig treballar al Museu-Monestir de Pedralbes entre els anys 2004 i 2006, com a informador i guia. Va ser una experiència molt positiva, i que em va permetre conèixer històries i llegendes del monestir: deien els guàrdies de seguretat que durant la ronda nocturna havien vist i sentit sorolls estranys. Entre els treballadors del monestir es remorejava també  l’existència d’uns túnels subterranis que comunicarien el monestir amb el convent franciscà situat al davant, fet que alimentava la imaginació de tots nosaltres. Trobades amoroses o simplement un refugi de les bombes de la guerra civil? Veritat o llegenda? Personalment sóc poc aficionat a les històries de fantasmes i esperits, però el que us puc assegurar és que un cop entres al monestir al visitant l’envaeix una estranya sensació de benestar i tranquil·litat, com enlloc més de Barcelona he sigut capaç de trobar.

monestir claustre.JPG

El monestir de Pedralbes ha esdevingut un dels racons més màgics de Barcelona.

L’atemptat contra “El Papus”

dissabte, 4/12/2010

El Papus era una revista humorística i satírica que es va editar a Barcelona durant els anys 1973 i 1986, innovadora en els seus continguts gràfics i l’acidesa dels seus continguts satírics. D’alguna manera, el Papus va ser la predecessora d’ El Jueves, la revista d’humor gràfic més important de tot l’estat i que també s’edita a Barcelona.

Editada durant els anys de plom de la transició espanyola, i amb signatures tant importants com les del dibuixant Ivá, l’Òscar Nebreda, Fer o en Gin, i amb col·laboracions de periodistes de la talla del mestre Manuel Vázquez-Montalbán, Maruja Torres o Antonio Franco, el Papus aviat es consolidà com el setmanari d’humor gràfic de referència de tot l’estat espanyol.

Però les vinyetes d’humor gràfic del Papus no eren ben rebudes per tothom. El Papus era considerat com una revista que atemptava contra els principis fonamentals del Movimiento i contrària als principis del nacional-catolicismo, cosa que convertí la revista en un objectiu per els membres més conservadors i reaccionaris durant els anys de plom de la transició política espanyola.

Durant la transició diversos grups d’extrema dreta es van organitzar per atemptar contra els “enemics naturals d’Espanya i de la civilització cristiana occidental”. Encara avui en dia hi ha controvèrsia sobre els autors materials dels fets, ja que els grupuscles sovint no pertanyien a una organització armada definida si no que sovint actuaven per lliure. Una teoria responsabilitza de l’atemptat al grup ultradretà  de la Triple A (Aliança Apostòlica Anticomunista), un grup terrorista ultradretà inspirat en els grups homònims de militars ultradretans argentins que durant aquells anys van cometre barbàries contra els sectors progressistes de la societat argentina (cas de les mares de maig, per exemple). Les darreres investigacions, però, apunten a un grupuscle anomenat JEP (Juventudes Españolas a Pie) com a autors de l’atemptat i que desprès dels fets es va dissoldre per sempre.

Bé fos la JEP o a Triple A, els violents d’extrema dreta van preparar un cop d’efecte per castigar la revista satírica i els seus integrants. El dia 20 de setembre de 1977 integrants del comando feixista van preparar un artefacte bomba que havia d’esclatar a la seu del Papus, ubicada al carrer Tallers número 77 (cantonada amb la Plaça Castella) de Barcelona. Aquell dia la fatalitat va voler que la bomba (de força potència) matés al senyor Juan Peñalver, conserge del edifici (que ubicava altres despatxos i oficines), i malferís fins a setze persones més, entre les que es contaven la telefonista del Papus i altres treballadors. Els danys materials també foren força importants, i els edificis dels voltants també van patir-ne les conseqüències en forma de vidres trencats o desperfectes en façanes i balcons.

Papus tallers 77 antiga.jpg

Aspecte de la cantonada de Tallers amb Plaça Castella desprès de l'atemptat.

Malgrat l’amenaça feixista, el Papus va seguir al carrer, fins que les vendes van fer inviable el projecte, ja l’any 1986. L’agressió dels grupuscles ultradretans no van fer més que afermar la voluntat satírica de la revista i el recolzament unitari de la població civil catalana, que sempre ha rebutjat les accions armades i violentes que atemptin contra la llibertat de les persones.

Papus.JPG

Portada d' El Papus desprès de l'atemptat mortal.

Avui en dia, trenta-tres anys desprès dels fets del Papus, encara no s’han pogut enxampar els responsables del crim, i la policia nacional i la Guàrdia Civil no han estat capaços de resoldre qui eren els integrants d’aquell comando feixista. Algunes veus han afirmat que les forces i cossos de seguretat de l’estat van encobrir els autors materials dels fets, ja que aquests podien estar supeditats a importants membres destacats durant la dictadura i a moviments d’extrema dreta finançats amb capitals provinents d’empresaris importants.

Aquest any 2010 que aviat tancarem s’ha estrenat un documental molt interessant anomenat “El Papus, anatomia d’un atemptat”, dirigit per David Fernández de Castro i amb l’assessorament de Xavier Casals, una eminència en l’estudi dels moviments d’extrema dreta a Catalunya de la segona meitat del segle XX.

El Clàssic i la història

dimarts, 30/11/2010

Els clàssics Barça – Madrid de futbol formen part de la vida social i política del nostre país. Els Barça – Madrid  són “una metàfora de les relacions entre Catalunya i Espanya”, en paraules del gran Vázquez-Montalbán.

El primer cop que Barça i Madrid es van enfrontar va ser l’any 1902, durant el transcurs de la Copa del Rei Alfons XIII, anomenada aleshores la Copa de la Coronación. Aquell dia el Barça es va imposar per 3 a 1.

La primera lliga espanyola de futbol es celebrà la temporada 1928-29, i se la va adjudicar el Barça. Durant aquestes primeres lligues comença a forjar-se la rivalitat entre catalans i madrilenys per l’hegemonia del futbol estatal.

Però fou durant el franquisme que el Real Madrid i  el Futbol Club Barcelona es van fer enemics irreconciliables. El règim militar i criminal de Francisco Franco convertí l’equip merengue en l’equip oficial del règim , en la imatge corporativista del franquisme a l’exterior. La figura de Santiago Bernabeú, un afecte al règim franquista, i les ajudes administratives al club de Chamartín (cas Di stéfano, per exemple), van consolidar el Real Madrid com “el club de España y los españoles”.

El cas Di Stéfano exemplifica les relacions de favor del règim franquista en benefici del Real Madrid

Per la seva banda, el Barça va sobreviure penosament els primers anys de dictadura. La masa social barcelonista veié amb impunitat com el règim franquista depurà molts dels seus dirigents. Especialment sagnant fou el cas de Josep Sunyol i Garriga, president del Barça entre 1935 i 1936, fundador del setmanari esportiu La Rambla i membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. El president Sunyol fou capturat per les forces feixistes, torturat i assassinat en un punt de la serra de Guadarrama, on encara a dia d’avui deuen descansar les seves despulles.

Els anys 50 i 60 del segle passat eren anys de plom pel Barcelonisme, perseguit i observat amb lupa, castigat pel seu esperit fortament democràtic, integrador i catalanista. Aquells mateixos anys el Madrid s’imposava anys si i any també a la lliga espanyola i a la Copa d’Europa. Eren anys de patiment pel Barcelona. Aquells anys la temporada es salvava amb una victòria sobre l’etern rival blanc. Guanyar a casa i salvar l’honor del Camp Nou contra el rival era l’únic que feia salvar al temporada a can Barça. Tota la temporada es jugava a un sol partit. Eren temps d’escàndols arbitrals (com el famós cas Guruceta) i múltiples ajudes institucionals al equip del règim.

Aquest cercle viciós es va trencar a la darreria del règim, amb l’arribada a la ciutat comtal de Johan Cruyff, “Charlie” Reixach o Hugo “Cholo” Sotil. La temporada 73-74 el Barça es va imposar per un sonat 0 a 5 al Santiago Bernabéu.

Els anys 80 el Barça es consolidà com un club vencedor, però la generació de Migueli, Lineker i Maradona es va veure frenada per una gran fornada de jugadors formats al planter del Real Madrid, coneguda com la “Quinta del Buitre”. Aquell Madrid va assolir l’hegemonia del futbol hispànic  un cop més.

Però els anys 90 del segle passat van canviar com mai la inèrcia dels “Clásicos” i de l’hegemonia del futbol hispànic. Amb l’arribada del profeta Johan Cruyff a la banqueta del Barça i la creació d’un súper equip que rebé el nom de “Dream Team” (equip de somni) el Barça va imposar-se quatre cops seguits al torneig domèstic i va aconseguir la seva primera copa d’Europa a Wembley, l’any 1992. L’any 1994 el Barça va imposar-se per 5 a 0 al Camp Nou, per bé que la temporada següent en Madrid va complir la seva revenja particular al imposar-se al Bernabéu per idèntic resultat.

La primera dècada del segle XXI ha portat els derbis al seu grau màxim. Els equips són avui en dia els millors clubs del món, tal com han demostrat a nivell internacional imposant-se diversos cops en la màxima competició europea, la Champions League, en tres ocasions els blancs (anys 1998, 2000 i 2002) i en dues ocasions els blaugranes (2006 i 2009).

Encara avui en dia es fa manifesta la rivalitat no només esportiva entre els dos clubs més grans del món. El Madrid representa el poder adquisitiu, la supèrbia, el luxe, l’Espanya més reaccionària i xulesca. Per la seva banda, el Barça porta implícits al seu nom uns valors de respecte, humilitat, llibertat, democràcia, catalanitat i treball del futbol base per assolir grans èxits internacionals.

Els Clàssics s’han tornat en quelcom més que un partit de futbol. Són xocs entre dues maneres d’entendre la vida, d’entendre el país, de treballar, d’entendre el futbol. Des de l’arribada de Guardiola a la banqueta barcelonista, l’estiu de 2008, el Barcelona ha imposat un segell propi i genuí, una continuació de la feina que en el seu dia van portar a terme en Cruyff i en Reixach, en una versió actualitzada i millorada. Amb en Pep Guardiola el Barcelonisme ha arribat a l’essència pura de la filosofia de joc barcelonista, i el millor de tot, ha guanyat fins a cinc vegades al gran rival, el Real Madrid, que no troba la fórmula per combatre l’estil barcelonista.

El 2 a 6 de fa un parell de temporades al Bernabéu i el 5 a 0 d’ahir ressalten la diferència futbolística, social i cultural de les dues visons d’una mateixa realitat. El Barça porta el futbol a la seva màxima expressió artística, mentre que a la meseta comencen a  comprendre que amb la “casta” i la “fúria” no n’hi ha prou per trencar l’hegemonia mundial de que gaudeix el Barça.

Ahir a la nit el Barça va fer feliç a tot un país. Ens agradi o no el futbol, el Clàssic és més que un partit. En paraules del geni Vázquez-Montalbán és Clàssic és “resultat de les relacions entre Catalunya i Espanya, fruit d’una permanent guerra civil (metafòrica o real) entre el centralisme mesetari i la realitat catalana…el Barça és el braç no armat de Catalunya”.

el clasico.gif

El Clàssic, més que un partit.

La Recopa de Basilea

divendres, 12/11/2010

Poques vegades el futbol ha donat tanta alegria a tot un país com el ja llunyà 16 de maig de 1979. Aquell dia es va disputar al St. Jakob Stadium de Basilea la final de la Recopa d’Europa entre el Barça i el Fortuna Düsseldorf.

L’any 1979 la realitat social i cultural del país era un altre: Suárez s’havia imposat per segon cop a les eleccions generals, la transició seguia el seu lent viatge cap la normalitat democràtica (si és que n’hi ha) i a Iran s’havia enderrocat el règim del Sah per convertir el país en una República Islàmica.

A Catalunya feia pocs mesos que el poder civil havia pres el carrer demanant la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia a la diada del 77, però a aquelles alçades l’autogovern de Catalunya encara no existia, i el llegat franquista encara era ben present a les principals institucions estatals.

En aquestes circumstàncies el FC Barcelona es va plantar a la final de la Recopa d’Europa (una extinta competició que enfrontava els campions de copa dels diferents països europeus), desprès de molts anys de foscor futbolística a l’ombra del gran rival, el Real Madrid.

El partit de futbol a Basilea fou una perfecta excusa per a un desplaçament massiu de seguidors catalans cap la ciutat Suïssa. Més de 35.000 persones van anar a Basilea per animar al Barça. Mai a Europa s’havia vist una cosa semblant. Cap equip havia desplaçat a tantíssima gent, i els aficionats del Barça van tindre un comportament exemplar, lluny del fanatisme dels ultres del futbol britànic o italià.

Recopa de Basilea St Jakob's Satdium.jpg

Aspecte de les grades del St Jakob's Stadium.

El propi alcalde de Basilea d’aquelles dates va felicitar als catalans pel seu comportament i el seu civisme abans, durant i desprès del partit. Aquell dia dins del vell estadi de St. Jakob’s Stadium només s’hi veien senyeres i banderes del Barça. De fet, de senyeres s’hi van veure moltes, segurament a causa de la voluntat del poble català per normalitzar la seva existència, i el partit de futbol fou un escenari internacional perfecte per mostrar a Europa sencera qui eren els catalans, i per què el Barça és més que un club. El 16 de maig de 1979 Europa va entendre que significava el Barça i els valors cívics del poble català, així com el seny propi que ens caracteritza.

Aquella final era més que un partit de futbol. Representava l’èxit d’una societat i d’un poble que havia estat oprimit durant molts anys, durant els que el Barça va adquirir el títol simbòlic de “braç armat de Catalunya” com el va batejar el gran Manuel Vázquez Montalbán. La victòria de Basilea suposà l’inici d’una era triomfant per al club, i anuncià el retorn d’una part de l’autogovern català desprès de tants anys de dictadura i foscor. Segurament la de Basilea fou la primera festa del catalanisme desprès de la dictadura, un exemple de comportament cívic i ciutadà, i sobretot,una final molt mediàtica, ja que es va fer fora de casa a la sempre neutral Suïssa. Europa va conèixer quin era el tarannà dels barcelonistes, generant moltes simpaties i afinitats que han fet del Barça el club més popular i amb més seguidors del món. Europa sencera va retre homenatge als campions catalans i a la seva manera d’entendre el futbol, sense precedents al continent.

Pel que va representar pel club i pel país, molts culés consideren la final de Basilea com el moment més important de la història del club. I la conquesta de la primera Recopa d’Europa, un títol secundari, com la gesta més important del barcelonisme. Segurament mai un equip de futbol ha significat tant per a tot un poble. Segurament mai una Recopa d’Europa, un títol esportiu secundari, ha estat tant celebrat de forma tant efusiva com el de Basilea. Possiblement Basilea significa per a molta gent el moment de fer-se visibles a Europa com a poble, de donar-nos a conèixer internacionalment mitjançant el futbol, ja que no hi havia cap possibilitat de fer-ho políticament.

Recopa Basilea.jpg

L'equip campió amb el trofeu.

Futbolísticament parlant, el Barça es va imposar al Fortuna Düsseldorf en un partit vibrant que va decantar-se cap al bàndol dels catalans per 4-3 amb gols de Vicente Sánchez, Asensi, Rexach i Hans Krankl.

Krankl té una història molt maca relacionada amb la final de Basilea. Uns dies abans de la final, el jugador austríac va tindre un greu accident de cotxe mentre circulava amb la seva senyora per la Diagonal. La senyora es trobava en un estat crític, però l’afició barcelonista va respondre de manera inesperada: es van formar cues de donants de sang als hospitals de la ciutat de Barcelona. En Hans Krankl va voler jugar la final de Basilea com a agraïment als catalans pel seu gest, i finalment va marcar el gol decisiu que va portar el trofeu a Barcelona. El senyor Krankl ha afirmat en moltes ocasions sentir-se un català més, i la relació d’afecte entre afició i jugador és d’aquells fenòmens estranys que no tenen explicació racional.

Recopa Hans Krankl.JPG

Hans Krankl com a jugador del Barça